B.1 - Estatut d'autonomia de Catalunya (EAC) PDF

Tema B.1. L’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) 1. Antecedents històrics i naturalesa jurídica 1.1. Antecedents històrics En el marc de la Constitució espanyola de 1978 (CE), Catalunya accedia a l’autonomia pel procediment establert al seu article 151.2, mitjançant l’a...

Tema B.1. L’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) 1. Antecedents històrics i naturalesa jurídica 1.1. Antecedents històrics En el marc de la Constitució espanyola de 1978 (CE), Catalunya accedia a l’autonomia pel procediment establert al seu article 151.2, mitjançant l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de 1979 (Llei orgànica 4/1979, de 18 de desembre). Aquesta norma ha regit l’autogovern català durant més de 25 anys. Després de les eleccions autonòmiques del novembre de 2003, en les quals quatre dels cinc partits parlamentaris presentaven propostes de canvi del marc estatutari, el 9 de febrer de 2004 s’iniciava el procés de reforma de l’Estatut. La proposta de reforma va ser elaborada a Catalunya en seu parlamen- tària: primer, per una ponència conjunta amb representants de tots els grups parlamentaris, a partir de la documentació prèvia elaborada per l’Institut d’Estudis Autonòmics; segonament, va ser tramitada dins la Comissió d’Organització i Administració de la Generalitat, i, finalment, el text de la proposta fou aprovat pel Ple del Parlament el 30 de setembre de 2005 (amb 120 vots a favor i 15 en contra). Entre les dues darreres etapes hi hagué el Dictamen núm. 269 del Consell Consultiu (5 de setembre de 2005), que va pronunciar-se sobre la constitucionalitat de la proposta. També cal esmentar les trobades de líders polítics catalans (Miravet), que van contribuir a impulsar el procés. La segona fase de la reforma, que té lloc a les Corts Generals, va comprendre les fases següents: presa en consideració pel Ple del Congrés dels Diputats; presentació d’esmenes; discussió dins la Comissió Conjunta Paritària, integrada per la Comissió Constitucional del Congrés i una delegació del Parlament de Catalunya, en què es va formalitzar l’acord sobre el text (Dictamen de 21 de març de 2006), en bona part tributari de les negociacions multilaterals i bilaterals extraparlamentàries entre les forces polítiques catalanes que avalaven la reforma i membres del Govern espanyol i del partit governamental; aprovació pel Ple del Congrés (30 de març de 2006), i tramitació del text pel Senat, que l’aprovà el 10 de maig de 2006, sense introduir-hi modificacions. El procés va finalitzar amb el referèndum del dia 18 de juny de 2006, en què s’obtingué un resultat positiu. Després de la seva promulgació i publicació oficial, la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC), aprovada per la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, va entrar en vigor el dia 9 d’agost de 2006. El Tribunal Constitucional, en la Sentència 31/2010, de 28 de juny, va declarar inconstitucionals alguns articles de l’EAC, entre els quals destaquen els referits a la llengua catalana, el Consell de Garanties Estatutàries, el Síndic de Greuges, el Consell de Justícia de Catalunya, les competències sobre l’Ad- ministració de justícia, la participació en els tributs estatals i les finances dels governs locals. 1.2. Naturalesa jurídica L’Estatut d’autonomia és una norma d’una naturalesa especial, vinculada a la funció fonamental que acompleix en la configuració del model d’Estat compost, anomenat Estat autonòmic. El títol VIII de 92 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.1. L’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) la CE, relatiu a l’“Organització territorial de l’Estat”, no estableix directament el model territorial, sinó que fixa bàsicament certs principis i les regles procedimentals a seguir per transformar l’anterior Estat unitari en un Estat descentralitzat políticament. Aquesta transformació es basa en el principi dispositiu, d’acord amb el qual són els mateixos territoris interessats, identificats com a nacionalitats i regions (article 2 CE), els que decideixen exercir el dret a l’autonomia i la configuració concreta que tindrà la respectiva comunitat autònoma. La CE remet l’efectiva creació i configuració de les comunitats autò- nomes a unes normes posteriors, de naturalesa especial, que són els estatuts d’autonomia. La norma estatutària assumeix així una funció constitucional, atès que és un complement indispensable de la Constitució per a la determinació de l’estructura territorial de l’Estat. D’acord amb això, l’EAC té una doble naturalesa jurídica: d’una banda, és la llei primera i fonamental de l’ordenament jurídic català i, de l’altra, és una llei orgànica estatal. En el primer sentit, l’Estatut