Tema 1.docx

El poder executiu el componen alhora el Govern i l’Administració. Així ho estableix la Constitució Espanyola al seu títol IV. El Govern dirigeix l’Administració Pública, que podem definir com l’organització que serveix al Govern per dur a terme les funcions que la Constitució li encomana. L’article...

El poder executiu el componen alhora el Govern i l’Administració. Així ho estableix la Constitució Espanyola al seu títol IV. El Govern dirigeix l’Administració Pública, que podem definir com l’organització que serveix al Govern per dur a terme les funcions que la Constitució li encomana. L’article 103 de la Constitució disposa que l’Administració Pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la Llei i al Dret. Aquests són els principis de funcionament de les administracions públiques, i són d’aplicació a qualsevol nivell d’administració: estatal, autonòmic, local i institucional. Aquesta subjecció de les administracions públiques a la normativa és el que coneixem com a vinculació positiva, que significa que una administració pública només pot fer allò que la norma li permet fer i ho ha de fer només com la norma li diu que ho ha de fer. Aquest principi de vinculació positiva és especialment rellevant perquè comporta que si una administració pública actua més enllà dels límits que la normativa estableix, ens trobarem davant d'una actuació que estarà mancada dels requisits necessaris i pot esdevenir invàlida. 1.1.3. La normativa reguladora del procediment administratiu comú L'article 159 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC) estableix la competència exclusiva de la Generalitat de Catalunya en allò que no estigui afectat per l'article 149.1.18 de la Constitució Espanyola (CE), per establir les normes de procediment administratiu de les administracions públiques catalanes que derivin de les particularitats del dret substantiu de Catalunya o de les especialitats de l'organització de la Generalitat. L'article 149.1.18 de la CE disposa que l'Estat és competent per regular el procediment administratiu comú, sens perjudici de les especialitats derivades de l'organització pròpia de cada comunitat autònoma. Això vol dir que trobarem la normativa sobre procediment administratiu comú tant en regulació de caràcter estatal com en regulació pròpia, aquesta darrera referida als aspectes del procediment que derivin de l'organització pròpia de les administracions catalanes. El procediment administratiu comú de les administracions públiques catalanes el trobem regulat a la Llei 39/2015, d'1 d'octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques (LPACAP) i a la Llei 26/2010, de 3 d'agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya (LRJPACat). La LPACAP regula el procediment administratiu comú de totes les administracions públiques de l'Estat. Aquesta Llei ha substituït en aquesta matèria la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú (LRJPAC). Però la LRJPAC no només contenia disposicions sobre procediment administratiu comú, sinó que també regulava el règim jurídic de les administracions públiques. Conjuntament amb la LPACAP es promulga la Llei 40/2015, d'1 d'octubre, de règim jurídic del sector públic (LRJSP), que conté regulació en matèria de règim jurídic i organització que, en part, resulta aplicable a totes les administracions públiques. La LPACAP i la LRJSP van entrar en vigor a l'any de la seva publicació, el 2 d'octubre de 2016. Però els efectes d’un seguit de determinacions de la LPACAP van quedar demorats –inicialment per dos anys, i més tard i de manera successiva, per dos anys i per sis mesos més– i no van adquirir vigència fins al 2 d'abril de 2021. Aquest mateix dia també va entrar en vigor el Reial decret 203/2021, de 30 de març, pel qual s'aprova el Reglament d'actuació i funcionament del sector públic per mitjans electrònics (en endavant, RAFME), que desenvolupa la LPACAP i la LRJSP pel que fa a l'actuació i al funcionament electrònic del sector públic. Tot i que els preceptes del RAFME enumerats a l’apartat 3 de la seva disposició final primera només són d’aplicació a l'àmbit estatal, la resta formen part del procediment administratiu comú o són bases del règim jurídic de les administracions públiques, i per això són directament aplicables a tots els ens públics estatals, autonòmics i locals. Per la seva part, la normativa catalana segueix l'esquema de l'anterior LRJPAC estatal, de manera que la LRJPACat regula tant el procediment com el règim jurídic de les administracions públiques de Catalunya. Hem d'anar amb compte a l'hora de