Apunts Examen 1 Política, Economia i Societat Actual PDF

​ POLÍTICA, ECONOMIA I SOCIETAT ACTUAL→ [email protected] Format examen: part tipus test (abc) i part de desenvolupar: 3 textos en referència a punts de classe, triar-ne un i fer un comentari - Examen 1: 25 octubre - Examen 2: 13 de gener Treball en grup: - Pa...

​ POLÍTICA, ECONOMIA I SOCIETAT ACTUAL→ [email protected] Format examen: part tipus test (abc) i part de desenvolupar: 3 textos en referència a punts de classe, triar-ne un i fer un comentari - Examen 1: 25 octubre - Examen 2: 13 de gener Treball en grup: - Part escrita: 15%: 15 de novembre data límit - Presentació: 20% - Pòdcast: 20%: 13 de desembre 3 Lectures Obligatòries: - Lectura 1: La Intervención Internacional: 11 octubre - Lectura 2: Sociedad Y Cultura: 15 novembre - Lectura 3: Auge Populismo Europa 19 desembre - Punt de partida: 1945 Final de la Segona Guerra Mundial: Guanyen EUA, França, Gran Bretanya, Unió Soviètica. Acaben sent 3 contra 1: Tots contra l'URSS. 3 principals conferències on es parla sobre el nou món després de la guerra - Teheran - Ialta - Potsdam Es fan una sèrie d’acords sobre la idea de pacificar i reconstruir Europa Principals vencedors: URSS, Stalin entra a Berlín per matar als últims alemanys, ocupant la societat i causant el suïcidi de Hitler. Gran influència soviètica a l’Europa d’occident (Alamània Oriental, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària) Encara tenien un enemic comú: els Nazis Influència soviètica Europa oriental: PLA MORGENTHAU: El Pla Morgenthau va ser una proposta desenvolupada per Henry Morgenthau, el secretari del Tresor dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, que pretenia desindustrialitzar Alemanya després de la guerra per evitar que es convertís de nou en una amenaça militar. El pla proposava: 1. Desmilitarització completa d'Alemanya. 2. Destrucció de la seva indústria pesada (com la producció d'acer i armament) per convertir el país en una economia agrícola. 3. Divisió territorial d'Alemanya en zones d'ocupació per assegurar el control sobre el país. L'objectiu era reduir Alemanya a un estat feble, dependent i incapaç de tornar a començar un conflicte bèl·lic. Tot i això, el pla va ser molt criticat, ja que molts consideraven que això empitjoraria la situació econòmica a Europa i fomentaria ressentiment. Finalment, el pla no es va implementar del tot, i les polítiques posteriors van apostar més per la reconstrucció econòmica, com va ser el cas del Pla Marshall. Pla d’ocupació d’Alemanya i sectors de Berlín: Repercussions Segona Guerra Mundial - Alamània i Berlín sota administració aliada - Les 3 conferències - Reconstrucció d’Europa i nou ordre internacional La partició de Berlín provocarà el conflicte entre soviètics i capitalistes. Ja que Berlín estava dins de la part de l'URSS. 1948: Bloqueig de Berlín. El bloqueig de Berlín (1948-1949) va ser un intent de la Unió Soviètica de tallar els subministraments a Berlín Oest. Els aliats occidentals van respondre amb un pont aeri per mantenir la ciutat subministrada. Després de gairebé un any, el bloqueig va fracassar i l’URSS el va fer aixecar. Conseqüències: - 2 blocs: Comunista i Capitalista - Divisió: Alemanya Federal i Alemanya Democràtica - Es forma l’OTAN (Organització Tractat de l’Atlàntic Nord) El bloqueig acaba a principis del 49 i això suposa l’inici de la Guerra Freda. Pacte de Varsòvia: (1955-1991) va ser una aliança militar creada per la Unió Soviètica en resposta a la formació de l'OTAN. Va incloure països comunistes de l'Europa de l'Est com Polònia, Txecoslovàquia, Hongria i Romania, i tenia com a objectiu coordinar la defensa i garantir el control soviètic sobre la regió. Va ser un símbol de la divisió de la Guerra Freda entre els blocs oriental i occidental. El pacte es va dissoldre el 1991 amb la caiguda dels règims comunistes a Europa. Guerra de Corea 1950: EUA i URSS combaten a Corea amb la intenció d'estendre la seva influència en el món. - No tots els països orientals eren comunistes: exemple Iugoslàvia: (Bòsnia- Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Kosovo, Montenegro i Sèrbia) - Stalin volia que Iugoslàvia fos seva, el líder n’era Tito - Països com Finlàndia i Àustria es consideraven neutres Polònia: els soviètics l’alliberen dels nazis, és d’un govern comunista, a diferència d’Hongria (estat titella, es deixen manipular), Polònia no té suport popular, ja que és creat i posat al poder per Stalin, encara així dura fins als anys 80. A canvi de respectar el catolicisme, FRA, EUA i GB li donen a l’URSS Polònia. Politekeo Repercussions postguerra Mundial - Polítiques - Dues alemanyes (federal i democràtica) - 3 presidents: De Gaperi (Itàlia) Schumann (França) Adenauer (alemanya) Són els que ajuden a crear ONU i l’Europa unida - Els dos blocs d’Europa eren el Comunista i Capitalista - Teló d’acer: divisió ideològica i física entre l'Europa de l'Est comunista, sota influència soviètica, i l'Europa de l'Oest capitalista durant la Guerra Freda. Va perdurar fins a la caiguda del mur de Berlín el 1989. - Conveni per la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals o Conveni Europa de drets humans: protegeix drets fonamentals a Europa i permet als individus recórrer al Tribunal Europeu de Drets Humans si es vulneren. - Socialisme real: basat en la idea soviètica del socialisme com a únic model viable davant d'altres concepcions com la marxista - Democràcia popular o república popular: els règims dels països ocupats per l'URSS esdevenen satèl·lits de Moscou - Imperialistes Japonesos: s’utilitzen bombes atòmiques per aturar la guerra del Japó. Aquest es divideix en 4.  - Guerra civil de la Xina, entre Xina i Taiwan: - 1912: Caiguda de la dinastia Qing i establiment de la República de la Xina. Inestabilitat amb senyors de la guerra. - 1922: El partit nacionalista Kuomintang (KMT) busca unificar la Xina amb ajuda soviètica, creant el Front Unit. - 1927: Ruptura entre KMT i el Partit Comunista de la Xina (PCCh), amb purgues i tensions creixents. - 1934-1935: Els comunistes, dirigits per Mao Zedong, emprenen la Larga Marxa per escapar de l'ofensiva nacionalista. - 1937-1945: Inici de la Guerra Sino-Japonesa, que provoca grans baixes i destrucció a la Xina. Els comunistes i nacionalistes acorden una treva per combatre els japonesos. - 1945: Els comunistes es reestructuren i es preparen per reprendre la guerra civil. - 1947-1949: Reprenen la guerra civil amb suport de l'URSS per als comunistes i dels EUA per als nacionalistes. Els nacionalistes pateixen grans baixes i pèrdues territorials. - 1949: Mao proclama la República Popular de la Xina. El govern nacionalista es refugia a Taiwan. La guerra civil acaba amb prop de 13 milions de morts. El conflicte va deixar la Xina devastada, amb una crisi humanitària i econòmica enorme. - Econòmiques - Estat del benestar Informe Beveridge (1942): pagar taxes socials a canvi de prestacions (malaltia, atur, jubilació…). Nivell de vida mínim que garanteix productivitat i competitivitat