Anatomia de la Cavitat Abdominal PDF

BLOC 4: CAVITAT ABDOMINOPELVIANA CAPÍTOL 1: CAVITAT ABDOMINAL Regions i quadrants abdominopelvians Per facilitar la descripció de la ubicació dels diversos òrgans situats a la cavitat abdominopelviana, en anatomia s'utilitzen dues metodologies: La divisió de la cavitat en quatre quadrants. La...

BLOC 4: CAVITAT ABDOMINOPELVIANA CAPÍTOL 1: CAVITAT ABDOMINAL Regions i quadrants abdominopelvians Per facilitar la descripció de la ubicació dels diversos òrgans situats a la cavitat abdominopelviana, en anatomia s'utilitzen dues metodologies: La divisió de la cavitat en quatre quadrants. La divisió de la cavitat en nou regions. Quatre quadrants: Quadrant superior dret (QSD). Quadrant superior esquerre (QSE). Quadrant inferior dret (QID). Quadrant inferior esquerre (QIE). Nou regions: D'aquesta manera s'obté sempre de dreta a esquerra: A la part superior, les regions: - Hipocondri dret. - Epigastri. - Hipocondri esquerre. A la part central, les regions: - Flanc dret o regió lumbar dreta. - Regió umbilical o mesogastri. - Flanc esquerre o regió lumbar esquerra. A la part inferior, les regions: - Regió inguinal o fossa ilíaca dreta. - Hipogastri. - Regió inguinal o fossa ilíaca esquerra Límits de la cavitat abdominopelviana La paret de la cavitat abdominal està formada principalment per múscul; el component ossi només està representat per les cinc vèrtebres lumbars i els seus discos intervertebrals, la part superior dels ossos pelvians, una porció de les costelles 11a i 12a i l'apòfisi xifoide. Paret abdominal anterolateral: A la paret anterolateral podem trobar pell, fàscia i quatre músculs parells: L'oblic major o extern. L'oblic menor o intern. El recte major. El transvers de l'abdomen. Els dos oblics i el transvers són músculs plans amples, mentre que el recte és pla longitudinal i es troba en posició medial. Oblic major o extern: L'oblic major o extern és el múscul parell més superficial; és carnós a la part posterior i tendinós a la part anterior. Presenta fibres obliqües inferomedials. Té el seu origen a la cara externa i la vora inferior de les costelles 5a-12a, i s'insereix mitjançant tendó aponeuròtic a la línia alba i a la cresta ilíaca. Si actuen bilateralment, realitzen la compressió de l'abdomen i la flexió de la columna; mentre que si actuen unilateralment, fan la flexió lateral de la columna i la rotació d'aquesta. Oblic menor o intern: L'oblic menor o intern forma part de la capa intermèdia dels músculs abdominals. Es tracta d'un parell de músculs amples; cadascun forma una làmina muscular prima amb les fibres orientades de forma obliqua cap amunt i cap a dins. Té el seu origen en la cresta ilíaca, el lligament inguinal i la fàscia toracolumbar i s'insereix a nivell superior al cartílag de les costelles 7a-10a; a nivell medial, a la línia alba, on la seva aponeurosi forma la beina anterior dels rectes; i a nivell inferior, a la vora superior de la símfisi púbica. Realitza la mateixa acció que l'oblic major. Recte major: El recte major també està situat a la capa intermèdia de musculatura abdominal anterior; es tracta d'un múscul longitudinal, allargat i pla, situat a banda i banda de la línia alba. Té el seu origen al pubis i s'insereix al cartílag de les costelles 5a-7a i a l'apòfisi xifoide. Es caracteritza per presentar tres bandes fibroses anomenades interseccions tendinoses transversals. La seva funció principal és la de flexionar la columna vertebral i comprimir l'abdomen per ajudar en la defecació, la micció, l'espiració forçada i el part. Transvers de l'abdomen: El transvers de l'abdomen és el múscul parell pla més profund de la musculatura anterior de l'abdomen. Les seves fibres transcorren transversals a banda i banda de la paret abdominal. Ocupa la meitat lateral de la paret abdominal, per la qual cosa té el seu origen a la cresta ilíaca, el lligament inguinal, la fàscia toraco-lumbar i el cartílag costal de les costelles 5a-10a, i s'insereix a l'apòfisi xifoides, la línia alba i el pubis. La seva funció principal és la de comprimir l'abdomen. Paret posterior A la paret posterior de l'abdomen també hi trobem pell, fàscia, i destacarem dos músculs parells: el quadrat lumbar i el psoes ilíac. Quadrat lumbar: El quadrat lumbar és un múscul parell, aplanat i quadrilàter. Es troba situat anterior a la musculatura espinal; ocupa l'espai que existeix entre la costella 12a i la cresta ilíaca, i presenta tres tipus de fascicles: Iliocostals: s'originen a la cresta ilíaca i s'insereixen a la vora inferior de la costella 12a. Iliotransversos: s'originen a la cresta ilíaca i s'insereixen en les apòfisis transverses de L1-L4. Costotransversos: s'originen a les apòfisis transverses de L1-L4 fins a la vora inferior de la costella 12a. Quan actuen tots dos bilateralment, intervenen en la respiració forçada, mentre que, si intervenen unilateralment, participen en la flexió lateral de la columna. Psoes ilíac: El psoes ilíac és un múscul parell que, en realitat, està format per dos músculs: el psoes major i l'ilíac. El psoes major té el seu origen en les apòfisis transverses de les vèrtebres lumbars. L'ilíac s'origina a la fossa ilíaca i el sacre. Tots dos comparteixen, però, la inserció al trocànter menor del fèmur. La seva funció principal és la de flexionar la cuixa. Regió inferior: estret superior de la pelvis Per la part inferior, la paret abdominal continua amb la paret pelviana en el que es coneix com l'estret superior de la pelvis. Aquest està delimitat per estructures òssies que comprenen, per la part anterior, la símfisi púbica; per la part lateral, els coxals; i per la part posterior, el sacre. Peritoneu El peritoneu és la membrana serosa més gran del cos, que entapissa les parets de la cavitat abdominal (peritoneu parietal) i dels òrgans que conté (peritoneu visceral). Entre les dues capes de peritoneu existeix un petit espai, la cavitat peritoneal, que conté un fluid aquós la funció del qual és la de lubricar els diferents elements de la cavitat, permetent així un mínim lliscament de les vísceres entre elles. El peritoneu conté grans plecs al voltant de les vísceres, de manera que permet unir-les entre si i a la paret abdominal. Principalment es poden destacar cinc plecs: Lligament falciforme: uneix el fetge amb el diafragma i amb la paret anterior de l'abdomen. Epipló o oment major o gastrocòlic: és el més gran dels plecs peritoneals. Es troba anterior a l'intestí prim i l'envolta com si fos un davantal de greix; uneix l'estómac amb el còlon transvers. Conté una gran quantitat de teixit adipós, per la qual cosa, quan les persones guanyen molt de pes, aquesta quantitat augmenta i dona lloc a l'aspecte de “panxa cervesera”. Epipló o