Història de la policia a Catalunya PDF

Tema A.3. Història de la policia a Catalunya 1. Les forces de seguretat i la seva història Qualsevol sistema de seguretat pública implica una policia concreta, concebuda d’una determinada manera i amb unes funcions precises, conseqüència, tot plegat, de l’evolució històrica, d’una banda, i de la re...

Tema A.3. Història de la policia a Catalunya 1. Les forces de seguretat i la seva història Qualsevol sistema de seguretat pública implica una policia concreta, concebuda d’una determinada manera i amb unes funcions precises, conseqüència, tot plegat, de l’evolució històrica, d’una banda, i de la realitat del moment, de l’altra. Una estructura policial és impossible d’entendre si no es té en compte el marc d’organització econòmica, social i política d’una societat. En definitiva, la funció poli- cial remet sempre al poder –en totes les seves formes– i a la manera com aquest poder es relaciona amb la seva societat. La història de la policia resulta, doncs, la radiografia de la història concreta de les poblacions, de les seves vicissituds i de les seves tensions. La funció policial, en les seves diverses formes, és una de les més antigues com a expressió de l’autoritat. A mesura que una societat es va fent més complexa i s’estructura políticament, hi trobem aquells que, en defensa d’uns interessos i com a braç del poder, realitzen una tasca policial per tal de preservar-lo. El feudalisme, amb la consegüent parcel·lació dels poders, va comportar que cada un d’ells refermés el seu propi sistema de seguretat. Pel que fa al nostre país, l’evolució institucional de la corona catala- noaragonesa va suposar la formació d’estructures de defensa armades per tenir cura dels interessos de la monarquia. La major part del país, sotmesa a la jurisdicció de barons eclesiàstics i laics (entre els quals figurava alguna ciutat), escapava a la vigilància normal de l’autoritat reial, amb la qual cosa l’ordre públic era també responsabilitat d’ells. A Catalunya no va existir mai un cos permanent de policia i el manteniment de l’ordre s’exercia a través de la repressió més que de la prevenció. Un fet fonamental fou la defensa de la Pau i Treva i la col·laboració de la població, a través del sometent i del sagramental. 2. L’origen dels Mossos d’Esquadra Avui, l’origen dels Mossos d’Esquadra, l’actual cos de la policia de Catalunya, ens és força conegut i no representa cap focus de polèmica historiogràfica i política com fins fa uns anys, quan hi havia la tradició que suposava la seva creació el 1690 i donava tot el protagonisme als Veciana. Tot i això, recerques en curs ben segur que en perfilaran millor l’origen, les característiques en el moment de la seva formació i el paper de Pere Anton Veciana. Quin era el veritable origen de les Esquadres de Catalunya? Per quin motiu i per quina raó va ésser creat aquest cos policial i militar? Qui va ésser el seu veritable fundador? En quin any i en quin lloc va tenir lloc la seva fundació o creació? El 1719 les tensions amb França van fer situar l’exèrcit a la frontera, per la qual cosa calia crear una força policial que controlés l’interior del territori. Per fer aquesta tasca, el capità general i la Reial Audièn­ cia van organitzar unes esquadres de paisans, distribuïdes pels corregiments. Quan la tensió bèl·lica fronterera va desaparèixer, el 1721, es va considerar convenient desfer aquestes colles de veïns armats Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 31  A.3. Història de la policia a Catalunya o esquadres. De fet, la major part van ser desarmades i van desaparèixer, però la de Valls, amb desta- caments a Riudoms i Rodonyà, es va mantenir sota la comandància única de Pere Anton Veciana. En aquest període es van institucionalitzar els Mossos d’Esquadra. L’any 1723 es van remodelar i ampliar les esquadres i, aquest any, Pere Anton Veciana i Rabasa en fou nomenat el comandant. Els Mossos representarien, en primera instància, una força policial típicament reial i borbònica, contro- ladora de l’ordre públic en un territori amb algun austriacista derrotat però armat que calia perseguir, i amb una població a la qual s’havia prohibit el sometent i la possibilitat de portar armes. Al llarg del segle xviii, els Mossos sempre van ser comandats per la família Veciana, a qui es premiava la fidelitat monàrquica filipista. Mentrestant, el cos s’anava convertint en un cos policial preparat i efectiu, tota una innovació policial pel que fa a l’exercici de les seves funcions, a partir dels anys quaranta del segle xviii, i transformant-se en un precedent de les policies modernes. No tan sols creixeria pel territori, sinó que es convertiria en la policia més avançada en termes policials moderns i ben representativa de la realitat d’una Catalunya que estava en uns moments de canvis i transformacions demogràfiques, agrícoles i comercials. Això va fer, fins i tot, que a la segona meitat de segle el model fora exportat a altres zones de la monarquia per a la seva implantació. 