SISTEMA ENDOCRÍ PDF

SISTEMA ENDOCRÍ FUNCIONS - Pàncrees exocrí: aparell digestiu, secreta enzims - Sistema de control y coordinació corporal juntament amb el sistema nerviós, que junt amb el nerviós controlen l’homeòstasi. - Format per diferents glàndules, la majoria sense connexió...

SISTEMA ENDOCRÍ FUNCIONS - Pàncrees exocrí: aparell digestiu, secreta enzims - Sistema de control y coordinació corporal juntament amb el sistema nerviós, que junt amb el nerviós controlen l’homeòstasi. - Format per diferents glàndules, la majoria sense connexió física entre elles. - Els mediadors utilitzats son les hormones. - Les hormones son alliberades al torrent sanguini per a ser distribuïdes. - Les hormones s’uneixen a receptors cel·lulars. - Hormona NOMÉS farà la funció si en el teixit diana hi ha d'haver el receptor, malgrat que hi hagi una Estan en posicions anatòmiques molt diferents i necessiten enviar-se info a atrvés del torrent sanguini - es important que hi hagi irrigacio per fer una funcio en la cel diana - La unió hormona-receptor interioritza el missatge a la cèl·lula. Per molta alta conc d'hormones si no hi ha RECEPTOR no funcionara. - Mantenir homeòstasi del nostre cos. - Treballa el sistema endocrí i el SN. - Glàndules allunyades anatomicament però treballen juntes (glandules endocrines molt vascularitzades) - Unió dictarà la funció downstream - Hormona: molècula que s’allibera en una part del cos, però regula l’activitat a altres regions. (llunyana o propera). Pot regular qualsevol part del organisme sempre que hi hagi el receptor que transmeti el missatge al int de la cèl diana. - Efectes de les hormones: creixement i desenvolupament, metabolisme, funció sexual, reproducció i estat d’ànim, entre d’altres. - Les hormones circulants i locals del sistema endocrí contribueixen a l’homeòstasi, regulant l’activitat i el creixement de les cèl·lules diana de l’organisme. o Locals → es secreten a un lloc i es queden allà o Circulants → se secreten a la sang per anar a una cel diana - Tenen tropisme: son enviades cap a un lloc. (ex: tropisme cap al fetge (cèl·lula diana)) 1. Sistema endocrí à conjunt de glàndules endocrines i cèl·lules que secreten hormones 2. Endocronologia à Ciència que estudia l’estructura i la funció de les glàndules endocrines i el diagnòstic i tractament de les malalties del sistema endocrí. SISTEMA ENDOCRÍ VS SISTEMA NERVIÓS PER REGULAR LA FUNCIÓ DE L’HORMONA: Mec retroalimentació negativa (intenta revertir un canvi) o positiva (promociona el canvi, moments puntuals) Una molècula pot ser considerada NT i hormona. TIPUS DE GLÀNDULES GLÀNDULES EXOCRINES Glàndules que secreten els seus productes (secrecions) cap a les cavitats del cos o cap a la superfície del cos, van a CONDUCTES que aniran a alguna part o cavitat del nostre cos (ex: glàndules del estómac). GLÀNDULES ENDOCRINES Glàndules que secreten els seus productes (hormones) cap a líquid intersticial que rodeja a les cèl·lules i no cap a conductes. Un cop al líquid intersticial podran passar als capil·lars sanguinis i des d’allà ser transportades a les cèl·lules diana que poden estar a qualsevol lloc de l’organisme. Aquestes glàndules estaran molt irrigades per propiciar el transport de les hormones. Tot i així, la majoria de les hormones són necessàries en quantitats molt petites, pel que els nivells circulants en sang seran molt baixos. Recordem que no necessitem sintetitzar altes quantitat d’hormones en sang. Envoltada de xarxa de capil·lars, glàndules molt irrigades, tropisme cap a la cèl·lula diana si hi ha presència del receptor - Teixit glandular (vermell) - Òrgans i teixits tenen la capacitat de secretar hormones (blau); no tenen estructura granular com a tal però tenen funció exocrina. EX. PÀNCREAS: llibera enzims per la digesti ACTIVITAT HORMONAL Les hormones (igual que els neurotransmissors) actuen específicament a les cèl·lules diana ja que aquestes s’uneixen als receptors específics que s’expressen a la cèl·lula diana. Només les cèl·lules diana per aquella determinada hormona expressen aquell receptor. Els receptors es sintetitzen i es degraden de manera contínua. La síntesi i la degradació dels receptors és un procés dinàmic. 