oment menor o gastrohepàtic: uneix l'estómac amb el fetge. Conté la vena porta i l'artèria hepàtica. Mesenteri: plec del peritoneu en forma de ventall; connecta diferents parts de l'intestí prim amb la paret abdominal posterior. Igual que l'epipló més gran, també conté una gran quantitat de teixit adipós, que pot augmentar en cas de sobrepès/obesitat; però en aquest cas, l'augment està associat a una major comorbiditat (més nombre de patologies associades i més gravetat). Mesocòlon: uneix el còlon a la paret posterior de l'abdomen. D'altra banda, l'existència del peritoneu ens permet diferenciar entre estructures: Intraperitoneals: aquelles que es troben completament recobertes pel peritoneu, de manera que presenten una estructura que els uneix a la paret posterior de la cavitat abdominal. Un exemple seria el fetge. Extraperitoneals: aquelles que no es troben recobertes en la seva totalitat pel peritoneu. Dins d'aquestes, diferenciem entre: - Retroperitoneals: es localitzen per darrere de la cavitat peritoneal. Un exemple d’aquestes serien els ronyons. - Infraperitoneals o subperitoneals: queden per sota de la cavitat peritoneal de la pelvis. Un exemple d’aquestes seria la bufeta urinària. CAPÍTOL 2: SOL PELVIÀ La pelvis La pelvis és una estructura osteomuscular amb forma de bol o embut, més ampla a la part superior i més estreta a la inferior. La pelvis està integrada per: Ossos: conformen l'estructura òssia anomenada cintura pelviana. Lligaments. Músculs: aquells que recobreixen la cavitat pelviana. La pelvis se situa de manera inferoposterior a l'abdomen i constitueix l'àrea de transició entre el tronc i els membres inferiors del cos humà. La cintura pelviana La cintura pelviana consta d'un anell complex compost per quatre ossos: Dos ossos ilíacs: que també reben el nom d'ossos coxals. El sacre: os format a partir de la fusió de les cinc vèrtebres sacres; forma part de la columna vertebral. El còccix: os format a partir de la fusió de les quatre vèrtebres coccígies. Com el sacre, també és part de la columna vertebral. Cada os ilíac posseeix tres característiques distintives que serveixen com a punts de referència per a descripcions addicionals: La cresta ilíaca: és la porció superior del maluc. L'acetàbul és una porció articular còncava on s'articula el fèmur. El forat obturador és un forat gran, triangular, que es troba sota l'acetàbul, tancat per un lligament anomenat membrana obturadora. L'os ilíac està format per tres ossos que es fusionen al nivell de l'acetàbul durant l'adolescència: l'ili, l'isqui i el pubis. Regions de la pelvis La pelvis es pot dividir en dues regions per al seu estudi anatòmic: La pelvis major (o pelvis falsa): se situa entre el sorgiment dels ossos ilíacs. Està envoltada per la porció superior de la cintura pelviana i conté les vísceres abdominals inferiors. La pelvis menor (o pelvis veritable): és més estreta i se situa de forma inferior a la més gran. Està envoltada per la porció inferior de la cintura pelviana que proporciona el marc esquelètic de la cavitat pelviana i el perineu. Les dues regions de la pelvis estan separades per un marge rodó anomenat vora pelviana o vora estreta superior. La vora estreta inferior de la pelvis es correspon amb la vora delimitada per l'obertura inferior de la cavitat pelviana, el marc ossi de la qual està definit pel pubis, l'isqui i el còccix. Dimorfisme sexual de la pelvis La pelvis és la part de l'esquelet en què s'aprecien diferències més grans entre homes i dones pel fet que s'hi allotja l'aparell reproductor. Per identificar el sexe d'unes restes òssies, per exemple, els científics forenses es concentren sobretot en la pelvis. La pelvis femenina està adaptada a les necessitats de l'embaràs i el part: és més ampla i superficial, i té els estrets superior i inferior més llargs, així com les ales de l'ili més obertes per permetre el pas del cap del nounat. L'arc púbic femení és més rodó. La pelvis masculina, en canvi, és més robusta que la femenina, a causa de les forces exercides sobre els ossos per músculs més pesants. L'arc públic presenta una forma de cor. El sòl pelvià o perineu El sòl pelvià o perineu és la regió anatòmica formada pel conjunt de parts toves que tanquen cap avall el fons de la pelvis menor, donant suport als òrgans de la cavitat abdominopelviana. Els límits ossis del perineu són els següents: Límit anterior: símfisi púbica. Límit posterior: sacre-còccix. Límits laterals: espina ciàtica. Si es traça una línia horitzontal imaginària entre les espines ciàtiques, el perineu es divideix en dues regions triangulars: Triangle o perineu urogenital: a la part anterior. Triangle o perineu anal: a la part posterior. Capes musculars del sòl pelvià El perineu està constituït per tres compartiments formats per músculs o fàscies que, de la part més superficial a la més profunda, són: Espai perineal superficial. Compartiment mitjà. Diafragma pelvià. Espai perineal superficial: Aquesta capa més superficial conté tres músculs: Isquiocavernós exerceixen la funció de mantenir l'erecció del penis o el clítoris en comprimir les estructures profundes de l'origen i forçar l'entrada de sang al cos. Bulboesponjós, en els homes forma una beina al voltant de la base del penis, i en les dones envolta la vagina com uns parèntesis. El múscul bulboesponjós serveix per expel·lir orina residual de la uretra després que s'hagi buidat la bufeta i ajudar en l'erecció del penis o del clítoris. Als homes, les contraccions espasmòdiques expel·leixen semen durant l'ejaculació, mentre que en les dones constrenyen l'orifici vaginal i expel·leixen secrecions de les glàndules vestibulars majors. Perineal transvers superficial és un múscul amb desenvolupament feble i no sempre és present. Els dos primers exerceixen funcions sexuals primàries. Compartiment mitjà: Al compartiment mitjà, una fulla triangular prima, que abasta el triangle urogenital, és coneguda com a diafragma urogenital. El diafragma urogenital està constituït per una membrana fibrosa i dos o tres músculs: Múscul perineal transvers profund. Esfínter uretral extern. Múscul compressor de la uretra (només en les dones). El múscul perineal transvers profund, com la seva contrapart superficial esmentada, presenta un desenvolupament feble. L'esfínter uretral extern i el múscul compressor de la uretra serveixen per ancorar el cos perineal al pla mitjà, mentre que aquest, al seu torn, ancora altres músculs pelvians. Tant l'esfínter uretral extern com el múscul compressor de la uretra serveixen per retenir l'orina a la bufeta fins que es buida de manera voluntària. Per contra, el triangle anal només disposa d'un múscul en aquest nivell: l'esfínter anal extern. L'esfínter anal extern