Comunicació en el context mèdic

Comunicació en el context mèdic

• La comunicació en el context mèdic requereix atenció a la kinèsica (llenguatge corporal) i la tectèsia (tacte).
• La tectèsia instrumental s'utilitza per a realitzar proves mèdiques.
• La tectèsia comunicativa es fa servir per transmetre sentiments i calmar el pacient.
• El model biopsicosocial atén a la persona tenint en compte factors socials, psicològics i físics.
• La comunicació no verbal (llenguatge corporal) és important en la interacció mèdica, amb un percentatge del 65% de la comunicació total.
• La relació metge-pacient requereix confiança per a una comunicació oberta i honesta.
• L'empatia implica comprendre i sentir el que el pacient experimenta.
• La falta d'adherència terapèutica pot ser deguda a la falta de confiança en el tractament, la incapacitat d'assumir el tractament, la falta de motivació, o el desconeixement de la importància del tractament.
• L'adherència terapèutica augmenta amb la confiança en el professional mèdic i una bona aliança terapèutica.
• El suport del pacient sobre la seva salut implica: creure en la seva curació, no ser abandonat i no patir dolor.
• L'escolta activa implica prestar atenció total al pacient i tenir en compte les seves emocions.
• L'empatia es pot expressar verbalment i no verbalment, i és una habilitat que es pot entrenar.
• El dol a la vellesa pot ser menys intens, però no desapareix.
• La pèrdua ambigua és aquell en què no hi ha un cos o la relació amb el difunt era conflictiva.
• La reacció a la malaltia i a l'hospitalització depèn de factors personals, socioculturals i de la malaltia en sí.
• L'expressió de preocupacions i emocions per part del pacient hospitalitzat és una reacció adaptativa.
• La fase de tristesa en el dol segons Kubler-Ross implica el contacte amb els sentiments del pacient.
• L'absorció del cos és un efecte psicològic de la malaltia i es caracteritza per una atenció extrema al cos pròpi.
• El model biopsicosocial reconeix la salut com a una construcció multidimensional que inclou la dimensió física, social i psicològica, en comptes de només l'absència de malaltia.
• L'hospitalització representa la separació del context social habitual, la supressió de la identitat personal i la restricció de la mobilitat.
• Segons Taylor, la resposta a l'hospitalització depèn de les expectatives prèvies, el suport social, si és la primera hospitalització, i la situació vital del pacient.
• Les malalties cròniques són un problema de salut social i econòmic pel seu impacte social i el seu alt cost econòmic.
• L'adherència terapèutica depèn de la informació sobre el tractament, la relació pacient-metge i el grau de simptomatologia de la malaltia.
• L'estrès és la interacció entre la persona i el medi que pot conduir a reaccions emocionals, conductuals i cognitives.
• L'estrès afecta el comportament, la fisiologia i les funcions cognitives de la persona.
• L'elaboració del dol és un procés psicològic compost per una sèrie de processos actius que tenen com a finalitat acceptar la realitat de la pèrdua.
• La síndrome general d'adaptació segons Selye es divideix en tres fases: alarma, resistència i esgotament.
• El dol és un procés que evoluciona en etapes, però l'ordre i la intensitat de les etapes no són sempre iguals.
• La fobia es caracteritza per un temor intens i irracional a un objecte o situació, a diferència de l'ansietat, que és un sentiment de preocupació o temor difús.

Afrontament de l'estrès

• Hi ha tres tipus d'afrontament de l'estrès, segons Carver:
  • Afrontament orientat a la solució de problemes: trobar solucions actives per afrontar la situació.
  • Afrontament orientat a les emocions: gestionar les emocions negatives que sorgeixen com a resposta a l'estrès.
  • Afrontament evitatiu: ignorar o evitar la font d'estrès.