Els Orígens del Catalanisme (Apunts) PDF

ELS ORÍGENS DEL CATALANISME I Introducció L’aparició del catalanisme com a força política va anar estretament lligada al desigual desenvolupament econòmic i social de l’Espanya del segle XIX. El procés d’industrialització de Catalunya va reforçar el particularisme català dins d’un Estat qu...

ELS ORÍGENS DEL CATALANISME I Introducció L’aparició del catalanisme com a força política va anar estretament lligada al desigual desenvolupament econòmic i social de l’Espanya del segle XIX. El procés d’industrialització de Catalunya va reforçar el particularisme català dins d’un Estat que continuava sent eminentment agrícola. El 1716, amb el Decret de Nova Planta s’havia abolit la Universitat de Barcelona i s’imposava la llengua castellana a l’ensenyament i a l’administració. El català quedava prohibit i exclòs de l’administració, l’educació, la justícia i la vida política. Malgrat aquest retrocés, però, el català seguia viu com a llengua d’ús quotidià entre la majoria de la població. La marginació de la llengua en l’àmbit polític no va suposar que aquesta deixés de ser hegemònica entre les classes populars que no havien rebut cap tipus d’educació. En aquest sentit, cal assenyalar que la Renaixença literària no hauria estat possible si el poble català hagués abandonat el seu idioma, si el català parlat no s’hagués mantingut viu -i sovint únic- entre la major part de la població.La recuperació de la llengua catalana en tots els àmbits, però sobretot en el literari, va ser, doncs, el centre viu del catalanisme. Els primers homes de la Renaixença van ser poetes, filòlegs, historiadors, folkloristes i juristes. II EL CATALANISME CULTURAL La Renaixença va ser un moviment cultural iniciat a Catalunya cap a la dècada del 1830 com a reivindicació de l’ús públic i cultural de la llengua catalana. El tret de sortida de la Renaixença literària el va donar el poema de Carles Bonaventura Aribau, Oda a la pàtria, el 1833, i les propostes de Joaquim Rubió i Ors de recuperar el català com a llengua culta. El Codi Civil català, únic element jurídic que va sobreviure al Decret de Nova Planta, es va estudiar com a expressió dels costums i de “la manera de fer catalana”, cosa que en els anys posteriors es traduiria en campanyes per preservar-lo davant els intents de crear un codi civil únic a nivell espanyol. III El naixement del catalanisme polític Trobarem cinc fases per les quals va travessar el catalanisme polític fins arribar a la seva consolidació electoral a principis del segle XX: 1) Primeres manifestacions populars de caire espontani. Bullangues. 2) Federalisme (lligat al republicanisme). 3) Catalanisme progressista de Valentí Almirall i creació del Centre Català.  4) Memorial de Greuges. 5) Davallada del projecte progressista i consolidació del catalanisme conservador. 1. Primeres manifestacions populars: Les diferents constitucions del nou Estat liberal van definir Espanya com a nació única i van apostar per un model d’organització territorial basat en la centralització política, econòmica, administrativa, jurídica i militar. Sota el regnat d’Isabel II, ja els propis progressistes i moderats a Catalunya discrepaven del centralisme de l’Estat. Es reclamava més atribucions i competències per als municipis i les diputacions provincials, ja que els governadors civils eren escollits pel govern i els alcaldes dels municipis per part del govern de la Diputació. Pel que fa a les grans ciutats, els alcaldes eren nomenats directament pel govern de l’Estat. Però van ser les bullangues (explosions espontànies de descontentament popular) les que van mostrar més rebuig cap al centralisme. Les bullangues eren moviments de protesta popular que buscaven la democratització de l’Estat liberal. Però van suposar també una manifestació del particularisme català, en la mesura en què demanaven una descentralització de l’Estat (més atribucions i més poder de decisió per als municipis). 