permet la retenció de la femta al recte fins que es buida de manera voluntària. Diafragma pelvià: El component més profund, el diafragma pelvià, està integrat per dos parells de músculs: l'elevador de l'anus i el coccigi. L'elevador de l'anus forma gairebé tot el sòl pelvià, constituït per tres músculs. L'iliococcigi és el múscul més ampli i triangular, i ocupa la major part. Aquest sorgeix d'un arc tendinós que forma el marge medial de la fàscia sobre el múscul obturador intern. En sentit medial i anterior a aquest, es troba un parell de músculs estrets, el pubococcigi i el puborectal, sorgits del pubis, i flanquegen la uretra, el recte i (en les dones) la vagina. El múscul coccigi, que s'estén des de l'espina ciàtica al còccix i forma gairebé una quarta part del diafragma pelvià, es troba en sentit posterior a l'elevador. La funció del múscul coccigi és complementària a la del múscul elevador de l'anus. Els músculs elevadors de l'anus esquerre i dret convergeixen en el cos anococcigi fibrós, que s'insereix al còccix. Els músculs elevadors de l'anus exerceixen diverses funcions. Serveixen per: comprimir el conducte anal i reforçar l'esfínter anal extern i l’uretral; donar suport a l'úter i a altres vísceres pelvianes, i ajudar en l'expulsió de la femta. Els moviments verticals que provoquen afecten les diferències de pressió entre les cavitats abdominal i toràcica i, per tant, ajuden en la respiració profunda. CAPÍTOL 3: APARELL DIGESTIU Tub digestiu El tub digestiu és un conducte que s'estén des de la boca fins a l'anus, i consta de les parts següents: boca, faringe, esòfag, estómac, intestí prim i intestí gruixut. L'interior del tub, la seva llum, s’anomena lumen; i les parets tenen la peculiaritat que, des de l'esòfag inferior fins a l'anus, estan formades per una estructura bàsica de quatre capes: Mucosa. Submucosa. Muscular. Serosa. Mucosa La mucosa és la capa més interna del tub digestiu; consta d’una membrana epitelial que està en contacte directe amb el contingut del tub digestiu; una capa de teixit connectiu, la làmina pròpia i una capa de musculatura llisa, la muscular de la mucosa. A la làmina pròpia hi ha una gran quantitat de capil·lars sanguinis a través dels quals els nutrients comencen el seu recorregut cap a la resta de parts del cos; també hi ha molts vasos limfàtics associats a la mucosa, que proporcionen protecció impedint el pas de patògens. Submucosa La submucosa és la capa de teixit connectiu que connecta la mucosa amb la capa muscular. Conté molts vasos sanguinis que permeten que els nutrients segueixin el seu recorregut cap a la resta del cos, així com una gran quantitat de vasos limfàtics. Aquesta capa també es troba innervada pel plexe submucós o plexe de Meissner amb neurones motores, que controlen les cèl·lules secretores del tub digestiu, i neurones sensitives, que responen a determinats compostos dels aliments i a la distensió de les parets del tub digestiu. Muscular La capa muscular, a la boca, la faringe, la part superior de l'esòfag i a l'esfínter anal conté musculatura esquelètica que permet la deglució voluntària dels aliments. La resta del tub digestiu conté musculatura llisa disposada generalment en dues capes, una externa de fibres longitudinals i una interna amb fibres circulars. Entre les dues capes musculars hi ha el plexe mientèric o plexe d'Auerbach, que forma part de l’SNE amb neurones motores que controlen la motilitat, també anomenada peristaltisme, del tub digestiu. Serosa La serosa és la capa més externa que envolta els òrgans del tub digestiu, també coneguda com a peritoneu visceral. Està formada per una capa de teixit connectiu i una capa de teixit epitelial que secreta un líquid aquós, el qual permet el lliscament dels òrgans entre ells sense friccions. Com a peculiaritat destacaríem que l'esòfag no té serosa. Boca La boca està formada per les galtes, que donen forma a les parets laterals, el paladar dur i el tou, que formen el sostre de la cavitat, i la llengua, que recobreix la part inferior. L'obertura de la boca està envoltada per uns plecs carnosos anomenats llavis, i és on trobem el múscul orbicular dels llavis. La cavitat bucal pròpiament dita es troba limitada, anteriorment, per les dents i les genives i, posteriorment, per la gola. El paladar és una paret que separa la cavitat bucal de la cavitat nasal. Gràcies a ell, els processos de masticació i respiració es poden donar simultàniament a les seves respectives cavitats. El paladar dur és la part anterior, i està format pels ossos maxil·lar i palatí. El paladar tou, la part posterior, és muscular; a la vora lliure hi ha l'úvula, una estructura muscular que durant la deglució evita l'entrada d'aliments i líquid a la cavitat nasal. A la boca s'inicia la digestió mecànica dels aliments amb la masticació, procés pel qual la llengua i les dents trituren els aliments convertint-los en una massa tova anomenada bol alimentari. D'altra banda, també s'inicia la digestió química dels aliments (midó) quan aquests es barregen amb les secrecions de les glàndules salivals i linguals. Faringe La faringe, formada principalment per musculatura esquelètica i mucosa, es pot subdividir en tres parts: la nasofaringe, l'orofaringe i la laringofaringe. La nasofaringe està implicada en el procés de la respiració, per això no la tractarem en aquest capítol. L'orofaringe és la part de la faringe més propera a la boca; mentre que la laringofaringe és la més propera a l'esòfag. Esòfag L'esòfag consisteix en una estructura cilíndrica d'uns 25 cm de longitud que s'estén des de la laringofaringe fins a l'estómac, travessant el mediastí i el diafragma a través del hiat esofàgic. Està situat posterior a la tràquea i anterior a la columna vertebral. Als dos extrems de l'esòfag, la capa muscular es condensa i forma dos esfínters: L'esfínter esofàgic superior (EES) de musculatura esquelètica. L'esfínter esofàgic inferior (EEI) de musculatura llisa. El primer regula l'entrada del bol alimentari des de la laringofaringe, i el segon regula el pas del bol cap a l'estómac. A l'esòfag se secreta moc, que ajuda a l'avenç del bol cap a l'estómac mitjançant moviments peristàltics. Estómac Com que la deglució dels aliments és un procés més ràpid que la seva digestió, cal que es puguin emmagatzemar perquè el seu processat tingui lloc. L'estómac funciona com una càmera de mescla i un dipòsit de retenció. L'estómac es troba per sota del diafragma i ocupa part de l'epigastri, el mesogastri i l'hipocondri esquerre. Es podria descriure com una dilatació del tub digestiu amb forma de “J” que connecta l'esòfag amb l'intestí prim. Podem diferenciar quatre regions principals: El càrdies: envolta l'obertura superior de l'estómac i