a les empreses. - Pla Marshall (1948): Programa massiu d’ajuda econòmica per a Europa que amagava interessos diplomàtics i polítics dels EUA. El bloc soviètic el rebutja. Europa Occidental, inicia un ràpid creixement econòmic. Europa oriental, grans problemes de desenvolupament. - Neixen 2 institucions: Fons Monetari Internacional i banc central. Controlades pels EUA - Avenços tècnics: televisió a color, paper d’alumini… - Avenços científics i mèdics: descobriment penicil·lina, rajos X… - Avenços socials: vot femení, vida quotidiana, massificació del turisme. - Anys 50-60: anys daurats de postguerra (Hobsbawm) - Crisi 1973: qüestiona estat del benestar (escola de Chicago (Friedman))  - Socials - Individualisme: la societat es torna individualista, i la gent mira per si mateixa - Sindicalisme: gran paper social per aconseguir 2 avenços: generalització de la seguretat social, generalització de prestar l’atur - Revolució del 68: moviments alternatius i contraculturals (pacifisme, ecologisme, feminisme, alliberament sexual…) En aquell moment era un fenomen nou i trencador - Canvi progressiu en els rols de gènere: Gràcies a la Segona Guerra Mundial la dona entra en el món laboral. El principal ofici que exerceixen és la infermeria, produint armament i més. Contrapunt negatiu: “oficis de gènere” (estigmatització). - Àmbit religiós: actualització o abandonament de les formes de culte tradicionals - Concili Vaticà II impulsat per Joan XXIII (1959) i realitat entre 1962 i 1965 - Renovació moral de la vida cristiana; adaptació a necessitats i demandes dels nous temps. Relacions Internacionals després del 45 - Creació de l’ONU (1945): regular relacions internacionals en virtut de la solidaritat i la pau basades en els DDHH (drets humans). - UE (Precedent, neix amb el Tractat de Roma el 1957): integració continental. - La Guerra Freda (1947-1991) va ser un conflicte polític i ideològic entre els Estats Units i la Unió Soviètica, representant el capitalisme i el comunisme, respectivament. Va estar marcada per la cursa armamentística nuclear, espionatge, tensions diplomàtiques, guerres indirectes (com la de Corea i Vietnam), però sense enfrontament militar directe entre les dues superpotències. Va acabar amb la caiguda del bloc comunista i la dissolució de l'URSS. - Pau Simulada (Veiga): guerra encoberta permanent - Invent propagandístic nord-americà (Hobsbawn): l’anticomunisme és un valor afegit en la política dels EUA - Permanent amenaça de guerra nuclear (espada de Dàmocles) - - Episodis que marquen la guerra freda - Doctrina Truman - 1947: ruptura definitiva amb els soviètics - Doctrina Truman: política de contenció dels EUA vers la influència i expansió soviètiques a les “nacions lliures del món” - Suport militat i econòmic. Fi a l’històric aïllacionisme exterior - Origen: guerra civil grega (1946-49) - Reunificació de la part occidental alemanya - Bloqueig soviètic de Berlín (1948) - Estats satèl·lits soviètics - Creació OTAN (1949) - Pacte de Varsòvia (1955) - Guerra de Corea (1950-53) - República Popular de la Xina (1949) OTAN (1949-actualitat) vs. PACTE DE VARSÒVIA (1955-1991) - OTAN: aliança militar intergovernamental - Tractat d’Amistat, Cooperació i Assistència Mútua = Pacte de Varsòvia: acord militar dels països de l’est - Estats Satèl·lit: governats per PC de forma autocràtica. Economia planificada. Propagació del comunisme - Guerra de Corea (1950-1953) - La Guerra de Corea (1950-1953) va començar quan la Corea del Nord, comunista i recolzada per la Unió Soviètica i la Xina, va envair la Corea del Sud, capitalista i aliada dels Estats Units i les Nacions Unides. El conflicte es va intensificar ràpidament, amb intervencions directes dels EUA i la Xina, i combats intensos que van devastar el país. Tot i les ofensives successives de banda i banda, la guerra va acabar en un “alto el foc” el 1953, establint una zona desmilitaritzada entre els dos països, però sense arribar mai a un tractat de pau formal. - COEXISTÈNCIA PACÍFICA (1948-1962) va ser una política promoguda per la Unió Soviètica sota Nikita Khrusxov durant la Guerra Freda, buscant evitar un conflicte directe amb els Estats Units i l'Occident capitalista. Tot i la rivalitat ideològica i militar, l'objectiu era competir en termes econòmics, científics i polítics, sense recórrer a la guerra. Aquest període va incloure moments de tensió, com la crisi dels míssils de Cuba (1962), però també avenços diplomàtics, com el Tractat de prohibició parcial de proves nuclears del 1963. LA GUERRA FREDA - Guerra de Vietnam (1945-1975) - Vietnam del nord= comunista - Vietnam del sud= capitalista. El dictador era Diem, col·locat pels EUA. El seu règim guanyava cada cop més impopularitat, el qual crea una gran oposició al sud. Per això es crea el Vietcong. - Primera guerra televisada de la història. Forta oposició social i cultural (moviment hippie) - Derrota molt traumàtica dels EUA (58.000 morts, 300.000 ferits i la “síndrome de Vietnam”. - S’utilitzaven armes químiques. - Els EUA perden la guerra perden la guerra perquè els seus soldats mai havien disputat una guerra a la selva, els rivals coneixien el seu propi país. - Els EUA es veuen obligats a aturar la guerra per les baixes, a més d’unes grans protestes al país Americà en contra de la guerra. Això passava ja que va ser televisada. - L’any 1968 el president Johnson decideix desvincular-se del conflicte retirant tropes. Tot buscant una finalització negociada, aquestes van ser llargues i complexes, fins al 1973, on se signa l’acord de Pau. - És la guerra més llarga de la història dels EUA, sent també la primera gran derrota americana. - Avui en dia només hi ha un Vietnam, aquest amb una influència comunista - L'URSS en aquell moment - Nomenklatura: elit social integrada per membres del PCUS (Partit Comunista Unió Soviètica) - La crisi del petroli (1973) va ser beneficiosa. El preu del petroli, una de les seves principals fonts d'ingressos, va caure bruscament. Com que l'economia soviètica depenia molt de l'exportació de petroli i gas, aquesta caiguda de preus va reduir dràsticament els ingressos, agreujant els problemes econòmics i contribuint a la desintegració de l'URSS el 1991. - Brezhnev entra amb un cop d’estat, succeint a Khrusxov. - Estancament econòmic= incompetitivitat - 3a Fase de la Guerra Freda (1975-1985) - També es pot dir: Tensió o II Guerra Freda - Expansió Soviètica: Afganistan, Vietnam, Nicaragua, Etiòpia, Portugal - Afganistan supera els territoris del Pacte de Varsòvia, Els EUA intervenen. - Ronald Reagan: “Iniciativa de Defensa Estratègica” o “La guerra de les galàxies”: aquest tracta de desenvolupar un sistema de defensa antimíssils basat en l'espai. L'objectiu era protegir els EUA d'un atac nuclear soviètic  interceptant míssils amb tecnologia avançada, com làsers i satèl·lits. Tot i generar controvèrsia, mai es va implementar completament. - Portugal perd les seves colònies africanes Angola i Moçambic (1975), ja que volien ser país independent, i l’URSS aprofita per ficar-hi