d’au- tonomia es caracteritza per ser la norma institucional bàsica de la Comunitat Autònoma de Catalunya (article 147.1 CE). Es tracta de la norma que, com a expressió del dret a l’autonomia, constitueix la comunitat autònoma, funda el seu ordenament jurídic propi i estableix l’organització institucional i els poders que li corresponen, en el marc de la Constitució. L’Estatut desenvolupa així un paper similar al de constitució de la comunitat, tot i no tenir formalment aquest caràcter. Com a norma de capça- lera de l’ordenament autonòmic, que s’articula amb l’ordenament estatal en un context plural, l’EAC estableix els tipus de normes que l’integren (llei, decret legislatiu, decret llei i reglaments), els òrgans dotats de potestats normatives i certs condicionaments de la seva actuació (mandats, principis, drets). Consegüentment, l’EAC determina la validesa de la resta de normes de l’ordenament autonòmic, que no poden contradir-lo, i té eficàcia derogatòria immediata, sempre que així resulti, naturalment, de les característiques de la corresponent norma estatutària. Però l’Estatut és també una norma estatal, que revesteix la forma de llei orgànica aprovada per les Corts Generals (amb l’exigència d’una majoria absoluta de la cambra en el cas del Congrés dels Diputats). L’especial naturalesa de la norma esta- tutària es tradueix en un procediment també especial d’aprovació i reforma, que la separa de la resta de lleis orgàniques. L’EAC és una norma de caràcter paccionat, ja que tant la seva aprovació com la seva reforma exigeixen la concurrència de dues voluntats, l’autonòmica i l’estatal. Com a estatut pactat, l’elaboració de l’EAC de 1979 va seguir el procediment de l’article 152.1 CE, que reforça el caràcter bilateral mitjançant l’exigència d’una negociació entre les Corts Generals i els representants de l’assemblea proponent (constituïda pels senadors i diputats escollits per les circumscripcions del territori que accedia a l’autonomia). La Constitució remet la regulació del procediment de reforma al mateix Estatut (que pot preveure requisits que n’incrementin la rigidesa, com una majoria reforçada del Parlament autonòmic), si bé ja fixa un referèndum preceptiu i vinculant de la població de la comunitat autònoma (article 152.2 CE). L’EAC ocupa una posició especial en l’ordenament jurídic, ja que està subordinat a la Constitució però està supraordenat a la resta de normes de l’ordenament, tant estatals com autonòmiques. Aquesta superioritat no es basa estrictament en una relació de jerarquia o de competència, sinó que prové de la funció constitucional que acompleix la norma estatutària. D’una banda, la integració en l’anomenat bloc de la constitucionalitat converteix l’Estatut en la principal norma que, a més de la mateixa Constitució, intervé en la delimitació de les competències entre l’Estat i la comunitat autònoma. D’aquesta manera, actua com a paràmetre de constitucionalitat de les lleis estatals i autonòmiques, ja que s’ha de tenir en compte per veure si les lleis o normes examinades es mouen o no dins el seu àmbit competencial. D’altra banda, la posició de la norma estatutària en l’ordenament s’explica per la seva rigidesa, que fa que, una vegada aprovat, l’EAC presenti una força passiva o resistència enfront d’altres normes, ja que només pot ser reformat pels procediments específics que s’hi preveuen (article 152.2 CE). Per tant, és indisponible unilateralment tant per al legislador estatal com per al legislador autonòmic. L’Estatut es converteix així, amb caràcter més general, en paràmetre indirecte o mediat de la constitucionalitat de totes les normes estatals i autonòmiques. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 93  B.1. L’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) 2. Contingut i estructura 2.1. Contingut La naturalesa jurídica de l’Estatut condiciona el contingut d’aquesta norma. L’article 147.2 CE estableix un contingut mínim o obligatori de tots els estatuts. Aquest precepte estableix una reserva estatu- tària, de manera que les matèries que esmenta han de ser necessàriament regulades pels estatuts, concretament: a) La denominació de la comunitat autònoma que s’ajusti millor a la seva identitat històrica (article 1 EAC). b) La delimitació del territori de la comunitat autònoma (article 9 EAC). c) La denominació, l’organització i la seu de les institucions autònomes pròpies (títol II EAC). d) Les competències assumides dins del marc establert per la Constitució i les bases per al traspàs dels serveis corresponents (títol IV EAC). La reserva d’aquestes matèries a l’Estatut no impedeix totalment que altres normes completin la re- gulació estatutària. Així, pel que fa a les institucions d’autogovern, l’Estatut de 1979 