T3 - Món Urbanitzat PDF

T3 - Món Urbanitzat Món urbanitzat La geografia de la població, també coneguda com a demografia, és una disciplina que s'ocupa dels estudis estadístics de les poblacions humanes. S’enfoca a mesurar i analitzar la mida de la població, el seu creixement (m...

T3 - Món Urbanitzat Món urbanitzat La geografia de la població, també coneguda com a demografia, és una disciplina que s'ocupa dels estudis estadístics de les poblacions humanes. S’enfoca a mesurar i analitzar la mida de la població, el seu creixement (mortalitat, fecunditat, migracions), la seva composició i estructura, i analitzar com es distribueix sobre l'espai amb unes determinades pautes. S’encarrega d’estudiar també la situació econòmica i social de la població, i les conseqüències que això pot tenir sobre diferents àmbits (economia, habitatge, etc.) La població és un conjunt d'individus que habiten en un territori en un moment determinat. Encara que la dada censal respon fidelment la realitat segons aquesta definició, té un valor limitat, pel fet que només és vàlida en un moment censal. Com a conseqüència, en considerar la població a l’hora de fer qualsevol anàlisi és necessari tenir en compte les referències temporals i territorials. Es tracta d'una població referida en un moment determinat en el calendari. El millor exemple d'estoc és el cens, que és el recompte de la població en un moment determinat. Però també n’és un exemple el padró municipal d’habitants. Els fluxos de població són aquells fenòmens que tenen una dimensió temporal continua (afecten un període de temps i no en moment i data determinats). Intervenen modificant la mida, l'estructura per edats o la composició per sexes de les poblacions. Des del punt de vista de rellevància social, els temes estudiats en la geografia de la població quant a fluxos demogràfics són: ▪ Moviments naturals de la població (naixements i defuncions) ▪ Estructura de la població per ètnies. ▪ Migracions i mobilitat residencial. ▪ Distribució de la població. ▪ Població activa 1  T3 - Món Urbanitzat FONTS PER A L’ESTUDI DE LA POBLACIÓ La disponibilitat d'informació estadística, prou fiable i adequada és una condició necessària per a l'anàlisi demogràfica. A Espanya la producció d'informació estadística demogràfica és INE. I Catalunya a Idescat. D'altra banda, la periodicitat amb la qual es renova o s'obté informació és una característica determinant, ja que d'ella depèn l'actualització de la informació. A més, la desagregació temàtica del contingut, o del detall amb el qual s'obté i s'ofereix informació de la font, així com la desagregació espacial del conjunt nacional, comarcal, municipal o en l'àmbit de secció censal dels espais, determinen les possibilitats de profunditzar en l'anàlisi dels fenòmens i la seva incidència en les estructures territorials. D'altra banda, la facilitat en la qual l'usurari pot accedir a la informació determina l'accessibilitat de la font. Les principals fonts per a l’estudi de la població són: ❑ Censos de la població. Recomptes de població molt exhaustius que es realitzen cada 10 anys per les oficines d’estadística de cada país. Donen informació estadística sobre les característiques sociodemogràfiques, referides en un moment determinat (moment censal) de tots i cadascun dels residents en un territori, en tots i cadascun dels habitatges, a través d'un qüestionari. Relacionen característiques dels habitants i habitatges que ocupen. Els censos consten de: ▪ Dades del padró: edat, sexe i lloc de naixement. ▪ Qüestionari de l'habitatge: característiques més importants de l'habitatge principals i no principals (antiguitat, metres quadrats, habitacions, assessor o no, règim de tinença, estat de l'habitatge...). ▪ Qüestionari de la llar: variables censals dels individus; estat civil, relació de parentiu amb els altres membres, nivell d’instrucció, també recull informació retrospectiva sobre el lloc de residència (anys de residència al mateix lloc). ▪ Qüestionari individual (a complimentar les persones de >16 anys que estudien o treballen): Informació sobre el tipus d’estudis, feina i lloc on es desenvolupen. Els censos s’inicien a Espanya als segles XVI i XVII eren coneguts com els “Vecindarios”. La seva finalitat era marcadament fiscal, amb uns nivells de fidelitat relativament baixos (fogatges = unitats de llars). 2  T3 - Món Urbanitzat ❑ Padró Municipal d’Habitants. Registre administratiu de competència municipal, regit per la Llei 7/1985 Reguladora de les Bases de Règim Local, on figuren els veïns del municipi. Gestió és contínua i la revisió es fa anualment. Les dades que inclou són: el nom i cognoms, el sexe, el lloc i data de naixement, la nacionalitat, domicili, nivell d’estudis i altres dades necessàries per elaborar el cens electoral. Tota persona resident a Espanya està obligada a inscriure's el padró del municipi en el qual visqui habitualment, però si una persona resideix alternativament en alguns municipis, haurà de figurar en aquell que habiti més temps durant l'any. I és obligatori l'actualització de les variacions que es produeixin. El padró és un registre obert que incorpora les altes i les baixes i altres canvis que es produeixin al llarg del temps. Aquestes modificacions són recopilades anualment en la corresponent rectificació padronal. Les dades del padró es publiquen periòdicament l'INE o l'IDESCAT. A l'hora de treballar amb el padró cal assumir certes limitacions: ▪ Només contempla les persones que resideixen legalment en el municipi (empadronades). ▪ Duplicitat de registres o altres irregularitats