Mòdul 9. Empresa i Administració - Curs 2024/25 PDF

Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 1/18 Dossi...

Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 1/18 Dossier de continguts (II) C.F.G.M. GESTIÓ ADMINISTRATIVA MÒDUL PROFESSIONAL 9. Empresa i administració CURS: 1r. GRUP: Tarda A CURS: 2024/25 UF3. Administracions públiques NF1: Estructura funcional i jurídica de l’Administració pública 2. Els diferents nivells de l'Administració 2.1. L'Administració de l'Estat 2.1.1. L'Administració central de l'Estat 2.1.2. L'organització territorial de l'Administració general de l'Estat 2.1.3. L'Administració exterior de l'Estat 2.2. L'administració de les comunitats autònomes 2.2.1. Comunitats autònomes i províncies 2.2.2. Els estatuts d'autonomia 2.2.3. La divisió de poders a les comunitats autònomes 2.3. L'administració de les entitats locals 2.3.1. L'Administració provincial 2.3.2. Els municipis 2.4. La Unió Europea 2.4.1. Els països membres 2.4.2. Les institucions de la Unió Europea 2.4.3. La legislació europea 3. Els empleats públics 3.1. Requisits 3.2. Tipus d'empleats públics  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 2/18 Dossier de continguts (II) 2. Els diferents nivells de l'Administració La societat considera que una sèrie de béns han de ser públics i gestionats per la mateixa comunitat. Això diferencia precisament els interessos públics dels privats. Per gestionar aquests recursos, la ciutadania delega en el conjunt d’institucions que es coneix com a Administració pública. L’Administració pública és el conjunt d’institucions que gestiona els béns i serveis que la societat considera d’interès públic. Una de les principals característiques de l’Administració és la seva divisió de manera tant funcional com geogràfica. En aquest sentit, veiem que en les societats modernes apareix la descentralització de moltes de les relacions entre l’Administració i la ciutadania. En aquests casos, parlem dels diferents nivells territorials de l’Administració pública. D’aquesta manera, per al cas espanyol, es pot fer una anàlisi de l’Administració des del nivell més ampli, que és el que desenvolupa l’Administració de l’Estat, fins al nivell de l’Administració local, passant per l’Administració de les comunitats autònomes, les diputacions provincials i els cabildos insulars. Així podem establir una relació entre els diferents nivells de les administracions amb els territoris en els quals actuen. 2.1. L'Administració de l'Estat L’Administració de l’Estat inclou el conjunt d’organismes, que s’organitzen de manera jeràrquica i funcional, per a la gestió dels recursos de què consta l’Estat. Aquests òrgans es poden classificar en organismes centrals, perifèrics i exteriors en funció del tipus d’activitat i el lloc on la duen a terme. 2.1.1. L'Administració central de l'Estat L’Administració central de l’Estat correspon al Govern de l’Estat en el seu conjunt d’òrgans. La Constitució estableix que el Govern és el responsable de la direcció de la política interior i exterior, l’administració civil i militar i la defensa de l’Estat. Exerceix també la funció executiva i la potestat reglamentària d’acord amb la Constitució i les lleis. Els òrgans superiors per a l’administració de l’Estat són:  El president del Govern.  El consell de ministres.  Les comissions delegades.  Els ministeris.  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 3/18 Dossier de continguts (II) A més dels òrgans executius de l’Administració, també trobem òrgans de caràcter consultiu. Els òrgans consultius de l’Administració són aquells la funció dels quals és assessorar l’actuació del Govern. Un exemple d’òrgan consultiu previst en la Constitució espanyola és el Consell d’Estat.  El president del Govern Cada cop que es fan eleccions legislatives se seleccionen els membres que integraran el Congrés dels Diputats. Després de les eleccions, el rei es reuneix amb els líders dels principals grups polítics amb representació parlamentària, amb l’objectiu de proposar al Congrés un candidat a president o presidenta del Govern (normalment, presentarà els que més possibilitats tenen de ser elegits). El candidat presentat pel rei com a tal haurà de presentar el seu programa davant el Congrés, per tal que aquesta cambra parlamentària li atorgui la seva confiança i sigui proclamat president del Govern. Per això, caldrà que li doni suport la majoria absoluta del Congrés en la primera votació; si no és així, s’efectua una segona votació en la qual només necessita una majoria simple per ser investit president del Govern. El president del Govern és la persona encarregada de dirigir l’acció del Govern de l’Estat i coordinar-ne les funcions. Entre les funcions del president del Govern també destaquen: 1. Proposar al rei els candidats a ocupar els altres llocs dins la primera línia del Govern. 