Apunts de David Hume (2023-24) PDF

Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obrer. 2on Batxillerat 2023-24 David Hume (1711-1776) Fets, fets, fets, … i només fets!!! 1  Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obr...

Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obrer. 2on Batxillerat 2023-24 David Hume (1711-1776) Fets, fets, fets, … i només fets!!! 1  Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obrer. 2on Batxillerat 2023-24 Índex 0.0 A vol d’ocell 1. L’origen del coneixement i les seves classes 1.1.El problema del coneixement: racionalisme i empirisme 1.2.Els elements del coneixement. 1.3.Les lleis de l’associació d'idees. 1.4.Els tipus de coneixement. 2. La crítica del principi de causalitat 3. La crítica de la idea de substància 3.1.El Món, l'ànima (Jo) i Déu 3.1.1. El món 3.1.2. L'ànima (Jo) 3.1.3. Déu 4. ÈTICA. El sentiment moral. 4.1.Les distincions morals no procedeixen del coneixement de fets. 4.2.Les distincions morals no procedeixen del coneixement de relació d'idees. 4.3.La moralitat es fonamenta en el sentiment. Visitau el blog elmussolespert.blogspot.com per a accedir a una àmplia col·lecció de materials de preparació per als exàmens de Selectivitat. Hi trobareu comentaris de text resolts sobre fragments les obres de David Hume, així com la resolució d’una extensa varietat de preguntes sobre la comparació de teories d'autors, específicament enfocades a la pregunta 3 de l'examen de la PBAU. 2  Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obrer. 2on Batxillerat 2023-24 0.0 A vol d’ocell Vídeos introductoris Filosofia de HUME (Català). By Lluna Pineda 3  Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obrer. 2on Batxillerat 2023-24 L’origen del coneixement i les seves classes 1.1. El problema del coneixement: racionalisme i empirisme A diferència del racionalisme, que afirmava que la raó era la font del coneixement, l’empirisme prendrà l’experiència com la font i el límit dels nostres coneixements. Això suposarà la crítica de l’innatisme, és a dir, la negació que existeixin "idees" o continguts mentals que no procedeixin de l’experiència. Quan naixem la ment és una "tabula rasa" en la qual no hi ha res imprès. Tots els seus continguts depenen, doncs, de l’experiència. En el cas de Hume, com veurem a continuació, l’experiència està constituïda per un conjunt d’impressions, la causa de les quals desconeixem i, estrictament parlant, no ha d’identificar-se amb "el món", amb "les coses". Igual que el racionalisme, l’empirisme prendrà com punt de partida de la reflexió filosòfica l’anàlisi de la consciència; davant el fracàs de la filosofia antiga i de la filosofia medieval, que havien pres com referència el món i Déu, respectivament, la filosofia moderna es caracteritza per prendre el subjecte com punt de partida de la reflexió filosòfica. Així, de la mateixa manera que Descartes, una vegada descobert el "jo pens", passa a analitzar el contingut del pensament, els empiristes començaran les seves indagacions analitzant els continguts de la consciència. L’ANÀLISI DEL CONEIXEMENT EN HUME "Heus aquí, doncs, que podem dividir totes les percepcions de la ment en dues classes o espècies, que es distingeixen pels seus diferents graus de força o vivacitat. Les menys fortes i intenses comunament són anomenades pensaments o idees; l’altra espècie manca d’un nom en el nostre idioma, com en la majoria dels altres, segons crec, perquè solament amb fins filosòfics era necessari enquadrar-los sota un terme o denominació general. Concediguem- nos, doncs, a nosaltres mateixos un poc de llibertat, i anomenem-les impressions, emprant aquest terme en una accepció un poc distinta de la usual. Amb el terme impressió, doncs, vull denotar les nostres percepcions més intenses: quan escoltam, o veiem, o sentim, o estimam, o odiem, o desitgem, o volem." (Investigació, sec.2) 1.2. Els elements del coneixement. Tant en el Tractat com en la "Investigació sobre l’enteniment humà" Hume comença la presentació de la seva filosofia amb l’anàlisi dels continguts mentals. A diferència de Descartes, per a qui tots els continguts mentals eren "idees", Hume troba dos tipus distints de continguts: les impressions i les idees. La diferència que existeix entre ambdues és simplement la intensitat o vivacitat amb que les percebem, sent les impressions continguts mentals més intensos i les idees continguts mentals menys intensos. A més, la relació que existeix entre les impressions i les idees és la mateixa que la de l’original a la còpia: "o, per a expressar-me en un llenguatge filosòfic, totes les nostres idees, o percepcions més febles, són còpies de les nostres impressions o percepcions més intenses". És a dir, les idees deriven de les impressions; les impressions són, doncs, els elements originaris del coneixement; d’aquesta relació entre les impressions i les idees extraurà Hume el criteri de veritat: una proposició serà veritable si les idees que conté corresponen a alguna impressió; i falsa sinó hi ha tal correspondència. 