2. El federalisme: No va ser fins a la formació del projecte federalista que es va crear un cos polític coherent i estructurat que demanava en el seu programa la descentralització política. La primera ideologia en incorporar dins del seu programa la descentralització vindria de la mà dels federals, i concretament dels federals republicans. En un context de lluites polítiques i socials, van ser els republicans els qui van definir el federalisme. La configuració política del federalisme es va materialitzar amb la creació, el 1868, del Partit Republicà Democràtic Federal, aprofitant el nou marc de llibertats polítiques i civils, que s’havia endegat amb el Sexenni Democràtic. Les idees federals triomfaren sobretot en els nuclis urbans catalans amb el suport de la petita burgesia i del proletariat industrial. Francesc Pi i Margall va ser el fundador i principal ideòleg del federalisme. Sostenia que Espanya era una nació que havia de garantir la protecció i la igualtat dels pobles que la formaven. Pi i Margall defensava que l’Estat Federal Espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles i regions de la península (Federació ibèrica). El federalisme havia de sorgir d’un pacte construït des de baix entre aquests pobles i regions. El moment de màxim abast de la política federalista, però, es va produir amb l’adveniment de la I República, el 1873. Després que Amadeu de Savoia abdiqués i abandonés Espanya a la seva sort, el buit de poder que es va produir va ser ràpidament ocupat pels republicans que tot seguit van convocar eleccions. En aquestes eleccions el partit que va obtenir major representació va ser el Partit Republicà Federal, en part perquè era el que estava més ben organitzat i perquè gaudia de més suport entre les classes populars. D’Aquesta manera, Pi i Margall va ser investit com a president de la República (i de passada com a primer cap de l’Estat, català). Pi i Margall, aprofitant la seva condició de president va presentar un projecte de constitució federal que mai va arribar a ser aprovat ni votat a causa de la ràpida caiguda de la República federal. Aquest projecte de constitució plantejava, per primera vegada en el liberalisme espanyol, un Estat no centralista i recollia tradicions regionalistes que estarien a l’origen de les futures propostes nacionalistes. D’aquesta manera, el projecte federal de Pi i Margall es va veure desbordat per les revoltes. Pi i Margall, no veient-se amb cor d’utilitzar la força per reprimir aquestes revoltes va dimitir i es va posar fi a la República Federal. El republicanisme sortiria molt afeblit i dividit de la seva experiència al govern. En el context de la Restauració, ara des de la clandestinitat, el federalisme hauria de replantejar els seus objectius. És sota aquestes circumstàncies quan el Partit Federal pateix un procés de canvi i reconversió. Per una banda, Valentí Almirall, que era el màxim dirigent del partit a Catalunya va virar cap a postures més catalanistes i es va escindir del partit. Pi i Margall per la seva banda, un cop legalitzat el partit, obtindria l’acta de diputat al Congrés i des de Madrid es dedicaria a configurar el republicanisme federal espanyol. 3. VALENTÍ ALMIRALL I EL CENTRE CATALÀ: Amb el pas del temps, Valentí Almirall ha sigut considerat un dels pares del catalanisme polític, però sobretot del regionalisme. Almirall, que havia sigut el màxim dirigent dels federals a Catalunya va trencar definitivament amb Pi i Margall el 1881. A diferència de Pi i Margall que tenia un projecte per a Espanya, Valentí Almirall volia crear ara un moviment completament catalanocèntric i no dependre de la dinàmica dels partits estatals. Així doncs, es va decidir a impulsar una acció política específicament catalana, al marge dels partits dinàstics i dels republicans. La tasca política d’Almirall suposaria la transició ideològica del federalisme republicà cap un catalanisme de caire més aviat progressista, malgrat aspirés a ser un moviment transversal i interclassista. Almirall, que havia fundat el primer diari editat en català, “El diari català”, va explicar la necessitat que el catalanisme superés l’etapa literària i