2. Proposar al rei la dissolució de les Corts amb la finalitat de fer eleccions. 3. Proposar al rei la realització de referèndums. 4. Convocar i presidir els consells de ministres. Davant la impossibilitat del president del Govern d’exercir les seves funcions, el vicepresident n’hauria d’ocupar el lloc. Si el president ho considera convenient, pot fer que el Govern disposi de més d’un vicepresident.  El consell de ministres El consell de ministres és l’òrgan de Govern en què hi ha representats el president i els ministres. Entre les funcions del consell de ministres destaquen: 1. Marcar les directius que cal que segueixin els diferents ministeris. 2. Acordar la redacció definitiva dels projectes de llei. 3. Aprovar els decrets llei amb caràcter d’urgència.  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 4/18 Dossier de continguts (II)  Les comissions delegades Per coordinar aspectes amb una rellevància especial i que afecten més d’un ministeri, cal establir equips formats per membres dels ministeris implicats. Les comissions delegades són els òrgans que integren diferents ministres per tal que es puguin coordinar en les accions que afecten més d’un ministeri. Exemples de comissions delegades Alguns exemples de comissions delegades són:  La Comissió Delegada del Govern per a situacions de crisi.  La Comissió Delegada del Govern per a assumptes econòmics.  La Comissió Delegada del Govern per a polítiques autonòmiques.  Els ministeris Per repartir les tasques del Govern aquest s’organitza en diferents ministeris. Els ministeris són les institucions que s’encarreguen de la planificació i execució de l’actuació de l’Administració respecte de les matèries de les quals són responsables. El nombre de ministeris en què es divideix l’actuació d’un govern, el seu nom i les seves competències dependran de la voluntat del president. Per tant, el nombre de ministeris pot variar. La figura de màxima responsabilitat dins un ministeri és el ministre. Els ministres són nomenats pel rei a proposta del president del Govern. Entre les seves competències podem trobar: 1. Exercir la potestat reglamentària pròpia del seu ministeri. 2. Fixar els objectius del ministeri i aprovar-ne els plans d’actuació i assignar els recursos necessaris per a la seva execució dins dels límits de la dotació pressupostària corresponent. 3. Aprovar les propostes dels estats de despeses del ministeri, i dels pressupostos dels organismes públics dependents i remetre-les al Ministeri d’Economia i Hisenda. 4. Determinar i, si escau, proposar l’organització interna del seu ministeri, d’acord amb les competències que li atribueix la llei. 5. Nomenar i cessar els titulars dels òrgans directius del ministeri i dels organismes públics que en depenen, excepte en els casos en què aquesta competència es trobi atribuïda al consell de ministres o d’altres. L’estructura jeràrquica dels ministeris és la següent:  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 5/18 Dossier de continguts (II) Ministre Secretari d’Estat Subsecretari Director general Subdirector general 2.1.2. L'organització territorial de l'Administració general de l'Estat Amb l’objectiu d’aproximar l’Administració general de l’Estat a la ciutadania hi ha el conjunt d’òrgans territorials de l’Administració general de l’Estat que es poden trobar repartits i representar el Govern central en diferents províncies, comunitats autònomes… Aquest conjunt d’òrgans es coneix amb el nom d’òrgans territorials de l’Administració general de l’Estat, tot i que també és freqüent reconèixer-los amb el nom d’Administració perifèrica de l’Estat:  delegats del Govern  subdelegats del Govern  Delegats del Govern Entre els òrgans territorials de l’Administració general de l’Estat destaquen els delegats del Govern. Els delegats del Govern són els òrgans que representen el Govern a les diferents comunitats autònomes, i que exerceixen la direcció i supervisió de tots els serveis de l’Administració general de l’Estat i els seus organismes públics situats als seus territoris.  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 6/18 Dossier de continguts (II) Els delegats del Govern són nomenats pel consell de ministres a proposta del president del Govern i desenvolupen la seva tasca a la ciutat on se situï el Consell de Govern de la respectiva comunitat autònoma. Entre les funcions dels delegats del Govern destaquen: 1. Dirigir les delegacions del Govern. 2. Nomenar els subdelegats del Govern a les diferents províncies. 3. Impulsar i supervisar l’activitat del diferents òrgans de l’Administració general de l’Estat i els seus organismes públics d’àmbit autonòmic i provincial. 