A.6 - Entorn social a Catalunya PDF

Document Details

SpotlessIntegral

Uploaded by SpotlessIntegral

null

Tags

catalan social context migration studies sociology

Summary

This document discusses the social context of Catalonia, focusing on migration patterns and flows. It analyzes contemporary migration trends, including factors of expulsion and attraction, and the global nature of these movements. It also outlines various types of migration and their impact on Catalan society. It includes information on various aspects of current migration.

Full Transcript

Tema A.6. Entorn social a Catalunya 1. La migració a Catalunya i fluxos migratoris 1.1. Les migracions contemporànies La diversitat social i cultural és un tret que una bona part de les societats contemporànies no pot defugir i, de fet, cada vegada més es considera un val...

Tema A.6. Entorn social a Catalunya 1. La migració a Catalunya i fluxos migratoris 1.1. Les migracions contemporànies La diversitat social i cultural és un tret que una bona part de les societats contemporànies no pot defugir i, de fet, cada vegada més es considera un valor socialment compartit. En realitat, els possibles orígens d’aquesta diversitat són nombrosos. Qüestions com el gènere, l’edat, la classe social, la procedència rural o urbana, la religió, etc., es poden considerar factors importants en la generació de diferències i variacions en el si de qualsevol societat. Però des de fa alguns anys, les migracions són les que atrauen més l’atenció i el debat al voltant dels dilemes i reptes que planteja avui la diversitat cultural. Segons les Nacions Unides, l’any 2020 hi havia 272 milions de persones que vivien fora del seu territori d’origen i que, per moltes i diverses raons –guer- res, conflictes polítics, religiosos o ètnics, desastres mediambientals, pobresa, etc.–, es troben en altres països. Una realitat que afecta més del 3% de la població mundial, les causes de la qual es deuen tant a factors d’expulsió dels mateixos països com a factors d’atracció de la resta. Segons l’ACNUR, 89,3 milions de persones al món han perdut la seva llar i les seves arrels a causa de la guerra i la violència. Quan les persones canvien de lloc de residència, s’embarquen en un viatge d’esperança i incertesa, tant si és dins del seu país com si se’n van a un altre. La majoria busca millors oportunitats, amb l’esperança de combinar el seu talent amb els recursos del país de destinació perquè tant ells com la seva família immediata, que sovint els acompanya o segueix, se’n puguin beneficiar. Les comunitats locals i les societats en general també se’n beneficien, tant als llocs d’origen com als de destinació. La diversitat d’aquests individus i les normes que regeixen la seva circulació fan de la mobilitat humana (migració) una de les qüestions més complexes que avui afronta el món. Una de les característiques més acusades del món actual és el creixent moviment internacional de capitals, de mercaderies i també, és clar, de persones, en un context de gran interdependència entre diferents societats. És allò que hem anomenat globalització, un dels signes característics del nostre temps i una de les transformacions amb més implicacions de caràcter social, polític, econòmic i cultural que s’està produint avui a escala autènticament planetària. En aquest context, els grans moviments de població són un dels trets estructurals més distintius de moltes societats o països. Durant les últimes quatre dècades s’han consolidat noves pautes migratòries internacionals que han contribuït a generalitzar els moviments migratoris de forma important, de manera que podem dir que el senyal d’identitat de les actuals migracions és el seu caràcter global. Podem destacar tres dimensions en què es percep aquest caràcter del fenomen migratori en el món contemporani: a) El creixement o almenys manteniment constant del volum de persones migrants, de manera que es pot considerar que les migracions internacionals són un fenomen permanent. 66 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.6. Entorn social a Catalunya b) L’ampliació de les xarxes i cadenes migratòries –és a dir, del conjunt de relacions entre indi- vidus, famílies i grups que serveixen de pont entre els llocs de partida i els llocs de destinació. A partir d’aquestes xarxes de relacions s’obtenen bona part dels recursos que són necessaris per afrontar la migració. Apareixen i es consoliden múltiples xarxes interregionals, si bé en general dominen les xarxes sud-nord i les transoceàniques. Més recentment, destaca també la migració est-oest. En tot cas, aquestes xarxes afecten directament cada cop més països del món. c) La diversificació dels tipus migratoris. Tot i que la motivació prioritària dels desplaçaments internacionals segueix sent la de caràcter econòmic, aquests últims anys estan augmentant con- siderablement altres formes de migrar: els refugiats i desplaçats, el personal qualificat i les elits professionals, la reagrupació familiar, els col·lectius de tercera edat, les migracions femenines, etc. El resultat de tot aquest entramat de moviments, voluntaris o forçats, així com el seu creixement cons- tant, ha estat la formació de minories ètniques o culturals en el si dels països receptors i l’increment de la diversitat sociocultural a la majoria de les societats actuals. En determinats contextos socials, aquests fenòmens poden comportar problemes de relació entre els diferents col·lectius, riscos davant els quals es percep la necessitat d’una intervenció social preventiva des de diversos fronts i dimensions. 