TICs - Història i Conceptes Bàsics PDF

TICs U1. HISTÒRIA I CONCEPTES BÀSICS 1.1. Conceptes La filosofia moral, l’Ètica, no es limita a constatar els fets sinó que es pregunta, més enllà de la seva vigència, PER LA SEVA VALIDESA. MORAL ○ Del llatí moralis (manera de viure) Definicions: ○ Fa referència al conjunt de regles que es refereixen a la conducta i comportament de les persones com a grup social i que prescriuen o codifiquen dit comportament. ○ Conjunt de normes acceptades com a valides que conformen un catàleg de deures dels integrants d’un grup social que comparteix cultura, creences i valors, i que permet la catalogació dels actes humans com a bons o dolents en funció de que siguin conformes o no amb l'establert per les normes. ○ És la vivència quotidiana d’adhesió a valors, principis, normes a partir de les quals jutgem els actes com a correctes o incorrectes. ○ Vivències quotidianes, fets que poden ser estudiats per la Sociologia, la Història, la Psicologia… ÈTICA ○ Del grec ethos (hàbit) Definicions: ○ Ciència de la conducta, entesa com la actitud constant (conjunt d’accions conscients) dirigida a un fi. ○ Part de la filosofia que tracta del bé i del mal dels actes humans. ○ La filosofia moral, és a dir, la reflexió crítica i racional sobre la moral. S’interroga sobre si les morals (valors, principis, normes): Són legítimes (legalitat ≠ legitimitat) Tenen raó de ser L’esmentada raó és correcta Definicions de Francesc Torralba ○ Filosofia pràctica, és a dir, com a reflexió crítica i sistemàtica de l'acció que fem a la llum d'uns determinats criteris. Aquesta reflexió és imprescindible per a avaluar el que fem bé com a professionals, però també per a corregir el que no fem d'una manera correcta. ○ Crítica de la moral, és a dir, dels hàbits i costums col·lectius que desenvolupem en un espai i un temps. Existeixen hàbits i costums, especialment en relació amb les persones majors, que hem de millorar significativament. LLIBERTAT I RESPONSABILITAT Definicions: ○ Es neix amb una determinada constitució genètica i un context que no es trien però que configuren un determinat temperament. No obstant això. Cal tenir en compte la frase d'Ortega y Gasset. “Jo soc jo i les meves circumstàncies, i si no surto en les meves circumstàncies, tampoc em salvaré jo”. ○ L'home, a diferència dels animals, es veu obligat a modificar la seva herència o bé a reforçar-la, triant el seu propi caràcter. Per això, l'ètica connecta íntimament amb la idea de llibertat humana, de tal manera que, d'acord amb la qual sigui la idea de llibertat, així seran els posicionaments ètics. A major llibertat, major responsabilitat ètica. ○ Es pot dir que la llibertat humana es planteja almenys en dos aspectes: ○ La persona és lliure per a triar entre una diversitat de maneres de respondre a la seva situació. És a dir, la realitat, tant la personal com la del món li ofereix diferents possibilitats de resposta. ○ La persona és lliure de donar una resposta determinada i fixa. 1.2. Diferències entre ètica i moral: 1.3. La consciència moral: És la capacitat d’adonar-se de la càrrega de correcció/incorrecció dels nostres actes i jutjar-los/qüestionar-los. Al llarg de la vida d’una persona i de les societats, la consciència moral canvia el criteri a través del qual es jutgen els actes, i aquest és un canvi evolutiu. La reflexió crítica sobre la pròpia moral requereix certa preparació per distanciarse i dubtar-ne, cosa que afavoreix els xocs culturals. Si l’ètica ha d’esdevenir hàbit es necessita una consciència educada que reflexioni i superi adhesions inconscients a la moral. Nivells: ○ Etapa preconvencional: pròpia de la primera infància, en la qual l’individu te comportaments egocèntrics i orientats pel temor al càstig i la regla de la obediència. ○ Etapa convencional: quan ens interessa no només satisfer els desitjos, sinó ser acceptats pel grup. El bé passa a ser el que les convencions diuen. El bé i el mal tenen ara que veure amb el que és premiat (reforçat) o rebutjat o censurat pel grup. Es va fugint de la solitud i, pactant amb el grup. ○ Etapa postconvencional: quan es desenvolupa una capacitat crítica davant de l’establishment, el que està pactat, el status quo. Es desenvolupa un criteri per jutjar si les convencions mateixes són correctes o no. La persona és capaç de posicionar-se davant les convencions: No es té por a l’autonomia, a la llibertat, ni a ser rebutjat pel grup. Es critiquen les convencions per la insuficiència del criteri que identifica allò socialment vigent amb allò socialment vàlid. Es critica el preconvencional ja que s’adverteix que no perquè agradi una cosa ha de ser correcta. S’assumeix la capacitat de preguntar-se si es pot voler per a un mateix i per a tothom. Només quan s’arriba al nivell postconvencional la persona pot fer una crítica ètica de la seva consciència moral. 1.4. Origen de l’ètica com a disciplina: Sofistes (s. V aC) ○ La seva doctrina tenia com a característiques l'escepticisme, el relativisme i subjectivisme. ○ Protàgores va expressar: “l'home és la mesura de totes les coses”; “les coses són per a mi com a tu et sembla que són”. Es va dedicar a l'ensenyament basat en l'art del discurs persuasiu, exercitant als joves en les tècniques d'argüir a favor de les dues cares d'un mateix argument. No hi han valors ni veritats universals. Sòcrates ○ No estava d’acord amb els sofistes. ○ Pensava que la ciència (el coneixement) és la base de la moralitat. El més important és la virtut: “el major bé de l'home és parlar de la virtut tots els dies de la seva vida” ja que la virtut és l'hàbit d'obrar bé. Solament la virtut ens pot portar una felicitat perpètua i inalterable, perquè la virtut sempre té la mesura justa: res li falta. Plató ○ Analitza en comportament humà concloent que la vida de les persones no pot reduir-se a la satisfacció de les necessitats materials. ○ L'ésser humà ha de ser objecte d'un desenvolupament complet de la seva personalitat, d'acord amb les parts més elevades de la seva ànima, amb la finalitat d'aconseguir una felicitat identificada amb l'harmonia de la seva vida. Aristòtil ○ És considerat el pare de l’ètica perquè la va constituir com a disciplina independent. ○ La va definir com a part de la filosofia que mira el valor de la conducta humana: el “obrar”, el bé i el mal. ○ La virtut (excel·lència d’una cosa): la va definir com “el mode de ser pel qual l’home es fa bo i pel qual realitza bé la funció pròpia”. La millor virtut: la phroesis o prudència Ser virtuós, en definitiva, consisteix en saber escollir, en cada cas, el terme mig entre l’excés i el defecte. La prudència és una espècie de saber –una saviesa pràctica-, que s’adquireix sobre tot amb l’experiència, i que consisteix en la capacitat per a discernir quin és el terme mig o quin és el comportament correcte en cada cas. És la capacitat d’aplicar la regla justament en cada cas. Kant (s XVIII) ○ Primer filòsof que sistematitza i culmina el desenvolupament ètic amb la seva teoria de l’imperatiu categòric. ○ Actuar èticament equival a actuar racionalment. ○ Principis morals que han de guiar l’acció humana els anomena: imperatius categòrics. Imperatiu de la universalitat: hem de fer tot allò que vulguem veure convertit en norma general. Imperatiu de la dignitat humana: tot ésser humà ha de ser tractat sempre com un fi i mai únicament com un mitjà. 5. Ètiques de màxims i ètiques de mínims: MÀXIMS ○ Són aquelles ètiques que presenten un sistema de béns ordenats de manera jeràrquica; que ofereixen models de vida i conviden a orientar de tal manera la pròpia conducta que s'arribi a aconseguir una vida plenament realitzada o feliç. ○ També es parla de cosmovisions ètiques. Constitueixen el pluralisme ètic de la societat. Cada cosmovisió és una manera de veure la realitat en conjunt (tota) i de veure al ser humà. ○ Tota cosmovisió comporta una ètica ja que suposa una manera de veure la felicitat, la plenitud de l'ésser humà. ○ Exemples: socialisme i liberalisme, grans religions, ecologisme i feminisme… MÍNIMS O ÈTICA CIVIL ○ És un nou intent (després de la declaració dels DDHH) de construir una ètica universal. Aquesta proposta pretén buscar uns mínims ètics compartits entre tots els homes i dones. ○ Suposa: La confessionalitat de la societat La possibilitat d'una ètica purament racional Que els éssers humans viuen les seves ètiques de feliciteu i no podem esperar que puguin ser compartides. ○ L'Ètica Civil pretén assegurar uns mínims ètics compartits entre tots, que siguin la base per a elaborar la nostra legislació. No pretén ser una ètica independent de les altres ètiques, sinó que les suposa , ja que les persones viuen les seves particulars “ètiques de felicitat” o de màxims. ○ Mètode per a aconseguir aquests continguts mínims compartits i per a poder-los anar ampliant mètode de l'ètica Discursiva proposada per J Habermas i K O Apel. ○ Els continguts es busquen en un diàleg amb una sèrie de condicions com serien, per exemple: S'han de tenir presents a tots els afectats per la qüestió proposada. Tots as han de ser considerats interlocutors vàlids. Totes les conclusions sempre seran revisables fins que s'aconsegueixi una situació de veritable “comunicació racional”. Tots es poden manifestar la seva posició El diàleg proposat aconsegueix un consens sobre determinades qüestions, però aquest consens no és “ o “de majories”, sinó que hauria de ser una veritable convergència ètica entre tots els participants El fonament de tota norma moral radica en la seva legitimació a través del consens. Els continguts consensuats haurien de ser acceptats per tots i els continguts ètics de màxims o de felicitat, que viuen les diverses comunitats o individus, haurien de ser tolerats ja que no han estat consensuats. PUNTS A FAVOR: Acceptació pluralisme ètic. Cerca uns mínims que suposa compartits. No s'oposa a les ètiques de màxims. Dona resposta als problemes que compartim com a humanitat. Critica el consens entès com a pur acord estratègic de majories. Convida a tots els participants afectats per una qüestió a participar. Marca uns mínims ètics en una societat plural com a base de la legislació. Convida a tots els