Temari EPAF - Divisió de Grups Operatius Especials PDF

Divisió de Grups Operatius Especials Temari EPAF. Tema 1. Organització i funcions de la Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvaments Història i context Les quatre diputacions catalanes es van començar a plantejar una actuació conjunta en el marc de l'extinció d'incendis i de s...

Divisió de Grups Operatius Especials Temari EPAF. Tema 1. Organització i funcions de la Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvaments Història i context Les quatre diputacions catalanes es van començar a plantejar una actuació conjunta en el marc de l'extinció d'incendis i de salvaments l'any 1969. És així com van establir contactes periòdics per coordinar-se i normalitzar el material que utilitzaven els bombers. I les intencions de crear un servei mancomunat es van començar a concretar el 1977 amb la constitució de la Comissió Consultiva Regional contra Incendis. Els informes que va fer aquesta comissió advertien de les greus deficiències en dotació de personal i infraestructures a causa de la baixa dotació pressupostària. Van redactar un avantprojecte de servei català de bombers i el 1980 es va presentar l'informe final, conegut com el Llibre vermell. Un cop constituït el primer Govern de la Generalitat, el Departament de Governació, encapçalat per Joan Vidal, va tirar endavant la creació del servei, recollint les competències que fins llavors duien a terme les diputacions. El 27 de juny de 1980 es va crear, mitjançant decret, la Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvaments, amb Alfons Ortí com a primer responsable. El març de 1983 es va inaugurar la seu central de Bombers de la Generalitat en les instal·lacions de Bellaterra (Cerdanyola del Vallès). Aquell mateix any va sortir la primera promoció de 50 bombers formats al servei. El 1986 es transformà en Escola de Bombers i el 1995 es va traslladar a Mollet del Vallès, a l'Escola de Mossos d'Esquadra, que s'anomena Institut de Seguretat Pública de Catalunya des del 2007 La Llei 5/1986 de 10 de novembre de Cossos de Funcionaris de l'Administració autonòmica va crear el Cos de Bombers de la Generalitat, mentre que la Llei 5 /1994 de 4 de maig, Títol de l’informe |1/74 Divisió de Grups Operatius Especials coneguda com a Llei de bombers, va fixar les atribucions de bombers i de l'administració. Després de diverses reivindicacions, els bombers van aconseguir que el Govern regulés les guàrdies amb un decret aprovat l'any 1998. Les primeres dones bomberes van ser voluntàries, els anys 1980, mentre que les dues primeres funcionàries ho van ser el 1998. Aquell mateix any que es va crear la nova Direcció General d'Emergències i Seguretat Civil, que va instaurar un servei d'atenció sanitària a les víctimes dels sinistres que assistien els bombers fins a la creació de l'actual Sistema d'Emergències Mèdiques del Departament de Salut. Els bombers es van quedar amb els rescats de muntanya, l'atenció a víctimes de grans sinistres i l'evacuació a centres sanitaris, funció que desenvolupa el Grup d'Emergències Mèdiques (GEM). Entre els cossos especialitzats hi ha el Grup de Rescat de Muntanya, creat el 1984, i el Grup de Rescat i Salvaments Subaquàtics (GRS), de 1982, que es van unir en els Grups de Recolzament d'Activitats Especials (GRAE) el 1997. Arran dels focs que van afectar la Catalunya central el 1998, l'any següent es va crear el Grup de Recolzament d'Actuacions Forestals (GRAF), que treballa també en la prevenció d'incendis forestals. L'adquisició de nous helicòpters bombarders per a l'extinció de focs forestals va portar a la creació de la Secció de Mitjans Aeris, a finals de 1988. I el 1994, arran de greus incendis forestals, es va crear l'Oficina de Premsa, situada al Centre d'Informació i Coordinació Operativa de Catalunya (CICOC), a Bellaterra. Quant als equipaments, el servei va fer una inversió important en telecomunicacions, amb la instal·lació de repetidors i la compra d'emissors-receptors de ràdio per als vehicles. Després dels incendis de 1998, el Centre de Telecomunicacions de Catalunya va millorar la qualitat de la xarxa de telecomunicacions amb la implantació, acabada el 2004, de la tecnologia digital TETRA, coneguda entre els bombers com a àgora. Respecte a les competències, el 1995 entrà en funcionament el pla d'emergències per incendis forestals, l'Infocat, dos decrets obligaven les companyies elèctriques a netejar de vegetació el recorregut de les seves línies en trams forestals i les urbanitzacions a establir mesures de protecció. Aquell mateix any es va donar un impuls a la creació de les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF), subvencionades per l'administració. El 1997 es va aprovar la llei de protecció civil, que delimita les competències de la Generalitat i els ajuntaments en cas d'emergència; les administracions han de treballar de manera Títol de l’informe |2/74 Divisió de Grups Operatius Especials coordinada sota el comandament dels bombers. Amb aquesta llei, diversos municipis amb superfície forestal van començar a elaborar els seus plans d'actuació municipal en cas de foc. La millora de la gestió de les emergències va arribar amb el naixement del telèfon únic d'emergències, el 112, l'any 1999. Des de 1991, les trucades específiques per als bombers es feien al 085. El 2004 entrà en funcionament un sistema de seguretat, el Seqtaxi, per als taxis per enviar un senyal d'alarma directa en cas d'emergència. La darrera reestructuració de la Direcció General es va fer el 2007 amb la creació de la Direcció General de Protecció Civil, que separa les competències de prevenció, extinció d'incendis i salvaments de la de protecció civil. Així mateix, es van establir set regions d'emergència a Catalunya. Funcions L’Estatut atribueix a la Generalitat la competència exclusiva sobre muntanya, espais naturals protegits i serveis forestals, i també altres funcions com la protecció civil. El cos de Bombers de la Generalitat, integrat per més de 5.000 efectius, desenvolupa les funcions de prevenció i extinció d'incendis i de salvaments atribuïdes al Govern de Catalunya i coordina els seus serveis a tot el territori excepte a la ciutat de Barcelona, on hi ha un cos de bombers propi. En aquestes tasques també hi participa el personal pertanyent als serveis de prevenció i extinció d'incendis de les entitats locals, els bombers voluntaris, els bombers d'empresa i el personal tècnic especialitzat destinat a complir tasques de suport i ajut. Els bombers i bomberes de la Generalitat intervenen en tot tipus d'emergències: incendis en habitatges, a les indústries, de vegetació, ensorraments, rescats en àmbits molt diversos com són muntanya, aigua, habitatges, infraestructures ferroviàries, rescat de persones atrapades en accidents de trànsit, inundacions, etc. Alhora també treballen en la prevenció operativa, tant per minimitzar el risc d'accident com per estar més preparats en cas que es produeixi. Títol de l’informe |3/74 Divisió de Grups Operatius Especials Segons la Llei 5/1994, de 4 de maig, de regulació dels serveis de prevenció i extinció d'incendis i de salvaments de Catalunya, les funcions dels Bombers de la Generalitat són: Extingir incendis i, en supòsits d'ocurrència de qualsevol sinistre o situació d'emergència, actuar amb la finalitat de minimitzar els danys, tant personals com materials, dins l'àmbit territorial de la seva competència. Fer activitats de prevenció tendents a evitar o disminuir el risc d'incendis i d'accidents, en el marc de la normativa específica per a cada àmbit. Entre aquestes activitats, els correspon, en els municipis mancats de serveis municipals de prevenció i extinció d'incendis, d'emetre informe, en la forma que sigui determinada per reglament, abans de l'autorització de l'autoritat competent, sobre els projectes de nova construcció, de reforma i d'activitats, i també d'inspeccionar els establiments i els locals públics amb la finalitat de determinar el compliment de la normativa de prevenció d'incendis. Estudiar i investigar les tècniques, les instal·lacions i els sistemes per a la protecció contra incendis en relació amb la normativa específica en aquesta matèria. Intervenir en operacions de protecció civil, d'acord amb les previsions dels plans territorials i dels plans especials corresponents i elaborar els plans d'actuació respectius dels serveis d'extinció d'incendis. Intervenir en les operacions de salvament marítim, a requeriment de les autoritats competents. Intervenir en el salvament fluvial i en el rescat i el salvament de muntanya. Investigar i analitzar els sinistres en els quals intervingui per raó de la seva competència, per tal d'informar sobre les causes i les conseqüències del sinistre i sobre els danys produïts. Portar a terme activitats informatives i formatives per a la població en general que cerquin de limitar les causes i les conseqüències dels incendis i dels accidents i d'augmentar l'autoprotecció de la ciutadania. Títol de l’informe |4/74 Divisió de Grups Operatius Especials Actuar en serveis d'interès públic, per raó de la capacitació específica dels seus membres i de l'adequació dels mitjans materials disponibles. Totes les altres que els corresponguin o els puguin correspondre d'acord amb la legislació vigent. Organització El cos de bombers de la Generalitat depèn de la Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments. L’organització del cos de bombers de la Generalitat de Catalunya s’estructura en òrgans centrals i en òrgans territorials. Els òrgans centrals són la Divisió, l’Àrea Central, la Unitat Central i el Grup, i els òrgans territorials són la Regió, l’Àrea Regional, la Unitats Regionals i els Parcs. La Divisió i la Regió són òrgans que, de manera ordinària, s’adscriuen a la Subdirecció General Operativa, a les que correspon la direcció estratègica d’àmbits concrets de l’activitat del Cos de bombers de la Generalitat. Les Àrees Centrals o Regionals són òrgans que, de manera ordinària, s’adscriuen respectivament a una Divisió o Regió, a les quals correspon la direcció tàctica d’àmbits concrets de l’activitat de bombers. Les Unitats Centrals o Regionals són òrgans als quals correspon la direcció operativa dels bombers. Les unitats centrals s’adscriuen a una àrea central o divisió central i les unitats regionals a una àrea regional o regió. El Grup és l’òrgan que de manera ordinària, s’adscriu a una unitat, les responsabilitats del qual són, amb caràcter general, les relatives a la supervisió i execució directa de les tasques dels bombers. El parc és el conjunt de mitjans personals i materials, amb organització pròpia, situat en un municipi i amb un àmbit territorial d’intervenció funcional concret. Títol de l’informe |5/74 Divisió de Grups Operatius Especials El territori de Catalunya s’articula, als efectes de la implantació del cos de Bombers de la Generalitat, en les regions d’emergència següents: Centre, Girona, Lleida, Tarragona, les Terres de l’Ebre, Metropolitana Nord i Metropolitana Sud. Les regions d’emergència són la denominació operativa