TEMA 5 Pharmacy Analysis PDF

TEMA 5 1. Els controls analítics a l’oficina de farmàcia Per contribuir al control i la prevenció de malalties, a l’oficina de farmàcia es duen a terme alguns controls bàsics, com la mesura dels paràmetres somatomètrics i la presa de constants vitals. Però, a més, existeixen dos tipus de controls mé...

TEMA 5 1. Els controls analítics a l’oficina de farmàcia Per contribuir al control i la prevenció de malalties, a l’oficina de farmàcia es duen a terme alguns controls bàsics, com la mesura dels paràmetres somatomètrics i la presa de constants vitals. Però, a més, existeixen dos tipus de controls més: ANÀLISI CLÍNICA CONTROL ANALÍTIC -És un estudi quantitatiu i qualitatiu d’una mostra biològica que té per objectiu completar un diagnòstic mèdic o verificar l’evolució del pacient al llarg d’un tractament. -Són proves més senzilles, també fetes a partir de mostres biològiques, com a mesura de control de possibles alteracions i que sol·licita la mateixa persona usuària, sense ordre mèdica. -Qui ho sol·licita és personal mèdic i es sol -Són, per exemple, el control de glucèmia, fer en centres especialitzats o en els el control de colesterol, etc. centres d’atenció primària. -Es duen a terme en les mateixes oficines -Les mostres se solen enviar a laboratoris de farmàcia. externs per a una anàlisi exhaustiva. Tot el procés d’una anàlisi clínica, tant en una oficina de farmàcia com en un laboratori clínic, es divideix en tres fases: 1. Fase preanalítica. 2. Fase analítica. 3. Fase postanalítica. Una mostra biològica humana és qualsevol material biològic que procedeix d’un ésser humà i que s’usa per practicar una anàlisi clínica. En funció de la mostra es faran anàlisis de diversos tipus: -Hematològica: sang. -Bioquímica: com calci, glucosa. -Immunològica: anticossos. -Genètica. -Microbiològica: com virus, bactèries. Tenen diferents objectius: -Diagnosticar una patologia. -Descartar patologies concretes. -Efectuar un seguiment d’una malaltia diagnosticada. -Aportar informació per a una correcta prescripció de fàrmacs. Els resultats de l’anàlisi prenen sentit quan es relacionen amb la història clínica del pacient i amb els signes i símptomes que presenta. 1.1 FASE PREANALÍTICA La fase preanalítica abasta tots els processos que van de la sol·licitud de l’anàlisi a l’arribada de la mostra al laboratori. Es duen a terme els següents procediments: -Sol·licitud de l’anàlisi: El procés és diferent si es tracta de: ● Anàlisi clínica: la sol·licitud la cursa el personal mèdic mitjançant documents que recullen tota la informació necessària. ● Control analític: la sol·licitud l’emet la persona usuària, generalment com a mesura preventiva o de control d’alguna malaltia. En aquests casos convé preguntar-li el motiu pel qual desitja fer-se el control, per poder donar-li el consell farmacèutic més adequat. -Presa de mostra: Aquesta fase és molt important i s’ha d’efectuar seguint els procediments establerts, parant esment per evitar contaminar la mostra. Les mostres més habituals amb les quals es treballa en una oficina de farmàcia són de sang, orina i femta. -Identificació de la mostra i etiquetatge: Aquest pas és imprescindible per evitar un diagnòstic i un posterior tractament erroni. Les etiquetes han de ser personalitzades, resistents i llegibles, tant per al personal de l’oficina que realitzarà l’anàlisi com per al pacient. Per augmentar l’eficiència i l’accessibilitat a les dades del pacient es recorre cada vegada més a la identificació per codi de barres. Això està supeditat a un sistema de gestió de la documentació que permeti classificar i localitzar la informació de forma sistemàtica, ràpida i pràctica. La digitalització de les etiquetes ofereix molts avantatges: -Estalvia temps. -Millora l’eficiència del treball. -Millora l’accessibilitat als resultats de les proves. -Redueix errors. -Evita pèrdues d’informació. -Protegeix el pacient d’un diagnòstic equivocat. -Emmagatzematge i transport: Les mostres han d’arribar al laboratori en perfecte estat i degudament identificades. En els processos