Formació, situació i característiques de la península Ibèrica PDF

Formació, situació i característiques de la península Ibèrica El relleu de la Terra està en constant canvi com a resultat de dos processos oposats que s’han produït al llarg de les eres geològiques de la Terra. Les forces internes (endògenes) o orogènesi que construeixen els relleus i les forces ex...

Formació, situació i característiques de la península Ibèrica El relleu de la Terra està en constant canvi com a resultat de dos processos oposats que s’han produït al llarg de les eres geològiques de la Terra. Les forces internes (endògenes) o orogènesi que construeixen els relleus i les forces externes (exògenes) o erosió que destrueix els relleus. Aquest moviment, imperceptible en l’escala temporal humana, es produeix quan xoquen o es separen les plaques tectòniques. Com a resultat d’aquests processos es formaran diferents tipus de relleu i de roques. La combinació dels materials i els relleus ens donaran infinitat de paisatges. La situació de la península Ibèrica L’estat espanyol ocupa quatre cinquenes parts de la península Ibèrica. Aquesta es situa a l’extrem sud-occidental d’Europa i es posiciona entre dues masses d’aigua, l’oceà Atlàntic i el mar Mediterrani, i dos continents, Àfrica i Europa, que li atorguen particularitats climàtiques i mediambientals. Situada a l’hemisferi nord i dins la zona temperada. Les seves coordenades són: Latitud 43º48’N, a l’Estaca de Bares (A Corunya) i 36ºN a la punta de Tarifa (Cadis). Longitud 3º19’E al cap de Creus (Girona) i 9º30’O al cabo da Roca (Portugal). A la zona meridional, l’estret de Gibraltar separa la Península del continent africà (14 km) i a la zona septentrional, la serralada dels Pirineus l’aïlla parcialment de la resta del continent. També en formen part les illes Balears al Mediterrani, europees geogràficament i geològica, i les illes Canàries al nord del tròpic de Càncer a l’oceà Atlàntic. Les característiques generals del relleu peninsular Forma massissa, semblant a un quadrilàter. Elevada altitud mitjana que fa d’Espanya un dels estats europeus amb major altitud mitjana (660m), degut al altiplà central i les moltes serralades. Això dóna lloc a una gran varietat climàtica que condiciona l’ocupació humana i les activitats econòmiques.  Disposició perifèrica de les grans serralades que aïllen les terres interiors del mar i la seva influència. Disposició majoritàriament amb orientació E-O (cap a l’Atlàntic) del conjunt peninsular. Unitats naturals o regions biogeogràfiques ben diferenciades, que contenen gran varietat de formes del relleu, de paisatges vegetals i zones climàtiques. Les unitats morfoestructurals del relleu Les diferents unitats del relleu terrestre peninsular es classifiquen en: Els relleus interns de la Meseta: el sòcol, les serralades interiors (Massís o Sistema Central i Montes de Toledo) i les conques sedimentàries interiors (Duero, Tajo, Guadiana). Els relleus perifèrics de la Meseta: Massís Galaic-lleonés, Serralada Cantàbrica, Sistema Ibèric i Sierra Morena. Les depressions exteriors a la Meseta: depressió de l’Ebre i depressió del Guadalquivir. Les serralades exteriors: Pirineus, Sistema Bètic i Serralades Litorals Catalanes. La formació de les unitats morfoestructurals L’actual relleu de la Península Ibèrica és fruit d’una llarga i complexa evolució geològica de milions d'anys. Les etapes d’aquesta evolució són les eres geològiques. Podem diferenciar cinc períodes geològics: Era arcaica o precàmbric (4000-600 m.a.): de les aigües del mar va emergir el massís precàmbric. Aquest massís, en ser arrasat per l’erosió, va desaparèixer sota el mar en l’era primària. Era primària o Paleozoic (600- 225 m.a.): va tenir lloc l’orogènia herciniana. Va emergir un massís principal, l’Hespèrid, que va ser posteriorment arrasat per l’erosió i va restar inclinat cap a l’est. De l’erosió d’aquest massís són les roques de l’actual sòcol. Així mateix. van aparèixer altres massissos secundaris com el d’Aquitània, de l’Ebre i Catalano-balear i, al sud, el bètic rifeny. Era secundària o mesozoic (225-68 m.a.): període de calma amb predomini de l’acció dels agents externs que van donar lloc a l’erosió dels relleus emergits i a la sedimentació a les vores del sòcol -Meseta- i en les fosses marines més profundes -fossa pirinenca i bètica-. En aquestes fosses es van acumular gran quantitat de sediments, principalment calcaris.  