de les brigades assenyalades a l’article 24 de la Llei 5/1994, de 4 de maig, de regulació dels serveis de prevenció i extinció d’incendis i de salvaments de Catalunya. Els serveis públics de prevenció, extinció d'incendis i de salvaments de Catalunya estan dotats de bombers funcionaris i de bombers voluntaris. En l'àmbit de les empreses, el personal que té assignades les funcions de prevenció i extinció d'incendis són els bombers d'empresa. l personal professional dels serveis de prevenció i extinció d'incendis i de salvaments de la Generalitat té la condició de funcionari i integra el Cos de Bombers de la Generalitat. Bombers funcionaris El Cos de Bombers de la Generalitat s'estructura en una línia jeràrquica segons les escales i categories següents: - Escala superior, que comprèn la categoria d'inspector. - Escala executiva, que comprèn la categoria de sotsinspector. - Escala tècnica, que comprèn les categories d'oficial, de sergent, de caporal i de bomber de primera. - Escala bàsica, que comprèn la categoria de bomber. Les funcions que corresponen a cada escala són les següents: - Escala superior: A les persones membres d'aquesta escala els correspon la direcció, coordinació i orientació d'unitats tècniques i de les operatives de nivell superior, i les funcions específiques de prevenció i extinció d'incendis i de salvaments que es determinin Títol de l’informe |6/74 Divisió de Grups Operatius Especials reglamentàriament, i la direcció i el comandament en les situacions en què se'ls encomani d'exercir com a cap de guàrdia. - Escala executiva: A les persones membres d'aquesta escala els correspon la coordinació i comandament d'unitats tècniques i de les operatives de nivell intermedi, i les funcions específiques de prevenció i extinció d'incendis i de salvaments que es determinin reglamentàriament, i el comandament de les unitats corresponents en les situacions en què se'ls encomani d'exercir com a cap de guàrdia. - Escala tècnica: A les persones membres d'aquesta escala els corresponen les funcions operatives en tasques de prevenció i extinció d'incendis i de salvaments i de suport sanitari en emergències, i les d'inspecció i les de comandament d'unitats operatives i logístiques, que es determinin per via reglamentària. - Escala bàsica: A les persones membres d'aquesta escala els corresponen les funcions operatives en tasques de prevenció i extinció d'incendis i de salvaments i la responsabilitat d'unitat de nivell bàsic que es determini reglamentàriament. Bombers voluntaris Són bombers voluntaris les persones que, per la seva vocació beneficosocial, presten serveis d'una manera altruista dins l'estructura de qualsevol dels serveis de prevenció i extinció d'incendis i salvaments a Catalunya. No tenen la consideració de funcionaris ni de personal laboral i es regeixen pel reglament corresponent. Els bombers voluntaris de la Generalitat depenen de l'organització i de la supervisió del Departament d'Interior, sota el comandament superior del conseller, i tenen una estructura i una organització jerarquitzada. La formació, el perfeccionament i la capacitació dels bombers voluntaris correspon a l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya. Títol de l’informe |7/74 Divisió de Grups Operatius Especials Els membres del cos de bombers voluntaris de la Generalitat s'agrupen en les seccions següents: Secció Activa: formada pels bombers voluntaris que actuen en el lloc del sinistre i fan serveis de prevenció i d'altres de no urgents. Secció Especial: formada pels bombers voluntaris especialistes en diferents tecnologies que pels seus coneixements i experiència poden assessorar i/o participar de forma directa en els serveis. Secció de Bombers Veterans: formada pels bombers voluntaris que, amb l'aportació de la seva experiència i coneixements, tenen la missió d'assessorar en totes les tasques pròpies dels bombers. Secció d'Honor: constituïda per persones, col·lectius, agrupacions o institucions, nacionals o estrangeres, que han contribuït de manera rellevant en serveis de prevenció i extinció d'incendis i de salvaments de la Generalitat. Secció Juvenil: formada per joves que, en un futur, volen ser bombers voluntaris. El cos de bombers voluntaris de la Generalitat s'estructura en agrupacions adscrites a parcs de bombers i s'ordena, jeràrquicament, en les categories d'oficial, sergent, caporal i bomber. Cada agrupació de bombers voluntaris ha de tenir un cap d'agrupació, membre del cos de bombers voluntaris, que en els parcs amb adscripció exclusiva de voluntaris, és també el cap de parc. Bombers d’empresa Tenen la consideració de bombers d'empresa les persones habilitades i acreditades per l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya que exerceixen funcions de prevenció i extinció d'incendis i de salvaments en empreses. Títol de l’informe |8/74 Divisió de Grups Operatius Especials Tema 2. Funcions de l’Oficial de 1a - Prevenció Activa Forestal. El cap d’Equip. El col·lectiu dels Equips de Prevenció Activa Forestals (EPAF) l’integra personal laboral de la DGPEIS i forma part del sistema de resposta a emergències del Cos de Bombers de la Generalitat. Els llocs de treball del personal EPAF estan distribuïts en els parcs de Bombers que tenen assignades unitats EPAF. 2.1. Funcions Les unitats EPAF formen part del sistema de resposta per incendis forestals del cos de Bombers i també integren el grup d’intervenció de l’INFOCAT. En aquest àmbit desenvolupen tasques de suport al dispositiu d’extinció en incendis de vegetació, tasques en prevenció d’incendis forestals i tasques de suport a serveis d’emergència. 2.2. Tasques de suport al dispositiu d’extinció en incendis de vegetació. En l’àmbit de suport a les tasques d’extinció, les unitats EPAF formen equips de treball que sota les ordres del Cap d’Intervenció, poden desenvolupar les maniobres següents: 2.2.1. Maniobres bàsiques amb la supervisió i sota el comandament d’una persona membre del cos de Bombers de la Generalitat: - Suport a la línia d’aigua. - Creació línia de defensa (LD). - Obertura caixa amb motoserra. - Condicionament d’espais oberts. Títol de l’informe |9/74 Divisió de Grups Operatius Especials 2.2.2. Maniobres avançades amb la supervisió i sota el comandament d’una persona membre del cos de Bombers de la Generalitat: - Fixació de perímetre (sense MAER + fixació descàrregues MAER). - Suport línia d’aigua (LA) amb eines manuals (EM) (remat punts calents) + obertura de caixa. - Suport a l’atac directe amb maquinària pesada (MP) amb tasques de guiatge de la MP. - Suport a l’atac indirecte amb MP amb tasques de guiatge MP. - Definició de perímetre. 2.3. Tasques en prevenció d’incendis forestals Fora de l’àmbit de resposta a emergències, les unitats EPAF desenvolupen tasques relacionades amb la preparació de la resposta a incendis forestals que planifica el cos de Bombers. Aquestes tasques es desenvolupen de forma ordinària i planificada en els àmbits següents: 2.3.1. Adequació infraestructures d’extinció, que es concreta en: - Arranjament de Punts d’Aigua d’Incendis Forestals (PAIF’s). - Manteniment perimetral de vegetació per garantir zones segures i habilitació per MAER dels PAIF’s. - Manteniment vegetació en Punts Estratègics de Gestió (PEG’s) i camins estratègics. 2.3.2. Suport a les cremes prescrites, que es concreta en: - Preparació de línies de defensa (LD) en parcel·les de crema. - Tractaments de vegetació previs i posteriors en cremes. - Equip de control. - Rereguarda de cremes. 2.3.3 Actualització cartografia Títol de l’informe |10/74 Divisió de Grups Operatius Especials 2.4. Tasques de suport a serveis d’emergència La capacitat de treball de les unitats EPAF en extinció i prevenció d’incendis forestals, el material i eines que utilitzen i els EPI’s assignats, els capacita per donar suport a d’altres tipus de serveis d’emergència. Cal tenir en compte que són unitats de suport que complementen la resposta del cos de Bombers en situacions excepcionals de simultaneïtat o en escenaris de risc que poden condicionar la resposta normal del Cos de Bombers, entre els quals en destaquen: - Recerques - Caiguda d’arbres - Suport logístic i operatiu en situacions d’emergència - Manteniment de les eines i equips de treball. Tema 3. Riscos laborals i mesures de protecció per al desenvolupament de les funcions de la categoria professional. 1. Definicions d'"accident" L'accident és el dany a la salut que resulta més evident i amb el qual estem més familiaritzats. En el Text refós de la Llei general de la Seguretat Social trobem especificat i detallat què vol dir accident de treball. Podem definir l’accident de diferents maneres, tenint en compte els diversos punts de vista, i un d'aquests podria ser el següent: Títol de l’informe |11/74 Divisió de Grups Operatius Especials Tota lesió corporal que el treballador o la treballadora pateix en ocasió o com a conseqüència del treball que executa per compte aliè o tota situació que interromp la continuïtat normal del treball. O també: Agressió a la salut que es produeix en un termini curt i que provoca lesions perfectament identificables, que poden ser de caràcter lleu, greu, molt greu o mortal. I una altra seria: Contacte d’una font d’energia de molta intensitat (mecànica, elèctrica, tèrmica) amb el cos d’una persona. 1.2. Tipus d'accident Com a conseqüència d’aquestes definicions, veiem que hi pot haver diferents tipus d’accidents, tenint en compte que legalment les lesions es poden produir al mateix centre de treball o també fora d'aquest, en el trajecte al domicili habitual o en una comissió de serveis dins de l'horari laboral. Accident pròpiament dit: lesions materials i corporals. En un trajecte in itinere: anant o venint de la feina. En una missió in mission: fora del centre de treball, fent una activitat i dins de l'horari laboral. Incident: no hi ha lesions personals, però sí que pot generar danys materials. Aquestes definicions tenen alguns punts especialment clau, com per exemple l’origen conegut de l’accident, la immediatesa del dany i el caràcter d’esdeveniment sobtat. Títol de l’informe |12/74 Divisió de Grups Operatius Especials Però no tot és accident de treball. Cal esmentar dos casos concrets en què l'accident no es considera com a tal: El que és conseqüència d'una força major aliena a la feina. El que és degut a una imprudència temerària o una actuació maliciosa del treballador o la treballadora accidentat, que actua de manera contrària a la que exposen les normes i les instruccions especificades. El Reial decret 486/1997 és el que té per objectiu establir les disposicions mínimes de seguretat i de salut aplicables a tots els llocs de treball. Defineix els llocs de treball com les àrees del centre de treball, edificades o no, en les quals els treballadors hagin de romandre o a les quals puguin accedir per motiu del seu treball, incloent-hi els serveis higiènics, els locals de descans i de primers auxilis, els menjadors i les instal·lacions de servei o protecció annexes als llocs de treball. En el capítol II del Reial decret es fa referència