d’emmagatzematge temporal i transport s’han de respectar les normes de conservació per tal que la mostra no es contamini ni deteriori. Cal prendre precaucions especials que inclouen una correcta manipulació dels envasos per evitar trencaments i alteracions de temperatura. Els recipients (hermètics, segellats i etiquetats després de la presa de la mostra) s’introdueixen en receptacles irrompibles (també etiquetats) que mantindran les condicions ambientals idònies. PROTOCOLS PER A LA RECOLLIDA DE DIFERENTS MOSTRES Mostra de sang capil·lar L’extracció de sang capil·lar és la més freqüent en les anàlisis que es duen a terme a l’oficina de farmàcia. En adults, la sang s’obté per punció cutània en el lateral del dit anular de la mà. La figura de tècnic de farmàcia no està habilitada per realitzar extraccions de sang en cap de les seves modalitats,tampoc de sang capil·lar. Així i tot, és important conèixer el procediment per poder col·laborar en la seva execució: preparar el material i els reactius, observar protocols senzills, eliminar els residus correctament, etc. 1) Rentar-se les mans amb aigua i sabó, i posar-se uns guants d’un sol ús. 2) Netejar la zona del dit que s’ha de punxar i fer un petit massatge per estimular la vasodilatació i incrementar el flux sanguini. 3) Desinfectar la zona amb una turunda impregnada de sèrum fisiològic 4) Amb els dits polze i índex d’una mà, subjectar el dit que s’ha de punxar. Amb l’altra mà, fer la punció enèrgicament amb la llanceta. 5) Rebutjar la primera gota de sang. Recollir les gotes de sang necessàries en el suport adequat (tira reactiva, tub capil·lar, etc.). 6) Netejar la zona de punció i indicar a la persona usuària que la comprimeixi amb una turunda o una gasa durant uns minuts. GLUCOSA COLESTEROL Es poden practicar dos tipus de mesures: -Es pot practicar a qualsevol hora -Basal: la mostra es pren després de 10-12 hores del dia, ja que no cal estar en dejú. de dejuni. -Postprandial: la mostra es pren unes dues hores -La ingesta d’aliments abans de la després de la ingesta. prova no altera significativament els valors obtinguts. Cada mesurament té una utilitat i uns valors normals diferents, per la qual cosa s’ha de saber bé quin s’efectua. Mostra d’orina -És recomanable no realitzar una anàlisi d’orina si s’està prenent alguna medicació. -Les dones han d’esperar tres o quatre dies després de la menstruació. -En l’àmbit extrahospitalari, les mostres d’orina les pren la mateixa persona, en un envàs específic i estèril, que pot adquirir a l’oficina de farmàcia. -Si la persona ha de retornar la mostra a la farmàcia, convé retolar les seves dades en el moment de lliurar-li el recipient. 1) Començar a orinar sense recollir l’orina. Interrompre la micció. 2) Tornar a orinar recollint l’orina directament en el recipient estèril, fins a omplir el 75% del volum. Es recomana que sigui la primera orina del matí. 3) Acabar d’orinar en el sanitari. 4) Tancar l’envàs. 5) Conservar la mostra a la gelera i dur-la al més aviat possible a analitzar. Mostra de femta La detecció precoç del càncer colorectal en persones majors de 50 anys es realitza a partir d’un test de sang oculta en femta amb l’objectiu de detectar a temps pòlips o lesions en aquesta zona que podrien derivar en un tumor maligne. Les oficines de farmàcia col·laboren amb la gestió del lliurament d’un kit específic i la recollida i enviament de la mostra al laboratori. El procediment de recollida de la mostra el realitza la persona a casa i no ha de seguir cap dieta específica prèvia a la recollida. 1) Dipositar la femta en un gibrell, palangana, etc (net i sec). 2) Obrir el recipient específic i extreure el bastó aplicador. 3) Introduïr el bastó en 4 o 5 punts diferents de la femta, realitzant moviments giratoris. 4) Posar el bastó dins del recipient i tancar-lo bé. 5) Agitar el pot i dur-ho al més aviat possible a analitzar. 