1.2. La immigració a Espanya i Catalunya Igual que altres societats, Espanya s’ha incorporat a aquelles tendències que s’anomenen amb el terme globalització, no obstant això una part significativa de la població estrangera resident a Espanya acu- mula un temps de residència notable, vuit de cada deu estrangers disposen de targeta de residència permanent, als quals cal afegir-hi els que ja han obtingut la nacionalitat espanyola. Si bé la nacionalitat dona les mateixes condicions a tots els ciutadans sigui quin sigui el seu país d’origen, encara cal tenir en compte el país de naixement per sobre del de la nacionalitat atès que les condicions de vida i de treball encara no són gens homogènies. Algunes diferències són encara notables especialment al mercat de treball. Aconseguir a Espanya “la nacionalitat per residència” basada a acumular anys d’estada legal segons el país d’origen s’ha convertit en la via principal de “naturalització de la població estrangera”. El 1995, per exemple, van ser 6.751 les persones que van obtenir la nacionalitat; el 2013, ja n’eren 261.295 i el 2015, en varen ser 114.207. El termini normal són 10 anys, tot i que per a alguns col·lectius són menys: 5 anys per als refugiats i 2 anys per als iberoamericans, filipins, equatoguineans, portuguesos i persones d’origen sefardí. A més, en relació amb els moviments de persones, Espanya en pocs anys ha tornat a ser un país d’emigració –el 2015 van emigrar 98.934 persones, de les quals 64.136 eren nascudes a Espanya–, que expulsa mà d’obra cap a altres països, i alhora ha continuat sent un país d’immigració, que atrau persones procedents principalment de l’Europa comunitària, del nord d’ Àfrica, del continent americà i de l’est d’Europa, a més d’altres parts del món. El saldo migratori estranger el 2015 fou positiu per primera vegada des del 2010, a causa del fet que 291.387 persones procedents de l’estranger van establir la seva residència a Espanya, mentre que 253.069 persones van abandonar Espanya. Segons una publicació del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions i l’Observatori Permanent de la Immigració de data 30 de juny de 2020, el nombre d’estrangers residents a Espanya era de 5.801.946 persones en situació regularitzada, que representaven aproximadament el 12,25 % del total de la població. En aquest sentit, l’arribada d’immigrants estrangers ha transformat la composició del conjunt de la població i ha canviat, en part, la fisonomia de barris, pobles i ciutats, de manera que el fet migratori constitueix un dels factors de canvi social més rellevants que ha experimentat el país en els últims anys. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 67 A.6. Entorn social a Catalunya Que Espanya i, en particular, Catalunya es convertissin, en un termini certament curt, bàsicament al llarg del decenni 1998-2008, en receptors d’immigració internacional s’explica, entre altres raons, per dos factors: a) El ràpid creixement econòmic experimentat al llarg de la dècada dels noranta del segle xx i els primers anys del segle xxi, juntament amb l’existència d’uns mercats de treball molt diferenciats. b) La realitat demogràfica espanyola i catalana, immersa en un ràpid procés d’envelliment i afectada per greus desequilibris en les seves estructures d’edats. En el curs d’aquests últims anys, els canvis produïts en els corrents migratoris d’estrangers cap a Espanya i Catalunya es poden resumir de la manera següent: a) La proporció que hi havia entre la immigració europea comunitària i la immigració extracomu- nitària ha canviat i ha guanyat pes la primera. Segons dades de 2015, un 56% dels estrangers residents a Espanya són nacionals de països que pertanyen a l’Europa comunitària, mentre que un 44% procedeixen de països extracomunitaris. b) Una immigració molt heterogènia: les nacionalitats dels estrangers tendeixen a diversificar-se àmpliament. El Padró Municipal Continu d’Espanya registrava a principis de 2015 més de 170 nacionalitats. Per països de naixement, Amèrica i Europa són els continents més representats, amb 2,4 milions de persones nascudes en cada un d’ells. D’entre aquests, els països de Llatino- amèrica sumen el 98,2% i els de la UE (UE-28) el 88,2% dels seus continents respectius. Àfrica compta amb 1,1 milions, dels quals el Marroc representa el 72%. Els nascuts a Àsia sumen 0,4 milions, i la Xina és el país més representat. No obstant això, els estrangers amb més presència a Espanya són procedents, per ordre d’importància, de Romania, el Marroc i el Regne Unit. c) L’existència de dues grans tipologies migratòries que evidencien una gran disparitat. D’una banda, una immigració directament econòmica i laboral procedent principalment de països andins d’Amèrica, d’Àfrica, d’Europa de l’Est i d’Àsia, que acostuma a participar en xarxes familiars i socials de suport àmplies i cohesionades, i destinada, principalment, a treballs poc qualificats. De l’altra, els immigrants procedents de països desenvolupats, amb una gran presència de jubilats i pensio- nistes, d’estudiants, de llars unipersonals o de treballs en sectors d’alta qualificació professional. d) Una tendència cap a una immigració permanent o de llarga durada. En aquest sentit, passa progressivament de ser una migració exclusivament laboral a ser una migració d’assentament amb àmplies implicacions sociodemogràfiques. La immigració no es reparteix igual arreu de l’Estat. Hi ha unes comunitats autònomes que són recepto- res per excel·lència i d’altres amb escassa incidència immigratòria. La zona central i el litoral mediterrani de la Península mostren una capacitat d’atracció migratòria més gran. Tradicionalment tres regions s’havien convertit en destinacions preferents de la immigració estrangera: Catalunya, la Comunitat de Madrid i la Comunitat Valenciana, en les quals resideixen sis de cada deu estrangers. No obstant això, l’any 2015 van presentar saldos migratoris favorables la Comunitat de Madrid, Canàries, Illes Ba- lears, Galícia i la ciutat autònoma de Ceuta, i els saldos més desfavorables han estat a la Comunitat Valenciana, Aragó i la Regió de Múrcia. Catalunya el 2015 va tenir un saldo negatiu de 2.130 persones. 