Apunts de Descartes PDF

LA FILOSOFIA DE DESCARTES ( 1596-1650 ) 1.- Sobre el racionalisme modern. Característiques. 2.- Objectius de la filosofia de Descartes. Projecte cartesià. 3.- El mètode i les seues regles. 4.- El dubte metòdic. 5.- La fi del dubte metòdic. 6.- Primeres deduccions a partir del cogito. 7.- Sobr...

LA FILOSOFIA DE DESCARTES ( 1596-1650 ) 1.- Sobre el racionalisme modern. Característiques. 2.- Objectius de la filosofia de Descartes. Projecte cartesià. 3.- El mètode i les seues regles. 4.- El dubte metòdic. 5.- La fi del dubte metòdic. 6.- Primeres deduccions a partir del cogito. 7.- Sobre les idees. 8.- Sobre les idees adventícies. 9.- Sobre les idees que estan en mi. 10.- Sobre la idea de Déu. 11.- Sobre l’error i la falsedat. 12.- Argument ontològic. 13.- Déu garantia de veritat. 14.- Sobre l’existència de les coses materials. 1 1.- Sobre el racionalisme modern. En el sentit més ampli un filòsof racionalista és aquell que confia en l’ús de la raó, no reconeixen cap altra font vàlida de coneixement més que la raó i no recorren a intuïcions místiques ni a sentiments. El que succeeix és que aquest ample sentit del terme és insuficient per distingir, per exemple, els grans sistemes racionalistes del segle XVII i altres sistemes presents tant en la filosofia antiga i medieval. És evident que filòsofs com Plató, Aristòtil, i, el propi Sant Tomàs, confiaven en l’ús de la raó i filòsofs moderns com Locke o Hume (filòsofs no racionalistes) mantenen la seua confiança en l’ús de la raó i rebutgen la utilització de la mística en la reflexió filosòfica. Per aclarir el significat del concepte racionalista, cal tenir en compte les idees següents: a) Als filòsofs racionalistes del segle XVII els interessa, sobre tot, analitzar el problema de l’origen del coneixement. Així filòsofs com Descartes, Spinoza o Leibniz acceptaran, en el subjecte, l’existència de idees innates a priori. Pensaven que certes veritats eren naturalment innates a l’ésser humà, en el sentit de que l’experiència no proporciona més que l’ocasió per a que la ment, per la seva pròpia llum, percebi la veritat. b) Cal tenir en compte que tant filòsofs antics com medievals també creien que l’enteniment podia produir idees. En Plató, per exemple, l’ànima, utilitzant un mètode d’investigació correcte, ( la dialèctica) podria recordar (reminiscència) idees que havia contemplat en l’altre món (Món de les Idees). Tomàs d’Aquino, defensava l’existència de principis evidents que l’enteniment descobria per si mateix. Així doncs, en aquest sentit, no sembla haver molta diferència. c) Una diferència important que separa als racionalistes moderns de filòsofs d’èpoques anteriors, és la intenció de deduir, a partir de principis evidents, un sistema de veritats que ens proporcionin informació sobre la realitat i del món. El ideal del racionalisme modern és trobar un sistema deductiu de veritats, anàleg al sistema matemàtic, que permeti augmentar la nostra informació del món real. Intentarà que la filosofia arribi a l’objectivitat i certesa d’altres ciències com la geometria. Així els trets propis del racionalisme són els següents:  El coneixement té el seu origen en la raó: els racionalistes identifiquen coneixement científic amb coneixement racional, afirmant, per tant, que la raó és l’única font vàlida de coneixement, en el sentit que ens proporciona un coneixement universal necessari, una veritable seguretat. La informació que ens proporcionen els sentits és, en canvi, confosa i no pot constituir veritable coneixement. Aquesta és una conseqüència immediata de la fascinació que exercí el mètode de Galileu.  Menyspreu del coneixement sensible: tot coneixement procedent dels sentits se’ns apareix com a confós, particular i contingent, per la qual cosa perd qualsevol pretensió de validesa i d’objectivitat (ressonàncies platòniques). El coneixement sensible és poc de fiar i sovint clarament fals. Si bé els racionalistes accepten una certesa natural o espontània d’origen empíric, creuen que tal certes sols és vàlida per a la vida quotidiana, però no per a la ciència i el saber. 2  Si el veritable coneixement té el seu origen en la raó, cal averiguar ara com es produeix. El racionalisme continuarà en part la teoria de la intuïció elaborada per Ockham en el s. XIV ( i que nega tota la complexitat abstractiva d’Aristòtil). El poder de la raó radica en la capacitat de treure de si mateixa els primers principis o veritats fonamentals, ja que no els pot derivar ni generalitzar a partir de l’experiència. Suposa tal fet que aquests principis, evidents per si mateixos, són innats a la raó i la forma en que aquesta els coneix és la intuïció (captació immediata i directa). A partir de la intuïció d’aquests continguts innats –idees innates-, la raó construirà deductivament tot l’edifici del saber.  L’existència d’idees innates: el menyspreu del coneixement sensible obliga els racionalistes a acceptar uns continguts innats a la raó: les idees innates. No vol dir tal cosa que ja naixem amb aquestes idees en acte, sinó que el seu coneixement i la seua validesa són independents de l’experiència. Aquestes idees innates són els principis evidents que fonamenten tota altra veritat i, fins i tot, justifiquen, com veurem en Descartes, el coneixement sensible.  