pròpies del padró. Malgrat les limitacions que presenta el padró és la font oficial més directa i fiable per elaborar estudis de la població ❑ Registre civil. Servei públic depenent del Ministeri de Justícia que té per objectiu deixar constància dels fets o actes relatius a l’estat civil de les persones. La informació que es recull és bàsicament; naixements, matrimonis, divorcis, defuncions, etc. Les dades es publiquen periòdicament per l’INE o l’IDESCAT. Les dades del registre civil són indispensables per a l’estudi de la dinàmica de la població. ❑ Altres fonts. Enquesta de Població Activa (EPA) Principal font d'informació del mercat de treball. És una investigació per mostreig de caràcter continu duta a terme per INE a tot el territori espanyol. La seva finalitat fonamental és conèixer la relació amb l'activitat econòmica de la població, identificant la població activa, la població ocupada i la població aturada. Té caràcter trimestral. Cens agrari Proporciona característiques sobre l’activitat econòmica del sector primari. Es realitza cada 10 anys amb l’objectiu d’avaluar la situació de l’agricultura, per tal de servir de base per la formulació i aplicació de polítiques agràries, especialment la política agrària comuna (PAC). 3  T3 - Món Urbanitzat Registre parroquial. Poden ser els únics registres disponibles per la investigació d’informació demogràfica prèvia a l’inici del registre civil i dels padrons municipals d’habitants. Existeixen registres de batejos, casaments i defuncions. DINÀMICA I ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ DINÀMICA La dinàmica poblacional són els canvis en l'estoc de població en el temps. La teoria que tradicionalment s'ha usat per explicar l'evolució de la població és la teoria de la transició demogràfica. Alguns dels indicadors demogràfics més empleats per conèixer la dinàmica de la població són: Creixement natural: balanç entre els naixements i les defuncions. Serà positiu quan els naixements siguin superiors a les morts, i negatiu si hi ha més morts que naixements. CN= Naixements - Defuncions Saldo migratori: és la diferència entre el nombre d'immigrants (arriben) i el d'emigrants (marxa) en un període determinat. SM= Immigració - Emigració Creixement real: s'obté del creixement natural i el saldo migratori. CR= CN-SM La teoria de la transició demogràfica va ser formulada inicialment per Thompson el 1929, basant-se en les observacions dels canvis en les taxes de natalitat i mortalitat de diversos països durant els darrers 200 anys. És una teoria que descriu el canvi de les societats des d’un règim demogràfic preindustrial amb altes taxes de natalitat i mortalitat, fins a un règim postindustrial amb taxes baixes. Aquest procés es divideix en diverses etapes. Etapa 1: Règim demogràfic antic. Taxes de natalitat i mortalitat molt altes (entorn del 40‰), amb un creixement poblacional lent o nul, que combina períodes de creixement positiu o negatiu. Existència de mortalitat catastròfica a causa de guerres, fam, epidèmies, etc. Etapa 2: Començament de la transició. La mortalitat comença a disminuir a causa de millores en medicina, higiene i alimentació (segle XVIII a Europa), i la natalitat es manté alta (entorn del 40‰), provocant un ràpid creixement poblacional. Etapa 3: Final de la transició. La natalitat comença a disminuir a causa de factors com l’accés a la contracepció, l’educació i la incorporació de la dona al mercat laboral. La mortalitat continua baixant, però a un ritme més lent, estabilitzant-se entorn del 10‰. Etapa 4: Règim demogràfic modern. Taxes de natalitat i mortalitat baixes, entorn del 10‰, amb un creixement poblacional molt lent o estancat. Etapa 5: Règim demogràfic recessiu? En alguns països, la natalitat és tan baixa (per sota del 10‰) que cau per sota de la mortalitat, provocant un decreixement poblacional. 4  T3 - Món Urbanitzat Per elaborar una bona anàlisi de la dinàmica de població (creixement real i d’altres aspectes), convé analitzar-les: el creixement natural i el saldo migratori. Les migracions: són moviments de població amb relació al lloc de residència. És un sinònim de mobilitat de l’espècie humana en tots els sentits de la paraula. Poden ser: ▪ Amb relació al temps: definitives o temporals ▪ Amb relació a l’espai: nacionals o internacionals ▪ Amb relació a la motivació: Forçades o voluntàries Els indicadors més determinants per analitzar el creixement real de les poblacions venen donats pel creixement natural. Per tal de conèixer, determinar i analitzar el creixement natural de la població d'un determinat lloc es fan servir diferents indicadors: ▪ Taxa bruta de natalitat: relacionen els nascuts en relació amb el total de la població mitjana al llarg d'un any natural. TBN = Naixements / (Població total t0 + Població total t+n /2) * 1000 ▪ Taxa bruta de mortalitat general i per edats: es relaciona com el nombre de morts totals en un lloc i en un període de temps, amb la població mitjana del període. TBM = Defuncions / (Població total t0 + Població total t+n /2) * 1000 ▪ Taxes de mortalitat infantil: és el nombre de defuncions de nens menors d'un any per cada 1.000 nascuts vius en un determinat any. La mortalitat infantil s'utilitza com un indicador de les condicions de salut i mortalitat de la població, i inclús com a indicador de desenvolupament d’una societat TMI: Defuncions 0-1 any / Població 1 any * 1000 ▪ Esperança de vida: Reflecteix el nombre mitjà d’anys que pot viure una persona. Indica condicions de vida i nivells de desenvolupament d’un país, per això és seleccionat per les Nacions