participants afectats per una qüestió a participar. PUNTS EN CONTRA (CRÍTICS): Si aquests continguts que proposa queden a un nivell molt genèric per a incloure molts participants , llavors deixarà en mans del Dret les seves concrecions. Com el Dret ha d'elaborar lleis concretes i aplicables emprarà un mètode de consens fàctic de majories. El pressupost de l'existència de valors ja compartits entre els humans és capital per a l'Ètica Civil, i constitueix un "a priori" que no es pot demostrar. Per tant, pot haver-hi grups que afirmin que no existeixen valors compartits més enllà de les diversitats culturals. Difícilment es compliran les condicions de diàleg que proposa l'Ètica Discursiva i, per tant, els continguts seran sempre provisionals i estaran sotmesos a posteriors aclariments. Aquest fet pot donar un caràcter de relativisme a les seves concrecions, de tal manera que pot fer que no siguin reses molt de debò per part de la gent. En un món postmodern, com l'actual, aquesta ètica es presenta com una proposta que encara creu en una racionalitat i en un projecte universalitzador en un món fragmentat i decebut de la raó. Aquesta ètica creu que els homes i les dones poden compartir una cosa comuna, encara que només sigui una racionalitat que permeti establir un diàleg per a buscar el que compartim com a humans. El mètode de l'Ètica Civil pressuposa crear prèviament les condicions d'igualtat entre els interlocutors vàlids. Per tant, és una ètica que demana una reforma social perquè tots, fins i tot la gent del Sud pugui realment participar. Si això no es realitza, llavors aquesta ètica només serà aplicable al Món Occidental i només servirà per a justificar el manteniment de les diferències entre el Sud i el Nord. L'Ètica Civil no es pot quedar només en "l'estètica del mètode", sinó que ha de fer possibles les condicions de possibilitat del diàleg. L'Ètica Civil, a pesar que ha de ser inclosa en el sistema educatiu dels països democràtics, no pretén substituir l'educació ètica o de valors que creiem que ha de donar-se dins de cada comunitat moral, ja que tots els valors estan relacionats i és en el si de les comunitats on s'han d'aprendre els models de comportament. L'educació es dona des d’una ètica de màxims, des d'un projecte de felicitat, de vida bona. Els valors de l'ètica mínima són fomentats i reforçats des de les virtuts de l'ètica màxima o de felicitat. L'educació ha de ser sistemàtica i integral, i no pot reduir-se a només uns valors, ja que és necessari viure en un univers de valors i aquest només ve donat per una proposta de màxims. Una altra qüestió seria que a les escoles, donat el pluralisme existent, amb nens procedents de comunitats amb projectes de felicitat diferents, intenti educar explícitament en els valors que promou l'Ètica Civil, deixant als pares i a les comunitats particulars la veritable educació axiològica. Per a definir l'Ètica Civil de manera que pugui ser ben acceptada per part de les ètiques de màxims es fa necessària l'afirmació de la seva provisionalitat, en el sentit que en si mateixa té la pretensió d'anar aprofundint en el diàleg , i que no queda només com una afirmació del que ja compartim. Una de les crítiques més importants ha estat que es converteixi en una ètica que menysvalori les diferències, i el particular. L'Ètica Civil, a pesar que es presenta amb vocació de globalitat, ens convida a tornar l'experiència ètica a les comunitat. Les ètiques de màxims només es poden viure dins de les comunitats particulars. Així, trobem un cert retorn de l'experiència ètica a les comunitats. Les ètiques neixen dins de comunitats, en les quals es desenvolupen projectes de sentit, de felicitat. 1.6. Ètica del cuidatge: Cuidar èticament significa, respectar en tot moment els drets inherents de la persona vulnerable, atendre les seves necessitats i acompanyar-la en el seu projecte de vida. Això exigeix, necessàriament, sensibilitat, tacte, competència científica i tècnica i, especialment, un tracte personalitzat que només és possible si un empatitza amb la situació real del seu destinatari. La cura és un art que es mou en el pla equidistant entre la indiferència i la ingerència. És fonamental recordar, en tot moment, que la persona cuidada no és un objecte, sinó un subjecte de drets, un ésser complex dotat de múltiples dimensions. Per a cuidar-li d'una manera integral, resulta bàsic parar esment a les seves quatre dimensions fonamentals: la física, la psíquica, la social i la espiritual. Això exigeix un abordatge interdisciplinari, que sumi diferents perspectives i que estigui centrat en la persona. U2. BIOÈTICA 1. Definició És l'ètica aplicada al camp sanitari. ELENA PÓSTIGO SOLANA: La bioètica s'ocupa de l'estudi sistemàtic i interdisciplinari de les accions de l'home sobre la vida humana, vegetal i animal, considerant les seves implicacions antropològiques i ètiques, amb la finalitat de veure racionalment, allò que és bo per a l'home, les futures generacions i l'ecosistema, per a trobar una possible solució clínica o elaborar una normativa jurídica adequada. En la bioètica intervenen moltes disciplines: medicina, infermeria, biologia, dret, política, economia, filosofia, etc. Com disciplina l'objecte material de bioètica són les accions de l'home sobre la vida en general (vegetal, animal i humana); en canvi, el seu objecte formal és, des de la perspectiva ètica, per a veure si aquestes accions són bones i fan a l'home millor o, per contra, li produeixen un mal a ell, a la humanitat i a les generacions futures. MONTSE ESQUERDA I ARESTE: “Una manera d’entendre i practicar l’assistència sanitària, basada en principis i valors” Ajuda en la deliberació de punts conflictius ○ Noves respostes a preguntes velles ○ Noves preguntes que requereixen noves respostes Recuperació de l’humanisme en la professió sanitària 2. Evolució de la bioètica 1927 Fritz Jahr: pastor protestant i teòleg, utilitza el terme per primera vegada. “L'ètica no podia romandre aliena a les dades subministrades per la ciència (…) Som responsables no sols de nosaltres mateixos i dels altres éssers humans, sinó també de la vida en general i del conjunt de la natura”. 1971 Van Ressenlaer Potter: oncòleg, parla de bioètica en l’article Bioethic: bridge to future. Alerta sobre el divorci entre en àmbit científic i l'humanístic. 1941-1945 Experiments del nazisme en la II Guerra Mundial. 1947 Codi de Nuremberg: regula la investigació amb éssers humans. 1948 Declaració de los DDHH. 1961 Escàndol de la talidomida 1932-1972 Caso Tuskegee (Alabama). Malalts de sífilis afroamericans. 1950-1970Willowbrook (NY): nens amb discapacitat psíquica infectats d’VHB. 1962 Comitè d’hemodiàlisi: criteris d’admissió 1962 Declarió de Helsinki: principis ètics per a la investigación amb persones (AMM) 1966 Henry K Beecher, publica en una revista de medicina diversos casos d’estudis no ètics. 1978 Publicació de l’informe Belmont: Principios y Guías éticos para la Protección de los sujetos humanos de investigación. 1979 Publicació de Principis d’Ètica Mèdica de Childress i Beauchamp. 3. Principis de bioètica LA BENEFICÈNCIA Deure d’actuar en benefici d’un altre: ○ Curar la malaltia ○ Millorar les condicions de vida de les persones ○ Augmentar el benestar de persones, grups, comunitats... No es pot lesionar a una persona a costa del benefici que es pot aconseguir per a unes altres. Aprendre que produirà benefici pot requerir exposar a persones a algun risc, la qüestió és valorar quan està justificat buscar uns certs beneficis, malgrat els riscos que pugui comportar, i quan els beneficis han de ser abandonats a causa dels riscos que comporten. L'expressió pràctica del principi de beneficència són les indicacions correctes, la cerca i consecució d'aquesta correcció implica una adequada capacitació del professional sanitari i uns recursos materials suficients. No es pot imposar la beneficència (seria paternalisme) NO MALEFICÈNCIA “Primun non nocere” (Hipócrates) Deure de no fer mal intencionadament. Abasta L’àmbit físic i el psicològic. Alguns filòsofs inclouen la beneficència i la no maleficència en un mateix principi. Però pot afirmar-se que existeix una major obligació de no fer mal que de realitzar un bé. L'expressió pràctica d'aquest principi serien les contraindicacions. En l'àmbit de l'actuació mèdica, ha de convenir-se en què sempre existeix el risc de provocar un mal i resulta primordial la ponderació d'aquest risc-benefici quan els professionals sanitaris pretenen realitzar un bé als seus pacients. “Abans la medicina era molt segura, barata però poc eficaç. Actualment la medicina és molt eficaç, cara però perillosa” JUSTICIA Deure de donar a cadascun allò que li pertoca Deure de tractar els casos iguals de manera igual Deure de repartir equitativament les càrregues i els beneficis en la societat No és fàcil distribuir els recursos quan aquests no són suficients. Sembla raonable donar a cadascú segons la seva necessitat i, en un sistema de seguretat social com el nostre, en cas de desigualtat inevitable: ○ Protegir al més dèbil? ○ Protegir anys de qualitat de vida? ○ (Exemples de llits individuals, trasplantament d’organs, respiradors en pandèmia COVID...) AUTONOMIA L’autonomia és la capacitat de l'ésser humà de desenvolupar, a partir de si mateix, una representació dels fins de la seva vida i dels mitjans per a aconseguir-los i, d'obrar sense constricció exterior d'acord amb aquesta representació. Conviccions de l’informe Belmont ○ Les persones han de ser tractades com a éssers autònoms ○ Les persones amb autonomia disminuïda han de ser protegides. Deure de respectar les decisions de les persones autònomes. Evita el paternalisme (necessitat de la confiança). No és únicament passiu (no interferència). Exigeix accions a favor de… La màxima expressió és el consentiment informat. Respectar el dret a no ser informat. Compte amb el “privilegi terapèutic” perquè edulcora la informació. Límits: ○ No ser competent per a decidir ○ Mal a uns altres (persones, animals, propietats, ecosistema…) Els pilars de l'autonomia són la informació i la competència. ○ INFORMACIÓ Atributs: que s’entengui, que sigui