està seguit de l'EEI. El fundus: és la porció que resta superiorment i cap a l'esquerra del càrdies. El cos: és la porció central de l'estómac i la més gran. El pílor: se subdivideix en dues parts; l'antre, que seria la proximal, i el conducte pilòric, la distal. A l'estómac trobem les quatre capes que hem descrit a l'inici del capítol, però algunes presenten peculiaritats. En el cas de la mucosa, es tracta d'una capa de cèl·lules epitelials no ciliades que formen uns replegaments anomenats criptes gàstriques. Al fons d'aquestes criptes es troben les glàndules gàstriques, encarregades de secretar els sucs gàstrics cap a l'estómac i la gastrina cap a la sang. En el cas de la muscular, a més de les dues capes de musculatura habituals, a l'estómac trobem una tercera capa encara més profunda amb les fibres en disposició obliqua. A l'estómac continua la digestió mecànica mitjançant la contracció peristàltica de la seva musculatura. D'altra banda, també segueix la digestió química en barrejar-se el bol amb els sucs gàstrics, passant així a una consistència líquida; continua la digestió del midó, i comença el gruix de la digestió química dels lípids i les proteïnes. En aquest punt, el bol passa a anomenar-se quim i l'absorció de nutrients és escassa, ja que les parets de l'estómac són impermeables a la majoria de substàncies. Intestí prim L'intestí prim és l'estructura que connecta l'estómac amb l'intestí gruixut. L'intestí prim descriu nombroses sinuositats dins de la cavitat abdominal, amb una distribució aparentment anàrquica. Es divideix en tres regions: El duodè és la més curta de les tres, ja que fa uns 25 cm. La part central és el jejú, d'aproximadament 1 m de longitud. La part més distal és l'ili, d'uns 2 m de longitud, que connecta amb l'intestí gruixut mitjançant l'esfínter ileocecal. A la paret de l'intestí prim també podem trobar les quatre capes característiques del tub digestiu. En aquest cas, la mucosa i la submucosa es repleguen sobre si mateixes formant unes estructures anomenades plecs circulars. Al seu torn, la mucosa forma unes projeccions digitiformes conegudes com vellositats intestinals. La funció dels plecs circulars i les vellositats és augmentar la superfície d’absorció intestinal. Intestí gruixut L'intestí gruixut és la darrera part del tub digestiu. Podem diferenciar-ne quatre regions principals: Cec: es podria descriure com un petit sac d'uns 6 cm de longitud on desemboca l'ili a través de l'esfínter ileocecal, també trobem l'apèndix, un vestigi de l'evolució que actualment s'ha vist que podria jugar un paper en la defensa de l'organisme gràcies als ganglis limfàtics que conté. Còlon: és la porció més llarga de l'intestí gruixut, que se subdivideix en quatre porcions: - El còlon ascendent, que segueix una trajectòria cap amunt pel costat dret de l'abdomen i quan arriba a la superfície inferior del fetge realitza un gir pronunciat cap a l'esquerra, que es coneix com a flexura còlica dreta. - A la flexura còlica dreta s'inicia el còlon transvers, que creua l'abdomen fins arribar per sota de la melsa, on descriu un altre gir pronunciat cap a l'esquerra, de manera que l'intestí gruixut queda encarat cap avall. Aquest gir rep el nom de flexura còlica esquerra. - El còlon descendent segueix a continuació inferiorment fins a arribar a la cresta ilíaca del maluc esquerre, on descriu un nou gir a l'esquerra menys pronunciat, convertint-se en el còlon sigmoide. - El còlon sigmoide és la darrera porció del còlon. El còlon sigmoide té forma de “S” i continua cap a la línia mitjana fins al recte, a l'alçada de la vèrtebra S3, aproximadament. Recte: és un conducte d'uns 15 cm de longitud situat anterior al sacre i al còccix que continua amb el conducte anal Conducte anal: trobem l'esfínter anal intern, amb musculatura llisa, i l'esfínter anal extern, amb musculatura esquelètica. L'obertura del conducte anal a l'exterior s'anomena anus. De la mateixa manera que a l'intestí prim, a l'intestí gruixut també podem trobar les quatre capes característiques del tub digestiu. En aquest cas, destacarem que l'epiteli de la mucosa conté principalment cèl·lules absortives, i cèl·lules caliciformes. Els moviments peristàltics al còlon reben el nom de batut haustral, i faciliten l'avenç del contingut intestinal cap al recte. Òrgans digestius accessoris Dins dels òrgans accessoris podem diferenciar aquells que estan implicats en la digestió mecànica dels aliments: dents i llengua; i els que estan implicats en la digestió química: glàndules salivals, pàncrees, fetge i vesícula biliar. Implicats a la digestió mecànica Dents: Les dents estan encaixades al maxil·lar i la mandíbula. En una dent diferenciem tres parts: L'arrel: és la part més interna i per on transcorren els vasos sanguinis i els nervis de la dent. El coll: és la part mitjana. La corona: és la part més externa de la dent, la que queda visible per sobre de la geniva. La corona és recoberta per una capa d'esmalt. Llengua: La llengua és una estructura formada per musculatura esquelètica situada a la base de la cavitat bucal. La seva funció principal és la de situar de forma adequada els aliments a la cavitat bucal per poder mastegar-los i forçar el seu pas a la part posterior de la boca per tal de deglutir-los. A la part superior de la llengua i als laterals trobem les papil·les gustatives, i les glàndules linguals, que secreten part de la saliva, moc i lipasa lingual. Implicats en la digestió química Glàndules salivals: Les glàndules salivals són les estructures encarregades de produir la saliva. A la cavitat bucal tenim diverses glàndules, totes elles secreten una quantitat petita de saliva a la cavitat bucal, per la qual cosa es podrien anomenar glàndules salivals menors. La major aportació de saliva la duen a terme tres parells de glàndules salivals més grans: Les paròtides, situades de forma inferior i lateral a les orelles. Les submandibulars, ubicades a la base de la cavitat bucal per sota de la mandíbula. Les sublinguals, inferiors a la llengua i superiors a les glàndules submandibulars. Pàncrees: El pàncrees es podria descriure com una glàndula retroperitoneal que s'encarrega de produir el suc pancreàtic. El pàncrees es localitza darrere de la curvatura més gran de l'estómac. Es divideix en tres parts: Cap: correspon a la porció més ampla de l'òrgan. Cos: és la part central. Cua: és la porció més distal al cap, situada a l'esquerra i lleugerament superior a aquesta, recolzada sobre el duodè. El suc pancreàtic s'aboca al duodè a través de dos conductes: el pancreàtic i l'accessori. El pàncrees s'estructura en àcins, unes agrupacions glandulars que formen el 99 % del pàncrees, aquests conformen el pàncrees exocrí i secreten el