Dossier 2024-2025 (3) PDF - Filosofia 1r Batxillerat

 Índex 1. Aproximació a la filosofia...................................................................................... 1 2. El problema del coneixement.............................................................................. 13 3. L’...

 Índex 1. Aproximació a la filosofia...................................................................................... 1 2. El problema del coneixement.............................................................................. 13 3. L’ésser humà: individu i societat........................................................................ 21 4. El problema de la llibertat.................................................................................. 49 5. Ètica i filosofia moral.......................................................................................... 63 6. Filosofia política:.................................................................................................. 79 TEMA 1: APROXIMACIÓ A LA FI FILOSOFIA LOSOFIA ACTIVITAT 1. Definiu amb les vostre de què penseu que va això de la filosofia [mínim 50 paraules]: paraules] 2. D’on heu extret aquesta visió? Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 1 1.1. INTRODUCCIÓ És molt probable que per a la majoria de vosaltres aquest sigui el primer contacte directe amb la filosofia. Us heu preguntat per què fins ara ningú no us havia parlat explícitament de la filosofia? Des de l’inici de la vostra escolarització us han parlat de matemàtiques, de ciències socials (història, geografia...), de ciències naturals (biologia, física, química...), però, i de filosofia? Per què ningú no us havia parlat encara de filosofia i, ara, de sobte, la tindreu com a matèria comuna als dos cursos de batxillerat? La raó de que no sigui fins ara que apareix als vostres plans d’estudis és que no es pot fer filosofia en sentit ple fins que no s’ha produït una determinada maduresa intel·lectual que us permeti utilitzar un llenguatge abstracte i una capacitat crítica que us capaciti per a reflexionar personalment més enllà del que pensen els vostres pares i mares o la colla d’amistats. També és normal que us formuleu preguntes del tipus “què és això de la filosofia?”, “per a què pot servir?”. Realment no és gens fàcil explicar què és la filosofia. La paraula filosofia ha tingut diferents significats al llarg de la història i mai ningú no li ha atribuït un significat suficientment precís amb el qual gairebé tothom estigués d’acord. «Tota filosofia és una lluita. La seva arma? La raó. Els seus enemics? La ignorància, el fanatisme, l’obscurantisme. Els seus aliats? Les ciències. El seu objecte? La totalitat a la qual l’ésser humà pertany. La seva meta? La saviesa, la felicitat, però sempre en la veritat. No és una tasca senzilla, però millor... perquè en filosofia ens encanten els reptes». André COMTE-SPONVILLE, Invitació a la filosofia 1.2. QUÈ ÉS FILOSOFIA?APROXIMACIÓ A UNA DEFINICIÓ 1.2.1. Etimologia del terme filosofia És habitual començar per l’anàlisi etimològica de la paraula filosofia (recordem que l’etimologia és l’estudi de les paraules atenent al seu origen). Si bé l’etimologia d’una paraula no ens proporciona una definició suficient, sí que ens facilita la seva comprensió. La paraula filosofia ve del grec i és un compost de dues veus: filo (φιλο), que significa amor i sofia (σοφια), que significa saviesa. El significat etimològic de filosofia és, doncs, amor a la saviesa, o tendència i aspiració al saber. Per això els grecs simbolitzaven la filosofia amb l’òliba d’Atenea i els romans amb l’òliba de Minerva, capaç de veure clar en l’obscuritat. Segons una versió llegendària d’aquesta definició, el que es vol significar és que savi és un concepte excessiu per a l’ésser humà, que pot estimar la saviesa, perseguir-la, apropar-s’hi, però mai arribar a posseir-la completament i de manera definitiva. La filosofia seria, doncs, la recerca de la veritat, però no la seva total possessió. I, en realitat, això és més o menys el que comença sent per als primers filòsofs: un afany de saber, l’amor a la saviesa, un esforç metòdic del pensament que intenta construir una teoria racional de la realitat. Segons aquesta primera significació, totes les investigacions científiques eren ja “filosofia”, i aquesta paraula tenia originalment, com veurem, el mateix significat que la paraula ciència. Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 2 Cap a una definició del terme filosofia Ja queda dit que no és possible oferir una definició definitiva i tancada de filosofia. Hi ha hagut moltes temptatives de definir-la i, malgrat la seva diversitat, totes coincideixen i conflueixen en el més essencial. Amb les reserves que implica el que hem dit fins ara, oferim la següent definició de filosofia: La filosofia és una activitat intel·lectual reflexiva sobre la naturalesa de l’univers i la condició humana, més enllà de l’especialització científica i de l’actitud ingènua o natural del coneixement vulgar. És a dir, les seves característiques serien:  Activitat intel·lectual, que requereix la utilització de la raó  Reflexiva, que indaga i es fa preguntes  Els seus temes principals són la naturalesa de l’univers i de la condició humana  Comença allà on la ciència no arriba  Té un sentit crític, intenta anar més enllà de les meres aparences PER A PENSAR: Què passaria si no estudiéssim Filosofia? Segons molts professors de Filosofia, si no l’estudiéssim al batxillerat: o Prendríem pitjors decisions. o Definiríem amb més torpor la nostra ideologia personal. o Seríem més manipulables per xerrameques i polítics. o No sabríem com crear empreses alternatives. o Ens allunyaríem de l’efecte positiu del dubte. o Sabríem manipular l’iPhone, però no entendríem el seu valor. o Seríem pitjors ciutadans i ciutadanes. o Ens portaríem pitjor. o Seríem més indiferents a les desigualtats. o Trauríem pitjors notes en altres matèries com Història o Literatura. o... No podríem seduir un noi o una noia contant-li una bella paràbola. Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 3  ACTIVITAT Com fer un resum? Fer un resum filosòfic del text és expressar les tesis filosòfiques principals del text, intentant, en la mesura del possible, no repetir les paraules exactes de l'autor. També és important que el nostre resum reflecteixi l’estructura lògica del text (quines són, per exemple, les premisses i quina la conclusió). Amb aquesta activitat es vol valorar la comprensió del text. Els principals errors que s’acostumen a cometre en fer un resum són els següents:  Fer una llista d’idees sense connectar-les.  Interpretar el text, explicant-lo. Dóna a entendre que l'alumnat no sap resumir objectivament.  Repetir les paraules de l'autor i fer el resum “retallant d'aquí i d'allà” [copy and past]. Demostra la incapacitat de l'alumnat per a expressar amb el seu llenguatge el que ha dit l'autor.  Prendre idees secundàries i exemples com si fossin tesis principals del text. Demostra la incapacitat per a diferenciar l'important del secundari.  Expressar dues vegades la mateixa idea perquè l'autor la comenta dues vegades en el text.  Expressar les paraules de l'autor d'una manera desordenada. D'aquesta forma el corrector entén que l'alumnat no sap resumir, ja que no sap ordenar les tesis principals. Llegiu atentament text i contesteu les preguntes subsegüents: “En qualsevol cas, tant les ciències com les filosofies contesten preguntes suscitades per la realitat. Però a aquestes preguntes les ciències hi donen solucions, és a dir, respostes que satisfan de tal manera la qüestió plantejada que l’anul·len i la dissolen. [...] En canvi, la filosofia no ofereix solucions, sinó respostes que no anul·len les preguntes però ens permeten conviure-hi racionalment malgrat que continuem plantejant-nos-les una vegada i una altra: per moltes respostes filosòfiques que coneguem a la qüestió que pregunta sobre què és la justícia o què és el temps, mai no deixarem de preguntar-nos pel temps o la justícia, ni descartarem com a inútils o superades les respostes que hagin donat a aquestes qüestions filòsofs anteriors. Les preguntes filosòfiques no solucionen les preguntes sobre allò real (encara que de vegades alguns filòsofs ho hagin cregut així...), sinó que més aviat conreen la pregunta, remarquen l’essencial del fet de preguntar i ens ajuden a continuar preguntant-nos, a preguntar cada vegada més bé, a humanitzar-nos en la convivència perpètua amb la interrogació. Perquè, què és l’ésser humà sinó l’animal que pregunta i que continuarà preguntant més enllà de qualsevol resposta imaginable?” Fernando SAVATER, Les preguntes de la vida 1. Feu un esquema amb les principals tesis del text. 2. Redacteu un resum a partir de l’esquema [entre 40 i 60 paraules] Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 4 1.3. LA FILOSOFIA I ELS ALTRES ÀMBITS DEL SABER 1.3.1. La filosofia i el mite La filosofia va néixer a Grècia en el segle VI aC. En aquella època els grans fenòmens de l’univers s’explicaven de forma imaginativa i fantàstica a través de mites i de llegendes que constituïen la concepció oficial de la natura. En els mites, els fenòmens de la naturalesa venien determinats per la voluntat dels déus. La proesa revolucionària del pensament grec va consistir en substituir la interpretació mítica de l’univers per una interpretació racional del mateix món. De vegades s’ha parlat d’aquest fet com de miracle grec. En la filosofia, a diferència del mite, es va intentar realitzar el primer esforç per explicar la natura sense demanar ajut a poders sobrenaturals. D’aquesta manera sorgeix el que es coneix com a pas del mite al logos, és a dir, el pas de les explicacions mitològiques i fantàstiques de la naturalesa [mite] a les explicacions racionals [logos], en les quals la natura intentava explicar-se per si mateixa, sense necessitat d’acudir a forces sobrenaturals que actuaven per designis no previsibles ni predictibles. «Quan va sorgir la filosofia a l’antiga Grècia els humans portaven milers d’anys orientant-se en el món i en la vida amb l’ajuda d’un conjunt de mites tradicionals. En front del mite, acceptat per tradició, els filòsofs pretenien establir un saber crític i racional sobre l’univers. Aquest intent es mantindria durant dos mil anys i acabaria fructificant en la ciència moderna. Per això un dels sentits més antics de la paraula “filosofia” és el de “ciència”». J. MOSTERÍN, Grans temes de la filosofia actual 1.3.2. La filosofia i la ciència La filosofia, com s’ha vist, és una preocupació raonada sobre la