1.3. La dinàmica migratòria i l’evolució de la població catalana Les migracions, malgrat que no són un fenomen nou en el panorama demogràfic català, es revelen com l’element més important en la configuració de la trajectòria de la població catalana del segle xx. Així, l’actual població de Catalunya (que se situa com la segona comunitat autònoma més poblada de l’Estat) s’explica, en bona mesura, per la incidència dels moviments migratoris. S’ha conclòs la tercera gran onada immigratòria dels darrers 100 anys amb un resultat d’aproximadament un terç de catalans nascuts fora de Catalunya, com ja va passar en les dues onades anteriors. Aquesta transformació im- 68 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.6. Entorn social a Catalunya portant s’ha fet sense modificar la distribució relativa de la població a Catalunya, amb barreja arreu del territori però amb concentracions desiguals a l’interior d’algunes ciutats. Es pot considerar Catalunya una societat receptora plural, que aspira a la integració dels ciutadans que hi arriben. Dels corrents migratoris que han afectat Catalunya en el transcurs de l’últim segle, sens dubte els que més importància han tingut són els procedents de regions espanyoles, que, fins al final dels anys setanta, van constituir una aportació essencial per a la població catalana. Algunes estimacions indi- quen que entre els anys 1901 i 1980 el flux d’immigrants podria haver assolit una xifra propera als tres milions de persones. Avui, aproximadament un 18% del total d’habitants de Catalunya són persones nascudes en altres regions o comunitats espanyoles. Per tant, al llarg del segle passat, les migracions han desenvolupat un paper crucial en l’evolució de- mogràfica, paper que mantenen durant els primers anys del segle xxi. Tanmateix, durant la dècada dels noranta cobra protagonisme, a Catalunya, la recepció d’una creixent immigració d’estrangers. Aquest flux de persones, procedent tant d’espais europeus com d’altres continents, s’apunta com un element a tenir molt en compte, tant per la seva incidència directa en l’evolució de la població com en molts altres aspectes de la vida cultural, econòmica, cívica, política, etc., del país. Un punt de partida per intentar situar la dimensió de la immigració estrangera és saber com ha evoluci- onat el nombre d’immigrants. Els fluxos d’entrada a Catalunya de persones de nacionalitat estrangera va créixer de manera molt important entre el 2000 i el 2010. A partir del 2010 el ritme ha estat menys intens tot i que en els darrers anys la tendència s’està recuperant i actualment se situa per sobre del 15%. Evolució de la població total i estrangera. 2000-2021 Catalunya Anys Població Població % de població estrangera total estrangera sobre la població total 2021 7.763.362 1.250.665 16,11% 2020 7.780.479 1.260.619 16,20% 2019 7.675.217 1.159.427 15,11% 2018 7.600.065 1.082.099 14,24% 2017 7.555.830 1.041.362 13,78% 2016 7.522.596 1.023.398 13,60% 2015 7.508.106 1.028.069 13,69% 2014 7.518.903 1.089.214 14,49% 2013 7.553.650 1.158.472 15,34% 2012 7.570.908 1.186.779 15,68% 2011 7.539.618 1.185.852 15,73% 2010 7.512.381 1.198.538 15,95% 2009 7.475.420 1.189.279 15,91% 2008 7.364.078 1.103.790 14,99% 2007 7.210.508 972.507 13,49% 2006 7.134.697 913.757 12,81% 2005 6.995.206 798.904 11,42% 2004 6.813.319 642.846 9,44% Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 69 A.6. Entorn social a Catalunya Anys Població Població % de població estrangera total estrangera sobre la població total 2003 6.704.146 543.008 8,10% 2002 6.506.440 382.020 5,87% 2001 6.361.365 257.320 4,05% 2000 6.261.999 181.590 2,90% Font: Elaboració a partir de dades de l’Idescat (l’explotació estadística dels padrons). La immigració estrangera a Catalunya es nodreix d’un doble flux: 1) d’una banda, l’arribada d’europeus comunitaris (un 23,1% sobre el total d’estrangers) i, 2) de l’altra, una creixent immigració de països extracomunitaris, que procedeix principalment d’Àfrica i de Llatinoamèrica, encara que tendeix a ampliar-se com a conseqüència de la incor- poració d’altres països emissors. A Catalunya, hi conviuen, segons dades del 2021, gairebé 200 nacionalitats diferents. El col·lectiu més nombrós és el marroquí, que representa més del 19% de tots els estrangers. El segueixen el romanès, l’italià i el xinès. També hi tenen importància el pakistanès, l’hondureny, el colombià i el francès, per aquest ordre. Els diferents col·lectius presenten diferències pel que fa a la seva estructura per edats i sexe i a la seva distribució territorial. Es tracta, doncs, d’una immigració de procedències molt variades i amb tendències molt contrastades, en la mesura que alguns col·lectius s’han estabilitzat en el seu creixement, mentre que d’altres, abans minoritaris, comencen a destacar amb força. Pel que fa a l’evolució de la població immigrada, segons les dades incloses en l’Informe sobre la inte- gració de les persones immigrades a Catalunya 2020, elaborat per la Secretaria d’igualtat, Migracions i Ciutadania en matèria d’estrangeria, es constata la lleu disminució d’efectius, el canvi de jerarquies per orígens i el manteniment de la gran heterogeneïtat de les poblacions presents. Com a trets destacables de la diversitat demogràfica de la població immigrant podem constatar: la notable masculinització de la piràmide pakistanesa (70,6% d’homes) o, al contrari, la feminització de la boliviana (57,2% de dones), que, al seu torn, contrasten amb les piràmides molt equilibrades (com la xinesa, que ens parla d’una migració familiar, també destacable per la presència de múltiples ge- neracions). Població estrangera per continents. 