governs comunistes en aquests països. - Nicaragua, s’hi produeix una revolució comunista, es fa fora al dictador. - L’any 1979, l’URSS envaeix l’Afganistan i hi posa un govern comunista, l’ocupa fins al 1989, on entren els EUA, imposen un govern proamericà i els d’Afganistan comencen una guerra. (Guerra d’Afganistan) - L’any 1977, Brezhnev amb la intenció de reforçar el partit, aprova una nova constitució. En l'àmbit de país, no hi ha grans canvis, excepte que cada cop més surten més dissidències, més oposició… - 4a FASE: Distensió final (18985-1991) - 1985 Mikhaïl Gorbatxov: Secretari General PCUS. Mai va lluitar en la Guerra Civil, per aquest fet ja tenia reticències del mateix partit. - PERESTROIKA: Reforma política i econòmica impulsada per Mikhaïl Gorbatxov a l'URSS durant els anys 80, destinada a modernitzar l'economia i descentralitzar el poder. - GLÀSNOST: Política de transparència promoguda també per Gorbatxov, que permetia més llibertat d'expressió i accés a la informació, fomentant el debat públic sobre els problemes de la societat soviètica. - Gorbatxov defensava això perquè creia que el món estava en interdependència. L'URSS va caure per la crisi econòmica, el fracàs de les reformes de Gorbatxov, l'augment dels moviments nacionalistes a les repúbliques i la pèrdua de control polític central. - Retira a les tropes d’Afganistan i les ajudes als països i grups guerrillers d’arreu del món - Llibertat als països de l’est d’Europa - 1985-1986: Les reunions entre Gorbatxov i Reagan a Reykjavík i Ginebra posen fi al conflicte en termes d’armament nuclear. - Tractat START II, que elimina la majoria de coets de mitjana distància d’Europa - 9/11/1989: Caiguda del Mur de Berlín - El dia de Nadal de 1991, Gorbatxov firma l’acte de dissolució de l’URSS CONTEXT SOCIOLÒGIC de la Política de Blocs - Durant la Guerra Freda, la cursa d'armaments va ser central, amb els EUA i l'URSS competint per desenvolupar armes nuclears i convencionals. Aquest enfrontament es va complementar amb una guerra propagandística: cada bloc intentava guanyar suports ideològics i polítics arreu del món. - Hollywood va jugar un paper important, promovent valors capitalistes i democràtics, difonent l'American Way of Life com a model ideal i reforçant l'hegemonia cultural dels EUA. - La CIA i el KGB es van convertir en actors clau en aquest conflicte, implicats en espionatge, desestabilitzacions i operacions encobertes. - Amèrica Llatina es va veure com el "Backyard" dels EUA, on la CIA va influir en governs per evitar l'expansió del comunisme, com en el cas de Cuba o Xile (A Xile, el 1973, un cop d'estat liderat per Augusto Pinochet derroca el govern socialista de Salvador Allende, amb suport de la CIA. Pinochet instaura una dictadura militar fins al 1990, marcada per repressió i reformes econòmiques neoliberals.) - Els conflictes indirectes es van donar en països com Corea, Vietnam i Afganistan, on els dos blocs van lluitar per la influència global a través de guerres per procura. - La cursa espacial va veure una victòria inicial soviètica amb el llançament del Sputnik el 1957, tot i que els EUA van acabar guanyant amb l'arribada a la Lluna el 1969. - Mentrestant, dins de l'URSS i el bloc comunista, van aparèixer dissidents i fractures, com la revolta hongaresa de 1956 i la Primavera de Praga de 1968, que van evidenciar tensions internes. - El Moviment dels Països No Alineats, creat el 1961, agrupava estats que no volien alinear-se ni amb el bloc occidental (EUA) ni amb el bloc soviètic durant la Guerra Freda. Promovien la neutralitat, la cooperació entre països del Sud Global i la descolonització. Dels Països no Alineats sorgeix el concepte “3r món o tercermundistes”, ja que no s’ajuntaven amb les dues primeres potencies, amb el pas del temps, aquest concepte és molt diferent.  BLOC 1. Les confrontacions del món bipolar (II) L’ONU: Creació i estructura - Conferència de San Francisco (1945) 50 estats. - 6 organismes essencials - Assemblea General: Tots els estats membres debaten i voten sobre temes globals. - Consell de Seguretat: Manté la pau i seguretat, amb 5 membres permanents amb dret de veto. - Tribunal Internacional de Justícia: Resol disputes entre estats i interpreta el dret internacional. - Consell Econòmic i Social: Coordina polítiques econòmiques, socials i de desenvolupament. - Consell de Tutela o Administració Fiduciària: Supervisava territoris colonials en procés d'autonomia, ja inactiu. - Secretaria General: Administra l'ONU i aplica les decisions de les seves instàncies. Probablement el paper més important. - Objectius finalitats i principis de l’ONU - Mantenir la Pau i la seguretat internacional - Lliure determinació dels pobles - Defensa i promoció dels drets humans - Cooperació pacifica - Sobirania nacional dels estats - Prohibició de l’ús de la força per resoldre els conflictes - La solidaritat entre estats - Universalitat de l'organització - L’ONU: funcions - És un fòrum de debat (ex: Israel i Palestina) - És un fòrum de resolució de conflictes - Denuncia els grans problemes de la humanitat - Òrgan decisor de violacions del dret internacional - Òrgan promotor del dret internacional - L’ONU: problemàtiques actuals - Lluita antiterrorista i atemptats (11S 2001, París, Barcelona…) - Onades migratòries i refugiats (Síria, Ucraïna…) - Pròxim Orient (reordenació geopolítica) - Nous conflictes (Brexit, Kosovo…) - Vells conflictes (Israel-Palestina) La construcció de la Comunitat Europea - Principal antecedent: Tractat de Roma o Tractat de la Comunitat Econòmica Europea (1957). - Política: Organisme per plantar cara a la suposada invasió soviètica d’Europa i al predomini nord-americà a occident. - Economia: Benelux (1948): unió econòmica de Bèlgica França Països Baixos i Luxemburg. Espai econòmic de lliure circulació. El que tenim avui en dia. On es deixen enrere el tancament de fronteres i en l'àmbit macroeconòmic tinguin la llibertat a negociar sense haver de pagar taxes abusives - Ideologia: Cooperació internacional. - Integració continental. - Necessitat de consensos = unanimitat. retarda el desenvolupament - Els tractats internacionals base de la UE són: Roma (1957), Acta Única Europea (1987), Maastricht (1993), Amsterdam (1996), Niça (2000), Constitució europea (no aprovada) i Lisboa (2007). Els països pioners de la Unió Europea són els sis membres fundadors que van signar el Tractat de Roma el 1957, establint la Comunitat Econòmica Europea (CEE), que més tard es va convertir en la Unió Europea. Aquests sis països són: 1. Alemanya (Alemanya Occidental en aquell moment) 2. França 3. Itàlia 4. Bèlgica 5. Països Baixos 6. Luxemburg QUAN ES VA UNIR CADA PAÍS A LA UE (a part dels països pioners) 2013: Croàcia 2007: Bulgària i Romania 2004: Txèquia, Xipre, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Malta i Polònia 1995: Àustria, Finlàndia i Suècia 1986: Portugal i Espanya 1981: Grècia 1973: Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit (marxa el 2020) - Tractat de Maastricht: creació de la