1.2 FASE ANALÍTICA La fase analítica comprèn tots els processos encaminats a preparar la mostra per ser analitzada i l’anàlisi pròpiament dita. Cada mostra ha d’arribar al laboratori en un recipient adequat, seguint les pautes de conservació i perfectament identificada. El procediment que s’apliqui a cada mostra dependrà de les indicacions que constin en el full de petició. Aquests procediments han d’estar perfectament protocol·litzats. Al laboratori: Mesurament de paràmetres físics Anàlisis microbiològiques Com la velocitat de sedimentació, el color o Per determinar la presència de la densitat de la mostra. microorganismes patògens i identificar-los. Anàlisis químiques Anàlisis immunològiques Per a la identificació i quantificació de Per detectar antígens i anticossos, per determinades substàncies amb la finalitat de exemple, en l’estudi d’al·lèrgies o malalties detectar si estan presents en la mostra o autoimmunes. establir-ne la quantitat o el percentatge. Anàlisis hematològiques Per conèixer la composició de la sang, així com el funcionament de les seves cèl·lules. Serveix, entre altres coses, per a la detecció d’anèmia, determinades infeccions i leucèmia. A les oficines de farmàcia: Tires reactives Són tires de paper absorbent impregnades amb reactius. -És important mantenir-les emmagatzemades en els mateixos tubs en què es venen, ja que s’alteren amb la humitat. -S’usen bàsicament per a mostres d’orina i de sang capil·lar. -El resultat és analitzable mitjançant un aparell o per comparació del color que ha adquirit la tira amb el ventall de colors de l’envàs. Les lectures amb aparell es basen en: Tècniques fotomètriques Tècniques basades en biosensors Mesuren la intensitat de la llum que reflecteix la mostra en la tira reactiva. El mesurament es fa amb un aparell dotat d’un sistema òptic de lectura capaç d’interpretar longituds d’ona pertanyents a l’espectre visible i a l’ultraviolat. Permeten mesurar la quantitat de colesterol, glucosa, àcid úric, fosfatases, transaminases i algunes drogues. Es produeix una reacció química entre la mostra i els components de la tira reactiva que allibera electrons i generen corrent elèctric. L’aparell de mesurament eldetecta i ho tradueix en una lectura proporcional. Casquets o plaques Es tracta de plaques de plàstic amb les quals es realitzen anàlisis qualitatives, no quantitatives. És a dir, serveixen per detectar la presència d’una determinada substància. Amb aquest sistema es fan: ● Les proves d’embaràs, que detecten l’hormona gonadotropina coriònica (hCG). ● Els tests d’antígens ràpids de la covid-19. ● Els tests de detecció de drogues. En la primera finestra del casquet es diposita la mostra, que avança per capil·laritat cap a l’altra finestra. Una marca en la C indica que la prova s’ha realitzat correctament i en la T, que el resultat és positiu, és a dir, la mostra conté la substància o microorganisme analitzats. Les anàlisis automatitzades a l’oficina de farmàcia tenen una sèrie d’avantatges respecte a les anàlisis convencionals: -Permeten l’accés en qualsevol hora del dia sense cita prèvia. -S’obté el resultat en pocs minuts. -La mostra és molt petita. En les anàlisis de sang és suficient amb una punció capil·lar. Encara que cal tenir en compte que, com que se’n pren poca quantitat, la coagulació es produeix ràpidament. -Generalment, no necessiten un període previ de dejuni. -Formen part del seguiment farmacèutic personalitzat. 1.3 FASE POSTANALÍTICA Aquesta fase podem dividir-la en dues etapes: -Interpretació dels resultats. -Comunicació dels resultats al pacient. Interpretació de resultats Per interpretar els resultats es comparen els valors que s’han obtingut en la prova amb els valors de referència per a un determinat paràmetre i s’estableix si es troben dins de la normalitat o no. Els equips automàtics o els kits per als diferents controls solen incloure els valors de normalitat i els seus límits. -Si es tracta d’una anàlisi clínica prescrita, és el metge qui ha d’interpretar els resultats, per establir el tipus de disfunció que pateix la persona i prescriure el tractament oportú. -Si és un control analític realitzat a l’oficina de farmàcia a petició de la persona, és el farmacèutic qui interpreta els resultats i els pot vincular amb l’educació per a