Dossier Grècia 24 - Art Grec PDF

Art grec CONTEXT HISTÒRIC La civilització grega la podem dividir en: Època arcaica (776-490 aC): el control polític de les polis (La polis inclou tant a la ciutat com el seu territori circumdant en el que s’ubiquen els pobles) l’exerceix una aristocràcia que també és propietària de les terres, aques...

Art grec CONTEXT HISTÒRIC La civilització grega la podem dividir en: Època arcaica (776-490 aC): el control polític de les polis (La polis inclou tant a la ciutat com el seu territori circumdant en el que s’ubiquen els pobles) l’exerceix una aristocràcia que també és propietària de les terres, aquests eren anomenats “Aristoi” (els millors). Això, juntament amb el creixement demogràfic, la pobresa i escassa productivitat del sòl, explica el fenomen de les colonitzacions: migracions de la població grega cap a altres indrets de la Mediterrània, on funden noves polis (Empúries, per exemple). D’aquesta manera, van estenent la seva cultura alhora que esdevenen uns grans navegants. Introducció de l'alfabet: Els grecs van adoptar i adaptar l'alfabet fenici, creant un sistema d'escriptura de 24 caràcters. Aquest nou alfabet va incloure vocals, una innovació important que va facilitar l'escriptura i la lectura. 1. Gran colonització: Els grecs van expandir-se per tota la Mediterrània i el Mar Negre, fundant més de 400 noves ciutats estat. Aquesta expansió va promoure l'intercanvi cultural i comercial amb altres civilitzacions. 2. Sorgiment de la πόλις (polis): Es va desenvolupar el concepte de ciutat-estat, que va esdevenir la unitat política i social fonamental de la Grècia antiga 3. Introducció de la moneda: Les primeres monedes gregues van aparèixer en aquest període, inicialment a les ciutats jòniques i després estenent-se per tot el món grec. Això va revolucionar el comerç i l'economia. 4. Influències orientals: Durant els segles VIII i VII aC, Grècia va rebre importants influències d'Orient, especialment en l'art i la religió. L'època arcaica va finalitzar amb la Revolta Jònica (dècada del 490 aC), que va desembocar en les guerres mèdiques contra l'Imperi Persa. Època clàssica (490-336 aC): Guerres Mèdiques (490-479 aC) 490 aC: Primera Guerra Mèdica. Els perses ataquen les illes gregues de l'Egeu i la costa est de Grècia. Els atenencs els derroten a la Batalla de Marató. 480 aC: Segona Guerra Mèdica. Gran expedició persa contra Grècia: Batalla de les Termòpiles: Els espartans frenen temporalment l'avanç persa. Batalla de Salamina: La flota grega derrota la persa. 479 aC: Batalla de Platea. Victòria decisiva grega que expulsa els perses de la península. 1 Apogeu d'Atenes Després de les Guerres Mèdiques, Atenes experimenta el seu màxim esplendor durant el segle V aC, destacant: Lideratge de la Lliga de Delos Desenvolupament de la democràcia malgrat les seves limitacions (les dones, els estrangers i els esclaus en queden al marge) Floriment cultural i artístic Atenes va controlar una gran quantitat de diners, que en gran part foren destinats a la construcció de temples i edificis lúdics com l’odèon, l’estadi, el teatre, l’hipòdrom i el buleuteri. Guerra del Peloponès (431-404 aC) Conflicte entre Atenes i Esparta que va enfrontar les principals polis gregues: Atenes i els seus aliats (principalment illes i costes de l'Egeu) contra Esparta i els seus aliats (majoritàriament del Peloponès)1. 429 aC: Mort de Pericles durant una epidèmia de pesta a Atenes. 404 aC: Derrota d'Atenes i inici de l'hegemonia espartana La guerra del Peloponès va canviar el mapa de l'Antiga Grècia. El cost econòmic de la guerra es va sentir en tota Grècia. Atenes mai va poder recuperar la seva antiga prosperitat. Esparta va imposar la seva hegemonia sobre els grecs i va instaurar governs oligàrquics. Atenes va ser reduïda pràcticament a un estat de sotmetiment en imposar Esparta sobre ella el govern dels Trenta Tirans, que va instaurar un règim de terror que va propiciar la volta de la democràcia. En altres ciutats va haver-hi també revoltes antiespartanes i Esparta va arribar a aliar-se amb els perses per a poder mantenir la seva hegemonia sobre els grecs. La Lliga Beòcia, comandada per Tebes, va vèncer al poderós exèrcit espartà en la batalla de Leuctra (371 a. C.). L'hegemonia de Tebes va durar