Història de la Unió Europea (PDF)

Tema B.8. La Unió Europea La Unió Europea és una organització supraestatal, basada en la unitat política, econòmica i monetària, construïda mitjançant la signatura de diversos tractats internacionals entre els països que en formen part. Aquests tractats estableixen l’existència d’unes institucions...

Tema B.8. La Unió Europea La Unió Europea és una organització supraestatal, basada en la unitat política, econòmica i monetària, construïda mitjançant la signatura de diversos tractats internacionals entre els països que en formen part. Aquests tractats estableixen l’existència d’unes institucions comunes (el Consell, la Comissió, el Par- lament i el Tribunal de Justícia) en què els estats membres, mitjançant un acte de cessió de sobirania, deleguen a la Unió l’exercici de competències normatives, de gestió i de control polític per aconseguir una sèrie d’objectius comuns: principalment l’establiment d’un mercat únic en el qual mercaderies, capitals, serveis i ciutadans puguin circular lliurement; però també la cooperació en la política exterior i la seguretat comuna i en assumptes de justícia i interior. La progressiva unificació d’aquests sectors, els propis del nucli essencial de la sobirania estatal, l’assumpció de les plenes competències en ma- tèria de política financera (amb l’establiment d’una moneda comuna), comporta que la Unió Europea substitueixi l’Estat en l’exercici d’una part important de les seves competències tradicionals. D’acord amb l’article 185 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, el 24 de juliol de 2007 el Govern de la Generalitat de Catalunya va adoptar les seves observacions sobre la revisió dels tractats de la Unió Europea i de la Comunitat Europea. El dia 13 de desembre de 2007 els caps d’Estat i de govern dels vint-i-set estats membres de la UE van signar el nou Tractat de reforma de la UE. El Tractat de Lisboa va entrar en vigor l’1 de desembre de 2009, un cop ratificat per tots els estats membres. El Tractat introdueix modificacions en els tractats constitutius, que passaran a anomenar-se: – Tractat de funcionament de la Unió Europea (el Tractat de la Comunitat Europea modificat). – Tractat de la Unió Europea (el TUE modificat). 1. Origen històric de la Unió Europea Amb la signatura del Tractat de la Unió Europea a Maastricht, el 7 de febrer de 1992, es culmina tot un procés d’integració política i econòmica que es va iniciar el 1951 amb la signatura del Tractat de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA), al qual van seguir els tractats de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i de l’Energia Atòmica (EURATOM), signats a Roma el 25 de març de 1957 per Bèlgica, els Països Baixos, Luxemburg, França, Itàlia i la República Federal d’Alemanya. Espanya s’incorpora a la Unió Europea mitjançant la signatura del Tractat d’adhesió, autoritzat per la Llei orgànica 10/1985, de 2 d’agost. D’acord amb el Tractat, a partir de l’1 de gener de 1986, el dret comunitari originari fins aleshores vigent, així com totes les normes que s’aprovin amb posterioritat, s’incorporen com un tot a l’ordenament jurídic espanyol. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 163  B.8. La Unió Europea El Tractat de la CEE pretenia fonamentalment la instauració d’un mercat comú, per reactivar l’econo- mia dels països membres a través d’una integració de les seves respectives economies. La primera conseqüència pràctica fou la supressió dels drets de duanes per generar una zona de lliure comerç de mercaderies, capital i treball entre els països membres. Tot això havia de ser completat mitjançant l’establiment d’un marc jurídic propi de drets fonamentals. Així, el projecte inicial de comunitats europees no es conformava exclusivament amb la creació d’un únic espai econòmic, ni tampoc amb la presència dels estats signataris del Tractat de Roma de 1957, sinó que preveia la seva expansió en un doble sentit: a) Ampliar el seu marc geogràfic amb la integració de nous estats. Així, per efecte de les diferents adhesions que es van anar produint, es va passar dels sis estats originaris (Alemanya, França, Bèlgica, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos) als