Segona Globalització (1973-2012) - Assignatura PDF

Tema 6 - La segona globalització: de estagflació dels anys setanta a la gran recessió (1973-2012) 1.​ Productivitat, salaris i beneficis: el conflicte distributiu al final de l’época daurada (1950-1973) als països capitalistes de l’OCDE Tret important: La OCDE (Organització per a la Coope...

Tema 6 - La segona globalització: de estagflació dels anys setanta a la gran recessió (1973-2012) 1.​ Productivitat, salaris i beneficis: el conflicte distributiu al final de l’época daurada (1950-1973) als països capitalistes de l’OCDE Tret important: La OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics) és un organisme internacional que reuneix països compromesos amb la democràcia, l'estat de dret i l'economia de mercat. Va ser fundada l'any 1961 i té la seva seu a París, França. 1.1 Explosió democràtica i caiguda dels beneficis La prioritat era mantenir la plena ocupació amb el màxim creixement possible, però a partir del 1968-69 el creixement de la productivitat es va desaccelerar, es van saturar les noves tecnologies. Com bé sabem, els EEUU tenien unes polítiques més restrictives, i això generaba malestar (vagues i protestes socials), 1961 entra Jhon F. Kennedy com a president i promet el benestar social amb el “New economics de Kennedy”, tot això significaba adoptar polítiques més signifcatives que abans. Les noves generacions van perdre la por a quedar-se sense feina. Al conjunt de països de l’OCDE va augmentar l’afiliació sindical, i van haver cada cop més vagues en demanda a les millores salarials o més drets laborals, plantejant nous desafiaments redistributius. El resultat va ser una caiguda pronunicada dels beneficis, per una retracció creixent de la inversió privada i una tendencia clara a l’estancament econòmic. Però, la reacció dels governs va ser reforçar les polítiques fiscals i monetàries Keynesianes, gastar més i estimular l’activitat economica, però això només va provocar l’acceleració de la inflació. 1.2 Dels xocs del petroli al estagflació (1973-1979) L'estagflació és una situació econòmica poc comuna que combina dos fenòmens normalment oposats: ​ Estancament econòmic: Creixement econòmic molt lent o nul, acompanyat d'altes taxes d'atur. ​ Inflació alta: Increment generalitzat i sostingut dels preus. A causa de la SRI es feia servir molt de petroli per a produir, però per causa de la guerra de Yom Kippur a israel es van reduir les seves extraccions, es van disminuir les exportacions i el preu es va triplicar, posant fi, momentàniament a l’era del petroli barat que havia alimentat a l’época daurada. A causa de l’encariment del petroli, totes les altres energies es van encarir molt, i l’IPC es va triplicar, cosa que va revertir l’época daurada. El petroli tenia una demanda molt inelàstica i va provocar un augment del preu de tot (per l’augment del cost de producció i factures energètiques, acceleració de l’estancament, i als països exortadors de petroli una deterioració de la relació real d’intercanvi; aquests fenòmens van generar la recerca d’energies altrenatives, també a la reducció de la intensitat energètica en l’economia, però això va dependre de les polítiques particulars de cada país. 1.3 Rumb al neoliberalisme: el cop de timó monetarista de 1981-1982 Al 1971 va haver la crisi del dolar, on es va posar fi al patró dòlar, innaugurant una nova era de divises, l'assessor econòmic del pressident, qui estaba en contra de les idees keynesianes, i li va proposar el cop de timó monetarista per atallar la inflació, deia que donaba als EEUU més flexibilitat per aplicar un viratge neoliberal. Un cop de timó monetarista fa referència a un canvi sobtat i significatiu en la política monetària d'un país, normalment amb l'objectiu de combatre la inflació, estabilitzar la moneda o corregir desequilibris econòmics. El neoliberalisme és una corrent de pensament econòmic i polític que promou una menor intervenció de l'Estat en l'economia i una major llibertat per al mercat. La fi de les paritats fixes també donà un marge de maniobra més ampli a les polítiques de l’OCDE (tendrian a aplicar polítiques keynesianes), la inflació es va disparar i l’estagflació va bloquejar les polítiques keynesianes tradicionals, afavorint un redescobriment de les polítiques neoliberalistes; però el gir neoliberal no es va dur a terme fins al segon xoc del petroli. Drés els 3 presidents tant dels EEUU (Ronald Regan) con al regne unit (Margaret Tatcher) com a Alemanya (Helmount Kohl), van impulsar el neoliberalisme, impulsant també l’interés real, les polítiques d’interés delfaccionari, com a la Primera globalització.  