UNITAT 1 → EL PROJECTE FILOSÒFIC PDF

BLOC 1 → QUÈ ÉS L’ÉSSER HUMÀ? UNITAT 1 → EL PROJECTE FILOSÒFIC Sessió 1 Què és la filosofia? Així com la ciència és el que fan els científics o l’esport el que fan els esportistes, la filosofia és, d’entrada, el que fan els filòsofs. Però qui és filòsof, i què fa, quan fa de filòsof? «Filosofia...

BLOC 1 → QUÈ ÉS L’ÉSSER HUMÀ? UNITAT 1 → EL PROJECTE FILOSÒFIC Sessió 1 Què és la filosofia? Així com la ciència és el que fan els científics o l’esport el que fan els esportistes, la filosofia és, d’entrada, el que fan els filòsofs. Però qui és filòsof, i què fa, quan fa de filòsof? «Filosofia» és un mot compost a partir de dues paraules gregues: SOFIA significa «saviesa» i FILO deriva del verb «PHILÉO», que significa «estimar com a amic». L’etimologia del mot ens diu que el filòsof estima o busca l’amistat de la saviesa. Entenem per saviesa no només un coneixement enciclopèdic (l’ordinador no és savi), sinó també un saber què fer amb aquest coneixement. El filòsof és doncs aquell que vol saber com és la realitat i què fer amb la seva vida. El filòsof no és, doncs, un savi, sinó algú que desitja arribar a ser savi. És important fer l’observació que, en un primer moment, filosofia no remet a un coneixement sinó a un sentiment, a una predisposició o a una actitud davant de la saviesa. La saviesa és, per tant, l’objecte del desig de qui filosofa més que no pas una realitat; és, així doncs, la finalitat que mou el filòsof en la seva activitat: no pas una possessió, sinó un projecte. En què consisteix aquest projecte? Què entenem per savi? I per què ser savi és alguna cosa desitjable? Desitgem sempre les coses que no tenim i considerem bones. Si ser savi ens apareix com un bé, la mancança de saviesa ha de ser viscuda forçosament com un mal. Però quan prenem consciència d’aquesta mancança? En quina vivència estranya s’encén el nostre desig d’arribar a saber? Quin és el sentiment que inicia l’activitat filosòfica? Plató (427-347 aC) defineix aquest sentiment com a thaumazein, una emoció que es desplega entre la sorpresa i l’admiració davant l’espectacle d’un món que se’ns desvetlla com a nou i meravellosament misteriós. En aquest sentit, el filòsof és aquella persona que accepta la invitació a endinsar-se en els seus secrets. Heidegger (1889-1976) i els existencialistes en general, per una altra banda, diuen que són les situacions existencials límit, l’angoixa de veure com els nostres esquemes previs no ens orienten en una nova situació dificultosa, allò que ens aboca a la reflexió filosòfica, sent la consciència de la nostra pròpia mortalitat la situació límit per excel·lència. Allò que cerca el filòsof, és a dir, la saviesa, no pot entendre’s com un coneixement fred i neutral al qual arribem a través de la curiositat. La saviesa desperta dolor, amor i anhel, ja que promet revelar els secrets més íntims del nostre entorn. Es tracta més aviat d’un coneixement transformador que modifica la nostra visió del món, de nosaltres mateixos i la nostra actitud davant la vida. Per tant, qui accepta el repte de filosofar està obert a canviar, a posar en dubte totes aquelles creences que configuren el seu món i la imatge de si mateix. L’activitat filosòfica exigeix coratge i valentia per assumir la incertesa que sorgeix en descobrir la fragilitat d’aquelles certeses que ens donaven seguretat fins al moment de qüestionar-les. Exercici 1.1 Has sentit abans aquesta necessitat de conèixer la realitat i/o saber quina acció prendre amb la teva vida? Què et va abocar a pensar-hi detingudament, el thaumazein platònic o l’angoixa heideggeriana? Desenvolupa la teva resposta. Fi de la sessió 1 Sessió 2 Com acabem filosofant? La decepció originària (part I) Anem a fer un recorregut més profund i detallat cap a aquell moment en el que comença el projecte filosòfic en cadascú de nosaltres. El relat dels orígens Qui recorda el dia que va néixer? Els orígens personals són confusos perquè es perden en la memòria, i tot sovint el que prenem pels nostres orígens és més aviat el relat que n’han fet els altres, començant pel que en fa la família. La consciència dels nostres propis orígens depèn en bona part de les explicacions d’altres. La comprensió que tenim de nosaltres mateixos, de la nostra pròpia història personal, és, en bona part, una reconstrucció a partir de la memòria dels altres. I si això ens passa amb els nostres propis orígens, què haurem de dir dels orígens de la nostra família, del nostre poble o del conjunt dels éssers humans? I què direm dels orígens del món? En un sentit