Anatomia Primera Evaluacion PDF

UNIDAD 1: L’ORGANITZACIÓ DEL COS HUMÁ Nivels d’organizació que podem identificar en el cos humà: El nivell atòmic: Els àtoms estan formats por un nucli envoltat per un núvol d’electrons. ·Al nucli trobem: Protons (carrega elèctrica positiva) y Neutrons (sense càrrega elèctrica). ·Si perden algun ele...

UNIDAD 1: L’ORGANITZACIÓ DEL COS HUMÁ Nivels d’organizació que podem identificar en el cos humà: El nivell atòmic: Els àtoms estan formats por un nucli envoltat per un núvol d’electrons. ·Al nucli trobem: Protons (carrega elèctrica positiva) y Neutrons (sense càrrega elèctrica). ·Si perden algun electró, queden carregats positivaments (cations/ions positius). ·Si guanyen algun electró, queden carregats negativament (anions o ions negatius). El nivell molecular: És una partícula formada per un conjunt d’atoms units per enllaços. ·Molècules inorgániques: Aigua, diverses sals minerals. ·Molècules orgàniques: Tenen carboni en la seua composició. Glúcids, lípids, proteïnes.. El nivell cel·lular: L’estructura més chicoteta que realiza funcions vitals: relació, nutrició, y reproducció. Les célules humanas son eucariotes (amb nucli). ·Formada per una membrana plasmática, un citoplasma i un nucli. -Membrana plasmática: Delimita la célula, la separa de l’exterior, formada per: ·Bicapa lidípica: Formada per lípids que tenen un extrem hidòfob (orientat a l’interior) i altre hidròfil (orientat a l’exterior, al medi aquoso). ·Proteïnes: Se situen a la bicapa, son receptors per hormones o sustancies. ·Colesterol: Es localitza entre els lípids de la bicapa. -Citoplasma: Material contigut entre les membranes plasmàtica i nuclear. ·Matriu citoplasmática: Medi líquid format per aigua, ions y diferentes biomolécules. ·Orgànuls: Els trobem suspesos en la matriu: ·Ribosomes: Síntesi de proteïnes. Formats per proteïnes i àcid ribonucleic (ARN). ·Aparell de Golgi: Membranes, per la modificació, transport, i secreció de proteïnes. ·Reticle endoplasmatic (RE): Membranes sense forma definida, síntesi de proteïnes i lípids, a més de la renovació de les membranes cel·lulars. ·Lisosomes: Vesícules que contenen enzims digestius. Per a la digestió cel·lular. ·Mitocòndries: Orgànuls alargats, en el qual es duu a terme la respiració cel·lular. ·Peroxisomes o microcossos: On tenen lloc les reaccions d’oxidació. ·Citoesquelet: Xarxa de tubs y filaments que determina la forma de la cel·lula, posició, desplaçament d’orgànuls, així com el movement y divisió cel·lular. ·Cilis: Pèls chicotetes cuya funció principal es la protecció. ·Flagels: Pèls llargues cuya funció es proporcionar mobilitat a la cel·lula. -Nucli: Delimitat per la membrana nuclear, la zona interior es denomina nucleoplasma, matriu nuclear o carioplasma. ·Al nucleoplasma es localitza la cromatina, l’ADN que es replica al dividirse la celula fins a formar els cromosomes. (El nombre dels cromosomes és característic de cada espècie). Els humans tenen 46 agrupats en 23 parells. -Funció de nutrició: Els nutrients es trasformen en substàncies químiques, que cada cel·lula necessita per al metabolisme en el citoplasma per a obtener l’energà necessària. ·Aquests processos es denominen respiració cel·lular i tenen lloc a les mitocondries. -Funció de reproducció: Es produeix mitjançant la mitosi. La mitosi es reproducció asexual, la cel·lula es divideix en dues cel·lules filles, que tenen la mateixa informació genètica i mateixes característiques que la cel·lula mare. Interfase: Replicació del ADN, condensaciò dels cromosomes, se