que la conformen actualment. b) Aprofundir en les relacions entre els socis comunitaris per assolir una veritable unitat política, econòmica i monetària. Els tractats inicials foren seguits més endavant pel Tractat de Brussel·les, de 8 d’abril de 1965, pel qual es van unificar algunes de les institucions de les tres comunitats anteriors, que formalment eren independents les unes de les altres, com ara la Comissió i el Consell. Els tribunals de justícia i les assemblees legislatives de les tres comunitats ja havien estat unificats mitjançant la signatura d’un conveni específic a Roma el mateix dia 25 de març de 1957, i per l’Acta Única Europea (AUE), signada a Luxemburg el 17 de febrer de 1986, mitjançant la qual es creà un mercat interior com a únic espai econòmic entre els estats membres, amb plena llibertat de circulació de les persones, els béns, els serveis i els capitals. Aquest objectiu ja figurava entre les finalitats bàsiques de les comunitats europees des de la seva creació. El Tractat de la Unió Europea (TUE), signat a Maastricht el 7 de febrer de 1992, mereix un comentari més detallat, en la mesura que estableix un nou sistema de cooperació política i econòmica i recull els mecanismes per a la integració econòmica i monetària per fer compatibles dues orientacions polítiques contraposades sobre el model que havia d’adoptar la Comunitat: la d’aquells estats membres que pretenien conservar la pròpia sobirania en matèria de política exterior, seguretat, justícia i assumptes interiors, amb la d’altres estats membres, més orientats cap a una visió més federalista i que defen- saven una integració de tipus federal. En aquesta línia, el Tractat de Maastricht va introduir reformes importants als tractats constitutius, i va desenvolupar i integrar la cooperació de tipus governamental entre els estats membres a través de la institució de la política exterior i seguretat comuna (PESC) i de la cooperació en els àmbits de la justícia i dels assumptes d’interior (CJAI). Dins d’aquests àmbits s’inclou la cooperació en les següents matèries d’interès comú: la política d’asil; el creuament de persones per les fronteres i la política duanera; la política d’immigració de nacionals de tercers països; la lluita contra el narcotràfic; la prevenció policial i la lluita contra el terrorisme per assegurar un major grau de seguretat per als ciutadans de la Unió; la lluita contra el frau econòmic transnacional, i la cooperació judicial en matèria civil i penal. El Tractat d’Amsterdam, signat el 2 d’octubre de 1997, reforma els tractats de la Unió i de creació, especialment en l’àmbit institucional, però no va ser capaç de resoldre les qüestions més problemà- tiques que comporta la futura ampliació de la Unió Europea, com ara la composició de la Comissió o la ponderació del vot entre els estats en el Consell. Finalment, el Tractat de Niça, de 2001, torna a modificar els tractats fundacionals i de la Unió per poder adaptar les institucions comunitàries en la perspectiva de l’ampliació de la Unió Europea als països de l’est d’Europa. 164 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.8. La Unió Europea El Consell Europeu de Laeken, reunit el desembre de 2001, va dictaminar que la Convenció sobre el Futur d’Europa presentés un projecte de tractat pel qual s’instituís una constitució per a Europa. La Convenció tenia per missió complir els quatre punts abordats per la Declaració de Niça sobre el futur de la Unió Europea. El treball de la Convenció queda reflectit en la fusió i reorganització dels tractats existents en forma de Projecte de Constitució, que dota la Unió Europea d’una única personalitat jurí- dica. La Constitució incorpora la Carta de drets fonamentals proclamada pel Consell Europeu de Niça. La Convenció va acordar una millora important de la naturalesa democràtica de la Unió. La Constitució incorporava un paper considerable del Parlament Europeu, i duplicava l’àmbit de legislació per code- cisió, que va passar a ser el procediment legislatiu normal de la Unió i una simplificació substancial dels procediments legislatius. Les competències de la Unió es van aclarir i classificar. No obstant això, el rebuig a la Constitució europea que