1. DOWNREGULATION  - Si l’hormona està en excés a la sang, la cèl·lula pot disminuir la presència de receptors en membrana (descens regulat). Les cèl·lules són menys sensibles a l’hormona. 2. UPREGULATION - Si hi ha una disminució de la concentració de l’hormona en sang, el nombre de receptors a la cèl·lula diana es poden incrementar (ascens regulat). Les cèl·lules diana es tornen més sensibles a l’hormona. Si no hi ha receptor no hi ha funció de la hormona. Sintetització i degradació de receptors segons la necessitat de la cel Descens regulat: hormona en excés Ascens regulat: quan hi hagi deficit de l'hormona HORMONES CIRCULAN La majoria de les hormones endocrines són hormones circulants, les cèl·lules secretores les secreten i les hormones passen a la sang. Generalment la inactivació de les hormones circulants és lenta (minuts o hores)→ costa més inactivar-les ja que estan repartides per tot el cos i n o localitzades. HORMONES LOCALS Altres hormones tindran efectes locals i no entren la corrent sanguini, podran actuar de manera: - Autocrina: es secretaran i el seu lloc d’acció sobre la mateixa cèl·lula: AUTOESTIMULACIÓ. (Ex: lifòcits T helpers) - Paracrina: es secretaran i el seu lloc d’acció serà a les cèl·lules del voltant, NO ENTREN EN CIRCULACIÓ. Generalment la seva inactivació de les hormones locals és ràpida. (Ex: prostaglandines) Més fàcil inactivació, ja que estan més localitzades i és més ràpid perquè no entren al torrent sanguini (TRANSMISSIÓ DIRECTA DE CEL-CEL). CLASSIFICACIÓ QUIMICA DE LES HORMONES: HORMONES LIPOSOLUBLES Són les hormones que són solubles en lípids i circulen unides a proteïnes de transport: - Hormones esteroidees: són derivats del colesterol. Cada hormona és variable degut a la presència de diferents grups químics units als seus quatre anells del centre de la seva estructura. Aquestes diferències permetran una gran diversitat de funcions. - Hormones tiroidees: es sintetitzen agregant iode a l’aminoàcid tirosina. (Ex: T3, T4) - Òxid nítric: és una hormona i un neurotransmissor. La seva síntesi està catalitzada per l’enzim òxid nítric sintasa. liposolubles → Necessiten una proteïna transportadora (albúmina)  - Normalment alteracions en l'expressió gènica. CLASSIFICACIÓ QUIMICA DE LES HORMONES: HORMONES HIDROSOLUBLES Són les hormones que són solubles en solucions aquoses i circulen lliures a la sang: - Hormones amines: es sintetitzen per descarboxilació (eliminació d’una molècula de CO2) o a través de la modificació de determinats aminoàcids, sempre mantenint un grup amino ( -NH3). (Ex: adrenalina, dopamina..). - Hormones peptídiques i proteiques: són polímers d’aminoàcids. Les més petites són les peptídiques (3 a 49 aminoàcids), mentre que les més grans són les proteiques (50-200 aminoàcids). Les hormones que també estan unides a carbohidrats s’anomenen hormones glucoproteiques. (Ex: insulina i hormona del creixement). Si hi ha dèficit no poden prendre’s via oral (degradades per enzims dig, sinó per via venosa). - Eicosanoides: derivades de l’àcid araquidònic (àcid de 20 carbonis). Els dos tipus principals d’eicosanoides són: les prostaglandines i els leucotriens. La majoria són hormones locals, tot i que també poden trobar-se en circulació. TRANSPORT DE LES HORMONES EN LA SANG La majoria d’hormones hidrosolubles viatgen a la sang lliurement, mentre que les hormones liposolubles viatgen unides a una proteïna transportadora. Normalment aquestes proteïnes són sintetitzades pel fetge i tenen tres funcions: - Permeten que les hormones liposolubles (no solubles a l’aigua) es tornin temporalment hidrosolubles. - Alenteixen la filtració i la conseqüent eliminació de les hormones als ronyons, disminuint la taxa d’eliminació de l’hormona per l’orina. Contra + gran + difícil d’eliminar + temps estaran en circulació.  - Proveeixen una reserva de l’hormona ja present al torrent sanguini. En general pot haver-hi un 0,1-10% de les hormones liposolubles que no estiguin unides a les seves proteïnes transportadores a la sang. Aquestes seran les que passaran als teixits diana per fer la seva funció. Posteriorment, les proteïnes transportadores alliberaran més hormones per reposar-les. QUAN NO ESTIGUI UNIDA PODRÀ TRASPASAR EL TEIXIT DIANA, viatja en sang, arribarà a la tiroides, es desuneix de la prt transportadora, entra en el teixit diana. Com hem comentat ha d’haver sempre un 10% en circulació per tant, alliberem més hormones per tenir aquests barems estables. MECNAISMES D’ACCIÓ HORMONAL MECANISME D’ACCIÓ DE LES HORMONES HIDROSOLUBLES Circulen lliures al plasma sanguini. - Al ser hidrosolubles necessiten un transportador per poder a travessar la bicapa lipídica de la cèl·lula. - Els receptors es localitzen a la membrana plasmàtica i són proteïnes integrals de membrana. - La unió de l’hormona amb el seu receptor (primer missatger) estimularà la producció del segon missatger dins de la cèl·lula. - Serà el missatger secundari qui començarà a activar els canvis pertinents dins de la cèl·lula. - Epinefrina es hidrosoluble (parasimpàtic →relax) - Actuen + a nivell citoplasmàtic però poden a vegades regular a nivell gènic. PROCCÉS  1. Unió hormona-receptor: La hormona hidrosoluble (primer missatger) s’uneix al receptor i activa la proteïna G, que després activa l'adenilatociclasa. COMPLEX METABUTRÒPIC. 2. Conversió ATP a cAMP: L'adenilatociclasa activada transforma ATP en cAMP (segon missatger), que intensifica la resposta (++ cAMP = ++ resposta). 3. Activació de proteïnes cinases: El cAMP actua com a segon missatger, activant les proteïnes cinases, que tenen la funció de traduir la senyal. 4. Fosforilació de proteïnes cel·lulars: Les proteïnes cinases activades fosforilen altres proteïnes cel·lulars (afegint-hi grups fosfat, ATP es converteix en ADP). 5. Resposta fisiològica: Les proteïnes fosforilades generen reaccions en cadena que causen respostes fisiològiques al cos. 6. Inactivació del cAMP: La fosfodiesterasa inactiva el cAMP quan ja no hi ha hormona, aturant l’activació. !!!! RECORDATORI QUE LES FOSFORILACIONS PODEN SER + O - !!!! MECANISME D’ACCIÓ DE LES HORMONES LIPOSOLUBLES - Circulen unides a una molècula transportadora al plasma sanguini. - Els receptors es localitzen a l’interior de la cèl·lula. - L’hormona difon de la sang al líquid intersticial, i després a l’interior de la cèl·lula, on si és una cèl·lula diana, l’hormona interaccionarà amb el receptor. - El complex hormona-receptor estimularà canvis en l’expressió gènica. Les conseqüències d’aquests canvis seran els que causaran les respostes típiques de l’hormona. Actuen a nivell citoplasmàtic i gènic. MISSATGERS SECUDNARIS Moltes hormones hidrosolubles exerceixen el seu efecte a través del cAMP com a missatger secundari. Altres missatgers secundaris son el Ca2+, el cGMP, l’inositol trifosfat (IP3) i el diacilglicerol (DAG). Segons el teixit, una mateixa hormona pot utilitzar diferents missatgers secundaris. La concentració de missatgers secundaris disminueix lentament si la cèl·lula no rep estímuls hormonals. Al disminuir la concentració de missatgers secundaris disminueix la resposta de la cèl·lula a l’hormona. Les hormones, en general, poden induir els seus efectes en molt baixes concentracions: a. Una sola molècula d’adrenalina unida al seu receptor (ex. hepatòcit) pot activar a un centenar de proteïnes G. b. Cada una d’aquestes prot. G activarà a una molècula d’adenilat ciclasa. c. Cada aden. cicl. generarà unes 1.000 molèc. de cAMP. d. Cada cAMP activarà a una proteïna quinasa. e. Aquestes actuaran en milers de molècules de substrat. La unió d’una sola molècula d’adrenalina = alliberacióde milions de molècules de glucosa (degradació del glucogen hepàtic). Les accions que poden desencadenar a la seva cèl·lula diana són: - Control de la divisió cel·lular - Establiment de ritmes circadians i comportaments - Control del creixement - Síntesi de molècules noves - Canvis en la permeabilitat de la membrana plasmàtica - Estimular el transport de substàncies - Altera la taxa metabòlica de les cèl·lules  - Estimula la contracció de cèl·lules musculars (llises i cardíaques) Els mecanismes d’acció hormonals depenen: - De l’hormona - De la concentració de l’hormona en sang amb nivells suficients per generar resposta. - De la quantitat de receptors de l’hormona a la cèl·lula (ascens i descens) - Accessibilitat del receptor - Influències d’altres hormones: o Efecte permissiu: les accions d’algunes hormones requereixen d’una exposició recent/simultània d’una segona hormona. (acció d’una