Teoria psicoanalítica de Freud

Freud era un metge vienès que tractava adults amb problemes a finals del segle XIX i principis del XX.
Va observar que molts dels seus problemes derivaven de l'inconscient.
Creïa que a l'inconscient hi havia conflictes d'origen sexual originats a la infància.
Freud va identificar tres instàncies psíquiques:
- El ID (o ello): representa les necessitats bàsiques i impulsives.
- El EGO (yo): es desenvolupa als dos anys, quan el nen és conscient de si mateix.
- El SUPEREGO (superyo): sorgeix al voltant dels tres anys, quan els infants comencen a integrar les normes morals de la societat.
Freud va descriure una sèrie de mecanismes de defensa que l'EGO utilitza per protegir-se dels conflictes inconscients, com ara la repressió, la negació, la projecció o la racionalització.

Freud va plantejar una teoria sobre les etapes del desenvolupament psicosexual.
Cada etapa es caracteritza per una zona erògena diferent que proporciona plaer al nen.
L'excés o la manca de satisfacció en cada etapa pot conduir a fixacions o regressions.

Erikson comparteix un model semblant al de Freud, però incorpora factors socioculturals.
Erikson va identificar vuit etapes del desenvolupament psicosocial, cada una amb un desafiament específic.
Aquests desafiaments es deriven de la maduració biològica i les exigències socials de cada etapa.
En cada etapa, l'individu ha d'adaptar-se a la realitat social per a desenvolupar-se.

John Watson va ser un psicòleg que va centrar la seva atenció en la conducta observable i els estímuls ambientals.
Creia que si es controla l'ambient, la conducta també es pot controlar.
El conductisme clàssic va ser la teoria predominant fins als anys 50 i 60.
Va sorgir com a reacció al psicoanàlisi.

La conducta es pot associar a estímuls ambientals.
Els patrons de desenvolupament són personals i depenen dels estímuls de l'entorn.
No hi ha etapes universals per a tots els individus.

Es produeix quan un organisme aprèn a respondre d'una forma determinada a un estímul neutral que abans no provocava aquesta resposta.

Skinner va proposar que les respostes voluntàries s'enforteixen o es debiliten per l'associació a conseqüències positives o negatives.
Reforç: un estímul que incrementa la probabilitat de repetir la conducta.
Càstig: un estímul que disminueix la probabilitat de repetir la conducta.

Bandura va tenir en compte factors cognitius que influeixen en l'aprenentatge de les conductes.
Es pot aprendre una conducta per observació o imitació.

Piaget definia la intel·ligència com la capacitat d'adaptació.
Els nens construeixen activament el seu coneixement del món a través de l'experiència personal.
El pensament humà s'estructura en esquemes.
L'adaptació es produeix a través de dos processos complementaris:
- Assimilació: interpretar noves situacions en funció dels esquemes cognitius existents.
- Acomodació: modificar els esquemes existents per a adaptar-los a les noves situacions.

Aquesta teoria s'enfronta al conductisme en la seva concepció del desenvolupament.
El desenvolupament és un procés continu, no per etapes, amb canvis graduals en el seu funcionament.
Utilitza la metàfora del funcionament de l'ordinador per explicar la manera com processen la informació les persones.

Maslow va proposar una piràmide de necessitats que descriu la jerarquia de motivacions i els desitjos humans.
Les necessitats bàsiques (fisiològiques) tenen prioritat sobre les necessitats d'autoestima i autorealització.

La psicologia del desenvolupament utilitza el mètode científic per a generar coneixement.
Metodologia: Estudi dels procediments i estratègies per a obtenir coneixement.
Mètodes: Plena general d'actuació que especifica la normativa.
Dissenys: Estratègies concretes per a l'aplicació del mètode a un problema.
Tècniques: Procediments específics per a aplicar el mètode.
Hipòtesis: Formulació de prediccions que s'han de sotmetre a prova.

Mètode experimental: establir conclusions predictives sobre les causes i els efectes.
Disseny correlacional: mesurar la relació entre variables.
Mètode observacional: observar i registrar la conducta natural.

La por comença a ser evident al voltant dels cinc mesos d'edat.
Abans d'aquesta edat, els bebès no mostren expressions emocionals adequades a l'estímul.

Les expressions emocionals serveixen per regular la conducte de les persones que cuiden els infants.
Exemples: el plor atrau l'atenció dels adults per assegurar les necessitats del nadó.
Les emocions tenen un valor comunicatiu i social.

L'empatia és la capacitat de compartir les emocions dels altres.
Els bebès ja mostren respostes empàtiques des dels primers dies de vida.
La relació d'apego amb els cuidadors és clau per al desenvolupament de l'empatia.

La capacitat de regular les emocions és un indicador de la intel·ligència emocional.
Un bon desenvolupament emocional depèn de la interacció amb els adults.

La família és un sistema de relacions de parentiu.
Les relacions familiars poden ser d'igualtat (simetria) o de desigualtat (asimetria).
Els cuidadors de referència tenen un paper important en la supervivència dels bebès i la seva integració social.

El vincle d'apego és la primera necessitat afectiva dels infants.
Es caracteritza per la seva intensitat, individualització i perdurabilitat.
Es basa en la satisfacció de les necessitats fisiològiques.
Bowlby va destacar la importància del vincle d'apego per al desenvolupament emocional.

Les característiques dels infants (com ara una cara rodona) poden generar apego en els adults.
Els infants no són passius en la formació del vincle d'apego.