van expressar els ciutadans de França i Holanda va situar la viabilitat d’aquesta norma bàsica en un escenari imprevisible. El Tractat de Lisboa de 2007, que fou ratificat per tots els estats membres i que entrà en vigor l’any 2009, manté la majoria dels avenços de la Constitució europea a favor d’una Unió més eficaç, més democràtica i més influent a escala internacional, però no recull cap referència al caràcter constitucional de la UE. Les innovacions principals són les següents: Presidència estable del Consell Europeu: dos anys i mig de durada amb possibilitat d’una reelecció. Reducció dels membres de la Comissió Europea, a partir de 2014. L’elecció del president de la Comissió es vincula als resultats de les eleccions europees. Nova composició del Parlament Europeu, que passava a tenir 751 diputats i Espanya mantenia els seus 54 escons. Actualment, però, amb la sortida del Regne Unit de la UE, el Parlament Europeu està format per 705 diputats, dels quals 59 corresponen a Espanya. Noves funcions de l’alt representant per a la Política Exterior i de Seguretat Comuna de la Unió Europea, que serà alhora mandatari del Consell per als Afers de Política Exterior i Defensa i vicepresident de la Comissió Europea, encarregat de les relacions exteriors. Comptarà amb el suport d’un Servei Europeu d’Acció Exterior. Nou sistema de doble majoria per a les votacions per majoria qualificada al Consell de la UE a partir de novembre de 2014: 55% dels estats membres i 65% de la població UE. Extensió del vot per majoria qualificada al Consell a gairebé 50 noves àrees, com ara en l’àmbit de l’Espai de llibertat, seguretat i justícia. Generalització del procediment de codecisió –és a dir, la necessitat d’acord entre el Consell i el Parlament– com a procediment legislatiu ordinari. Reforçament del paper del Parlament Europeu en matèria pressupostària. La UE tindrà personalitat jurídica pròpia. Es reconeix el valor jurídic vinculant de la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea, tot i que no s’integrarà al Tractat i no serà aplicable al Regne Unit ni a Polònia. S’estableixen noves disposicions relatives al diàleg de les institucions de la UE amb la societat civil, la possibilitat d’iniciativa legislativa ciutadana i una major participació dels parlaments nacionals a la UE. Es clarifiquen les competències de la Unió i es classifiquen en exclusives (unió duanera, normes de com- petència, política monetària, conservació dels recursos biològics marins en el marc de la política pesquera comuna i política comercial comuna), compartides i accions de suport, coordinació o complement. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 165  B.8. La Unió Europea Noves bases jurídiques en àmbits com ara energia, sanitat, turisme, política espacial, esport, cohesió territorial, protecció civil i serveis d’interès general. Noves disposicions en matèria de solidaritat energètica i canvi climàtic. Nous mitjans per dotar de coherència i unitat la política exterior i de seguretat comuna. Introducció d’una nova clàusula de solidaritat en cas d’atac terrorista o desastre natural. El gran espai de llibertat de circulació de persones, mercaderies i capitals que representa la Unió Europea no havia estat acompanyat d’una coordinació entre els diferents sistemes judicials de cada Estat membre, la qual cosa limitava l’acció de la Unió Europea contra xarxes de criminalitat interna- cionals, especialment contra la immigració il·legal i el tràfic d’éssers humans. Actualment, existeix el reconeixement de l’Oficina Europea de Policia (Europol), que pot donar suport a l’acció de les policies nacionals i obrir la possibilitat de crear una fiscalia europea, competent per cercar infractors, perse- guir-los i portar-los a judici. La Unió Europea ha creat la Xarxa Judicial Europea per combatre delictes greus com la corrupció o el tràfic de drogues, i disposa també de l’ordre europea de detenció, que substitueix els llargs processos d’extradició. Des de l’any 2001 existeix Eurojust com a òrgan de la Unió Europea encarregat de millorar l’eficàcia de les autoritats competents dels estats membres en la lluita contra la criminalitat organitzada trans- fronterera, ja que millora la