2022 Catalunya Continent Població estrangera % sobre el total d’estrangers Europa 396.378 31,38% Àfrica 323.019 25,57% Amèrica 358.099 28,35% Àsia y Oceania 185.444 14,68% Apàtrides 195 0,02% Total 1.263.135 100% Font: Elaboració de dades de l’Idescat, a partir del Padró continu de l’INE. 70 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.6. Entorn social a Catalunya En conjunt, els estrangers que resideixen a Catalunya es troben principalment en la fase econòmica- ment activa del seu cicle vital: són majoritàriament persones en edat laboral i, per tant, els grups d’edat compresa entre els 25 i els 49 anys tenen molt pes específic. S’ha de subratllar el fet que la integració laboral d’una gran part dels immigrants s’ha produït en llocs de treball de mala qualitat, és a dir, amb escassos requisits de qualificació, baixa productivitat i poc valor afegit. Es tracta d’ocupacions intrín- secament vulnerables i que en època de crisi han portat al fet que el risc de pobresa entre la població estrangera es dispari a partir de 2011, fins a assolir valors superiors al 40%, en contrast amb el risc de la població amb nacionalitat espanyola (al voltant del 15%). La població immigrant es trobava en uns alts nivells d’activitat en relació amb el mercat laboral, els quals van arribar al màxim durant l’any 2007 i principis del 2008. A partir del 2009 hi va haver una disminució de la població estrangera en edat de treballar. Podem distingir, però, que la reducció dels comunitaris realment comença el 2011 i continua fins el 2013. Els extracomunitaris presenten reducció d’actius el 2009 i el 2010, un episodi de recuperació el 2011 i un forta reducció els dos darrers anys. Pel que fa a la taxa d’atur la de la població estrangera, és el doble que la del total de la població. Destaca la desproporció del pes dels africans en el total de la població estrangera en edat de treballar, ja que representen el 26,3% i en canvi tenen una taxa d’atur molt elevada. El pes dels aturats africans en el total d’aturats es correspon amb una taxa d’atur del 50,9%, la qual cosa suposa que més de la meitat de la població activa d’origen africà no treballa. La immigració estrangera mostra unes pautes d’assentament al territori català caracteritzades per les desigualtats. De totes maneres, la disposició de les principals àrees receptores coincideix, en gran part, amb les pautes de distribució del conjunt de la població: l’eix litoral i l’entorn metropolità, amb la ciutat de Barcelona al capdavant, que té el 21,28% de la població resident estrangera amb un total de 348.302, en són els punts més importants (l’àmbit metropolità incorpora un 61,56% del total d’estran- gers a Catalunya). Alguns nuclis, encara que de menor entitat demogràfica, s’han erigit en destinació de població estrangera; Castelló d’Empúries o Guissona, per exemple, tenen més del 40% de població nascuda a l’estranger, el 43,54% i el 52,61%, respectivament. Població estrangera per àmbits del Pla territorial. 2021 Catalunya % població Població Població estrangera Àmbit total estrangera sobre població total Metropolità 4.931.245 769.878 15,61% Comarques Gironines 770.988 157.452 20,42% Camp de Tarragona 531.487 89.758 16,89% Terres de l'Ebre 180.383 30.537 16,93% Ponent 367.245 72.223 19,67% Comarques Centrals 414.149 57.517 13,89% Alt Pirineu i Aran 74.271 10.226 13,77% Penedès 493.594 63.074 12,78% Total 7.763.362 1.250.665 16,11% Font: Elaboració a partir del Padró continu de l’INE. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 71 A.6. Entorn social a Catalunya 2. Les polítiques públiques en matèria d’immigració Prenent la societat i l’estat receptor com a protagonistes, la immigració suscita noves qüestions en relació amb el control de les fronteres i l’elaboració de polítiques d’immigració. Com que l’Estat es- panyol és membre d’una unitat geopolítica supranacional, la Unió Europea (UE), i aquesta pertinença condiciona en alguna mesura el tractament d’aquest fenomen, s’exposen breument alguns aspectes del marc polític europeu. 2.1. Política migratòria comunitària Des del punt de vista del control de fluxos migratoris i de les fronteres externes, trobem pautes comunes als diferents països de la UE. A gairebé tots, la política de control dels fluxos s’ha fet més restrictiva per als “estrangers de tercers països”. Hi ha, en aquest sentit, una creixent intervenció de nivells su- praestatals en l’elaboració de les polítiques de migració en l’àmbit de la UE. L’estrangeria a la UE va quedar, des de l’inici del projecte europeu, clarament dividida en dues ca- tegories: la comunitària i la no comunitària. Són categories ben diferenciades en moltes qüestions, com la llibertat de moviments o els drets dels immigrants. Amb l’entrada en vigor, el 1999, del Tractat d’Amsterdam, el ciutadà comunitari pot desplaçar-se, assentar-se i treballar lliurement a qualsevol part dels països de la UE, sense més requeriments que els administratius i burocràtics, i hi pot gaudir d’amplis drets laborals, socials (Seguretat Social, habitatge...) i polítics (drets de vot i candidatura a les eleccions europees i locals). Per als estrangers no comunitaris o de “tercers països”, els drets i les possibilitats d’assentament i treball són més limitats que per als estrangers procedents de la UE. L’existència de restriccions en les entrades, que pot afavorir l’entrada clandestina d’immigrants, i una certa rigidesa en els requisits per mantenir-se legalment al país (possibles dificultats per a l’obtenció i la renovació dels permisos de residència i treball) provoquen l’existència sovint d’immigrants en situació irregular. Així, la situació d’estrangeria limita la condició de ciutadania i estableix diferències entre la població autòctona i la immigrant. A més, la condició d’estrangeria no té la mateixa significació i repercussions per a tots els estrangers, segons si aquests són comunitaris o extracomunitaris. El 2009 la Eurocàmara va aprovar el Pacte europeu sobre immigració i asil, el qual busca limitar la immigració a les necessitats del mercat laboral. El camí recorregut des del 1999 ha estat costós, tant pel que fa a la realitat de persones demandants d’asil arribats a Europa com per harmonitzar els marcs jurídics nacionals mitjançant l’adopció de normes mínimes comunes. Els estats tenen cert marge de maniobra respecte a l’aplicació de les normes de les directives i, per tant, les han hagut de transposar a la seva legislació interna, la qual és finalment la que s’aplica. El cas dels reglaments, però, és diferent, ja que aquests tenen abast general, són obligatoris i directament aplicables a tots els estats membres. La Directiva 2011/95/UE, que especifica els motius que donen lloc a la concessió de protecció in- ternacional, defineix qui és refugiat i el contingut d’aquest estatut de protecció. El principal objectiu de la Directiva és, d’una banda, assegurar que els estats membres apliquin criteris comuns per a la identificació de persones necessitades de protecció internacional i, de l’altra, assegurar un nivell mí- nim de prestacions a tots els estats membres, com són: l’accés a informació, el respecte de la unitat familiar, l’expedició de permisos de residència i documents de viatge, l’accés a educació i ocupació, prestacions socials i mèdiques, així com l’accés a un habitatge. Finalment, la Directiva preveu que es concedirà als beneficiaris de protecció internacional la llibertat de circulació dins de l’estat membre en les mateixes condicions que els nacionals de països tercers amb residència legal, i assistència a l’efecte de la repatriació. 