Apunts Desenvolupament Personalitat 0-3 PDF

Sessió 1. Els sentits i sistemes corporals des del moment del naixement Vídeo bebé que s’estira els cabells Ell no és conscient d’on és el seu cabell, ni la seva mà, ni tampoc què o qui li està fent mal (no propiocepció), però sí que sent dolor. Si li posem un guant, nó és una opció correcta, perquè...

Sessió 1. Els sentits i sistemes corporals des del moment del naixement Vídeo bebé que s’estira els cabells Ell no és conscient d’on és el seu cabell, ni la seva mà, ni tampoc què o qui li està fent mal (no propiocepció), però sí que sent dolor. Si li posem un guant, nó és una opció correcta, perquè li estem traient un sentit, que és el seu tacte (i psicomotor). La manta impedeix el moviment del nen, per tant no és una bona opció. Millor posar-li una màniga llarga. Sistemes corporals Abans del naixement, la circulació sanguínia, respiració, alimentació, eliminació de residus i regulació de la temperatura es realitzen per mitjà del cos de la mare. Després del naixement, tots els sistemes i funcions del bebè, han d’operar per si sols, transició que sorgeix durant les primeres 4 o 6 hores. Les pràctiques de cura infantil i interacció amb els lactants varien en gran manera a tot el món, depenent de les condicions ambientals i el punt de vista cultural de les necessitats dels lactants. Cura infantil. Quins efectes pot tenir en el desenvolupament dels infants? A Bali es creu que els lactants són ancestres o déus portats a la vida en forma humana. A l’Àfrica occidental consideren que els bebès petits poden comprendre tots els llenguatges. A Micronèsia creuen que els bebès no poden entendre res del llenguatge; els adults no els parlen. Qualsevol persona que sigui bilingüe o parli més d’una llengua, tindrà més activitat cerebral i, en conseqüència més activitat psicomotora. Per poder parlar, ens han de funcionar diversos sentits: l’oida, l’observació, la llengua, les cordes vocals, etc. L’observació és molt important, perquè els bebès han d’observar als altres com mouen la cara, la boca, la llengua, i els intenten imitar. Cura Infantil. Cures corporals segons els principis de Pikler És una interacció entre l’infant i la persona cuidadora. La manera de fer-ho té influència en com es desenvolupa l’infant. És un procés basat en una relació que ajuda a l’infant a connectar amb sí mateix, a expressar, a voler explorar i experimentar… No es tracta només de satisfer les necesistats dels infants, sinó també d’ajudar en el seu desenvolupament. És una trobada que necessita atenció i acompanyament. Esencial l’actitud de la persona educadora. L’infant és un agent actiu (hem d’aconseguir que sigui agent actiu en les seves cures, que aconsegueixi canviar-se a sí mateix…). Lactància i primera infància La lactància s’inicia al moment del naixement i acaba quan els infants comencen a caminar i a filar paraules unes amb altres (12-18 mesos). A la primera infància els nens i nenes es tornen més cominucatius, independents i poden moure’s d’un lloc a un altre (dels 18 fins als 36 mesos). Com passem de ser lactants a infants? Quins són els processos bio-psico-socials que n’ajuden? Deixem de ser lactants i passem a la primera infància quan comencem a caminar o a filar paraules. La part biològica del nostre desenvolupament és la que ens permet ser plàstics i està en continu canvi. Plasticitat = es pot amotllar, es pot modificar i estar en constant canvi. L’òrgan més plàstic de tots és el cervell: poden morir connexions si no les fem servir. Si les estimulem, en poden créixer més. Creixement i nutrició Com creix el cos dels infants? El cos creix molt ràpidament durant el primer any de vida. Després continua creixent, però una mica més lentament, fins als 3 anys. Com es desenvolupen els sentits i els moviments? El desenvolupament dels sentits i dels moviments segueix dues regles importants:  De cap a peus (cefalo-caudal): Primer es desenvolupen les parts del cos més properes al cap i després les més allunyades. De dins cap a fora (pròxim-distal): Primer es desenvolupen les parts del cos més properes al centre i després les més allunyades. Sistemes sensorials - Quan comencen a desenvolupar-se els sentits? Els sentits ja estan presents quan neix. - Com es desenvolupen els sentits? Durant els primers mesos de vida, els sentits del nadó es desenvolupen molt ràpidament. - Què poden fer els nadons petits? Els nadons molt petits poden distingir diferents estímuls, com ara sons, llums i textures. Desenvolupament dels sentits Tacte: El tacte és el primer sentit que es desenvolupa i madura. Els nadons poden sentir dolor des del naixement. Olfacte, gust i audició: Aquests sentits comencen a desenvolupar-se mentre els nadons encara estàn dins del ventre. Vista: La vista és el sentit menys desenvolupat quan els nadons neixen, però millora molt durant els primers 6 mesos de vida. La boca és el 1r òrgan amb el que els nadons coneixen i exploren el món (tot s’ho fiquen a la boca). 1. EL TACTE Moviments físics. Quan els nadons es mouen, aprenen on acaba el seu cos i on comença tot el que ens envolta. Propiocepció → sentit que tenim del nostre cos. El tacte ens dóna veu a tota la propiocepció. És el més important. Jugar i explorar: Quian tiren joguines, esquitxen aigua o llancen sorra, descobreixen com poden canviar el món amb els seus cossos. Sentit de si mateixos: A través d’aquestes activitats, els nadons comencen a entendre qui con i com interactuen amb el món. - Els nadons es mostren sensibles al tacte. - Els receptors tàctils cobreixen tota la pell de l’infant. EL cos sencer és sensible al tacte. - Relació amb les persones que els cuiden (fonamental). Carícies, abraçades, petons, lactància, contacte… Primer coneixement/vincle → Tacte. - Vicle - Afecte mutu. - El tacte ens permet percebre el propi límit. Relació al dolor - Cirurgies del passat: Abans, els metges no utilitzaven anestèsia en cirurgies per a nadons, com la circumcisió, perquè pensaven que els nadons no sentien dolor o només una mica. - Els nadons senten dolor: Poden sentir dolor i són molt sensibles durant els primers dies de vida. - Importància de l’alleujament del dolor: El dolor prolongat o intens pot causar danys a llarg termini als nadons. Per això, és molt important alleujar el dolor. 2. L’OLFACTE I EL GUST Olfacte: El sentit de l’olfacte és el primer qye es desenvolupa. Olfacte i gust junts: Els nadons poden olorar i tastar mentre estan dins del ventre de la mare i reaccionen als aliments que ella menja Reconèixer l’olor de la mare: Els nadons alimentats amb llet materna poden reconèixer l’olor de la seva mare i prefereixen l’olor del seu pit.  Reaccions als gustos: Els nadons prefereixen els gustos dolços i fan ganyotes quan és amarg. Preferències de gust: Les investigacions mostren que els nadons poden tenir preferències de gust basades en el que la mare ha menjar durant l’embaràs. 3. L’OÏDA L’audició també funciona abans de néixer. ELs fetus responen als sons i semblen aprendre a reconèixer-los. Des d’una perspectiva evolutiva, reconèixer les veus i els idiomes escoltats dins del ventre pot ajudar a establir la relació amb la mare, que és essencial per a la supervivència inicial. Després de néixer, la capacitat d’escoltar es desenvolupa ràpidament. Fins i tot els nadons de 3 dies poden diferenciar nous sons de parla dels que ja han escoltat abans. Al mes d’edat, els nadons poden diferenciar sons tan similars com “ba” i “pa”. Com que l’audició és essencial per al desenvolupament del llenguatge, les deficiències auditives s’han d’identificar de seguida. La pèrdua d’audició es produeix en un a tres de cada 1.000 naixements vius i, si no es detecta, pot causar retards en el desenvolupament. - A mida que es desenvolupa el sistema nerviós, l’oïda s’anirà especialitzant. - Els nounats tenen el canal auditiu amb líquid amniòtic. Es reabsorbeix, s’adapten. - Per poder sentir es necessiten diferents capacitats: sensibilitat, detecció, localització i discriminació. Els nadons reconeixen els tons de veu de les seves mares i els ritmes de la seva llengua materna a des del naixement. I no només ho senten sinó que s’expressen també així. Ploren amb accent. Un estudi va trobar que els nadons francesos i alemanys ploren amb patrons que reflecteixen les melodies de les seves llengües maternes. 4. LA VISTA “Els ulls han d’aprendre a enfocar, veure-hi nítidament, treballar conjuntament per poder percebre el món en imatges d’una manera precisa i que el cervell rebi una única imatge dels 2”. Els primers somriures dels nadons són causats pel sistema nerviós central i poden no significar res més que sentir-se bé, com quan tenen son o estan tips. Perquè els somriures deixin de ser un reflex i comencin a ser emocional, hi ha 2 factors: físic i psicosocial (la gent del seu voltant). Quan els nadons reconeixen les respostes afectuoses dels cuidadors i les cares conegudes perquè els millora la vista, els seus somriures es tornen més emocionals, socials. El moviment té un paper important en el sentit de la vista. Els infants no adquireixen nitidesa a la vista fins als sis mesos. 5. SENTIT PROPIOCEPTIU I DE L’EQUILIBRI Sentit propioceptiu: - Ens diu on estan les parts del nostre cos sense mirar. - Ens ajuda a moure’ns de manera coordinada i precisa. - Utilitza informació dels músculs, tendons i articulacions per saber la posició del cos. Sentit de l’equilibri: - Ens ajuda a mantenir-nos dretes i estables. - Funciona gràcies al sistema vestibular, que està dins de les orelles Sessió 2. El cervell i la influència ambiental Vídeos (cervell, quin efecte té per al desenvolupament…) Plasticitat del cervell → Depèn de la cultura. L’únic important biòlògic és la plasticitat, perquè ens permet canviar, adaptarnos, créixer, millorar/empitjorar segons les condicions que tenim al voltant… El cervell és l’òrgan més plàstic de tots. Al 1r vídeo, el bebé comunica que està enfadat, i imita els gestos dels adults amb els braços. El 2n vídeo està rient i plorant, però involuntàriament perquè l’estan fent riure: combina imitació amb reflexos. El cervell i la conducta reflexa Per què un nadó respon al mugró? Quan un nadó sent el mugró, comença a succionar per beure llet. Això passa gràcies al sistema nerviós central, que inclou el cervell i la medul·la espinal (un grup de nervis que va per la columna vertebral). També hi ha una xarxa de nervis que s’estén per tot el cos, la xarxa perifèrica. A través d’aquesta xarxa, els missatges sensorials viatgen cap al cervell i els missatges de moviment o motors tornen cap al cos. El sistema nerviós Es divideix en 2 sistemes: - El sistema nerviós central (SNC) → Compost pel cervell i la mèdul·la espinal. - El sistema nerviós perifèric (SNP) → Xarxa perifèrica de nervis que s’estenen a totes les parts del cos. El sistema nerviós central. Format per l’encèfal i la mèdul.la espinal. - L’encèfal controla i regula les funcions del nostre cos i ment. Està protegit pel crani. El cervell és una part de l’encèfal. - La medul·la espinal transporta els missatges entre l'encèfal i els altres nervis del cos. El cervell s’encarrega de les funcions vitals (respirar, regular el pols cardíac, passant per la son, la fam, la set. el raonament, la memòria, l’atenció, el control de les emocions i la conducta… Composició del cervell Neurones (cèl·lules nervioses), envien informació a treves d’axons i reben informació a trravés de dentrites. Són les unitats bàsiques del SNC. Cèl·lules glials, o glia, alimenten i protegeixen les neurones. Les sinapsis son una mena de pont o punt de connexió que permeten que les neurones es comuniquin entre elles. L’encefal i els hemisferis L’encefal és la part més gran del cervell i està dividit en 2 meitats: hemisferi esquerre i hemisferi