Examen d'Historia: Psicologia Diferencial i Intel·ligència - PDF

HOLA HO HISTORIA TEMA 6: PSICOLOGIA DIFERENCIAL E INTELIGÈNCIA HOLA HO TEORIES DE L’EVOLUCIÓ Antiga grecia → Vivien prop del mar , hi havien moltes espècies i postulaven teories evolutives. Plató i Aristòtil → Fixisme (la quantitat d’espècies és fixa). Cristiansime → Creació divina de les espècies....

HOLA HO HISTORIA TEMA 6: PSICOLOGIA DIFERENCIAL E INTELIGÈNCIA HOLA HO TEORIES DE L’EVOLUCIÓ Antiga grecia → Vivien prop del mar , hi havien moltes espècies i postulaven teories evolutives. Plató i Aristòtil → Fixisme (la quantitat d’espècies és fixa). Cristiansime → Creació divina de les espècies. S.XVII → Teories de l’evolució, pero que no expliquen els mecanismes. - Erasme Darwin (avi de darwin) va dir que una espècie podia converir-se en altre. - J. Lamark Va ser el primer en tractar d’explicar els mecanismes. JEAN-BAPTISTE LAMARCK Naturalista francés autor de les primeres teories de l’evolució. Tenia una fisiologia zoologica (observació de fòssils i espècies modernes i va veure que han canviat amb el pas del temps. Herència de les característiques adquirides → La seva teoria , on les especies per culpa de l’entorn provocaben canvis adaptatius en la vida del individu i ho pasaba a la descendència. Transmutació de espècies Les espècies canvien les característiques necessaries per la seva supervivència. La seva teoria era: - Teleològica : Tenen una tendència al desenvolupament , una orientació amb una finalitat. - Ambientalista: Els canvis ambientals obliguen a modificar els hàbits i aquests canvis modifiquen l’estructura dels organismes. - Basada en la herència: Els canvis es transmeten genèrticament a següents generacions. HEBERT SPENCER Va incluir la teoria de Lamarck en tot l’univers. Va dir que la ment i societat humana es el principi de desenvolupament operaba a escala universal. La formació de la terra era a partir d’una nebulosa primitiva i que el desenvolupament humà anava des de l’embrió fins l’adult, el creixement i la inteligència a partir de reflexes i instints i per últim que el progrés social venía de les societats primitives a la societat moderna actual. Evolució → Motor del desenvolupament és la diferenciació i augment de la complexitat , el desenvolupament és el creixement des de un estat de homogeneïtat (indeferenciació i incoherència) a un d'heterogeneïtat (diferenciació i coherència). Evolució de la ment i la conducta → Deia que la ment era el sistema nervios humà i era molt complexe , permeteix registrar de forma exhaustiva els successos de l’entorn, és una facultat útil pel desenvolupament i al supervivència i permeteix el desenvolupament progresiu, el sistema nervios permeteix realitzar una major cuantitat d’associacions (principi de contigüitat) , com més associacions més inteligència. Ell va ser el que va introduir el terme de inteligència e l’ambit de la psicologia. - Associanisme evolutiu → Fusió de les teories asocionalistes i la teoria evolucionista, si las associacions son útils per l’adaptació , es tansetran per herència i formaran el reflexs i instints. - Principi de Spencer-Bain → Conducta que causa plaer i ens porta a sobreviure , (al contrari amb els sentiment de rebuig) , va ser una teoria molt infuent en el conductisme els instints i hàbitts que ens porten sobreviure es transmeten a futures generacions, els hàbits es formen per associació-aprenentatge. La evolució de les societats (Darwinisme social) → La supervivència del més apte en la societat (els homes en sosietat lluiten per supervinvència i viu el més apte). La millor política és la de “deixar de fer” si es deixa operar lliurement a l’evolució tots els organismes tendrían cap a la perfecció, això va en contra de protegir al més dèbill ja que es un obstacle pel progrés , i va a favor del capitalisme i individualisme dels EUA. DIFERÈNCIES AMB DARWIN 1. La evolució té un objectiu de progrés cap a la perfecció , només és questió de temps i de no interrompre aquest procés evolutiu de la sopervivència. (ciència teològica) 2. Va aplicar els mecanismes evolutius a les societats. CHARLES DARWIN Idees de copèrnic (no som en el centre de l’univers) , , Darwin (no som diferents al món animal) , Freud ( no som amos de la nostra consciència). Va neèixer l’any de la publicació de Lamarck, recolectaba i classificava espècies d’insectes, plantes…, tenia interés per la entomologia (estudi dels insectes). Creia en la Génesis (origen diví del ser humà) Principis de geologica → Entendre les formacions geològiquepresents , en funció dels canvis del passat. Observació de la expedició → Dels organismes diferents i com s’han adaptat al medi , diferències entre la mida dels animals en diferents illes. (5 anys d’expedició en Beagle) Va buscar un principi que incloués tota la informació que havia recopilat i va trobar l’assaig sobre el principi de la població (Thomas malthus) , deia que hi havia un problema de superpoblació ja que els recusos creixen matemàticament i les persones exponencialment però hi ha un equilibri entre guerres malalties i la fam (principi de lluita per supervivència), els que tinguin les característiques favorables sobreviviran , en canvi la resta no (formació de noves espècies). Darwin no va publicar les seves teories ja que eren molt revolucioaries , als 20 anys es van publicar i Russel wallace li va enviar els seus estudis que eren molt semblants , les dues teories es van presentar alhora al principi no a despertar cap interés pero als dos mesos en un dia es van vendre tots els exemplars de L’origen de les espècies mediant la selescció natual (1859). Teoria de la evolució de les espècies → No és la més fort ni la més inteligent la que sobreviu , si no la que està més adaptada al canvi, com més capacitat reproductiva , més descendènci → No hi ha cap propòsit en l’evolució simplement succeeix (a diferència de Lamarck i Spencer), → lluita per supervivència, on tothom té unes diferencies individuals per l’atzar o accidentals , algunes porten a la adaptació i altres no , las que s’adapten sobreviuen. - Selecció natural → Està basada en les diferències individuals de cada memebre de l’epècie , hi ha una lenta transmutació (millons d’anys). - Herència → Transmissió de les modificacions adaptatives a les següents generacions. Altres obres de Darwin 1. L’origen de l’home : Els homes som producte de l’evolució 2. L’expressió de les emocions del home i dels animals : Continuitat evolutiva de l’expressió emocional , foman part de la composició biològica (hàbits e instints), les emocions són adaptatives i universals, hi han emocions bàsiques i i atres més avançades. l’aprenentatge i la cultura filtren i moelen l’intensitat de les expresions → evolució de l’expressió. Tot amb una finalitat , comunicar (alerta ,social , realtzar expressió verbal…) Influències → Va ser una teoria molt revisionista que va canviar la perspectiva del ser humà la filosofia i la psicologia, va ser el punt de partida del naixement de la psicologia animal i comparada , va estimular l'interès per l’estudi de les diferències individuals i de la conducta. Promou la psicologia contemporània (del desenvolupament , etologia , psicobiologia, aprenentatge , emocions , genètica conductual…) GALTON I EL ORIGEN DE LA PSICOLOGIA DIFERENCIAL SIR FRANCIS GALTON Cosí de Darwin, comença diferents estudis però ho deixa, i al ser d’una família adinerada, es dedica a viatjar per l’Àfrica i l’orient Mitjà. Primer en aplicar matemàtiques (estadística), primer en crear un mapa meteorològic i primer en assabentar-se que tots tenim empremtes dactilars diferents. Acaba sent el pare de la psicologia diferencial i va tenir una passió per mesurar i aplicar anàlisi matemàtic a les diferències individuals. DIFERÈNCIES HEREDITÀRIES “Geni Hereditari” (1869) → Deia que les habilitats o capacitats psíquiques són hereditàries, igual que les físiques, llavors es dedica a estudiar-ho. A la seva obra postula que igual que passa amb els trets físics, els trets psíquics també s’hereten. De la mateixa manera que feia el seu cosí, planteja mesurar quelcom. Mesura les persones eminents, investiga els seus fills i la gran majoria donen fills intel·ligents també. Se centra en el factor genètic però està obviant els factors econòmics i socials (ambientals) que també poden afectar. EUGENÈSIA L’eugenèsia es la proposta de fer la descendència selectiva (control de la reproducció). És a dir, ell creia que la intel·ligència era hereditària, per tant, si volem que la societat sigui intel·ligent hem d’afavorir l’emparellament de persones intel·ligent, ja que d’aquesta manera tindran fills intel·ligents. Aquesta mesura no considera que una família adinerada es pot permetre una millor educació que aquelles que no s’ho podem permetre. Deia que el govern s’havia de fer càrrec de pagar l’educació de la descendència d’aquelles parelles. CONTROVERSIA NATURA-CRIANÇA Galton deia que l’herència és el que s’hereta, independentment de l’educació rebuda o l’entorn de criança. Tot i així, va estudiar la influència de l’ambient i l’herència, intentant resoldre què pesa més. Va fer estudis amb: - Dos bessons separats al néixer i criats per famílies diferents. D’aquesta maner va poder veure en que s’assemblaven i en què no, és a dir, quins trets havien heretat dels seus progenitors i quins de l’ambient. - Dos nenes adoptats per la mateixa família però de progenitors diferents i que tenen un grau de intel·ligència diferent, per tant l’ambient no ha afectat però l’herència si. D’aquesta manera afirma que els infants adoptats no seran mai com els seus pares adoptius. De totes maneres, analitzar la influència de l’entorn no és tant senzill com sembla, ja que quan parlem d’entorn no ens referim només a la família, sinó que també parlem de l’escola, els amics... Galton recolza el pes de l’herència, que segueix sent un debat avui dia. LABORATORI ANTROPOMÈTRIC Mesura del cos humà Va crear el primer laboratori antropomètric del mon, aprofitant una exposició universal a Londres, va muntar un lloc en el que va ubicar diferents instruments o qüestionaris per mesurar tot tipus de coses. Van passar gairebé 10.000 persones, a les quals va fer pagar un penique per a poder obtenir el seu resultat. Gràcies a això va poder obtenir moltes dades. Va ser el creador dels primers tests psicològics, implicant-se en el desenvolupament de l’escola psicomètrica. Va prendre moltes mesures, moltes d’elles relacionades amb la intel·ligència, reflectida en les nostres capacitats sensorials. És a dir, mesurava com de ràpids som processant informació, tant a nivell visual, com auditiu, tàctil entre d’altres. Deia que una major sensibilitat i velocitat de sensació volia dir que hi havia una major intel·ligència. També va mesurar coses no relacionades amb la intel·ligència: mida del cap, alçada, pes, força… Proves sensorials: mesures relacionades amb les capacitats sensorials, ja que creia que tenir un SN potent, implicava tenir un SN amb connexions neuronals ràpides capaces de registrar ràpid la informació i respondre de manera ràpida als estímuls. Per tant, un SN eficaç es un SN amb grans capacitats sensorials. Items que crea per analitzar capacitat sensorial 1. Agudesa visual: estimacions del llindar de lectura test d’snellen, permet estimar l’agudesa visual dels subjectes. 2. Sensibilitat auditiva: xiulet de Galton. Es podien emetre diferents sons i freqüències per a mesurar el nostre llindar (a partir de quin so no podem escoltar altres), capaç d’emetre fins i tot ultrasons. El que feia era pujar la freqüència per veure ai algun individu podia escoltar per sobre del llindar màxim. 3. Capacitat de discriminar el pes: Peses de Galton , mesura d’umbrals diferencials (ordenar capses de la mateixa mesura i diferents pes). 