2.​ Una nova era “d’expectatives encongides” (1981-2012) 2.1 Encongint expectatives: desinflació amb atur El gir neoliberal amb polítiques restrictives va provocar un gran augment de l’atur. D’altra banda, al 1975, la comissó trilateral va acusar que l’exés de democràcia era el causar de l’estagflació. En primer lloc: es polítiques neoliberals, més concretament, el consens de washington va donar prioritat a la disciclina fiscal per a envitar els deficits públics per a contenir la inflació, reducció dels impostos directes per als més rics, derivar la inversió pública cap a infraestrctures, reduint la despesa social, privatitzar empreses públiques, desregular el sector financer i obrir i liberalitzar els fluxos comercials, sesnse deixar de banda l’atur com a prioritat. En segon lloc, es tallaren en sec els increments de salari nominal (per al cost de les emrpeses), i en conseqüencia els augments del salari real. 2.2 Guanyadors i perdedors: la desigualtat en augment Als anys 90 s’accentuà novament la divergència, entre els salaris reals i la productivitat, on si els augments del producte per hora treballada no incrementava els salaris de les families treballadores, això vol dir que anaben a parar a receptors de beneficis, a l’1% més ric. La productivitat laboral va creixer un 197% i només un 8% del ingressos reals han augmentat, tot això es va desencadenar després del cop de timó monetarista del 1980-1981. Els governs volien remuntar els beneficis i les expectatives empresarials, però van haver fallides borsàries i crisi al 2007. El gir neoliberal es va fer des de la creença de que només la inversió privada podria recuperar el creixement econòmic i només la innovació empresarial podris tornar a fer augmentar la productivitat a llarg termini.  3.​ Dels feliços 90 a la gran recessió (1990-2012) El neoliberalisme ha funcionat, però depement de per a qui, s’han remuntat els beneficis empresaials, però per sota de l’época daurada. La volatilitat del creixement econòmic i la tendéncia a generar bombolles especulatives han esdevingut trets força generals després del gir neoliberal de 1980-1981, els cracs borsaris a l’alçada del del 29 i la crisi del 2007 van ser el resultat de no haver reaccionat com calia davant de la “financiació” econòmica. 3.1 La “financiació” de l’economia global Un aspecte important del programa neoliberal va ser la desregularització dels mercats financers, que té com a objectiu afavorir l’activitat borsària com a forma de finançament de les grans empreses. L’activitat bancària i borsària havia augmentat la seva representació dels guanys empresarials, degut a que les empreses han començat a emetre i col·locar accions a saco. L’augment dels actius financers representa un rics di desafiament enormes, el que anomenem capital (bens de capital tangibles + bens de capitals financers valorats en diners), té doble naturalesa per la manca de magnituds físiques i valoracions monetàries, els guanys de les accions són “guanys de capital” El fenòmen de la financiació de l’economia global es pot considerar en si mateix un simptoma de l’esgotament de la revolució industrial, i de la dificultat de trobar alternatives que permetin obrir nous sectors d’inversió i sostenir increments de productivitat. 4.2 Misteris de la productivitat La idea bàsica de les economies neoliberals, consideren que la innovació empresarial millora la productivitat, d’altra banda els EEUU, que van fer un mercat molt flexible amb llocs de treball molt barats i van augmentar la productivitat, però també taxes de criminalitat entre altres, desincentivant així la innovació técnica, però no va millorar la productivitat a la llarga. La desacceleració del creixement de la productivitat va ser un tret general per els països de la OCDE, ho va ser més per els EEUU, els economistes es van preguntar si va ser per la malaltia de baumol (els costos i salaris augmenten en sectors amb baixa o nul·la millora de la productivitat, simplement perquè han de competir amb sectors on la productivitat augmenta ràpidament). Però, des dels anys 90 en endavant, les TIC han començat a excercir un paper cada vegada més important en el creixement de la productivitat, i els sectors que no la incorporen no tenen les mateixes oportunitats de millora; però les preferencia sobre la forma de vida han fet variar entre els països aquests augments de productivutat. 