Estructura i Funcions de la Pell

La pell és l'òrgan més gran del cos humà, representant el 16% del seu pes. Està composta per tres capes: epidermis, dermis i hipodermis. La capa de la pell més externa és l'epidermis, un teixit epitelial que protegeix el cos.

La pell té diverses funcions, la més important és la protecció contra agents externs nocius com la radiació solar o els microorganismes. També regula la temperatura del cos, excreta substàncies i permet la sensibilitat al tacte, la temperatura, la pressió i el dolor.

L'epidermis està formada per cinc capes: la capa basal, la capa espinosa, la capa granulosa, la capa lúcida i la capa còrnia. Aquesta última és la capa més externa i està formada per cèl·lules mortes carregades de queratina.

La capa basal és la més interna de l'epidermis, on es troben les cèl·lules que es divideixen per a produir noves cèl·lules. Aquesta capa també conté melanòcits, que produiran la melanina, el pigment que ens dóna el color a la pell.

La dermis és la capa mitjana de la pell, un teixit connectiu que dóna suport a l'epidermis. Conté vasos sanguinis, terminacions nervioses i glàndules sudorípares.

La dermis papilar és la capa superficial de la dermis i conté teixit connectiu lax amb fibres de col·lagen i fibroblasts. La dermis reticular, la capa més profunda, és més densa i està formada per fibres de col·lagen i fibres elàstiques.

Les línies i solcs de la pell són característiques úniques de cada persona. Poden ser arrugues o solcs de moviment i poden variar segons la zona del cos.

La queratina és una proteïna que es troba en la capa còrnia de l'epidermis. La queratina fa a la pell impermeable a l'aigua i la protegeix de les agressions externes.

Els melanòcits són cèl·lules que es troben a la capa basal de l'epidermis i a la dermis. Produeixen la melanina, el pigment que ens dóna el color a la pell. La quantitat de melanina que produïm depèn de factors com la raça i l'exposició al sol.

Les cèl·lules de Langerhans són cèl·lules immunitàries que es troben a l'epidermis i a la dermis. Aquestes cèl·lules reconeixen i combaten microorganismes que ingressen a la pell.

Les cèl·lules dermiques són els components principals del teixit que formen la dermis. Inclouen els fibroblasts, les cèl·lules mesenquimàtiques que produeixen col·lagen i elastina, els mastòcits que alliberen histamina i altres mediadors en cas de reaccions al·lèrgiques, els macròfags que engloben i digereixen patògens, els limfòcits que participen en la resposta immunitària, els adipòcits que emmagatzemen greix i la MEC (matriu extracel·lular), composta per una substància fonamental rica en proteoglicans i fibres com ara el col·lagen (75%) i l'elastina (4%).

L'hipodermis és la capa més profunda de la pell. Està composta principalment per teixit connectiu laxe i teixit adipós, formant el panicle adipós o subcutani. Aquest teixit adipós és més abundant en els nadons, ja que té una funció protectora. L'hipodermis també conté vasos sanguinis i nervis, i representa aproximadament l'1-2% del greix corporal. La seva funció principal és proporcionar suport i unir la pell als òrgans adjacents.

La pell gruixuda es troba a les zones de la pell amb més fricció, com ara les plantes dels peus i les palmes de les mans. Té una epidermis més gruixuda i els òrgans sensorials estan encapsulats a la dermis. No té fol·licles pilosos ni glàndules sebàcies.

La pell fina es troba en la majoria de la pell del cos. Té una epidermis més fina i no té els òrgans sensorials encapsulats. Presenta fol·licles pilosos i glàndules sebàcies.

La vascularització de la pell es concentra en la dermis i l'hipodermis, mentre que l'epidermis no té vasos sanguinis propis. Les anastomosis arteriovenoses, connexions directes entre artèries i venes que no passen per un plexe capil·lar, són importants en la termoregulació, permetent canviar el flux sanguini per a la regulació de la temperatura.

La innervació de la pell és la xarxa de nervis que li permet percebre el seu entorn i controlar les seves funcions. La innervació eferent (d'allunyament del SNC) regula la termoregulació, la sudoració, les glàndules i les cèl·lules musculars. La innervació aferent (d'aproximació al SNC) capta informació del medi extern gràcies a receptors sensitius, com ara els externoreceptors, receptors de temperatura i receptors de pressió.

Els externoreceptors, localitzats a l'epidermis i la dermis papil·lar, detecten el tacte i el dolor. Els receptors tèrmics, situats a la dermis reticular, s'encarreguen de detectar la temperatura. Els receptors de pressió es troben a l'hipodermis, les fàscies aponeuròtiques i els lligaments i detecten la pressió.

Els term lliures són fibres nervioses a l'epidermis que detecten el dolor. El corpuscle de Meissner es troba a les papil·les dermiques, és encapsulat per teixit connectiu i cèl·lules endotelials, i detecta el tacte però no el dolor. El corpuscle de Paccini, situat a l'hipodermis i capes més profundes, detecta la pressió i la vibració.

El corpuscle de Krause-Ruffini, situat a la dermis reticular profunda, està encapsulat per teixit connectiu i líquid. És sensible a la temperatura, detectant canvis de densitat del líquid segons la temperatura.

La pell és el teixit més extens del cos. Actua com a barrera protectora contra el medi ambient, regula la temperatura corporal, i participa en el sentit del tacte i dolor.