deixava un espai per a una regulació de detall per la Llei 3/1982, de 23 de març, del Parlament, el president i el Consell Executiu (enllaçant amb la tradició de l’anomenat Estatut interior de 1933). I, en l’àmbit competencial, sens perjudici de la funció estatutària de delimitació de les competències, la comunitat autònoma pot rebre noves competències en virtut de les lleis estatals de l’article 150 CE (llei marc i llei orgànica de transferència o delegació). Altres matèries específiques que la CE remet als estatuts són: la declaració d’oficialitat de la llengua oficial pròpia (art. 3.2 CE i 6 EAC), el reconeixement de banderes i ensenyes pròpies (art. 4.2 CE i 8 EAC), el procediment de designació dels senadors de representació autonòmica (art. 69.5 CE i 61 EAC) o la celebració de convenis amb altres comunitats autònomes (art. 145.2 CE), entre d’altres. A més de les matèries anteriors, explícitament previstes per la Constitució, tots els estatuts d’autonomia han inclòs també altres matèries (per exemple, la hisenda pròpia, les fonts del dret, els ens locals o aspectes de l’Administració de justícia), cosa que posa de manifest que el seu contingut és en realitat més ampli. Això té com a efecte l’extensió a aquestes altres matèries de la protecció estatutària, de- rivada del règim específic de reforma i de la força especial d’aquesta norma en el si de l’ordenament. La qüestió de quins continguts eventuals poden incorporar-se a la norma estatutària s’ha plantejat respecte de la regulació més àmplia introduïda per la reforma de l’EAC de 2006. Els criteris a l’hora de valorar aquests continguts extres són la seva connexió amb el contingut necessari i la seva adequació a la funció constitucional de l’Estatut, com a norma institucional bàsica (o constitució) de la comuni- tat autònoma i com a norma que defineix la posició estatutària de la comunitat en el si de l’Estat. En aquest sentit, cal considerar plenament legítima la inclusió a l’EAC d’un catàleg de drets i deures dels ciutadans, atès que responen al significat de norma institucional bàsica i es vinculen amb les compe- tències de la Generalitat. 2.2. Estructura L’EAC de 2006 presenta una estructura més complexa que el text precedent de 1979, com a conse- qüència de la major extensió i de la utilització de noves tècniques legislatives. A banda del preàmbul, l’articulat s’ordena en títols, capítols i –només pel que fa a alguns capítols– seccions. Fent un paral· lelisme amb les constitucions, dins del text estatutari es pot distingir una part dogmàtica (principis ge- 94 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.1. L’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) nerals, drets i deures dels ciutadans i principis rectors) i una part orgànica (institucions, competències, relacions institucionals i finançament, a més del procediment de reforma). L’estructura de l’EAC és la següent: 1. Preàmbul: Recull el conjunt de motivacions que fonamenten la regulació estatutària. No té valor normatiu, però és un element important per a la interpretació del text. Com a aspectes més destacables cal esmentar: les invocacions al passat històric, el dret inalienable de Catalunya a l’autogovern, i la voluntat de construir una societat democràtica i avançada, solidària amb el conjunt d’Espanya i incardinada a Europa. En el preàmbul hi consta una referència al caràcter de Catalunya com a nació, quan es diu: “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Consti- tució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”. 2. Articulat Aquesta part inicial de l’articulat estatutari conté els principis i les definicions generals relatius als elements fonamentals de l’autogovern català, en els vessants identitari i institucional: a) Catalunya és definida com a nacionalitat, que exerceix el seu autogovern constituïda en comu- nitat autònoma, d’acord amb la Constitució i amb l’Estatut. Es fa també una invocació als drets històrics del poble català com a fonament de l’autogovern de Catalunya, dels quals deriva una posició singular de la Generalitat en àmbits com el dret civil, la llengua, la cultura –i la projecció d’ambdues en l’ensenyament– i el sistema institucional (articles 1 i 5 EAC). b) La Generalitat es defineix com el sistema institucional en què s’organitza políticament l’au- togovern de Catalunya. Integren aquest sistema, a més de les institucions polítiques bàsiques (Parlament, Presidència i Govern), els òrgans de rellevància estatutària (Síndic de Greuges, Consell de Garanties Estatutàries) i els ens locals (municipis, vegueries i comarques). S’estableix la capitalitat de Barcelona, que és la seu permanent del Parlament, la Presidència i el Govern (articles 2 i 10 EAC). c) El territori de Catalunya es fa correspondre