4.3 Dels “feliços 90 a la gran recersió” La productivitat entre els Estats Units i altres països es veu influïda per la desregulació del mercat laboral i el dinamisme empresarial. El 1999, amb l'adopció de l'euro, es van aplicar polítiques fiscals i monetàries restrictives a Europa, mentre que els EUA seguien una política monetària restrictiva però fiscal expansiva, amb la rebaixa d'impostos per als més rics. Aquesta estratègia va portar a la devaluació del dòlar i un dèficit comercial en augment, però els EUA van aconseguir estabilitzar-se gràcies a acords internacionals per revaloritzar altres monedes i una borsa en alça. A la dècada dels 80, es va generar un endeutament familiar a través de les targetes de crèdit i el boom immobiliari, alimentat pel finançament de les importacions asiàtiques, creant una espiral d'endeutament públic, privat i exterior. Aquesta situació va ser sostenida per l'estalvi asiàtic. A finals de 2003, els estalvis dels països asiàtics representaven el 13% del PIB dels EUA. La crisi financera de 2007-2008 va ser el resultat de les polítiques desreguladores neoliberals. La caiguda dels hedge funds després de la crisi asiàtica va portar els EUA a baixar els tipus d'interès, creant bombolles en les accions tecnològiques i l'immobiliari, amb productes com les hipoteques subprime. L'augment dels preus de matèries primeres i la inflació generada va provocar crisi alimentàries i fluctuacions econòmiques entre inflació i deflació. La desigualtat i les polítiques fiscals restrictives van frenar el consum global, deixant els EUA com a motor del consum global, sostenint-se amb un endeutament insostenible. Quan la bombolla immobiliària va esclatar, les hipoteques subprime es van convertir en actius tòxics, provocant una crisi financera global i una recessió econòmica mundial. 5. L’ascens de les BRIC i l’economia global de principis del segle XXI 5.1 La segona crisi del deute extern i la “maledicció del recursos naturals” Durant el 1960 i el 1970 el Banc Mundial va promoure les inversions a EEUU per que tenia mà d’obra i matèria barata; Quan Paul Volcker, president de la Reserva Federal dels Estats Units, va aplicar polítiques monetaristes per frenar la inflació, els tipus d’interès van pujar bruscament el 1981-1982, això va provocar la revaluació del dòlar i augment del deute extern respecte els EEUU (països endeutats volen prestecs en dòlars), això va generar desigualtat entre els països, pobresa local per explotació, i deute, per a cobrir-lo es va fer el consens de washingotn (polítiques d’ajust estructural). Els "tigres asiàtics" (Corea del Sud, Taiwan, Singapur i Hong Kong), van aconseguir sortir de la pobresa mitjançant processos d'industrialització, seguint un model basat en les exportacions i no el "Consens de Washington". Aquests països van adoptar polítiques industrials actives, van mantenir la seva moneda barata per afavorir les exportacions industrials, i van millorar l'educació i la formació tècnica. 5.2 Nous processos de convergència i divergència durant la Segona Globalització Entre 1950 i 2008, es van identificar quatre tendències econòmiques principals: 1.​ Desigualtat global 2.​ Augment de la classe mitjana mundial 3.​ Retrocessos a l'antic bloc soviètic: Rússia i altres països de l'URSS han vist un retrocés econòmic, amb una renda inferior a 10.000 $GK per habitant. 4.​ Divergència africana: L'Àfrica ha seguit amb una renda per càpita inferior a 3.000 $GK, augmentant la bretxa econòmica global. Aquestes dinàmiques han marcat la Segona Globalització, amb un augment de la classe mitjana global, especialment a països com la Xina i l'Índia. La Segona Globalització va reduir la desigualtat entre països, però va augmentar la desigualtat personal. El 2000, el 10% més ric posseïa el 71% de la riquesa global, i l'1% més ric controlava el 32%. Així, tot i l'ascens de la classe mitjana mundial, la riquesa es va concentrar en poques mans. La desigualtat creixent dins de cada país i la reducció de la desigualtat entre regions han generat malestar, provocant respostes diverses. Algunes, com els fonamentalisme religiós i polític, són violentes i xenòfobes, mentre que altres busquen avançar en la democràcia i resoldre problemes globals, com la crisi ecològica i la fam. Aquesta situació pot portar a una crisi de legitimitat dels líders polítics i empresarials, com va advertir el Club de Roma el 1991. 