coordinació entre elles. Des de l’1 de juny de 2021, és operativa la Fiscalia Europea, un òrgan independent de la Unió Europea encarregat d’investigar els delictes que atempten contra els interessos financers de la UE i d’exercir l’acció penal contra els seus autors i portar-los a judici, en particular en relació amb: el frau, la corrup- ció, el blanqueig de diners i el frau transfronterer en matèria d’IVA. Així mateix, les modificacions que introdueix el Tractat de Lisboa recullen íntegrament els avenços a favor d’una participació més àmplia de les regions a la UE, tal com va demanar el Govern català en les seves observacions, lliurades al Govern espanyol el 25 de juliol de 2007, en què els principals són els següents: – Respecte a la identitat nacional dels estats membres, inclosa l’autonomia regional i local. – Reconeixement de la diversitat cultural i lingüística com un dels objectius de la Unió i possibilitat de traduir els tractats a les llengües cooficials en un Estat membre. 2. L’ordenament jurídic comunitari: dret comunitari originari i dret derivat Les fonts del dret comunitari europeu es divideixen entre dret originari (o primari), format pels tractats constitutius de la Unió, i dret derivat (o secundari), constituït per tots els actes normatius dictats pels òrgans comunitaris. 2.1. El dret comunitari originari Per dret comunitari originari s’entén el conjunt de normes que formen els tractats internacionals que van crear inicialment les comunitats europees, així com tots aquells altres tractats que posteriorment els han anat modificant i que han conduït a la construcció de la Unió Europea. Aquest conjunt de tractats forma una espècie de constitució europea, en la mesura que actua com a norma fundacional de la Unió, en regula l’organització, el funcionament i les competències que té per transferència dels diversos estats sobirans que en formen part. D’aquesta manera, el dret comunitari originari ocupa un lloc preeminent en la jerarquia normativa de les fonts del dret comunitari, en la me- sura que preveu els diferents tipus de normes que els òrgans comunitaris poden dictar en exercici de les seves competències. 166 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.8. La Unió Europea Concretament, el dret comunitari originari està integrat pels tractats següents, que tenen eficàcia directa als estats membres de la Unió: – El Tractat constitutiu de la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer (CECA), signat a París el 18 d’abril de 1951. – El Tractat constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), signat a Roma el 25 de març de 1957. – El Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (EURATOM), signat a Roma el 25 de març de 1957. – El Tractat de Brussel·les, de 8 d’abril de 1965. – L’Acta Única Europea (AUE), signada a Luxemburg el 17 de febrer de 1986. – El Tractat sobre la Unió Europea - Tractat de Maastricht, signat el 7 de febrer de 1992. – El Tractat d’Amsterdam, signat el 2 d’octubre de 1997. – El Tractat de Niça, signat el 26 de febrer de 2001. – El Tractat de Lisboa, signat el 13 de desembre de 2007. 2.2. El dret comunitari derivat El conjunt d’actes adoptats per les institucions comunitàries per complir els objectius dels tractats constitueix el dret comunitari derivat. El caràcter derivat d’aquest dret resulta de la seva subordinació als tractats, ja que només es poden aprovar els actes previstos en aquests i d’acord amb el proce- diment prèviament fixat. Dins del dret comunitari derivat, es poden distingir els actes obligatoris i els actes no obligatoris. 2.2.1. Actes obligatoris Reglaments: són actes que tenen abast general, són obligatoris i directament aplicables a cada Estat membre. Això implica que els reglaments tenen com a destinataris tots els estats membres; que els es- tats no poden modificar-ne el contingut, atès el seu caràcter vinculant, i que l’aprovació del reglament per la institució comunitària competent i la seva publicació en el Diari Oficial de la Comunitat Europea com- porten que és directament aplicable en els estats membres sense necessitat de cap acte de recepció. Directives: són actes obligatoris que vinculen jurídicament el seu destinatari, però no tenen