4. Percepció de longituds: Marcar amb una barra de galton el punt central. Proves motores 1. Temps de reacció a estímuls auditius i visuals: veure com de ràpid el cervell i cos responen quan veu o escolta alguna cosa. Una reacció ràpida indica que és té un Sn més eficaç i per tant més intel·ligència. 2. Velocitat de moviments: mesura com de ràpid una persona es pot moure a reaccionar físicament. 3. Força muscular: mesura quanta força es poden fer amb els músculs. S’utilitza una eina: dianòmetre. ALTES MESURES: mida del cap, color dels ulls… L’ESCOLA PSICOMÈTRICA Psicometria → estudi de la psique Va crear aquesta escola degut al gran interès que tenia per la mesura de facultats intel·lectuals i de personalitat. És el primer en aplicar els termes: (conceptes estadístics) Correlació: quan varia un òrgan, l’altre també (p.ex cama llargs doncs braç també llarg). Regressió a la Mitjana: quan alguna cosa és molt extrema, el següent que passa acostuma a ser menys extrem i més normal, ja que tot tendeix a equilibrar-se. (ex: pares alts tenen tendència a tenir fills alts, però a la vegada aquests tenen tendència a aproparse a la mitja, ja que no és fan més altes, sinó que continuen amb Contribucions a la psicologia → Primer en investigar les diferències individuals. Inventor dels tests mentals Primer gabinet psicomètric del mon. Aplica tècniques estadístiques a la Psicologia: correlació i regressió. Va estudiar i intentar aportar proves sobre la relació entre trets psicològics i herència LES APORTACIONS DE ALFRED BINET Estudia la intel·ligència i crea instruments per mesurar-la. És un pedagog i psicòleg francès. Va començar a treballar amb la hipnosis i la histèria (és francès!!! La psicologia clínica sorgeix allà!!). Després es va centrar en la intel·ligència, i, finalment, en la deficiència mental. HIPNOSI Va treballar amb Charcot a La Sapletrière (un psiquiàtric) en el camp de l’hipnotisme per a alleugerir la histèria. Creia que els imants podien curar els símptomes de la histèria: pensava que els imants podien manipular les energies o els fluids del cos per alleugerar el problema. Feia servir també l’hipnotisme i la suggestió, és a dir, influenciar la ment del pacient. El problema era que els resultats no eren reals, ja que altres científics van intentar fer el mateix que Binet però no els va funcionar, ja que els pacient no milloraven pels imants, sinó perquè eren molt suggestiona-les (influïts pel psiquiatra i per l’ambient). Bàsicament els pacients sabien què s’esperava d’ells i actuaven d’acord amb això. A més els experiments no estaven ben controlats. Per exemple, l’ambient influïa molt, i el fet que els pacients estiguessin amb menys roba tenia a veure amb idees sobre repressió sexual. Finalment és va descobrir que els imants no feien res i que els resultats es devien a la suggestió, això va fer que Binet fos desacreditat. INTEL·LIGÈNCIA Comença a estudiar la intel·ligència a partir de l’observació d eles seves filles i les diferencies entre elles. A través dels estudis de Galton va determinar que la intel·ligència no es podia basar únicament en els processos sensorials, ja que els infants tenen unes capacitats perceptives similars a la dels adults. Per ell la intel·ligència és la capacitat d’adaptar-se a alguna cosa nova i diferent, per tant, una cosa que, com la mera observació demostra, varia entre persones. Arran d’això, crea uns tests mentals que van ser molt semblants als que posteriorment va crear Piaget. Exemple: presenta dues piles de fulles: la primera conté més fitxes però més petites, i la segona conté menys fitxes però més grans, llavors, encara que la pila 1 té més fitxes, la pila 2 ocupa més espai perquè les fitxes són mol més grans (sumen més volum encara que hi hagi menys). El 1891 s’uneix al Laboratori de Psicologia Fisiològics de la Sorbona, on investiga: 1. Memòria, naturalesa de les pors a la infància, fiabilitat dels testimonis oculars, creativitat, pensament sense imatges i grafologia. 2. Investiga les diferències individuals en la percepció de les tasques de tinta, previ als tests de Roschach. (si amb les taques de tinta podem revelar com som) Junt amb Victor Henri (el seu ajudant) escriuen un article: “Psicologia individual” , on identifica les variables diferencials i les mesura per poder valorar la magnitud de cada una en cada individu. Proposaven una mesura de la intel·ligència de forma directa i no a través de l’agudesa sensorial com Galton o Cattell. El llistat de variables inclou: - Memòria: dibuixos, melodies musicals, colors, paraules i frases - Imaginació: taques de tinta, pensaments suggerits per termes abstractes, etc. - Atenció: càlcul de “bips” d’un metrònom - Comprensió: test semblances/diferències, detecció d’errors en frases... - Altres: judici moral, espacial, força de voluntat... Volien accedir als processos mentals superiors de forma ràpida cometent així errors. Van detectar molt temps en passar tests, i més encara a interpretar resultats. A més, una estudiant de la Universitat de Cornell va estudiar els seus resultats i va veure que no hi havia interrelació entre factors, que, en principi, mesuraven el mateix. Això els va desacreditar i s’inicia en un altre camp: deficiència intel·lectual. Avaluació de la deficiècia mental La societat demanava que els infants amb deficiències intel·lectuals també fossin escolaritzats, per tant s’havien de crear escoles especialitzades per tal de fer-ho. Així doncs Binet comença a treballar en qui a forma es pot detectar de manera ràpida els nens que tenen dèficits intel·lectuals. El 1899 es va unir a Free Society for the Psychological Study of the Child, una organització que buscava validar científicament els resultats dels estudis amb infants, sobretot amb els que tenien problemes educatius. Theodore Simon, interí en una institució per a infants amb retard mental, li demana que sigui director de la seva tesi doctoral. Així doncs, Binet i Simon van ser els encarregats d’estudiar problemes dels infants amb retard a l’escola, ja que si els infants amb retard havien de rebre educació especial, havien de ser distingits de la resta. Van analitzar les deficiències mentals dels infants mitjançant els tests mentals. El primer que diuen es que el que fan Galton i Catell no té sentit, ja que hi havia persones amb discapacitats sensorials (com infants cecs o sords) que eren diagnosticats amb retard mental. Segons ells aquestes mesures no eren correctes, i van proposar l’ús d’ítems relacionats amb processos cognitius complexes, com la memòria, la comprensió, la imaginació..., és a dir, capacitat molt més il·lustratives. Aquests items permetien distingit clarament als infants normals i als que tenien retard mental. Així doncs, elaboren nous tests: diferents proves a infants de 3, 5, 7, 9, 11 i 12 anys i seleccionen aquelles proves encertades pel 80-90% dels infants de cada grup. És a dir, seleccionen les proves que en teoria tots els infants de 3, 5, 7, 9, 11, i 12 anys haurien de poder contestar. La primera versió del test de coeficient intel·lectual inicialment s’anomena Escala d’intel·ligència de Binet-Simon (1905). Aquest test es va originar per avaluar la mancança d’intel·ligència, és a dir, una eina que permetés diferenciar de manera ràpida quins son els infants amb problemes. Aquest primer test tenia 30 proves que anaven de més fàcils a més difícils. Aquesta prova ens permets obtenir la puntuació, que s’obté dividint l’edat cronològica entre l’edat mental. L’edat mental vol dir que per exemple només he pogut respondre les proves fetes per infants de 6 anys, llavors diríem que tenim una edat mental de 6 anys. La mitja seria quan l’edat mental i cronològica és igual. Binet va advertir que no només s’havia de tenir en compte la puntuació final, sinó que també s’havia de parar atenció a la conducta de l’infant durant la resolució de la prova. Es van classificar als infants en funció de si superaven o no superaven les proves associades al seu rang d’edat 1. Idiotes (proves 1-6): superada normalment als dos anys. Si un nen més gran de 2 anys no la pot superar, se’l etiquetava idiota. 2. Imbècils (proves 7-15): superada als 3-6 anys. Si un infant més gran de 6 anys no la pot superar és considerat un imbécil. 3. Morons (proves 16-27): superades entre els 7-9 anys 4. Normals (proves 28-30): pretenien mesurar el raonament. WILLIAM STERN: EM/EC=QI Anys després Terman diu que s’hauria de multiplicar per 100 per tal d’obtenir el percentatge: (EM/EC)X100=QI aquesta és l’actual El QI mesura la intel·ligència acadèmica, però hi ha moltes més capacitats intel·lectuals. Prespectives de Binet - Interessat per la individualitat - Concepció de la intel·ligència múltiple: és la unió de les diferents facultats que ens fa més hàbils a l’hora d’adaptar-nos al medi. - L’observació clínica durant el test era més important que les dades quantitatives. - Va crear l’escala per a identificar infants que necessitaven una educació especial. - Pioner de la psicologia aplicada a l’àmbit escolar. - Navista no radical - Diu que tothom pot créixer i que tothom té marge per millorar. - ORTOPÈDIA MENTAL: és l’educació compensatòria. Consisteix en que un infant amb problemes, per intentar que millori les seves capacitats intel·lectuals a partir d’exercicis per millorar la voluntat, atenció i disciplina. PROBLEMES MENTALS EN ELS EUA Antecedents → J.M Canttell va portar les proves mentals de Galton (agudessa sensorial ) a l’universitat de columbia , els estudis de Wissel i Cattell van idicar que no hi havia una correlació significativa (estadística) entre les puntuacions de les proves i les notes escolars i com a conseqüència va haver-hi una decadència de les proves mentals. CHARLES SPERMAN Era seguidor i partidari de les idees de Galton. Va continuar realitzant estudis per relacionar les capacitats sensorials amb el rendiment acadèmic i va aplicar les idees de Galton mitjançant el test de Binet. Deia que la intel·ligència correlacionava amb el rendiment acadèmic i que aquest es pot mesurar amb riquesa sensorial. Proposa la intel·ligència general (g): teoria bifactorial (dos tipus de factors). TEORIA BIFACTORIAL Factor G (general) → capacitat general d’intel·ligència present en totes les activitats cognitives. Representa intel·ligència global d’una persona. Factor S (específic) → habilitats específiques que determinen el rendiment en àrees concretes o específiques. No són universals, sinó més limitades en camps o activitats particulars. EX: el factor g seria per exemple ser molt bo tocants tots els instruments en general, i el s seria ser molt bo tocant el piano però no la resta d’instruments. Als EUA s’adopta una intel·ligència basada en el concepte de Galton la intel·ligència és hereditària i és una única cosa. HENRY GODDARD Estudia als dèbils mentals. Diu que si tots creiem que la intel·ligència és hereditària, la manca d’aquesta també ho és. Va fer estudis amb la família Kallikak, sobre tot amb la filla, Deborah Kallikak, que va obtenir una edat mental de 9 anys amb el test del QI, quan ella en tenia 16. Goddard va buscar el seu arbre genealògic i va comprovar que molts dels seus antecedents també havien tingut deficiència mental. Molt cops es relacionava la falta d’inteligencia amb la mala vida (drogoaddictes, prostitutes, alcohòlics...) Amb això va demostrar clarament que la debilitat mental és hereditària i que no surt cap dèbil mental de forma espontània. Realment Godddard no sabia si la família de Deborah era dèbil mental, ja que no els va estudiar ni van fer el test de QI, ja que estaven morts (Deborah si que el va fer), llavors va determinar que eren dèbils mentals tenint en compte “las habladuras” de la gent i tot el que la gent propera o no tant propera deia d’ells. Es van desenvolupar les lleis d’esterilització per a aquells deficients mentals. Aquesta llei va estar vigent als EUA fins el 1970 (a alguns estats). També controlaven