R4E83i-Tema 1 copia.pdf

TEMA 1 La música i els seus elements constitutius la música es un acte social 1. Definicions. (ciéncia, llenguatge y art) D...

TEMA 1 La música i els seus elements constitutius la música es un acte social 1. Definicions. (ciéncia, llenguatge y art) Des de la més remota antiguitat, filòsofs, literats, científics, teòlegs, músics, etc., han reflexionat sobre el fenomen musical. Unes vegades exaltada i altres condemnada, tots han coincidit, fins a cert punt, que la Música és un art peculiar que posseeix un estatus propi. La fascinació que sempre ha exercit la Música i la capacitat enigmàtica que se li ha reconegut, es deriven sobretot per la complexitat dels mitjans tècnics i el llenguatge del qual se serveix. Algunes de les definicions més transcendents sobre la Música són les que han liderat determinats corrents filosòfics. La majoria d'elles han determinat l'estètica musical pròpia d'una època. Trobem moltes definicions des de punts de vista molt diversos, no obstant són dues les premisses que més han suscitat controvèrsies i discussions entre els seus defensors i detractors: - La Música des del punt de vista de la raó. - La Música des del punt de vista de la sensibilitat. Des del punt de vista de la raó: Sant Agustí, en les primeres pàgines del seu tractat "De Música", ens defineix: «Música est scientia bene modulandi».(La Música és la ciència de mesurar bé). (Fubini, 2005: 85). Aquesta definició, gira entorn de la connotació científica de la Música. Per damunt de tot es circumscriu a la nostra raó i no als nostres sentits. Des del punt de vista de la sensibilitat La Música representa el llenguatge dels sentiments per excel·lència. Mendelssohn: La música pot expressar amb precisió qualsevol matís sentimental perquè ella és això: el llenguatge dels sentiments (Fubini, 2005: 296). CM von Weber: El que és amor per a la humanitat, és la música per a les arts i també per a la humanitat. De fet, la música és, en realitat, l'amor mateix, el llenguatge més pur i eteri que se serveixen les emocions, que és comprés simultàniament per milers de persones diferents al no contindre més que una veritat fonamental (Fubini, 2005: 308). 1 Definicions que ha donat a la Música un tracte d'art diví, de una cosa per damunt de la naturalesa humana i en el qual s'integren racionalitat i sentiment. Luter: La música és un do sublim que ens ha sigut atorgat per Déu, semblant a la teologia (Fubini, 2005: 154). Schöenberg: Personalment, tinc la sensació que la música porta dins de si un missatge profètic que revela una forma de vida més elevada, cap a la qual evoluciona la humanitat (Schönberg, 1963: 207). 2. Naturalesa El so, com a element essencial de la Música, és el que genera les distintes concepcions de la Música segons siga pres com a objecte sensible (art), físic (ciència), o de comunicació (llenguatge). 2.1. Com a art Totes les arts actuen com a mitjà per a manifestar els nostres sentiments més profunds. La música és en este sentit l'art per excel·lència, superior a tots els altres pel que fa a la seua capacitat expressiva. És l'art per l'home. La Música és el llenguatge primigeni dels sentiments, i per tant només podrà ser captada al mateix temps amb la sensibilitat mateixa. És l'art per a l'home : La Música, com qualsevol art, necessita un element físic en el que es puga objectivar el seu contingut espiritual: el so; un fenomen exterior que se auto destruïx. La peculiaritat del seu material, li concedix un privilegi únic, per a expressar la pròpia interioritat de l'home. Considerant la unió de totes les arts en la unitat perfecta, s'arriba a l'eliminació de les possibles relacions entre elles, ja que totes tindrien el mateix origen i el mateix fi. 2.2. Com a ciència La Música, des del punt de fisicomatemàtic, és una ciència. Ja en l'antiguitat, trobem esta concepció. A Grècia i Roma, la Música és considerada com una ciència, i ocupa una part del Quadrivium, que resumia el saber de llavors, junt amb l'Aritmètica, la Geometria i l'Astronomia. 