4. Formular als ministeris competents les propostes que escaiguin sobre plans i programes que hagin de desenvolupar serveis territorials i els seus mateixos organismes públics. 5. Vetllar per l’acompliment de les competències atribuïdes a l’Estat. 6. Mantenir les funcions de cooperació i coordinació entre l’Administració general de l’Estat i els seus organismes públics amb els de les comunitats autònomes i les entitats locals corresponents.  Els subdelegats del Govern Els subdelegats del Govern exerceixen la seva funció al territori de la província per la qual són nomenats. Aquest òrgan apareix a les províncies de comunitats autònomes no uniprovincials, tot i que la llei estableix que també es poden crear subdelegacions del Govern a comunitats autònomes uniprovincials d’acord amb circumstàncies com la població del territori, el volum de gestió o les singularitats geogràfiques, socials o econòmiques. Entre les funcions dels subdelegats del Govern destaquen: 1. Mantenir relacions de comunicació, cooperació i col·laboració amb els òrgans territorials de l’Administració de la comunitat autònoma corresponents a la província, seguint les instruccions del delegat del Govern. 2. Dirigir els serveis integrats de l’Administració general de l’Estat, seguint les instruccions del delegat del Govern. 3. Promoure, supervisar i inspeccionar els serveis no integrats. A més de les figures de delegats i subdelegat del Govern, també hi ha la figura dels directors insulars de l’Administració general de l’Estat, que s’encarreguen de la funció de representació territorial de l’Estat a les diferents illes en què el Reglament en determini la presència. 2.1.3. L'Administració exterior de l'Estat Per tal de defensar els interessos dels habitants de l’Estat a l’exterior, l’Administració general de l’Estat disposa d’òrgans de representació a l’exterior.  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 7/18 Dossier de continguts (II) L’Administració general de l’Estat a l’exterior és el conjunt d’òrgans que representen l’Estat davant països tercers o altres institucions internacionals. S’inclouen en l’Administració exterior de l’Estat a l’exterior: 1. Les missions diplomàtiques, permanents o especials. 2. Les representacions o missions permanents. 3. Les delegacions. 4. Les oficines consulars. 5. Les institucions i organismes públics de l’Administració general de l’Estat l’actuació de les quals es desenvolupi a l’exterior. La principal diferència entre missions permanents i especials és que les segones tenen una limitació temporal mentre es desenvolupa l’objectiu pel qual ha estat constituïda. Les persones que representen l’Estat davant tercers són els ambaixadors i també els representats permanents davant organitzacions internacionals. 2.2. L'administració de les comunitats autònomes Més enllà de la mateixa organització territorial de l’Administració general de l’Estat, la Constitució estableix que l’Estat s’organitza en comunitats autònomes, províncies i municipis. També s’especifica que aquestes entitats gaudeixen d’autonomia per a la gestió dels interessos respectius. Així doncs, de la mateixa manera que la Constitució recull la diversitat dels pobles que formen l’Estat, els atorga la possibilitat d’autogovern. Tanmateix, aquest autogovern té uns límits establerts per la mateixa norma. 2.2.1. Comunitats autònomes i províncies L’Estat s’organitza en 17 comunitats autònomes, dues ciutats autònomes i 50 províncies.  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 8/18 Dossier de continguts (II) 2.2.2. Els estatuts d'autonomia Si bé la Constitució estableix la possibilitat d’autogovern de les autonomies, aquestes han de desenvolupar aquest autogovern a partir dels estatuts d’autonomia. Els estatuts d’autonomia són la norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma. Entre els continguts dels estatuts d’autonomia consten: 1. La denominació de la comunitat. 2. La delimitació del seu territori. 3. La denominació, l’organització i la seu de les institucions autonòmiques pròpies. 4. Les competències assumides dins el marc establert per la Constitució. Els estatuts d’autonomia són elaborats per la mateixa comunitat autònoma. Tanmateix, cal que siguin aprovats per les Corts Generals amb rang de llei orgànica. 2.2.3. La divisió de poders a les comunitats autònomes D’una manera semblant al que succeeix amb l’organització de l’Estat, a les comunitats autònomes es reprodueix l’esquema de separació de poders. Així, dins les institucions que formen part de l’Administració trobem les que representen els poders legislatius, executius i judicials de la comunitat autònoma. Tanmateix, cal especificar que mentre que els poders executius i legislatius de les comunitats autònomes disposen de plena autonomia, el poder judicial es troba emmarcat dins l’estructura estatal, en no disposar les autonomies de poder judicial propi. D’aquesta manera, trobem que l’última instància del poder judicial dins una comunitat autònoma és el Tribunal Superior de Justícia, però aquest només és un dels tribunals de l’estructura del poder judicial estatal.  