Unides per mesurar el desenvolupament humà dels països. ▪ Taxa de fecunditat general: relaciona els nascuts amb la població femenina de 15 a 49 anys (dones en edat reproductiva). TFG: Naixements totals en un any / Dones de 15 a 49 anys * 1000 5  T3 - Món Urbanitzat ▪ Taxa de fecunditat per edat: relaciona el nombre de naixements en un any de dones amb edat X respecte a la població femenina de la mateixa edat durant el mateix any. ▪ Nombre mitjà de fills per dona: representa el nombre mitjà de fills que tenen les dones en edat fèrtil d’un país/regió/ciutat determinat. A Espanya el nombre mitjà de fills per dona és d'1,3 i l'edat mitjana de la maternitat ha incrementat a 32 anys. ESTRUCTURA L'estructura de la població són les característiques de la població en un moment concret. L'anàlisi de l'estructura de la població exigeixen una desagregació en cert número de subpoblació on els individus tenen unes característiques en comú. És un interessant indicador per mesurar les necessitats socials i grau d'eficiència en la prestació de serveis així com de les despeses públiques socials que comporten. Cal indicar que els estudis de l'estructura de la població tracten únicament els estocs de la població (els estocs són el recompte d'efectius en un moment determinat). En la majoria de les transferències de recursos en una societat és fonamental conèixer les grans divisions per edat; joves (0-14) , adults (15-64) i gent gran (65 i més), pel fet que reben o aporten recursos de forma diferenciada: educació, subsidis d'atur, ajuda familiar, promocions d'ocupació, pensions, salut, etc Anàlisi de l'estructura demogràfica: L'estructura demogràfica de la població sol representar-se a través de la piràmide de població, tot i que també existeixen altres indicadors bàsics com: ▪ Divisió de la població per grups d'edat: Joves (0-14 anys); Adults (15-64 anys); Vells (65 i més). ▪ Índex d'envelliment: indicador més usat per veure el procés d'envelliment de la població. Població de 65 i més / Població total * 100 ▪ Índex de sobreenvelliment: representa la proporció de població de 85 anys i més sobre la població de 65 i més anys. És un indicador específic de l'envelliment demogràfic que permet mesurar les persones que presenten una alta dependència. Població >85 anys / Població >65 anys *100 ▪ Índex de joventut: expressa el percentatge de persones de 0 a 14 anys en un lloc concret sobre el total de la població d'un territori. Població jove 0-14 anys/ Població total * 100 ▪ Índex de dependència global: és una taxa amb un significat econòmic, atès que relaciona la població inactiva o econòmicament dependent (menor de 15 anys i major de 65) enfront de la població potencialment activa (entre 15 i 64 anys). (Població vella + Població jove) / Població adulta * 100 6  T3 - Món Urbanitzat ▪ Índex de masculinitat: És el quocient del nombre d'homes respecte del de dones. S'expressa com el nombre d'homes per cada 100 dones. Població masculina / població femenina *100 L'estructura demogràfica de la població sol representar-se a través de la piràmide de població. Les piràmides de població són una eina gràfica imprescindible en l'anàlisi demogràfica. Les piràmides de població serveixen per proporcionar una imatge sintètica de l'estructura per sexe i edat d'una població d'un lloc i moment determinat, així com dels seus comportaments pel que fa a la natalitat i a la mortalitat. De les siluetes de les piràmides de població es pot deduir la forma immediata davant quin tipus de població ens trobem. Al llarg del temps, la silueta d'una piràmide evoluciona en funció de la natalitat, de la mortalitat i dels moviments migratoris. Estructura econòmica L'estructura econòmica relaciona la població amb l'activitat econòmica que exerceix. ▪ Taxa d'activitat: Conjunt de persones de 16 i més anys que, en un període de referència donat, subministren mà d'obra per la producció de béns i serveis econòmics o que estan disponibles i fan gestions per incorporar-se a aquesta producció (ocupats + aturats). Població activa ≥ 16 / Total població * 100 ▪ Taxa d'ocupació: Població de 16 o més anys que treballa respecte al total de la població en edat de treballar ▪ Taxa d'atur: Població de 16 o més anys desocupada respecte al total de la població activa. Població desocupada / Població activa *100 ▪ Inactius: són les persones de 16 o més anys, d'ambdós sexes, no classificats com ocupats o aturats durant el període de referència. L'estructura econòmica relaciona la població amb l’activitat econòmica que exerceix. Estructura econòmica de la població per branques d’activitat: ▪Sector primari: extreuen la producció directament del medi natural. ▪Sector secundari: activitats que produeixen productes elaborats o semielaborats. ▪Sector terciari: activitats que ofereixen serveis. La ciutat es defineix de diverses maneres, depenent dels criteris que utilitzem: població, densitat, 7  T3 - Món Urbanitzat funcions econòmiques, i influència regional. Alguns punts a destacar són: ▪ Població i Densitat: Les ciutats solen tenir una població elevada i una alta densitat de població en comparació amb les zones rurals. ▪ Funcions econòmiques i socials: La ciutat és un centre econòmic, cultural, polític i social. Això significa que la majoria de les activitats econòmiques, institucions i infraestructures importants es concentren en aquests espais. ▪ Infraestructura i serveis: Les ciutats tenen infraestructures avançades (transport, sanitat, educació) que responen a les necessitats d'una gran població. El fet urbà: conjunt de dinàmiques i característiques que