L'ésser humà com a animal simbòlic PDF

L'ésser humà com a animal simbòlic Tema 2 Introducció 1 Els éssers humans establim amb el món i amb els nostres semblants relacions mediates, és a dir, relacions en que pel mig hi ha signes i símbols de diversos tipus. Les nostres relacions no són, doncs, immediates, ni amb els objectes ni amb les persones. I això és així perquè tenim una facultat peculiar: la facultat de la representació; en virtut d'aquesta facultat, la realitat i els altres éssers humans es constitueixen en la nostra intimitat com un conjunt de representacions, de manera que, en afirmació recent del psiquiatre i neuròleg francès Boris Cyrulnik, «som la suma de les nostres representacions». Introducció 2 En aquest tema ens ocuparem de la nostra peculiar forma de «fer-nos amb la realitat», és a dir, de la nostra facultat de simbolitzar, del primer i més comú producte de la simbolització (el llenguatge), de les regles més significatives perquè el llenguatge representi i comuniqui realment; i, finalment, de l'art, que arriba a ser en alguns casos un sistema representatiu i creatiu que arriba a ser sublim. L'home, animal simbòlic 1.1 Signes i símbols En el llenguatge les paraules són signes El llenguatge de l'ésser humà es caracteritza per: − Vocabulari: un conjunt de paraules − Gramàtica: regles per a formació de oracions amb significat. Els signes Definició de signe (Peirce): “quelcom que representa una altra cosa per a algú”. Exemple: la paraula “arbre” representa l'objecte arbre per els que saben català. En el signe lingüístic poden diferenciar-se: − El significant: el mitjà pel qual es transmet el missatge (paraula, imatge, so...) − El significat: el que es representa el receptor − El referent: l'objecte al qual fa referència el signe Tipus de signes Segons Peirce hi tres tipus de signes: − Les icones: el signe imita l'objecte designat − Els índex: entre el signe i l'objecte hi ha una relació (el fum és índex de foc) Ícones i índex es poden considerar senyals. Fixe-us que sovint en els índex es dona una relació natural; també entre els crits d’un ximpancé i la resposta dels altres. La relació: estímul i resposta ve donada genèticament. − Els símbols: entre el signe i l'objecte representat no hi ha cap tipus de cap relació evident. ICONE ÍNDEX SÍMBOL Els símbols Només els humans som capaços d'entendre els símbols. Són productes convencionals, socials i culturals. − El colom que simbolitza la pau és un símbol des del segle XX. Un símbol és un signe (el dibuix de Picasso) que representa un objecte (un colom) que representa una idea (la pau) Els humans vivim en un món ple de símbols: l'univers simbòlic. L'univers simbòlic L'ésser humà viu en un „món“ construït a base de símbols. Cada cultura o societat té el seu univers simbòlic, el conjunt de símbols que fan servir. El llenguatge i l‘art són dos instruments per crear i usar els símbols i fan de mediadors entre la realitat i el subjecte. Wittgenstein: „els límits del nostre llenguatge expressen els límits del nostre món“. L’animal fantàstic Els símbols construïts per l’ésser humà tenen tant l’origen en la raó com en la fantasia. Tradicionalment s’ha destacat el paper de la raó en la construcció del nostre “món”. Actualment es destaca també el paper de la fantasia, els ideals i projectes, moltes vegades “irracionals”, de l’ésser humà, com per exemple “volar”. Sistemes simbòlics Disposam de tot un sistema que ens permet interpretar el que experimentam des d’una perspectiva construïda socialment i culturalment. El llenguatge, l’art, la ciència, la religió, la moral, la política, la mitologia, les tradicions, etc, són alguns dels elements del nostre sistema simbòlic: ens proporcionen símbols per tractar amb la realitat. El llenguatge LA RELACIÓ PENSAMENT I LLENGUATGE Noam Chomsky: El pensament depèn del llenguatge. Tindríem de manera innata unes estructures mentals que ens permeten generar el llenguatge. Jean Piaget: El llenguatge depèn del pensament ja que el pensament és previ a l’adquisició del llenguatge. La prova és que el nen adquireix coneixements sense posseir el llenguatge, la capacitat simbòlica. Lev Vigotsky: hi ha una dependència mútua entre el pensament i el llenguatge, es retroalimenten i formen part del mateix procés. Tot i això no són la mateixa cosa: pensem en i pel llenguatge; però no són el mateix. NATURA I CULTURA 1 ODS-2n BATXILLERAT AMPOSTA, 2023-2024 Un viento verde 2 PHYSIS 3 El concepte natura l’usem des de diferents perspectives: Com a totalitat dels éssers (ens naturals). Allò que ens trobem, com espècie, a l’inici i que no ha estat manipulat. Aquí caldria parlar de la diferència entre ésser i ens. Diferenciar què significa això de manipular la natura. Si un ocell fa un niu hi ha una manipulació, però xifrem aquesta en l’ àmbit de la conducta heretada per l’au i no fruit d’una conducta cultural. Quan comencem, possiblement com a gènere, a culturitzar la natura? Natura 4 La natura com l’essència, la constitució interna de les coses: allò que fa que un ésser sigui el que és. ○ Allò que roman quan hi ha canvis accidentals (Aristòtil) El naixement o la producció de les coses, l’arkhé dels presocràtics o principi originari i constitutiu de la realitat. La substància que posseeix en si mateixa el principi del moviment, i a partir d’aquí inclou tot el conjunt de coses que són per naturalesa: animals, plantes i la resta de cossos, distingint-los d’aquells produïts per la tekhné, l’art, el principi actiu o tècnica. Cultura 5 Aquella informació transmesa entre membres d’una mateixa espècie per aprenentatge social, o sigue, vicari, ensenyament o assimilació. Els trets culturals o mems són les unitats de transmissió cultural diferenciant-se dels gens o unitats de transmissió biològica. Cultura no humana 6 La cultura no és un fenomen exclusivament humà, sinó que està ben documentada en moltes espècies d’animals superiors no humans. I el criteri per a decidir fins a quin punt certa pauta de comportament és natural o cultural no té res que veure amb el nivell de complexitat o de la importància de la conducta, sinó en el mode com es transmet la informació pertinent a la seva execució. Jesús Mosterín XIMPANCÉS 7 conducta cooperativa ximpancés sentit de la justícia ximpancés altres conductes L’afecte en ximpancés acció cooperativa ximpancés ús d’eines i ensenyament-aprenentatge ximpancés eines i ximpancés https://www.bbc.com/mundo/noticias-43628595 https://www.nationalgeographic.com.es/mundo-ani mal/los-animales-que-se-reconocen-en-el-espejo-no -son-necesariamente-mas-inteligentes_19374 https://www.muyinteresante.es/naturaleza/28317.ht ml EL PLANTEJAMENT DELS SOFISTES 8 El debat sobre la justícia i la llei. Naturalesa i nomos. Protàgores. La justícia, superació de l’estat natural. Trasímac: La llei i l’interès del més fort. Contra el nomos: el dret del més fort. El plaer. ○ La naturalesa i el domini del més fort. Antifonte: Plaer, justícia i igualitarisme. El cercle de l’experiència i el poder de la paraula. Protàgores i el relativisme: tot és la mesura de l’home. ○ La filosofia s’orienta cap als assumptes humans. ○ El relativisme de la veritat i el paper de la veritat. Gòrgies: el dictador és la paraula. ○ El llenguatge no manifesta la realitat. La paraula, instrument de domini, persuació i retòrica. SEGLE -Vè 9 LA IL·LUSTRACIÓ GREGA 10 La Il·lustració coincideix amb Pèricles. Podem adoptar el nom pel desig conscient que s’apodera dels esperits més sobresortints d’una època, d’alliberar els homes de les opinions i usos heretats dels seus grans i situar-se amb plena independència davant la tradició, sobretot en el domini religiós, el qual estava identificat, en la consciència popular grega, el sentit i el pensar ètic social. Podem dir que hi ha una emancipació del pensament racional davant del mític. La tradició, ja ho sabem, queda inaugurada prenent com a objecte la physis pels pensadors jònics del s.VI aC. L’evolució al segle V va dirigida a un estudi de la religió, la moral i al domini de la vida espiritual i moral. Aquest avanç suposa un alliberament que ens porta a la Il·lustració el període clàssic del pensament grec. 11 Crec que tant la naturalesa o l’herència com l’ambient expliquen la conducta humana. No recolzo una tendència ni l’altra, però això no significa que estigui adoptant una postura a “mig camí”. (...) La meva intenció és demostrar que, efectivament, el genoma ho ha canviat tot; no ha tancat el debat ni ha guanyat la batalla a favor d’un bàndol o de l’altre, sinó que ha polit els arguments de tots dos extrems fins arribar al punt mig. El descobriment de com influeixen realment els gens ETIMOLOGIA 12 Sophia significava primerament habilitat o destresa en un ofici. Un sophós d’una activitat és aquell que sap realitzar-la bé. Per extensió passaria després a nomenar aquell que és savi i prudent, especialment en assumptes d’estudi. El sofista quedava, d’aquesta manera com aquell que ensenya la sophia, la saviesa. També sinònim de sofós, hàbil o destre com savi. Altre cop per extensió passaria a dessignar aquells qui posseeixen l’habilitat oratòria i eren capaços d’ensenyar-la. Per poder accedir als càrrecs de poder s’havia de parlar a l’assemblea, per això s’havia de tenir l’areté retòrica. Per això es contractava els sofistes per a que ensenyessin l’art de parlar bé en públic. Ensenyaven, a més de l’areté política, gramàtica, mnemotècnia, crítica literària, etc.. Per què apareix? 13 L'aparició de la sofística es deu a: - L'especulació sobre la physis havia portat l'eclecticisme, resignació, escepticisme. - L'amplitud etnològica i geogràfica grega. - El més important és però la necessitat d'una educació. La sort, l'èxit, el poder queden en mans d'aquells que es saben imposar a les reunions i assemblees del poble per la seva actitud personal. Malgrat l'oposició de la tradició surt un nou model recolzat per uns homes que són capaços d'omplir-lo. 14 "L'objecte de les especulacions no era la naturalesa, sinó l'home considerat com subjecte capaç de conèixer i obrar, tant com individu, quant com membre d'una societat." Capelle, pàg. 159 Agafat de http://www.cibernous.com/crono/historia/grecia/in dex2.html 15 Amb això podem dir que s'obri el segon període de la filosofia antiga. Si bé que aquest període no és en cap manera la continuació orgànica o al desenvolupament del primer, l'objecte del qual fou la natura. Sobre això diu Eduard Meyer: Ha estat obligada (la filosofia grega) pel desenvolupament intel.lectual de la nació a abandonar la seva antiga direcció i dirigir-se a problemes la discussió dels quals havia estat abandonada quasi per tots els especialistes..." CONCEPTES CLAU 16 Physis Nomos Cultura Societat Relativisme Areté Dogmatisme Escepticisme PROTÀGORES 17 Protàgores d'Abdera (480-410) Protàgoras coneix la doctrina d'Heràclit sobre el panta rei - el fluir de les coses -. Així com les coes estan subjectes a un continu canvi per aquest fluxe i reflexe de partícules, també el cos humà i els òrgans dels sentits hi ha que concebre'ls en mutació, el contingut de la nostra percepció és sempre diferent, varien amb l'edat, amb l'enfermetat... En cap cas es pot dir com són les coses, només com són en un moment determinat. De tot això se n'extreu que només són possibles els judicis relatius. L'home és la mesura de totes les coses, de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són. 18 Les coses són tal i com a mi (als humans) em semblen. Com semblen són. A nivell epistemològic la doctrina protagòrica és absolutament sensualista. Les coses apercebudes pels sentits existeixen, les coses que no són apercebudes per ells no existeixen en forma de matèria. El que hi ha, en definitiva, és el subjectivisme: no existeix la veritat absoluta perquè de cada cosa es pot sostenir tot amb raons d'igual pes. Tots els judicis tenen la mateixa representació. 