eficàcia jurídica immediata. Mitjançant les directives s’imposa als estats destinataris una obligació de resultat (aquests han d’assolir un determinat objectiu) i deixen a la seva elecció la manera i els mitjans per complir el que disposa la directiva. La directiva fixa un termini perquè els estats facin els actes dirigits a donar-hi compliment. Per tant, les directives no produeixen de manera immediata i directa un dret uniforme per a tots els estats membres, sinó que la seva finalitat és impedir que es produeixin diferèn- cies en els estats respecte a determinats objectius, i són els mateixos estats els que han de decidir com assoleixen aquests objectius. Decisions: són actes particulars, obligatoris per als seus destinataris, que poden ser estats mem- bres o persones físiques o jurídiques. Els seus efectes jurídics comencen a partir de la notificació als destinataris. 2.2.2. Actes no obligatoris Recomanacions: tracten d’orientar i promoure un determinat comportament. No tenen caràcter vin- culant per als seus destinataris. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 167  B.8. La Unió Europea Dictàmens: expressen un judici o valoració respecte a una determinada actuació d’un o més estats membres. No tenen efectes vinculants. 2.3. Relacions entre el dret comunitari i el dret dels estats membres Les relacions entre el dret comunitari i el dret dels estats membres es regeixen per tres principis: l’au- tonomia institucional, l’efecte directe i la primacia. 2.3.1. L’autonomia institucional Aquest principi significa que l’execució del dret comunitari pels estats membres s’ha d’adequar a les regles de dret intern respecte als òrgans competents i el procediment a seguir per a l’execució. En aquest sentit, a l’ordenament espanyol, l’execució del dret comunitari ha de respectar els criteris de repartiment competencial entre l’Estat i les comunitats autònomes, i l’execució correspon a l’òrgan que té la competència sobre la matèria a executar. 2.3.2. L’efecte directe En un sentit formal, l’efecte directe implica que les normes comunitàries no necessiten cap acte de recepció dels estats membres per integrar-se en el seu ordenament jurídic, sinó que la seva integració és directa. En un sentit material, l’efecte directe implica que les normes comunitàries creen directament drets i obligacions, i són aplicables directament pels tribunals dels estats membres en la resolució dels conflictes que se’ls plantegin. 2.3.3. La primacia La primacia de les normes comunitàries comporta que quan, per a la resolució d’un determinat su- pòsit, es constati que hi ha dues normes aplicables, una de comunitària i una altra d’interna, però que són contradictòries, s’ha d’aplicar la norma comunitària davant de la interna. Això no implica que la norma interna deixi de formar part de l’ordenament, sinó que no és aplicable en la resolució d’aquell supòsit. 3. Institucions comunitàries 3.1. El Consell de la Unió Europea El Consell és l’òrgan intergovernamental en què els membres representen els interessos del seu Estat dins l’àmbit de la Unió Europea. Està integrat per un representant de cadascun dels estats membres. Aquests representants actuen en nom dels governs dels seus estats, seguint les instruccions que els dicten. Els membres del Consell no són fixos, ja que, en funció dels assumptes a tractar, poden compa- rèixer diferents representants dels estats. Per tant, hi ha un únic Consell amb diferents composicions. Així, quan es tracten matèries generals o relatives als pilars governamentals, hi intervenen els ministres d’Afers Exteriors dels estats. Si es tracten matèries específiques, hi intervenen els responsables minis- terials d’aquestes matèries. La Presidència del Consell correspon rotativament, per un període de sis mesos, a cadascun dels estats membres. Les decisions del Consell s’adopten preferentment d’acord amb el principi de majoria qualificada, i s’introdueix un criteri ponderat mitjançant el qual s’assigna a cada Estat membre un nombre determinat de vots. Les competències del Consell són: 168 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.8. La Unió Europea a) Legislatives: té poders normatius, aprova les normes generals, com ara reglaments, directives o decisions. b) D’execució: li correspon l’execució normativa dels actes adoptats. c) De coordinació: té el poder de coordinació entre els estats membres i les comunitats. d) En matèria de relacions exteriors: el Consell, amb la Comissió, ha de garantir la coherència del conjunt de l’acció exterior de la Unió Europea. 