Sociologia (2) PDF

MÒDUL 1 1. SOCIOLOGIA I IMAGINACIÓ SOCIOLÒGICA SOCIOLOGIA -> Estudi de les societats, la vida social humana, i la interacció social. SORGEIX A finals del segle XVII -> ciència comença a substituir a la religió en tots els àmbits del coneixement per explicar el mon (física, biologia, filosofia, his...

MÒDUL 1 1. SOCIOLOGIA I IMAGINACIÓ SOCIOLÒGICA SOCIOLOGIA -> Estudi de les societats, la vida social humana, i la interacció social. SORGEIX A finals del segle XVII -> ciència comença a substituir a la religió en tots els àmbits del coneixement per explicar el mon (física, biologia, filosofia, història...). Presa de consciència que la societat és com és perquè les persones l’han fet d’una determinada manera. Segle XIX -> Sociologia neix en un context de grans canvis (revolució industrial, revolució francesa i revolucions socials, descobriments científics…). El món tradicional va desapareixent, sociologia intenta explicar tots aquests canvis. SOCIETAT -> agrupació complexa i estable de persones que interactuen entre sí en un determinat territori i tenen una certa cultura i forma de viure compartida. - Societats concretes, que es corresponen més o menys amb els Estats-nació. Ex: la societat francesa. - Sentit més ampli i en plural per fer referir-se a les societats de països d’un entorn similar (Ex: les societats europees), o a la humanitat en general (Ex: les societats humanes). Per entendre com funciona la societat és necessari una perspectiva geogràfica i temporal àmplia, és a dir comparar societats de països i d’èpoques diferents. Una perspectiva comparada ens permet entendre millor el món on vivim. Veure que allò que ens sembla “normal” no ho és necessàriament. CULTURA -> Creences, valors, normes i pràctiques i maneres de viure compartides per un grup social. Té aspectes tangibles (objectes) i intangibles (valors, creences). Cultura i societat són dos termes relacionats: no hi ha cultura sense societat ni societat sense cultura. MACRO SOCIOLOGIA -> Analitza els processos socials a gran escala (transformacions de la família, del mon del treball, de les formes de parlar, de vestir en una societat...) - Ex: quin són les principals fonts d’estrès laboral dels i les treballadores/educadores socials? MESO SOCIOLOGIA -> Analitza grups intermedis (organitzacions, comunitats...). - Ex: com funciona un determinat Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE)? MICRO SOCIOLOGIA -> Analitza les interaccions quotidianes i a petita escala (formes de comunicació entre un grup d’amics, com actuen alumnes i professor/a en una aula…).  - Ex: com un Treballador/a o Educador/a social es relaciona amb un usuari en un centre determinat? IMAGINACIÓ SOCIOLÒGICA -> Suposa una comprensió lúcida de com funciona la societat. Implica veure la relació entre la història (el context) i la biografia (l’experiència personal) i la relació d’ambdues per així entendre la societat. Permet analitzar la relació entre les transformacions generals de la societat i les característiques íntimes del jo. Implica alliberar-se de la immediatesa de les circumstàncies personals i saber posar les coses en un context més ampli. IMAGINACIÓ SOCIOLOGICA I PROBLEMES SOCIALS -> Des de la imaginació sociològica podem entendre les causes socials de molts problemes individuals. - Exemple -> Imaginem una determinada persona que està a l’atur, o viu al carrer, o pateix alguna addicció. Per entendre les causes de la seva situació no n’hi ha prou en analitzar les seves decisions personals, sinó que cal analitzar el context social, i posar en relació la seva situació personal amb el funcionament general de la societat. Problema social -> Una qüestió que afecta negativament a un cert nombre de persones en una societat. Ex: atur, sensellarisme, fracàs escolar, addiccions... Problema sociològic -> Els fenòmens socials, problemàtics o no, que estudien les i els sociòlegs. Ex: per què està de moda la roba d’estil casual?. Transformar un problema social (ex: atur) en un problema sociològic vol dir estudiar en profunditat aquest problema per entendre les seves causes, motius, característiques, etc. (ex: preguntar-se “quines són les causes de l’atur juvenil?”). SOCIOLOGIA I EDUCACIÓ I TREBALL SOCIAL -> Serveix per entendre el funcionament de la societat i contextualitzar el problemes concrets sobre els quals intervé un educador i/o una treballadora social. Quines metàfores fem servir per explicar que la sociologia busca anar més enllà de la superfície de les coses? Mirar entre bambolines Buscar els engranatges de la societat Mirar el backstage de la societat Analitzar la cuina del restaurant, no només el plat Descobrir els misteris de la societat El/la sociòloga com excavadora social Desemmascarar la societat El talp NIVELLS DE SIGNIFICACIÓ -> Els actes humans tenen diferents nivells de significació, i alguns passen desapercebuts en la vida quotidiana. La perspectiva sociològica implica una mirada crítica de la realitat. Busca anar més enllà de les explicacions que es consideren evidents habitualment. SOCIOLOGIA I INTERVENCIÓ SOCIAL (?) La majoria de sociòlegs/es no només s’han dedicat a l’anàlisi sinó que també han tingut interès per qüestions pràctiques i per posar anàlisi al servei d’algun tipus de polítiques socials. A Europa el sorgiment de la sociologia al segle XIX està lligada a la preocupació per les desigualtats de la nova societat capitalista industrial que llavors estava sorgint. Als Estats Units la sociologia es va consolidant a les universitats a inicis del segle XX associada a activitats filantròpiques i com una ciència orientada a resoldre els problemes de la societat. Però el coneixement sociològic no necessàriament ha de ser utilitzat en favor de la intervenció social per a corregir desigualtats. Pots ser utilitzat també per mantenir desigualtats, o al servei del poder i dels grups privilegiats. Depèn del compromís i la voluntat del/a sociòleg/a. SOCIOLOGIA PÚBLICA -> considera que la sociologia no pot restringir-se a l’activitat acadèmica i que ha de buscar el diàleg públic sobre assumptes crítics que afecten a la societat i que són d’interès polític general (desigualtats, racisme, moviments socials i protestes…). 2. LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DE LA REALITAT El concepte de “construcció social de la realitat” la forma en què funciona la societat (valors, normes, costums, sistema educatiu, mercat laboral…) estan construïts socialment per les persones. És fruit de la història i l’evolució d’un determinat model social i resultat dels conflictes que hi ha hagut. No és natural ni la única possible (Ex: blau pels nens i rosa per les nenes). SENTIT COMÚ -> és una cosa evident, que cau pel seu propi pes i no necessita argumentar-se o discutir-se. Ser conscients de que la realitat social és construïda ens permet qüestionar-nos el “sentit comú”. Moltes coses que avui consideraríem inacceptables serien de “sentit comú” en altres èpoques (ex: la idea que les dones són inferiors als homes). MÓN DONAT PER DESCOMPTAT -> fa referència al coneixement rutinari que les persones tenim en la nostra vida quotidiana. Entendre el caràcter construït de la realitat vol dir qüestionar-se allò que donem per descomptat. IDEOLOGIA -> En termes generals fa referència a les idees i creences fonamentals d’un individu o un col·lectiu pel què fa a la societat. Sol ser la base que defineix les actituds polítiques de les persones. Les ideologies estan al servei dels interessos d’un determinat grup social. Serveixen per justificar l’actuació d’un determinat grup social i interpreten la realitat de manera plausible, creïble. (Peter Berger, Invitació a la sociologia). En una determinada societat sol haver-hi una determinada ideologia majoritària, que es correspon a la visió del món i als interessos dels grups socials dominants. COSMOVISIÓ -> És una forma de veure el món, de donar sentit a l’existència (vida, mort...) fruit de la cultura, la religió..., d’una societat o un determinat grup social. La societat (i/o el subgrup social del qual nosaltres formem part) proporciona a l’individu una cosmovisió, un sentit global de l’existència. El propi llenguatge contribueix a definir la nostra relació amb la societat i la nostra manera de pensar. Per això a vegades hi ha expressions o paraules que costen de traduir a altres llengües, que no tenen un equivalent clar. Exemple -> Els inuit (esquimals) tenen més de 50 paraules per a referir-se a diferents tipus de neu. La cosmovisió del grup social, de la cultura, o de la societat on pertanyem ens apareix com a natural i com la forma "normal" de veure les coses. ETNOCENTRISME -> Jutjar els comportaments socials a través de la pròpia cultura. Ex: jutjar com viuen les persones a l’Àfrica subsahariana a partir dels valors i formes de pensar de les societats europees. EUROCENTRISME -> forma d’etnocentrisme. Considerar que Europa i la cultura europea (i per extensió l’Occidental) han estat el centre i el motor de la història de la humanitat. Implica analitzar el món des del prisma europeu. Sol implicar menysprear o oblidar, per exemple, l’art i la cultura dels països no europeus. ORIENTALISME -> Analitza com les representacions occidentals de l’Orient Mitjà i l’Àsia estan esbiaixades, carregades de prejudicis i reafirmen de manera implícita la idea que el món occidental és superior. L’orientalisme va ser la base del domini colonial europeu, però no va desaparèixer després de la fi del colonialisme. La perspectiva sociològica i la constatació del caràcter construït de la realitat social ajuda a evitar una mirada etnocèntrica i eurocèntrica de les societats humanes. CONSTRUCCIÓ SOCIAL DE LA REALITAT, ETNOCENTRISME I RELATIVISME CULTURAL El relativisme cultural considera que cada cultura s’ha d’entendre en els seus propis termes i que és impossible tenir un punt de vista únic i universal de les coses. És una perspectiva que permet entendre i promoure el respecte per les diferències culturals. Defensa la idea que cap cultura o forma de vida és superior a una altra. Implica, però, que no hi ha un criteri per a poder jutjar les coses ni establir el què està bé o malament. El problema d’aquesta perspectiva és que pot implicar acceptar qualsevol cosa (discriminació, violència...) amb l’argument de que és normal en una determinada cultura. També pot dificultar els canvis socials (ex: igualtat de gènere), en considerar que qualsevol pràctica social és vàlida. Dificulta tenir una perspectiva universal sobre drets humans, justícia social o relació amb el medi ambient. En realitat, és possible evitar l’etnocentrisme (i l’eurocentrisme) i acceptar la diversitat cultural sense caure en el relativisme. Es pot assumir que hi ha diverses cultures i formes de societat i que la pròpia (en el nostre cas, l’occidental i europea) no és la millor ni la única possible, sense que això impliqui considerar que qualsevol forma de vida, o de pràctica cultural és acceptable. MÒDUL 2 1. ESTRUCTURA SOCIAL La forma en què està organitzada i estructurada una societat s’anomena estructura social. Intenta identificar els elements centrals que expliquen el funcionament de la societat. En el terreny macro es refereix a qüestions com les institucions socials, l’estratificació social (desigualtat socioeconòmica...), i les relacions estructurades entre grans grups socials (ex: relacions de gènere, de classe...). En el terreny meso es refereix a qüestions com les relacions entre organitzacions i col·lectius humans. En el nivell micro es refereix al comportament quotidià de les persones i a les normes socials que el regeixen (ex: les relacions de gènere al sí d’una família). Analogia orgànica -> Als inicis fou habitual entendre l’estructura de la societat fent una analogia amb un organisme viu, com el cos humà. L’escola sociològica que més ha defensat aquesta analogia és el funcionalisme. Des d’aquesta perspectiva la societat és un tot, com un organisme viu, format per diferents parts (els òrgans), on cada part fa una funció determinada, dins d’una jerarquia. Sol implicar una visió bastant conservadora de la societat i poc partidària de canvis socials. Analogia arquitectònica -> Podem entendre la societat també com un edifici, amb una determinada estructura, fonaments, pisos... Permet veure com la societat té una estructura complexa, però a la vegada permet entendre que la societat es pot canviar (ex: un pis es pot reformar, es poden tirar parets al terra, etc) Analogia geològica -> A vegades s’analitza la societat fent una analogia amb els diferents estrats (capes) de roques sedimentàries. És una metàfora habitual en parlar de desigualtats socials. Hi ha moltes definicions d’estructura social -> Xarxa de relacions fonamentals entre grups, subjectes, o actors socials referides als recursos, domini, i poder que dona lloc a un sistema de desigualtat. La idea de xarxa mostra que l’estructura social és complexa. El terme relacions socials ens recorda que els i les membres de la societat establim certs tipus de relacions estructurades. ESTRUCTURA I AGÈNCIA En analitzar les societats humanes hem de tenir en compte: - Estructures -> aspectes fonamentals d’un determinat aspecte de la societat (el sistema educatiu, el mercat de treball...) o d’una determinada institució (la família...). Les estructures impliquen pautes estables, difícils de canviar, en el marc de les quals les persones viuen.  - Actors -> Persones o conjunts de persones (organitzacions, etc) que intervenen en la vida social. Una persona és una actor individual i una organització, grup, etc., és un actor col·lectiu. (ex: empresaris i sindicats). - Processos -> Són el conjunt d’interaccions entre individus i grups socials que tenen lloc a la societat (el què fan, com es relacionen entre sí, com s’influencien mútuament...) Acció social -> tota acció conscient que es dirigeix als altres i els influencia d’alguna manera. Es pot entendre de manera objectiva (analitzar què fa una persona) o de manera subjectiva (analitzar el significat que li dóna la persona a allò que fa). Cal analitzar què fa una persona i perquè ho fa. Exemple Si una persona surt corrents de casa cridant "foc" el motiu de l’acció és que creu que hi ha foc (percepció subjectiva), però hi pot haver foc o no (realitat objectiva). La raó immediata de l’acció social resideix en com la persona percep una situació (es pensa que hi ha foc), però la pot percebre correctament o no. Agència -> capacitat individual o col·lectiva per a l’acció, és a dir per actuar, i pensar lliurement. Acció col·lectiva -> Acció empresa per un conjunt de persones que persegueixen un objectiu compartit o més d'un. Exemple: qualsevol tipus de protesta social (manifestació, ONGs...). Organització -> Grup formal, orientat a uns objectius, amb membres i una estructura definida, regit per unes normes i procediments que guien el seu funcionament. Exemples: partits, empreses, universitats... En la societat existeix una tensió entre la capacitat d’agència, és a dir d’acció (individual i col·lectiva) i les estructures de la societat que limiten aquesta capacitat. Exemple Les persones prenen decisions sobre quina carrera estudiar o quins tipus de feina buscar. Però això està condicionat pels orígens socials, la classe social, el gènere, etc. L’estructura social juga un paper important en les decisions de les persones, però no les determina totalment. La dicotomia entre estructura i agencia (capacitat d’acció) és una de les més antigues i importants de la sociologia. Molts autors/es han intentat sintetitzar aquesta tensió entre estructura i agència buscant un punt intermedi, que reconeix que les persones tenen capacitat d’agència (d’acció) però que al mateix temps la societat limita aquesta capacitat. Aquesta cita de Marx resumeix bé aquesta tensió entre estructura i acció: "Els homes (sic) fan la seva pròpia història, però no la fan en el lliure albir, sota circumstàncies triades per ells mateixos, sinó sota aquelles circumstàncies amb què es troben directament, que existeixen i els hi han estat llegades pel passat." -> poden escollir com actuar però les seves possibilitats estan limitades per les estructures socials. Podem decidir com volem actuar, però dins d’un determinat ventall de possibilitats limitades. Teoria de l’estructuració (Anthony Giddens, La constitución de la sociedad, 1984). Estructura i agència estan mútuament entrellaçades. L’estructura no només restringeix les possibilitats d’acció, sinó que també ofereix possibilitats d’acció. Les accions repetides de moltes persones ajuden a la vegada a reproduir i/o a canviar l’estructura social. Estructura és el mitjà (el marc) i el resultat de l’acció social. Aquesta relació recíproca entre estructura i agent s’anomena estructuració. L’estructura són les normes (límits) i els recursos (oportunitats) que possibiliten que les pràctiques socials es puguin desenvolupar. És a dir, per Giddens, no hem de veure l’estructura simplement com una cosa que limita, una cotilla que no deixa fer certes coses, sinó també com aquells recursos que permeten l’acció social. Exemple Una escola té unes determinades normes que marquen el què s’hi pot fer o no (límits). Al mateix temps, l’escola és un recurs que permet que s’hi desenvolupi un procés d’aprenentatge. Habitus -> intenta resoldre la tensió entre estructura i acció. És el conjunt de principis de comportament, pensament i de gust que genera una determinada forma de fer, de pensar i d’actuar. És la forma en què un persona entén i comprèn el món. És l’stock bàsic de coneixements que té una persona. S’hereta amb la posició social, però es pot modificar. Les persones fan, actuen, pensen..., d’una determinada manera en funció del seu habitus, és a dir en funció del conjunt de coneixements, principis, etc., que té i que es deriven de la seva situació social (orígens familiars, escola on ha anat, etc). Exemple Una persona és lliure de triar l’estil de vestimenta que vol portar, però la forma de vestir (gust, etc) està condicionada socialment (nivell educatiu, entorn cultural, entorn socioeconòmic...). El nivell cultural, educatiu, l’entorn socioeconòmic, cultural... ens ajuda a entendre perquè una determinada persona vesteix d’una determinada manera. Importància per l’educació i el treball social La tensió entre estructura i acció és útil per als i les educadores i treballadores socials perquè ajuda a entendre la situació de moltes de les persones amb les que treballen i atenen. Les persones tenen un marge d’acció individual però al mateix temps estan limitats per uns factors estructurals (desigualtats, discriminació, atur...). A part, explica com la seva feina d’intervenció social (agència) pot incidir en la realitat i aconseguir canvis concrets, però es veu limitada pels grans problemes estructurals (polítiques econòmiques, prejudicis...). 