4  Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obrer. 2on Batxillerat 2023-24 "Per tant, si alberguem la sospita que un terme filosòfic s’empra sense significat o idea alguna (com ocorre amb massa freqüència), no tenim més que preguntar-nos de quina impressió es deriva la suposada idea, i si és impossible assignar-li una; això serviria per a confirmar la nostra sospita". Les impressions, per la seva banda, poden ser de dos tipus: de sensació, i de reflexió.  Les impressions de sensació, la causa de la qual és desconeguda, les atribuïm a l’acció dels sentits, i són les que percebem quan diem que veiem, escoltam, sentim, etc;  Les impressions de reflexió són aquelles que van associades a la percepció d’una idea, com quan sentim aversió davant la idea de fred, i casos similars. A més, les impressions poden classificar-se també com simples o complexes.  Una impressió simple seria la percepció d'un color.  Una impressió complexa seria la percepció d'una ciutat. Les idees, a la vegada, poden classificar-se en simples i complexes.  Les idees simples són la còpia d'una impressió simple, com la idea d'un color, per exemple.  Les idees complexes poden ser la còpia d’impressions complexes, com la idea de la ciutat, o poden ser elaborades per la ment a partir d'altres idees simples o complexes, mitjançant l'operació de barrejar-les o combinar-les segons les lleis que regulen el seu propi funcionament. 5  Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obrer. 2on Batxillerat 2023-24 1.3. Les lleis de l’associació d'idees. "És evident que hi ha un principi de connexió entre els diferents pensaments o idees de la ment i que, al presentar-se a la memòria o a la imaginació, uns introdueixen a uns altres amb un cert grau d'ordre i regularitat". La capacitat de la ment per a combinar idees sembla il·limitada, ens diu Hume. Però per poc que ens haguem detingut a reflexionar sobre la forma que es produeix aquesta combinació d'idees podrem observar com "fins i tot en les nostres més boges i errants fantasies, fins i tot en els nostres mateixos somnis", aquesta associació es produeix sempre seguint determinades lleis: la de semblança, la de contigüitat en el temps o en l'espai, i la de causa o efecte. Quan la ment es remunta dels objectes representats en una pintura a l'original, ho fa seguint la llei de semblança. Si algú esmenta una habitació d'un edifici difícilment podrem evitar que la nostra ment es pregunti per, o es representi, les habitacions contigües; de la mateixa manera, el relat d'un esdeveniment passat ens durà a preguntar-nos per altres esdeveniments de l’època; en ambdós casos està actuant la llei d'associació per contigüitat: en l'espai, el primer cas; i en el temps, en el segon cas. El cas de pensar en un accident difícilment podrem evitar que vengui a la nostra ment la pregunta per la causa, o per les conseqüències del mateix, actuant en aquest cas la llei de la causa i l'efecte. Segons Hume, doncs, són aquestes tres lleis les úniques que permeten explicar l'associació d'idees, de tal manera que totes les creacions de la imaginació, per delirants que puguin semblar-nos, i les senzilles o profundes elaboracions intel·lectuals, per raonables que siguin, els estan inevitablement sotmeses. 1.4. Els tipus de coneixement. En la secció quarta de la "Investigació sobre l'enteniment humà", que duu per títol "Dubtes escèptics sobre les operacions de l'enteniment" es planteja Hume la qüestió de determinar quines són les formes possibles de coneixement. Seguint la distinció que havia fet Leibniz entre veritats de raó i veritats de fet, Hume ens dirà que tots els objectes de la raó i investigació humana pot dividir-se en dos grups:  Relacions d'idees: els objectes de la raó pertanyents al primer grup són "les ciències de la Geometria, Àlgebra i Aritmètica i, en resum, tota afirmació que sigui intuïtiva o demostrativament certa". La característica d’aquests objectes és que poden ser coneguts independentment del que existeixi "arreu de l'univers". Depenen exclusivament de l'activitat de la raó, ja que una proposició com "el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos costats d'un triangle rectangle" expressa simplement una determinada relació que existeix entre els costats del triangle, independentment que existeixi o no existeixi un triangle en el món. Per aquest motiu Hume afirma que les veritats demostrades per Euclides conservaran sempre la seva certesa. Les proposicions d'aquest tipus expressen simplement relacions entre idees, de tal manera que el principi de contradicció seria la guia per a determinar la seva veritat o falsedat.  