dret. Cada hemisferi té funcions especialitzades, un procés conegut com lateralització. L’hemisferi esquerre s’encarrega principalment del llenguatge i el pensament lògic, mentre que l’hemisferi dret s’ocupa de les funcions visuals i espacials, com llegir mapes i dibuixar. Hi ha una banda de teixit anomenada cos callós que connecta els dos hemisferis, permetent que comparteixin informació i coordinin ordres. Cada hemisferi té 4 lòbuls que controlen funcions distintes: - Occipital: Visió - Parietal: Tacte, percepció de l’espacial i coordinació - Temporal: Audició, memòria i comprensió del llenguatge - Frontal: Pensament abstracte, planificació, decisions i moviments voluntaris 2.1 El cervell a l'inici de la vida El cervell fa connexions nervioses a partir de les experiències. El que ens interessa de la biología és per què som plàstics? Depèn de les cures, de l’educació, de l’entorn, de les possibilitats… EL CERVELL ÉS PLASTIC. DEPENENT DE L’ESTIMULACIÓ ES FARAN MÉS O MENYS CONNEXIONS. El creixement del cervell El creixement del cervell és un procés permanent fonamental per al desenvolupament físic, cognitiu i emocional. Somriure, balbucejar, gatejar, caminar i parlar – totes les fites principals sensorials, motores i cognitives de la lactància i la primera infància – reflecteixen el desenvolupament accelerat del cervell, en particular de l'escorça cerebral. El cervell creix de manera irregular, amb períodes de creixement ràpid anomenats “esclats de creixement cerebral”. Diferents parts del cervell creixen més ràpidament en diferents moments. Durant el primer any, és quan el cerebel fa un “boom” de creixement. Dels 6 mesos als 2 anys es creen més dendrites, i les que no s’utilitzen i no tenen estimulació moren. Permet que els nadons desenvolupin noves habilitats sensorials, cognitives, i motores. Als 3 anys el cervell ja ha arribat al 90% del pes adult. El pes total és als 6 anys. En aquests primers 3 anys hi ha un esclat molt gran. Aquests son anys clau en el desenvolupament. Encara sent adults el cervell continua creixent, i això depèn de les activitats que fem: físiques, cognitives… 2.2. Reflexos primaris (el que passa pel propi sistema nerviós) La majoria de reflexos necessiten el tacte per operar. El tacte fa que reaccionin els nervis al SN. Reflexos - Els lactants compten aproximadament amb 27 reflexos principals, molts dels quals es troben present al moment de néixer o poc després. - Són respostes innates, automàtiques i involuntàries que responen a estímuls. - Segons el moment d’aparèixer i desaparèixer, podem distingir reflexos primaris, secundaris o permanents. - Desenvolupament neurològic: La desaparició dels reflexos innecessaris indica que el cervell del nadó s’està desenvolupant correctament. Els metges poden avaluar el desenvolupament del nadó observant quins reflexos estan presents o absents. Reflexos primaris - Alguns reflexos primaris venen dels nostres avantpassats. per exemple: el reflex de prensió és similar a com els micos s’agafen al pèl de les seves mares. Altres exemples: xuclar, buscar el pit… - Ajuden als nadons a sobreviure i protegir-se. Reflexos secundaris i permanents - Reflexos posturals: A mesura que el cervel del nadó es desenvolupa (netre els 2 i 4 mesos), comencen a aparèixer reflexos que ajuden amb la postura i l’equilibri. Per exemple: reflex de paracaigudes. - Reflexos locomotors: Aquests reflexos semblen moviments voluntaris, com caminar o nedar, però desapareixen abans que el nadó pugui fer aquests moviments per si sol. - Reflexos de protecció: Alguns reflexos com parpellejar, badallar, tossir, ennuegar-se, esternudar, tremolar i la dilatació de les pupil·les, es mantenen per protegir el nadó. 2.3. Modelatge del cervell: El paper de l’experiència A mesura que el cervell dels nadons es desenvolupa, poden utilitzar millor els seus sentits: tocar, veure, olorar, tastar, escoltar… Els seus sentits es desenvolupen ràpidament durant els primers mesos de vida mentre s’adapten al món que els envolta. Plasticitat cerebral Capacitat de modificació del cervell per mitjà de l’experiència. La plasticitat cerebral és la capacitat del cervell de canviar i adaptar-se. Això inclou crear noves connexions i eliminar les que no són útils, reorganitzar-se, corregir errors i enfortir-se amb nova informació. També implica aprendre de l’experiència i relacionar el coneixement nou amb el que ja sabem. Els mestres, ens hem d’implicar i hem d’actuar això per influir en la plasticitat del cervell dels infants. Experiències Les experiències primerenques poden tenir efectes duradors en la capacitat d’aprenentatge i memòria del sistema nerviós central. Les diferències individuals en intel·ligència poden reflectir la capacitat del cervell per desenvolupar connexions neuronals en resposta a aquestes experiències. L’exposició a substàncies perilloses, toxines ambientals o estrès matern abans o després del naixement pot amenaçar el desenvolupament del cervell, i la desnutrició pot interferir amb el creixement cognitiu normal. Per contra, una experiència enriquidora pot fomentar el desenvolupament cerebral i fins i tot compensar privacions passades. Aquests descobriments han impulsat esforços per estimular el desenvolupament cerebral en nadons prematurs, nens amb síndrome de Down i ajudar a víctimes de dany cerebral a recuperar funcions. Amb experiències ens estem referint al joc, la socialització, les tasques del dia a dia, les rutines, aprenentatges, interacció, etc. De què depen ser intel·ligents? De la comunitat, que ens cuida, ens educa… i tot això influeix en la plasticitat del cervell. Finestres d’oportunitats - Períodes critics: Son menys frequents, com un esclat. Curts i ben definits. Per exemple la visió binocular i el desenvolupament del llenguatge depenen de l’estimulació adequada en aquests períodes. - Períodes sensibles: Més duradors, poden durar anys, com per exemple l’aprenentatge i la memòria. Plasticitat cerebral i influència sociocultural en l’aprenentatge Aprenentatge del llenguatge: Durant els primers anys de vida, els infants estan exposats constantment al llenguatge parlat pels seus pares i altres persones del seu entorn. Aquesta exposició ajuda a crear i enfortir les connexions neuronals necessàries per comprendre i parlar l’idioma. Per exemple, un infant que creix en una llar bilingüe desenvoluparà connexions neuronals per a ambdós idiomes, facilitant l’aprenentatge i l’ús de les dues llengües. Aquesta capacitat d’adaptació del cervell és un exemple de plasticitat cerebral influenciada per l’entorn sociocultural. Desenvolupament de les habilitats socials: Els infants aprenen habilitats socials a través de la interacció amb altres nens i adults. Per exemple, en un entorn de joc, els infants aprenen a compartir, cooperar i resoldre conflictes. Aquestes experiències socials ajuden a crear i enfortir les connexions neuronals relacionades amb les habilitats socials i emocionals. Un infant que participa en activitats de grup, com ara jocs a l’escola bressol o activitats extraescolars, desenvoluparà millor aquestes habilitats gràcies a la plasticitat cerebral i la influència de l’entorn sociocultural. Això és precisament el que fa el cervell dels infants entre els 0 i els 3 anys, preparar-se pel que vindrà i adaptar-se al seu entorn. Adquirir la consistència i la plasticitat neural necessàries per a la resta de la seva vida. IDEA PRINCIPAL → EXPERIÈNCIA FA PLASTICITAT. Sessió 3. El creixement físic i el desenvolupament d'activitats motores Apunts dels vídeos: Què ens fa progressar d’aquesta manera? La repetició, les connexions que hem mantingut i s’han fet permanents, la constància, el moviment, plasticitat, el psicosocial (pertanyer a un grup, formar part d’un equip, ser reconeguda…). Desenvolupament psicomotor És l’adquisició progressiva d’habilitats funcionals de diverses àrees: llenguatge, motora, manipulativa i social, que permeten a l'infant una progressiva independència i adaptació a l'entorn. L’organització dels moviments segueix una direcció cefalo-caudal i proxim-distal Els reflexos primaris precedeixen als moviments voluntaris La importància del desenvolupament de l’equilibri (cerebel) Dels 0-3 és un període de gran plasticitat Els sistemes sensorials es van especialitzant. De respostes globals a respostes específiques La integració sensorial és un procés necessari en el desenv. psicomotor Depèn de la maduració del SNC, dels òrgans dels sentits i de l’entorn psicoafectiu Habilitats motores Les habilitats mototres dels infants es desenvolupen seguint una seqüència específica. Aquest és un procés que depèn principalment de com maduren els infants, però també està influenciat pel seu entorn, les experiències que tenen i la seva motivació per aprendre. Les habilitats senzilles, com agafar un objecte o gatejar, es combinen per formar habilitats més complexes, com caminar o córrer. Com més possibilitats li donem, tindrà un ventall més ampli per desenvolupar més habilitats. Desenvolupament psicomotor (fites) + important PINÇA // Pujar escales esglaó per esglaó (sentit propioceptiu) Coordinació sensiomotora. Moviment. Els bebès aprenen sobre el món i sobre ells mateixos a través dels seus sentits, moviments i consciència del propi cos. Quan es mouen, comencen a entendre què passa quan fan certs moviments. Aquesta connexió entre el que senten i el que fan, que és controlada pel cervell en creixement, els proporciona tota la informació que necessiten per conèixer el seu cos i l’entorn. Dels 0-4 mesos - Etapa que es caracteritza per la presència de reflexos primitius - No hi ha verticalitat - L'infant està de panxa enlaire. Aquesta postura l'ajuda a integrar les diferents parts del seu cos i aquest moviment crea connexions neuronals en el tronc de l'encèfal - Quan està preparat, pot fer la giravolta i estar en bocaterrosa, fet que li permet enfortir la musculatura i aixecar el cap - Moviments laterals cap als dos costats - Mans lliures per explorar i descobrir Dels 4-6 mesos - Els moviments anteriors han permès enfortir més les cames i els braços - El tronc també té més to muscular - Comença a voler agafar objectes i premsa'ls amb la mà - Estira els braços i va experimentant amb la profunditat - Es desplaça amb l'arrossegament Dels 6-12 mesos - El desplaçament és per arrossegament creuat. Això fa que es vagi treballant una coordinació dreta i esquerra i per tant, la integració de les dues parts del cos - Gatejar esdevé un canvi de perspectiva - Coordinació mà, boca i visió mitjançant l'alimentació - Els reflexos primitius s'han convertit en habilitats més complexes - La pinça es va especialitzant - Així doncs, l'infant s'arrossega, repta, gateja i s'asseu - Fa equilibris dret, fa les primeres passes Entre 1 -2 anys - Perfecciona el desplaçament. La distància es va allargant - Les primeres passes es converteixen en el caminar - Hi ha relació amb la parla, l'alimentació, desenvolupament dels sentits... - A finals de 2 anys l'infant fa intents de córrer 3.1. Percepció de la profunditat Capacitat per a percebre els objectes i superfícies en tres dimensions (coordinació binocular i control motor). Guia visual: Ús dels ulls per a guiar els moviments de les mans o altres parts del cos. Percepció hàptica: Capacitat per a adquirir informació sobre les propietats dels objectes, com a grandària, pes, ombrejat i textura, per mitjà del seu maneig. Precipici visual Cada vegada has de veure segons l’espai que ocupes al món. No només es tracta de madurar físicament, sinó també d’aprendre a través de l’experiència. A mesura que els bebès practiquen moviments com gatejar, es tornen més hàbils per avaluar el seu entorn i moure’s de manera segura. Aquest aprenentatge és flexible però específic de