3. Transformacions policials durant el segle xix El segle xix va suposar un canvi en la institucionalització del poder. La nació i l’estat es configuraren com els eixos bàsics de l’ordenament polític. La monarquia absolutista deixà pas a l’estat liberal, i aquest implicà canvis en el sistema penal i en el sistema de seguretat, cosa que obligà a la formació d’un aparell policial diferent adequat als nous temps. EI segle xix s’inaugura, policialment parlant, amb la força revolucionària de la Milícia Nacional, profun- dament civil i local, que serà dissolta quan s’abandonin els projectes liberals més progressistes. Però, com se sap, la vertebració més important de les estructures polítiques, administratives, jurídiques i policials de l’Estat espanyol es va dur a terme a partir del liberalisme conservador, ja que, un cop en el poder, va fer que el sistema de seguretat i control de l’ordre públic girés entorn de tres conceptes: la militarització, la centralització i una concepció profundament conservadora de la societat. En aquests principis rau la fundació, el 1844, de la Guàrdia Civil, que va portar el nou Estat fins als últims racons de la Península i va esdevenir l’eix troncal de la seguretat pública. Els Mossos van perviure gairebé durant tota la centúria i van continuar formant part del territori i del país. D’aquesta manera, es van convertir en unes forces auxiliars, reconegudes pel nou ordre i pel nou sistema policial gràcies al fet que participaven del fur militar. El que sí va ser diferent fou el seu comandament: la família Veciana ja no va controlar més el cos i des de 1835-1837 es va posar en mans d’oficials provinents de l’exèrcit. Alhora, en el decurs del segle xix, i fruit del mateix progrés urbà i de la necessitat d’organitzar la vida i la convivència en uns nuclis urbans que creixien i que calia fer habitables i segurs, van començar a aparèixer les primeres policies municipals que, juntament amb els serenos i els alcaldes de barri, completaven les estructures de seguretat dependents dels ajuntaments. La Constitució de 1812 ja havia consagrat als alcaldes la funció de vetllar per la pau i la seguretat dels veïns. Aquesta facultat fou refermada per altres normes i lleis que es limitaven a recollir una tradició moderna i una d’antiga: la moderna, l’herència de la Milícia Nacional, que serà suprimida atès que representava l’opció burgesa, que no va reeixir en la construcció de l’Estat, com a institució civil, descentralitzada i que, sovint, ai- xoplugava els elements més radicals; l’antiga, la tradició d’autodefensa de les comunitats urbanes i la seva responsabilitat en la gestió de l’ordre públic, amb els ciutadans fent guàrdies, els quals garantien una mínima pau pública segons les necessitats i les formes que els costums i la zona geogràfica mar- 32 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.3. Història de la policia a Catalunya caven: el sometent, la partida o la ronda. La Guàrdia Municipal de la ciutat de Barcelona, per exemple, va ser creada el 26 de novembre de 1843, però ja recollia uns precedents, i esdevindria una de les més reeixides i importants de Catalunya. Un cop liquidada l’experiència del Sexenni revolucionari, que havia dissolt el cos dels Mossos d’Es- quadra i encarrilat el sistema polític de la Restauració, el 1875 es començà a replantejar el restabliment del cos dels Mossos d’Esquadra, i a partir de 1880 es va reorganitzar definitivament. Tot i ser mal vistos per les classes populars urbanes, els Mossos gaudien d’una certa fama entre àm- plies capes de la pagesia de l’interior del país, i tenien el suport de Capitania i d’una part de la burgesia catalana. Però, alhora, resultaven útils si tenim en compte la manera de veure l’ordre públic per part de la Restauració ja que, un cop acabada l’última Guerra Carlina, es volia restablir l’ordre institucional i la monarquia en la persona d’Alfons XII. En aquest sentit, qualsevol instrument que garantís la pau pública i el control de la situació política, com el caciquisme, era vist amb bons ulls. És en aquest context que la Diputació Provincial de Barcelona restituí els Mossos d’Esquadra el 1877 i n’aprovà el Reglament el 1880. Continuava el seu paper d’auxiliar rural de la Guàrdia Civil en la mesura que enfortien l’ordre en unes zones on moltes funcions policials no estaven ben cobertes, i col·laboraven en la defensa de la propietat privada al camp. La resta de diputacions provincials, menys poblades i amb una seguretat pública menys conflictiva, van optar per continuar només amb la Guàrdia Civil. 