hormona multiplica la seva activitat (5+5= 100) o Efecte sinèrgic: la suma de l’efecte de dues hormones es major que l’efecte de cadascuna per separat. (5+5= 10) o Efecte antagònic: quan una hormona s’oposa als efectes d’una altra hormona. En aquest grup entren els fàrmacs que bloquejen el receptor de l’hormona (Ex: plastilla endemà molec antagònica a la progesterona que evita la transducció de senyal evitant la preparació del úter) EX: - ANTAGÒNIC: La insulina i el glucagó: la insulina estimula la síntesi de glucogen i el glucagó n’estimula la seva degradació. Incrementen la concentració de glucosa en sang de forma més potent de forma conjunta que per separat. - PERMISIU: L’adrenalina individualment estimula de manera lleu la lipòlisi. Acompanyada de petites quantitats de T3 i T4, la mateixa quantitat d’adrenalina, estimula la lipòlisi amb més intensitat. - SINÈRGIC: El glucagó i l’adrenalina incrementen la concentració de glucosa en sang de forma més potent de forma conjunta que per separat.  - glucogenogenesi → sintesi glucogen (molta glucosa en sang) → anabolisme - glucogenolis → trencament glucogen (mecanisme epinefrina anterior) → catabolisme - gluconeogenesi → sintesi glucosa de novo → anabolisme - glucolisi → trencament molecules glucosa x obtenir energia → catabolisme CONTORL DE LA SECRECIÓ HORMONAL La secreció hormonal es troba regulada per: 1. Canvi en l’homeòstasi de l’organisme (Ex: nivells de glucosa en sang activen sistema endocrí generant resposta) 2. Senyalització del sistema nerviós 3. Canvis químics a la sang (Ex canvi [Ca] hormones que ho regulen: CALTIONINA) 4. Altres hormones Les hormones són alliberades en petits polsos en moments determinats (de forma discontinuada), amb poca o gens secreció entre polsos. El mètode més comú de regulació de la secreció hormonal és a través de la retroalimentació negativa (feedback negatiu), tot i que determinats processos també es poden regular per retroalimentació positiva (feedback positiu). - Retroalimentació negativa: mecanisme que retorna un paràmetre fisiològic alterat als seus valors normals.(Ex. Regulació cortisol) - Retroalimentació positiva: mecanisme que intensifica l’alteració d’un paràmetre fisiològic, allunyant-lo dels seus valors normals. (proccesos més puntuals) HIPÒFISI L’hipotàlem i l’hipòfisi són dues glàndules endocrines que controlen i coordinen a altres glàndules endocrines  HIPOTÀLEM >HIPÒFIS (glàndula pituitària) > TIROIDES > ADRENAL I PÀNCREES > OVARIS I TESTICLE (esq) Hipotàlem → Sistema portal hipofisari (circulació sanguínia, 5 tipus cel·lulars secreten 7 hormones) regulador central → hipòfisi → tiroides, adrenals i ovaris/testicles. 1. Hipotàlem → Via hipotàlem-hipofisària (via neuronal, axons) → hipòfisi (no síntesi hormones, les emmagatzema) → tiroides, adrenals i ovaris/testices Nivells elevats d’alguna hormona, feedback negatiu en direcció a la hipòfisi/hipotàlem Pàncrees no rep hormones des de la hipòfisi, ell mateix es regula. En funció dels nivells de glucosa secretarà una hormona o una altra. Connexió infunfibulo ANATOMIA - Glàndula hipòfisi o pituïtària. - Estructura petita. Mesura 1-1.5cm de diàmetre i està ubicada a la sella turca de l’os esfenoides. - Unida a l’hipotàlem a través d’un peduncle anomenat infundíbul. - Dividida en dues porcions funcionalment diferent: adenohipòfisi i neurohipòfisi. Anatòmicament és una sola glàndula. Funcionalment en són dues: - ADENOHIPÒFISI (LÒBUL ANTERIOR) Formada per teixit epitelial glandular, constitueix el 75% de la glàndula i secreta 7 hormones sintetitzades in situ. Es comunica amb l’hipotàlem a través del sistema portal hipofisari. Sistema portal hipofisari. Més gran, teixit glandular. - NEUROHIPÒFISI (LÒBUL POSTERIOR) Formada per teixit nerviós, secreta 2 hormones sintetitzades per l’hipotàlem. Es comunica amb l’hipotàlem a través de la via hipotàlem-hipofisiària. Via hipotàlem- hipofisària, teixit nerviós (projecció d’axons i el soma està a l’hipotàlem). Arteria hipofisària superior: Subministra sang a l'hipotàlem, especialment a la regió de l'eminència mitja. Aquesta sang, rica en oxigen, facilita la funció de les cèl·lules hipotalàmiques. Plexe primari del sistema portal hipofisari: Les hormones produïdes per les