a les obligacions dels empresaris: L’empresari o l'empresària ha d’adoptar les mesures necessàries perquè la utilització dels llocs de treball no origini riscos per a la seguretat i la salut dels treballadors o, si això no és possible, perquè aquests riscos es redueixin al mínim. Els llocs de treball han de complir les disposicions mínimes establertes en aquest Reial decret. A més, l’empresari o l'empresària ha de garantir la informació, la consulta i la participació dels treballadors en les qüestions a què es refereix aquest Reial decret. En els annexos del Reial decret s'estableixen com uns dels principis bàsics d’actuació en la prevenció de riscos laborals el disseny i les característiques de la construcció, i els diferents apartats que analitza són els següents: Condicions constructives: seguretat estructural. Patinades, caigudes, vessaments, cops, etc. Títol de l’informe |13/74 Divisió de Grups Operatius Especials Control de situacions d’emergència: incendi, evacuació, etc. Ordre, neteja i manteniment. Senyalització. Instal·lacions de servei i protecció. Condicions ambientals. Temperatura, qualitat de l’aire, etc. Il·luminació. Serveis higiènics i locals de descans. Materials i locals de primers auxilis. Informació, consulta i participació dels treballadors. Tema 4. Equips de Protecció Individual (EPI). Els equips de protecció individual (EPI) és defineixen com l’equip dissenyat i fabricat per ser portat o ser sostingut per una persona per protegir-se contra un o diversos riscos per a la seva salut o la seguretat. És important establir un principi d’utilització d’aquests equips: "Els EPI s'han d'utilitzar quan els riscos no es puguin evitar o limitar suficientment a través d’altres mesures preventives." Un exemple en poden ser els següents: ▪ Casc + protectors auditius + pantalla facial (aconsellable, ulleres de protecció). ▪ Jaqueta cenyida i amb bona visibilitat. Per incrementar la seguretat, la jaqueta hauria de ser amb protecció antitall als braços o, si no, s'hauria de complementar amb uns maneguins antitall. ▪ Guants antitall. ▪ Pantalons cenyits amb bona visibilitat i amb protecció antitall. Si no, s'hauran d'incorporar uns camals amb protecció antitall. ▪ Botes de seguretat: canya alta, sola antilliscant, plantilla i puntera reforçada i amb protecció antitall. Títol de l’informe |14/74 Divisió de Grups Operatius Especials ▪ Altres: és aconsellable portar una farmaciola (pot ser individual o col·lectiva), així com també un xiulet. 4.1. Equips de protecció individual de la via respiratòria Són els que tenen com a finalitat impedir que el contaminant penetri a l’organisme a través de la via respiratòria. Tècnicament es poden classificar en: Equips dependents del medi ambient: utilitzen l’aire ambient i el purifiquen; és a dir, retenen o transformen els contaminants perquè l’aire sigui respirable (màscares). Equips independents del medi ambient: els equips de protecció individual dependents del medi ambient no es poden utilitzar quan l’aire és deficient en oxigen, ni quan les concentracions del contaminant són molt elevades. Si es donen aquestes condicions, cal utilitzar un equip independent del medi ambient. Aquest tipus d’equips es caracteritza pel fet que permeten que l’aire que respira l’usuari no sigui el de l’ambient de treball. Títol de l’informe |15/74 Divisió de Grups Operatius Especials Tots els EPI de protecció respiratòria tenen una característica comuna: són incòmodes per a l’usuari i incrementen la fatiga en el treball. Per aquesta causa, la utilització ha de ser limitada en el temps. Al nostre país, hi ha una limitació d'ús de quatre hores diàries com a màxim per als EPI de protecció respiratòria. 4.2. Equips de protecció individual de la via dèrmica Des del punt de vista de la higiene industrial, ens interessen els EPI que protegeixen la pell i eviten la penetració del contaminant a través d’aquesta. Les mans i els braços són les parts del cos que més sovint entren en contacte amb les substàncies químiques, però cal no oblidar la possible impregnació de la roba, que, si no és substituïda amb rapidesa, pot constituir també un risc. L’ús de davantals o roba impermeable pot prevenir aquest risc. Davant la possibilitat de contacte dèrmic, moltes vegades la utilització dels EPI és el sistema de prevenció més utilitzat. A diferència dels EPI protectors de les vies respiratòries, l'ús no implica una gran incomoditat o fatiga. Això, juntament amb el fet que sovint són l'única solució raonable per prevenir el risc, fa que es tendeixi a utilitzar-los sense límit de temps. Els guants són els equips idonis per protegir les mans i els braços. La principal condició que cal exigir a un guant és la impermeabilitat a la substància que es manipula. Usar guants provoca una disminució del sentit del tacte, que pot ser un obstacle per fer determinats treballs. En aquests casos, si el risc ho justifica, cal optar per utilitzar guants de menys espessor, encara que no siguin els més adients per al contaminant present, amb la precaució que caldrà augmentar la freqüència a l'hora de canviar-los. En tot cas, abans d'usar guants o qualsevol altre EPI cal fer-ne una revisió visual, per detectar qualsevol defecte i canviar-los si n'hi ha. Els guants de protecció davant d’agents químics es fabriquen amb diferents materials (neoprè, PVC, PVA, nitril, butil, etc.). El material amb què estan fets els guants és resistent a Títol de l’informe |16/74 Divisió de Grups Operatius Especials determinats compostos, però pot no ser-ho a d’altres. Per triar un guant cal conèixer les substàncies de les quals ha de protegir. Una altra característica dels guants és la resistència a la tracció i la perforació. La certificació d’un guant de protecció exigeix uns mínims de resistència a la tracció i a la perforació que en garanteixin la integritat en situacions normals de treball. També cal tenir present, per exemple, la longitud del guant (zona que forma el guant des de la vora superior fins al canell), així com el folre i el revestiment. 4.3. Ús, cura i conservació Tots els EPI han de ser d’ús personal, però, en els casos en què sigui raonablement justificat, es pot compartir sempre que s’estableixi un protocol de neteja i desinfecció, que cal seguir un cop utilitzats. La cura i el control dels EPI, a més del control tecnicoadministratiu que l’empresa ha de dur a terme, exigeixen la participació activa i continuada de l’usuari, l’actitud positiva del qual és imprescindible per aconseguir-ne l'eficàcia. Cal recordar que la utilització d’un equip de protecció en mal estat significa un risc més gran que si no n'hi ha, ja que la persona que l'utilitza se'n refia. La instrucció i la formació en l’ús dels EPI i la informació sobre els riscos dels quals protegeixen són responsabilitat de l’empresa. Títol de l’informe |17/74 Divisió de Grups Operatius Especials Tema 5. Ús, ergonomia i manteniment d’eines manuals i mànegues d’extinció. 1.Pulaski/magall: L’eina manual més polivalent. La conformació de les seves fulles, una de tipus aixada i l’altra de tipus destral, permet tallar, decapar i retirar combustibles. 2. Macleod/troop tool: Eina de fulla ampla pensada per decapar herbàcies en sòls poc pedregosos o retirar fullaraca i mantell vegetal. Normalment ocupa les últimes posicions de seqüència d’eines en una línia de defensa, construint el cavalló. 3. Palí forestal: Eina de fulla més estreta i en punxa. És bona per tallar arrels i fer cavalló en zones pedregoses. També és una bona eina per treballar en atac directe i sufocar les flames picant pla, com un matafocs, o llençant-hi terra a sobre. La troop tool també pot utilitzar- se com a palí forestal gràcies a l’articulació que té. Títol de l’informe |18/74 Divisió de Grups Operatius Especials 4. Gorgui: Eina polivalent. El seu disseny permet fer les tasques d’un pulaski o macleod, únicament amb més dificultat en el tall de branques. 5. Matafocs/batefocs: Eina manual d’atac directe que consta d’un mànec llarg i una o diverses peces fabricades amb material flexible (goma, pneumàtic, vegetació verda espessa...), pensada per picar i reposar sobre les flames per tal de sufocar-les, ofegar l’aportació d’oxigen i separar el material incandescent del combustible que està pirolitzant. 6. Motxilla apagafocs: Utilitzada en atac directe. Dipòsit d’aigua d’aproximadament 20 l, de plàstic dur o flexible, en forma de motxilla, equipat amb una bomba de pistó de doble efecte, d’accionament manual, per donar pressió i poder projectar aigua contra les flames per refredar el sistema. Títol de l’informe |19/74 Divisió de Grups Operatius Especials Tema 6. Ús, ergonomia i manteniment d’eines mecàniques. Informació extreta de https://www.navarra.es/NR/rdonlyres/B57DD7B7-4D72-48D5- BFCC-2A4A84387FD1/147017/Motosierra.pdf Motoserra: Eina mecànica de tall polivalent. Pensada per serrar troncs, abatre i podar arbres. A les maniobres que es descriuen en aquesta guia també s’utilitza com a desbrossadora forestal per desbrossar matollar. Desbrossadora: (aquesta eina només està disponible a la dotació de material dels EPAF). Eina mecànica específica per desbrossar matollar i herbassar mitjançant diferents estris de tall que s’intercanvien en el seu capçal. En entorns d’emergència, per la seva envergadura i poca polivalència, no acaba de ser adequada, però és una molt bona eina en treballs preventius i com a dotació d’equips de suport. Títol de l’informe |20/74 Divisió de Grups Operatius Especials En l'elecció de la motoserra o desbrossadora s'ha de tenir en compte els següents aspectes: 1. La garantia legal: Que tingui marcat el CE. Que tingui el certificat de conformitat. Que tingui manual d'instruccions de fabricant. 2. El tipus de tasca a realitzar: Professional. Semiprofesional. No professional. 3. L'ús: Poc freqüent. Molt freqüent. 4. El lloc de treball: A l'interior. A l'exterior. 5. Tipus de màquina: Potència. Pes. Característiques. 6. Tècnica de treball: Títol de l’informe |21/74 Divisió de Grups Operatius Especials Operacions adequades segons les circumstàncies de cada arbre com: Gruix, duresa, comoditat, condicions de el terreny, etc. Del tipus de màquina i la seva manejabilitat. 