Sistema Respiratori

El líquid que es genera a la cavitat pleural entre el pulmó i la caixa toràcica. És aspirat pel sistema limfàtic per evitar l'acumulació excessiva.

La diferència de pressió entre la pressió alveolar i la pressió interpleural. Aquesta pressió determina l'expansió o la contracció del pulmó.

La capacitat del pulmó d'expansió o contracció en resposta a un canvi de pressió.

L'elasticitat de l'estructura del pulmó, que determina la seva capacitat de contracció i expansió.

La força d'atracció entre les molècules d'un líquid, la qual cosa fa que la superfície del líquid tendeixi a minimitzar la seva àrea.

Un líquid que redueix la tensió superficial de l'aigua, la qual cosa evita que els alvèols es col·lapsin.

Les cèl·lules que secreten la substància sulfactant a l'interior dels alvèols.

La zona que separa l'aire dels alvèols del líquid que hi ha al seu interior.

El volum d'aire que entra i surt dels pulmons en cada respiració.

El nombre de respiracions per minut.

La quantitat total d'aire que entra i surt dels pulmons per minut.

La part del volum tidal que no arriba als alvèols i no participa en l'intercanvi gasós.

La quantitat d'aire que arriba als alvèols i participa en l'intercanvi gasós.

La ventilació per minut es manté constant, però augmenta la freqüència respiratòria. Això implica que el volum tidal disminueix.

La ventilació per minut es manté constant, però augmenta el volum tidal. Això implica que la freqüència respiratòria disminueix.

Augmentar el volum tidal augmenta l'eficiència de la ventilació alveolar. La ventilació alveolar és major quan hi ha més volum tidal per cicle respiratori.

El gradient de pressió de l'oxigen (O2) és la diferència de pressió entre l'espai alveolar (alta) i la sang arterial (baixa). Això permet que l'oxigen es difongui cap als alvèols, mentre que la concentració de CO2 és més alta a la sang i es difon cap als alvèols per ser eliminat.

La pressió parcial de CO2 és més baixa a l'aire expirat que a l'espai alveolar perquè no tot el CO2 s'elimina en cada respiració. Una part del CO2 es queda a l'espai mort, la zona dels pulmons que no participa en l'intercanvi gasós.

L'oxigen de l'aire expirat és més alt que a l'alvèol perquè l'aire expirat es barreja amb l'aire de l'espai mort, que conté una major concentració d'oxigen.

La major part de l'oxigen es transporta a la sang unit a l'hemoglobina, una proteïna dels glòbuls vermells. Això permet que es transporti més oxigen a la sang.

La quantitat d'oxigen que es dissol en el plasma (la part líquida de la sang) és molt petita. La major part ve unida a l'hemoglobina.

L'hemoglobina en els eritròcits té una major afinitat per l'oxigen quan passa pel pulmó, ja que l'ambient és ric en oxigen. Aquesta afinitat disminueix quan la sang passa pels teixits, permetent la cessió d'oxigen als teixits.

El CO2 es pot transportar a la sang de tres maneres: dissolt en el plasma, unit a l'hemoglobina i en forma de bicarbonat (HCO3-) format per la reacció entre CO2 i H2O.

L'eritròcit de la sang venosa té una major concentració de Cl- que el de la sang arterial, degut al transport de bicarbonat que surt cap al plasma per compensar les càrregues negatives.

L'enzim anhidrasa carbònica catalitza la conversió ràpida de CO2 i H2O en bicarbonat (HCO3-). Sense aquest enzim, la reacció seria lenta i podríem intoxicar-nos amb CO2.

El CO2 dissolt en el plasma passa als alvèols per un gradient de pressió. El CO2 unit a l'hemoglobina es desplaça quan aquesta s'uneix a l'oxigen, i també passa als alvèols.

L'hemoglobina intervé en el tamponament dels protons (H+) generats durant la formació de bicarbonat, controlant el pH del glòbul vermell.

La pressió parcial d'un gas està relacionada amb la seva quantitat en una mescla de gasos. Un gradient de pressió es crea quan la pressió parcial d'un gas és diferent en dos llocs, provocant un moviment del gas cap a la zona de menor pressió.

La solubilitat d'un gas en un líquid determina la seva capacitat de dissoldre's en aquest líquid. El CO2 és més soluble en aigua que l'oxigen, per tant, es dissol més fàcilment en el plasma sanguini.

La distància que han de recórrer les molècules de gas per passar d'un espai a un altre afecta la velocitat de difusió. Una distància més curta equival a una difusió més ràpida.

La membrana respiratòria és una barrera fina que separa l'aire dels alvèols de la sang dels capil·lars. Està composta per una capa de líquid, un epiteli i un espai intersticial. La seva fina estructura permet una ràpida difusió de gasos.

Els alvèols, petites bosses d'aire als pulmons, estan en contacte íntim amb els capil·lars, vasos sanguinis petits. Aquests alvèols faciliten la difusió de gasos entre l'aire que respirem i la sang.

El gruix de la membrana respiratòria pot variar segons l'estat de salut. En un edema o un procés inflamatori, la membrana s'engruixa, dificultant la difusió de gasos i provocant problemes respiratoris.

El gradient de pressió entre l'aire atmosfèric i l'aire alveolar impulsa el flux d'aire cap als pulmons. Un gradient de pressió més gran significa un flux d'aire més ràpid.

La quantitat de capil·lars que estan oberts en els pulmons afecta la capacitat del cos de transportar oxigen a la sang. Durant l'exercici físic, més capil·lars s'obren per a proporcionar una major oxigenació als músculs.

La quantitat d'aire que inspirem o expirem en cada cicle respiratori (inspiració-expiració).

Un augment de la freqüència respiratòria i el volum tidal pot ajudar a reduir la quantitat de CO2 a la sang.

Producte de multiplicar el volum tidal per la freqüència respiratòria. La quantitat total d'aire que entra i surt dels pulmons en un minut.

Es refereix a la disminució del pH a la sang, que pot ser causada per un excés de CO2 (acidosi respiratòria) o per una acumulació de productes àcids (acidosi metabòlica).

Un augment dels protons H+ a la sang com a resultat d'una insuficiència respiratòria, estimula els quimioreceptors centrals que augmenten la ventilació alveolar.

L'excés de protons H+ a la sang no travessen la barrera hematoencefàlica, necessiten reaccionar amb bicarbonat per crear CO2 que sí que pot travessar la barrera i activar els quimioreceptors.

Els quimioreceptors centrals són sensibles a la concentració de CO2 a la sang. Quan hi ha excés de CO2, es desencadena un increment de la freqüència respiratòria i el volum tidal per eliminar el CO2 i restablir l'equilibri del pH.