19 Tota representació (fantasia) del subjecte individual és vertadera. L'afirmació serà rebatuda tant per Plató com per Demòcrit (460-370). La solució de Protàgoras - pròxima a la nostra -, ens situa en el relativisme moral. És clar que queda superada la contradicció. El subjectivisme gnoseològic acaba sent un escepticisme total davant la pretensió universalista dels seus predecessors. Fins i tot porta el seu escepticisme a les matemàtiques. "Les tangents d'un cercle percebut pels sentits no tocarien només en un punt del citat cercle." 20 La seva opinió sobre la religió es mantenia dins d'aquest relativisme. "Jo no puc saber res dels déus, no puc saber si existeixen, ni si no existeixen, ni quina forma tenen. Moltes coses m'impedeixen saber-ho, l'obscuritat de la vida i la brevetat de la vida humana." (fr.4) Podem afirmar que la teoria protagòrica té dues vessants. per un costat el relativisme: no hi ha veritat absoluta. Per l'altre: l'escepticisme: si hi ha una veritat no és possible conèixer-la. 21 La conseqüència formal del subjectivisme de Protàgoras sembla ser la seva dialèctica (cada un pot tenir dos punts de vista oposats i justificats a la vegada.). Aquell que coneix la dialèctica pot fer, per mitjà del seu art, fer més fort l'argument més feble. I la raó d'actuació en aquesta. Serà savi aquell que pot fer aparèixer, i inclús convertir en bo, per mitjà de la seva areté, allò que es presentava davant de nosaltres com gran i allò gran, petit. 22 Tenim dos termes a analitzar : Retòrica i dialèctica. Per un costat la retòrica apareix com la capacitat de parlar en públic. La dialèctica com la possibilitat de relativitzar els punts de vista. La degeneració de la dialèctica és............... com art de la disputa, no fonamenta la veritat, només desperta l'aparença, intentant sempre tenir raó. Aet de l'eloqüència de l'expressió parlada o escrita. 23 Dins del significat de la sofística Protàgoras serà una persona respectada (Plató). Tingué pretensions pedagògiques i afirmava que ensenyava la virtut: la virtut ciutadana, l'art de ser un bon administrador de la casa i la hisenda, de poder parlar bé i tractar d'assumptes relacionats amb la polis. Malgrat tot l'essència d'aquesta virtut no queda suficientment explicada per Protàgoras. Allò bo no passa de ser allò útil i d'aquesta manera es queda en un concepte relatiu. El problema del relativisme i del subjectivisme serà fonamental en el pensament grec. 24 Protàgoras fou el primer sofista de qui tenim notícia. Va néixer a Abdera, a la costa Nord de l'Egeu, aproximadament a l'any 490 cdC, i va viure a Atenes i Sicília. A Atenes, lloc on va adquirir un gran fama, es va fer amic de Pericles i es va dedicar a l'ensenyament basat en l'art del discurs persuasiu, exercitant als joves en les tècniques d'argumentar a favor de les dues cares d'un mateix argument. Codi penal per als turis. Sobre la veritat o discursos demoledors. Amb la seva declaració sobre l'home com a mesura. Antilogies o arguments contraris. Sobre els déus. Malgrat la dificultat principal de conéixer HÍPIES D’ELIS 25 Hípies d’Elis (s. Vè) Hípies accepta la diferencia entre physis i nomos. Hi ha una diferencia fonamental entre les lleis naturals i les convencionals. Les lleis de la natura són invariables, no canvien. Són divines al dir d’Hípies i estableixen justícia en el món natural. Les lleis de la polis són artificials i fruit dels interessos dels homes, són variables i en cap cas es pot apel·lar a cap cosa divina. És des de la llei dels homes des d’on podem parlar d’injustícia i tirania i només amb l’altruisme dels homes es podria parlar de llei justa. En matemàtiques se li atribueix el descobriment de la quadratiu, pensada per a la trisecció dels angles i la quadratura del cercle. Obra: Synagogé. GÒRGIES 26 Gòrgies (483-375) Les tesis de Gòrgies apunten clarament cap l’escepticisme i el relativisme. Una de les més conegudes és la referent a la possibilitat del saber. 1) Res existeix. Si alguna cosa existís seria o bé eterna o bé no. Si a llavors seria infinit i si ho fos no podria estar enlloc. Allò que no està enlloc no existeix. Si b llavors no seria etern i hauria de tenir un inici i aquest inici hauria de ser el no ser i això no és possible. 27 2) Suposant que alguna cosa existís no la podríem conèixer. En aquesta segona proposició va en contra de Parmènides i “no és possible pensar el no ser”. Segons Gòrgies si hi hagués la impossibilitat de no pensar el no ser en conseqüència l’error no existiria. Però l’error existeix i d’aquí conclou que sí és pensable allò que no és. Hi ha coses pensades que no existeixen i coses no existents que poden ser pensades; com es trenca la correlació ser – pensar de Parmènides, no podem saber si el que pensem és o no és. 28 3) En el cas que fora conegut no podria ser expressada. Les paraules només són sons, el llenguatge no significa la comunicació de colors o sabors. Si amb els ulls no podem veure els sons ni les oïdes els colors ja una separació inseparable entre significant i significat. Transmetre la realitat és impossible – cadascú emet uns sons i cadascú els interpreta. 29 El mateix Gòrgies al plantejar-les no se les prenia seriosament, ni elles mateixes ni la demostració. Usa les apories de Zenó per a la forma. La demostració de la tercera tesi dóna a entendre que Gòrgies toca l'epistemologia: la relació de les coses amb el pensament i el pensament amb la paraula. Hi ha un nihilisme en Gòrgias, una repulsa total de l'home a la filosofia i a la ciència. Per a Gòrgias la dialèctica era un art purament formal, el contingut de la qual li era més o menys indiferent. Només dóna importància a una cosa: el poder de la paraula. La forma ho és tot demostra però que és vertadera ciència. Capelle conclou que va ser una sort per a Atenes la influència de Plató i Sòcrates que van alliberar la joventut de l'impacte sofista. TRASÍMAC 30 Trasímac (V-VI) Neix a Calcedònia de Bitínia (Bósfor) Entén l’oposició natura / cultura i que en natura predomina el més fort d’igual manera que en l’organització dels homes. El domini del més fort seria doncs, la llei natural i les lleis convencionals de la polis responen a evitar que els forts dominin els febles. Aquí als més forts cal afegir “els millors”. 31 D’altra banda diu que els governs només tenen la intenció de perpetuar el seu poder i fer-se més forts i per tant les lleis només tenen en compte aquesta intenció. La cosa natural és el domini del més fort i això es demostra segons Hípies quan algú és capaç de trencar la tradició, les lleis, instaurant-ne de noves. Si mirem el canvi de reis veiem que un mata l’altre i instaura la seva pròpia llei. “Allò just no és altra cosa que el que convé al més fort” “La traïció mai no prospera, perquè si prosperés ja no seria traïció.” Thrasimacus 32 Chalcedon -459 PRÒDIC 33 Pródico de Queos (s. V a.C.) Contemporani de Demòcrit, Sòcrates i d’Hípies d’Elis. Defensa una ètica eudemonista avançant-se en l’argument contra la por a la mort. Atorga però una gran importància al valor moral de les decisions. Fa una interpretació racionalista de la religió com fruit de la ignorància i la necessitat humana. Accepta que la religió ha ajudat l’home davant la natura i ha possibilitat la creació de les societats humanes. Sexto Empírico recull de Pròdic: “Els antics van considerar com déus el sol i la lluna, als rius i, en general a totes aquelles coses que són útils per a la nostra vida, en la mesura que l’ajuden, igual que els egipcis deïfiquen el Nil” “Afegint que per aquesta raó el pa fou anomenat Demeter, el foc Hefest, i així successivament cada cosa que fos útil.” 34 Se li atribueix “Héracles” on mostra l’elecció entre els dos modes de vida possible: el virtuós i l’hedonista. Pròdic pren el camí de la virtut, defensant així l’antihedonisme. Treballa també en l’àmbit del llenguatge cercant trobar la relació entre les paraules i les coses. Obres atribuïdes: Sobre la naturalesa, Sobre la naturalesa de l’home i Horai. ANTIFONT 35 Antifont (V a.C.) Radicalitza l’oposició entre physis i nomos, entenent que aquestes són convencions i prou. La natura sí té lleis des de les quals establir veritats però les lleis dels homes són opinió. Demanda una mena de retorn a l’estat natural i a les seves lleis inviolables. Antifont diu que s’han de seguir les lleis naturals i si ens podem escapolir de l’acompliment de les humanes millor. S’ha de pensar en la pròpia utilitat i aquesta es troba en la natura, les convencions s’han de seguir aparentment. El que suggereix és que les normes no tenen justificació natural. 36 La natura esdevé allò d’on podem extreure la veritat, de manera que era menys relativista i escèptic que la resta de sofistes. Des del punt de vista del llenguatge dirà que aquest és equívoc – ple d’ambigüetats – i no és capaç d’expressar vertaderament la realitat que existeix. Defensa el cosmopolitanisme i igualitarisme pensant que, per naturalesa, tots els homes són iguals. El temps no és una realitat sinó una mesura del moviment. Matemàtiques: quadratura del cercle. 