UE. (1992) va fundar la Unió Europea i va establir les bases per a la unió econòmica i monetària, amb la creació de l’euro. També va ampliar la cooperació en política exterior, seguretat i justícia entre els estats membres, donant més integració i cohesió a la comunitat europea. - 3 pilars (Comunitat Europea, política exterior i seguretat i Justícia i política interior). - Tractat d’Amsterdam (1996): va reformar el Tractat de Maastricht, transferint més competències a la Unió Europea en temes de seguretat, justícia i afers interiors. També va simplificar els processos de decisió i va reforçar els drets dels ciutadans i la política social de la UE. - Problemes legals: Dret Comunitari = marc legal i jurídic que cap país es pot saltar. El Dret Comunitari és superior al Nacional. - Problemes entre estats: - Schengen (1985): va establir l'eliminació progressiva dels controls fronterers entre els països signants. Això va permetre la lliure circulació de persones dins d'un espai comú sense fronteres internes, conegut com l'Espai Schengen. - Relacions amb altres organitzacions (Defensa, Seguretat, OTAN…) - Quota de poder entre estats: fa referència a l’equilibri d’influència i capacitat de decisió que tenen els diferents països dins una organització internacional, com la Unió Europea o les Nacions Unides. Es determina per factors com la població, el pes econòmic o la capacitat militar/negociadora, i afecta el nombre de vots i el poder de cada estat en la presa de decisions. - Institucions comunitàries: - El Consell d'Europa és una organització internacional fundada el 1949 per promoure els drets humans, la democràcia i l'estat de dret a Europa. - El Consell de Ministres és l'òrgan col·legiat del govern que reuneix els ministres, presidit pel president del govern. Les seves funcions principals són aprovar projectes de llei, decrets, coordinar les polítiques dels ministeris i prendre decisions sobre assumptes d'Estat. - La Comissió Europea és l'òrgan independent i executiu de la UE, encarregada de proposar lleis i aplicar polítiques tot i que sovint són frenades i formada per un representant de cada país. - El Parlament Europeu és l'òrgan legislatiu de la Unió Europea, elegit directament pels ciutadans. Té la funció d'aprovar lleis, supervisar altres institucions de la UE i aprovar el pressupost. - Tribunal de Comptes, Banc Central Europeu, Defensor del Poble Europeu, Comitè de les Regions, Consell Econòmic i Social. - Polítiques comunitàries: 1. PAC (Política Agrària Comuna): Regular la producció agrícola i garantir preus justos. 2. Política de Transports: Facilitar la mobilitat dins la Comunitat. 3. Política Comercial: Regular el comerç entre els membres i amb tercers països. 4. Política Social: Protegir drets laborals i promoure el benestar social. 5. Política Monetària: Avançar cap a la integració econòmica. 6. Política Industrial: Modernitzar la indústria europea. 7. Recerca i Desenvolupament Tecnològic: Fomentar la innovació. 8. Política Mediambiental: Protegir el medi ambient. 9. Migració i Asil: Regular el flux migratori. 10. Política Exterior i de Seguretat Comuna: Coordinar les accions internacionals i de defensa. Bloc II. Processos de descolonització i conflictes regionals Descolonització, règims polítics i conflictes internacionals Elements comuns del procés de descolonització - Moviments d’alliberament nacional a l’Àsia i Àfrica: Indonèsia, Vietnam, Algèria, Cambodja, etc. - Fi Segona Guerra Mundial + socialisme = auge descolonització (violenta o negociada). Nasser (Egipte) Nehru (Índia) Conferència de Bandung (1955) - Afavorir el creixement d’Àfrica i Àsia - Oposar-se al sistema colonial - No alienació amb cap dels dos blocs (comunista/capitalista) - Declaració sobre la concessió d’independència als països i pobles colonials (ONU, 1960) - Principi d’igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles (Dret Internacional, 1966) Moviment dels Països No Alineats - Organització resultant de Bandung. Primera Conferència: Belgrad, 1961 - Tercer Món: Països que no s’identifiquen amb cap bloc - Anys 70: auge. - Anys 80: declivi de l’organització. - Actualment, països subdesenvolupats o en desenvolupament. Commonwealth i Union Française Descolonització mundial: 3 fases 1. Descolonització d’Àsia 1945-1955: Xina, Indonèsia, Filipines, Corea… 2. Països islàmics 1955-1965: Egipte, Algèria, Marroc, Tunísia, Jordània, Síria… 3. Descolonització d’Àfrica 1965-1975: Camerun, Kenya, Uganda TERCER MÓN Característiques comunes: - Un passat colonial. - Un creixement demogràfic accelerat. - La desarticulació de l’agricultura. - El recurs a l’endeutament. - L’aparició de desigualtats socials extremes. Majoria pobre; minoria rica. - Un greu dèficit educacional. TERCER MÓN: - Dependència econòmica i comercial amb metròpolis = NEOCOLONIALISME (intercanvi desigual) - Impedeix creixement econòmic i estructuralitza la pobresa. Guerres del Vietnam (1945-1975) VIETMINH: Lliga per la independència del Vietnam (1941-1960). Organització política. Actua al Vietnam del Nord. Lluita contra l’ocupació francesa, primer, japonesa, després, i francesa novament. VIETCONG: Front d’Alliberament Nacional (1954-1976). Organització militar. Actua al Vietnam del Sud. Lluita contra l’ocupació nord-americana. La DESCOLONITZACIÓ AL PRÒXIM ORIENT I EL MÓN ÀRAB va tenir lloc després de la Segona Guerra Mundial, quan països com el Líban, Síria, Jordània i l'Iraq van assolir la independència. Les potències colonials com França i el Regne Unit van perdre influència a la regió. La creació de l'Estat d'Israel (1948) va generar tensions amb el món àrab, provocant conflictes com la guerra araboisraeliana. Alhora, l'auge del nacionalisme àrab, liderat per figures com Nasser a Egipte, va impulsar moviments anticolonials i d'unificació regional, sovint enfrontats a la influència occidental. 1. Moltes regions poc integrades→ República Arab Unida 1958=Fracàs 2. Anys 60: socialisme per fer la independència→ - Nasser (Egipte), Gaddafi Libia - Guerres Civils - Marroc, dinastia alauita 3. Anys 80: últims impulsos Guerra Freda i socialisme: islamisme per fer independència - Umma o comunitat islàmica. Únic col·lectiu i fer-se valdre respecte a la resta del món. Rebuig al socialisme. -Trencar amb colonialisme material i mental Fruit d’aquest procés de descolonització, es posa per davant les arrels islàmiques davant els colonitzadors. Això serveix per reforçar sentiment de nació. EL MAGRIB: ALGÈRIA - Repressió de Setif (Algèria) i revolta. Manifestacions a Sétif i Guelma per demanar la independència d'Algèria, reprimides per les forces colonials franceses. Milers de morts i ferits, creant un fort ressentiment cap a França. - Inici lluita independentista algeriana. L'oposició a la presència colonial es va intensificar. El 1954, el Front d’Alliberament Nacional (FLN) va començar una guerra de guerrilles que duraria fins a la independència d’Algèria el 1962. - 1954: Front d'Alliberament Nacional. Organitza I Lidera una insurrecció de tota la població, on se