Tòpics Literaris (5) PDF

Els tòpics literaris Un tòpic literari és un tema que s’expressa en literatura a través d’una frase cèlebre (per exemple: tempus fugit) i que es pot recrear en composicions posteriors sense fer esment explícit d’aquesta frase, però de manera que el lector l’evoca en llegir el text.  1. Amor post...

Els tòpics literaris Un tòpic literari és un tema que s’expressa en literatura a través d’una frase cèlebre (per exemple: tempus fugit) i que es pot recrear en composicions posteriors sense fer esment explícit d’aquesta frase, però de manera que el lector l’evoca en llegir el text.  1. Amor post mortem Literalment vol dir “amor més enllà de la mort”. Vol reflectir la idea que l’amor traspassa totes les fronteres, fins i tot la de la mort. Estramps (fragment) Jus lo front port vostra bella semblança de què mon cors nit e jorn fa gran festa, que remirant la molt bella figura de vostra faç m’és romasa l’empremta que ja per mort no se’n partrà la forma; ans quan serai del tot fores d’est segle cells qui lo cors portaran al sepulcre sobre ma faç veuran lo vostre signe. Jordi de Sant Jordi (s. XV) VII no em moriré d’amor. em moriré de qualsevol cosa. però en el moment darrer, amb els ulls ben oberts, els ulls dels moribunds, estrenyeré els llavis per no dir el teu nom. el vull per a mi sol per a tota la mort Vicent Andrés Estellés (s. XX)  2. Aurea mediocritas Significa “mediocritat daurada”, i vol lloar la mediocritat, és a dir, el terme mitjà, lluny dels extrems. Parla de l’equilibri, la tranquil·litat i del menyspreu per l’èxit. Dignifica la mediocritat: no sempre el millor és destacar. M’he estimat molt la vida m’he estimat molt la vida, no com a plenitud, cosa total, sinó, posem per cas, com m’agrada la taula, ara un pessic d’aquesta salsa, oh, i aquest ravenet, aquell all tendre, què dieu d’aquest lluç, és sorprenent el fet d’una cirera. m’agrada així la vida, aquest got d’aigua, una jove que passa pel carrer aquest verd aquest pètal allò una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls, i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula, com passerell, aquell melic, com la primera dent d’un infant. Vicent Andrés Estellés (s. XX)  III Diran de mi: fou un obscur poeta. Altres diran: un poeta notable. Encara més: hi haurà un bròfec que em diga un pedregós poeta i vil geògraf. O no diran, tant se val, res de mi. Un molt tenaç professor alemany, excavador entossudit a Ibèria, traurà senyals i guies dels meus versos, orientant, des d’ells, les seus passes. M’editarà, inencontrablement, amb els ajuts d’un jove català. T’ho torne a dir: això no em preocupa. En arribar a aquest punt, no sabria negar-te, amic, que allò que em preocupa —i és excessiu el mot: t’ho puc jurar— és que ningú mai no tindrà interès per l’home humil i molt senzill que soc. Em dol això, si vols que et siga franc. També, però, ho trobe natural… Tot és així, i no hi podem fer res. Et puc ben dir i assegurar, distret, que he estat feliç, i vulgarment feliç, tot navegant per les diverses mars. Em mire amb molt d’amor aquest fragment de fang mesquí, que ignore a què pertany; me’l vaig trobar un vespre a alguna platja d’un lloc remot i solitari, brut: viu uns conills que a poc a poc eixien, amb curiós i cautíssim propòsit. Ah, sí. Després, hi ha la posteritat. Però això, a mi, no m’importa avui massa. Demà, veurem. Demà seré ja mort. Vicent Andrés Estellés (s. XX)  3. Beatus ille Vol dir “benaurat aquell”, és un cant a la vida natural, la felicitat de la vida retirada al camp, allunyada del soroll de la ciutat. Idealització de la naturalesa i del món rural. Feliç aquell que lluny dels negocis, cultiva els camps heretats amb els seus bous, com els antics humans feien, lliurat de tot deute, i ni