la immigració: els immigrants, en busca de millors condicions, no treien puntuacions elevades i eren tornats al seu país d’origen. Anys més tard es va acceptar que no calia l’esterilització ni la segregació, només una educació especial. Army testing project → Un 50% dels soldats eren classificats com “subnormals”, a més va haver-hi una visió racista de la inteligència , negres IQ més baix que els blancs. Eugenèsia negativa → Esterilització de problemes mentals considerats persones defectuoses, en indiana 1907 va ser el primer estat en aplicar la llei de esterilització , algunes lleis de imigració i esterilització van perdurar fins els 1980. LEWIS M.TERMAN Va ser conegut per ser partidari de les idees de Galton i per utilitzar el test de Binet, i va proposar con modificar el càlcul del QI de manera determinada, i l’escala de Binet passa a dir-se escala de Standford-Binet. també creia que el QI era heredat. ESTUDI DEL GENI: Ell va estudiar als genis mentals. Va escollir més de 1500 infants d’11 anys amb un QI molt alt (+135), i va dir que si la seva teoria era certa aquests infants acabarien tenint vides molt exitosa degut a la seva intel·ligència. (infants anomenats termites) Els va seguir durant 35 anys (ell va morir, però els seus col·laboradors van continuar amb el seguiment). Finalment la seva hipòtesis no es va confirmar, ja que segons ells tots aquests infants havien de tenir una vida exitosa (bona feina, bona vida, vida personal i sentimental rica...) i realment molts d’aquests infants no van acabar tenint aquest tipus de vida. Definició actual de la inteligència → Capacidad de representar la información, procesarla y manipular estas representaciones. HOLA HO HISTORIA TEMA 7: PSICOLOGÍA CLÍNICA Y PSICOANÁLISIS HOLA HO PSICOPATOLOGIA EN FRANÇA La psicologia a cada país assumeix els propòsits generals de la comunitat de Psicòlegs però reflexa la seva tradició cultural. L’activitat professional està influenciada per la personalitat, la formació, els vincles intel·lectuals i les arrels culturals. La tradició cultural francesa, marca el desenvolupament de la seva orientació psicològica degut a: - La il·lustració: la revolució francesa - La declaració dels drets humans i del ciutadà/ciutadana, els principis de Llibertat, Igualtat i Fraternitat. - L’Enciclopèdia: a causa de les patologies s’ha de definir i esmentar les seves característiques Classificació dels trastorns mentals. El desenvolupament de la Psicologia va estar marcat per aquests fets, i es va centrar especialment en l’àmbit clínic i escolar (orientació cap a l’aplicació). A finals del S.XIX: Clara incorporació a l’orientació científica (lligada al positivisme de Comte). Clara orientació psicopatològica o de l’estudi de la malaltia mental: l’estudi infantil de l’educació i l’estudi social. Estudis de la psicopatologia per entendre la normalitat. ORÍGEN DE LES MALALTIES MENTALS Edat mitjana: Origen imputat a la voluntat de l’ésser humà, responsable dels seus actes. Origen imputat a possessió diabòlica o bruixeria (exorcisme o cremant la foguera) Renaixement: Desenvolupament medio-anatòmic: comença a considerar-se malaltia real (patologies orgàniques) manicomis rudimentaris es fa un estudi del cervell i descobreix que aquest es pot emmalaltir. La psiquiatria → Es van donar els primers intents per tractar les malalties mentals i discapacitats psíquiques com un fenomen natural que pot ser estudiat de manera científica (i que poden millorar). PHILLIPE PINEL Estava interessat en la malaltia mental. Va dirigir dos hospitals: Le Bicêtre i La Salpêtriere. En el primer té una idea que revoluciona la historia del tractament de les malalties mentals. El que va fer va ser humanitzar la situació d’aquestes persones a les que anomenava bojos (alénées). I, posteriorment, va treballar com a director de l’altre hospital. Així doncs va aplicar el tractament moral (per humanitzar a les persones). En aquell moment hi havia una situació de maltractament: els pacients no estaven ben alimentat, sense higiene, estaven lligats durant dies, els torturaven... Pinel va proposar un canvi en l’actitud dels treballadors i que s’havia d’intentar establir una relació amable i bona per promoure la positivitat en l’ambient. Era un punt de partida en la proposa de fer un tractament basat en la relació amable amb interns. Les mesures que proposa són: - Suggeriment de no lligar a les persones: en tenir un brot se la pot contenir però no han d’estar permanentment lligats. Posteriorment això és emprat per molts artistes. - Proposa mantenir una bona higiene, alimentació, teràpia ocupacional (sona’ls-hi coses a fer per tenir algun tipus de rutina) - Segregar-los per tipus de malalties: es va observar que tenir a una mateixa habitació a persones amb diferents problemes mentals fa que no es pugui establir un bon clima Aquestes mesures, sempre orientades a establir una relació positiva entre interns i treballadors, aconsegueix obtenir menys morts i més persones donades d’alta. Per tant, s’adopta a altres països. A banda del tractament moral, també es destaca un altre tasca important relacionada amb la classificació. Una tasca important quan parlem de trastorns mentals és descriure en què consisteix cada trastorn mental, els seus símptomes, i, un cop entenguem que tenim davant, proposar el tractament més òptim. Gnoseologia psiquiàtrica: classificació dels trastorns mentals i símptomes associats per poderlos identificar ràpidament. En la primera llista que va fer només apareixien 4 categories: 1. Melancolia associada a la depressió. 2. Mania l’actual esquizofrènia. 3. Demències destrucció progressiva de les facultats mentals. 4. Idiòcia absència de facultats mentals. Les causes de l’aparició són mèdiques, orgàniques, físiques, cerebrals... però a vegades també morals. Hi ha passions o excessos que poden causar un trastorn mental. Si tenim davant un trastorn mental basat en quelcom orgànic ha d’actuar la medicina, però si h ha un problema psicològic, els psicòlegs entren en acció. El nen de aveyron → Nen salvatge que havia de diagnosticar , pensaben que era per aillament social pero van fallar en els intents de aprenentatge , per tant va donar reconeixement al mètode pedagógic (reeducació de persones amb discapacitat). JEAN EAQUIROL Fundador de la psiquiatria francesa, institucionalitza el tema de la psiquiatria: a mesura que es coneixen més coses sobre els trastorns, els metges també volen estar informats. Mentre que Pinet era més pràctic (va utilitzar la pràctica), Esquirol, el seu deixeble, va ser més teòric. Va agafar el coneixement i va proposar, de manera institucional, l’ensenyament a la facultat de medicina. És a dir, va voler fer un ensenyament formal pel que fa als coneixements dels trastorns mentals i va continuar l’estudi de diferents trastorns i símptomes associats. Així doncs, promou l’ensenyament formal en psiquiatria a universitat i centres especialitzats en la formació de psiquiatres. A nivell polític col·labora en la creació d’un text que legislava la protecció i existència dels trastorns mentals. (Llei sobre els Alienats) (també regulava l’assistència pública psiquiàtrica). Va ser el primer en proposar termes o etiquetes psiquiàtriques com al·lucinació (el fet que una persona escolti o vegi coses). També va parlar de l’esquizofrènia i va anomenar aquesta malaltia monomania. IMP: els termes aplicats a alguns trastorns mentals han anat canviant al llarg del temps. THÉODULE RIBOT El “Wundt de França”: se’l considera l’institucionalitzador de la Psicologia Científica a aquest país. Intenta independitzar la psicologia de la metafísica i de la fisiologia: introdueix a França l’associacionisme anglès i experimentalisme alemany. Proposa un primer laboratori de psicologia experimental a la Universitat de la Sorbonne. Era positivista (rebutjava els mètodes introspectius, i més encara si el que es volia estudiar era a persones amb problemes mentals). La psicologia havia de pertànyer al terreny de la biologia: Sempre plantejava que la vida psíquica és el mateix que la orgànica. Això té certes arrels lamarkistes. Plantejava la necessitat de buscar una correlació entre els fenòmens mentals i la condició biològica-genètica. MÈTODE MÒRBID, PATOLÒGIC O CLÍNIC: Aquest mètode es observacional i està basat en l’observació prolongada. Observem la conducta de l’individu de manera prolongada per veure si avança o no el trastorn mental. Aquesta observació ens permet veure com la ment es desestructura, i, per tant, veure si la malaltia avança i en quin sentit ho fa. A partir d’aquest plantejament Ribot ens planteja una llei que porta el seu nom, que encara es vigent avui dia: llei de la dissolució o llei de Ribot. Ribot diu que davant alguns trastorns mentals (demències) es presenta un ordre determinat en la desestructuració: el que primer es perd són les funcions psíquiques adquirides últimament (no es recorda el que va passar fa dues hores però si es recorda detalladament allò que va succeir fa 35 anys, per tant, es perden els records més propers). Dins de la desestructuració trobem un altre patró: les funcions més complexes es perden abans que els automatismes. Un automatisme seria, per exemple, tocar el piano, així doncs segons Ribot es perdria abans la capacitat de cuinar (pot ser més complex) que no pas tocar el piano, ja que es quelcom automatitzat. Importància de la seva obra científica: Dona pes a funcions afectives per explicar la conducta. Parla dels límits de la consciència, del subconscient i de l’hipnotisme. Estudia els estats patològics, el desenvolupament de la intel·ligència, el caràcter i la personalitat. JEAN MARTIN CHARCOT Va ser un dels mestres de Freud. Mundialment és conegut per ser un dels neuropatòlegs més famosos i reputats de França per molts sentit: Treballa amb trastorns mentals sent neuròleg. (va fer recerca psicològica perquè estava impressionat per la multitud de malalties nervioses que observava a l’hospital i volia establir un nexe entre els símptomes nerviosos i les lesions neurològiques que els causaven. Això ho va fer mitjançant autòpsies per veure quina zona estava malament i a partir d’allà establir una relació). Va treballar a La Salpêtrière, on es va encarregar de les dones, per tant va tenir molt de contacte amb molts tipus de trastorns mentals, fins que va arribar a tenir contacte amb la histèria. En començar a explorar-la és va trobar amb problemes. La histèria, presentada sobre tot per dones, és un trastorn en el que hi ha un gran ventall de situacions que es poden presentar. Els seus símptomes poden ser físics o psíquics i destaquen els trastorns motors i sensorials. Usualment els símptomes es consideraven fingits. Actualment ja no parlem d’histèria, si no de trastorn de conversió (proposat per Freud). Ell mai va creure que els símptomes fossin fingits, sinó que creia que darrere hi havia una afectació biològica del cervell. Deia que hi havia un trastorn funcional del cervell que provocava una degeneració del Sistema Nerviós i que a més tenia una base hereditària, és a dir que s’era propens a desenvolupar-la per genètica. Charcot va ser un dels primers en descriure una realitat: els símptomes eren descrits per etapes. Arriba un moment en el que s’adona que la seva teoria basada en allò biològic no era sostenible i per tant va canviar de teoria. Primer va fer una teoria organicista de la histèria, que deia que la histèria era una degeneració nerviosa, i després va canviar i va fer la teoria psicogènica o psicològica, en la que deia que no hi havia una alteració real del SN, sinó que era una qüestió de problemes psíquics o psicològics, ja que a les autòpsies no se’n trobava cap lesió, i podia fer desaparèixer els símptomes per mitjà d’hipnosis: HIPNOTERÀPIA. Teoria psicogènica: causes psicologies: Deia que no era una qüestió neurològica sinó que