llegir i interpretar la LRJPACat, ja que en molts dels seus articles es reprodueix textualment el redactat d'articles de la LRJPAC que tenien caràcter bàsic. Si llegiu la disposició final primera de la LRJPCat veureu que es diu expressament que els articles que allà s'enumeren constitueixen reproducció de legislació bàsica estatal. Els articles de la LRJPACat que no siguin reproducció de legislació bàsica estatal –és a dir, els que no surten a l'enumeració de la disposició final primera– són plenament vigents amb el mateix redactat. Per contra, el contingut dels articles de la LRJPACat que s'enumeren a la disposició final primera hem d'entendre que s'ha vist superat per la LPACAP o la LRJSP i, en conseqüència, la regulació aplicable en aquests supòsits és la que trobem als articles d'aquestes dues lleis estatals. 1.3. Principis de l'actuació administrativa Així, la finalitat darrera de tota actuació administrativa és la consecució de l'interès general. A priori és difícil definir en què es concreta aquest interès general al qual ha de servir l'Administració. Però els textos constitucional i estatutari i les lleis aprovades pel Parlament, així com els òrgans de direcció política de l'Administració, ajuden a precisar quines han de ser les finalitats de l'actuació administrativa, les quals es poden resumir, cadascuna i en conjunt, en la idea d'interès general. 1.3.1. Els principis que recull la LRJSP L'article 3 de la LRJSP comença recollint el que disposa l'article 103 de la CE, que indica que les administracions públiques serveixen amb objectivitat els interessos generals, i també que actuen d'acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la CE, a la llei i al dret. Aquests principis generals es despleguen àmpliament al mateix article 3 de la LRSJP. D'acord amb la LRJSP, els principis a què s'ha de subjectar tota administració pública en la seva actuació són: Servei efectiu als ciutadans Simplicitat, claredat i proximitat als ciutadans Participació, objectivitat i transparència de l’actuació administrativa Racionalització i agilitat dels procediments administratius i de les activitats materials de gestió Bona fe, confiança legítima i lleialtat institucional Responsabilitat per la gestió pública Planificació i direcció per objectius i control de la gestió i avaluació dels resultats de les polítiques públiques Eficàcia en el compliment dels objectius fixats Economia, suficiència i adequació estricta dels mitjans als fins institucionals Eficiència en l’assignació i la utilització dels recursos públics Cooperació, col·laboració i coordinació entre les administracions públiques Així mateix, i a causa del caràcter preeminent que, d'acord tant amb la LRJSP com amb la LPACAP, han de tenir els mitjans electrònics en les actuacions administratives, tant respecte dels ciutadans com entre les mateixes administracions, les administracions públiques s’han de relacionar entre si i amb els seus òrgans, organismes públics i entitats vinculats o dependents a través de mitjans electrònics que assegurin la interoperabilitat i seguretat dels sistemes i de les solucions adoptades per cadascuna, han de garantir la protecció de les dades de caràcter personal i han de facilitar preferentment la prestació conjunta de serveis a les persones interessades. L'article 140 de la LRJSP també recull els principis que han de regir les relacions entre les diferents administracions públiques, els quals són reiteració dels principis generals recollits a l'article 3: lleialtat institucional, cooperació, col·laboració, coordinació o eficiència. Altres principis que figuren en aquesta llista, com ara el principi de solidaritat interterritorial, van segurament més enllà d’allò que hauria de recollir una llei de règim jurídic reguladora del sector públic. 1.4. La competència La competència es defineix com el conjunt de funcions públiques respecte d'unes matèries, serveis o finalitats públiques determinades, que té atribuïdes una administració pública o un òrgan administratiu. Dit d'una manera més senzilla, la competència és el que poden fer les administracions i, dins de cada una d'elles, quin òrgan ho ha de fer. 1.4.1. Les administracions públiques i els seus òrgans L'Administració pública, com a organització al servei d'unes finalitats determinades, disposa d'un conjunt d'elements personals i materials que s'ordenen en un seguit d'unitats en virtut del principi de divisió del treball. Aquests elements es reparteixen entre les diferents unitats administratives que conformen una administració. La unitat administrativa es podria