la postura. P. ex: un bebè que aprèn a estirar-se per agafar una joguina mentre està assegut haurà d’aprendre de nou com fer-ho quan comenci a gatejar. Així, un bebè que domina els pendents gatejant, haurà de tornar a aprendre-ho quan comenci a caminar La percepció de la profunditat es troba present a una edat molt primerenca i es relaciona amb el desenvolupament motor Gatejar: Quan un infant comença a gatejar, necessita percebre la profunditat per evitar caure de superfícies elevades, com un llit o un sofà. Aquesta percepció ajuda l’infant a moure’s de manera segura i a explorar el seu entorn. Agafar objectes: Quan un infant intenta agafar un objecte, com una joguina, ha de jutjar la distància entre ell i l’objecte. Aquesta habilitat de percebre la profunditat li permet coordinar els seus moviments per agafar l’objecte amb precisió. Baixar escales: Quan un infant comença a baixar escales, ha de ser capaç de percebre la profunditat per calcular la distància entre cada esglaó. Això és crucial per evitar caigudes i per desenvolupar una marxa segura. Jugar a l’aire lliure: Quan un infant corre o salta a l’aire lliure, necessita percebre la profunditat per evitar obstacles com pedres o branques. Aquesta percepció ajuda a desenvolupar habilitats motores més complexes com córrer i saltar. Construir amb blocs: Quan un infant construeix una torre amb blocs, ha de percebre la profunditat per col·locar els blocs de manera precisa i equilibrada. Això no només desenvolupa la seva percepció de la profunditat, sinó també la seva coordinació mà-ull. 3.2. Teoria ecològica dels Gibson Els infants utilitzen la seva percepció sensorial per guiar les seves accions motores, ajudant-los a interactuar i aprendre del seu entorn. Desenvolupament psicomotor i percepció (Eleanor i James Gibson) Aquesta teoria considera les capacitats motores i perceptives en desenvolupament com a parts interdependents d'un sistema funcional que guia el comportament en diversos contextos. La percepció sensorial i l’acció motora van de la mà Reflexos de succió: Des del naixement, els lactants tenen reflexos com el de succió i arrelament. Quan se’ls toca la galta, giren el cap i comencen a succionar. Això mostra com la percepció del tacte (sensorial) i l’acció de succionar (motora) estan coordinades per ajudar-los a alimentar-se. Seguiment visual: Els nadons poden seguir amb la mirada objectes en moviment des de molt aviat. Aquesta habilitat combina la percepció visual amb el moviment dels ulls i el cap, ajudant-los a comprendre millor el seu entorn. Agafar objectes: Quan un nadó veu un objecte brillant o colorit, estira la mà per agafar-lo. Això demostra la coordinació entre la percepció visual i l’acció motora de la mà.  Exploració oral: Els nadons sovint es porten objectes a la boca per explorar-los. Aquesta acció combina la percepció tàctil i gustativa amb el moviment de les mans i la boca, ajudant-los a aprendre sobre les característiques dels objectes. Gatejar cap a un objectiu: Quan un nadó veu una joguina a certa distància, pot començar a gatejar cap a ella. Això implica la percepció visual de la joguina i la coordinació motora necessària per moure’s cap a ella. Reacció a sons: Els nadons giren el cap cap a la font d’un so, com la veu d’un cuidador. Això mostra la coordinació entre la percepció auditiva i el moviment del cap. 3.3. Teoria dels sistemes dinàmics de Thelen Els lactants desenvolupen les habilitats motores no sols mitjançant la maduració, sinó per mitjà de la coordinació activa de múltiples sistemes d'acció dins d'un ambient canviant. (Abans es pensava que el desenvolupament motor dels bebès seguia una seqüència fixa i automàtica, determinada genèticament i dirigida pel cervell a mesura que madurava). Els i les bebès creen les seves pròpies solucions (Esther Thelen) La maduració per si sola no explica el desenvolupament motor. Segons Thelen, el desenvolupament és un procés complex que depèn de la interacció entre el bebè i el seu entorn. Això inclou la motivació del bebè, la seva força muscular i la seva posició en l’entorn. Quan un bebè intenta agafar una joguina, factors com les seves característiques físiques, el desig, l’energia i els moviments del braç determinen si ho aconsegueix. El cervell en desenvolupament és només una part del procés dinàmic i flexible. No n’hi ha prou amb madurar, cal posar varis sistemes d’acció en marxa... Aprendre a caminar: Un infant no aprèn a caminar només perquè els seus músculs i ossos maduren. També necessita coordinar l’equilibri, la força muscular, la percepció visual i la motivació per moure’s cap a un objectiu. Per exemple, un infant pot començar a caminar perquè veu una joguina que vol agafar. Agafar objectes: Quan un infant aprèn a agafar un objecte, està coordinant la visió (per veure l’objecte), el control motor (per moure la mà cap a l’objecte) i la força (per agafar l’objecte sense deixar-lo caure). Aquesta habilitat es desenvolupa a través de la pràctica i l’experimentació en diferents situacions. Gatejar: Gatejar implica la coordinació de molts sistemes: la força dels braços i les cames, l’equilibri, la percepció del sòl i la motivació per moure’s cap a un objectiu. Els infants practiquen i ajusten aquests sistemes en resposta a l’entorn, com la textura del sòl o la presència d’obstacles. Jugar amb blocs: Quan un infant construeix una torre amb blocs, està coordinant la visió (per veure on col·locar els blocs), la motricitat fina (per agafar i col·locar els blocs amb precisió) i la cognició (per planificar la construcció). Aquesta activitat requereix la integració de múltiples sistemes d’acció. Baixar escales: Baixar escales requereix la coordinació de l’equilibri, la força muscular, la percepció de la profunditat i la planificació motora. Els infants aprenen a baixar escales practicant i ajustant els seus moviments en resposta a l’altura i la distància dels esglaons. 3.5. El moviment lliure (Emmi Pikler) És aprendre a observar, no intervenir, així com assegurar un entorn. Donar a l'infant les possibilitats necessàries perquè es pugui moure en llibertat. El moviment representa una part essencial en el desenvolupament "Un niño se inclina, se estira, hace pequeños movimientos como una oruga, lentos y graduales. Es una de las etapas más importantes en su desarrollo motor. Dura varios meses. Durante ese tiempo desaparece la asimetría del tronco con la que nace el niño. A través de estos movimientos naturales, la columna se endereza y el tronco se vuelve elástico, flexible y musculoso. No puedo decir cuán importante es esta etapa de desarrollo". Moure's en llibertat Des que naixem es tenen les capacitats necessàries per desenvolupar la motricitat per un mateix L'infant experimenta i vol descobrir, i al seu ritme fa el que el seu cos està preparat per fer Quan es respecta la seva evolució, hi ha harmonia en els seus moviments L'acompanyament es basa en oferir un entorn segur i ampli, que li permeti el moviment lliure amb respecte i confiança Assegurar les condicions perquè l'infant sigui actiu "Al llarg del desenvolupament dels seus moviments, l’infant aprèn no només a girar-se de panxa o a donar tombs, anar de quatre grapes, aixecar-se o caminar, sinó que també aprèn a aprendre. Aprèn a estar ocupat amb alguna cosa, a agafar interès per alguna cosa, a provar, a. Aprèn a superar dificultats. Aprèn a conèixer l’alegria i la felicitat, les quals signifiquen el seu èxit, és a dir, és el resultat de la seva pròpia i pacient constància". Desenvolupament psicomotor No cal ensenyar als bebès com donar-se la volta, gatejar o caminar. El que necessiten és espai per moure’s i llibertat per explorar. Quan el seu sistema nerviós, músculs i ossos estan preparats, i l’entorn els permet practicar i explorar, els i les bebès ens sorprenen amb les seves noves habilitats. 3.6. Ambient i cultura Els factors ambientals i les pràctiques culturals influeixen en el ritme del 1r desenvolupament motor. Què afecta el ritme del desenvolupament psicomotor? Pràctiques de criança: En algunes cultures, els infants passen molt de temps en braços dels seus cuidadors o en porta bebès. Això pot retardar el desenvolupament de certes habilitats motores com gatejar, ja que tenen menys oportunitats per moure’s lliurement pel terra. Jocs i joguines: Els infants que tenen accés a joguines que fomenten el moviment, com boles, blocs de construcció o joguines per arrossegar, poden desenvolupar habilitats motores més ràpidament. En canvi, en entorns amb menys recursos, els infants poden tenir menys oportunitats per practicar aquestes habilitats. Espai per moure’s: Els infants que viuen en espais amplis amb accés a l’aire lliure tenen més oportunitats per córrer, saltar i jugar, la qual cosa pot accelerar el desenvolupament motor. En canvi, els infants que viuen en espais reduïts poden tenir menys oportunitats per desenvolupar aquestes habilitats. Expectatives culturals: En algunes cultures, es fomenta que els infants comencin a caminar molt aviat, mentre que en altres es prefereix que gategin durant més temps. Aquestes expectatives culturals poden influir en el ritme al qual els infants desenvolupen aquestes habilitats. Alimentació i salut: Els infants que reben una alimentació adequada i tenen accés a serveis de salut de qualitat poden tenir un desenvolupament motor més ràpid. La nutrició i la salut general són factors ambientals importants que poden influir en el desenvolupament motor. Interacció social:Els infants que tenen moltes oportunitats per interactuar amb altres nens i adults poden desenvolupar habilitats motores més ràpidament. Les activitats socials, com jugar amb altres nens, poden fomentar el desenvolupament de la coordinació i altres habilitats motores. Cultura i desenvolupament psicomotor (pràctiques de criança) Els bebès africans tendeixen a ser més avançats que els bebès estatunidencs i europeus a asseure's, caminar i córrer. Per exemple, a Uganda, els bebès caminen als 10 mesos, en comparació amb 12 mesos als Estats Units i 15 mesos a França. Els bebès jamaicans, les mares dels quals els feien fer exercicis diaris de saltar i fer passos per enfortir els seus músculs, van aprendre a seure, gatejar i caminar abans que els bebès anglesos, les mares dels quals no seguien aquestes rutines. Els nens dels Ache a l’est de Paraguai comencen a caminar més tard, entre els 18 i 20 mesos, perquè les seves mares els mantenen a prop per protegir-los dels perills de la vida nòmada. Tot i això, quan arriben als 8-10 anys, són molt hàbils, grimpen arbres, tallen branques i juguen de maneres que milloren les seves habilitats motores. Això mostra que el desenvolupament pot seguir diferents ritmes però arribar a resultats similars. Sessió 4. La capacitat d’aprendre i recordar (revisar apunts Campus Virtual). Aquest tema va relacionat amb el desenvolupament cognitiu. Què vol dir aprendre? Aprendre vol dir adquirir nous coneixements, habilitats o valors i posar-los en pràctica. Com aprenen les persones? Les persones aprenen en base a l’observació, imitació, autoexploració, experiències, explicacions, lectures, base dels errors, etc. Vídeos: Els nens imiten el to de veu, moviment del cos, gestualitat, etc. Diversos enfocaments teòrics tracten d’explicar com les persones aprenem o recordem. Cada enfocament teòric posa èmfasi a certs aspectes de l’aprenentatge: experiències primerenques de plaer i dolor, conducta observable, etc. Enfocaments sobre l’aprenentatge Enfocament psicodinàmic (Freud i Erikson) Cap als 5 anys la nostra psique està completament formada. L’infant aprèn de l’experiència del plaer i el dolor. Estem fets del conscient, preconscient i inconscient. L’inconscient és allò del que no ens adonem, però és el que ens mou. El