metafòric, gairebé podem dir que hem sortit al món dues vegades: la primera, quan vam nàixer, i la segona, quan vam prendre consciència del món i de nosaltres mateixos. Jo no hi era, i ara hi soc. Però algun dia moriré: ara hi soc, però no sempre hi seré. Som al món, però no sempre hi hem estat i tampoc no hi serem pas sempre. Però, què és el món? El món és el lloc/realitat on vivim, però, ens satisfà aquesta definició? És suficient per entendre el món en la seva plenitud? No, caldrà més investigació. Exercici 1.2 a) Què t’han explicat de quan vas néixer? b) Quins són els records més antics que tens? c) Fins a quina generació de la teva família tens records? d) La vida que tens ara és la que t’imaginaves que tindries quan eres més petit? Per què sí o per què no? Fi de la sessió 2 Sessió 3 Com acabem filosofant? La decepció originària (part II) Desig, espera i expectatives El món és canviant, de manera que l’esforç d’anar coneixent-lo per a adaptar-nos-hi i per a intervenir-hi durarà tota la vida. Però també la nostra vida és canviant, perquè, almenys en cert sentit, la vida que tinc ara no serà la mateixa vida que tindré sempre. Tot moment present és provisional, i per això mateix els projectes i les expectatives constitueixen elements essencials i constitutius de la vida de les persones. Si dediquem el nostre treball a un objectiu, com, per exemple, arribar a ser metges o advocats, és perquè desitgem assolir aquest objectiu; i si el desitgem, és perquè esperem que la seva consecució ens donarà una vida més feliç i satisfactòria, una vida plena. El desig i l’espera (o les expectatives) són components essencials de la condició humana perquè vivim en el temps, és a dir, perquè som mortals. Disposem d’una quantitat limitada de temps per a fer alguna cosa amb la nostra vida. Si disposéssim d’un temps infinit, cap decisió no seria urgent, perquè sempre estaríem a temps de rectificar. Però, amb un temps limitat, de vegades sentim que en el que decidim ara està en joc alguna cosa que pot arribar a ser irreversible. D’aquesta manera, la nostra vida es desplega a partir de la comprensió que tenim de nosaltres mateixos i del món, però també a partir de les nostres expectatives pel que fa a nosaltres mateixos i al món. 2.4 Les expectatives en la percepció del valor de les coses El mal que tenen les expectatives és que de vegades es veuen defraudades. Si, per exemple, ens han parlat molt bé d’una pel·lícula de manera insistent, ens pot passar que, en veure-la, ens sentim decebuts: la pel·lícula no està a l’altura de les expectatives que els altres havien generat en nosaltres. En contrapartida, quan anem al cinema sense saber massa quina pel·lícula anem a veure i, per tant, sense gaires exigències preconcebudes, tot sovint la pel·lícula anem a veure i, per tant, sense gaires exigències preconcebudes, tot sovint la pel·lícula ens sorprèn i ens agrada més del que hauríem pensat, precisament perquè ens ha acabat agradant més del que ens esperàvem. Amb el món i amb la vida de vegades passa com amb les pel·lícules o moltes altres coses. Les nostres expectatives en bona part són fruit del que ens han explicat els altres i, malauradament, no sempre es compleixen. Exercici 1.3 a) Creus que es pot establir una diferència entre el desig i l’expectativa? b) Podem desitjar alguna cosa que no esperem? c) Podem esperar alguna cosa que no desitgem? Posa’n un exemple. Fi de la sessió 3 Sessió 4 Com acabem filosofant? La decepció originària (part III) La decepció en l’origen de la filosofia Ja que la realitat de vegades ens desenganya, com podem saber que la nostra comprensió habitual del món i de la vida i les expectatives que posem en el món i en la vida i que orienten les nostres decisions no són un engany? Hem dit que, d’entrada, la visió que tenim de totes les coses està molt determinada pel que ens n’han dit els altres. No cal pensar que els altres ens hagin volgut enganyar. N’hi ha prou d’adonar-se que ells mateixos podrien estar equivocats o es podrien enganyar per a comprendre que potser caldrà sotmetre a examen totes les opinions rebudes a fi d’assegurar-nos que no ens estem enganyant. La filosofia és l’esforç de comprendre bé el món en la seva globalitat per a poder-nos-hi orientar d’una forma clara. Qui creu que ja entén bé el món no farà filosofia, perquè es pensa que ja posseeix l’únic guany que la filosofia podria proporcionar-li. Només entra en la filosofia qui pateix una decepció o un desengany: qui, com sigui, pren consciència que les coses i un mateix no són pas el que a simple vista semblen. En