El subjecte –ara entès com a pensament- queda tancat en si mateix: el racionalisme del s.XVII comporta l’aparició del SUBJECTIVISME puix valora més la facultat de conèixer ( la raó) que la realitat coneguda (l’objecte). L’home serà l’ésser que s’endinsa dins d’ell, que no coneix directament més que el seu propi pensament. Per tant, les coses, el món, sols són conegudes com a idees, no directament. És pot, doncs, dubtar de l’existència de les coses o del món exterior, puix la connexió entre el subjecte i l’objecte ha quedat trencada, des del moment en que sols les idees són objecte immediat del coneixement. La realitat del món ja no és evident: haurà de ser deduïda, justificada. ( Per suposat la no- evidència de l’existència del món es refereix únicament a una no-evidència científica ). Com el subjecte se’n surt del seu aïllament i afirma l’existència del món ja ho veurem en Descartes.  L’aspiració a la creació d’una ciència universal ( mathesis universalis ): el model d’aquesta ciència serà la matemàtica, perquè se’ls presenta com l’arquetipus de la saviesa humana ja que era segura, progressiva, necessària i universalment vàlida. D’aquí l’ideal racionalista de ciència deductiva, de construir una filosofia a “l’escaire”: a partir d’una veritat necessària avançar cap una altra veritat necessària mitjançant regles també necessàries (“cadenes de raons”). No fou, doncs, casualitat que Descartes i Leibniz foren grans matemàtics, i que Malebranche i Spinoza conegueren bé aquesta disciplina. Cal fer una observació: és tal la confiança dels racionalistes en la raó, que s’accepta el seu valor i validesa sense crítica prèvia. Mentre sotmeten a crítica el coneixement sensible, la raó del racionalisme escap a tota crítica. Per això, dirà més tard Kant que es tracta d’una “raó dogmàtica” ( de la que ell serà despertat per Hume). 3 2.- Objectius de la filosofia de Descartes. Projecte cartesià. El punt de partença és la seua actitud crítica envers el saber escolàstic del seu temps al qual havia tingut accés en el col·legi de la Flèche. Malgrat que se li havia dit que l’estudi de les lletres li donaria un coneixement clar, segur i útil per a la vida, en acabar els estudis sols tenia dubtes, dubtes que li feien descobrir cada vegada més la seua ignorància. Sols les Matemàtiques, degut a la claredat i evidència dels seus raonaments, el convencien, malgrat que no advertia la seua possible utilitat. La Filosofia, en canvi, se li presentava com un mitjà, no d’assolir la veritat, sinó sols de parlar amb versemblança, capaç de convèncer aquelles persones menys doctes; i per això, em l’àmbit de la Filosofia tot era objecte de disputes i de contradiccions. La historia de la filosofia li sembla un espectacle depriment: sempre es discuteixen els mateixos problemes i cada opinió és rebatuda pels altres filòsofs. I clar, pensà Descartes, com la resta de les ciències prenen els seus principis de la Filosofia, és a dir, es fonamenten en ella, també les ciències resulten forçosament dubtoses i gens segures. No troba Descartes, doncs, en el temps cap saber fiable. Per això, en dir en el “DISCURS DEL MÈTODE” que és més bonic l’edifici fet per un sol arquitecte que aquells retocats i restaurats per molts altres, afirma que la saviesa de l’època és un edifici vell mancat d’unitat i inservible. Si bé caldria enderrocar-lo, Descartes, més modest, es conformarà en construir el seu propi edifici del saber i si aquesta edificació serveix per a altri millor, de la mateixa manera que no s’enderroca tota una ciutat, però sí que alguns homes tiren a terra les seues vivendes per fer-ne una de nova. Amb aquesta explicació es palesa la tesi cartesiana de la unitat del saber: el saber és un tot orgànic, totes les ciències constitueixen una unitat. Per què? Perquè les ciències no són més que manifestació de la saviesa humana “que roman una i la mateixa per més que siguin diferents els objectes als quals s’aplica” (“REGLES PER A LA DIRECCIÓ DE L’ESPERIT”). I la saviesa és una perquè a raó és única: és una i la mateixa raó que distingeix el vertader dels fals, la que s’aplica al coneixement teòric de la veritat i a la direcció de la conducta... Per a exemplificar aquesta unitat del saber utilitza en “ELS PRINCIPIS DE LA FILOSOFIA” la imatge de l’arbre: el saber és com un gran arbre, les arrels del qual, els seus fonaments, seria la Metafísica, el tronc la Física o Filosofia natural, i les seues branques serien les diverses ciències particulars que ell creu que es poden reduir a tres: la Medicina, la Mecànica i la Moral. Per tant, el projecte cartesià suposarà la unificació de totes les ciències en una sola. I per a fer aquesta tasca li caldrà fonamentar bé el nou edifici i evitar tota desconfiança: sols es podran acceptar aquelles veritats que s’ajustin a les exigències de la raó, és a dir, aquelles veritats que o bé són evidents o bé es demostren a partir d’altres que són evidents. Descartes rebutjarà el criteri d’autoritat i confiarà sols en la raó. No es tractarà tant de descobrir noves veritats ( que també és important ) com de redescobrir- les com a vertaderes. El projecte cartesià exigirà, doncs, la formulació d’un mètode que garantitzi la certesa del saber, mètode que serà universal, és a dir, únic per a totes les ciències –puix la raó és única- (oposant-se en això a Aristòtil que pensava que a ciències diferents els corresponien també mètodes diferents). A més de l’elaboració d’un mètode, el projecte cartesià suposa també la formulació d’unes normes de moral. En efecte, com que la moral definitiva sols podrà 4 ser construïda una vegada s’hagi arribat al sostre de l’edifici del saber, l’home, mentrestant, necessitarà d’unes regles de comportament a les quals ajusti la seua conducta, evitant d’aquesta manera qualsevulla indecisió que paralitzi l’acció. Podem resumir totes aquestes intencions en tres:  No intentar arribar al descobriment d’una multitud de veritats sinó desenvolupar un sistema de proposicions on no es doni per suposat res que no fos evident en si mateix.  