neurones hipotalàmiques es secreten en el plexe primari. Aquestes hormones hipotalàmiques inclouen factors alliberadors i inhibidors que controlaran la funció de l'adenohipòfisi. Venes portals hipofisàries: Aquestes venes connecten el plexe primari amb el plexe secundari. Transporten les hormones hipotalàmiques directament des del plexe primari fins a l'adenohipòfisi, on exerciran la seva acció reguladora sobre diferents cèl·lules adenohipofisàries. Plexe secundari del sistema portal hipofisari: Les hormones alliberades en aquest punt surten de la sang i arriben a les cèl·lules de l'adenohipòfisi, que són estimulades per aquestes hormones hipotalàmiques per produir i alliberar altres hormones. Venes hipofisàries: Un cop produïdes i alliberades, les hormones de l'adenohipòfisi (com GH, TSH, ACTH, PRL, FSH i LH) entren al torrent sanguini a través de les venes hipofisàries, les quals distribueixen aquestes hormones per tot el cos, arribant als òrgans i teixits on exerciran les seves funcions reguladores. Amb la neurohipofisi no hi ha connexió amb l’hipotàlem a través d’arteries, son els axons de les neurones que connecten aquestes dues regions. ADEONOHIPÒFISI Secreta hormones que regulen gran varietat d’activitats corporals, des del creixement fins a la reproducció. Conté 5 tipus cel·lulars que sintetitzen les diferents hormones que secreta: 1. Somatotropes: secreten GH (hormona del creixement o somatotropina). Estimula el creixement general del cos i regula aspectes del metabolisme. 2. Tirotropes: secreten TSH (hormona tiroestimulant o tirotrofina). Controla les secrecions i l’activitat de la glàndula tiroide. 3. Gonadotropes: secreten dues gonadotropines, la FSH (hormona fol·liculostimulant) i la LH (hormona luteïnitzant). 4. Lactotropes: secreten PRL (prolactina), que inicia la producció de llet a las glàndules mamàries. 5. Corticotropes: secreten ACTH (hormona adrenocorticotròpica o corticotrofina). Estimula l’escorça adrenal perquè secreti glucocorticoides. Algunes cèl·lules secreten MSH (hormona melanòcitestimulant). Les gonadotropines (FSH i LH) es troben disperses l’adenohipòfisi OCUPEN un 10 -15% de la seva àrea. CONTROL DE LA SECRECIÓ DE L’ADENOHIPÒFISI A l’hipotàlem s’hi troben cèl·lules neurosecretores que sintetitzen hormones alliberadores (sempre induiran la secreció d’hormones hipofisiàries) i inhibidores hipotalàmiques. Aquestes hormones son transportades i emmagatzemades en vesícules al final dels axons neuronals i son alliberades quan reben l’estímul adequat. Aquestes hormones viatgen a través d’uns vasos porta, directament de l’hipotàlem fins a l’adenohipòfisi, on estimularan a les seves respectives cèl·lules endocrines diana. Les cèl·lules tindran receptors d’hormones hipotalàmiques. Les cèl·lules adenohipofisiàrias (7 cèl) , estimulades per les hormones hipotalàmiques, alliberen les seves hormones als capil·lars, els quals distribuiran les hormones a través de la circulació sistèmica, buscant els seus òrgans/cèl·lules diana. (Ex. PRL actuarà en la glàndula mamària). CONTROL HIPOTALÀMIC L’hipotàlem secreta hormones alliberadores d’hormones (no hi ha especificitat cèl·lular) , les que estimularan la secreció d’hormones de l’adenohipòfisi: 1. Hormona alliberadora de l’hormona del creixment (GHRH) o somatocrinina: estimula la secreció de l’hormona del creixement. 2. Hormona alliberadora de la tirotrofina (TRH): estimula la secreció de l’hormona tiroideestimulant. 3. Hormona alliberadora de la corticotropina (CRH): estimula la secreció de l’hormona adrenocorticotrofina. 4. Hormona alliberadora de la prolactina (PRH): estimula la secreció de la prolactina. 5. Hormona alliberadora de gonadotrofina (GnRH): estimula la secreció de FSH i LH. L'hipotàlem també secreta hormones inhibidores d’hormones, les que inhibiran la secreció d’hormones de l’adenohipòfisi 1. Hormona inhibidora de l’hormona del creixment (GHIH) o somatostatina: inhibeix la secreció de l’hormona del creixement. 