37 En ètica parla d’un hedonisme intel·lectual, on s’ha d’aconseguir el domini de l’art de viure evitant el dolor i cercant el màxim de plaer, L’educació ha de proporcionar disciplina per encarar les reponsabilitats ciutadanes i aquest hedonisme intel·lectual. Obres que se li atribueixen: De la veritat, De la concòrdia, Interpretació dels somnis i L’estadista. EL VALOR DE LA LLEI 38 Lex iniusta non est lex El relativisme moral, fruit, per una banda de la separació entre la llei natural i la humana, i en aquesta ultima, la consensuada per a l’organització social i la moral, aquella conducta normativitzada per la societat de cara al bé social, suposa un navegar on la certesa es fa fonedissa. Enfront d’això, Sòcrates i Plató, cerquen les definicions universals del grans conceptes morals i jurídics amb una intenció epistemològica però també de fixació de codis legislatius basats en aquestes definicions que pretenen objectives. SÒCRATES 39 La veritat, aletheya, allò que està cobert però també allò que no s’oblida, està, segons Sòcrates en nosaltres mateixos, i serà gràcies al seu mètode - la maieútica -, com farem aquesta introspecció - gnosis auton - per trobar la veritat. La virtut - areté - no es pot ensenyar, ha de sorgir del nostre interior a partir del diàleg. De l’objectivitat d’aquests conceptes, idees en Plató, en surt la possibilitat de fixar codis normatius basats en aquesta mateixa objectivitat. L’imperi de la llei tindria, doncs, una base racional. PLATÓ 40 Les coses, però també les idees que tenim, tenen existència real, realitat ontològica, i habiten al toposhiperurà. Així, rebutjar les falses veritats i cercar allò just i bo amb l’ajut de la dialèctica, és el que ens aproparà a la veritat. En tots dos els conceptes de justícia, veritat, bé… no són en absolut relatius sinó absoluts i universals. En conseqüència les lleis humanes i naturals tenen la mateixa font de legitimitat, però una es trobarà en l’observació, 1a navegació, i l’altra en l’ús de la raó, 2a navegació. No hi ha diferència entre la necessitat d’acomplir-se la llei de la gravetat i que avantposar l’interès personal al comú és maldat. Concepcions mítico-religioses 41 Fixisme judeocristià Teoria del disseny intel·ligent (...) Natura concebuda com resultat d’acte voluntari d’una entitat superior. L’oposició natura-cultura no existiria, doncs, seria el fruit d’un projecte. Sí a allò sobrenatural. És una visió estàtica, fixista, determinista de la natura i de l’home. Creacionisme 42 Hi ha poca variació en la concepció del canvi. El catastrofisme i les creacions successives de Cuvier, en seria un exemple. Ussher farà un càlcul historista de la creació a partir dels llibres de l’Antic Testament. Teocentrisme Antropocentrisme Geocentrisme Teoria del disseny intel·ligent 43 Neix de la pretensió de fer científica la visió creacionista. TRANSFORMISME 44 Jean-Baptiste-Pierre Antoine de Monet, cavaller de Lamarck (1744-1829). - Està en contra, com Lyell, de la teoria catastrofista de George Cuvier. - “Filosofia zoològica”, 1838 El medi genera els individus a partir de l’adaptació constant que aquests han de fer. Llei de l’ús i del desús herència dels caràcters adquirits La funció fa l’òrgan L’exemple de la girafa 45 L’ORIGEN DE LES ESPÈCIES MITJANÇANT LA SELECCIÓ NATURAL, 1859 46 EVOLUCIONISME 47 Darwin i Wallace La teoria evolutiva o darwinisme es concreta en els següents punts o postulats: 1. Les formes de vida no són estàtiques sinó que evolucionen; les espècies canvien contínuament, unes s'originen i altres s'extingeixen. 2. El procés de l'evolució és gradual, lent i continu, sense salts discontinus o canvis sobtats. 3. Els organismes semblants estan emparentats i descendeixen d'un avantpassat comú. Tots els organismes vivents poden remuntar-se a un origen únic de la vida. 4. La selecció natural és la clau, en dues fases, que explica tot el sistema. 5. La primera fase és la producció de variabilitat: la generació de modificacions espontànies en els individus. 6. La segona, la selecció a través de la supervivència en la lluita per la vida: els individus més ben dotats, els que han nascut amb modificacions espontànies favorables per fer front al medi ambient tindran més possibilitats de sobreviure, de reproduir-se i de deixar descendents amb les seves avantatges. … PROVA EMBRIOLÒGICA 48 Proves anatòmiques 49 PROVES TAXONÒMIQUES 50 PROVES FUNCIONALS 51 Proves paleontològiques 52 PROVES SEROLÒGIQUES 53 Proves biogeogràfiques 54 Proves bioquímiques 55 PROVA GENÈTICA 56 GENÒMICA COMPARATIVA 57 Convergència/ divergència 58 59 60 61 EVOLUCIÓ EN DARWIN I WALLACE 62 - Tots els organismes produeixen més descendència de la que el medi pot sostenir. - La variabilitat intraespecífica de gran part dels trets és abundosa. - La competència per uns recursos limitats és struggle for life. - A la naturalesa es dona l’herència de trets modificats dels pares als fills. - Quan aquestes modificacions són substancials podem assistir al naixement d’una nova espècie POSTULAT 1 63 - Els membres individuals d’una població difereixen entre si en molts aspectes. POSTULAT 2 64 - Al menys algunes de les diferències entre els membres d’una població són degudes a característiques que es van transmetre dels progenitors a la descendència. POSTULAT 3 65 - En cada generació d’una població, alguns individus sobreviuen i es reprodueixen (amb èxit) i altres no. O bé no sobreviuen o bé no es reprodueixen. POSTULAT 4 66 Què farà, serà d’un individu, no depèn de l’atzar. Tot i que s’ha de contemplar l’oportunisme. La probabilitat a l’hora de sobreviure i de reproduir-se amb èxit dependrà de les seues característiques. L’atzar el trobem en les possibles variacions genètiques. 4 - SELECCIÓ NATURAL 67 QUART POSTULAT El mecanisme de la selecció natural és fruit de l’atzar. Aquest no es podia acceptar en la ciència determinista del segle XIX. Aquest punt és important entendre’l en un context on es pensa que les espècies tenen una estructura jeràrquica i que l’harmonia respon a un projecte (disseny intel·ligent). https://humanitats.blogs.uoc.edu/ca/8-el-proces-ev olutiu-darwin-i-la-seleccio-natural/ LA MÀ 68 Molt interessants els següents articles: https://www.icp.cat/index.php/ca/sala-de-premsa-4/ noticies-icp/item/2445-ma-primitiva-homo-sapiens-al mecija-icp https://ddd.uab.cat/pub/uabdivulga/uabdivulga_a20 10m2/uabdivulga_a2010m2a9.pdf SOCIOBIOLOGIA: SPENCER I WILSON 69 El pensador anglès Herbert Spencer (1820-1903) concebé l'evolució com un principi còsmic que afecta als humans especialment en la seva dimensió social. Subratllà, per influència del seu lamarkisme, que la més gran virtut és l'adaptació al medi. Els individus que amb esforços conscients i amb èxit saben adaptar-se a les canviants necessitats del medi social, són els individus que sobreviuran i dominaran. Fou precisament Spencer qui introduí l'expressió supervivència del més fort; en el conjunt de la seva obra, la biologia és utilitzada per recolzar les tesis de l'economia liberal anglesa. Molt posteriorment, Edward O. Wilson (nascut el 1929) amb la seva polèmica La sociobiologia, publicada el 1975, aplicà de nou la biologia i la teoria de l'evolució a les ciències socials. Wilson veu les societats humanes, com les formigues que tant ha investigat, presoneres dels seus gens. Les formigues són robots o animals altament programats. Els humans, en menor mesura, també:en els nostres gens estan escrits molts dels nostres comportament, per exemple, la prohibició de l'incest. SOCIOBIOLOGIA 70 Intenta demostrar que el comportament social és fruit de la nostra herència genètica abans que de la influència del medi o l’aprenentatge. S’establiria d’aquesta manera una continuïtat biològica entre allò que fem de forma genèrica els humans i el comportament de la resta d’animals. La selecció hauria triat les millors conductes fent que els gens que les determinen siguen presents en la població. INTEL·LIGÈNCIA I SOCIOBIOLOGIA 71 El darwinisme social ha intentat demostrar que la teoria de la lluita per l’existència és aplicable a les relacions socials. O sigue, si hi ha grups humans, les dones, i races, menys afavorits en la societat és per raons naturals. La seua pretensió és que a partir de l’èxit de determinats grups humans, sexe o raça en la societat, es desprén que estan seleccionats en aquesta lluita. Res més lluny, però, de la veritat! EPIGENÈTICA 72 La influència ambiental i les vivències d’una persona: mals hàbits, contaminants, estrés, però també coses positives poden possibilitar que certs gens s’activen o es queden muts, i que aquest canvi en un individu, passe a la seva descendència. No seria altra cosa que l’expressió o no d’un gen que s’hauria assolit en vida de l’individu el que s’heretaria. D’una o altra manera això ens pot recordar Lamarck. EPIGENÈTICA I LAMARCK 73 Us deixo una sèrie d’enllaços sobre aquest tema: - https://www.uv.es/gicf/4Ed3_Frances_GICF_04.p df - https://www.muyinteresante.com/naturaleza/6264 3.html - https://www.cicy.mx/Documentos/CICY/Desde_H erbario/2018/2018-06-21-CdelaPena-la-epigenetic a.pdf - “Eudald Carbonell i Robert Serra” 74 “Planeta humà” 75 CAPACITAT CRANIANA 76 Edward Osborne Wilson, 1929 77 Entomòleg mirmicòleg. Sociobiologia: L’estudi sistemàtic de les bases biològiques de tot comportament social Wilson fa extensiva la idea que diu que si la selecció natural és qui domina la naturalesa, aquesta mateixa selecció afecta a la conducta humana social. NATURA > CULTURA 78 Allò cultural,en Wilson, queda dins,com a expressió, nom que li atorguem al fet humà, de la natura. Són els gens els únics responsables del comportament humà. Pot l’evolució cultural dels valors ètics guanyar impuls i direcció propis i reemplaçar l’evolució genètica? Crec que no. Els genes sostenen la cultura a l’extrem d’una corretja, la corretja és molt llarga, però els valors inevitables es limitaran d’acord amb els seus afectes en el banc genètic humà.* EL GEN ALTRUISTA 79 - Hauria afavorit certs comportaments grupals, en benefici del grup, amb el sacrifici d’un individu, això és contra el gen egoïsta de Dawkins.Wilson demostra que els individus altruistes sobreviuen per reproducció afavorida pels seus genes altruistes. Si aquesta estratègia no funciona, llavors són los gens egoistes qui predomina i augmenta el seu nombre. Wilson aplicarà això a algunes societats humanes. CRÍTIQUES AL DARWINISME SOCIAL i a la sociobiologia 80 - Stephen Jay Gould i Richard Lewontin, des de la biologia diran que es tracta d’una forma de determinisme biològic, de manera que la llibertat es converteix en un miratge i l’altruisme en una conducta fixada genèticament. - Wilson cauria en la fal·làcia naturalista: aplicar categories naturals, causes naturals o conductes biològiques a la societat humana. - Des de l’antropologia, Marvin Harris, critica la sociobiologia ja que la cultura s’aprèn en un context determinat. TEORIA SINTÈTICA DE L’EVOLUCIÓ 81 Recull una part important de l’evolució descrita per Darwin i Wallace amb els afegits de la genètica. El debat entre gradualisme i saltacionisme continua existint. NEODARWINISME O TEORIA SINTÈTICA DE L' EVOLUCIÓ.* 82 El procés evolutiu es basa en els principis darwinistes de 1. La variabilitat de la descendència i de la selecció natural 2. La variabilitat de la descendència es deguda a la mutació i a la recombinació genètica. Les mutacions creen nous gens, mentre que la recombinació tan sols crea noves combinacions de gens. 3. El que evoluciona són les poblacions i no els individus. Les poblacions perduren i van canviant a mesura que varien les seues freqüències gèniques, mentre que els individus moren amb el mateix genotip amb que van néixer. 