verídica, mesurada, discreta, prudent, esperançadora. Excepcions al deure d’informar No voler saber (no confondre amb pacte de silenci) La informació pot fer mal (privilegi terapèutic) La persona no és capaç d’entendre (no confondre amb dificultats comunicatives) Dades confidencials de tercers ○ VALORACIÓ DE LA COMPETÈNCIA És la valoració d'un cert nombre d'aptituds o habilitats psicològiques (criteris) que el pacient ha de tenir en grau suficient (estàndards). La incompetència mai no es pot pressuposar a priori (per exemple: "com és un toxicòman, assumeixo que és incompetent"), sinó que per poder considerar un individu incompetent, es farà sempre aquesta valoració (de manera implícita –a través de l’entrevista-o, si cal, explícita –fent servir tests adequats-). Les filles de l'autonomia: la decisió informada i la confidencialitat ○ Situacions en les es pot actuar sense consentiment explícit del pacient Risc per a la salut pública Risc/urgència vital per al pacient que no es pot expressar. Malaltia de declaració obligatòria o altres excepcions a la confidencialitat. No hi ha competència ni DVA ni familiars Desig de no ser informat (excepte quan hi ha risc per al propi pacient o per a altres o per exigències del tractament) ○ Confidencialitat: Obligació ètica i jurídica de no revelar dades de caràcter personal d’una altra persona Normes derivades del principi d’autonomia: ○ Dir la veritat. ○ Respectar la intimitat ○ Protegir la informació confidencial ○ Obtenir el consentiment dels pacients ○ Valorar la competència ○ Ajudar en la presa de decisions quan es sol·licita Aquests principis han de considerar-se instruments eficaços per a identificar els diferents problemes ètics que poden sorgir en la presa de decisions en la pràctica clínica. No obstant això, com en tot instrument, han de reconèixer-se uns certs límits. És necessari destacar que els freqüents conflictes que poden sorgir entre els principis d'autonomia i beneficència requereixen deliberació i en moltes ocasions la jerarquització entre aquests principis i també els comentats. “Necesitamos más hablar de la ética de los valores y las virtudes que la de los principios.” (FJ. Cambra) U3. DILEMES EN ELS DIFERENTS CAMPS DE LA BIOÈTICA 1. A l’inici de la vida: Quan podem parlar de la gestació d'una nova vida humana? quan li són aplicable els valors i drets que li són propis com a individu? Quan es considera persona? Te drets el fetus dintre del cos de la gestant? Investigació amb embrions? Interrupció Voluntària de l’embaràs: A partir de quin estat evolutiu del fetus? Dret del fetus? Riscos físics i psicològics per a la mare? “Nosotras parimos nosotras decidimos”? Donar opcions a la mare (economia, batecs del cor...)? Legislació espanyola: Ley Orgánica 2/2010, de 3 de marzo, de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo. ○ Es pot avortar fins la setmana 14. ○ Per patologia fetal o materna fins la setmana 22. ○ Patologia fetal incompatible amb la vida o patologia extremadament greu, es pot avortar més enllà de la setmana 22. Objecció de conciència ○ L'OC sorgeix del conflicte que es produeix quan xoquen el deure moral d'un professional de seguir els dictats de la seva consciència i el deure normatiu que aquest professional té de prestar una determinada assistència. És la negativa individual per a sotmetre's per raons de consciència a un acte mèdic que en principi seria legalment exigible. ○ L'objecció de consciència forma part del contingut essència de la llibertat ideològica i religiosa, recollit en l'article 16.1 de la Constitució. A ella va fer referència una sentència de l'Alt Tribunal que va establir jurisprudència. ○ L’OC institucional no està reconeguda legalment. ○ En tots els hospitals públics ha d’haver-hi persones disposades a practicar avortaments Legalització de la gestació subrogada? Nacionalització de nens nascuts per gestació subrogada? Tècniques de reproducció assistida: edat de la mare? Informació sobre donants de semen i d'òvuls? Manipulació d’ADN. Selecció de característiques físiques? Nens medicament? 2. En menors: Consentiment informat: A partir dels 16 anys poden decidir sobre tractaments i participació en estudis d’investigació sense la aprovació dels pares. A partir dels 14 anys se’ls demana opinió i es mesura el grau de maduresa. ○ Ley 41/2002, de 14 de noviembre, básica reguladora de la autonomía del paciente y de derechos y obligaciones en materia de información y documentación clínica. Interrupció voluntària de l’embaràs: A partir dels 16 anys poden decidir no comunicar als pares/mares/tutors l’avortament. ○ Ley Orgánica 1/2023, de 28 de febrero, por la que se modifica la Ley Orgánica 2/2010, de 3 de marzo, de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo. Confidencialitat amb les dades dels menors a partir dels 16 anys. Rebuig a la vacunació de nens i nenes 3. En atenció primària: Factors de riscs i estils de vida. Confidencialitat quan hi ha terceres persones implicades. Confidencialitat quan la informació no es dona en la consulta i afecta a tercers. Sospita de maltractaments en pacients ancians o persones dependents. Sospita d’abusos sexuals dintre de la família. Petició d’una exploració complementària no suficientment justificada. Problemes de conciència en la fase informativa de la interrupció voluntària de l’embaràs o de l’eutanàsia. Problemes d’interculturalitat. Exemple: mutilació genital femenina. Es pot arribar a prohibir la sortida de la nena del país. Rebuig a ser atesa per negació de malaltia. Mastectomia y ooforectomia preventives por carga genètica. Exigència de fàrmacs del pacient drogodependent. Exigència de baixa laboral. Prescripció en AP de medicaments pautats en atenció privada. El temps disponible del personal d’AP per a atendre als pacients. 4. En salut mental: Poca o nul·la consciència de malaltia en molts pacients. Les dificultats del diagnòstic: ○ Un diagnòstic no sempre correspon a un mateix pronòstic. ○ En un mateix diagnòstic pot variar molt la competència del pacient. ○ La valoració te moltes vegades component subjectiu. La utilització d’ingressos involuntaris i altres mesures restrictives com a part del tractament. Conflictes d’interessos entre pacient i família. El repte de les decisions compartides i de les voluntats anticipades. Avaluació de la competència. La responsabilitat del malalt mental. Intimitat vs seguretat en centres de salut mental. Càmares. La confidencialitat / secret professional amb afectació a tercers. (T. Tarasoff) La incapacitació legal.... Extingida. ○ En lloc de tutor són persones de reforç per a sanitat, economia... Investigació amb pacients de salut mental. Menors amb discapacitat: educació en centres especialitzats o en centres ordinaris? La Fageda 5. En l’envelliment: Sovint s’expliquen els problemas de salut i els posssibles tractaments als familiars. És molt comú el pacte de silenci entre professionals i família en quant a diagnòstic i pronòstic. Parlar a les persones grans cridant o com si tinguessin demència. Ser major no equival a ser sord ni a tenir demència. Tracte infantil. Negar o ni plantejar-se determinades tècniques diagnòstiques o terapèutiques amb l'única justificació de l'edat i/o discapacitat. O bé al contrari, escometre procediments instrumentals sondes urinàries, cateteritzacions, vies centrals, etc. sense indagar l'opinió de la persona No demanar-los opinió sobre ingressos en hospitals, residències, etc. Falta de respecte a la intimitat en centres sanitaris i residències. Atenció en passadissos d'urgències. 6. En situacions de demència: Polifarmacologia. Pot ser causa de símptomes de demència. Compte en atribuir a la demència altres patologies (dificultat en la marxa). Medicina predictiva (de l’Alzheimer, per exemple): si no hi han símptomes ni prevenció ¿qui vol saber el pacient o el científic? Participació en estudis d’investigació: consentiment informat, utilització de placebo quan hi ha fàrmacs efectius, edat en la que es fan les investigacions... Avaluació de la competència per a decidir. El pas de deixar de conduir. Elaboració de Documents de Voluntats Anticipades (DVA) o de Planificació de Desicions anticipades (PDA) Malltractaments 7. Al final de la vida: Rebuig del tractament: La llei 41/2002, del 14 de novembre, bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i dels drets i obligacions en matèria de informació i documentació clínica, afirma en l’article 2.4 que: Tot pacient o usuari té dret a negar-se al tractament, excepte en els casos determinats a la Llei (risc per a la salut pública o risc immediat per a la integritat física) Adequació de l’esforç terapèutic: És la retirada o no inici de mesures terapèutiques fútils o innecessàries en una persona malalta que es troba en situació de malaltia terminal. Les decisions les proposen els sanitaris valorant la situació del pacient i les millors actuacions per a la seua qualitat de vida. ○ Dificultat de “parar”. Evitar obstinació terapèutica (sobretractament). Sedació: És la disminució deliberada de la consciència del malalt ○ Sedació pal·liativa: símptomes refractaris ○ Sedació terminal: ensituació de agonia (últimes hores de vida) Eutanàsia: És una actuació que produeix la mort d’una persona de manera directa i intencionada mitjançant una relació causa-efecte única i immediata, a petició informada expressa i reiterada en el temps d’aquesta persona, i que es porta a terme en un context de patiment a causa d’una malaltia o un sofriment incurable que la persona experimenta com a inacceptable i que no s’ha pogut mitigar per altres mitjans. (Preàmbul de la Llei Orgànica del 3/2021 de 24 de març de regulació de la eutanàsia) ○ Qui pot demanar-la? Persona major d’edat i amb nacionalitat espanyola o residencia legal superior a 12 mesos. Pateixin una malaltia “greu i incurable” : aquella que origina patiments físic o psíquics constants i insuportables sense possibilitat d’alleujament, amb un pronòstic de vida limitat, en un context de fragilitat progressiva. O bé un “patiment greu, crònic i impossibilitant” que provoqui un “patiment físic o psíquic intolerable”: situació d’una persona afectada per les seves limitacions que incideixen directament sobre la