2. Hormona inhibidora de la prolactina (PIH): suprimeix la secreció de la prolactina. - GHRH/GHIH (inhibidora) - TRH - GnRH - PRH/PIH à (inhibidora) - CRH - Gairebé totes són de naturalesa peptídica SISTEMA PORTA HIPOTALÀMIC-HIPOFISARI En un sistema porta, la sang flueix des de la xarxa capil·lar a una vena porta i després a una segona xarxa capil·lar. El sistema porta hipotalàmic-hipofisiari estableixen una connexió entre el sistema nerviós i el sistema endocrí. Les artèries hipofisiàries superiors (branques de les artèries caròtides internes) porten sang a l’hipotàlem. Aquestes es divideixen formant una xarxa capil·lar (plexe primari del sistema porta hipotalàmic-hipofisiari). Aquest plexe drena a les venes portals hipofisàries i a l’adenohipòfisi aquestes venes formen una altra xarxa capil·lar (plexe secundari del sistema porta hipotalàmichipofisiari), que al final drenaran a les venes hipofisàries. Conecta el sistema nerviós i endocrí  - Venes portals (surten hipotalem) - venes hipofisiaria (surten de la hipofisi). Punt 1 - Liberació d'hormones hipotalàmiques: Les cèl·lules neurosecretadores de l'hipotàlem sintetitzen hormones alliberadores i inhibidores que es transporten per neurones fins a la regió del plexe primari. Aquestes hormones hipotalàmiques (com l'hormona alliberadora de tirotropina - TRH, o l'hormona alliberadora de gonadotropina - GnRH) es descarreguen en el plexe primari. Punt 2 - Transport d'hormones pel sistema porta hipofisari: Les hormones hipotalàmiques alliberades en el plexe primari entren a les venes portals hipofisàries, que són vasos que connecten el plexe primari amb el secundari. Aquest sistema de vasos porta permet que les hormones viatgin ràpidament fins a l’adenohipòfisi (part anterior de la hipòfisi). Punt 3 - Estimulació de les cèl·lules de l'adenohipòfisi: Quan les hormones arriben al plexe secundari, surten del torrent sanguini cap a l'espai intersticial de l'adenohipòfisi, on estimulen les cèl·lules adenohipofisàries específiques. Aquestes cèl·lules respondran a les hormones hipotalàmiques sintetitzant i alliberant diferents hormones (per exemple, GH, TSH, ACTH, PRL, FSH i LH) segons el tipus de cèl·lula. Punt 4 - Alliberament d'hormones adenohipofisàries al torrent sanguini: Les hormones produïdes per l'adenohipòfisi entren de nou al torrent sanguini per la vena hipofisària. Aquestes hormones circulen per tot el cos i actuen sobre òrgans i glàndules específiques, com els ossos, els músculs esquelètics, la glàndula tiroide, les glàndules suprarenals, les glàndules mamàries, els ovaris i els testicles, regulant diverses funcions corporals. - Les neurones neurosecretores sintetitzen hormones alliberadores i inhibidores hipotalàmiques. - L’excitació de les neurones neurosecretores hipotalàmiques promouen l’exocitosi de les vesícules al plexe primari del sistema porta hipofisari. - Les hormones es transporten cap al plexe hipofisari secundari. - Les hormones de la hipòfisi drenen al plexe secundari i d’allà drenen a la circulació general. La regulació de la secreció de les hormones no està regulat simplement per l’hipotàlem, sinó també per sistemes de retroalimentació positiva i negativa, que en general els sistemes que controlen l’adenohipòfisis seran per-. Casos puntuals LH serà +. 1) QUI TÉ RECEPTORS PER LES HORMONES HIPOTALÀMIQUES? Cèl·lules de l’adenohipofisis  2) QUI TINDRA RECEPTORS PER LES HORMONES ADENOHIPOFISIÀRIES? Els teixits o cèl diana HORMONA DEL CREIXEMENT Les cèl·lules somatotropes de l’adenohipòfisis (productores de GH) són les més nombroses de l’adenohipòfisi 75%. La GH promou el creixement del teixit corporal (ossos i músculs esquelètics) i regula certs aspectes del metabolisme. Els efectes de la GH es generen de manera indirecta a través dels factors de creixements similars a la insulina (IGF: mediadores de l’hormona del creixement) o somatomedines que seran secretats per cèl·lules hepàtiques, musculars esquelètiques, cartílag o os. El fetge haurà de tenir receptors per l’hormona de creixement ja que sinó no sintetizaria aquesta hormona. Les funcions especifiques de la GH i IGF són: 1. Incrementar el creixement dels ossos i teixits tous: a. Estimulació dels osteoblasts (immadura; blast: capacitat generar matriu ext): augment de la matriu òssia→creix Ós. b. Múscul esquelètic, ronyons i intestins: augment de l’absorció d’aminoàcids i acceleració de la síntesi de proteïnes(PROCCÉS ANABÒLIC). Disminueix la degradació de proteïnes i la utilització d’aminoàcids per a la producció d’ATP. En nens estimula el creixement de l’esquelet i els teixits tous, i en adults promou el manteniment de la massa òssia i teixits tous, i ajuda en la recuperació de les lesions i la reparació tissular. 