poc, la crisi de les polis s'agreujava cada vegada més. Època hel·lenística (336-31 aC): les guerres civils entre les polis gregues, les crisi agràries, les pestes i la baixa demografia faciliten la seva conquesta per part dels macedonis. Alexandre el Gran conquereix un gran imperi que liderarà l’expansió de la cultura hel·lènica arribant fins al continent asiàtic, La civilització grega s'internacionalitza, difonen seva cultura i seu art. En morir Alejandro Magno (323 a. C.) se desenvolupà el període Hel·lenístic de l'art grec, on el centre cultural fou la Ciudad de Alexandria. Finalment, es fragmenta en diversos regnes hel·lenístics i els romans conquereixen Grècia, que passa a formar part del seu imperi (). Aquesta periodització coincideix amb les fases d'alça i crisi econòmica i militar de la història grega i amb els diferents períodes de l'arquitectura grega, la fase arcaica és d'evolució cap a la perfecció, la fase clàssica és el zenit, l'era dels grans mestres i, la fase hel·lenística la cultura 2 grega es torna universal incorporant les aportacions dels pobles orientals (Pèrsia i Egipte) (cultura hel·lenística). Era més cosmopolita a diferència de la cultura localista de les polis. La transició de l'època clàssica a hel·lenística es caracteritza per: La pèrdua d'autonomia de les polis gregues L'expansió de la cultura grega més enllà del món egeu. El sorgiment de grans imperis i monarquies en lloc de les ciutats-estat L'època hel·lenística (336-31 aC) es caracteritza per l'expansió de la cultura grega i la fusió amb les cultures orientals després de les conquestes d'Alexandre el Gran. Els principals aspectes d'aquest període són: Inici i expansió Comença amb l'ascens al tron d'Alexandre el Gran el 336 aC. Alexandre conquereix l'Imperi Persa en només quatre anys (334-330 aC). Expansió de la cultura grega des de Grècia fins a l'Índia. Regnes hel·lenístics Després de la mort d'Alexandre el 323 aC, el seu imperi es divideix en diversos regnes: Antigònides a Macedònia Selèucides a l'Orient Mitjà Ptolemeus a Egipte Altres regnes menors com els Atàlides a Pèrgam Característiques principals Fusió de cultures gregues i orientals. L'art hel·lenístic va ser el resultat d'una fusió única d'elements grecs tradicionals amb noves influències orientals, incloent-hi les cultures egípcia i mesopotàmica. Aquesta barreja va crear un estil distintiu i innovador que va caracteritzar el període hel·lenístic. La influència oriental es va reflectir en una major monumentalitat de les obres, com es pot veure en exemples com l'altar de Zeus a Pèrgam Predomini de la llengua grega en vastos territoris. Fundació de noves ciutats, com Alexandria. Desenvolupament del comerç i intercanvi cultural. Monarquies hereditàries amb culte al rei. Art grecobudista: Va sorgir una manifestació artística única que fusionava la tradició grega clàssica amb el budisme, caracteritzada per un fort idealisme realista i una descripció sensual. 3 Avenços culturals i científics Floriment de centres culturals com Alexandria, Antioquia i Pèrgam. Avenços en matemàtiques, astronomia i medicina. Desenvolupament de noves escoles filosòfiques. Declivi i final Intervenció progressiva de Roma als afers dels regnes hel·lenístics. Conquesta romana de la Magna Grècia i Sicília a finals del segle III aC. El període finalitza convencionalment amb la conquesta romana d'Egipte el 31 aC. L'època hel·lenística va ser un període de gran importància per a la difusió de la cultura grega i la seva fusió amb les tradicions orientals, creant una base cultural que influenciaria profundament el posterior Imperi Romà. 4  URBANISME A GRÈCIA Un dels elements essencials que va propiciar aquesta esplendor cultural va ser la pròpia organització sòcio-política dels hel·lens en Polis. El concepte de polis és el de ciutat-estat, és a dir, un conjunt de ciutats independents però amb una cultura, una religió i un sentiment hel·lènic comú. Cada polis tenia les seves lleis, la seva moneda, el seu exèrcit i el seu govern (Política deriva de polis + ètica = ciutat, norma de la). L'urbanisme a l'antiga Grècia va evolucionar significativament al llarg del temps: Període arcaic 1. Les primeres ciutats gregues es caracteritzaven per no tenir un sistema d'organització espacial preconcebut. 