Les assemblees legislatives L’autogovern de què disposen les comunitats autònomes rau en la capacitat de generar i aprovar normes pròpies amb la delimitació territorial de la mateixa comunitat autònoma i mitjançant els representants seleccionats en les eleccions autonòmiques. L’assemblea legislativa d’una comunitat autònoma és l’organisme encarregat d’elaborar, aprovar i derogar lleis sobre matèries de les quals tenen assumides les competències i per ser aplicades dins el territori. Les assemblees legislatives poden tenir diferents noms en funció de la comunitat autònoma on desenvolupa la seva funció. Així, mentre que en algunes comunitats rep el nom de parlament (Catalunya, Galícia, País Basc, Andalusia…), en d’altres reben el nom d’assemblea, corts, diputació general o junta general.  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 9/18 Dossier de continguts (II)  Les competències de les comunitats autònomes En la voluntat que els diferents pobles que integren l’Estat puguin desenvolupar el seu propi autogovern, la Constitució estableix un conjunt de competències que la comunitat autònoma pot assumir. Les competències impliquen la capacitat de regular i exercir el control sobre determinades matèries. Tanmateix, cal especificar que l’Estat no obliga que les comunitats assumeixin les competències que la Constitució possibilita. Així doncs, en cas que les competències no siguin assumides aquestes restaran en poder de l’Estat. Els articles 148 (competències que pot assumir una comunitat autònoma) i 149 (Competències exclusives de l'Estat) de la Constitució delimiten les competències que poden ser transferides i les que han de romandre en mans de l’Estat. Exemples de competències poden ser l'organització de les seves institucions d’autogovern, ordenació del territori, urbanisme i habitatge; sanitat i higiene; la gestió en matèria de protecció del medi ambient, etc. 2.3. L'administració de les entitats locals Si hi ha una Administració que es troba molt propera a la ciutadania, aquesta és, sens dubte, l’Administració local. La Constitució mateixa estableix els nivells territorials per als quals apareixeran les diferents administracions locals. L’Administració local inclou els ens que gestionen els interessos comuns de la ciutadania agrupada en àmbits territorials més petits que una comunitat autònoma. Una de les principals característiques de les administracions locals és l’absència de poder legislatiu. Les administracions locals no poden elaborar i aprovar norma amb rang de llei, tot i que poden elaborar normativa de rang inferior. Les administracions locals més habituals a tots els territoris de l’Estat són l’Administració provincial i la municipal. La Llei de bases del règim local estableix les entitats locals territorials següents:  els municipis,  la província,  les illes en els casos dels arxipèlags balear i canari. Tanmateix, la norma atorga la condició d’entitats locals a: 1. Les entitats amb àmbit territorial inferior al municipal. Aquesta distinció es fa amb l’objectiu d’administrar d’una manera descentralitzada nuclis de població separada com els barris, caseríos, aldees, etc.  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 10/18 Dossier de continguts (II) 2. Les comarques o altres entitats que agrupin diversos municipis, instituïdes per les comunitats autònomes de conformitat amb els respectius estatuts. 3. Les àrees metropolitanes. 4. Les mancomunitats de municipis. 2.3.1. L'Administració provincial La Constitució estableix que la província és una entitat local amb personalitat jurídica pròpia. El principal òrgan de govern i l’Administració autònoma de la província és la Diputació provincial. Entre les finalitats de la província hi ha la de garantir els principis de solidaritat i equilibri intermunicipals i, particularment, garantir la prestació integral i adequada en la totalitat del territori de la província dels serveis de competència municipal i participar de la coordinació de les administracions locals amb la de la comunitat autònoma i la de l’Estat.  Organització de les diputacions Els organismes existents a totes les diputacions són: 1. El president, elegit entre els diputats pel vot del ple. 2. Els vicepresidents, que substitueixen el president en les seves funcions en el cas d’absència. 3. La Comissió de Govern, que duu a terme les funcions que li delega el president i l’assisteix en el desenvolupament de la seva tasca. 4. El ple, integrat pels diputats electes de la província.  