Qüestions de fet: el segon tipus d'objectes de la raó, les qüestions de fet, no poden ser investigades de la mateixa manera, ja que el contrari d'un fet és, en principi, sempre possible. No hi ha cap contradicció, diu Hume, en la proposició "el sol no sortirà 6  Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obrer. 2on Batxillerat 2023-24 demà", ni és menys intel·ligible que la proposició "el sol sortirà demà". No podríem demostrar la seva falsedat recorrent al principi de contradicció. A què hem de recórrer, doncs, per a determinar si una qüestió de fet és veritable o falsa? Tots els raonaments sobre qüestions de fets semblen estar fundats, ens diu, en la relació de causa i efecte. Si estam convençuts que un fet ha de produir-se d'una determinada manera, és perquè l'experiència ens ho ha presentat sempre associat a altre fet que li precedeix o que li segueix, com la seva causa o efecte. Si escoltam una veu en la foscor, estam segurs de la presència d'una persona: no perquè haguem arribat a tal seguretat mitjançant un raonament a priori, sinó que "sorgeix enterament de l'experiència, quan trobam que objectes particulars qualssevols estan constantment units entre si". Les causes i efectes, per tant, no poden ser descobertes per la raó, sinó només per experiència. Podem parlar, doncs, de dos tipus de coneixement en Hume:  El coneixement de relacions d'idees: el coneixement depèn de les operacions de l’enteniment regulades pel principi de contradicció  El coneixement de fets: les operacions de l'enteniment estan regulades necessàriament per l'experiència, ja que al dependre de la llei d'associació de la causa i l'efecte, sent una distinta de l'altre, no hi ha raonament a priori possible que ens permeti deduir una a partir de l'altre, i l’inrevés: "Quan raonam a priori i consideram merament un objecte o causa, tal com apareix a la ment, independentment de qualsevol observació, mai pot suggerir-nos la noció d'un objecte distint, com ho és el seu efecte, ni de bon tros mostrar-nos una connexió inseparable i inviolable entre ells. Un home ha de ser molt perspicaç per a descobrir mitjançant raonament, que el cristall és l'efecte de la calor, i el gel del fred, sense conèixer prèviament la connexió entre aquests estats". En general, es tendeix a pensar que l'empirisme suposa l’acceptació de l’existència d'objectes externs al subjecte, "les coses", que són la causa de totes les meves impressions i, per tant, de tots els meus coneixements. Aquesta interpretació de l'empirisme pot ser acceptada, seguint a Hume, sempre que es tingui en compte que això significa una concessió al "sentit comú", una "creença raonable", però que no es pot demostrar que els suposats objectes externs siguin la causa de les meves impressions. El coneixement de fets es funda en l'experiència, però en què es fonamenta l'experiència? Hi ha alguna forma de justificar la regularitat que suposam en l'experiència, sense caure en una petició de principi? Són aquestes els dubtes escèptics a que es refereix el títol de la secció IV, que es veuran ampliades i reforçades per la crítica de la idea de connexió necessària entre la causa i l'efecte que ens oferirà Hume en la secció VII de la Investigació. 7  Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obrer. 2on Batxillerat 2023-24 2. La crítica del principi de causalitat Activitats preliminars: Veure el vídeo de Adictos a la filosofia: DAVID HUME Y LA CAUSALIDAD ÍNDEX: 1.10 - La crítica a la causalitat 4.00 - El problema de la inducció 6.04 - Implicacions d'aquesta crítica 8.04 - La força del costum El coneixement de fets està fundat en la relació causa i efecte. Aquesta relació s’havia interpretat tradicionalment, a partir de la noció del principi de causalitat, com un dels principis fonamentals de l'enteniment, i com a tal havia estat profusament utilitzat pels filòsofs anteriors, tant medievals com antics, del que havien extret el fonamental de les seves concepcions metafísiques. Recordem, per exemple, la utilització que fa Aristòtil de la teoria de les quatre causes, o el recurs de sant Tomàs al principi de causalitat per a demostrar l'existència de Déu en les cinc vies. Però què conté exactament la idea de causalitat? Segons Hume, la relació causal s’ha concebut tradicionalment com una "connexió necessària" entre la causa i l'efecte, de tal manera que, coneguda la causa, la raó pot deduir l'efecte que se seguirà, i viceversa, conegut l'efecte, la raó està en condicions de remuntar-se a la causa que ho produeix. 8  Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obrer. 