és despertat com a soldat per la corneta, ni tremola per la mar irada, evita el fòrum i les superbes vil·les dels poderosos ciutadans. (fragment, Horaci, s. I a. de C)  4. Carpe diem Significa “aprofita el moment”, és una exhortació a gaudir del present sense preocupar-se pel futur, ja que la vida és curta. Mester d’amor Si en saps el pler no estalviïs el bes que el goig d'amar no comporta mesura. Deixa't besar, i tu besa després que és sempre als llavis que l'amor perdura. No besis, no, com l'esclau i el creient, mes com vianant a la font regalada. Deixa't besar -sacrifici fervent- com més roent més fidel la besada. ¿Què hauries fet si mories abans sense altre fruit que l'oreig en ta galta? Deixa't besar, i en el pit, a les mans, amant o amada -la copa ben alta. Quan besis, beu, curi el veire el temor: besa en el coll, la més bella contrada. Deixa't besar i si et quedava enyor besa de nou, que la vida és comptada. Joan Salvat Papasseit (s. XX)  5. Tempus fugit Constatació de la fugacitat amb què passa el temps i, per tant, la vida. Ahir Menta, farigola, ruda i romaní. Una vella, vella com un pergamí d'hora a la finestra vol reconfegir la casa que hom veia darrere el jardí. D'allà la cridava un minyó veí. Anaven a escola pel mateix camí. Que en fa d'anys, sospira, que ell se li morí! Tants d'anys fan un dia, un de sol: ahir. I, si s'estimaren, mai no s'ho van dir. Menta, farigola, ruda i romaní. Josep Carner (s. XX)  6. Non omnis moriar Vol dir “no moriré del tot” i fa referència a la immortalitat que l’autor pot aconseguir perquè, si bé ell és només un ésser humà, l’art que crea és immortal i etern. L’ànima de les flors Aquelles dues flors que hi ha posades al mig del caminal, qui és que les hi deu haver llençades? Qui sia, tant se val. Aquelles dues flors no estan pas tristes, no, no: riuen al sol. M'han encantat així que les he vistes posades a morir, mes sense dol. "Morirem aviat, lluny de la planta, elles deuen pensar; mes ara nostre brill el poeta encanta, i això mai morirà." Joan Maragall (s. XIX-XX) 51 Em moriré escrivint els millors versos de l’idioma català en el segle XX, amb perdó de Rosselló i Salvat, amb el permís de Pere Quart i Espriu. Foix plorarà moltíssim en saber-ho, i inútilment intentarà un sonet, l’únic sonet que li serà rebel i mai no passarà del tercer vers. Fuster, Ventura: no digueu que no us he avisat a temps. En els papers faran elogis precabuts 一oh, sempre es necessita certa perspectiva. Pense en el nostre poble, i li demane a Déu una mort digna. Déu que ho faça. Vicent Andrés Estellés (s. XX)  7. Contemptu mundi “Menyspreu del món”, es refereix al menyspreu per tot allò que és la vida i els plaers terrenals. A més, per arribar a l’espiritualitat, cal fer sacrificis, fer-se digne de l’última recompensa. Pobresa Tot ho he perdut, lo nom i la riquesa, les corones de llor que he somiat; me diu germà la rònega pobresa, s'avergonyeix de mi la vanitat. Tirí per la finestra ma fortuna veient millor fortuna esdevenir; quan llançava les coses d'una a una, les ales me sentia alleugerir. Me vingué amb la pobresa la bonança; perdent los béns també en perdia el jou; si de res jo sentia la recança me deia Déu: «De mi, no en tindràs prou?» Jacint Verdaguer (s. XIX)  8. Descriptio puellae Vol dir “descripció de la donzella”, i té per objecte descriure una noia jove i bonica. La descripció acostuma a ser molt idealitzada i sol fer referència a metalls nobles, joies… …aquesta resplandia en llinatge, en bellea, en gràcia, en riquea, acompanyada d´infinit saber, que més se mostrava angèlica que humana; e mirant la proporció que la sua femenil e delicada persona tenia, mostrava que natura havia fet tot lo que fer podia, que en res no havia fallit [...]; car estava admirat dels seus