surt al carrer armat per fer front als francesos - Guerra de la independència (1954-1962). Guerra mortífera, suscita a mobilitzacions de protesta, manifestacions de la gent, la gent pensava que havia de ser una guerra curta, però no. A França es criden a més soldats, el qual provoca que França acabi en crisi. - Crisi a França. Cop d'estat a Algèria (1958). Incitat pels militars francesos, on intenten ocupar llocs de govern algerians per aturar la guerra, aquest té èxit, i acaba amb la 4a república francesa. - Instauració de la V República Francesa. Charles de Gaulle (1959) és a qui es crida per ser el líder, cara visible contra els nazis, un home important, ja que té simbolisme i una figura de consens. Aquest diu que la guerra ha de seguir i que s’ha de guanyar ràpidament, això no funciona. - Intent fallit de cop d'estat (1961). Liderat per generals a Algèria contra Charles de Gaulle per evitar la independència algeriana. Va fracassar ràpidament, facilitant la independència d'Algèria el 1962. - Independència d'Algèria (1962). Després d'una guerra de vuit anys contra França, marcada per la violència i la repressió. Els Acords d'Evian van posar fi al conflicte i van reconèixer la independència del país. EL MAGRIB: EL MARROC I EL SÀHARA - Independència del Marroc (1956): El Marroc es va independitzar el 1956 després de dècades de colonització per part de França i Espanya. L'acord es va aconseguir després de negociacions i una campanya liderada pel sultà Mohammed V i el partit nacionalista Istiqlal. - Expansionisme marroquí ("El Gran Marroc"): El concepte de "Gran Marroc" proposat pel partit Istiqlal aspirava a un territori més extens, incloent-hi parts de Mauritània, el Sàhara Occidental, Algèria i Mali. Aquesta visió expansionista va marcar la política exterior del Marroc durant els anys posteriors a la seva independència. - El Sàhara Occidental: Espanya, el Marroc o la independència: El Sàhara Occidental era una colònia espanyola que va esdevenir un punt de disputa després de la retirada d’Espanya el 1975. El Marroc i Mauritània van reivindicar el territori, mentre que el Frente Polisario va lluitar per la independència, creant un conflicte de llarga durada. - 6 de novembre de 1975: Marxa Verda: El 6 de novembre de 1975, el rei Hassan II va organitzar la Marxa Verda, mobilitzant centenars de milers de civils marroquins per entrar pacíficament al Sàhara Occidental i pressionar Espanya a abandonar el territori, consolidant així el control del Marroc sobre la regió. - Frente Polisario (1973): També dit: Frente Popular de Liberación de Saguia el Hamra y Río de Oro. El Frente Polisario, fundat el 1973, és una organització política i militar que lluita per la independència del Sàhara Occidental. Defensen la creació de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), amb el suport d'Algèria. - Marroc aliat amb Mauritània; Polisario amb Algèria: Després de la retirada d’Espanya, el Marroc i Mauritània es van repartir el territori, tot i que Mauritània es va retirar el 1979. El Polisario, amb suport d’Algèria, va resistir l’ocupació marroquina, cosa que va portar a un llarg conflicte armat i una tensió regional. EGIPTE I EL SUDAN 1948: primeres eleccions postguerra Egipte, les guanya un partit nacionalista egipci, el WAFD, durant aquest temps, es funda l’estat d'Israel. En proclamar-se, automàticament es genera una guerra araboisraeliana, on diferents països musulmans, entre ells Egipte, li declaren la guerra a Israel, qui finalment guanya la guerra, això gràcies a l'EUA, qui finança a Israel amb infraestructures, indústria, armament, exèrcit… A Egipte l’any 1952 es dona un cop d’estat, la M.O.L. (grup de militars de l’exèrcit que no estan d’acord amb el govern) dins d’aquests hi apareix Nasser. Fins que l’any 1954 es proclama la república àrab d’Egipte Pel que fa al Sudan, també colònia britànica, que no volen esdevenir independents, no volen que els britànics marxin perquè temen les pretensions egípcies pel seu territori. Fins a l’any 52, on el cop d’estat d’Egipte canvia la percepció geopolítica de la zona. La independència del Sudan és l'any 1956, això deriva en una guerra civil fins a l’any 1972. Els motius foren que les regions del sud de Sudan no estan d’acord amb el nou govern i defensen poder tenir una major autonomia. Això crea la guerra civil entre el nord i el sud, l’any 72 s’aconsegueix una treva, el sud és compensat amb una autonomia on no tindrà competències. Any 1983 es reprèn la guerra civil, la qual acaba el 2005, se signen uns acords de pau en què les províncies del sud tindran una autonomia real amb govern i constitució. Aquests acords tenen una clàusula, el 2011, les províncies del sud tenien el dret de celebrar un referèndum. En aquest guanya el sí. Aquí neix el Sudan del Sud. EL MÀIXRIQ El Maixriq és una regió geogràfica i cultural del món àrab que inclou els països situats a l'est d'Egipte, com Síria, Líban, Jordània, Iraq i Palestina. És el contrapunt del Magrib (nord-oest africà) i es caracteritza per la seva diversitat ètnica, religiosa i lingüística. Israel (entre els dos verds) condiciona al Maixriq. Ja que és un país jueu entre tants musulmans. ISRAEL (1948) - Guerres Araboisraelianes: El 14 de maig del 1948 es proclama l’estat d’Israel. A partir d’aquí, es van produir diversos conflictes entre Israel i els països àrabs, incloent-hi la Guerra de la Independència (1948), la guerra dels Sis Dies (1967) i la Guerra del Yom Kippur (1973). - Acords de Camp David (1978): Signats entre Egipte i Israel amb la mediació dels EUA, establiren la pau entre els dos països i el reconeixement mutu, tot establint l'autonomia palestina en algunes zones. - Conferència de Madrid (1991): Trobada internacional per promoure la pau entre Israel, Palestina i els països àrabs amb la mediació dels EUA i l’URSS. - Acords d'Oslo (1993): Acords signats entre Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) que van establir les bases per a l'autogovern palestí en territoris ocupats i la col·laboració per assolir la pau. DESCOLONITZACIÓ DE L’ÀFRICA SUBSAHARIANA La descolonització de l'Àfrica Subsahariana va tenir lloc principalment entre els anys 1950 i 1970. Durant aquest període, les colònies europees (França, Regne Unit, Bèlgica i Portugal) van concedir la independència a diversos països de la regió. Factors: 1. Pressió Internacional: La creixent pressió de l'ONU i del moviment de països no-alineats contra el colonialisme. 2. Moviments Nacionalistes: Aparició de líders com Kwame Nkrumah (Ghana) i Jomo Kenyatta (Kenya) que van liderar lluites per la independència. 