2on Batxillerat 2023-24 "No existeixen idees, de les que apareixen en metafísica, més fosques i incertes que aquelles de poder, força, energia o connexió necessària, les quals sorgeixen sempre en totes les nostres disquisicions." Què ocorre si aplicam el criteri de veritat establert per Hume par determinar si una idea és o no veritable? Una idea serà veritable si hi ha una impressió que li correspon. Hi ha alguna impressió que correspongui a la idea de "connexió necessària" i, per tant, és legítim el seu ús, o és una idea falsa a la qual no correspon cap impressió? Si observam qualsevol qüestió de fet, per exemple el xoc de dues boles de billar, ens diu Hume, observam el moviment de la primera bolla i el seu impacte (causa) sobre la segona, que es posa en moviment (efecte); en ambdós casos, tant a la causa com a aquest efecte els correspon una impressió, sent veritables aquestes idees. Estam convençuts que si la primera bolla impacta amb la segona, aquesta es desplaçarà al suposar una "connexió necessària" entre la causa i l'efecte. Però hi ha alguna impressió que correspongui a aquesta idea de "connexió necessària"? No, diu Hume. L'única cosa que observam és la successió entre el moviment de la primera bolla i el moviment de la segona; de l'única cosa que tenim impressió és de la idea de successió, però per cap part apareix una impressió que correspongui a la idea de "connexió necessària", pel que hem de concloure que la idea que existeix una "connexió necessària" entre la causa i l'efecte és una idea falsa. "L'impuls d'una bolla de billar s’acompanya del moviment de l’altra. Això és tot el que apareix davant els sentits externs. La ment no percep cap sentiment ni impressió interna d’aquesta successió d'objectes. Conseqüentment, no existeix, en cap cas particular de causa i efecte, cap cosa que pugui suggerir la idea de poder o connexió necessària." D'on procedeix, doncs, el nostre convenciment de la necessitat que la segona bolla es posi en moviment al rebre l'impacte de la primera? De l'experiència: l’hàbit, o el costum, a l’haver observat sempre que els dos fenòmens es produeixen un a continuació de l'altre, produeix en nosaltres el convenciment que aquesta successió és necessària. Quin és, doncs, el valor del principi de causalitat? El principi de causalitat només té valor aplicat a l'experiència, aplicat a objectes dels quals tenim impressions i, per tant, només té valor aplicat al passat, atès que dels fenòmens que puguin ocórrer en el futur no tenim cap impressió. Contam amb la producció de fets futurs perquè aplicam la inferència causal; però aquesta aplicació és il·legítima, pel que la nostra predicció dels fets futurs no passa de ser una mera creença, per molt raonable que pugui considerar-la. Atès que la idea de "connexió necessària" ha resultat ser una idea falsa, només podem aplicar el principi de causalitat a aquells objectes la successió dels quals haguem observat: Quin és el valor, doncs, de l’aplicació tradicional del principi de causalitat al coneixement d'objectes dels quals no tenim en absolut cap experiència? Cap, dirà Hume. En cap cas la raó podrà anar més enllà de l'experiència, el que li conduirà a la crítica dels conceptes metafísics (Déu, món, ànima) el coneixement de la qual estava basat en aquesta aplicació il·legítima del principi de causalitat. 9  Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obrer. 2on Batxillerat 2023-24 3. La crítica de la idea de substància Activitats preliminars: Veure el vídeo de Adictos a la filosofia: DAVID HUME y la CRÍTICA a la SUSTANCIA ÍNDEX: 0.00 - L'empirisme de David Hume: idees i impressions (1.2) 1.25 - Tot coneixement deriva de l'experiència 2.57 - La crítica a la idea de substància 3.29 - Crítica a la idea de Déu 4.19 - Crítica a la idea de jo 5.30 - Crítica a la idea de substància material 7.52 - La substància com a ficció 8.32 - Utilitat pràctica d'aquestes idees El terme substància, procedeix del llatí "substantia" que és, al seu torn la traducció del grec "ousía". El seu significat més general és el de "fonament" de la realitat, (significat que adquireix ja de forma clara amb Aristòtil), "el que està sota", el que "roman" sota els fenòmens, el subsistent. Com tal, la substància és abans de res subjecte, el que té el seu ésser en si, i no en un altre. Hume es preguntarà per la validesa de la idea de substància, i ho farà recorrent al criteri de veritat que havia fixat anteriorment en l’anàlisi del coneixement per a determinar la validesa d'una idea. Segons tal criteri, una idea és veritable si li correspon una impressió; en cas contrari hem de considerar-la falsa. Ara bé, només hi ha dos tipus d’impressions: les impressions de sensació i les impressions de reflexió. És la idea de substància la "còpia" d’algun d'aquests tipus d'impressió? O dit d'altra manera: Hi ha alguna impressió -de sensació o de reflexió- que correspongui