realitat. El filòsof es planteja els problemes del seu temps i intenta solucionar-los. Però el mateix podríem dir dels científics. I és que la filosofia i la ciència, com ja s’ha dit, eren antigament una mateixa cosa, tot i que ara ja no ho són. En un primer moment (entre el segle VI aC i el segle XVIII), no hi havia una diferenciació estricta entre les dues disciplines. Això va canviar, però, amb l’aparició de les ciències naturals l’època moderna (segles XVII i, especialment, XVIII). De fet, la filosofia va ser considerada durant molt de temps la ciència mare i fonamental, i del seu nucli es van anar separant poc a poc diverses ciències particulars, amb noms propis que ja no es confonien amb la filosofia. Podríem dir que les ciències s’han anat independitzant progressivament de la filosofia. En l’actualitat està molt clar que la filosofia i la ciència, tot i la seva proximitat, no són la mateixa cosa. La filosofia és un preguntar radical, la recerca de la veritat total o última (i no, com en les ciències, de tal o qual veritat particular). La filosofia té un caràcter global, universal, i la ciència està repartida en multitud d’especialitats, cadascuna de les quals s’ocupa de la seva parcel·la de la realitat amb una metodologia diferent de la filosòfica, que és més especulativa. Aquesta no és la única diferència entre les dues, però de moment, per al que ara ens interessa, és suficient. «La ciència actual està fragmentada en un gran nombre d’especialitats. Cada especialitat té la seva pròpia terminologia, la seva peculiar àrea d’estudi, les seves tradicions metodològiques, etc. Amb freqüència es diu que un científic està filosofant o fent filosofia quan traspassa els límits de la seva especialitat i fa consideracions més generals que les permeses pel marc metodològic de la mateixa, o quan tracta d’analitzar amb més calma i exactitud de l’ordinària els conceptes o nocions que utilitza, o quan explicita o posa en qüestió críticament els cànons metodològics en els que es basa». J. MOSTERÍN, Grans temes de la filosofia actual Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 5  ELEMENTS DIFERENCIALS ACTUALS ENTRE CIÈNCIA I FILOSOFIA CIÈNCIA FILOSOFIA Saber descriptiu/predictiu Reflexió interpretativa, no descriptiva ni predictiva Contrastable empíricament o revisable intersubjectivament No contrastable ni demostratiu Llenguatge precís i rigorós Llenguatge polisèmic Progressiu i creixent No estrictament progressiu Estricta coherència lògica i matemàtica Coherència racional genèrica “Sentim que encara quan totes les possibles qüestions científiques hagin rebut resposta, els nostres problemes vitals encara no s'han fregat en gens ni mica.” (Wittgenstein, Tractatus Logico-Philosophicus, 6,52) 1.3.3. La filosofia i el coneixement vulgar o ordinari La filosofia sorgeix, juntament amb la ciència, com s’ha vist, com a intent de superar les limitacions del coneixement vulgar o ordinari, que assumeix les experiències i els costums i prejudicis vigents d’una manera acrítica. El coneixement vulgar és producte de l’acumulació d’experiències quotidianes i de l’assumpció de les creences i prejudicis predominants en la cultura en la que es viu. És un tipus de coneixement no sistemàtic ni rigorós, un coneixement “del que passa”, sense preguntar-se per què passa. Així sabem, per exemple, que a l’estiu fa calor i a l’hivern fred. La filosofia sorgeix com un intent de comprendre el perquè de les coses i el seu sentit, com un intent d’anar més enllà de les aparences sensibles i assolir una realitat més profunda i veritable, encara que no copsable explícitament per la percepció dels sentits i la mera acumulació no reflexiva d’experiències. Així, afirmar l’esfericitat de la Terra o mantenir quin és l’origen de tot el que veiem (com van fer els primers filòsofs i, alhora, científics) és una forma de reflexionar sobre el que la realitat que va més enllà del coneixement vulgar vigent en els seu moment. ACTIVITAT: Feu un resum del text [60 paraules aproximadament] «Pot semblar que avui, quan la ciència ocupa la primacia en el coneixement, la filosofia és una cosa superada; però la filosofia toca l'essencial de l'ésser humà i està constantment actualitzant-se; la filosofia desenvolupa el pensament crític, reflexiu, analític, amb una visió ètica i orientació moral que proporciona recursos per a viure millor a títol individual; però també serveix per a reunificar el coneixement, perquè el saber està cada vegada més parcel·lat i especialitzat i la filosofia, pel seu caràcter multidisciplinari, és com la mare de totes les ciències, és la que aporta conceptes per a fomentar el diàleg i els vincles entre l'art, la religió, la biologia, la tecnologia, etcètera». Joan MÉNDEZ Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 6 1.3.4. La filosofia i la religió La filosofia i la religió comparteixen alguns interessos, com ara la preocupació pel sentit de l’existència, la vertadera naturalesa de la realitat, l’explicació del patiment i de la mort, alhora que ambdues pretenen també orientar la nostra vida. Ara bé, mentre que la filosofia es planteja aquests interrogants des de la racionalitat, la discussió intel·lectual i una visió crítica i no dogmàtica, la religió, com a esfera que fa referència a allò sagrat, ho fa de forma creencial, a través de la fe en certes veritats revelades,que depassen l’àmbit de la filosofia, limitat a l’ús de la racionalitat. 1.4. LES BRANQUES I ELS ÀMBITS DE LA FILOSOFIA Tal com s’ha dit, a diferència de les ciències, la filosofia té un caràcter universalista i no està justificada una divisió en diverses branques o disciplines filosòfiques en funció dels continguts que tracta. De què s’ha ocupat i s’ocupa la filosofia? La resposta pot ser una llista molt llarga... i incomplerta: no hi ha res humà o real que li sigui aliè. El que fa que sigui filosofia no depèn del tema tractat sinó de la manera de fer-ho. Tanmateix, donada la complexitat i amplitud de l’àmbit de la filosofia, la seva didàctica aconsella una divisió i classificació en el que podríem anomenar diverses branques. Aquesta és una pràctica habitual que aquí també adoptarem. «La filosofia és una activitat permanent d’anàlisi conceptual i d’argumentació crítica, aplicable a qualsevol cosa. El que és important en filosofia és aquesta activitat, el filosofar. Per això deia Kant que no s’aprèn filosofia, sinó que només s’aprèn a filosofar. I Wittgenstein comparava la seva filosofia a una activitat terapèutica, consistent en desenredar i dissoldre els problemes conceptuals. En definitiva, el que és peculiarment filosòfic no són els temes tractats, sinó la manera de tractar-los». J. MOSTERÍN, Grans temes de la Filosofa actual D’entrada existeix una divisió clàssica de la filosofia que té les seves arrels en una distinció que en l’àmbit del sabers va fer Aristòtil:  La filosofia teòrica, que s’ocupa dela reflexió racional sobre la realitat i el seu coneixement.  La filosofia pràctica, que s’ocupa de la reflexió racional sobre l’acció humana i com orientar-la. Partint d’aquesta distinció, les principals branques de la filosofia són les següents: Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 7  FILOSOFIA TEÒRICA Lògica Reflexió sobre les regles del pensament i dels raonaments. Metafísica (ontologia) Reflexió sobre l’ésser, la totalitat i estructura de la realitat. Epistemologia (teoria del Reflexió sobre el coneixement: els seus fonaments, les seves coneixement) possibilitats, els seus límits, els criteris de veritat i certesa, etc. Reflexió sobre la realitat humana, l’ésser humà en la seva dimensió Antropologia biològica, cultural i social. Filosofia de la ciència Reflexió sobre la ciència. Filosofia del llenguatge Reflexió sobre el llenguatge. FILOSOFIA PRÀCTICA Ètica (filosofia Reflexió sobre els codis i les normes morals. moral) Estètica Reflexió sobre l’art i de la bellesa. Reflexió sobre l’organització social i política, la ciutadania, l’organització del Filosofia política govern i de l’Estat. ACTIVITAT Digueu a quina branca de la filosofia pertanyen aquestes preguntes: 1. És veritat que no podem estar segurs de res?: 2. Els humans sempre desitgem més i més?: 3. Els àtoms, la matèria, pot haver sorgit del no res?: 4. Els animals tenen ànima com els humans?: 5. No podem parlar d’ànima perquè aquesta no és visible?: 6. Només és artístic allò que ens emociona?: 7. El que no vulguis per tu no l’has de voler per ningú?: 8. La democràcia és el menys dolent dels règims?: 9. Sense el meu entorn social jo no seria el que sóc?: 10. Quan es pot afirmar que una obra humana és bella?: 11. Són més importants els resultats que les intencions?: 12. L’evolució humana no és un procés casual?: Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 8 1.5. LES PREGUNTES DE LA FILOSOFIA 1.5.1. La pregunta per la realitat  Per què hi ha realitat i no, més aviat, el no no-res?  Què podem tenir, en el fons, per real?  Existeix Déu? 1.5.2. La pregunta pel coneixement  Quina diferència hi ha entre conèixer i saber?  Podem arribar a conèixer alguna cosa en sentit ferm?  Hi ha graus diferents de coneixement?  Quines són les principals fonts del coneixement?  Què és la veritat?  És possible la veritat?  Quines característiques ha de tenir un coneixement per a ser considerat ciència? 1.5.3. La pregunta per l’ésser humà  En què ens diferenciem els humans de la res resta dels animals?  Som només un cos material?  Quina relació hi ha entre ment i cervell?  Té sentit la nostra vida?  Som lliures i, per tant, responsables totals dels nostres actes? 1.5.4. La pregunta pels valors  Hi ha valors universals o només subjectius i culturals?  Què és el mal?  És legítim mirar només pel nostre bé individual?  Què és la bellesa? 1.5.5. La pregunta política  És necessari que hi hagi Estatss?  Què és i en què consisteix la justícia?  Com podem organitzar la nostra vida política? Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 9   Quines característiques ha de tenir una democràcia per a ser considerada autèntica?  Podem canviar el món?  