Era terciària o cenozoic (68-1,7m.a.): es va produir l’orogènia alpina, probablement el fet més decisiu quant a la disposició actual del relleu peninsular. Aquest moviment orogènic va donar lloc a la formació de la major part de les unitats del relleu peninsular. La fractura del sòcol va donar lloc a dos blocs o altiplans, la Meseta nord i la Meseta sud. A les zones de fractura es van elevar serralades com el Sistema Central i Montes de Toledo i a les vores el Massís Galaic, oest serralada cantàbrica i Sierra Morena. Es formaran les conques sedimentàries del Duero, Tajo i Guadiana. També es formen les serralades perifèriques com les Bètiques, els Pirineus i les Serralades Litoral Catalanes. A més a més, la Meseta va passar a estar basculada cap a l’Atlàntic en lloc de cap al Mediterrani. Era quaternària (1,7 m.a. fins l’actualitat): Durant aquest període el relleu està patint l’acció dels agents externs o erosió (glaciacions) i sedimentació, formant les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir. Les unitats morfoestructurals que trobem després de l’evolució soferta al llarg de les 5 eres geològiques (uns 4000 milions d’anys) són: Els sòcols: són planes i altiplans formats per l’erosió de les serralades antigues formades a l’orogènia herciniana de l’Era Primària. Les roques del sòcol es coneixen com a roques silícies -granit, pissarra, quarsita i esquistos- i són els materials més antics de la península Ibèrica. Els massissos antics: són relleus muntanyosos formats per la fractura i elevació d’un bloc com a conseqüència de l’orogènia alpina. Tenen en comú amb els sòcols que estan formats per roques silícies molt antigues. Les serralades de plegament: a diferència dels massissos aquestes serralades no estan formades a partir de la fractura i elevació d’un bloc del sòcol hercinià, sinó a partir del plegament dels materials calcaris dipositats a les fosses marines que envoltaven el sòcol. Les classifiquem en serralades intermèdies, situades a la vora dels sòcols antics, i les serralades alpines, formades a partir dels sediments dipositats a les grans fosses marines. No obstant això, en les zones més elevades -axials- d’aquestes serralades acostumen a aflorar les roques silícies molt antigues. Les conques sedimentàries: les classifiquem en conques i depressions. Les primeres estan formades per l’enfonsament d’un bloc fracturat del sòcol. En canvi les segones no formen part del sòcol, sinó que tenen el seu origen en la descompressió que es va produir amb posterioritat a l’alçament de les serralades alpines. Els tipus de roca, formes de relleu i paisatges associats La distribució litològica de la península Ibèrica correspon als materials que predominen en una zona i fa que podem distingir cinc àrees ben diferenciades:  L’àrea silícia: es situa preferentment en la part occidental de la Península Ibèrica (planes zamorano-salmantina i extremenya) i al Massís Galaic, la zona oriental de la Serralada Cantàbrica així com al Sistema Central i els Montes de Toledo. L’àrea calcària: es situa preferentment en les serralades de la part oriental de la península formant un continu calcari que dibuixa una Z invertida (Pirineus; Montes Bascos i zona oriental de la Serralada Cantàbrica; Sistema Ibèric i Serralades Bètiques). Així mateix, és el tipus de rocam predominant a l’arxipèlag balear. L’àrea argilosa: predomina a les conques sedimentàries de la Meseta i a les grans depressions. Les argiles tenen l’origen en l’erosió dels relleus circumdants (sistemes muntanyosos) i en la sedimentació en les àrees deprimides i amb difícil evacuació. L’àrea volcànica: abasta tot l’arxipèlag canari i zones puntuals a la Península Ibèrica, com per exemple la comarca de la Garrotxa (Girona) i el Campo de Calatrava (Ciutat Real). Àrees mixtes: són aquelles àrees on trobem diferents tipus de roques, és a dir, roques més o menys antigues i amb característiques diferenciades respecte la seva rigidesa i resistència. Els paisatges característics del relleu diferencial varien en funció de la disposició dels estrats. El relleu terrestre Les diferents unitats del relleu