Apuntes filosofia PDF

1. INTRODUCCIÓ Etimològicament la filosofia prové del grec on “filos” significa amor/amic i “sofia” saviesa. El símbol de la filosofia és el mussol i l’arbre és la figuera. Els peripatètics era el nombre que rebien els alumnes d’Aristòtil sIV a.C. va fundar el Liceu. “Periplos” significa passadís....

1. INTRODUCCIÓ Etimològicament la filosofia prové del grec on “filos” significa amor/amic i “sofia” saviesa. El símbol de la filosofia és el mussol i l’arbre és la figuera. Els peripatètics era el nombre que rebien els alumnes d’Aristòtil sIV a.C. va fundar el Liceu. “Periplos” significa passadís. Plató sV a.C. va ser professor de n’Aristòtil; va fundar l'Acadèmia. Sòcrates sV a.C. va ser el professor de Plató. No va fundar cap escola i no va redactar res. 2. SÒCRATES Plató, Apologia de Sòcrates Xenofont (alumne de Sócrates), Records socràtics Sòcrates formulava preguntes a l’Àgora, va crear malestar i el van acusar de corrompre els joves i crear déus falsos. Va anar a judici i el van condemnar. Podia elegir ser desterrat o beure cicuta; va elegir la segona perquè no volia perdre la ciutadania. El gest el va fer passar a la història. Requisits per ser ciutadà: ser home, lliure i nàixer a Atenes. Maièutica: mètode que utilitzava sòcrates que consistia en fer preguntes. 3. QUÈ ÉS LA FILOSOFIA? Etimològicament la filosofia prové del grec on “filos” significa amor/amic i “sofia” saviesa. Aristòtil deia que “sophía” és traduïda con enteniment i ciència; i “philos” era amic o amant d’aquest saber intelectual. Ell la definia també amb una doble dimensió: coneixement teòric -> ciència “episteme”, comprendre els fets “sofia”; i coneixement pràctic -> ser millors persones. Plató deia que significava aquell que desitja o està àvid de saber. 4. HISTÒRIA Al sVI a.C. la població creix, la gent se’n va a viure fora i les polis es fan autosuficients. La gent s’adona que davant fets hi havia diferents explicacions; es basaven en la raó i no en els mites (narracions fantàstiques que expliquen uns fets mitjançant la intervenció de forces divines). El primer filòsof occidental va ser Tales de Milet i l'oriental va ser Confuci. Històricament la filosofia s’ha considerat la invenció de fer front amb la reflexió racional (la raó) als problemes que els presentava la naturalesa. La invenció va consistir en un canvi d’actitud a causa de profundes transformacions socials (polis autosuficients). D’una actitud tradicional i conservadora es passa a una actitud nova, innovadora i crítica. La filosofia i la ciència no són més que l’actitud crítica de l’home davant les coses. Els primers pensadors van ser els presocràtics, que reflexionaven sobre la naturalesa. Aristòtil i Plató elaboren el sistema filosòfic que és un conjunt de branques de la filosofia: epistemologia, ontologia, política, ètica, etc. Després de l’aparició del pensament grec,que desenvolupa la filosofia primer con un saber sobre la naturalesa (presocràtics), després com un saber sistemàtic i integral (Aristòtil i Plató) i, finalment, con una forma ètica de viure que cerca la felicitat (hel·lenisme sIV a.C. - II a.C., Aristòtil va ser mestre d’Alexandre el gran), la filosofia es fon de nou amb el pensament religiós (filosofia escolàstica). El pensament racional es reestructura de forma autònoma amb el Renaixement i la revolució científica (neoplatonisme i teologia). En aquesta època apareix la filosofia moderna. Del teocentrisme es va passar a l’antropocentrisme; així va sorgir el Renaixement a Itàlia (sXIV - sXVI). En aquest període Galileu va proposar la idea de que els planetes giren al voltant del Sol. La filosofia moderna (sXVI - sXVII). El racionalisme es basava el la raó (sXVI). Va ser fundat i representat per René Descantes. L’empirisme es basava en l’experiència per arribar a la veritat (sXVIII). Va ser representat per David Hume. Immanuel Kant (sXVIII) estableix que el coneixement és constituït pel mateix subjecte humà i que aquest coneixement és universal i el mateix per tots (criticisme: examinar al subjecte). En la història posterior a Kant, la creença en una naturalesa humana i en un sol tipus de racionalitat ha estat posada en qüestió. El valor de la ciència és inqüestionable i els seus procediments són models de racionalitat, però ho són precisament perquè creu que ha de qüestionar-se a si mateixa constantment (té una metodologia). Encara que al llarg de la seva història la filosofia ha consistit en un saber substantiu i autònom, a vegades, ha estat l’únic saber disponible; en l’actualitat no s’atribueix a la filosofia un objecte propi d’estudi. a) Multitud de corrents filosòfics (sXIX - sXX) tenen en comú tractar allò que no explica la ciència. b) Desenvolupar la crítica; demanar “per què?” La filosofia constitueix una activitat racional de reflexió sobre tots aquells aspectes que es consideren fonamentals en diferents àmbits de la vida humana 5. EL SABER FILOSÒFIC I LES SEVES CARACTERÍSTIQUES 1- “La filosofia ens servirá per pensar la vida i viure el pensament” Francesc Torralba. Dimensió teòrica i pràctica. 2- El dubte, la sorpresa i l’admiració són el punt de partida de la filosofia. Sòcrates (s.V a.C.). 3- Immanuel Kant (s XVIII) -Què puc saber? Crítica de la raó pura -Què puc fer? Què és l’ésser humà? Crítica de la raó pràctica -Què puc esperar? Crítica del judici “Sapere aude” Atreveix-te a saber 5.1. Característiques de saber filosòfic 1- És un ésser argumentatiu i reflexiu Nos preguntamos el porqué de los que observamos 2- És un saber analític i crític Nos hacemos pequeñas cuestiones sobre lo que pasa para reflexionar 3- És un saber radical Saber todo para comprender mejor la realidad 4- És un saber integrador Aprofitar els coneixements 5- És un saber obert Nunca acabamos de tener respuestas 6- És un saber pràctic Pensar y comprender la realidad, poner en valor lo que sabemos = ser mejor persona 6. UN SABER EN DIÀLEG AMB ALTRES SABERS 6.1. La filosofia conviu i dialoga amb altres sabers 1- El saber científic 2- El saber mític 3- El saber literari 4- El saber quotidià o popular 5- El saber religiós 6.2. Comparació entre saber filosòfic i saber científic Semblances 1- Parteixen de la observació i la curiositat 2- Responen a preguntes 3- Utilitzen un mètode (pases per arribar a la veritat) per donar respostes 4- Ambdós tenen com a objectiu arribar a la veritat 5- Contribueixen al benestar dels ciutadans Diferències 1- El saber científic només estudia una part de la realitat, metre que el saber filosòfic estudia la totalitat. 2- El saber científic es fonamenta en l’experimentació i el filosòfic en l’experiència. 3- El saber científic elabora teories i el saber filosòfic corrents filosòfics. Teoría científica: conjunt de lleis que estàn relacionades entre sí. 6.3. Comparació entre saber filosòfic i saber mític Semblances 1- Parteixen de la observació i la curiositat 2- Responen a preguntes 3- Ambdós volen explicar fets de la realitat Diferències 1- Els mites responen a les preguntes amb l’ús de la fantasia, mentre que la filosofia ho fa amb la raó. 2- Els mites majoritàriament es transmeten oralment, mentre que la filosofia majoritàriament ho fa per escrit. 7. BRANQUES DEL SABER FILOSÒFIC La filosofia té una doble vessant: 1- Teòrica (“theorein”) que sorgeix de la contemplació racional. 2- Pràctica (“praxis”) que provoca el compromís i l’acció individual i col.lectiva, a la consecució del bé, la felicitat, la justícia, el bon govern… En funció d’això s'organitzen les branques del saber filosòfic. 7.1. Saber teòric 1- Teoria del coneixement o epistemologia: defineix el coneixement, els seus límits, métodes… 2- Metafísica: un saber que va més enllà de la física, o del coneixement de la naturalesa, a la recerca de principis i conceptes que puguin explicar el món físic. Andrònic de Rodes (s. I a.C.). 