2. Augment de la lipòlisi: augment de la degradació de lípids en el teixit adipós resultant en un increment d’àcids grassos lliures per produir ATP. 3. Disminució de l’absorció de glucosa: redueix l’ús de la glucosa per a la producció d’ATP i majoritàriament quan hi ha escassetat la guarda per les neurones. També estimula a les cèl·lules hepàtiques per a que alliberin glucosa a la sang. Hipresecrecció hormona creixement, quin efecte potb tenir sobre la cèl B pancreàtica? ++ hormona de creixement +++ Glucosa en sang a, un exccés de glucosa deriva a que secretem molta insulina per part de les cel beta per intentar disminuir els valors de glucosa a través de la sintesis d’insulina. Sobrestimulació de la cèl pot portar a l’esgotament generant diabetes (hi ha resistència al’insulina o no la sintetizem). Les cèl·lules somatotropes alliberen polsos, secressió discontínua, d’hormones en intervals de poques hores, especialment durant les hores de son. Les cèl·lules somatotropes (adenohipòfisi) són regulades principalment per dues hormones: hormona alliberadora de l’hormona del creixement (GHRH) i l’hormona inhibidora de l’hormona del creixment (GHIH) (hipotàlem). IMPUTS QUE PERMETEN SECRETAR L’HORMONA ALLIBERADORA DEL CREIXEMENT ➔ HIPOGLUCÈMIA: si secretem hormona del creixement disminueix l’absorció de glucosa i per tant augmentara el nivell de glucosa en sang. ➔ Disminució nivells sanguinis AG(la hormona del creixement fa lipòlisis per augmentar nivells AG en sang). ➔ Alts nivells aa: GH fa anabolisme proteic, pot agafar aquests aa per sintetitzar prt i fer que els nivells d’aa baixin. IMPUTS QUE PERMETEN INHIBIR L’HORMONA ALLIBERADORA DEL CREIXEMENT ➔ Hiperglucèmia etc SECRECCIÓ GHRH 1. La GHRH es secreta a l’hipotàlem per estímul de determinats factors. (exemples adalt) 2. Entra al sistema portal hipofisari i a l'adenohipòfisi estimula la secreció de GH. 3. A la circulació sistèmica la GH interacciona amb les seves cèl·lules diana on hi ha receptors per l’hormona del creixement a la membrana bilipidica per promoure el creixement gràcies a la estimulació de les IGF, secretades pel fetge, i permeten modificar el metabolisme i promoure el creixement de per exemple l’os o altres teixits tous. 4. IGF viatjaran per la sang o estimulen el creixement del propi teixit on estan localitzats. 5. Nivells elevats de GH i IGF inhibeixen l’alliberació de GHRH i GH (retroalimentació negativa). 6. Es secreta GHIH a l’hipotàlem en resposta a determinats estímuls. 7. La GHIH es secreta al sistema portal hipofisari cap a l’adenohipòfisi per inhibir la secreció de la GH. HORMONA TIROIDEOESTIMULANT L’hormona tiroideoestimulant (TSH) (estimulada per la TRH) regula la secreció de les hormones T3 i T4 de la glàndula tiroides. La secreció de TRH depèn dels nivells de T3 i T4 en sang (nivells elevats de T3 i T4 inhibeixen la secreció hipotalàmica i hipofisiària per retroalimentació negativa la producció de TRH). No hi ha hormona inhibidora de TSH, el cicle quan els nivells de T3 i T4 siguin elevats es regularà. HORMONA FOLÍCULOESTIMULANT Controla el desenvolupament dels fol·licles ovàrics en les dones i espermatozoides en el homes. La GnRH (hipotàlem) estimula l’alliberació de FSH (adenohipòfisi). L’alliberació de GnRH i FSH s’inhibeix per retroalimentació negativa d’alts nivells d’estrògens (dones) i alts nivells de testosterona (homes). No hi ha hormones inhibidores de l’alliberació de gonadotropines. HORMONA LUTEINITZANT Desencadena l’ovulació, la formació del cos luti i secreció d’estrògens en les dones i la secreció de testosterona en els homes. Secreció en un moment clau en el procés de menstruació desencadenant l’ovulació. LH en el cas de la dona és un feedback +, ja que és la que controla l’ovulació. Igual que la FSH, està regulada per l’alliberació de GnRH (hipotàlem). PROLACTINA Juntament amb altres hormones, la prolactina inicia i manté la producció de llet en les glàndules mamàries. La prolactina sola té un efecte dèbil, necessitarà els efectes permissius (necessita