suc pancreàtic. L'1 % restant el formen els illots pancreàtics o de Langerhans, que conformen el pàncrees endocrí i secreten hormones. Fetge: El fetge presenta dues cares, la diafragmàtica i la visceral. A la cara diafragmàtica es pot veure com el lligament falciforme separa el lòbul dret del lòbul esquerre. Des de la cara visceral, es poden apreciar dues subdivisions del lòbul dret: El lòbul caudat, a la part superior de lòbul, delimitat pel lligament falciforme, la vena cava inferior i la vena porta. El lòbul quadrat, delimitat pel lligament falciforme, la vena porta i la vesícula biliar. Pel que fa a la seva estructura, tradicionalment s'ha dividit el fetge en lobels hepàtics com a unitat funcional. Aquesta estructura es caracteritza per presentar una forma hexagonal al centre de la qual trobaríem una vena central o centrolobel·lar, i emplenant l'espai cap a la perifèria de l'hexàgon tindríem els hepatòcits i els sinusoides hepàtics. En tres de les cantonades del lobel hepàtic es troba el que es coneix com la tríada portal. El fetge exerceix moltes funcions vitals: Participa en la secreció de les sals biliars. Emmagatzema glucogen, triglicèrids, vitamines i minerals. Metabolitza fàrmacs i hormones. Activa la vitamina D, necessària per a l'absorció del calci. Vesícula biliar: La vesícula biliar està situada en una depressió del lòbul dret del fetge, al costat del lòbul quadrat, i sobresurt lleugerament per la vora inferior del fetge. La funció principal de la vesícula biliar és la d’emmagatzemar i posteriorment secretar la bilis produïda pels hepatòcits. La bilis produïda al fetge és transportada gràcies als canalicles biliars que la drenen cap als conductes biliars de les tríades hepàtiques; d'allà va cap als conductes hepàtics dret i esquerre. Aquests dos conductes es fusionen en un d’únic anomenat conducte hepàtic comú, que s'uneix al conducte cístic de la vesícula biliar en un conducte denominat colèdoc, el qual permet que la bilis se secreti directament al duodè. CAPÍTOL 4: APARELL DIGESTIU Ronyons Anatomia externa dels ronyons Els ronyons són òrgans parells de color vermellós i amb forma de mongeta, situats de manera retroperitoneal a la regió posterior de l'abdomen. S'ubiquen de forma lateral a la columna vertebral, entre la T12 i la L3, amb una protecció parcial de la part superior per les costelles 11a i 12a. El ronyó dret està desplaçat pel fetge, per la qual cosa aquest se situa de forma lleugerament inferior respecte del ronyó esquerre, aproximadament 3 cm. Els ronyons són allargats de dalt a baix i plans de forma anteroposterior. Cada ronyó presenta dues cares convexes (anterior i posterior), dues vores còncaves (externa i interna) i dos extrems o pols (superior i inferior). A la vora còncava interna, orientada cap a la columna vertebral, es localitza l’hil renal; es tracta d'una escotadura medial per on l'urèter emergeix des de l'interior del ronyó. El segment superior de l'hil s’anomena suprahiliar; i el segment inferior, subhiliar. Cada ronyó està embolcallat per tres capes de teixit: Càpsula renal: és la capa més profunda, formada per teixit connectiu dens irregular. El seu paper és mantenir la forma del ronyó i oferir protecció contra traumatismes. Càpsula adiposa: és la capa intermèdia, formada per teixit adipós, i presenta un gruix variable. Manté els ronyons en la seva posició a la cavitat abdominal; també ofereix protecció. Fàscia renal: és la capa superficial, formada per teixit connectiu dens irregular. Es tracta d'un embolcall fibrós format per la làmina anterior i la làmina posterior, que serveixen com a mitjà de fixació a la cavitat abdominal. Relacions anatòmiques dels ronyons Les relacions anatòmiques de la cara anterior dels dos ronyons es donen mitjançant diverses estructures, i són diferents per a cadascun. Algunes d'aquestes estructures estan separades del ronyó per una capa del peritoneu, mentre que d'altres estan en contacte directe amb el ronyó. Posteriorment, els dos ronyons es relacionen amb estructures similars. Anatomia interna del ronyó Es distingeixen dues regions ben diferenciades: la regió superficial, de color vermell pàl·lid, anomenada escorça renal, i la regió profunda, de color vermell fosc, anomenada medul·la renal. L'escorça renal és una àrea relativament estreta i contínua de textura llisa que envolta totalment la medul·la renal. L'escorça renal s'estén des de la càpsula renal fins a la frontera amb la medul·la renal i es prolonga cap a la cara interna del ronyó dividint la medul·la en conjunts discontinus de teixit en forma piramidal. A la medul·la renal, la base de cada piràmide està orientada cap a l'escorça renal, mentre que el vèrtex de cada piràmide està orientat cap a la pelvis renal i l’hil renal. En aquest vèrtex de la piràmide es localitza la papil·la renal, punt en què desemboquen els conductes papil·lars. Des de la papil·la renal, el fluid filtrat per les nefrones passarà cap al calze menor i, d'aquí, cap al calze major. Des del calze major, el fluid passarà per la pelvis renal per desembocar a l'urèter. El conjunt d'una piràmide amb la porció subjacent de còrtex renal i la meitat de cada columna que trobem a banda i banda de la piràmide donen lloc al que es coneix com a lòbul renal. Nefrona La nefrona és la unitat funcional dels ronyons. Cada nefrona està formada pel corpuscle renal i un túbul renal on es bolca el filtrat glomerular. Al seu torn, al túbul renal podem descriure diferents seccions segons va entrant el filtrat glomerular: Túbul contort proximal. Nansa de Henle. Túbul contort distal. El corpuscle renal està format per: El glomèrul. La càpsula glomerular o càpsula de Bowman. Com es pot deduir de l’estructura del corpuscle renal, la irrigació sanguínia del ronyó és molt important, i està íntimament associada a la nefrona. De forma senzilla, el plasma sanguini es filtra a la càpsula glomerular i el filtrat passa al túbul renal. La primera secció és el túbul contort proximal, la secció següent és la nansa de Henle i, finalment, el túbul contort distal. Irrigació sanguínia dels ronyons A causa de la funció d'eliminació de restes, els ronyons tenen una irrigació sanguínia abundant. Dins del ronyó, l'artèria renal es divideix en diverses artèries segmentàries, que irriguen diferents seccions o àrees del ronyó. Al seu torn, cada artèria segmentària se subdivideix en diverses branques, les quals ingressen al parènquima i travessen les columnes renals entre els lòbuls renals com a artèries interlobulars. A la base de la piràmide, les artèries interlobulars s'arquegen i reben el nom d'artèries arciformes, ramificant-se en artèries radiades corticals, que ingressen al còrtex renal, on es ramifiquen en arterioles