1.SELECCIÓ DE L'ESPASA IDÒNIA Longitud de l'espasa: Hem de triar-la en funció de el diàmetre dels troncs a tallar. Amplada de l'espasa; Hem escollir en funció de la classe de talls: Tala: Espases amples. Títol de l’informe |22/74 Divisió de Grups Operatius Especials desbrancat: Curtes. trossejament: Estrets i no curtes. Punxat: Estrets. Dispositius de seguretat i manteniment de la motoserra Dispositius i/o mecanismes de seguretat que hauria de tenir qualsevol motoserra Els mecanismes de seguretat que hauria de tenir tota motoserra, són els següents: Accelerador i fiador d'acceleració, fiador de cadena (Comandaments de mà dreta). Fiador de ralentí. Fre de cadena i/o placa protectora mà esquerra (Comandaments de mà esquerra). Fre d'inèrcia o Quik-stop. Cadena de seguretat. Ruleta de seguretat. Captor de cadena. Placa protectora mà dreta. Fuita ben situat. ergonòmic. Baix nivell de soroll. Bon sistema antivibratori. Comandaments de mà dreta. Conjunt d'accelerador i fiadors que accionats simultàniament posen en funcionament la serra de cadena. - Accelerador i fiador d'acceleració. - fiador de cadena - bloqueja la cadena si es desaccelera. Títol de l’informe |23/74 Divisió de Grups Operatius Especials - fiador de ralentí. Allibera la cadena a l'accelerar Comandaments de mà esquerra: - Fre de cadena - Comandament que substitueix la placa protectora de l'empunyadura izquierdase acciona amb la mà esquerra a l'ésser empès per aquesta en cas de caiguda, rebot, o de manera voluntari a l'desplaçar-se. - Quik-stop o fre d'inèrcia. Accionament automàtic de el fre de cadena en cas de rebot Títol de l’informe |24/74 Divisió de Grups Operatius Especials 2. Manteniment Aquí distingirem quatre tipus de manteniment de gran importància: 2.1.General Llegir i seguir les instruccions de fabricant pel que fa a el manteniment, disposar dels recanvis més comuns i assegurar-se que les peces de recanvi són les adequades per substituir les avariades. 2.2. Manteniment durant el treball carburador - Saber fer l'ajust correcte del carburador i mantenir-lo ajustat, "ja a punt". - Només es pot realitzar l'ajust del carburador mentre el motor està en marxa, la resta dels ajustos es faran a motor aturat. Cadena, afilat, tensat, verificació i engreixat - S'ha de realitzar sovint, en funció dels frecs amb el terreny. El temps utilitzat en el afilat es recupera en poc temps. - Realitzar els afilats correctament, tenint en compte els angles d'esmolada, vertical, i de tall, segons sigui el pla rodó o axial. - Tot això utilitzant la llima adequada, segons el pas de la cadena. - Verificar amb un calibre la profunditat dels caminadors cada 4 o 5 afilats aquesta ha de ser entre 0,50-0,75 mm. Si no, corregir la profunditat. Títol de l’informe |25/74 Divisió de Grups Operatius Especials - Verificar la tensió correcta de la cadena, que es pugui avançar amb la mà, agafant la cadena prop de la punta. - Verificar en la cadena cuarteaduras i desgastos. - Verificar el greixatge correcte de la cadena. 2.3. Manteniment diari Greixar la ruleta de punta. Verificar els mecanismes de seguretat. Que l'interruptor d'encesa i apagada funciona correctament. Que el fre de la cadena funciona. Que la cadena s'atura sempre que s'atura el motor encara que no s'hagi accionat el fre. Rentar el filtre amb aigua i sabó, sempre fer-ho de la manera recomanat pel fabricant. No utilitzar gasolina per a la neteja, utilitzeu el recomanat pel fabricant. Invertir l'espasa i verifica la seva rectitud. Netejar la ranura guia i els orificis per a l'oli. Netejar el conjunt maneta davantera, embragatge i fre. 2.4. Manteniment temporal "setmanal" Netejar i verificar la bugia. Desmuntar, netejar i greixar el rodament de l'mecanisme d'arrencada. Greixar el rodament de l'embragatge. Netejar les aletes de refrigeració. Revisar i eliminar les rebaves de l'espasa. Revisar els rails de l'espasa vigilant l'aparició d'esquerdes o deformacions. Revisar el pinyó de punta. Revisar freqüentment els elements antivibratoris i seguir les instruccions de fabricant pel seu recanvi. Títol de l’informe |26/74 Divisió de Grups Operatius Especials 3. Posada en marxa Aquest és el mètode més segur de posada en marxa. 3.1.Com es maneja la motoserra? Tant els esquerrans com els destres, haurem de agafar la motoserra sempre amb la mà dreta a l'empunyadura posterior, i amb l'esquerra s'agafarà la maneta davantera envoltant-amb el polze. La motoserra ha de ser un tot amb els nostres braços. 3.2. Posició durant el treball Durant el treball, assentar els peus de manera ferma i segur, i ben separats durant la curta. Títol de l’informe |27/74 Divisió de Grups Operatius Especials Utilitzar la motoserra de manera que qualsevol part de el cos es trobi fora de el sector de gir de la motoserra, mantenint-la de pas el més a prop possible de el cos. Cercar sempre una postura de treball que eviti al màxim els esforços i postures forçades de l'esquena, ens ajudarem de suports, com: dels colzes als genolls, o de el propi cos de la motoserra als genolls o en els troncs a serrar. Sempre amb les cames separades i flexionades. Tot i que ens veiem obligats a girar la serra mecànica sobre el seu eix longitudinal, sempre tindrem mantenir les els canells rectes. Títol de l’informe |28/74 Divisió de Grups Operatius Especials Per aixecar pesos, mai fer l'esforç amb l'esquena, -per petits que siguin- haurem fer-ho així: 1. Sempre amb l'esquena ben recta. 2. Flexionar les cames. 3. Agafar l'objecte amb els braços una mica flexionats. 4. Aixecar amb les cames, mai fem l'esforç amb l'esquena. Títol de l’informe |29/74 Divisió de Grups Operatius Especials 4. Lloc de treball Treballar sempre d'una manera tranquil i serè, i amb precaució. Treballar sempre amb òptima visibilitat. Fer servir la serra mecànica de manera que evitem respirar els gasos. Evitar treballar en locals tancats. Transport correcte de la motoserra De manera genèrica, es portarà amb la mà esquerra i amb l'espasa cap enrere. En mitja vessant, es portarà pel costat de la vall, o costat exterior. En cas de caiguda, alliberarem l'eina i, d'aquesta forma, l'aparell tallant sempre quedarà allunyat de la possibilitat d'ocasionar-nos lesions. Títol de l’informe |30/74 Divisió de Grups Operatius Especials 5. Normes i consells d'utilització de la motoserra ▪ No s'ha de tallar mai amb la part superior de la punta de l'espasa. Risc molt greu de rebot. ▪ S'han de mantenir sempre ambdues mans als agafadors (no s'ha de tallar mai amb una ma). ▪ S'ha de passar el polze per sota de l'agafador. ▪ S'ha d'evitar que la cadena giri al ralentí. ▪ Sempre tindrem el fre accionat, excepte quan es procedeix a fer el tall. ▪ Hem de mantenir la cadena i l'esmolat en bon estat. ▪ S'ha de mantenir la distància de seguretat. ▪ En abatiment d'arbres, mínima de 2,5 vegades l'alçada de l'arbre. ▪ En trossejament, mínim 5 metres o 2 vegades la llargada del tronc (BCN 2 m). ▪ No ens enfilarem damunt de troncs inestables o arbres tombats. ▪ Com a norma general, no ens col·locarem a la part inferior del pendent. ▪ Escollirem un lloc adequat per a la recàrrega de combustible. Tema 7. Infraestructures d’extinció. La situació de molts dels punts d’aigua construïts per la lluita contra els incendis forestals fa que es situïn en mig de la vegetació o que aquesta els vagi envoltant amb el temps. Aquest fet genera per un costat la pèrdua de l’operativitat per restriccions en la seva accessibilitat ja que posa en compromís la seguretat dels aparells i les seves tripulacions. I d’altra banda la vegetació genera un risc tant pels mitjans que l’estan utilitzant com pel mateix material de construcció del punt d’aigua com són lones, PVC i altres. Als punts aigua cal garantir que si en cau una persona en pugui sortir, col·locar-hi una corda perquè la lona pot relliscar fàcilment a causa que s’hi col·loca molsa. I temes de fauna que pugui sortir-ne a traves d’una rampa per tal de prevenir l’estat de l’aigua. Títol de l’informe |31/74 Divisió de Grups Operatius Especials Per tal d’aconseguir que els punts d’aigua per incendis forestals (PAIF’s) siguin accessibles de forma segura a tots els mitjans d’extinció s’han establert un seguit de criteris per la seva adequació. Punt d’aigua afectat per l’incendi forestal de Sant Feliu de Guíxols de l’any 2003 La xarxa d’hidrants de la trama urbana també forma part de les infraestructures d’extinció, està connectada a la xarxa de subministrament del poble o ciutat. Cal que aquesta tingui un manteniment i una revisió constant per tal de desenvolupar la tasca de subministrar aigua als mitjans d’extinció (camions) quan sigui necessari. El manteniment implica fer una neteja de la tapa exterior, neteja interior de la rasa (en cas d’hidrant d’arqueta), comprovar un bon cabal i pressió i també una bona senyalització exterior. Tema 8. Interpretació bàsica de cartografia 1.Principis bàsics en cartografia La cartografia és la disciplina que té per objecte la realització, la redacció i la publicació d’un mapa per representar una part o la totalitat de la superfície terrestre, sempre des d’un punt de vista o en la cerca d’un objectiu concret. És a dir, la cartografia no busca representar tota la realitat, sinó només una part de la realitat en un determinat moment. Títol de l’informe |32/74 Divisió de Grups Operatius Especials La importància de disposar de mapes que ens ofereixen informació més o menys exacta del territori representat és elevadíssima en molts àmbits i és totalment indispensable per als cossos d’emergències (per orientar-nos, localitzar punts, planificar recerques, realitzar estudis, etc). Un mapa es defineix com una representació plana, reduïda, simplificada i simbòlica de tota o d’una part de la superfície terrestre, i és la cartografia la disciplina que es preocupa d’elaborar-la i interpretar-la. En aquest capítol es presenten els principis bàsics utilitzats en cartografia per a l’elaboració de mapes.  Elements geogràfics  L’escala del mapa  El nord magnètic i geogràfic 1.1. Elements geogràfics La Terra té dos moviments fonamentals, un de translació en una òrbita al voltant del Sol i amb un període de 365, 25 dies per volta, i un de rotació al voltant d’un eix imaginari que travessa la Terra pel seu propi centre, amb una cadència de 24 hores per volta. Aquest eix imaginari al voltant del qual es produeix la rotació terrestre es coneix com l’eix polar, i com ja s’ha dit, passa pel centre del planeta i talla la superfície terrestre en dos punts, que se’ls anomena pols, i se’ls distingeix com a pol nord (N) i pol sud (S). Per tant, es pot definir l’eix polar com la línia imaginària que uneix els dos pols terrestres. Convencionalment es representa la Terra amb el pol nord a dalt i el pol sud a baix. A part de l’eix polar, es defineix un altre eix que passa pel mateix centre terrestre però perpendicular a l’anterior, és l’eix equatorial. Així doncs, la intersecció dels eixos polar i equatorial es produeix en el centre del planeta. El pla que conté l’eix equatorial s’anomena pla equatorial i divideix la Terra en dues parts iguals denominades hemisferis. L’hemisferi que conté el pol nord s’anomena hemisferi nord o boreal, i el que conté el pol sud és l’hemisferi sud o austral. Títol de l’informe |33/74 Divisió de Grups Operatius Especials 1.2. La forma de la Terra La forma de la Terra és aproximadament esfèrica, però aplatada pels pols, a causa del moviment de rotació al voltant de l’eix polar. La representació plana o en dos dimensions de la superfície de la Terra (tridimensional), s’aconsegueix a través de projeccions cartogràfiques. Les projeccions són sistemes de representació gràfica que estableixen una relació ordenada entre els punts de la superfície corba de la Terra i els d’una superfície plana (mapa). Ara bé, per poder elaborar productes cartogràfics fiables cal conèixer la forma de la Terra amb més precisió, i per aquest motiu es defineix el geoide. El geoide és la forma que resulta de considerar la superfície dels oceans en repòs prolongada de manera imaginària per sota els continents. En qualsevol punt del geoide, la seva superfície és perpendicular a la força de la gravetat. D’aquesta manera, en el geoide ja no apareixen irregularitats induïdes pel relleu terrestre, però continua essent una figura geomètrica irregular, que planteja un problema a l’hora de ser projectada per a la seva representació en un mapa. Per això, encara es defineix una nova figura geomètrica, una el·lipse de la rotació de la qual en resulti un el·lipsoide que s’adapti el millor possible a la forma del geoide. Es tracta de l’el·lipsoide de referència, un model simplificat i regular sobre el qual es realitzen els càlculs de les projeccions cartogràfiques. A la pràctica, existeixen diversos el·lipsoides de referència que permeten una millor adaptació a les diferents zones de la superfície terrestre. Finalment, per poder realitzar les projeccions, cal conèixer la posició de l’el·lipsoide de referència en relació a la forma física de la Terra, i és aleshores (quan es descriu l’el·lipsoide i la seva posició respecte al geoide) que queda definit el que s’anomena sistema geodèsic de referència o Datum. 