Diagnòstic de Dependència CIE-10

Situació en la que existeix un sentiment de satisfacció i un impuls psíquic que exigeixen l’administració regular o contínua de la droga per a produir plaer o per a evitar malestar.Desig de consumir la droga.

Estat d’adaptació que es manifesta per l’aparició d’intensos trastorns físics quan s’interromp l’administració de la droga (síndrome d’abstinència).Necessitat de consumir la droga.

Estat d’adaptació biològica caracteritzat per la disminució de la resposta que provoca l’administració de la mateixa quantitat de droga.

Augment de la velocitat d’eliminació de la substància de l’organisme.Com més ràpid s’elimina, més ràpid es perd l’efecte.

Dessensibilització de receptors neuronals.Hi ha una reducció del nombre de receptors, la qual cosa implica un menor efecte a la mateixa dosi.

Condició següent a l’administració d’una substància que resulta en efectes tòxics en l’organisme.Els efectes produïts dependran dels efectes farmacològics de la droga, de la dosi i de la via d’administració, així com del nivell de tolerància individual.

Signes i símptomes que es presenten en una persona dependent quan no s’administra la droga.

Comorbiditat entre trastorn mental i trastorn relacionat amb substàncies.És a dir, fa referència a l’existència en el temps de més d’un trastorn.

Les regions del cervell que es veuen afectades per les drogues són similars entre les diferents substàncies.

Els tractaments psico-socials per a les addiccions són similars per a diferents drogues perquè les regions cerebrals afectades són les mateixes.

Un tractament farmacològic que pot ajudar a tractar la dependència.

Una malaltia crònica que es caracteritza per la pèrdua de control sobre l’ús d’una substància.

Una malaltia que pot recidivar i que afecta els mecanismes cerebrals del control de la conducta, l’emoció i la motivació.

Dos sistemes de classificació de malalties mentals, inclosa la dependència.

Criteris que s’utilitzen per a diagnosticar la dependència.

Mesures que s'utilitzen per a estudiar l'abast i la freqüència de les addiccions.

Capacitat d'un individu de discernir entre dos estímuls diferents. En el context de les drogues, es pot reconèixer aquesta capacitat quan l'individu identifica els efectes d'una substància com a similars a una droga coneguda a través d'un condicionament previ.

La tendència d'una substància a incrementar la probabilitat que una conducta determinada es repeteixi, ja sigui per la sensació agradable que provoqui o per la necessitat d'evitar el desassossec. Aquesta característica és crucial en l'addicció.

Mètode d'aprenentatge basat en l'associació d'una conducta específica amb un premi o reforç. D'aquesta manera, s'incrementa la probabilitat que la conducta es repeteixi.

Un ratolí que ha pres un psicoestimulant tindrà més activitat i vigor que un ratolí que no ha pres res.

Un ratolí que ha pres un depressor del SNC tindrà menys activitat i vigor que un ratolí que no ha pres res. El seu recorregut serà menor, i es mostrarà més tranquil.

Els animals que tenien experiència amb la cocaïna durant l'adolescència van mostrar una major motivació per rebre cocaïna a l'edat adulta, en comparació amb els que no havien tingut experiència amb la droga.

La exposició a la cocaïna en un determinat entorn porta a associar aquest entorn amb la recompensa que proporciona la droga. Aquest fet pot explicar per què les persones que busquen deixar una addicció se solen aïllar del seu entorn per a evitar els estímuls que els recorden la droga.

Un mètode d'investigació que quantifica la preferència d'un animal per un determinat espai basant-se en el seu temps de permanència en aquest espai. L'espai es pot associar amb una droga o un vehicle.

Un mètode de recerca que mesura la recompensa que un animal està disposat a rebre. Això es pot fer a través de la quantificació de les pressions sobre una palanca per rebre una dosi de droga.

Un mètode d'investigació per a estudiar els estímuls que provoquen la cerca de droga, en el qual es mesura la preferència d'un animal per un espai associat prèviament amb una substància.

Els animals que han tingut experiència amb la cocaïna a l'adolescència tenen una major motivació per a buscar la droga en l'edat adulta.

Mesura la força de la recompensa associada a una determinada substància o conducta.

Un experiment que mesura la recompensa associada a una substància com la cocaïna, condicionant els animals a associar un espai amb la sensació de la droga.

S'entén com a consum d'alt risc quan es consumeixen 4 UBE en homes i 2 UBE en dones al dia.

L'etanol té un efecte directe sobre el mecanisme de recompensa del cervell, augmentant l'alliberament de dopamina al nucli accumbens.

L'etanol pot produir diferents patologies com ara gastritis atròfica, pancreatitis, esteatosi, hepatitis, cirrosi, miocardiopatia, hipertensió, accidents vasculars, anèmies carencials, leucopènia i trombopènia, hipoglucèmia, cetoacidosi, hipertrigliceridèmia, infertilitat, impotència, neuropaties alcohòliques, encefalopatia, depressió, ansietat i càncer de diversos òrgans.

L'etanol incrementa l'alliberament d'endorfines, que són opioides endògens, incrementant la sensació de plaer i recompensa.

L'etanol potencia l'efecte dels receptors GABA, augmentant l'inhibició neuronal, i inhibeix els receptors glutamat, els receptors excitatoris.

Són aquells que consumeixen fins a 2 UBE al dia els homes i 1 UBE al dia les dones.

L'alcohol està associat a més de 200 patologies.

El consum d'alcohol està molt estès, amb el 82% dels homes i el 71% de les dones que han consumit alcohol en els últims 12 mesos.

L'alcohol entra al cos a través del sistema digestiu, absorbint-se majoritàriament a l'intestí (80%) i una petita part a l'estómac (20%). Abans d'arribar a la sang, una part de l'alcohol es metabolitza a l'estómac i el fetge per l'alcohol deshidrogenasa. L'alcohol que arriba a la sang es reparteix pels teixits, es metabolitza i s'elimina per l'orina a un ritme constant.

L'etanol es metabolitza al fetge per l'alcohol deshidrogenasa, convertint-se en acetaldehid. L'acetaldehid, al seu torn, es metabolitza per l'aldehid deshidrogenasa, produint acetat, que s'elimina per l'orina. El 90-95% de l'etanol es metabolitza al fetge, mentre que un petit percentatge (5-10%) s'elimina sense metabolitzar per l'orina i la respiració.

El consum crònic d'alcohol pot afectar el SNC, causant atàxia, incoordinació motora i diplòpia, entre altres símptomes. Aquests efectes són conseqüència de la intoxicació aguda per l'etanol.

El metabòlit de l'etanol, acetaldehid, causa danys hepàtics, provocant hepatotoxicitat. A més, l'acetaldehid provoca un desequilibri entre radicals lliures i substàncies antioxidants, alterant el metabolisme.

L'alcohol inhibeix el funcionament del sistema inhibitori de la formació reticular i el còrtex frontal, causant un efecte estimulant inicial i alteracions psicomotrius.

L'alcohol pot provocar una depressió de les funcions centrals, incloses les del cerebel, que s'encarrega de coordinar el moviment. Això pot provocar atàxia, obnubilació, diplòpia, alteracions de l'equilibri i fins i tot coma.

Un consum elevat d'alcohol pot provocar una depressió del centre respiratori, la qual cosa pot derivar en una aturada respiratòria.

Si s'interromp el consum d'alcohol després d'un període de dependència, poden aparèixer símptomes d'abstinència, com ara tremolors, ansietat, nàusees i vòmits.