amb els límits geogràfics i administratius actuals de la Generalitat. Les normes i disposicions de la Generalitat tenen eficàcia territorial, sens perjudici de les excepcions que es prevegin. Pel que fa a l’element personal, la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya es reconeix als ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya, així com als espanyols residents a l’estranger que han tingut darre- rament aquest veïnatge i ho sol·licitin (articles 7, 9 i 14 EAC). d) L’ordenament lingüístic es fonamenta en la definició del català com a llengua pròpia de Cata- lunya i el reconeixement de l’oficialitat de les llengües catalana i castellana. El català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques i els mitjans de comunicació públics de Catalunya i la llengua normalment emprada en l’ensenyament. De l’oficialitat deriven els drets d’utilitzar i conèixer i el deure de coneixement de les dues llengües oficials. L’establiment del darrer deure permet l’equiparació jurídica del català respecte del que estableix l’article 3.1 CE per al castellà (article 6 EAC). e) Els símbols nacionals de Catalunya són la bandera tradicional quadribarrada, la Diada de l’Onze de Setembre i l’himne “Els segadors” (article 8 EAC). f) L’Aran es reconeix com a realitat occitana dotada d’identitat cultural, històrica, geogràfica i lingüística, que ha de ser protegida per mitjà d’un règim jurídic especial. L’aranès, denominació Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 95  B.1. L’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) que rep la llengua occitana a l’Aran, es declara llengua pròpia d’aquest territori i oficial a Cata- lunya, d’acord amb l’Estatut i les lleis (article 11 EAC). Títol primer: “Dels drets, deures i principis rectors” (articles del 15 al 54) – Capítol I: “Drets i deures de l’àmbit civil i social” – Capítol II: “Drets en l’àmbit polític i de l’Administració” – Capítol III: “Drets i deures lingüístics” – Capítol IV: “Garanties dels drets estatutaris” – Capítol V: “Principis rectors” Títol segon: “De les institucions” (articles del 55 al 94) – Capítol I: “El Parlament” – Capítol II: “El president o presidenta de la Generalitat” – Capítol III: “El Govern i l’Administració de la Generalitat” – Capítol IV: “Les relacions entre el Parlament i el Govern” – Capítol V: “Altres institucions de la Generalitat” – Capítol VI: “El govern local” – Capítol VII: “Organització institucional pròpia de l’Aran” Títol tercer: “Del poder judicial a Catalunya” (articles del 95 al 109) – Capítol I: “El Tribunal Superior de Justícia i el fiscal o la fiscal superior de Catalunya” – Capítol II: “El Consell de Justícia de Catalunya” – Capítol III: “Competències de la Generalitat sobre l’Administració de justícia” Títol quart: “De les competències” (articles del 110 al 173) – Capítol I: “Tipologia de les competències” – Capítol II: “Les matèries de les competències” Títol cinquè: “De les relacions institucionals de la Generalitat” (articles del 174 al 200) – Capítol I: “Relacions de la Generalitat amb l’Estat i amb altres comunitats autònomes” – Capítol II: “Relacions de la Generalitat amb la Unió Europea” – Capítol III: “Acció exterior de la Generalitat” Títol sisè: “Del finançament de la Generalitat” (articles del 201 al 221) Títol setè: “De la reforma de l’Estatut” (articles 222 i 223) 3. Disposicions: quinze disposicions addicionals, dues disposicions transitòries, una disposició derogatòria i quatre disposicions finals. 3. Els drets, els deures i els principis rectors La novetat destacada de la inclusió d’un catàleg de drets a l’EAC de 2006 dota d’un contingut explícit la condició política de ciutadania. Convé precisar que la declaració estatutària de drets no afecta el règim general dels drets fonamentals previst en el títol I de la CE i en les lleis orgàniques que els des- pleguen. Així, es declara expressament que la ciutadania de Catalunya és titular dels drets i deures reconeguts per l’Estatut, la Constitució, la Unió Europea, la Declaració Universal dels Drets Humans, el Conveni europeu per a la protecció dels drets humans i els altres tractats en aquesta matèria subscrits per Espanya. Els poders públics de Catalunya han de promoure el ple exercici de les llibertats i els drets, així com les condicions perquè la llibertat i la igualtat de les persones i els grups siguin reals i efectives (articles 4 i 15 EAC). 