2. Els carrers i barris s'adaptaven a les característiques del terreny, sovint accidentat. 3. Les ciutats estaven fortificades i es desenvolupaven al voltant de centres comercials i de culte. Desenvolupament del sistema hipodàmic 1. Hipodamo de Mileto (nascut cap al 510 a.C.) va imposar l'urbanisme regular tant en teoria com en pràctica. El sistema hipodàmic consistia en una xarxa viària en forma de tauler d'escacs Les polis estaven organitzades a l'interior d'un espai entre muralles i a la zona més alta, anomenada acròpoli, és on es situaven els edificis de caràcter sagrat. Amb l'arribada de la democràcia les ciutats van anar creant nous elements urbanístics comuns de tipus social, econòmic i polític. La part més important de la ciutat era la plaça pública, anomenada àgora. Allí s'hi celebraven assemblees polítiques, l'administració de justícia, transaccions comercials. La polis grega es va estendre pel Mediterrani amb la colonització, adaptant-se a la diversitat orogràfica de cada lloc, el traçat urbà no guardaven cap ordre premeditat, les cases s’apilonaven formant carrers estrets e irregulars El canvi de model es produir durant el Hel·lenisme. Les noves ciutats fundades per Alejandro i successors apliquen les idees de Hipodamo de Mileto (498- 408 a.C.) qui, després de la destrucció de la seva ciutat por los perses projecta un plànol de calles rectes, ortogonal o en “damero”. La polis va adquirir amb el temps varies funcions: Militar: recintes emmurallades i elevades (Micenas). Econòmica: prop dels ports i creuament de camins pel comerç Estètica: satisfacció dels ideals de bellesa. Religiosa: concentració dels temples 5  ARQUITECTURA A GRÈCIA L’interès per l’home, que va caracteritzar tota la civilització grega va impregnar-ne també l’art. Així, l’arquitectura grega està feta a mida de l’home, i per cobrir les necessitats de la vida pública (àgores, temples, etc). Pel que fa al material era primerament adob i fusta i, posteriorment pedra i marbre blanc. Principis estètics D’altra banda, el fet que amb l’art cerquen l’estètica i la bellesa, els edificis estaven molt pintats i decorats. A diferència de l'arquitectura egípcia i mesopotàmica, que realitzaven edificis de proporcions colossals, els grecs creaven conjunts proporcionats amb equilibri, harmonia i bellesa, relació amb l'entorn natural i la topografia (santuari de Delfos). Elements constructius Arquitectura arquitravada: senzilla i uniforme basada en estructures horitzontals-verticals amb sostre a dues aigües. La columna (stylos) era la peça clau de l'edifici. El material característic del període d'esplendor és el marbre del Pentèlic ( muntanya) Els edificis estaven policromats van utilitzar colors forts i contrastats, com el vermell i el blau. Funcions A Grècia, s'hi van construir diferents tipus d'edificis i cada edifici complia una funció específica diferent. Tot i que en els següents apartats s'expliquen detalladament, en general podem classificar l'arquitectura grega en: arquitectura religiosa, on bàsicament destaca el temple que fou l'edifici més important i dels que s'han conservat més exemples. En aquest apartat també hi trobaríem els altars, monuments funeraris... arquitectura civil, on trobem els buleuteri (edificis de representació política popular) i els ekklesiasterion (recinte on s'acollien les assemblees ciutadanes), així com les àgores, les stoa i les acròpolis. Dins l'arquitectura civil podem parlar concretament de l'arquitectura lúdica, on destaquen sobretot els teatres i els estadis. Els grecs feien molta vida al carrer i, per tant, la majoria dels edificis que construïen eren públics. Els més habituals eren els següents: https://es.slideshare.net/STYVENERICSONCHIRINO/s2-ppt-urbanismo-griego-equipamientos-y-servicios 6 Estoa: Espai rectangular cobert de planta allargada i Format per una successió de columnes o pilars. Un element arquitectònic fonamental en l'urbanisme grec, proporcionant espais coberts per a la vida pública i comercial de les ciutats. Principalment a l'àgora de les ciutats gregues. Buleuteri: Tenien forma rectangular amb grades a tres costats. Al centre s’hi posava la persona que parlava. Als angles hi havia les escales. El buleuteri era fonamental per al funcionament de la democràcia grega, proporcionant