a la idea de substància? No, ens dirà Hume. No hi ha cap impressió de sensació que correspongui a la idea de substància, ja que aquesta idea no conté res sensible. Tots els teòrics i defensors de la idea de substància insisteixen que la substància no és una olor, un color, un sabor, etc. El que veiem, escoltam, tocam, són els accidents de la substància, però no la substància. Però tampoc hi ha cap impressió de reflexió que correspongui a la idea de substància; les impressions de reflexió estan constituïdes per passions i per emocions. Però ningú ha parlat mai de la substància com si fos una passió o una emoció. Si a la idea de substància no li correspon, doncs, cap impressió de sensació, ni tampoc cap impressió de reflexió, llavors no li correspon en absolut cap impressió; i una idea a la qual no li correspon cap impressió, d'acord amb el criteri de Hume, és una idea falsa. Com es produeix, llavors, la idea de substància, sobre la qual tants filòsofs han estat d'acord? La idea de substància és produïda per la imaginació; no és més que una "col·lecció" d'idees simples unificades per la imaginació sota un terme que ens permet recordar aquesta col·lecció d'idees simples, una col·lecció de qualitats que estan relacionades per contigüitat i causació (que són dues de les lleis per les quals es regula l'associació d'idees, independentment que a aquestes els correspongui o no alguna impressió). 10  Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obrer. 2on Batxillerat 2023-24 No pot, doncs, ni tan sols plantejar-se la possibilitat que existeixi algun tipus de substància. Per a Hume la idea de substància és una idea falsa, tant si és concebuda com una entitat material com si ho és com una entitat espiritual, atès que a ella no li correspon cap impressió. A la crítica de la idea de substància s’afegirà l’estudi de les suposades idees o conceptes abstractes. Podem acceptar l'existència d'idees, de conceptes abstractes, generals, universals? O, per contra, totes les nostres idees són particulars? Parlar de conceptes abstractes suposa acceptar la possibilitat de representar de manera universal la realitat i, per extensió, l’essència, la substància de la realitat. Però tenim realment un sol concepte abstracte, una sola idea abstracta? És possible concebre un triangle que no sigui isòsceles, escalè, equilàter, però que sigui tots i cadascun dels triangles que poden existir? No, ens diu Hume. Quan parlo del concepte abstracte de triangle tinc en la ment la imatge, la representació d'un triangle concret, particular, al que afegeixo la qualitat , la ficció, que representa qualsevol triangle, de la mateixa manera que si concep la idea de "ca" em represent un ca particular, al que afegeixo la qualitat, la ficció, de representar a tots els cans. Totes les idees són, doncs, particulars. El que anomenam conceptes o idees abstractes, són el resultat d'una generalització inductiva, procedent de l'experiència, per la qual acabam per donar el mateix nom a tots els objectes entre els quals trobo alguna semblança o similitud. Quan escolt aquest nom, evoc la imatge d'un dels objectes als quals ho he associat, al ser impossible evocar tots i cadascun dels objectes, encara que estic també en condicions d’evocar altres objectes, en lloc d'aquests, si l’ocasió ho requereix. El que anomenam idees abstractes, universals, són idees particulars a les quals hem dotat d'una certa capacitat representativa basada en la simple relació de semblança o similitud entre els objectes. D'altra banda, sent les idees còpies d'impressions, i sent les impressions sempre particulars, no pot haver idees que no siguin particulars. 3.1. El món, l'ànima (Jo) i Déu El darrer autor que hem investigat mostra que en les Meditacions Metafísiques es proposa provar l'existència del món, de l'ànima i de Déu, les tres substàncies de les quals tradicionalment s’havia ocupat la metafísica, però deduïdes ara de principis ferms i infrangibles, sobre els quals va pretendre reconstruir el cos del saber. També Hume s’ocuparà d’aquestes tres substàncies en les Investigacions, però arribant a conclusions ben distintes de les que havia arribat la metafísica tradicional i la cartesiana. 3.1.1. El món Tenim una tendència natural a creure en l'existència de cossos independentment de les nostres percepcions, tendència compartida tant pel vulgo com pels filòsofs, almenys quant a les accions ordinàries de la vida quotidiana d'aquests es refereix. Això equival a dir que "creiem" que els objectes i les percepcions són una sola cosa, o que les nostres percepcions estan causades pels objectes, als quals reprodueixen fidelment, i que si bé les percepcions "ens pertanyen", els objectes estan fora de nosaltres, pertanyent-los un tipus d'existència continuada i independent de la nostra. Però si analitzam la qüestió filosòficament, diu Hume, tal creença es mostra completament infundada. En realitat, estam "tancats" en les nostres percepcions, i no podem anar més enllà 11  Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obrer. 