Temes 1 i 2 PDF

Tema 1 : Els models d'explicació racional en els presocràtics. Introducció: Cal advertir que per a treballar aquesta autors, no s’han pres sempre les fonts originals, ja sigui per inexistents o per parcials. Això fa que hi hagi alguns dubtes sobre les relacions entre ells, i a vegades es fa difícil...

Tema 1 : Els models d'explicació racional en els presocràtics. Introducció: Cal advertir que per a treballar aquesta autors, no s’han pres sempre les fonts originals, ja sigui per inexistents o per parcials. Això fa que hi hagi alguns dubtes sobre les relacions entre ells, i a vegades es fa difícil establir la diferència entre suposades escoles, tendències o models que ofereixen una certa coherència interna. Tot i aquest aclariment, podem distingir 6 models d'explicació racional en els presocràctics: 1.El model Jònic pre-eleàtic, de Tales, Anaximandre, Anaxímenes i Xenòfanes 2.Pitàgores 3.Heràclit 4.El model eleàtic de Parmènides i Zenó (interpretarem com una ruptura amb els anteriors) 5.El model jònic post-eleàtic d’ Empèdocles i Anaxàgores 6.L’ atomisme mecanicista de Leucip i Demòcrit. 1.Les funcions del pensament mític: Cap al s.VI a.c. a la Mediterrània oriental, des de l’actual costa turca, fins a la del Sud de la península itàlica, començen a aparèixer les primeres Polis. Són ciutats-estat, independents, però que comparteixen una certa tradició o cultura i una llengua més o menys comuna (una “koiné”). Aquestes Polis es dediquen especialment al comerç per tota la Mediterrània, cosa que els permet tenir una aportació i riquesa cultural extraordinària. D’aquesta manera, una vegada assegurada la subsistència, es configuren les primeres explicacions de la realitat, el sentit i l’origen de les coses. Les imatges, històries i llegendes heroiques establiran un conjunt de narracions que es prendran com a vertaderes, i que s’establirà com l’origen del món (cosmogonia), dels déus (teogonia) i dels mateixos homes (antropogonia). Els mites satisfaran la creença en una certa establilitat i permanència tant en l'espai, però també de valors, així com la necessitat que quelcom incondicionat doni sentit a allò condicionat. A més, ens permeten veure el món com una cosa contínua i amb sentit. De totes maneres, el constant contacte amb altre cultures, el progressiu allunyament dels seus centres culturals i espirituals tradicionals, les incoherències d’alguns d’aquests relats mítics i l’aparició d’una classe social adinerada, va propiciar el pas cap a un coneixement més “racional”, “enraonat”,... Tradicionalment s’ha considerat aquest pas com el pas del mite al logos, fent-lo coincidir amb el naixement de la filosofia, però no podem considerar-ho com un trencament, ja que el conjunt de creences, les formes religioses i lingüístiques es mantindran durant molt de temps. Per això és més acurat considerar que davant uns problemes nous, simplement va sorgir un nou discurs, sense que això signifiqui una mena de “logocentrisme”. Cal recordar que el mateix concepte de “logos” és un concepte molt complex, pot incloure la raó, però també “imatge”, “representació”,... 2.El model Jònic Pre-eleàtic. 2.1Tales de Milet (s.VII a.c.) Considerat un dels primers filòsofs naturalistes, ja que consideraran un principi material com el principi de totes les coses, aquelles a partir de la qual tot existeix. Es probable que el contacte de Tales amb les cultures orientals (especialment Babilònia i Egipte) fos important a l’hora concretar la seva visió del món. Cal recordar, que pels grecs, Oceà envoltava la terra, i Helios viatjava en barca durant el dia i per la riba durant la nit. Contràriament a Egipte, es pensava que el sol navegava de dia en un vaixell a través del cel, i sota terra durant la nit, reforçant la idea que l’aigua estava sota terra i la terra surava. En tot cas, Tales dirà que l’aigua és el principi de totes les coses (l’argé o arkhé), el principi originari i fonamentador. Al marge de la tradició cultural i religiosa, cal tenir present la importància vital de l’aigua per la subsistència personal i col·lectiva de l’època. A més, Tales també considerava que perquè alguna cosa pogués moure’s, havia d’ estar dotada d’ànima. Tota matèria ha d’ estar impregnada d’ un cert principi vital (teoria