96 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.1. L’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) Dins d’aquest marc general, els drets previstos estatutàriament són els vinculats amb els àmbits propis de l’autonomia de Catalunya. En molts supòsits s’incorporen a l’EAC drets ja recollits prèviament per la legislació sectorial catalana (per exemple, drets lingüístics, accés als serveis socials, participació escolar), i se’ls confereix una garantia estatutària. El reconeixement estatutari de drets i deures no atri- bueix directament competències a la Generalitat, ni implica cap modificació del sistema de distribució de competències amb l’Estat. Els drets reconeguts en els capítols I, II i III del títol primer de l’EAC es configuren bàsicament com a drets subjectius, sens perjudici de la seva configuració legal posterior en la majoria de casos. Pel que fa al contingut, els drets es projecten en els àmbits civil i social (per exemple, prestacions familiars, educació, cultura, salut, habitatge, medi ambient o consum), polític i de relació amb les administra- cions (participació, bona administració o protecció de dades) i lingüístic (opció lingüística davant les administracions o ensenyament). Quant a les garanties, els drets vinculen tots els poders públics de Catalunya (i, en el cas dels drets lingüístics que l’afecten, també l’Administració de l’Estat) i, d’acord amb la naturalesa de cada dret, els particulars. Es preveu que el Parlament ha d’aprovar per llei la Carta dels drets i deures de la ciu- tadania de Catalunya, i es reserven la regulació essencial i el desplegament directe dels drets a la llei. Finalment, es preveu una garantia jurisdiccional específica, per mitjà d’un recurs davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (capítol IV). Per la seva banda, els principis rectors recollits en el capítol V del títol primer de l’EAC tenen un paper orientador de les polítiques públiques dels poders públics de Catalunya. Els àmbits materials sobre els quals es projecten coincideixen substancialment amb els dels drets. Amb tot, les garanties dels principis rectors són inicialment més reduïdes: a més d’informar la legislació positiva, la pràctica ju- dicial i l’actuació dels poders públics, s’estableix que són exigibles davant la jurisdicció d’acord amb les normes que els despleguen. 4. Les competències de la Generalitat de Catalunya La regulació de les competències de la Generalitat en el títol IV de l’EAC de 2006 incorpora també novetats importants, que pretenen garantir i ampliar el nivell competencial autonòmic, tot respectant el marc constitucional (l’article 149.1 CE fixa les competències exclusives de l’Estat). El fet que la CE remeti als estatuts d’autonomia la determinació de les competències assumides per la comunitat autò- noma confereix a la norma estatutària un marge important a l’hora de concretar el nivell competencial autonòmic. La reforma estatutària introdueix noves tècniques de repartiment competencial pel que fa a la tipologia competencial; els principis i criteris que incideixen en el repartiment de competències entre la comunitat autònoma i l’Estat, i la definició de les matèries de les competències. 4.1. Tipologia L’establiment d’una tipologia de les competències en els articles 110 a 112 EAC es basa en les moda- litats d’atribució de les potestats o funcions jurídiques a l’ens autonòmic i/o estatal sobre les distintes matèries. Les competències de la Generalitat són de tres tipus: a) Les competències exclusives atribueixen de manera íntegra la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la funció executiva, de manera que correspon únicament a la Generalitat l’exercici d’aquestes potestats en els àmbits de competència exclusiva. Amb aquesta definició es limita la possibilitat d’ingerència estatal en matèries de competència exclusiva de la Generalitat, i es garanteix la possibilitat d’aquesta d’establir polítiques. Malgrat això, en certes matèries de competència exclusiva s’afegeix la clàusula “respectant el que estableixi l’Estat en exercici de Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 97  B.1. L’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) les seves competències en matèria de...” (per exemple, en els articles 116 i 120 EAC, quan es- menten les competències estatals dels articles 149.1.13 i 149.1.16 CE). Cal precisar que aquesta fórmula fixa un límit en l’exercici de la competència per part de la Generalitat, però no afecta la seva titularitat. b) Les competències compartides atribueixen a la Generalitat la potestat legislativa, la potestat reglamentària i la funció executiva, en el marc de les bases que fixi l’Estat. Amb això s’indica que, en l’aspecte material, les bases no poden ser regles concretes o detallades i, en l’aspecte formal, no poden fixar-se per mitjà de reglaments o actes administratius. D’aquesta manera es pretén garantir un àmbit per al desplegament i la concreció de les bases per mitjà de lleis autonòmiques, que permeti a la Generalitat establir polítiques pròpies. Amb tot, les excepcions previstes als esmentats