2  El so, és mesurable i quantificable, segons els paràmetres de freqüència, intensitat i timbre. No obstant, no podem establir empíricament una relació clara entre els sons, i la sensació que poden provocar, encara que esta existisca realment, com apreciem en la cèlebre definició de Leibniz: «Exercitium arithmeticae occultumescientis se numerae animi» (L'exercici ocult d'aritmètica que no sap fer el càlcul per a si mateixa) (Fubini, 2005: 154). la música no és un llenguatge universal, ja que hi ha de hi haure 2.3 Com a llenguatge. una experiencia detrás per a identificar una música de por Paraula i Música tenen el seu origen comú en el llenguatge primitiu. La base vocàlica i prosòdica del llenguatge representava la part emotiva, musical i melòdica d'aquest, mentre que les consonants representaven la part plasticointel·lectiva, capaç de determinar, de fixar i de concretar el llenguatge. La Música, representaria la idealització del llenguatge natural de les passions, d'aquell excés de vigor dels organismes més evolucionats, que sobrepassa el límit requerit per a les necessitats més immediates i s'expressa davall la forma de sons. La Música, doncs, s’arriba a estructurar de manera diferent al llenguatge verbal. Aquest adquireix un valor instrumental en el que el so és una cosa incidental al mitjà, mentre que en la música té importància de per si: és un fi en si mateixa. El sentit que li dóna Combarieu a l'autonomia del llenguatge musical, significa entrega total de l'home, en una única direcció, al pensament musical, sense distingir entre intel·lecte i sentiment, per tractar-se d'un llenguatge intraduïble que no té equivalent algun en altres llenguatges. Així doncs, a pesar que «pensaments i sentiments flueixen com a sang en les venes del bell i ben proporcionat cos sonor» (Hanslick, 1957: 197), la Música és una art asemàntic per quant que és intraduïble al llenguatge ordinari. No pot dir-nos res de quant pot comunicar-se mitjançant el llenguatge comú. Ara bé, és aquest traç el que situa la música infinitament per damunt de qualsevol mitjà normal de comunicació. La música no té necessitat d'expressar el que expressa el llenguatge comú, va molt més lluny: pot captar l'essència mateixa del món, la Idea, l'Esperit, la Infinitud. En termes anàlegs s'expressa Kurt Pahlen: «La Música és el vehicle ideal de la mútua comprensió entre els hòmens i els pobles» (Pahlen, 1961: 9). La música es la activitat social, relacionada en el moviment y es memoria i record a una cultura concreta 3. Elements 3  3.1. El so El so i les seues qualitats, és l'element essencial de la Música, generador de qualsevol concepció o fet musical ja siga artístic o educatiu. 3.1.1 Soroll i so L'aprenentatge inicial comença amb el desenrotllament de la disposició d'atenció al món pròxim, amb la riquesa de material sonor que ens ofereix. No cal que este siga exclusivament musical. N'hi ha prou amb aprendre a observar i experimentar tot allò que produeix so o soroll. Així s'arribarà més tard a la seua distinció, classificació i organització i inclús a una creació de nous sorolls. 3.1.2 Les qualitats del so El joc és l'activitat que millor pot introduir el xiquet en la percepció auditiva afinada. Segons l'edat dels alumnes, hem de graduar els jocs per a diferenciar, comparar, igualar sons i qualitats de timbre, altura, duració i intensitat, que provinguen de diferents mitjans sonors. De les qualitats del so, la que més ens acosta al domini musical és l'altura , ja que a través de la intensitat i la duració s'arriba al domini del ritme, i a través del timbre, al reconeixement de la naturalesa dels dits objectes. 3.1.3 El silenci Per la importància que té dins del fenomen sonor el silenci com a absència de so o de fonts sonores requereix una atenció especial. La relació silenci-repòs, so-moviment, té una gran importància des de l'aprenentatge inicial per a introduir de mode gradual altres experiències com la memòria musical i l'audició interior. Partirem de la diferenciació auditiva entre so i soroll, la discriminació de les qualitats del so com base fonamental i el valor musical del silenci. Al principi de l'educació musical tot això s'estudiarà per separat, i especialment les qualitats del so. En tots i cadascun dels processos d'aprenentatge, es seguirà el següent esquema: Escoltar - imitar - cercar - reconèixer - reproduir. L'esquema s'obri a l'arribar mitjançant l'audició activa, a la reproducció del so. 4  1. Soroll- so: A través del joc, el xiquet pot concretar, per exemple, el que sent o recorda a l'expressar amb els peus o les mans un so que acaba d'escoltar. Les aptituds sensorials són molt diverses, es posarà especial atenció que el xiquet escolte, reconega i reproduïsca quants sons musicals puga alhora que imite sorolls de la naturalesa, crits d'animals, veus de persones, etc. 2. Les qualitats del so: Per a la diferenciació de l'altura i la intensitat sonores, recorrerem comunament al piano, però podem recórrer a activitats del següent tipus: Per a l'altura: 1) Ajuntar parells d'objectes d'igual so. 2) Ascens i descens: alt i baix (flauta d'èmbol). 3) Classificar: objectes sonors: famílies de campanes. Es poden representar amb moviment les variacions sonores, els alumnes podran respondre a aquests estímuls sonors, tocant amb triangles de diferents tamanys; els més menuts per als aguts i els més grans per als greus. Per a assolir una discriminació d'intensitats per part dels xiquets, s'han de tocar ambdues intensitats (fort i fluix) en tot el teclat, passant pels registres agut, greu i mig. Quan el xiquet sap distingir els sons que percep auditivament ha d'arribar a ser capaç d'emetre i reproduir aqueix conjunt sonor. Per a la discriminació de timbres, seguirem la següent seqüenciació: -Diferenciar objectes sonors de l'entorn habitual. -Endevinar qui ens parla -Distingir instruments de percussió escolars de diversa classificació (plaques, metall, pegat, fusta...) -Distingir i reconèixer diferents instruments de corda, vent, percussió... Per a la discriminació de la durada emprarem objectes sonors de la vida quotidiana que puguen emetre vibracions controlables quant a durada (portes, monedes en el sòl, etc.); més tard farem intervenir instruments l'emissió sonora dels quals siga susceptible de prolongació o no (piano, guitarra, violí, flauta, etc.). 5 Poden utilitzar-se diversos mitjans audiovisuals entre els quals hem de destacar l'ordinador com recurs per a l'ensinistrament en la discriminació de les qualitats del so. A més de treballar amb les qualitats del so, cal anar introduint a l'alumne en aquestes experiències auditives: adreça del so, endevinalles de melodies o cançons ja conegudes, consignes musicals o respostes a ordres musicals. El silenci. Es poden emprar jocs per al silenci del tipus "el qual més silenci fa", o creats pels propis alumnes. 3.2. El ritme El caràcter rítmic de la nostra vida orgànica impregna de ple la Música. Els sentiments, les emocions, els batecs de la nostra vida més íntima, es mesuren en funció dels moments d'espera, dels records, de les tensions i resolucions, de l'entrecreuament de passat i futur. «El ritme musical no consisteix en una divisió simètrica del temps; la seua essència consisteix a preparar un nou esdeveniment» (Langer, 1955: 126), a establir, entre tensions i resolucions, relacions que reflectisquen el nostre ritme interior. «Tot allò que prepara el seu futur crea un ritme» (1955: 129). 3.3 La melodia La melodia és un conjunt de sons que són captats sensitivament com un tot. Remetent-nos al món sensible, la melodia és fruit del geni, el qual no està subjecte a regla alguna; el geni, és com la naturalesa, sinònim de llibertat i de vitalitat. Stravinsky, defineix la melodia com «el cant musical d'una frase cadenciosa» (Stravinski, 1986: 43). 3.4 La harmonia L'harmonia és la part racional de la Música. Així, Boecio defineix l'harmonia com la facultat d'investigar amb el sentit i amb la raó les diferències entre els sons aguts i greus. Bibliografia FUBINI, ENRICO (2005): La estética musical desde la Antigüedad hasta el siglo XX, Madrid, Alianza Música. 6 HANSLICK, EDUARD (1957): The beautiful in music, New York, Liberal Arts Press. LANGER, SUSANNE K. (1955): Philosophy in a new key: A study in the symbolism of reason, rite, and art, Harvard, Harvard Univ Pr. PAHLEN, K. (1961): La Música en la Educación Moderna, Buenos Aires, Ricordi. SCHÖNBERG, A. (1963): El estilo y la idea, Madrid, Taurus. STRAVINSKI, I. (1986): «Poética Musical», Madrid, Taurus. 7