defineixen el procés d’urbanització, més enllà de l'espai físic de la ciutat. ▪ Urbanització: Procés pel qual un territori esdevé urbà (creixement de ciutats, expansió de les característiques urbanes a zones que tradicionalment eren rurals…) ▪ Estil de vida urbà: canvi en els costums i comportaments de les persones, com ara el ritme de vida més accelerat, la interacció constant entre desconeguts, i l'adaptació a espais de convivència compartits. ▪ Funcions i activitats urbanes: El fet urbà es manifesta en activitats que caracteritzen les ciutats, com la diversitat de comerç, el transport, els serveis i les activitats culturals, que són també factors d'atracció per al turisme i l’oci. El medi urbà: condicions espacials i socioeconòmiques que caracteritzen un entorn urbà. Els principals criteris per definir-lo són: ▪ Grandària demogràfica ▪ Densitat de població i edificació: indicadors més evidents. ▪ Forma/Morfologia: forma i distribució en l’espai dels edificis urbans (amplada i forma dels carrers, tipus d’edificacions i usos del sòl.). Al llarg del temps els aspectes morfològics s'han fet servir per definir la ciutat. ▪ Infraestructura: avançades que faciliten la vida de grans concentracions de persones. ▪ Activitats econòmiques i funcionalitat: Les ciutats tenen funcions específiques que les fan diferents del medi rural, com ser centres administratius, comercials, educatius, sanitaris, i de transport. La presència d’aquests serveis li atorguen el caràcter de centre d’una àrea d’influència on es generen intercanvis i relacions, s’atrau població i es fomenta l’activitat econòmica. 8  T3 - Món Urbanitzat ▪ Diversitat i complexitat social: gran diversitat de grups socials, ètnics i culturals, cosa que crea un entorn ric i complex. La concentració espacial i les activitats terciàries afavoreixen i generen els intercanvis de productes, béns, serveis, idees, etc. ▪ Percepció urbana: la ciutat seria allò que les persones perceben com a urbà. El territori, l'època i la cultura són determinants. Existeix una relació bidireccional entre el turisme i el medi urbà? ▪ Els espais urbans són atractius turístics per: riquesa històrica, arquitectònica, cultural, i per l'oferta de serveis. Els visitants busquen estil de vida urbà diferent i l'accés a recursos i activitats que són menys comuns en altres entorns. ▪ El turisme transforma el medi urbà, creant nous espais d'interacció i diversificant encara més les funcions de la ciutat. Això genera beneficis econòmics, però també pot comportar desafiaments, com la massificació turística o la gentrificació. La geografia urbana és una branca de la geografia humana que sorgeix de l’interès per l’estudi dels espais urbans, i no comença a desenvolupar-se fins a finals del segle XIX i inicis del XX. Naix com a resposta a les profundes transformacions socials, econòmiques i espacials derivades de la revolució industrial (especialment la 3a⇒ acceleració concentració de població). 1. Revolució industrial i la urbanització ▪ La revolució industrial→ gran moviment de població del camp cap a les ciutats. ▪ Fàbriques requerien mà d'obra en gran quantitat→ ciutats industrials es van expandir ràpidament. ▪ Problemes i reptes nous en els entorns urbans. 2. La ciutat com a espai d’estudi ▪ Abans d'aquest període, l'estudi de les ciutats i els assentaments humans no constituïa un camp definit de la geografia. ▪ Calia intervenir per ordenar les ciutats i millorar la qualitat de l’espai, la geografia urbana sorgeix com a disciplina, posant el focus en l'estructura interna de les ciutats, els processos de creixement i les relacions entre els espais urbans i les activitats econòmiques i socials. 3. Innovacions metodològiques i teòriques ▪ El segle XX va veure l’auge de diverses escoles de pensament que van contribuir significativament a la geografia urbana. ▪ Escola de Chicago: estudia les ciutats a partir de tècniques d'observació directa i anàlisi empírica, introduint conceptes com les “zones concèntriques” i l'anàlisi de l'estructura i la morfologia de la ciutat. ▪ Teories marxistes i de l'economia política dels anys 1970 i 1980: entendre les ciutats des d'una perspectiva crítica, examinant la ciutat com un espai de lluita de classes i reproducció de les desigualtats econòmiques i socials. 9  T3 - Món Urbanitzat 4. Impacte de la globalització ▪ Al llarg del segle XX, la globalització→ canvi forma i funció de les ciutats ▪ Convertir algunes en centres financers globals amb influència internacional i altres en espais de producció o exclusió. ▪ Genera una nova onada d’interès per estudiar els processos de globalització urbana, com la formació de ciutats globals i la seva relació amb les xarxes econòmiques mundials. 5. Reptes urbans contemporanis ▪ Els processos d’urbanització ràpida als països en vies de desenvolupament i els problemes derivats (creixement de barris marginals, crisi ambiental urbana, transport massiu, etc.) ⇒ necessària geografia urbana capaç de respondre a la diversitat de contextos urbans i d’interpretar els efectes socials i ambientals de la urbanització accelerada. Diferents corrents dins de la geografia que van fer aportacions en el camp de la geografia urbana: ​ Geografia quantitativa. (anys 50/60), ▪ Ciència empírica i positivista que utilitza models quantitatius per descriure i comprendre les dinàmiques de població ▪ Ús de models espacials i de sistemes per analitzar les ciutats, com el model de gravetat per explicar les interaccions entre diferents àrees urbanes. ▪ Desenvolupament de tècniques de simulació i anàlisi espacial, que esdevenen