cultural, que fins llavors havia predominat, i que passés a ocupar-se dels “interessos materials” del país. És a dir, que el catalanisme passés a fer política. Per tal d’aconseguir reunir el suport dels homes de la Renaixença, des del “Diari català”, Almirall va convocar, el 1880, el I Congrés Catalanista amb la idea d’aplegar tots els sectors que lluitaven pels interessos de Catalunya. Volia, d’aquesta manera, polititzar els homes de la Renaixença i unir-los als membres dels republicans federals que s’havien unit a ell. Seria durant la celebració d’aquest Congrés que s’acordaria la creació de la primera organització política catalanista → el CENTRE CATALÀ (1882). El Centre Català, fundat finalment el 1882, seria l’encarregat de crear un programa polític reivindicatiu, de fer propaganda i de difondre el missatge catalanista. Les principals reivindicacions marcades pel Centre Català van ser:  - La oficialitat de la llengua catalana. - La defensa del Dret Civil. - La divisió del Principat en comarques (no es reconeixen les províncies que havien dividit el territori històric del Principat). - Defensa del proteccionisme econòmic. El 1883, el Centre Català també es va encarregar de convocar el II congrés Catalanista. En aquest congrés el partit va denunciar el caràcter sucursalista dels conservadors i liberals a Catalunya, i es va fer una crida als polítics catalans perquè abandonessin aquests partits i s’impliquessin en organitzacions catalanistes. 4. MEMORIAL DE GREUGES I DARRERA ETAPA DE VALENTÍ ALMIRALL En el marc d’aquesta dinàmica política, el 1885, el Centre Català va convocar un míting a la Llotja de Barcelona en el qual es pretenia reunir les principals organitzacions econòmiques de la burgesia, les institucions culturals i a d’altres institucions de caire catalanista. Allí es va decidir exercir el dret de petició recollit per la Constitució, entregant al rei una exposició, un memorial, que compendiava i recapitulava els motius pels quals Catalunya se sentia agreujada. El dret a petició quedava recollit en el títol I de la Constitució de 1876, concretament en l’article 16 de la declaració dels drets dels espanyols: “de dirigir peticiones individual o colectivamente al Rey, a las Cortes y a las autoridades”. En aquest míting es va nomenar una comissió, el redactor-ponent de la qual va ser Valentí Almirall. Aquest va sintetitzar les diverses aportacions i punts de vista en un document que va tenir un gran ressò públic, en el món culte i en el popular, i que va irritar la classe política espanyola, tant pel catalanisme que traspuava com pel fet que fos adreçat al monarca i no al Parlament, deixant de banda la classe política i els polítics de torn. Bona part de la premsa espanyola es va mostrar indignada, ja que sostenien que el rei havia faltat als seus deures constitucionals. El document redactat rebria el títol de: Memorial en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, que passaria a ser conegut com el Memorial de Greuges (1885). El document va ser redactat en el clima de l’oposició als tractats de comerç amb la Gran Bretanya i a causa dels intents d’unificació del Dret Civil a Espanya. La comissió que presentà el document al rei, el 10 de març, estava formada per Valentí Almirall, Verdaguer, F. Soler “Pitarra”, Àngel Guimerà i mossèn Colell, entre altres. El text va constituir el PRIMER MANIFEST POLÍTIC UNITARI DEL CATALANISME. Almirall volia, d’aquesta manera, intentar un acostament del catalanisme cap als interessos de la burgesia. El Memorial denunciava el centralisme i demanava el dret a impulsar la vida regional, alhora que defensava el proteccionisme i el dret civil català. Era, en summa, una recopilació dels greuges (motius de queixa) acumulats per Catalunya des de l’establiment de la monarquia borbònica i des de la consolidació d’un Estat liberal totalment unitari. Per una banda, cal tenir en compte l’amenaça que suposava per als burgesos catalans un projecte d’acord lliurecanvista amb el Regne Unit. I, de l’altra, cal tenir en compte  que Cánovas i Sagasta tenien la