Tenir un coneixement teòric, segur i indubtable, així com utilitzar amb rigor la raó per saber conduir-se rectament en la vida.  Identificar el model de la matemàtica i el model de la filosofia. La certesa i el rigor de les deduccions assolides per la matemàtica deurien ser, segons Descartes, són un model a seguir per aplicar-lo al pensament filosòfic. 3.- El mètode i les seues regles. Descartes defineix el mètode com un conjunt de regles certes i fàcils que permeten al que les observi exactament no prendre mai allò fals per allò vertader i a l’inrevés. Aquestes regles es poden reduir a quatre: Evidència, Anàlisi, Síntesi i Enumeració. 1. REGLA DE L’EVIDÈNCIA. No admetre mai com a vertadera cap cosa sense conèixer amb evidència que ho és, evitar la precipitació i la prevenció, i no comprendre, en el judicis, res més que el que es present al meu esperit de forma tan clara i distintament que no tingui cap motiu per a posar-los en dubte. COMENTARI: Aquesta regla consta de dues parts: la 1ª part fa referència a l’evidència com a criteri de veritat. En aquest sentit, s’oposaria a la probabilitat o versemblança. La 2ª part fa referència a les condicions que permeten que l’evidència pugui assolir-se. Aquestes condicions són: Evitar la precipitació i la prevenció. No deuríem acceptar mai com a vertader quelcom que no sapiguem amb evidència que ho és (evitar la precipitació). Per altra banda, no deuríem negar-nos a acceptar com a vertader quelcom que sabem amb evidència que ho és (evitar la prevenció). Claredat i distinció: Descartes afirma que un coneixement clar és aquell que es presenta d’un mode manifest a un esperit clar. Un coneixement distint és aquell que és tan precís i tan diferent dels demés que ja comporta allò essencial. 2. REGLA DE L’ANÀLISI. Dividir cadascuna de les dificultats en tantes parts com fos possible i en quantes fos necessari per a una millor solució. COMENTARI: Les dificultats de les que parla aquesta regla es refereix al fet de que en un discurs es troben un conjunt de qüestions on pot estar mesclat allò vertader amb allò fals. El que volem és dividir (analitzar) aquestes qüestions amb l’objectiu d’assolir els seus elements simples i evidents. Aquests elements simples deurien ser captats per la intuïció. Els elements simples són els elements últims als que s’arriba mitjançant un procés d’anàlisi (divisió). Així, per exemple, en la anàlisi d’allò corporal, Descartes, arribarà a descobrir com a elements simples, i essencials dels cossos: 5  l’extensió, la figura i el moviment. En la anàlisi de l’esperit, descobrirà com a elements simples del mateix: el voler, el dubte, el pensar. La intuïció és un mecanisme que utilitza la ment per trobar un coneixement evident. Aquest coneixement és immediat, no necessita de mediació per saber que la seua certesa és quelcom evident. 3. REGLA DE SÍNTESI. Conduir ordenadament els meus pensaments, començant pels més simples i anar pujant, com esgraonadament, fins el coneixement més complexe. COMENTARI : aquesta regla és un complement de la regla anterior. Després d’haver arribat als elements simples, segurs i evidents, es tracta de construir un edifici de coneixements cada cop més complexos, sempre sobre la base de l’evidència. 4. REGLA DE LA ENUMERACIÓ. Fer enumeracions tan completes i revisions tan generals fins estar segur de no ometre res. COMENTARI: cal observar l’obsessió de Descartes per assolir un mètode segur i indubtable sobre el que poder confiar coneixements segurs i fiables. Així doncs, el mètode cartesià és UNIVERSAL (vàlid per a totes les ciències), ÚNIC( la raó també ho és), SENZILL i FÀCIL ( per aplicar-lo i ser eficaç) i PERFECTE ( la confiança en el mètode era total, amb la raó i un bon mètode podem resoldre totes les qüestions i tots els dubtes més difícils. 4.- El dubte metòdic. Descartes distingeix entre dubte real (escèptic) i dubte metòdic. El primer és el dubte de l’escèptic que sols dubte per dubtar. Descartes rebutjarà aquest tipus de dubte. El segon és el dubte investigador que l’utilitza, com a mètode, amb l’objectiu d’intentar assabentar-se si, a partir del dubte, serà possible arribar a qualsevol veritat que sigui indubtable. Característiques del dubte cartesià :  Metòdic. El dubte és un mitjà ( camí) que Descartes utilitza amb l’objectiu de trobar una veritat indubtable.  Universal. El dubte ha de ser aplicat a tota proposició sobre la qual hi hagi el més petit dubte.  Provisional. El dubte ha de ser abandonat després del moment en que s’arribi a descobrir algun tipus de veritat indubtable.  Teorètic o teòric. El dubte no s’ha d’aplicar a la conducta. En el terreny moral som obligats, segons Descartes, a seguir proposicions encara que es manifestin com a probables.  Hiperbòlic. Exagerat, aquest dubte ha d’arribar a totes les meues suposades veritats inqüestionables i esbrinar si queda la mínima sospita sobre la seua certesa. Afecta a tot allò que desperta dubtes i a certeses ja consagrades.  