4. La policia durant les primeres dècades del segle xx La crisi de 1898, a part d’una derrota militar, significà una esquerda profunda entre la classe dirigent de l’Estat espanyol i certs sectors de la burgesia catalana que apostaven pel catalanisme polític com a solució per a Catalunya i com una mena de regeneracionisme per a Espanya. En un principi, els regi- onalistes de la Lliga desitjaven –com s’havia posat de manifest en les Bases de Manresa de 1892– un sistema de seguretat basat en el sometent i amb una força policial permanent sota les ordres del poder regional. El fur militar dels Mossos, reinstaurat el 1892, els posava en una situació molt compromesa davant l’actitud de l’exèrcit amb el regionalisme, tal com s’havia posat de manifest amb l’assalt a la redacció del Cu-Cut! i La Veu de Catalunya, el 1905. La preeminència política de la Lliga a la Diputació de Barcelona i, un cop aprovada el 1914, a la Mancomunitat, va fer que tingués una posició ambivalent respecte dels Mossos d’Esquadra. D’una banda, no van ser mai tinguts en compte en els plans de reorganització regional, pel fet de ser exclusius de Barcelona, però, de l’altra, foren defensats davant dels atacs dels polítics republicans i reconegudes les seves tasques, repartides en una cinquantena de poblacions de la província de Barcelona. En els primers anys del segle xx comença l’estructuració definitiva de la policia civil a l’Estat espanyol gràcies al pes de la població urbana i a la necessitat de controlar els nous moviments radicals, factors que demanaven una forma molt més moderna i flexible d’exercir la funció policial que les representades per la Guàrdia Civil. Entre 1905 i 1908, amb l’aparició de la Llei i del Reglament de la policia governativa, començà la gran reforma que havia d’iniciar l’organització i la professionalització dels cossos de policia dependents de l’administració civil, i que serien dos: el de Vigilancia, absolutament civil i dedicat a funcions d’investigació i de policia judicial, i el de Seguridad, uniformat i amb organització militar, que faria el servei a les vies públiques. Altres aspectes d’aquesta reforma serien la creació definitiva de la Dirección General de Seguridad, l’ingrés en els cossos policials mitjançant concursos oposició o la creació d’escoles de formació. Davant dels esdeveniments de la Setmana Tràgica (1909), sabem que la base de la repressió governamental va anar a càrrec de la Guàrdia Civil, amb el suport del sometent i dels Mossos a les poblacions on eren. Aquests fets van deixar en les classes populars un malestar notable mentre s’alçaven les veus, des de les files republicanes, per la seva dissolució, cosa que no arribaria, però, fins al 1917: el setembre d’aquest any la Diputació aprovava l’extinció gradual del cos amb l’amortització de les places que anaven quedant vacants. La tensió social a partir de 1919, cone- Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 33  A.3. Història de la policia a Catalunya guda amb el nom dels “anys del pistolerisme”, va fer replantejar el tema de l’extinció dels Mossos. La necessitat d’una força policial que controlés la perifèria de les ciutats davant de l’actuació de pistolers va tornar a revitalitzar les funcions d’aquest cos. La dictadura de Primo de Rivera, iniciada el 1923, no va causar cap problema als Mossos d’Esquadra. El nou règim els va veure com un cos propi, adient per a una Catalunya nova, un cop dissolta la Man- comunitat i apartades les vel·leïtats d’autogovern. Pagats per la Diputació de Barcelona, però sota el control de Capitania i del governador civil, els Mossos van ser encarregats, per exemple, de la custòdia dels terrenys on es construirien els pavellons de l’Exposició Universal. Els Mossos, amb el comandant Oller com a cap, foren utilitzats per a la tasca policial repressiva de la dictadura i de Martínez Anido, ministre de la Governació durant aquells anys. Per això, un cop caigut Primo de Rivera, el 1930 la Diputació es va veure en l’obligació de fer una profunda reestructuració a causa del caire que havia pres el cos. El Decret del 14 d’agost de 1930 dissolia el cos dels Mossos d’Esquadra de Barcelona i el tornava a reorganitzar sota uns nous paràmetres. D’aquesta manera es van poder eliminar els seus caps i es va aconseguir que el cos armat es vinculés exclusivament a la Diputació, amb la qual cosa la seva dependència militar i del govern civil