El Romanticisme PDF

El ROMANTICISME Cronologia i context històric El Romanticisme és un moviment que sorgeix a Alemanya a finals del segle XVIII i és difón arreu d’Europa a principis del XIX amb la intenció d’alliberar els esperits de la subjecció als models de l’art i el pensament clàssic. Com a reacció anticlàssica...

El ROMANTICISME Cronologia i context històric El Romanticisme és un moviment que sorgeix a Alemanya a finals del segle XVIII i és difón arreu d’Europa a principis del XIX amb la intenció d’alliberar els esperits de la subjecció als models de l’art i el pensament clàssic. Com a reacció anticlàssica proclama els drets del sentiment i de l’individu en front a la raó i les normes ordenadores del món i de l’art que havien imperat durant la Il·lustració, i com a moviment cultural afecta a tots els aspectes de la vida, des del sistema de valors establert fins a les formes més externes de la moda. Sorgit inicialment com a moviment literari ràpidament passà a influenciar totes les arts. El seu caràcter revolucionari i trencador amb les convencions socials de l'època és inqüestionable. La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants: busca constantment la llibertat autèntica. Com que el romanticisme és una manera de sentir i concebre la natura, la vida i l'ésser humà mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot, dins d'una mateixa nació sorgeixen diferents tendències que es projecten també en totes les arts. La paraula “romantic” va aparèixer per primera vegada a Anglaterra la segona meitat del segle XVII per a fer referència de forma despectiva a coses que “només passes a les novel·les”, és a dir, fora de la lògica i de la realitat. Però quan la nova sensibilitat dels homes de finals del XVIII comença a revaloritzar allò fantàstic i irracional, misterios i rar, malenconiós i terrorífic, la paraula adquireix un valor positiu. “Romàntics” foren considerats aleshores els castells gòtics i les runes, o els paisatges solitaris i esquerps. Víctor Hugo resumeix al pròleg del seu drama Hernani l’ambició romàntica: Llibertat en l’art, llibertat en la societat; aquest és el doble objectiu. Després de la caiguda de Napoleó i amb la consolidació dels règims polítics de la Restauració, quan França torna a ser una monarquia a mans dels Borbons, el Romanticisme va esdevenir bandera de les generacions joves, que aspiraven a plasmar en política, literatura, filosofia i en totes les arts els principis revolucionaris que el 1814 havien quedat soterrats. L'expansió del Romanticisme va renovar i enriquir el limitat llenguatge i estil del neoclassicisme i també va donar entrada a un món exòtic i extravagant. Els autors recorren a convencions artístiques medievals i en recuperen les temàtiques, en comptes de les pròpies de Grècia o Roma, com a font d'inspiració. Això accentua encara més el seu perfil nacionalista i regionalista en comptes d'una tendència universal com era la neoclàssica. Dins el moviment romàntic destaquen autors memorables en totes les branques del pensament i la creació: - Literatura: VÍCTOR HUGO, els GERMANS GRIMM, MARY SHELLEY, EDGAR ALLAN POE, LORD BYRON, ZORRILLA, ESPRONCEDA, LARRA, - Filosofia: JOHANN HERDER, GOETHE (poetes i filòsofs ambdós), HEGEL, SCHOPENHAUER, - Música: CHOPIN, BEETHOVEN, WAGNER, MENDELSSOHN, SCHUMANN, BRAHMS, El romanticisme va aportar canvis molt importants en el món cultural. Entre els canvis més significatius cal destacar els següents: Una nova relació entre l’artista i la societat: la cultura s’independitza del mecenatge i l’escriptor i l’artista reivindiquen la seva funció social i exigeixen la recompensa econòmica del seu treball. Llibertat creativa: el romanticisme, contra el neoclassicisme, reivindica el geni creador; l’obra no ha d’ajustar-se a una preceptiva i uns models establerts i consagrats, sinó que ha de ser sobretot personal, original, basada en la imaginació i la intuïció. Aquesta nova concepció de l’obra desemboca en la llibertat de l’elecció del tema, dels recursos i l’estil: La creativitat enfront de la imitació neoclàssica. La importància més gran del