preconscient és tot allò del passat que es pot recordar. El conscient és l’aquí i ara. Memòria: Freud pensava que els primers records es guarden a la memòria, però que es mantenen ocults a l’inconscient perquè són massa pertorbadors emocionalment. La psique, allò, jo i superjò: Jo (identitat de la persona), Allò (el que hi ha a l’inconscient) i Superjò (allò que em diu la societat, el que s’espera de mi –regles, normes–). Psicodinàmic, allo que està en constant conflicte. Freud i Erikson (etapes del desenvolupament) Enfocament conductista (Skinner, Pavlov, Watson) Vol saber com canvia el comportament en resposta a l’experiència. L’infant aprèn quan hi ha un canvi de conducta. Volen saber quins son els mecanismes d’aprenentatge (COM) i no tant en el desenvolupament. Condicionament clàssic: Un estímul que sol ocorrer amb un altre, els associem junts (càmera i flaix, associar la campana al menjar). Aprendre amb premis i càstigs (reforçadors positius i/o negatius). L’operant, la persona no és passiva com el clàssic, és activa ja que si fan algo, reben alguna altra cosa. Un tipus d’acció sobre el meu ambient (si ric, em faran cas → ja sé que fer perquè em facin cas). - Enfocament sobre l’aprenentatge observacional i vicari (Albert Bandura) L’infant apren quan observa i imita a una altra persona. Necessitem dels altres, de la interacció, per aprendre. Memòria (amnèsia infantil): no poden recordar les coses que els passen abans dels 2 anys perquè encara la memòria no està desenvolupada. El temps de retenció dels lactants és molt curt; uns 2 dies. LA MEMÒRIA es va desenvolupant i reforçant amb el pas dels anys. Enfocament psicomètric Busca com mesurar les diferències quantitatives en les capacitat cognitives a través de proves d’intel·ligència. L’infant mostra el que ha après mitjançant les proves. Les proves d’intel·ligència mostren quant d’aquestes capacitats té una persona, comparant els seus resultats amb el d’altres persones que han fet la prova. Als lactants, aquestes proves els les fan amb les Escales Bayley, amb entrevistes de les persones coordinadores, i miren si hi ha algun problema i ajuden a les famílies a implementar accions, si cal. La majoria coincideix en que la conducta intel·ligent està adaptada a objectius. Permet adquirir i utilitzar coneixements per a solucionar problemes en situacions determinades. En aquets enfocament estan molt interessats en l’endfocació primerenca (poder dir “atenció”, abans que això generi un problema a l’infant, anem a fer accions). Enfocament piagetià (Piaget) Mira la qualitat del funcionament cognitiu en les etapes que estipula i com aquest funcionament s’adapta a l’ambient. L’infant apren en contacte amb els objectes, a partir de la manipulació. Etapes de desenvolupament cognitiu infantil: sensiomotora (0-2), preoperacional (2-7), operacions concretes (7-12) i operacions formals (12-adultesa). Com aprenen els bebès: Aprenen sobre ells mateixos i el món a través d’activitats sensorials i motores. Van repetint els moviments que els hi semblen bé i van descobrir per casualitat. Els infants s’adapten al món canviant. Acomoda l’informació nova i crea nous esquemes. - Enfocament del processament de la informació: Pensa que tenim el cap com un ordinador, i que pensem igual que un ordinador. Volen saber què fan els nens amb la informació des que la reben fins que la fan servir. Si podem aconseguir estimular i reconèixer aquestes capacitats, els nadons poden tenir una percepció bàsica de la classificació, causalitat, permanència dels objectes… Enfocament de la neurociència cognitiva Volen saber quines parts del cervell estàn implicades en els diferents aspectes de la cognició. L’infant aprèn amb la utilització del cervell. Esclats de creixement cerebral: hi ha diferents tipus de memòria; la explícita, la implícita i la memòria del treball. El desenvolupament cognitiu de l’infant des que neix fins que és adult, la memoria del treball és la MÉS IMPORTANT. Ens permet mantenir i manipular informació, com per exemple per poder resoldre un problema. Enfocament sociohistòric cultural (Vigotski, Bronfenbrenner) - MÉS IMPORTANT Estudia l’aprenentatge a partir de la relació amb les persones cuidadores. L’infant apren quan participa de les activitats quotidianes de la seva cultura (només aquí aprèn). Vigotski ens parla de “La zona de desenvolupament proper, que diu que és un espai en que gràcies a la interacció i ajuda d’uns altres, una persona pot treballar i resoldre un problema, o realitzar una tasca d’una manera i amb un nivell que no sería capaç de tenir individualment”. Només amb ajuda podem arribar a la zona en que desenvolupem una tasca que no podría haver desenvolupat individualment, sense ajuda. Aprenem amb les activitats quotidianes, amb ajuda del nostre entorn. El nostre aprenentatge depen de l’ajuda que rebem. La capa-citat cognitiva s’adquereix amb la interacció social. Bronfenbrenner ens diu que l’entorn on vivim influencia el nostre desenvolupament. L’entorn és el conjunt de sistemes que es relacionen entre sí. Memòria: és la interacció, la relació amb els altres la que ens fa pensar, recordar, etc. Memòria: Vigotsky pensava que els nens i les nenes poden guardar els esdeveniments a la seva memòria fins que aprenen a parlar sobre ells. Participació guiada: El el joc compartit i en les activitats diàries en les quals ens nens aprenen de manera informal. La interacció social amb els adults contribueix a la competència cognitiva per mitjà d’activitats compartides que ajuden els nens a aprendre habilitats, coneixement i valors importants en la seva cultura. BASTIDA, PARTICIPACIÓ GUIADA… Sessió 5. L’ús de símbols i la capacitat de resoldre problemes Vídeos: Els bebès resolen els problemes refent la torre amb un altre ordre i llençar el plat (perquè els agrada llençar coses: per veure la profunditat, les dimensions de l’espai…). Enfocament piagetià Mira la qualitat del funcionament cognitiu en les etapes que estipula i com aquest funcionament s’adapta a l’ambient. L'infant aprèn en contacte amb els objectes. No confondre amb: Coordinació sensiomotora. Moviment. Etapa sensoriomotora: de Piaget. Jean Piaget. Constructivista → construeixen els seus coneixements. Com desenvolupen les seves capacitats en relació amb el seu entorn (no persones, tot allò que no sigui ell, que generi estímuls). - Va investigar el desenvolupament cognitiu dels i les infants. - Les seves aportacions van suposar un canvi en la manera de concebre els i les infants, ja no són agents passius, sinó persones actives i constructives. - Es va centrar en les capacitats que tenen els i les infants quan es desenvolupen en l'entorn. L’etapa sensiomotora va des de la interacció amb el medi fins als sentits i les accions motores. “La interacció amb el medi a través dels sentits i les accions motores”. Capacitat representacional: capacitat d’emmagatzemar paraules, números o imatges mentals d’objectes i esdeveniments. Hi ha subetapes. Els i les bebès desenvolupen i refinen els seus esquemes, que són patrons de pensament i conducta 1. Primera subetapa (naixement a 1 mes): Els nounats responen a l'estimulació externa mitjançant els seus reflexos innats. Comencen a controlar-los (aquests reflexes, i a respondre per que no siguin reflexos). Per exemple, un o una bebè pot començar a xuclar quan se li toca els llavis, però aviat aprèn a trobar el mugró i xuclar encara que no tingui gana. EL reflex el controlem. 2. Segona subetapa (1 a 4 mesos): Els i les infants busquen la manera d'estimularse, movent peus i mans, entre d'altres. En un primer moment, aquestes accions que eren per atzar, són repetides, ja que proporcionen plaer i són agradables. Per exemple, xuclar-se el polze. Això es coneix com a reacció circular primària (on comencen a fer coses per estimular-se per gust o plaer). Directament ja ens estimulem per obtenir plaer. 3. Tercera subetapa (4 a 8 mesos): Els i les bebès són capaços de fer moviments que resulten agradables (per pur gust). Aquests moviments tant són amb el seu cos com amb objectes. Mostren més interès per l'ambient. Comencen a manipular objectes per veure què passa i allarguen accions que els hi són agradables Per exemple, poden agitar una sonall per escoltar el soroll que fa o agafen un objecte i el llencen mentre observen com cau. Això es diu reacció circular secundària. 4. Quarta subetapa (8 a 12 mesos): Els i les bebès mostren noves habilitats (ja hi ha una intenció, uns objectius –tirar menjar, agafar-li la cua al gat, gatejar per agafar una joguina–). El comportament és més intencional i orientat a metes. Combinen esquemes per aconseguir objectius Per exemple, poden empènyer una joguina per arribar a una altra que està fora del seu abast. També poden gatejar fins agafar el seu objectiu. 5. Cinquena subetapa (12 a 18 mesos): Els i les bebès experimenten amb noves accions per veure els resultats. Mostren molta curiositat i experimenten possibilitats. Per exemple, poden trepitjar un aneguet de goma de diferent forma per veure si fa soroll. Això es coneix com a reacció circular terciària. 6. Sisena subetapa (18 a 24 mesos): Els i les bebès comencen a utilitzar símbols i conceptes per resoldre problemes simples. Poden imaginar una spolució abans d’intentar fer alguna cosa (buscar el forat abans de posar la peça). Tenen representacions mentals dels successos. Ja no utilitzen tant la manipulació i  l'assaig-error. Comença la funció simbòlica. Per exemple, poden imaginar una solució a un problema abans d’intentar-ho físicament. L'infant busca el forat per posar la peça abans de col·locar-la. Ho fa expèrimentant i imaginant. "Quan li ensenyes a l'infant alguna cosa, li treus per sempre la possibilitat de descobrir-ho per si sol". Passen coses en el procés d’aprenentatge, si li treiem aquest procés i li diem què ha de fer, ja no aprendrà d’aquestes coses. L'adaptació és un procés actiu: equilibri i desequilibri A mida que es produeix un desenvolupament cognitiu, els i les infants modifiquen la comprensió de l'entorn i així successivament. Els esquemes són les estructures mentals que s'adapten i canvien. Els dos principis bàsics dels esquemes són: assimilació i acomodació. - Assimilació: procés mitjançant l'infant entén una experiència segons el seu desenvolupament, és a dir, els esquemes mentals existents. - Acomodació: procés pel qual canviem la forma de pensar i actuar. Modificació d'un esquema per adaptar-nos. - Equilibri i desequilibri: buscar estabilitat cognitiva a través de l'assimilació i l'acomodació Ex: agafem informació nova i l’aplico als meus esquemes amb un recorregut d’un trenet (de joguina). La imitació és una manera d’aprendre per als i les bebès (i de resoldre problemes) La imitació de Piaget no és repetir com tal, sinó que estan aquest processos cognitus. - Imitació visible: Implica parts del cos que els i les bebès poden veure, com les mans o els peus. P.ex: un o una bebè pot veure un adult aplaudir i intentar fer el mateix amb les seves mans. - Imitació invisible: Implica parts del cos que els i les bebès no poden veure, com la boca. - Imitació diferida: Aquesta és la capacitat de recordar i imitar una acció després d’un cert temps. Permanència de l’objecte: els objectes continuen existint - El concepte de permanència de l’objecte és la idea que els objectes continuen existint encara que no els veiem, i que tenen característiques i una ubicació pròpia. - Aquest concepte és crucial perquè els nens i nenes entenguin que el món està format per objectes i esdeveniments que existeixen independentment d’ells. - Es desenvolupa gradualment durant l'etapa sensoriomotora. Fet i amagar: permanència de l’objecte 0-4 mesos: Els nadons no tenen cap concepte de permanència de l’objecte. 