era una psicològica. Va dir que segurament, les persones que patien histèria, en el seu passat havien passat per alguna vivència traumàtica, i aquesta emoció negativa viscuda per la seva psique es la que va provocar els símptomes, però eren provocats sense que la persona fos conscient, pel que el record estava al subconscient. Seguia proposant que hi havia una predisposició hereditària a partir d’aquests tipus de trastorns, i ho va relacional amb la suggestionabilitat (ser suggestionable vol dir ser influenciable). Charcot va proposar que persones que tenen una predisposició a patir histèria, també eren persones suggestionables. Leçons du Mardi: lliçons del dimarts Charcot es va fer molt famós perquè feia moltes demostracions públiques de hipnosis els dimarts. Entre l’audiència van passat molts autors importants com Freud o Janet. MESMERISME I HIPNOSIS F.A. MESMER Primer en utilitzar d’hipoteràpia a l’època victoriana, on les dones eren molt femenines, havien de ser perfectes, i, en general estaven molt reprimides (sexualment). Mesmer va proposar el magnetisme animal: la seva teoria era que tots nosaltres tenim un misteriós fluït magnètic que recorre el nostre cos i que en un moment es pot desequilibrar i es pot tornar a l’equilibri utilitzant un imant. Practicava un ritual dissenyat per produir una “crisi” en els seus pacients. Durant les crisis un pacient podia cridar, expel·lir suor freda, patir convulsions... Les crisis es propagaven entre els pacients (efecte dominó). Va arribar a popularitzar els magnetismes en grup. Després de la crisis, venia l’alleujament de símptomes. Bàsicament el que feia era una mena de sessions en les quals hi havia un col·laborador que posava música suau i ell començava a parlar i a apropar-se a les dones i anar passant al seu voltant mentre les tocava (recordem que eren dones reprimides i, per tant, en ser tocades per elles era molt wow perquè no estaven acostumades). Eventualment entraven en un estat de catarsis (alliberació emocional) i en acabar la sessió els símptomes havien desaparegut. Feia com un ritual, en el qual feia que les dones entressin en un estat d’excitació emocional i en acabar els símptomes havien alleugerat degut a un tipus d’hipnosis, no per l’aigua ni el magnetisme animal. La comissió mèdica va realitzar diferents experiments que van falsejar la validesa del magnetisme animal: a una dona se li va dir que estava sent magnetitzada per un magnetitzador que es trobava darrera la porta i va entrar en “crisis” quan realment no hi havia ningú darrera la porta. A un altre pacient se li van oferir 4 gots d’aigua, dels quals un estava magnetitzat. Va escollir un got magnetitzat, se’l va beure i tot i així va experimentar una crisis. JAMES BRAID Va començar a parlar pròpiament d’hipnosis → HIPNOLOGIA El que feia era portar a un pacient a un estat de relaxació profunda fent que aquests fixessin atenció en un estímul. Les portava a un estat de relaxació per posteriorment suggestionar-les amb la seva paraula i feia disminuir els seus símptomes. Desde Mesmer i Braid la hipnosis va estar mal visa i van haver de passar uns quants anys fins que es va reprendre el seu ús. ESCOLA DE NANCY AUGUSTE AMBROISE LIÉBEAULT Era un metge de poble que aplicava la hipnosis de manera diferent. El que feia era tractar als pacients adormint-los i suggerint-los que al despertar haurien desaparegut els símptomes (ho aconseguia). Mitjançant la hipnosis creia que l’atenció del malalt es desviava dels sentits i es concentrava en la idea de dormir i les paraules del metge. Per tant mitjançant la suggestió eliminava, de manera temporal, els símptomes. HYPPOLITE BERNHEIM Desenvolupa més sistemàticament que es la hipnosis: estat de suggestionabilitat que permet transformar idees que provoquen mal a una persona i les transformen en un estat del cos normal. Tot això induït pel prestigi del hipnotitzador (has de creure en la persona. Si et vols deixar convèncer funciona, si no, no). El quid de la qüestió és que quan parlem d’hipnosis pels partidaris de l’escola de Nancy, la suggestionabilitat necessària és un tret comú en totes les persones. Tots som suggestionables. Alguns ho seran més i altres ments però es un tret de la personalitat normal. Només les persones amb trets histèrics poden ser hipnotitzades.(Charcot) LA NEUROSI I LA HISTÈRIA PIERRE JANET Primers intents per tractar les malalties mentals i discapacitats psíquiques com a fenomen natural que pot ser estudiar de manera científica. A França va tenir molta influència (va ser el més important d’allà) i va treballar molt sobre la histèria, la hipnosis i l’inconscient. Teoria sobre el psiquisme: proposa una teoria que intentava explicar com es posa malalta la ment (perquè una ment sana pot desenvolupar un trastorn). Diu que hi ha unes tendència psicologies que es van organitzant (la vida psíquica es va formant) i la responsable d’aquesta organització de forma correcte és l’inconscient i diu que si aquesta organització no es pot fer de manera correcte (com per exemple per un accident) la vida psíquica (consciència) es trenca. Parla d’escissió (quan es trenca) i dissociació. Si la consciència no es pot construir de forma correcte, Janet diu que es trenca i es dissasocia. Proposa que en aquests casos es formen dues entitats (conscient+inconscient). Nomes en els casos en els qual hi hagi un trauma, la ment serà trencada en dos i crearà l’inconscient, per tant l’inconscient apareix en un malalt mental i només si tens problemes que hagin provocat l’escissió de la ment. En una persona amb malaltia mental, la ment no pot integrar o organitzar bé emocions, pensaments i experiències. Això passa perquè un trauma o un problema greu impedeix que la psique funcioni de manera equilibrada, creant una separació entre el conscient (el que sabem) i l’inconscient (el que reprimim o ignorem). Aquesta "fractura" desestructura la vida mental i provoca el trastorn. Amb Freud tenen baralles ja que eren molt contraris: Janet diu que l’inconscient és sinònim de malaltia mental, mentre que Freud diu que l’inconscient és un estat normal que no té perquè estar associat amb cap patologia. PSICOANÀLISIS INTRODUCCIÓ, ANTECEDENTS I INFLUÈNCIES La psicologia és una disciplina vinculada a la consciència i la conducta. El tercer gran bloc que engloba la psicologia es l’inconscient. L’inconscient és l’origen en la clínica psicopatològica, no en la psicologia acadèmica ni experimental. Es proposa l’inconscient com a causa principal de les malalties mentals (i posteriorment, causa de gran part de la conducta). No per causes físiques. PSICOANÀLISI: disciplina fundada per Sigmund Freud que considera els processos inconscients per a entendre la ment humana sana i trastornada. El psicoanàlisi es basa en la Teoria de la vida psíquica i la Tècnica Terapèutica. Tres principis bàsics: la sexualitat infantil, teoria de la repressió i l’inconscient dinàmic. L'objecte d’estudi és l’inconscient i el seu funcionament dona molta importància a la infància i les relacions. ANTECEDENTS 1. Racionalisme leibnz nivells de consciència i apercepció i Herbart llindar de cosnciència i repressió. 2. Psicofísica Fechner concepte de llindar i la ment es un iceberg con la consciècnia és la punta. 3. Psicologia en el acte Bretano (professor de Freud) importància a la motivació en determinar la conducta. 4. Evolucionisme , darwinisme positivisme… PSICOLOGIA DE L’INCONSCIENT I MÈTODE PSICOANALITIC Evolució del mètode → L’únic tractament de malalties mentals en aquella època era mitjançant l’electroteràpia i la hipnosi (cap de les dues era totalment completa, ja que els símptomes només s’alleujaven temporalment.) Bàsicament amb aquests dos mètodes els símptomes se solucionaven però no a llarga durada, per tant tornaven a aparèixer i no era efectiu, llavors Freud va intentar trobar un altre mètode que si que permets tenir millores a llarg termini. HIPNOSIS + CATARSIS → PRESSIÓ → LLIURE ASSOCIACIÓ Va desenvolupar el mètode gràcies a: - Visitia a Charcot i Escola de Nancy: Charcot feia demostracions públiques en les quals mostrava al públic com utilitzar l’hipnosisis i alleugerar els símptomes de pacients amb histèria. Freud acudia i va adonar-se’n de que era el que fallava en el seu mètode: no tothom era hipnotitzable i tampoc aconseguia que els símptomes marxessin del tot. Posteriorment va visitarà el lloc contrari (Nancy) per veure si tenien alguna altre estratègia per poder hipnotitzar a més gent. En visitar a Nancy va veure com s’aplicaven els processos d’hipnosi i s’adona de que Nancy fa molt d’èmfasi en la suggestió post-hipnòtica: com fer èmfasi en el que se li diu a la persones mentre esta hipnotitzat per canviar els símptomes tot i que no siguin conscients en despertar-se. Suggestionant-los en estat d’hipnosi pot fer que els símptomes canviïn tot i que no siguin conscients en despertar-se, és a dir, en despertar no recorden el que ha passat durant la hipnosi. (Suggestió post-hipnòtica: influir en el pacient durant la hipnosi, sembrant idees, tot i que ell no en sigui conscient). A l’escola de Nancy també va conèixer el mètode de pressió, que consistia en posar la mà al front de la persona en despertar i suggerir-li que tractés de recordar allò que havia passat. Alguns pacients podien recordar el que havia passat, per tant semblava que la pressió ho facilitava. La cosa és que Freud va adonar-se que si a una persona se la hipnotitzava i la feies parlar d’allò que l’angoixava, en despertar cabia la possibilitat que ho recordés  - Joseph Breuer: Cas d’Anna O (Bertha Pappenheim): Amb l’ús de la hipnosi es va avançar al mètode de pressió, que ajudava a que una persona verbalitzés els fets més traumàtics (en verbalitzar-los es produïa catarsis). En estar desperts i conscients un fet traumàtic fa mal, per exemple en el cas d’una violació: és un fet traumàtic i per tant no es recorda el que va passar (va ser fa temps). De manera conscient (despert) no es recorda, però de manera inconscient (dormit) si. Llavors el terapeuta ha d’aconseguir que un fet reprimit passi a la consciència i ho pugui verbalitzar. Anna O era una noia jove de classe alta amb molts símptomes d’histèria. Amb la hipnosi, Breuer buscava que la noia recordés les circumstàncies en que havien aparegut els símptomes i al despertar del son hipnòtic aquells símptomes desapareixien de forma temporal o definitiva (quan era capaç de verbalitzar-ho). Va observar que les idees emocionalment carregades no es podien expressar de forma directe (eren “inadmissibles”), sinó que ho fan a través de símptomes físics. Anna O estava utilitzant un mecanisme actiu per a l’oblit d’aquelles emocions: oblit inconscient, repressió. Quan s’expressaven aquestes idees carregades (hipnotitzada) l’energia es dissipava i desapareixien els símptomes: Breuer va anomenar aquest mètode Catàrtic (Alliberació inconscient). Un dels episodis més destacats del cas és com Anna O. relacionava els seus símptomes amb experiències psicològiques intenses. Per exemple, molts dels seus problemes físics semblaven derivar-se de records o situacions estressants, que ella mateix anomenava “núvols foscos”. Breuer va utilitzar la hipnosi per ajudar-la a recordar aquests traumes reprimits, cosa que sovint portava a un alleujament temporal dels símptomes. Així doncs una persona que verbalitza quelcom relacionat amb un trauma reprimit en despertar els símptomes s’alleujen i inclús desapareixen, una persona pot tenir símptomes provocats per una idea emocionalment molt carregada que esta reprimida i/o censurada, sota barreres depressives, llavors si el terapeuta pot arribat a l’inconscient, està aconseguint el mètode catàrtic, que fa alleugerar la tensió emocional i per tant també els símptomes. Aquest cas va acabar en mans de Freud perquè durant el tractament Breuer i Anna (que és feia 1 o 2 cops a la