Intencional. Té un clar propòsit, superar els dubtes, els errors o equivocacions i descobrir veritats segures i fermes. Tot seguit Descartes passa a exposar les raons o motius que el portaren a plantejar-se el dubte com quelcom universal : 6   Descartes aplica el dubte a tot allò que ha après a través dels sentits. Així és quan afirma que te l’experiència que els sentits molts cops l’han enganyat i no és convenient fiar-se de qui t’ha enganyat, malgrat fos una sola vegada. Exemples: pensem en com un pal submergit a l’aigua sembla doblar-se o com el sol ens sembla tan petit.  En segon lloc aplica el dubte a la impossibilitat de discernir quina informació és més veraç, si la que tinc en somnis o despert. De vegades l’experiència dels somnis li sembla tan real que es fa difícil saber si són més o menys certs quan apareixen en vigília.  Descartes també sotmet el dubte a les veritats de la matemàtica, 2+2=4. En un principi sembla absurd dubtar d’aquestes proposicions ja que no les aprenem pels sentits o l’experiència, ni importa que sigui dormit o despert, 2+2=4. Però, Descartes creu que aquestes veritats també són dubtoses ja que és possible que hi hagi un geni astut i maligne, que fent ús del seu poder, porti a que m’equivoqui en proposicions que semblen tan clares.  En resum, el dubte cartesià és universal: posa com a dubtós tot el que hem après pels sentits, tant a nivell intern com a nivell extern, i, a més a més totes les veritats intel.ligibles. I afirma estar disposat a continuar en aquest estat de dubte fins que no hagi arribat a alguna veritat que sigui absolutament indubtable. 5.- La fi del dubte metòdic. El dubte metòdic cartesià desapareix en el moment en que, Descartes, estableix com a principi indubtable el que anomena com cógito, ergo sum ( penso, dons sóc ). Sobre aquesta proposició cal entendre el següent:  Segons Descartes la proposició : penso, doncs sóc, és quelcom sobre la qual és impossible dubtar-ne. Així jo puc dubtar de qualsevol veritat referida al que he après mitjançant els sentits, inclús, al que he après mitjançant la raó a partir de la hipòtesi del geni maligne; però del que no puc dubtar és de que penso, és a dir, de que tinc pensaments ja que el mateix fet de dubtar implica el tenir que pensar.  Mitjançant l’expressió: penso, doncs sóc, Descartes, no està dient que existeixi com un ésser corporal que percep i sent gràcies als seus sentits. Penseu que tot el percebut pels sentits està sota el dubte. Per això, mai hagués pogut dir Descartes, camino, doncs sóc o respiro, doncs sóc. Per poder caminar o respirar hagués haver de comptar amb el cos i, sobre aquest, encara està present el dubte, tot i haver descobert el cógito.  El descobriment del cógito solament estableix com quelcom indubtable, segons Descartes, que jo sóc una substància pensant, és a dir, algú que ( encara sense saber totalment qui és ) té pensaments. Existim com algú que té pensaments, aquest principi és indubtable. Sobre tot el demés encara hi és el dubte.  Aquest principi supera el test que Descartes planteja sobre les raons per dubtar. El pensament és quelcom que no percebem amb el sentits, tot i el fet d’estar despert o dormit, és evident que tenim pensaments. I el geni maligne podria fer- nos dubtar sobre la veracitat dels objectes del meu pensament però mai de que tinc pensament, de que existeixo com una substància pensant. 7   Cal tenir present que la proposició: penso, doncs sóc, no és fruit d’un raonament sinó el producte d’una intuïció. Segons Descartes, no fa falta cap raonament complexe per poder veure clar que tenim pensaments, que existim com subjectes pensants ( subjectivisme). Això és quelcom que veig de manera immediata.  En definitiva, l’existència del cógito únicament és aplicable, segons Descartes, a l’existència del pensament. Sobre els objectes del pensament encara hi és present el dubte. Per Descartes el pensament inclou també el sentir, voler, imaginar, concebre, com a modes o facultats de pensar i existent independentment dels seus objectes. 6.- Primeres deduccions a partir del cógito. Les primeres deduccions que Descartes fa, a partir d’establir l’evidència del cógito, ergo sum, són les següents :  Puc fingir, afirma Descartes, que no tinc cos i que, malgrat tot, no per això no sóc res.  Estic absolutament segur de que sóc una substància l’essència o naturalesa de la qual consisteix en pensar. Per a dur a terme aquesta acció no necessito per a res del cos.  Tot plegat em dur a concloure, que l’ànima ( jo o esperit), per la qual sóc el que sóc, és totalment distinta al cos i més cognoscible que ell.  Descobert el principi indubtable del cógito, Descartes, estableix com un altre principi necessari el que anomena com a criteri general de certesa. Aquest criteri de veritat diu que s’accepta com a regla general que aquelles coses que són concebudes de forma clara i distinta són totes vertaderes. 7.