72 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.6. Entorn social a Catalunya 2.2. Política migratòria d’Espanya i Catalunya La ràpida acceleració dels fluxos, la seva afectació múltiple i el seu interès en relació amb el món laboral han donat lloc al desenvolupament d’una normativa que regula aquesta immigració des d’un punt de vista legal. A aquest marc legal, competència de l’Estat, s’hi afegeixen les iniciatives preses per la Generalitat i els ajuntaments en diferents àmbits: educació, sanitat, protecció de menors, etc. Especialment des del 1985, s’han pres una sèrie de decisions que han configurat l’actual política mi- gratòria espanyola. Amb aquestes mesures s’ha pretès impulsar una gestió d’orientació dels fluxos d’immigrants en funció de les demandes del mercat de treball espanyol. Entre les principals mesures que conformen la política migratòria espanyola, cal assenyalar la Llei orgà- nica 8/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social. El desembre de 2009 va entrar en vigor la quarta reforma d’aquesta Llei d’estrangeria. Es tracta d’una llei marc que estableix els principals criteris i les normes per a la gestió dels fluxos migratoris. També el 2009 a l’Estat espanyol s’aprova la Llei 12/2009, de 30 d’octubre, reguladora del dret d’asil i de la protecció subsidiària. El 2011 s’aprova el darrer reglament que concreta els règims d’entrada i sortida i d’estada al país de les persones estrangeres. Aquesta Llei i els reglaments, per tant, se centren en els requisits per entrar al país, en la documentació per residir-hi i treballar-hi i en els mecanismes i requisits d’expulsió, els drets de reagrupació familiar, etc. (Reial decret 557/2011, de 20 d‘abril, pel qual s‘aprova el Reglament de la Llei orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social). Les polítiques actives d’immigració són motiu de preocupació política, es mesuren a partir d’indicadors acordats per la Unió Europea (UE) en la Declaració de Saragossa (Conferència Ministerial Europea sobre Integració, 2010) i pivoten sobre l’ocupació, l’educació, els drets de ciutadania i el nivell de benestar material; els estudis fets sobre això evidencien que des de l’any 2000 s’ha avançat poc pel que fa a l’ocupació i la seva qualitat, una mica més en educació i en drets de ciutadania de la població immigrant. A Catalunya, el 1993 es va aprovar el primer Pla interdepartamental d’immigració, i es va consolidar amb el Pla interdepartamental de ciutadania i immigració 2005-2008. El 2008 s’aprova el Pacte na- cional per a la immigració i es crea La Taula de Ciutadania i Immigració, que és un òrgan de consulta i participació per a les polítiques de gestió del fet migratori que promou la Generalitat de Catalunya. El 2010 s’aprova la Llei 10/2010, de 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i de les retor- nades a Catalunya, i el 2014 el Decret 150/2014, de 18 de novembre, dels serveis d’acollida. El darrer pas fou la presentació del Pla de Ciutadania i de les Migracions 2017-2020, que és l’instrument de planificació del Govern de Catalunya en l’àmbit de les polítiques de ciutadania i de les polítiques d’acollida i integració. D’altra banda, en l’àmbit de les activitats d’acollida i d’inserció laboral i social els ajuntaments catalans han portat a terme una tasca important. Sovint amb finançament de la UE, l’Estat, la Generalitat o els mateixos ajuntaments han desenvolupat també programes d’integració en col·laboració amb una gran xarxa d’entitats i organitzacions no governamentals (ONG). 3. Models d’integració i marcs de convivència en la societat multicultural L’afluència migratòria, sobretot en determinades circumstàncies de volum, visibilitat i concentració, pot tenir importants implicacions per a la societat receptora en l’àmbit de l’ajust de la convivència social entre els sectors autòctons i immigrants i entre els diferents col·lectius d’immigrants. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 73 A.6. Entorn social a Catalunya Tota societat ha d’abordar el problema de la integració de l’estranger i fixar el model o els models de convivència a partir dels quals pot elaborar les estratègies i polítiques socials adients. Aquests models de convivència poden ser diversos i multidimensionals. Assenyalarem breument les línies bàsiques dels models teòrics que s’utilitzen a l’hora d’interpretar o orientar les formes de convivència entre una diversitat de col·lectius. Han sorgit tres models en el panorama de les ciències socials i en les pràcti- ques polítiques: l’assimilació, el melting pot i el pluralisme cultural. Assimilació: es tracta del procés d’adequació de l’immigrant a la societat receptora, en el qual aquell adquireix la cultura de la societat majoritària. Aquest model pressuposa que, en la mesura que l’immi- grant adopta la cultura de la societat receptora, aquesta l’admetrà com un membre més i es produirà la seva plena integració o, dit amb altres termes, es considera que l’aculturació (assemblar-se més a la majoria) ajudaria a reduir el prejudici i la discriminació. En resum, es condiciona l’admissió de nous immigrants a la seva “capacitat d’assimilació”. Melting pot (gresol cultural): aquest model d’integració implica