terrestre peninsular es classifiquen en: Els relleus interns de la Meseta: les serralades interiors com el Sistema Central que divideix la Meseta en dues parts. Està format per diverses serres d’altitud important: Somosierra, Guadarrama, Gredos, Gata i sierra da Estrela a Portugal. La màxima altitud és el pic Almanzor (2.592m.) a Gredos. Els Montes de Toledo divideixen en dos la Submeseta sud i fa de divisòria d’aigües de les conques del Tajo i Guadiana.). Engloba també les conques sedimentàries interiors que desemboquen a l’Atlàntic (Duero, Tajo, Guadiana). Els relleus perifèrics de la Meseta: al nord-oest el Massís Galaic-lleonès. La Serralada Cantàbrica que es divideix en tres parts. D’oest a est, el massís asturià, amb les màximes altituds als Picos d’Europa (entre 2.000-2.500 m.), les muntanyes de Santander i les Muntanyes Basques. El Sistema Ibèric amb serres al nord com la Demanda, Picos de Urbión, Moncayo, i al sud, Montes Universales, Serrania de Conca, Albarrasí, Javalambre, Gudar i Maestrat. La Sierra Morena és la vora meridional de la Meseta i té un únic pas de comunicació aquesta amb la depressió del Guadalquivir, el pas de Despeñaperros.  Les depressions exteriors a la Meseta: la depressió de l’Ebre que desemboca al vessant mediterrani i la depressió del Guadalquivir del vessant Atlàntic. Les serralades exteriors: els Pirineus són una serralada continua d’uns 440 km que abasten des del golf de Biscaia al cap de Creus. Dividits en Pirineus axials o centrals on hi ha les màximes altituds, l’Aneto, el Mont Perdut i la Pica d’Estats (+ de 3000 m.). Hi trobem crestes, tarteres i restes de glaceres. Paral·lels a aquests trobem una depressió que els separa dels prepirineus amb serres més baixes com Guara, Peña, Cadí, Montsec. Les Serralades Litorals Catalanes que són dues rengleres muntanyoses paral·leles a la costa, separades per una depressió longitudinal. La serralada Litoral és baixa i la més interior o Serralada Prelitoral té altituds considerables com la el Turó de l’Home (1.706 m.) al Montseny. El Sistema Bètic el formen la serralada Penibètica i la serralada Subbètica separades per diverses depressions o foies. A la Penibètica trobem els pics Veleta i Mulhacen (3.482m.), el més alt de la Península a la Sierra Nevada. La Subbètica va de Gibraltar al cap de la Nau i desprès definirà el relleu de les Balears. Hi destaquen les serres de Cazorla, Segura, Sagra i Mágina. El relleu costaner L'oceà Atlàntic i el mar Mediterrani banyen els 7.695 km de costa espanyola, dels quals quasi cinc mil són peninsulars. Els arxipèlags: Balear i Canari Illes Balears. En aquest arxipèlag es distingeixen les illes majors de Mallorca, Menorca i les illes menors de Eivissa, Formentera, Cabrera i Conillera (Pitiüses). Les illes Balears formen part del Sistema Sub-bètic, amb una litologia calcària afectada pels fenòmens d'erosió càrstica que donen lloc a un paisatge càrstic. (Ex. Coves del Drac). Illes Canàries. En aquest arxipèlag es distingeixen direcció W-E les illes de El Hierro, La Gomera, La Palma i Tenerife; Fuerteventura, Gran Canària i Lanzarote. Es localitzen a l'oceà Atlàntic, davant la costa nord-africana. Són d'origen volcànic, formades fa 30 milions d'anys pel vulcanisme posterior a l'orogènia alpina que va fracturar la placa africana. En l'actualitat, continua l'activitat volcànica amb erupcions molt recents als anys 70 dels segle XX (Timanfaya a Lanzarote i Teneguía a La Palma) i a principis del segle XXI (El Hierro i Cumbre Vieja a La Palma). El paisatge canari és típicament volcànic, amb cràters, cons, calderes, colades de lava i camps d'escòries (el malpaís), profunds barrancs i grans penya-segats a la costa. Les costes atlàntiques En el litoral atlàntic es distingeixen la costa Cantàbrica, les ries gallegues, al nord, i la costa gaditana i onubense, al sud. La costa Cantàbrica i les ries gallegues, al nord. Entre la desembocadura del riu Bidasoa i la Punta Estaca de Bares s'estén la costa Cantàbrica, de contorns rectilinis, amb espadats i penya-segats i escasses platges. Les ries gallegues, entre l'Estaca de Bares i el riu Miño, es van formar durant les glaciacions de l’era quaternària, quan l'ascens del nivell del mar va inundar antigues valls fluvials que discorren al llarg de