fonamentals per a l’urbanisme i la planificació de les ciutats. ▪ Implementació de sistemes d’informació geogràfica (SIG) que ajuden a processar dades espacials complexes per a la presa de decisions urbanes. ​ Geografia radical. (anys 70), ▪ Resposta crítica a la geografia quantitativa i al positivisme, considerant que s’ignoraven les dimensions socials i polítiques de les ciutats ▪ Estudi de la segregació urbana, desigualtat socioespacial, i gentrificació, que revelen les dinàmiques de poder i exclusió social a les ciutats. ▪ Teories sobre el desenvolupament desigual de les ciutats dins d’un sistema capitalista global, examinant com les polítiques econòmiques afecten els barris i les classes socials. ▪ Ciutat: espai de resistència i lluita social, i suport a moviments socials i veïnals que busquen reivindicar l'espai urbà. ​ Geografia de la percepció.(anys 60/70) ▪ Incorpora la dimensió subjectiva de la ciutat ▪ Els estudis de mapes mentals, en què els residents d’una ciutat dibuixen els espais segons la seva percepció i experiència personal (Kevin Lynch) ▪ L’estudi de la percepció de seguretat i com afecta la mobilitat i l’ús de l’espai urbà. ▪ Comprensió de les "barreres mentals" i les representacions socials de diferents barris, que ajuden a explicar comportaments urbans i les decisions sobre on viure, treballar o desplaçar-se. 10  T3 - Món Urbanitzat Les ciutats al llarg de la història ▪ La forma d'analitzar com han evolucionat les ciutats al llarg de la història és l’observació de mapes o plànols urbans. ▪ A. Zárate (1986: 38) defineix el plànol urbà com: “el resultat de la combinació sobre l’espai de la ciutat, a través del temps, de superfícies lliures (carrers, parcs i jardins, places, llocs d’aparcament, etc.) i de superfícies construïdes.” ▪ Plànols urbans és un exercici clàssic de la Geografia Urbana, però té connexions amb altres branques de la geografia i altres ciències socials i humanes. ▪ Google Earth és una eina molt poderosa per la qualitat de les seves imatges i per la doble possibilitat de generar seqüències temporals i aproximacions molt detallades. Existeixen diferents tipus de plànols urbans i constitueixen morfologies complexes que sovint es combinen i conviuen entre elles. Això denota que una mateixa ciutat ha experimentat creixements o renovacions al llarg de la història. 11  T3 - Món Urbanitzat 1. LA CIUTAT PRE - INDUSTRIAL a) La revolució neolítica: Suposa el naixement de les primeres ciutats (5000 aC). Quan l'aparició de la ramaderia i l'agricultura va fer possible alimentar a una població nombrosa i va permetre que part de la societat es dediqués a tasques artesanals, religioses, militars o polítiques. b) Les ciutats gregues i romanes. Primeres civilitzacions urbanes. Grècia i Roma van actuar en l'Antiguitat com a focus difusors de models de ciutats i modes de vida urbans. ▪ Les ciutats gregues: ciutats amb societats complexes que sorgeix de les necessitats de defensa, i amb un desenvolupament del comerç i l’administració molt important. Poder naval i comerç marítim→metròpolis amb una xarxa de ciutats i ports en el Mediterrani. I les colònies tendeixen a reproduir-se a través d'un traçat ortogonal. Hipòdam de Milet (480 aC) va formular la base teòrica d'una forma d'organització geomètrica en quadrícula (precursor del plànol ortogonal). Implantació estructura ordenada de forma ortogonal, en la que entrava en joc la distribució d'espais lliures i edificis públics i en la que oferia solucions per resoldre les dificultats topogràfiques dels terrenys a través de terrasses i escales, sent una proposta racional a l'ordenació urbanística. ▪ Les ciutats romanes: Les ciutats clau per assegurar el control militar en les zones romanitzades. Les noves ciutats utilitzen la distribució ortogonal de caràcter militar. El plànol es configura a partir de dos eixos: Cardo: orientació nord-sud Decumano: orientació est a oest En el punt central s'hi troba el cor de la ciutat, on es localitzen el fòrum format per una plaça rectangular al voltant del qual hi ha altres edificis públics. Introdueixen nous elements tècnics i constructius per millorar la qualitat de vida: clavegueram, sistemes de conducció d'aigua, fonts, ponts, pavimentació de carrers, etc. c) La ciutat medieval: El declivi de l’Imperi Romà comporta un període de desurbanització. ▪ La ciutat musulmana: reuneix unes peculiaritats morfològiques i funcionals molt marcades. La morfologia de les ciutats musulmanes resulta inconfusibles. Formada per edificis bàsicament residencials. Hi ha una segregació de l’espai amb un nucli central (medina) on hi ha el mercat (zoco), la mesquita i un conjunt de barris. ▪ La ciutat cristiana: La vida urbana es revitalitza al segle X a conseqüència de les activitats comercials i artesanals. Els seus inicis es localitzen a Venècia i Flandes. La ciutat se sustenta en una nova classe de comerciants i artesans que en nuclis que ofereixen bones condicions per la seva activitat (seguretat i centralitat, cruïlla de camins, ports, etc.) 12  T3 - Món Urbanitzat Les ciutats s’adapten a les necessitats defensives de l’època ⇒ llocs alts i dintre de muralles. Presenten diferents plànols on l’element més comú és el centre ocupat per la plaça on es fa el mercat i altres edificis públics. L’església o catedral i el castell o residència del senyor feudal poden estar al centre o a l’indret més alt. d) La ciutat moderna: Durant el Renaixement no es produeixen canvis urbanístics respecte a l’etapa anterior. Les aportacions teòriques i les escasses actuacions no modifiquen l’estructura general de la ciutat. Es creen nous ambients urbans fruit d’obres arquitectòniques o esculturals. ▪ Barroc: canvi radical, s’imposa la geometria i les proporcions. La ciutat respon a una organització administrativa estatal forta. Es construeixen edificis públics i administratius que canvien la morfologia urbana i diferencien l’espai. Els carrers amples i rectes per facilitar el transport, la qual cosa incrementarà els desplaçaments intraurbans i facilitarà la segregació social. Les esglésies i places són elements clau dels nous espais. 