un espai per a les deliberacions polítiques i la presa de decisions del consell de ciutadans. Palestra: el gimnàs pels grecs. Consistia en un espai rectangular on els atletes podien dur a terme els seus entrenaments gimnàstics o atlètics. Al voltant del rectangle hi havia un espai cobert (com estoes) per quan plovia o feia massa fred per estar a l’aire lliure. El Teatre: el teatre és una creació grega relacionada, al principi, amb el culte al déu del vi, Dionís. Posteriorment però, les representacions teatrals es van deslliurar d’aquest culte religiós i van passar a ser domèstiques on feien crítiques als personatges importants. Els primers teatres eren de fusta i el públic estava dret. Més tard es van començar a fer de pedra i s’hi van afegir les grades en forma de semicercle. Estaven apartats de les ciutats aprofitant desnivells naturals i eren a l’aire lliure. Al començament el públic es barrejava però posteriorment es repartien segons les classes socials. Els teatres doncs, eren edificis de culte, de religió i d’esbarjo. Compost bàsicament de tres parts, l'orquestra, l’auditori i l’escenari. 7 Els estadis Es desenvolupa en sentit allargat, les grades solen estar recolzades a la part baixa d’un turó, però no sempre és possible i a vegades es fabriquen. El de Delfos és un dels més ben conservats, és del s. IV. Forma rectangular allargada, extrem recte i l'altre en forma hemicicle. L’Odeó: estava destinat principalment a competicions de cant, poesia i a vegades també obres de teatre i reunions polítiques. La seva capacitat és molt reduïda, de poc més de 200 espectadors, per tant, espais exclusius que tenien la mateixa estructura principal que un teatre com l’Escena, l’Orquestra i la Càvea i l’edifici solia ser semicircular o en ocasions rectangular. Es diferenciava dels teatres regulars per ser més petit i estar parcial o totalment cobert. L'odeó va ser una innovació arquitectònica important en la cultura grega antiga, proporcionant un espai íntim i acústicament adequat per a actuacions musicals i literàries. El temple Els temples grecs tenen diverses característiques arquitectòniques que els fan únics: 1. Planta rectangular amb tres espais diferenciats: pronaos (entrada), naos o cel·la (cambra principal amb l'estàtua de la divinitat) i opistòdom (espai posterior per guardar el tresor). 2. Columnes que envolten l'edifici, formant el peristil. Es classifiquen en tres ordres: dòric, jònic i corinti, cadascun amb el seu estil distintiu. 3. Frontó triangular a la part superior de la façana, sovint decorat amb escultures. 4. Entaulament horitzontal sobre les columnes, compost per arquitrau, fris i cornisa. 5. Construcció sobre una plataforma elevada amb graons (estereòbat o crepidoma). 6. Orientació est-oest, amb l'entrada principal cap a l'est. 7. Ús de proporcions matemàtiques precises i simetria per aconseguir harmonia visual. 8. Implementació de correccions òptiques, com la curvatura subtil de les columnes (èntasi) i la inclinació lleugera cap a l'interior, per contrarestar distorsions visuals. 8  9. Materials de construcció com pedra calcària, marbre i fusta. 10. Decoració escultòrica detallada, especialment als frisos i frontons, representant escenes mitològiques i religioses. Aquestes característiques reflecteixen l'èmfasi grec en l'harmonia, la proporció i l'equilibri, creant edificis que no només eren llocs de culte, sinó també obres d'art arquitectòniques. Tant l'exterior del temple com l'interior tenien la mateixa importància degut a que els rituals i les processons es feien a l'exterior, però la deïtat estava a l'interior del recinte. Los temples grecs foren construïts per ser vistos des de fora, no per entrar en ells. Les cerimònies gregues consistien en processions al voltant dels temples, i sacrificis realitzades en altars situats en el exterior. El temple era la casa del deu i dins estava l’estàtua de la divinitat. No necessitaven amplitud en el interior sinó bellesa per fora. Es basaven en l'harmonia i l'equilibri. S'articulaven a partir de la repetició d'alguns elements per tal que fossin proporcionals a la mesura humana, evitant edificis colossals. Únicament durant l'etapa hel·lenística es va introduir la monumentalitat amb edificis religiosos més grans o noves tipologies com