- Sobre les idees. Per a poder dir quelcom sobre les coses que són diferents del jo (pensament), Descartes, es veu obligat a partir d’aquest mateix jo o pensament, ja que tant sols està segur de la certesa de si mateix existint com a pensament. Dir que tenim pensaments i que tenim idees sembla ser el mateix. Descartes vol analitzar la naturalesa de les idees amb l’objectiu de poder sortir del túnel del subjectivisme, és a dir, anar de la certesa del jo fins la certesa de les coses. No totes les idees són del mateix tipus. Es proposa analitzar la naturalesa de les idees. Sembla que hi ha idees que actuen com a modes de pensament ( voluntats o afectes), d’altres ho fan com judicis o imatges de les coses. Sobre les idees, considerades com a modes de pensament (facultats) o actes mentals no té sentit dir que són vertaderes o falses sinó que simplement existeixen o no. El pensament i la voluntat serien per a Descartes modes de pensament, i no són ni vertaderes ni falses, sols són els seus objectes. Per altra banda les idees com a imatges de les coses, que representen quelcom, que tenen un contingut objectiu (anomenat realitat objectiva de les idees per Descartes) poden ser de tres tipus:  Idees innates o naturals. Representades per la facultat natural que ens permet aprehendre el que són les coses, el que és la veritat i el que és el pensament. A partir de la pròpia facultat de pensar, la ment les capta i accepta, no les podem modificar. Són idees que la raó descobreix en la ment i que res tenen a veure 8  amb l’experiència, són a priori. Per exemple: la idea de jo, Déu, substància, causa...  Idees adventícies o adquirides. Són aquelles que procedeixen de fora i que són externes al subjecte. Venen de l’experiència sensible, de la meua percepció del món. Fàcilment poden resultar errònies. Per exemple: arbre, taula, CD.  Idees factícies. Són aquelles inventades o fingides per u mateix. Les fabriquem nosaltres, ex. Centaure. Dels tres tipus d’idees, les adventícies són les que Descartes analitzarà i ho farà preguntant-se : - Són les coses, de les que pareixen procedir les idees, la causa d’aquestes idees? - Són les idees adventícies iguals o semblants a les coses? 8.- Sobre les idees adventícies. Fem un poc d’anàlisi sobre el concepte de “idea”, per a Plató la Idea era una Forma o Model Ideal, l’existència i autenticitat de la qual era la més real i perfecta enfront de qualsevol realitat material ( que la imitava). La filosofia medieval sosté que el pensament recau sobre les coses, és a dir, que es pensen objectes o coses, no pas idees, aquestes idees són un a mig camí entre el pensament i la cosa pensada. Per a Descartes el pensament recau sobre les idees, no sobre les coses. Les idees són com una representació gràfica de les coses, i esta representació és la que contempla el pensament. Descartes ha col·locat la idea com a objecte del pensament, sols té certesa de l’existència mental d’aquesta idea, però cap certesa del contingut de la idea i si aquest contingut té una realitat extramental. Per exemple, pensem en la idea de món, l’únic que puc dir que la idea de món que trobo a la ment existeix, però no he demostrat que el món existeix. Recordem les preguntes: a) Són les coses, de les que pareixen procedir les idees, la causa d’aquestes idees? La resposta de Descartes : - Són les coses la causa de les idees? No és en absolut evident que les coses existents fora de mi siguin la causa de les seues idees en mi. - Sembla natural creure que les coses són la causa de les idees i que les idees són semblants a les coses. Però si ho jutgem amb la raó, aleshores ja no ho veiem tan clar. - Quines raons té Descartes per a no veure-ho tan clar o evident? La primera creu que és l’existència en mi d’una facultat (bé podria ser la imaginació), que m’és desconeguda, i que és realment la causa d’aquestes idees. La segona és que si les coses són la causa de les meues idees, aleshores hauria d’haver en tal causa, al menys, la mateixa realitat que en l’efecte, ja que, segons Descartes, el més perfecte mai podria procedir del menys perfecte. Així si jo sóc una cosa pensant, la causa que produeix en mi una idea deuria ser també, almenys, una cosa pensant. I el que passa és que les coses que existeixen fora de mi i que, segons semblen, són la causa de les meues idees, són realitats materials i no substàncies pensants. 9  b) Són les idees adventícies iguals o semblants a les coses? - No és evident que hi hagi un semblant entre les idees i les coses. Si analitzem les dos idees que tenim del sol, una d’elles procedeix dels sentits ( el sol que veiem), i l’altra de la ciència , trobem les grans diferències. La primera ens el presenta petit i proper, mentre que la ciència ens el presenta més llunyer i més gran. Quina de les dues idees s’assembla més al sol vertader? Per a Descartes la que procedeix de l’intel·lecte ( l’estudi, ciència). 9.- Sobre les idees que estan en mi. Descartes sembla trobar-se al punt de la descoberta del cogito: sols tinc seguretat de que tenim pensaments o idees. Aquestes idees sembla ser que no procedeixen de les coses, ni són semblants a elles. Però malgrat tot aquestes idees existeixen en ell. Ha arribat el moment d’analitzar les idees que existeixen en ell i esbrinar si ell mateix podria ser la causa d’aquestes idees ( ja que les coses semblen no ser-ho). Si analitzo les idees que estan en mi hi trobem tres tipus diferents: a) Una classe d’idees es refereixen a les coses corpòries (res extensa). b) Unes altres es refereixen als homes pareguts a mi (res pensant). c) Una altra classe d’idees se refereixen a un ser infinit (Déu) (res perfecta). Podria ser jo mateix la causa de totes aquestes idees? - Pel que fa a les idees de les coses corpòries, no és absurd pensar que jo mateix puc ser la causa d’elles. Jo sóc una substància pensant i les coses són substàncies