5.3 El principi de la fi de la gran divergècia: nous actors, noves demandes nous desafiaments per l’economia La Secció explica l'ascens dels BRIC, especialment la Xina, que marca el final de la Gran Divergència històrica entre Europa i Àsia. La Gran Recessió de 2007-2008 va afectar més els països rics mentre que els emergents, com la Xina, han crescut ràpidament gràcies a l'estalvi i l'exportació. Aquest creixement no comporta una nova recepta econòmica, sinó l’aprofitament de recursos no utilitzats i una ràpida acumulació de capital. La crisi també ha canviat el panorama polític, amb una creixent desconfiança en la democràcia representativa i l'expansió dels moviments socials com la Primavera Àrab i el 15-M. Aquestes transformacions afecten les tendències econòmiques futures, que dependran de com es resolguin les tensions globals i la reforma econòmica i financera. La ciència econòmica està en un moment de canvi, amb possibles renovacions que poden sorgir del diàleg entre les diferents escoles econòmiques, incloses les postkeynesianes i marxistes. 6. La crisi ecològica global: entrebanc o oportunitat? La crisi ecològica va portar a la creació del Grup Intergovernamental pel Canvi Climàtic (IPCC) el 1988, que va rebre el Premi Nobel de la Pau el 2007. 6.1 Un canvi ambiental gloval El canvi climàtic i altres problemes ambientals, com la contaminació urbana, els residus, la sobrepesca i la pèrdua de biodiversitat, són causats per l'impacte de la "tecnosfera" humana. Per evitar els efectes catastròfics del canvi climàtic, cal transformar urgentment els sistemes energètic i de transports. A més, l'exhauriment dels recursos fòssils, com el petroli, està augmentant, ja que estem arribant al pic de producció. Això generarà un encariment progressiu dels recursos. 6.2 Traient factor comú entre la crisi ecològica i l’econòmica Aquest text reflexiona sobre diversos aspectes relacionats amb la crisi energètica i econòmica global. Primer, es pregunta si l'actual propensió especulativa i la caiguda de la formació bruta de capital fix a països desenvolupats tenen a veure amb l'esgotament de la Segona Revolució Tecnològica. La segona revolució ha estat marcada per l'emergència econòmica dels BRIC i especialment la Xina, que ha aprofitat la segona revolució tecnològica per augmentar la productivitat. El text també discuteix el paper de l'energia en la creació de nous models econòmics. Es planteja la necessitat d'un canvi cap a les energies renovables, en lloc de mantenir l'energia nuclear, una opció poc popular pels seus riscos i costos. Tot i això, les energies renovables estan creixent ràpidament, malgrat la resistència dels operadors tradicionals. Es destaca que les energies renovables poden contribuir a una economia més descentralitzada i democràtica. El text també parla de la relació entre economia i ecologia, proposant que una nova "economia verda" podria generar més llocs de treball i ajudar a resoldre la crisi ecològica. Aquesta economia alternativa se centraria en la creació d'infraestructures energètiques més eficients i sostenibles, i es qüestiona per què molts inversors privats no hi inverteixen. Finalment, es planteja el futur de les energies renovables i la seva competitivitat en un escenari on l'energia serà més cara, el que obliga a repensar el creixement econòmic futur. 6.3 Més enllà de l’ecoeficiència: un horitzó de suficiencia gloval? Aquest fragment aborda diversos aspectes del desenvolupament sostenible i el decreixement econòmic. Comença explicant que alguns partidaris del desenvolupament sostenible veuen la necessitat de reduir certes activitats i expandir-ne d'altres per aconseguir un sistema més sostenible. Això implica una nova forma de creixement que no depengui tant del consum de recursos naturals, sinó de l'eficiència i d'una economia verda, capaç de millorar el benestar humà i reduir els impactes ambientals. Es destaca que el creixement econòmic tradicional ha anat lligat al consum de recursos naturals, però en els últims anys, a causa de l'ecoeficiència, s'ha aconseguit cert desacoblament entre el PIB i el consum de recursos. Tot i així, aquest desacoblament no és suficient per a revertir la crisi ambiental, ja que el consum global de recursos segueix augmentant. Així, es proposa una revolució de l'ecoeficiència, que impliqui canvis profunds en les polítiques públiques, el comportament empresarial i els hàbits de consum. També s'examina la qüestió de la "petjada ecològica", que mesura l'impacte ambiental del consum humà en termes de l'espai necessari per absorbir els recursos naturals i les emissions generades. Per aconseguir una economia realment sostenible, cal prioritzar l'equitat en la distribució de recursos i la suficiència global del consum, en lloc de seguir augmentant el producte total. Això ens situa davant d'una cruïlla històrica, on el camí cap a la sostenibilitat es troba amb una greu crisi ambiental i social.