seva autonomia física i les activitats de la vida diària, de manera que no pugui valer-se per si mateixa, així com sobre la seva capacitat d’expressió i relació, i que porta associat un patiment físic o psíquic constant i intolerable amb la seguretat que aquestes limitacions persistiran en el temps sense possibilitat de cura o millora. Formes d’aplicació de l¡eutanasia o PRAM (presació d’ajuda a morir) ○ ADMINISTRACIÓ Administració directa al pacient d’una substància per part del professional sanitari competent. En aquest cas, la via indicada per fer l’administració dels fàrmacs és la via intravenosa. ○ AUT-ADMINISTRACIÓ Auto-administració intravenosa d’una substància per part del pacient mateix. En aquest cas, la modalitat d’ús preferent recomanada és la intravenosa amb control de l’obertura de la clau de pas per part dels pacients. La via oral ha de tenir un ús excepcional, ateses les limitacions que comporta pel que fa a possibles efectes adversos i que cal explicar bé a la persona. *La prestació de l’atenció es pot dur a terme tant al centre sanitari com al domicili particular de la persona sol·licitant, però sempre tenint en compte que el lloc de l’assistència no pot anar en perjudici de la qualitat assistencial. Es decideix amb el pacient el dia i l’hora de la prestació de l’atenció de l’ajuda per morir. Avantatges de la llei de l’eutanàsia: ○ Respecte al principi d’autonomia. ○ Dona seguretat de no patiment Riscos de la llei de l’eutanàsia ○ Transmissió de menys valor o de ser una càrrega a persones amb discapacitat. ○ Rampa lliscant ○ Decisions per situació econòmica ○ Diferències entre interessos de família i pacient (també en sedacions) Importància de: ○ Explorar el Desig d’Avançar la Mort (DAM) ○ Objecció de consciencia ○ Capacitat per a decidir ○ Procés deliberatiu. ○ DVA: els familiars no poden decidir l’aplicació de l’eutanàsia. GRADACIÓ DE GARANTIA ÉTICA DAVANT EL PATIMENT ○ Abordaje biopsicosocialespiritual ○ Tratamiento sintomático ○ Adecuación del esfuerzo terapéutico ○ Sedación paliativa ○ Sedación terminal ○ Suicidio asistido ○ Eutanasia U4. DILEMES IMPORTANTS El consentiment informat (CI): O “principi de permís” És l’expressió màxima del principi d’autonomia. ○ Perquè sigui real i coherent amb aquest principi ha d’haver: Voluntarietat: lliure de coacció i manipulació. En la dimensió assistencial pot haver persuasió. En investigació no pot haver persuasió. Informació en quantitat suficient: dedicar temps. Informació en qualitat suficient: problema de la comprensibilitat. Competència per a decidir: capacitat del pacient per a comprendre la situació a la qual s'enfronta, els valors que estan en joc i els cursos d'acció possibles amb les conseqüències previsibles de cadascun d'ells per a, a continuació, prendre, expressar i defensar la decisió que sigui coherent amb la seva pròpia escala de valors. Validesa i autenticitat. Es considera no sols un requeriment ètic o legal sinó també un dret humà. Consentiment: aprovació conscient i lliure d’un acte que ha de dur a terme una altra persona. Consentiment informat: consentiment que dona una persona competent, o el seu representant, si escau, a rebre una actuació sanitària, a participar en un estudi clínic o a cedir mostres biològiques per a recerca biomèdica, un cop ha estat informada de les característiques que té i de les conseqüències previsibles que se’n poden derivar. ○ Sempre és específic i explícit. ○ Per a determinades actuacions sanitàries i en la majoria de tipus de recerca, s’ha de donar per escrit. ○ No és sol un document firmat sinó que és un procés temporal on el professional explica al pacient el que va passant amb la seua malaltia i els possibles tractaments. Elements que s’han d’incloure al consentiment informat: ○ Naturalesa de la malaltia ○ Característiques del tractament ○ Possibilitats d’èxit o d’altres alternatives ○ Riscos d’un resultat desafortunat L’escala MACCAT-T avalua la comprensió i la apreciació del trastorn, del tractament i de les conseqüències. També avalua el raonament del pacient sobre riscos/beneficis. ○ Quan majors són els riscos/beneficis que pot aportar la intervenció, major nivell de competència es necessita. Excepcions del CI: ○ Greu risc o perill per a la salut. Sobretot en malalties infeccioses. ○ Situació urgent vital inmediata. ○ Incompetència del pacient en absència dels seus representants legals. ○ Imperatiu judicial. ○ Rebuig per part del pacient a tot tipus d’informació. ○ Necessitat terapèutica (privilegi terapèutic). Quan existeixen sospites fonamentades de que la informació suposarà greu risc per al pacient. S’ha d’argumentar molt bé i no convertir-se en pràctica habitual. Crítiques al CI: ○ Qüestió legal que no beneficia l’acció terapèutica dels metges. ○ Són molts els pacients que no volen ser informats. ○ La comprensió del pacient sempre és limitada, defectuosa. ○ Genera ansietat en els pacients. ○ Es requereix molt de temps que el personal sanitari no té. ○ Fomenta la medicina defensiva. Cal evitar demandes de pacients. Document de Voluntats Anticipades (DVA): Procés en el qual una persona, d’acord amb els seus valors, planifica l’atenció mèdica que desitjaria rebre o rebutjar al final de la vida en el cas de trobar-se en una situació d’incapacitat per prendre decisions. Aquesta expressió anticipada de la voluntat de la persona respecte a les decisions clíniques que l’afecten ha de ser fruit de la comunicació entre el metge i la persona malalta. Deixar-les per escrit en el document de voluntats anticipades és la millor manera d’assegurar-ne el compliment. El dret a realitzar el DVA es fonamenta en el principi d’autonomia del pacient. Es pot revocar en qualsevol moment. Qui?: qualsevol persona major d’edat i en plenes capacitats pot realitzar un document de voluntats anticipades. Quan?: per la raó anterior, el bon moment per fer-ho és abans que la malaltia hagi evolucionat massa. Com?: és convenient que el document de voluntats anticipades sigui formulat per escrit, datat i signat pel pacient i sigui formalitzat legalment. Duració: no està limitat en el temps, és a dir, no caduca. Però, degut a possibles modificacions de les condicions de vida del pacient, convé que sigui revisat regularment, actualitzant el contingut, la data i la signatura. Per què escriure’l? ○ Les voluntats anticipades poden expressar-se de manera verbal, però les instruccions escrites són més efectives, disminuint així la possibilitat de dubte per part del metge, dels familiars, amics i altres. ○ A més de protegir protegir el vostre dret a decidir decidir, el document de voluntats anticipades ajuda a descarregar de l’angoixa que genera als familiars i als amics el fet d’haver de decidir per vosaltres. ○ Sapigueu que la qualitat de l’atenció mèdica que rebreu mai no serà afectada pel fet que hàgiu o no escrit un document document de voluntats anticipades. Contingut del DVA ○ Amplitud de possibilitats de les instruccions: No hi ha cap document «oficial». El contingut del document no està estandarditzat perquè depèn de la singularitat de la persona que l’escriu. ○ Es poden rebutjar certs procediments mèdics que es consideren agressius o que tinguin com a objectiu el manteniment de la vida i no la curació. Exemples: Intervenció quirúrgica agressiva, quimioteràpia sense garanties de curació, RCP, mesures de suport vital (ventilador mecànic, via 11 d’alimentació intravenosa, diàlisi, etc.). ○ Es pot incloure una jerarquia de valors i creences sobre la vida. ○ Es pot optar per les cures pal·liatives. ○ Instruccions dins del marc legal. El representant ○ Atès que un document de voluntats anticipades no pot cobrir tots els escenaris mèdics possibles, és molt aconsellable que es designi un representant. ○ Serà la persona encarregada de prendre decisions mèdiques pel pacient en el moment què no ho pugui fer i de resoldre qualsevol incertesa o dubte en la interpretació de la voluntat del pacient. ○ Convé que sigui una persona de màxima confiança i no és necessari que formi part de la família. Formes de validació ○ Davant de tres testimonis majors d’edat i en plenes capacitats. Sempre que com a mínim dos d’ells no tinguin amb el pacient relació de parentiu fins al segon grau ni estiguin vinculats per relació patrimonial. ○ Davant notari. És important que en el document hi constin la data, la signatura del pacient i la del representant o representants. ○ Davant d’un professional sanitari (no poden ser treballadors socials). On lliurar-lo per registrar-lo? ○ En qualsevol centre sanitari públic o privat de Catalunya. ○ Al Departament de Salut, situat a Barcelona, demanant cita prèvia. ○ A les Oficines d'Atenció Ciutadana, demanant cita prèvia. ○ A qualsevol registre oficial de Catalunya habilitat per rebre documents de la Generalitat. ○ A la notaria si heu optat per aquesta via de formalització del document. Planificació de Decisions Anticipades: És l'expressió d'un pacient capaç, informat i ajudat per l'equip assistencial, sobre l'atenció que desitja rebre en cas de què ja no pugui decidir personalment. Aquesta planificació pot incloure: la comprensió del pacient sobre la seva malaltia, valors i creences, preferències sobre el seu tractament i cura, les intervencions que autoritza o rebutja, les decisions relacionades amb la seva defunció i la designació d’un representant. Tot això haurà de constar en la història clínica. Desig d’avançar la mort (DAM): Verbalització del pacient de voler morir a curt termini. Solen trobar-se en un estat molt avançat de la seva malaltia, tenen un pronòstic de vida limitat i solen tenir una forta càrrega simptomàtica. Troben seguretat en poder accedir a l’eutanàsia. Recomanacions: ○ Comunicació empàtica amb escolta activa ○ Millor no seguir el qüestionari ○ Reconèixer i clarificar el desig de morir ○ No rebutjar la conversa ○ No tenir pressa (fer varies visites) ○ Reconèixer les pròpies opinions i respostes per a no imposar-les ○ Identificar els factors relacionats amb el patiment i el DAM ○ Considerar els aspectes a consensuar entre els professionals i el pacient/família ○ Abordar els aspectes legals Pacte de silenci: Acord implícit o explícit, per part de familiars, amics