4-8 mesos: Comencen a buscar objectes que han caigut, però si no els veuen, actuen com si no existin. 8-12 mesos: Busquen objectes en el lloc on els van veure inicialment, fins i tot si han estat moguts. Error A, no B. Teoria de Thelen: factors com la visió, la percepció, l’atenció, el moviment i la memòria. 12-18 mesos: Ja no fan l’error de buscar en el lloc inicial; busquen en l’últim lloc on van veure l’objecte. 18-24 mesos: Han desenvolupat completament la permanència de l’objecte i poden buscar objectes encara que no hagin vist on s’han amagat. Piaget podria haver subestimat la capacitat dels nadons per entendre la permanència de l’objecte. Els nadons poden no buscar objectes amagats perquè no poden fer accions complexes com moure un coixí o aixecar una tapa.  Estudis recents mostren que, amb pràctica, els nadons poden aprendre a trobar objectes amagats. Per exemple, si se’ls dona temps per explorar i aprendre, poden tenir èxit en trobar objectes amagats. Procediments adequats per a l’edat: Quan es prova la permanència de l’objecte en la foscor, els nadons de 4 a 8 mesos poden trobar objectes guiats només pel so. Això demostra que saben que l’objecte existeix encara que no el vegin. Bastida (del fet i amagat) Quan els nadons tenen 6 mesos, les persones cuidadores utilitzen trucs per captar la seva atenció i ensenyar-los a jugar a “fet i amagar”. A mesura que creixen, això es fa menys necessari. A partir dels 12 mesos, les persones adultes donen instruccions més directes com “Tapa la nina” i, més tard, instruccions indirectes com “On està la nina?”. El dir “Cu-cut” quan el nadó fa bé el joc, es manté constant a partir dels nou mesos. Als 24 mesos, la majoria dels nadons ja dominen el joc i necessiten menys ajuda. Ho fa amb l’ajuda que han tingut amb els educadors, d’ensenyar-los el fet i amagat. Desenvolupament de la funció simbòlica Les persones aprenen sobre el món no només per observació directa, sinó sobretot també a través de símbols que representen la realitat. Per això, és essencial que els nens i nenes aprenguin a interpretar aquests símbols des de petits. Primer, han de desenvolupar una atenció cap als símbols i entendre què representen. Representació del telèfon, i el ratolí l’utilitza com a símbol. Funció simbòlica: utilitzar una cosa com un símbol. Desenvolupament de la funció simbòlica: comprensió de la imatge i l’escala - Judy DeLoache i els seus col·laboradors van estudiar com es desenvolupa la funció simbòlica dels i les infants, mitjançant la comprensió de la naturalesa simbòlica de les imatges (enteses com a símbols) i les maquetes. - Van observar que els nadons exploren les imatges com si fossin objectes reals, però aquesta exploració disminueix al voltant dels 15 mesos. Cap als 19 mesos, comencen a comprendre que les imatges són representacions d’objectes reals. - Segons la hipòtesi de la representació dual, als infants els costa representar mentalment alhora el símbol i l’objecte que representa, és un desafiament cognitiu que els pot confondre. Això explica per què els nens i nenes de dos anys tenen dificultats per interpretar models a escala, ja que pensen que el model és l'objecte en si mateix, en comptes d'una representació d'alguna cosa més. Recapitulem - Aprenentatge inicial: Fins a l’any i mig, els i les bebès aprenen principalment a través dels sentits i moviments. - Desenvolupament conceptual: A partir de la segona meitat del segon any, comencen a desenvolupar el pensament conceptual. - Investigacions recents: Noves recerques suggereixen que les limitacions observades per Piaget en els bebès podrien estar més relacionades amb les seves habilitats lingüístiques i motores immadures. - Capacitats cognitives: Això indica que els i les bebès podrien ser més capaços cognitivament del que Piaget pensava. - Percepció vs motor: Piaget podria haver subestimat la importància de la percepció en el desenvolupament cognitiu, ja que les percepcions dels bebès van més enllà de les seves capacitats motores. Enfocament del processament de la informació Vol saber què fan els nens i nenes amb la informació des que la reben fins que la fan servir. - Investigacions orientades a identificar la forma amb la qual els i les infants perceben i utilitzen la informació - El processament de la informació, cada vegada és més complex i ràpid, a mida que els i les infants creixen i es desenvolupen - Hi intervenen: la codificació, l'emmagatzematge i la recuperació de la informació. - L'atenció n'és un element clau Les funcions cognitives ens permeten resoldre problemes Hi ha dos tipus de funcions cognitives: les funcions cognitives bàsiques, és a dir, l’atenció, la memòria i la percepció; i les funcions cognitives superiors com el pensament, el llenguatge i el raonament. L'atenció és una funció cognitiva que ens permet enfocar. Hi ha diverses definicions de l' atenció: algunes emfatitzen la capacitat de dirigir la consciència cap un estímul, mentre d'altres es centren en l'interès i la selecció d'estímuls de l'entorn. En l'atenció hi intervenen factors com la intensitat i la novetat de l'estímul, la proximitat i la continuïtat. Altres factors serien les necessitats fisiològiques i l'estat la influència de l'estat d'ànim. L'atenció és una porta d'entrada Parlem d'atenció involuntària i voluntària (concentrar-se a voluntat). Fins als dos anys, no hi ha control voluntari de l'atenció, l'atenció és involuntària. Hi influeix la novetat de l'estímul, la quantitat d'elements que té una imatge... Els i les infants atenen els objectes i esdeveniments que tenen un significat immediat i personal (egocentrisme). Aquest focus s'anirà ampliant, anirà sent més voluntària, controlada i més llarga. El pensament és una capacitat de l'ésser humà "El pensament és la capacitat de resoldre un problema mitjançant el raonament". A final de l'estadi sensoriomotor, la funció simbòlica comença a estar present i això fa que la respresentació mental mitjançant símbols, també augmenti. El llenguatge té un paper clau. En la resolució de problemes, es faciliten noves formes de pensar, sentir i valorar una situació. La creativitat també va associada a la capacitat de pensament i raonament, i per tant, a la resolució de problemes. Què han demostrat les seves tècniques de recerca? Les tècniques de recerca, com la habituació (quan els infants es cansen d’un estímul repetit), la preferència per la novetat (quan prefereixen coses noves) i el mètode de violació d’expectatives (quan es sorprenen per alguna cosa inesperada), han demostrat que els nadons de 3.5 a 5 mesos poden tenir una comprensió bàsica de conceptes com la classificació, la causalitat, la permanència dels objectes, el sentit del número i la capacitat de raonar sobre el món físic. Processament de la informació visual i auditiva - Preferències visuals dels i les bebès: Prefereixen línies corbes a línies rectes. Prefereixen patrons complexos a simples. Prefereixen objectes tridimensionals a bidimensionals. Prefereixen objectes en moviment a objectes estacionaris. - Preferència per la novetat: Prefereixen imatges de cares o configuracions similars a cares. Prefereixen estímuls visuals nous als coneguts. - Memòria de reconeixement visual: Mirar més temps l’estímul nou indica reconeixement de l’estímul familiar. - Desenvolupament de la memòria i processament d’informació: La capacitat per formar i referir-se a representacions mentals millora ràpidament durant els primers anys de vida. Els i les bebès que canvien ràpidament l’atenció entre estímuls tenen millor memòria de reconeixement. - Discriminació auditiva: Els nounats poden distingir sons coneguts dels nous. Poden recordar sons escoltats un dia després de néixer. - Integració sensorial: Els i les bebès associen l’audició amb la vista des de molt aviat. Poden transferir informació d’un sentit a un altre (per exemple, reconèixer un objecte tocat només amb la vista). Recapitulem de cara a la resolució de problemes Exploració sensorial: Els infants utilitzen els seus sentits (vista, oïda, tacte, gust i olfacte) per explorar el món que els envolta. Causa i efecte: Aprenen que les seves accions poden provocar reaccions en el seu entorn. Permanència de l’objecte: Comprenen que l’objecte continua existint encara que no el vegin. Imitació i aprenentatge social: Els infants aprenen observant i imitant els adults i altres nens. Classificació i agrupació: Els infants comencen a reconèixer i agrupar objectes per similituds com el color, la forma o la mida. Resolució de conflictes: Els infants aprenen a resoldre petits conflictes, com compartir joguines. Sessió 6. La comprensió i ús del llenguatge Els bebès desenvolupen i refinen els seus esquemes, que són patrons de pensament i conducta El llenguatge evoluciona a mesura que els nens i nenes interactuen amb el seu entorn. Els i les lactants, per exemple, comencen a “desxifrar el codi” del llenguatge a través de l’exposició, la replicació, i la pràctica. Quan escolten els adults parlar, comencen a associar sons amb significats. Un exemple d’això és quan els i les lactants observen que cada vegada que un adult diu “aigua”, se li ofereix aigua. Amb el temps, aprenen a dir “aigua” per demanar-ne. "Per al desenvolupament del llenguatge, primer cal haver escoltat; sabem que el bebè escolta des de l’úter. Després del naixement, escolta atentament la veu de la mare i intueix, entre línies, la musicalitat, l’entonació i l’emoció d’allò que diu la mare". 6.1. Seqüència del desenvolupament del llenguatge Nounats: Plor com a mitjà de comunicació, perceben la parla, ploren i responen als sons Diferents timbres i intensitats del plor poden indicar: - Fam: Plor agut i persistent - Son: Plor més suau i pausat - Enuig: Plor fort i explosiu Reaccionen amb calma o sobresalt quan senten una veu familiar o sons forts. 6 setmanes a 3 mesos: Els nadons comencen a fer sorollets quan estan feliços. Poden emetre sons com “ah” o “oh” i fer xerroteigs. Riuen quan estan contents. Juguen amb sons de la parla. Prova sons com “m”, “p” o “b” en forma de murmuris. 3 a 6 mesos: A aquesta edat, els i les infants comencen a jugar amb els sons que escolten al seu voltant. Imiten els sons dels adults, com ara riures o paraules simples. Reconeixen patrons de so que escolten sovint. Somriuen o s’animen quan senten cançons familiars. 6 a 10 mesos: El balbuceig implica la repetició de cadenes de consonants i vocals com ara “ma-ma-ma” “baba”. Encara que sovint es confon amb les primeres paraules, el balbuceig no té significat pels nadons. Identifiquen tots els fonemes de la seva llengua materna. Responen més als sons propis de la llengua que senten diàriament. 6.2. Inici del balbuceig Tots els infants del món jugaran amb els sons espontanis que anomenem balbuceig. “La forma com els cuidadors responen al balboteig dels infants té conseqüències immediates en l’aprenentatge vocal”. 9 a 12 mesos: Els nadons comencen a imitar deliberadament sons, encara que no els comprenguin. Poden encadenar sons que sonen com paraules, però que no tenen significat. A mesura que es familiaritzen amb els sons, comencen a assignar-los significat. Fan gestos per comunicar-se i juga amb expressions. Estiren els braços per demanar que els agafin. Imiten sons de manera intencionada. Repeteixen “uh-oh” després de sentir-ho d’un adult. Comencen a fer servir gestos socials bàsics. Fan adeu amb la mà o fan que sí o que no amb el cap. Ja no distingeixen els sons d’altres llengües. Només reaccionen als sons propis de la seva llengua 10 a 18 mesos: Diuen les seves primeres paraules. Normalment noms d’objectes. Diuen “papa” o “mama” per referirse a les persones. Comencen a dir paraules individuals. Diuen “gos” quan veuen un animal de quatre potes, per exemple. 