setmana durant molts anys) van establir una relació una mica més intensa: Anna O se sentia artesà per Breure i es comportava de manera una mica més infantil (tímida i tal, com una adolescent super pillada) i ell també va començar a sentir algú, i la seva dona, en assabentarse va dir “o ella o jo” i Breuer, sorprenentment (tenint en compte les relacions d’avui dia) va escollir-la a ella i per tant va deixar de tractar a Anna O i en general a persones amb histèria. En saber-ho Anna O, super poc dramàtica, va patir un embaràs histèric, i Breuer la va hipnotitzar i va fer que tingues al nadó, i després d’aquell moment va fer una mica de ghosting tant a Anna O com a tots els pacients amb histeria, però com era responsable va buscar a algun conegut perquè prengués relleu i va continuar amb el tractament d’Anna O, i aquest conegut va resultar ser Freud, que gràcies a això va descobrir la lliure associació. Finalment, Breuer i Freud van publicar Estudis sobre la histèria, que va suposar la fundació oficial de l’escola del psicoanàlisi FENÒMENS DESCOBERTS DURANT EL TRACTAMENT D’ANNA O: Transferència: procés inconscient en el que es reviu (i transfereix) allò que és essencial del conflicte infantil del pacient (p ex, el comportament d’Anna vers Breuer). L’analista no depèn únicament del relat (més o menys distorsionat) del pacient: en la relació transferencial pot captar el tipus de relació que estableix el pacient, la història íntima de la seva vida. Contratransferència: sentiments, actituds i pensaments que s’originen en el terapeuta, en relació amb el pacient. Pot ser considerat un obstacle a l’hora de ser objectiu en el diagnòstic. Importància que el terapeuta comprengui els seus sentiments (autoanàlisi) per conèixer les seves debilitats i per conèixer com poder regular aquestes emocions que inevitablement apareixen en el context clínic. Associació lliure i histèria→ La histèria és una experiència traumàtica que no s’expressava de forma adequada. Com que aquesta experiència no és capaç superar la barrera repressiva, es dona en forma de símptoma. Mitjançant l’associació lliure s’exterioritzaven les experiències reprimides, aquestes passaven a la consciència i podien ser abordades racionalment. S’analitzaven els continguts de les associacions lliures, els gestos i les transferències, tot degut a motivacions inconscients (principalment sexuals, creia Freud) Interpretació dels somnis Aquesta és la segona forma de tractament del pensament inconscient (la primera es l’associació lliure). Els somnis ens intenten dir algú, simbolitzen alguna cosa. A la seva obra, La interpretació dels somnis, Freud postula com els somnis a vegades intenten expressar continguts reprimits. A partir de Freud i de la seva proposta es planteja el fet que, per ell, els continguts dels somnis eren les manifestacions dels pensaments traumàtics reprimits al nostre inconscient, que s’escapen al conscient mentre dormim. No s’expressen quan estem desperts perquè són continguts agressius i sexuals i per tant son continguts que la ment ha reprimit perquè si fossin expressats quan som conscients ens podrien generar ansietat, llavors s’expressen quan les barreres depressives no estan. Quan parlem dels somnis el continguts reprimit s’expressa mentre dormim, perquè es quan les barreres depressives estan més laxes. Tot allò que ens angoixa és expressat als somnis de manera camuflada, ja que encara que s’estiguin expressant mentre dormim, si apareix al nostre somni tal qual ens farien despertar espantats. Així doncs, la tasca dels psicoanalistes és descobrir el continguts reprimits al nostre somni. Hi ha dos tipus de continguts: 1. Contingut manifest: el que el somni sembla representar, per exemple una torre. És important que el terapeuta el sàpiga interpretar per saber quin es el seu significat. 2. Contingut latent: el seu significat és contingut latent, és el que el somni realment significa, per exemple falo. Els continguts dels somnis representen continguts latents, però s’expressen de forma disfressada. Freud ens parla de les disfresses, que serien els mecanismes que regulen tot això. 4 tipus: - Condensació: un element del somni esta representat amb més d’una cosa a la vegada. - Substitució: no somiem directament amb un objecte, sinó amb quelcom simbòlicament similar.  - Desplaçament: somiem amb allò que crea angoixa, però està en segon terme, com si no tingués importància. Si fos el protagonista ens despertaríem angoixats. - Símbols: diccionari per saber que vol dir cada símbol que apareix en els somnis. Alguns poden ser universals i altres propis 1. Universals: per tothom un símbol vol dir el mateix. (un viatge=mort) 2. Propis: si coneixes a la persona et pots fer una idea de que pot simbolitzar. Complex d’edip Fet per Freud arrel del seu propi autoanàlisi. Sorgeix a la infància (una etapa de desenvolupament per la que passen tots els nens, i si no ho supera tindran un problema en l’etapa adulta). Parla de l’amor/desig vers el progenitor del sexe contrari (mare) i rivalitat amb el mateix sexe (pare). Tot això suposa una agitació d’emocions eròtiques cap a la mare i agressives cap al pare que s’ha de resoldre. Segons Freud aquest nenpetit haurà d’acceptar que no tindrà a la seva mare, per tant ha de renunciar a ella i al seu amor, i amb el pare s’ha de reconciliar i identificar-se amb ell. Desenvolupament del complex 1. Amor cap a la mare i rebuig cap al pare. 2. El nen renuncia a la mare. 3. El nen s’identifica amb el pare. Les emocions que es desperten envers el pare son contradictòries/ambivalents, ja que primerament sent rivalitat i després identificació. Aquesta ambivalència s’ha de viure ja que sinó trobarem un adult amb problemes de personalitat. En el cas de les nenes passa el mateix, però es coneix com a Complex d’Electra. Les nenes s’enamoren del pare i odien a la mare. En aquest complex afegeix el concepte ENVIDIA PENEANA, que es l’enveja que les nenes senten cap al seu pare pel fet de tenir penis, i per això busquen l’admiració del pare. Es resol de la mateixa manera que el complex d’Edip: primer rivalitat amb la mare i després identificació. Del nen sorgeixen ansietats i sentiments de culpa pels seus desitjos agressius i sexuals. Aquestes emocions infantils queden oblidades (reprimides en l’inconscient). El complex s’ha d’acabar resolent positivament, i a vegades podem trobar fixacions i regressions, que son els termes que ens indiquen de quina forma costa superar: - Fixació: quedar-se anclat a aquesta etapa, mantenir certes idees impròpies de l’edat. - Regressions: retornar a les fases ja superades. Teoria de la personalitat La teoria de la personalitat, es una teoria que ens explica com està estructurada la ment. La primera teoria postula l’existència de tres regions dins de la ment: conscient, pre conscient i inconscient. En ella també es postula la metàfora del iceberg: la conscient és la única visible, la preconscient la trobem en mig i la inconscient es la més gran, que s’encarrega de la gestió d’emocions agressives, sexuals, entre d’altres. A la segona teoria aquestes regions es converteixen en instàncies. Així doncs, el canvi principal de la primera a la segona teoria es que en la primera trobem tres entitats que estan en constant interacció, és a dir, es relacionen entre elles. La segona es molt més dinàmica, diu que part del conscient també té inconscient.Per tant la metàfora de l’iceberg queda d’aquesta manera: La punta engloba les dues instàncies: jo i super jo. Totalment inconscient: allò. ALLÒ(ELLO O ID) Completament inconscient. Es com la presó dels nostres instints primaris, agressius, sexuals... tot allò que està reprimit i evidentment enterrat i apartat de la nostra consciència. Podem trobar altres instints primaris: gana, set... Freud diu que estava governat pel principi de plaer: vol gratificació immediata. Quan alguna cosa ens provoca plaer, exigim satisfer-ho d’immediat. Quan son més petits que diu que som “puro ello”, ja que el superjò encara no està desenvolupat, per tant els impulsos no estaven reprimits. Si un nen vol una cosa va i ho agafa. Si li agrada ficar-se x objecte a la boca, està tota l’estona amb l’objecte a la boca. Si algú el molesta va i el pega. Els desitjos sexuals eròtics o agressius s’expressen immediatament. Cap als 4-5 anys, quan el Complex d’Edip es declina del tot, comença a aparèixer el superjò i tots aquests impulsos es regulen. SUPERJO (SUPEREGO) Freud diu que el superjò es el braç moral de la personalitat, el que ens diu que està bé i que no. Es la part de la ment que ens dicta normes ètiques socials i morals. (àngel i dimoni allò i superjò) Consciència moral: el que ens prohibeix fer una cosa. Si m’agrada un noi no vaig i me’l emporto perquè el superjò ens diu que no. Es desenvolupa a mesura que el complex d’Edip es va resolent i internalitzem pautes morals ensenyades tant a l’escola com a casa o la vida en general. JO (EGO) Està en mig intentant “lidiar” amb tot. Aquesta part està governada pel principi de realitat, que intenta posar a ratlla les dues instàncies; és a dir intenta fer menys exigent al superjò i posar a ratlla l’allò. P.ex: vull pegar al meu jefe però no està bé, tranquil, respirem. El jo ha de gestionar les exigències de les dues instàncies i també les demandes de l’exterior i l’interior. Què passa si no podem mantenir a ratlla l’allò i l’agressivitat surt? Ens sentim malament. El meu superjò pot dictar-me que he de ser una mare carinyosa, però un dia potser pego a la meva filla: no he aconseguit mantenir a ratlla a l’allò i després el superjò em farà bronca per no complir la norma moral que ell m’ha imposat. Això genera ansietat El compromís del jo: Un terapeuta ha d’enfortir al jo, que és qui ha de lidiar les dues instàncies que hem definit, ha d’intentar que hi hagi una certa harmonia, és a dir ha de conduir harmònicament les relacions de les diferents forces: - Disciplinar el caos de l’allò. - Fer més racionals les exigències del superjò. - Adaptar-se sanament a les realitats del món exterior. Mecanismes de defensa i ansietat Estratègies de l’inconscient que podem en marxa per no sentir ansietat. ANSIETAT estat fisiològicament molt desagradable. Freud proposa que una sentim ansietat la maquillem, és a dir intentem no sentir-la. - Objectiva: amenaça objectiva, per exemple si entre un lleó per la porta sentiré ansietat, ja que el meu cos haurà reaccionat davant d’un perill real. - Neuròtica: ve de l’allò. Es l’ansietat que es pot produir en sentir que l’allò està a punt d’expressar-se o s’expressa. Ex; en pegar al jefe, he deixat escapar un impuls de l’allò, que s’ha expressat, llavors l’ansietat que sentiré serà neuròtica. - Moral: es la del superjò. Quan es viola o s’està a punt de violar un valor assimilar. Es quan actuem de forma contraria als valors del superjò. Ex: no estic traient les notes que em dicta la consciència, estic violant les regles del superjò i estic super ansiosa sempre perquè no aconsegueixo el que diu el superjò. Els tipus d’ansietat és poden regular de forma inconscient: Freud diu que la part inconscient es posa en marxa en els mecanismes de defensa, que són estratègies per no sentir ansietat. S’apliquen als dos tipus d’ansietat, per tant els dos tipus d’ansietat es poden regular. Els mecanismes de defensa es poden en marxa de manera inconscient. Serveixen per distorsionar la realitat. Si jo justifico inconscientment el fet de pegar al meu jefe, no li dono importància al fet de que està malament i així no em sento malament. Son mecanismes que distorsionen la realitat. Tipus de mecanismes - Desplaçament → : desplaçar l’efecte i impuls que voldríem dirigir cap algun element o persona a un altre perquè si no sorgiria ansietat. Ex: li tinc mania al meu jefe i em fa la vida impossible i el vull pegar. Sento desig cap a ell, quan estic a punt