Què hi ha de les utopies? ACTIVITAT Busqueu més possibles preguntes filosòfiques en aquesta adreça: http://goo.gl/9wngw Seleccioneu la pregunta que més us hagi interessat i transcriviu-la aquí: 1.6. I una última pregunta:...serveix per a alguna cosa la filosofia? «Una objecció feta insistentment avui a la filosofia és aquesta: “El fet de filosofar, de reflexionar sobre la darrera raó i sentit de la realitat en conjunt serà, si es vol, possible i fins i tot summament interessant i apassionant, però no només no serveix per a res, sinó que impedeix cuidar-se del que interessa a la vida quotidiana. I així és desencertat i, sobre tot, perjudicial. Per a què pot ser bo allò que no serveix per a res?” L’eficàcia d’aquesta objecció en mig del nostre món cada cop més dominat per la prepotència psicològica de l’ideal de l’efficiency, penetra, pel que sembla, tan a fons que gairebé es pot dir que en l’actualitat influeix en la situació de la filosofia més que la veritable problemàtica del seu objecte. És cert que s’acusen diferents graus d’orientació més o menys radical. En un extrem es troba l’ésser humà de la vida pràctica corrent, que només de fet adopta una posició aliena a tot el que és teòric; en l’altre extrem, l’ésser humà pragmàtic, dedicat exclusivament a la pràctica de l’exercici del poder, agressivament refractari a tot coneixement “inútil”, per a qui la filosofia, per exemple, que no es pot mobilitzar com l’acció política, només mereix el més solemne menyspreu. Qui tingui la intenció de defensar-se contra aquesta objecció... ha de donar, d’entrada, expressament, la raó a l’afirmació “la filosofia no serveix per a res”. Sí, és cert, el filosofar no només no serveix de fet per a res, sinó que no pot ni ha de servir absolutament per a res “útil”, per a res “pràctic”. El privilegi porta el nom de llibertat. Filosofar és, per damunt de tot, un obrar lliure, i per aquesta raó no serveix res ni per a res». Joseph PIEPER, Defensa de la filosofia PER A PENSAR  “La raó per a la invenció de la filosofia és alleujar el que causa pertorbació en la vida” (Xenòcrates).  “Una vida sense examen és indigna de ser viscuda” (Sòcrates).  Per a Erasme de Rotterdam (s. XVI): “significa menysprear el que la gent admira embadalida i pensar les coses de manera molt diferent de com ho fa la majoria”  Per a René Descartes (s. XVII), “viure sense filosofar és tenir els ulls tancats sense intentar obrir-los mai”.  Segons el filòsof Friedrich Nietzsche (s. XIX), la filosofia sí que serveix per a alguna cosa,... per a “perjudicar l’estupidesa” (La Gaia ciència, § 328).  “La filosofia no és útil, sinó valuosa” (Eduardo Infante, professor de Filosofia) Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 10 1.7. Aparença i realitat: es real tot allò que ens ho sembla? La majoria de nosaltres tenim una concepció segons la qual el que els humans veiem i percebem descriu la realitat tal qual és, és a dir, que els nostres ulls són finestres que ens posen en contacte amb la realitat. Des del punt de vista filosòfic es considera que aquesta actitud és un tant ingènua, ja que no té en compte la gran quantitat de condicionants que té la nostra captació de la realitat: des de condicionants físics, sensorials, subjectius, socials, culturals, emocionals... ACTIVITAT Immersió en el següent projecte didàctic: Què és en el fons la realitat? Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 11  LA DISSERTACIÓ ESCRITA Una dissertació és un forma de reflexió personal argumentada escrita sobre algun problema filosòfic. Aquí teniu alguns consells per redactar una bona dissertació:  De la introducció: sovint va bé destinar unes 3 o 4 línies a introduir el tema abans de començar l’exposició. Es recomanable: o Justificar l’enfocament adoptat. Explicar perquè hem decidit enfocar-ho d’aquesta manera. o Fer els aclariments que calguin per a precisar una pregunta que pot ser entesa de diferents maneres o potser resultar ambigua.  De la tesi: cal exposar amb claredat la tesi que defensarem al llarg de la dissertació. Ha de ser la resposta directa al tema o pregunta plantejat. No ha de ser massa breu, sinó d’unes tres línies.  De l’argumentació: part central de la dissertació. No importa tant el que pensem, sinó les raons que tenim per a mantenir aquesta opinió. Aquí teniu alguns procediments que podeu fer servir per això: o Posar un exemple. o Aportar alguna informació rellevant i pertinent per al tema. o Recórrer a alguna autoritat en el tema, però no sempre. o Aclarir els supòsits dels quals s’està partint, alguna afirmació més general de la qual es podria deduir el que estem exposant. o Recórrer a altres afirmacions que siguin més evidents i que donin suport al que exposem. o Analitzar les conseqüències que se segueixen del que exposem i veure com són correctes. o Mostrar la coherència de la nostra afirmació amb altres afirmacions acceptades. o Exposar els errors que es deriven de la negació del que estem afirmant. Això suposa fer veure que les opinions que no coincideixen amb la nostra no estan ben fonamentades. o Exposar raons que puguin estar en contra de les nostres i demostrar que no són vàlides.  De la conclusió: es reprèn la tesi inicial i es mostra com tot el que hem exposat al llarg de la dissertació serveix per a confirmar-la. Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 12 TEMA 2: EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT Donem per suposat que tenim coneixements, però, massa sovint, aquesta suposició no s’acompanya d’una reflexió rigorosa sobre el que es pot entendre per coneixement. L’epistemologia és la branca de la filosofia que s’ocupa d’indagar sobre la natura del coneixement, les seves fonts, els seus límits i la seva possibilitat. 2.1. No és el mateix saber que creure Creure significa assentir a una idea, considerar alguna cosa versemblant o molt probable. En la creença el subjecte està segur que allò que diu és veritat, però no té raons concloents per justificar-ho. Malgrat això, sí que hi ha creences més racionals que d'altres, en el sentit que poden argumentar-se i justificar-se amb bones raons. Tanmateix, la racionalitat d'una creença no garanteix la seva veritat. Les creences racionals no equivalen al saber. Es pot dir que una cosa és sabuda quan a més a més de creure en ella i estar racionalment justificada, és vertadera. En el saber el subjecte té la certesa d'allò que afirma i té raons concloents per demostrar-ho. Entre la consciència de veritat i la d'error o falsedat hi ha un cúmul d'estadis intermedis i de matisos que no s’acostumen a tenir en compte en el llenguatge ordinari. Algunes de les situacions en les quals es troba la ment humana quan al grau de certesa són les següents:  EVIDÈNCIA, quan es té la seguretat total i absoluta del coneixement perquè es posseeixen proves clares i contundents.  CERTESA, suposa una clara seguretat del coneixement però sense disposar proves concloents, tot i tenir un alt grau de convicció.  OPINIÓ, la ment s'adhereix a un judici però admet la possibilitat de l'error.  CONJECTURA, suposicions o hipòtesis fonamentades en indicis o senyals, en probabilitats febles. De vegades s’utilitza com a sinònim d’hipòtesi.  SUPOSICIÓ, hipòtesi de la qual no s’ofereixen proves.  INVESTIGACIÓ, com a resposta a sortir de l'error parteix de dades conegudes i busca les restants per completar el coneixement.  DUBTE, la ment no té motius per decantar-se a favor ni en contra de la proposició perquè els arguments dels quals disposa tenen igual força. En quant hi ha una tendència cap a una banda ja es parla de probabilitat.  ERROR, es pensa saber una cosa però en el fons només se sap de manera equivocada. És anàleg a la ignorància en sentit que un judici fals ha desplaçat un de veritable.  IGNORÀNCIA, quan es desconeix quelcom de la realitat. Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 13 2.2. Què entenem per veritat? Hi ha certes afirmacions que considerem que són veritat:  Avui fa sol  Dos i dos són quatre  Estic a classe de filosofia  Si treballes, aproves  L’univers va començar amb el Big Bang Però malgrat que podem considerar-les igualment com a veritats, al llarg de la història de la filosofia s’ha produït una reflexió sobre diferents concepcions al voltant del que fa que una proposició sigui veritat:  La veritat com a adequació o correspondència. Aquesta concepció afirma que una proposició és veritable si s'adequa i es correspon amb els fets, és a dir, si hi ha una correspondència o adequació entre la realitat i la proposició que els descriu o explica. La veritat es produeix, doncs, quan concorden pensament i realitat. La proposició Avui plou serà vertadera, segons això, si plou realment avui. Es tracta, potser, de la posició més estesa sobre la veritat: des d'Aristòtil a l'antiga Grècia fins a filòsofs d'aquest segle, com ara Bertrand Russell, Wittgenstein. De fet, és també la teoria que més s'apropa al que pensa la majoria de la gent: un pensament és veritat si es correspon amb els fets o s'adequa a la realitat. D'altra banda, s'ha assenyalat que es tracta d'una visió una mica ingènua, en tant que es fonamenta en la creença que el pensament pot ser una còpia exacta del que és la realitat, del que són els fets. El problema rau en el fet que tot judici és, com veurem, una construcció mental, una interpretació, perquè les coses no són les paraules, i, per tant, no es té, en aquest sentit, cap garantia que els conceptes humans reflecteixin exactament la realitat.  La veritat com a coherència. Aquesta concepció prové del camp de les ciències formals, la matemàtica i la lògica, però pot estendre's al coneixement en general. Segons aquesta teoria, la veritat d'una proposició depèn que no es contradigui amb el conjunt d'enunciats dels quals forma part, que sigui coherent i compatible amb el sistema. La veritat és, en aquest sentit, una relació entre enunciats, i no una relació entre enunciats i fets o coses. En aquest sentit, en el món quotidià no s'acostuma a creure a qui parli de qüestions que no lliguen o que no són "coherents" amb aquelles que es mantenen com a certes: si algú diu que ha vist un caragol de cinc quilos de pes, no se'l creu, perquè això no lliga, és incoherent amb totes les dades zoològiques que es tenen. La limitació, però, d'aquesta concepció rau en el fet que només diu que un enunciat és vertader si és coherent amb altres enunciats, però no permet decidir si el sistema al qual pertany és vertader o no en si mateix. Es podria dir que la coherència és una condició necessària i imprescindible, però no suficient de la veritat. Sense la coherència d'unes proposicions amb les altres no hi ha veritat; tanmateix, la sola coherència, d'altra banda, no assegura per si mateixa la veritat.  La veritat com a evidència. Segons aquesta concepció una proposició és vertadera si és evident, és a dir, si és clar a la ment i és irracional negar-la o resulta impossible dubtar de la seva veritat. El principal problema que s'ha plantejat a aquesta posició és que, ben mirat, l'evidència no deixa de ser una experiència subjectiva i es pot confondre fàcilment amb preferències, prejudicis o el mateix sentit comú.  