12 a 14 mesos: Entenen la funció de nomenar. Augmenten el seu vocabulari passiu. Saben que “biberó” fa referència al seu menjar, entenen el significat. Fan servir gestos més elaborats. Assenyalen el seu got quan volen beure aigua. Utilitzen gestos simbòlics. Aplaudeixen quan veuen que els altres ho fan, entenent el significat, bufen per dir calent; oloren per dir flor. 6 a 10 mesos: El balbuceig implica la repetició de cadenes de consonants i vocals com ara “ma-ma-ma” “baba”. Encara que sovint es confon amb les primeres paraules, el balbuceig no té significat pels nadons. Identifiquen tots els fonemes de la seva llengua materna. Responen més als sons propis de la llengua que senten diàriament. 16 a 24 mesos: Aprenen moltes paraules noves i fan servir verbs i adjectius. Diuen “gran pilota” per descriure el que veuen. Diuen la seva primera frase de dues paraules. Diuen “nen juga” quan veuen algú jugant. Utilitzen menys gestos i es centren més en les paraules. Diuen “cotxe” en lloc d’assenyalar el cotxe. Tenen un increment sobtat en la comprensió. Entenen instruccions més complexes com “porta les sabates”. Comencen a fer servir frases de dues paraules; deixen de balbucejar. Diuen “vull aigua” per expressar set. 30 mesos: Aprenen paraules noves gairebé cada dia; parlen en combinacions de tres paraules o més i entenen molt bé. Diuen “el gos està dormint” per descriure una acció. 36 mesos: Poden dir fins a 1.000 paraules; el 80% de la seva parla és intel·ligible, tot i que cometen alguns errors gramaticals - Diuen “jo vaig anar parc” en lloc de “jo vaig anar al parc”. Parla prelingüística i Parla lingüística Prelingüística: La parla prelingüística inclou el plor, els sons suaus (com murmuris), el balbuceig i la imitació de sons de la parla. Cap als sis mesos, els nadons aprenen els sons bàsics del seu idioma i comencen a relacionar alguns sons amb significats concrets. Aquesta primera percepció dels sons de la llengua familiar pot modelar els circuits neuronals, preparant-los per aprendre només aquell idioma amb més facilitat. Diuen “mmm”, “ah”, “baba”, “ma-ma-ma”. “Da” pot voler dir “vull això”, “vull sortir” o “On està papà?” Una paraula com aquesta, que expressa un pensament complet, es coneix com holofrase. Lingüística: La parla lingüística és l’expressió verbal que transmet significat. La primera paraula sol aparèixer entre els 10 i 14 mesos, com a part de l’etapa lingüística inicial. És típic que, entre els 16 i 24 mesos, es produeixi una “explosió de paraules”. Diuen frases senzilles com “jo vull galeta” o “no, meu” per expressar desitjos i possessions Parla Vocabulari passiu és aquell que els i les bebès entenen però no necessàriament saben dir. A l’edat de 13 mesos, la majoria dels nens i nenes comencen a entendre que una paraula representa un objecte o un esdeveniment específic, i poden aprendre ràpidament el seu significat. El seu vocabulari passiu (o comprès) augmenta a mesura que la seva comprensió verbal es fa més ràpida, precisa i eficient. Als 18 mesos, aproximadament tres de cada quatre infants poden entendre 150 paraules i dir-ne 50. Els nens i nenes que tenen un vocabulari més ampli i que reaccionen més ràpidament poden reconèixer paraules només escoltant la primera part. Per exemple, si senten “met” poden assenyalar un xumet. Vocabulari expressiu és aquell que els i les bebès poden dir. Al principi, l’addició de noves paraules al vocabulari expressiu és més lenta. No obstant això, entre els 16 i 24 mesos, pot passar una “explosió de paraules”. Aquest fenomen no es produeix en tots els infants, però és força comú. Després d’unes setmanes, els infants poden augmentar el seu vocabulari de 50 paraules a aproximadament 400. Aquest creixement ràpid en el vocabulari es deu a un augment en la velocitat i precisió amb què els infants reconeixen les paraules durant el seu segon any de vida. A més, s’ha observat que els substantius són el tipus de paraula més fàcil d’aprendre per a les nenes i nens petits. Els gestos apareixen abans que els infants tinguin un vocabulari de 25 paraules i disminueixen quan aprenen a expressar verbalment el que abans comunicaven amb gestos. Això demostra que ja entenen que els símbols poden referir-se a objectes, esdeveniments, desitjos i condicions concretes. A més, els primers gestos sovint anticipen les paraules i combinacions que acabaran dient més endavant 6.3. El paper de la interacció El llenguatge és un acte social. La interacció amb famílies i persones cuidadores és essencial. Paper de les famílies i persones cuidadores - Les interaccions amb les persones cuidadores són essencials perquè els i les bebès desenvolupin el llenguatge i aprenguin a entendre i utilitzar les paraules en diferents contextos. - Presència. Connexió visual, comunicació i escolta, to de veu i postura. Connexió emocional i afectiva. Etapa prelingüística: Quan els i les bebès balbucegen, les persones cuidadores sovint responen repetint aquests sons, cosa que fa que el nadó torni a imitar-los, fomentant l’intercanvi social. Aquesta imitació mútua incrementa la vocalització del nadó i l’ajuda a comprendre la dinàmica de la conversa, on es comparteix un torn de parla. Així, cap als set o vuit mesos, els infants ja reconeixen el ritme d’intercanvi en una conversa. També, quan les persones cuidadores assenyalen objectes i els anomenen, com en el joc “Mira, la nina”, ajuden els nadons a establir connexions entre paraules i el seu significat. Desenvolupament del vocabulari: A mesura que els i les bebès comencen a parlar, la repetició i pronunciació correcta per part dels adults ajuden a millorar el seu vocabulari. La freqüència de les paraules que senten els infants i l’ús d’un llenguatge més ric i extens es relacionen amb el ritme de desenvolupament de vocabulari. Les famílies amb nivells socioeconòmics més alts solen utilitzar més vocabulari i en unitats més llargues, fent que els infants tinguin un repertori de paraules més ampli als 2–3 anys. Aprenentatge bilingüe: Els i les bebès que creixen en llars bilingües arriben als mateixos fites lingüístiques en cada llengua, i sovint barregen els idiomes en una mateixa frase, fenomen conegut com a “mescla de codis”. No obstant això, cap als dos anys ja diferencien clarament amb qui han de parlar cada llengua, alternantne l’ús segons el parlant, en una habilitat coneguda com “canvi de codi”. Com influeix la lectura en el desenvolupament del llenguatge La freqüència i la manera en què les famílies i persones cuidadores ho fan pot influir en el desenvolupament del llenguatge i, a la llarga, en la capacitat per llegir i escriure Estil descriptiu: Aquest estil se centra a descriure el que passa en les imatges i a convidar els infants a fer el mateix. Per exemple, es pot preguntar: “Què estan esmorzant la mama i el papa?”. Estil comprensiu: Aquí, l’adult anima als infants a reflexionar sobre el significat del conte, a fer inferències i prediccions. Una pregunta típica seria: “Què creus que farà ara el lleó?”. Estil orientat a l’execució: En aquest cas, l’adult llegeixen la història de principi a fi, presentant els temes abans de començar i fent preguntes al final. 6.4. Què diuen les teories sobre l’adquisició del llenguatge? Bandura versus Chomsky. Observació i reforçament. Aprenentatge social de Bandura Albert Bandura (1925- 2021). Va desenvolupar la teoria de l'aprenentatge social emfatitzant que les persones aprenem i canviem comportaments quan observem les experiències dels i les altres. Imitem comportaments. Ara bé, les persones fem processos mentals com ara la reflexió i la simbolització, per decidir si repetir o no aquest comportament. El condicionament operant també té el seu paper en l'aprenentatge. Influencia en la motivació de repetir o no un comportament. Per exemple: Al principi, els nadons emeten sons de manera aleatòria. Les persones cuidadores reforcen aquests sons que semblen semblar-se al llenguatge adult amb somriures, atenció i elogis. Els infants comencen a repetir els sons que han rebut. Imiten els sons que escolten dels adults. Novament, se’ls reforça per fer-ho. L’aprenentatge de paraules depèn del reforçament selectiu. A mesura que aquest procés continua, els nens són reforçats per parlar de manera cada vegada més semblant a l’adult. Llenguatge i pensament. Gramàtica generativa de Chomsky Noam Chomsky (1928) proposa que els éssers humans tenen una capacitat innata per aprendre llenguatge, que es basa en un conjunt de regles universals que són comunes a totes les llengües. Aquesta teoria suggereix que els infants no només aprenen el llenguatge a través de la imitació, sinó que també utilitzen aquesta capacitat innata per construir estructures lingüístiques complexes. Va introduir el concepte de “dispositiu d’adquisició del llenguatge” (DAL), que és un mecanisme mental que permet als infants adquirir el llenguatge de manera ràpida i eficient. Sessió 7. La formació de vincles amb la família i altres persones Vocabulari actiu: El que poden dir. Vocabulari passiu: El que entenen però encara no poden dir. Curriculum actual: Basat en el enfocament piagetià i amb tocs del sociohistòric cultural. Els infants aprenen amb interacció (aquí s’inclou la repetició pràctica, no imitació mecànica). Només si s’arriben a consolidar, els vincles esdevenen aferraments. Els vincles es poden canviar, si no van bé, no estan ben construïts… Els lactants i les persones cuidadores aprenen a llegir-se mutuament (emocionalment), si no passa això, no hi ha vincle. Necessitem ajuda de persones sempre, encara que començem a ser més autònoms. Com aprenem a confiar a les persones? El vídeo de les persones cuidadores posant-se a les faldes dels bebés, com tots actuen carinyosament i abraçant, segons el tracte que han rebut els bebès, ells també donaran un tipus d’atenció o altra. Els segon vídeo és d’una broma d’un bebé que fica el braç a una gran ampolla, per rebre atenció. Això ho fa perquè ell sap que la família vindrà a ajudar-lo, i per tant, com confia en ells, pot fer la broma. Confiança vs desconfiança. Erikson, 1982. És la primera etapa de desenvolupament psicosocial. Va del naixement fins als 18 mesos. Han de trobar un equilibri entre: - La confiança (esperança): que els permet formar relacions íntimes. Cuidat sensible, responsiu i consistent. - La desconfiança (hostil, dificultat per formar relacions) que serveix de protecció. L’alimentació és clau per la barreja correcta de la confiança i desconfiança. Confiança: un vincle segur que els satisfà les necessitats. La persona cuidadora proporciona alimentació, protecció i afcete. Això repercutirà en la manera de formar relacions íntimes. Desconfiança: un vinvle que no els satisfà les necessitats. Crea sensació d’abandonament, desprotecció, inseguretat. Això repercutirà en la formaió de relacions… Perquè és important generar aquest vincle? Perquè els permet l’autonomia. “Només aquells infants que han après a confiar en si mateixos i en els altres podràmn ser autònoms”. Passem de nadons a infants gràcies a les interaccions DEPENDÈNCIA - Emocions limitades - Necessitats físiques TRANSFORMACIÓ - Sentiments complexos - Controlar pròpies emocions RELACIONS - Interaccions crucials - Seguretat afcete estímuls Canvis en el desenvolupament gràcies a les interaccions - Comunicació verbal: Començen amb balbotejos i sons simples. Desenvolupen la capacitat de arlar i expressar el seus sentiments amb paraules. - Joc simbòlic: Al principi, explorem… FALTA - Reconeixer les emoccions: Els nadons poden plorar quan senten altres nadons plorar. Amb el temps, aprenen a reconèixer i respondre emocions dels altres, mostrant empatia. - Expressió de l’alegria: Inicialment, els nadons somriuen en resposta a estímuls simples. Més endavant, somriuen