Competències de les diputacions Entre les competències de la Diputació destaquen:  La coordinació dels serveis municipals entre ells per tal de garantir-ne la prestació integral i adequada.  L’assistència i cooperació jurídica, econòmica i tècnica als municipis, especialment els de menys capacitat econòmica i de gestió.  La prestació de serveis públics de caràcter supramunicipal o supracomarcal.  En general, el foment i l’administració dels interessos peculiars de la província. 2.3.2. Els municipis Entre els elements que caracteritzen un municipi cal destacar el territori, la població i l’organització.  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 11/18 Dossier de continguts (II)  El territori Una de les principals característiques d’un municipi és el seu terme municipal. El terme municipal és el territori sobre el qual l’Ajuntament exerceix les seves competències. El terme municipal d’un municipi es pot modificar, ja que la llei preveu els casos en què un municipi pot veure reduït el terme municipal per l’aparició d’un altre municipi o el cas en què es poden unir dos termes municipals:  El primer dels casos no és tan habitual, ja que per a l’aparició d’un municipi nou cal que els nuclis urbans estiguin diferenciats i que hi hagi recursos per gestionar els serveis públics d’una manera autònoma.  El segon dels casos és més habitual, sobretot com a conseqüència de l’absorció de les ciutats de municipis que passen a integrar-s’hi dins. En aquest sentit, l’Estat es reserva la possibilitat d’establir mesures que fomentin la fusió de municipis amb l’objectiu de millorar la capacitat de gestió dels assumptes públics locals.  La població La població d’un municipi consta en el padró municipal, que és un registre de les persones que viuen en un municipi. La població d’un municipi inclou tots els seus residents. Ara bé, la norma estableix diferents grups de població: a) Els residents: conjunt de persones que resideix de manera habitual en un municipi. Entre els residents podem diferenciar entre:  Veïns, que són els espanyols majors d’edat que resideixen habitualment en el terme municipal i figuren inscrits amb aquest caràcter en el padró.  Domiciliats, que són els espanyols menors d’edat i els estrangers residents habitualment al terme municipal i que així figuren inscrits en el padró. b) Els transeünts: són les persones que viuen en un municipi d’una manera circumstancial i temporal.  Organització municipal Dins els òrgans de l’organització municipal s’inclouen l’alcalde, els tinents d’alcalde, el ple municipal i la Comissió de Govern (només a poblacions de més de 5.000 habitants o quan així ho disposi el seu reglament orgànic o ho acordi el ple). També s’inclouen la resta d’organismes complementaris que s’estableixin en els reglaments orgànics del municipi. El ple és compost pel grup de regidors triats en les eleccions municipals i és presidit per l’alcalde. Entre les funcions dels plens hi ha les següents:  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 12/18 Dossier de continguts (II) 1. Control i fiscalització dels òrgans de Govern. 2. Els acords relatius a la participació d’òrgans supramunicipals, alteració del terme municipal, canvi del nom del municipi, etc. 3. L’aprovació de plans i altres instruments d’ordenació i gestió previstos en la legislació urbanística. 4. L’aprovació del Reglament orgànic i les ordenances municipals. 5. L’acceptació de la delegació de competències fetes per altres administracions públiques. 6. L’aprovació de la plantilla de personal, la relació de llocs de treball, les bases de les proves per a la selecció de personal i concursos per a la provisió de llocs de treball. 7. La votació sobre la moció de censura a l’alcalde. D’altra banda, l’alcalde és la persona que presideix la corporació. L’elecció de l’alcalde recau en els regidors elegits en els comicis municipals. Entre les funcions de l’alcalde destaquen: 1. Dirigir el Govern i les administracions municipals. 2. Representar l’Ajuntament. 3. Dirigir, inspeccionar i impulsar els serveis i obres municipals. 4. Exercir les funcions de cap de la policia municipal. 5. Contractar obres i serveis sempre que no excedeixi el 5% dels recursos ordinaris ni el 50% del límit aplicable a contractació directa. Tanmateix, l’alcalde designa els tinents d’alcalde, que són les persones que el substitueixen en cas de vacant, absència o malaltia. L’alcalde pot delegar part de les seves funcions als membres de la Comissió de Govern i, en cas que no n’hi hagi, en els tinents d’alcalde.  Competències i serveis dels municipis Els municipis, dins el marc de les seves competències, poden establir els serveis que considerin oportuns. Així, veiem que els ajuntaments tenen competències en matèries diverses com: 1. Seguretat en llocs públics. 