altars ( ex. Altar de Pèrgam), monuments funeraris ( monument de Mausol d'Halicarnàs). En principi eren de fusta, tot i que a partir del segle VII aC es va utilitzar la pedra, sobretot el marbre blanc. Aquest marbre blanc el policromaven de diversos colors com el blau, vermell, daurat...tot i que amb el pas dels segles s'ha perdut. Els temples es construïen en terreny elevat i sagrat i s'hi arribava per unes portes i escales anomenades " propileus", l'entrada. Parts del temple El temple consistia en una única sala, a la qual s’entrava per un pòrtic. La sala, que guardava la sal dels Deus, es deia naos (els romans li deien cella), hi havia un pòrtic (opistodomos) en la part darrera. El temple es construïa sobre una plataforma que constava de tres graons. El graó 9 superior es deia estilobat i aguantava les columnes del peristil i les parets de la naos. Les columnes sostenien un entaulament horitzontal compost per un arquitrau (franja de blocs rectangulars col·locada directament sobre columnes), coronat per un fris i rematat per una cornisa. Columnes i entaulaments van ser dissenyats d’acord amb l’ordre dòric, jònic i corinti. Temples circulars: estaven voltats de columnes i situats sobre un pòdium al qual s’accedia per unes escales. Els seus orígens van ser els Tholos(temples circulars de l’època micènica). Un exemple n’és el Santuari de Delfos. Els temples més importants Els principals temples que han arribat fins a nosaltres són el temple d’Hera a Paestum, el tresor de Sifnos a Delfos i el Tholos de Marmaria a Delfos, tots ells del segle VI. Però les principals obres arquitectòniques estan al segle V i a Atenes, allí es situa la fase de màxim esplendor. En el 447 Pèricles va encarregar a l'arquitecte Ictinos en col·laboració amb l'escultor Fidias el temple Parthenon, que havia d'albergar a la deessa protectora de la ciutat d'Atenes, Atenea Parthenos. Havia de ser un temple d'enormes proporcions, dòric, octàstil i perípter i realitzat tot ell en marbre blanc amb adorns policromades. Tot el peristil està inclinat cap a dintre donant-li a l'edifici una configuració piramidal alhora que augmenta la seva solidesa. El Partenó va romandre intacte molt anys, després va ser església bizantina, mesquita dels turcs i fins i tot caserna militar. Així en el 1675 va esclatar el magatzem de pólvora del seu interior i va quedar destruït parcialment. Ha estat atacat per la contaminació exagerada de la ciutat i avui dia està en plena reconstrucció. Compartint espai a l'Acròpoli d'Atenes amb el Partenó i molt prop d'ell se situa el temple d'Atenea Niké (victòria de Salamina), és un temple jònic en miniatura. És tetràstil i amfipròstil i amb columnes de fust monolític, sense tambors i famós pel fris decorat amb el relleu que ho circumda. També destaca de l'Acròpoli el temple del Erectión (Atenes) on podem observar la seva tribuna de les cariàtides. De l'època hel·lenística només destaca l'Altar de Zeus en Pèrgam (estem en ple declivi artístic i econòmic). És la mostra més significativa dels temples oberts d'aquest període. Es va construir sobre un alt sòcol decorat amb relleus i que porta a un pòrtic jònic al que s'accedeix per una escalinata. Ja no és un temple de proporcions humanes i en ell s'observa la grandiloqüència i l'ostentació pròpia dels Imperis Orientals. Avui dia es troba a Berlin. 10 ASSENTAMENTS GRECS A LA PENÍNSULA IBÈRICA De la majoria de les colònies gregues citades en els textos no existeixen restes arqueològiques. Possiblement van ser els enclavaments ibers o fenicis usats pels grecs per pernoctar i comercialitzar amb els indígenes, i van acabar per donar els seus propis noms grecs. Està provada la fundació grega en les colònies de Rhode (Roses) i Emporion (Empúries), mentre que Hemeroskopeion i Alonis en el litoral alacantí i Mainake a Màlaga, manquen de confirmació arqueològica. La influència grega va ser molt important en les poblacions ibers mediterrànies, entre les quals van difondre el seu alfabet, les seves produccions ceràmiques, la seva indústria artesanal, la seva religió i el seu art. Empúries Emporion va ser fundada pels colons de la ciutat de Massalia en el 600 a. C., i es va convertir ràpidament en una pròspera colònia, capçalera d'intercanvis amb l'interior. Els grecs portaven ceràmiques