genuïnament quan veuen persones conegudes o juguen. - Autocontrol emocional: Els nadons poden tenir rabietes quan estan frustrats. A mesura que creixen, aprenen tècniques d’autocontrol, com respirar profundament. AFERRAMENT Un vincle mutu i durador entre dues persones, nadons i persones cuidadores, on ambdues parts contribueixen a la qualitat de la relació John Bowlby: L’aferrament és un vincle afectiu que s’estableix des dels primers moments de vida entre la mare i el nounat o la persona cuidadora. La funció és assegurar la cura, el desenvolupament psicològic i la formació de la personalitat. Vincle afectiu. John Bowlby (1907-1990) Va aplicar part dels estudis de etologia al desenvolupament infantil. Els i les infants mostren una predisposició innata a orientar-se cap a les figures cuidadores que atenguin, es comuniquin, bressolin, somriguin i els calmin. Busquen protecció i seguretat. Els nounats tenen conductes instintives que generen atenció i cura. Com encara no es poden desplaçar autònomament són les persones cuidadores qui s'acosten i atenen. A mida que van creixent i tenen més autonomia, les conductes d'aferrament seran de seguiment per part dels i les infants. Equilibri entre exploració de l'entorn i aferrament amb la persona cuidadora, la qual els dona seguretat i protecció des de l'acompanyament. Hi ha aferrament quan hi ha tendència a buscar el contacte i la proximitat de la persona cuidadora. La respostes a l'aferrament, generen emocions que influenciaran al llarg de tota la vida L’aferrament no determina, es pot canviar, nosaltres podem intervenir. No tots els infants reaccionen igual. Mary Ainsworth (1913-1993) Va fer portacions sobre la teoria de l’aferrament de Bowlby. Va investigar les reaccions dels infants amb les persones cuidadores. Va afegir el concepte de “situació estranya”. Es van establir 4 tipus d’aferrament: 1. Aferrament segur: Patró on els nadons ploren o protesten quan la persona cuidadora s’allunya, i busquen activament el seu retorn. S’ha atès les seves necessitats. Poden explorar el món, ja que saben que estan atesos. Cooperatius. 2. Aferrament evitatiu: Patró on els nadons rarament ploren quan es separen de la persona cuidadora principal i eviten el contacte quan aquesta persona torna. Enfadats. 3. Aferrament ambivalent (resistent): Patró on els nadons experimenten ansietat abans de que la persona cuidadora s’allunyi, mostren una angoixa extrema durant la seva absència i, en tornar, tant busquen el contacte com es resisteixen. No exploren. De vegades em fan cas, de vegades no, llavors l’infant ja no sap que pensar. 4. Aferrament desorganitzat-desorientat (no fet per Mary): Patró on els nadons, després de separar-se de la persona cuidadora principal, mostren comportaments contradictoris quan torna. Incoherents. (Main i Solomon, 1986) 3 primers patrons d’aferrament África, Xina i Israel: S’han trobat els mateixos patrons. Lactants sudafricans (apartheid) 26% desorganitzats. Lactants Bucarest 65% desorganitzats. Contràriament als decobriments originals d’Ainsworth, els nadons formen un aferrament amb amdós progenitors al mateix temps. La seguretat d’aferrament cap al pare i la mare sol ser bastant similar. L’aferrament varia segons la cultura Salutació dels nadons a Gusii a l’Àfrica Oriental: A la franja oest de Kenya, els nadons són saludats amb una encaixada a les mans. Els nadons Gusii intenten agafar les mans dels seus pares de manera molt similar com els nadons occidentals s’acosten per ser abraçats. Model de treball (relacionat amb el model d’aferrament que hem tingut) “no se pq sempre atrec a gilipollas” Ainsworth i Bowlby ens diuen que, basant-se en les interaccions dels nadons amb la persona cuidadora principal, diuen que els nadons construeixen un model de treball sobre què esperar d’aquesta persona. Sempre que la persona actuï de la mateixa manera, aquest model es mantindrà. Si la seva conducta canvia repetidament, els nadons poden modificar el seu model, i la seguretat de l’aferrament pot variar. Aquest model de treball de l'aferrament està relacionat amb el concepte de confiança bàsica proposat per Erikson. Validesa de la situació estranya en l’estudi de l’aferrament La situació estranya d’Ainsw.orth ha estats questionada per ser artificial i menys vàlida en cultures no occidentals. Per exemple, els nadons japonesos mostren més aferrament resistent degut a l’estrès de la situació (Miyake, Chen i Campos, 1985). Per superar aquestes limitacions, s’utilitza l’Attachment Q-set (AQS), que permet observar els nadons en entorns naturals. Un estudi va trobar que l’AQS és vàlid a nivell transcultural, amb persones cuidadores principals de diferents països descrivint els nadons de manera similar (Van IJzendoorn et al., 2004; Posada et al., 1995). Ansietat davant de desconeguts: Desconfiança que mostren alguns nadons entre 6-12 mesos cap a persones i llocs desconeguts (abans s’anaven amb tothom). Ansietat de separació: Angoixa que experimenten els nadons quan la persona cuidadora principal s’allunya. Ansietat davant deconeguts i ansietat de separació Abans es pensava que aquestes ansietats reflectien l’aferrament cap a la mare, però no són universals. El plor del nadó pot dependre més del seu temperament i circumstàncies que de la seguretat de l’aferrament. - Els nadons reaccionen més als desconeguts a partir dels 8 mesos, possiblement per desenvolupament cognitiu. Familiaritzar-se gradualment amb desconeguts pot reduir l’ansietat. - L’ansietat per separació està més relacionada amb la qualitat de com són cuidats els nadons per les persones que n’estan al càrrec temporalment. Cuidadors càlids i consistents redueixen el plor. - Es mesura l’aferrament segons la reacció del nadó quan la mare torna, no pel plor quan se’n va. Quins són els efectes de l’aferrament? La seguretat de l’aferrament influeix en la competència emocional, social i cognitiva dels nens i nenes. Els infants amb aferrament segur desenvolupen millors relacions amb els altres i participen activament en el seu entorn (Jacobsen i Hoffman, 1997). Beneficis de l’aferrament segur - Menys estrès en adaptar-se a nous entorns - Vocabulari més ampli i variat - Interaccions positives amb eks seus iguals i acceptació social - Més alegria i menys emocions negatives Desenvolupament a llarg termini - Entre els 3-5 anys, els nens amb aferrament segur són més curiosos, emmpàtics i resilients - Millors relacions amb famílies i companys i millor ressolució de conflictes - Autoimatge més positiva A llarg termini - Els patrons d’aferrament segur prediuen millors habilitats de comunicació i motivació a llarg termini - Els nens i nenes amb aferrament segur tenen amistats més estables durant la infància i adolescència Resiliència dels nens i nenes amb aferrament segur - Els nens i nenes amb aferrament segur són relativament immunes a una criança menys sensible, ja que els seus models de treball inicials se sosntenen fins i tot a condicions canviants. - La continuïtat entre l’aferrament i la conducta posterior es pot explicar per la continuïtat en l’ambient familiar. Impacte de les experiències d'aferrament infantil - Els records de les persones adultes sobre les seves experiències amb les persones cuidadores afecten el seu benestar emocional i la seva resposta als infants (Adam et al., 2004). - Les persones cuidadores amb aferrament segur o que entenen el seu aferrament insegur poden ajudar als infants a desenvolupar un aferrament segur (Bretherton, 1990). - Les persones amb relacions passades d’aferrament problemàtiques tendeixen a mostrar comportaments negatius amb els infants (Adam et al., 2004). Influència en la percepció del temperament: - La història d’aferrament dels progenitors influeix en com perceben el temperament dels seus nadons, afectant la relació entre pares-mares i fillsfilles (Pesonen et al., 2003). La relació mutua entre cuidadors i infants ve determinada de com hem cuidat. Els nadons tenen un fort impuls per interactuar amb els altres. A partir d’un mes, observen atentament la cara de les persones cuidadores principals. Als dos mesos, responen activament a les emocions positives d’aquestes persones, i als tres mesos es tornen més afectuosos i juganers (Lavelli i Fogel, 2005). Regulació mútua (llegir-se mutuament) → permet tant la cura com ser cuidada - La regulació mútua és la capacitat dels mútua: nadons i de les persones cuidadores per respondre de manera apropiada i sensible als estats emocionals i mentals de l’altre. - Els nadons envien senyals conductuals que influeixen en el comportament de les persones cuidadores (Lundy, 2003). - Una interacció sana es dona quan les persones cuidadores llegeixen correctament les senyals del nadó i responen adequadament (E. Z. Tronick, 1989). Importància de la regulació mútua - Ajuda als nadons a comprendre el comportament dels altres i a desenvolupar expectatives. - Els nadons poden adaptar les seves conductes segons les emocions expressades pels altres (Legerstee i Varghese, 2001). Referència social (persones adultes = referència del que significa el món emocionalment) Fer-los entendre les emocions. Cap al final del primer any de vida, els i les bebès comencen a moure’s per si mateixes i a iniciar conductes complexes. Desenvolupen la capacitat de comunicar-se sobre esdeveniments externs i reaccionar a les emocions de les persones cuidadores. Això és la base per a la referència social, que és la capacitat de buscar informació emocional per guiar la pròpia conducta. «Els vincles a l’escola amb les persones significatives no són opcionals, són essencials» Recapitulem: Sessió 8. El desenvolupament de l’autoconsciència - Com sorgeix el sentit del “jo” en els bebès - Entencdre com l’autoconcepte depen de l’autoconscienciació Com començem a ser “jo” (una persona separada dels altres) Vídeos. Transformació dels nadons en infants Al voltant de la meitat del camú entre el seu 1 i 2 aniversari, els nadons comencen a convertir-se en infants. Aquesta transformació es pot observar en diverses àrees: - Habilitats físiques i cognitives: Comencen a caminar i a parlar, mostrant un desenvolupament notable. - Expressió de la personalitat: Comencen a mostrar més la seva personalitat i a interactuar de manera més activa amb els altres. Passen de tenir unes interaccions que provoca la persona adulta, a ser intencionades, i ser els infants els que les inicien (volen parlar, expressar-se…). Interaccions més intencionades: No només responen, sinó que sovint són ells i elles qui inicien les interaccions. Això els converteix en participants més actius i actives en les converses i jocs. Interpretació de senyals: Les persones cuidadores poden entendre millor les necessitats i desitjos dels infants, gràcies a aquestes interaccions més profundes. Desenvolupament de competències socials: Aquestes interaccions ajuden els infants a adquirir habilitats de comunicació i a adaptar-se millor a les expectatives dels seus pares. 