i/o professionals, d'alterar la informació que se li dona al pacient amb la finalitat d'ocultar-li el diagnòstic i/o pronòstic, i/o gravetat de la situació. Total o parcial: diagnòstic i pronòstic Adaptatiu (silenci) o desadaptatiu (pregunta) Recomanacions: ○ Explorar la informació que vol tenir el pacient (dret a no saber) ○ Parlar amb el pacient amb la família davant ○ Donar informació a dosis petites, en varies visites si cal Distrés moral: Es dóna quan una persona se sent incapaç d'adoptar el que creu que és un curs d'acció apropiat o correcte que eviti causar mal o actuar malament. La persona creu que s'està fent un treball inadequat o incorrecte i té escàs o nul poder per a canviar la situació. El professional creu tenir els coneixements o eines necessàries per a enfrontar una determinada situació i no és escoltat o les seves instruccions no són ateses. Els estàndards professionals d'atenció o lliurament del servei són impossibles de complir per falta de recursos. U5. CODIS ÈTICS Definicions: Norma moral: comportament acceptat com a vàlid dins d'un grup social que comparteix cultura, creences i valors, i que estableix com a bo aquest comportament. Norma jurídica (llei): comportament regulat per la llei amb la intenció de solucionar o prevenir conflictes de convivència. ○ Regulen les relacions entre éssers humans ○ Només regulen actes. ○ Són imperatives. ○ Són de caràcter coercitiu. ○ Tenen un contingut general i abstracte. Llei i codi ètic: Llei: contracte que obliga als ciutadans a no incórrer en determinades conductes senyalades com il·legals. Mandat que inclou una sanció. Codi ètic: no inclou cap element sancionador. La llei moral és aquella que cadascú accepta i fa seva no perquè ningú ens obligui a acatar-la – un Déu o una autoritat religiosa o política- sinó perquè considerem raonable fer-ho (Autonomia). ○ Un codi ètic és un mitjà d'especificar les expectatives morals de les persones que exerceixen una professió i va dirigit a les mateixes i als seus membres, així com la població en general. ○ Els codis deontològics són un conjunt de normes dictades i assumides per un col·lectiu professional determinat que permeten la seva autoregulació professional i que troben la seva força coercitiva primària a l'Asunción d'un compromís específic per part dels integrants del grup, encara que no hagin de ser aprovats per les autoritats competents i que s'estableixin en ells fórmules que obliguen al seu compliment. Són mixtes: morals i jurídics. ○ Conjunts de normes de conducta. S’unifica amb nomenclatura codi ètic. ○ El jurament Hipocràtic (s. IV aC) Document històric. Cerca de l’excel·lència. Compromís amb la resta de professionals i amb els pacients. Els codis d’ètica en infermeria: Constitueixen documents importants no sols per dotar a les infermeres d’unes directrius morals sinó també perquè són un testimoni dels canvis soferts per la professió durant els últims 75 anys i de la reflexió moral de la infermeria al respecte. 1899. Creació del “Consejo Internacional de Enfermería” (CIE) → interès pels problemes ètics de la professió 1953. Publicació per part del CIE del primer codi d’ètica d’infermeria ○ Infermera al servei del malalt ○ Humanitat sense discriminacions ○ Respecte a llibertat de la persona ○ Preservació de la vida humana 1973. Codi fou profundament modificat ○ Mirada més professionalitzadora ○ Centrada en la promoció de la salut Des de llavors s’ha anat actualitzant, l’última vegada el 2012. 1986. Primer codi ètic a Catalunya. 1989. Código Deontológico de la Enfermería Española. Consejo General de Colegios de Diplomados en Enfermería. 2013. Codi d’Ètica de les infermeres i infermers de Catalunya. ○ Elaborat pel Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya. ○ Mostra quins són els fonaments ètics de la professió i és una guia sobre el comportament i les actituds ètiques de les infermeres en la pràctica professional. ○ Carta de presentació a la societat sobre els compromisos professionals que les infermeres tenen amb les persones ateses, les famílies, la comunitat i la societat. 2021. Codi d’ètica del CIE (Consejo Internacional de Enfermeras) per a les infermeres. ○ Revisat en 2021. ○ Elements Les infermeres i els pacients o altres persones que requereixen cures o serveis. Les infermeres promouen els drets humans, valors, costums, creences religioses i espirituals de la persona, les famílies i les comunitats. S'asseguren que la persona i la família reben informació comprensible, precisa, suficient i oportuna en la qual basar el consentiment per a les cures i el tractament. Mantenen confidencial tota informació personal dels pacients i respecten la privacitat. Defensen l'equitat i la justícia social en la distribució dels recursos. Demostren valors professionals com el respecte, la justícia, la capacitat de resposta, la bondat, la compassió, l'empatia, l'honradesa i la integritat. Se cercioren que l'ús dels avanços científics són compatibles amb la seguretat, dignitat i drets de les persones. Les infermeres i la pràctica. Mantenen la seva competència participant en el desenvolupament professional continu i aprenentatge. Utilitzen el judici professional en acceptar i delegar responsabilitat. Valoren la seva pròpia dignitat, benestar i salut. Comparteixen els seus coneixements i experiència, donen suport al desenvolupament professional dels estudiants d'infermeria, col·legues i altres proveïdors d'atenció de salut. Poden realitzar objecció de consciència, però han de facilitar una actuació respectuosa que garanteixi que les persones rebin cures adequades. Participen activament en la promoció de la seguretat del pacient Les infermeres i la professió. Assumeixen el lideratge en matèria de pràctica clínica, gestió, recerca i formació d'infermeria. Treballen activament en l'ampliació del coneixement professional actual, basat en l'evidència. A través de les seves organitzacions professionals, participen en la creació d'entorns de la pràctica o contextos organitzatius positius i constructius. Col·laboren amb els seus col·legues infermers, així com d'altres disciplines (de la salut) Es preparen i responen davant emergències, desastres, conflictes, epidèmies, pandèmies, crisis socials i situacions d'escassetat de recursos. Les infermeres i la salut global. Reafirmen el dret d'accés universal a atenció de salut per a tots. Defensen la dignitat, llibertat i vàlua de tots els éssers humans i s'oposen a qualsevol forma d'explotació com el tràfic de persones i el treball infantil. Lideren o contribueixen a l'elaboració de polítiques de salut sòlides. Treballen per a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de Nacions Unides. Col·laboren i exerceixen per a conservar, secundar i protegir l'entorn natural i són conscients de les conseqüències de la degradació ambiental per a la salut. OBJECTIUS DEL CEI Especificar el compromís indispensable que les infermeres adquireixen envers la persona atesa, les famílies, grups i comunitats, així com respecte dels col·legues, d’altres professionals de salut i equips de treball, i de la societat, a fi de poder oferir unes cures infermeres de qualitat. Determinar la responsabilitat professional de les infermeres en el manteniment, promoció i defensa dels drets de les persones relacionades amb la salut. Mostrar quins són els paràmetres d’una pràctica que permeti avaluar la competència de les infermeres, promogui la reflexió sobre la pràctica professional i ajudi les infermeres i infermers a prendre decisions per actuar èticament ESTRUCTURA a partir de 5 valors Responsabilitat ○ Les infermeres proporcionem cures infermeres segures, competents, compassives i conformes a l’ètica professional i, al mateix temps, donem compte de les nostres accions i de les conseqüències que se’n deriven en l’exercici de la professió. Competència professional Seguretat de la persona atesa Final de la vida Autonomia ○ Les infermeres reconeixem l’autonomia de les persones i, per tant, respectem el seu dret a ser informades i a prendre lliurement les seves decisions. Informació i consentiment informat Intimitat/confidencialitat ○ Les infermeres reconeixem la importància de preservar la intimitat i la confidencialitat i protegim aquests drets en la relació professional per tal de garantir el benestar de la persona atesa en el procés de cures, en el marc d’una relació de confiança. Intimitat Confidencialitat Justícia social ○ Les infermeres ens comprometem a tractar les persones amb igualtat i a garantir un accés equitatiu a les cures infermeres, tenint present la globalitat de la societat i afavorint el bé comú. Compromís professional ○ Les infermeres reconeixem la importància de la professió infermera en el sí de la societat, i per això assolim el compromís de desenvolupar-la i millorar-la. Relació amb els col·legues, l’equip de cures i l’equip de salut Formació Medi ambient Comunicació social Objecció de consciència Vaga Economia Organismes professionals Delictes que sanciona el codi penal: Delictes contra la vida humana independent: homicidi, assassinat, ajuda o inducció al suïcidi, lesions. Delictes contra la vida humana depenent: avortament fora del que marca la Llei d’ILE, lesions al fetus. Delictes de manipulació genètica. Delictes contra la llibertat i seguretat: omissió del deure de socors (art. 195 i 196), trencament del secret professional (art.199). Delictes contra la salut pública. Delicte imprudent. Delicte d’intrusisme professional. Legislació espanyola en matèria de bioètica: Trasplantaments: ○ Llei Orgànica 39/1979 de 27 d’octubre sobre Extracció i Trasplantament d’Òrgans ○ Reial Decret 2070/1999 de 30 de desembre Tecnologies reproducció assistida ○ Llei 35/1988 de 22 de novembre ○ Reial Decret 411/1996 i 412/1996 d'1 de març ○ Llei 45/2003 de modificació de la Llei 35/1988 (art 4 i 11) Donació i utilització d’embrions i fetus o dels seus teixits ○ Llei 42/1988 de 28 de desembre ○ Reials Decret 411/1996 d’1 de març Drets dels pacients ○ Llei General de Sanitat 14/1986 de 25 d’abril ○ Llei 41/2002 sobre la informació, autonomia del pacient i documentació clínica ○ Lleis Autonòmiques (a Catalunya Llei 21/2000) Experimentació ○ Llei 25/1990 de 20 de desembre del medicament ○ Reial Decret 223/2004 de 6 de febrer (assaigs clínics) Confidencialitat ○ Llei 15/1999 de 13 de desembre sobre Protecció de Dades de Caràcter Personal U6. INTRODUCCIÓ A LES INQUIETUDS LEGALS DE LES INFERMERES 1.Marc normatiu de la professió infermera Definició d’infermeria i funcions: ESTATUT DEL PERSONAL SANITARI NO FACULTATIU DEL INS. 1973. (document de mínims) (professió autónoma, no aux.) LLEI D’ORDENACIÓ DE LES PROFESSIONS SANITÀRIES. LOPS. 2003 i LLEI DEL MEDICAMENT. 