sentiment enfront de la raó. La importància de l'originalitat en contra la tradició grecollatina. L'obra imperfecta, inacabada i oberta enlloc a l'obra perfecta, conclosa i tancada. La recerca de l’evasió: el viatge es converteix en un dels grans temes del moviment. Sovint, a més, es tracta d’un viatge sens fi: el que importa és el camí, molt més que l’arribada. Itàlia i Espanya foren les fonts d’exotisme romàntic, pels seus violents contrastos i les exaltades passions que s’hi volien veure. Fora d’Europa, el mite central de l’exotisme romàntic fou l’Orient, amb el seu misteri, la fascinació de les seves tradicions, els seus colors i els seus perfums.  Una visió malenconiosa de la vida: caracteritza els autors romàntics i tradueix el desajustament entre les aspiracions i l’adversitat de la realitat quotidiana, que impossibilita els seus projectes. I una renovació de temes i ambients, amb contraposició al Segle de les Llums (s.XVIII), s'estimen més els ambients nocturns, els llocs sòrdids i ruïnosos (sinistres); venerant i buscant tant les històries fantàstiques com la superstició, que els il·lustrats i neoclàssics ridiculitzaven. L’heroi romàntic era un ésser turmentat i insatisfet, devorat per allò que els historiadors de la cultura han anomenat el “mal del segle”, és a dir, una barreja de malenconia i desencantament. Aquest estat d’ànim va fer que predominessin la fantasia, la creativitat i la imaginació. La valoració de la literatura i de l’art populars: el romanticisme, en assumir la intuïció com a base artística, reivindica l’aportació de la literatura i de l’art populars, fruit de la intuïció lliure dels pobles. I fou important el viatge en el temps: moltes obres romàntiques estan ambientades a l’Edat Mitjana o al Renaixement, èpoques, per altra banda, que resulten més idealitzades que no pas reals. On es considera l’Edat Mitjana com una època de gestació de les nacions europees, l'anomenada “primavera de l'esperit” característic de cada nació, període històric en què aquest esperit s’havia mostrat en la seva puresa original, sense haver estat tacat per cap influència aliena. Per aquest motiu, la llengua, la literatura, l’art, el dret i les institucions medievals eren considerats l’expressió genuïna i natural de cada nació. Els romàntics descobreixen i adoren Déu en els astres, a les aigües del mar, a les muntanyes, al vent, als arbres i en els animals. El panteisme representa la forma de religiositat més freqüent en els romàntics. El nacionalisme: es manifesta en l’interès per la història i els costums propis de cada poble. Per això, el romanticisme potencia el desenvolupament de la novel·la històrica i del costumisme, un model literari que té per objectiu la descripció d’una realitat (costums, ambients…) en procés de canvi a causa de les profundes transformacions provocades per la industrialització i la modernització social. La preponderància de tot allò nacional i del nacionalisme va ésser una reacció a la cultura francesa del segle XVIII, d'esperit clàssic i universalista, dispersada per tota Europa per mitjà de les conquestes de Napoleó. El ROMANTICISME pictòric FRANCÈS- característiques principals Els capdavanters del Romanticisme es van formar als tallers de David i els seus deixebles. GROS, el deixeble de David que s’encarregà de l’acadèmia de Belles Arts, es va acabar suicidant per la impossibilitat de resoldre el dilema entre els seus gustos estètics i la missió política que se li havia encarregat de regir les arts amb fidelitat al seu mestre. Aquest fet revela la contradicció romàntica que impregnava tots els àmbits de la vida, entre la tradició neoclàssica i el nou sentiment romàntic. Finalment la pintura romàntica abandona les convencions neoclàssiques i connecta amb els valors de la pintura barroca. Recupera la força suggestiva del color en detriment del dibuix: predomina la taca sobre la línia. El cromatisme va fer ressuscitar les llums vibrants, que reforcen les taques de color. Es recuperen les composicions dinàmiques, amb línies directrius que venen determinades per les posicions convulses i els gestos dramàtics. El