l’origen de la filosofia hi ha sempre, doncs, una decepció. Provem de caracteritzar aquesta decepció considerant les dues actituds bàsiques que una persona pot prendre amb relació al món i a la vida: l’actitud natural i l’actitud teòrica. La història de Caín i Abel és ben coneguda: Caín, el pagès, sent gelosia del seu germà Abel i el mata. El més interessant d’aquesta interpretació de William Blake és que posa en escena també els pares dels dos germans. Observeu la cara d’Adam (el pare) i la de Caín (el germà que fuig): totes dues tenen la mateixa expressió de sorpresa i d’horror. Mentre fuig, Caín prova de fugir de si mateix. No solament el món o les coses ens deceben: nosaltres mateixos tot sovint també ens decebem. Quan llegim aquesta història, només l’entendrem bé si acceptem la possibilitat que nosaltres mateixos podríem ser Caín i no Abel, que en determinades circumstàncies podríem deixar-nos portar per la gelosia i el ressentiment fins al punt de cometre un crim, però que és en les nostres mans que això no passi. Qui es pensa ser absolutament bo, qui no preveu la possibilitat de decebre’s a si mateix, no entendrà la pregunta filosòfica, perquè no sentirà la necessitat de sotmetre a examen la pròpia vida i el món. Exercici 1.4 a) Quines coses t’han decebut a la vida? b) En quina ocasió t’has sentit decebut amb tu mateix? c) Les decepcions escrites, han estat prou fortes per a canviar la teva opinió sobre alguna cosa o sobre les persones en general? Fi de la sessió 4 Sessió 5 Com acabem filosofant? La decepció originària (part IV) La presa de consciència i la noció d’actitud Tota decepció és una presa de consciència que les coses no sempre estan a l’altura de les nostres expectatives i que no sempre són el que semblen. Si allò que esperem del futur és una vida feliç, si n’esperem una vida plena, aleshores la possibilitat de realització del nostre desig més essencial rau sobretot en el fet que no visquem enganyats. El sol fet de prendre consciència d’això implica que prenguem una actitud nova respecte del món i de nosaltres mateixos. És l’actitud teòrica per excel·lència: la filosofia. En la situació dels éssers humans en el món hi ha sempre dos components: un és la situació objectiva com a tal i l’altre, la manera com aquesta situació afecta subjectivament cadascú i la resposta personal que hi dona. Quan ens referim, no a la manera com ens prenem un fet determinat, sinó a la manera com ens prenem habitualment les coses, diem que tenim una determinada actitud davant el món, una determinada actitud davant la vida. Per actitud entenem aleshores la manera d’estar o de trobar-se en el món. Vista així, referida al conjunt d’una vida, podem distingir entre dos tipus d’actitud: l’actitud natural i l’actitud teòrica. Exercici 1.5 Llegeix el següent fragment i respon la pregunta: Suposem un vaixell ple de passatgers. Suposem que, en un moment donat, el vaixell s’enfonsa. Des del punt de vista estrictament objectiu, la situació és la mateixa per a tot el passatge: tots estan a punt de naufragar. Si ho pensem bé, però, la situació és completament diferent per a un passatger que sigui conscient d’aquest fet que per a un passatger que no en tingui consciència. Això ens alliçona d’una cosa ben remarcable: el fet de ser conscients de la nostra situació objectiva ja fa que ens trobem en tota una altre situació. El passatger inconscient no s’angoixarà, perquè no sabrà que està perdent la vida, i viurà tranquil fins al moment de la seva mort. Per contra, el passatger conscient, sabedor de la imminència de la seva mort, potser plorarà, o tindrà un darrer pensament per als seus fills, o pregarà, o lluitarà fins a la mort contra la seva sort inevitable o, fins i tot, potser, acabarà salvant la vida! Aquest segon pot decidir, i per això és més lliure que el primer; però el privilegi té un preu: s’ha d’enfrontar a la veritat, i això de vegades angoixa. a) De quina manera s’assembla la situació d’aquests passatgers al vaixell amb la nostra vida diària? Desenvolupa la teva resposta, tot establint paral·lelismes. b) Per què creus que el text diu que aquell que ha pres consciència és més lliure? Hi estàs d’acord? Fi de la sessió 5 Sessió 6 Com acabem filosofant? La decepció originària (part V) L’actitud natural i l’actitud teòrica L’actitud natural Naixem en un món fet pel conjunt de les generacions que ens precedeixen, i els nostres pares, a través de l’educació, ens ensenyen a anar pel món. La nostra primera presència en el món es pot resumir, doncs, en l’expressió «ja estem embarcats»: hi ha un munt de