4. Els factors que fan variar les freqüències gèniques d’una població són: La selecció natural Les mutacions Les migracions La deriva genètica 1. Per a que una població arribe a especiar-se ha d’estar aïllada. TEORIA NEUTRALISTA 83 1. La major part de les mutacions moleculars són neutres i, en conseqüència la selecció no les afecta. 2. Els canvis adaptatius d’altres nivells biològics com ara els cel·lulars i pluricel·lulars necessiten de la selecció natural per a explicar les adaptacions. TEORIA DE L’EQUILIBRI PUNTUAL 84 1. Les espècies successives no es formen seguint una única línia evolutiva a partir de la primera espècies sinó seguint una o més línies evolutives. 2. En la transformació s’alternen etapes molt lentes o sense canvis anomenades d’estasi, amb etapes de transformació molt ràpida anomenades d’especiació. 3. La transformació fins a la nova espècies no es produeix en tota l’àrea inicial sinó en una àrea reduïda on ha quedat aïllada una subpoblació petita. Institut Manuel de Pedrolo de Tàrrega (L’Urgell-Lleida) ANTROPOLOGIA 85 ANTHROPOS. Estudis mèdics anatòmics d’Hipòcrates i Galè. Estudis etnogràfics de Heròdot d’Halicarnàs. Història natural de l’home Comte de Buffon, 1749 Classificació taxonòmica d’Aristòtil i Linneo Societat Antropològica de París, 1859 Paul Broca Ciències: biologia, paleontologia, genètica, immunologia DIVISIÓ DE L’ANTROPOLOGIA 86 - Científica. La formen l’antropologia física (evolució biològica, diferències entre humans i altres espècies; descripció de les varietats físiques entre els diferents grups humans);i la cultural (les diferents cultures humanes, estructures polítiques, morals, religioses... - Filosòfica. Intentar explicar les característiques de l’homo sapiens sapiens reflexionant a partir de les dades que proporcionen les altres ciències. En el dir de Kant la filosofia es redueix a una pregunta: - QUÈ ÉS L’HOME? CIÈNCIES AFINS ANTROPOLOGIA CIENTÍFICA 87 Anatomia humana, fisiologia, paleontologia, genètica, biologia molecular, primatologia Etnografia, arqueologia, lingüística, antropologia física Etologia HOMINITZACIÓ I HUMANITZACIÓ 88 HOMINITZACIÓ (200.000 anys HUMANITZACIÓ (40.000 anys i i abans) després) amb l’aparició de l’Homo Refereix a l’evolució cultural. La sapiens. Són els canvis natura es adaptada culturament a morfològics que es produeixen les necessitats humanes. La en l’espècie. Destaquem: cultura esdevé el conjunt -El bipedisme d’informacions, coneixements i -L’alliberament de les mans tècniques apreses socialment i -L’augment de la capacitat per mitjà del llenguatge. Segona cranial naturalesa. ACTIVITAT: POWER POINT SOBRE EL LLENGUATGE I EL FOC LLEGEIX AIXÒ 89 DOFINS MENTIDERS Vídeo doctor Jesús Mosterín CLAUS BIOLÒGIQUES SOBRE L’EVOLUCIÓ HUMANA. Doctor Bermúdez de Castro DOCUFILIA-EVOLUCIÓ HUMANA AUGMENT DE LA CAPACITAT CRANIAL 90 GEA, LA GRAN MARE TERRA HIPÒTESI GAIA-JAME LOVELOCK 91 NATURA I CULTURA-ASPECTES ACTUALS 92 MATERIALISME HUMANISME ANIMALISME 93 INTERNATIONAL THERMONUCLEAR EXPERIMENTAL REACTOR. 94 Pàgina del projecte PRÀCTIQUES CULTURALS NEGATIVES 95 ESCARIFICACIÓ 96 DONES GIRAFA A TAILÀNDIA 97 DIVERSIÓ AMB ANIMALS 98 PEUS DE LOTUS 99 PLAT AL LLAVI 100 MASCLISME 101 RACISME 102 PRÀCTIQUES CULTURALS NEUTRES 103 104 105 TECNOFÒBIA 106 (fer referència al luddisme) Amish Deshumanització TECNOFÍLIA 107 (fer referència a la nomofòbia) La confiança en la llei Moore o la mateixa existència dels singularians (Kurzweil), són exemples de tecnofília i d’antropocentrisme tecnocràtic. https://en.wikipedia.org/wiki/Singularitarianism 108 PRINCIPI ANTRÒPIC 109 principi antròpic COSMOL. (ïntegre de Filoxarxa) Terme introduït pel cosmòleg Brandon Càrter el 1973 (seguint orientacions de Gerald Whitrow) per explicar les condicions que fan possible l’existència del ser humà en l’univers. És a dir, que d’entre tots els conjunts de condicions inicials de la formació de l’Univers que hom pugui pensar, resten exclosos aquells que no hagin pogut conduir casualment al desenvolupament de la vida humana intel·ligent. Així doncs, segons aquest principi, el fet que l’home existeix limita els tipus d’universos que hom podria considerar. A més dels esmentats B. Cartes i G. Whitrow, ha estat desenvolupat per R.H. Dicke i per J. A. Wheeler. FILOXARXA-PRINCIPI ANTRÒPIC 110 En particular l’esmentat principi explica per què l’univers és tan desproporcionadament gran respecte del ser humà i com és possible -cosmològicament parlant- la nostra existència i, en general, la de l’aparentment rara existència de la vida. Ja que l’existència de vida intel·ligent suposa un dilatat període evolutiu i un llarg procés de formació de molècules complexes, l’univers, en estat d’expansió des del Big Bang, ha hagut de créixer fins proporcions gegantines perquè sigui possible l’existència de la vida intel·ligent capaç de formular-se aquesta pregunta. D’aquesta manera s’explica que, de no ser l’univers de tals immenses proporcions, no hagués estat possible l’existència de la vida. O dit d’una altra manera: no podríem viure en un univers de grandària més reduïda, perquè en el seu procés expansiu no hauria tingut temps de formar les molècules necessàries per a l’existència de la vida. És a dir, segons el principi antròpic, si les condicions no fossin les correctes (o sigui, que la interacció electromagnètica sigui l’adequada per permetre la formació dels àtoms, la força nuclear sigui l’adequada per permetre la formació dels nuclis atòmics, etc.), llavors, nosaltres mateixos no estaríem aquí. Els cosmòlegs Brandon Càrter i Robert Dicke van utilitzar aquest principi per explicar diverses relacions numèriques sorprenents entre la constant gravitatòria, la massa del protó, etc., que, segons sembla, només són vàlides per a l’època actual (en un sentit ampli que pot comprendre uns quants milions d’anys) de la història de la Terra, la qual cosa semblaria indicar que estem en un període molt especial, i que en qualsevol altra època no existiria vida sobre el planeta. FORMULACIÓ FORTA 111 Una formulació forta d’aquest principi sosté, de manera un tant mística, que la vida humana apareix per dotar de sentit a l’univers. Els defensors d’aquesta tesi sostenen que, de no donar-se aquí i ara les condicions de la nostra existència, existiríem en alguna altra regió i en algun altre temps. Així, doncs, segons aquesta formulació, la resposta a la pregunta «per què és l’univers tal com és?» és que, d’haver estat distint, no estaríem aquí i no podria realitzar-se aquesta pregunta. Però és que, a més a més, s’invoca aquest principi per explicar l’aparició de la consciència, assenyalant que les condicions de l’univers són justament les que són (amb un precari equilibri) per permetre l’existència d’una intel·ligència capaç de formular-se aquesta pregunta. En les formulacions d’aquest principi sol donar-se certa confusió, ja que el fet que la nostra existència i, en general, la vida (sigui a la Terra o en una altra regió de l’univers), depengui d’unes condicions que puguin considerar-se precàries, no suposa que la nostra existència determini les propietats de l’univers que observem, sinó més aviat al revés: no és la nostra existència la que determina aquestes propietats, sinó que són aquestes propietats les que la permeten. L’esmentat principi no té, doncs, per què involucrar cap aspecte teleològic. FEBLE 112 Esa versión débil registra solamente el hecho de que para que nosotros, seres humanos dotados de inteligencia, estemos aquí preguntándonos acerca del origen del universo, ha sido necesaria una sucesión vertiginosa de casualidades favorables; esa versión débil ha dado paso rápidamente y, como dice Heidmann, a veces sin la debida cautela, a una versión fuerte que dice que nuestra existencia es la responsable de la estructura espacial del universo; es decir, que la aparición del hombre se convierte en la finalidad, el punto de llegada, el destino del universo. FORMULACIÓ FORTA 113 El principio antrópico fuerte sostiene que el universo debe ser como es para permitir la existencia de la vida. Según Hawking, la versión fuerte dice: Hay muchos universos diferentes, o muchas regiones diferentes de un único universo, cada uno con su propia configuración inicial y, tal vez, con su propio conjunto de leyes. En la mayoría de estos universos las condiciones no serían apropiadas para el desarrollo de organismos complicados; solamente en los pocos universos que son como el nuestro se desarrollarían seres inteligentes que harían la pregunta: ¿por qué es el universo como lo vemos? http://www.espinoso.org/biblioteca/principioantropico.htm DIVERSITAT CULTURAL 114 ETNOCENTRISME RELATIVISME CULTURAL INTERCULTURALISME MULTICULTURALISME Paraules clau 115 Physis/ natura/ gen Substància, essència Accident Cultura/ nomos/ mem Arkhé Areté Relativisme Imperi de la llei Fixisme Creacionisme Disseny intel·ligent Paraules clau 116 Transformacionisme Evolucionisme Lluita per l’existència Selecció natural Creixement aritmètic i geomètric Caràcters adquirits Herència Homització humanització Paraules clau 117 Bipedestació Neotènia (juvenilització) Segona naturalesa Llei de l’ús i del desús (la funció fa l’òrgan) Teoria de l’evolució Proves embriològiques, funcionals, anatòmiques Teoria sintètica de l’evolució Sociobiologia Antropocentrisme tecnocràtic Ecologisme (hipòtesi Gaia) Creixement, desenvolupament sostenible Paraules clau 118 Materialisme Humanisme Animalisme Diversitat cultural Etnocentrisme Relativisme cultural Interculturalisme multiculturalisme ASSAIG DE COMENTARI 119 Crec que és incorrecte mantenir que l’evolució és un progrés continu que culmina en l’ésser humà. És una concepció anacrònica i antropocèntrica que jo he intentat refutar sempre argumentant que la intel·ligència superior no és exclusiva dels animals emparentats amb els éssers humans, sinó que es troba en animals molt distants, com els coloms i els corbs. En aquest sentit evolució no significa progrés, o no està, necessàriament lligada amb el progrés. És indiscutible que l’evolució ha desenvolupat una major complexitat. ASSAIG 120 Generalment, l’evolució no comporta una menor complexitat amb el transcurs del temps, encara que existeixen exemples de degradació d’animals que habitaven en coves o sota terra i van perdre la vista. És a dir, que l’evolució produeix canvis i comporta una major complexitat, perquè la competició va fer que la complexitat fos necessària per a resoldre els problemes. Però una major complexitat no implica forçosament més progrés. Mackintosh, Nicholas ÍNDEX ONOMÀSTIC 121 Presocràtics (Tales, Anaximandre i Anaxímenes) Sòcrates Plató Sofistes (Protàgores, Trasímac, Antifont) Aristòtil Usher Lamarck Darwin Wallace Índex onomàstic 122 Malthus Lyell Mendel Spencer Wilson Lovelock NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 NUCLI I: L’ÉSSER