culte al paisatge, que esdevé una excusa per desplegar color lluminosos i poder posar grups de personatges entre núvols elèctrics o tempestes furioses. Els objectes ajuden a transmetre un estat d’ànim. Temes: revolucions polítiques o desastres, que indiquen un enfrontament fatalista amb la natura i defineixen la posició del creador en la construcció d’un nou món. AUTORS: - THÉODORE GERICAULT - EUGÈNE DELACROIX Pintors romàntics francesos Theodore Gericault (Rouen, 26 de setembre de 1971- Paris, 26 de gener de 1824) Des dels inicis de la seva carrera prefereix tractar temes de la vida quotidiana, elevant-la a la categoria de fets heroics. Els seus quadres mostren la desesperació i el patiment de la gent, passa aviat a ser el pintor romàntic més representatiu, però per independència d'estil i caràcter poc dòcil, es manté al marge dels grans encàrrecs oficials. Obres: - El Rai de la Medusa Gericault- El Rai de la Medusa, oli sobre tela, 1819 (491x716cm) En plena restauració borbònica, un vaixell francès anomenat Medusa, el capità del qual era un antirevolucionari que havia rebut favors per obtenir la seva graduació, havia naufragat a les costes del Senegal. Els passatgers varen ser abandonats pel capità i els oficials, que es varen endur els bots salvavides. Els 150 passatgers van haver de sobreviure en un rai fet de peces dce fusta. 13 dies més tard només 15 dels 150 passatgers varen poder ser rescatats. Aquest fet va escandalitzar i commoure el poble francès i va ser utilitzar per atacar el corrupte règim monàrquic. Gericault hi va prendre partit. Per ressaltar-ne el caràcter de crònica, va reconstruir els fets, i va concebre la tela com un immens mural per accentuar-ne la intencionalitat de denúncia. L’obra incita a la insurrecció. Gericault- El Rai de la Medusa, oli sobre tela, 1819 (491x716cm) Gericault pinta el moment que els supervivents avisten el vaixell de salvació. L’escena s’organtitza en dues piràmides. Les línies de la primera recullen l’onada gegant i la vela inflada. La segona -la piràmide de l’esperança- arrenca dels cadàvers del primer pla, s’aixeca a través dels moribunds i culmina en un cos morè que agita uns parracs demanant socors a la fragata de salvació. Els nàufrags angoixats s’enfronten amb les forces de la naturalesa terriblement amenaçadora. No són déus ni vencedors, sinó uns perdedors, víctimes de la corrupció del sistema establert. Més tard l’historiador Michelet assenyala: ‘En aquest rai s’hi embarca tot França, tota la nostra societat a la deriva després de la caiguda de +info Napoleó. +info aspectes tècnics Pintors romàntics francesos Eugène Delacroix (Charenton-Saint-Maurice, 26 d’abril de 1798- Paris, 13 d’agost de 1863) fou considerat el líder de l'escola romàntica francesa. Rival d’Ingres, Delacroix va inspirar-se en l'art de Rubens i els pintors del Renaixement venecià, amb un èmfasi en el color i el moviment més que en la claredat del contorn i la forma acuradament modelada. Els continguts dramàtics i romàntics van caracteritzar els temes centrals de la seva maduresa, i el van portar a viatjar pel nord d'Àfrica a la recerca de l'exotisme. Amic i hereu espiritual de Gericault, Delacroix també es va inspirar en Lord Byron, amb qui va compartir una forta identificació amb les "forces del sublim”. Delacroix no estava donat ni al sentimentalisme ni a la grandilocució, i el seu romanticisme era el d'un individualista. Com a pintor i muralista, l'ús per part de Delacroix de pinzellades expressives i el seu estudi dels efectes òptics del color van donar forma profunda a l'obra dels impressionistes, mentre que la seva passió per l'exòtic va inspirar els artistes del moviment simbolista. Obres: - Matança de Quios - La mort de Sardanàpal - La llibertat guiant el poble Delacroix- Matança de Quios, oli sobre tela, 1824, (417x354cm) És una pintura que va fer en la primera època de la seva carrera. El quadre representa un episodi de la Guerra de la Independència de Grècia contra l’Imperi Otomà. Quan Delacroix va exposar el quadre al Saló de Paris, va veure l'obra ‘La carreta de fenc’ de John Constable