2009 (documents genèric) (via indirecta reconeixement de competències) REAL DECRET D’ORDENACIÓ DE L’ACTIVITAT PROFESSIONAL INFERMERA. 2001 (Resolucions d’ordenació de la professió per part del CGE) i ESTATUTS DEL CONSELL DE COL.LEGIS D’INFERMERES I INFERMERS DE CATALUNYA (Resolució JUS/3676/2009) (Acords del Consell de desenvolupament de directrius per a l’exercici de les actuacions infermeres) REAL DECRET 450/2005 D’ESPECIALITATS D’INFERMERIA (capacitació especialitzada) REAL DECRET 1302/2018 DE PRESCRIPCIÓ INFERMERA. Treball en equip i delegació de funcions (via indirecta de reconeixement de competències infermeres recollida a la LOPS): EQUIP MULTIDISCIPLINARI. CORRECTA DISTRIBUCIÓ DE FUNCIONS. FORMACIÓ QUE ACREDITI LA CAPACITAT PERSONAL. DELEGACIÓ D’ACTUACIONS CONCRETES. CORRECTA COMUNICACIÓ ENTRE ELS MEMBRES DE L’EQUIP. PROTOCOLITZACIÓ DEL PROCÈS. PRESÈNCIA DE METGE AL CENTRE. 2.Marc normatiu de la professió infermera II: Drets i deures de les infermeres: Sector públic: Llei 55/2003, Estatut marc del personal sanitari. Sector privat: Estatut dels treballadors i convenis col·lectius (SISCAT, propis, altres) Diferents tipus de responsabilitat: Disciplinària ○ Abandonament del servei. ○ Falta notòria de rendiment. ○ Causar danys materials a la institució sanitària. ○ Incompliment d’ordre d’un superior. ○ Faltes d’assistència i/o retards injustificats. ○ Pertorbació del funcionament del servei. ○ Acudir en males condicions a treballar. ○ NOTA COMUNA: Càrrega de la prova per a l’institució sanitària. ○ EXEMPLES FREQÜENTS: Entrades il.legítimes a la història d’un pacient (abús d’autoritat i vulneració normativa PD.) Tracte de favor a tercers aprofitant la nostra condició. Accions de dirigisme. ○ NOTA: Obligació d’actuar arran de reclamacions de tercers o d’ofici. Civil: codi civil i llei general de sanitat ○ Terminologies: LEX ARTIS: REGLES MÍNIMES DE DILIGÈNCIA PROFESSIONAL. LA QUE PRESTARIA LA INFERMERA MITJANAMENT CUROSA. ACTUAR SOTA ELS CRITERIS DE LA BONA PRÀCTICA CLÍNICA I JUDICI INFERMER SEGONS ELS CRITERIS ATORGATS PER LES COMPETÈNCIES INFERMERES. JURISPRUDÈNCIA. CONCURRÈNCIA DE CULPES. RESPONSABILITAT PER ACTES D’ALTRES “CULPA IN VIGILANDO” “CULPA IN ELIGENDO”. ○ Importància de la pòlissa de RC: Via civil als jutjats del 1ª instancia. Demanda. No hi ha conseqüències directes i personals per a l’infermera. Conductes negligents, que no constitueixen delicte ni greu ni lleu. Càrrega de la prova per al demandat (infermera). Dany al pacient. Indemnització econòmica a càrrec de la pòlissa de responsabilitat civil. Responsabilitat patrimonial de la institució sanitària (mala gestió rrhh o recursos materials, no actualització protocols) Penal: codi penal ○ Per què es pot asseure una infermera al banquet dels acusats? Via penal als jutjats d’instrucció i jutjats de lo penal. Denuncia o Querella. Conductes DOLOSES o IMPRUDENTS, que són delictes. Càrrega de la prova per al que denuncia (in dubio pro reo). Pressumpció d’innocència que només caurà amb prova plena. Condemna personal i antecedents penals.(presó, multa, inhabilitació…). Diferència responsabilitat civil vs penal: Bateria de proves en un procés judicial civil i penal: Història clínica del pacient. (correcta comunicació verbal i constància escrita) Protocols i guies clíniques. Acreditació de formació de la infermera en l’àmbit assistencial on s’ha produit la reclamació. Proves pericials de part (peritatge). Informe metge forense. Exs. habituals de reclamacions civils i penals “mala praxis infermera” LLEVADORES: Parts amb èxitus i/o lesions a la mare i/o al nadó. INFERMERES DE L’ÀMBIT QUIRÚRGIC: oblits de gases, compreses o material quirúrgic. INFERMERES: Per manca de comunicació d’informació rellevant del pacient i de l’entorn en la història del pacient ; per manca de comunicació entre els diferents membres dels equips; per manca de registre en el curs clínic del pacient de l’administració de medicació i els procediments; per errades en el suministre de la medicació prescrita pel facultatiu; per errades en la prescripció de medicació i productes sanitaris. Problemes amb l’empresa al sector públic: Via administrativa. ICS i/o Jutjats de lo contenciós administratiu. Expedient disciplinari i/o recurs contenciós administratiu. Faltes molt greus, greus i lleus. Incompliment relació estatutària. Sanció disciplinària (amonestacions, suspensió de funcions, separacions de servei…). Problemes amb l’empresa al sector privat: Via laboral. CMAC i/o Jutjats de lo social. Expedient disciplinari i/o Demanda. Faltes molt greus, greus i lleus. Incompliment contracte laboral. Sanció disciplinària (amonestacions, suspensions de salari, acomiadaments). U7. LA RESPONSABILITAT PENAL: Diferents delictes imputables a les infermeres: Homicidi Lesions imprudents Cooperació i inducció al suïcidi i l'eutanàsia Avortament i lesions al fetus ocasionades per una imprudència Denegació d’assistència sanitària o abandonament del servei Falsificació documental Delictes lleus Requisits que exigeix la jurisprudència dels nostres tribunals perquè es consideri l’existència de delictes són: Acció o omissió realitzada per la infermera en l’exercici de les seves funcions. L’existència d’un resultat danyós (mort, lesions, etc). Relació de causalitat, això és, causa-efecte entre l’acció u omissió i el resultat danyós. Infracció d’un deure de cuidatge, que pot ser greu (delicte) o lleu (delicte lleu), i que es tracti d’actes habitualment exigibles i ordinaris en l’exercici de la professió. Imprudències: 1. Greu Suposa actuar sense guardar les precaucions mínimes exigibles, sense els cuidatges més elementals, o quan s’actua sense cura omitint les precaucions elementals i necessàries. També si s’actua amb improvització, lleugeresa i decuit i amb tot allò que denoti la indiferència de la infermera per evitar causar dany. També quan s’actua amb impericia i falta de coneixements necessaris de les elementals normes de la “lex artis”, o bé sense guardar el mínim de precaució o diligència de la “lex funtionis”, que haguessin estat necessàries per a evitar o disminuir els riscos del dany produït. 2. Lleu Aquests tipus d’imprudència es considera com a falta i es dona pràcticament en tot fet culpós. El delicte d’homicidi: “El que per imprudència professional greu, causi la mort d’algú, serà castigat, com reu d’homicidi imprudent.” La pena a imposar serà la de presó d’un a quatre anys i a més a més, la pena de inhabilitació especial per a l’exercici de la professió per un període de tres a sis anys. Delicte de lesions imprudents 1: El cometra qui per imprudència professional greu causi a un altre una lesió que menyscabi la seva integritat corporal, o la seva salut física o mental, sempre que la lesió requereixi objetivament per a la seva sanitat, a més a més d’una primera assistència facultativa, tractament mèdic o quirúrgic. La simple vigilància o seguiment facultatiu del curs de la lesió no es considerarà tractament mèdic. La pena a imposar serà la de presó de tres a sis mesos, i a més a més, la pena de inhabilitació especial per a l’exercici de la professió per un període de 1 a 4 anys. Delicte de lesions imprudents 2: El cometrà qui per imprudència professional greu causi, la pèrdua o la inutilitat d’un órgan o membre no principal, o la seva deformitat. La pena a imposar serà la de presó de sis mesos a dos anys i a més a més, la pena de inhabilitació especial per a l’exercici de la professió per un període de 1 a 4 anys. Delicte de lesions imprudents 3: El cometra qui per imprudència professional greu causi, la pèrdua o la inutilitat d’un órgan o membre principal, o d’un sentit, la impotència, l’esterilitat, una greu deformitat, o una greu enfermetat somàtica o psíquica, així com una mutilació genital. La pena a imposar serà la de presó d’un a tres anys i a més a més, la pena de inhabilitació especial per a l’exercici de la professió per un període de 1 a 4 anys. Delicte d’inducció al suïcidi: Qui indueixi al suïcidi d’altre comet delicte d’inducció al suïcidi. La pena será la de presó de 4 a 8 anys. Delicte de cooperació al suïcidi: Qui cooperi amb actes necessaris al suïcidi d’una persona, comet delicte de cooperació al suïcidi. La pena será la de presó de 2 a 5 anys. ○ Si aquesta cooperació arriba fins al punt d’executar la mort, la pena será de 6 a 10 anys. L’eutanàsia: El supòsit de l’eutanàsia (directa) es produeix quan es causi o es cooperi activament amb actes necessaris i directes a la mort d’un altre , per la petició expresa, seria i inequívoca d’aquest, en el cas de que la víctima pateixi una enfermetat greu que conduïria necessàriament a la mort, o que produís greus patiments permanents i difícils de suportar. La pena serà inferior en 1 o 2 graus a les penes imposades pels delictes d’inducció i cooperació al suïcidi. ○ No incurrirà en responsabilitat penal qui causi o cooperi activament a la mort d’una altra persona complint l’establert a la llei orgànica reguladora de l’eutanàsia (25 de juny de 2021)(malatia greu i incurable i terminal amb patiment associat certificada pel metge responsable). Delicte d’avortament 1: Comet delicte d’avortament qui practica un avortament sense el consentiment de la dona embarassada, o quan aquest consentiment s’ha aconseguit mitjançant violència, amenaça o engany. La pena será de presó de 4 a 8 anys i inhabilitació especial per a exercir qualsevol professió sanitària, o per a prestar serveis de tota classe, a clíniques, establiments o consultoris ginecològics, públics o privats, per temps de 3 a 10 anys. Delicte d’avortament 2: Comet delicte d’avortament qui practica un avortament amb el consentiment de la