de luxe, perfums, va venir i oli i a canvi, exportaven metalls, sal, espart i lli. El lloc triat pels fundadors d'Empúries va ser una petita illa molt propera a la costa, avui unida al continent i ocupada pel poblet de Sant Martín d'Empúries. Els grecs la van denominar "Palaia Polis" (ciutat vella). Els seus habitants es van estendre després a terra ferma, a la "Neàpolis", on encara poden contemplar-se les ruïnes de la ciutat grega. LA PROPORCIÓ ÀURIA La proporció àuria ha estat utilitzada en arquitectura des de l'Antiga Grècia fins a l'era contemporània per crear espais i formes harmòniques i equilibrades. A continuació, t'ofereixo alguns exemples pràctics pas a pas de com s'ha aplicat la proporció àurea a l'arquitectura: Exemple 1: El Partenó d'Atenes (Antiga Grècia) El Partenó, un dels exemples més famosos de l'arquitectura clàssica, fa servir la proporció àurea en la seva planificació. Pas 1: Determinar les dimensions de l'edifici 11  La base del Partenó mesura aproximadament 69,5 metres de llargada per 30,9 metres d'amplada. Si es divideix la longitud per l'amplada (69,5 / 30,9), es té una proporció de 2,25. Tot i que no és exactament 1.618, aquesta proporció està relativament a prop de la proporció àurea (aproximadament 1.618), especialment si considerem altres elements dins de l'edifici. Pas 2: Aplicar la proporció àuria a la distància dels pilars Els pilars del Partenó estan disposats de manera que la distància entre ells també segueix una proporció similar. La col·locació dels pilars de la façana principal es pot considerar una aplicació de la regla de la proporció àurea, on la distància entre pilars gran segueix aquesta proporció en relació amb els pilars més petits. Pas 3: Aplicar la proporció àurea a la relació entre les alçades i les amplades de les columnes Les columnes del Partenó segueixen una proporció en què l'altura de la columna (des de la base fins al capitell) es relaciona amb el diàmetre de la base de la columna mitjançant la proporció àurea. Exemple 2: La Basílica de Sant Pere al Vaticà (Renaixement) Un altre exemple de l'aplicació de la proporció àurea es troba a la Basílica de Sant Pere al Vaticà, dissenyada per Miquel Àngel. Pas 1: Disseny de la planta de la basílica Miquel Àngel va utilitzar la proporció àurea per determinar la planta de la basílica. Si considerem la distància des de l'entrada fins a l'altar major (en aquest cas, la longitud de l'edifici) i la distància des de la línia central de l'edifici fins a les parets laterals, veiem que la disposició segueix una proporció que s'acosta a 1.618. Pas 2: L'ús de la proporció àurea en l'espai intern El disseny de la cúpula de Sant Pere, especialment la seva alçada i diàmetre, segueix també una proporció que s'assembla a la proporció àurea. Miquel Àngel va aplicar aquesta relació per garantir que l'estructura de la cúpula fos estèticament equilibrada. Exemple 3: La Casa de l'Arquitecte Le Corbusier: La Villa Savoye (1931) 12 Le Corbusier va aplicar la proporció àurea a diversos aspectes del disseny de la Villa Savoye, una de les seves obres més conegudes. Pas 1: Proporció a la façana La façana de la Villa Savoye està dissenyada segons la proporció àurea. Les finestres i els elements arquitectònics de la façana principal segueixen la relació de 1.618 en la seva distribució, tant en la seva alçada com en la seva amplada. Pas 2: La planta Le Corbusier va utilitzar la proporció àurea per establir la relació entre les diferents àrees de la casa. Per exemple, la distància entre els diferents espais interiors (com les zones comunes i privades) segueix aquesta proporció, creant un flux harmònic entre les àrees. Pas 3: Els detalls de les finestres i les portes La mida de les finestres i portes també està dissenyada per seguir la proporció àurea, de manera que l'espai interior es senti equilibrat i estèticament plaent. Exemple 4: La Torre de Pisa (Itàlia) Tot i que la Torre de Pisa és més coneguda pel seu inclinament, també es pot observar l'ús de la proporció àurea en el disseny de la seva estructura. Pas 1: Proporció de l'altura i el diàmetre de la base El diàmetre de la base de la Torre de Pisa és aproximadament 14,5 metres, mentre que l'altura total de la torre és de 57,6 metres. Si dividim l'altura per el diàmetre (57,6 / 14,5), obtenim una proporció de 3.97, que no és exactament la proporció àurea, però és una relació basada en un principi d'equilibri estètic similar. Pas 2: Proporció a la relació de les capes de la torre Les capes de la torre també estan dissenyades seguint una proporció que respecta una forma progressiva i harmònica. Cada capa successiva segueix una proporció amb la capa inferior que es podria associar amb la proporció àurea. Exemple 5: La Catedral de Notre-Dame de París (Gòtica) 13 La catedral de Notre-Dame és un altre exemple de com la proporció àurea es va integrar en el disseny d'un edifici religiós. Pas 1: Proporció a la façana La façana principal de la catedral segueix una proporció basada en la proporció àurea. Les dimensions de les portes, finestres i les torres laterals estan disposades seguint una relació visual de 1.618, creant una simetria natural en l'entrada. Pas 2: Les dimensions de l'interior A l'interior, la proporció àurea es veu aplicada en la relació entre la llargada i l'amplada de la nau central, així com en la disposició de les columnes i les arcades, creant una sensació d'espai equilibrat i harmònic. ESCULTURA GREGA Algunes dels trets més característics de l'escultura grega són entre d'altres: L'escultura grega, així com l'arquitectura es basava en la recerca de la bellesa i la realitat. La temàtica de l'escultura grega gira entorn a la representació humana ( ja siguin déus/deesses, atletes, sacerdotesses, herois de la mitologia clàssica...) Representa la bellesa a partir de cànons ( de la mateixa manera que a l'arquitectura s'usen els ordres) Els materials més utilitzats foren el marbre, el bronze i la fusta. Pel que fa al marbre que era el material preferit pels escultors, provenia en gran part de les canteres de la muntanya del Pentèlic a l'Àtica. Pel que fa al bronze al ser un material fungible es va reutilitzar en èpoques posteriors per armament pel que ens hem de basar en les restes de còpies que van realitzar els romans tot i que no són del tot fidels ja que per estabilitzar l'escultura hi podien afegir elements nous. També van utilitzar per realitzar escultures fusta revestida d'or i ivori ( el que coneixem com escultures criselefantines) i eren destinades per la decoració interior dels temples. Les escultures eren policromades però ens han arribat monocromes pel desgast de la llum i els anys han fet en el color. La funció de la majoria de les escultures gregues era la de decorar monuments públics i santuaris. Les primeres escultures es daten del segle VIII a.C. i eren petites figures de marfil, terracota o fang i de caràcter religiós o votiu, per donar gràcies als déus. També trobem les xòanon, escultures de culte fetes de fusta. L'escultura grega es manifesta en dues tipologies: relleu i escultura exempta. 14 L'escultura grega es divideix en 3 períodes: arcaic, clàssic i hel·lenístic. Període Arcaic (S. VII-V a. C.) Predomini figures de joves: Nois (kuros), figures nues dret; Les figures femenines (koré) vestides amb túniques o mantes amb detalls als plegaments. Sense sensació de moviment i hieratisme, estatisme. Sense trets personals, musculatura marcada. Ulls prominents, cabell geomètric. Braços enganxats al cos, frontalitat Període Clàssic (S.V i IV a.C) Recerca de l'ideal de bellesa i naturalitat. Idealització de la bellesa i preocupació per reproduir l'anatomia humana de forma equilibrada. Tot i això de vegades aquest fet creà contradiccions on el cos està fent un gran esforç que no es reflecteix en l'expressió de la cara ( ex. Discòbol, de Miró). Es perd la rigidesa i la frontalitat de l'etapa anterior. Introducció del moviment a partir de l'ús del contrapposto on la figura té una meitat tensa i l'altre distesa trencant la simetria i creant un equilibri en l'obra. El contrapposto es una pose de la figura que nace en la escultura para dar cierta sensación de movimiento, para salir de la rigidez, de la frontalidad. Para lograrlo, el peso del cuerpo recae sobre una pierna. La pierna opuesta (“contrapposto” quiere decir “opuesto”), flexiona un poco la rodilla y levanta sutilmente el pie. Entonces hombros y cadera ya no quedan totalmente horizontales, y al verse en una leve torsión (como girando un poco) la figura adquiere vitalidad, “se mueve”. Domini de