HUMÀ TEMA 0 - EL SABER FILOSÒFIC 1. Introducció. què és la filosofia? D’una o altra manera tots hem sentit alguna cosa sobre la filosofia. El terme ens sona i l’usem amb més o menys familiaritat; aquesta familiaritat proporcionada pel temps i la derivació etimològica, passa per les expressions quotidianes poc acurades, però que ja vesteixen la paraula d’actitud vital i de reflexió, o sigui, una forma que entén el fet de pensar la realitat d’una manera crítica encuriosida. No oblidem que el fet de pensar és una constant en l’ésser humà, no podem deixar de fer-ho. Etimològicament és amor a la saviesa. L’etimologia ens indica el sentit originari de les paraules – i pensem bàsicament en paraules – i ens interessa perquè ens dóna mida de la cosa i les seves interpretacions al llarg del temps. La paraula ens arriba des del llatí philosophĭa i abans des del grec φιλοσοφία. Tracta de l’estudi del que podem anomenar problemes fonamentals: existència, amor, mort, bellesa, ment, pensament, realitat, ésser, veritat... acceptant només argumentacions racionals. Això no significa que el que es digui des de la filosofia hagi de ser veritat per racional, sinó que el seu mètode (camí) utilitza la raó, primordialment a partir d’anàlisis conceptuals on el que s’intenta resoldre no és el com sinó el per què. La filosofia no és ciència tal i com l’entenem en l’actualitat, tot i que Aristòtil (384-322) dirà: “La filosofia és l’estudi de les primeres causes i dels principis. La filosofia és la ciència del ser en quant ser. Deixant de banda la definició etimològica en trobem d’altres: “Estudi metòdic i crític de la realitat, el coneixement i l’acció que aspira a donar-se l’explicació darrera i a orientar la vida humana”. 1 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 En aquesta accepció tenim una part teòrica – la que es refereix al coneixement, i una part pràctica –l’acció, inspirada en trobar “orientació” per a la vida. De vegades la filosofia no és metòdica. Tots tenim algun tipus de vincle amb l’activitat racional per resoldre els nostres problemes existencials. És una necessitat que contempla el nostre esquema intel·lectual, cal però, acceptar que no sempre ho fem amb mètode i esperit crític sinó d’una manera caòtica, ja sigui per incomprensió ja per avorriment. Necessitem donar sentit a la vida, a la nostra vida per tal de sentir-nos-en partícips. Aquest sentit anirà des del teisme fins l’ateisme, per exemple; o del dogmatisme a l’escepticisme. Amb presència diària o no, la reflexió ocupa una part força important de la nostra vida mental. Mentre parlo, vosaltres no pareu de pensar, viviu un monòleg constant on el “jo” es desdobla. El llenguatge és fluid, ràpid per dir-nos coses del tipus: “em pica el peu”, “tinc ganes de menjar”, “quina pallissa”. Esteu emetent judicis constantment, sense parar. Les dades que us aporten els sentits van i vénen en una autèntica tempesta per definir el què podem pensar. Tota la nostra càrrega cultural es posa en joc per tal de poder establir solucions als problemes que ens van sorgint. Pensem en paraules, quantes més en sabem, més lliures som, ja que els judicis poden tenir un abast més gran i estar més prop, si això és possible, de la veritat. Una altra definició és la de Salvador de Brocà que diu: Exposició sistemàtica i metòdica de la vida, com una reflexió basada en conceptes purs i en raonaments deductius a partir d’unes premisses generals. Com ciència teòrica que cerca els fonaments del saber humà, com coneixement científic, en un punt de vista universal per a intentar desentranyar la realitat. La pregunta que és demana per la filosofia ja és filosofia. Bertrand Russell comença el seu assaig Iniciació a la filosofia: 2 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 Potser espereu que comenci amb una definició de la “filosofia”, però, equivocadament o no, no em proposo pas de fer-ho. la definició de la “filosofia” varia segons la filosofia que adoptem. Tot el que podem dir, per començar, és que hi ha determinats problemes que determinades persones troben interessants i els quals no pertanyen, al menys fins ara, a cap de les ciències especials. Aquests problemes són de tal entitat que provoquen dubtes sobre allò que sol ésser considerat el coneixement. I si aquests dubtes han d’ésser resolts només ho seran per mitjà d’un estudi especial, al qual donem el nom de “filosofia”. El primer pas per a la definició de la filosofia és, doncs, la indicació d’aquests problemes i dubtes, primer pas que ho és també en l’estudi de la filosofia. Entre els problemes tradicionals de la filosofia n’hi ha alguns que al meu parer, no podem considerar-los intel·lectualment perquè van més enllà de les nostres potències cognoscitives. D’aquests problemes, doncs, no penso ocupar-me’n. N’hi ha d’altres, tanmateix, per als quals bé que una solució final no sigui possible actualment, hom pot fer molt per a indicar la direcció en què cal que sigui possible en el temps. En aquests fulls de filosofia que teniu a les mans diu que la filosofia és una activitat que cerca el saber – aquí afegiríem que busca un saber totalitzador de la realitat - d’una manera racional, sistemàtica i crítica. Russell continua en el primer capítol del seu llibre: La filosofia sorgeix d’un intent extremadament obstinat d’arribar al coneixement real. Allò que hom considera coneixement en la vida ordinària pateix de tres defectes: és segur d’ell mateix, vague i contradictori. El primer pas cap a la filosofia consisteix a esdevenir conscients d’aquests tres defectes, no per quedar-nos contents i satisfets en un escepticisme ociós sinó per a substituir aquest coneixement acrític per un altre de temptatiu, precís i consistent en ell mateix. Volem encara una altra qualitat per al nostre coneixement: la comprensivitat, que l’àrea del nostre coneixement sigui el més àmplia possible. 3 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 Ja tenim una sèrie de conceptes sobre els quals començar a definir “filosofia”. Ara però, cal anar a veure què és això d’un concepte: “Concepte” és tot allò concebut per la ment. En un sentit ampli equival a “idea general” o “abstracta”. La filosofia tradicional l’entén com el resultat del procés d’abstracció i pel qual el subjecte que coneix aconsegueix una representació mental de l’objecte (conegut) d’un mode general i abstracte. El concepte es diferencia de la imatge en que aquesta posseeix característiques concretes comunes amb algun objecte determinat, mentre que el concepte només conté característiques generals, essencials i definitòries, obtingudes per abstracció. Aquests, els conceptes, no són només el resultat d’un procés cognoscitiu sinó que com a representació mental, són necessaris per a pensar les coses, en el sentit que només el concepte posseeix la suficient determinació que fa possible el reconeixement i comprensió d’allò percebut pels sentits. Pensem en conceptes i això significa que aquests s’han d’adequar a la realitat i de fet han de ser definits des dels mateixos conceptes. Quan definim estem dient el que la cosa és. El fet que parlem d’una disciplina intel·lectual que cerca el saber total s’ha d’entendre com una recerca constant que planteja interrogants que hauran de ser resolts de les ciències especials o bé generar noves branques de saber; però tot i això l’actitud filosòfica no deixa de ser una actitud en marxa; actitud racional perquè treballarà des del rigor argumentatiu lògic. No, com la ciència en dir com, sinó el per què de tal fet observat en l’experiència. Ha de fonamentar-se en demostracions i reflexions lògiques. La seva pretensió última i la que li dóna sentit és trobar la raó última de tot. La filosofia és un saber sistemàtic perquè exigeix un enllaç lògic i jerarquitzat dels seus enunciats. No es pot entrar en incoherències ni contradiccions dins del mateix sistema. Finalment diem que és crític perquè tot abans de ser acceptat i fins i tot després és examinat de manera racional. Totes les proposicions han de passar pel tamís de la crítica que és el per què. L’espècie humana és una espècie més de les que habita el planeta. Apareix fruit d’un procés evolutiu que dota l’espècie d’una sèrie d’especificacions naturals. A nivell físic som prou escassos. No tenim 4 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 gaire força, ni una bona mandíbula, ni podem digerir carn crua, ens hem de protegir del fred i la calor, no podem confiar amb els peus com ho fan altres espècies... en definitiva i utilitzant el títol de Desmond Morris som un autèntic Mico despullat. Sigui com sigui, si el lleó té unes urpes fortes i poderoses i l’humà un cervell més gran cal considerar que tant les urpes com la capacitat del cervell són eines. I que són el que ens ha ajudat a arribar fins aquí. Amb tot això podem arribar a un punt de reflexió. Tenim un mal cos per a sobreviure en la natura però tenim un cervell privilegiat que amb l’ajut, això sí, d’algunes parts del nostre cos pot anar fent el que anomenen un procés de feedback i millorant cada dia. Per poder sobreviure hem hagut de dominar el nostre ambient, preveure què passarà, construir eines – vestits, talladors... que possibilitessin això d’existir. Diu Aristòtil a la Metafísica “que per naturalesa tots els homes desitgen saber”, i Descartes “el bon sentit és igual en tots els homes”. Per naturalesa – res no podria venir de fora – i el desig de saber formaria part d’aquest intent de sobreviure a què, com a membres d’una espècie, ens hem de dedicar. Manipulàvem el que teníem al voltant per fer eines, he dit. Després va, adquirir tècniques com ara l’agricultura i la ramaderia, feia mil lennis que dominàvem el foc i teníem la parla. I tot això era obligatori per a tirar endavant. Ens interessava saber què eren les coses i les preguntes s’anaven succeint i s’intentava donar-los-ho resposta. Des d’aquí sorgirà el mite, la filosofia i la ciència. Al parlar de l’inici de la filosofia ens referim al començament d’una activitat que ens portarà fins a l’actualitat i des de la qual som capaços de tenir o d’intentar tenir una visió totalitzadora de la realitat. És important entendre que les nostres eines del coneixement són les úniques capaces d’apropar-nos a una realitat que volem conèixer i possiblement, també, dominar. Aquestes eines, els nostres sentits en primer lloc, són autèntiques finestres, i llegiu finestres no metafòricament. 