la salut i amb el seguiment individualitzat del pacient. Comunicació dels resultats al pacient -Si es tracta d’una anàlisi de laboratori, els resultats es presenten en un informe analític. ● S’inclouen els valors normals de referència. ● És el personal mèdic qui comunicarà al pacient les conclusions obtingudes i determinarà el proper pas a seguir. -Si és un control analític realitzat a l’oficina de farmàcia serà el personal farmacèutic qui comunicarà al pacient els resultats, acompanyats de les recomanacions oportunes. ● S’ha d’emprar un llenguatge clar perquè la persona ens entengui. ● S’ha d’escoltar activament les seves preguntes i inquietuds. ● S’ha d’intentar comprendre la seva situació. ● Se li han de donar les recomanacions oportunes amb professionalitat. EL SEMÀFOR O MÈTODE DE CLASSIFICACIÓ DELS RESULTATS ANALÍTICS Zona verda Zona taronja Zona vermella Normalitat Els resultats de la prova analítica es troben dins dels valors de referència. La persona no ha de modificar res. Consell farmacèutic Els resultats es troben en els límits de la normalitat o els sobrepassen lleugerament. El personal farmacèutic podrà proposar algunes mesures destinades a pal·liar l’alteració detectada. Atenció mèdica Quan els resultats del control sobrepassin folgadament els límits o quan la seva interpretació no sigui clara, haurem de derivar el pacient al metge. 2. Aspectes comuns a tots els processos analítics 2.1 LES BONES PRÀCTIQUES DE LABORATORI Les bones pràctiques de laboratori (BPL) són un conjunt de requisits obligatoris que s’aplica en la gestió dels laboratoris per garantir que els resultats seran correctes, comprensibles i interpretables per qualsevol professional, així com comparables amb els que s’hagin obtingut en altres laboratoris. Les BPL estan regulades pel Reial decret 2043/1994, de 14 d’octubre, sobre la inspecció i verificació de bones pràctiques de laboratori. Els requisits que formen part de les BPL es refereixen a tots els àmbits de la gestió. El personal ha de: -Aplicar tots els procediments establerts. -Registrar totes les seves actuacions. -Proporcionar tota la documentació derivada de les BPL. REQUISITS PERSONAL EQUIPAMENT PROCEDIMENTS -Titulació. -Formació complementària. -Requisits de formació continuada. -Etc. -Disponibilitat instruments i equips necessaris. -Aplicació dels programes de manteniment i calibratge. -Monitoratge de temperatura. -Etc. Tots els procediments han d’estar normalitzats i s’han de formalitzar amb un document anomenat Pla Normalitzat de Treball (PNT) en el qual es descriuen la seqüència específica d’operacions i els mètodes que s’han d’aplicar en el laboratori per a una finalitat determinada. PLA NORMALITZAT DE TREBALL Els Procediments (o Pla) Normalitzats de Treball (PNT) són protocols estàndard de realització, revisats i aprovats per les autoritats sanitàries. Estableixen els passos que se segueixen per processar les mostres biològiques subjectes a anàlisi i obtenir resultats correctes. Estan redactats de forma clara i precisa (fàcils d’entendre per a qualsevol professional). Garanteixen que la mostra serà processada sempre de la mateixa manera i evitarà errors. REQUISITS CONTROL DE QUALITAT SEGURETAT De: mostres, reactius, funcionament dels -Compliment de totes les regulacions equips, procediments, etc. aplicables en l’àmbit de la seguretat contra incendis. Tots els controls i assajos i les diferents -Disponibilitat d’elements de protecció fases de cada procediment s’han d’anotar personal. en fulls de registre. -Mesures d’higiene i seguretat en el maneig de mostres potencialment perilloses. -Etc. 2.2 LES MESURES DE SEGURETAT I HIGIENE Les mesures de seguretat i higiene són les normes destinades a reduir els riscos laborals. Entenem per risc laboral la probabilitat que té una persona de sofrir un accident o una malaltia com a conseqüència de la manipulació de productes o materials contaminats o pels procediments d’actuació que comporten. Els riscos laborals es classifiquen segons dues variables fonamentals: -La probabilitat que un determinat accident succeeixi. -La