2on Batxillerat 2023-24 d’elles, ja que són l'única cosa que es mostra a la nostra ment. Les percepcions, com hem vist, són de dos tipus: impressions i idees. Les idees es produeixen en la nostra ment com còpia de les impressions. Però ambdues són mers continguts mentals que es diferencien només per la seva vivacitat. Podem fer quant vulguem, però no podrem mai anar més enllà de les nostres impressions i idees. Si intentéssim aplicar el principi de causalitat per a demostrar que les nostres impressions estan causades per objectes externs, incorreríem en una aplicació il·legítima de tal principi, ja que tenim constància de les nostres impressions, però no la tenim dels suposats objectes externs que les causen, pel que tal inferència depassaria l’àmbit de l'experiència, (al no poder constatar la conjunció entre aquests objectes i les nostres impressions), l’únic que podem aplicar el principi de causalitat. D'altra banda, si postulam l'existència dels objectes a més de la de les impressions, l'única cosa que fem és duplicar la realitat de les impressions, atribuint-los per tant qualitats que aquestes no posseeixen, com la independència i la continuïtat. La creença en l'existència independent dels objectes externs l’atribueix Hume a la imaginació, a causa de la constància i a la coherència de les percepcions. No es pot justificar tal creença recolzant-se en els sentits, ni apel·lant a la raó. No pot procedir dels sentits, ja que aquests no ens ofereixen res distint de les nostres percepcions. Quan crec percebre el meu "cos", no percebo res distint de la meva percepció: el que faig és atribuir existència real i corpòria a aquesta percepció. Tampoc la raó podria ser la base de tal creença, ja que no és possible recórrer al principi de causalitat, ni a la idea de substància, (anteriorment criticada), per a justificar l'existència d'objectes externs i independents de les meves percepcions. D'altra banda, tampoc els nins ni els illetrats recorren a la raó per a justificar la seva creença en els objectes externs, i no obstant això estan fermament convençuts de tal existència. No hi ha, doncs, justificació racional alguna d’aquesta creença, pel que Hume recorre a la imaginació per a intentar explicar-la. 3.1.2. L'ànima (Jo) Per a la tradició metafísica l'existència de l'ànima, una substància, material o immaterial, subsistent, i causa última o subjecte de totes les meves activitats mentals (percepció, raonament, volició...) havia representat un dels pilars sobre els quals aquesta s’havia desenvolupat. Si bé amb el racionalisme de Descartes deixa de ser principi vital, contínua sent, com substància, principi de coneixement, i segueix gaudint dels atributs de simplicitat i immaterialitat, representant finalment la identitat personal. Havent rebutjat la validesa de la idea de substància podem seguir mantenint la idea d’ànima, d'un substrat, d'un subjecte que roman idèntic a si mateix, però que és simple i distint de les seves percepcions? De quina impressió podria procedir tal idea d’ànima? No existeixen impressions constants i invariables entre les nostres percepcions de les quals puguem extreure tal idea del jo, de l'ànima. No hi ha cap impressió que pugui justificar la idea d'un jo autoconscient, com si el jo romangués en un estat de autoidentitat infrangible: "El jo o persona no consisteix en cap impressió aïllada, sinó en tot allò al que fan referència les nostres diferents impressions o idees" El que ens indueix a atribuir simplicitat i identitat al jo, a la ment, és una confusió entre les idees de "identitat" i "successió", a la qual cal sumar l’acció de la memòria. Aquesta, en efecte, al permetre’ns recordar impressions passades, ens ofereix una successió d'impressions, 12  Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obrer. 2on Batxillerat 2023-24 totes elles distintes, que acabam per atribuir a un "subjecte", confonent així la idea de successió amb la idea d’identitat. Rebutjada, doncs, la idea d’ànima, la pregunta per la seva immortalitat resulta supèrflua. 