13  T3 - Món Urbanitzat 2. LA CIUTAT INDUSTRIAL La revolució industrial és la principal conseqüència del fort creixement de la població urbana. Les ciutats industrialitzades: ▪ Creixements de població durant aquest període. ▪ Ocupar els primers llocs de jerarquia urbana. ▪ Paisatges van sofrir una gran transformació. ▪ Problemàtica ambiental. ▪ La sobreocupació: demanda de sòl→ deteriorament del nucli central o antic. ▪ Creixement poc regulat, males condicions de salubritat i sanitàries. ▪ La revolució industrial va introduir la fàbrica a la ciutat →creixement de la població urbana. ▪ Les noves formes de producció, els nous sistemes de transport, l'èxode rural i l'espectacular augment de la població des de principis del segle XIX van originar un model de ciutat diferent del que havia existit fins llavors. ▪ Moltes ciutats es van convertir en grans centres fabrils i centres neuràlgics de comunicació, afavorides per la construcció del ferrocarril, la introducció dels vaixells de vapor i l'acumulació de capitals. ▪ Necessari: controlar creixement + resoldre conflictes socials→impulsar la planificació i la legislació urbanística a partir de mitjans del segle XIX. ▪ Els eixamples de població de Barcelona i Madrid i les grans reformes interiors de París i Viena van ser les principals respostes des de la planificació urbana a les contradiccions i conflictes generats per la ciutat industrial. ▪ El pla en quadrícula, l'edificació en illa i les grans vies interiors van millorar les condicions mediambientals, la mobilitat ciutadana, i la qualitat de vida de la població. ▪ Projecte de Rovira i Trias: construcció d'una ciutat radial, amb 3 grans avingudes que sortirien d'una gran plaça central amb barris i sectors urbans ben diferenciats. Projecte inspirat dels eixamples de grans capitals europees: Viena o el projecte de reforma ideat per Haussman a París. El projecte agrada als membres del consistori barceloní, però el ministeri de l'interior va rebutjar la decisió del consistori barceloní i va apostar per pla Cerdà. ▪ El Pla de Reforma i Eixample de Barcelona: pioner en l'evolució de l'urbanisme modern. Cerdà aspirava a una ciutat que s'articulés a través de carrers amples i espais verds. ▪ Dissenya una quadrícula amb geometria estricta de carrers paral·lels i perpendiculars que trencaven les avingudes en diagonal. Novetat destacada: les illes/pomes octogonals. ▪ Projectes higienistes: facilitar el contacte amb la natura i millorar les condicions d'allotjament de les classes treballadores. ▪ Es plasma per primera vegada a la Ciutat Lineal de Madrid (1985), i en les nombroses colínies ciutat jardí, que es van construir en la majoria de les nostres ciutats sota l'empara de les Lleis de Cases Barates del 1911 (va ser la a primera Llei que va recollir el dret a un habitatge digne). ▪ Llei que impulsa la construcció de cases de propietat o de lloguer edificades, amb ajudes oficials o préstecs de baix interès, i dirigides a la classe obrera o mitjana-baixa de l'època. 14  T3 - Món Urbanitzat 3. LA CIUTAT POST - INDUSTRIAL ▪ Les ciutats amb una transició econòmica→ canvi de producció industrial a una centrada en els serveis, el coneixement i les tecnologies de la informació. ▪ Aquesta transició ha generat una sèrie de transformacions en l’organització i dinàmiques de les ciutats, que es poden entendre a través de processos com la suburbanització, desurbanització i reurbanització. a) Suburbanització: procés de creixement de les zones perifèriques de les ciutats, habitatges més amplis i entorns residencials més tranquils. En el context de les ciutats postindustrials, la suburbanització té característiques pròpies: ▪ Expansió dels suburbis residencials: es traslladen fora del centre urbà per gaudir de més espai i millor qualitat de vida. ▪ Desenvolupament de centres de serveis i comerç en els suburbis: incorporen centres comercials, serveis i fins i tot zones d’oficines, cosa que alleuja la pressió sobre el centre de la ciutat. ▪ Dependència del transport privat: fomenta l’ús del cotxe privat, ja que les distàncies dins la ciutat augmenten, tot i que el transport públic també ha experimentat millores. b) Desurbanització: procés de declivi de la població en les àrees urbanes centrals, sovint a conseqüència del creixement suburbà. Resultat de la pèrdua de funcions industrials en àrees centrals o de l'alta densitat i els preus elevats: ▪ Desplaçament d’indústries i residents: Les indústries en zones perifèriques o altres ciutats més petites on els costos són més baixos + residents alternatives més assequibles fora del centre. ▪ Degradació de zones urbanes ▪ Conversió d'espais industrials: Moltes ciutats postindustrials reutilitzen espais industrials obsolets per a nous usos, com oficines, espais culturals o habitatges. c) Reurbanització: procés de revitalització de zones urbanes centrals o decadents, atreure novament població i activitat econòmica al centre de la ciutat. ▪ Renovació de barris antics: convertir-los en zones de serveis, comerç, habitatges i espais