2. ESTRATIFICACIÓ I DESIGUALTATS SOCIALS Diferència -> Es refereix a la diversitat existent en una societat pel què fa a les característiques de les persones (color de pell...) o al seu comportament. No pressuposa cap relació de jerarquia. Desigualtat - > Implica l’existència d’una relació jeràrquica entre individus o grups socials. Fa referència a que determinades persones o grups socials posseeixen més quantitat de certs recursos (poder, prestigi, diners...). Però sovint la diferència ha estat la base a partir de la qual s’han construït les desigualtats. Ex: el color de pell és una diferència entre persones, no una desigualtat (un color de pell no està per sobre d’un altre). INTERSECCIONALITAT -> diferents maneres d’explicar com es relacionen entre sí els diferents factors de desigualtat. El concepte serveix per analitzar els diferents factors de desigualtat (i.e. classe i gènere) interactuen entre sí i es fusionen en una sola experiència personal (Ex: ser una dona negra afroamericana). No s’ha d’entendre tant com l’existència de múltiples identitats, sinó com l’existència d’estructures de desigualtat (patriarcat, racisme...) que converteixen determinades identitats (dona, afroamericana...) en vulnerables o discriminades. ESTRATIFICACIÓ SOCIAL -> vol dir que està formada per diferents nivells (estrats), mútuament relacionats, ordenats jeràrquicament (un sota l’altre) en funció de determinats factors socials (ingressos, nivell educatiu, prestigi...). És un concepte molt descriptiu, sovint per representar a una societat estratificada fem servir la imatge d’una piràmide. Hi ha societats amb sistemes d’estratificació tancats (on és molt difícil canviar d’estrat) o oberts (on és més fàcil canviar d’un estrat a l’altre). Moltes societats tenen sistemes on es combinen els dos aspectes. Històricament els principals factors d’estratificació social han anat canviant. Els grans sistemes d’estratificació han estat: - Esclavisme Societats antigues, imperis colonials europeus... Basat en l’existència d’una ampli estrat de persones esclaves no lliures que feien determinades feines. - Sistema de castes Propi de la Índia. La població es divideix en un seguit d’estrats (castes) que vénen donades pel naixement, sense possibilitat de que hi hagi mobilitat social d’un grup a l’altre. És a dir, una persona que neixi en la casta més inferior (dalit) sempre ho serà. - Sistema estamental El propi de l’edat mitja. La societat es dividia en tres grans grups: noblesa, clergat, tercer estat (el poble, la majoria de la població). La mobilitat no estava prohibida però era poc habitual.  - Sistema de classes Sorgeix amb el capitalisme i es basa en la divisió de la societat en funció de la posició econòmica de les persones i del fet que siguin treballadors/es (qualificats, no qualificats...) o empresaris (petits, mitjans, grans...). Hi ha més mobilitat social que en d’altres sistemes a la vegada que es mantenen alts nivells de desigualtat. ESTATUS SOCIAL -> posició que una persona ocupa en un determinat sistema social: a la societat, a la família, empresa... La posició que s’ocupa a cada àmbit (societat en general, família, empresa...) va associada a un cert rol (pare, directora...). El tipus d’estatus i de posició que ocupem determina les nostres relacions socials. Quan analitzem l’estatus d’una persona tenim en compte varis criteris. Per exemple, si volem mirar l’estatus socioeconòmic d’una persona tindrem en compte variables com: ingressos, prestigi de la feina, nivell educatiu... Inconsistència d’estatus -> Situació on la posició d’una persona combina aspectes positius i negatius en els diferents aspectes que tenim en compte per analitzar el seu estatus. Exemple Un professor universitari jove sense una plaça encara definitiva, té una feina de prestigi mig-alt, té un nivell d’ingressos baix, i un nivell educatiu alt. És a dir, el seu estatuts té aspectes contradictoris. MOBILITAT SOCIAL -> Desplaçament dels individus o grups socials des de la seva posició d’origen a una altra de diferent en l’estructura socioeconòmica. Mobilitat social vertical ascendent/descendent -> desplaçament d’un nivell o estrat a un altre: ascendent (cap a estrats superiors) o descendent (cap a estrats inferiors). - Mobilitat social horitzontal Desplaçament dins del mateix estrat. Exemple Canviar de feina per una feina més o menys similar. - Mobilitat social estructural Quan ens referim no a la mobilitat d’una determinada persona sinó d’amplis conjunts de persones. - Mobilitat intergeneracional Analitza la mobilitat social entre generacions. - Mobilitat intrageneracional Analitza la mobilitat social, la trajectòria, dels i les membres d’una mateixa generació durant la seva vida. No compara entre generacions sinó en les diferents etapes de la vida d’una persona o grup de persones de la mateixa generació. ELITS (establishment)-> col·lectiu minoritari d'individus influents en un sector social determinat o en tota la societat que solen gaudir de privilegis no comuns a la majoria de la població. És el grup més privilegiat i poderós d’una societat (o d’una organització o grup social). Les elits solen ser grups relativament tancats, amb forts lligams interns (de tipus familiar, social, etc.). 3. EL CANVI SOCIAL El concepte de canvi social fa referència a la transformació d’una realitat social. Un canvi implica una successió de diferències observables i significatives en un objecte o situació que es produeixen en un període de temps determinat. Com canvien les coses? Acció individual -> Actuacions dels individus que busquen aconseguir un canvi o comportar-se de manera diferent a les normes. Acció col·lectiva -> Conflictes i lluites socials, protagonitzades per moviments socials, organitzacions, sindicats. Acció social i comunitària d’entitats socials. Acció institucional (o estatal) -> Actuacions del poder i les institucions polítiques (lleis, normes, polítiques...). Canvi conscient vs involuntari Conscient: fruit d’una acció que busca Involuntari: fruit d’una acció que no provocar un canvi pretenia provocar un canvi Conseqüències no intencionals de l’acció social - > concepte popularitzat per Robert Mertones accions (personals o col·lectives) no sempre tenen els efectes desitjats. Sovint poden tenir efectes no esperats negatius o positius. Quan fem les coses tenim unes intencions, però el resultat pot ser un altre. PROFECIA AUTOCOMPLERTA -> per Robert Merton (obra Teoría social y estructura social, 1949). És una predicció que, un cop feta, ella mateixa és la causa que fa que esdevingui realitat ja que desencadena una sèrie de fets favorables a que es compleixi. Exemple Una persona pensa que la relació sentimental amb la seva parella fracassarà. I els seus temors fan que es comporti de tal manera que acaba fent fracassar la relació. El concepte es pot referir al comportament individual de les persones, però també al comportament col·lectiu de grups socials o d’institucions o organitzacions (governs, empreses...). Exemple El conte "La profecia autocumplida" de Gabriel García Márquez narra la historia d’un petit poble en què el pressentiment inicial d’una persona de que una cosa terrible passarà al poble acaba desencadenant una sèrie de comportaments que