definir com una pluralitat de llocs de treball que depenen d'un mateix cap. Per tant, el concepte d'unitat administrativa té un caràcter organitzatiu a l'interior de cada administració. La unitat administrativa no ha de tenir, necessàriament i per si mateixa, transcendència externa. És a dir, una unitat administrativa pot actuar envers l'exterior o no, i ho farà o no depenent de quina sigui la seva funció. Imaginem, per exemple, una unitat d'estudi (gabinet tècnic), d'assessorament intern (assessoria jurídica) o d'arxiu, que no actuen de cara a la ciutadania sinó que la seva activitat és interna. La unitat administrativa a la qual s'atribueixen funcions que tenen efectes jurídics davant de tercers o que actua amb caràcter preceptiu s'anomena òrgan administratiu. Cada administració pública, de la mateixa manera que tota persona jurídica, actua cap a l'exterior mitjançant els seus òrgans, i cada òrgan actua per mitjà de les persones físiques que en són titulars o que en formen part. 1.4.2. La competència de les administracions públiques i dels seus òrgans És potestat de cada administració establir quins òrgans l'han de formar. És el que es coneix com a potestat d'autoorganització. Una vegada tenim els òrgans que formen una administració pública, hem de veure què pot fer cada un d'aquests òrgans. El que pot fer una administració pública és el que es coneix com a competència atribuïda a aquella administració. Dins de cada administració, el total de competències que li són atribuïdes es reparteixen entre els seus òrgans administratius. Així, la normativa de cada administració determina quines són les competències de cada un dels seus òrgans. La competència es pot definir com la potestat irrenunciable d'emanar actes jurídics amb relació a unes determinades matèries, atribuïda per una norma jurídica a l'Estat, a les comunitats autònomes, a una administració pública o a un òrgan administratiu. La distribució de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes deriva directament de la CE i dels estatuts d'autonomia, si bé l'exercici de les competències autonòmiques acostuma a estar condicionada a l'aprovació dels reials decrets de traspassos, que transfereixen els mitjans materials i personals necessaris per al seu exercici. L'Administració de l'Estat i les administracions de les comunitats autònomes són titulars de les funcions de caràcter administratiu dins del conjunt de les competències que, respectivament, corresponen a l'Estat i a les comunitats autònomes. Els ens locals exerceixen les competències que els atribueix la llei. Per la seva banda, els ens de l'Administració institucional exerceixen les competències que els assigna la seva norma de creació. La competència dels òrgans administratius és una qüestió de tipus organitzatiu i intern de cada administració. Per això, la seva regulació general no la trobem dins de la LPACAP, sinó dins de la LRJSP. 1.5. La imparcialitat de les autoritats i del personal al servei de les administracions públiques de Catalunya La consecució de l'interès públic requereix, com hem vist quan hem tractat els principis d'actuació administrativa, que les administracions actuïn amb objectivitat i imparcialitat. Per garantir aquesta objectivitat i imparcialitat en l'exercici de les funcions públiques, la Llei estableix un seguit de causes en què es considera que hi pot haver un xoc entre els interessos particulars del funcionari o de l'autoritat que ha de tramitar o resoldre un procediment, i l'interès general en què ha de consistir la finalitat de la seva actuació. Si en un procediment concret es produeix alguna d'aquestes causes, el funcionari o l'autoritat s'ha d'abstenir d'actuar, és a dir, s'ha d'apartar voluntàriament del procediment. Si el funcionari o autoritat en què concorri causa d'abstenció, no s'absté, hi ha dues possibilitats: o bé els òrgans superiors poden ordenar-li que s'abstingui de qualsevol intervenció en l'expedient o bé les persones interessades poden promoure la recusació en qualsevol moment de la tramitació de l'expedient. L'abstenció i la recusació garanteixen l'objectivitat i la imparcialitat de l'actuació dels funcionaris i autoritats en el procediment administratiu. En qualsevol cas, l'actuació en el procediment de persones en les quals concorren motius d'abstenció no ha d'implicar, necessàriament, la invalidesa dels actes en què hagin intervingut, per bé que la manca d'abstenció en els casos en què fos procedent dona lloc a responsabilitat. No obstant això, en l'àmbit de l'Administració local, hi ha una excepció com a norma específica en matèria d'abstenció: l'actuació dels membres de les corporacions locals en els quals concorrin causes d'abstenció implica, quan hagi estat determinant, la invalidesa dels actes en què hagin intervingut. 