tots els membres de la societat (nadius i immigrants) en la creació d’una nova cultura general, com a resultat de la fusió dels diversos elements culturals i les diferents identitats. El resultat seria una combinació i harmonització de cultures en la qual tots haurien estat protagonistes, de manera que s’assoleix, doncs, la plena adhesió i pertinença de cadascun dels membres de les cultures participants en la construcció de la nova societat. Pluralisme cultural: segons aquest model, que parteix de la tendència que es considera predomi- nant que ni nadius ni immigrants desitgen perdre les seves senyes d’identitat, l’adaptació es produirà mitjançant l’adhesió per part de tots a uns principis comuns de convivència, però mantenint en certs nivells les peculiaritats de cada col·lectiu, generalment limitades a l’esfera privada, i sempre que els conflictes que se’n puguin derivar no afectin aquests principis bàsics de convivència. Aquests models teòrics d’integració, que conformen diferents marcs de convivència, constitueixen l’eix de controvèrsies socials i polítiques d’importància. L’assimilació i, fins i tot, el melting pot són rebutjats sovint perquè contravenen l’ètica del dret dels grups a mantenir la seva pròpia identitat, d’acord amb els ideals humanitaris i els drets de les minories. Quant al pluralisme cultural, es critica pels seus riscos de fragmentació social, que pot donar lloc a una coexistència social separada entre els diversos grups. 4. Les polítiques públiques en matèria d’igualtat d’oportunitats Les polítiques públiques són aquelles decisions adoptades pels òrgans de govern, ja sigui mitjançant normes, disposicions, estratègies, plans d’actuació o actes, i que tenen per objecte determinar les actuacions que el govern planifica o executa en relació amb una matèria concreta, o bé proposar modificacions o innovacions normatives. La possibilitat de dissenyar polítiques públiques depèn de l’àmbit competencial, tot i que també es poden dur a terme mitjançant acords o convenis entre admi- nistracions i amb col·lectius particulars. Les polítiques d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes consisteixen en la determinació i adopció de mesures per part de les institucions públiques amb l’objectiu de pal·liar i resoldre les situacions de desigualtat entre homes i dones en tots els aspectes de la vida: polítics, econòmics, socials i culturals. L’Organització Internacional del Treball considera que les polítiques d’igualtat d’oportunitats i tracte en la formació i la feina són una qüestió de justícia social i un factor de desenvolupament econòmic i social, vinculat a una adequada gestió dels recursos humans, alhora que també són una qüestió de drets humans, perquè mentre hi hagi discriminació per raó de sexe no hi pot haver un respecte efectiu als drets humans. 74 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.6. Entorn social a Catalunya A l’Estat espanyol, l’impuls de polítiques d’igualtat d’oportunitats s’ha reflectit en l’àmbit legislatiu, es- pecialment en la Llei 39/1999, de 5 de novembre, per promoure la conciliació de la vida familiar i laboral de les persones treballadores. Aquesta Llei va introduir canvis legislatius en l’àmbit laboral perquè els i les treballadores puguin participar en la vida familiar i va establir un seguit de disposicions i mesures per avançar cap a la igualtat d’oportunitats entre dones i homes. Però no és fins a l’entrada en vigor de la Llei 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva entre dones i homes, en què es fa una regulació específica per abordar i combatre totes les manifestacions encara subsistents de discriminació, directa o indirecta, per raó de sexe i promoure la igualtat real entre dones i homes (Preàmbul Llei 3/2007). El marc normatiu a Catalunya, encapçalat per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC), estableix un conjunt de principis i obligacions encaminades a l’eliminació de qualsevol tipus de discriminació, sigui aquesta directa o indirecta i per garantir que dones i homes gaudeixin dels mateixos drets i oportunitats en tots els aspectes de la vida. L’article 41 de l’EAC estableix l’obligació que tenen els poders públics d’incorporar la perspectiva de gènere en les diferents polítiques públiques per tal de garantir el compliment del principi d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes en l’accés a l’ocupació, en la formació, en la promoció professional, en les condicions de treball, inclosa la retribució, i en totes les altres situacions, i també han de garantir que les dones no siguin discriminades a causa d’embaràs o de maternitat. Aquesta obligació d’incorporar la igualtat i la perspectiva de gènere en totes les polítiques públiques pretén aconseguir la igualtat real i efectiva i la paritat entre dones i homes. Aquest marc normatiu creat per l’EAC s’ha materialitzat en l’elaboració i implementació d’un seguit de lleis que tenen per objecte l’assoliment de la igualtat efectiva entre dones i homes que no només ha de ser reconeguda formalment sinó d’una manera efectiva i real. El 5 de juliol de 2006 es va aprovar la Llei 8/2006, de mesures de conciliació de la vida personal, familiar i laboral del personal al servei de les administracions públiques de Catalunya, incloses les universitats, les corporacions locals i el personal sotmès a règim estatutari. Aquesta Llei recull en un sol text les mesures que dicta la legislació de la funció pública i que afavoreixen la conciliació personal, familiar i laboral del personal al servei de l’Administració de la Generalitat, juntament amb altres mesures adop- tades recentment per la normativa bàsica de l’Estat i per la Llei de suport a les famílies. Aquesta Llei incorporava una modificació del permís de paternitat, tot i que a partir de la publicació del Reial decret llei 6/2019, d’1 de març, de mesures urgents per a la garantia de la igualtat de tracte i d’oportunitats entre dones i homes en el treball i l’ocupació, es preveu que els pares (o bé l’altre progenitor, en cas de