Patologies Respiratòries i Sistema Cardiovascular

El sistema cardiovascular és un circuit tancat que transporta sang a tots els teixits del cos.

Les artèries són els vasos sanguinis que porten la sang des del cor als teixits del cos, independentment del tipus de sang.

Les venes són els vasos sanguinis que retornen la sang des dels teixits al cor.

La circulació major o sistèmica transporta la sang oxigenada a tots els teixits del cos.

La circulació menor o pulmonar envia la sang des del cor als pulmons per a l'intercanvi de gasos.

El cor està situat al mediastí mig, la zona central del pit.

El pericardi és una membrana que envolta el cor i el protegeix.

Els discs intercalats són unions especialitzades que connecten les cèl·lules musculars del cor, permetent el pas d'ions i la conducció elèctrica.

El cor ha d'augmentar la seva massa per vèncer les pressions externes.

Augment de la rigidesa de la vàlvula cardíaca, no es pot relaxar i no acaba d'omplir-se.

Dèficit en l'obertura de la vàlvula cardíaca, provocant un augment de la pressió i hipertròfia muscular.

No tancament hermètic de la vàlvula, provocant un augment de volum i dilatació muscular.

La quantitat de gas que hi ha al alvèol.

Quantitat d'aire que arriba a l'alvèol en cada cicle respiratori.

Quantitat de flux sanguini als alvèols.

Relació entre la ventilació i la perfusió. Aprox 1.

Tècnica que utilitza una inspiració amb resistència als llavis per augmentar la força del diafragma i la musculatura accessòria, millorant les pressions pleurales negatives. Aquesta tècnica és útil per al reforç muscular i la millora de la paràlisi diafragmàtica.

Tècnica que utilitza una inspiració lenta i profunda per a mobilitzar les secrecions de les vies respiratòries proximals, com per exemple en casos de bronquitis.

Tècnica que utilitza una espiració lenta, amb un volum d'aire alt i un flux baix, per a mobilitzar les secrecions de les vies respiratòries mediàniques fins a les proximals.

Tècnica que utilitza una espiració lenta i prolongada amb la glotis oberta, per a augmentar la interacció entre l'aire i el moc i desplaçar les secrecions.

Tècnica que utilitza un inspiròmetre incentiv per a motivar la inspiració, especialment útil per a nens.

Un desequilibri entre l'aportació i el consum d'oxigen al miocardi, sovint causat per lesions d'arterioesclerosi.

Un tipus de cardiopatia isquèmica caracteritzat per una disminució gradual del flux sanguini en les arteries coronàries.

Un tipus de cardiopatia isquèmica caracteritzat per un bloqueig total o parcial repte de les areries coronàries.

Un tipus de síndrome coronari agut on la necrosi afecta tot el gruix del miocardi i es detecta una elevació del segment ST en un electrocardiograma.

Un tipus de síndrome coronari agut on la necrosi afecta el miocardi, però no es detecta una elevació del segment ST en un electrocardiograma.

Una condició que es caracteritza per una dilatació del ventricle, que pot superar els límits fisiològics i que pot no retornar al seu estat inicial.

Una condició caracteritzada per un engrossiment del miocardi, especialment al septe, que pot obstruir la sortida de sang del ventricle.

Un tractament mèdic que té com a objectiu desfer el coàgul que està bloquejant l'arteria coronària.

La hipòxia es produeix quan el nivell d’oxigen als teixits és massa baix. Això pot passar per diversos motius, com ara una reducció en el subministrament d’oxigen als pulmons, una disminució de la capacitat de la sang per transportar oxigen o una alteració en la capacitat dels teixits d’utilitzar l’oxigen.

La insuficiència respiratòria es caracteritza per una disminució de la pressió parcial d’oxigen arterial (PaO2) per sota de 60 mm Hg, que indica una incapacitat del sistema respiratori d’efectuar l’intercanvi gasós necessari per al metabolisme cel·lular.

La insuficiència respiratòria es classifica en dos tipus, amb diferents característiques: Tipus 1: La pressió parcial d'oxigen arterial (PaO2) disminueix mentre que la pressió parcial de diòxid de carboni arterial (PaCO2) es manté normal o baixa. Tipus 2: La PaO2 disminueix i la PaCO2 augmenta (per sobre de 45 mm Hg).

La broncoconstricció es produeix quan els bronquíols, les vies respiratòries més petites dels pulmons, es contrauen. Això pot causar dificultat per respirar, sibilàncies i roncs.

La hipòxia és un estat en què la quantitat d’oxigen disponible als teixits és insuficient. La causa principal de la hipòxia és la ronyo, ja que es troba més lluny del cor i els pulmons, allunyant-lo de la normalitat.

Una hipoxèmia es produeix quan hi ha un baix nivell d’oxigen a la sang. En reacció a aquest estat, la circulació pulmonar pot experimentar una vasoconstricció, que por provocar hipertensió pulmonar.

Un valor anormal en la PaO2 (pressió parcial d’oxigen arterial) pot ser un factor determinant de la causa o l’origen de la insuficiència respiratòria. La insuficiència respiratòria es considera greu quan la PaO2 es troba per sota dels 60 mm Hg.

En la patologia restrictiva, la capacitat del pulmó d’expandir-se està limitada degut a un problema en l’interstici pulmonar, afectant directament la capacitat d’intercanvi gasós.

Una prova que involucra caminar amb una velocitat determinada durant un període de temps determinat per avaluar la capacitat funcional del pacient.

Un programa de fisioteràpia dirigit a millorar la capacitat del pacient de respirar, reduint la dificultat per exhalar l'aire.

Un grup de malalties que afecten els pulmons i fan que sigui difícil exhalar l'aire, pel que la llum de les vies respiratòries està disminuïda a causa de diversos factors com la contracció muscular, la inflamació i l'acumulació de moc.

Un grup de malalties que afecten els pulmons i fan que sigui difícil inhalar l'aire, ja que els pulmons es tornen més rígids i rígids.

Mètodes que s'utilitzen en fisioteràpia per a millorar la funció respiratòria del pacient. Aquestes tècniques se centren en aprendre a respirar correctament per a optimitzar l'entrada i sortida de l'aire.

Una malaltia respiratòria crònica que afecta els pulmons i dificulta la respiració.

Un dels controls que es realitzen durant les sessions de fisioteràpia, mesurant la quantitat d'oxigen en la sang.

Malaltia cardíaca que es caracteritza per un dolor al pit que es produeix quan el cor no rep prou oxigen.