2. Ordenament del trànsit de vehicles i persones a les vies urbanes. 3. Protecció civil, prevenció i extinció d’incendis. 4. Ordenació, gestió, execució i disciplina urbanística. 5. Protecció del medi ambient. 6. Cementiris i serveis funeraris. 7. Prestació de serveis socials i de promoció i reinserció social. 8. Transport públic de viatgers. 9. Activitats o instal·lacions culturals i esportives. 10. Subministrament d’aigua i enllumenat públic; serveis de neteja viària, de recollida i tractament de residus, de clavegueram i tractament d’aigües residuals. Tanmateix, dins totes aquestes competències, els municipis han de proporcionar d’una manera obligatòria una sèrie de serveis que depenen del nombre d’habitants:  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 13/18 Dossier de continguts (II)  Independentment de la mida de la població, els municipis han de proporcionar els serveis d’enllumenat públic, cementiri, recollida de residus, neteja viària, abastament domiciliari d’aigua potable, clavegueram, accés als nuclis de població, pavimentació de les vies públiques i control d’aliments i begudes.  A municipis de població superior als 5.000 habitants, a més dels serveis anteriors, també s’hauran de proporcionar els serveis de parc públic, biblioteca pública, mercat i tractament de residus.  A municipis de població superior als 20.000 habitants, a més dels serveis anteriors, s’hauran de proporcionar els serveis de protecció civil, prestació de serveis socials, prevenció i extinció d’incendis, instal·lacions esportives d’ús públic i escorxador.  A municipis de població superior als 50.000 habitants, a més dels serveis anteriors, s’hauran de proporcionar els serveis de transport col·lectiu urbà de viatgers i protecció del medi ambient. Si com a conseqüència de les seves peculiaritats al municipi li fos impossible o molt difícil oferir els serveis que li pertoquen, podrien sol·licitar a la comunitat autònoma la dispensa de prestació d’aquests serveis. 2.4. La Unió Europea Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, es va començar a forjar a Europa el que amb el temps passaria a ser la Unió Europea. L’embrió de la Unió Europea va aparèixer l’any 1951 amb la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer, en la qual els països signants (Bèlgica, República Federal Alemanya, Luxemburg, França, Itàlia i els Països Baixos) van passar a cooperar econòmicament en aquests sectors concrets. L’expansió de la cooperació a la resta de sectors (a banda del carbó i l’acer) va comportar la creació de la Comunitat Econòmica Europea, el tractat de constitució de la qual va ser aprovat l’any 1957. L’objectiu passava a ser crear una unió duanera en la qual fossin suprimits els aranzels externs i es mantinguessin aranzels comuns davant tercers països. El Tractat de la Unió Europea, també conegut amb el nom de Tractat de Maastricht (1992), suposaria un canvi en els objectius de la comunitat que passaria a incorporar la unió d’acció política entre els seus objectius. L’any 2002, l’aparició de la moneda europea (l’euro) a dotze països, que substituïa les antigues monedes nacionals, va comportar un nou pas en la unió dels països membres que la van adoptar. 2.4.1. Els països membres Des del gener de l’any 2007 la Unió Europea va passar a ser integrada per 27 estats (taula). Tanmateix, no tots els països passen a formar part de la Unió Europea en tots els aspectes. Una de les característiques és que no tots els països membres tenen en comú l’euro com a moneda. Taula Actuals Estats membres de la Unió Europea i any d’ingrés  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 14/18 Dossier de continguts (II) Països Any ingrés Suècia 1995 Alemanya 1951 Xipre 2004 Bèlgica 1951 Eslovàquia 2004 França 1951 Eslovènia 2004 Itàlia 1951 Estònia 2004 Luxemburg 1951 Hongria 2004 Països Baixos 1951 Letònia 2004 Dinamarca 1973 Lituània 2004 Irlanda 1973 Malta 2004 Grècia 1981 Polònia 2004 Espanya 1986 República Txeca 2004 Portugal 1986 Bulgària 2007 Àustria 1995 Romania 2007 Finlàndia 1995 Croàcia 2013 Font: www.europa.eu 2.4.2. Les institucions de la Unió Europea De la mateixa forma que els diferents estats tenen les seves institucions, la Unió Europea també disposa d’institucions pròpies. Aquestes hauran de vetllar pels interessos comuns de tots els estats membres i donar les directrius d’actuació comuna. Entre les seves institucions en trobem algunes com la Comissió Europea o el Banc Central Europeu, que actuen de forma independent, sense haver de seguir els interessos individuals dels països dels quals provenen els seus membres. Altres, com el Consell Europeu, són institucions on cada membre defensa els interessos particulars del seu estat intentant arribar a acords que possibilitin una posició comuna.  