extenses i, en aquest sentit, sembla ser trobar-nos davant dos realitats contraposades (esperit-matèria). Ara bé, ja que tant jo com les coses som substàncies, no és absurd suposar que jo, en quant substància, sóc la causa d’idees que se refereixen a altres substàncies. - Pel que fa a les idees que representen els homes, Descartes creu que ell podria ser la causa. Jo mateix podria ser la causa d’idees que representen a altres homes a partir de la idea que tinc de mi mateix com a home, i això malgrat no existirà cap home al món que pogués veure. - Pel que fa a la idea de Déu no sembla gens clar que u mateix pogués ser-ne la causa. I és així perquè en la idea de Déu no únicament està present la substància ( com en jo i en les coses) sinó també la idea d’una substància infinita, eterna, totpoderosa. Puc ser jo (substància finita) la causa d’una idea que representa una substància infinita? 10.- Sobre la idea de Déu. Dos qüestions: a) Puc ser jo la causa de la idea de Déu en mi? b) Podria existir jo amb la idea de Déu en mi si, al mateix temps, Déu no existeix? 10 A la primera pregunta Descartes argumenta que si ve jo sóc també una substància com Déu, l’atribut essencial meu ( pensament, finit) i de Déu (perfecció, infinit) no són iguals. Així, Descartes no pot acceptar que una substància finita sigui la causa d’una substància infinita, ja que ha d’haver igual o més qualitat en la causa que en l’efecte. Estem davant una idea, sobre la qual, u mateix no podria ser la causa. Tot i així, és evident que aquesta idea existeix en mi, d’on ve?, qui és la seua causa? La resposta per Descartes és clara: com és impossible que quelcom finit (jo) sigui la causa d’una idea infinita, és necessari concloure que jo no puc ser la causa i que per tant existeix un ser infinit que la posada en mi. Aquest ser infinit és Déu, i per tant, Déu existeix. A la segona pregunta Descartes respon que no, ja que si Déu no fos, la meua existència procediria de mi mateix, d’éssers menys perfectes que Déu o dels meus pares. Descartes argumenta en contra de totes tres possibilitats. Conclusió: del fet de que jo sigui(que tinc una existència) i de que tingui la idea d’un ésser perfecte (Déu), se segueix necessàriament que Déu existeix. 11.- Sobre l’error i la falsedat. (Cap. IV de Meditacions Metafísiques) Si Déu existeix i és la causa de la seua idea en mi,així com de l’existència del meu intel·lecte, Descartes, es preguntarà : per què cometem errors i ens equivoquem? Per respondre a aquestes qüestions Descartes analitza la naturalesa de l’error: a) L’error no és una pura negació sinó una privació. Privació o carència de coneixement que revela la nostra imperfecció. b) Per què Déu ens va crear amb la capacitat d’equivocar-nos i no al contrari? Descartes diu que això és un misteri del que mai podrem conèixer els motius. Possibles causes que poden explicar el perquè cometem errors: a) Dos són les causes dels nostres errors i actuen conjuntament i no separades. b) Aquestes dos causes són les facultats de l’intel·lecte o enteniment (falcultat de jutjar o pensar, d’intuir les veritats clares i distintes) i de la voluntat ( facultat d’elegir, d’afirmar o negar). c) Separadament totes dues no podrien ser mai la causa dels nostres errors. L’intel·lecte és un facultat que ens permet percebre idees i, en aquest sentit, en ell, no trobem cap tipus d’error. Per altra banda, la voluntat és una facultat que en permet fer o no fer quelcom, per sí sola no pot ser causa dels nostres errors. d) L’error neix del mal ús de la voluntat o llibertat des del moment en que es decideix a acceptar, com a veritats, qüestions que no se’ns apareixen com a evidents. Guiar mal la nostra raó. e) La causa del meus errors cal buscar-la en la imperfecció humana i no en la divina. Cal evitar les precipitacions en els judicis que ens fan confondre sovint i les prevencions exagerades davant de coneixements que ens resistim a acceptar com a certs quan estem convençuts d’ells. 11  f) Sempre que domini i controli la meua voluntat a l’hora d’emetre un judici, de manera que s’apropi tan sols a allò que l’intel·lecte li mostri clara i distintament, no pot ser que m’equivoqui. 12.- Argument ontològic. A l’inici de l’argument ontològic, Descartes, planteja, la següent qüestió: demostrat, de forma evident, que jo existeixo, com a ésser pensant, i que Déu existeix, arriba el moment d’esbrinar si podem saber quelcom cert sobre les coses materials. Descartes, afirma: a) Vaig a considerar les idees que existeixen en el meu pensament i que fan referència a les coses materials amb l’objectiu de discernir les clares de les confuses. b) Descobreix que sembla haver idees de certes coses, com, per exemple, la idea de triangle, que tot i no existir fora d’ell, no, per això, deixa de ser quelcom. c) A partir de la certesa de que existeixen, en ell, idees de coses que semblen existir únicament en el pensament (triangle) i, a partir també, de la certesa de que si partim d’aquestes idees podrem deduir aspectes referits a la seua naturalesa, com, per exemple, de la idea de triangle que els seus tres angles són iguals a dos rectes, Descartes, es pregunta si no podria obtenir d’aquí un altre argument sobre l’existència de Déu. ARGUMENT ONTOLÒGIC Estructura de l’argument ontològic: a) A l’igual que percebo la figura com una evidència de la naturalesa de un triangle; percebo, de forma clara i distinta, que