gravetat, que normalment es mesura per les seves conseqüències. A tots els llocs de feina es fan estudis de riscos per establir les mesures de protecció més adequades per al personal. En el cas dels laboratoris són moltes les possibles causes d’accidents i de contraure malalties més o menys greus. Cada laboratori ha d’elaborar: -Un manual de seguretat en el qual s’identifiquin els riscos, reals i potencials, i que es descriguin els procediments destinats a eliminar-los o a reduir-los al mínim. -Un pla de seguretat en el qual s’avaluïn els riscos i es revisi el compliment de les mesures encaminades a preservar la seguretat dels treballadors. Les administracions estableixen les normes que els laboratoris han de recollir en aquests documents i complir. El personal té l’obligació de conèixer i complir les normes de seguretat. Riscos Biològics (I) Un risc biològic és aquell que deriva de la manipulació de mostres biològiques i de l’exposició als microorganismes patògens que contenen. Són els riscos més importants, ja que, poden provocar el contagi de malalties greus. Per exemple, la sida o algunes hepatitis a partir de mostres de sang infectades. La cadena epidemiològica: es defineix com el conjunt de baules que intervenen en el mecanisme de transmissió d’una malaltia. Així, perquè la infecció es produeixi: 1. La mostra ha de contenir microorganismes patògens, a bastament i actius. 2. Els microorganismes han de disposar d’una via de transmissió per arribar fins al seu hoste. Les vies poden ser diverses: l’aire, un instrument de treball, etc. 3. El microorganisme ha d’introduir-se en l’hoste mitjançant una via d’entrada adequada. 4. Si l’hoste és sensible al microorganisme, serà infectat i desenvoluparà la malaltia. Mesures generals de seguretat -Rentar-se bé les mans abans i després de fer alguna manipulació que comporti un possible contacte amb mostres biològiques. -Usar correctament els equips de protecció individual (EPI) indicats per a cada actuació. -La bata i els guants són elements comuns en tots els procediments; uns altres requereixen a més l’ús de mascaretes, ulleres, etc. -Seguir els protocols propis de cada procediment, usant adequadament l’instrumental i els equips que correspongui. -Extremar les precaucions a l’hora de manejar objectes punxants i tallants com llancetes, agulles, xeringues o similars. -Netejar, desinfectar i esterilitzar els materials i aparells emprats seguint els protocols indicats. -Manipular i dipositar els residus i utensilis d’un sol ús en els contenidors indicats. Riscos químics (II) Un risc químic és aquell que deriva de l’ús de substàncies que s’empren en el laboratori i que suposen un risc per a la salut en cas de contacte amb la pell, inhalació, ingestió, etc. El tipus de risc que comporta la manipulació d’un determinat producte i els efectes que pot ocasionar consten en: LA FITXA DE SEGURETAT / L’ETIQUETATGE La fitxa de seguretat: és un document que, de forma clara i concisa, recull els perills identificats en el producte i els riscos per a la salut i la seguretat derivats del seu ús. La informació que inclouen les fitxes de dades de seguretat es presenta estructurada en els següents apartats: -Identificació de la substància o la mescla i de la societat o l’empresa. -Identificació dels perills. -Composició i informació sobre els components. -Primers auxilis. -Mesures de lluita contra incendis. -Mesures en cas d’abocament accidental. -Manipulació i emmagatzematge. -Controls d’exposició i protecció individual. -Propietats físiques i químiques. -Estabilitat i reactivitat. -Informació toxicològica. -Informació ecològica. -Consideracions relatives a l’eliminació. -Informació relativa al transport. -Informació reglamentària. -Una altra informació. Annexos: Escenaris d’exposició rellevants, quan escaigui L’etiquetatge La informació que ha de constar en l’etiqueta d’un producte químic i la forma en què s’ha d’expressar les assenyala el reglament CLP (Classification, Labelling and Packaging), normativa europea que estableix les regles de classificació, envasat i etiquetatge de productes