coses que ja funcionen d’una manera determinada, que ens hem de trobar fetes. Quan ens relacionem així amb les coses, des de la seguretat que ens dona el costum en el tracte amb les coses, es diu que estem en actitud natural. En aquesta actitud, ens sentim segurs en el món perquè sabem sempre què hem de fer i perquè les coses que necessitem per a fer en cada cas el que volem són allà, a l’abast de la mà, per a satisfer-nos. Som en el món i volem fer coses en el món. Aquest «ser en el món» que vol fer-hi coses dona ja sempre com a sobreentès aquest conjunt d’interessos i motivacions, és a dir, en actitud natural, els nostres objectius ja venen donats i ens dirigim cap a ells en pilot automàtic. Però, ja sigui per una fascinació amb les coses noves del món (aquell thaumazein platonià) o per una decepció amb expectatives no complertes, o per una consciènciació de la nostra mortalitat, l’actitud natural es trenca i ja no podem continuar actuant sense qüestionar-nos profundament com és el món que ens envolta i què hem de fer-hi. L’actitud teòrica Quan el món se’ns fa estrany, ja no sabem què fer. La nova actitud amb les coses ja no consisteix a fer coses amb aquestes, sinó que consisteix en una mirada atenta per a comprendre-les. Aquí l’objectiu primer ja no és la utilitat, sinó la comprensió. Si abans fèiem servir les coses sense pensar-hi, ara hi pensem però sense fer-les servir. Si, així doncs, l’actitud natural es manté ancorada en les motivacions i interessos, en aquesta nova actitud ens en desprenem i provem de guanyar una mirada desinteressada: una que ens mostri les coses tal com són, independentment del que ens convingui. Doncs bé, en grec «mirar atentament» es diu THEORÉIN, i d’aquesta paraula deriva el mot teoria. És per això que aquesta nova actitud s’anomena «actitud teòrica». En l’actitud teòrica interroguem les coses, provem d’entendre-les, precisament perquè les coses han deixat de servir els nostres objectius immediats i se’ns resisteixen. En efecte, el món se’ns resisteix (ens decep i ens sorprèn) i és per això que ens sentim cridats a vèncer aquesta resistència: a entendre’l per a reconciliar-nos-hi. El món, doncs, s’ha fet problemàtic, i el seu caràcter problemàtic inicia un procés de pregunta i de recerca en què les coses ja no són estris al nostre servei, sinó problemes que es fan objecte de la nostra consideració. I és en aquesta actitud teòrica on neix el projecte filosòfic. Exercici 1.6 a) Què diferencia el desig de “viure aclarit” respecte a la resta de desitjos i interessos personals? Fi de la sessió 6 Sessió 7 Com es filosofa bé? En aquesta voluntat de saviesa, de viure aclarit, de saber què fer, les persones ens farem preguntes. Tothom es fa preguntes en algun moment de la seva vida, tant si són complicades com de fàcil resolució. Això és filosofar? Certament, el fet de fer-nos una pregunta ens encamina cap a la filosofia, però encara no ho és ben bé, perquè això demana una metodologia o un procés més profund, si volem que la recerca valgui la pena. Com a activitat de pensament, la filosofia és una forma de reflexió que arrenca d’una actitud radical de qüestionar-nos sobre els àmbits de la realitat que ens disposem a explorar. Processos de l’activitat filosòfica Problematitzar Qüestionar i posar en dubte les nostres creences. Disposar- nos a explorar i desemmascarar els prejudicis i les idees preconcebudes d’un discurs sobre un determinat àmbit de la realitat.  Conceptualitzar Definir amb claredat els termes que emprem, defugir les ambigüitats i les imprecisions, delimitar i ordenar les idees que configuren la nostra visió sobre el món o sobre la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Analitzar Distingir les idees principals i les idees secundàries d’un críticament discurs i identificar la manera com estan connectades. Reconèixer problemàtiques filosòfiques en un text i establir comparacions entre diferents idees i marcs conceptuals. Argumentar Adoptar una posició davant un tema controvertit i defensar- la amb arguments lògics i dades contrastades. Assumir la màxima que només es pot acceptar aquella afirmació que vingui acompanyada de bones raons. Dialogar Contrastar les nostres idees, estar oberts a canviar d’opinió si no som capaços de mantenir els arguments amb els quals defensem les nostres creences, escoltar activament i respectar les opinions dels altres. Exercici 1.7 Digues en quines d’aquestes situacions s’està posant en pràctica una capacitat filosòfica, i identifica de quina es tracta: - Quan ens referim al coneixement racional parlem del fet pròpiament humà. - No tinc gaire clar que això sigui cert. - No hi ha evidències de l’existència de Déu, per tant, no hi crec. - Quin és el teu punt de vista sobre la naturalesa humana? Som bons o dolents per naturalesa? - La idea principal del text és la defensa de la llibertat. Fi de la sessió 7 Sessió 8 Les branques de la filosofia Depenent de l’aspecte de la realitat/món/vida que estigui estudiant, a la filosofia se li ha donat un nom diferent. Igual que a la ciència la biología estudia una cosa i la química una altra, a la filosofia també hi ha branques o disciplines.  