Art i Arquitectura de l'Epoca Hel·lenística

La transició de l'època clàssica a hel·lenística es caracteritza per la pèrdua d'autonomia de les polis gregues, l'expansió de la cultura grega més enllà del món egeu i el sorgiment de grans imperis i monarquies en lloc de les ciutats-estat.

L'època hel·lenística, que va del 336 aC al 31 aC, es caracteritza per l'expansió de la cultura grega i la seva fusió amb les cultures orientals després de les conquestes d'Alexandre el Gran.

Els regnes hel·lenístics van sorgir després de la mort d'Alexandre el Gran, dividint el seu imperi en diversos territoris.

L'art hel·lenístic va sorgir d'una fusió única d'elements grecs tradicionals amb noves influències orientals, com la cultura egípcia i mesopotàmica.

L'art grecobudista va sorgir com una manifestació artística que fusionava la tradició grega clàssica amb el budisme, caracteritzada per un fort idealisme realista i una descripció sensual.

La cultura hel·lenística era més cosmopolita que la cultura localista de les polis gregues.

L'època hel·lenística va veure el desenvolupament del comerç i l'intercanvi cultural entre Grècia i les cultures orientals.

Alexandre el Gran va conquistar l'Imperi Persa en només quatre anys (334-330 aC), expandint la cultura grega fins a l'Índia.

Un espai rectangular cobert amb una planta allargada, format per una successió de columnes o pilars. Era un element fonamental en l'urbanisme grec, proporcionant espais coberts per a la vida pública i comercial de les ciutats. Principalment a l'àgora de les ciutats gregues.

Un edifici rectangular amb grades a tres costats. Al centre s'hi posava la persona que parlava. Als angles hi havia les escales. Era fonamental per al funcionament de la democràcia grega, proporcionant un espai per a les deliberacions polítiques i la presa de decisions del consell de ciutadans.

El gimnàs dels grecs. Consistia en un espai rectangular on els atletes podien dur a terme els seus entrenaments gimnàstics o atlètics. Al voltant del rectangle hi havia un espai cobert (com estoes) per quan plovia o feia massa fred per estar a l'aire lliure.

Una creació grega relacionada, al principi, amb el culte al déu del vi, Dionís. Posteriorment, però, les representacions teatrals es van deslliurar d'aquest culte religiós i van passar a ser domèstiques on feien crítiques als personatges importants. Els primers teatres eren de fusta i el públic estava dret. Més tard es van començar a fer de pedra i s'hi van afegir grades en forma de semicercle. Estaven apartats de les ciutats aprofitant desnivells naturals i eren a l'aire lliure. Al començament el públic es barrejava però posteriorment es repartien segons les classes socials. Els teatres doncs, eren edificis de culte, de religió i d'esbarjo. Compost bàsicament de tres parts: l'orquestra, l'auditori i l'escenari.

Es desenvolupa en sentit allargat, les grades solen estar recolzades a la part baixa d'un turó, però no sempre és possible i a vegades es fabriquen. El de Delfos és un dels més ben conservats, és del s.IV.

Un espai públic central a les ciutats gregues, on es reunien els ciutadans per a activitats comercials, socials i polítiques. Era el cor de les ciutats.

Un edifici o espai públic en una ciutat grega que funcionava com un consell municipal o un lloc de reunió per als ciutadans.

Un edifici religiós grec dedicat a un déu o deessa en particular.

Un espai amb forma allargada i rectangular, amb un extrem recte i l'altre en forma de semicercle. Era un lloc per a competicions de cant, poesia i, de vegades, teatre i reunions polítiques.

L'espai principal d'un temple grec, que conté l'estàtua de la divinitat.

El peristil és l'espai exterior d'un temple grec envoltat de columnes.

Els ordres arquitectònics són diferents estils de columnes que es caracteritzen per les seves formes i decoracions úniques.

Un frontó triangular decorat amb escultures que se situa a la part superior de la façana d'un temple grec.

L'entaulament és una part horitzontal que recolza les columnes, composta per tres elements: l'arquitrau, el fris i la cornisa.

La plataforma amb graons que s'utilitza per a elevar els temples grecs.

Els temples grecs solen estar orientats d'est a oest, amb l'entrada principal cap a l'est.

Tècnica decorativa que consisteix en incrustar petites peces de pedra en un fons de ciment per a decorar terres o murs.

Tipus de mosaic que s'utilitza amb còdols de pedra, petits i naturals, de rius secs i platges. Poden ser de colors.

Tipus de mosaic que utilitza tessel·les, peces petites de pedra de colors, tallades de forma més o menys regular.

Tècnica de mosaic que utilitza tessel·les molt petites (0.5-1 cm) per a crear un resultat més detallat i amb contorns ben definits.

Ceràmica del segle V a.C. a Grècia, caracteritzada per l'ús de color vermell i la representació detallada de figures que ocupen tot l'espai.

En un temple grec, era la sala principal que albergava l'estàtua de la divinitat. Era el santuari interior del temple.

Un propileu era l'entrada monumental d'un temple grec, formada per un pòrtic amb portes i escales que conduïen a l'espai sagrat.

Els temples grecs es basaven en l'harmonia i l'equilibri. S'articulaven a partir de la repetició d'elements i s'ajustaven a la proporció humana.

Els temples grecs es construïen sobre una plataforma elevada de tres graons anomenada estereobat. Aquesta plataforma suportava les columnes del peristil i les parets de la naos.

Les columnes dels temples grecs sostenien un entaulament horitzontal, compost per un arquitrau, un fris i una cornisa. Aquest entaulament era una part important de la decoració del temple.

Hi havia tres ordres arquitectònics en l'arquitectura grega clàssica: Dòric, Jònic i Corinti. Cada ordre es caracteritzava per un tipus específic de columna i decoració.

Els temples circulars, com el Tholos de Delfos, eren structures religioses caracteritzades per columnes circulars que envoltaven la sala sagrada.

La proporció àurea, també coneguda com a nombre auri o nombre daurat, és una relació matemàtica aproximada a 1.618 que s'observa en la natura i en l'art. Aquest valor es considera harmònic i estèticament agradable.

Miquel Àngel va aplicar la proporció àurea a la planta de la Basílica de Sant Pere, determinant la distància entre l'entrada i l'altar major, així com la relació entre la línia central i les parets laterals.

El disseny de la cúpula de Sant Pere, la seva alçada i diàmetre, segueix una proporció similar a la proporció àurea, creant així un equilibri estètic.

Le Corbusier, reconegut arquitecte modernista, va incorporar la proporció àurea al disseny de la Villa Savoye, aplicant-la en diversos aspectes, com la façana, la planta i els detalls de les finestres i portes.

La façana de la Villa Savoye està dissenyada segons la proporció àurea. Les finestres i els elements arquitectònics de la façana principal segueixen la relació de 1.618 en la seva distribució.

Le Corbusier va utilitzar la proporció àurea per establir la relació entre les diferents àrees de la Villa Savoye, com les zones comunes i privades, creant un flux harmònic a través dels espais.

La mida de les finestres i portes de la Villa Savoye està dissenyada per seguir la proporció àurea, creant un espai interior equilibrat i estèticament agradable.

La proporció de l'altura de la Torre de Pisa i el seu diàmetre, tot i que no correspon exactament a la proporció àurea, evidencia un principi d'equilibri estètic semblant.