La Comissió Europea La Unió Europea és constituïda per un conjunt d’estats membres que poden tenir objectius diferenciats. Per treballar per uns objectius comuns des d’una situació d’independència política respecte dels estats que la componen existeix la Comissió Europea. La Comissió Europea té independència respecte dels estats La Comissió Europea és una institució políticament independent que representa i defensa els interessos de la Unió Europea en el seu conjunt. Els components de la Comissió s’anomenen comissaris i són elegits pels estats membres (hi ha representació de tots els estats membres dins la comissió) i el Parlament. Entre les funcions de la Comissió Europea destaquen: 1. Proposar legislació al Parlament i al Consell. 2. Gestionar i aplicar les polítiques de la UE i el pressupost. 3. Fer complir la legislació europea. 4. Representar la Unió en àmbits internacionals.  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 15/18 Dossier de continguts (II)  El Parlament Europeu De la mateixa manera que la ciutadania escull els membres que integren el parlament del seu estat, també selecciona els que ho fan a escala europea. El Parlament Europeu és l’assemblea que representa la ciutadania de tots els estats membres triada mitjançant eleccions per sufragi universal i la missió de la qual és actuar en matèries legislatives, pressupostàries i de control. Una de les principals característiques del Parlament Europeu és que els parlamentaris s’agrupen segons la seva ideologia i no segons el país de procedència. Entre les funcions del Parlament Europeu trobem les següents: 1. Legislatives. En aquest sentit, el sistema europeu es caracteritza per la codecisió. El Parlament comparteix amb el Consell la capacitat de crear normes. 2. Pressupostària. El Parlament també comparteix amb el Consell la capacitat pressupostària. 3. De control. El Parlament exerceix el control democràtic sobre l’activitat comunitària. Aquest control l’efectua sobre l’acció de la Comissió, del Consell de la Unió i del Consell Europeu.  El Consell de la Unió Europea Els governs dels països membres de la Unió tenen la possibilitat d’influir-ne les polítiques mitjançant el Consell de la Unió Europea. El Consell de la Unió Europea inclou els representants dels estats membres amb rang de ministre i facultat per comprometre els estats. El més habitual és que els consells de ministres de la Unió incloguin els ministres amb competències sobre la matèria de què es tracta.  El Tribunal de Justícia El Tribunal de Justícia s’encarrega de vetllar pel compliment de la normativa europea, controlar la legalitat per les mesures preses per la Comissió, el Consell i el Parlament i de resoldre els conflictes que puguin apareixen entre la Unió i els estats membres i entre aquesta i la ciutadania.  El Banc Central Europeu El Banc Central Europeu és la institució encarregada de controlar la política econòmica i monetària de la Unió Europea. Entre els seus objectius figura mantenir controlat el nivell de preus (inflació) o mantenir el nivell de creixement econòmic tan elevat com sigui possible. La Seu del Banc Central Europeu és a Frankfurt (Alemanya)  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 16/18 Dossier de continguts (II) Inflació o creixement Una de les majors disjuntives que es presenta sovint al Banc Central Europeu és què fer amb els tipus d’interès. Si els abaixa incentivarà el creixement econòmic, ja que la gent pot disposar de crèdits més fàcilment; tanmateix, això originarà molt probablement que pugi la inflació. Si, pel contrari, els augmenta, reduirà la inflació però també el creixement.  Altres organismes consultius Entre els organismes consultius de la Unió Europea destaquen el Consell Econòmic i Social i el Comitè de les Regions. El primer representa diversos sectors de la vida econòmica com els empresaris o els treballadors i el segon fa sentir la veu de les diverses regions que integren els estats. 2.4.3. La legislació europea Del conjunt de normes que emanen de la Unió cal diferenciar entre el dret primari i el dret derivat. El dret primari de la Unió Europea és el que recull els tractats de la Unió que apleguen els principis generals a partir dels quals s’elaboren la resta de normes. Dins el dret primari s’inclou el Tractat de París, el Tractat de Roma, l’Acta Única Europea, el Tractat de la Unió Europa, els diferents tractats d’adhesió dels estats membres, etc. El dret derivat és el que emana de les institucions comunitàries. Dins el dret derivat cal destacar les directives, els reglaments i les decisions:  Les directives són normes de compliment obligatori per als estats membres de la Unió Europea, que inclouen una sèrie d’objectius que han d’assolir els estats membres sense especificar-ne els mitjans. Les directives entren en vigor un cop s’han notificat als estats membres o han estat publicades en el diari oficial. Tanmateix, els estats membres tenen un període d’entre sis mesos i dos anys per fer la transposició.  