Metafísica La filosofia és una disciplina amb milers d’anys, i, abans que el model materialista es tornés paradigmàtic i la ciència el mètode idoni per estudiar aquesta realitat, la gent creia que existien coses més enllà d’allò material, com ara l’ànima, Déu, o estructures de la realitat en general. Avui en dia la metafísica està bastant abandonada. Són preguntes metafísiques… → Per què existeix una cosa enlloc del no-res? → Què diferencia allò que existeix d’allò que no existeix? → Déu existeix? → És la realitat el que sembla o vivim en un món d’aparences? Epistemologia Anomenada també teoria del coneixement, és la disciplina que planteja qüestions relatives al coneixement. Per exemple, es pregunta sobre les condicions que fan possible el fet de conèixer, però també s’ocupa de desvetllar-ne els límits i els criteris que permeten considerar vàlides les nostres creences. En definitiva, l’epistemologia es planteja qüestions sobre què podem conèixer o com podem saber que allò que coneixem és cert. Són preguntes epistemològiques… → Quina és la font del coneixement? → Què és la veritat? → Pot l’ésser humà assolir el coneixement veritable? → Podem distingir la veritat de l’error? Lògica És l’àmbit de la filosofia que s’ocupa de l’estudi dels raonaments. N’analitza els elements i determina les estructures que fan que un argument estigui ben construït i que, per tant, sigui vàlid. Són preguntes de la lògica… → Quina estructura ha de tenir un argument perquè el pensament que expressa sigui vàlid? → Quines estructures de raonament són fal·laces i, per tant, no vàlides? → És possible representar la totalitat dels nostres pensaments a través d’un llenguatge formal? → Quines eines tenim per descobrir els arguments falsos i les mentides? Antropologia filosòfica És la disciplina que estudia l’ésser humà des de diverses perspectives. A partir de la nostra dimensió biològica, cultural i simbòlica intenta arribar a una definició global d’allò que som en tant que éssers humans. Pretén discernir què ens identifica i ens diferencia de la resta d’éssers vius. Alhora, també examina les qüestions sobre el valor i el sentit dels éssers humans. Són preguntes d’antropologia filosòfica… → Què és el que compartim i el que ens diferencia com a éssers humans? → Què ens diferencia dels animals? → Té cap sentit o propòsit l’existència humana? → Què és més essencial en l’ésser humà, la raó o l’emoció? Ètica Correspon a la branca de la filosofia que reflexiona sobre la moral, és a dir, les diferents creences al voltant del concepte del bé, el qual determina quines accions poden ser considerades bones o correctes. L’ètica qüestiona els valors i les normes que determinen la nostra manera d’entendre allò que està bé d’allò que està malament i que orienta les nostres accions. Són preguntes ètiques… → Què és el bé? → Com hem d’actuar per actuar correctament? → Què són els valors morals? Tenen una validesa universal o relativa? → Què és la felicitat? Es pot assolir? → La bondat és una qualitat natural als éssers humans? Filosofia política Constitueix la disciplina filosòfica que tracta sobre la millor manera d’organitzar la nostra convivència. Així doncs, s’ocupa d’analitzar les qüestions generals respecte al govern, la ciutadania i l’organització de l’Estat. Són preguntes de filosofia política… → Qué és la justícia? → Quina és la forma més justa de poder? → Per què cal obeir les lleis? → En quins casos és legítim desobeir? → Com ha d’articular-se el poder? → L’ésser humà té drets naturals i inalienables? Estètica Equival a la disciplina filosòfica que reflexiona al voltant de la bellesa i de l’art en tant que forma de creació artística. Es planteja preguntes al voltant dels elements que configuren la nostra experiència estètica, és a dir, aquella emoció singular que sentim en contemplar la bellesa. Així mateix, s’ocupa dels criteris que emprem a l’hora de valorar una obra d’art. Són preguntes estètiques… → Què és la bellesa? → Què és l’art? → Què diferencia