químics. El reglament CLP s’aplica a la majoria dels productes químics, encara que hi ha excepcions com els medicament d’ús humà i d’ús veterinari, els productes cosmètics, els productes sanitaris i els residus. A més d’informació sobre l’empresa fabricadora i de la identificació inequívoca del producte, l’etiqueta ha d’incloure: -Paraula d’advertiment: indica el nivell de gravetat dels perills potencials: ● Perill per a les categories de perill més greus. ● Atenció per a les menys greus. -Indicacions de perill: són frases que descriuen la naturalesa del perill. S’anomenen frases H (hazard) i s’expressen mitjançant la lletra H seguida de tres nombres. Per exemple: ● H220: Gas extremament inflamable. ● H335: Pot irritar les vies respiratòries. ● H311: Tòxic en contacte amb la pell. -Consells de prudència: són frases que descriuen la mesura o mesures recomanades per minimitzar o evitar els efectes adversos causats per l’exposició a una substància o mescla perillosa durant el seu ús o eliminació. S’anomenen frases P (precaution) i s’expressen mitjançant la lletra P seguida de tres nombres. Per exemple: ● P211: No polvoritzar sobre una flama oberta o una altra font d’ignició. ● P234: Conservar únicament en el recipient original. ● P235: Mantenir en lloc fresc. -Informació suplementària: són frases que amplien la informació sobre algunes substàncies o mescles classificades com a perilloses. Està formada per les lletres EUH seguides de tres nombres. Per exemple: ● EUH014: Reacciona violentament amb l’aigua. ● EUH059: Perillós per a la capa d’ozó. ● EUH201: Conté plom. No utilitzar en objectes que els nens puguin mastegar o xuclar. -Pictogrames de perill: són imatges que permeten identificar ràpidament el tipus de substància segons el dany que pot ocasionar a la salut de les persones o al medi ambient. Riscos físics (III) Un risc físic és la probabilitat de sofrir un dany amb o sense contacte amb l’agent, factor o circumstància causant. Els accidents més habituals en el laboratori són deguts a actuacions inadequades del personal: cremades, traumatismes, talls, burxades, etc. Per evitar els accidents: -Mantenir l’espai de treball el més ordenat possible. -No deixar a terra capses, equips ni altres objectes. -Deixar l’espai, les superfícies i l’instrumental perfectament nets i preparats per al proper ús. -Tenir en compte els riscos dels productes manipulats i aplicar procediments de desinfecció o esterilització. -Tots els productes i instruments s’han de retornar al lloc que els correspon una vegada utilitzats. -Aplicar les instruccions d’ús i de seguretat de tots els equips elèctrics. -Abans d’utilitzar qualsevol equip per primera vegada és important llegir-ne el manual. 2.3 NETEJA, DESINFECCIÓ, ESTERILITZACIÓ Els materials i objectes que hàgim de reutilitzar, així com les superfícies de treball i el mobiliari, han d’estar nets per reduir el risc de contagi i per garantir que les anàlisis que es duguin a terme en el laboratori seran fiables. Depenent dels requeriments higiènics aplicarem processos de: NETEJA / DESINFECCIÓ / ESTERILITZACIÓ Neteja: és el procediment que elimina tota la matèria orgànica i inorgànica (brutor) visible dipositada sobre el material o les superfícies de treball sense causar-hi cap deteriorament. La brutor es dissol o suspèn en aigua amb detergent gràcies a la seva acció química combinada amb l’acció mecànica de la fregada. És important netejar-ho tot al més aviat possible, per evitar que la brutor es ressequi i quedi incrustada. S’ha d’intentar que tot estigui escrupolosament net: materials, objectes, superfícies de treball, mobiliari, uniformes i totes les instal·lacions. PROCEDIMENT PER A LA NETEJA MANUAL 1- Posar-se guants per protegir-se dels objectes contaminats i de l’acció del detergent i l’aigua, i un davantal perquè les esquitxades no taquin la bata. 2- Remullar l’objecte amb aigua freda i fregar-lo minuciosament amb un fregall o raspall ensabonat, procurant arribar a tots els racons i a les zones més inaccessibles. 