restava molt mediatitzada. Malgrat que la percepció popular i de dirigents polítics envers els Mossos era dolenta, el cos de Mos- sos d’Esquadra estava preparat per transformar-se en una força vinculada al nou estat que suposaria l’adveniment de la República. Pel que fa a les forces d’ordre públic, amb la República, a partir de l’abril de 1931, les Esquadres no tan sols es van mantenir sinó que van adaptar-se al nou règim i van agafar un tarannà diferent del que havien tingut fins aquell moment. Van passar a ser identificades amb les institucions autonòmiques i amb el govern català, lleials als presidents de la Generalitat i vinculades al projecte populista republicà i catalanista d’aquells anys. El 14 d’abril de 1931, el capità Frederic Escofet, caporal del destacament de la Garriga, es va posar a les ordres del president Macià, que havia proclamat la República Catalana. Es van destituir els anteriors comandaments i Pérez Farràs, comandant d’artilleria, va ser nomenat comandant dels Mossos. Foren uns anys de tensions socials i polítiques i la policia, i els Mossos en particular, es veurien impli- cats en la defensa de les institucions de govern. El 14 d’octubre de 1932, el president Macià signava un decret mitjançant el qual s’estenia el cos policial dels Mossos a tot Catalunya. Al mateix temps, i a partir de l’Estatut, tots els cossos policials van passar a dependre del Comissariat d’Ordre Públic, i aquesta competència va ser un tema prioritari per als dirigents polítics. Després dels fets d’Octubre, les Esquadres, en un primer moment, van ser desarmades pel fet d’haver atacat l’exèrcit, tot i que, amb un nou comandant, tornaren a ser operatives en les tasques pròpies de seguretat. El triomf del Front d’Esquerres a les eleccions del febrer de 1936 va significar l’alliberament del govern català empresonat i l’amnistia per a tots aquells que havien participat en els fets d’Octubre del 1934, entre ells els comandaments i responsables dels Mossos. La tornada a Barcelona del president Com- panys, escortat per motoristes de la Guàrdia Urbana i dels Mossos, seria la imatge més il·lustrativa d’aquells moments. La Guerra Civil fou un moment difícil i ple de tensions per al país i per a les forces policials. D’entrada, van posar-se al costat del Govern de la Generalitat i en contra de les forces colpistes. En els primers mesos es produïren diverses tensions amb les patrulles de control dels comitès de milícies antifeixistes i, posteriorment, anaren vivint els esdeveniments que la contesa bèl·lica els va portar, com els fets de maig de 1937. El règim franquista es va constituir com un veritable règim policial on no només es barrejaven els interessos del règim amb les tasques policials i militars, sinó que el mateix partit únic era considerat un braç més de la policia. Es van produir depuracions dins la Guàrdia Civil i la policia i la suspensió 34 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.3. Història de la policia a Catalunya d’alguns cossos policials, entre ells, els Mossos d’Esquadra. S’hauria d’esperar fins a l’any 1952 perquè els Mossos, integrats en l’exèrcit espanyol en fur, insígnies i dependència, fossin restituïts com una guàrdia de la Diputació de Barcelona presidida, en aquells moments, pel marquès de Castell-Florite. La policia, i també l’exèrcit, era pensada pel franquisme com un element bàsic per al manteniment del nou ordre franquista, i aquesta concepció ideològica i instrumental va ser imposada a tots els estaments i cossos policials arreu d’Espanya, inclosa la policia local. Els seus membres sovint eren persones destacades per la seva simpatia cap al règim o premiats per haver patit alguna represàlia durant la República o la Guerra Civil. 5. La policia i la democràcia A partir de la mort de Franco, el 1975, l’Estat espanyol va caminar cap a un règim polític democràtic. Aquest procés, fruit de la interacció i de l’acord entre el rupturisme de les forces opositores a la dicta- dura i el reformisme dels sectors més proclius al canvi que venien del règim anterior, va significar per al país una Constitució, un règim de llibertats, un Estatut d’autonomia per a Catalunya i unes institucions i uns governs als quals s’accedia a través de processos electorals. Pel que fa a la policia, la Constitució espanyola de 1978 va establir un model pluralista en aquesta matèria, a través de tres nivells: la policia de l’Administració central de l’Estat, les policies de les comunitats autònomes l’estatut de les quals en preveiés la creació i les policies locals dependents del poder municipal. Un canvi polític d’aquesta naturalesa va determinar la necessitat d’una reflexió sobre