5 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 Són ells, els sentits dic, vista, oïda, tacte, olfacte i gust el primer contacte i potser el més autèntic amb el que ens envolta. Les altres eines, raó, imaginació i voluntat. Els sentits funcionen de manera que quan en manca algun, els demés espavilen per a informar del que succeeix al món, món que estic obligat a conèixer, encara que mínimament, per a subsistir. Subsistir és resistir els embats de la vida, viure, en definitiva. És clar, si llegiu atentament aquest discurs entendreu perfectament el que dic. Com a animals, l’atzar evolutiu ens ha dotat de certes particularitats. Ja sabeu, el riure de les hienes es deu a l’haver vist un ésser humà nu. Entre singlots i escarafalls d’estupefacció, entre riallades i llàgrimes es preguntaven com un ésser tan mal dotat podia aparèixer a la superfície de la Terra. Pensem i comparem-nos amb, per exemple un lleó, aquest té unes urpes fortíssimes i molt reputades, una força capaç de tombar grans animals en cas de necessitat i altres virtuts que li han valgut l’apel·latiu de rei de la selva. Ara mirem, què tenim els homes i dones? Un cosset despullat de tota protecció, uns ullets minúsculs i pràcticament inoperants quan es fa fosc, una velocitat desvelocidada… Què us he de dir? Mireu-vos a l’espill i compareu-vos. La teoria de Darwin no és només una teoria, és un l’explicació d’un fet que ens obliga a pensar en termes de selecció i evolució. Què ens ha fet sobreviure?, Què ens ha fet escampar els gens d’aquesta manera? Penseu, l’any 1950 hi havia sobre la Terra uns 2.000 milions d’humans i que en l’actualitat, tot i les guerres, només la 2ª Gran Guerra s’endugué 50 milions de persones, tot i les epidèmies, tot i les catàstrofes i la fam, fóssim, a mal comptar, 7000 milions de persones. 2. Mite, religió, filosofia i ciència El coneixement és el conjunt de dades, conceptes i pràctiques al voltant d'una matèria o assumpte, un sinònim de saber. També es pot entendre com les informacions i veritats obtingudes a partir de la realitat o de l'ensenyament d'un mestre. El saber és el conjunt de coneixements que produeixen, un pensament continu de records dels coneixements adquirits al llarg del temps. 6 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 Amb aquesta definició de la Wikipèdia encetem el segon capítol del tema. Coneixement és també sinònim de saber. Hi ha una reflexió de Xavier Zubiri on relació el saber amb el sabor. Coneixem si tastem. T’has preguntat mai què passa després de la mort?, Per què morim? Per què l’humà és diferent als altres éssersi? Aquestes preguntes, i moltes altres, pertanyen a la filosofia. Possiblement una definició de filosofia seria aquesta: la disciplina de fer- se preguntes. Sobre què és filosofia és filosofia mateix. Diferents autors donen diferents respostes des de la filosofia que s’explica. Podem entendre que la filosofia és un tipus de saber – activitat racional – des de la qual van sorgint totes les disciplines – ciències particulars actuals – i des de la qual, possiblement en sortiran d’altres que hores d’ara no tenen prou bagatge, camp d’estudi etc. com per anar pel seu compte. Quan neix la filosofia era el saber que replantejava i formulava preguntes que en alguns casos estaven respostes des del mite o religió o des del saber ordinari. En l’actualitat la filosofia la podem considerar com un tipus de saber basat en l’examen de la realitat i de les descobertes científiques amb un marcat caràcter racional, sistemàtic i crític; intentant configurar el saber globalment. A l’hora de respondre-les es poden seguir diferents camins, puc seguir la imaginació en base a diferents interessos o bé puc intentar raonar (seguint l’esquema causa-efecte), com arribar a la solució. Si segueixo el camí 11estaré fabulant respostes a una pregunta que realment és important, o sigui, estic encuriosit sobre la qüestió, però davant la dificultat de trobar una resposta o davant la necessitat d’inventar-ne una, imagino com van poder anar o no les coses. De fet estic donant respostes que no segueixen una causació C-E, o sigui estic en el terreny del mite. Aquesta construcció literària, bellíssima la podeu trobar en moltíssimes 1 “En primer lloc existí, realment, el Caos. Després Gea, d’ample pit, seu sempre ferma de tots els immortals que ocupen el cim del nevat Olimp; (en el més fosc de la terra de amples camins, el fosc Tàrtar), i Eros, el més bell entre els déus immortals…” 7 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 pàgines de les primeries de la cultura, fins i tot a les darreries. Homer i Hesíode en foren sublims representants, fins i tot l’Olimp diví creat per la tradició i escrit per Homer fou acceptat pels romans amb un simple canvi de denominacions. Doncs bé, aquest model d’explicació complia la funció de satisfer la curiositat ben humana de saber, però, diguem-ho clar, les dificultats que generava l’explicació eren moltes més que la pregunta mateixa. Si el “raig”, un fenomen ben natural fruit del xoc entre núvols, era alguna cosa que jo veia en la natura i en volia saber d’on procedia la resposta que era la fúria de Zeus no em podia deixar gaire satisfet. D’aquesta insatisfacció i de la insistent curiositat en naixeria l’interès pel saber. Aquesta nota, aquest interès ja ens allunya del mite. No respondré les meves preguntes amb elucubracions fantasioses sinó que aniré analitzant (crítica) totes les causes i tots els efectes fins establir-ne una solució. Si aquesta solució és acceptada per tots, si sempre que es donen les causes es produeix l’efecte, llavors podrem parlar de resposta vàlida, de veritat, si voleu. Estar posats aquí ja ens posa al logos. Logos, traduïble com tractat, paraula, raó etc. forma part en l’actualitat de moltíssimes denominacions científiques, és un homenatge a l’Hèl·lade, així biologia, zoologia, arqueologia, filologia… I estar posats en el logos no suposa tampoc tenir la veritat, sinó, al menys, amb els estris que tinc, intentar arribar-hi. Separar-me de la faula (imaginació), per a forçar la raó és el camí de logos. Les solucions poden ser vàlides o no, l’important és entendre quin ha estat el camí fins arribar- hi. En aquest punt jo sempre introdueixo dos autors especialment interessants per a mi. Un és Hesíode d’Ascra, poeta al mode homèric que va escriure entre els segles VIII i VII diverses composicions que són joies de l’època arcaica grega. Llegim que escriu a la Teogonia2: 2 Origen dels Déus. 8 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 “Pastors rústics, oprobiosos sers, només estómacs, sabem dir moltes mentides semblants a veritats, però sabem, quan volem, cantar veritats.” El text no té rebuig, ell mateix és conscient de la separació entre la veritat i la mentida, i inclús de la mentida semblant a veritat. D’altra banda, Parmènides d’Elea (-515), parla en un poema filosòfic, de la diferència entre la veritat –aletheya- i l’opinió –doxa-. Cal veure, doncs, com la recerca comença per la mateixa crítica del mite. El mite, al poc, anirà cedint terreny i transformant-se, en alguns casos, en religió. Penseu que per les mateixes dates, - VI, apareix Ezequiel que serà uns dels pares del judaisme i a qui devem la nostra pròpia cultura. El logos, aprofundirà i apareixerà la filosofia com activitat pròpia, el filòsof com subjecte agent d’aquesta activitat i les ciències – episteme- particulars que coneixem en l’actualitat. De fet tota pregunta neix del dubte, anar responent les preguntes va fent camí fins a la totalitat. Si he parlat de ciències particulars, la física, la química etc. és perquè cadascuna d’elles respon des del seu àmbit, li pertoca a la filosofia la feina d’agrupar respostes i oferir concepcions del món que satisfacin la curiositat més morbosa. Un saber globalitzador i totalitzador, una feina difícil que mai no sap quan prop o lluny està de la veritat, això és –aletheya-. Cal recordar que mite, religió, filosofia i ciència responen a la curiositat de l’ésser humà, curiositat necessària i que ha produït els grans avenços humans. Cal diferenciar entre els sabers. Si mite i religió responen les seves preguntes, preguntes absolutament lícites, amb respostes inventades, la filosofia intenta respondre-les des de la vessant racional justificant les seves respostes. La ciència, utilitza la racionalitat des de el mètode hipoteticodeductiu i el que ella diu requereix ser demostrat. Algunes preguntes de la filosofia, tot i que surten d’ella, no poden ser respostes per la ciència, ni les de la ciència per la filosofia. Mite 9 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 i religió necessiten de la creença, i filosofia i ciència de la justificació racional i/o empírica. Tot i que la filosofia és un saber racional i rigorós, la filosofia no és una ciència. Saber i ciència no s’identifiquen: hi ha formes de saber que no són ciència. Hi ha que dir que el concepte ciència ha anat canviant al llarg del temps. En un principi era coneixement, i Aristòtil, quan defineix filosofia ho fa des del paràmetre “ciència”. 3. Diferències entre filosofia i ciència Són sabers racionals i la seva pretensió és conèixer la realitat; tenen però, dues actituds diferents ja que els seus interessos i els seus mètodes són diferents. Actitud. Al científic li preocupen els fenòmens que es poden observar i mesurar; al filòsof li interessa conèixer la totalitat del que hi ha, el que són en realitat el món i l’ésser humà. Interès. El científic pretén sobretot conèixer la realitat per predir esdeveniments futurs i poder-hi intervenir; al filòsof el mou el desig de saber i de trobar la felicitat. Objecte. La ciència estudia objectes ja donats en l’àmbit físic, químic, biològic, etc. La filosofia, en canvi, ha de determinar des de quina perspectiva s’ocuparà de la realitat, ja que el seu objecte és la totalitat del que hi ha. En què consisteix aquesta perspectiva no és quelcom en que hi hagi acord entre les diferents posicions filosòfiques. Segons Aristòtil, si qualsevol ciència considera les coses tal com són, la filosofia les considera en tant com són. I com que l’ésser és allò en què coincideix tot el que és, anomenem aquesta perspectiva transcendental, perquè transcendeix qualsevol ésser concret. Mètode. Els científics utilitzen els mètodes adequats a la naturalesa dels seus objectes respectius. Els filòsof segons la perspectiva que adoptin davant la realitat optaran per un o altre mètode. Matematització, experimentació... 10 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 La finalitat de la filosofia és la clarificació lògica dels pensaments. Una filosofia no és cap doctrina, sinó una activitat. Una obra filosòfica consta especialment de dilucidacions. El resultat de la filosofia no són “proposicions filosòfiques”, sinó l’aclariment de les proposicions. La filosofia ha de clarificar i ha de delimitar rigorosament els pensaments que, si no, són, per dir-ho així, tèrbols i borrosos. Ludwing Wittgenstein 4. Les branques de la filosofia Ens dedicarem a elles al llarg del curs. La divisió tradicional és entre: metafísica, ètica, epistemologia, lògica, estètica, política i ètica. Aquestes últimes són les que conformen el que anomenem racionalitat pràctica i l’ètica la vam veure el curs passat. Tot i aquesta divisió trobem filosofia del llenguatge, filosofia de les matemàtiques, filosofia del dret, filosofia de la tecnologia... 