aferents. Cada nefrona rep una arteriola aferent que aportarà sang als capil·lars glomerulars, els quals formaran el glomèrul. Aquí es filtra una part important de la sang per començar el procés de formació de l'orina. Després, aquests capil·lars es fusionen per formar les arterioles eferents, que irriguen un segon llit de capil·lars (capil·lars peritubulars), que envolten els túbuls de la nefrona. A partir d'aquests capil·lars, comença la part venosa de la circulació sanguínia renal: els vasos van formant cada vegada venes més grans invertint el trajecte que havien fet els vasos arterials per desembocar a la vena renal. Urèter Quan l'orina arriba als calzes majors, que s'uneixen entre ells formant la pelvis renal, passarà cap als urèters per ser conduïda a la bufeta. Igual que els ronyons, la seva disposició és retroperitoneal. Els urèters són uns conductes musculars de paret gruixuda, a la part superior, tenen continuïtat amb la pelvis renal, una estructura en forma d'embut al si renal. Aquí és on es descriu la unió ureteropelviana, que es correspon amb el primer estrenyiment de l'urèter. Els urèters baixen en situació retroperitoneal, descrivint un segon estrenyiment quan creuen els vasos sanguinis ilíacs a la vora de la pelvis, i un darrer estrenyiment en el seu pas a través de la bufeta. Quan els urèters arriben a la bufeta, es corben en direcció medial i adopten una trajectòria obliqua cap a la part posterior de la bufeta. Bufeta La bufeta és un òrgan de l'espai infraperitoneal i és l'element més anterior de les vísceres pelvianes. Quan és buida, se situa íntegrament en la cavitat pelviana; en canvi, s'expandeix en sentit superior cap a l'abdomen quan és plena. Es tracta d'un òrgan muscular buit i distensible situat a la cavitat pelviana de forma posterior a la símfisi púbica. A l'interior es descriuen dues parts: Cos: part principal especialitzada en l'emmagatzematge de l'orina. Coll: envolta l'origen de la uretra. Es descriuen diferències de la disposició anatòmica entre la bufeta masculina i la femenina. En l'home, la bufeta és anterior al recte, vesícules seminals i conductes deferents, i se situa per sobre de la pròstata i el sòl pelvià. En la dona, se situa de forma anterosuperior al coll de l'úter, i la resta descansa sobre la vagina. Configuració externa de la bufeta La bufeta presenta una forma piramidal inclinada, per la qual cosa descansa en una de les vores. Podem distingir: Una cara superior coberta pel peritoneu. Dues cares inferolaterals orientades cap a la pelvis òssia o dues cares anteroinferiors. Una cara posterior o posteroinferior, que presenta una forma triangular. En la dona és anterior a la vagina. En l'home és anterior al recte. Configuració interna de la bufeta La paret de la bufeta està formada per tres capes, que, des de la llum de la bufeta cap a l'exterior, s'organitzen en: Mucosa: és la capa interna. Està formada per epiteli de transició que permet l'estirament. Múscul detrusor: es localitza per damunt de la capa mucosa. Està format per tres capes de múscul llis. Al coll de la bufeta, al voltant de l'obertura de la uretra, la capa de musculatura llisa circular forma l'esfínter uretral intern, localitzat per sota de l'esfínter uretral extern. Adventícia: és la capa més superficial. Es tracta d'una capa de teixit connectiu que continua amb el dels urèters i que cobreix la part posterior i inferior de la bufeta. A la paret posterior de la bufeta, just a sobre del coll, es localitza una petita àrea triangular anomenada trígon. Es tracta d'una estructura triangular on els vèrtexs corresponen a les dues banyes posteriors, que contenen les dues desembocadures uretrals, i a la banya anterior, que conté l'obertura uretral interna. Uretra La uretra comunica la bufeta amb l'exterior; es descriuen diferències entre la uretra femenina i la uretra masculina. Uretra femenina La uretra femenina és un òrgan d'uns 4 cm de longitud que se situa darrere de la símfisi púbica, entre el clítoris i la vagina, seguint una trajectòria obliqua anteroinferior. L'orifici uretral extern és l'obertura de la uretra cap a l'exterior, i se situa entre el clítoris i la vagina. Uretra masculina La uretra masculina és un òrgan d'uns 20 cm de longitud. El recorregut va des del coll de la bufeta, travessant la pròstata i avançant cap als músculs perineals profunds i l'extrem del penis. En aquest cas, no només serveix per eliminar orina, també és la porció que permet la secreció de semen. La uretra masculina consta de quatre porcions: Porció intramural: inici de la uretra que se situa a la paret de la bufeta. Porció prostàtica: des del coll de la bufeta travessant la pròstata per la part medial. Es troba envoltada per un anell de fibres musculars llises de l'esfínter llis de la uretra. Porció membranosa: està envoltada per l'aponeurosi mitjana del perineu i per l'esfínter estriat de la uretra. Porció esponjosa o peniana: quan penetra a la beina erèctil que l'envolta fins al final. Es relaciona anatòmicament amb els cossos cavernosos, vasos sanguinis i nervis del penis. CAPÍTOL 5: APARELL REPRODUCTOR Aparell reproductor masculí L'aparell reproductor masculí està format per: Testicles. Sistema de conductes. Glàndules sexuals accessòries. Estructures de suport. Testicles Els testicles són un parell de glàndules que presenten una forma oval ubicades a l'escrot i que són les encarregades de la producció dels espermatozoides. Els testicles estan recoberts parcialment per una membrana serosa, anomenada túnica vaginal, que deriva del peritoneu. Cap a l'interior de la túnica vaginal, el testicle està envoltat per la túnica albugínia, una càpsula fibrosa blanca formada per teixit connectiu dens irregular que es projecta cap a l'interior formant parets que divideixen el testicle en uns 200 a 300 compartiments interns anomenats lobels. A cada lòbul es descriuen d'un a tres túbuls en espiral anomenats túbuls seminífers, en els quals té lloc l'espermatogènesi o formació d'espermatozoides. La pressió generada pel contingut dels túbuls seminífers permet que els espermatozoides accedeixen a l'epidídim. Els túbuls seminífers contenen les cèl·lules espermatogèniques i les cèl·lules de Sertoli. Una característica important de les cèl·lules de Sertoli és que s’uneixen entre elles mitjançant unions estretes formant una barrera hematotesticular, de manera que permeten separar físicament l'exterior i l'interior del túbul seminífer, mantenint la integritat dels gàmetes. Escrot: L'escrot és una estructura de sustentació dels testicles que presenta una forma de sac; aquest consisteix en pell laxa i una capa subcutània subjacent que penja des de l'arrel del penis. Externament, l'escrot es visualitza separat en dues parts