un objecte quotidià d’un objecte artístic? → És possible valorar objectivament una obra d’art? Exercici 1.8 Identifica i justifica a quina branca de la filosofia pertanyen les afirmacions següents: - La meva llibertat acaba on comença la teva. - No és possible que una cosa sigui aquesta mateixa cosa i el seu contrari alhora. - Una acció és bona sempre que ens apropem a la felicitat. - La veritat no existeix. - Déu no existeix. - La realitat no es mostra tal com és. - La bellesa no existeix, només existeixen les coses belles. - L’ésser humà està format per una ànima immaterial i un cos material. - El coneixement que tenim del món és la representació que generem a partir de les nostres percepcions. - El poder polític ha de vetllar pel benestar de la ciutadania. - Aquesta afirmació és certa perquè l’ha dita un científic. - Som raó i emoció. Fi de la sessió 8 Sessió 9 Exercici 1.9 Llegeix amb atenció els textos següents i fes les activitats indicades a continuació: Digues en una o dues paraules el tema que tracta cada text. Formula la pregunta a la qual respon el text. Explica en una frase pròpia la tesi o idea principal que defensa el text. Enumera els arguments que desenvolupa l’autor per defensar al seva tesi. Text 1 Què és la filosofia? [...] no és un saber entre els altres: és una reflexió sobre els sabers disponibles. Per això la filosofia no s’aprèn; deia Kant: només podem aprendre a filosofar. Però, com? Doncs filsofant nosaltres mateixos: preguntant-nos pel nostre pensament propi, pel pensament dels altres, pel món, per la societat, pel que l’experiència ens ensenya, pel que ens amaga…. És de desitjar que durant aquest camí ensopeguem amb les obres d’aquest o aquell filòsof professional. Així doncs, pensarem millor, amb més força, amb més profunditat. Anirem més lluny i més ràpidament. [...] Però la filosofia no és fonamentalment una especialitat ni un ofici, ni una disciplina universitària: és una dimensió constitutiva de l’existència humana. Des del moment en què som éssers dotats de vida i raó, tots nosaltres, inevitablement, ens veiem confrontats amb el treball d’articular entre si dues facultats. Certament podem raonar sense filosofar (en les ciències, per exemple), viure sense filosofar (en la ignorància o en la passió, per exemple). Però sense filosofar no podem pensar de cap manera la nostra vida i viure el nostre pensament: la filosofia és precisament això. André Comte-Sponville, Invitación a la filosofia (2000). Text traduït. Text 2 S’assembla la filosofia a l’ofici de reparar canonades? Els he comparat en diverses ocasions amb la pretensió de subratllar la idea que filosofar no sols és una cosa sublim, elegant i difícil, sinó també necessària. No és una activitat opcional. [...] Treballar de lampista i filosofar són activitats que sorgeixen pel fet que cultures complexes com les nostres compten, sota la seva superfície, amb un sistema bastant intricat que per regla general passa inadvertit, però que a vegades no funciona adequadament. [...] Cada sistema satisfà necessitats vitals dels qui viuen per sobre d’ell. Resulta difícil arreglar-los qual fallen, ja que cap dels dos es va dissenyar conscientment per operar com un tot. [...] Quan els conceptes amb els quals vivim funcionen malament, no solen degotar sorollosament des del sostre ni inundar el sòl de la cuina. Només distorsionen i obstrueixen silenciosament el nostre pensament. Donar-li la volta al pensament per poder observar-se a si mateix críticament és bastant difícil. [...] Tanmateix, quan les coses van malament hem d’enfrontar-nos a això. Mary Midgley, Delfines, sexo y utopías: Doce ensayos para sacar la filosofía a la calle (2002). Text traduït. Text 3 La filosofía es la manía de algunos, que sin embargo necesariamente incumbe a todos. [...] La filosofía no es nada si se la aísla. No está encerrada en sus obras ni encapsulada en la oferta académica ni en el conjunto de profesiones que supuestamente se ocupan de la filosofía. Es una práctica de vida que desplaza los límites de lo que es visible y pensable en cada tiempo y para cada contexto histórico y social, a partir de la pregunta por una verdad que debe ser buscada con el pensamiento. No es una actividad gratuita u ociosa. Es un exceso, sí, y en este sentido un lujo, pero su exceso tiene que ver con un vacío y con un deseo: el de la imposibilidad de colmar de sentido y de orientación a la existencia humana. De esa imposibilidad de unidad y de inmediatez emerge el deseo de una verdad que oriente a la vida, de un saber que a la vez sea capaz de proponer