d’expressar-ho en l’últim moment desplaço la ira i pego al meu marit. Estic desplaçant el desig de pegar-lo a un altre persona. - Sublimació → quan no podem deixar anar instint agressiu o sexual hem de canalitzar les emocions cap a quelcom socialment ben vist com l’art, la literatura, política... canalitzem l’impuls reprimit cap a alguna cosa socialment ben vista. - Projecció → projectar desitjos propis reprimits cap a un altre element. Ex: jo no estic enfadada amb ella, es ella la que esta enfadada amb mi, quant realment soc jo la que esta enfadada amb ella. - Identificació o introjecció → : adoptar característiques d’una persona que admirem. Si jo no estic complint les exigències del meu superjò (per exemple el meu superjò m’exigeix que sigui la més guapa però no ho soc) el que faré serà començar a vestir com ella que es per mi la més guapa. Si el superjò dicta que has de ser la més intel·ligent però no rendeixo el suficient començo a adoptar característiques de persones que considero que segueix les normes que el meu superjò dicta. Es una persona que s’identifica amb un altre ja que se sent incompetent, i en fer ho ja no sent ansietat que si que sentiria si no estigues arribant on el seu superjò li dicta. - Racionalització o intel·lectualització → haig d’estudiar per un examen de demà, aquesta tarda em poso a tope, però arribo a casa i en posar-me estic molt angoixada, per tant penso que he de sortir a prendre algú per airejar-me i així després m’anirà millor. Estic racionalitzant el comportament per no sentir ansietat i que no estic fracassant davant d’un problema. - Formació reactiva →expressar allò completament oposat de l’emoció que voldríem expressar realment. Em comporto fatal amb el noi que m’agrada, estic reprimint els desitjos que realment voldria expressar i estic expressant tot el contrari. - Negació → negar-se a reconèixer una realitat dolorosa o amenaçant. Ex: ens diagnostiquen una malaltia i diem que el metge s’equivoca i només es tracta d’una bronquitis. Per no patir ansietat no reconeixem la realitat. Desenvolupament psicosexual Freud proposa les fases del desenvolupament psicosexual a la seva obra Tres assaigs per a una teoria sexual. Per ell la sexualitat no és només una cosa d’adulta que fan els adults per tenir fills, sinó que segons ell apareix en nosaltres en les primeres èpoques de la nostra vida quan som petits. Es a dir, creia que la sexualitat eren activitats i excitacions existents des de la infància, que produeixen plaer. La personalitat es concentra en la forma en que satisfem l’instint sexual en el curs de la vida (si no ho fem bé pot provocar problemes en l’etapa adulta). Diu que la sexualitat està present en l’humà des de el naixement i que aquesta s’exemplifica amb aquesta energia sexual que anomenem libido i sempre va dirigida cap a un objecte i és real. El libido es l’energia generada per l’instint sexual, que se centra en diferents parts sensibles del cos i cadascuna d’aquestes produeix plaer. Cada fase del desenvolupament psicosexual té un tipus de relació amb l’objecte i una zona erògena associada, que es la zona que ens fa sentir plaer quan és estimulada. A cada fase trobarem una agitació d’emocions que s’ha de resoldre positivament. Això suposa dur combat (feina que cada persona ha de fer per resoldre els conflictes o les emocions complexes que sorgeixen durant les diferents fases del desenvolupament psicosexual) per arribar a tenir relacions sexuals sanes. FASES DEL DESENVOLUPAMENT 1. Oral (0 a 12-18 mesos): la zona erògena es la boca. Això explicaria perquè tot el que els nens trobem s’ho posen a la boca. Si no es resolen bé les necessitats en aquesta etapa, poden aparèixer problemes com la dependència emocional. 2. Anal (12-18 mesos a 3 anys): comencen a controlar el anar al lavabo (fan caca al orinal i estan contents quan comencen a controlar-ho, per això estan contents). Si hi ha conflictes es poden manifestar actituds com l’excés de control o la desorganització. 3. Fàl·lica (3 als 5 anys): es desenvolupem les primeres emocions relacionades amb la identitat sexual i la relació amb els pares. Aquesta fase pot portar conflictes com el complex d’Edip. 4. Latència (5 anys a la pubertat) i genital (adolescència i edat adulta): el focus es desplaça cap a les relacions amb altres persones i l’acceptació d’una sexualitat sana. Quan hi ha alguna fixació en alguna d’aquestes fases per molta o poca gratificació de zones podem trobar posteriorment problemes de la personalitat de l’individu. CRITIQUES A) Al mètode El mètode per excel·lència de l’anàlisi de Freud era la lliure associació, el problema era que hi havia una excessiva interpretació, i això fa que no sigui un mètode objectiu. Tot i així es un tipus de teràpia que avui en dia se segueix practicant molt. Es un enfocament no científic que podem trobar-nos, A més, les expectatives dels pacients influeixen en la observació i interpretació del terapeuta. Els pacient no representaven a la població general. Freud treballava sobretot amb dones de classe alta, per tant amb els resultats que obtenia no podria extrapolar-los a tota la població, però ho feia. Finalment, era un paradigma en el qual es plantejaven conceptes que no són mesurables, observables ni quantificables; són molt abstractes, i això dificulta el poder establir teories o principis rigorosos. B) Profecia de l’autocumpliment Freud podia trobar el que va trobar perquè era el que estava buscant, es a dir buscava tant una cosa que al final ho va acabar trobant, com quan es diu que un nen es tonto repetides vegades fins que finalment acaba sent-ho de tant buscar-ho. C) Duració, cost i eficàcia limitada de la teràpia Era una teràpia molt llarga, des de que començava fins que acabava podien passar anys, per tant el cost era molt més elevat. A més per poder aprofitar i beneficiar-te d’aquest tipus de teràpia, la persona que hi assisteix ha de tenir certs recursos intel·lectuals. Si ha d’explicar el que li passa per la ment i entendre el que el terapeuta em diu es necessitaran de certs recursos intel·lectuals, per tant no tota la població es podrà beneficiar Era un tipus de teràpia que mai podria ser aplicada a certs tipus de trastorns com la psicosi o l’esquizofrenia. D) Dogmatisme Freud es considerava el líder fundador del psicoanàlisi i rebutjava totes les idees contraries a les seves, fins el punt que expulsava a aquelles persones que no estaven d’acord amb les seves propostes.  E) Massa importància al sexe Donava molta importància a la sexualitat. Tot allò que passava a l’inconscient de l’individu estava relacionat amb les pulsions sexuals. F) Falta de falsabilitat de popper Perquè una teoria sigui científica ha de poder-se plantejar una situació en la qual la teoria no sigui valida. Els plantejaments psicoanalítics seguien la post dicció i no la predicció. HANS EYSENCK Va demostrar que la taxa de recuperació de neuròtics que rebien teràpia psicoanalítica no era superior (estadísticament) a la taxa de “recuperació espontània”, en la qual no se seguia cap tipus de tractament. També va trobar que hi havia un èxit molt superior amb altres tipus de tractament, com per exemple el conductual. Finalment, va argumentar que l’eficàcia del psicoanàlisi era fruit de la suggestió. Totes aquestes evidències van influir negativament en la imatge del psicoanàlisi entre els psicòlegs. APORTACIONS A) Expansió del domini de la psicologia El psicoanàlisi va ser la primera teoria completa que es va presentar al món. Abans només existia l’electroteràpia o les corrents elèctriques. Per primer cop es va plantejar una teràpia basada en la paraula i això ho va fer en molts àmbits, no només en la patologia, és a dir, va influir em molts altres àmbits del coneixement humà: filosofia, art... No només es un tipus de paradigma que ens serveix per estudiar la patologia, sinó també per entendre la normalitat, adultesa, infància, adolescència... B) Comprensió de la conducta normal Va explicar la conducta anormal, però va donar pautes per l’anàlisi de la conducta normal, coses que per a un mateix ja no seran tan misterioses (anàlisi dels somnis, oblits, errors, mecanismes de defensa...). C) Generalització de la psicologia a altres camps Ara tothom ja sabia que era la psicologia i a més Freud va centrar el treball en la psicologia clínia, però també va aportar moltes coses a molts altres entorns PSIQUIATRIA VS PSICOLOGIA EMIL KRAEPELIN Va ser alumne de Wundt i va fundar els laboratoris de psicopatologia experimental de Heidelberg i Munich. Va desenvolupar un sistema de classificació psicopatològica que combinava models de desenvolupament i neurologia (per discriminar entre trastorns era essencial analitzar el seu desenvolupament). Va remarcar la importància d’identificar els símptomes principals dels trastorns psicològics. Es fomentava en la psicologia fisiològica. Va publicar el Compendi de psiquiatria, en el qual fa treballar en la definició de categories com l’esquizofrènica, la paranoia, psicosis maníac-depressiva... Tots aquests sistemes de classificació es van revisant al llarg de la historia, de fet ell mateix els va seguir revisant. Aquest compendi va ser el que va inspirar i va donar peu al manual que s’utilitza en psiquiatria i psicologia per etiquetar a la persona que tenim davant. La versió Americana: DSM (Diagnostic and Sattisical Manual of Mental Disorders). El manual original incloïa la definició del trastorns psicològics en termes de la seva etiologia teòrica-casual. A la segona edició es va abandonar la perspectiva teòrica i es va basar exclusivament en un llistat de símptomes essencials i comuns. Avui en dia ja s’està a la cinquena revisió, que s’ha anat perfeccionant i adaptant als nostres temps. Als EUA l’estudi de la psicopatia estava en mans dels psiquiatres (metges). Es va introduir el mesmerisme al 1815 i el mètode psicoanalític des de principis del S.XX. TEC (teràpia electró convulsiva) → Es va començar a estudiar als anys 30 per alleugerar els símptomes molt desadaptatius sobretot presentats en pacients amb esquizofrènia. Inicialment s’aplicaven corrents elèctriques de gran intensitat amb la persona desperta. Avui en dia s’utilitza encara però en casos molt concrets, com per exemple casos en els que els psicofàrmacs no fan efecte o no es poden prendre. S’utilitza en formes de depressió greus, recurrents o persistents en pacients que no milloren amb medicació. Tot i així avui en dia no es fa de la mateixa manera: els pacients son sedats i les corrents son de molt poca intensitat. El problema principal d’aquest tractament eren els efectes secundaris (danys al cor, amnèsia, alteracions a la memòria...). A més no existia una clara explicació de perquè aquest tipus de teràpia funcionava. Lobotomia prefrontal→ Era una operació quirúrgica en que se seccionaven les fibres nervioses que connectaven el lòbul frontal amb el tàlem. Egas Moniz va ser el pioner de la lobotomia. La seva idea va ser que a partir de les persones que tornen de la guerra i tenen lesions en alguna zona del cervell va provar el injectar-los alcohol al lòbul frontal. d’aquesta manera les persones que tornaven de la guerra amb estrès posttraumàtics milloraven. Ja no presentaven angoixa permanent o greu. Aquesta tècnica es va popularitzar als EUA i Europa a principis dels anys 50 gràcies a Freeman, que va practicar la lobotomia transorbital. Va ser practicada sense cap justificació teòrica i van entrar dubtes sobre la seva eficàcia terapèutica. Els informes exagerats de la seva eficàcia que negaven els seus greus efectes secundaris, a més es feia un poc o nul seguiment dels pacients. Psicofarmacologia → Va ser introduit per Joseph ladislao , perturbació en l’equilibri dels neurotransmissors químics en el cervell. Són una ajuda per arribar a la solució final. En el seu origen van tenir un gran èxit, ja que es