cabells, qui de rossor resplandien com si fossen madeixes d´or, los quals per eguals parts departien una clenxa de blancor de neu passant per mig del cap; e estava admirant encara de les celles que paria fossen fetes de pinzell llevades un poc en alt, no tenint molta negror d´espessura de pèls, mas estant ab tota perfecció de natura; més estava admirant dels ulls, que parien dues esteles… Joanot Martorell Tirant lo Blanc (fragment, s. XV)  9. Homo viator Home viatger, equipara el recorregut de la vida, des del naixement fins a la vellesa, amb un viatge. Marxaré per un llarg camí Marxaré per un llarg camí; ja no hi retrobaré la veu, l’amic. Aturada en el camí, desconeixeré la meva ombra allargada al portal dels adéus. La mà estirada plena de records d’ahir. I, amb l’esguard fit a l’horitzó, esperaré el meu propi retorn. Montserrat Abelló (s. XX) Cançoneta incerta Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena? És a la vila o és al pi de la carena? Un lliri blau color de cel, diu: 一Vine, vine一. Però: 一No passis! 一diu un vel de teranyina. ¿Serà drecera del gosat, rossola ingrata, o bé un camí d'enamorat, colgat de mata? ¿És un recer per a adormir qui passi pena? Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena? ¿Qui sap si trist o somrient acull son hoste? ¿Qui sap si mor sobtadament, sota la brosta? ¿Qui sabrà mai aquest matí a què em convida? I és camí incert cada camí, n'és cada vida. Josep Carner (s. XX)  10. Locus amoenus Vol dir “lloc agradable”, per tant ens situa en un espai presentat com a lloc perfecte, relaxat i bell, lloc idoni per descansar i gaudir de la vida. Les cireres ingènues Mena els infants Pantídia per la verdor del prat un dia clar de juny, obert de bat a bat: hi ha flors a cada marge i el cel és innocent; la pols mateixa, quan es mou, és resplendent. I criden els infants en blanca volior, i canten i s'empaiten dellà de les passeres. Del cirerer ni veuen l'ombreig i l'abundor; mil boques a tot riure, l'esclat de les cireres. Al cor de l'arbre, hissada sobre els herbatges molls, la mare, penjarelles de foc posa en senalla i vora seu convoca els cants i la batalla: 一Per al que vingui tot seguit hi ha dos penjolls一 I n'heuen tots, i fugen d'uns vímets a l'abric, i tot seguit adornen les càndides orelles: o nas i boca es pinten d'unes regors vermelles de llurs dentetes d'esquirol en el fadic. Tot sol, amb les cireres s'alegra el més infant, i en ses mans bellament saltironen i dansen, i quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen, les joies de l'estiu que tenen al davant! La mare el va collir, l'alçà a la llum del dia i el féu, contra del cor, lloat i beneït: -L'un vol la vanitat, l'altre cerca el profit; el benaventurat és qui pren l'alegria. Josep Carner (s. XX)  11. Memento mori Significa “recorda que has de morir”, i fa referència a la inevitabilitat de la mort, a la seva presència constant. XVII Ai la negra barca que per mi vigila des de la nit alta! Ai, la barca negra, que ve pel meu somni del mar de Sinera! La veu de la dama, lluny del temps. Escolto la cançó de marbre. Salvador Espriu (s. XX)  12. Somnium, imago mortis Significa “dormir és la imatge de la mort”, és un tòpic literari que identifica morir amb dormir. XXX Quan et deturis on el meu nom et crida vulgues que dormi somniant mars en calma la claror de Sinera. Salvador Espriu (s. XX)  13. Theatrum mundi “El teatre del món” és un tòpic literari que suggereix que la vida, el món, no és més que un teatre. XIII Bruixa de dol, al meu cau solitari, he clos el llibre on l'òliba fa dia. A trenc d'oblit s'esquera la falzia i el gessamí al tombant d'aquest llunari. Amb pas furtiu, per fosc itinerari, l'aranya ha pres altre cop el casal. Cendra d'amor assenyala el portal. Però la lluna