sintetizen proteïnes, es formen els centrosomes, i posteriormente s’inicia la divisió cel·lular (MITOSI). FASE 1. Profase: La membrana nuclear es trenca. FASE 2. Metafase: L’empaquetament dels cromosomes es máxim. FASE 3. Anafase: Comença la separació de cada cromosoma. FASE 4. Es formen les noves membranes nuclears. La matriu extracel·lular (MEC): És el medi en el qual es troben les cel·lules. Hi a proteïnes fibroses, substància fonamental (textura del gel y és el medi que engloba les proteïnes fibroses). El nivell anatòmic: ·Teixits: Cel·lules especialitzades en transmissió d’impulsos nerviosos, síntesi i secreciò d’enzims, en l’emmagatzamatge de greix, etc.. ·Teixit epitelial glandular: Exocrines: Aboquen diferents substàncies al medi extern. Endocrines: Sintetitzen hormones i les aboquen a la sang. ·Teixit muscular: Cel·lules especialitzades amb capacitat contràctil denominades miocits. ·Teixit estriat: Movements voluntaris, aparate locomotor, EJ el deltoide. ·Teixit llis: Movements involuntaris, l’intestí o les arteries. ·Teixit nerviós: ·Els sistemes: Un sistema és l’agrupació d’òrgans formats pels mateixos tipus de teixits per dur a terme una funció fisiológica. ·Els aparells: Agrupació de teixits que actuen coordinadament per dur a terme una funció fisiológica. ·L’homeòstasi: Conjunt de mecanismes per mantenir l’equilibri del seu medi intern. Cuan es produeix algun desequilibri, s’activen mecanismes per compensarlo: Incrementar la frequencia respiratoria, reduir l’emissió d’orina, incrementar sudoració. UNITAT 2: L’ESTUDI DEL COS HUMÁ Anatomia: Es la branca de la ciencia que té per objecte l’estudi de l’estructura del cos humà i els seus components (EJ. Estructures que formen l’aparell digestiu). Fisiología: Es la branca de la ciència que es dedica a l’estudi de les funcions dels òrgans i aparells del cos humà per separat i en el seu conjunt (EJ. Explica els processos en el aparell). Eix vertical: Superior, cranial o cefàlica - Zona superior de la línea horizontal Proximal - Zona superior, en una extremitat Inferior o caudal - Zona inferior de la línea horizontal Distal - Zona inferior, en una extremitat Eix sagital: Anterior o ventral - Zona anterior (pecho) Posterior o dorsal - Zona posterior (dorso) Eix transversal: Lateral esquerra y lateral dreta Aparte tenemos el modelo de las nueve áreas, para el torso: Hipocondri Epigastri Hipocondri dret esquerre Flanc dret Regió Flanc Umbilical / esquerre Mediastí Fosa Ilíaca dreta Fosa Hipogastri Ilíaca esquerra Pla frontal: Anterior o ventral / Posterior o dorsal Pla sagital: Lateral esquerra o dreta Medial o interna - Línia mitjana del cos Pla transversal: Superior, cranial o cefálica Inferior o caudal Posicions i movements del cos: Bipedestació: De pié Sedestació: Sentat Decúbit supí: Tumbado boca arriba Decúbit pron: Tumbado boca abajo Decúbit lateral: Tumbado hacia un lado Semiprona: El tronc s’estabilitza recolzant-lo sobre coixins (posicion de dormir) Semiassguda: En decúbit supí pero amb el tronc elevat uns 45º Semi-Fowler: En decúbit supí pero el tronc elevat 30º i les cames inclinades 30º cap abajo. Trendelenburg: Decubit Supí pero tot inclinado cabeza abajo 30º Trendelenburg invertit: Decubit Supí pero tot inclinado cabeza arriba 30º El cap: El subdividim en tres zones: Crani, cara i coll. Cara: Diferent regions: Nasal, frontal, mandibular… Coll: És una estructura de suport i trànsit. El tronc: A la zona anterior diferenciem entre tòrax i abdomen. A la posterior, el dors. Clavicular dreta i esquerra: Meitat superior. Costal