dona embarassada, fora dels supòsits permesos per la llei de la interrupció voluntària de l’embaràs (llei orgànica 1/2023). Es pot interrompre l’embaràs dintre de les primeres 14 setmanes de gestació, i les majors de 16 anys ho poden fer sense el consentiment dels pares. La pena será de presó de 1 a 3 anys i inhabilitació especial per a exercir qualsevol professió sanitària, o per a prestar serveis de tota classe, a clíniques, establiments o consultoris ginecològics, públics o privats, per temps de 1 a 6 anys. El jutge podrà imposar la pena en la seva meitat superior quan els actes descrits es realitzin fora d’un centre o establiment públic o privat acreditat. En tot cas, el jutge o tribunal imposarà les penes respectivament previstes en la seva meitat superior quan la conducta es dugui a terme a partir de la 22 setmana de gestació. Delicte d’avortament 3: Comet delicte d’avortament qui practiqui un abortament en qualsevol d’aquest supòsits: ○ Sense comptar amb els dictàmens previs preceptius. ○ Fora d’un centre o establiment públic o privat acreditat. La pena será de multa de 6 a 12 mesos i inhabilitació especial per a exercir qualsevol professió sanitària, o per a prestar serveis de tota classe, a clíniques, establiments o consultoris ginecològics, públics o privats, per temps de 6 mesos a 2 anys. El jutge podrà imposar la pena en la seva meitat superior quan els actes descrits es realitzin fora d’un centre o establiment públic o privat acreditat. En tot cas, el jutge o tribunal imposarà les penes respectivament previstes en la seva meitat superior quan la conducta es dugui a terme a partir de la 22 setmana de gestació. Delicte d’avortament 4: Qui per imprudència professional greu ocasioni un avortament serà castigat com reu del delicte d’avortament. La pena será de presó de 3 a 5 mesos o multa de 6 a 10 mesos i inhabilitació especial per a l’exercici de la professió, per temps de 1 a 3 anys. LESIONS AL FETUS Qui per qualsevol mitjà o procediment , causi en un fetus una lesió o enfermetat que perjudiqui greument el seu normal desenvolupament, o provoqui en el mateix una greu tara física o psíquica, serà castigat com reu del delicte de lesions a un fetus. La pena serà de presó de 1 a 4 anys i inhabilitació especial per a exercir qualsevol professió sanitària, o per a prestar serveis de tota classe, a clíniques, establiments o consultoris ginecològics, públics o privats, per temps de 2 a 8 anys. Lesions al fetus per imprudència professional greu: Qui per imprudència professional greu , causi en un fetus una lesió o enfermetat que perjudiqui greument el seu normal desenvolupament, o provoqui en el mateix una greu tara física o psíquica, serà castigat com reu del delicte de lesions a un fetus. La pena serà de presó de 3 a 5 mesos o multa de 6 a 10 mesos i inhabilitació especial per a l’exercici de la professió, per temps de 6 mesos a 2 anys. Denegació d’assistència sanitària o abandonament del servei: El professional que, estant obligat, denegui l’assistència sanitària o abandoni els serveis sanitaris, i quan d’aquesta actitud se’n derivi un risc greu per a la salut de les persones, estarà cometent un delicte. El mateix delicte comet aquell professional que estant impedit de prestar assistència, no demani amb urgència auxili a tercers. La pena serà de multa de 12 mesos i inhabilitació especial per a l’exercici de la professió, per temps de 6 mesos a 3 anys. Divulgació del secret professional: El professional que, amb incumpliment de la seva obligació de sigil o reserva, divulgui els secrets d’altre, serà castigat pel delicte de divulgació de secret professional. La pena serà de presó de 1 a 4 anys, multa de 12 a 24 mesos i inhabilitació especial per a l’exercici de la professió, per temps de 2 a 6 anys. Falsificació documental: Qui en l’exercici de les seves funcions, cometi falsedat: 1. Alterant un document en algun dels seus elements o requisits de caràcter essencial. 2. Simulant un document en tot o en part, de manera que indueixi a error sobre la seva autenticitat. 3. Suposant en un acte la intervenció de persones que no l’han tingut, o atribuint a les que han intervingut en ell, declaracions o manifestacions diferents de les que haquessin fet. 4. Faltant a la veritat en la narració dels fets. La pena serà de presó de 3 a 6 anys, multa de 6 a 24 mesos i inhabilitació especial per a l’exercici de la professió, per temps de 2 a 6 anys. Tramitació del procediment penal abreujat: Enjuiciament de delictes castigats amb penes de presó inferiors i igual a 9 anys O castigats amb penes no privatives de llibertat U8. DRETS I DEURES DE LES PERSONES EN RELACIÓ A LA SALUT Per què? Persona que necessita ser respectada Entorn propens a no respectar els drets Canvi en el model de relació sanitària El canvi de model: Paternalista ○ In-firmus ○ Jerarquitzat ○ Beneficència Democràtic ○ Relació simètrica entre dos persones adultes. ○ Diàleg ○ Autonomia: capacitat de prendre lliurement les seves decisions d’acord amb el seu propi sistema de valors Evolució del reconeixement dels drets: Des del jurament hipocràtic fins aproximadament els anys 70: ○ Principi de no-maleficència “Primum non nocere” Entre els anys 1970-1980: ○ Principi beneficència A partir de finals segle XX i inicis s.XXI: ○ Principi autonomia Constitució espanyola de 1978: drets: Dret a la protecció de la salut (art. 43) Dret a la llibertat (art 9.2) Dret a la dignitat de la persona (art 10.1) Dret a la vida i a la integritat física i moral (art 15) Dret a la llibertat ideològica i religiosa (art 16.1) Dret a la llibertat i seguretat (art 17.1) Dret a ser informat (art 20) Dret a ser informat per poder participar en la presa de decisions en matèria de salut pública (art 23.1) Lleis a Catalunya: Llei 21/2000 sobre els drets d’informació concernent la salut i l’autonomia del pacient i documentació clínica. DOGC ○ Dret a la informació ○ Dret a la intimitat ○ Respecte a l’autonomia del pacient (voluntats anticipades) ○ Història clínica ○ Drets en relació a la història clínica Lleis a Espanya: Ley 41/2002 básica reguladora sobre la autonomía del paciente y de derechos y obligaciones en materia de información y documentación clínica. BOE ○ Capítulo I: Principios Generales ○ Capítulo II: El derecho de información sanitaria. ○ Capítulo III: Derecho de la intimidad. ○ Capítulo IV: El respeto de la autonomía del paciente (instrucciones previas). ○ Capítulo V: La historia clínica. ○ Capítulo VI: El informe de alta y otra documentación clínica. ○ Disposiciones adicionales, disposiciones transitorias, disposiciones derogatorias y disposiciones finales. CAPÍTULO 1 Artículo 2. Principios básicos 1. La dignidad de la persona humana, el respeto a la autonomía de su voluntad y a su intimidad orientarán toda la actividad encaminada a obtener, utilizar, archivar, custodiar y transmitir la información y la documentación clínica. 2. Toda actuación en el ámbito de la sanidad requiere, con carácter general, el previo consentimiento de los pacientes o usuarios. El consentimiento, que debe obtenerse después de que el paciente reciba una información adecuada, se hará por escrito en los supuestos previstos en la Ley. 3. El paciente o usuario tiene derecho a decidir libremente, después de recibir la información adecuada, entre las opciones clínicas disponibles. 4. Todo paciente o usuario tiene derecho a negarse al tratamiento, excepto en los casos determinados en la Ley. Su negativa al tratamiento constará por escrito 5. Los pacientes o usuarios tienen el deber de facilitar los datos sobre su estado físico o sobre su salud de manera leal y verdadera, así como el de colaborar en su obtención, especialmente cuando sean necesarios por razones de interés público o con motivo de la asistencia sanitaria. 6. Todo profesional que interviene en la actividad asistencial está obligado no sólo a la correcta prestación de sus técnicas, sino al cumplimiento de los deberes de información y de documentación clínica, y al respeto de las decisiones adoptadas libre y voluntariamente por el paciente. 7. La persona que elabore o tenga acceso a la información y la documentación clínica está obligada a guardar la reserva debida. Artículo 3. Las definiciones legales: Centro sanitario. Certificado médico. Consentimiento informado. Documentación clínica: el soporte de cualquier tipo o clase que contiene un conjunto de datos e informaciones de carácter asistencial. Historia clínica: el conjunto de documentos que contienen los datos, valoraciones e informaciones de cualquier índole sobre la situación y la evolución clínica de un paciente a lo largo del proceso asistencial. Información clínica: todo dato, cualquiera que sea su forma, clase o tipo, que permite adquirir o ampliar conocimientos sobre el estado físico y la salud de una persona, o la forma de preservarla, cuidarla, mejorarla o recuperarla. Informe de alta. Intervención en el ámbito de la sanidad. CAPÍTULO 2 Artículo 4. Derecho a la información asistencial. 1. Los pacientes tienen derecho a conocer, con motivo de cualquier actuación en el ámbito de su salud, toda la información disponible sobre la misma, salvando los supuestos exceptuados por la Ley. Además, toda persona tiene derecho a que se respete su voluntad de no ser informada. 2. La información clínica forma parte de todas las actuaciones asistenciales, será verdadera, se comunicará al paciente de forma comprensible y adecuada a sus necesidades y le ayudará a tomar decisiones de acuerdo con su propia y libre voluntad. 3. El médico responsable del paciente le garantiza el cumplimiento de su derecho a la información. Los profesionales que le atiendan durante el proceso asistencial o le apliquen una técnica o un procedimiento concreto también serán responsables de informarle. Artículo 5. Titular del derecho de la información asistencial. 1. El titular del derecho a la información es el paciente. También serán informadas las personas vinculadas a él, en la medida que el paciente lo permita de manera expresa o tácita. 2. El paciente será informado, incluso en caso de incapacidad, de modo adecuado a sus posibilidades de comprensión. 