1.5.1. L'abstenció Són causes d'abstenció (art. 23 de la LRJSP): Tenir interès personal en l’afer de què es tracti o en un altre la resolució del qual pugui influir la d’aquell; ser administrador de societat o entitat interessada, o tenir qüestió litigiosa pendent amb alguna persona interessada. Tenir un vincle matrimonial o una situació de fet assimilable, i el parentesc de consanguinitat dins del quart grau o d’afinitat dins del segon, amb qualsevol de les persones interessades, amb els administradors d’entitats o les societats interessades i també amb els assessors, representants legals o mandataris que intervinguin en el procediment, així com compartir despatx professional o estar associat amb aquests per a l’assessorament, la representació o el mandat. Tenir amistat íntima o enemistat manifesta amb alguna de les persones esmentades a l’apartat anterior. Haver intervingut com a pèrit o com a testimoni en el procediment de què es tracti. Tenir relació de servei amb una persona natural o jurídica interessada directament en l’afer, o haver-li prestat en els dos últims anys serveis professionals de qualsevol tipus i en qualsevol circumstància o lloc. Si concorre una causa d'abstenció, el funcionari o autoritat que considera que incorre en aquesta causa ho ha de comunicar al seu superior immediat, el qual ha de resoldre el que sigui procedent. 1.5.2. La recusació En cas que concorri alguna de les causes d'abstenció en un funcionari o autoritat i aquest no s'abstingui d'actuar, les persones interessades en poden promoure la recusació en qualsevol moment del procediment, és a dir, poden sol·licitar que aquesta persona sigui apartada del procediment. Aquesta recusació s'ha de plantejar per escrit, fent constar la causa o causes en què es fonamenti. Mitjançant un procediment amb terminis molt breus, en què la persona recusada manifesta si està d'acord o no amb la causa de recusació, el superior jeràrquic resol i, en cas d'estimar la recusació, acorda la substitució de la persona recusada. La decisió sobre la recusació no és recurrible de manera separada, sens perjudici que pugui ser invocada com a motiu de recurs quan s'impugni la resolució final que es dicti en el procediment. 1.6. La llengua de l'actuació administrativa L'article 13.c de la LPACAP reconeix el dret dels ciutadans d'utilitzar, en les seves relacions amb les administracions públiques, les llengües oficials en el territori de la seva comunitat autònoma, d'acord amb el que estableix la mateixa Llei i la resta de l'ordenament jurídic. D'acord amb l'article 15.2 de la LPACAP, en els procediments tramitats per les administracions públiques de les comunitats autònomes i per les entitats locals, l'ús de la llengua s'ha d'ajustar al que estableix la legislació autonòmica corresponent. A Catalunya, l'article 5 de la LRJPACat estableix que el règim lingüístic de les administracions públiques de Catalunya es regeix pel que disposen l’Estatut d’Autonomia i la normativa lingüística de la Generalitat i de les entitats locals. En aquest sentit, l'article 10 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística estableix que en els procediments administratius tramitats per l'Administració de la Generalitat i per les administracions locals s'ha d'emprar el català, sens perjudici del dret dels ciutadans i ciutadanes a presentar documents, a fer manifestacions i, si ho sol·liciten, a rebre notificacions en castellà. L'Administració ha de lliurar a les persones interessades que ho sol·licitin, en la llengua oficial demanada, una testimoniança traduïda d'allò que els afecta, la qual cosa no pot comportar cap perjudici o despesa a la persona sol·licitant ni retards en el procediment ni suspendre'n la tramitació i els terminis establerts. Finalment, l'article 15.3 de la LPACAP prescriu la traducció al castellà dels documents, o de les seves parts, en dos supòsits: quan hagin de tenir efectes fora del territori de la comunitat autònoma (tret que la llengua pròpia sigui coincident en les dues comunitats) i quan ho sol·licitin les persones destinatàries. 