dreta y esquerra: Meitat inferior del tòrax. Esternal: A la zona mitjana. A l’interior del tòrax hi ha la cavitat toràcica, on s’alogen els pulmons i el cor. La zona on es localitza el cor es demonima mediastí, tambe troben la tráquea, esófag. Cavitat abdominal: Conté les vísceres digestives i les seves glàndules annexes: Estómac, intestins, fetge i pàncrees. És l’unica que no té un recobriment ossi. Cavitat pelviana: Conté una part del còlon, el rectei i la bufeta urinària. Vagina/Pròstata. Cavitat intraperitoneal: En aquesta cavitat s’hi localitzen l’estómac i part dels intestins, el fetge, la melsa, una petita part del pàncrees i els ovaris. Cavitat extraperitoneal: A la zona dorsal de la cavitat abdominal. Fuera del peritoneu els grans vasos que hi ha: la vena cava inferior i l’artera aorta. UD 3. L’ESTUDI DE LA MALALTÍA LA SALUT -Tradicionalment la salut s’ha definit com l’absència de malaltia i la malaltia, com la falta de salut. -La OMS diu que es un estat de complet benestar físic, mental i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties. Entre els dos extrems, al llarg de la línia, hi ha diferents graus de benestar o salut i una zona intermèdia neutra, en la qual no es pot definir de forma clara si la situació és de salut o de malaltia. LA MALALTÍA Una malaltia és, segons OMS, una alteració de l’estat fisiològic en una o diverses parts del cos, en general per causes conegudes, manifestada per signes i símptomes característics. LA PATOLOGÍA: La patologia és la branca de la medicina encarregada de l’estudi de la malaltia. -L’etiologia estudia les causes de la malaltia. -La patogènia estudia el mecanisme d’acció: el que succeeix al cos des del primer contacte amb l’agent etiològic fins al final de la malaltia. **L’anatomia patològica estudia alteracions estructural **La fisiopatologia/fisiologia patològica estudia alteracions del funcionament dels diferents òrgans. LA ETILOGÍA: Estudia les causes de les malaltíes. Podem classificar-les és tenintne en compte: ·Causes exògenes. La causa és agent extern. Per exemple: un bacteri, un al·lergogen, un gas irritant, etc. Molts dels agents externs causants de malaltia són microorganismes: ·Microorganisme patogen. És un microorganisme que causa una determinada malaltia. Si penetra en un organisme, provocarà aquesta malaltia. ·Microorganisme oportunista. El microorganisme no és patogen, però pot provocar una malaltia si el sistema immunitari de la persona no funciona correctament. ·Causes endògenes. La causa es troba en el mateix organisme, com passa en el cas d’un dèficit enzimàtic (intolerància a la lactosa), una alteració hormonal (diabetis), certes malformacions, etc. • ·Causes ambientals. La malaltia es deu a l’exposició continuada a determinades condicions ambientals: respirar quotidianament aire altament contaminat, repetir un mateix moviment durant tota la jornada laboral, etc. LA PATOGÈNIA: Estudia el conjunt de mecanismes biològics, físics o químics pels quals es desenvolupa la malaltia. Se centra en la manera en què es genera la malaltia: com penetra un agent patogen a l’organisme, quins tipus cel·lulars es veuen afectats i com, quina resposta genera l’organisme, com s’estén la malaltia, etc. LA SEMIOLOGÍA: És la part que estudia les manifestacions clíniques de les malalties. Signes. Són dades objectives i, en general, quantificables. ·Quantificables: febre, taquicàrdia, hipotensió, nivell baix d’eritròcits, hipoglucèmia, etc. ·No quantificables: edema, úlcera, hematoma, etc. Símptomes. Són sensacions que descriu