culturals. ▪ Atracció de nous residents i turistes: Aquest procés revitalitza el centre urbà i atrau població jove i visitants, impulsant l’economia de serveis. ▪ Augment de la qualitat de vida urbana: millores de la infraestructura, en espais verds i en zones d’oci, per tal de fer el centre més atractiu. Jerarquies i xarxes territorials Relacions que s’estableixen entre les diferents localitats. Per a l’estudi d’aquestes relacions cal considerar tres aspectes: ▪ La distribució en el territori de les ciutats ▪ Les funcions de les ciutats ▪ Les relacions de desplaçament que s’estableix entre les ciutats 15  T3 - Món Urbanitzat Tradicionalment, la teoria més utilitzada ha estat la ‘teoria de la localitat central’, que ha estat en el temps reemplaçat per un procés de reestructuració de les relacions entre ciutats fonamentat en l’especialització funcional i econòmica i les relacions de complementarietat. Teoria de la localitat central Geògraf alemany Walter Chistaller el 1933. per què les ciutats es distribueixen d’una manera determinada al territori? ▪ Observa que les ciutats són equidistants i que la distància entre elles varia segons la seva mida poblacional. ▪ Ciutats grans estan molt més allunyades les unes de les altres que les ciutats mitjanes, i aquestes estan més allunyades entre elles que les més petites. ▪ Es distribueixen de manera regular en el territori i que no totes tenen els mateixos serveis ni ofereixen els mateixos béns. ▪ En les ciutats grans, l’oferta de serveis i equipaments és molt àmplia ▪ Christaller va voler demostrar que una empresa de servei situada en un lloc central obtindrà majors beneficis econòmics. Localitat central: assentament que serveix com a punt focal per a la distribució de béns i serveis a una àrea determinada. Objectiu d'oferir serveis als habitants de les àrees circumdants. Es classifiquen jeràrquicament, en funció de la diversitat i especialització dels serveis que ofereixen. Importància i centralitat: Centralitat fa referència a la capacitat d’una localitat per oferir serveis a una àrea extensa i atreure persones des de fora del seu territori immediat. La importància depèn de la varietat i especialització dels serveis que ofereix. Regió complementària: àrea geogràfica que envolta una localitat central. Segons Christaller, adopta una forma hexagonal en el model ideal per maximitzar l’àrea de cobertura sense generar superposicions o zones sense serveis. Cada regió complementària està delimitada per l’abast del bé/servei. Abast del bé: distància màxima que una persona està disposada a recórrer per obtenir un bé o servei específic. L'abast és essencial per determinar la distribució i jerarquia de les localitats centrals. La teoria podria aplicar-se en l’àmbit del turisme per tal de: ▪ Jerarquitzar les destinacions: ajuda a classificar les destinacions segons la seva centralitat i abast, ajudant a identificar quins espais necessiten més inversió en infraestructures turístiques. ▪ Conèixer els fluxos de visitants: ajudar a distribuir millor els fluxos de visitants i evitar la saturació en les destinacions de major centralitat. ▪ Planificació d’infraestructures i serveis: Segons el nivell de centralitat d'una destinació, es pot planificar adequadament el tipus i abast de serveis necessaris. 16  T3 - Món Urbanitzat Crítiques a la teoria, localitat central: ▪ Rigidesa del conjunt de la teoria. ▪ Enfrontament amb teories sobre el comportament del consumidor: el consum de béns i serveis es du a terme en la localitat més propera. ▪ Noves formes de ciutats difuses: Noves pautes de localització de les activitats de serveis i els equipaments comercials. S’insereixen en una realitat urbana difusa i altament consumidora del sòl. Aquestes perifèries, però tenen un cert component de centralitat en el marc d’aquesta realitat urbana difusa. ▪ L’especialització de les ciutats: el paper que hi volen tenir. Aquest procés d’especialització comporta sovint unes relacions de competència entre ciutats del mateix nivell. Amb l'arribada de la globalització, la indústria i la tecnologia, la infraestructura de telecomunicacions i transport ha començat a facilitar la connectivitat horitzontal entre ciutats, cosa que permet una xarxa d'interaccions més directa: CONNECTIVITAT DIGITAL I FÍSICA. Nou model emergent d’estructura i vertebració de les xarxes urbanes. Les ciutats s’especialitzen en activitats econòmiques segons els seus recursos, avantatges competitius i capacitats. Això va comportar canvis significatius: ▪ Diversificació econòmica: centrar-se en sectors específics, cosa que les va fer menys dependents d'una jerarquia regional fixa. ▪ Col·laboració en xarxes: Les ciutats dependre d'altres centres especialitzats, fomentant xarxes de col·laboració que transcendien l'estructura jeràrquica de Christaller. ▪ Fluxos d'informació i capital: En lloc de dependre de la proximitat per accedir a serveis, les ciutats i empreses van començar a utilitzar xarxes globals, cosa que va permetre que els fluxos de coneixement i capital es compartissin de manera horitzontal. L’especialització de les ciutats suposa una multiplicació de les relacions: ▪ Els habitants de les localitats de nivells inferiors s’han de dirigir a localitats de nivell superior. ▪ S’estableixen relacions horitzontals entre ciutats d’un mateix nivell, ja que el procés d'especialització suposa que no totes les ciutats tenen la mateixa oferta. Exemples de Xarxes Horitzontals: ▪ Xarxes d'Innovació i Tecnologia: Silicon Valley, Bangalore i Shenzhen ▪ Ciutats Financeres Globals: Londres, Nova York, Hong Kong i Singapur ▪ Ciutats de Cultura i Turisme: París, Tòquio i Barcelona Model de governança Botom up: de baix a dalt Quíntuple hèlix: administració, empreses, ciutadania, recerca i institucions per la conservació i perseveració de la natura. 