3- Repassar la neteja amb aigua calenta i esbandir-ho, primer amb aigua i després amb aigua destil·lada. 4- Assecar minuciosament l’objecte a l’escorredor o a l’estufa del laboratori. 5- Treure’s el davantal i els guants, i rentar-se les mans. NETEJA AUTOMÀTICA: MÀQUINES DE RENTAR RENTADORES PER ULTRASONS Funcionen com un rentavaixella, així que simplement han de col·locar-se els instruments en les cistelles que hi ha disposades i triar el programa de rentada desitjat. Funcionen submergint els objectes en una cubeta que conté el líquid indicat, al qual s’apliquen ultrasons que desfan la brutícia. Desinfecció: és el procediment mitjançant el qual s’eliminen els microorganismes patògens, però no totes les formes de resistència (espores). La desinfecció s’aplica quan les exigències de seguretat fan insuficient la neteja de l’utensili o superfície de treball. És important diferenciar entre desinfectant i antisèptic. El primer s’utilitza en superfícies inertes, mentre que el segon s’aplica sobre teixits vius. Abans d’usar un desinfectant hem de verificar que és adequat per tractar la superfície o instrument que volem desinfectar. Alguns desinfectants utilitzats en el laboratori són: l’alcohol etílic de 70º, compostos clorats com el lleixiu, compostos fenòlics, iode, etc. Els mètodes de desinfecció poden ser: Mètodes de desinfecció físics Mètodes de desinfecció químics -El més usual es basa en l’aplicació de calor, per exemple, submergint els utensilis en aigua a 100ºC durant 30 minuts. -N’hi ha uns altres, com la filtració en càmeres de flux laminar o mitjançant radiacions ultraviolades. -Es basen a aplicar una dissolució química desinfectant que actua per contacte. -Es poden usar sols o associats a un procés de desinfecció per calor. Esterilització: és el procés mitjançant el qual s’eliminen tots els microorganismes patògens i les seves formes de resistència (espores). Existeixen mètodes tant físics com químics d’esterilització, però el més utilitzat en el nostre entorn és l’autoclau de vapor d’aigua. Es tracta d’un recipient hermètic de parets gruixudes que conté aigua en el fons, d'una resistència elèctrica que l’escalfa i damunt una reixeta, on es col·loca el material. L’autoclau funciona generant vapor d’aigua a una pressió atmosfèrica superior a la normal, la qual cosa fa que s’assoleixin temperatures molt elevades. Un cicle típic d’esterilització amb autoclau dura 20 minuts a una temperatura de 120 ºC i 1 atmosfera de pressió. 2.4 LA GESTIÓ DE RESIDUS Un residu és tota substància o objecte que, una vegada finalitzat el procés analític ja no resulta útil i s’ha d’eliminar. -En les activitats sanitàries es generen residus que poden resultar de risc pel seu caràcter infecciós o perillós. -És important que siguin gestionats de forma adequada (manipulació, emmagatzematge, transport i tractament) . La gestió de residus sanitaris és el conjunt d’actuacions encaminades a donar-los el tractament final més adequat en funció de les seves característiques i tipologia, tant dins com fora de l’oficina de farmàcia. La gestió es basa en dues fases: 1. La separació o segregació de cada tipus de residu en bosses o recipients amb característiques determinades: ● Poden variar d’unes comunitats autònomes a unes altres (color). ● Les bosses o recipients s’han de guardar a l’oficina de farmàcia en un espai especialment habilitat. ● El període màxim d’emmagatzematge dels residus és de 72 hores, prorrogable a una setmana si es amb refrigeració a 4 ºC. 2. El tractament o eliminació, segons el tipus de residu que es tracti. Classificació de residus Per dur a terme la gestió, el primer pas serà identificar el tipus de residu i classificar-lo, per després aplicar el procediment que correspongui. La normativa específica en matèria de gestió de residus sanitaris a les Illes Balears és: Decret 136/1996, de 5 de juliol sobre gestió de residus en instal·lacions sanitàries de les Illes Balears. Grup I: Residus sense risc per a la salut Són residus generats a l’oficina de farmàcia que no procedeixen directament d’activitats assistencials. Es consideren residus urbans. La seva gestió no requereix mesures