laterals gràcies a la cresta mitjana o rafe. Internament, la paret escrotal divideix l'escrot en dos compartiments, de manera que cadascun conté un testicle. Formant part de la paret escrotal, així com de la capa subcutània de l'escrot, es localitza el múscul dartos. Associat a cada testicle se situa el múscul cremàster, un múscul esquelètic que envolta els testicles. La funció d'aquests músculs és regular la temperatura testicular. Conductes de l'aparell reproductor masculí Epidídim: L'epidídim és un òrgan que, com el seu nom indica, es localitza per sobre dels testicles. Es tracta d'un túbul contort situat a la vora superoposterior de cada testicle, amb una morfologia que recorda el signe de puntuació coma i que conté una capa de múscul llis. Des dels conductes eferents del testicle, el semen en formació passa a la porció superior de l'epidídim o cap. El cos és la porció mitjana, i a l'extrem distal se situa la cua, que continuarà amb el conducte deferent. Durant el recorregut dins de l'epidídim, els espermatozoides maduren, cosa que implica que adquireixen motilitat i la capacitat de fecundar un oòcit. Conducte deferent: El conducte deferent és un tub muscular; des de la cua de l'epidídim, el conducte deferent puja per la vora posterior de l'epidídim, cap a la regió anterior de la bufeta urinària. Després d'un petit recorregut relativament horitzontal, inicia el seu descens: gira sobre l'urèter i passa de manera propera a la superfície posterior de la bufeta, acabant en una porció dilatada que rep el nom d'ampul·la i es localitza entre la bufeta i la pròstata. El conducte deferent està format per tres capes de múscul llis, de les quals dues mostren les fibres musculars amb orientació longitudinal i una amb orientació circular. La contracció de la musculatura durant l'erecció permet impulsar els espermatozoides des de l'epidídim fins a la uretra. Cordó espermàtic: El cordó espermàtic és una estructura de sustentació de l'aparell reproductor masculí que puja des de l'escrot, el qual permet la connexió dels testicles amb l'abdomen. Cada cordó espermàtic conté un conducte deferent, l'artèria testicular, venes que drenen els testicles, nervis autònoms, vasos limfàtics i el múscul cremàster. Conductes ejaculadors: Cada testicle està dotat d'un conducte ejaculador, format per la unió del conducte de la vesícula seminal i l'ampul·la del conducte deferent. Els conductes ejaculadors travessen la regió anteroinferior de la pròstata i acaben a la uretra prostàtica. La funció d'aquests conductes és l'expulsió dels espermatozoides, cap a la uretra durant l'ejaculació, permetent així la sortida del semen cap a l'exterior. Uretra: En els homes, la uretra és el conducte terminal compartit entre els aparells reproductor i urinari, ja que serveix com a via de pas tant per al semen com per a l'orina. Es tracta d'un conducte que se subdivideix en quatre parts: Porció intramural. Uretra prostàtica. Uretra membranosa o intermèdia. Uretra esponjosa. En el seu recorregut, la uretra travessa la pròstata, els músculs profunds del perineu i el penis: La porció intramural és l'inici de la uretra, que se situa a la paret de la bufeta. La uretra prostàtica és la porció proximal de la uretra masculina, que discorre a través de la pròstata. La uretra membranosa és la porció mitjana i curta envoltada per l'esfínter extern de la uretra. Aquesta porció de la uretra travessa els músculs profunds del perineu. La uretra esponjosa discorre a través del penis per desembocar a l'orifici extern de la uretra. Glàndules sexuals accessòries Els espermatozoides que han estat generats, madurats, emmagatzemats i mobilitzats a través dels diferents conductes de l'aparell reproductor masculí estan acompanyats per una porció líquida, anomenada líquid seminal, segregada pels túbuls seminífers i les glàndules sexuals accessòries, formant el que es coneix com a semen. La funció principal del semen és actuar com a mitjà de transport dels espermatozoides, contenir nutrients per a la seva viabilitat i conferir protecció davant d'un entorn àcid. El semen presenta un pH lleugerament alcalí, cosa que li permet contrarestar el pH àcid que es troba tant a la uretra masculina com al tracte reproductor femení. Vesícules seminals: El parell de vesícules seminals són unes estructures situades entre la bufeta i el recte. Aquestes glàndules s'encarreguen de segregar un líquid alcalí i viscós que ajuda a neutralitzar l'entorn àcid tant de la uretra masculina com del tracte reproductor femení. La composició de les secrecions de les vesícules seminals consta de: Fructosa. Prostaglandines. Proteïnes coagulants. Pròstata: La pròstata és una glàndula única que es localitza envoltant la uretra prostàtica, per la qual cosa la morfologia s'assembla a una rosquilla. La secreció prostàtica té un pH lleugerament àcid i un aspecte lletós. Aquesta conté diverses substàncies, com l'àcid cítric, diferents enzims proteolítics i plasmina seminal. Glàndules bulbouretrals: Les glàndules bulbouretrals se situen per sota de la pròstata, una a cada costat de la uretra membranosa, i els seus conductes desemboquen a la porció proximal de la uretra esponjosa. La mida és similar a la d'un pèsol. Aquestes glàndules segreguen un líquid alcalí dins de la uretra que protegeix el pas dels espermatozoides en neutralitzar els àcids de l'orina a la uretra. Penis El penis constitueix l’estructura de suport que conté la uretra; presenta una forma cilíndrica i es distingeixen l'arrel, el cos i el gland: L'arrel és la porció proximal del penis i es localitza al compartiment superficial del perineu, unint el penis a aquest. L'arrel conté la base del cos esponjós i els pilars del penis, unes porcions separades i estretes dels cossos cavernosos situats al cos del membre. El cos és la porció principal i intermèdia del penis. Està format per tres masses de teixit erèctil (dos cossos cavernosos i un cos esponjós) protegides per tres capes de fàscia: la túnica albugínia, la fàscia profunda del penis i la fàscia superficial del penis. - Els cossos cavernosos del penis se situen de forma dorsolateral. - El cos esponjós conté la uretra esponjosa i la manté oberta durant l'ejaculació. El gland és la porció distal del penis, una àrea lleugerament engrandida i amb forma de gla. Dins el gland, la uretra distal s'engrandeix i forma una ranura terminal anomenada orifici uretral extern. Cobrint el gland es troba el prepuci. Aparell reproductor femení Els òrgans de l'aparell reproductor femení inclouen: Ovaris, Trompes uterines, Úter, Vagina, Òrgans genitals externs (vulva). Ovaris Els ovaris són un parell de glàndules amb morfologia i mida similar a una ametlla sense closca. Funcionalment són els