un modo de vida. Marina Garcés, Filosofía inacabada (2016). Text 4 Los biólogos usan la palabra vida para designar los fenómenos de los seres orgánicos. [...] Es importante lo que el filósofo nos diga sobre los organismos, pero es también evidente que al decir nosotros que vivimos y hablar de nuestra vida, de la de cada cual, damos a esta palabra un sentido más inmediato, más amplio, más decisivo. [...] La biología, como toda ciencia, es una actividad o forma de estar viviendo. La filosofía, es, antes, filosofar, y filosofar es, indiscutiblemente, vivir. José Ortega y Gasset, “¿Qué es filosofía?”, Revista de Occidente y Alianza Editorial (1983). Fi de la sessió 9 Sessió 10 LA DISSERTACIÓ FILOSÒFICA 1. QUÈ ÉS? Una DISSERTACIÓ és un escrit o discurs que disserta sobre algun tema. En l'àmbit de la filosofia, podem dir que la dissertació és l'escrit o discurs amb la funció d'exposar una opinió pròpia fundada i raonada sobre un tema concret. Abans de seguir, és important aturar-nos un moment per aclarir què és i què no és una dissertació. Hem dit que és l'exposició d'una opinió pròpia, de manera que convé també aclarir què és exactament una opinió. Expressar una opinió, en el context de la dissertació, és radicalment diferent a expressar un parer; el parer no es fonamenta, i tampoc no pretén objectivitat alguna, no té perquè estar basat en una argumentació: és simplement l'expressió d'un sentiment o una idea subjectiva. Per exemple la frase “m'agrada el teu vestit verd, és molt bonic” és un parer i no pas una opinió, almenys en el context d'una dissertació, ja que ni està fonamentada ni falta que fa. De la mateixa manera, són mers parers afirmacions del tipus “crec que Plató té raó” o “aquesta idea de Nietzsche és molt real” car com que aquestes afirmacions no van més enllà d'expressar un judici sense fonament, no estan construint opinió alguna. A l'hora de fer una dissertació filosòfica, manifestacions de parers tals com “m'agraden els vestits verds” o “Plató té raó” tenen el mateix valor: CAP. 2. Opinió PRÒPIA i FUNDADA En la definició de dissertar vam dir que era una opinió pròpia fundada i raonada sobre un tema concret. Que l'opinió sigui pròpia és important, si ens limitem a exposar el judici que Aristòtil o Nietzsche tenen sobre la filosofia de Sòcrates no estem articulant una dissertació sinó una senzilla exposició d'opinions alienes. Tampoc citar l'opinió del professor no és pas dissertar (i a més es nota massa). Però el fet de que es tracti de la teva pròpia opinió no vol dir que sigui teva de manera exclusiva: segur que hi ha d'altres persones que comparteixen la teva opinió, i si trobes opinions alienes que convergeixen amb la teva, aquesta queda reforçada (o també es pot dir “fonamentada”). Així, fonamentar l'opinió significa citar autors, lectures, pel·lícules o notícies que coincideixen aproximadament amb la teva opinió. També pots citar fonts per criticar-les en la teva dissertació però l'habitual és citar-les perquè et recolzin, ja que el que es busca és que la posició que estàs expressant es vegi reforçada. És important que la fonamentació no sigui massa pedant, és a dir, que no citis dotzenes de fonts només per citar sense gairebé venir al cas... això llastra molt la intel·ligibilitat de la dissertació i acaba semblant que no estàs expressant una opinió pròpia sinó un pastitx d'opinions alienes. 3. Opinió ARGUMENTADA La fonamentació de l'opinió és rellevant però no tant com l'argumentació: aquest és l'element més important en la dissertació. Argumentar és donar les raons per les quals tens tal o qual opinió respecte el tema sobre el qual dissertes, i és el que diferencia una veritable opinió (el teu judici argumentat) d'un mer parer (el teu judici subjectiu i sense fonamentar). Les regles de l'argumentació estan explicitades en molts manuals i anotacions (de fet és l'objecte d'estudi de la Lògica) però, per no aprofundir molt, podem dir que les regles de l'argumentació són regles naturalment conegudes per tots els éssers racionals: treure conclusions, establir paral·lelismes, etc. Quan t'enfrontis a un tema de dissertació, hauries de començar preguntar-te: ¿quina és la meva opinió sobre aquest assumpte? Una vegada que reflexionis i tinguis clara la teva opinió, no t'has de precipitar pas a explicar-la (cauries en la mera exposició del teu parer), sinó que has de preguntar-te una segona pregunta, encara més important (perquè no sempre ens la fem): ¿per què opino el que opino? La resposta a aquesta segona pregunta, sempre que sigui una resposta raonada i cabal, és l'argumentació