La concepció pragmatista de la veritat. Segons aquesta teoria una proposició és vertadera si funciona, és a dir, si resulta eficaç a la pràctica i té èxit. Aquest criteri implica identificar veritat amb utilitat. Els filòsofs pragmatistes subratllen que els sistemes de conceptes i creences són interpretacions humanes del món, i si funcionen, aleshores són considerades com a vertaderes perquè s'ajusten als esdeveniments esperats. La utilitat s'ha d'entendre com un benefici vital, que no ha de ser necessàriament subjectiu. Aquesta teoria aporta la possibilitat de fer més assequible l’anul·lació de la veritat. El principal problema d'aquesta Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 14  concepció pragmàtica de la veritat és que només es pot decidir sobre la veritat provisional d'un enunciat, ja que potser en el futur es pot trobar una explicació més satisfactòria i eficaç que substitueix l'actual.  La veritat com a consens intersubjectiu. Aquesta teoria contemporània entén que una proposició és vertadera quan reflecteix l'acord al qual ha arribat la comunitat, especialment la científica, com a resultat d'un consens fonamentat. Els defensors d'aquest punt de vista entenen que la veritat és una convenció intersubjectiva; això pot ser problemàtic? De fet, la ciència funciona de forma similar, ja que la comunitat científica decideix quins enunciats són vertaders i quins no ho són. El problema, com sempre, és la provisionalitat d'aquests enunciats considerats com a vertaders. 2.3. Es possible arribar a posseir la veritat? No tothom està d’acord en que realment els humans puguem accedir a tenir un coneixement veritable i total, i encara els que sí que ho accepten dissenteixen en el grau. Les postures més importants davant de la possibilitat d’accedir ala veritat són les següents: el dogmatisme, el relativisme i l’escepticisme. Les dues primeres accepten que el coneixement és possible, encara que en diferent mesura; la tercera ho nega. 2.3.1. El dogmatisme Segons el dogmatisme, el coneixement és possible perquè la nostra ment té capacitat per conèixer la realitat i arribar a assolir la veritat. Malgrat això, cal distingir entre dos nivells, en realitat molt diferents, de dogmatisme:  Dogmatisme radical. El dogmatisme radical afirma que és possible assolir la veritat de manera absoluta. I, encara més, accepta com a absolutament certes, fora de dubte, i sense cap possibilitat de crítica, afirmacions que van més enllà del que raonablement es pot assumir. Com que, des d’aquesta perspectiva, les seves teories són totalment veritables, qualsevol posició contrària a les mateixes ha de ser necessàriament falsa, i no cal ni considerar-la. L’àmbit més freqüent d’aquest tipus de dogmatisme és el de certes visions de la religió. Els dogmes són aquí doctrines fixades per la divinitat i, tot i que sovint escapen a la raó humana, no admeten discussió possible. Dogmatisme moderat. Aquesta postura també defensa la capacitat dels éssers humans per conèixer i aconseguir la veritat, però només s’accepta com a veritable allò que s’obté per mitjà de la raó (o l’observació i la raó). Tot aquell que defensa la veritat d’una teoria utilitzant arguments racionals, és perquè considera que és veritable i, per tant, que l’accés a la veritat és possible. Encara que no tot el que es diu que és veritat ho sigui, una anàlisi crítica de cada coneixement serveix per a orientar-nos. Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 15 2.3.2. El relativisme Els relativistes també consideren que és possible arribar a coneixements, però no que aquests siguin vàlids en qualsevol circumstància, temps o lloc. El que pot ser veritat per alguns potser no ho és per a uns altres; el que pot ser veritat en determinades circumstàncies, potser en altres no ho és; i el que pot ser veritat en un temps determinat, pot deixar de ser-ho en un altre. També aquí podem distingir entre diversos tipus:  Relativisme individual o subjectivisme. Segons aquesta postura, la veritat pot ser diferent per als diferents individus.  Relativisme social o cultural. Afirma que cada societat o cada cultura té les seves pròpies veritats, que no han de ser necessàriament coincidents amb les d’altres societats o cultures.  Relativisme històric. Considera que cada període de la història té el seu propi sistema de veritats (el que és veritat avui, demà pot ser que no ho sigui). Sigui com sigui, en tots tres casos el que no s’accepta és l’existència de veritats universals, sinó només en relació (d’aquí relativisme) a algunes circumstàncies determinades. 2.3.3. L’escepticisme L'escepticisme va sorgir davant la varietat i contrarietat d'opinions sobre els mateixos problemes i com a reacció enfront del dogmatisme. Aquesta postura considera que la raó humana és incapaç de conèixer la veritat. L’origen del nom “escepticisme” és la paraula grega skeptomai [σκέπτομαι], que significa investigar atentament. O sigui que l’escepticisme és el resultat d’analitzar atentament la possibilitat del coneixement, que s’acaba considerant impossible. Novament hem de distingir entre dos tipus: Escepticisme radical. Considera que els éssers humans no tenen cap capacitat per assolir cap coneixement. El màxim que podem fer és captar les aparences de les coses, no les coses mateixes. De fet, els membres de l’escola grega dels escèptics, que defensaven aquesta postura, acaben recomanant la suspensió de tot judici. Si no podem estar segurs de res, aleshores ningú té més raó que un altre en les seves opinions, i les opinions d’uns i altres són, sovint, contraposades. Per tant, el millor és no pronunciar-se mai sobre res. Un problema que genera aquest escepticisme és que es presenta com autocontradictori: qui reconeix que no pot conèixer res, com sap que no pot conèixer res? Saber que no es pot saber res ja és saber alguna cosa. «Podem pressuposar molt veritablement que en cap cosa els homes, vull dir els savis més ben nascuts, els més competents, no estan d’acord, ni tan sols en el fet que el cel estigui sobre el nostre cap; car els que dubten de tot dubten també d’això; i els que neguen que puguem comprendre alguna cosa, diuen que no hem comprès que el cel estigui sobre el nostre cap; i aquestes dues opinions són, en nombre, sense comparació, les més fortes.» Michel de MONTAIGNE, Apologia de Ramon Sibiuda  Escepticisme moderat. El cert és que la majoria dels escèptics no mantenen una posició tan extrema com l’anterior. Els escèptics moderats també creuem que assolir coneixements és impossible, però no perquè l’ésser humà no tingui tal capacitat, sinó perquè no disposem de cap criteri que, de manera definitiva, ens permeti saber què és veritable i què no ho és. És clar que en cert sentit arribem a formular afirmacions veritables, però el màxim que podem dir és que probablement ho són. O sigui, algunes afirmacions són probablement més veritables que altres, i la probabilitat més gran la dona el nombre més gran d’arguments que tenim a favor seu. De forma definitiva, mai no sabrem si les nostres creences són o no veritables, però sí que està justificat mantenir algunes opinions i no les seves contràries, perquè unes resulten més raonables que altres. Aquest tipus d’escepticisme ens fa desconfiar del poder absolut de la raó i ens allunya del dogmatisme. Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 16  «Tot i així, hem d’admetre que hom pot entendre en un sentit ben raonable aquesta classe d’escepticisme quan és més moderat, i que és un preparatiu necessari per a l’estudi de la filosofia, en salvaguardar una adequada imparcialitat en els nostres judicis i en desempallegar-se la nostra ment de tots els perjudicis que podem haver xuclat de l’educació o de l’opinió sense solta. Els únics mètodes pels quals podem esperar d’abastar la veritat i d’atènyer en les nostres resolucions una adequada fermesa i certitud són: començar amb principis clars i evidents per ells mateixos; avançar amb passos cautelosos i segurs; revisar sovint les nostres conclusions, i examinar-ne acuradament totes les conseqüències.» David HUME, Investigació sobre l’enteniment humà 2.4. Les fal·làcies: quan els arguments no són el que semblen Si no fos per la lògica, acabaríem acceptant com a vàlids arguments i raonaments que malgrat que semblen ser bons, en el fons, són invàlids. Anomenem fal·làcies els raonaments incorrectes que tenen certa força persuasiva i aparença de ser vàlids. Ara bé, quan una fal·làcia s’utilitza intencionalment per portar a qui ho sent a acceptar una conclusió que no es deriva necessàriament de les premisses es parla aleshores de sofisma. Les fal·làcies poden ser, però, de dos tipus: formals (si responen a una estructura formal no vàlida) i informals (si la seva invalidesa depèn d’altres motius que ens poden passar desapercebuts). 2.4.1. Fal·làcies formals Són raonaments deductius no vàlids perquè la seva forma lògica no és vàlida, però, en canvi, tenen una aparença de validesa. Algunes de les més importants són aquestes:  Fal·làcia de l’afirmació del conseqüent: consisteix a afirmar l’antecedent del condicional tan sols perquè s’afirma o es dóna el consegüent, sense pensar que aquest es pot donar amb altres condicions. Presenta aquest esquema: p→q Si plou els carrers es mullen q Els carrers estan, efectivament, mullats __________________ __________________ P Per tant, ha plogut* *És obvi que del fet que els carrers estiguin mullats no es desprèn necessàriament que hagi plogut. Es poden haver donat altres condicions que ho expliquin, com ara que algú hagi vessat una galleda d’aigua. Així, doncs, aquest raonament no té una forma vàlida, tot i que a primer cop d’ull pugui semblar-ho. En un raonament deductiu vàlid, la conclusió se segueix necessàriament de les premisses, i aquest no és el cas de l’exemple.  Fal·làcia de la negació de l’antecedent. Consisteix a negar el consegüent del condicional tan sols perquè no es dóna l’antecedent, sense pensar que el consegüent també es pot donar amb altres condicions. Presenta aquest esquema: p→q Si menjo llaminadures em sortiran càries ¬p No menjo llaminadures __________________ __________________ ¬q Per tant, no tindré càries  Fal·làcia de la Petitio principi: quan la conclusió de l’argument –és a dir, el que volem demostrar- és implícita en les premisses. La Bíblia afirma que Déu existeix L’autor de la Bíblia és Déu __________________ Per tant, Déu existeix* *La segona premissa conté implícitament la conclusió. Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 17  2.4.2. Fal·làcies informals Són raonaments no vàlids no per la seva forma lògica, sinó per errades en la utilització de dades. Podem parlar de dos tipus principals de fal·làcies informals:  Fal·làcies de dades insuficients:es tracta d’arguments inductius incorrectes, perquè presenten les premisses com si aportessin una base segura a la conclusió, quan en realitat aquesta és insuficient. Els tipus més importants d’aquestes fal·làcies són els següents: o Fal·làcia de la generalització precipitada: quan a partir d’unes poques dades –o dades clarament insuficients- o de casos no adequats establim una generalització. Per exemple, jo puc dir Els francesos són uns antipàtics perquè he conegut unes quantes persones que ho eren i que, a més, eren franceses. D’uns quants casos no en podem fer una generalització. Aquesta forma de procedir pot amagar peresa mental, precipitació, interessos no explicitats o prejudicis. o Fal·làcia de la falsa atribució: quan atribuïm la causalitat d’un fenomen a un altre que l’antecedeix pel fet d’antecedir-lo. He portat al meu germà a un especialista en telepatia perquè, amb els seus poders, el curi de la seva malaltia El meu germà ha millorat de la seva malaltia __________________ Per tant, l’especialista en telepatia ha aconseguit que el meu germà es curi  Les fal·làcies de rellevància o pertinença: són argumentacions en què les premisses no tenen rellevància lògica respecte de la conclusió; lògicament no impliquen la conclusió, és a dir, són irrellevants en aquest aspecte. Però sí que hi ha una relació psicològica, ja que bàsicament recorren a sentiments de pietat, temor, vanitat, etc., o a prejudicis. Les principals són:  ad baculum (o apel·lació a la força): Quan la força persuasiva de l’argumentació resideix únicament en la força que posseeix qui proposa l’argument, o la força de tipus extern que s’anomena o personifica en l’argument. S’utilitza habitualment quan fracassen els arguments racionals: o Has de conèixer tots els tipus de fal·làcies demà, perquè, si no, quantes vegades ho copiaràs? o Per suposat que vostè és lliure de fer el que li sembli millor... però li recordo que el nostre banc és un dels principals anunciants del seu diari i segur que no ens desitja perjudicar publicant el seu article.  ad hominem (o argument dirigit contra la persona d’algú, o «contra l’home»), on en lloc de presentar les raons pertinents contra una opinió determinada, pretén refutar tal opinió censurant la persona que el sosté. Aquesta fal·làcia pot ser de dues classes: o L’ofensiu o home de palla, o argument de rèplica, que no es preocupa per referir-se a la veritat dels arguments, les raons o les tesis de l’adversari, sinó que posa en dubte o critica la persona que els proposa:  És fals que la dona estigui discriminada en la societat actual. Ja se sap que les feministes són totes unes exagerades.  El Sr Capdevila manté que la sal dissol la neu, però deu ser fals, perquè el Sr Capdevila ens ha enganyat alguna vegada.  No ens hem de preocupar per aquest vessament al mar, perquè són els ecologistes els que ens adverteixen del seu perill i ja se sap que són uns exagerats. o El circumstancial, en el que, novament, no interessen les raons adduïdes, sinó les circumstàncies que envolten la persona que les proposa. Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 18   El Sr Capdevila manté que la sal dissol la neu, però deu ser fals, perquè el Sr Capdevila té accions en unes salines.  ad verecundiam (o falsa apel·lació a l’autoritat): el raonament fal·laç es recolza no en raons, sinó únicament, en el sentiment de respecte sobre alguna autoritat respecta exterior a l’argument. Invita a no seguir el propi criteri i a fiar-se només del que té autoritat pel fet de ser respectat. No es comet aquesta fal·làcia quan es recorre a l’expert en la matèria, l’única autoritat adduïble. Per autoritat s’entén també la tradició, la majoria, el grup, etc.. o Això és així perquè ho ha dit el sr. García. o Cada vegada que un artista o esportista famós anuncia un producte que li és aliè (Messi, natilles, Ferran Adrià; coixins...). o Les tertúlies on els tertulians no són experts. o L’abjuració de Galileu. o ¿Dónde va Vicente? Donde va la gente  ad ignorantiam (apel·lació a la ignorància): La fal·làcia que consisteix a creure que quelcom està demostrat precisament perquè no hi ha arguments en contra. o Ningú no ha pogut provar mai que Déu existeix; per tant, Déu no existeix. o És perfectament raonable pensar que hi ha una vida després d'aquesta vida, ja que ningú ha donat fins al moment un argument convincent de què no pugui haver-la.  ad populum (apel·lació als sentiments del poble o de la massa): Quan, en comptes de sostenir amb raons i arguments, es recorre a una terminologia emotiva per provocar els sentiments favorables o desfavorables de la gent a la conclusió. o S’ha de prohibir la immigració, perquè si no els estrangers es quedaran amb tots els llocs de treball. o Si vols llibertat i prosperitat, vota X. o Ho diu tothom. o Publicitat de cotxes (anunciats per una dona jove). Una variant d’aquest tipus de fal·làcies és la que s’anomena ad misercordiam, quan s’intenta que l’altra persona recolzi una conclusió apel·lant al sentiment de pena o commiseració. o M’ha d’aprovar, sr. García, perquè la nota que m’ha posat no és justa. Pensi que treballo a les tardes i a sobre quan arribo a casa tinc tres germans que no em deixen concentrar-me i ja sap vostè que necessito aprovar el batxillerat per fer ADE.  tu quoque («tu també», o «mira qui parla»):Quan en comptes de defensar les pròpies raons,s’acusa l’oponent que la seva conducta no està d’acord amb els punts de vista que defensa. És una mena de fal·làcia ad hominem. o Però com t’he de fer cas quan em dius que deixi de fumar si tu també fumes! o Diuen que hem de fer dimitir els candidats imputats per corrupció; però sí ells també en tenen un!  La fal·làcia de «blanc o negre» o ad silentium: Quan es presenten dues alternatives com les úniques possibles en una qüestió que, d’altra banda, no es presenta com un dilema: o Qui no està amb mi està contra mi. Tu no m’estàs donant suport ara. Està clar que ets el meu enemic(El raonament, formalment correcte, és una fal·làcia de «blanc o negre», perquè la primera premissa ignora la possibilitat real de no tenir sentiments definits, ni a favor ni en contra d'algú).  Fal·làcia genètica: Argumentació que tendeix a rebutjar un concepte o noció pel mer fet que es coneix el seu origen que d’alguna forma els fa sospitosos; o quan es jutja quelcom només tenint en compte la seva gènesi. o Aquesta peça de roba segur que és bona, perquè és Quik Silver. Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 19  ACTIVITAT Identifiqueu quina fal·làcia representa cada argument i per què. 1. Has de portar el teu pare al quiromàntic, el meu pare va anar i ha solucionat el seu problema: 2. No pot estacionar aquí. No m'interessa el que diu el cartell, si vostè no se'n va, li poso la multa: 3. Els de 4rt d’ESO són immadurs, de manera que no podem esperar que el Pol de 4rt d’ESO realitzi una tasca eficient: 4. Però, pot dubtar vostè que l'aire tingui pes, quan tenen el clar testimoni d'Aristòtil, que afirma que tots els elements tenen pes, inclòs l'aire i amb l'única excepció del foc? (Galileu Galilei, Diàlegs concernents a les dues noves ciències): 5. No vinguis a treballar amb aquest pírcing. Recorda que qui paga, mana: 6. Únicament els necis creuen que els diners no donen la felicitat: 7. Si el Pol m’ha insultat quan ha volgut, jo puc insultar-lo i ningú no em pot dir res: 8. El senador no ha estat tocat per cap escàndol, per tant deu ser un home incorruptible i honest: 9. No pot creure's el que diu el senyor Garcia sobre la importància dels professors. Com a professor, naturalment, estarà a favor de la necessitat de fer cas als professors: 10. Si vols una ciutat segura, on puguis sortir sense perill a les nits i vols posar fi a la constant pujada d’impostos urbans, vota Pepito Aquilino: 11. Els extraterrestres existeixen, ningú no ha pogut demostrar fins ara que no existeixen: 12. No cal que miris gaire: les Vans sempre surten bé: 13. Ningú no ha pogut demostrar que les antenes de telefonia mòbil siguin perilloses per a la salut. És per tant una calumnia atribuir els casos de leucèmia d’alguns nens del col·legi del barri a aquesta tecnologia: 14. El canvi de feina l’ha anat molt malament: ha estat canviar de feina i divorciar-se: 15. Joan està d’acord amb nosaltres, mai ha dit el contrari: 16. Això diu? Vostè em pot donar ben poques lliçons de democràcia!: 17. Els científics acostumen a ser despistats: Einstein, Newton i Galileu ho van ser: 18. Fuig dels catalans, són tots uns garrepes. Recorda que jo he viscut uns mesos a Lleida i t’ho puc assegurar: 19. Comprendrà que no puc pagar els meus impostos, si els pago no podré operar el meu fill, està malalt des de fa molt de temps i necessita desesperadament aquesta operació: 20. No pujaran els impostos l’any vinent: el govern no ha dit res al respecte: 21. Si us hi fixeu, la monarquia és una institució que és vigent perquè és útil. De fet, la prova que és útil és que encara és vigent: Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 20 TEMA 3: L’ÉSSER HUMÀ: INDIVIDU I SOCIETAT 3.1. LA DIMENSIÓ BIOLÒGICA DE L’ÉSSER HUMÀ. 3.1.1. Del Big Bang al gènere Homo L’ésser humà és un animal, es a dir, una determinada forma de vida. En un brevíssim resum de la seva gènesi, i començant pel principi, direm que, segons el que avui sabem, l’univers es va originar a partir d’una violenta explosió inicial coneguda com el Big Bang (fa uns 14.000 milions d’anys). Una vegada format el planeta Terra fa uns 4.500 milions d’anys, el camí des de la primera molècula orgànica amb capacitat de reproduir-se fins a l’ésser humà ha estat llarg, d’uns 3.500 milions d’anys (entre el 80 i el 90% de l’edat de la Terra). Durant aquest temps, la major part d’organismes han viscut a l’aigua. Tan sols en els darrers 400 o 500 milions d’anys alguns organismes vius van abandonar la vida aquàtica i començaren a adaptar-se a la Terra. La major part d’aquest temps, la Terra va estar dominada per la presència d’animals rèptils. Els mamífers van aparèixer fa aproximadament 150 milions d’anys; els primers homínids van aparèixer fa uns 10 milions d’anys, i l’espècie humana actual fa menys de 100.000 anys que existeix. La civilització actual té només uns quants milers d’anys. Història de la vida (en milions d’anys) 13.800 Big Bang: origen de l’univers: l’energia es transforma en matèria. 4.540 Es forma el planeta Terra Gran bombardeig sobre el jove sistema solar. La Lluna es forma a partir d’un d’aquests 4.500 – 3.800 impactes. 