animista), que vindría a dir que d’alguna manera el món estaria ple de déus. 2.2 Anaximandre de Milet Se li atribueix un llibre titulat “Sobre la Naturalesa” i sembla que fou un dels primers en utilitzar el terme “argé”. Anaximandre dirà que l’argé és l’Àpeiron, que podem traduïr com “l’indefinit”. L’Àpeiron té característiques divines: és immortal, indestructible, etern,... i pot assimilar-se a allò que “tot ho abasta i controla”, com una mena de principi generador i destructor constant, segons la llei de la retribució dels oposats: calent, fred, sec, humit,... no són propietats de les coses sinó entitats reals. Quan es produeix un excés d’ alguna d’elles es produeix la injustícia. Ens pot semblar una teoria infantil, però ens trobem en el primer esquema real que abarca tots els fenòmens de la realitat, transcendint allò sensible. 2.3 Anaxímenes L’argé és l’aire. No podia ser un indefinit (com sostenia Anaxiamndre) ni l’aigua (com sostenia Tales). Per a ell l’aire és la forma fonamental de tot allò qie existeix o arriba a ser. L’ aire es condensa o rarifica generant els diferents elements. L’ aire al rerafectar-se o condensar-se permet que les coses canvïin i prenguin noves formes. Aquesta interpretació de l’aire en Anaxímenes, té moltes de les característiques que que Anaximandre havia atribuit a l’Apeiron, però sigui com sigui, bona part de la originalitat d’Anaxímenes consisteix en l’intent de sistematitzador, la recerca d’una explicació general dels fenòmens de la realitat. 2.4 Xenòfones de Colofó. Va patir l’exili, i va viure bona part de la seva vida a Sicília, i probablement passà un temps a Elea, malgrat tampoc acaba de renir les característiques dels Eleàtics. Podem resumir la seva filosofia en 4 punts: a)Crítica a la cultura “presumida i ufanosa” dels grecs, és a dir, que qüestionarà algunes de les formes culturals de l’època. b)Crítica a la raó mítica i religiosa ja que considera la divinitat com un antropomorfisme. c)Teologia filosòfica on compagina la idea d’un Déu corporal però que no pot ser mòbil. d)Epistemologia i coneixement humà. La cultura no ens la donen els Déus sinó que l’ adquirim, mostrant una confiança en el progrés humà i introduint un relativisme saludable davant del dogmatisme. 3.Pitàgores de Samos (570a.c.) Fundador del primer gran moviment filosòfic de la història de la filosofia occidental. Amb el pitagorisme, el model jònic pre eleàtic farà un pas endavant, ja que iniciarà una mentalitat científica en sintonia amb la religiositat òrfica Format en la tradició egípcia i òrfica, va desplaçar-se a Crotona (sud d’Itàlia) on es convertí en el mestre a partir del qual van sorgir diverses comunitats que en determinats moments poden semblar un grup religiós (tot i que alguns diran que eren més aviat una secta). Consideren que l’ànima és immaterial, unida al cos però capaç de viure fora, mostrant un dualisme que influirà posteriorment en Plató. L’ objectiu dels pitagòrics era la purificació de l’ànima (Catarsis) i la contemplació (Theoria), i utilitzava l’harmonia com a equilibri dels diferents elements per aconseguir-ho. Pels pitagòrics, l’argé és el número, o més concretament l’ esfera, l’U. La tetractys (suma dels 4 primers nombres enters) esdevé la representació plàstica. Els números no són entitats abstractes, sinó realitats en les coses. Tot pot reduir-se a números, i és a partir dels números que es genera la realitat (limitat-il·limitat, u i múltiple, dreta i esquerra,...) en un dualisme típic de l’orfisme. La contemplació del cosmos serà vital per la salvació de l’ànima en el seu procés de perfeccionament i de transmigració de l’ànima en un progressiu abandó del cos. 4.Heràclit d’Efes. Vol descobrir l'estructura oculta, un “logos” que seria la naturalesa vertadera, l'estructura interna de l’esdevenir de les coses. Per a Heràclit cal transcendir els fenòmens sensibles, i cercar un “logos” ontològic (fonament de les coses), epistemològic (condició per a explicar el món) i ètic (guia de conducta). Troba aquest logos en la lluita constant d’ oposats, i per això diu que l’argé és el foc. L’ ordre del món consisteix en el foc (que destrueix i genera alhora)i que funciona de manera semblant a l’ànima (els estats de l’ànima que van transformant-se constantment). En aquest procés de canvi constant, “no podrem banyar-nos dos cops en el mateix riu”, ja que “tot flueix” (Panta rei). Exemple que ens serveix per a explicar molt bé la teoria del canvi. 