fosses tectòniques enfonsades per l'orogènia alpina. Les ries altes (Ortigueira, Cedeira, El Ferrol, Betanzos, La Corunya i Camariñas) són curtes, estretes i molt obertes en el litoral. Les ries baixes (Murs-Naia, Arosa, Pontevedra i Vigo) són llargues, fins a 35 km, i amples com embuts. La costa gaditana i onubense, al sud. Entre les boques del Guadiana fins a la Punta de Tarifa trobem una costa baixa, arenosa, plena de dunes, barres i illots modelats pels rius en les desembocadures. Aquesta franja litoral pertany a la depressió del Guadalquivir, plena de materials quaternaris durant el procés de sedimentació que continua actiu i va formant la costa com es manifesta en les maresmes, unes planes de fang formades pels sediments fluvials que queden coberts durant la plenamar i afloren en la baixamar. La costa mediterrània Entre Gibraltar i el cap de la Nau, alternen zones d’espadats i penya-segats -deguts a les muntanyes Bètiques- amb dunes, albuferes, terrasses marines i platges, paisatge que predomina al golf de València, entre La Nau i la desembocadura de l'Ebre. Al litoral català torna la successió de penya-segats i platges, a més dels deltes fluvials de l'Ebre i del Llobregat. La hidrografia, conceptes bàsics La hidrografia és l'estudi de les masses d'aigua de la Terra, o sigui la descripció, mesura, recopilació i representació de dades relatives a les aigües ja siguin marines, d’interior (rius, llacs, etc.) o subterrànies. Vigilar de no confondre amb altres termes com la hidrologia, estudi del moviment, distribució i qualitat de l’aigua per conèixer el cicle hidrològic i els recursos de l’aigua; i la hidràulica branca de la física i l'enginyeria que estudia l'equilibri i el moviment dels líquids. La xarxa hidrogràfica peninsular és el conjunt de rius i ve donada pel relleu i s’organitza en tres vessants segons on desaigüen els rius: cantàbric, atlàntic i mediterrani. El cabal del riu en m³/sg és la quantitat d'aigua que, per unitat de temps, passa per un punt determinat, i depèn de l’extensió de la conca i del règim hidrogràfic que pot ser nival, pluvial o mixt. Els rius del vessant cantàbric són curts per la proximitat de les muntanyes al mar, de cabal regular i de fort pendent; destaquen l’Eo, el Nalón, el Pas, el Nervión i el Bidasoa. Els rius del vessant atlàntic són llargs, de cabal irregular i d’escassa pendent; destaquen de nord a sud el Miño, el Duero, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir. Els rius del vessant mediterrani –menys l’Ebre- són curts, de cabal molt irregular i de forta pendent; de nord a sud el Ter, el Llobregat, el Túria, el Xúquer i el Segura Els rius es distribueixen dins cada vessant en conques hidrogràfiques, àrees amb un riu principal o col·lector que recull l’aigua de nombrosos afluents abans de desembocar al mar. Hi ha cinc conques principals, tres a la Meseta i dues en zones baixes o depressions. A la Meseta trobem la conca del Duero, que rega la submeseta nord; la del Tajo, que irriga la part superior de la submeseta sud; i la del Guadiana, que recull les aigües de la part inferior de la submeseta sud. Les depressions són la de la conca de l’Ebre (al nord) i la del Guadalquivir (al sud).  A més, hi ha conques menors que arranquen dels sistemes muntanyosos perifèrics o externs; són la del nord que vessa a l’Atlàntic; la del sud que vessa al Mediterrani; i les del Segura, del Xúquer i la dels Pirineus orientals, que desaigüen també al Mediterrani. Contràriament, a les illes Balears i les Canàries no hi ha rius, o sigui cursos d’aigua permanents, sinó barrancs i torrents que porten aigua sols quan plou. La xarxa d’aigües subterrànies o aqüífers són importants a les illes Canàries. Els llacs de la Península són nombrosos, però de poca superfície i profunditat. El seu origen és variat, tant endorreics (tectònics i volcànics) com exorreics (glaciars, càrstics...) i mixtes. Els principals són el de Sanabria (Zamora), els de Covadonga (Astúries) i les llacunes de Ruidera (Albacete), L’Albufera (València), La Janda (Cadis), Villafáfila (Zamora), Negra (Sòria) i Gallocanta (Saragossa). El Mar Menor de Múrcia és un llac d’aigua salada del Mediterrani. A més trobem les zones humides o d'aiguamolls de Doñana (Huelva) i les Tablas de Daimiel (Ciudad Real).