3.800 Primeres roques sedimentàries: indicis de vida. 3.500 Bacteris més antics registrats en fòssils. 700 Primers fòssils de criatures visibles sense microscopi. 540 Abundància d’organismes multicel·lulars al mar. 400 – 300 Plantes, insectes i amfibis colonitzen la terra ferma: indicis de capacitat de sentir. Apareixen els avantpassats dels dinosaures i els mamífers: apareix la capacitat 250 mental(representació interna del món exterior). 65 Extinció dels dinosaures. 2 Apareix el gènere Homo, del qual descendeix l’ésser humà actual. 1 en el Homo erectus i Homo antecessor: Apareix l’autoconsciència. ½ Domini del foc i aparició del primer llenguatge articulat i de la capacitat simbòlica. Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 21  ACTIVITAT Llegiu el següent text i contesteu les preguntes subsegüents: “No sabem com és que estem vius en aquest meravellós i petit planeta, o per què hauria de ser quelcom com la vida allò que el fes tan bonic. Però som aquí, i som plens de raons per admirar-ho i per sentir-nos agraïts de poder-ho fer. És quelcom proper a un miracle. Malgrat el que ens pugui dir la ciència, l’Univers és gairebé buit de matèria; i on hi ha matèria, aquesta està en un estat caòtic i inhabitable. Hi pot haver molts altres planetes amb vida. Tanmateix, si triéssim a l’atzar un lloc en l’univers, la probabilitat que en aquest lloc hi hagués un planeta portador de vida seria zero, o quasi zero. Així, doncs, la vida té, en tot cas, el valor de quelcom rar; és preciosa. Però nosaltres tendim a oblidar-ho i tractar la vida com quelcom de barat, tal vegada per simple deixadesa, o potser perquè aquesta bella Terra nostra està, sens dubte, un xic superpoblada.” Karl POPPER, Com veig la filosofia 1. Per què penseu que l’autor diu que tenim moltes raons per admirar el nostre planeta? 2. Per què diu l’autor que tractem el nostre planeta com quelcom de barat? Podríeu posar algun exemple en què es manifestés això? 3.1.2. L’aparició de l’ésser humà Sobre l’aparició i configuració de l’ésser humà s’han ofert, al llarg de la història, multitud d’explicacions, que no varien gaire unes de les altres. La Bíblia i els mites que ens trobem en les diverses cultures coincideixen en explicar-la a partir de la intervenció divina. Segons aquesta versió, els éssers humans no són simples animals ja que tenen, a diferència d’aquests, una espurna divina: l’ànima o l’esperit. Els mites grecs, que no comparteixen amb la versió bíblica la concepció creacionista, expliquen que van ser els déus els que van poblar el planeta Terra de formes de vida i van produir també la humanitat. Segons el que sabem avui en dia i el que diu la teoria sintètica de l’evolució, l’ésser humà actual és el resultat d’un procés pel qual tots els éssers vius s’han desenvolupat a partir d’organismes primitius per mitjà d’uns canvis i mutacions que s’han esdevingut al llarg del temps. Les alteracions avantatjoses adaptativament, van ocasionar, per un procés de selecció natural, canvis evolutius que han portat a les espècies conegudes actualment, entre les quals es troba la nostra, l’homo sapiens sapiens. “L'ésser humà és un metazoari, ja que està format per nombroses cèl·lules diferenciades. És un artiozoari, ja que el seu cos pot ser dividit per un plànol mitjà en dues meitats simètriques. És cordat, perquè té un sistema nerviós organitzat en la part dorsal del cos; és vertebrat, atès que té una columna vertebral; és mamífer, ja que té mames. Dins de la classe dels mamífers, pertany a l’ordre dels primats, el nom dels quals dóna testimoniatge de preeminència orgànica, i que comprèn als animals plantígrads com ell, posseint cinc dits a la mà i cinc dits en el peu, tres classes de dents, dues mames pectorals i hemisferis cerebrals ben desenvolupats.” J. ROSTAND, L’ésser humà Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 22 3.1.3. El procés d’hominització S'entén per hominització el lent procés d'evolució biològica que ha portat fins als éssers humans actuals (HomoHomo sapiens sapiens sapiens) des dels primers homínids, és a dir, primats superiors semblants als éssers humans. Es calcula que aquest quest procés que es va dur a terme en uns 10 milions d’anys, la qual cosa, tot i semblar molt, representa una petitíssima part del temps que trigà la vida a desenvolupar-sese en el planeta. Tot i l'enorme complexitat de la qüestió, així com la disparitat d'opinions científiques i les descobertes constants tants que fan variar les teories al respecte, hi ha un cert acord sobre les principals etapes de l'evolució humana. Els moments més importants d'aquesta hominització serien els següents:  Els australopitecs. Es tracta dels primers homínids coneguts, als quals als se'ls suposa una antiguitat de sis milions d'anys. Pels seus fòssils tenim constància fisiològica del seu bipedisme i indicis de que utilitzaven eines extraordinàriament rudimentàries (pals, ossos i pedres) no fabricades per ells. A causa de l'estructura ra inadequada del seu aparell fonador, sembla que els australopitecs no podien parlar.  L'Homo habilis. Seria el primer representant genuí del gènere Homo,, derivat, potser, d’una branca dels australopitecs més primitius. L'antiguitat de les restes es remunta ta a aproximadament 22,5 milions d'anys i es pensa que aquests homínids, a més d'utilitzar eines, ja les podien fabricar en pedra i les aplicaven a la caça social i al trossejament posterior de les captures. La seva capacitat cranial seria d'uns 700 cm3. Ess pensa que això els va permetre d’elaborar formes primitives de pensament i comunicació.  L'Homo erectus. El següent pas en l'evolució dels humans és l'anomenat Homo erectuserectus, que va tenir lloc entre 1,5 milions d'anys i 300.000 anys enrere. La seva capacitat 1.000 cm3. at cranial seria ja de 800 a 1.0 Es pensa que, a més de fabricar destrals de mà i cobrir-se se amb pells, coneixia el foc per protegir protegir-se del fred, espantar les feres i cuinar els aliments. Aquest homínid hauria començat ja un moviment migratori des de l’Àfrica a Europa i Àsia.  L'Homo Homo sapiens neanderthalensis neanderthalensis.. L’home de Neanderthal es considera ja un Homo sapiens, encara que arcaic. No té una antiguitat superior als 400.000 anys i a Europa aparegué aproximadament fa 130.000.000 anys. Tot i que conserva algu alguns ns trets físics primitius, va desenvolupar una notable cultura (per exemple, van ser els primers a enterrar els morts).  L’Homo sapiens sapiens.. Fa uns 60/40.000.000 anys apareix a l’Àfrica una nova forma d’homo d’ sapiens, de la qual deriven tots els humans actua actuals. ls. Els seus caràcters s’assemblen molt als dels homes i les dones d’avui. Van desplaçar ràpidament els neanderthals i van arribar a Amèrica i Austràlia, terres que, fins aleshores, cap humà havia trepitjat. Els Homo sapiens sapiens,, o homes de Cro-Magnon, com també se’ls coneix, es diferencien dels precedents per una reducció de mandíbules i de les dents, la qual cosa comporta un canvi en la forma del crani, el redreçament del front i la barbeta Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 23  prominent, alhora que una més gran capacitat cranial: uns 1.5 1.500 cm3. Aquest és l’humà que comença a desenvolupar un llenguatge abstracte com el nostre, conviu en societats de caçadors i pescadors molt estructurades, fabrica eines i utensilis molt especialitzats i amb gran precisió, practica el culte als morts i és ccapaç apaç de crear formes artístiques de gran bellesa i expressivitat. Tot i que l’ésser humà del paleolític superior no disposava, ni de bon tros, del bagatge cultural de l’ésser humà modern, biològicament era idèntic a nosaltres. El procés d’evolució cultural (ja no biològica) pel qual, des del sorgiment de l’l’homo homo sapiens sapiens hem arribat a la nostra situació actual, s’anomena humanització. Fa uns 40.000 0.000 anys els humans vivíem en societats de caça i recol·lecció en el que s’anomena paleolític. A partir d’un cert nivell cultural, aconseguit fa uns 10.000 anys, els nostres avantpassats començaren a manipular profundament el medi per disposar de manera continuada dels recursos útils per cobrir les seves necessitats. Es tracta de l’anomenada revolució neolítica, caracteritzada per una progressiva sedentarització, el cultiu de vegetals i la domesticació d’animals. Aquests canvis van proporcionar als humans la clau del creixement demogràfic, el naixement de les ciutats, el comerç i l’intercanvi cultural. Així van sorgir orgir les primeres grans civilitzacions. Es pot dir que amb el neolític, la humanitat entra en els temps moderns. Si la vida a la Terra fos un dia... “Si reduïm els 4.500 milions d’anys del nostre planeta a un sol dia, suposant que hagués aparegut a l’ho l’hora zero, la vida neix cap a les cinc de la matinada i es desenvolupa durant la resta del dia. Cap a les vuit de la tarda tenim només els primers mol·luscs. Després, a les onze de la nit, els dinosaures, que desapareixen quan falten cinc minuts per tres qua quarts de dotze per deixar el camp lliure a l’evolució ràpida dels mamífers. Els nostres avantpassats no sorgeixen fins als cinc últims minuts abans de mitjanit i veuen doblar el volum del seu cervell ben bé a l’últim minut del dia. La revolució industrial ha començat només fa una centèsima de segon!” Hubert REEVES, La història més bella del món 3.1.4. Característiques de la hominització L’antropogènesi, que estudia la història evolutiva de la nostra espècie, ens mostra que tot i la gran quantitat de trets genètics, tics, fisiològics i orgànics que comparteixen els humans amb els primats hi ha, però, una sèrie de característiques diferencials, fruit de l’evolució, que es donen en els humans de manera clara i que no podem observar en els grans simis. Aquestes caracterí característiques stiques peculiars de l’espècie humana són, principalment, les següents: 1. El bipedisme permanent o la capacitat d'aguantar d'aguantar-se se en posició erecta i caminar sobre les dues extremitats inferiors. El bipedisme va permetre l'l'alliberament alliberament de les extremitats superiors super per a poder ser emprades en altres funcions, com ara la utilització i la fabricació d'estris per a una més assegurada supervivència i per a la capacitat expressiva artística. 2. Un gran cervell.. L’augment del volum del crani i la massa encefàlica, així com om una disminució de la cara, ens va permetre la cerebració (o encefalització): el desenvolupament d’un cervell complex molt més evolucionat que en la resta dels primats. 