al final provoquen que passi una cosa greu. EFECTE PIGMALIÓN -> Les expectatives sobre una altra persona (o persones) afecten com aquesta es comporta i el seu rendiment. Les expectatives que els altres projecten sobre nosaltres afecten com ens comportem. Exemple: Un/a professor/a de secundària pensa que un grup d’estudiants són bons i tenen potencial i un altre no, i com a resultat d’això dedica més temps als i les estudiants que pensa que tenen potencial i es desentén dels que creu que fracassaran escolarment. El resultat és que la seva acció contribueix a que les i els estudiants que pensava que tenien potencial encara ho facin millor i els que creia que fracassarien encara els hi vagi pitjor. Aplicació dels conceptes al treball i l’educació social Els conceptes de conseqüències no intencionades de l’acció social, profecia autocomplerta i efecte Pigmalió són útils per a la intervenció professional dels i les educadores i treballadores socials. A la feina, podem prendre decisions que tinguin una conseqüència no intencionada: per exemple, actuar de manera que una persona a qui li estem donant un servei deixi de confiar en nosaltres. També podem realitzar profecies autocomplertes: assumir una nova tasca professional, pensar que no estem prou preparades per a fer-la i que no la farem bé i, al final, acabar-la fent malament degut a la pròpia inseguretat. I la nostra actitud pot implicar l’efecte Pigmalión, és a dir, les expectatives que tenim sobre els altres influiran en el seu comportament: si, per exemple, treballem amb un grup de persones que fan una teràpia i pensem que una determinada persona no se’n sortirà i no podrà superar el seu problema, podem provocar que efectivament no se’n surti MICRO, MESO I MACRO Micro: canvis a petita Meso: canvis a escala Macro: canvis a gran escala, en processos mitjana. Ex: canvis en escala, transformacions socials petits. Ex: canvis una organització de les grans estructures i en una classe a la (Facultat, Universitat...) processos. Ex: canvis en Facultat el conjunt del sistema educatiu. Estratègies de canvis socials micro (Berger, P. Invitació a la sociologia, cap VI.) Sabotatge micro-sociològic -> Comportar-se de manera no convencional. Trencar les expectatives dels altres. Sentit de l’humor. Ex: en una festa comportar-se de forma diferent al què s’espera que hem de fer segons les normes. Decidir comprar roba rosa al teu fill nen. Exili i contra-societat -> Apartar-se de la societat. Intentar viure al marge. Projectes amb formes de vida alternatives. Ex: una comuna neo-rural Manipulació -> Utilitzar les estructures de la societat al nostre favor. Ni transformar- les ni separar se d’elles, sinó intentar treure’n profit. Ex: un presoner que aprofita el torn de la bugaderia per fregar-se la seva roba TIPUS DE CANVI SOCIAL Canvis menors Canvis poc significatius, que no alteren ni la identitat ni l’estructura d’allò que canvia. Ex: pintar les parets del pis Reajustaments estructurals Transformacions que afecten part de l’estructura o identitat d’una cosa, un fet o procés. Ex: tirar al terra algunes parets menors del pis i reformar el bany. Canvis estructurals Transformacions completes de l’estructura o identitat d’una cosa, fet o procés. És un canvi profund. Ex: una reforma integral del pis, on tirem a terra parets mestres, canviem el tipus de terra, movem els banys de lloc... FORMES DE CANVI SOCIAL Evolució Canvi que es va produint per la pròpia dinàmica social, com a resultat de la pròpia activitat dels actors. No es busca conscientment, sinó que es produeix a mesura que es van fent les coses. Reforma Canvi gradual, buscat de forma conscient pels actors socials. Sovint és una activitat planificada impulsada per una institució, organització, etc. Revolució Canvi rupturista i abrupte. Transformació profunda en poc temps. Es produeix quan un determinat ordre o estructura entra en crisi de legitimitat i no sap/pot reformar se, en un context de grans protestes socials i de disrupció de la vida pública degut a l’acció col·lectiva.. Metàfora sobre una revolució: quan no obrim la vàlvula d’una olla de pressió acaba saltant la tapa. 4. LES INSTITUCIONS SOCIALS La societat s’organitza en institucions socials: Ex: escola, família, empresa, universitat, administració, presó, justícia, matrimoni... Serveixen per a satisfer les necessitats humanes i estructuren el funcionament de la societat. Són un òrgan regulador que canalitza les accions humanes (Arnold Gehlen). Proporcionen mecanismes i maneres de fer a través de les quals la conducta humana esdevé modelada i pautada, segons el què la societat considera desitjable. Les institucions canalitzen el comportament, tanquen les portes a altres possibles formes d’actuar. L’estructura institucional de la societat subministra els models als quals s’han d’adaptar les nostres accions. Impliquen un sistema de relacions organitzat a partir d’unes determinades regles (formals o informals) que fa que hi hagi unes regularitats en els comportaments i les practiques de qui en forma part. Tenen autoritat moral i degut al procés de socialització la seva forma de fer les coses apareix com a normal o legítim. També posseeixen mecanismes de control per aconseguir que les persones actuïn segons les pautes definides (incentius, coacció, explicacions...). L’acció humana es repeteix, a través de rutines i hàbits. Aquesta repetició i “habituació” comporta la institucionalització. Quan es formalitza (per escrit o per costum) una forma d’actuar, uns procediments, una forma de fer les coses, hi ha institucionalització. Tipus d’institucions Hi ha molts tipus d’institucions socials. Es poden classificar de la següent manera: parentiu: matrimoni, família polítiques: regulen l’accés i l’exercici del poder (partits, administració, sindicats...) culturals: educació, ciència, religió, tradicions (escola, esglésies...) econòmiques: producció de béns i serveis (empreses, el mercat...) INSTITUCIONS TOTALS L’obra de Goffman és un estudi de l'hospital St.Elisabeth de Washington. Durant un any va conviure amb el personal del centre i els interns. Busca entendre el punt de vista dels interns i presenta l’estudi des de la seva òptica, un enfocament que no era habitual en aquell moment. La seva recerca és una crítica a les institucions psiquiàtriques de l’època. Les institucions totals modelen absolutament a l’individu, l’absorbeixen, controlen el seu comportament Els i les seves integrants en general viuen tot el dia en el mateix lloc, amb la mateixa gent i/o amb les mateixes normes. Les activitats diàries estan programades i es regeixen per unes normes explícites. Exemples: Presó, hospital psiquiàtric... 1. Cura de persones dependents que no són cap amenaça per la comunitat: residències de gent gran, centres per infants orfes... 2. Cura de persones dependents que són considerades una amenaça per la comunitat: hospitals per malalties infeccioses, hospitals psiquiàtrics... 3. Internament de persones que han comès delictes: presons, 4. Centres laborals: casernes, vaixells, camps de treball 5. Refugis religiosos i espirituals: monestirs, convents... Separació entre institució i món exterior Hi ha un escissió, una separació entre el món de fora i la vida dins de la institució. La institució total limita el contacte entre els/les internes i el món exterior. En algunes institucions totals l’internament no és voluntari i no es pot sortir quan es vol, sinó quan toca (final de la condemna, etc). En d’altres l’internament és voluntari, però un cop a dins la dinàmica va aïllant l’intern/a de l’exterior. Programació de les activitats i rutina diària dels i les internes Té quatre característiques: Estan establertes des de dalt (direcció, autoritats...). Estan estrictament programades (horaris, tasques a fer...). Es basen en unes normes formals. Es fan complir per l’acció del personal de la institució. Els i les internes compleixen les tasques diàries de manera col·lectiva i són les mateixes pels interns/es de la mateixa categoria. Goffman utilitza el concepte de "gestió de conglomerats humans indivisibles". Separació interns/es i personal Dins la institució hi ha una separació estricte entre interns/es i personal. Ambdós grups tenen un nivell de contacte molt diferent amb el món exterior. Cada un dels grups sol representar l’altre amb estereotips rígids. Cada grup té un nivell d’informació i una capacitat de comunicació molt diferent (els/les internes solen tenir el seu dret a comunicar-se restringit, limitat a supervisors/es, guàrdies, no a alts responsables). Mortificació/mutilació del jo Les institucions totals provoquen un desentrenament de la vida social que incapacita temporalment al/la pacient/intern per la vida diària. Es produeix un procés de desculturització. La mortificació/mutilació del jo implica que l’antic jo es destrueix a través de varis rituals (afaitar-se el cap, canviar de vestimenta, dutxar-se, desfer-se dels teus objectes, fins i tot canvi de nom, o no tenir nom i tenir un número). Les institucions totals són "un experiment natural del què es pot fer al jo" (Goffman). La mortificació del "jo" té dues vessants: Atacs a la autoidentificació Atac a la capacitat de presentació habitual de la persona, a la seva forma d’aparèixer en públic, d’imatge... Limitació a l’autodeterminació i a la llibertat Modelar els seus comportaments, canviar la seva forma d’actuar... El resultat és la pèrdua d'identitat i modificació del jo (o destrucció en els casos més extrems). Tensió entre institució i interns/es: els individus intenten conservar elements de la seva identitat i subvertir les normes (customitzar la roba, fabricar cosmètics artesanals...). Entre les/els interns hi sol haver una combinació entre tensió i agressions i solidaritat. La sensació de compartir la mateixa situació, d’haver caigut en desgràcia per ser a on són, genera una certa cultura d’ajuda mútua. Reorganització de la identitat personal En paral·lel a la mortificació del jo la institució proporciona un nou marc de referència a l’intern/a per a la reorganització de la seva identitat personal. Aquest nou marc de referència està format per: Les normes de la institució. Un sistema de petits privilegis i recompenses per complir les normes. Un sistema de càstigs en cas d’incompliment. Models d’adaptació Els i les internes tenen quatre models i estratègies per adaptar-se a la institució: Regressió situacional La persona intenta no tenir cap mena de participació en la institució (mostra falta d’interès excepte per les coses que l’afecten directament, etc). Línia intransigent La persona es confronta obertament amb la institució (no vol cooperar, complir les normes...). Colonització La persona s’acomoda a la institució, s’hi acaba trobant bé (en comparació amb el què tenia al món exterior) i intenta aprofitar-se’n. Conversió La persona assumeix les normes de la, i la visió que la institució té d’ell/a i es subordina a la institució. Cerimònies institucionals Les institucions solen tenir activitats (festa de fi d’any, nadal...) especials, obertes al públic (familiars...), on es representen obres teatrals, mostres artístiques, música, etc. Aquestes cerimònies donen una imatge de la institució diferent de la que realment és en el seu dia a dia. També quan hi ha una visita d’autoritats la institució busca donar una imatge especial (tot net, absència de conflictes...) Contradicció entre objectius i realitat Sovint hi ha un desajust entre els objectius formals de la institució total i la seva realitat pràctica. Exemple: Un hospital psiquiàtric té formalment l’objectiu de sanar a les persones internes, però en realitat això no és el què passa. O una presó té una funció de reinserció social però no es compleix. INSTITUCIONS VORACES -> Lewis A. Coser (Greedy institutions, 1974). Organització que demana als seus membres l'adhesió absoluta, fidelitat exclusiva i incondicional, i assimilació completa, de manera que no tinguin altre estatus o rol que el que s'emmarca en l'organització. Les persones que hi participen ho solen fer de manera voluntària i solen tenir una visió positiva de l’organització, ja que els dóna una manera de veure les coses, informació, una forma de viure, unes relacions personals... Exemples d’institucions voraces Sectes religioses, organitzacions polítiques de tipus sectari, situacions d’empleats/ades domèstiques internes... (En el cas de les empleades domèstiques internes dependents d’una família adinerada no es compleix la característica de ser una organització necessàriament ben valorada per la persona, però si la resta de trets: la família demana dedicació absoluta a l’empleada, que està al seu servei i no té una vida personal al marge, etc) Per les persones que en formen part hi sol haver una diferència important entre la vida dins de l’organització i el món de fora. Però a diferència de les institucions totals, no hi ha necessàriament una barrera física entre l’organització i la resta del món, sinó una barrera simbòlica (Ex: algunes sectes religioses viuen aïllades, però moltes