17  T3 - Món Urbanitzat DESPOBLAMENT RURAL Zones rurals→ despoblament / Ciutat→ sobre poblades La (in)sostenibilitat demogràfica de les zones rurals i de muntanya L’èxode rural: finals del segle XIX en zones pròximes a les àrees urbanes i industrials de Catalunya i el País Basc. Primera meitat del segle XX: creixement demogràfic d’espais rurals en el seu conjunt. Les ciutats es nodrien dels excedents demogràfics del món rural. Entre 1950 i 1991 els municipis rurals comencen a ser incapaços de garantir la mobilitat social ascendent que garantien les ciutats. Com a exemple il·lustratiu, els municipis de 1.000 habitants o menys: ▪ A principis del segle XX, 1/5 habitants espanyols (4 M persones). Densitat de població que superava els 20 hab./km² vs. 37 hab./km² de la resta d’Espanya ▪ Un segle després, la població d’aquests municipis s’ha reduït a 1,4 M persones, amb una densitat de 7,3 hab./km² vs. 92 hab./km² de la resta d’Espanya CAUSES: Emigració de joves en cerca d'oportunitats laborals i educatives a les ciutats Depressió del mercat matrimonial local→ descens natalitat VARIETAT DE DINÀMIQUES POBLACIONALS DELS MUNICIPIS RURALS: CATEGORIES DE ZONES RURALS: 1. Espais rurals de resiliència demogràfica: entitats de major mida i MENOR ALTITUD, localitzats a la perifèria de la “meseta”. LLUNY DE LES ÀREES DE MUNTANYA MÉS DEPRIMIDES, amb una certa estabilitat demogràfica, densitats de població més elevades i un menor impacte de l’emigració. 2. Espais rurals d’emigració: ALTITUD ELEVADA, petita dimensió demogràfica. Taxes de creixement negatives. Alts nivells de masculinitat, envelliment i emigració. 3. Espais rurals en risc de despoblament irreversible: MÀXIMA ALTITUD MITJANA, mínima dimensió demogràfica, habitants majors de 65 anys; màxima emigració femenina. 18  T3 - Món Urbanitzat Canvis en l’estructura demogràfica, social i econòmica: risc en la viabilitat de les activitats del sector primari, la conservació del patrimoni rural. En els espais rurals es debat sobre la necessitat de la seva transformació radical i el seu potencial i més que real (en alguns casos) risc d’extinció. Cerca de solucions és complexa perquè en un context global on imperen les economies d’escala és complicat trobar una solució reproduïble a tot el món rural. Comissió Europea el 1988 va publicar ‘The Future of the Rural Society’: document de referència on es clamava una necessitat de canvi en l’orientació de les polítiques agràries va començar: ▪ Noves funcions en l'espai rural més enllà de la mera producció d'aliments. ▪ Es defensen els valors paisatgístics i del medi rural. ▪ Potenciar els recursos endògens per garantir la viabilitat de les zones rurals i al desenvolupament econòmic equilibrat des del punt de vista territorial. ▪ El Turisme Rural es va destacar per primera vegada com una alternativa de desenvolupament i es va presentar com una perspectiva prometedora per al futur del món rural, si es creava oferta, infraestructura i publicitat. El 1991 es va posar en funcionament el programa LEADER: política pública incentivada per la Unió Europea per respondre a la crisi de la major part de les zones rurals europees. El desenvolupament rural ha d'anar cap a un model post-productivista, que considerés tots els elements del territori, que fos flexible, integrat i participatiu. Diversificació de l’activitat econòmica de les zones rurals →eix de treball fonamental. Malgrat els esforços a escala de política pública (multinivell) per revertir el despoblament a través d’incentivar la inversió privada, és complicat quan la iniciativa i el dinamisme privats són limitats. RENAIXEMENT DE LES ZONES RURALS VINCULADES AL TURISME: El turisme i les activitats recreatives a la muntanya tenen un alt potencial per estimular el creixement econòmic local i el canvi social per la seva complementarietat amb altres activitats econòmiques, la seva contribució al PIB i la creació d'ocupació, i la seva capacitat per afavorir la dispersió de la demanda en el temps (combatre l'estacionalitat) i al llarg d'un àmbit més ampli. 19  T3 - Món Urbanitzat Incerteses: 1) Hi ha prou visitants per mantenir l’activitat econòmica vinculada al turisme i l’oci en totes les zones? 2) Són totes les zones adequades per al desenvolupament turístic? 3) El desenvolupament del turisme i l’oci rural requereix esforços prospectius (estratègia), de cooperació (moltes àrees no tenen tradició de cooperació entre teixit empresarial, o entre sector públic i privat) i de màrqueting. ELS POBLES ABANDONATS Independentment dels motius del seu abandonament, la pèrdua de població en un territori sempre coincideix amb un augment de la població en un altre lloc, on les condicions de vida i les possibilitats de treball són millors. La conseqüència d'això és la disminució del poble, el deteriorament dels habitatges i la ruïna inevitable d'aquests i les terres properes. A Catalunya hi ha un centenar de nuclis rurals que estan deshabitats. Ara, hi ha qui decideix fer el pas contrari: deixar la ciutat per anar al camp. I per això ja hi ha inversors internacionals interessats a comprar pobles abandonats. És cert que els pobles abandonats, com altres recursos culturals, no van ser creats amb la finalitat de ser productes turístics, però viatjar a llocs patrimonials abandonats representa un sector en creixement amb un gran potencial. 20