em dicta que despari el decorat -veus?, l'arbre malferit serva a l'escorça la teva divisa-. I em cita al fons de l'estany sense brisa. Torno el mirall al calaix de la nit i esborro el rastre, travessat d'agulles. Se'm bada als dits la tristor de les fulles. Maria Mercè Marçal (s. XX) (Divisa del llibre Bruixa de dol: “Emmarco amb quatre fustes un pany de cel i el penjo a la paret. Jo tinc un nom i amb guix l'escric a sota.”)  14. Donna angelicata Significa “dona angelical” i respon a un estereotip de dona símbol de perfecció, física i espiritual, basat en l’harmonia i la proporció. La bellesa de l'estimada es sublima, es transcendeix, de manera que la bellesa física és sols símbol de la bellesa espiritual. Atributs habituals de la donna angelicata: honesta, discreta, de cabells rossos i pell clara. Tan honesta i tan gentil apareix la dona meva quan a algú saluda, que, trement, tota llengua esdevé muda, i els ulls no la gosen ni contemplar. Ella avança, sentint-se arreu lloar, benignament d’humilitat ornada, i sembla com si fos cosa vinguda del cel per a un portent al món mostrar. Es mostra tan plaent a qui la mira que pels ulls dóna tanta dolçor al cor que entendre-la no pot qui no la prova; i sembla que dels seus llavis aflori un esperit suau i ple d’amor, que va dient a l’ànima: “Sospira!”. Dante Alighieri (S. XIII-XIV)  15. Omnia mors aequat La mort iguala a tothom, és a dir, que no fa distincions socials; al final tots morim, i això ens fa semblants, tant si som rics com si som pobres. Testes romanes Heus-los aquí: el cèsar conqueridor de terres, el lictor amb el feix que el dignifica, el cònsol togat, el soldat sorrut, l’esclau africà. Tots dormen per igual -gèlids i un punt estantissos- sota aquest son distant i imprevisible amb què l’agulla del temps ens traspassa. I doncs, ¿per quin atzar ens meravella ara aquest marbre nítid, dur, cruel, i admirem, astorats, muts de respecte, aquests poderosos i salvatges destructors de temples? Tant ens és que cerquessin el bé o el mal, i ho sabem: les passions es glacen en el marbre. Les seves testes impàvides i immortals en la pedra són, tan sols, la pàtria naufragada. Francesc Parcerissas (s. XX)  16. Quotidie morimur Tòpic literari que fa referència al fet que cada dia morim una mica: a mesura que la vida avança, ens acostem més a la mort. ARBOR MORTIS Al punt que hom naix comença de morir e morint creix, e creixent mor tot dia. PERE MARCH Déu, al primer batec de cada cor que neix, sembra dues llavors en una sola argila: la vida remorosa que cada instant s'esfila, la mort silenciosa que cada instant s'acreix. En l'estança més closa de la nostra existència, allà on només habiten l'esperança o l'horror, viu l'Arbre de la Mort; i creix, interior, de tot el que es marceix en la nostra vivència. Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí, el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra. Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi, estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra. Faran les teves fulles una ombra de repòs, i un aspre perfum d'ànima vindrà a les teves flors. Màrius Torres (s. XX)  17. Ubi sunt Significa "on són?" i és un tòpic literari que serveix per expressar que es troba a faltar un temps passat, o alguna persona o element concret que ja no hi és. Normalment s’expressa en forma d’interrogació retòrica. No escric èglogues Irats e gauzens me’n partray s’ieu ja la vey, l’amor de lonh.1 Jaufré Rudel No hi havia a València dos cames com les teues. Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes, amb una teranyina de llàgrimes als ulls. On ets? On són les teues cames tan adorables? Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars. Creue les nits. Evoque les baranes del riu. Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric. L’espectre de Francisco de la Torre, potser. No hi havia a València dos cames com les teues. Llargament escriuria sobre les teues cames. Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible, entre una aigua claríssima, venies pel carrer. La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra. I jo t’evoque dreta sobre les teues cames. Carregaven els hòmens els ventruts camions. Venien autobusos de Gandia i Paterna. Eixien veus del bars, l’olor d’oli fregit. Tu venies solemne sobre les teues cames. Oh la solemnitat de la teua carn tendra, del teu cos adorable sobre les llargues cames! Carrer avall, venies entre els solars, els crits, els infants que jugaven en eixir de l’escola, la dona arreplegava la roba del terrat, l’home recomponia lentament un rellotge mentre un amic parlava dels seus anys de presó 1 Trist i content me’n separaré, si la veig pel carrer, l’amor de lluny. per coses de la guerra, tu venies solemne, amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una dignitat que el crepuscle rebia de tu sola. Tota la majestat amada del crepuscle. No hi havia a València dos cames com les teues, Amb la viva alegria de la virginitat. Sempre venies, mai no arribaves del tot, i jo et volia així, i jo ho volia així: Nasquí per aguardar-te, per veure com venies. Inútilment recórrec els crepuscles, les nits. Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions. Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants. Jo recorde unes cames, les teues cames nues, les teues llargues cames plenes de dignitat. No hi havia a València dos cames com les teues. Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric va tocant les anelles, va preguntant per tu. Es desperta Ausiàs March en el vas del carner. Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies. Inútilment recórrec València. No escric Èglogues. Vicent Andrés Estellés  18. Vanitas vanitatum/vanitas vanitatis Significa “vanitat de vanitats” i ens adverteix del caràcter il·lusori dels plaers i dels aspectes materials de la vida, que en realitat no són importants. bon dia, grapat d'aigua bon dia, grapat d’aigua, escarpidor, gilette, sabó, dentífric, bon dia, normalitat o hostilitat de l’oratge, volum de merda que he amollat i mire. oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat. aquesta bona merda, assaonada i fràgil, dóna ganes d’invitar a sucar-hi el veïnat. com la merda s’esmuny en tirar de la cadena, així són de fugissers els plaers que la vida ens depara, els amors, tot això. ens van parir amb merda i altres amenitats semblants, i el nostre darrer acte o darrera voluntat serà també una cagada gratuïta, uns orins. Vicent Andrés Estellés (s. XX)  19. Venatus amoris “La caça de l’amor” és un tòpic literari que planteja el joc de la seducció com una cacera, en què un caçador persegueix la seva presa. SI, PER TENIR-LA (Si, per tenir-la, la feria al cor 一era l’ortiga que alena cremor. ) Joan Salvat-Papasseit (s. XX) i2 com una fletxa el seu mentó quan besa 一com una fletxa els seus braços alçats la seva sina com una sageta 一una sageta el seu gest marxant fletxa arc sageta sagrari de carn: i la joguina com la més tallant Joan Salvat-Papasseit (s. XX)  20. Vita flumen Significa “la vida és com un riu”, i estableix una analogia entre la vida i un riu, que va a desembocar al mar, que és la mort. Cançó a Mahalta Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. Fem el mateix camí sota els mateixos cels. No podem acostar les nostres vides calmes: entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes. En els meandres grocs de lliris, verds de pau, sento, com si em seguís, el teu batec suau i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—. Màrius Torres (s. XX)