intenció de crear un codi civil espanyol unificat que faria desaparèixer la particularitat del dret civil català (únic vestigi de les lleis catalanes que havia sobreviscut al Decret de Nova Planta). Davant d’aquest manifest, el rei es va mostrar receptiu i va rebre amb to conciliador les reivindicacions catalanes, però la seva mort, pocs mesos després, va limitar l’eficàcia i solemnitat inicial que tenia el document. No obstant això, va suposar un precedent en el catalanisme que seria emprat més endavant. El més important no fou el document en si, sinó les voluntats que va aplegar, ja que per primer cop incloïa a la burgesia. A la reunió de la Llotja hi havien pres part representants de tot un seguit d’institucions econòmiques, com el Foment de la Producció, l’Institut del Foment del Treball Nacional, el Centre Industrial de Catalunya; ateneus, associacions catalanistes, artístiques, excursionistes, etc. En aquest sentit, Almirall tenia el somni de crear una organització política interclassista que defensés aquest regionalisme per tal de tenir suficient pes polític per presentar-se a les eleccions, però ben aviat es van veure les limitacions del seu projecte. D’UNA BANDA, ALMIRALL REPRESENTAVA UN CATALANISME MASSA REPUBLICÀ I LAIC PER ATREURE ALS SECTORS MÉS CONSERVADORS. Almirall va posar les bases doctrinals del nou catalanisme modern. En aquest sentit, la seva aportació ideològica recollida en L’OBRA “LO CATALANISME” (1886), trencava amb la subordinació del federalisme català a l’espanyol. En el seu llibre, analitzava el particularisme com a doctrina que podia servir de bandera al moviment de regeneració catalana. Almirall propugnava una descentralització basada en les comarques, i no en les províncies. Catalunya era, segons Almirall, el factor de progrés a Espanya, i el catalanisme era un moviment d’enfortiment de la personalitat catalana i de regeneració de la vida espanyola. Per a Almirall, Catalunya havia de ser el motor de regeneració d’Espanya i liderar el seu desenvolupament econòmic. Eren les regions i no pas el centre les que havien d’assumir el lideratge polític i econòmic. Poc a poc, Almirall va anar perdent suport i va anar cedint el lideratge d’un catalanisme polític, que en gran part havia creat ell. La seva oposició radical a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 va suposar el colp final a la davallada del seu projecte, ja que la burgesia veia amb entusiasme una Exposició que servia per potenciar el teixit industrial de Catalunya. D’aquesta manera, igual que li va passar a Pi i Margall el 1898, Almirall va quedar aïllat i la seva influència es va esvair. Poc després, el Centre Català patiria una escissió i acabaria desapareixent. 5. DAVALLADA DEL PROJECTE PROGRESSISTA I CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME CONSERVADOR.  Les discrepàncies dins el Centre Català van conduir a una escissió dins del partit i a la creació de la Lliga de Catalunya el 1887. Aquest nou partit, que va incorporar homes com Narcís Verdaguer, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Prat de la Riba i Guimerà, tenia un caràcter més conservador que el projecte d’Almirall, amb la qual cosa va sintonitzar més amb la burgesia. Una burgesia que, tot i estar cada cop més descontenta amb la política dels partits dinàstics, encara no hi havia trencat. Aquest nou grup va fer seves les reivindicacions de l’oficialitat de la llengua, de la defensa del dret civil, del proteccionisme i de crear una política exclusivament en clau catalana. Una de les seves primeres iniciatives va ser la d’enviar un missatge a la reina regent (1888) en el qual es demanava ja explícitament l’autonomia de Catalunya. El viatge de la reina regent a Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, va ser aprofitat per la Lliga de Catalunya per adreçar-li aquest missatge. El document suposava un pas més enllà respecte a l’acció iniciada pel Memorial de Greuges, ja que superava la simple explicitació de greuges per reclamar, ja, l’autonomia. Però per entendre aquest gir cap al