destinada al mateix tema, i el seu propi quadre li va semblar «trist i sense llum», de manera que va decidir modificar-lo, introduint «veladures d'irisació i nous efectes gràcies a petites pinzellades fortes, molt a prop unes de les altres». Aquestes pinzellades borroses enforteixen la impressió de desolació que el quadre transmet. El resultat és aquest quadre pràcticament monocrom, amb unes tonalitats coure que unifiquen l'espai i proporcionen al quadre una llum infernal. El quadre es compon de dues piràmides humanes. D'esquerra a dreta, es veuen expressions de por i desesperació. Els cossos, mig despullats i tirats, reflecteixen la derrota dels grecs. A l'esquerra hi ha una parella moribunda. Es pot veure la sang que recorre el cos de l'home. En primer pla, a la dreta, hi ha la figura d'una dona vella que mira cap a fora de la tela amb expressió d'horror. La seva presència reforça el patetisme de l'escena. Darrere d'ella, a la dreta, es veu un oficial turc portant-se una dona nua, cosa que emfatitza la crueltat de la massacre. Destaca en el llenç l'absència d'un heroi: la massa dels habitants són els protagonistes, els que resulten heroics, patint tots ells la guerra. +info Delacroix- La mort de Sardanàpal, oli sobre tela, 1827, (392x496cm) +info Delacroix- La llibertat guiant el poble, oli sobre tela, 1830, (260x325cm) El ROMANTICISME alemany- característiques principals En el Romanticisme alemany, la pintura històrica és substituïda pel paisatge, suposa el fi d’un llenguatge heroic, i és reemplaçat per una recerca de valors lligats a la naturalesa i, sobretot, al silenci. La visió alemanya del paisatge destaca la mirada interior i subjectiva sobre la naturalesa amb elements simbòlics. AUTORS: - CASPAR DAVID FRIEDRICH Pintors romàntics alemanys Caspar David Friedrich (5 de setembre de 1774 - 7 de maig de 1840) és considerat l'artista alemany més important de la seva generació. És conegut sobretot pels seus paisatges al·legòrics, que solen presentar figures contemplatives perfilades sobre cel nocturn, boires matinals, arbres àrids o ruïnes gòtiques. El seu interès principal era la contemplació de la natura, i la seva obra sovint simbòlica i anticlàssica busca transmetre una resposta subjectiva i emocional al món natural. Les pintures de Friedrich situen una presència humana en una perspectiva minvada enmig de paisatges expansius, dirigint que qualque manera la mirada de l’espectador cap a confins metafísics. Obres: - Viatger sobre el mar de boira - Penya-segats a l’illa de Rügen - Mar de gel Friedrich- Viatger sobre el mar de boira, oli sobre tela, 1818 (75x95cm) Ha estat considerada una de les obres mestres del moviment romàntic. L’obra representa un viatger, que s’ha identificat com el Friedrich mateix, dret i d’esquena a l’espectador que es troba al capdamunt d’una muntanya elevada mirant un mar de niguls que queda sota. El viatger vesteix de verd obscur, té una cama adelantada i es recolza sobre un bastó. Es veuen pics d’altres muntanyes sobresortint per sobre de la boira, i al fons una enorme serralada. Una gran massa de cel sobre les altures de les muntanyes del fons ocupa gran part de l’obra. Es tracta d’un paisatge de Sajonia, a Suïssa. Aquesta obra és el paradigma de la gran idea romàntica: l’instant en el qual l’home se sent corprès per la bellesa, natural o espiritual. L’home esdevé petit i impotent enfront una natura que envaeix i ocupa tot l’espai. Friedrich utilitza el paisatge de manera subjectiva: no retrata fidelment la realitat, sinó que és un vehicle a través del qual poder expressar una realitat transcendental. A través dels elements del paisatge Friedrich ens parla de Déu, de l’ànima, de la vida i de la mort. D’aquesta manera Friedrich s’apropa a allò SUBLIM, tan propi de la idea romàntica. Friedrich- Penya-segats a l’illa de Rügen, oli sobre tela, 1818, (70x90cm) +info Friedrich- Mar de gel, oli sobre tela, 1825, (97x127cm) +info El ROMANTICISME a ANGLATERRA- PAISATGISME ANGLÈS. Característiques principals A Anglaterra es desenvolupa, més que en altres països, la cultura de l’amor i el respecte per la natura i