la tècnica escultòrica. Utilització de canons per trobar relació-proporció matemàtica entre les parts de la figura- Policlet el Vell utilitzà el cànon 1/7 en obres com El Dorífor o el Diadumen. Els grans escultors per excel·lència d'aquesta etapa són: Policlet, Miró i Fídies. Aquest últim fou l'autor dels relleus del Partenó o les obres de l'Acròpoli d'Atenes per ordre de Pèricles. Els relleu de Fídies destaquen pel seu moviment i l'adaptació natural de les figures al timpà. Principals Obres: Sàtir en repòs El Dorífor El Discòbol Hermes Període Hel·lenístic (Segle IV-146 a. C.) Un cop vistos els períodes arcaic i clàssic ( amb les seves subdivisions) és hora d'estudiar el període hel·lenístic que trenca amb els cànons i l'equilibri clàssic. Etapa marcada per l'expansió d'Alexandre el Gran per Orient. Gran perfecció en la representació de la realitat escultòrica. 15 Les formes s'allunyen de la serenitat clàssica ( tot i que encara és present) per representar-se caracteritzades per la tensió i el moviment. Influència d'elements orientals a la cultura grega, fet insòlit ja que fins el moment Grècia no havia rebut influència prou significativa de cap altre cultura. Monumentalitat en les obres com es veu en exemples tal com l'altar de Zeus a Pèrgam, el temple d'Antíoc I o el mític colós de Rodes. Surten tallers especialitzats d'escultors així com escoles com a Alexandria, Atenes, Rodes o Pèrgam. Utilització del pathos per plasmar expressivitat i el patiment en les figures. El pathos se refiere a los sentimientos personales que aparecen en una composición de arte. Nova temàtica com grups escultòrics, retrat, escenes quotidianes, vells, el cos nu femení, nens, moribunds...temes que fins el moment no s'havien treballat pel fet que no es contemplaven dins els cànons clàssics. Roma inicia la seva expansió i incorpora els coneixements grecs a la seva cultura. És aquest fet el que genera que moltes de les escultures que ens han arribat siguin còpies romanes. Principals Obres: Gal moribund Venus de Milo Victoria de Samotràcia Laocoonte i el seus fills LA PINTURA GREGA Ceràmica Així com hi ha poques mostres conservades de pintura grega, per contra podem gaudir d'una gran quantitat d'exemples de decoració ceràmica ja sigui en forma de plat, vas, àmfora... Dins la ceràmica hi distingim tres períodes : ceràmica geomètrica, la ceràmica arcaica i la clàssica. 1. Ceràmica geomètrica ( segles X-VIII a.C) Influència de la ceràmica micènica. Decoració a base de sanefes geomètriques i lineals en franges paral·leles. Figura humana esquematitzada. No és fins el segle VIII a.C. que comença a destacar. 2. Ceràmica arcaica ( segles VII-V a.C) Figura humana més detallada i més gran. Podem diferenciar entre: ceràmica de figures negres: el fons és vermell i les figures negres representen escenes mitològiques dels poemes èpics d'Homer. ceràmica de figures vermelles: el fons és negre i les figures vermelles representen escenes de la vida quotidiana. Són figures més reals i detallades. 16 3. Ceràmica clàssica ( segle V a.C) Predomini de la ceràmica vermella. La representació de la figura passa a ocupar tot l'espai de la composició. Representació més detallista amb l'ús de tècniques ja pictòriques. Mosaic El mosaic és una tècnica emprada pels grec l'origen del qual es remunta a Mesopotàmia Consisteix en la decoració de terres o murs ja fossin públics o privats a partir d'un fons de ciment en el que s'hi incrustaven peces petites de pedra. Segons com fossin aquestes podem diferenciar entre: Mosaic de còdols: mosaic fet amb pedres petites naturals, blanques, de rius secs i platges. Podien estar acolorides. La temàtica que ens ha arribat són exemples d'escenes mitològiques i caça. Mosaic de tessel·les ( opus tesselatum): mosaic fet amb peces petites de pedra de colors i tallades de forma més o menys regular. Aquestes peces són anomenades tessel·les. Poc a poc aquesta tècnica va anar evolucionant i les peces es van anar tallant més fins a fer-se molt petites ( 0.5- 1cm. La tècnica utilitzada en aquest mosaic format per tessel·les tan petites s'anomena opus vermiculatum i el seu resultat permet perfilar i marcar el contorn de les figures. Les dues tècniques realitzades amb tessel·les van ser utilitzades més tard per la cultura romana. 17