va veure una gran millora, per tant es va demostrar la seva utilitat. Avui en dia hi ha molts psicofàrmacs. Els problemes que es van trobar en aquella època en relació amb els psicofàrmacs van ser: Tenien un gran cost, per tant no tothom s’ho podia permetre. Podien generar addiccions. L’ANTIPSIQUIATRIA DE THOMAS SZASZ El mite de les malalties mentals → La majoria de les psicosis i neurosis diagnosticades són en realitat reaccions provocades pels “problemes de la vida”, que són tractables amb aprenentatge i adaptació cognitiva. Amb el pas dels anys han augmentat molt, i això no vol dir que com a societat haguem empitjorat, més bé molt dir que avui dia potser se li diu malaltia mental a algú que realment es un “problema de la vida”. En el DSM el número de trastorn mentals inclosos en les diferents edicions ha anat augmentant cada cop més: en 60 anys s’ha duplicat el nombre de trastorns mentals que la societat pot presentar. DR. LIGHTER WITMER Pare de la psicologia clínica Americana, va establecer la primera clínica psicològica del mon.El seu primer cas va ser un noi amb problemes de lectura i memòria i va preparar un programa d’intervenció que va donar bons resultats. Va presentar el seu mètode de diagnòstic a la APA , i va proposar que la psicologia clíncica es dediques al diagnòstic, evolució, tractament, investigació i formació. Va ser una proposta ben recibida. EXPANSIÓ DE LA PSICOLOGIA CLÍNICA Influència de les proves d’inteligència → El tema prrincipal de interés va ser la mesura de la intel·ligència dels nens , i després es van interessar pels transtorns mentals i els problemes de la conducta. Higiene mental i child guidance movements → Creació d’instituts i associacions per protegir i millorar els tractaments dels transtorns mentals National Committee for Mental Hygiene (Clifford Beers) paper del psicòleg amb el diagnòstic i tractament dels transtorns desde una presepectiva humana. William Healy’s Juvenile Psychopathic (William Healy) Tractament de nens i les seves families que tenen transtorns mentals o problemes de conducta. Influència del psicoanàlisis freudià → La teoria postula adoptar una visió holísitica del transtorn i comportament anormal inclouent ecperiències emocionals per comprendre els fenòmens relacionats. Primera guerra mundial → Per classificar als soldats segons les seves capacitats intel·lectuals i capaciatat psicològica. Període entre les dues guerres → La piscologia va adquirir un bon estatus per mesurar les capacitats humanes , cattel pysicological corporation va vendre proves psicològiques a organitzacions privades , test de rorschach, prova de wechsler-bellevue prova estàndar per mesurar la inteligència en adults. Va començar a aumentar de forma natural els diagnòstics i tractaments , els primers de naturalesa natural i posteriorment coneixements adquirits gràcies als laboratoris. Després de la segona guerra mundial → Per la segona guerra les proves van ser molt més exhausitives i sotisficades , després de la guerra va haver-hi molta necessitat de tractaments. Va sorgir el model educatiu (científic-pràctic) psicòlegs clínics han de ser competents en les imvestigacions i oferir serveis psicològics professionals , es va formar la carrera que eren la licienciatura 4 anys de doctorat i un any de pràtiques. 1953 → codi ètic dels psicòleg. EVOLUCIÓ DE LES PSICOTERÀPIES Fins al 1950 hi havia dos aproximacions dominants (a nivell teòric i de tractament) en el tractament dels trastorns mentals: psicoanalítica i conductual. Durant les dècades dels 50, 60 i 70 van aparèixer molts altres enfocaments de tractament: cognitiu-conductual, humanista i familiar sistèmic. A finals dels 70-principis dels 80 van arribar els enfocaments integradors: bio-psico-socials. A finals dels anys 80 hi havia 400 psicoteràpies diferents. No ens hem de preguntar quin tractament és millor, sinó quines el que més s’adequa a cada trastorn. De forma pionera Eysenck i actualment la divisió 12 de l’APA van buscar corroborar les tècniques validades científicament. Pels trastorns més habituals actualment (ansietat i depressió) més del 75% són de caire cognitiu-conductual. Avui en dia la psicologia clínica fa servir el mètode científic per aproximar-se i entendre el problemes dels humans en tant a comportament, emocions, pensaments i relacions. Segons l’APA, la psicologia clínica tracta d’utilitzar els principis coneguts en psicologia per així entendre millor, predir i pal·liar incapacitats intel·lectuals, emocionals, psicològiques, conductuals i malestars generals. Avui en dia la majoria de psicòlegs clínics creuen que els problemes de comportament humà son multi casuals, per això el millor abordatge sempre serà aquell més integrador, el que tingui en compte la major part d’aspectes possibles (integradors o eclèctic) HOLA HOLA HOLA HISTORIA TEMA 8: EL FUNCIONALISME E INTELIGÈNCIA HOLA A la dreta esta Wundt perquè es el pare de la psicologia que proposa nocions, teories i mètodes que influeixen molt en Titchener, que es el representant de les idees de Wundt a EUA i que continua desenvolupant les idees arribant a formar un paradigma que a EUA s’anomena estructuralisme. Així doncs a EUA trobem dos paradigmes enfrontats: estructuralisme i funcionalisme (fletxa vermella). Són dos paradigmes que, a grosso modo, un es preocupa per entendre l’estructura de la consciència i un altre es basa en entendre la funció de la consciència (perquè serveix, a què ens ajuda...). La psicologia americana és molt pragmàtica ANTECEDENTS Renaixement als EUA: inici d’una psicologia on eren importants: - Les diferències individuals (influencia de Darwin i Galton) i l’adaptació a l’entorn. - Ser pràctic: filosofia pragmàtica única filosofia autòctona: una idea és bona si es útil. Es genera una dualitat entre el funcionalisme i l’estructuralisme. ESTRUCTURALISME: Concepció de la ment derivada d’empiristes britànics i francesos. L’objecte d’estudi és l’estructura de la ment i el mètode és la introspecció. FUNCIONALISME: Concepció de la ment derivada de la teoria de l’evolució. L’objecte d’estudi és el funcionament de la ment i la conducta, i el mètode és tot allò que tingui valor informatiu (pragmatisme) Característiques del funcionalisme Diferencien ment i consciència: la ment es allò que té un organisme per adaptar-se a l’entorn, i la consciència és una propietat pràcticament exclusiva dels humans, és el resultat del funcionament biològic i de l’organisme. Prenen la psicologia com una ciència funcional i pràctica, útil per a millorar l’educació i els estats patològics. Aspectes generals 1. S’oposen a l’estudi exclusiu dels elements de la consciència. 2. La funció essencial dels processos mentals és ajudar l’organisme a adaptar-se a l’ambient. 3. Ressalten el paper de la motivació i les emocions. 4. Es prioritza el “per què”, el “per a què” i el “com” per davant del “què”. 5. Èmfasi en la lluita per la supervivència la determinació, el mesurament i la diferència entre persones. 6. Incorporen l’estudi de la conducta, aplicant l’objecte d’estudi de la psicologia per tal d’incloure la investigació amb animals, nens o humans patològics 7. Amplien la metodologia i les tècniques amb mètodes subjectius i objectius, tècniques com la introspecció, instruments i aparells dispensadors d’estímuls, etc. millor mètode dependrà del problema concret. 8. És pretén que la psicologia sigui una ciència pràctica que millori la vida humana en totes les seves facetes. PSICOLOGIA DE L’ADAPTACIÓ WILLIAM JAMES Va plantar les llavors del funcionalisme. Era de família rica i va viure una infància de plena de recursos. Va fer una expedició naturalista (influència de Darwin) i en tornar va agafar una mena de depressió: llegia moltes obres en les que s’exposaven dues idees que son les que van causar la seva depressió: materialisme i evolucionisme: deia que tot estava determinat i el que sobreviu és el més apte, i ell mai podria ser-ho, per tant no tenia sentit viure. Va sortir de la depressió en llegir el llibre de Renouvier (Llibre albedrio). Inici del pragmatisme → Diu que les idees que tenim a la ment no estan determinades, no son fixes i, per tant, es poden canviar. Tenia un pensament molt relacionat amb la impossibilitat del canvi, estava deprimit, i va poder canviar-ho, per això deia que les idees es poden canviar. També deia que una idea es bona si és útil (adaptació). Si una idea ens porta a executar conductes positives, es una idea bona que val la pena mantenir a la nostre consciència. James ens diu que hem de ser el màxim de rigorosos possibles, però seguint aquesta filosofia deia que qualsevol mètode és útil si ens dona coses positives. A més utilitza l’enfocament científic i filosòfic i deia que si un aspecte de l’ésser humà no es pot abordar experimentalment, s’abordarà des d’altres mètodes de recerca. Al 189 va escriure Principis de Psicologia. Plantejaments teòrics → CONCIÈNCIA : Va definir la consciència en 5 característiques: 1. Personal → Reflexa les experiències individuals. Cadascú té la seva. Es un reflexes d’allò que ena ha anat passant a la vida. 2. Continua → Es una corrent de pensaments, com un riu que flueix. Intentar aturar-la no té cap tipus de sentit. 3. Canviant → Els continguts de la consciència son canviants. Mai es pot tenir la mateixa idea, la corrents de consciència proporciona un context. L’aforisme d’Heràcllit diu que mai ens banyarem en el mateix riu. 4. Selectiva → Té molt a veure amb l’atenció (el procés cognitiu més important, ens ajuda a desenvolupar la consciència). Com ho fem per tenir un contingut determinat? James estava deprimit i pensava en la seva depressió, però de sobte canvia moltes coses. Se seleccionen coses positives que volem tenir a la consciència. És un art selectiu. 5. Funcional → (el més important), la consciència té una funció molt clara: ajudar a adaptar-nos a l’entorn. No existeix per fer mates o poesia, ha aparegut perquè té una funció adaptativa: adaptar-nos a moltes coses (gestionar un enfado, estudiar un examen...) la consciència ens ajuda a poder-ho abordar. ELS HÀBITS I ELS INSTINTS: l’instint és un patró de conducta que tenim de forma innata i ens porta a executar una acció de manera automàtica. Els hàbits i els instints s’assemblen molt, ja que tots dos són automàtics. Si agafo un hàbit durant molt de temps com per exemple conduir, no he de pensar com van els pedals ni res, puc inclús fer altres coses mentre condueixo però he de tenir-ho tant interioritzat o automatitzat. Els instints són innats, els hàbits son apresos. Si tinc una idea que m’està fent mal em portarà a fer conductes desadaptatives, per tant he d’establir un hàbit adaptatiu. Tenia molta rellevància en l’àmbit educatiu: com ajudar a un infant a tenir un repertori conductual adaptatiu (costums sanes i bones). Funcionalitat dels hàbits: - Automatització de conductes ( a conseqüència d’hàbits adquirits) de maner que disminueix la necessitat d’atendre conscientment a totes les nostres accions, de manera que redueix la fatiga. - La importància de l’educació radica en la formació de bons hàbits i l’eliminació dels dolents. - Socialització i adaptació Pasos per desenvolupar bons hàbits 1. Circumstàncies que els estimulin 2. No actuar en contra d’un nou hàbit 3. No eliminar-los o adquirir-los de forma lenta 4. Important fer-lo no només tenir el compromís 5. Ens em de forçar per actuar de manera beneficiosa per un mateix. TEORIA IDEO-MOTORA: dues teories molt relacionades en les que es veu molt el pragmatisme. El pensament d’un acte (idees) porta a l’execució d’aquest (si no hi ha altre pensament inhibidor). Els estats mentals causen canvis corporals. Mitjançant el control de les nostres idees de la conducta, controlem la nostra conducta real. Podem escollir els nostres pensaments, per tant podem escollir la nostra conducta. El pensament determina