1.3. Els paral·lels i meridians Es defineixen com a plans paral·lels aquells infinits plans que tallen la superfície terrestre perpendicularment a l’eix polar i que, per tant, són paral·lels al pla equatorial. A les línies Títol de l’informe |34/74 Divisió de Grups Operatius Especials d’intersecció entre els plans paral·lels i la superfície terrestres se’ls anomena paral·lels, i en particular, la intersecció del pla equatorial i la superfície terrestre que rep el nom d’equador. Per denominar els paral·lels s’utilitza una magnitud angular anomenada latitud, que expressa l’angle que formen amb l’eix equatorial. L’equador és el paral·lel que determina l’origen de les latituds i li correspon un angle de 0º. A mesura que ens aproximem al pol nord, l’angle augmenta fins a un valor de 90º, i el mateix passa si ens aproximem al pol sud. Per diferenciar els paral·lels de cada hemisferi cal afegir N (nord) o S (sud) al valor angular del paral·lel. Hi ha quatre paral·lels que també tenen especial importància, els dos tròpics, tròpic de Càncer i tròpic de Capricorn, i els dos cercles polars, el cercle polar àrtic i el cercle polar antàrtic, determinats per les condicions en què arriba la llum solar a la Terra al llarg de les estacions. S’anomenen plans meridians aquells infinits plans que contenen l’eix polar i tallen la superfície terrestre perpendicularment al pla equatorial. A les línies d’intersecció entre els plans meridians i la superfície terrestre se les anomena, en aquest cas, meridians. Tots els meridians passen pels pols nord i sud. Els meridians es designen amb la magnitud angular anomenada longitud, que expressa l’angle que formen amb el meridià que es pren com a referència i al qual se li assigna el valor 0º. La comunitat internacional ha pres com a meridià de referència el que passa per la ciutat anglesa de Greenwich, rebent el nom de meridià de Greenwich. S’estableix que la longitud és est (E) per als meridians situats a la dreta del de Greenwich i és oest (W) per als que es troben a l’esquerra. Per tant, la longitud s’expressa en un valor angular de 0º a 180º, corresponent al valor de 0º al meridià de Greenwich, i el valor 180º a la part d’aquest meridià a l’altra banda de la Terra, i que s’anomena antimeridià de Greenwich. 1.4. L’escala del mapa Com ja s’ha dit anteriorment, en un mapa hi trobem representat gràficament tota o una part de la superfície terrestre. Evidentment, aquesta representació no és fidel en quant a les seves Títol de l’informe |35/74 Divisió de Grups Operatius Especials proporcions, sinó que es realitza a una mida més reduïda. És mitjançant l’escala com s’aconsegueix una proporció entre les dimensions reals i les del mapa. L’escala és la relació constant que hi ha entre una distància mesurada sobre el mapa i la distància corresponent mesurada sobre el terreny representat. L’expressió de l’escala pot ser de dos tipus, numèrica o gràfica. L’escala numèrica és una fracció en la qual el denominador indica el nombre de vegades que s’ha reduït la realitat, de manera que el numerador indica la mesura en el mapa, i el denominador representa la mesura real. E = dimensió del mapa / dimensió real Exemple: 1:50.000 o bé 1/50.000, indica que un cm en el mapa equival a 50.000 cm o 500 m en la realitat. En funció de la superfície que comprèn el mapa, podem parlar d’escales grans, mitjanes o petites (en el capítol 1.3 es veurà amb més detall). L’escala gràfica és una línia segmentada regularment on la longitud de cada segment mesurada al mapa es correspon amb les unitats de mesura reals indicades en els seus extrems. Aquesta manera de representar l’escala és útil per fer lectures directes de distàncies entre punts del mapa. A l’esquerra de l’origen (zero de l’escala gràfica) s’hi representa la contraescala o taló, on el nombre de subdivisions és superior. 1.5. El nord magnètic i geogràfic Els mapes per norma general estan orientats al nord, és a dir, el nord es troba a la part superior del mapa. Però cal tenir en compte els diferents nords existents per orientar el mapa amb més precisió. El nord geogràfic és el punt d’intersecció de la superfície de la Terra amb el seu eix de Títol de l’informe |36/74 Divisió de Grups Operatius Especials rotació, és a dir, el pol nord. Per tant, el nord geogràfic és la direcció que segueixen els meridians. El nord magnètic és el nord que assenyala l’agulla imantada de la brúixola. La Terra es comporta com un imant amb dos pols d’atracció (el nord, que és l’origen de les línies de força del camp magnètic terrestre, i el sud, el punt oposat), però aquests pols magnètics no es corresponen amb els pols geogràfics. L’angle que mesura la diferència entre el nord magnètic i el nord geogràfic en un punt s’anomena declinació magnètica i s’indica en graus, minuts i segons, amb una data i la seva variació anual. Això és a causa que el nord magnètic varia amb el temps, es redueix la distància entre els dos nords i, per tant, la declinació magnètica també varia. Cal tenir en compte que aquesta desviació no és la mateixa en tots els punts de la superfície terrestre. El nord de la projecció és la direcció que segueix el reticle imprès al mapa, habitualment la projecció UTM. El nord de la projecció i el nord geogràfic només coincideixen en el meridià central de cada fus, mentre que a banda i banda d’aquest meridià hi ha una variació angular anomenada convergència de la quadrícula, que és la desviació entre el nord de la projecció i el nord geogràfic en un punt. 1.6. Les coordenades geogràfiques Les coordenades geogràfiques són un sistema universal per localitzar amb precisió damunt la Terra. Es basen a mesurar la distància del punt que volem localitzar i dos elements geogràfics de referència, l’equador i el meridià de Greenwich. Les unitats de mesura de la distància són graus, minuts i segons.  Longitud: distància entre un punt i el meridià de Greenwich. Interval de 0º-180º, est o oest.  Latitud: distància entre un punt i l’equador. Interval de 0º-90º, nord o sud. Les unitats de les coordenades geogràfiques Títol de l’informe |37/74 Divisió de Grups Operatius Especials Les unitats de mesura de la distància són els graus (º), els minuts (‘) i els segons (‘’). 1º = 60‘ (un grau equival a 60 minuts) 1’ = 60’’ (1 minut equival a 60 segons) Quan volem donar la nostra posició amb coordenades geogràfiques ho fem amb la següent notació: primer la longitud i després la latitud, sempre indicant el quadrant de referència al final (N, S, E o W). Exemple: 20º 30’ 45’’ E; 40º 33’ 50’’ N També és freqüent donar les coordenades geogràfiques amb altres unitats:  Graus i decimals de grau ( 20,5125º E; 40,5639º N)  Graus, minuts i decimals de minut (20º 30,75’E; 40º 33,83’N) Es pot comprovar que aquestes coordenades coincideixen amb les de l’exemple anterior. Les coordenades geogràfiques s’utilitzen per representar grans superfícies, com poden ser mapes mundi, continents i països. I a la pràctica són utilitzades també per grans desplaçaments (navegació terrestre, aèria i marítima). 1.7. Encaix de les coordenades geogràfiques A les següents imatges es mostra com el meridià de Greenwich, o meridià 0, divideix la Península Ibèrica en les zones de longitud oest i de longitud est. Tot el territori català es localitza a la longitud est. Aquesta divisió en coordenades geogràfiques de 3º de longitud ajuda a interpretar les coordenades UTM. Un grau de latitud no es correspon a un grau de longitud. I és que un grau és una mesura d’angle, no una distància mètrica en la superfície de la Terra. Títol de l’informe |38/74 Divisió de Grups Operatius Especials Pel que fa al territori de Catalunya, com ja s’ha dit , es localitza a longitud est i per sobre dels 40º de latitud nord. 1.8. Les coordenades UTM Les sigles UTM (Universal Transversa Mercator) identifiquen un sistema de coordenades cartesianes desenvolupades a partir de la projecció transversa de Mercator. Concretament, les coordenades UTM poden definir-se com un sistema de retícules planes que se superposen damunt d’una projecció geogràfica: la cilíndrica de Mercator. 1.9. La divisió en fusos i zones El sistema de coordenades UTM es basa en la divisió de la superfície terrestre en fusos i zones. Aquests sistema, però, no s’utilitza per a zones del territori per sobre dels 84º N i els 80º S, ateses les enormes deformacions que s’obtenen quan es fa la projecció. Les divisions de la superfície terrestre en franges verticals s’anomenen FUSOS UTM. Cada fus equival a 6º de longitud. Hi ha un total de 60 fusos, que s’enumeren de l’1 al 60, començant a l’antimeridià de Greenwich (180º) cap a l’est. Així, el fus comprès entre els 180º W i 174º W és el primer, i el fus comprès entre els 0º i els 6º E és el fus núm 31. Les divisions de la superfície terrestre en franges horitzontals s’anomenen ZONES UTM. Cada zona té una amplada de 8º de latitud. Hi ha un total de 20 zones, que s’identifiquen per una lletra. L’hemisferi nord comença a la lletra N. Títol de l’informe |39/74 Divisió de Grups Operatius Especials Tema 9. Execució, gestió i manteniment d’infraestructures preventives. Dins de les accions de la gestió i manteniment d’infraestructures preventives hi ha el manteniment i adequació dels punts d’aigua que hem vist al tema 7. També hi ha les franges de baixa carrega en les línies elèctriques i en les urbanitzacions. De fet per les urbanitzacions existeix un decret, el 123/2005 que estableix mesures de prevenció d’incendis forestals en les urbanitzacions, nuclis de població, instal·lacions i edificacions situats en terrenys forestals i en la franja de 500 metres que els envolta. Una d’aquestes mesures és una franja perimetral de protecció al voltant de cada element. Els objectius de la franja de protecció perimetral són: crear una “oportunitat” per a la defensa de l’element vulnerable; per exemple, una urbanització. La franja de protecció no té com a objectiu aturar el