1.7. Funcionament electrònic del sector públic 1.7.1. El pas d'una administració presencial a una administració electrònica L'any 2007, amb la promulgació de la Llei 11/2007, de 22 de juny, d'accés electrònic dels ciutadans als serveis públics (posteriorment derogada per la LPACAP), es va produir la primera gran revolució legislativa en aquest camp. A Catalunya, la Llei 29/2010, del 3 d'agost, de l'ús dels mitjans electrònics al sector públic de Catalunya, conté una regulació anàloga a la de la Llei estatal 11/2007 però el seu desplegament, com el d'aquesta, s'ha vist subjecte també a la disponibilitat pressupostària. La Llei 29/2010 vol consolidar l’anomenat model català d’administració electrònica, que té com a finalitat millorar la transparència, l'eficàcia i la qualitat del sector públic a Catalunya per mitjà de l'ús dels mitjans electrònics en les relacions entre les entitats del sector públic i les persones, basada en la coresponsabilitat entre les administracions públiques catalanes i tots els actors implicats en l'ús dels mitjans electrònics per definir les estratègies que permetin avançar en aquest camp. Tanmateix, la situació de crisi financera viscuda des d'aleshores, amb un impacte mai vist abans sobre els pressupostos públics, ha dificultat una veritable transformació de les administracions dins d'un món global cada vegada més digital i menys presencial. Les noves regulacions sobre transparència administrativa aprovades els anys 2013 (àmbit estatal) i 2014 (àmbit català), han forçat les administracions públiques a dotar-se de mitjans electrònics per complir el deure d'informació i transparència davant la ciutadania sense haver de remenar piles d'expedients administratius en suport paper. Tot això ha portat a un canvi legislatiu que comporta un canvi total de paradigma: La LPACAP i la LRJSP aposten decididament per una administració pública digital, sense paper, i estableixen una regulació del procediment administratiu, així com de les relacions entre administracions públiques, que es basen completament en mitjans electrònics. Així, el procediment tramitat presencialment i en suport paper desapareix, i només hi ha la possibilitat que determinades persones interessades puguin intervenir presencialment en el procediment, tot i que les seves aportacions en paper han de ser digitalitzades. Ja no parlem de tràmits electrònics aïllats dins d'un procediment administratiu sinó de procediment administratiu que es tramita íntegrament en suport electrònic. La transformació tecnològica que aquesta nova legislació imposa a les administracions públiques té una gran dimensió i requereix el seu temps. Per això, com hem vist més amunt, algunes de les determinacions de la LPACAP relatives a la gestió electrònica del procediment –registre electrònic d'apoderaments, registre electrònic, registre d'empleats públics habilitats, punt d'accés general electrònic de l'Administració i arxiu únic electrònic– han estat les últimes a entrar en vigor. Posteriorment, alhora que entraven en vigor aquelles previsions més tardanes de la LPACAP, ho ha fet també el Reial decret 203/2021, de 30 de març, pel qual s’aprova el RAFME. S'unifica així en un sol Reglament el desplegament de tots els aspectes relacionats amb l'actuació i funcionament del sector públic per mitjans electrònics previstos en la LPACAP i la LRJSP. Aquesta regulació global i unitària, tant en l'àmbit intern de les Administracions com en les relacions interadministratives i amb la ciutadania i les empreses, suposa una fita important de sistematització i ordenació, i encara de simplificació de conceptes tècnicament complexos. 1.7.2. Les principals novetats del procediment administratiu pel que fa a la tramitació electrònica Tant la LPACAP com la LRJSP contenen nombroses novetats en relació amb la tramitació electrònica del procediment administratiu. Però ara, amb la seva entrada en vigor i la del RAFME alhora, es consolida la normativa relativa a serveis electrònics a la ciutadania i empreses, i s’impulsen l'ús i els beneficis de la digitalització en l'Administració. Entre els aspectes regulats pel Reglament que incideixen en la tramitació del procediment administratiu es poden destacar, per exemple, l'acreditació de la representació de les persones interessades, la gestió dels documents presentats en paper, els documents administratius electrònics, etcètera. El RAFME aspira a tenir, a més, un impacte ambiental positiu: amb l’eliminació del paper –emprat massivament en la tramitació administrativa tradicional–, així com amb la impressió làser i la logística consegüent, s’espera reduir la petjada de carboni i l’impacte ambiental que suposa. 