el que fem (teoria ideo-motora). EX: si estic al sofà i dic “haig d’anar a rentar els plats” però no em ve de gust, el fet de pensarho afavoreix a que ho faci. LES EMOCIONS: és coneguda com a teoria de James-Lange. Aquesta teoria tracta de que l’emoció és el sentiment que resulta de la vivència dels canvis corporals produïts per la percepció dels estímuls. L’emoció no és la causa de l’excitació fisiològica ni el comportament. Per exemple: no correm perquè tenim por, sinó que tenim por perquè correm. Ens sentim tristos perquè plorem, no plorem perquè estiguem tristos. (si estem en una postura trista durant tot el dia, aquest sentiment perdurarà més hores). Deia que hi han dos tipus d’emocions guixudes colera , por amor… i fines sentiments morals, intelectuals i estètics. En resum , la teoria ideo-motora diu que el que pensem determina el que fem la teoria de James-Lange diu que el que fem determina el que sentim. Aportacions de William → Destaca la importància de la utilitat. Utilització de qualsevol mètode o tècnica. Utilitat de les idees (pragmatisme: utilitat de les idees). Ajuda a incorporar la teoria de l’evolució a la psicologia. Ajuda a desenvolupar la psicologia aplicada. Amplia l’interès d’estudi de la psicologia: conducta, cognició, emocions, experiències.. HUGO MÜNSTERBERG Va treballar i es va doctorar amb Wundt a l’hora que va mantenir una gran amistat amb William James. Va treballar en molts àmbits diferents relacionats amb la psicologia forense i la psicologia clínica. Psicologia clínica → Es va enfocar sobretot en el tractament de certs tipus de malalties mentals per superar problemes d’alcoholisme, drogoaddicció, fòbies, disfuncions sexuals, entre d’altres. No els considerava pacients psicòtics, sinó que creia que era un deteriorament neurològic. El que va plantejar per abordar aquest tipus de trastorn va ser l’antagonisme recíproc: el que s’ha d’intentar reforçar es la idea contraria a la que ha causat el problema adaptatiu, aquesta conducta s’ha de reforçar repetint-la. Si localitzem la idea que causa el problema hem de reforçar la idea contraria. Contràriament a Freud, Münsterberg deia que l’origen del problema no era interesant, sinó que el que interessava era erradicar la conducta desadaptativa a l’aquí i l’ara. Psicologia forense → També va treballar molt en la psicologia forense (tracta temes en l’àmbit jurídic i legal). Fa diferents coses, entre d’elles, va ser el primer en aplicar el coneixement aplicat de la psicologia a matèries legals. Va parlar de l’escassa fiabilitat dels testimonis oculars, es a dir deia que podia no ser fidel a la realitat, no intencionalment (es a dir el testimoni pot no voler mentir directament), sinó per altres factors com l’estrès o la situació traumàtica que poden desfigurar la percepció i els records. En interrogatoris a persones que es podien considerar culpables es podia utilitzar maltracta o coacció, i això podia causar testimonis falsos (en pressionar molt a una persona la persona podia donar una declaració no real pel fet que volia deixar de ser maltractada o coaccionada). Ell diu que s’han d’utilitzar mètodes psicològics per facilitar el record de la persona. Va ser el pioner de l’aparell que mesurava el ritme cardíac davant un interrogatori (detector de mentires). Avui en dia es molt polèmic i ja no s’utilitza, ja que pots ser innocent però que el teu ritme cardíac s’acceleri molt per qualsevol altre motiu i l’aparell pot dir que estàs mentint quan no ho estàs fent, i també pot succeir el contrari. Psicologia industrial → Va posar en pràctiques mètodes de: selecció personal: definir habilitats necessàries pel lloc de treball i tenir en compte diferències individuals, eficàcia i rendiment i tècniques de màrqueting i publicitat. Va ser molt conegut, va ser crític amb els americans (deia que tenien incapacitat de concentrar-se en una sola cosa durant molt de temps, en contra de la educació de les dones , deia que tenen una carencia de pensament lògic i vulnerabilitat intel·lectual. GRANVILLE STANLEY HALL Va crear el primer laboratori de psicologia als EUA. Va fundar la primera revista nord-americana de psicologia “American Journal of Psychology”. Va crear l’APA (American Psychological Association) al 1892. Nomenat rector de la Universitat de Clark: psicologia genètica (evolució i adaptació basat en intervenció educativa) en resposta a psicologia experimental: estudis sobre l’adolescència i la senectut. Va ser mestre de McKeen Catell i John Dewey, figures clau en el funcionalisme. A nivell teòric va fer estudis a nivell de desenvolupament. En l’etapa de l’adolescència posa èmfasi en que les dones ens hem d’especialitzar en reproduir-nos, ser mares... i va ser més crític en tant a prohibir l’accés de la dona a estudis superior, ja que deia que no tenia sentit que les dones estudiéssim ja que ens havíem de dedicar a la criança i al “cuidado del hogar”. PIONERES EN LA PSICOLOGIA En el món de la psicologia hi ha poques dones perquè no tenien accés a estudis superiors, per tant no es podien formar i no tenien subvencions, per tant no podien presentar resultats innovadors al món. Les dones van estar silenciades. No tenien accés a estudis universitaris, però arrel de tota la reforma social i lluita dels moviments sufragistes, les dones van començar a fer-se un lloc i es va permetre que estudiessin a les universitats, però no eren universitats com a tal, només tenien accés a colleges. Molts professors de les universitats masculines anaven als collegues a fer classes, per tant el nivell educatiu era molt semblant, però el prestigi i el títol final era molt diferent que a les universitats masculines. Les dones d’aquell moment no es van conformar només amb allò, sinó que també volien doctorarse, ja que sinó no tenien permès fer docència ni recerca, però ho tenien prohibit, però a algunes se’ls va permetre fer-ho amb dues condicions. Havien de presentar una carta de recomanació d’algun gran psicòleg. Si s’aconseguia la carta es podia anar a les classes de doctorat només per escoltar. Si se superaven les classes es podia fer docència però només als collegues, i només si et comprometies a no casar-te, ja que no podies estar doctorada i dedicar temps a la teva família alhora, s’havia de deixar alguna de les dues. Algunes van complir aquests requisits i es van doctorar. L’argument que van utilitzar per justificar tot això va ser la teoria de la inversió úter-cervell. Va ser una de les teories més polèmiques i va estar recolzada per Stanley i Catell. Es deia que si les dones es dedicaven a estudiar estudis universitaris invertien molta energia al cervell, energia que necessitava l’úter per reproduir-nos. Deien que érem egoistes, ja que hi havia un perill de que els òrgans reproductors es deformessin i que no es poguessin fer més nens de manera que s’acabaria la humanitat i la seva evolució. Escrit de Cattell en el que exposa les raons per les quals les dones no han d’accedir als estudis universitaris. CHRISTINE LADD (-FRANKILIN) Una de les primeres persones que aporta coneixement rigorosos sobre la percepció del color. En aquella època autors com Müller o Helmonth estudiaven coses sobre la percepció del color. Ella va estudiar amb ells i va ser reconeguda per la seva teoria on destaca el factor evolutiu en la percepció del color. També descobreix que la fòvea es una regió més evolucionada que la retina. Com a fites acadèmiques, va ser la primera dona a la que van deixar accedir a ser membre de l’APA. MARY WHITON CALKINS James deia que era l’estudiant més brillant que mai havia tingut i li va escriure una carta de recomanació. Estudis associació paraules (memòria, mnemotècnica). Teoria de múltiples selves. Va fundar el primer laboratori de Psicologia Experimental a Wellesley College i va ser la primera dona que va aconseguir la doble presidència: a l’APA i American Philosophical Association. Això només ho havien aconseguit dos homes: James i Dewey. MARGARET FLOY WASHBURN Sobretot va fer coses relacionades amb la psicofisiologia, va estudiar la influència de com ens afecten les imatges visuals a la percepció tàctil. Reconeguda en l’àmbit de l’etologia, escriu sobre ment d’animals. Va ser la segona presidenta de l’APA. Totes tres investigadores tenien mèrits extraordinaris, però James deia que Calkins va ser la seva millor estudiant. Calkins mai va rebre el títol de doctorat. Es va doctorar, va presentar la tesi i va rebre una nota alta però Harvard mai li va fer arribar el títol de doctorar, ja que era com un estigma per la universitat i podia suposar un desprestigi, ja que era una universitat d’homes. EXPANSIÓ DEL FUNCIONALISME UNIVERSITAT DE CHICAGO JOHN DEWEY Pare del funcionalisme, ja que va parlar del concepte reflex i aquest es considera l’inici formal d’aquest paradigma. Stanley Hall va ser el seu professor. Va realitzar estudis aplicats en l’àmbit educatiu i va escriure Concepte d’arc reflex en psicologia, obra considerada l’inici formal de l’escola del funcionalisme. Tant James com Brentano deien que la consciència no es podia aturar, sinó que era continua. El concepte de consciència per ella era concepte de consciència dinàmica, fluida, una corrent que no es podia disseccionar, cosa que si que feia Wundt i els estructuralistes dels EUA. Dewey ens proposa el mateix, però no parla de consciència, parla de conducta. Això dona peu a l’aparició del conductisme. Diu que qualsevol conducta es una corrent, igual que la consciència també ho es. Això que vol dir? Quan parlem de patró conductual s’han de tenir en compte tres elements: estímul, idea, resposta: E → I→ R. Ex: foc (estímul), això crema (idea), surto corrents (resposta). Quan Dewey diu de quina forma considerar un patró de conducta, es un acte adaptatiu, ja que la resposta està orientada a la supervivència de l’individu. La idea de dir “això crema” en un nen pot ser que no estigui. El nen veu el foc i pensa que es molt xulo, s’apropa al foc i es crema, de manera que la pròxima vegada que vegi al foc ja no serà tant xulo. Dewey diu que la resposta també forma part de la consciència i que també es un esdeveniment psicològic. Les nostres respostes modifiquen les idees. Les fletxes no estan ben posades, ja que la R també influeix en la E, etc. Dewey estudia per separat E, R o I. Els tres elements han de ser estudiats com una corrent, no els hem d’estudiar per separat. També diu que aquests tres elements coordinats es donen en un context determinat, per exemple is veig un lleó entrant per la porta (estímul) sentiré perill (idea) i sortiré corrents (resposta), però en un zoo no passarà el mateix. També es dona en subjectes determinats, amb l’exemple del foc: en persones que per exemple son autolesives potser la idea es diferent, per això s’ha de tenir en compte el context de l’individu. Concepte d’arc reflex en psicologia. Arc reflex: tota acció té un antecedent i unes conseqüències, és una totalitat, que a la vegada suposa un context. L’arc reflex es dona en un subjecte amb una realitat psicològica particular: ajust individual del medi. La conducta i la consciència no es poden entendre en termes de les seves parts, sinó en termes del paper que juguen en l’adaptació de l’organisme a l’entorn. Per tant la conducta no es podia estudiar dividint-la en elements: igual que la consciencia no es podia estudiar dividint-la. Era enganyós i artificial dividir un reflex (acte de conducta) en: procés sensorial (o estímul) + procés del cervell (idea) + resposta motora. Sistema educatiu → Proposa una escola que estimula el pensament i l’exploració , les escoles han de comprendre les 4 necessitats; conversa, curiositat, construcció i expressió analítica. L’ensenyança estaba centrada en aprendre de l’acció i solució de problemes pràctics. Influència de j.dewey → Per alguns considerat pare de la psicologia social, va influir en