3. Debilitat Europea: Europa debilitada per la Segona Guerra Mundial, amb menys capacitat de mantenir el control colonial. Resultats: La majoria de països van assolir la independència pacíficament (Ghana el 1957). Altres regions van viure conflictes violents com la Guerra d'Independència d'Algèria (1954-1962) o les guerres de descolonització en les colònies portugueses (Angola, Moçambic). Tot i la independència, molts països van quedar marcats per fronteres arbitràries, problemes ètnics i econòmics que persisteixen avui dia. Aquesta es deu a 3 elements: - La majoria de territoris deixen de ser rendibles i perden essència colonial - Sorgiment de moviments nacionalistes - Presència de França com a Estat, ja que és qui té més països africans com a colònies. França creu que són els propietaris d’aquests territoris, això genera conflicte, ja que França es posava als llocs que no eren ni seus. Només hi ha un país que no accepta de donar la llibertat a les seves colònies, Portugal. Tots els altres països atorguen la independència a les seves colònies. El primer país que s’independitza és Ghana, l'any 1957. Kwame Nkrumah era el líder de la primera Ghana lliure. Idi Amid, d’Uganda, va generar una certa contradicció perquè malgrat ser el líder de la independència del seu país, va acabar sent un dictador molt violent i sanguinari. Sud-àfrica tenia bona part amb gran població d’origen europeu. Es va instituir el règim Apartheid (1948-1940). Aquest va ser un sistema de segregació racial institucionalitzat a Sud-àfrica. Es basava en la discriminació legal i política dels no blancs, restringint els seus drets i llibertats. La població negra, que era majoritària, tenia accés limitat a educació, feina, habitatge i moviment. Els Països Baixos van tenir una connexió històrica amb Sud-àfrica perquè els colons neerlandesos van ser els primers a establir-s'hi. Els seus descendents, els afrikàners o bòers, van crear l’apartheid. Es pot resumir en què una minoria de població (blancs), està en contra i erradica a una major població (negres). Principals esdeveniments de l’Apartheid: 1948: El Partit Nacional instaura l'apartheid amb lleis com la prohibició de matrimonis interracials i la separació d'espais públics. Anys 50-80: Resistència interna (Congrés Nacional Africà, liderat per Nelson Mandela) i sancions internacionals contra el règim. ○ El 1960, a Sharpeville (Sud-àfrica), la policia va disparar contra manifestants negres que protestaven pacíficament contra les lleis de passis de l'apartheid. Van morir 69 persones i més de 180 van resultar ferides, la qual cosa va provocar una condemna internacional. ○ 1962: Mandela és empresonat durant 27 anys. ○ Anys 70: Moviment contra-Apartheid es reactiva, mitjançant mobilitzacions i revoltes. Fins que l’any 1976 a Soweto hi ha una nova matança, la ciutat on hi havia més població negra. Estudiants negres es van manifestar contra l'ensenyament obligatori en afrikaans. La policia va respondre amb violència, matant a centenars de manifestants. Aquesta massacre va generar més protestes i va accelerar la pressió internacional contra l’apartheid. ○ En la dècada dels 80, a Àfrica es desmantella el sistema de segregació, a poc a poc la població negra adquireix drets. 1990: Alliberament de Nelson Mandela i inici de negociacions. ○ Sud-àfrica inicia la seva transició cap a la democràcia 1994: Fi oficial de l’apartheid amb les primeres eleccions democràtiques multiracials, que Mandela guanya, convertint-se en el primer president negre de Sud-àfrica. DESCOLONITZACIÓ D’AFRICA FRANÇA→ Les colònies de parla francesa s’independitzen ràpidament durant la dècada de 1950-60. GRAN BRETANYA→ Independències més graduals PORTUGAL I ESPANYA→ Molt reticents a les independències Règims polítics i conflictes interns - Règim polític: tipus d'organització d'una societat quant a l'exercici del poder. - Poder: capacitat d'obligar a algú a realitzar quelcom no desitjat. - Constitució: referents legals màxims de la política, delimiten i emmarquen el poder. 1. Segons el nombre de partits (Sartori) Partit únic: Un únic partit controla el poder. Hegemònic: Un partit domina, però n'existeixen altres que tenen poca o cap influència. Dominant: Un partit té una posició clarament superior, però amb competència. Bipartidista: Dos partits principals competeixen pel poder. Pluralisme limitat: Hi ha diversos partits, però amb poques diferències entre ells. Pluralisme extrem: Existeixen molts partits amb ideologies molt diverses. Atomització: Hi ha tants partits que el sistema es fragmenta i dificulta el govern. 2. Segons el sistema econòmic Comunistes o economia planificada (socialistes de mercat): L'estat controla tota l'economia, planificant la producció i distribució. Capitalistes o economia de mercat (purs o mixtes): Basat en el lliure mercat, amb variacions que poden incloure intervenció estatal. 3. Segons l’executiu Presidencialisme: Un president té el poder executiu, separat del legislatiu. Governamentals: Sistemes on el govern té gran influència sobre les decisions. Parlamentarisme: El govern depèn del suport del parlament. Plebiscitaris: Decisions importants es prenen per referèndum o plebiscit. 4. Segons la legitimitat Democràtics: El poder és legitimat per eleccions lliures. Aristocràtics: El poder està en mans d’una elit o noblesa. Dictadures militars: El poder està controlat per l'exèrcit. Dictadures comunistes: El partit comunista manté el poder de manera centralitzada. Dictadures tradicionals: Basades en monarquies o costums ancestrals. Dictadures teocràtiques: El poder està justificat per la religió. 5. Segons la religió Teocràtics: El govern és basat en la religió. Confessionals: El sistema polític reconeix una religió específica. Aconfessionals: L'estat no promou cap religió, però pot permetre influències religioses. Laics: Separació clara entre religió i estat. Laïcistes: Defensa activa de la separació total de la religió de l'àmbit públic. Ateus: Rebuig explícit a la religió en l'àmbit estatal. 1. Manca de democràcia Problemes: Desconfiança, abstencionisme, i manca de representativitat. Conseqüències: Regeneració democràtica o moviments antisistema per contrarestar aquests problemes. 2. Nacionalisme regional Problemes: Il·legitimitat del sistema polític i jurídic. Pot seguir una via democràtica o insurreccional. Exemples: Catalunya, Quebec, Escòcia, Kosovo, Sudan del Sud. 3. Religió o ètica Problema: La religió o l'ètica es converteixen en elements bàsics de legitimitat política. Exemples: Estat Islàmic, guerres araboisraelianes, guerra d'Ucraïna. 4. Economia i distribució de la riquesa Problemes: Inestabilitat social, crisis econòmiques, crisis humanitàries. Conseqüències: Crisis de deute sobirà, efectes de la COVID-19, refugiats. 