la persona: mareig, dolor, somnolència, malestar general, vertigen, sensació de debilitat, etc. ***El conjunt de signes i símptomes que manifesta una persona s’anomena quadre clínic. MANIFESTACIONS GENERALS: Algunes de les més habituals són: ·El dolor: És un dels símptomes més comuns i que amb més freqüència porten les persones a demanar assistència sanitària. El dolor és una sensació subjectiva de molèstia, d’intensitat variable, que indica que hi ha algun tipus de dany a l’organisme. ·Dolor agut. Comença de forma sobtada menys d’una setmana, pot arribar fins a un mes. ·Dolor crònic. Comença de forma lenta i es manté durant un llarg període de temps. ·L’inflamació: Davant la presència d’un agent extern el sistema immunitari posa en marxa la resposta inflamatòria. La inflamació es manifesta amb diferents signes i símptomes: ·Rubor: envermelliment de la zona afectada, per un increment de la irrigació. ·Calor: la zona es nota calenta. També pot augmentar la temperatura corporal (febre). ·Edema: s’observa un augment de volum, per acumulació de líquids procedents de la sang. ·Dolor: s’activen els receptors nociceptius (capten estímuls potencialment nocius per a l’organisme), que produeixen dolor. És un sistema d’alerta perquè l’organisme prengui consciència de la presència d’un agent estrany. FASES Y EVOLUCIÓ DE LA MALALTÍA: Fase prepatogènica: És aquella en què es desencadena la malaltia, per l’exposició a un agent patològic. La persona afectada no mostra manifestacions clíniques. Aquests signes i símptomes s’anomenen pròdroms i són inespecífics: malestar, febre, cefalea, etc. Permeten identificar l’inici malaltia, però no identificar de quina. Fase patogènica: És aquella en la qual l’agent patogen està actuant i ja provoca alteracions a nivell de cèl·lules, teixits o òrgans, però encara no s’observen manifestacions clíniques. Període d’incubació o subclínic: S’aplica a les malalties infeccioses. És el període durant el qual el microorganisme s’està multiplicant i desplaçant. És una fase d’evolució ràpida. Període de latència: S’aplica en malalties de tipus degeneratiu. És el període en què la malaltia ja està en curs però encara no hi ha manifestacions clíniques que permetin detectar-la. Fase clínica: S’inicia quan la persona comença a presentar símptomes i signes clínics. 1 ·Etapa prodròmica: Apareixen els primers signes i símptomes, s’anomenen pròdroms i són inespecífics: malestar, febre, cefalea, etc. Permeten identificar l’inici d’una malaltia. 2 ·Etapa clínica: Apareixen els símptomes i signes característics de la malaltia, la qual cosa permet identificar-la i establir-ne el tractament. 3 ·Etapa de resolució: És l’etapa final de la malaltia. El desenllaç de la malaltia: ·Curació completa, curació amb seqüeles, la cronificació de la malaltia, o la mort. TÉCNIQUES DE DIAGNOSTIC: ·Les anàlisis clíniques de mostres biològiques (sang, orina, esput, femta, exsudats, etc.). ·Els estudis citològics i anatomopatològics, que estudien altera-cions morfològiques de cèl·lules o de teixits. ·Les radiografies apliquen radiacions ionitzants. ·Les ecografies utilitzen ultrasons i capturen imatges en temps real, per la qual cosa, a més de l’estructura, poden mostrar el moviment. ·Les ressonàncies magnètiques nuclears (RMN) utilitzen imants i ones de ràdio per generar imatges en dues o tres dimensions. ·Les tomografies computades (TAC) utilitzen radiacions ionitzants i un sistema informàtic que processa les imatges. Mostren seccions de l’organisme o, fins i tot, imatges tridimensionals. ·Les