Sociolingüistica t 1 ANDANA 24-25 PDF

ARTICLES LEGISLATIUS Les normes d’ús explícites són totes aquelles que formen el marc legal d’una llengua, com ara: -L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982), article 7 1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret de con...

ARTICLES LEGISLATIUS Les normes d’ús explícites són totes aquelles que formen el marc legal d’una llengua, com ara: -L’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982), article 7 1. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tots tenen dret de conèixer-los i d’usar-los. 2. La Generalitat Valenciana garantirà l’ús normal i oficial de les dues llengües, i adoptarà les mesures necessàries per a asegurar-ne el coneixement. 3. Ningú podrà ser discriminat per raó de la seua llengua. 4. S’atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià. 5. La llei establirà els criteris d’aplicació de la llengua pròpia en l’Administració i l’ensenyament. 6. Es delimitaran per llei els territoris en el quals predomine l’ús d’una llengua i de l’altra, així com els que puguen ser exceptuats de l’ensenyament i de l’ús de la llengua pròpia de la comunitat. -Article 3 de la Constitució Espanyola (1978) 1. El castellà és la llengua oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conéixer-la i el dret d’usar-la. 2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts. 3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte de respecte i protecció. -L’article 2 de la LLei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) El valencià és llengua pròpia de la Comunitat Valenciana i, en conseqüència, tots els ciutadans tenen dret de conéixer-la i d’usar-la oralment i per escrit tant en les relacions privades com en les relacions amb les instàncies públiques. SOCIOLINGÜÍSTICA : CONCEPTES DE LLENGUA Llengua minoritària Fa referència al fet de tenir pocs parlants en relació amb el nombre d’usuaris d’unes altres. Així, el suec, l’irlandés o el català són exemples de llengües minoritàries si les comparem amb el xinés. L’anglés o el castellà, ja que tenen pocs milions de parlants. Llengua minoritzada És aquella que ha estat majoritària en el seu territori (és a dir, usada per la majoria de la població), però que amb el pas del temps ha perdut àmbits d’ús, sobretot els formals o prestigiosos, a favor d’una altra llengua invasora o dominant. Per tant, la nostra llengua és un cas de llengua minoritària, ja que només té uns huit milions de parlants, i minoritzada a causa del castellà, que l’ha desplaçada de quasi tots els àmbits d’ús.  a)Individual: *pur o natural *instrumental Bilingüisme b)Territorial c)Social: *equilibrat *substitutiu o diglòssic a) BILINGÜISME INDIVIDUAL. *Pur o natural:és propi de fills de matrimonis lingüísticament mixtos. *Instrumental: propi de les persones que aprenen una segona llengua, sense abandonar la pròpia, a fi de comunicar-se amb persones d’uns altres territoris. b) BILINGÜISME TERRITORIAL. Té lloc quan històricament un territori inclou dues zones lingüístiques i cadascuna utilitza la seua llengua sense que , necessàriament, es creen tensions i interferències. c) BILINGÜISME SOCIAL. *Equilibrat: es dóna quan en un estat es tracten les seues dues llengües per igual, és a dir, hi ha una convivència igualitària. Les dues llengües són considerades igualment representatives de tot l’estat. *Substitutiu o diglòssic: el tenim quan s’identifica una llengua amb l’estat o nació – normalment la llengua pren el nom de l’estat per a que així semble unilingüe- i es discrimina negativament la resta de llengües. Aquest tipus de bilingüisme també s’anomena Conflicte lingüístic perquè la llengua del grup B (la dominadora, la de l’estat) es disputa el mateix espai social que la llengua A (minoritzada, dominada i recessiva), però sense igualtat de poder que possibilite igualtat d’ús. L’ expansió de la llengua de poder comença minoritzant (fent perdre parlants) la llengua dominada i acaba desplaçant-la o eliminant-la. La llengua dominadora provoca Interferència lingüística en la dominada, és a dir, li traspassa elementes propis –fonètics, morfològics, sintàctics o lèxics- cosa que erosiona el sistema de la llengua envaïda. La llengua dominadora també provoca en la dominada Interposició lingüistica; açò vol dir que la llengua dominant fa de pont entre una tercera, també forana i la pròpia Les solucions al bilingüisme social substitutiu poden ser: -Substitució lingüística de la llengua dominada per la dominadora. (solució més natural i que porta a l’extinció de la primera). -Normalitzación lingüística. Suposa un esforç conscient d’intervenció social i política. La llengua A torna a ser utilitzada en tots els àmbits d’ús, és a dir, és el procés sociocultural a través del qual una llengua, dotada d’un conjunt de normes, té accés a àmbits d’ús fins aleshores reservats a una altra llengua. Perquè això siga posible, cal que hi concòrreguen alhora els processos següents: - Codificació o normativització: fixació ortogràfica, gramatical i lèxica d’una llengua. - Estandarització: expansió de l’estàndard fixat (registre neutre, varietat superadora de la diversitat i llengua comuna utilitària). - Política i planificació lingüística: organització de mesures i decisions que cal prendre perquè siga efectiva la normalització.