de la dissertació. A l'hora de dissertar sobre un tema donat pots tenir fonamentalment dos punts de vista bàsics: un contrari al tema enunciat i un altre favorable. Però és usual que en comptes de postures extremes tinguis opinions intermèdies, i de fet les posicions intermèdies permeten una major matisació en la dissertació. Però en qualsevol cas, tant si tens clara una postura extrema com sobretot si en tens una d'intermèdia has de ser capaç d'analitzar els arguments a favor i en contra, encara que després t'inclinis per una de les dues postures; això mostrarà una profunditat de criteri major que si només ataques la postura sense sospesar els seus pros o si simplement et dediques a dir que estàs d'acord amb tot sense analitzar els elements més dèbils o criticables de l'opinió a la qual ets favorable. Si tu mateix treus a la llum els punts dèbils de la teva opinió, mostres que domines el tema i evites la crítica per part d'altres. Pensa que a la vida, quan algú té alguna cosa realment clara és perquè efectivament ha sospesat les opcions contraries i les ha descartades...tenir una cosa claríssima sense deixar lloc a d'altres possibilitats és un símptoma de gran ignorància. Per acabar aquesta part, pensa que quan hem diferenciat “parts” o “moments” de la dissertació, (especialment la fonamentació i l'argumentació), l'hem fet sobre tot a efectes analítics (és a dir, per estudiar ordenadament els elements que la composen). A l'hora de la veritat tot pot ser molt més dinàmic, i encara que es pot redactar cada part separada, normalment la mateixa argumentació pot incloure la fonamentació com part integrant; si ho penses té força sentit: els testimonis de grans pensadors sobre el problema poden afegir-se als teus propis arguments a favor o en contra de l'assumpte sobre el qual estàs dissertant. Però recorda: les cites i els testimonis d'autors coneguts són arguments seus, i no pas teus, de manera que poden recolzar la teva argumentació, però mai no la substitueixen: sempre el més important seran els teus propis arguments, recorda la definició de dissertació. ESTRUCTURA D’UNA DISSERTACIÓ Així doncs la dissertació ha de contenir: Introducció. En ella has de presentar i situar el tema, convertir-lo en problema (realitzant una o unes preguntes) i presentar la tesi. Desenvolupament. Cal indicar que, precisament, en aquesta part de la dissertació és de summa importància saber fer un bon ús dels subjectes de l’enunciació i deixar ben clar quins són en cada moment els subjectes de tot el que dius. No és correcte presentar com afirmacions pròpies les elaboracions filosòfiques d’altres. Ara bé, això no implica que, una vegada hagis exposat el pensament de tal autor, puguis manifestar-te d’acord amb ell o en contra. Igualment d’important en aquesta part és saber utilitzar escaientment els diferents connectors lògics per explicar les causes, les conseqüències, per introduir hipòtesis o matisacions... És la part pròpiament argumentativa. Aquí és on has d’exposar els arguments que tens per sostenir la tesi i on s’ataquen els punts febles de la posició contrària, al mateix temps que a defensar- se de les crítiques que ens puguin fer. En aquesta part és important que els arguments els vagis exposant segons un ordre, que sàpigues anar relacionant-los entre si i que no facis un salt entre un argument i un altre. (És molt aconsellable que, una vegada hagis elaborat la tesi, et facis un esquema amb els arguments en contra i a favor d’ella, el qual et servirà de guió per a aquesta part). Conclusió. En aquesta darrera part del text caldrà realitzar un resum dels principals arguments que has utilitzat i que t’han dut a la tesi que havies enunciat en un principi, tesi, però, que ja ha quedat fonamentada. Tingues present que la conclusió ha de tenir relació directa o indirecta amb el que has presentat i preguntat a la introducció i que, com el seu nom indica, ha de concloure el teu escrit. No obstant això, que concloguis l’escrit no vol dir que tanquis tots els aspectes de la qüestió. No és estrany que a les dissertacions, després d’haver reflexionat i exposat una qüestió, es pugui concloure amb altres interrogants diferents al de la tesi i tema plantejat. Exercici 1.10 Elabora una dissertació filosòfica al voltant d’un dels temes que et plantegem: a) Tothom pot ser filòsof? b) Filosofar és una capacitat natural en l’individu o un aprenentatge? c) És absurd plantejar-se preguntes que no tenen una resposta concloent?  d) Ens pot ajudar la filosofia a veure i a viure el món d’una millor manera? Fi de la sessió 10