els animals. La reflexió entre allò que és jardí i allò que és natura salvatge és una aportació a la plàstica que es podria comparar entre allò pintoresc i allò sublim. Aquesta hermosa naturalesa, que suposa el tema del paisatge, es veu amenaçada per l’èxit de la Revolució Industrial. AUTORS: - JOHN CONSTABLE - JOSEPH MAILLOR WILLIAM TURNER - WILLIAM BLAKE Pintors romàntics anglesos John Constable (East Bergholt, Suffolk, 11 de juny de 1776- 31 de març de 1837) El tema preferit de les seves obres fou la regió de Suffolk, més concretament la Vall de Dedham. És un dels primers paisatgistes moderns, va sortir del taller per pintar a l’aire lliure, actitud que fa pressentir l’impressionisme. No va ser gaire apreciat a Anglaterra, però sí pels romàntics francesos. Ell mateix va explicar diverses vegades que la seva intenció era plasmar la llum en el conjunt (la tela s’ha d’omplir de llum) i en els detalls. Obres: - El carro del fenc - La catedral de Salirbury Autoretrat, llapis Constable- El carro del fenc, oli sobre tela, 1821 (131x186cm) L’obra mostra un carro de palla prop del molí de Flatford (propietat de la família Constable) sobre el riu Stour, a Suffolk. En primer pla es veuen dues figures que travessen el riu conduint un carro vell i atrotinat que sembla haver quedat travat en una zona d’aigua estancada. Dos cavalls estiren la carreta. Apareix un ca, fet que posa de relleu l’interès de Constable pels detalls. Al fons es veuen els amplis camps de fenc. Una llum càlida banya tots l’escena. Constable presenta la vida camperola tal i com la veia, sense idealitzar. Transmet en les seves obres un univers natural, on l’èsser humà, els animals i el paisatge conviuen en harmonia. Destaca l’estudi del cel i la llum. Les condicions atmosfèriques mostren un cel típicament anglès, cobert de niguls i canviant. ‘El carro de fenc’ és reverenciada a l’actualitat com una de les millors pintures britàniques, però quan es va mostrar a la Royal Academy el 1821 fou rebutjada. En canvi, a l’exposició on fou presentada a Paris, el 1824, fou molt apreciada. Tant Delacroix com Gericault la varen admirar per la frescura cromàtica i per la llibertat de la seva tècnica. Constable- La Catedral de Salisbury, oli sobre tela, 1823, (88x112cm) Els efectes de la llum, la càrrega emotiva amb què es contempla el paisatge i sobretot la tècnica d’aplicacions soltes de color amb l’espàtula anticipen valors de l’impressionisme. La lluminositat s’apodera del quadre i esclata vistoriosa al voltant de la desafiadora agulla gòtica de la catedral. Pintors romàntics anglesos J. M. William Turner (Londres, 23 d’abril de 1775- 19 de desembre de 1851) és comunament conegut com el pintor de la llum, conegut no només pels seus olis sinó també per les seves aquarel·les. De fet, se'l considera un dels fundadors de la pintura paisatgística anglesa a aquarel·la. El talent de Turner va ser reconegut molt aviat, convertint-lo en un acadèmic els 23 anys. Turner és un pintor romàntic interessat en la filosofia sublim; retrata el sorprenent poder de la natura sobre l'home. Focs, catàstrofes, enfonsaments, fenòmens naturals són descrits pel pintor. En les seves teles, constata que la humanitat no és més que un conjunt de peons de la natura. Com altres romàntics, considera el paisatge natural com un reflex del seu humor. Va deixar gran quantitat d’obra, on es pot apreciar una constant experimentació amb els materials pictòrics. Els impressionistes van estudiar acuradament les seves tècniques, i fins i tot l'art abstracte s'ha vist influït per ell. Obres: - El Temerari remolcat a dic sec - L’incendi al parlament de Londres - Pluja, vapor i velocitat Autoretrat, oli sobre tela, 1799 Turner- El Téméraire remolcat a dic sec, oli sobre tela, 1839 (91x122cm) La pintura representa una escena de la qual el propi Turner va ser testimoni el 1838: el destí final del vaixell de guerra Téméraire, en el moment en què va ser remolcat des de la base de la flota, a la desembocadura del Tàmesi fins al seu desballestament. És una obra estranya repleta de significat, arran des desballestament d’un dels vaixells