criteris generals de configuració de les bases resten en mans de l’Estat, ja que no se circumscriuen als establerts de manera expressa pel text estatutari. c) Les competències executives atribueixen a la Generalitat la potestat reglamentària, que com- prèn l’aprovació de disposicions per a l’execució de la normativa de l’Estat, i també la funció exe- cutiva. Aquesta darrera inclou la potestat d’organització de la pròpia administració i, en general, totes les funcions i activitats que l’ordenament atribueix a l’Administració pública (per exemple, de certificació, registre, autorització, etc.). Pel que fa a les potestats normatives, la principal novetat és el reconeixement a la Generalitat de la potestat de dictar reglaments executius de caràcter material (ad extra), mentre que abans es limitava als reglaments organitzatius (ad intra). 4.2. Principis i criteris El títol IV de l’EAC també fa referència a una sèrie de principis i criteris que contribueixen a fer més precisa l’articulació competencial establerta entre l’Estat i la Generalitat. En termes generals, la men- ció d’aquests principis i criteris pretén evitar que l’actuació duta a terme per l’Estat, emparant-se en elements diversos, desvirtuï el sistema competencial en perjudici de la integritat de les competències autonòmiques. En primer lloc, pel que fa a l’activitat de foment (per exemple, subvencions o ajuts econòmics), es precisa quina serà la intervenció de la Generalitat d’acord amb el tipus de competència que tingui re- coneguda sobre la matèria o sector de la realitat afectats. D’acord amb la jurisprudència constitucional, sovint no respectada per l’Estat, aquest té la possibilitat de destinar recursos propis a qualsevol àmbit o activitat, però sense alterar el sistema de distribució de competències que hi regeix. Segonament, es preveu la participació de la Generalitat en l’exercici de les competències estatals, que pot articular-se per mitjà dels mecanismes establerts en el títol V (“De les relacions institucionals de la Generalitat”), o bé mitjançant tècniques previstes en regular les matèries concretes de competència autonòmica, en què es preveu l’emissió preceptiva d’informes previs (per exemple, en matèria d’energia o infraestructures del transport) o bé l’acord previ dels dos ens (així, en matèria d’inversions de l’Estat a Catalunya en béns i equipaments culturals). En tercer lloc, es reconeix la projecció de les competències de la Generalitat en relació amb la Unió Europea i amb l’acció exterior. D’una banda, es precisa que la presència de la normativa de la Unió Europea no altera la distribució de competències, de manera que la Generalitat desenvolupa i aplica el dret europeu en l’àmbit de les seves competències i participa en els assumptes de la Unió quan afectin les seves competències. D’altra banda, s’estableix la possibilitat de la Generalitat de dur a terme accions amb projecció exterior derivades directament de les seves competències. Finalment, pel que fa l’abast territorial de les competències de la Generalitat, s’estableix que en principi el seu àmbit material està referit a Catalunya, si bé s’afegeixen dos principis destinats a evitar el trasllat automàtic a l’Estat de les competències que tenen un objecte més ampli: la competència de la Gene- 98 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.1. L’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) ralitat sobre la part d’aquest objecte situada en el seu territori i, quan l’objecte no es pot fraccionar, la previsió d’instruments de col·laboració entre les comunitats autònomes afectades i, subsidiàriament, la coordinació per l’Estat d’aquestes comunitats. 4.3. Les matèries de les competències Les matèries de competència de la Generalitat s’enumeren per ordre alfabètic en el capítol II del títol relatiu a les competències (articles del 116 al 173). La llargària d’aquesta part del text respon a la tèc- nica legislativa utilitzada, consistent en l’especificació, en el si de cada article, de les submatèries o subsectors que integren la matèria corresponent. Aquesta sistemàtica permet subdistingir, dins d’una mateixa matèria, els sectors que són objecte d’una competència exclusiva, compartida o executiva de la Generalitat. A més, en cada article, la llista de submatèries és precedida de la clàusula “en tot cas”, indicativa que l’enumeració no és tancada o exhaustiva, tot permetent l’addició per via interpretativa d’altres subsectors connectats amb la matèria principal. A mode d’exemple, es pot esmentar el règim d’exclusivitat que preval en matèries com ara l’agricultura, la indústria, l’ordenació administrativa del comerç o els transports terrestres que transcorrin íntegrament per Catalunya; la identificació de subsectors en règim