encarregats de la formació dels gàmetes i de l'alliberament d'hormones com la progesterona i els estrògens. Els ovaris se situen entre la paret lateral de la pelvis i l'úter, per sota de les trompes uterines. Aquesta posició està mantinguda per diferents lligaments: Lligament ample: és un plec del peritoneu parietal. Lligament ovàric: fixa els ovaris a l'úter. Lligament suspensori: adhereix els ovaris a la paret pelviana. Igual que s'ha descrit per a pulmons o ronyons, als ovaris també hi trobem un hil com el punt d'entrada i sortida per als vasos sanguinis i els nervis, i on es fixa el mesoovari. Trompes uterines Les trompes uterines són dos tubs d'uns 10 cm de llarg que s'estenen des de l'ovari i, en forma d'embut, es van estrenyent fins a desembocar a les parets superolaterals de l'úter. Anatòmicament, a les trompes uterines es descriuen diferents porcions: Infundíbul: és l'extrem adjacent a l'ovari que acaba amb un conjunt de projeccions digitiformes denominades fímbries. El moviment permet que l'oòcit secundari alliberat per l'ovari accedeixi a l'interior de la trompa uterina. Ampul·la: des de l'infundíbul, la trompa uterina s'estén cap a la regió medial i, eventualment, cap avall. Es tracta de la porció més llarga i ampla de la trompa uterina. És en aquesta porció on amb més freqüència es produirà la fecundació. Istme: és la porció restant de trompa uterina que s'uneix a l'úter, i es caracteritza per presentar una paret més gruixuda. Independentment de les parts anatòmiques descrites, les funcions de les trompes uterines són: Proporcionar un entorn adequat que permeti als espermatozoides fecundar l'oòcit secundari ovulat. Transportar l'oòcit secundari ovulat o el zigot cap a l'úter. Úter L'úter és l'òrgan on es produeix la implantació del zigot i, per tant, on es desenvolupa el fetus durant l'embaràs. Durant els cicles menstruals, si no hi ha implantació, l'úter és la font del flux menstrual. L'úter és un òrgan muscular buit que presenta una forma de pera invertida i unes dimensions variables, sent més gran en dones que han estat recentment embarassades i més petites durant la menopausa. Està parcialment cobert pel peritoneu i ubicat ben endins de la cavitat pelviana, entre la bufeta i el recte, suspès en el lligament ample i subjecte lateralment pel lligament ovàric. Normalment, l'úter es troba en posició d'anteversió i anteflexió. Anatòmicament, l'úter es divideix en tres parts principals: Fons: porció superior amb forma de cúpula i que se situa de manera superior a les trompes uterines. Cos: porció principal de l'úter connectada a les trompes uterines a través de les banyes uterines. Al seu interior se situa la cavitat uterina. - Entre el cos i el coll de l'úter es localitza l'istme. Coll: porció inferior de l'úter que s'obre a la part superior de la vagina. La porció interna del coll rep el nom de canal cervical. El coll uterí consta de dos orificis: - Orifici intern, que s'obre a la cavitat uterina. - Orifici extern, que s'obre a la vagina. Vagina La vagina és un canal fibromuscular que s'estén des del coll de l'úter fins a la vulva, de manera posterior a la bufeta i la uretra, i de manera anterior al recte. A nivell intern, la mucosa vaginal constitueix una sèrie de plecs transversals anomenats plecs vaginals. La vagina és la via de sortida del flux menstrual i del fetus durant el part, així com el receptacle del penis durant el coit. Vulva La vulva està formada pels genitals externs femenins: mont del pubis, llavis majors, llavis menors, clítoris, vestíbul i bulb del vestíbul. Mont del pubis: La mont del pubis és una prominència adiposa coberta de pell i pèl púbic que se situa de forma anterior a la símfisi púbica i als orificis vaginal i uretral. Llavis majors: Els llavis majors són dos plecs cutanis coberts de pèl púbic que s'estenen des del mont del pubis fins al perineu, essent la part més lateral de la vulva. Els llavis majors contenen abundant teixit adipós, glàndules sebàcies i sudorípares. La fenedura que hi ha entre els llavis majors rep el nom de fenedura vulvar o fenedura pudenda. Llavis menors: De forma medial als llavis majors es descriuen dos plecs cutanis més petits que constitueixen els llavis menors. Aquests es troben envoltant el vestíbul de la vagina i, a diferència dels majors, no tenen pèl púbic ni greix, i presenten poques glàndules sudorípares. Per contra, contenen moltes glàndules sebàcies encarregades de produir tant substàncies antimicrobianes com lubricació durant la relació sexual. Clítoris: El clítoris és un òrgan erèctil situat a la comissura anterior dels llavis majors i envoltat per la part anterior dels llavis menors. Es tracta d'una massa cilíndrica petita, en què es distingeix: El cos: format per dos cossos erèctils petits o cossos cavernosos i dos punts d'unió o pilars. El gland: que correspon a la porció més exposada. Vestíbul de la vagina: El vestíbul de la vagina es descriu com la regió entre els llavis menors, on localitzem: L'himen. L’orifici vaginal. L'orifici uretral extern. Les obertures dels conductes de diverses glàndules, encarregades de segregar moc i altres substàncies necessàries per a la lubricació de la vulva i la vagina durant l'acte sexual: - Glàndules parauretrals. - Glàndules vestibulars majors. Bulb del vestíbul: A cada cantó del vestíbul de la vagina, i per sota dels llavis, es localitza un teixit erèctil subcutani que rep el nom de bulb del vestíbul. Els dos bulbs s'uneixen davant de l'orifici uretral. Gràcies a la irrigació del teixit erèctil del bulb del vestíbul, aquest s'infla per la major aportació de sang durant l'excitació sexual, estrenyent- se l'orifici vaginal i exercint pressió sobre el penis durant el coit. Mama femenina La mama femenina és considerada tant part del sistema tegumentari com de l'aparell reproductor femení. Les mames es troben a la paret toràcica anterior. L'àrea ocupada per la mama d'una dona adulta s'estén sobre la caixa toràcica des de la 3a fins a la 7a costella, i des de l'estern medialment fins a la línia axil·lar mitjana lateralment. Cada glàndula mamària és una glàndula composta per 10-12 glàndules simples. La superfície de la mama presenta una àrea hiperpigmentada, anomenada arèola, que envolta una altra àrea en relleu coneguda com a mugró, en el vèrtex del qual s'obre la desembocadura dels conductes galactòfors. Estructures homòlogues dels aparells reproductors femení i masculí Tenint en compte la funció principal dels dos aparells reproductors, es dedueix que hi ha paral·lelismes funcionals en relació amb els diferents components d’ambdós aparells reproductors. Alguns components de l'aparell reproductor femení o masculí són homòlegs, ja que comparteixen un mateix origen embrionari.