parelles del mateix sexe) tenen dret a un període de descans de 16 setmanes. Posteriorment s’aprova la Llei 5/2008, del 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista amb l’objectiu d’eradicar les estructures socials i els estereotips culturals que la perpetuen, establir mesures integrals de prevenció, detecció i sensibilització i reconèixer els drets de les dones que la pateixen a l’atenció, l’assistència, la protecció, la recuperació i la reparació integral. El 8 de juliol de 2015 el Parlament de Catalunya va aprovar la primera llei d’igualtat de dones i homes catalana, la Llei 17/2015, de 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones homes. Al seu preàmbul indica que per tal d’assolir una igualtat efectiva de dones i homes, cal reforçar les mesures i els mecanismes concrets per a aconseguir que els poders públics de Catalunya duguin a terme polítiques i actuacions destinades a eradicar el fenomen de la desigualtat entre dones i homes, que col·loca les dones en una situació de subordinació i desavantatge social i econòmic respecte dels homes i que impedeix que les dones exerceixin plenament llurs drets com a ciutadanes. Aquesta llei ha de comportar un benefici per a tothom, dones i homes, ja que ha de permetre construir noves pautes de relació entre Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 75 A.6. Entorn social a Catalunya homes i dones, basades en el respecte i l’equitat, i també contribuir a millorar la societat i fer-la més democràtica, justa i solidària. Pel que fa les polítiques d’igualtat del Govern de la Generalitat aquestes s’articulen fonamentalment en els plans d’actuació per a la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, i constitueixen un conjunt d’actuacions plurianuals que s’elaboren, planifiquen i executen de manera conjunta entre diferents departaments de l’Administració de la Generalitat de Catalunya. Des de la seva creació el 1989 l’Institut Català de les Dones té el repte de dissenyar estratègies de trans- versalitat que garanteixin que totes les polítiques incorporin la perspectiva de gènere i de les dones. El I Pla d’actuació del Govern de la Generalitat de Catalunya per a la igualtat d’oportunitats per a les dones va comprendre el període 1989-1992, i tractava, entre d’altres, temes com l’equiparació legal entre homes i dones, la protecció de la família i la maternitat, el reconeixement social dels valors igua- litaris, etc. Des d’aleshores s’han desenvolupat plans i programes per assolir els objectius següents: avançar en les polítiques d’ocupació remunerada per a les dones, afavorir la conciliació de la vida familiar i professional de les dones i dels homes, eradicar la violència contra les dones, promoure la formació de les dones i l’educació en la igualtat de drets, impulsar les polítiques de benestar, afavorir la promoció social de les dones del món rural, promoure la informació i l’atenció a les dones, i fomentar la participació de les dones en tots els àmbits de la societat. A partir del 2005 s’incorpora la necessitat de definir un programa per a l’abordatge integral de les vio- lències contra les dones, i la reorganització dels temps i dels treballs per tal de fer de la vida quotidiana un eix vertebrador de les polítiques. Des del 2012 es desenvolupa el Pla estratègic de polítiques de dones del Govern de la Generalitat 2012- 2015, que parteix de la conceptualització transversal de la perspectiva de gènere i que té en compte també les mesures per a la intervenció dels fills i filles de dones en situació de violència masclista. Actualment, existeix el Pla estratègic de polítiques d’igualtat de gènere del Govern de la Generalitat de Catalunya 2019-2022, instrument que determina els objectius i les mesures de caràcter transversal que s’han d’aplicar per garantir l’equitat de gènere en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat. 5. Els serveis socials a Catalunya 5.1. L’Estat del benestar i la provisió de serveis S’entén per Estat del benestar el conjunt de polítiques l’objectiu de les quals és millorar les condicions de vida de la ciutadania i assegurar la igualtat d’oportunitats. Es tracta d’un model general d’Estat i d’organització social en què l’Estat proveeix de serveis tota la població. En l’actualitat l’estat de benestar ha pres formes diferents en un intent d’acostar-se a la millora de la qualitat de vida de les persones, per tant inclou totes aquelles intervencions públiques que milloren el benestar i la qualitat de vida de la ciutadania. Podem agrupar-les en quatre grans dimensions: a) Les transferències socials, com són les pensions o el subsidi d’atur. b) Els serveis, els més importants dels quals són l’educació, la sanitat i els serveis d’ajuda a les famílies. c) Les intervencions normatives per protegir la seguretat del treballador, del consumidor i del medi ambient. d) Les intervencions per estimular i garantir la creació d’ocupació. 76 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn A.6. Entorn social a Catalunya 5.2. Els serveis socials El sistema català de serveis socials constitueix un recurs a l’abast de tota la ciutadania i té com a destinatàries totes les persones que necessiten informació, valoració, diagnòstic, orientació, suport, intervenció i assessorament individual, familiar o comunitari per fer front i prevenir situacions de ne- cessitat personal bàsica, de manca de cohesió social o familiar o de desigualtat. Per tant, és el conjunt de recursos, prestacions, activitats, programes, objectes i equipaments desti- nats a l’atenció social de la població. Està integrat pels serveis socials de titularitat pública i privada de l’Administració de la Generalitat, de les entitats locals i d’altres administracions. Catalunya compta amb la Llei 12/2007, de serveis socials, que té per objectiu ordenar, estructurar, promoure i garantir el dret a un sistema de serveis socials de responsabilitat pública amb la finalitat de garantir i facilitar a tothom l’accés a prestacions i serveis que tendeixin a afavorir un desenvolupament