insígnia de l’armada britànica, ja vell i en desús, es troba una nostàlgica reflexió sobre com els dies de glòria ja han passat. L'ocàs del sol coincidint amb l'ocàs del vaixell... El quadre també suggereix una reflexió sobre la suplantació de la vellesa per la joventut així com l'enfrontament de valors entre la modernitat de la màquina de vapor -ràpida, tècnica, eficaç... però sense glòria- i la tradició ja passada de la navegació a vela -gran, gloriosa, bonica, noble-, que representada en el quadre pel Temerari es veu amb humiliació remolcada cap a la mort per una màquina de vapor. Aquest quadre era un dels preferits de Turner. Ha estat interpretat també com una reflexió del pintor sobre la seva pròpia vellesa. Turner- Incendi al parlament de Londres, oli sobre tela, 1835 (132x92cm) +info Turner- Pluja, vapor i velocitat, oli sobre tela, 1844 (91x122cm) La ubicació del quadre és reconeguda com el Maidenhead Railway Bridge, sobre el riu Tàmesi. La vista mira a l'est, cap a Londres. Turner estava sorprès per la maquinària de les locomotores, però aquesta obra no pretén ser-ne un homenatge, sinó més aviat Turner agafa l’excusa de la locomotora per a poder pintar un objecte en moviment, interés real de l’autor. Turner en aquesta obra s’acosta més a un llenguatge abstracte que al figuratiu. Podem distingir a la dreta de la imatge la locomotora i les vores del pont, i a l’esquerra un segon pont, però el gran pes de l’espai pictòric està ocupat per una gran massa de color gairebé lliure que representa la densa i pesada atmosfera que provoca el fum mesclat amb la boira amb el cel al fons. Pintors romàntics anglesos William Blake (Londres, 28 de novembre de 1757- 12 d’agost de 1827) fou poeta i pintor i gravador. És un artista estrany i visionari però amb un pes considerable en la pintura del segle XX tot i passar desapercebut en la seva època. Era considerat un boig pels seus contemporanis per les seves opinions indiosincràtiques, però va arribar a ser molt valorat pels crítics i lectors posteriors per la seva expressivitat i creativitat. Va produir una col·lecció d'obres diversa i rica simbòlicament, la singularitat de la qual el fa difícil de classificar. Blake va afirmar haver experimentat visions al llarg de la seva vida, sovint associades amb bells temes i imatges religioses. Sens dubte, els conceptes religiosos i les imatges figuren al centre de les obres de Blake. Blake va tenir una enorme influència en els poetes de la generació beat dels anys 1950 i la contracultura dels 1960, sovint citat per figures fonamentals com el poeta beat Allen Ginsberg, els compositors Bob Dylan, Jim Morrison o Van Morrisoni l'escriptor anglès Aldous Huxley. Obres: - Déu creador. Retrat de perfil de William Blake, - +obra gravat de John Linell, 1863 Blake- L’ancià dels dies (Déu creador), gravat i aquarel·la, 1794 (23x17cm) Aquest gravat fou fet per a la portada d’Europe a Prophecy, un dels llibres profètics on Blake explica la seva pròpia mitologia a través de fusió de poesia i imatge (gravats). Hi ha tretze versions de l’obra, totes diferents degut a l’acabat a mà que els donava Blake. La imatge mostra Urizen (símbol de la sabiduria i la llei a la mitologia de Blake). El personatge ocupa la meitat superior de la imatge, i es troba inscrit dins una circumferència de llum, una espècie de disc solar del qual emanen rajos de llum, mig ocult rere núvols negres. Urizen s’inscriu dins un esquema de triangle, està acotat amb una posició incòmoda. Té el cos inclinat cap endavant en un escorç forçat, i li queda situat entre les dues cames flexionades. Un fort vent que bufa des de la dreta de la imatge li empeny la llarga barba i la melena blanques. Mira cap avall, cap a la obscuritat. Té el braç esquerre allargat també cap avall. Tant la mirada com el braç connecten la meitat superior amb la meitat inferior de la imatge. Amb la mà, en un posició gairebé impossible, aguanta un compàs. Tant el color de les cames del compàs com la forma i direcció connecten aquesta figura amb els rajos de llum del disc, convertint Urizen en una espècie de creador celestial. +info