la policia que hi havia i sobre la que hi havia d’haver. Una reflexió, feta des de la llibertat, que havia de tenir en compte tres elements: que s’havien de transformar els aparells policials de la dictadura, que calia garantir, amb la transformació, l’eficàcia policial i de quina manera la dinàmica del canvi democràtic i la nova estructura de l’Estat havia de forçar una redefinició del sistema de seguretat pública i de les forces policials de tot l’Estat. Aquesta reflexió va comportar modificacions graduals en els diversos cossos policials, canvis que es van apreciar també en les policies locals. Les noves exigències democràtiques reclamaven transforma- cions en el concepte i la funció d’aquest cos policial, que van iniciar-se a partir dels primers ajuntaments democràtics de 1979, amb una profunditat i continuïtat notables. D’altra banda, la Generalitat restaurada i l’Estatut d’autonomia van propiciar l’extensió del cos dels Mossos d’Esquadra a partir del nucli de la Diputació de Barcelona. Un cos creat en el set-cents, amb un nom històric, que recollia la tradició d’una policia que, amb moments de parèntesi, havia sobreviscut i, per tant, resultava ser la més antiga d’Europa i, alhora, una policia nova, que fos la imatge d’una Catalunya políticament autònoma, que arrelés en el propi imaginari col·lectiu i fos considerada com a pròpia, pro- fessionalment ben preparada i coincident amb els pressupòsits d’una societat avançada i democràtica. El 1983 el Parlament de Catalunya aprovava una llei mitjançant la qual es creava la Policia de la Gene- ralitat, el nucli inicial de la qual fou el cos dels Mossos. Es començava una promoció formada a partir de la Generalitat i es donava vida a la que seria l’Escola de Policia de Catalunya, que inauguraria la seva seu a Mollet del Vallès el 1985. A partir de 1991 també s’hi formarien els membres de les policies locals, i es consolidava un centre únic per a la formació de tota la policia de Catalunya, avui Institut de Seguretat Pública de Catalunya. A partir de novembre de 1994 es va iniciar el desplegament dels Mossos d’Esquadra en el territori català, en substitució de les forces i els cossos de seguretat de l’Estat. El primer emplaçament seria la comarca d’Osona, seguida del Ripollès i la Selva. Entre 1997 i 1998 la Generalitat tindria les com- petències executives en matèria de trànsit i circulació de vehicles de motor. El novembre de 2008 va significar la culminació del procés de desplegament, amb l’arribada del cos a les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 35  A.3. Història de la policia a Catalunya Idees força 1. Una de les bases del manteniment de l’odre públic a Catalunya fou la defensa de la Pau i Treva. 2. La institucionalització del cos policial dels Mossos d’Esquadra va tenir lloc entre 1719 i 1721. 3. Els Mossos d’Esquadra es convertirien durant el segle xviii en un precedent de la policia moderna. 4. Durant el segle xix el Mossos continuarien la seva tasca, tot i la formació del cos policial unificat a tota Espanya de la Guàrdia Civil a partir de la meitat de segle. 5. El desenvolupament de les guàrdies urbanes va ser important a partir del segle xix amb el creixe- ment urbanístic, i en destaca la formació de la Guàrdia Urbana de Barcelona el 1843. 6. A partir de l’abril de 1931, amb la República, les Esquadres no tan sols es van mantenir sinó que van adaptar-se al nou règim i van agafar un tarannà diferent del que havien tingut fins aquell mo- ment. Van passar a ser identificades amb les institucions pròpies i amb el govern català, lleials als presidents de la Generalitat i vinculades al projecte populista republicà i catalanista d’aquells anys. 7. Durant la Guerra Civil, la policia es va veure immersa en les vicissituds històriques i va ser fidel al Govern de la Generalitat durant l’aixecament militar colpista. 8. El règim franquista fou un règim policial on es barrejaven els interessos del règim amb les tasques policials i militars i el partit únic era considerat un braç més de la policia. 9. Amb la restauració de la Generalitat i l’Estatut d’autonomia, els Mossos d’Esquadra esdevenen la policia de Catalunya, arrelada a l’imaginari col·lectiu, professionalment ben preparada i coincident amb els pressupòsits d’una societat avançada i democràtica. Glossari Cossos policials Mosso d’Esquadra Desplegament Ordre públic Esquadres de Catalunya Pau i Treva Exèrcit popular Policia democràtica Fur militar Policia integral Guàrdia Civil Policia de Catalunya Guàrdia Urbana Reial Audiència Inquisició Règim policial Jurisdicció Sistema de seguretat Milícia Nacional 36 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn