Història de Jacob Xalabín PDF

## Història de Jacob Xalabín ### Edició, estudi preliminar i propostes de treball i comentari de text **Stefano Maria Cingolani** * Introducció * Per què una novel·la que parla dels turcs? * Catalunya i els turcs * El rerefons històric de la novel·la i el seu misteriós autor * La narrativa a...

## Història de Jacob Xalabín ### Edició, estudi preliminar i propostes de treball i comentari de text **Stefano Maria Cingolani** * Introducció * Per què una novel·la que parla dels turcs? * Catalunya i els turcs * El rerefons històric de la novel·la i el seu misteriós autor * La narrativa a l'edat mitjana * Diferents conceptes de literatura * La narrativa a Catalunya als segles xiv i xv, originals i traduccions * Jacob Xalabín: claus de lectura * Jacob Xalabín: anàlisi de contingut * Possibles interpretacions del text * Text i criteris d'edició * Propostes de treball i comentaris de text * Propostes de treball * Comentaris de text * Comentari 1 * Comentari 2 * Comentari 3 * Glossari * Bibliografia ### Introducció En el conjunt de la narrativa catalana medieval la *Història de Jacob Xalabín* destaca per algunes característiques especials, com ara l'ambientació oriental i el rerefons històric de la narració. També des del punt de vista estrictament literari, pels temes que l'autor anònim tracta per escriure la seva narració o per l'estil, la breu novel·la presenta unes particularitats que necessiten una explicació per poder-ne comprendre el significat en el marc de la narrativa catalana de finals de l'edat mitjana, i per mirar de comprendre, no tant la personalitat del misteriós autor, sinó les raons que el portaren a crear aquesta curiosa peça narrativa. ##### Per què una novel·la que parla dels turcs? Els turcs otomans, que havien arribat a la península anatòlica a mitjan segle XI, a principis del segle XIV comencen una expansió imparable acabdillades pel primer sultà Othman I; capitanejats per Murat I, l'any 1389, derroten a la batalla de Kosovo els exèrcits reunits de serbis i bosnians, i el 1396 a la batalla de Nicòpolis (a l'actual Bulgària), Baiazet I desfa l'exèrcit de l'emperador Sigismond, que havia organitzat una expedició en ajuda de Bizanci amenaçada per l'avançada turca. Els Balcans cauen totalment sota el domini otomà i els turcs semblen imparables. Però (sovint a la història hi ha un però), el 28 de juliol de 1402 Baiazet també és derrotat a la batalla d'Ankara i fet presoner. Bizanci, l'antiga Constantinoble, capital de l'Imperi romà d'Orient, tingué encara uns anys de lenta agonia i resistí a les mans dels cristians fins al 29 de maig de 1453. Baiazet havia estat derrotat per l'uzbek Timur Lâng (el 'Senyor coix', més conegut com Tamerlà), el sanguinari emperador que en pocs anys, gràcies a sangnants victòries i grans massacres, havia revifat la por dels mongols creant un efímer imperi que anava des de l'India fins a Anatòlia. La magnitud de la derrota de Baiazet, el seu empresonament i la figura de Tamerlà, tan significatius de la fragilitat de la glòria humana, amb els seus brillants i fugaços èxits, van estimular la fantasia creativa dels escriptors francesos de tragèdies del segle XVII i, després, dels compositors d'òpera de l'època del Barroc. ##### Catalunya i els Turcs Tot i que Catalunya i l'Imperi otomà eren als dos extrems de la Mediterrània, el món de fi-nal de l'edat mitjana era menys petit i tancat del que ens podem imaginar. Els mercaders na-vegaven d'una banda a l'altra portant notícies i mercaderies, com els falcons o els gossos de caça, des de la llunyana Turquia, que esperava el rei Pere III el Cerimoniós; cavallers i aventu-rers lluitaven o combatien al sud i al nord, a l'est i a l'oest, tot sovint sense tenir en compte l'origen o la religió; els esclaus -subsaharians, mongols, eslaus, magrebins, grecs, turcs, arme-nis, búlgars o hongaresos- animaven, amb els diferents colors de la seva pell i dels vestits, ca-ses i carrers de les ciutats, sobretot a Mallor-ca, el gran mercat d'esclaus de la baixa edat mitjana. Els esclaus a vegades es convertien al cristianisme i, un cop lliures, es barrejaven amb la població nadiua; i, finalment, també la políti-ca necessitava mantenir relacions diplomàtiques i comercials amb els diferents països que rode-javen la Mediterrània. A final del segle XIV, ja feia gairebé cent anys que els catalans havien entrar en contacte amb els turcs otomans. Era pel febrer del 1304 quan, a les ordres de Roger de Flor, Ramon Muntaner i els altres integrants de la Companyia Catalana, cavallers i almogàvers, van fer la seva primera batalla amb els turcs, els quals en breu es trans-formaren en fidels aliats contra bizantins i ge-novesos, els veritables dolents de la *Crònica de Muntaner*. Anys més tard, la conquesta dels du-cats d'Atenes i Neopàtria, al cor de la península grega, havia posar els catalans en estret con-tacte amb el turbulent i convuls món dels Bal-cans i d'Anatòlia. Tot i que els turcs no formaven part dels aliats o dels enemics directes dels reis de la Corona d'Aragó, a partir d'aquest moment entren en la seva esfera d'atenció. ### El rerefons històric de la novel·la i el seu misteriós autor La narrativa dels segles XIV i XV, respecte a la dels segles anteriors, ens ha acostumat a la presència d'ambientacions més realistes i de personatges històrics entre les característiques de la novel·la. Tot i així, el cas de Jacob Xalabín si no és únic, segurament és prou excepcional. De fet, gairebé tots els personatges principals es corresponen a figures històriques que podem identificar facil-ment. També l'ambientació geogràfica, lluny de recórrer a paisatges de la fantasia o de la tradi-ció literària, es correspon prou bé a terres que es poden segurament fixar damunt d'un mapa. Res, doncs, de les fantàstiques i màgiques fores-tes que corrien els cavallers de la Taula Rodona del rei Artús, o cavallers castellans com Amadís de Gaula, ni de l'Espanya, més imaginada que real, on combatien els dotze paladins de la cort de l'emperador Carlemany. L'Amorat és el sultà Murat I (1360-1389), pare de Ya'qub (el Jacob Xalabín de la novel·la, en què xalabín és un títol que vol dir 'senyor' i el tenien les altes dignitats, sobretot de la famí-lia reial), i de Baiazet (Beseyt Bey) -que l'au-tor, desconeixent els costums familiars dels turcs, que eren polígams, defineix com a fill il·legítim del sultà, respecte a Jacob-; Alí Pai-xà, pare i fill, es corresponen a un ministre de Murat, i també es poden identificar alguns al-tres personatges menors. La batalla de Kosovo és històrica, i efectivament hi moriren Murat i Ya'qub, lliurada contra una coalició serbo-bosniana acabdillada pel príncep serbi Llàtzer, que també és present a la novel·la (aquí, però, l'autor comet alguns errors, potser fonent en una de sola diferents batalles i guerres, per-què diu que Llàtzer era búlgar, i no serbi, mentre que el regne de Bulgària, regit per Xixman, va ser conquerit el 1393, i la presència d'alemanys i hongaresos a l'exèrcit de Llàtzer, tal com relata la novel·la, fa pensar més en la batalla de Nicòpolis contra Sigismond, que era rei d'Hongria). També corresponen a una geografia real les principals ciutats que hi són esmentades: Borsa (ara Bursa) capital del sul-tà; Palàcia (l'antiga Milet dels grecs, moderna Kušadasi) o Satalia (moderna Antalya). Qui, al contrari no troba correspondència en la història, malgrat les temptatives dels estudio-sos, són els personatges femenins: la madras-tra de Jacob, Issa Xalabina (d'origen grec com dues de les esposes de Murat, que amb aquesta no es poden identificar), la seva xicota Nerguis o el metge jueu Quir Mossè (quir en grec vol dir 'senyor', equivalent de l'en català). ### La narrativa a l'edat mitjana Quan, entre el 1389 i el 1402, un autor anònim escriu la *Història de Jacob Xalabín*, ja fa poc més de cent anys que a Catalunya s'escriu i es llegeix narrativa en prosa catalana. Tot i així, no s'ha arribat a crear, ni es farà posteriorment, una tra-dició homogènia i continuada. Des que, a final del segle XI, a la França del Nord, es van com-pondre les primeres cançons de gesta que parla-ven de Rotllan, de Carlemany i dels altres pala-dins de la seva cort, i cap al 1140 a Anglaterra es van escriure les primeres novel·les sobre els ca-vallers del temps del rei Artús, les obres que for-maven aquests dos grans cicles narratius es van difondre per tot França i Anglaterra, i després Alemanya, Itàlia i fins a la llunyana Noruega. L'èxit d'aquestes narracions es devia al fet que eren de les primeres mostres de literatura escri-ta en una llengua que no fos el llatí i, per això, podien arribar a un públic molt més ampli i no tan cultivat. A més, el fet que s'hi parlés de guer-res i d'aventures, d'heroisme, de meravelles i d'amor, i els herois fossin dames i cavallers, les feia especialment atractives per a la noblesa de l'època, que s'hi veia reflectida i idealitzada, i, més tard, també per la rica burgesia que volia imitar el comportament de l'aristocràcia. Aquestes primeres composicions eren totes en vers, però, a principis del segle XIII es va començar a escriure en prosa. A través d'aquest mitjà la narrativa cavalleresca va assolir un èxit i una difusió encara més gran, sobretot les in-terminables novel·les -molt més llargues que *el Tirant lo Blanc* o *l'Amadís de Gaula*, per posar un exemple- dedicades a les aventures de Lancelot i Ginebra o de Tristany i Isolda, ro-dejats d'un seguici d'altres cavallers i dames, amb un entrellaçament d'històries i aventures gairebé inacabables -en una clara anticipació de les sèries televisives d'avui dia. ### Diferents conceptes de literatura A Catalunya aquestes novel-les van arribar tard, a principis del segle xiv, però això no vol dir que ja a final del segle XIII no s'haguessin es-crit textos en prosa catalana amb un elevat contingut narratiu. Penso, evidentment, en les dues novelles de Ramon Llull, *el Llibre d'Evast e Blanquerna* i *en el Fèlix o Llibre de meravelles*, i almenys en un parell de cròniques d'amplia difusió: *l'anònim Llibre dels reis* i *la Crònica o Llibre del rei en Pere*, de Bernat Desclot. De fet, hem de pensar en alguns aspectes que són típics de la literatura medieval, en altres que ho són de la catalana i que, d'alguna manera, les diferen-cien de la concepció que tenim avui dia de nar-rativa. Al llarg de l'edat mitjana es tenia un idea de literatura molt més àmplia que la que tenim nos-altres. És a dir, que no es considerava només com una obra literària, tant si era novel·la com si era poesia, un text de composició original, exclu-sivament dedicat a la ficció narrativa o la medita-ció lírica. De fet, es considerava literatura, en un sentit molt genèric, qualsevol text, perquè per poder escriure, també en vulgar, no solament en llatí, s'havia de tenir un coneixement suficient de les lletres. Més concretament, però, podem dir que es considerava literatura qualsevol obra que contingués algun mínim element de ficció -i això podia ser també una obra filosòfica que tin-gués un pròleg narratiu que servís per justificar el perquè del text o col·locar en un espai i en una situació els personatges que intervenien en el diàleg, com ara *el Llibre del gentil i dels tres savis* de Ramon Llull o *Lo somni* de Bernat Metge. Així que, quan parlem de literatura, no en podem tampoc excloure les cròniques, perquè l'au-tor té cura de l'aspecte estilístic de la narració, que no és senzillament un aplec de fets, i perquè a les cròniques hi són presents també molts ele-ments de ficció, tot i que a l'època es podia pen-sar que fossin història de debò. Es pot posar dos exemples, entre els més di-fosos a l'època i perquè tenen més relació, quant a tipus de narració, amb el Jacob Xalabín. Una d'aquestes històries és la del *Bon Comte de Barcelona i l'emperadriu d'Alemanya*, que narra Desclot a la seva *Crònica*. L'emperadriu és acusada d'adulteri amb un jove cavaller per part de dos envejosos; tot i que l'emperadriu declara la seva innocència ha de ser sotmesa a judici i, si en el temps d'un any no arriba un ca-valler que en un combat l'exculpi de les acusa-cions, la dona morirà. Un joglar, molt fidel a l'emperadriu, se'n va de la cort de l'emperador d'Alemanya i corre totes les corts d'Europa per trobar un cavaller que defensi la seva senyora, fins que arriba a Barcelona. Aquí el Bon Com-te, després d'haver-se assegurat de l'honestedat de la dama, decideix intervenir per ajudar-la. El Bon Comte, que viatja d'amagat perquè no vol ser conegut ni per l'emperador, guanya el com-bat i allibera l'emperadriu. Un cop l'emperador s'assabenta de qui era qui havia demostrat la in-nocència de la seva esposa, per gratitud li dóna el comtat de Provença. Aquest ampli excurs nar-ratiu, inserit dins el cos d'una crònica seriosa, presenta totes les característiques d'una narra-ció cavalleresca, amb el tema de l'amor cortès, els envejosos i el valor altruista del cavaller, que compleix una de les obligacions del seu esta-ment, que és justament la defensa de les dames. La història va tenir molt d'èxit, perquè a l'èpo-ca en què es va escriure el *Jacob Xalabín* sabem que almenys la casa d'un noble era decorada amb un tapís que la relatava, i el rei Martí I la va utilitzar com a exemple de valor dels seus avantpassats en un discurs a les Corts (això que podríem definir com el Parlament d'aleshores). L'altra història és la dels pares de l'empera-dor Carlemany, tal com la narra l'autor anònim del *Llibre dels reis*. La història narra com Pipí, rei de França, s'havia de casar amb la filla de l'emperador d'Alemanya. Mentre aquesta és acompanyada a la cort del rei de França, el comte que li feia d'escorta decideix substituir-la per la seva filla, perquè aquesta sigui reina. Així que encarrega a dos servents que la portin al bosc i allí la matin; els dos servents, però, presos de pietat per la jove, la deixen anar. Des-prés de dos dies de patiments enmig del bosc, la noia és rescatada pels fills d'un pagès que l'acull al seu mas, on la filla de l'emperador es guanya la vida fent de pagesa. Un dia que Pipí va de ca-cera, es troba la jove, se n'enamora, aconse-gueix jeure amb ella i la deixa embarassada. Quan l'emperadriu d'Alemanya, que no havia tingut notícies de la seva filla, ve a la cort de França per veure-la i assegurar-se que està bé, es desvela l'engany. El rei Pipí, que es recorda de la jove coneguda al bosc pensa que pot ser ella la filla de l'emperador. Així que envia dos cavallers al mas perquè la portin a la seva cort. Un cop la noia ha explicat totes les seves peri-pècies, el rei es casa amb ella i fa tancar en un monestir aquella que creia que era la seva espo-sa, i l'emperador d'Alemanya en fa matar el pare, com a càstig per l'engany i la traïció. ##### La narrativa a Catalunya als segles XIV i XV, originals i traduccions Aquestes narracions, molt properes al *Jacob*, també per l'estil marcat per l'oralitat, configu-ren només una tipologia entre les nombroses i diferents narracions que es llegien a la Catalu-nya dels segles XIV i XV. Perquè, si volem fer-nos una idea més exacta de la consistència del panorama de la narrativa del temps -que serà també necessari si volem llegir novelles de qualitat literària més alta com són *el Curial e Güelfa* o *el Tirant lo Blanc*- no ens hem de fi-xar només en això que s'escrivia a Catalunya, sinó en això que s'hi llegia, també si era escrit en una llengua estrangera o, millor, traduït al català, perquè és tot aquest aplec de textos, ori-ginals o  no, que formen el conjunt de la narra-tiva en prosa catalana de la baixa edat mitjana. També hem de pensar que les narracions que s'escrivien o es llegien eren d'arguments i procedència molt diferents. No es tractava no-més de les novel-les dedicades als cavallers de la Taula Rodona o als paladins de Carlemany -que es llegien traduïdes del francès o del lla-tí-, sinó que dos grans filons narratius són també les històries de grecs i romans o les no-vetats que venien des d'Itàlia, cap a final del segle XIV, sobretot les obres de Giovanni Boc-caccio. D'aquest genial narrador s'ha de desta-car el revolucionari *Decameró*, recull de cent contes amb els continguts i estils més diversos, des del refinament cortesà al burlesc i al satíric fins al francament obscè, ple d'aventures de banda a banda de la Mediterrània, i amb la pre-sència de personatges històrics i de profundes influències populars i clàssiques. *El Decameró* va marcar un punt d'inflexió a tota la literatura europea, va ser traduït al català a principis del segle XV i va ser llegit i utilitzat pels millors es-criptors d'aquell segle. Una de les característiques de la narrativa de final del segle XIV i, sobretot, de la del segle XV és barrejar els models més diferents per tal de confeccionar la història i caracteritzar els per-sonatges. Tant es pot prendre d'un conte fol-klòric com d'una novel·la artúrica, d'una cròni-ca com d'un text d'inspiració clàssica, així com manifesten *el Curial* i *el Tirant*. L'ampliació dels horitzons culturals de l'home de la baixa edat mitjana va portar a un renovat interès per la literatura llatina. En el cas de les classes no intel·lectuals, que no sabien llatí, aquesta es lle-gia en traducció, i això que el que més interes-sava era la informació que podia proporcionar, més que la fidelitat a l'original antic. Això expli-ca per què un dels best-sellers d'aquella època van ser les *Històries Troianes* del sicilià Guiu de Columnes, escrites en llatí cap a mitjan segle XIII i traduïdes a totes les llengües europees, in-clòs el català, en què es presentava un relat complet de la guerra de Troia, des dels prece-dents remots fins al desenllaç final, el conjunt ben farcit de moralitats que agradaven molt a l'època, de situacions amoroses i militars. Aquest llibre, pel nostre gust bastant feixuc, va ser una de les mines narratives més importants de l'època, llegit, imitat i utilitzat per moltís-sims escriptors arreu d'Europa. Al costat d'aquesta història, entre les obres que més cal destacar, sobretot per la seva influència en els autors catalans, hi ha les *Heroides* del poeta romà Ovidi, una sèrie de cartes amoroses en què l'heroïna abandonada es dirigeix al seu amant, traïdor o considerat com a tal. La meravella d'a-quest recull de poemes -lectura absolutament fascinant encara avui dia- va erigir Ovidi com a mestre indiscutible de la psicologia amorosa i de l'expressió, tot sovint trista, dels sentiments. Gairebé no hi ha escriptor d'aquella època que no n'hagi estat influït, i no l'hagi emprat o utilit-zat per reconstruir els patiments dels personat-ges de la seva narració, com ara Joanot Martorell o Joan Roís de Corella, o els seus propis, si es tracta d'un poeta, com Ausiàs Marc. Finalment, un altre text de gran importància, també perquè el retrobem com una de les lectures de l'autor anònim del *Jacob*, són les tragèdies del filòsof romà Sèneca, un altre gran repertori de situa-cions narratives i de psicologia de les passions. ### Jacob Xalabín: claus de lectura La novel-la presenta una història prou senzilla i lineal, sense grans intrigues ni problemes de comprensió. Però si en volem interpretar les característiques i el significat, i, a més, volem copsar més exactament la seva relació amb la realitat històrica, caldrà fer-ne una anàlisi més detallada, destacant els components narratius i la manera de tractar temes comuns amb altres tradicions narratives. En primer lloc s'ha de fer una consideració preliminar, que permetrà seguir-ne més facil-ment el comentari. La crítica ha dit ja fa molt de temps que al text hi ha una bipartició nar-rativa: una primera part de la novel·la, capítols 1-14 que narren les peripècies de Jacob, pre-senten un caràcter més marcadament de fic-ció, tot i la presència de personatges històrics i un cert realisme, tant geogràfic com en els costums típicament turcs que s'hi descriuen; una segona part, capítols 15-17, en què es re-lata la batalla de Kosovo i la mort de Murat i Jacob, més estrictament històrica. La primera part, en l'estructura narrativa de fons, repro-dueix l'estructura típica dels anomenats con-tes de fades, que consisteix en el necessari allunyament de l'heroi de casa seva i la seva família per emprendre un viatge en què, des-prés d'algunes peripècies i mostres de les seves capacitats, trobarà una esposa i, així, haurà demostrat haver aconseguit la maduresa. La segona part, al contrari, és més rigorosament històrica, amb un to i un tractament literari bastant diferents de la primera, fins al punt que n'hi ha que han parlat d'afegit i que hi han vist el centre d'inspiració de la novella. Jo afegiria, cosa que no ha estat observada, que hi ha una considerable contradicció entre les regles compositives de l'estructura que re-geix la primera part, que comporten un final feliç, i el final tràgic de la segona, amb la mort de l'heroi. Tot i així, és possible, com veurem, percebre algun element de continuïtat en el tractament i la interpretació de Jacob entre una secció i l'altra. A més, la presència de molts elements narra-tius d'arrel folklòrica, alguns dels quals ja han estat descrits, fa que sigui molt difícil relacionar el Jacob amb altres textos coneguts, ja que tots els que presenten semblances, i se'n poden tro-bar facilment més de les que han estat esmenta-des per la crítica, prenen tots els materials de la mateixa mina dels contes populars. ### Jacob Xalabín: anàlisi de contingut Tot seguit farem un comentari detallat del text, també per poder aclarir el que hem dit fins ara i poder treure'n algunes conclusions, ni que si-guin hipotètiques. Al capítol 1 l'autor presenta els personatges i la situació que desencadenarà el posterior desenvolupament de la història. Explica qui és Murat i parla dels seus dos fills: Baiazet, que diu que és bord, i Jacob, primogènit seu, i gran amant de la caça. Aquest fet no és degut només a una qüestió de costum, ja que la caça era un dels entreteniments preferits de la noblesa (el rei Joan I, mort el 1396, tenia com a sobrenom el Caçador), sinó que té un paper important, com veurem, per desvelar quina és la principal font d'inspiració d'aquest episodi inicial. A continuació l'autor parla de l'esposa de Murat, Issa Xalabina, la qual, en tant que dona i noble, s'entreté especialment en balls i altres diver-sions. Aquí té l'oportunitat de veure amb fre-qüència el fillastre, Jacob, que és jove i molt atractiu, de manera que Issa se n'enamora, fins al punt que decideix desvelar-li la seva passió, també si n'havia de morir. Jacob, en un primer moment no entén el perquè de les efusions afectives de la seva madrastra, i es declara dis-posat a fer tot allò que ella vulgui per tal de po-der-la ajudar. Sembla, però, que el desig de la dona és de jeure amb ell, ja que és «discret i savi>> decideix marxar i, acompanyat del seu in-separable amic Alí Paixà, se'n va a caçar. Com tot amant infeliç, sobretot si és rebut-jat, Issa es posa malalta. La seva malaltia és tan greu que Murat pateix, però ni tots els metges del seu regne, ni els de Bizanci o de Venècia po-den fer res per descobrir les causes de la seva malaltia (la visiten seguint els coneixements mè-dics de l'època: l'observen, la palpen i n'analit-zen l'orina). Finalment arriba el metge jueu Quir Mossè que, incapaç també de fer un diag-nòstic, decideix fer parlar la pacient per desco-brir algun símptoma més significatiu. D'aques-ta manera entén que la dona està malalta d'amor, i decideix aprofitar-se de la situació. In-capaç, però, de convèncer Jacob d'assentir al desig de la reina, ja que el jove s'hi nega amb violència, elabora una cruel estratègia disfressa-da de cura mèdica. Temorós de la possible reac-ció de Jacob i amb desig de venjança, converteix la regla comuna -que deia que per guarir un amor infeliç hom s'ha d'allunyar de la vista de l'estimat- en la necessària mort de Jacob, per-què tan sols si la reina es mengés el seu fetge po-dria recuperar-se de la malaltia. Un cop con-vençut Murat de la necessitat de matar el seu fill, el rei crida Alí Paixà, el pare de l'amic de Ja-cob, perquè sigui l'executor de la sentència. ### Possibles interpretacions del text Sobre aquest final, a més d'allò que ja hem dit abans, es poden afegir dues coses, una que afec-ta la datació i l'altra, el significat del text. A Catalunya es coneixia la derrota de Baia-zet a la batalla d'Ankara, així que, atesa l'ani-madversió de l'autor anònim pel sultà, em sembla difícil que no hagués reportat aquesta notícia, ni que sigui per destacar que l'assassí del pare i del germà no havia gaudit gaire temps dels fruits del seu delicte. Consideració que estaria perfectament en la línia del to mo-ralista d'aquesta i'd'altres narracions semblants ja recordades. El segon grup de consideracions afecten el significat global del text i les relacions que hi ha entre la primera part i la segona. La diferència de to narratiu resulta evident, fet que faria pen-sar, com ja hem dit, que els dos episodis s'han ajuntat en un segon moment, o per donar un ca-ràcter més històric a la narració o perquè el res-sò de la gran victòria turca al camp de Kosovo podia atreure més l'atenció per la novel·la. D'al-tra banda, però, també es poden trobar algunes continuïtats entre les dues parts. En primer lloc, la caracterització de les virtuts de Jacob feta uti-litzant conceptes i imatges normalment relacio-nades amb Jesucrist, podria trobar la seva lògica conclusió en el sacrifici de l'heroi a les mans d'un germà bord. En segon lloc, es pot recordar que també el *Tirant lo Blanc*, mig segle poste-rior, presenta una situació narrativa semblant -tot i que infinitament més matisada i comple-xa- per la qual l'heroi arribat al cim de la seva fortuna (podríem dir del seu recorregut existen-cial) veu fracassades les seves esperances amb una mort inesperada. Així mateix, hi ha alguns elements que no permeten de donar-los per segurs ni en l'una ni en l'altra interpretació, en el sentit que no sa-bem del cert que l'anònim autor tingués una intencionalitat tan complexa a l'hora d'escriure la seva obra, tot i que hi ha un cert contingut moral evident. Això que em fa dubtar és, efecti-vament, el fet que, en el moment de narrar la mort de Jacob només diu que Baiazet era un traïdor i que la mort de Jacob fou una gran llàs-tima i dolor. És a dir, que no desenvolupa de cap manera ni la possible connexió entre Jacob i Jesús (en aquest cas hauria hagut de parlar-nos, ni que sigui breument, del seu sacrifici i de les nefastes conseqüències de la seva mort a traïció), ni introdueix cap reflexió sobre la mu-tabilitat de la Fortuna, recordant com Jacob un cop arribat al màxim de la seva sort no n'havia pogut gaudir (el tema de la inestabilitat de la Fortuna era un tema recurrent en la literatura de qualsevol tipus i, també, en la iconografia, i hauria pogut fer alguna breu consideració res-pecte a això per destacar i fer present al lector el significat moral de la seva narració). Davant d'aquesta situació ens haurem de quedar amb el dubte de quina és la possible res-posta. Per ajudar el lector a fer-se'n una opinió pròpia, es pot afegir que en una obra d'aquestes característiques (és a dir, de tipus més aviat po-pular i no pas culte, com és el cas del *Tirant* o del *Curial*) és dificil trobar una coherència estructural i una profunditat de significats com la que pressuposarien les dues interpretacions que acabo de proposar. D'altra banda, si pen-sem que en principi la novel-la havia d'acabar amb el capítol 14, aquesta primera part té una perfecta coherència narrativa en presentar pe-ripècies i tribulacions de l'heroi que es con-clouen en un lògic i esperat final feliç; i que la segona part és un afegit que no formava part dels plans originaris, també hem de pensar que l'autor no va creure necessari donar-li un signi-ficat de conjunt amb la resta de la novel-la, tam-bé perquè fer això comportava alterar-ne pro-fundament les característiques, i d'una manera que, potser, no hauria agradat als seus possibles lectors. ### Text i criteris d'edició La base d'aquesta edició és el text a cura d'Ar-seni Pacheco, però entre la llengua de l'original i l