3. La neotènia o escàs desenvolupament en néixer. L'ésser humà és un dels animals que ne neix més immadur i desvalgut i té proporcionalment una infantesa molt prolongada.. Això implica un llarg Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 24  període d’aprenentatge que li permet rebre l'educació i la formació especialitzada per viure en la seva societat i tenir una intensa vida social. 4. La utilització d’un llenguatge molt elaborat. Els humans tenen una gran capacitat lingüística, fonamentada en l'organització cerebral i en certs elements fisiològics, com la laringe en posició baixa, que permet articular els sons del llenguatge oral. Tot i que certs primats, com alguns bonobos especialment ensinistrats, poden arribar a entendre un rudimentari llenguatge humà corresponent a un nen de poc més de dos anys, el llenguatge simbòlic plenament desenvolupat només es dóna en els humans. Aquesta poderosa capacitat humana permetrà el processament mental de les emocions i els sentiments, o la possibilitat d’una vida econòmica, així com l’autoconsciència i el plantejaments reflexius de vida, ja siguin morals, polítics o filosòfics. 5. L’ecumenisme o ocupació planetària. Gràcies a la seva intel·ligència i capacitat tecnològica, més que no pas a les seves aptituds fisiològiques, els humans són pràcticament els únics mamífers que habiten en tot el planeta. 6. Una sexualitat no reproductora. La sexualitat dels grans simis té, generalment, funció exclusivament reproductora (les relacions sexuals es limiten a les èpoques en què les femelles estan en zel); en canvi les femelles humanes no tenen un període de zel limitat temporalment, i l’activitat sexual del éssers humans té, a més de la reproductora, una important funció eròtica, és a dir, com a font d'obtenció de plaer i de sensacions agradoses i afectives independentment de la procreació, i una funció relacional, per la qual s'afavoreix l'establiment de vincles d'amor, afecte o amistat entre les persones relacionades sexualment. Un text imprescindible sobre el procés d’hominització «Els nostres avantpassats més remots eren primats arborícoles que havien desenvolupat una visió ocular i una destresa manual ben adaptada a la vida entre les branques dels arbres. Canvis climàtics conduïren a la disminució dels boscos i a l’augment de les sabanes herbàcies. Els humans hagueren de descendir a terra, on estaven a mercè dels seus predadors i tenien dificultats per veure-hi de lluny. Aviat superaren aquest repte adoptant la posició en vertical típica de la nostra espècie. (És a dir mutacions genètiques que feien més fàcil la posició erecta proporcionaven un avantatge als individus en què es produïen i a la seva descendència. Aquells que no incorporaven a la seva clau genètica aquest invent morien més fàcilment, menjats pels seus predadors, o de fam.) La posició erecta permetia caminar sobre les cames únicament, alliberant els braços i les mans per a altres feines i, en especial, per a l’ús d’eines. D’altra banda, aquests primats arborícoles que havien estat fins llavors els nostres avantpassats estaven molt mal adaptats a la caça a la sabana oberta. Els mancaven ungles retràctils com les dels felins o ullals poderosos com els dels cànids, no eren ràpids com el guepard ni podien comparar-se en força muscular amb el lleó. La seva única possibilitat de sobreviure i vèncer la competència dels predadors especialitzats consistia en la caça comunitària. Encara que cada ésser humà, per si sol, era feble i poc eficaç, en grup coordinat els humans es convertien en temibles caçadors, que preparaven emboscades, construïen paranys, es rellevaven en la persecució de les preses o les conduïen cap a llocs on altres, amagats, les esperaven, etc. La posició erecta, l’ús de les eines i la caça social van ser les etapes inicials del procés d’hominització. Però totes elles tenien amplis precedents en altres espècies animals. També els ximpanzés caminen a vegades drets i utilitzen eines (per exemple, palets mullats amb saliva que introdueixen en els forats dels termiters per caçar formigues). Els aufranys utilitzen pedres per trencar ous d’estruç. I els licaons i els llops són caçadors socials, igual que els homes primitius. El pas decisiu en l’hominització va ser l’aparició del llenguatge, segurament com a mitjà de comunicació progressivament flexible, al servei de la millor coordinació de la caça social. Els grups protohumans menys dotats per a la comunicació desapareixien enfront de la competència dels grups més comunicatius, els quals podien coordinar amb molt més èxit les accions de caça, i podien idear i planejar accions cada cop més complexes. El llenguatge, en efecte, no solament serveix per comunicar-se amb els altres, sinó també per pensar, planejar i raonar. Per parlar fa falta un aparell fonador adient, unes cordes vocals i una coordinació muscular precisa. Tan sols l’ésser humà posseeix un aparell així. Els ximpanzés, per exemple, per més llestos que siguin, no poden proferir la varietat de sons coordinats necessària per parlar. Per això no és estrany que sigui molt més fàcil ensenyar a un ximpanzé a comunicar-se amb nosaltres amb signes manuals (com els dels sordmuts) o fins amb signes gràfics (cartes amb dibuixos) que mitjançant proferiments de sons bucals. Però a més d’un aparell fonador i d’una oïda adients, per parlar cal un Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 25 cervell programat genèticament per a l’aprenentatge i l’ús del llenguatge. Aquesta programació, tan sols la posseeix el nostre cervell. Els altres animals, àdhuc els ximpanzés, no estan programats per usar un codi simbòlic tan enormement complex com el llenguatge. La programació genètica del cervell humà per al llenguatge és el resultat de milions d’anys d’evolució, durant els quals el cervell creixia de mida per adaptar-se a aquesta programació progressivament complexa. Nosaltres som els descendents d’aquells homínids en els quals es produïren les mutacions i recombinacions genètiques que afavorien l’esmentat procés. Els altres desaparegueren, víctimes de la concurrència dels seus congèneres més loquaços i, per tant més eficaços en l’organització de la caça». J. MOSTERÍN, El llenguatge. Grans temes de la filosofia actual ACTIVITAT DE COMPRENSIÓ SOBRE EL TEXT I 1. Quines són les principals fites del procés d’hominització segons Mosterín? 2. Quin és, per a Mosterín, d’entre tots, l’element determinant en el procés d’hominització? Per què? “Si un petit i singular llinatge de peixos no hagués desenvolupat aletes capaces de sostenir el seu pes en el medi terrestre [...], els vertebrats terrestres mai no haurien vist la llum. Si un enorme objecte extraterrestre no hagués desencadenat l’extinció dels dinosaures fa 65 milions d’anys, els mamífers serien encara petits i insignificants animals [...]. Si una petita i fràgil població de protohumans no hagués sobreviscut a les mil injúries i calamitats d’un destí atroç (i, per tant, a la possible extinció) en les sabanes africanes, l’Homo sapiens mai no hauria trepitjat el sòl del planeta ni s’hauria dispersat per tot el globus. Som monumentals accidents d’un procés imperfectible i mancat d’impuls cap a la complexitat, no el resultat previst d’una sèrie de principis evolutius ansiosos per engendrar un organisme que pogués comprendre la raó i el mode de la seva pròpia i necessària construcció. Stephen JAY GOULD, La grandesa de la vida ACTIVITAT DE COMPRENSIÓ SOBRE EL TEXT II 1. Quins són els principals moments clau que van possibilitar el floriment de la nostra espècie? 2. Quin sentit té el procés evolutiu per a Stephen JAY GOULD? Què podria ser més humiliant, i per tant més alliberador, que passar de considerar-nos “només una mica per sota dels àngels”, dominadors legítims de la naturalesa, creats a imatge i semblança de Déu per sotmetre i emmotllar la Terra... a saber que només som productes naturals d’un procés universal de descendència amb modificació (i, per tant, emparentats amb totes les altres criatures) i que a més som únicament una branqueta, recent brollada i destinada a desaparèixer, del frondós arbre de la vida, i no el cim predestinat d’una escala ascendent de progrés? Stephen JAY GOULD, Tres facetes de l’evolució Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 26 3.2. L’ÉSSER HUMÀ ENTRE LA NATURALESA I LA CULTURA Així doncs, un cervell potent, una gran adaptabilitat, una capacitat considerable per crear i manipular instruments, un llenguatge simbòlic i una gran dependència social han propiciat que els éssers humans s’instal·lin en un “món” especial, diferent d’alguna manera del de les altres espècies. Es tracta del món social o món de la cultura. I és precisament això el que ha donat lloc al considerable progrés de l’espècie humana en comparació al desenvolupament evolutiu de la resta de les espècies. La cultura ha fet que no s’assembli en res la nostra vida a la dels nostres avantpassats de fa uns quants milers d’anys, amb els que compartim tot el patrimoni genètic: la nostra anatomia i fisiologia són idèntiques; la forma de vida, no. No hi ha cap cas comparable en la resta del món animal. 