conservadorisme ens hem de remuntar a la formació d’un catalanisme tradicionalista d’arrel cristiana, que seria el que posaria les bases ideològiques d’aquest catalanisme conservador. IV EL CATALANISME CONSERVADOR Va ser a la dècada del 1890 quan van emergir amb força les tendències del catalanisme conservador, malgrat que abans ja havien tingut manifestacions importants. El catalanisme d’arrel catòlica. Vigatanisme Per entendre el sorgiment d’un catalanisme d’arrel catòlica cal remuntar-nos als canvis que havia patit l’Església arran de la transició de l’Antic Règim al liberalisme durant el segle XIX. Durant la implantació de l’Estat liberal (1833), una bona part del clero català s’havia arrenglerat amb el carlisme. Amb l’abolició de la societat estamental, del delme i amb les desamortitzacions l’Església havia perdut bona part del seu poder econòmic, social i polític. Aquesta influència s’estenia, sobretot, en el món rural, on bona part de la vida pagesa venia marcada per les tradicions i les celebracions religioses. La industrialització, i el conseqüent èxode rural, van allunyar bona part del poble de l’àrea d’influència de l’Església. A les ciutats s’hi concentraven els obrers, confinats en barris amb unes condicions de subsistència molt dures. En aquest entorn les pautes de conducta social i moral eren ben diferents de les de l’entorn rural. L’obrer, sotmès a jornades laborals de fins a dotze hores a les fàbriques, seguia el ritme frenètic de la maquinària i de les sirenes. A més, corrents ideològics com l’anarquisme i el marxisme -que van tenir molta tirada en els suburbis de les ciutats industrials- tenien un caràcter i un missatge marcadament  anticlerical. Així doncs, en poc menys d’un segle, la situació de l’Església i la capacitat de persuasió de la seva doctrina havia canviat considerablement. En aquest trànsit hi va tenir un paper important EL VIGATANISME, un moviment cultural i intel·lectual impulsat en gran manera pel bisbe de Vic. Intel·lectuals religiosos com Jacint Verdaguer, Jaume Colell o Josep Morgades es van agrupar en la plataforma, La veu de Montserrat, des d’on es difonien les seves idees catòliques i nacionalistes. L’Església encetava, així, un retrobament amb el catalanisme regionalista al qual pretenia dotar d’unes arrels cristianes i tradicionals. A nivell cultural, i en la mateixa línia, cal destacar l’obra de Jacint Verdaguer, El Canigó (1886), que constituïa un poemari de la construcció nacional de Catalunya al voltant de la religió catòlica. Descrivia la imatge de pobles muntanyencs que descendiren dels Pirineus cap a l’any 1000, per forjar una nació cristiana. Però la principal figura del catalanisme cristià va ser el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages. En la seva obra, La tradició catalana, Torras i Bages va defensar un catalanisme d’arrel catòlica. Aquest moviment es fonamentava en una idealització de les tradicions medievals i en una estratègia apolítica. Torras i Bages defensava que l’esperit de Catalunya reposava en la família, la propietat (figura de l’hereu) i la religió catòlica. El lema que se li ha atribuït posteriorment, malgrat no el va arribar a escriure ell, sintetitza molt bé les seves idees: “Catalunya serà cristiana o no serà”. Aquest lema està esculpit a la façana del monestir de Montserrat.Torras i Bages refusava qualsevol plantejament de canvi social i presentava els valors de l’Edat Mitjana com els principis a recuperar. A nivell polític defensava un regionalisme allunyat de l’acció política. Així doncs, des d’aquest punt de vista, el clero, per tal de regenerar la societat catalana, havia de ser el principal protagonista de la tasca de cristianització. La societat industrial havia fet molt de mal a la moral i tradició catòlica i havia reduït el poder d’influència de l’Església sobre la població que abans es concentrava al camp. És important tenir en compte que aquest conservadorisme catalanista, així com l’arrelat catolicisme de la burgesia, van permetre l’acostament d’aquesta cap als plantejaments regionalistes