lliure a persones i col·lectius. També vol promoure la prevenció i l’eliminació de les causes de margi- nació, aconseguir la integració de tothom, tot afavorint la solidaritat, la participació i l’exercici d’una gestió administrativa coordinada. Aquests serveis s’organitzen segons problemàtiques primàries o especialitzades distribuïdes en el territori. La xarxa bàsica de serveis socials constaria, així, de dos nivells bàsics d’actuació. El primer estaria format per l’atenció primària, que seria la resposta més propera a la ciutadania, on intervindrien treballadors socials, educadors especialitzats i treballadors familiars. Les tasques d’aquests profes- sionals serien proporcionar una atenció polivalent, la qual intervingui en tota mena de problemes que afecten la vida familiar i comunitària. El segon nivell el conformarien els serveis de caire especialitzat. L’atenció especialitzada s’encar- rega de necessitats que no poden ser ateses des de la xarxa bàsica de serveis socials i té una funció complementària: atén grups específics de població (gent gran, disminuïts, drogodependents, infants, etc.). Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 77 A.6. Entorn social a Catalunya Idees força 1. Durant les últimes dècades s’han consolidat noves pautes migratòries internacionals que han contribuït a generalitzar els moviments migratoris de manera important. Podem destacar tres dimensions en què es percep aquest caràcter del fenomen migratori: el creixement constant del volum de persones migrants, l’ampliació de les xarxes i cadenes migratòries, i la diversificació dels tipus migratoris. 2. L’Estat espanyol s’ha convertit, durant les últimes quatre dècades, en un important centre de re- cepció d’immigració. 3. Catalunya es troba inserida en el context de globalització i intensificació dels fluxos que caracteritza les migracions internacionals de les últimes dècades del segle xx i principis del segle xxi. 4. La dècada dels vuitanta es va caracteritzar per una acceleració de la immigració, de manera que el nombre d’estrangers a Catalunya gairebé va duplicar-se, guanyant pes relatiu en el conjunt de la societat catalana. 5. La immigració estrangera a Catalunya es nodreix d’un doble flux: d’una banda, l’arribada d’euro- peus, i de l’altra, una creixent immigració de països extracomunitaris. 6. A l’hora de definir les pautes de convivència amb què es definiran les estratègies i polítiques so- cials en societats que reben fluxos migratoris, les ciències socials diferencien tres grans models: assimilació, melting pot –gresol cultural– i pluralisme cultural. 7. La ràpida acceleració dels fluxos, la seva afectació múltiple i el seu interès en relació amb el món laboral han donat lloc al desenvolupament d’una normativa que regula aquesta immigració des d’un punt de vista legal. Aquest marc legal ve determinat pel fet de pertànyer a la UE i a més de la competència de l’Estat, hi hem d’afegir les iniciatives preses per la Generalitat i els ajuntaments en diferents àmbits. 8. L’estat de benestar es defineix com el conjunt de polítiques l’objectiu de les quals és millorar les condicions de vida de la ciutadania i assegurar la igualtat d’oportunitats. Es fonamenta en trans- ferències socials, serveis, i intervencions. 9. L’estat social i democràtic de dret consagra el principi d’igualtat i no-discriminació, entre d’altres, per raó de sexe, i el configura com un dret subjectiu a tenir un tracte igual, però l’existència del reconeixement d’aquest dret no significa que en la realitat, en la vida quotidiana, no es donin si- tuacions que de fet són discriminatòries. 10. Les polítiques públiques són aquelles decisions adoptades pels òrgans de govern, ja sigui mitjan- çant normes, disposicions, estratègies, plans d’actuació o actes, i que tenen per objecte determinar les actuacions que el govern planifica o executa en relació amb una matèria concreta. 11. Les polítiques d’igualtat d’oportunitats consisteixen en la determinació i adopció de mesures per part de les institucions públiques amb l’objectiu de pal·liar i resoldre les situacions de desigualtat social entre homes i dones. 12. A Catalunya, les polítiques a favor de la igualtat d’oportunitats entre homes i dones es desenvolu- pen a través de plans plurianuals que s’elaboren, planifiquen i executen de manera conjunta entre diferents departaments de la Generalitat de Catalunya. 78 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 13. Des de la seva creació el 1989, l’Institut Català de les Dones té el repte de dissenyar estratègies de transversalitat que garanteixin que totes les polítiques incorporin la perspectiva de gènere i de les dones especialment per afavorir la conciliació de la vida familiar i professional de les dones i dels homes i erradicar la violència contra les dones. 14. El sistema català de serveis socials constitueix un recurs a l’abast de tota la ciutadania i té com a destinatàries totes les persones que necessiten informació, valoració, diagnòstic, orientació, suport, intervenció i assessorament individual, familiar o comunitari per fer front i prevenir situacions de necessitat personal bàsica, de manca de cohesió social o familiar o de desigualtat. Glossari Acollida Igualtat d’oportunitats Aculturació Immigració extracomunitària Asil Immigració permanent o de llarga durada Assimilació Llibertat de circulació Cadena migratòria Marcs de convivència Canvi social Migracions Ciutadania Minories ètniques o culturals Cohesió social Models d’integració Conciliació Multidimensional Desplaçats Nacionalitat per residència Desigualtat social Població autòctona Diversitat sociocultural Polítiques públiques Emigració Protecció internacional Entrada clandestina Pluralisme cultural Estrangeria Refugi Estrangers de “tercers països” Regularització Exclusió social Serveis socials Gènere Tipologies migratòries Globalització Transferències socials Gresol cultural Violència masclista Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Coneixements de l’entorn 79

Use Quizgecko on...
Browser
Browser