no, no hi ha separació física respecte la societat, com seria el cas d’una presó o d’un hospital psiquiàtric) 5. CONTROL SOCIAL ORDRE SOCIAL I LEGITIMACIÓ El fonament últim de l’ordre social és la violència. La repressió i la força (presó, policia...) són en última instància els mecanismes que garanteixen la pervivència d’un determinat ordre social. Però habitualment entren poc en escena i altres mecanismes de control social són els que garanteixen el manteniment de l’ordre social. Perquè les persones aprenguin a viure en una determinada societat és necessària la legitimació d’aquest determinat ordre social. La legitimació és el procés d’explicació i justificació de l’ordre social. Té la finalitat de donar sentit i justificar l’ordre social. Els processos de legitimació serveixen per justificar perquè una determinada societat o institució està organitzada d’una certa manera. Serveixen perquè les persones trobin sentit al seu paper i al lloc que ocupen a la societat. La legitimació és sobretot necessària per la transmissió generacional d’un ordre institucional i social: calen explicacions que el justifiquin. Hi ha graus de legitimació diferents: 1) “així es fan les coses” quan s’expliquen a un infant 2) Explicacions teòriques rudimentàries: frases fetes, dites, proverbis 3) teories explícites que “expliquen” i justifiquen una cosa (ex: com funciona el mercat de treball...) Sovint les “explicacions” de com funcionen les coses no són necessàries: formen part del “món donat per descomptat” i el “sentit comú” [recordar PPT La construcció social de la realitat]. Les grans explicacions per a legitimar un ordre social o una situació apareixen quan hi ha una “crisi” o un “qüestionament” de l’ordre social o d’una situació. La legitimació és especialment important per als ordres socials basats en la desigualtat. Quan l’ordre social (de manera total o parcial) apareix com a il·legítim és quan pot entrar en crisi i donar-se processos de canvi social, revoltes... ORDRE SOCIAL I HEGEMONIA Hegemonia: en els ordres socials desiguals els grups poderosos tenen la capacitat de fer passar els seus interessos privats com a interessos col·lectius de la majoria i fer que la seva visió del món sembli la normal. Com ho aconsegueixen?: Escola, mass media, esglésies, tradició... La societat desenvolupa mecanismes de control social per a assegurar que les persones accepten el seu lloc en la societat i l’ordre social, i es comporten segons els pautes socials. El concepte de control social fa referència a que la societat té mecanismes per a regular el comportament i el pensament de les persones. NORMES SOCIALS Són les normes de comportament determinades per la societat i que es transmeten a través del procés de socialització (educació, costums…). Serveixen per mantenir l’ordre social. Solen estar basades en valors, tradicions i costums. Poden cristal·litzar en normes jurídiques: lleis i reglaments. Poden ser formals i informals. Ex: en una Facultat hi ha normes formals (reglament…) però també informals (costums, hàbits…). SANCIONS El comportament social de les persones es modela a través de la interiorització de les normes de la societat i de l’existència de mecanismes de sancions per a qui no les compleixi. La seva funció és assegurar el control social: que els individus tinguin un comportament conforme als valors i normes de la societat. - Sancions formals: impliquen algun tipus explícit de càstig (acomiadament, un punt menys a la nota, multa, un ascens...). - Sancions informals: més imprecises (males mirades, comentaris, una crítica, una felicitació, ridícul, ostracisme...). - Sancions positives (estima, premis, gratificacions...) - Sancions negatives (càstigs, crítiques...) ORDRE I CONTROL SOCIAL El control social implica: Interiorització de les normes: fa que la realitat se’ns aparegui com a evident i natural. Legitimació: fa que la realitat se’ns aparegui com a evident i natural. Sancions: negatives per a qui no compleix les normes i positives per a qui les compleix. Exemple: per què no tiro un paper al terra quan passejo pel parc? Estic d’acord amb la norma que m’han ensenyat de que tirar papers al terra està malament (interiorització de la norma percebuda com a legítima) No vull que em mirin malament les altres persones que estan al parc (sancions informals negatives) Tinc por a que em posin una multa (sancions formals negatives) DESVIACIÓ SOCIAL El terme “desviació social” designa aquells comportaments que es fan contravenint les normes i les convencions socials. La paraula “desviació” té una connotació negativa en el llenguatge quotidià. Però no en termes sociològics. Sovint els comportaments “desviats” són pioners de canvis socials innovadors. Ex: els primers ecologistes, o les primeres feministes. No tots els comportaments minoritaris es consideren desviats, només aquells que van contra les normes. Exemple Practicar un esport com el rugby és una pràctica minoritària a Catalunya, però no es considera desviada ja que no contradiu cap norma social, no implica fer res que es considera fora d’allò normal. Desviació primària Quan un individu fa petits actes de transgressió, però que no són importants per la seva vida o la seva identitat i es normalitzen. Ni l’individu en qüestió ni la societat consideren que aquesta persona sigui “desviada”. Ex: fer una petita infracció de tràfic, menjar en un autobús on està prohibit. Desviació secundària Quan una persona comet més actes fora de la norma que no són normalitzats i acaben sent etiquetats per la societat com a “desviats”. Ex: un lladre que fa petits robatoris. En aquests casos la persona en qüestió acaba acceptant l’etiqueta de “desviat” i reorganitza la seva identitat. Passa a considerar-se així i a generalitzar el seu comportament. (Edwin Lemert, Social Pathology, 1951) TEORIA DE L’ETIQUETATGE -> Etiquetatge -> Procés pel qual individus i grups socials són identificats com a posseïdors de certes característiques (ex: desviat, violent...) per part d’altres individus o grups que tenen el poder suficient per a imposar aquestes etiquetes. L’etiquetatge és un procés d’interacció entre les/els etiquetats i les/els etiquetadors. Les etiquetes expressen l’estructura de poder de la societat. El procés d’etiquetatge no només explica a la persona o col·lectiu o cosa etiquetada, també diu molt de l’etiquetador/a. L’etiquetatge serveix per entendre el comportament de la persona o grup etiquetat i també per analitzar la reacció de la societat. PÀNIC MORAL -> Stanley Cohen (Folk Devils and Moral Panics, 1972) Reacció social exagerada a algun tipus de problema o fenomen social. Ex: por a la delinqüència. Les pautes dels pànics morals solen ser: 1. Identificació d’algun fenomen que es veu com un problema (Ex: immigració). 