foc forestal, sinó reduir-ne la intensitat i permetre o facilitar les tasques dels serveis d’extinció; i limitar la propagació d’un incendi iniciat a l’element vulnerable (urbanització, nucli de població...) cap al bosc. També existeix tota una xarxa de vigilància de càmeres de punts estratègics, la qual té un pes significatiu en els mesos de campanya forestal on l’activitat d’incendis forestals agafar més rellevància. Aquestes càmeres estan connectades i se’n fa el seguiment a les sales de control. També existeix tota una xarxa de camins per tal de facilitar, que tot i no esser una infraestructura exclusivament de prevenció, si que fa la funció d’accés al lloc de l’incendi i com a tal a de tenir un manteniment en forma de neteja de branques, pedres, senyalització optima, etc. La xarxa de comunicacions també és imprescindible per gestionar una emergència, d’aquesta manera hi ha una xarxa de repetidors ubicats arreu del territori. Al voltant d’aquests també hi existeix un manteniment en forma de franja perimetral perquè no es vegi afectat per un incendi. Títol de l’informe |40/74 Divisió de Grups Operatius Especials Perquè ens puguem fer una idea dels tipus de combustible i vulnerabilitat que comporta quan hi passa un incendi. Per caracteritzar les estructures forestals i la seva relació amb la generació de focs de capçades, s’han identificat i definit tres tipus de combustibles o estrats de vegetació: Combustible de superfície: combustible d’alçada no superior a 1,30 m. Pot ser matoll, regenerat, vegetació herbàcia, branques, troncs caiguts, restes silvícoles. Combustible d’escala: combustible aeri d’alçada superior a 1,30 m que no forma part de l’estrat dominant o codominant. Inclou arbres petits, arbustos, lianes o arbres caiguts. Combustible aeri: format per les capçades dels arbres de l’estrat dominant o codominant de més alçada. Capçades de l’estrat COMBUSTIBLE AERI: Format per les capçades dels superior arbres de l’estrat dominant o codominant de major dominant alçada. COMBUSTIBLE D’ESCALA: Combustible aeri d’alçada superior a 1,30 m que no forma part de l’estrat dominant o codominant. Inclou arbres petits, arbustos, lianes o arbres caiguts. >1,30 m COMBUSTIBLE DE SUPERFÍCIE: Combustible d’alçada no superior a 1,30 m. Poden ser matoll, vegetació 0-1,30 m herbàcia, branques, troncs caiguts, restes silvícoles. Figura 1. Tipus de combustible forestal en funció de la seva distribució espacial Títol de l’informe |41/74 Divisió de Grups Operatius Especials Classes de vulnerabilitat al foc de capçades Les classes de vulnerabilitat al foc de capçades en les que es pot classificar una estructura forestal mitjançant l’ús de les CVFoC es defineixen de la forma següent: Vulnerabilitat alta (A): estructures forestals amb característiques silvícoles (p. ex. continuïtat horitzontal i vertical als diferents estrats, fracció de cabuda coberta) que fan que el foc pugi a les capçades i s’hi mantingui. Estructures en què els focs de capçades actius són característics, el foc de superfície produeix prou calor de convecció per mantenir de forma contínua la propagació del foc a les capçades. Les estructures afectades per aquesta tipologia de foc normalment presenten mortalitats elevades. Vulnerabilitat moderada (B): estructures forestals amb característiques silvícoles (p. ex. continuïtat horitzontal i vertical als diferents estrats, fracció de cabuda coberta) que limiten més que les estructures A la pujada del foc a les capçades i, particularment, limiten la sostenibilitat d’aquest foc en capçades. Estructures que generen antorxejos i focus secundaris cremen passivament capçades, grups d’arbres petits s'inflamen però la propagació entre capçades no es manté de forma contínua. Les estructures afectades per aquesta tipologia de foc normalment presenten severitats menors que les anteriors. L’existència d’una mescla d’arbres totalment calcinats i d’altres amb un alt percentatge de capçada marró són característics d’aquest rodals. També alguns de capçada verda. Vulnerabilitat baixa (C): estructures forestals amb característiques silvícoles (p. ex. continuïtat horitzontal i vertical als diferents estrats, fracció de cabuda coberta) que limiten tant el pas del foc com la sostenibilitat a les capçades. El foc es propaga per sota del combustible aeri. El combustible de superfície i el d’escala, si n’hi ha, es consumeixen, però atesa la discontinuïtat vertical amb el combustible aeri, el foc no passa a les capçades i es manté a la superfície. Les estructures afectades per aquesta tipologia de foc normalment presenten mortalitats baixes. Puntualment, algun arbre pot morir. Cal dir que aquesta classe inclou els regenerats, ja que els focs que generen són, des del punt de vista de l’extinció, similars als d’un foc de superfície, tot i que la mortalitat de l’arbrat és, en la majoria dels casos, completa. Títol de l’informe |42/74 Divisió de Grups Operatius Especials Identificació dels tipus de combustibles presents a la parcel·la Primer, cal diferenciar els tipus de combustibles que apareixen en el rodal forestal. No sempre els tres combustibles hi són presents (Figures 2 i 3). ESTRUCTURES AMB COMBUSTIBLE D’ESCALA Figura 2. Boscos on els tres tipus de combustibles són presents. A la foto de la dreta, el combustible d’escala es presenta en forma de liana ESTRUCTURES SENSE COMBUSTIBLE D’ESCALA Títol de l’informe |43/74 Divisió de Grups Operatius Especials Figura 3. Boscos amb dos combustibles: de superfície i aeri. A la foto de l’esquerra, les capçades dominants són les del regenerat (combustible aeri) Estimació de la distància entre combustibles A l’hora d’estimar la distància, s’ha de mesurar des de la part superior del combustible inferior fins on existeixi prou fullam viu perquè el foc es propagui verticalment en el combustible superior (Figura 4). No obstant això, a vegades pot existir una gran acumulació de combustible mort. En aquests casos s’aconsella tenir-ho en compte (Figura 5). L’usuari ha de realitzar una estimació de la distància mitjana que existeix entre els combustibles (Figura 6), encara que aquesta distància pugui ser zero (Figura 7). Títol de l’informe |44/74 Divisió de Grups Operatius Especials COM ES REALITZA LA MESURA ENTRE...... SUPERFÍCIE I... SUPERFÍCIE I AERI?... ESCALA I AERI? ESCALA? Figura 4. Les tres fotografies que es presenten en aquesta figura mostren certa discontinuïtat entre els diferents combustibles. L’usuari ha de realitzar una estimació aproximada de la distància mitjana existent entre cadascun. Tal com assenyalen les fletxes de color verd, la distància es mesura des de la part alta del combustible inferior fins on hi hagi fullam suficient en el combustible superior perquè el foc es propagui verticalment Figura 5. Gran acumulació de combustible mort que s’ha de tenir en compte a l’hora d’estimar les distàncies mitjanes entre combustibles. Títol de l’informe |45/74 Divisió de Grups Operatius Especials EXISTEIX DISTÀNCIA ENTRE...... SUPERFÍCIE I ESCALA... SUPERFÍCIE I AERI... ESCALA I AERI Figura 6. Les tres estructures forestals que s’observen presenten discontinuïtat vertical (en taronja). A la foto de l’esquerra es mostra la distància existent entre el combustible de superfície i el d’escala, a la foto situada al centre s’observa la discontinuïtat entre el de superfície i l’aeri, i, per últim, la foto de la dreta mostra la distància entre el combustible d’escala i l’aeri Títol de l’informe |46/74 Divisió de Grups Operatius Especials NO EXISTEIX DISTÀNCIA ENTRE...... SUPERFÍCIE I ESCALA... SUPERFÍCIE I AERI... ESCALA I AERI Figura 7. Les tres estructures forestals que s’observen presenten continuïtat vertical. A la foto de l’esquerra, la distància existent entre el combustible de superfície i el d’escala és zero, a la foto situada al centre s’observa la continuïtat existent entre el de superfície i l’aeri, i, per últim, la foto de la dreta mostra la continuïtat entre el combustible d’escala i l’aeri Fracció de cabuda coberta del combustible aeri (Ca) La fracció de cabuda coberta del combustible aeri (FCC) s’estima de forma visual. Algunes referències per a l’estimació es presenten a la Figura 8. Títol de l’informe |47/74 Divisió de Grups Operatius Especials FRACCIÓ DE CABUDA COBERTA DEL COMBUSTIBLE AERI (%) > 70% 50-70% 30-50% Hi ha tangència de No hi ha tangència de No hi ha tangència de capçades, que es poden capçades, la distància és capçades, la distància és superposar. inferior al diàmetre mitjà de superior al diàmetre mitjà capçades. de capçades. Figura 8. D’esquerra a dreta i de més a menys, s’observen tres tipus d’estructures forestals amb diferents percentatges d’FCC. S’inclou una referència descriptiva per tal d’estimar l’FCC a camp. Recobriment del combustible d’escala (Ce) El recobriment del combustible d’escala s’estima de forma visual. Algunes referències per a l’estimació es presenten a la Figura 9. RECOBRIMENT DEL COMBUSTIBLE D’ESCALA (%) > 70% 50-70% 30-50% Títol de l’informe |48/74 Divisió de Grups Operatius Especials El combustible d’escala El combustible d’escala es El combustible d’escala es troba uniformement troba menys uniformement es troba molt dispers al repartit en l’àrea de repartit a l’àrea de mostreig, rodal o agrupat en un mostreig i recobreix tota o es pot trobar agrupat per punt de petita extensió. gairebé tota la superfície. claps i el percentatge de superfície coberta és menor que en el cas anterior. La continuïtat horitzontal del combustible d’escala no és clara. Figura 9. D’esquerra a dreta, i de més a menys, s’observen tres tipus d’estructures forestals amb diferents percentatges de recobriment de combustible d’escala. S’inclou una referència descriptiva per tal d’estimar aquest percentatge de recobriment a camp Recobriment del combustible de superfície (RCS) El recobriment del combustible de superfície s’estima de forma visual. Algunes referències per a l’estimació es presenten a la Figura 10. Títol de l’informe |49/74 Divisió de Grups Operatius Especials RECOBRIMENT DEL COMBUSTIBLE DE SUPERFÍCIE (%) > 60% 30-60% < 30% El combustible de El combustible de superfície El combustible de superfície es troba es troba menys superfície es troba molt uniformement repartit a uniformement repartit a l’àrea dispers al rodal o l’àrea de mostreig i de mostreig, es pot trobar agrupat en un punt de recobreix tota o gairebé agrupat per claps i el petita extensió. tota la superfície. percentatge de superfície coberta és menor que en els casos anteriors. La continuïtat horitzontal del combustible de superfície no és clara. Figura 10. D’esquerra a dreta, i de més a menys, s’observen tres tipus d’estructures forestals amb diferents percentatges de recobriment de combustible de superfície. S’inclou una referència descriptiva per tal d’estimar aquest percentatge de recobriment a camp Títol de l’informe |50/74 Divisió de Grups Operatius Especials Profunditat de la fullaraca La profunditat de la fullaraca es mesura en centímetres (Figura 11). Es pot estimar amb l’ajuda d’un regle. PROFUNDITAT DE LA FULLARACA (cm) > 10 cm < 10 cm Figura 