3.2. La Comissió Europea La Comissió és un òrgan independent dels estats membres i la seva missió és protegir i vetllar pels interessos comunitaris. Està integrada per 27 membres, arran de la sortida del Regne Unit el 31 de gener de 2020. És un equip de comissaris, un per cada Estat, elegits per raó de la seva competència general, sempre que ofereixin garanties d’independència. Els governs dels estats membres, de comú acord, nomenen els membres de la Comissió prèvia aprovació de la composició pel Parlament de la Unió. Els components de la Comissió actuen amb independència dels estats i en defensa de l’interès general de la Unió. La Comissió actua d’acord amb el principi de col·legialitat, que implica que els acords s’adopten per majoria dels membres. Les competències de la Comissió són: a) D’iniciativa: els actes que aprova el Consell són a proposta de la Comissió. b) De control: ha de vetllar per l’aplicació dels tractats i de les disposicions adoptades en des- plegament d’aquests; pot perseguir les infraccions del dret comunitari. c) D’execució: en determinats sectors té l’execució de les normes adoptades pel Consell. 3.3. El Parlament Europeu El Parlament Europeu és la branca legislativa de la Unió Europea i una de les set institucions d’aquesta. El Parlament es compon de 705 membres (eurodiputats) en representació de tots els països de la Unió Europea. Amb anterioritat al Brexit, el Parlament comptava amb 751 eurodiputats però els escons es van redistribuir entre els països restants una vegada que el Regne Unit va abandonar la Unió formal- ment. Actualment, a l’Estat espanyol li corresponen 59 escons (prèviament a la sortida del Regne Unit, en tenia 54, nombre que s’incrementa a 59 amb la nova redistribució). Els escons del Parlament es distribueixen entre els estats membres d’acord amb criteris de propor- cionalitat en funció de la població. L’elecció dels parlamentaris es fa per sufragi universal directe en cadascun dels estats membres. Els diputats del Parlament s’agrupen en grups polítics per ideologies polítiques, no per nacionalitats. La regla general per a l’adopció de decisions és la majoria absoluta del nombre de vots emesos. Les competències del Parlament són: a) De control polític: li correspon el control i l’orientació de la Comissió. També pot controlar el Consell. b) Legislatives: mitjançant tres procediments: – Procediment de consulta: implica que en determinats supòsits el Consell ha de demanar un dictamen del Parlament per poder aprovar certes normes. – Procediment de codecisió: implica que l’aprovació de determinades normes es fa conjuntament entre el Parlament i el Consell. – Procediment de dictamen conforme: permet que el Parlament pugui vetar la decisió del Consell d’aprovar algunes normes. c) Pressupostàries: intervé en l’elaboració i execució del pressupost comunitari. Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 169  B.8. La Unió Europea 3.4. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea El Tribunal de Justícia és l’òrgan que garanteix la interpretació i aplicació del dret comunitari, i té un paper essencial en el desenvolupament de l’ordenament comunitari, atès que gran part de l’evolució d’aquest troba el seu fonament en decisions del Tribunal de Justícia. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea està format per dos òrgans: el Tribunal de Justícia pròpiament dit i el Tribunal General. El Tribunal de Justícia es compon de vint-i-set jutges (un per cada país) i onze advocats generals de- signats de comú acord pels governs dels estats membres entre personalitats que ofereixen garanties d’independència i que reuneixen les condicions necessàries per a l’exercici, en els seus països, de les més altes funcions jurisdiccionals o que siguin jurisconsults de reconeguda competència. Les com- petències del Tribunal de Justícia, entre d’altres, són: a) De control de les violacions del dret comunitari pels estats membres. b) De control de la legalitat de l’activitat o inactivitat de les institucions comunitàries. c) Del recurs de cassació contra les decisions del Tribunal de Primera Instància. d) D’emissió de dictàmens sobre la compatibilitat amb els tractats dels acords internacionals que vulgui concloure la Comunitat. e) De la qüestió prejudicial, quan un òrgan judicial d’un Estat membre que ha d’aplicar el dret comunitari en un litigi sol·licita al Tribunal de Justícia que es pronunciï sobre la interpretació del dret comunitari originari, o sobre la interpretació i validesa del dret comunitari derivat. Interpreta, per tant, la legislació europea i resol dubtes dels tribunals nacionals de cada Estat. El Tribunal General es compon de dos jutges per cada Estat membre. Els jutges són nomenats de comú acord pels governs dels estats membres, prèvia consulta a un comitè encarregat d’emetre un dictamen sobre la idoneïtat dels candidats. 3.5. Altres institucions comunitàries rellevants Cal esmentar també l’existència de les institucions següents: – Defensor del Poble d’àmbit europeu, intermediari entre els ciutadans i les institucions de la UE. – Banc Central Europeu, responsable de la política monetària europea. – El Comitè Econòmic i Social, que representa organitzacions socials i industrials. – El Comitè de les Regions, que representa les autoritats regionals i locals. – L’Institut Europeu de la Igualtat de Gènere, que ajuda les institucions europees i els estats membres a fomentar la igualtat de gènere en totes les polítiques comunitàries i nacionals i a lluitar contra la discriminació per raó de sexe. Idees força 1. La Unió Europea és una organització supraestatal, basada en la unitat política, econòmica i mo- netària, construïda mitjançant la signatura de diversos tractats internacionals entre els països que en formen part. 170 Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional B.8. La Unió Europea 2. El projecte inicial de comunitats europees no es conformava exclusivament amb la creació d’un únic espai econòmic, ni tampoc amb la presència dels estats signataris del Tractat de Roma de 1957, sinó que preveia la seva expansió en un doble sentit: ampliar el seu marc geogràfic amb la integració de nous estats, i aprofundir en les relacions entre els socis comunitaris per assolir una veritable unitat política, econòmica i monetària. 3. Les fonts del dret comunitari europeu es divideixen entre dret originari (o primari), format pels tractats constitutius de la Unió, i dret derivat (o secundari), constituït per tots els actes normatius dictats pels òrgans comunitaris. 4. El Consell de la Unió Europea és l’òrgan intergovernamental, en què els membres representen els interessos del seu Estat dins l’àmbit de la Unió Europea. Està integrat per un representant de cadascun dels estats membres. Les decisions del Consell s’adopten preferentment d’acord amb el principi de majoria qualificada, i s’introdueix un criteri ponderat mitjançant el qual s’assigna a cada Estat membre un nombre determinat de vots. 5. La Comissió Europea és un òrgan independent dels estats membres, i la seva missió és protegir i vetllar pels interessos comunitaris. Està integrada per vint-i-set membres, elegits per raó de la seva competència general sempre que ofereixin garanties d’independència. 6. El Parlament és l’òrgan que representa els pobles dels estats membres. Els escons es distribu- eixen entre els estats membres d’acord amb criteris de proporcionalitat en funció de la població. L’elecció dels parlamentaris es fa per sufragi universal directe a cadascun dels estats membres. 7. El Tribunal de Justícia és l’òrgan que garanteix la interpretació i aplicació del dret comunitari, i té un paper essencial en el desenvolupament del seu ordenament, atès que gran part de l’evolució d’aquest troba el seu fonament en decisions del Tribunal de Justícia. Glossari Acte de cessió de sobirania Ampliació de la Unió Europea Dictamen Drets de duanes Eficàcia jurídica Jurisconsults Organització supraestatal Política d’asil Tractat internacional Vetar Zona de lliure comerç Guia d’estudi per a l’ingrés a la PG-ME – Àmbit institucional 171