5. Corporacions i grups de pressió mediàtics Problemes: Impedeixen la formació de governs, generen inestabilitat i influeixen en la societat. Conseqüència: Posen en perill la democràcia deliberativa. Tendències generals - 1991: de món bipolar a món unipolar (EUA): Amb la caiguda de la Unió Soviètica, el món va passar d'un sistema bipolar (EUA i URSS com a potències rivals durant la Guerra Freda) a un món unipolar, on els Estats Units van quedar com l'única superpotència dominant. Això va permetre als EUA influir globalment, liderant en àmbits polítics, econòmics i militars, i va establir una nova era de relacions internacionals centrades en el liberalisme econòmic i la democràcia occidental. - Segle XXI: noves potències = nova multipolaritat - 11/9/2001: Atemptats Torres Bessones→ nou concepte de seguretat = efecte papallona - Canvi en el paradigma bèl·lic = terrorisme vs guerra d’exèrcit - Noves preocupacions: crisis migratòries, pandèmies, espionatge industrial i privatització de la seguretat, think tanks - Balanç: Xoc de civilitzacions (Huntington) poder dur vs poder tou (Nye) Islam, axioma per mantenir conflictes (Segura) Mapa dels conflictes mundials armats vigents l’any 2024. Despesa en defensa per països (en milions de dòlars, 2023) 1. Pla de l'ONU (1947): ○ Proposta de la partició de Palestina en dos estats: un jueu i un àrab. ○ Jerusalem com a zona internacional. ○ No es va implementar perquè els àrabs es van oposar. 2. 1949-1967: ○ Després de la Guerra d'Independència d'Israel (1948), Israel va consolidar el seu territori. ○ Egipte va ocupar Gaza, i Jordània es va annexar Cisjordània i Jerusalem Est. 3. 1967-2000: ○ A la guerra dels Sis Dies (1967), Israel va ocupar Gaza, Cisjordània, Jerusalem Est, el Sinaí i els Alts del Golan. ○ Els Acords d'Oslo (1993) van establir l'Autoritat Nacional Palestina i van reconèixer parcialment la seva autonomia. 4. 2000-Actualitat: ○ Israel es va retirar de Gaza el 2005, però continua controlant Cisjordània i Jerusalem Est. ○ Conflictes recurrents amb el moviment palestí, incloent-hi la Segona Intifada i operacions militars com l'Operació "Margen Protector" sobre Gaza. Israel-Hezbollah - Partit de Déu (1982). Hassan Nasral·là (líder) - Partit polític i grup paramilitar. Exèrcit no oficial més poderós de la regió. - Guerra civil libanesa (1975-1990). Islamisme. - Segona guerra del Líban (2006) - Moviment resistència vs terrorista. Als anys 90, quan cau l'URSS, un seguit de repúbliques s’independitzen, especialment països de l'est d'Europa (com Lituània). Un territori conflictiu és la República Txetxena d’Ichkèria, que també s’autoproclama independent (era un territori autònom). No obstant això, l'any 1994, les tropes russes entren a Txetxènia per intentar sufocar aquesta rebel·lió independentista, la qual cosa va acabar amb milers de víctimes. Pel que fa a Crimea, aquesta península ha estat objecte de disputa. Fins al 2014 era part d'Ucraïna, però aquell any, el parlament de Crimea convoca un referèndum per independitzar-se i annexionar-se a Rússia. Aquest referèndum va ser considerat il·legítim per gran part de la comunitat internacional. En relació amb el conflicte actual a Ucraïna, el que fa dos anys que es va iniciar és una continuació d'un conflicte més antic. Les regions de Donetsk i Luhansk ja estaven en guerra amb el govern ucraïnès des del 2014. Així, l’esclat del conflicte el 24 de febrer de 2022 és, en certa manera, la continuació d’aquesta situació. El 24 de febrer de 2022, Putin declara l'inici d'una "operació militar especial" (OME), amb la intenció d'enderrocar el govern ucraïnès, creient que Ucraïna cauria ràpidament. Txetxènia (1994-1996 i 1999-2000): Dues guerres devastadores en què Rússia va lluitar contra separatistes txetxens que buscaven la independència. La primera guerra va acabar amb la retirada russa, però en la segona, les forces russes van recuperar el control. Aquests conflictes van causar desenes de milers de morts, destrucció massiva a Txetxènia i greus violacions dels drets humans. Geòrgia (2008): Rússia i Geòrgia es van enfrontar en una guerra curta però intensa per les regions separatistes d’Abkhàzia i Ossètia del Sud. Geòrgia va intentar recuperar el control d’aquestes àrees, però la intervenció militar russa ho va impedir. Després de la guerra, Rússia va reconèixer la independència d’ambdues regions, tot i que la comunitat internacional no ho va fer, i va mantenir forces militars a la zona. Ucraïna - Crimea (2014): Després de la Revolució de Maidan a Ucraïna, que va portar a la destitució del president prorús Víktor Ianukóvitx, Rússia va intervenir a la península de Crimea, annexionant-la després d’un referèndum considerat il·legítim per gran part de la comunitat internacional. Això va escalar les tensions entre Rússia i Occident, donant lloc a sancions internacionals contra Rússia. Síria (des del 2015): Rússia va intervenir militarment en suport al president sirià Baixar al-Assad durant la guerra civil de Síria, llançant atacs aeris i proporcionant assistència militar. L'objectiu era estabilitzar el règim d'Al-Assad, un aliat clau de Rússia a l’Orient Mitjà, i combatre grups rebels i jihadistes, incloent-hi l’Estat Islàmic. La intervenció russa va ser decisiva per canviar el curs de la guerra a favor del govern sirià. Ucraïna - Donbàs (des del 2022): El febrer de 2022, poc abans de la invasió a gran escala d’Ucraïna, Rússia va reconèixer la independència de les autoproclamades Repúbliques Populars de Donetsk i Luhansk a la regió del Donbàs, que estaven en conflicte amb el govern ucraïnès des del 2014. Aquest reconeixement va precedir la invasió russa d'Ucraïna el 24 de febrer de 2022, sota el pretext de protegir les poblacions russòfones de l’est d’Ucraïna, fet que va desencadenar la guerra actual. La descomposició de Iugoslàvia va ser un procés complex que va tenir lloc als anys 90, marcat per guerres i tensions ètniques. A partir de 1991, les diferents repúbliques van començar a declarar la seva independència: Després de la caiguda de l'URSS el 1991, moltes repúbliques es van independitzar, incloent-hi les bàltiques i Ucraïna. Txetxènia també es va autoproclamar independent, però Rússia va respondre amb dues guerres devastadores (1994-1996 i 1999-2000) per recuperar el control. El 2014, després de la Revolució de Maidan a Ucraïna, Rússia va annexar Crimea mitjançant un referèndum no reconegut internacionalment. Al mateix temps, al Donbàs, separatistes prorussos van començar una guerra contra Ucraïna, que es va intensificar el 2022 amb la invasió russa a gran escala, sota el pretext de protegir les poblacions russòfones, iniciant l'actual conflicte. 1. Eslovènia – Es va independitzar el 25 de juny de 1991, després d'una breu guerra de 10 dies. 2. Croàcia – També va declarar la seva independència el 25 de juny de 1991, però va viure una guerra fins a 1995. 3. Macedònia del Nord – Declara la seva independència el 8 de setembre de 1991, sense gairebé conflictes armats. 4. Bòsnia i Hercegovina – Es va independitzar el 5 d'abril de 1992, desencadenant una guerra brutal fins a 1995. 