Desenvolupament Humà i Teories del Desenvolupament

La regulació externa es converteix en autoregulació al llarg del desenvolupament.
La dependència es transforma en autonomia gradualment.
El desenvolupament succeeix a diferents ritmes entre persones.
Les franges d'edat per a cada etapa del desenvolupament són arbitràries i varien segons la cultura.
Influències externes i internes s'interrelacionen en el desenvolupament.
El desenvolupament ocorre en contextos, ja que no vivim aïllats.
El desenvolupament és adaptatiu i pot ser reversible.
La interacció entre genètica i ambient dona forma al desenvolupament.
No existeixen dos perfils de desenvolupament idèntics.

Els models són intents de sistematitzar i descriure el desenvolupament.
Els models mecanicistes, organicistes i contextuals-dialèctics són tres grans models del desenvolupament.
Les teories ofereixen explicacions i prediccions organitzades sobre fenòmens del desenvolupament, basades en un marc de referència.
Les theories s'han de sotmetre a avaluació a través de la investigació.

Es centra en l'estudi dels aspectes emocionals i socials al llarg de la vida.
Aborda la formació dels primers vincles afectius, la construcció de la identitat social i moral, el desenvolupament de la personalitat a l'edat adulta i els aspectes emocionals i socials a la vellesa.
No existeix un model teòric únic per explicar tot el desenvolupament socioafectiu, però hi ha teories que expliquen àrees específiques.

La socialització és el procés d'incorporació del nen a la societat i cultura.
Inclou processos com la formació de vincles afectius, l'adquisició de valors i normes, l'aprenentatge de costums i la construcció de la identitat.
Els estudis actuals sobre la socialització estudien el canvi emocional en entorns naturals, tenint en compte les interaccions entre diferents factors.
La socialització és bidireccional: el nen juga un paper actiu des del principi.
La interacció en díades, tríades i grups és important en la socialització.

Les emocions, la regulació emocional i el temperament són tema d'estudi actual.
La comprensió dels estats interns dels demés, l'anàlisi de contexts socials i la resolució de conflictes són habilitats cognitives importants per a les relacions socials.
El rol de la cultura en la socialització és un altre tema crucial.

Durant els primers mesos de vida, la resposta emocional del bebè no sempre és adequada a l'estímul.
La maduració de les estructures neurològiques pot ser un factor en la resposta emocional.
Diferents components del sistema emocional es desenvolupen a diferents moments.

Les expressions emocionals emeten senyals que regulen la conducta dels cuidadors.
Diferents expressions emocionals transmeten informació diferent:
- Interès i alegria → prolongar la interacció.
- Còlera → finalitzar l'activitat.
- Tristesa i por → necessitat de protecció i consol.
La diferenciació entre les emocions evoluciona durant els primers dos anys.

Els nens no només reconeixen i interpreten les emocions dels altres, sinó que també les comparteixen.
La resposta empàtica es basa en un instint biològic present des dels primers dies.
A mesura que es desenvolupen, els nens passen de simplement imitar les emocions a interessar-se pel benestar dels altres.
La relació d'apego proporciona el context per al desenvolupament de l'empatia.

La regulació emocional és un factor clau per a la intel·ligència emocional, no la intel·ligència cognitiva com s'havia cregut tradicionalment.
Comprendre que dues emocions oposades poden coexistir en una mateixa situació és un component important de la regulació.
A l'edat adulta s'assumeix que les emocions ambivalents són possibles.

Les regles sobre expressar les emocions varien segons la cultura.
Els infants adquireixen la comprensió de les regles d'expressió emocional al voltant dels 6 anys.
El control emocional serveix per a protegir-se a si mateix i als altres.
Les diferències entre nens i nenes en la expressió emocional poden estar condicionades per estereotips de gènere.

La capacitat de regulació emocional es desenvolupa ja en la primera infància, però les etapes escolar i preescolar són clau.
Hi ha dues estratègies de control:
- Centrat en el problema: modificar la font de l'estat emocional.
- Centrat en l'emoció: modular el propi estat emocional.
L'ús d'estratègies distractores suggereix que els nens són conscients que poden canviar els seus estats emocionals, però no sempre saben com.
Cap als 7 anys, els nens desenvolupen la consciència que les emocions van perdent intensitat amb el temps.
Cap als 8 anys, els nens aprenen a utilitzar la distracció cognitiva com a mètode de regulació.

Els pares que tenen dificultats per a regular les seves pròpies emocions poden tenir dificultats per ajudar als seus fills a afrontar les seves.
Les famílies Laissez faire poden ser permissives, però no ofereixen eines als seus fills per gestionar les emocions.
L'educació emocional dels pares és vital per a ajudar els fills a entendre, gestionar i comunicar les seves emocions.
Validar les emocions, escoltar empàticament, identificar i nombrar les emocions, ajudar a identificar els objectius del nen i explorar estratègies de solució del problema són aspectes importants de l'educació emocional.

La família és un sistema de relacions de parentiu.
Els cuidadors de referència asseguren la supervivència dels bebès i els integren a la societat.
Les relacions en la família poden ser simètriques o asimètriques.
L'accentuació de la intensitat, individuació i perdurabilitat dels llaços d'aferrament són conseqüències de la immaduresa del bebè.
Els estudis inicials en el desenvolupament de l'aferrament es centraven en la satisfacció de les necessitats fisiològiques.
Bowbly va formular la seva teoria sobre l'aferrament inspirant-se en els treballs dels etòlegs.

L'establiment del vincle d'aferrament és crucial per al desenvolupament emocional i social.
La separació duradora de la figura de referència pot tenir conseqüències negatives.
El nen juga un paper actiu en la formació del vincle d'aferrament.
L'aferrament és la primera necessitat afectiva del nen.