11 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 LES BRANQUES DE LA FILOSOFIA METAFÍSICA EPISTEMOLOGIA ÈTICA LÒGICA ESTÈTICA Diu la tradició És la teoria del La moral és el La forma dels L’anàlisi de la que Andrònic de coneixement, també que estudia, enunciats bellesa i l’art, la Rodes va gnoseologia. La seva cercant allò lingüístics, reflexió sobre col·locar els preocupació és el universalitzable estructura, tot allò que llibres d’Aristòtil coneixement, la seva en la norma correcció. És considerem ordenats per possibilitat, les humana. La l’eina de la artístic, creació temes i que en formes, els límits. En fonamentació – filosofia. humana. arribar al temes molts casos racional-, la seva relatius a l’ésser apareixerà també validesa. Que a=a i és “La natura és els va posar al com filosofia de la impossible que muda i costat de la ciència i temes com Pertany a la a=no a estúpida”. física, donant ara la veritat són racionalitat Groce lloc a la paraula. cabdals en la pràctica. (principi de no Més enllà de la epistemologia. contradicció) és física. Des Els valors, per una regla bàsica d’aquí Episteme=coneixeme exemple, són en qualsevol analitzarem nt, ciència. motiu de la seva tipus de reflexió. molts temes, reflexió. des de la mateixa existència de l’ésser, l’existència de l’absolut, etcètera. Aquesta divisió es pot reduir en dos grans blocs: la racionalitat teòrica i la racionalitat pràctica. Aquesta última inclou ètica i política perquè ens mouen a l’acció, les altres són contemplatives (teoria). D’altra banda, quan reflexionem sobre qualsevol disciplina sense estar en la disciplina mateix estem fent filosofia de (del llenguatge, de les matemàtiques, de la cultura...) perquè el que se cerca és pensar sobre la seva validesa, els seus límits... Per exemple, pensar sobre el concepte justícia forma part de la filosofia política, no és política pròpiament. 12 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 NUCLI I: L’ÉSSER HUMÀ TEMA 1 - NATURA I CULTURA 5. L’oposició natura-cultura i la condició humana Natura i cultura són dos conceptes dels quals sovint parlem i realitats que sovint diem que cal protegir, però a l’hora de la veritat no sabem què signifiquen. La filosofia s’encarrega, precisament d’aclarir els diversos significats d’aquests conceptes i com han canviat al llarg de la història. Ja que les seves diverses definicions determinaran no només allò que entenem pel món que ens envolta, sinó especialment el que entenem per la condició humana. Perquè és precisament en l’ésser humà on es produeix la intersecció dels dos àmbits de natura i cultura. I en la mesura, que donem prioritat a la naturalitat o animalitat de l’ésser humà o a la seva condició d’ésser cultural canviarà la concepció que tinguem d’ell. 6. Natura. Història del concepte Per entendre el concepte de natura cal tenir en compte que des de la seva aparició en Grècia fins avui ha tingut un doble significat com a: 1. El conjunt de tots els ens naturals, un conjunt que pràcticament al llarg de tota la història del pensament hem entès com allò que ens ve donat, l’àmbit en què no ha intervingut l’ésser humà. 2n Constitució interna de les coses, el que s’expressa quan es diu la naturalesa de quelcom. O sigui, les característiques permanents que defineixen un ésser per ser allò que és, malgrat les alteracions que aquest pugui sofrir. Per exemple, actualment entendríem per naturalesa de l’aigua una determinada composició química, H2O, que resta invariable malgrat l’estat físic en què es trobi aquest element. 13 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 Ara bé, mantenint aquest doble sentit, trobem una gran diferència en allò que al llarg de la història del pensament, des del concepte presocràtic fins l’evolucionisme, s’ha entès per naturalesa com a àmbit i com a constitució interna de les coses. I, precisament, aquestes variacions han suposat les diferents aportacions que conformen la complexitat d’aquest concepte que estudiarem en aquest tema. 2.1 El pas del mite al logos. Naixement de la filosofia El primer intent d'elaborar una filosofia, del qual tenim només notícies incompletes, es dóna a les colònies gregues de l’Àsia Menor, la Jònia, i després de la Magna Grècia, entre els segles VII i V a. d. C. Llavors se substitueix, per primer cop, el pensament miticoreligiós pel pensament racional, logos en grec. El primer, explicava els esdeveniments a partir de les decisions arbitràries i inqüestionables d’uns déus que sovint corresponien a forces de la naturalesa, mentre que en el segon l’ésser humà cerca, amb l’única ajuda del seu intel·lecte, lleis necessàries (no produïdes per voluntats lliures i capritxoses) mitjançant les quals podem saber que sempre que es donin les mateixes circumstàncies es produiran els mateixos efectes; i universals, és a dir, vàlides per a un gran nombre de fenòmens que semblen, a primer cop d'ull, molt diferents. Aquest pas del mite al logos va ser possible gràcies a una nova situació política i socioeconòmica. Políticament, aquestes ciutats es comencen a regir per formes de govern democràtiques, això significa que l’ésser humà no és esclau, com abans, d’unes jerarquies socials a les quals s’havia de sotmetre des del seu naixement fins la seva mort. Això possibilita també un discurs crític com el racional en què l’individu i no la tradició decideix que és o no veritat. De la mateixa manera, la nova importància del comerç exigeix un coneixement més segur de la naturalesa, especialment de la mar, que pugui preveure els fenòmens naturals i no deixi l’ésser humà en mans de forces inexplicables i arbitràries. I aquesta primera reflexió racional neix precisament unificant les dades de l'experiència, que abans s’entenien disperses, sota la categoria 14 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 de physis, és a dir naturalesa, però en un sentit diferent del que avui se li dóna a aquest concepte. La Physis presocràtica, però, a diferència del nostre concepte de naturalesa, s’entenia com un tot dinàmic i ordenat: Dinàmic, ja que el mateix verb phyo d'on prové el substantiu physis ens dóna aquesta idea. Phyo significa créixer, néixer, brollar, aparèixer, sorgir a la llum. La naturalesa per als presocràtics és, doncs, allò que sorgeix a la llum, que brolla. No és un concepte estàtic de naturalesa, sinó que aquesta és entesa com un ésser viu en perpètua transformació i en un perpetu arrencar-se de la foscor. Ordenat, perquè aquest canvi no es produeix a l'atzar, ni pel designi arbitrari diví, sinó que segueix un ordre. Però sobretot, i a diferència nostra, la natura pels jonis és un tot. Abasta tot el que existeix, no hi ha cap realitat apart d'aquesta, com l'àmbit que nosaltres entenem per cultura i que oposem a la naturalesa. Pels jonis aquesta "cultura" forma part de la mateixa naturalesa i es regeix per les seves mateixes lleis. Això significa que l’actitud de l’ésser humà vers la natura no és de dominació; sinó de reverència. Per això, la tècnica per als jonis no pretenia adequar la naturalesa a les necessitats de l’ésser humà; altrament els primers pensadors intentaven amb els seus primers artefactes tècnics imitar la naturalesa, recrear-la, perquè per a ells natura i cultura no eren realitats diferents, eren, altrament, la mateixa cosa. 2.2 Els sofistes i la contraposició physis-nomos Al segle V a.d.C. la instauració d’una democràcia directa i assembleària a Atenes coincideix amb la seva època de major esplendor econòmica, cultural i militar. I l’ésser humà deixa de preguntar-se per la naturalesa per fer-ho per l’origen de les lleis i per qui decideix que és bo o legal. 15 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 Amb l’aparició de la democràcia, doncs, l’ésser humà i el seu àmbit propi adquireixen protagonisme. En aquest context sorgeix un nou tipus de filòsof conegut com a sofista, que significa savi. Els sofistes consideraran per primer cop la natura com un àmbit restringit oposat a nomos que significa llei o convenció. De la physis formaria part tot allò que és per naturalesa, és a dir que té una forma de ser pròpia i invariable, allò que ens ve donat i sobre el qual l’ésser humà no pot decidir. Nomos o convenció s’oposaria a aquest àmbit natural com allò que ha estat decidit pels ciutadans d’acord amb un propòsit i que seria per ells el vertader sòl de l’ésser humà i l’únic objecte de la filosofia. Aquesta concepció de la naturalesa, per primer cop com l’àmbit que s’oposa a la cultura, suposa que també per primer cop l’ésser humà i el seu àmbit s’independitzen de la naturalesa i segueixen lleis pròpies, que no tenen un altre fonament que la voluntat dels ciutadans. Aquesta posició sobre el valor de les lleis morals i polítiques s’anomenarà relativisme i significa que els actes no són bons o dolents per ells mateixos; sinó que el seu valor depèn del moment i el lloc en què s’ha decidit el seu valor. És a dir, en el cas del relativisme sofista, això significa que cada societat, cada polis, té la potestat de dissenyar quins actes considera justos i quins injustos, sense tenir en compte cap altra consideració que l’interès i la voluntat dels seus ciutadans. De la mateixa manera que, en una altra polis, la seva ciutadania pot decidir una concepció diferent de justícia, únicament vàlida, també igualment, en el marc de la societat que l’ha definida. 2.3 Plató i Sòcrates: El valor absolut de les lleis Per superar l’oposició sofista entre cultura i natura que portava a un relativisme moral tan radical que feia dependre la bondat de la majoria, Sòcrates i Plató tornen a cercar allò que és per naturalesa en els assumptes humans. Ambdós van buscar, front als sofistes, definicions objectives i universals, és a dir vàlides per tothom i per sempre, de conceptes com justícia o virtut. 