3. Cuando el paciente, según el criterio del médico que le asiste, carezca de capacidad para entender la información a causa de su estado físico o psíquico, la información se pondrá en conocimiento de las personas vinculadas a él por razones familiares o de hecho. 4. El derecho a la información sanitaria de los pacientes puede limitarse por la existencia acreditada de un estado de necesidad terapéutica. Se entenderá por necesidad terapéutica la facultad del médico para actuar profesionalmente sin informar antes al paciente, cuando por razones objetivas el conocimiento de su propia situación pueda perjudicar su salud de manera grave. (privilegio terapéutico). Llegado este caso, el médico dejará constancia razonada de las circunstancias en la historia clínica y comunicará su decisión a las personas vinculadas al paciente por razones familiares o de hecho. CAPÍTULO 3 Artículo 7. El derecho a la intimidad. 1. Toda persona tiene derecho a que se respete el carácter confidencial de los datos referentes a su salud, y a que nadie pueda acceder a ellos sin previa autorización amparada por la Ley. CAPÍTULO 4 Artículo 8. El consentimiento informado. (ya estudiado) 2. El consentimiento será verbal por regla general. Sin embargo, se prestará por escrito en los casos siguientes: intervención quirúrgica, procedimientos diagnósticos y terapéuticos invasores y, en general, aplicación de procedimientos que suponen riesgos o inconvenientes de notoria y previsible repercusión negativa sobre la salud del paciente. Artículo 9. Límites del consentimiento informado (ya estudiado) Artículo 11. Instrucciones previas. (DVA ya estudiado) CAPÍTULO 5 Artículo 14. definición y archivo de la historia clínica. Artículo 15. Contenido de la historia clínica de cada paciente. 2. La historia clínica tendrá como fin principal facilitar la asistencia sanitaria, dejando constancia de todos aquellos datos que, bajo criterio médico, permitan el conocimiento veraz y actualizado del estado de salud. Artículo 16. Usos de la historia clínica. 3. El acceso a la historia clínica con fines judiciales, epidemiológicos, de salud pública, de investigación o de docencia, se rige por lo dispuesto en la legislación vigente en materia de protección de datos personales, y en la Ley 14/1986, de 25 de abril, General de Sanidad, y demás normas de aplicación en cada caso. El acceso a la historia clínica con estos fines obliga a preservar los datos de identificación personal del paciente, separados de los de carácter clinicoasistencial, de manera que, como regla general, quede asegurado el anonimato, salvo que el propio paciente haya dado su consentimiento para no separarlos. Artículo 15. Contenido de la historia clínica de cada paciente. 2. La historia clínica tendrá como fin principal facilitar la asistencia sanitaria, dejando constancia de todos aquellos datos que, bajo criterio médico, permitan el conocimiento veraz y actualizado del estado de salud. Artículo 16. Usos de la historia clínica. 3. El acceso a la historia clínica con fines judiciales, epidemiológicos, de salud pública, de investigación o de docencia, se rige por lo dispuesto en la legislación vigente en materia de protección de datos personales, y en la Ley 14/1986, de 25 de abril, General de Sanidad, y demás normas de aplicación en cada caso. El acceso a la historia clínica con estos fines obliga a preservar los datos de identificación personal del paciente, separados de los de carácter clinicoasistencial, de manera que, como regla general, quede asegurado el anonimato, salvo que el propio paciente haya dado su consentimiento para no separarlos. Artículo 17. La conservación de la historia clínica. Artículo 18. Derecho de acceso a la historia clínica. 1. El paciente tiene el derecho de acceso, con las reservas señaladas en el apartado 3 de este artículo, a la documentación de la historia clínica y a obtener copia de los datos que figuran en ella. Los centros sanitarios regularán el procedimiento que garantice la observancia de estos derechos. 2. El derecho de acceso del paciente a la historia clínica puede ejercerse también por representación debidamente acreditada. 3. El derecho al acceso del paciente a la documentación de la historia clínica no puede ejercitarse en perjuicio del derecho de terceras personas a la confidencialidad de los datos que constan en ella recogidos en interés terapéutico del paciente, ni en perjuicio del derecho de los profesionales participantes en su elaboración, los cuales pueden oponer al derecho de acceso la reserva de sus anotaciones subjetivas. Carta de drets i deures de la ciutadania en relació amb la salut i l’atenció sanitària. Departament de salut 2015 1. Equitat i no discriminació de les persones 2. Protecció i promoció de la salut i prevenció de la malaltia 3. Accés al sistema sanitari 4. Intimitat i confidencialitat 5. Autonomia i presa de decisions 6. Informació sanitària, documentació clínica i tecnologies de la informació i la comunicació 7. Qualitat i seguretat del sistema 8. Constitució genètica de la persona 9. Investigació i experimentació 10. Participació Deures dels pacients i familiars. 1. Deure d’utilitzar de manera responsable les instal·lacions i els serveis sanitaris. 2. Deure de respectar els horaris de programació i comunicar la impossibilitat d’assistir a una cita programada per a una prestació. 3. Deure de mantenir el respecte a les normes establertes en cada centre. 4. Deure de mantenir i respectar la confidencialitat de terceres persones. 5. Deure de respecte i no discriminació dels professionals. 6. Deure de respecte i no discriminació envers altres persones. Rol de les infermeres: 1. Cuidar el malalt/usuari com a persona 2. Promoure l’autonomia 3. Assegurar la comunicació 4. Garantir sempre la intimitat i la confidencialitat 5. Respectar creences i valors 6. Actualitzar la pròpia formació, en coneixements, habilitats i valors/actituds 7. Educar en drets i deures U9. COMITÈS D’ÈTICA Situació actual: Multitud d’opcions tècniques i científiques Reconeixement dels drets dels pacients Societat heterogènia Compatibilització del progrés científic i tècnic amb el respecte als drets de les persones, els valors socials i els valors professionals Definició: “Els Comitès de bioètica són estructures de diàleg i decisió en bioètica i la seva responsabilitat consisteix en intentar resoldre i clarificar racionalment i raonablement els diferents conflictes de valors que es presenten en la recerca o en la pràctica clínica” Característiques: Format per professionals de tres grans àmbits: ○ Ciències de la salut ○ Filosofia ○ Dret Tenen concepcions ètiques diferents Grup de diàleg Multidisciplinari Donar resposta a les qüestions ètiques que planteja el desenvolupament i l’aplicació de les ciències de la vida i de la salut. Comitès de bioètica ○ Nacionals Permanents Temporals ○ Locals Comitès d’Ètica Assistencial (CEAs) Comitès d’Investigació Clínica (CEICs) Els comitès d’ètica d’investigació clínica: Fets històrics ○ 1947. Codi de Nüremberg ○ 1962. Talidomida ○ 1964. Codi d’Hèlsinki ○ 1966. Informe Beecher ○ 1972. Tuskegee ○ 1978. Informe Belmont Límits entre pràctica i investigació Principis ètics bàsics: ○ Autonomia ○ Beneficència ○ No maleficiència ○ Justícia Aplicacions ○ Consentiment informat ○ Valoració de riscs i beneficis ○ Selecció de subjectes “Tracta als éssers humans com una finalitat en si mateixa i no com un mitjà” (Immanuel Kant) Els comitès d’ètica assistencial: “Un organisme consultiu, multidisciplinari, que en cap cas substitueix la decisió clínica dels professionals, que integra diverses ideologies morals del seu entorn, i que està al servei dels professionals i usuaris d’una institució sanitària per ajudar a analitzar els problemes ètics que puguin sorgir, amb l’objectiu en darrera instància de millorar la qualitat assistencial”. Fets històrics: Cas Karenn Ann Quinlan (1976) CEA a Espanya: L’Hospital sant joan de Déu ○ Creat al 1981 va ser el primer CEA de l’estat espanyol i acreditat per la Generalitat de Catalunya al 1995 L’Institut Borja de Bioètica ○ Primer centre de Bioètica de l’estat espanyol creat al 1976 Funcions: ○ Assessorar èticament ○ Fomentar orientacions i protocols ○ Funció docent No es consideren funcions dels CEA ○ La defensa jurídica. ○ Judicis sobre l’ètica professional. ○ La presa de decisions. ○ L’anàlisi de problemes socioeconòmics. Rol de les infermeres ○ Assessorament ètic: Formació ètica i bioètica Protecció i promoció dels drets i deures dels malalts usuaris Participació activa en el procés de decisió. Difusió i aplicació de protocols. Fomentar la consciencia ètica. Col·laboració en el direcció del CEA si convé Metodologies per prendre decisions ○ A més dels quatre principis (beneficència, no maleficència, autonomia i justícia), i d’altres referències ètiques com: Respecte a la vida L’imperatiu categòric Els Drets Humans ○ La BIOÈTICA fa servir diferents metodologies per a prendre decisions amb un mateix objectiu: ajudar a resoldre problemes i/o dilemes ètics però els passos que es segueixen varien d’una metodologia a una altra. ○ Metodologia per analitzar casos: (1) Descripció dels fets Identificar la voluntat del pacient Identificar els deures del professional Identificar el conflicte Valoració legal i consulta de la casuística Argumentació sobre la jerarquització dels principis i els valors en conflicte Previsió de les conseqüències i excepció als principis Deliberació Redacció de la recomanació (2) Llegiu amb deteniment el cas. Descrigueu els fets que motiven la consulta. Descrigueu els valors (metes, interessos) de totes les persones involucrades en el cas (personal sanitari, pacient, pares, hospital....). Analitzeu les circumstàncies concretes del cas. Indicar quins són els valors en conflicte: principi de no maleficència, justícia, autonomia i beneficència. Proposta de resolució del conflicte, partint de la vostra visió i valoració del problema, com si participéssiu en la discussió d’un Comitè d’Ètica Assistencial on es plantegés el cas. Altres reflexions o comentaris que us suggereixi el cas

TICs - Història i Conceptes Bàsics PDF

Document Details

Tags

Related

Summary

Full Transcript

Upgrade to continue