existeix en mi, la idea d’un ésser absolutament perfecte, al qual ha de pertànyer, també per naturalesa, l’existència. b) Ens trobem amb una dificultat, per a Descartes és evident que l’existència pot separar-se de l’essència, és a dir, del fet de pensar en quelcom com a necessari, no implica necessàriament que aquest quelcom existeixi. Essència i existència no s’identifiquen. c) Essència i existència no coincideixen necessàriament, pensem en el fet de que perquè tinguem la idea de triangle (essència), això no vol dir que existeixin triangles en el món. El pensament, afirma Descartes, no imposa cap necessitat a les coses. d) Ara bé, de la idea de triangle, tot i no seguir-se que existeixi en el món, si se segueix que té tres costats, i no podem pensar lògicament l’un separat de l’altre. No podem pensar en un triangle i no en el tres costats que té. e) Així, tampoc podem tenir una idea en la nostra ment d’un ésser absolutament perfecte i dir que aquest no existeix. A partir de la idea de perfecció necessàriament hem de concloure la seva existència. La perfecció exigeix l’existència. f) Per tant, Déu existeix en la realitat i no sols en el meu pensament. Així ho diu al Discurs del mètode: 12  “...mentre que, tornant ha examinar la idea que jo tenia d’un ésser perfecte, trobava que l’existència estava compresa en ella, de la mateixa manera que està en la del triangle que els seus tres costats són iguals a dos rectes, o en la de l’esfera que totes les seues parts són igualment distants del seu centre, o encara més evident; i que, per tant, és tan cert que aquest Déu, que és perfecte, és o existeix, com qualsevol demostració de la geometria puga ser-ho.” 13. Déu garantia de la veritat. Demostrada l’existència de Déu, tant per les dos proves causals com per l’argument ontològic, Descartes conclou sobre la certesa de les demés coses. A partir d’ara, Déu, es converteix en el geni benigne ( Déu és bondadós i veraç) que garantitza la veracitat d’allò evident. Déu existeix com un ésser no enganyador, desapareixen els dubtes sobre les veritats matemàtiques, també sobre si les idees adventícies són l’efecte i semblants a les coses, així com la hipòtesi d’un geni maligne que ens enganyi. He de saber que allò que algun cop he vist amb claredat i distinció, si d’ara endavant surten dubtes, he de pensar que com Déu no enganya segueix sent clar i distint. 14.- Sobre l’existència de les coses materials. Demostrada l’existència de Déu, que és la garantia del criteri de veritat, queda oberta la porta a sortir de la intimitat del subjecte pensant (JO) i poder arribar a demostrar l’existència de les coses corpòries que percebem per mitjà dels sentits. Si Déu existeix i per la seua pròpia perfecció és infinitament bo i veraç, no pot permetre que m’enganyi contínuament i, en concret, no pot permetre que m’enganyi al creure que el món existeix; per tant, el món existeix. Si tinc idees d’objectes extramentals, ¿quina és la causa que provoqui aquestes idees? Aquestes idees han de procedir d’una causa distinta de mi, causa que ha de tenir almenys tanta realitat com té objectivament la idea. Aquesta causa ha de ser un cos, tinc una forta inclinació a creure que aquestes idees són produïdes per les coses sensibles, i com Déu no pot estar enganyant-me, aquestes coses materials exteriors a mi existeixen. Segons Descartes l’existència de Déu ens demostra l’existència d’un ésser no enganyador. Per tot això, si percebem de manera clara i distinta l’existència de les coses materials, aleshores podem estar segurs i no dubtar, tot i saber la imperfecció del nostre conèixer. 15. Les tres substàncies. Entrem en la Metafísica de Descartes, ell creu que la realitat la composen tres tipus de substàncies: el jo pensant, Déu i el món. El concepte de substància el defineix: substància és una realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altra realitat per a existir. ( pensa en el concepte de substància en Aristòtil compost de matèria i forma). Allò que existeix és, doncs, la substància, però en sentit estricte la definició de substància sols és aplicable a Déu, tot i que Descartes considera que podem aplicar-la per analogia a tots els éssers que percebem amb claredat i distinció que no necessiten de cap altra cosa per existir, excepte Déu, i aquests són dos: el jo o ànima i els cossos materials, que són independents i no se necessiten el un a l’altre. 13 Descartes també creu que nosaltres no podem percebre directament la substància, ¿com podem saber de la seua existència i conèixer-la? És necessari que puguem percebre un atribut. Els atributs són qualitats o propietats de la substància que no poden existir per si mateix, i cada substància té un atribut propi que constitueix la seua essència o naturalesa. L’atribut essencial del jo o ànima és el pensament; en el cas de les coses materials, l’atribut propi que podem percebre clara i distintament és l’extensió. a) El jo pensant (res cogitans) El dubte metòdic ens ha dut a una veritat inqüestionable: l’existència de un jo pensant, una substancia que pensa, una res cogitans, una ànima. Puc dubtar de l’existència del meu cos i del món que m’envolta, perquè els sentits no són de fiar, però no puc dubtar de l’existència dels meus pensaments, de les meues idees, de la meua subjectivitat. Què és la meua subjectivitat? És el conjunt de pensaments, idees, representacions... que flueixen en el meu jo. No tenim