16 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 Per a Sòcrates, el mestre de Plató, cal cercar aquestes definicions comunes a tots els éssers humans en l’interior de cadascú, per això diu que la virtut no es pot ensenyar; sinó que el filòsof com una partera no té una altra funció que fer sorgir, expressar la veritat que els seus interlocutors ja sabien, però que només a partir del diàleg podien arribar a ser-ne conscients. Per a Plató, els valors tenen una existència objectiva, atemporal i immutable, de la mateixa manera que per a Sòcrates. Però, a diferència del seu mestre, creu que aquests valors tenen una existència independent dels éssers humans en un dit món de les idees. Per això, el filòsof i els éssers humans que no vulguin viure encadenats a la ignorància han de dedicar la seva vida precisament a enlairar-se per mitjà de la reflexió a aquest món, rebutjant les falses veritats que volen fer-nos creure els sofistes, per tal de saber en què consisteix vertaderament ser bo o just. En tot cas, front els sofistes, Sòcrates i Plató defensen que el concepte de justícia no és relatiu a les necessitats d’una societat o època; sinó que tota societat i ésser humà han de legislar i obrar, segons el seu significat objectiu, absolut i universal. I, per tant, la naturalesa de les lleis humanes i la de les naturals no és distinta, sinó que ambdues impliquen la mateixa obligatorietat: No hi ha, doncs, per a ells cap diferència entre la necessitat, per exemple, de què la llei de la gravetat es compleixi i la maldat d’avantposar l’interès personal al comú. 2.4 Fixisme judeocristià i Teoria del Disseny intel·ligent La tradició racionalista grega, però, no és l’única gran font de la cultura occidental i, pel que aquí respecta, de la concepció de natura. Les arrels de la nostra cultura són tant gregues com jueves; judaisme que va influir directament en el cristianisme, però que també coincideix en l’essencial amb la concepció musulmana de naturalesa. Pel pensament hebreu, tal com queda reflectit en l’Antic testament, la natura és concebuda com a creació, és a dir com el resultat de la voluntat divina. 17 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 Per tant, el pensament judeocristià aporta a la concepció de natura el factor històric, que abans no era present, ja que la natura es veu temporalment limitada entre el moment de la creació i la fi dels temps, i és precisament aquest marc temporal la que li dóna sentit. La natura, en aquest cas no s’oposaria a la cultura o a la tècnica; sinó a allò sobrenatural, com l’àmbit precisament que no està sotmès al temporal. Però l’altra gran aportació de la concepció hebrea de naturalesa, és el canvi que introdueix en la relació de l’ésser humà amb la natura. Ja que, malgrat que l’ésser humà forma part d’aquesta, per primer cop té una posició de superioritat respecte a ella, que la fa veure com a objecte de domini, com el llegat que li deixa Déu, per a què en tregui profit, a canvi de la seva fidelitat eterna. Tanmateix, malgrat la concepció històrica de la naturalesa, aquesta és una visió estàtica d’ella. Car per al pensament judeocristià la naturalesa no hauria sofert cap canvi important des del moment de la creació, en el qual s’estableixen les característiques definitives del món natural i es fixa la relació de l’ésser humà amb la natura. Arrel de l’aparició de les primeres teories evolucionistes, aquesta concepció estàtica de la naturalesa serà coneguda com a fixisme o creacionisme. Concepció que, malgrat la unanimitat de la comunitat científica, en reconèixer l’evolució de la naturalesa, negarà tal canvi apel·lant a una interpretació literal de la descripció bíblica de la creació del món al Gènesi. Ja en el segle XX, el creacionisme hauria intentat adquirir estatus de teoria científica amb el nom de Teoria del Disseny intel·ligent. D’aquesta forma els seus defensors als EUA haurien reivindicat l’equiparació d’aquesta teoria amb l’evolucionisme i que totes dues poguessin ensenyar-se amb igualtat de condicions a les aules, de tal manera que els alumnes tinguessin l’opció d’escollir quina seria per a ells la més raonable. El debat va concloure al 2005 quan un jutge federal dels EUA va declarar inconstitucional l’ensenyament de la Teoria del Disseny Intel·ligent a l’escola pública americana, argumentant que es tractava d’una creença religiosa i no d’una teoria científica i que, per tant, no tenia 18 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 sentit impartir-la ni en l’aula de ciències naturals ni tampoc en una escola pública i per tant independent de qualsevol dogma religiós. 2.5 Evolucionisme 2.5.1 Lamarck (1744-1829) Al segle XIX es consoliden les teories evolucionistes que, a diferència del fixisme, entenen que la naturalesa està sotmesa a continus canvis. El problema consistirà en establir com i per a què s’estableixen aquests canvis. Lamarck va ser el primer en plantejar una teoria evolucionista rigorosa en adonar-se que les espècies s’adapten al medi on viuen. Per tant, si un medi sofreix un canvi climàtic o d’una altra mena, les diferents espècies que hi viuen, en aquest medi, desenvoluparan els òrgans més favorables per sobreviure en la nova situació. Per tant, no era cert que les espècies es mantinguessin inalterables des del moment de la creació. Resumint la seva teoria, els dos principis de Lamarck eren: 1. Els òrgans més usats es desenvolupen, mentre que els inútils es debiliten i acaben desapareixent. 2n Aquests canvis es transmeten de generació en generació. La teoria de Lamarck, però, no va xocar només amb els defensors del fixisme; sinó també amb la genètica que assenyalava la impossibilitat de transmetre hereditàriament les característiques adquirides. 2.5.2 Darwin (1809-1882) Darwin va desenvolupar la seva teoria arrel de les dades que va recollir en un llarg viatge a bord del vaixell Beagle per Amèrica del Sud i les illes del Pacífic al 1831. Durant anys va sistematitzar aquestes dades fins que finalment va presentar la seva teoria al 1858 a Londres, provocant un gran escàndol entre les ments benpensants d’Europa, cal 19 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 recordar que en alguns estats dels EUA encara es discuteix la difusió del darwinisme en les escoles públiques. La teoria de Darwin es basa en la idea de la lluita per la supervivència. Aquesta idea consisteix en què les espècies es veuen obligades a una lluita per la subsistència degut a un problema que ja havia descobert l’economista Malthus: Mentre que les poblacions creixen en proporció geomètrica; els medis de subsistència dels que disposen ho fan en proporció aritmètica. Aquest creixement diferent dels bens i dels qui pretenen gaudir-los, porta als individus a una lluita de tots contra tots, és a dir tant contra altres individus de la mateixa espècie com d’altres per adquirir els medis de subsistència. El resultat d’aquesta lluita donaria lloc a l’altra gran idea del darwinisme: la selecció natural, que explicaria l’evolució de les espècies. La selecció natural no significa una altra cosa que de la lluita per la supervivència només sobreviuen els més aptes, aquells que estan més adaptats al medi, i per tant és la mateixa violència contínua a què es veuen sotmeses les espècies naturals la que les fa evolucionar. Fins aquí, però, les úniques diferències amb Lamarck, vindrien donades perquè Darwin explicaria millor per què es produeix l’adaptació al medi. Però la gran aportació de Darwin, i la seva polèmica amb Lamarck, consisteix en haver donat una explicació més rigorosa de com l’evolució de l’individu es generalitza en l’espècie. Així, doncs, mentre Lamarck creia que els caràcters adquirits en vida en l’adaptació es transmetien a següents generacions fins que es generalitzaven; Darwin, en canvi, no ho creia possible. Per a ell, la major adaptació al medi del supervivents de la lluita per la subsistència es deu a mutacions innates produïdes per atzar i que convertirien aquests en més aptes i per tant en dominants, com a altres individus els converteixen en inútils i els condemnen a l’extinció. Només aquestes mutacions que l’individu té des del moment del naixement es podrien transmetre hereditàriament i, per tant, quedaria completament exclosa la idea que els canvis que es produeixen en els 20 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 òrgans durant la vida d’un individu pel major o menor ús que en faci es puguin llegar. La genètica actual ha confirmat els descobriments de Darwin amb els dos principis següents: 1. Els caràcters dels organismes experimenten canvis hereditaris per efecte de les mutacions. 2n La naturalesa selecciona els individus més dotats mitjançant l’anul·lació genètica d’aquells que tenen gens desfavorables per sobreviure en un medi determinat o per competir amb individus més preparats. 7. L’evolució de l’ésser humà 3.1 Processos d’hominització i humanització No només la natura, l’ésser humà també ha estat sotmès a les lleis de l’evolució. Actualment es coneixen moltes dades que permeten formular hipòtesis sobre l’evolució de la nostra espècie, no obstant això cal anar amb compte en treure conclusions precipitades, perquè les dades que van apareixent fan que el model de l’evolució humana hagi de ser revisat contínuament. El que sembla clar és, primer, que aquest procés no ha estat lineal; sinó que en un mateix període van conviure diferents tipus d’homínids o fins i tot homos, com el neandertal i l’homo sapiens. I, segon, que en l’ésser humà s’han produït dos processos evolutius, a diferència d’altres espècies en què només s’ha produït una evolució biològica. O, també, una de cultural però qualitativa i quantitativament incomparable a la de l’ésser humà. Aquests dos processos, que han coincidit al llarg de la història de la nostra evolució fins l’aparició fa 200.000 anys de l’homo sapiens a Àfrica, són: El d’hominització i el d’humanització. 21 NUCLI I – L’ÉSSER HUMÀ CURS 2021-2022 El procés d’hominització es refereix als canvis morfològics que han fet possible la formació de l’ésser humà actual. Entre aquests destaquen tres: 1. El bipedisme o posició erecta, que s’hauria consolidat gràcies a un canvi climàtic que va convertir els boscos en què vivien els nostres avantpassats en sabanes. Aquest bipedisme provoca canvis anatòmics com la pèrdua de la capacitat prènsil dels peus (per prendre coses), canvis en la columna vertebral i enfortiment del coll. Però sobretot permet una millor supervivència d’aquells primers homínids, en guanyar una millor capacitat d’observació dels grans espais de la sabana, tant per a l’hora de caçar com de preveure l’arribada d’enemics. 2. L’alliberament de les extremitats superiors: Una de les conseqüències més importants, abans no al·ludida, de la posició erecta va ser permetre que les mans quedessin lliures de la funció locomotriu per a manipular objectes, utilitzar-los com a eines i finalment construir-ne de noves que els ajudessin a caçar, defendre’s, construir. Aquesta evolució de les mans és fonamental en l’evolució humana. 3. L’augment de la capacitat cranial. L’aparició d’aquest augment és paral·lel a la de l’evolució de les mans. Abans es creia causada per l’elaboració d’utensilis; mentre que actualment molts autors pensen que va ser afavorida per altres factors com la posició bípeda, que va permetre disminuir la temperatura del cervell. o l’alimentació, que va passar de ser vegetariana a omnívora. En tot cas, quan es parla d’augment de capacitat cranial no ens referim únicament al volum del cervell. Un crani més gran no significa necessàriament més intel·ligència. Sinó que aquesta està relacionada amb el desenvolupament de determinad

L'ésser humà com a animal simbòlic PDF

Document Details

Tags

Related

Summary

Full Transcript

Upgrade to continue