5.El model Eleàtic. 5.1.Parmènides d’Elea Va escriure un poema d’uns 150 versos titulat “Sobre la natura”, on explica el viatge d’un poeta en un carro i es troba que ha de fer front a constants dualitats: seguir o no seguir, la veritat o la mentida, la llum o la foscor,... Quan arriba al seu destí, la deesa li planteja 2 únics camins: el de la veritat “allò que és no no pot so ser” i el de les opinions dels mortals “allò que no és i no pot ser que sigui”. Això el porta a afirmar que “l’ésser és i el no ésser no és”, esdevenint l’Ésser l’argé a partir del qual explicar la realitat. Per a conèixer l’ésser, cal renunciar als sentits (que són font d’ error i confució) i introduir-nos en la via de la investigació, de la veritat lògica. L’ésser es planteja de forma esfèrica, rodona, opaca i consistent, i seguint la figura de l’ esfera, l’ésser serà homogeni, indivisible, i limitat (ja que la il·limitació implicaria la manca de límits, i per tant una negació d’ésser). 5.2 Zenó d’Elea. Seguidor de Parmènides i familiaritzat amb els pitagòrics, està considerat com “el gran impugnador”, ja que va intentar de rebatre les opinions comuns reduint-les a l’absurd. Va ser un dels grans defensors de Parmènides, contra els partidaris de la pluralitat i del moviment, intentant utilitzar arguments pitagòrico-matemàtics: L’argument d’Aquil·les i la tortuga, o el de la fletxa, li serviran com a exemples per a demostrar-ho! Melis de Samos: Introduirà el concepte d’incorporeïtat de l’ésser. Si fos corpori tindria dimensions i per lògica, ja no seria U, sinó múltiple. 6.Model Jònic Post-Eleàtic 6.1 Empèdocles. Reformularà el pensament de Parmènides. L’ ésser és etern, immutable… però per a explicar els processoos de vida i mort, diu que hi ha dos principis fonamentals: el d’amor (o amistat) i el d’odi. Ambdós actúen sobre la matèria propiciant que els elements s’uneixin semblants amb diferents, generant múltiples combinacions. Per a Empèdocles, l’aire i el foc s’ expandeixen, i fruit del seu desequilibri la terra es comprimeix fent que brolli aigua del seu interior. El foc crema les parts exteriors de l’aire… D’ alguna manera dirà que l’argé vindrien a ser els 4 elements de la natura, afectats per l’amor i l’odi com a motors de canvi. De fet, aplicarà la doctrina de l’atracció de semblants a diversos sentits, des del coneixement (la sensibilitat), a la nutrició! 6.2 Anaxàgores. Serà el primer filòsof naturalista jònic en invertir l’ordre les la investigació de la natura, buscant la naturalesa del canvi i del moviment de les coses i no tant un primer principi material. Recull la teoria de barreja d’elements d’Empèdocles, però hi afegeix que la matèria originària és divisible en uns elements mínims, unes llavors. Aquesta matèria originària, actúa segons un “nous” regulador, és a dir, que hi ha una intel·ligència que intervé en el món. Diògenesd’Apolonia Dirà que l’argé té les característiques de l’aire, però amb propietats cognoscents, és a dir: amb intel·ligència. 7.L’atomisme de Leucip i Demòcrit. Provablement Leucip fou mestre de Demòcrit, però es fa difícil distingir entre el pensament d’un i altre. Parteixen de Parmènides, i les seves caracteritzacions de l’Ésser, però inclouen la teoria de barreja d’elements d’Empèdocles, però el problema segurà sent com explicar el canvi, els processos de generació i destrucció. La realitat és corpòria i material, però formada per uns àtoms, no creats, indivisibles, infinits en nombre i forma. En les agrupacions d’àtoms, no es dilueïxen, sinó que s’ agreguen o disgreguen segons semblança o simpatia, generant un moviment circular que els reunia. Podem considerar aquest període com la recerca d’un primer principi que expliqui la totalitat d’allò real i les seves transformacions. Els atomistes seran els primers que renuncien a aquest primer principi i intenten explicar l’estructura del món sensible des d’una teoria mecanicista, i marquen el camí cap a un desplaçament a les qüestions humanes. Les crítiques dels presocràtics a les caracteritzacions teològiques de les divinitats i la participació