1.8.1. Identificació electrònica i signatura electrònica El procediment administratiu ha passat de tramitar-se en suport paper a tramitar-se, amb caràcter general, de manera electrònica, fet que dona una gran rellevància a la identificació i la signatura electròniques. Si la tramitació del procediment ha de ser electrònica, tant els sistemes d'identificació de les persones que hi intervenen com la seva signatura, quan aquesta hi calgui, han de ser també, per força, sistemes electrònics. El Reglament (UE) 910/2014, del Parlament Europeu i del Consell, de 23 de juliol, relatiu a la identificació electrònica i als serveis de confiança per a les transaccions electròniques en el mercat interior (en endavant, Reglament eIDAS), ja va desenvolupar el concepte d'identitat electrònica com a element alternatiu a la certificació o signatura electrònica per a l'accés als serveis electrònics de les administracions públiques. En la línia del que estableix el Reglament UE, la LPACAP distingeix, d'una banda, els sistemes d'identificació de les persones interessades en el procediment, que permeten conèixer qui fa un tràmit, i, de l'altra, els sistemes de signatura electrònica admesos per les administracions públiques, que cal emprar només en determinats supòsits i tràmits. Per tant, una cosa és identificar-se davant d'una administració, per exemple per acreditar la legitimació per tenir vista d'un expedient, i una altra cosa és signar electrònicament un determinat document que ha de tenir efectes davant d'una administració. La LPCAP regula per primer cop la identificació i la signatura dels interessats en les seves actuacions exclusivament en format electrònic, bé mitjançant la digitalització de les signatures manuscrites realitzades en format analògic o en paper, bé per la disposició dels mecanismes d’identificació i signatura electrònica habilitats per a les actuacions dels interessats en el procediment. Per tant, fins i tot en cas que el ciutadà hagi realitzat les seves actuacions i tràmits presencialment fent-hi servir el format paper, en virtut del procediment de digitalització la signatura manuscrita queda digitalitzada en el procés de conversió del document en paper al format electrònic. D'acord amb la LPACAP, en la majoria de tràmits n'hi ha prou amb la identificació electrònica a través d'un sistema que compti amb un registre previ com a usuari que en permeti garantir la identitat, i només en determinats supòsits s'exigeix la signatura electrònica. Ara bé, com veurem més endavant, els sistemes admesos per a la identificació tenen força coincidència amb els sistemes admesos de signatura electrònica, fins al punt que, si la normativa reguladora del procediment ho estableix, les administracions poden admetre com a sistema de signatura electrònica els sistemes d'identificació que reconeix la LPACAP. 1.8.2. Quan es requereix l'ús de signatura electrònica? L'article 11 de la LPACAP estableix que, amb caràcter general, per dur a terme qualsevol actuació en el procediment administratiu n'hi ha prou que les persones interessades acreditin la seva identitat per qualsevol dels mitjans d'identificació establerts a la Llei, llevat dels supòsits en què expressament es requereix l'ús de signatura electrònica. Els tràmits o les actuacions en què es requereix l'ús de la signatura electrònica són: Formular sol·licituds Presentar declaracions responsables o comunicacions Interposar recursos Desistir d'accions Renunciar a drets Pel que fa a l'eficàcia jurídica de la signatura electrònica cal tenir present la Llei 6/2020 d’11 de novembre, reguladora de determinats aspectes dels serveis electrònics de confiança, que ha derogat la Llei 59/2003, de 19 de desembre, de signatura electrònica. S'hi estableix que els documents electrònics públics, administratius i privats, tenen el valor i l’eficàcia jurídica que correspongui d’acord amb l'article 326.3 de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil. D'una altra banda, en el Reglament eIDAS esmentat més amunt s'hi precisa al respecte que: No es denegaran efectes jurídics ni admissibilitat com a prova en procediments judicials a una signatura electrònica, pel simple fet de ser una signatura electrònica, o perquè no compleixi els requisits de una signatura electrònica qualificada. La signatura electrònica qualificada tindrà l’efecte jurídic equivalent a una signatura manuscrita Una signatura electrònica qualificada basada en un certificat qualificat emès per un Estat membre, serà reconeguda com a signatura electrònica qualificada en la resta dels Estats membres. RESUM DE LA UNITAT 1 El procediment administratiu Una administració pública només pot fer allò que la normativa li permet fer i, per fer-ho, ha de seguir el procediment que estableix la norma, que és el que anomenem procediment