8.1. Les emocions (que impliquen el jo directament) - Autoreflexives - Autovaloratives Identificar les emocions dels nadons és un repte, ja que no poden dir-nos el que senten. Els investigadors no es posen d’acord sobre quantes emocions hi ha, quan apareixen i com s’han de definir i mesurar. Hi ha diversos enfocaments i interessos d’estudi, per exemple el caràcter social de les emocions i el paper de la cultura en la experimentació de les emocions; els processos cognitius implicats en les emocions; la relació entre emocions i cervell; l'estudi de l'expressió de les emocions; entre d'altres. Les expressions facials ens indiquen diverses emocions Carroll Izard i el seu equip van estudiar les expressions facials dels nadons i les van interpretar com a indicatives de diverses emocions, com ara: felicitat, tristesa, interès, por i en menor grau, enuig, sorpresa i fàstic. Encara que no sabem segur que els nadons sentin exactament aquestes emocions, les seves expressions són similars a les dels adults quan experimenten aquestes mateixes emocions. I també, en algunes cultures, els i les infants mostren algunes d'aquestes expressions facials similars. Indicadors de les emocions dels nadons Les expressions facials no són l’únic indicador de les emocions dels nadons. Altres factors com ara: l’activitat motora, el llenguatge corporal, els canvis fisiològics (com la freqüència cardíaca), poden ser igual d’importants. Per exemple, un nadó pot sentir por sense mostrar una “cara de por”; pot expressar-ho girant-se o evitant la mirada. El patró característic de les emocions es comença a desenvolupar a la infància, i és un element bàsic de la personalitat. Les emocions només són una resposta automàtica? No. Des de la neuroeducació, l’emoció és una reacció conductual i subjectiva, és a dir, una resposta que fa l’organisme davant una situació externa o interna. Aquesta resposta es fa de manera automàtica. S'activa una part del sistema nerviós, el sistema vegetatiu. Es produeixen canvis fisiològics. El sistema límbic és una part del cervell important en les emocions. Les emocions es fan conscients. La sensació conscient d'una determinada reacció emocional són els sentiments. Les emocions tenen un paper clau en la supervivència, l’adaptació, la curiositat, l’aprenentatge i el raonament. Les emocions són producte de la interacció social Segons Vigotsky, les emocions no només són reaccions automàtiques, sinó que es desenvolupen quan estem en contacte amb altres persones. Els infants aprenen a interpretar i regular les seves emocions quan interactuen amb el seu entorn. A mesura que creixen, les emocions es tornen més complexes. La mediació n'és un element clau, ja que influencia en la forma que els i les infants comprenen i expressen les emocions. El desenvolupament emocional és gradual El desenvolupament emocional és gradual El desenvolupament emocional és un procés ordenat. Les emocions complexes es desenvolupen a partir de les més simples. Poc després de néixer, els nadons mostren senyals de: complaença, interès, aflicció. Amb el temps, aquestes respostes es diferencien en emocions com: alegria, sorpresa, tristesa, fàstic, enuig, por. Cap als 6 mesos apareixen aquestes emocions simples i a poc a poc, a mida que els nadons es van desenvolupant en l'àmbit neurològic, motor, cognitiu i psicosocial, van apareixent les emocions complexes. A l'inici del segon any apareixen les emocions que impliquen consciència del "jo" Les emocions que impliquen el “jo” - Emocions autoreflexives: com la torbació, l’empatia i l’enveja, que apareixen quan els nens i nenes desenvolupen l’autoconsciència: la comprensió cognitiva que tenen una identitat separada i distinta de la resta del món. Aquesta consciència del “jo”, sorgeix entre els 15 i 24 mesos i és necessària perquè es puguin identificat amb el que experimenten els altres ‘jo’ o desitjar el que un altre ‘jo’ té. - Emocions autovaloratives: cap als 3 anys, quan a part de la conscienciació tenen idea de les normes socials (el que s’espera d’ells), poden avaluar els seus pensaments i dessitjos, conductes, i aleshores poden mostrar l’orgull, la culpa i la vergonya. La culpa i la vergonya són diferents; la culpa es relaciona amb sentir-se malament per una acció, mentre que la vergonya implica una falta de valor personal. Empatia És la capacitat de “posar-se en la pell d’una altre persona” i sentir el que aquesta persona sent. Es creu que comença a desenvolupar-se durant en segon any de vida. Al igual que la culpa, la empatia aumenta amb l’edat. Aquesta capacitat depen de la cognició social, que és la capacitat de comprendre que els altres tenen pensaments i sentiments propis. En un estudi, es va observar que nadons de 9 mesos reaccionaven de manera diferent davant d’una persona que no volia donar-los un joguet en comparació amb una persona que intentava donar-los un joguet però el deixava caure accidentalment. Això suggereix que els nadons més grans ja comencen a entendre les intencions dels altres. 8.2. El sentit del jo Autoconcepte: sentit del jo, imatge mental descriptiva i valorativa de les pròpies capacitats i característiques. L’esquema corporal, així és el meu cos Durant els primers 2 anys de vida es produeix la “consciència del jo”. L’esquema corporal, és a dir, la representació que tenim del nostre cos, i la construcció de la pròpia identitat, són 2 processos bàsics en la construcció de la consciència del “jo”, la qual es va construint de manera gradual. Abans de conèixer el cos de sí mateix, els bebès coneixen el cos de persones cuidadores principals. Exploren els seus cossos, identifiquen les parts i les reconeixen. Comencen a diferenciar: tu i jo. Autoconcepte, la imatge que tinc de mi mateixa Els nens i nenes comencen a formar la seva imatge personal a partir de les experiències que viuen. A mesura que creixen, aprenen a reconèixer patrons en les seves vivències, com les emocions agradables i desagradables que associem amb certes situacions. Entre els 4 i els 10 mesos: els i les bebès descobreixen que poden influir en el seu entorn, com agafar objectes. Això els ajuda a sentir que són éssers independents amb límits que els separen dels altres. Interacció amb les persones cuidadores: Jocs com el “fet i amagar” ajuden als nadons a entendre la diferència entre ells mateixos i els altres. Aquesta consciència del “jo” com a individu es desenvolupa a mesura que aprenen a distingir-se dels altres. Reconèixer-se a si mateixos: A partir dels 15 a 18 mesos, els nens i nenes comencen a mostrar signes d’autoconsciència. Un experiment clàssic consisteix a posar una marca a la seva cara i observar si toquen la marca quan es miren al mirall. Els nens de 18 i 24 mesos ho fan, mentre que els més petits no. Preferències i llenguatge: Quan els nens i nenes poden reconèixer-se, mostren preferència per veure vídeos on hi surten. Entre els 20 i 24 mesos, comencen a utilitzar pronoms com “jo”, i entre els 19 i 30 mesos, comencen a descriure’s amb adjectius, com “gran” o “petit”, “forta” o “maco” tot incorporant les opinions de les persones cuidadores principals en la seva imatge personal com ara “Quina nena tan gran!”, “Quin nen més llest!” Com soc? Com em veuen les altres persones? Per tant, l’autoconcepte es comença a construïr durant la primera infància i dura tota la vida, és a dir, al llarg de la vida anem desenvolupament el coneixement que tenim de nosaltres. El desenvolupament cognitiu i les interaccions socials tenen influència en com els i les infants es defineixen. Tot i que els i les infants es descriuen amb trets observables i concrets "tinc el cabell curt" i a partir d'activitats que fan "jugo a cotxes", també es descriuen amb trets més psicològics com ara "m'agrada jugar amb altres nens". La valoració social també té influència en la formació de l'autoconcepte. 8.3. La cosnciència Són les normes internes que tenim sobre com hem de comportar-nos. Aquestes normes ens ajuden a controlar les nostres accions. Si les infringim, podem sentirnos malament o incòmodes emocionalment La consciència en nens i nenes - La consciència implica sentir-se malament quan es fa alguna cosa dolenta i la capacitat de controlar-se per no fer-ho. Abans que els nens i nenes puguin desenvolupar la seva consciència, necessiten interioritzar els valors morals. - La consciència es basa en la voluntat de fer el que és correcte perquè el nen o la nena creu que és el correcte, no només perquè algú li ho digui. - Control inhibitori: Aquesta és la capacitat de frenar els impulsos, que comença a desenvolupar-se en la primera infància. Ajuda els nens i nenes a seguir les normes de les famílies de manera voluntària (contribueix al desenvolupament de la consciència). Estudi de Kochanska, 1995 Investigadores van estudiar 103 nens i nenes i les seves mares per veure com es desenvolupava la consciència. Van observar com jugaven i com responien a les normes. Obediència compromesa: Els nens que segueixen les normes sense necessitat de recordatoris. Això indica que han interioritzat els valors de les famílies. Obediència situacional: Els nens que necessiten que els recordin les normes. La capacitat d’obediència compromesa es pot veure fins i tot en nens i nenes de 13 mesos, i tendeix a augmentar amb l’edat, mentre que l’obediència situacional disminueix. Sessió 9. De la dependència cap a l’autonomia Objectius: Entendre com l’autonomia és passar d’un control extern a l’autocontrol. Comprendre com la tipificació de gènere entre nens i nenes que fem les persones adultes des del moment del naixement pot limitar l’autonomia dels infants. Autonomia versus vergonya i dubte Erikson, 1982 És la segona etapa del desenvolupament psicosocial on es passa del control extern a l’intern. Va dels 18 mesos als 3 anys. Han de trobar un equilibri entre la: - Autonomia (voluntat) comencen a substituir els judicis de les persones cuidadores pels propis - Control dels altres (vergonya i dubte) tenen una funció necessària, ajuden a reconèixer la necessitat de límits adequats El control d’esfínters és un gran pas cap a l’autonomia i l’autocontrol l’altre és el llenguatge amb el qual expressar-se. El dubte és el germà de la vergonya. L’etapa del NO Els i les infants necessiten provar que són individus amb cert control sobre el seu entorn i que tenen noves habilitats. Aquest impuls sovint es manifesta com a negativisme, com per exemple, cridar “¡No!” per desafiar l’autoritat. La majoria dels nens i nenes nord-americans experimenten aquest comportament, que sol començar abans dels dos anys, arribar al seu màxim entre els tres i els quatre anys, i disminuir cap als sis anys. És important que les persones cuidadores vegin aquesta expressió de voluntat com un pas normal cap a la independència, en comptes de considerar-ho com a caprici. Això els ajuda a aprendre autocontrol i a sentirse competents, evitant conflictes innecessaris. Aquesta etapa no es dona a tot arreu; en alguns països, la transició de la lactància a la infància és més suau i harmònica. L’etapa del NO, no és universal - Cultura Aka (Àfrica Central): Entre els Aka, els infants fan una transició suau de ser atesos constantment per les famílies a jugar sols o amb altres infants del poble. En aquesta cultura, les conductes exploratòries són ben acceptades i fins i tot fomentades, i els infants no solen mostrar els comportaments negatius típics dels “terribles dos” que es veuen als Estats Units o de l’etapa del NO que coneixem aquí. - Cultura Maya (Guatemala): En un estudi comparatiu entre famílies maies i nord-americanes, es va observar que els infants maies no experimentaven un augment de comportaments desafiants. Les mares maies permetien que els seus fills petits tinguessin accés als objectes desitjats sense insistir en compartir o esperar torns, cosa que contribuïa a una transició més harmònica cap a la cooperació. - Zinacantán, Mèxic: En aquesta comunitat, no és habitual que els i les infants es tornin exigents o resistents al control de les famílies. En lloc d’afirmar la seva independència de les mares, la primera infància és vista com un moment en què els nens i les nenes passen de ser els “bebès de mama” a convertir-se en “ajudants de mama”. Això vol dir que esdevenen els nens i les nenes responsables que ajuden a cuidar un nou nadó i col·laboren amb les tasques de la casa. L’autoregulació és el control sobre la conducta per conformar-se a les expectatives de les persones cuidadores principals encara que no siguin presents i és la base per a la socialització i integra tots els de