a l'Àgora de ciutadans d’arreu de les colònies gregues faran que es vagin abandonant teories dogmàtiques i es tendeixi a una actitud més propiament filosòfica. Tema 2: El debat ètico-polític en Sòcrates i la sofística. Introducció: En aquest tema tractarem el “gir antropològic” que s'inicia en la decadència de la filosofia natural dels presocràtics i desencadena les preocupacions per l’educació i la política per part dels sofistes i Sòcrates. Farem una caracterització de la sofística, així com les dues principals línies que van traçar Protàgores i Gòrgies, seguit de Trasímac, Antífont i Critias. Finalment presentarem la figura de Sòcrates, els seus mètodes i activitats en contraposició a la sofística. 1.Origen i caracterització de la sofística L'any 443 a.c. Pericles, va ordenar la creació de la colònia Turios, a la costa del mar Jònic. Els planells van ser encarregats a Hipòdam de Milet, amb la condició que aquest assentament fos projectat “a la mesura de l’home”. Aquest fet, lluny de ser una anècdota representa la projecció no només física o estètica, sinó també política, de l’esperit de la primera sofística, basat en el “gir antropològic” a principis del segle V a.c., amb unes característiques pròpies: 1.Els sofistes qüestionaven la validesa de les lleis. En la contraposició entre “nomos” i “physis” o entre estat legislat i l'estat de natura, sobre el que els diferents sofistes es manifestaran defensant les lleis emprades per una o altre concepció de justícia 2.Els sofistes volen ser mestres d’excel·lència. Els sofistes es presenten com a preparadors de ciutadans actius a l’àgora, sempre que poguessin pagar els seus serveis. 3.Els sofistes presentaven diversos programes educatius, alguns profundament il·lustrats, que representarà prou bé Protàgores, però altres presentaven una desmesurada importancia al domini de la paraula, i desencadenant en demagògia que representa Gòrgias. 2.El debat ètico-polític en els sofistes 2.1 Protàgores d’Abdera Protàgores representa l’esperit democràtic d’Atenes, recolzat especialment en la distinció entre nomos i physis, entre estat regit per la costum i l’estat regit per la natura. En destaca el saber pràctic o tècnic, però també un “aidós”, traduït com a “honor”, “dignitat”, o “vergonya”. La contraposició entre tècnica (progrés científico-tècnic) i convivència que permet als éssers humans conviure entre si. És a dir, que només amb aquest sentiment de pudor, honor, perfeccionament… i del coneixement de la justicia es podrà fonamentar la igualtat que servirà de base de la consciència democràtica grega. El relativisme: -“L’home és la mesura de totes les coses”: manifestació central de la cultura democràtica, que ha de dialogar, discutir i rebatre a l’àgora cercant les solucions als problemes que ens vinculen. -“Sobre els déus, no en podem tenir la certesa que existeixen ni que no existeixen, ni tan sols de com són en la seva forma externa. Són molts els factors que ho impedeixen: la imprecisió del fet i la brevetat de la vida” -”Sobre qualsevol qüestió hi ha sempre dues argumentacions oposades les unes a les altres”. Protàgores no busca tant la veritat o falsedat, sinó allò profitós o perjudicial, útil o inútil. 2.2 Gòrgias de Leontinos Partint de les mateixes premises que Protàgores pel que fa a la importància i eficiència del llenguatge, va anar obviant les precaucions al voltant de la justicia o la consecució de la virtut, ocupant-se no tant de l'educació sinó de la persuasió. -Negació del ser (allò que és possible que no sigui, ha de ser necessàriament, ja que sinó, no seria en absolut…) -Impossibilitat del coneixement del ser davant la possibilitat que alguna cosa sigui (Infinita divisibilitat del que pensem que es. Les coses pensades, només són pensades, i per tant no són en si) -Incomunicabilitat del pensament. (els objectes reben un nom en el pensament, però mai podrem posar-nos en la ment dels altres, i tampoc sabrem el grau de subjectivitat) “Res existeix, si existís no ho podríem conèixer, i si ho poguéssim conèixer, no ho podríem explicar” La paraula adquireix un valor fonamental com a vehicle intersubjectiu, i la retòrica com a art de la persuasió, implicarà més un coneixement de les emocions dels espectadors que no pas un coneixement profund de les mateixes paraules com serà en Protàgores. El poder de la paraula a l’àgora: Ja que tots tenim una percepció subjectiva de les coses, es normal que les paraules siguin el que genera confiança entre els espectadors d’una o altra postura de la realitat. La veritat o falsedat ja no serà important, ni tan sols el contingut ètic o moral. Si Protàgores serà el gran defensor d’un bon ús de la retòrica, Gòrgies serà el gran mestre de la sofística, un escèptic centrat en la força de la paraula i el poder de persuasió. 