administratiu. El procediment administratiu el constitueix el seguit de tràmits que ha de dur a terme una administració pública per dictar un acte administratiu. La normativa estatal regula el procediment administratiu comú aplicable a totes les administracions públiques. Després, la normativa sectorial pot establir especialitats en cada procediment de la seva competència. També cada administració pública pot establir especialitats del procediment en relació a les especificitats de la seva organització. La normativa catalana en vigor és d’aplicació en tots els aspectes del procediment administratiu en tant que no contradiguin el que diu la normativa bàsica estatal. Igualment pel que fa a les disposicions organitzatives i a la normativa que afecta la competència dels òrgans administratius. L'Administració pública L’Administració pública, que és qui tramita el procediment administratiu, és una organització amb personalitat jurídica pròpia, posada al servei de la comunitat i amb la finalitat d'aconseguir la satisfacció de l'interès general. Aquesta organització s'insereix dins d'un dels tres poders de l'Estat: el poder executiu. Les administracions les podem classificar en tres tipus: territorials, institucionals i corporatives. Depenent del tipus d'administració que sigui, la normativa sobre procediment administratiu i règim jurídic del sector públic se li aplicarà en major o menor mesura. Els principis de l'actuació administrativa Els principis de l’actuació administrativa són aquells principis que tota administració ha de respectar en la seva activitat. Les administracions han de servir amb objectivitat els interessos generals i han d'actuar d'acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració i coordinació, amb submissió plena a la CE, a la llei i al dret. A més, la normativa detalla un seguit de principis d'actuació a què s'han de subjectar les administracions, com ara la participació, objectivitat i transparència de l’actuació administrativa, la racionalització i agilitat dels procediments administratius, la bona fe, confiança legítima i lleialtat institucional, la responsabilitat per la gestió pública o la planificació i direcció per objectius i control de la gestió i avaluació dels resultats de les polítiques públiques. Pren gran rellevància en els principis d'actuació administrativa tot allò que afavoreixi la relació electrònica entre administracions i ciutadania, atesa l'aposta clara que la nova regulació del procediment administratiu i del sector públic ha efectuat en favor d'una administració plenament electrònica. La competència La competència és el conjunt de funcions públiques que tenen atribuïdes les administracions. Així, cada administració té unes competències determinades i, dins de cadascuna, cada òrgan té assignades unes competències específiques. Aquestes competències es poden alterar en determinats supòsits, en especial amb les figures de la delegació i l’avocació, i també amb d'altres supòsits d'alteració competencial d’abast menor, com ara la suplència o l'autorització de signatura. La competència l’exerceix un òrgan administratiu però, com que l’òrgan està format per persones, es fa necessari garantir que cap de les persones que intervenen en un procediment administratiu vegi condicionada la seva actuació per factors aliens al procediment. Amb aquest objectiu la normativa preveu mecanismes que assegurin la imparcialitat en l’actuació administrativa, com ara l’abstenció o la recusació. La llengua Com que som en una comunitat amb dues llengües cooficials, el règim lingüístic de les administracions públiques s’ha de tenir sempre present, amb els drets i deures que se’n deriven per a totes les parts en el procediment. Administració electrònica El gran canvi que comporten les noves normes de procediment administratiu i de règim jurídic del sector públic està vinculat amb el funcionament electrònic del sector públic i el pas d’una Administració en suport paper a una Administració que funcioni íntegrament per mitjans electrònics. En aquest context prenen gran rellevància conceptes com la identificació electrònica i la signatura electrònica. Hem de distingir entre identificar-se electrònicament davant de l'Administració, que exigeix requeriments menys intensos, i signar electrònicament un document dirigit a l'Administració, signatura que ha de complir més requisits que la simple identificació. En tot cas, els supòsits en què es requereix signatura electrònica són taxats i, amb caràcter general, per a moltes actuacions és suficient amb la identificació electrònica.