3.1.3. Déu Donada la seva postura sobre el món i l'ànima, la tesi defensada sobre la substància divina estarà d'acord amb les conclusions anteriors. En la secció XI de la "Investigació sobre l'enteniment humà" Hume estudia el tema de Déu i la vida futura, tenint en compte les crítiques realitzades a la idea de substància i al principi de causalitat. En virtut d’això, Hume no reconeixerà validesa alguna a les demostracions metafísiques de l'existència de Déu, considerant que aquesta existència no és demostrable racionalment. Si la idea de substància és una idea falsa, ja que no li correspon cap impressió, ja podem adjectivar-la com "externa", "pensant" o "infinita", que això no farà que sigui menys falsa. Així, és inútil partir de l'anàlisi i les determinacions de la substància per a intentar demostrar l'existència d'una substància infinita, de Déu. Els arguments "a priori", que van de la causa a aquest efecte, basant-se en el principi de causalitat, incorren en un clar ús il·legítim del principi, ja que aquest només es pot aplicar, només té validesa, en l’àmbit de l'experiència, i no tenim experiència alguna de la causa, de Déu o substància infinita, pel que no podem assegurar que hagi conjunció necessària alguna entre aquesta i els seus efectes, ja que mai hem pogut observar aquesta conjunció en l'experiència. En el mateix defecte incorren els arguments "a posteriori", els quals es remunten de l'efecte a la causa. A pesar d'això Hume analitza amb més detall les inconseqüències de l’únic argument que li sembla tenir alguna capacitat de convicció: el qual, partint de l’ordre del món, arriba a l'existència d'una causa última ordenadora. L’argument afirma que de l’observació de l'existència d'un cert ordre en la naturalesa s’infereix l'existència d'un projecte i, per tant, d'un agent, d'una causa intel·ligent ordenadora. Però, a més d’incórrer en el mateix ús il·legítim del principi de causalitat que els anteriorment assenyalats, Hume afegeix que aquest argument atribueix a la causa més qualitats de les quals són necessàries per a produir l'efecte; es podria inferir de l’ordre del món l'existència d'una causa intel·ligent, però en cap cas dotar-la de més atributs dels ja coneguts per mi en l'efecte, error en el qual incorre l’argument d'una manera manifesta: una vegada deduïda la causa, es tornen a deduir d'ella noves propietats, a més de les ja conegudes, que no tenen fonament algun en les meves impressions. "Quan inferim una causa determinada a partir d'un efecte, hem de proporcionar la una a l'altra, i mai se'ns pot permetre adscriure a la causa més qualitats que estrictament les suficients per a produir l'efecte". (Investigació, 11) De l'existència d'un cert ordre en el món es podria inferir l'existència d'una causa intel·ligent, però amb atributs que haurien de ser homogenis amb l'efecte, és a dir, els quals ja són coneguts per mi. No obstant això, es dota a aquesta causa d’atributs, de qualitats, que depassen de bon tros les qualitats de l'efecte, i afegint-li qualitats que l'efecte no té en absolut, com les qualitats morals, per exemple. La causa de l’error d'aquest argument resideix que prenem com model la inferència que realitzem en l’àmbit de l'experiència entre l’obra de l’artesà i les qualitats i atributs del seu creador. Però tal inferència la podem fer perquè es dóna en l’àmbit de l'experiència, coneixent les peculiaritats i les formes corrents de l’acció dels éssers humans, i observant reiteradament les conjuncions entre l’obra i el creador. Però en el cas de la relació 13  Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obrer. 2on Batxillerat 2023-24 entre "el món" i el seu "creador" no disposam d’aquesta experiència, no podem observar a Déu en absolut, pel que l’aplicació del principi de causalitat resulta enterament il·legítima, quedant el model d’inferència adoptat (la relació entre l’obra i el creador) completament desautoritzat com argument probatori de l'existència de Déu. No hi ha possibilitat alguna, doncs, de demostrar l'existència de Déu, pel que l’afirmació de la seva existència no és més que una hipòtesi "incerta" i "inútil". "Mentre discutim a partir del curs de la naturalesa i inferim una causa intel·ligent particular, que inicialment va atorgar i encara conserva ordre en l'univers, adoptam un principi que és alhora incert i inútil. És incert perquè el tema cau totalment més enllà l’abast de l'experiència humana. És inútil perquè, al derivar-se totalment el nostre coneixement d’aquesta causa del curs de la naturalesa, mai podem, segons les regles del raonament correcte, tornar de la causa amb una nova inferència o, complementant el curs comú i experimentat de la naturalesa, establir nous principis de conducta o comportament." (Investigació, 11) 4. - ÈTICA. El sentiment moral. Activitats preliminars: Veure el vídeo de Adictos a la filosofia: EL EMOTIVISMO MORAL DE DAVID HUME ÍNDEX: 0.00 - Contra el racionalisme en la moral. 1.15 - Els límits de la raó. 2.19 - La raó, esclava de les passions. 5.06 - La sentiment fonamenta la moral. 6.30 - La fal·làcia naturalista (ser i haver de ser). 7.47 - La simpatia i l'educació de les passions. 