2. Escàndol mediàtic i exageració per part dels mitjans de comunicació. 3. Pressió cap a les autoritats perquè facin alguna cosa. En l’actualitat els pànics morals s’han convertit en un fet quasi estructural, no en qüestions puntuals. Han esdevingut trets crònics de la vida quotidiana de les societats modernes. Els pànics morals han esdevingut mecanismes de control social generalitzats, que serveixen per configurar les actituds polítiques i les opinions. Ex: l’escàndol mediàtic constant en relació a la immigració. CERIMÒNIA DE DEGRADACIÓ -> Harold Garfinkel (1917-2011) -> Qualsevol treball comunicatiu entre persones pel qual la identitat pública d’un actor és transformat en una cosa vista com inferior. Implica la degradació de la identitat i l’estatus de la persona. Actua com a forma de control d’individus que no actuen com la comunitat (o l’organització, l’empresa, la família...) vol. És una pràctica universal i habitual. En el procés hi participen tres actors: denunciant, víctima i testimonis. El/la denunciant tria com a víctima algú que actua fora de les normes. Primer, intenta coaccionar-lo (a través de pressions, intoxicació de l’entorn...) perquè canviï el comportament. Si no és el cas, el/la denunciant acusa públicament a la víctima de mal comportament, d’infringir les normes amb l’objectiu de destruir-la. Exemple En una empresa un/a empleat/ada creativa es salta les jerarquies i els procediments i exposa un problema greu de l’empresa que la direcció volia mantenir ocult. La direcció comença un procés de pressió i de crítica de l’empleat/ada i, en constatar que no canvia d’actitud, inicia ja una acusació formal general contra el seu comportament. Les fases d’una cerimònia de degradació són: 1. Les transgressions de la persona en qüestió s’han de fer públiques. 2. Una figura d’autoritat (direcció de l’empresa, cap d’una comunitat, patriarca de la família, església...) ha de denunciar la transgressió. 3. L’audiència i els testimonis han de creure que aquesta figura d’autoritat és representativa del grup (de l’empresa, la comunitat, el grup religiós, el club...) 4. La persona en qüestió, el “culpable”, ha de ser públicament criticat i castigat. 5. La persona en qüestió és expulsada de la comunitat (empresa, família, club, grup religiós, poble...) DESVIACIÓ I EDUCACIÓ I TREBALL SOCIAL Els conceptes de desviació social, etiquetatge, pànic moral o cerimònia de degradació són útils per als/les educadores i treballadores socials perquè descriuen processos fàcilment identificables amb els col·lectius amb qui treballen. Permeten entendre millor els processos de desvalorització social que pateixen moltes persones (pobres, minories, etc) i el comportament que té la societat cap aquests col·lectius. GRUPS SOCIALS -> grup de persones que tenen algun tipus de relació i comparteixen algun aspecte en comú que consideren important (ser de la mateixa família, amics, treballar a la mateixa empresa...). Implica un sentiment de pertinença. Els i les membres de la societat formen part de diferents grups socials (família, amics, companys de feina...) a la vegada. Una mateixa persona no actua igual en els diferents grups socials on participa i no hi fa la mateixa funció. Ex: no ens comportem igual amb el grup d’amigues que a la feina, i es pot donar el cas que en el nostre grup d’amics una persona jugui un rol de lideratge i en canvi a la feina faci un paper més secundari. Grups primaris -> Són petits i relativament rígids i impliquen un fort sentiment de pertinença entre els seus membres i habitualment bastanta relació. Ex: família i amics Tenen una funció de suport mutu, i els seus membres poden rebre suport emocional, financer, social... El grup és un fi en sí mateix, no és un mitjà per una altra cosa. Grups secundaris -> Grups més grans i impersonals en el què els i les membres estableixen llaços a través d’una activitat o objectiu compartit, més que no pas lligams emocionals forts. Ex: una empresa. Les i els empleats estan connectats entre sí a través de la feina que fan i tenen menys coneixement mutu. El sentiment de pertinença és menor (tot i que també existeix). Un determinat grup secundari es pot convertir en primari. Exemple Un determinat grup de treballadors, com a resultat del temps que passen junts a la feina, s’acaba convertint en un grup primari d’amics. Per exemplificar el què és un grup primari i un de secundari podem pensar en una casament on hi ha molts/es invitades. Entre ells hi haurà la família més pròxima dels nuvis i els amics i amigues més pròximes. Aquests formen part dels seus grups primaris. Però també hi haurà potser companys de feina, algun amic llunyà, companys de l’escola amb qui es manté una certa relació llunyana, parts de la família extensa amb les que quasi no hi ha contacte, etc. Aquests serien els grups secundaris. Grup i xarxes socials Els grups socials no són només agrupacions de persones separades. Estan també relacionats. Per entendre això fem servir el concepte de xarxes socials. Les persones son nodes d’una xarxa i estan interconnectades. Ex: En un grup d’amigues hi ha subgrups, membres connectades entre sí de manera intensa i membres amb vincles més dèbils amb la resta. Les xarxes i les connexions de les persones són importants per a viure en societat. Ex: quan busquem una feina sovint tirem de contactes, coneguts... Conformitat de grup -> Procés pel qual les i els membres d’un grup adapten les seves creences i comportament a les (majoritàries) del grup. GRUP DE REFERÈNCIA -> Robert Merton És el cercle que ens proporciona la primera font de normes socials i una idea del què és "normal". És el primer àmbit on ens comparem socialment Els individus l’utilitzen com a paràmetre per avaluar- se a sí mateixos. El grup que un individu fa servir per a determinar el què és normal i què no i per jutjar als altres i a sí mateix. TRADICIÓ I TRANSMISSIÓ El passat condiciona com fem les coses en el present. El costum, la tradició, l’hàbit, marquen com ens comportem. A vegades es fan les coses seguint els costums i la tradició sense ser-ne molt conscients. En altres casos el passat i la tradició són fonts de justificació i legitimació explícits i molt forts. Les societats tradicionals tenen un èmfasi més gran en el passat que la nostra.