11. Profunditat de la fullaraca. A l’esquerra es mostra una capa d’acícules de Pinus pinea que supera els 10 cm, mentre que a la foto de la dreta és inferior a 10 cm Manteniment vegetació en Punts Estratègics de Gestió (PEG’s) i camins estratègics. Les estructures de bosc que es busquen a les àrees estratègiques es basen en la seva baixa capacitat de propagar per capçades (Tipus C), per tant els tractaments sobre la vegetació hauran de modificar aquells estrats que tenen més trascendència en la vulnerabilitat de foc de capçades. Títol de l’informe |51/74 Divisió de Grups Operatius Especials A mode d’exemple a continuació es mostren diferents tipus d’estructures de bosc de partida (en aquest cas es tracta de estructures tipus B) i les opcions objectiu o final de baixa vulnerabilitat (Tipus C). D’aquesta forma se identifica sobre quins estrats s’ha d’actuar i amb quina intensitat. Situació de partida Situació objectiu Fcc; fracció cabuda coberta. De-a; distància combustible d’escala i combustible aeri. Ds-e; distància combustible de superfície i combustible d’escala. RCS; recobriment de combustible de superfície. Per cada situació de partida es classifica el tipus d’estructura i a partir d’aquí s’estableix la situació objectiu per tal d’assegurar un tractament de vegetació adequat per l’àrea estratègica. Títol de l’informe |52/74 Divisió de Grups Operatius Especials Criteris per definir l’àrea d’accés segur per helicòpters Anell de seguretat al voltant del punt d’aigua Les operacions d’entrada i la sortida del punt d’aigua necessiten d’un moviment/velocitat per poder fer aquestes maniobres. Per fer aquest moviment s’utilitza una trajectòria d’entrada i una de sortida orientades de cara al vent i amb un espai de maniobra mínim necessari lliure d’obstacles. La trajectòria de sortida és la més crítica ja que és quan l’helicòpter ha d’aixecar el vol arrossegant el pes de l’aigua captada en el punt. Els punts d’aigua es consideren infraestructures eventuals en els quals el criteri del pilot de l’aeronau a l’hora d’escollir quina direcció agafa durant la càrrega d’aigua en la trajectòria d’entrada i de sortida és la que preval durant les operacions de vol. Tanmateix, i d’acord amb els responsables territorials de Bombers de la zona, cal identificar les trajectòries més probables que poden agafar els helicòpters durant la càrrega d’aigua i fer els tractaments sobre la vegetació necessaris per tenir acondicionades les trajectòries d’entrada i sortida d’acord amb els vents dominants habituals de la zona i la orografia que envolta el punt. Les dimensions mínimes de la trajectòria proposada, tant d’entrada com de sortida, com a espai lliure d’obstacles per al vol són: llargada: els 100 metres que envolten el punt comptant des de la paret del PA tindran un pendent d’entrada i sortida inferior al 12.5% lliure d’obstacles calculat des de la rasant del PA. amplada: als 100 metres de distància l’amplada ha de ser de 50 metres Esquema de perfil longitudinal de la zona de trajectòria. Títol de l’informe |53/74 Divisió de Grups Operatius Especials Esquema en planta de la zona de trajectòria. Vehicles autobomba al punt d’aigua Accessibilitat de camions al punt d’aigua Durant les tasques de revisió, reparacions o emplenat d’aigua es fa necessari l’arribada de vehicles fins on hi ha la infraestructura del punt d’aigua. Es recomana que el vial forestal tingui la categoria d’accessibilitat mínima de secundari segons el que estableix el Pla INFOCAT. El vial d’accés al punt d’aigua cal que acabi amb un girador per vehicles autobomba tal i com s’estableix en la guia tècnica de característiques morfològiques i d’ús dels vials forestals. Aquesta espai pot ser el que es corresponen amb el camí que dona la volta al punt d’aigua sempre que tingui el radi de gir suficient. En els casos amb especial dificultat per encabir-hi un girador cal que a tocar del punt d’aigua hi hagi com a mínim un espai de canvi de sentit tal i com es descriu en la guia tècnica de característiques morfològiques i d’ús dels vials forestals. Zona de protecció al voltant del punt d’aigua Les situacions d’atrapament de vehicles terrestres són unes de les causes d’accident més greus en operacions d’incendis forestals. La identificació i l’ús de zones segures és clau per millorar la seguretat dels intervinents, i en aquest sentit, en aquells espais que no presentin una zona segura a menys de 2 km del PAIF serà necessari crear una zona de protecció al voltant del PAIF que pugui servir de refugi per les unitats d’intervenció. La zona de protecció contempla l’anell de seguretat per l’operativa dels helicòpters i la resta de zona adjacent de l’espai fins a la distància de 8 vegades l’alçada de la vegetació que envolta el punt d’aigua. Títol de l’informe |54/74 Divisió de Grups Operatius Especials En l’espai de la zona de protecció més enllà de l’anell de seguretat s’haurà de tractar la vegetació per tal d’assegurar foc de superfície que no propagui per les capçades o ho faci de forma molt puntual. Les característiques de l’estructura de vegetació en quant a recobriments i estrats de combustible vegetal seran les següents: Combustible vegetal de superfície: recobriment < 60% per evitar focs d’alta intensitat. Combustible d’escala: recobriment < 30% per evitar entorxeigs massius. Combustible aeri: fcc < 70% per evitar focs de capçades actius. Les definicions dels estrats de combustible vegetal les podeu trobar al manual Integració del risc de grans incendis forestals (GIF) en la gestió forestal: incendis tipus i vulnerabilitat al foc de capçades de les estructures forestals del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Generalitat de Catalunya. Tema 10. Informació clau en intervenció d’incendis forestals. 1.1.Interpretació de columnes En el moment d’aproximar-nos a un incendi forestal podem obtenir un seguit d’informació que ens permetrà treballar d’una forma més segura alhora que optimitzarem els recursos necessaris per fer-hi front. Dominar el significat d’algunes variables relacionades amb el comportament de l’incendi i entendre la informació que ens aporta una columna és important per aconseguir l’objectiu descrit anteriorment. Quant a les referències bàsiques per descriure i entendre el comportament del foc, els factors que afecten la capacitat dels diferents mitjans Títol de l’informe |55/74 Divisió de Grups Operatius Especials d’extinció d’incendis forestals són la longitud de flama, la intensitat de foc i la velocitat de propagació. 1.2. La columna Les columnes d’un incendi ens donen informació sobre la intensitat i el patró de comportament. La intensitat està relacionada amb el color de la columna. Els colors clars (blanquinosos) impliquen contingut d’humitat del combustible destacable; per contra, els colors grisencs o negres signifiquen que el contingut d’humitat és menor, situació característica durant les parts centrals de l’estiu (mes de juliol, per exemple). D’altra banda, el patró de comportament es correlaciona amb la meteorologia i les característiques intrínseques d’un incendi per al moment concret. Per exemple, columnes tombades, estan relacionades amb incendis que ja presenten un cert desenvolupament i, a més, són conduïts per forts vents. Títol de l’informe |56/74 Divisió de Grups Operatius Especials Informació que hem d’extreure del que veiem.  Color  Densitat  Dispersió  Forma 1.2.1. COLOR El color de la columna dona informació de la intensitat que té el foc i de la quantitat d’humitat que té el combustible. Com més fosc més disponible està el combustible i més intens és l’incendi. 1.2.2. DENSITAT Ens indica la convecció que genera la columna de fum; per tant, la capacitat d’absorvir aire fresc per autoalimentar-se. És un indicador de la intensitat que està generant l’incendi. Títol de l’informe |57/74 Divisió de Grups Operatius Especials 1.2.3. DISPERSIÓ Ens dona informació de la superfície que està afectada per la ignició i dels diversos focus actiu ja sigui per diferents ignicions o per focus secundaris. Quantificar els punts d'ignició que veiem a la base de la columna. 1.2.4. FORMA Ens dona la direcció de propagació i la presència o no de vent en superfície i en alçada. Descriure si es vertical o inclinada, ens indicarà la direcció i intensitat del vent. Títol de l’informe |58/74 Divisió de Grups Operatius Especials 1.3. Longitud de flama (m) És la distància de la flama des de la base fins a l’extrem. Si la flama està inclinada, aleshores el que compta és la seva longitud, no l’alçada. Es mesura en metres (m). Existeix una relació directa entre longitud de flama i intensitat de foc que es pot expressar amb la fórmula següent: I = a L b La a i b són constants, la L és la longitud de la flama (m) i la I és la intensitat lineal (kW/m). Aquest factor limitarà la nostra capacitat d’extinció. Així, a partir de certa alçada, es fa impossible l’atac directe i cal optar per altres tècniques. Títol de l’informe |59/74 Divisió de Grups Operatius Especials 1.4. Intensitat lineal de foc (kW/m) És l’energia emesa per unitat de temps en la unitat lineal de front de foc (kW/m). Com ja hem vist, està estretament relacionada amb la longitud de flama. Aquest és el limitador real de la capacitat d’extinció; ens diu el punt al qual ens podem apropar a l’incendi per poder extingir- lo i si l’aigua és un mitjà eficaç d’extinció. La intensitat és el factor que millor defineix l’abast de l’ambient de foc, la virulència i les condicions extremes de l’atmosfera que envoltarà aquest incendi. La intensitat es pot expressar: I = HWR I = Intensitat de la flama (kW/m) H = Calor de combustió o poder calorífic (kJ/kg) W = Combustible consumit per unitat de superfície (k/m2 ) R = Velocitat de propagació del foc (m/s) La potència del front de foc pot variar en un rang de xifres molt ampli (menys de 5.000 kW/m fins a valors extrems de 15.0000 kW/m). Perquè un foc de superfície passi a capçades cal que superi els 3.000 kW/m. Els focs de capçada donen valor per sobre dels 10.000 kW/m. En un foc forestal de combustible que produeix focus secundaris estem per sobre dels 50.000 kW/m i podem arribar fàcilment als 100.000 kW/m. 1.5. Velocitat de propagació (km/h) És l’espai recorregut pel front de foc per unitat de temps. La velocitat és un factor que limita la capacitat de control de l’incendi. És a dir, si el foc és més ràpid que nosaltres s’escaparà i es convertirà en un gran incendi, però si nosaltres som més ràpids l’apagarem. La velocitat està relacionada de forma directa amb el vent i el pendent. Cal tenir en compte la velocitat de diferents aspectes de l’incendi: Velocitat de propagació del front (km/h) Velocitat de propagació del perímetre (km/h) Velocitat de propagació de la superfície (ha/h) Títol de l’informe |60/74 Divisió de Grups Operatius Especials En condicions meteorològiques normals un GIF avança a una velocitat de 4-6 km/h. Si les condicions meteorològiques li són especialment favorables la velocitat pot depassar les xifres anteriors per arribar a més de 8 km/h. Però aquests no són els focs més ràpids. Un foc de rostoll de cereals en un dia sec d’estiu, quan fa dies que no plou, avança aproximadament a 12 km/h. No podem confiar que un tallafoc cobert d’herba seca o un camp de rostoll aturi el foc, sinó al contrari; es desplaçarà més ràpidament. La conjunció entre la longitud de flama i la intensitat amb la velocitat de propagació defineixen el tipus de foc, el seu comportament i la capacitat d’èxit per extingir-lo. La qüestió és poder saber en un futur pròxim, en tot moment i segons les condicions existents, qui serà més ràpid i qui serà més fort (velocitat de propagació i longitud de flama o intensitat lineal de foc), si el bomber o l’incendi, per planificar correctament el tipus d’atac, el millor moment i la localització. 