5. Sèrbia i Montenegro – Després de la dissolució, aquestes repúbliques van mantenir-se unides com la República Federal de Iugoslàvia (1992-2003), però el 2006 Montenegro es va separar. Sèrbia es considera el successor legal principal de l'antiga Iugoslàvia, mantenint les ambaixades i la pertinença a organismes internacionals. Cada nou estat, no obstant això, va assumir el seu propi camí en la política i economia global. La Guerra dels Balcans (1991-2001) es refereix a una sèrie de conflictes violents que van seguir la desintegració de Iugoslàvia. Les repúbliques iugoslaves es van anar declarant independents, però el procés es va veure marcat per disputes territorials, ètniques i polítiques, especialment a Croàcia, Bòsnia i Kosovo. Guerra de Croàcia (1991-1995): Croàcia va proclamar la seva independència, provocant un conflicte amb els serbis de Croàcia, que comptaven amb el suport de l'exèrcit iugoslau. La guerra va acabar amb la victòria croata. Guerra de Bòsnia (1992-1995): Aquest va ser el conflicte més sagnant. Després de la independència de Bòsnia, va esclatar una guerra civil entre bosnians musulmans, croats i serbis, amb neteges ètniques i atrocitats com el genocidi de Srebrenica. Va acabar amb els Acords de Dayton. Guerra de Kosovo (1998-1999): Els albanokosovars van lluitar per la independència de Kosovo, que estava sota control serbi. La guerra va culminar amb una intervenció de l'OTAN i va forçar la retirada de les forces sèrbies. Aquests conflictes van deixar milers de morts i desplaçats, amb tensions ètniques que perduren fins avui. Slobodan Milošević va ser el líder serbi que va promoure el nacionalisme serbi i va jugar un paper central en les guerres dels Balcans, donant suport als serbis en les guerres de Croàcia i Bòsnia, i dirigint la repressió a Kosovo. La seva política va fomentar la violència ètnica i va ser un dels principals responsables de les guerres que van seguir a la desintegració de Iugoslàvia. Avui dia, Eslovènia i Croàcia són els únics països de l’antiga Iugoslàvia, són els únics que formen part de la Unió Europea, mentre que Montenegro i Macedònia formen part de l’OTAN. CONFLICTE ENTRE XINA I TAIWAN L'any 1949, després de la guerra civil xinesa, els nacionalistes xinesos es van exiliar a Taiwan, mentre a la Xina continental es proclamava la República Popular de la Xina, dirigida pel Partit Comunista. Això va crear la situació de "dues Xines": una comunista al continent i una nacionalista a l'illa de Taiwan. Els nacionalistes van perdre el control del continent, però van mantenir Taiwan, amb el suport dels Estats Units, que van impedir que els comunistes conquerissin l'illa. Durant dècades, fins al 1971, Taiwan va ser reconegut com la Xina legítima per molts països i fins i tot ocupava el seient de la Xina a l'ONU. No obstant això, a partir de llavors, la República Popular de la Xina va ser reconeguda com l'únic govern legítim de la Xina, mentre Taiwan quedava fora de l'escena internacional. A finals dels anys 70, la Xina comunista va començar a allunyar-se de l'URSS i a establir llaços comercials amb Occident. Això va facilitar una certa distensió amb Taiwan, però la qüestió de la reunificació seguia sense resoldre's. El 1992, els dos territoris van arribar a un acord per reconèixer-se mútuament, però això no va suposar una resolució definitiva del conflicte. Les eleccions a Taiwan van canviar significativament la situació, especialment quan el 2016 el Partit Progressista Democràtic, amb una ideologia independentista, va guanyar les eleccions. Aquest fet va marcar una ruptura important, ja que per primera vegada la majoria de taiwanesos no es veien com xinesos, sinó com una nació independent. Això va generar noves tensions amb la Xina, que continua defensant la idea d'una sola Xina i considera Taiwan com una província rebel. Avui dia, la Xina segueix fent maniobres militars al voltant de Taiwan com a mesura de pressió, mentre que Taiwan s'ha consolidat com una potència tecnològica clau, produint el 60% dels microxips del món. Aquest fet fa que un conflicte militar entre Xina i Taiwan tingui el potencial d'esclatar en una crisi econòmica mundial sense precedents, ja que els microxips són essencials per a gairebé tots els dispositius electrònics. Els Estats Units mantenen una flota militar permanent a la zona per controlar la situació i evitar que esclati un conflicte major, ja que qualsevol escalada podria portar a una crisi global amb repercussions catastròfiques. Així doncs, el conflicte entre la Xina i Taiwan segueix sent un dels més delicats i complexos del món actual. 1. Territoris en disputa: ○ Cachemira: Un dels conflictes més antics i destacats entre l'Índia i el Pakistan, amb guerres el 1947, 1965, 1971 i 1999. També es veu una franja disputada per la Xina a la part nord de Cachemira (Aksai Chin). ○ Guerra sino-índia (1962): Enfrontament per la regió d'Arunachal Pradesh, un territori disputat entre l'Índia i la Xina. 2. Territoris annexats per l'Índia: ○ Sikkim (1975): Antic regne que va ser incorporat a l'Índia. ○ Altres regions annexades com Hyderabad (1948), Goa (1961), i alguns petits enclavaments colonials com Daman, Diu, Dadra i Nagar Haveli, Pondicherry, i Karaikal. 3. Conflictes armats: ○ Guerres indopakistaneses (1947, 1965, 1971, 1999): Conflictes per la regió de Cachemira. ○ Guerra de Bangladesh (1971): Lluita d'independència de Bangladesh contra Pakistan. ○ Guerra civil nepalesa (1996-2006): Guerra civil en aquest país. ○ Guerra civil de Sri Lanka (1983-2009): Conflicte armat que va involucrar el govern de Sri Lanka i els Tigres Tàmils. 4. Àrees d'activitat naxalita: ○ A l'est i centre d'Índia, en algunes regions del territori indi, es destaquen zones amb activitat del moviment naxalita, un grup insurgent maoista que ha provocat conflictes armats interns. 5. Bases navals principals: Es marquen diverses bases navals al llarg de la costa índia i les Illes Andaman, que reforcen la importància estratègica de l'oceà Índic per a l'Índia. Història inicial (1747-1973): 1747-1772: Ahmed Sah, de la tribu dels durrani, funda l'Afganistan modern. Durant aquest període, l'Afganistan va ser dirigit per monarques, majoritàriament de l'ètnia pastun, que continua predominant al país i entre els talibans. 1823-1826: Ascens de la família Khan després de la caiguda dels durrani i un període de descontrol. Tres guerres anglo-afganeses (1839-1919): L'Afganistan es va convertir en el camp de batalla del "Gran Juego" entre l'Imperi Britànic i l'Imperi Rus per controlar l'Àsia central. Línia Durand: Durant l'època britànica, es va imposar aquesta frontera que divideix el poble pastun entre l'Afganistan i el Pakistan. Afganistan modern (1973-2001): 1973: Daud Khan, cosí del rei, aparta el monarca i estableix una república, deteriorant les relacions amb la Unió Soviètica. 1978: El Partit Democràtic del Poble (comunista) va prendre el poder mitjançant la Revolució de Saur, creant la República Democràtica d'Afganistan. 1979-1989: La Unió Soviètica ocupa l'Afganistan per defensar el govern comunista. Mentrestant, els EUA financen la resistència islàmica (mujahidins) durant la guerra afganosoviètica. Després de la retirada soviètica (1992-2001): 1992-2001: Caiguda del govern comunista, seguit per una guerra civil que culmina amb la victòria dels talibans, un moviment islamista fundat el 1994 pel mul·là Omar. 2001: Els EUA i l'OTAN envaeixen l'Afganistan per combatre el terrorisme després dels atemptats de l'11 de setembre, derrocant el règim talibà. Mapa central: Mostra la posició estratègica de l'Afganistan, envoltat per imperis i influències històriques: l'Imperi britànic, l'Imperi rus, l'Iran i l'Índia.