d’exclusivitat en matèries que anteriorment es consideraven genèricament objecte d’una competència compartida, com l’educació i els mitjans de comunicació; la configuració com a exclusives de funcions concretes que havien estat discutides per l’Estat (com la fixació d’horaris comercials dins l’ordenació comercial); el reforçament de la compe- tència sobre el dret civil català; l’explicitació de la competència exclusiva sobre la llengua pròpia, o la incorporació a les llistes competencials de matèries de subsectors nous, com ara la immigració o les comunicacions electròniques. Tanmateix, es poden trobar encara alguns supòsits en els quals no es defineix el tipus de competència de la Generalitat (per exemple, en la promoció de l’activitat econòmica, l’ordenació farmacèutica o algunes submatèries d’immigració). 5. La competència en matèria de seguretat pública establerta a l’Estatut d’autonomia de Catalunya L’Estatut d’autonomia de Catalunya recull la competència de seguretat pública a l’article 164. Segons aquest precepte, correspon a la Generalitat, d’acord amb la legislació estatal: a) La planificació i la regulació del sistema de seguretat pública de Catalunya i l’ordenació de les policies locals. b) La creació i l’organització de la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra. c) El control i la vigilància del trànsit. En el marc de la legislació estatal sobre seguretat, corresponen igualment a la Generalitat, a més de les facultats executives que li atribueixi l’Estat: a) Les funcions governatives sobre l’exercici dels drets de reunió i manifestació. b) El compliment de les disposicions per a la conservació de la natura, del medi ambient i dels recursos hidrològics. La Generalitat té el comandament suprem de la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra i la coordinació de l’actuació de les policies locals. La Junta de Seguretat és un òrgan de composició paritària entre la Generalitat i l’Estat i és presidida pel/per la president/a de la Generalitat. A través de la Junta, la Generalitat participa en: Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 99  B.1. L’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) – La coordinació de les polítiques de seguretat i de l’activitat dels cossos policials de l’Estat i de Catalunya. – El bescanvi d’informació en l’àmbit internacional i en les relacions de col·laboració i auxili amb les autoritats policíaques d’altres països. La Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra té com a àmbit d’actuació el conjunt del territori de Catalunya i exerceix les seves funcions en els camps de: a) La seguretat pública i l’ordre públic. b) La policia administrativa, que inclou la que deriva de la normativa estatal. c) La policia judicial i la investigació criminal, que inclou les diverses formes de crim organitzat i terrorisme, en els termes que estableixin les lleis. 100 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.1. L’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) Idees força 1. L’Estatut d’autonomia de Catalunya és la norma institucional bàsica de la Comunitat Autònoma de Catalunya. 2. La Generalitat és el sistema institucional en què s’organitza l’autogovern de Catalunya. Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya i s’exerceixen d’acord amb el que estableixen l’EAC i la Constitució. 3. El català és la llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques. 4. L’EAC incorpora un catàleg de drets, deures i principis rectors que informa la condició política de ciutadania. 5. La regulació que fa l’EAC de les competències de la Generalitat pretén garantir i ampliar el nivell competencial autonòmic. 6. L’EAC preveu els mecanismes perquè la Generalitat participi com a tal en les institucions i en la fixació de polítiques de l’Estat, disposi de mecanismes àgils de col·laboració i cooperació amb les comunitats autònomes, sigui present i faci sentir la seva veu davant les institucions europees i impulsi la projecció exterior, i promogui el interessos de Catalunya, tot respectant les competències estatals. 7. La Generalitat té el comandament de la Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra i la coordi- nació de l’actuació de les policies locals. 8. La Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra exerceix les funcions en els àmbits de la seguretat pública i l’ordre públic, la policia administrativa, i la policia judicial i la investigació criminal. Glossari Bloc de constitucionalitat Competències compartides Competències exclusives Competències executives Convenis de col·laboració Estatut d’autonomia Policia de la Generalitat - Mossos d’Esquadra Policies locals Seguretat pública Sistema institucional Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 101