3- Ontologia: estudi del ser o ésser (el que hi ha o existeix). 4- Filosofia del llenguatge: estudi de l’origen i funcionament del llenguatge, la lògica. 5- Antropologia: estudi general de l’ésser humà en totes les seves dimensions (biològica, cultural i social). 7.2. Saber pràctic 1- Ètica: estudi de la moral. La moral és el conjunt de normes o costums que regeixen la conducta d’una persona perquè pugui considerar-se bona. 2- Política: art de governar la “polis” (ciutat-estat de l’antiga Grècia) o la comunitat dels seus ciutadans. 3- Estètica: estudi de la bellesa (condicions de percepció i valoració) i interpretació de l’art. 8. FILOSOFIA ANTIGA (presocràtics) 8.1. Origen de la Filosofia: El pas del mite al logos La filosofia grega sorgeix a Jònia vers els inicis del segle VI aC. Foren els jònics els primers pensadors d’Europa. Els primers filòsofs reemplaçaren els mites per explicacions raonades i justificades a partir de les dades de l’experiència. Un mite és una narració de caràcter sagrat que explica l’origen, la naturalesa i el funcionament d’una realitat, total o parcial, i en la qual es personifiquen les forces de la naturalesa (physis). Abans del sorgiment de la filosofia les societats estaven dividides en noblesa i poble (agricultors i ramaders). Es considerava que els nobles eren els únics amb virtuts com la fama, l’èxit i el llinatge. No hi havia llibres sagrats ni un sistema educatiu organitzat. Les obres d’Homer eren el model a seguir, donat que transmitien una moral i valors, altres coneixements com Geografia i Història i, uns déus. Eren societats autosuficients. A partir del segle VII aC. la societat grega es transformà donat que la població s’incrementà sorgint el comerç o l’aparició de la moneda. Es coneixen altres cultures i apareixen nous valors com el de justícia i dret. Tot això provocarà que es vulguin explicar la physis amb bases racionals. En el segle VI aC. la filosofia sorgeix com a crítica al mite, donat que que els mites personifiquen i divinitzen les forces de la naturalesa i, tots els fets depenen de la voluntat dels déus. La filosofia criticarà això i recollirà la idea de necessitat, és a dir, que hi ha unes lleis que regeixen els fets i que no provenen de res extern a la realitat. 8.2. Escola de Milet Es formula la pregunta: què és l’arjé o arkhé (element primigeni) de la physis (naturalesa)? Tales de Milet (s. VII aC.) Fou el primer filòsof occidental. Inventà, a travès de la triangulació, un sistema per determinar les distàncies dels vaixells a alta mar, també va predir un eclipsi de sol. Afirmava que la Terra era plana i que surava sobre l’aigua. Defensava que l’aigua era l’arkhé de la physis. Anaximandre de Milet (s. VII aC.) Va ser deixeble de Tales. Construí un rellotge de sol amb un gnòmon (rellotge de sol horizontal) i confeccionà mapes del cel. Afirma que la vida sortí de la mar i que l’home evoluciona d’altres espècies animals. Considerava que la Terra era un cilindre de poca alçada. Manifestà que l’apeiron era l’arkhé de la physis. Apeiron és allò infinit, il·limitat i indeterminat. Anaxímenes de Milet (s. VI aC.) Fou deixeble d’Anaximandre. Donà explicacions raonades de fenòmens meteorològics i geològics. Afirmà que la Terra era plana i que estava a l’aire. Avalà que l’aire era l’arkhé de la physis. L’aire tenia dues possibilitats: condensar-se i dilatar-se (rarefracció). 