3.2.1. Evolució biològica i evolució cultural Ja hem vist que el desenvolupament del cervell i l’alliberament de les mans van promoure canvis biològics en l’espècie humana que confluïren en l’aparició del llenguatge i en l’organització de societats cada vegada més complexes. Arribats, però, al punt de l’Homo sapiens sapiens, l’evolució dels humans ja no es dóna en l’àmbit orgànic, sinó en el sociocultural. En lloc d’evolució biològica trobem evolució social i cultural. Des de les societats del paleolític fins a les més avançades societats actuals, les transformacions i els canvis s’operen sobre les formes de vida i d’organització social i no sobre el codi genètic de l’espècie humana. És per això que diem que l’evolució biològica ha cedit el pas a l’evolució cultural. “L’ésser humà no està esperant mutacions que li permetin adquirir ales; la conquesta de l’aire ha estat duta a terme més eficaçment construint avions. Igualment, l’ésser humà viatja i viu durant llargs períodes en els rius i els mars encara que no tingui brànquies ni aletes. I l’espai és explorat per astronautes portadors de l’oxigen que necessiten per respirar i proveïts de vestits pressuritzats. La nostra espècie ha colonitzat la Terra i colonitzarà l’espai no gràcies a l’adaptació dels seus gens a l’ambient, sinó a la modificació de l’ambient d’acord amb les seves necessitats biològiques. La humanitat és l’espècie dominant sobre la Terra a causa de la seva capacitat d’adaptació superorgànica, a causa de la cultura, en altres paraules.” Francisco José AYALA, La naturalesa inacabada Per a l’ésser humà té molta més importància l’evolució cultural que no pas la biològica. La primera ens afecta de manera directa com a membres d’una societat i d’una cultura: podem observar-la i influir-hi. L’evolució cultural està guiada per propòsits conscients, som nosaltres qui decidim introduir els canvis. Per contra, l'evolució biològica és independent de la nostra voluntat només en patim els canvis. L’evolució cultural és capaç de realitzacions molt superiors a les de l’evolució biològica. Cap mutació no hauria permès a l’ésser humà abandonar el camp d’atracció terrestre i arribar a la Lluna. Amb tot, l’evolució cultural és fràgil: qualsevol adquisició cultural pot desaparèixer en poc temps, com han desaparegut tantes i tantes llengües; contràriament, les adquisicions biològiques, incorporades al codi genètic, són permanents. Actualment els humans ens enfrontem a la responsabilitat d’administrar el gran poder que ens dóna l’evolució cultural, ja que per primera vegada en la història del planeta una espècie disposa dels mitjans per destruir-se i destruir la resta d’espècies vives. Podem afirmar, doncs, que l’espècie humana, a diferència d’altres espècies animals, ja no evoluciona en termes de selecció natural, sinó en termes d’evolució cultural; no evoluciona en termes de selecció d’individus, sinó de societats humanes. Tots els humans compartim el mateix origen biològic, com també un conjunt d’atributs que ens diferencien dels altres organismes. Tanmateix, cada individu i cada grup humà és únic i irrepetible: a les diferències biològiques (homes i dones, coloració de la pell, diversitat morfològica del cos, predisposició i resistència a certes malalties…), cal afegir-hi pautes culturals que fan augmentar enormement la varietat humana. Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 27  ACTIVITAT DE COMENTARI DE TEXT Llegiu amb atenció els següent text i contesteu les preguntes subsegüents. “Des d’un clàssic punt de vista darwinià, sense dubte, ens hem adaptat molt bé al nou món que hem creat. Podem esperar una vida més llarga que la dels nostres avantpassats. La nostra població ha crescut exponencialment. Aquests milers de milions de vides donen fe de l’èxit de les innovacions culturals, de forma més patent en el terreny de l’agricultura, del comerç, de la indústria i dels programes de salut pública. El canviant, creixent i convergent món que avui habitem és el resultat a llarg termini del desenvolupament acumulat i accelerat de la cultura, que va començar només fa uns quaranta mil·lennis. I, tanmateix, no resulta fàcil somriure davant les nostres perspectives de futur. L’ésser humà ha estat el seu propi i pitjor enemic. Les calamitats del segle XX són producte de les accions humanes. El progrés tecnològic ha atorgat als nostres dirigents la facultat de causar més devastació que qualsevol dels seus predecessors. Els horrors que han marcat el segle XX no es detindran de sobte. És molt probable que hi hagi més patiment, més injustícies, més tràgics accidents. Alimentar un optimisme frívol és una crueltat; dipositar la nostra fe en tecnologies perilloses, una estupidesa; i esperar solucions polítiques als grans problemes econòmics i ambientals de la nostra era és una gran ingenuïtat. La idea, però, que encara disposem dels mitjans per sobreviure, i per a forjar potser un món millor, no constitueix un excés d’optimisme. Fins i tot a principis del tercer mil·lenni, encara ens queda temps. Adam KUPER, El primat escollit 1. Feu un resum del text 2. Segons el text, a què es deu de forma preeminent la nostra enorme adaptació al medi? 3. A quin moment de l'hominització creieu que fa referència l'autor quan parla d'un procés que va començar fa quaranta mil anys? 4. I quin nom rep aquest procés d'adaptació cultural iniciat fa quaranta mil anys? ACTIVITAT Després del visionat del vídeo The Big Question de Richard Dawkins, respon a les següents preguntes: 1. Com podem respondre, segons Dawkins, a la pregunta com és que estem aquí? 2. Quines són, segons Dawkins, les dues possibles respostes a la pregunta per què estem aquí? 3. Quins tres elements permeten que els humans podem arribar a desafiar les nostres tendències biològiques? 4. Quans tipus d’evolució hi ha, segons Dawkins? Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 28 3.2.2. Natura i cultura en l’ésser humà Com veiem, l’ésser humà té una doble dimensió: d’una banda té una dimensió biològica (la natura o els elements biològics heretats genèticament), com la resta de les espècies, i, per una altra banda, té una dimensió sociocultural (la cultura o els elements apresos, especialment en el medi social). Aquesta doble dimensió, encara que es dóna també en alguns animals, cobra diferent importància en el cas dels humans, on la rellevància dels comportaments apresos socialment és enorme. Diferència entre natura i cultura “Tot allò que l’organisme sap fer (en un sentit amplíssim, és a dir, que és capaç de fer) perquè està genèticament preprogramat per fer-ho forma part de la seva natura. Tot allò que l’organisme sap fer, perquè ha après socialment a fer- ho, constitueix la seva cultura. Parlant d’éssers vius, natura és informació transmesa genèticament; cultura és informació transmesa no genèticament, sinó per aprenentatge social.” Jesús MOSTERÍN, Filosofia de la cultura Sobre aquests components genètics actuen les influències socials i culturals, com també les preferències personals, a l’hora de configurar el comportament humà, és a dir, l’actualització del codi genètic es realitza en un marc social. 3.2.2.1. Comportaments innats i comportaments culturals Cada ésser viu sembla perfectament adaptat al seu medi i respon de la manera més adequada a les exigències d’aquest, reacciona de manera precisa davant dels estímuls que afavoreixen la seva supervivència o bé l’amenacen. Aquests comportaments, però, poden ser innats o culturals. a. Comportaments innats: es diu que un determinat comportament és innat quan té un origen hereditari inscrit en la informació genètica que l’individu rep dels progenitors i que ell també transmetrà als descendents per la mateixa via. Les dues formes més importants de comportaments innats són els reflexos i els instints.  Els reflexos són respostes motrius innates, automàtiques i involuntàries causades per una estimulació sensitiva específica (la secreció salival dels gossos davant de l’aliment, per exemple). Tenen un valor adaptatiu i constitueixen un dels mecanismes més simples de la conducta. Cal dir que també reben el nom d’actes o moviments reflexos. Alguns exemples en l’ésser humà són els següents:  el reflex rotular (quan ens colpegen la ròtula, el peu tendeix a aixecar-se)  la tos i l’esternut  el reflex palpebral  Els instints o pautes fixes d’acció són patrons de conducta programats genèticament i no adquirits per aprenentatge -la construcció de nius en ocells, teranyines en aranyes, la dansa de les abelles, etc.- que són iguals per a tots els membres d’una mateixa espècie, i que els capaciten per adaptar- se de manera estereotipada al medi. En el cas de l’ésser humà, es podria parlar, per exemple, de l’instint de conservació, de l’instint d’alimentació o de l’instint sexual. La importància dels instints en la conducta animal disminueix a mesura que passem des dels mamífers inferiors fins als humans. Entre els reflexos i els instints es pot establir una petita distinció: els instints són més complexos. Així, doncs, la conducta instintiva està integrada per una cadena de reflexos. Per exemple, la conducta de recerca d’aliment és instintiva, però el fet de segregar saliva davant dels aliments és un acte reflex. Tanmateix, tant els instints com els reflexos presenten aquestes característiques:  Són innats, o sigui, estan inscrits en el codi genètic de l’espècie. Col·legi SIL Filosofia 1r de batxillerat 29   Són compartits per tots els membres d’una mateixa espècie.  Són rígids, o sigui, segueixen unes pautes fixes i invariables.  Són difícils de modificar i, de vegades, no és possible canviar-los.  Un cop provocats, tendeixen a consumar-se, és a dir, que la resposta instintiva o reflexa continua fins a completar-se, fins i tot quan ja ha desaparegut l’estímul que l’ha iniciada.  Tenen una finalitat de supervivència. La resposta innata tendeix a protegir l’individu, encara que aquest no sigui conscient. Es tracta, doncs, de formes de conducta tipificades i, fins a cert punt, automàtiques. Mentre que els animals tenen un elevat nombre de conductes innates i instintives, heretades genèticament, els patrons de conducta heretats genèticament pels humans són molt escassos. Comportaments innats en els animals: La gran majoria dels comportaments animals venen regulats genèticament, sense intervenció de elements apresos. Alguns exemples són els següents  La fabricació dels seus habitacles (nius per part de les aus -orenetes, per exemple-, caus dels petits mamífers, cel·les del rusc en les abelles...)  Estratègies de recaptació d’aliments (granota, aufrany, trencalòs, teranyines per part de les aranyes, basses dels castors...)  Comportaments de seguici d’aparellament (espinós, gall d’indi real...)  Estratègies d’evitació del perill (opòssums [zarigüeyas]...)  Sistemes de comunicació (dansa de les abelles...)  Imprinting, descobert per Konrad Lorenz (fixació instintiva de les oques i els ànecs en sortir de l’ou amb el primer ésser que es mou davant d’ells) Comportaments innats en els humans: a diferència del que passa amb la resta dels animals, l’ésser humà no construeix els seus habitatges ni les seves eines de forma pautada genèticament. En els humans els comportaments instintius, al marge de les tendències de conservació (d’alimentació i sexuals), les pautes fixes de comportament heretades genèticament són més aviat escasses. Alguns d’aquests escassos (en comparació amb la resta d’animals) elements innats són els següents:  reflex de succió, que ens permet menjar només néixer.  reflex de recerca: si s'acaricia la galta dreta d'un nadó, aquest es girarà cap a la dreta. Si es produeix un soroll a la seva esquerra, llavors es girarà a l'esquerra. És fonamental per a detectar perills. Es tracta d’un reflex ancestral, que hem heretat d'avantpassats anteriors al mico.  reflex de marxa: en donar suport els seus peus sobre una superfície llisa, qualsevol nadó estendrà els genolls.  reflex de “grasping”, o reflexió palmar, és un reflex que es dóna en els éssers humans durant les primeres setmanes de vida, generalment fins als quatre o sis mesos. Consisteix en un acte reflex pel qual el nounat tanc