9.39 - Hume i Aristòtil. Que la moralitat existeix, és considerat per Hume com una qüestió de fet: tothom fa distincions morals, cada un de nosaltres es veu afectat per consideracions sobre el que és bo i el que és dolent i, de la mateixa manera, podem observar en els altres distincions ( o conductes que deriven de tals distincions) semblants. Les discrepàncies comencen quan ens demanam pel fonament de tals distincions morals: Es funden en la raó, com han afirmat els filòsofs des de l'antiguitat clàssica, de manera que el bo i el dolent són el mateix per a tots els éssers humans? ¿O es funden en el sentiment, en la manera com reaccionam davant els "objectes morals" segons la nostra constitució humana? Hume ens ofereix arguments detallats amb els quals pretén rebutjar la possibilitat que la raó sigui la font de la moralitat. Ens havia dit, en efecte, que només existien dos modes per mitjà dels quals pot la raó conèixer alguna cosa: el coneixement de fets i el coneixement de relacions d'idees. Si diem que la raó és la font de les distincions morals, com distincions haurien d’obtenir-se mitjançant un dels dos tipus de coneixement assenyalats. Però no és així, cap d'ells ens permet obtenir la menor noció del que és bo i el dolent. 14  Departament de Filosofia. Col·legi Sant Josep Obrer. 2on Batxillerat 2023-24 4.1.- Les distincions morals no procedeixen del coneixement de fets. El que anomenam "bo" i "dolent" no pot ser considerat com una cosa que constitueixi una qualitat o propietat d'un objecte. Si analitzam una acció, sigui bona o dolenta, i descrivim els fets, apareixeran les propietats dels objectes que intervenen en l'acció, però no apareixerà per enlloc el "bé" o el "mal" com a qualitat de cap dels objectes que intervenen en l'acció, sinó com un "sentiment" d'aprovació o desaprovació dels fets descrits. D'altra banda, la moralitat no s'ocupa de l'àmbit de l'ésser, sinó l'haver de ser: no pretén descriure el que és, sinó prescriure el que ha de ser. Però de la simple observació i anàlisi dels fets no es podrà deduir mai un judici moral, cosa que "que ha de ser". 4.2.- Les distincions morals no procedeixen del coneixement de relació d'idees. Queda només la possibilitat que es tracti d'un coneixement de relació d'idees, en aquest cas hauria de ser una relació del tipus següent: de semblança, de contrarietat, de graus, de qualitat o de proposicions de quantitat i números. Però aquestes relacions es troben tant en les coses materials (incloent-hi els animals), en nosaltres mateixos en les nostres accions, passions i volicions. En aquest cas hauríem de considerar el "bé" i el "dolent" de la mateixa manera, tant en l'acció humana com en l'acció de la natura i dels éssers irracionals, cosa que, per descomptat, no fem. Un terratrèmol amb nombroses víctimes mortals, un llamp que mata una persona, un animal que incorre en conducta incestuosa..., res ens fa jutjar aquestes relacions com "bones" o "dolentes", perquè no hi ha en aquestes relacions, fonament pel "bé" i pel "mal". Si la maldat fos una relació hauríem de percebre-la en totes aquestes relacions: però no la percebem, perquè no hi és, ens diu Hume. 4.3.- La moralitat es fonamenta en el sentiment. La raó no pot, doncs, trobar fonament per a la distinció del que és "bo" i el "dolent", per a les distincions morals en general, ni a través del coneixement de fets ni a través del coneixement de relació d'idees, de manera que sembla quedar clar, diu Hume, que la moralitat no es fonamenta en la raó. Només queda, doncs, que es basi en el sentiment. Considerem, doncs, que alguna cosa és bona o dolenta, justa o injusta, virtuosa o viciosa, no perquè la raó capti o aprengui cap qualitat en l'objecte moral, sinó pel sentiment de grat o desgrat, d'aprovació o rebuig que es genera en nosaltres en observar aquest objecte moral, segons les característiques pròpies de la naturalesa humana. La valoracions morals no depenen, doncs, d'un judici de la raó, sinó del sentiment. Quina garantia tenim, llavors, de coincidir amb els altres en tals valoracions morals, eliminada la possibilitat que la valoració moral depengui de categories racionals, objectives, universals? ¿No ens condueix aquesta teoria a un relativisme moral? Hume dóna per fet que la naturalesa humana és comú i constant i que, de la mateixa manera que l'establiment de distincions morals és general, les pautes per les quals es regula el sentiment estaran sotmeses també a una certa regularitat o concordança. Un d'aquests elements concordants és la utilitat en què Hume trobarà una de les causes de l'aprovació moral. La utilitat, en efecte, la trobarà Hume a la base de virtuts com la benevolència i la justícia. No deixeu de visitar la secció ESQUEMES de la pàgina web del Departament de Filosofia elmussoldespert.blogspot.com on trobareu una excel·lent presentació en PowerPoint del pensament de L’empirisme: David Hume. 15