8.3. Escola pitagòrica L’escola pitagòrica està influenciada per l’orfisme, un conjunt de creences i pràctiques religioses que creien en la transmigració de l’ànima. Pitàgores de Samos (s. VI aC.) Pitàgores fou el fundador. Considerava que l’home està format de cos i ànima, tenint característiques diferents: Cos és Ànima és impur, està sotmès a transformacions i està pura, el seu únic desig és saber. esclavitzat per les necessitats materials mortal. immortal. dominat pels sentits. dominada per la raó. presó de l’ànima. alliberada quan el cos mon L'ànima caldrà purificar-se amb la reencarnació fins que accedesqui a la vida superior. matèria inert. principi de vida. depèn de l’ànima. autònoma. Manifestà que els nombres eren l’arkhé de la physis. Els nombres no eren abstractes, eren materials i tenien un sentit quantitatiu i qualitatiu. En els nombres diferenciaren entre parells i senars, els primers són il·limitats i els segons limitats. Consideraven que el nombre 10 és el més perfecte perquè és la síntesi dels nombres bàsics (1+2+3+4) i forma un triangle equilàter anomenat tetractys: Afirmaren que la Terra era esfèrica i que es movia. Manifestaren que com tots els astres estaven en moviment produien una música meravellosa. 8.4. Heràclit d’Efès (s. VI aC.) Era un pensador solitari i elitista que despreciava tot el saber anterior. Afirmà que el foc era l’arkhé de la physis. Considerava que tot coneixement s’inicia amb la informació que ens proporcionen els sentits, i que mostra multiplicitat, inestabilitat i contradicció per tot arreu. Però tots aquests canvis tenen una raó, una llei universal que els regeix i que cal trobar. Aquesta llei és que les coses tan sols poden existir i formar una unitat precisament perquè són múltiples i constituïdes de contraris (“La guerra és el pare de totes les coses”). També es formulà la pregunta què és l’ésser? Respongué que és esdevenir, arribar a ser. Manifestació de la idea d'una realitat constituïda essencialment pel continu canvi de totes, és a dir, les coses flueixen. 8.5. Escola eleàtica Fundada per Parmènides. Es demanà què és l’ésser? Parmènides d’Elea (s. VI aC.) Aplicà la raó perquè els sentits ens enganen i afirma que l’ésser només pot ser tres coses: és no és Perquè si fos ja seria quelcom i llavors el no ésser seria ésser. és i no és alhora. No és possible perquè és una contradicció. Per tant, l’ésser és. I què és? L’ésser és: inengendrat, etern, immòbil i immutable, únic, continu, ple i massís, homogeni i limitat (esfera). Inengendrat perquè no podia començar a ser, donat que indicaria que abans no era. Etern perquè no podia deixar d’existir, donat que deixaria de ser. Immòbil i immutable perquè el moviment implica deixar de ser. Únic, perquè no hi ha res que el diferencii dels altres. Continu perquè sempre és, no pot deixar de ser. Ple i massís perquè si hagués buit voldria dir que no és. Homogeni, perquè per tot és. Limitat perquè des del centre de l’esfera a qualsevol punt hi ha la mateixa distancia. Rebutjà els pitagòrics perquè acceptaven el canvi i el moviment. Zenó d’Elea (s. V aC.) Fou deixeble de Parmènides. Formulà apories o paradoxes, és a dir, proposicions lògiques sense sortida per demostrar que el seu mestre tenia raó: era més absurd creure en la multiplicitat i el canvi que el contrari. Una de les apories més famoses que formulà és la cursa entre Aquil·les i la tortuga. 8.6. Els pluralistes Intentaren superar l’antinòmia entre uniticat i multiplicitat. Consideren que hi ha elements que romanen sempre igulas i que es poden combinar i recombinar. Empèdocles d’Agrigent (s. V aC.) Afirmà que hi ha 4 elements: aigua, aire, terra i foc que són eternes i no sofreixen cap transformació. Aquests elements es poden combinar entre ells mitjançant dues forces: amor (atracció) i odi (repulsió). Anaxàgores de Clazòmenes (s. V aC.) Defensà que existien infinites formes bàsiques d’ésser, que denominà llavors (tot està en tot). El Nous (intel·ligència ordenadora) dinamitzava la matèria ordenadament. El Nous és infinit, autònom i no està mesclat en res. Anaxàgores va ser el mestre de Pèricles, iniciador de la democràcia a Atenes. Escola atomista: Leucip (s. V aC.) Fundà l’escola atomista. Demòcrit d’Abdera (s. V aC.) La realitat està formada per dues formes de ser: ple i buit. El ple són els àtoms (indivisibles) i el buit és infinit. Els àtoms són iguals en la mesura de què són indivisibles i diferents en forma, tamany i posició. Es mouen eternament per l’espai infinit buit i sovint xoquen entre ells, si hi ha afinitat queden units. 