proves de screening o cribratge són proves destinades a detectar les fases inicials d’una malaltia en grups de persones que estadísticament tenen un risc més alt de patir-la. UNITAT 4: EL SISTEMA NERVIÓS Neurona SISTEMA NERVIÓS CENTRAL SNC: Principal centre coordinador de l’organisme, compost per l’encèfal i la médula espinal. L’encefal (cervell, cerevell, i tronc encefálic), estructures protegides pel crani i tres membranes meníngies duramater, aracnoide, i plamàter; entre ells, el líquido cefalorraquidi. Substancia gris: Processament d’informació. Substancia blanca: Transmissió d’impulsos nerviosos. El tàlem. On arriben estímuls sensorials, except. Olfacte.. • L’hipotàlem. Punt de connexió entre sistema nerviós i el endocrí. Rep l’estimulació de l’SNC mitjançant PARIETAL FRONTAL neurotransmissors i respon segregant hormones. Cerevell: Manté el to muscular i l’equilibri. OCCIPITAL TEMPORAL Tronc encefàlic: Manté la consciencia, controla diverses funcions involuntàries (duglució, masticació, respirar..). RRR ESCORÇA COS RRR CEREBRAL CALLÓS TÁLEM CEREVELL EPÍFISI/GLANDULA PINEAL Sistema Endocrí HIPOTÁLEM GLANDULA PITUITARIA Sistema Endocrí mesencèfal Tronc encefálic pont Bulb raquidi Tipus de nervis o parets craneals: Olfactori; Òptic; Motor ocular comú; Patètic; Trigemin; Motor ocular extern; Facial; Estatoacústic; Glossofaringi; Vague; Espinal; Hipoglòs. La médula espinal: Naix al tronc encafàlic fins a la zona lumbar, protegida per la columna. A cada nivell vertebral surten dues arrels nervioses a cada costat, (dues dorsals, que condueixen estìmuls al SNC) (dues ventrals, condueixen estímuls motors), a cada costat, el dorsal i ventral s’uneixen per formar un nervi espinal o raquidi. Nervi raquidi: Centre nerviòs responsable de actes reflexos como quemarse i retirar la má. SISTEMA NERVIÓS PERIFÉRIC SNP: Compost pels ganglis i els nervis. Ganglis: Grupos de cossos cel·lulars situats fora del SNC, estructura esfèrica. Nervis: Fibra nerviosa es un axo o dendrita abolcallats per una beina de mielina. Conjunts de feixos de fibres nervioses recoberts per una membrana, l’epineuri. L’oída: Distingim entre: orella externa, mitjana e interna. Ext. Pavelló auricular: Estructura cartilaginosa. Ext. Conducte auditiu extern: Es produeixen cerumen. Acaba en el timpà. Mitj. Finestra oval/vestibular conecta amb Trompa d’Eustaqui, que en badallar, empassar o moure la mandíbula, es equilibria la pressió amb la faringe. Int. Còclea/cargol: Allotja l’òrgan de Corti, on es localitzen els receptors acústics. **Timpá → Cadena d’ossets → Finestra oval o vestibular → Endolimfa/Còclea → Òrgan de Corti El tacte: Proporciona informació sobre: Temperatura: Corpuscles de Ruffini i Krause. Pressió: Corpuscles de Pacini. Vibració: Corpuscles de Meissner. Dolor: Terminacions nervioses lliures. Textura: Discos de Merkel. SISTEMA NERVIÓS SOMÀTIC: S’ocupa de tot el conjunt de funcions voluntàries. SISTEMA NERVIÓS AUTONOM O VEGETATIU: S’ocupa de les funcions involuntàries de l’organisme, respostes generades per glándules endocrines o exocrines, musculatura cardíaca o llisa. **Es distingueix entre SN simpátic i parasimpátic. Sistema Nerviós Simpátic: Afronta a una amenaça, sigui lliutant o fugint. Sistema Nerviós Parasimpatic: Permet la relaxació tras l’alarma i restaura la situació. ALTERACIONS MOTORES: Paràlisi (Xplegia) y Debilitat (Xparèsia) EJ.Monoparèsia Una sola extremitat: monoX. Les extremitats superior i inferior d’un mateix costat: hemiX. Les dues extremitats inferiors: paraX. Les quatre extremitats: tetraX.