descentralitzadors. Antoni Gaudí, l’arquitecte modernista que solia treballar en els encàrrecs de burgesia, era profundament catòlic. Coincidint amb aquestes mateixes dates es va iniciar la construcció de l’absis de la Sagrada Família (1882). LA FORMACIÓ DE LA UNIÓ CATALANISTA: A nivell polític, la campanya contra el projecte del Codi Civil unificat que volia implantar el govern Cánovas havia mostrat la necessitat d’organitzar més i millor el moviment catalanista. És per aquesta raó que els membres de la Lliga de Catalunya van proposar la fundació d’una nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes. D’aquesta manera es va constituir, el 1891, la Unió Catalanista amb l’objectiu que fos una federació de tots els grups, centres, associacions, ateneus i publicacions, que propagués les idees regionalistes i dugués a terme la realització d’un programa comú per a tots els catalanistes. La Unió Catalanista va tenir un suport important a la Catalunya rural. Les Bases de Manresa: Un dels primers actes que va emprendre la Unió Catalanista fou la celebració a Manresa (1892) d’una assemblea de delegats amb l’objectiu d’aprovar un programa polític que va rebre el nom de Bases per a la Constitució Regional Catalana. Tot i anomenar-se constitució, les Bases de Manresa s’assemblen més a un Estatut d’Autonomia que no pas a una Constitució. Més que un programa a assolir eren uns principis pragmàtics, el full de ruta al qual recórrer. Catalunya s’havia d’instituir com un poder regional, amb unes Corts pròpies: - es reclamava el català com a única llengua oficial a Catalunya i com a llengua de relació amb l’Estat. - s’exigia que l’administració pública i els càrrecs eclesiàstics fossin ocupats per catalans. - es dividia el territori en comarques i en municipis. Catalunya seria única sobirana en el seu govern interior i es negava l’obligatorietat del servei militar i del sistema de quintes (formació d’un exèrcit de voluntaris). El poder regional de Catalunya s’atribuïa competències en: legislació, educació, justicia, ordre públic i encunyació de moneda. Al poder estatal només se li deixava les competències militars i les relacions internacionals i econòmiques amb l’estranger, així com la construcció d’infraestructures i la defensa nacional. LA CRISI DEL 1898, REGENERACIONISME, TANCAMENT DE CAIXES I VICTÒRIA ELECTORAL DE LA LLIGA REGIONALISTA DEL 1901: L’element que realment va fer que el catalanisme polític entrés a l’arena política va ser la crisi del 98. La crisi desencadenada per la pèrdua de les colònies va suposar la irrupció del catalanisme en la vida política espanyola. La derrota militar contra els EUA va comportar el desprestigi dels partits dinàstics que havien estat governant durant el conflicte (govern conservador del 1895 al 1897 i govern liberal del 1897 fins al 1898), i va posar de manifest la seva ineficàcia per dur a terme un veritable regeneracionisme. En un primer terme, aquestes entitats lloarien el programa regeneracionista del general Polavieja, que havia liderat les accions de l’exèrcit espanyol a les Filipines, i que oferia descentralització i un concert econòmic. Aquestes esperances es van traslladar al govern encapçalat per Silvela, partit conservador (1899-1902) i pel mateix Polavieja. El 17 de juny de 1899, el govern presentava al congrés el projecte de pressupostos amb què intentava fer front al deute públic acumulat en les guerres colonials. La reforma pressionava fiscalment la indústria i el comerç, i va provocar el malestar entre aquests col·lectius que havien confiat en el regeneracionisme. L’1 de setembre, els comerciants es van negar a pagar la contribució trimestral com a senyal de protesta per l’augment dels impostos. S’iniciava així el “Tancament de Caixes”. Un mes més tard, el govern va prendre la decisió d’embargar els morosos. L’alcalde de Barcelona, el Dr. Robert, es va negar a dur a terme els embargaments, es va enfrontar amb el delegat d’Hisenda a Barcelona i va dimitir. La seva popularitat es va disparar immediatament, implicant els sectors catalanistes