2.3 Antífont i Trasímac. Antífont fou possiblement un deixeble de Protàgores (sV a.c). Gran orador, i retòric, per encàrrec. Distingeix el caràcter convencional de les lleis (nomos) davant la necessitat de les lleis de la natura (physis). Pensa que les lleis humanes sorgeixen de l'interès personal i egoista dels homes, de tal manera que "allò que és just segons la naturalesa és injust segons la llei humana", i això és el que produeix la desigualtat social. En la llei de la natura impera sempre la veritat, en la llei humana tot és aparença. Va destacar en la seva obra la necessitat de l'educació. Igual que Hípies, creu que la solució per evitar la desigualtat és tornar a l'Estat Natural, per això serà un partidari de l’oligarquia contra la democràcia. Trasímac és presentat per a Plató a “La República” com un orador agressiu, que atacarà durament a Sòcrates. Com la majoria de sofistes, assumeix el poder del “nomos”, com a convenció, davant de la “physis” que ens és donada, però a diferència de Protàgores, que exigeix un aidós (moral i justícia conjuntament amb la tècnica), per a Trasímac, “allò just no és altre cosa que la conveniència del més fort”, cosa que implica un canvi en els valors de la democràcia, una crítica radical. La “nomos” s’ha d’imposar des de la “physis” (la naturalesa, allò superior), no pas fruit del diàleg entre els éssers humans. 3.El debat ètico-politic en Sócrates Nascut a Atenes al 470a.c.-399a.c. Està ubicat en la sofística, per bé que es diferencia substancialment dels autors anteriorment tractats, i constitueix una alternativa filosòfica, ètica i política a la ciutat d’Atenes. Va ser sempre fidel a la democràcia, règim en el qual s’havia criat, fins i tot quan al 404 a.c.després de la derrota d’Atenes davant Esparta, Atenes va passar a l’aristocràcia dels 30 tirans. Al 403a.c. la democràcia tornà a instaurar-se a Atenes, i sorprenentment aquest fou el règim que el condemnà a mort, acusat d’atemptar contra els Déus de la ciutat, i corrompre els joves. 3.1.L’ experiència ciutadana de Sòcrates El “nomos” era fruit del pacte (convenció), i s’oposava a la “physis” (en això coincideix amb els sofistes), però això no era un obstacle per a renunciar a la justícia o la veritat, com si havien fet Gòrgies o Trasímac. La justícia podia universalitzar-se, podia ser compartida per a tots els ciutadans i projectar-se en un marc jurídic a través de les lleis. Per això va mantenir durant tota la vida un compromís amb les lleis de la ciutat que anava molt més enllà de la por (Antífont i Trasímac) o la necessitat de supervivència (Protàgores) Cal tenir present que Sòcrates havia assistit a la consolidació de la democràcia durant l’època de Pericles, però també va ser testimoni de la seva decadència en una àgora conduïda pels sofistes demagogs (etimològicament significa “conductor de la demos, de la multitud, la massa…”) Al 477 a-c. acabades les guerres mèdiques i finalitzada la hegemonia d’Esparta es fundà la Lliga de Delos, que tenia com a finalitat defensar les polis gregues davant possibles atacs forasters. Atenes s’anà consolidant com la capital de la Lliga de Delos, iniciant un període conegut com l’imperialisme atenenc. Per això Pericles, al 454 a.c. traslladà al tresor i la Seu de la Lliga de l’illa de Delos al Partenó d’Atenes, on es construí l'Acròpolis, convertint Atenes en la ciutat més esplendorosa de Grècia. Políticament, alguns sofistes ho justificaven argumentant el dret dels més forts sobre els més dèbils com una coherència amb les lleis de la natura (la physis) El projecte educatiu de Sòcrates pretén “reinsertar” a l’individu com a ciutadà dins del marc de la ciutat, però a diferència de Protàgores, no presentarà una educació basada en el desenvolupament dels millors (els que s’ho podien pagar), sinó una educació oberta a tothom. 