1.6. Parts de l’incendi És important situar i anomenar correctament cadascuna de les parts de l’incendi. En la intervenció podem observar com cadascuna d’aquestes parts probablement tindrà una intensitat i velocitat de propagació diferent a les altres. Conèixer aquestes parts ens servirà per definir la nostra posició o per triar una tasca concreta específica per a una part determinada. Tenim: ▪ Cap: part més avançada de l’incendi, amb major longitud de flama i velocitat de propagació. ▪ Cua: part de l’incendi que és a la zona posterior, de comportament lent i poc intens. ▪ Flancs: n’hi ha un a cada lateral de l’incendi (esquerre i dret), amb velocitat i longitud de flama de valors intermedis respecte al cap i la cua. ▪ Focus secundari: partícula incandescent que és impulsada per la convecció de la columna de fum i que, en la projecció d'aquesta columna, pot generar nous focus d’incendi. Títol de l’informe |61/74 Divisió de Grups Operatius Especials 1.7. El GIF i l’ambient de foc Quan parlem de GIF hem de tenir present que no va associat a la seva superfície, sinó a la intensitat. Els factors de la intensitat són: longitud de flama: >2 m velocitat de propagació: >3 km/h Precisament, aquests llindars defineixen la capacitat d’extinció del Cos de Bombers. L’ambient de foc és l’atmosfera que es crea al voltant de l’incendi i que n’és directament afectada. És a dir, quan un incendi forestal ha crescut suficient en extensió i intensitat crea el seu propi ambient en el qual les components meteorològiques es modifiquen (augment de la temperatura, disminució de la humitat relativa, i sobretot, la formació de vents convectius de més o menys força provocats per la succió de l’incendi). L’ambient del foc i el seu comportament són dos paràmetres estretament relacionats. No tots els incendis, però, són capaços de crear el seu propi ambient (només els que tenen més intensitat). De fet, l’ambient del foc es pot representar com un triangle en el qual el foc, que ocupa el centre, és un factor més que altera la resta. L’ambient de foc és el motor dels GIF, ja que potencia la transferència de calor amb la seva columna convectiva. En aquest procés de transferència de calor s’acceleren les fases de la Títol de l’informe |62/74 Divisió de Grups Operatius Especials combustió i es projecten els seus efectes a una distància més gran. Tenim un aspecte que diferencia els GIF dels petits incendis forestals (PIF): ens apareix una propagació del foc per punts inconnexos en lloc del front lineal característic de menor intensitat (PIF). Aquest tipus de propagació per punts hipoteca encara més una extinció condicionada a la intensitat del GIF. Per aquest motiu, les maniobres clàssiques es veuen desbordades pel GIF i en fa analitzar l’origen del problema per tal de trobar-hi solucions. Un mateix GIF pot tenir comportament de PIF en parts del seu perímetre. Títol de l’informe |63/74 Divisió de Grups Operatius Especials Fotografia del IF SCQ. Columna convectiva que llença FS al cap. Fins al moment s’està treballant amb dues tècniques combinades: L’ús de vehicles de mobilitat ràpida ataca l’ambient de foc, trenca la columna convectiva i redueix aquesta reacció en cadena. L’objectiu és posar l’incendi dins la capacitat d’extinció: o Verticalitzant la columna convectiva. o Redireccionant el front de foc. o Reduint la intensitat del perímetre. L’extinció clàssica, un cop el comportament del foc és assequible als mitjans clàssics, és la que realment extingeix i controla els perímetres. 1.8. Comportament de l’incendi El comportament d’un incendi queda definit amb la seva intensitat o longitud de flama i la velocitat de propagació. Analitzar el comportament ens ha de permetre conèixer les característiques del foc actual i predir el seu comportament futur. Si no podem anticipar-nos a l’avanç de l’incendi, escollirem una estratègia d’extinció equivocada, posarem en perill el personal d’extinció i farem inútil qualsevol esforç per aturar-lo. Títol de l’informe |64/74 Divisió de Grups Operatius Especials Un bomber ha de ser capaç de preveure el comportament d’un incendi, o com a mínim poder anticipar-se als seus moviments per identificar situacions perilloses. El triangle de foc que tots coneixem és el que es defineix com el triangle de la reacció de combustió, que requereix calor, aire i combustible. Per a nosaltres, el que ha de ser veritablement important és el triangle del comportament del foc, que bàsicament tradueix els factors anteriors en meteorologia, combustible i topografia. En aquest context, el combustible s’entén que és la vegetació forestal. Els diferents factors d’aquest triangle es poden desglossar en diferents components, tal com es mostra a la figura anterior. Hi ha quatre factors bàsics que influeixen en un incendi forestal: 1. El combustible (humitat i temperatura, tipus i quantitat). 2. La meteorologia (temperatura, humitat relativa i vent) passada, actual i futura. 3. La topografia (relleu o rugositat, pendent i orientació). 4. El mateix incendi (intensitat o longitud de flama i velocitat de propagació). 1.9. Campbell Prediction System (CPS) Es defineix com un sistema senzill d'operar amb els factors bàsics de propagació d’un incendi topogràfic (orientació, vent i pendent), per tal de realitzar un breu anàlisi útil per al bomber a l'hora de plantejar tàctiques basades en el comportament previst del foc i delimitar-ne la seva validesa en l'espai i el temps. Aquesta lògica es basa en el sistema de l'alineació de factors, entenent com a tal el grau de coincidència, favorable o desfavorable, respecte el front de foc dels tres factors esmentats. Identificant les alineacions quan mirem un incendi, podem veure quin comportament en té per a cadascuna de les combinacions. Això ens permet projectar al futur el seu comportament sobre el terreny, simplement calculant l’alineació que en determinat moment hi trobarà el foc i traspassant-hi el comportament de foc observat actualment. Es un bon sistema fiable de predicció de comportament d’incendis topogràfics. Títol de l’informe |65/74 Divisió de Grups Operatius Especials 1.9.1 Vent El pendent és un factor evident en la propagació dels incendis. Ara bé, cal determinar si l’incendi crema a favor de pendent o contra pendent. Un incendi a favor de pendent (ascendent) és més ràpid i de major intensitat degut a què la distància entre la flama i el combustible és menor, això facilita el procés de preescalfament del material que es troba per davant del front. Per tant, difícilment podrem realitzar maniobres d’extinció eficaces contra el cap de l’incendi mentre es trobi en aquesta situació d’avantatge. Només podem limitar el seu eixamplament lateral, controlar els flancs, i anar a buscar el front allí on canvia el pendent, un cop passada la carena. Títol de l’informe |66/74 Divisió de Grups Operatius Especials 1.9.2. Pendent Al igual que la pendent és un accelerador de la velocitat del foc, tant pel seu efecte sobre la radiació, en l'empenta i l’oxigenació del foc, com en el dessecament dels combustibles. En un incendi sense afectació de vent o pendent, la transferència de calor per convecció i radiació afecta en menor intensitat el combustible proper a la flama, la convecció es dissipa cap a la vertical i la radiació. En el mateix cas, però amb presencia de vent, la flama presentarà un angle tancat respecte el terra, que implicarà major quantitat de combustible que en cada moment està cremant i interaccionant, que donarà com a resultat una major longitud de flama i un augment de la pirolització del combustible proper. 1.9.3. Orientació La orientació determina la temperatura del combustible en funció de la radiació solar incident. A major temperatura del combustible s’escurça el procés de preescalfament i per tant augmenta la intensitat i velocitat del procés de combustió. La incidència de la radiació solar varia al llarg del dia i es pot classificar en ordre seqüencial: est, sud i oest, i en ordre de intensitat: sud, oest i est, en el cas de l’hemisferi Nord. Els vessants orientats al Sud es troben exposats a un major escalfament solar: la temperatura és més alta i les humitats més baixes. Títol de l’informe |67/74 Divisió de Grups Operatius Especials Els combustibles estan més calents i secs. Aquest escalfament canvia al llarg de dia, a mesura que el sol es desplaça cap a l’Oest. Això fa que el comportament de l’incendi sigui diferent segons es tracti d’un vessant calent o fred. Aquest criteri de vessant freda o calenta segons l’orientació cal aplicar-lo per interpretar la reacció dels combustibles a la combustió. La seva temperatura canvia degut a la radiació solar. Aquest augment de la temperatura dels combustibles influeix tant en la intensitat com en la velocitat de propagació. L’orientació, per tant, determina la corba d’inflamabilitat dels combustibles. La temperatura dels combustibles, està pujant o baixant per la corba?. Es tracta de combustibles freds o calents? Penseu en la interacció entre topografia i combustibles. Títol de l’informe |68/74 Divisió de Grups Operatius Especials Tema 11. Maniobres en foc de vegetació. Actualment el cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya disposa de diferents eines per a l’extinció del foc forestal: línia d’aigua, eines manuals, foc tècnic, mitjans aeris, maquinària pesada... Aquestes eines es poden combinar de diferents maneres que donen lloc a una diversitat de maniobres per augmentar l’eficiència i la capacitat d’extinció del cos de Bombers. 1.Eines d’extinció d’incendis Cadascun dels costats del triangle del foc representa un element que intervé en la reacció de la combustió (combustible, oxigen i calor). Quan els tres elements coincideixen amb la quantitat suficient, es produeix el foc. L’extinció consisteix a eliminar algun dels components per poder interrompre la reacció d’oxidació. Com que el comportament del foc posa al límit els sistemes d’extinció d’arreu del món, és imprescindible que els bombers dominin el nombre màxim de tècniques possibles per poder aprofitar totes les oportunitats que se’ns presenten. A partir de l’any 1999, el Cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya va ampliar les eines d’extinció que feia servir. Tot i que la base de l’extinció continua sent l’aigua, les eines manuals i el foc són el suport del sistema d’extinció. Les eines d’extinció es pode