especials. Exemples: ● Productes d’activitats administratives: paper, cartró, material d’oficines... ● Restes de l’activitat de cuina, cafeteria, menjador o bar: envasos plàstic o vidre, restes de matèria orgànica, etc. ● Restes derivades de la jardineria ● Altres: mobles, matalassos, material esterilitzat no útil, envasos buits de medicaments (excepte citostàtics)... Es recullen en bosses de plàstic resistents, opaques i d’un color i volum determinat segons les normes establertes per cada comunitat autònoma. No precisen tractament específic fora de l’oficina de farmàcia perquè no representen un risc per a la salut i poden ser eliminats com qualsevol altres residus urbans, en abocadors controlats o incinerats. Grup II: Residus sanitaris inespecífics Són residus sòlids no tallants ni punxants procedents d’activitats assistencials i que actuen com a reserva important de gèrmens oportunistes. Representen un perill per al personal sanitari que els manipula i que ha de prendre certes precaucions. Exemples: ● Material de cures i petites intervencions quirúrgiques: guants, embenatges, apòsits, cotons, mascaretes, gases, guix... ● Roba i utensilis d’un sol ús tacats de sang, secrecions o excrecions (sempre que no procedeixin de pacients infecciosos i el volum de sang líquida continguda no superi els 100 mL). ● Petites restes anatòmiques no infeccioses. ● Els residus del grup II són equiparables als residus sòlids urbans i s’eliminen aplicant les normes municipals de l’ajuntament on es generin. Grup III: Residus sanitaris específics o de risc Són residus sòlids o líquids potencialment contaminants que representen un risc per a la salut laboral i per a la salut pública, per la qual cosa requereixen un tractament especial dins i fora de l’oficina de farmàcia per ser eliminats. Exemples: ● Residus tallants o punxants com llancetes, agulles, pipetes… ● Residus de sang i hemoderivats en forma líquida continguts en recipients hermèticament tancats o en recipients que es puguin buidar en quantitats superiors a 100 mL. ● Residus de persones amb malalties infeccioses altament contagioses o virulentes com l’hepatitis, la sida, la tuberculosi, etc. El personal de farmàcia els acumula en bosses o recipients homologats, habitualment en recipients rígids, impermeables, opacs i de colors tipificats. De recollir-los i gestionar-ne l’eliminació se n’encarrega una empresa autoritzada. Grup IV: Residus de risc amb característiques singulars Els productes d’aquest grup són residus amb requeriments especials de gestió des del punt de vista higiènic i ambiental, tant dins com fora del laboratori que els genera: Residus citotòxics Residus radioactius Són fàrmacs carcinògens A l’oficina de farmàcia no que poden produir mutacions hi ha productes d’aquest cel·lulars i que són utilitzats tipus. en quimioteràpia. També s’inclouen els envasos que els contenen. Residus químics Habitualment inclouen els fàrmacs caducats, excepte els citotòxics, així com els que es generen durant l’elaboració de les fórmules magistrals i els preparats oficinals. Es recullen en recipients homologats, rígids, hermètics i resistents al trencament i als agents químics i han de ser identificats com a «residus contaminats químicament». Aquests envasos els distribueixen les mateixes empreses autoritzades per a la recollida i la gestió de la seva eliminació. NORMES GENERALS DE RECOLLIDA DE RESIDUS Per complir els criteris d’asèpsia, innocuïtat i economia és necessari: -Eliminar els residus immediatament després del seu ús, sobretot els de risc biològic. -Recollir el residu en el recipient corresponent. -No omplir excessivament les bosses o recipients: tancar-los quan se n’hagin omplert les tres quartes parts. -Si el recipient té dispositiu per separar l’agulla de la xeringa, rebutjar només l’agulla. -Quan es transportin els residus usar guants resistents i, si es sospita que pot haver-hi esquitxades o aerosols, també mascareta o ulleres protectores. -Evitar arrossegar les bosses per terra quan es manipulin. -Emmagatzemar els residus a la zona del magatzem destinada a aquest efecte.