3.2 De la filosofia natural a la filosofia antropològica A “El Fedó”, Plató ens presenta un Sòcrates que coneix perfectament els filòsofs naturalistes anteriors, però que queda decebut davant les explicacions que recorren a l’aire, éter, aigua,... enlloc de recórrer a la intel·ligència. Sòcrates mostra les mancances d’aquest tipus de coneixement que queda limitat als sentits i la natura. La “Segona navegació” i la inducció al concepte universal: En el món de la nàutica, la segona navegació correspon a aquella que depèn dels mariners, és a dir, en el cas dels filòsofs, en el propi pensament enlloc de buscar elements aliens. Aquesta metàfora ens serveix per explicar la necessitat de Sòcrates de buscar un programa filosòfic que ajudi a tota la ciutadania a buscar definicions objectives de les coses. Això pren especial importància en el debat contra els demagogs. Cal preguntar-se constantment què considerem just, i veure quina participació té allò just en la justícia objectiva. D’aquí en sorgeix el principi d’inducció, fonamentat en l’observació de casos particulars cap a un enunciat universal: els éssers humans cerquem unes definicions universals que anem construint i que estan en procés de perfeccionament constant. Això incomodava els sofistes que seguien la màxima “la veritat és allò que convenç”, ja que al marge del convenciment o no, Sòcrates ens afirma l’existència d’un concepte, d’un universal, una essència (Plató en dirà una “idea” i Aristòtil una “forma”) de la realitat. Per a Sòcrates, la Justícia, la veritat, el bé… existeixen al marge del que siguin per a nosaltres. De fet, la tasca del filòsof consisteix en anar constantment interrogant-nos per aclarir-ne el concepte. La defensa d’aquest concepte d’universal va fer “necessària” la seva mort, ja que els ciutadans d’Atenes van poder comprovar la injustícia realitzada a la seva mort. Sòcrates estava convençut que el coneixement d’aquests conceptes objectius implicaria unes conductes corresponent, és a dir: qui no coneix la justícia, difícilment actuarà de manera justa, mentre qui la coneix, difícilment actuarà injustament. Aquest és el debat de l’intel·lectualisme moral, encara viu avui dia, i que podem trobar al diàleg de Sòcrates amb Trasímac i Glaucó, a partir del mite de l’anell de Giges que concedía la invisibilitat. (Segons Glaucó i Antífon, encara que siguem savis, si no hi hagués testimonis o perill que ens capturessin, actuaríem segons la nostra naturalesa, és a dir, buscant satisfaccions immediates als nostres plaers i desigs). Segons l'intel·lectualisme, el mal no serà res més que ignorància. El que actuarà malament no serà una mala persona, sinó simplement un ignorant, algú que haurà comès un error de càlcul, i no haurà sapigut fer-ho millor. Per això Sòcrates relacionava ignorància amb infelicitat, i destacava el valor de l'educació per poder viure en una societat més justa. 3.3 El mètode Socràtic Per a conèixer cal buscar les significacions comunes (contemplació) per anar veient (induint) quines són les significacions objectives de les coses (definicions). El diàleg és fonamental, a l’àgora o qualsevol àmbit de la vida quotidiana ens permetrà prendre decisions i buscar definicions entre iguals que ens atansin al concepte universal. La Maièutica representa aquest procés de conducció del ciutadà cap a significacions objectives de les coses partint de les significacions subjectives. Utilitzarà el diàleg, i constarà de 3 passos: 1.La ignorància. Reconèixer la pròpia ignorància és clau per a poder ser més conscients dels propis límits, del molt que em falta per saber, admetent que no podrem tenir un coneixement definitiu. “Només sé que no sé res”. 