9. CONEIXEMENT Com expressa el text de Bertrand Russell, fins i tot el més immediat, el que tenim al davant, necessita ser examinat detingudament per conèixer-ho amb claredat. I la majoria de coses sobre les quals opinem són fets que ni tan sols hem experimentat. Vivim en una societat amb un accés fàcil a la informació, però on proliferen els rumors falsos, les fake news. Aquests fenòmens no són anecdòtics, ja que instauren la mentida al cor de les nostres societats i dificulten I'exercici del pensament crític. La filosofia aspira a proporcionar-nos les claus per aconseguir un coneixement que sigui cert. Però, com puc estar segur que els meus coneixements són certs? O, el que és el mateix, quan puc dir que sé alguna cosa? Tot i que donem per fet que entenem eI que volem dir en afirmar que sabem alguna cosa, quan intentem ser rigorosos en la definició, no resulta gens fàcil explicar-ho. Subjecte La persona que realitza l'acció de conêixer, condicionada per les seves capacitats i les seves circumstàncies. Explica I'aspecte subjectiu de tot coneixement. Objecte La part de la realitat que els éssers humans podem captar. Explica l'aspecte objectiu de tot coneixement. CONEIXEMENT Resultat del procés pel qual el subjecte s'apropia intel lectualment d'un objecte. Quan parlem de «conêixer», ens referim a l'activitat intel·lectual, i quan parlem de «coneixement», ens referim al resultat d'aquesta activitat. Sovint, en filosofia s'ha definit conèixer com una activitat en la qual un subjecte aprehen (capta, agafa, fa seu) un objecte. Aquesta definició general té com a primera conseqüència que en tot acte de conèixer podem diferenciar un pla subjectiu i un altre objectiu que afecten el resultat final. Moltes persones creuen tenir coneixements d'un tema determinat i n'emeten judicis, quan el que posseeixen és una mera opinió o reprodueixen opinions dels altres. Vivim amb la incertesa de no saber gaire bé quina de la informació amb què convivim és certa. EI filòsof s'exigeix i exigeix als altres bones raons per arribar a tenir alguna cosa per vertadera. No podem confondre opinar amb conêixer; creure que una cosa és certa no la converteix automàticament en vertadera. La filosofia se'n va adonar des del seu origen. EI filòsof Parmènides d'Elea (540 aC-470 aC) va distingir clarament el camí de l'opinió (doxa) del camí de la veritat (episteme). Amb el terme doxa, Parmènides es referia a aquell coneixement que no ofereix cap tipus de certesa i que ens fa confondre l'aparença amb la veritat. Aquest mateix terme va ser usat tant per a l'opinió personal com per a l'opinió de la majoria; a totes dues els faltava valor perquè es limiten a les dades dels sentits, sense ser examinades racionalment. EI filòsof alemany Immanuel Kant (1724-1804) també crida l'atenció sobre diferents graus de profunditat a l'hora de conèixer, en funció de la seva proximitat a la veritat: OPINIÓ No hi ha seguretat S'afirma que una cosa és vertadera sense tenir-ne la seguretat. És una apreciació personal (subjectiva) de la qual ni n'estem del tot segurs ni podem justificar als altres perquè no en tenim proves objectives. CREENÇA Seguretat subjectiva Passa quan algú està convençut que el que pensa és veritat, però no troba raons objectives que ens puguin convèncer a tots. SABER Seguretat objectiva Sabem una cosa quan, a més d'estar convençuts que és certa, podem donar raons objectives que convencin els altres. EI saber és l'única forma de coneixement que pot ser provada per una persona i comprovada per les altres. 11. FACULTATS DEL CONEIXEMENT 1- Percepció 2- Imaginació 3- Memòria 4- Raó 1TB = 1.000GB 100TB = 1.000.000GB