seguretat que aquestes representacions subjectives es corresponguin necessàriament amb fets del món exterior; per exemple, la idea que jo tinc del meu cos, es correspon amb la realitat? No ho sé amb certesa, ja que la informació sobre el meu cos prové dels sentits i aquests són dubtosos. El gran repte de Descartes és trobar la manera de sortir de la pròpia subjectivitat arribar a saber si hi ha coses objectives i com són aquestes coses. b) Déu (res infinita) Descartes considera que el jo pensant no és perfecte, i que el mateix dubte metòdic s’ha establert per tal de corregir-ne els errors, il·lusions i imprecisions; però, malgrat això, el jo pensant posseeix la idea de perfecció. Si tenim consciència de la nostra naturalesa imperfecta és perquè sabem en què consisteix una naturalesa perfecta i ens hi comparem. La idea de perfecció innata en nosaltres és la idea d’ésser perfecte: és la idea de Déu. Aquesta idea no pot provenir de nosaltres, éssers imperfectes, ha estat una realitat divina que l’ha feta sorgir dins de les nostres ments. Del conjunt d’idees que posseeix el jo pensant, en sobresurt una de privilegiada, una idea que em permet anar més enllà de la pròpia subjectivitat. Una idea que em permet afirmar, clara i distintament, que fora de mi mateix, fora de la meua ment, existeix una realitat extramental, la idea innata de Déu. Ja hem vist les proves demostratives de Déu. Sols recordar que la perfecció d’aquests ésser exterior a mi, no pot permetre que les meues idees clares i distintes siguin un engany, així Déu esdevé garantia del coneixement. c) El món (res extensa) El dubte ha permès a Descartes afirmar l’existència d’una primera substància, el jo pensant. Al seu torn, el jo pensant descobreix una segona substància, Déu, ésser amb totes les perfeccions, entre elles la veracitat. I el món exterior, i el meu propi cos? En puc parlar amb certesa? El meu jo té plena consciència de la diferència entre la idea de jo pensant i la idea de cos extens. Del jo pensant no en puc dubtar; del cos, sí. Però si jo tinc una idea clara i distinta del meu cos extens i existeix un Déu perfecte i veraç, aquest Déu, que m’ha creat racional, no pot permetre que m’enganyi quan faig ús adequat de la meua raó. 14 La bondat i veracitat de Déu em garanteix que la inclinació natural humana a creure en l’existència de les coses extenses no és enganyadora. Déu, com a substància perfecta, em permet fer ús dels sentits si aquests estan subordinats a la raó. Així, a més del jo pensant, existeix un altre tipus de substància finita i creada: la dels cossos, tots ells amb l’atribut fonamental de l’extensió. Per a Descartes qualsevol vida , la del meu cos, la dels animals o la de les plantes no és res més que un mecanicisme, un conjunt de peces articulades i extenses que fabriquen moviment. La vida d’aquestes realitats materials és semblant a un rellotge de corda. Aquesta concepció entén l’univers o la naturalesa com una màquina, com un tot amb moviment que obeeix a lleis regulars i estables. Descartes pensava que Déu havia creat l’univers de matèria inert i l’ha dotat de moviment. La matèria i el moviment permaneixeran constants i inalterables, el moviment se transmet d’un cos a un altre per contacte, ell no acceptava el buit ( aquesta visió física prompte serà desmuntada per Newton). 16. Dualisme antropològic. La teoria de les dos substàncies li permetrà salvar la llibertat (lliure albir) dins d’un univers mecanicista. Concep l’ésser humà com un compost de dos substàncies: el pensament (ànima) i el cos ( matèria extensa), són substàncies independents i irreductibles en sí. En la Meditació Metafísica sisena diu: “Por lo tanto, como sé de cierto que existo y, sin embargo, no advierto que convenga necesariamente a mi naturaleza o esencia otra cosa que ser pensante, concluyo rectamente que mi esencia consiste sólo en ser una cosa que piensa...y tengo cuerpo al que estoy estrechamente unido, con todo puesto que, por una parte tengo una idea clara y distinta de mí mismo, en cuanto que jo soy sólo una cosa que piensa – no extensa- y, por otra parte, tengo una idea distinta del cuerpo, en cuanto que él es sólo una cosa extensa – y no pensante- es cierto entonces que eso yo ( es decir, mi alma, por la cual soy lo que soy) es enteramente distinta de mi cuerpo, y que puede existir sin él.” Podem esbrinar del text anterior que ànima i cos estan estretament units, que l’ànima és completament diferent i independent del cos, i que tot i estar units, l’ànima pot existir sense el cos. El jo pensant i la matèria són dues realitats o substàncies independents, són de naturalesa diferent, però Descartes vol salvaguardar la llibertat de l’ànima o jo. Dins la visió mecanicista de l’univers material tot està regit per lleis necessàries, no hi ha lloc per a la llibertat. El nostre cos, com una cosa material més, està subjecte a aquestes lleis i no és lliure. En canvi, la llibertat és quelcom evident i cal salvar-la, no podem acceptar que fos en alguna cosa regida per lleis necessàries, aquesta sols pot ser a l’ànima, la res cogitans, el jo com a pensament. Com s’explica , que el meu jo decideix anar a fer un tomb i el meu cos tot seguit realitzi la decisió? O que jo sento el dolor del mal de queixals? De quina manera una idea (fet mental) influeix en una acció (fet físic)? Hi ha un punt en el nostre cos, la glàndula pineal que comunica totes dues substàncies. 15