2. La ironia. Mitjà per a descobrir la ignorància que s’amaga en un món on les paraules poden tenir múltiples significats 3. Les contradiccions en les que sovint ens fa caure el llenguatge, posa de manifest el nostre límit, i ens ens han de permetre reformular, o trobar unes definicions més objectives de la realitat. La conducció de la “demos” per part dels sofistes demagogs, representa la màxima expressió de la retòrica com a instrument de domini i manipulació dels ciutadans, mentre que la conducció que realitza Sòcrates sorgeix d’allò que considera encertat fruit de la seva convivència quotidiana. Per això ell diu que fa com u na llevadora, que ajuda a parir, néixer idees. Ell no feia grans discursos, com els sofistes, sinó que interpelava, preguntava constantment, i posava davant de tot la seva ignorància com a instrument de coneixement. *Diògenes Laerci ens explica que en una ocasió Sòcrates va visitar Delfos, i li va preguntar com podia arribar a ser savi. L’oracle li va respondre “Coneixe’t a tu mateix”. Aquest autoconeixement, demanava un estudi continu, un viure filosofant, estimant la saviesa i buscant-la constantment, amb l’actitud d’aprendre en tot moment. Cal dir que aquesta teoria encaixava perfectament amb la religiositat de l’època. Sòcrates recolzava el seu mètode (la maièutica) en una mena de “veu interior”, un “daimon” mitjancer entre els déus i els éssers humans i que respon a una profunda religiositat, però que podem equiparar a la nostra “energia pròpia”, les nostres virtuts, o el nostre caràcter… A grans trets, podem dir que la maièutica ens permet descobrir les falsedats de les opinions corrents, i a través del diàleg aar consensuant uns conceptes que han de fer referència a allò universal. Dins nostre, on recau allò bo, autèntic,... (el daimon) hi trobarem la força per anar dirigint-nos cap a la saviesa. La importància de la paraula és el que unirà els sofistes i Sòcrates, per bé que els primers la utilitzaven per a seduir, o persuadir (amb l’excepció de Protàgores, que pretenia una reforma dels ciutadans), Sòcrates la prioritzava en la recerca de la veritat. Dones i filosofia Cal tenir present que el naixement de la filosofia i la democràcia a la Grècia clàssica, va reforçar els privilegis masculins, i va excloure les dones , que no eren considerades ciutadanes. Però des de bon començament les dones es van interessar pel coneixement i per la vida política. Especialment a les colònies gregues de l’Asia Menor, on hi havia més llibertat per a les dones que a Atenes, hi hagué astrònomes, educadores, matemàtiques,... Després de la mort de Pitàgores, la seva dona Teano va dirigir la comunitat pitagòrica, i lamateixa Perictione, mare de Plató va ser pitagòrica. A l’Acadèmia de Plató i va haver diverses dones, i algunes escoles ètiques van ser dirigides durant algun temps per a dones com ara el Jardí d’Epicur, que durant un temps fou dirigit Leoncia. 1.Aspàsia de Milet: es traslladà a Atenes on fou mestra de retòrica de Pericles i Lisicles (primer i segon marit), però també mestra de Sòcrates (i sembla, consellera sentimental). 2.Hipàtia d’Alexandria (370-415) Filòsofa, astrònoma, matemàtica, educadora,... del desaparegut Museu-Biblioteca d’Alexandria. Va dirigir l’ escola neoplatònica d’Alexandria. Va escriure diversos comentaris d'Euclides i Ptolomeu, dissenyà un astrolabi pla, un planisferi, un destil·lador d’aigua, un densímetre,... Partidària de la distinció entre religió i filosofia provocà l’animadversió del bisbe Ciril de Jerusalem que aixecà una multitud contra ella i fou violada i lapidada per un grup de fanàtics cristians. Preguntes del Tema 1: 1.En què consisteix el pensament mític? 2.Perquè Tales diu que l’argé és l’aigua? 3.Què és l’Apeiron? 4.Quina és l’originalitat d’Anaxímenes? 5.Quines característiques del pensament de Pitàgores són característiques religioses i quines científiques? 6.Com relacions Heràclit el foc i el logos? 7.Com demostra la impossibilitat del canvi Parmènides? 8.Com vincula Empèdocles la teoria dels 4 elements amb la teoria de l’ésser de Parmènides? 9.En què consisteix la teoria “de les llavors” d’Anaxàgores? 10. Com relacionen els atomistes l’ explicació del canvi amb la teoria dels àtoms? Tema 2: 1.Quines són les característiques de la sofística? 2.Què és “l’aidós” segons Protàgores i perquè és important? 3.Perquè podem dir que Gòrgies defensa la teoria de la llei del més fort? 4.Quines són les similituds i diferències entre Antifont i Trasímac? 5.Quina relació ihi ha entre el concpete “d’universal” i la mort de Sòcrates? 6.Quin és el context polític de Sòcrates? 7.Què és “la segona navegació”? 8.Què és la maièutica i quines són les seves parts? 9.Què és l’ intel·lectualisme moral? 10.Què és el “daimon” socràtic?