Els reglaments són normes d’abast general que emanen de la Unió Europea i, a diferència de les directives, són directament aplicables a tots els estats membres.  Les decisions són normes directament aplicables als estats membres, però que no tenen un abast general, sinó que només vinculen els destinataris específics. A més dels reglaments, les decisions i les directives, el Tractat de la Unió recull la figura dels dictàmens i les recomanacions. En aquests casos, però, no es tracta de normes en el sentit estricte de la paraula, ja que no són de compliment obligatori. La transposició Els diferents estats membres han d’adoptar mesures nacionals d’execució per tal de poder acomplir els objectius marcats per les directives europees.  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 17/18 Dossier de continguts (II) 3. Els empleats públics S’anomena empleat públic tot treballador que ocupa un lloc públic. Anomenem funcionaris els qui exerceixen una ocupació pública després de superar un procés selectiu per treballar en qualsevol organització, institució o Administració pública; per tant, reben el seu salari de l’administració. Els funcionaris, per adquirir aquesta condició, han d’haver estat nomenats legalment. 3.1. Requisits Tot empleat públic ha de complir uns determinats requisits:  Tenir nacionalitat espanyola o una altra d’algun estat en els quals es permeti la lliure circulació de treballadors, així com els cònjuges o descendents de nacionalitat espanyola.  Tenir complerts 16 anys, ja que aquesta és l’edat mínima per treballar, i no excedir de l’edat màxima de jubilació forçosa.  Estar en possessió del títol oficial que sigui requerit en cada convocatòria.  No estar incapacitat per el lloc al qual s’opta, ni haver estat separat mitjançant expedient disciplinari del servei de qualsevol Administració pública. 3.2. Tipus d’empleats públics En l’Administració hi ha diferents tipus d’empleats públics. Així podem diferenciar entre:  Funcionaris de carrera Són els qui ha superat els procés de selecció anomenat oposició, en determinats casos, concurs oposició. L’oposició consisteix en superar una sèrie d’exàmens de diferent forma segons el cos al qual s’accedeixi, i les persones amb notes més altes són les que aconsegueixen el lloc que s’ofereix. En el cas de concurs oposició l’única diferencia amb el procés anterior és la part del concurs, en que cadascun dels candidats presenta una sèrie de mèrits (experiència, formació o títols acadèmics entre d’altres i valorats en les bases de la convocatòria) perquè se sotmetin a barem, amb la qual cosa es realitza un còmput entre la nota dels exàmens i els punts aconseguits en la fase de concurs amb els barems, i és aquest còmput final el que es té en compte per adjudicar els llocs convocats. Hi ha tres grups de funcionaris de carrera en funció de la titulació exigida per a cada convocatòria. Grups Subgrups Títol exigit A1 Títol universitari de grau (antigues llicenciatures i enginyeries superiors) A A2 Títol universitari de grau (antigues diplomatures i enginyeries tècniques) B B Tècnic superior C1 Títol de batxillerat o tècnic C C2 Graduat en educació secundària obligatòria  Mòdul 9. Empresa i administració Versió 1 UF3-NF1: Estructura funcional i jurídica Elaborat: Joan Fàbrega de l’Administració pública Data: setembre 2022 Pàgina 18/18 Dossier de continguts (II)  Funcionaris interins Són els que ocupen les places destinades als funcionaris de carrera, però ho fan amb caràcter transitori. Són els encarregats de realitzar les substitucions dels funcionaris de carrera quan aquests estan malalts o demanen excedències, fins hi tot durant les seves vacances, o de cobrir les seves places per causes d’urgència, temporalitat o pics de treball ocasionals.  Personal laboral Són els qui es regeixen per la normativa laboral corresponent i mitjançant un contracte de treball dels que disposa aquesta normativa, i compleixen les seves funcions i són retribuïts per l’Administració pública.  Personal eventual Són aquells llocs de treball que anomenem de confiança o assessorament i que no estan destinats a funcionaris; tenen caràcter eventual fins que duri aquest càrrec de confiança o assessorament.  Fedataris públics Els fedataris públics, funcionaris en la seva majoria, són persones a les quals l’Administració pública els ha donat la potestat d’autenticar documents. En molts casos, aquests fedataris actuen de manera similar a un notari, ja que donen fe de la veracitat de documents que presenten els ciutadans davant seu.