en la tensió entre el Govern Central i els seus delegats a la província de Barcelona. El dia abans, Duran i Bas dimitia del seu càrrec de ministre de Gràcia i Justícia en el govern, mostrant el seu desacord amb la política que estava adoptant aquest a Catalunya. L’1 de novembre, cinc botiguers morosos eren enviats a presó. A Barcelona, com a resposta a les detencions i al tancament de les seves botigues es va produir una vaga general del comerç, que va durar una setmana, fins que es va aconseguir la llibertat dels botiguers empresonats. La dinàmica iniciada amb el “Tancament de Caixes” va ser difícil d’aturar. La premsa i l’opinió pública espanyoles ho van presentar com una revolta separatista. Aquesta rigidesa per part de l’Estat va portar les elits econòmiques del país a entrar definitivament en contacte amb el nacionalisme i a buscar en el regionalisme una alternativa de regeneració que passés per una nova hegemonia catalana a l’Estat. El fracàs del govern regeneracionista va fer que la burgesia catalana deixés de creure en les possibilitats d’influir de manera mediatitzada en el govern de Madrid. Aquest descontentament va desembocar en la creació d’una organització política nova: la Unió Regionalista (1899). Paral·lelament, el mateix 1899, sorgeix un altre grup, també conservador, anomenat Centre Nacional Català. Tots dos grups tenien en comú uns interessos econòmics semblants i representaven diversos espectres d’un catalanisme moderat; de fet, es pot considerar que existia una certa complementarietat entre les dues noves formacions. La Unió Regionalista no tenia un projecte polític clar ja que els seus líders destacaven del món social i dels negocis, però els faltava pràctica política, mentre que els del Centre Nacional Català eren persones amb àmplia vocació política, als quals els faltava, en canvi, una base social i econòmica consistent. Entre els seus líders hi havia Prat de la Riba i Francesc Cambó. La convocatòria d’unes eleccions per al 19 de maig de 1901 va accelerar la confluència d’aquests dos grups que van preparar una candidatura conjunta, coneguda com la dels “Quatre presidents”, a través de la fundació d’una nova formació política, la Lliga Regionalista (25 d’abril de 1901) que estava encapçalada per Albert Rusiñol (expresident del Foment); Bartomeu Robert (president de la Societat d’Amics del País); Lluís Domènech i Muntaner (expresident de l’Ateneu Barcelonès) i Sebastià Torres (president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial). El triomf va ser total. Les eleccions del 1901 van demostrar la debilitat del sistema de la Restauració, si més no a Catalunya. A la ciutat de Barcelona, dels 7 diputats electes, van ser escollits quatre diputats catalanistes, dos republicans (Pi i Margall i Lerroux) i un liberal. Així doncs, dels set diputats només un representava les forces dinàstiques. L’èxit electoral sense precedents de la candidatura catalanista va afavorir la fusió definitiva dels dos grups en la Lliga Regionalista, D’aquesta manera es consolidava el lideratge del catalanisme conservador amb la creació d’un partit nacionalista burgès que per primer cop es presentava a les eleccions generals amb la voluntat d’incidir en la vida política espanyola. El seu òrgan de difusió seria el diari “La veu de Catalunya”. A partir del 1901, es trencaria definitivament la dinàmica electoral pròpia de la Restauració, i l’hegemonia de liberals/conservadors seria substituïda per la de catalanistes/republicans. Aquest canvi de dinàmica es produiria sobretot a les zones urbanes (Barcelona), en les quals el caciquisme tenia menys força. Si bé en un principi va ser fundada per la burgesia catalana urbana de Barcelona, la Lliga ben aviat va saber difondre el seu missatge cap a l’interior de Catalunya aconseguint el suport dels propietaris agraris. El seu programa polític possibilista va ser capaç d’aplegar la majoria dels sectors benestants del país disposats a lluitar contra el corrupte i ineficaç sistema centralista de la Restauració, i a favor de l’autonomia de Catalunya.