presència d’una altra hormona pe potenciar el seu efecte) d’altres glàndules (estrògens, progesterona, glucocorticoides, hormona del creixement, tiroxina i insulina). És una hormona permissiva. L’hipotàlem secreta hormones alliberadores i inhibidores de la prolactina. En homes no sabem gaire el seu efecte. HORMONA ADENOCROTICOTROFINA L’ACTH controla la producció i secreció de cortisol i altres glucocorticoides del còrtex de les glàndules suprarenals. L’hormona alliberadora de corticotrofina (CRH) de l’hipotàlem estimula la secreció d’ACTH (adenohipòfisi), provoca resposta en la glàndula adrenal (no totes les zones de la glàndula estan estimulades per aquest eix). No tenim hormona inhibidora de l’ACTH i del CRH, els nivells de cortisol regularà aquestes hormones. Els glucocorticoides inhibeixen la secreció de CRH i ACTH gràcies a processos de retroalimentació negativa. HORMONA MELANOCITOESTIMULANT L’ MSH incrementa la pigmentació de la pell i també es creu que pot influenciar l’activitat cerebral. Nivells excessius de CRH poden estimular l’alliberació de MSH. La dopamina inhibeix l’alliberació de MSH. Esta implicat en la coloració de la pell, però les seves funcions no són gaire conegudes. NEUROHIPPÒFISI La neurohipòfisi no sintetitza hormones, únicament s’emmagatzemen les que és sintetitzen a l’hipotàlem. Allibera dues hormones: oxitocina i vasopressina (hormona antidiürètica). H.neurosecretores es localitzen en els cossos cel·lulars de les cèl·lules als nuclis paraventriculars i supraòptics de l’hipotàlem qui sintetizen aquestes hormones. Els seus axons passen per l’eix hipotàlem-hipofisiari fins a la neurohipòfis. La neurohipòfisi està irrigada per les artèries hipofisàries inferiors (branca de l’artèria caròtida interna) i drenen al plexe capil·lar de l’infundíbul, una xarxa de capil·lars que recull les hormones oxitocina i antidiürètica, que acaben drenant a les venes hipofisàries que distribueixen les hormones cap a la circulació sistèmica. CONTROLDE LA SECRECIÓ DE LA NEUROHIPPÒFISI 1. Les cèl·lules neurosecretores del nucli paraventricular i supraòptic de l’hipotàlem sintetitzen oxitocina i vasopressina. 2. Les vesícules es mouen pels axons al llarg de l’eix hipotàlem hipofisiari cap a la neurohipòfisi on s’emmagatzemen. 3. Quan l’estímul apropiat excita l’hipotàlem, s’alliberen per exocitosis les hormones adequades a l’artèria hipofisiària INFERIOR. El plexe recollirà les hormones que s’han sintetitzat a l’hipotàlem, es guardaran per quan necessitin ser alliberades a circulació→ estímul ens indica que necessitem secretar ADH o ocitocina. 4. Les hormones oxitocina o vasopressina es distribueixen als teixits diana (ADH: sitema de capil·lars per controlar el diàmetre vasodilatació; els de l’oxitocina estan abaix). OXIDOCINA Té dos teixits diana: - Úter: l’estirament de les parets del coll de l’úter estimulen l’alliberació d’oxitocina, augmentant la contracció de les parets de l’úter. - Glàndules mamàries: estimula la contracció de les glàndules mamàries per ejectar la llet en resposta a un estímul mecànic del nadó. Com + succiona el bebeé més secreció de llet hi haurà per la glàndula mamària. - Cervell: promouen canvis en el comportament, sobretot el de cura prenatal.  HORMONA ANTIDIÜRÈTICA O VASOPRESSINA Disminueix la producció d’orina augmentant la reabsorció renal d’aigua i per tant, reduint el volum d’orina. També disminueix la pèrdua d’aigua a través de la sudoració i augmenta la pressió sanguínia. ADH controlada per feedback -. Secretem ADH hi ha menys orina, l’aigua que no s’excreta de l’orina es reabosrbeix, provocant un augment de pressió sanguinea, RECEPTOR: cel del ronyó detecten baixada pressio arterial, CENTRE DE CONTROL: rep senyal al centre de control s'allibera adh, impedeix en el sistema renal la secrecció orina mantenint el volum d'aigua per regular aquesta pressió arterial. Al no secretar aigua + pressió arterial. La secreció d’aquesta hormona s’estimula per: - Augment de l’osmolaritat en sang (detectada per osmoreceptors de l’hipotàlem)→ resultat final reabsorbim + aigua. - Disminució del volum sanguini (receptors de volums auriculars al cor) Els teixits diana d’aquesta hormona seran els ronyons i els músculs llisos de la paret dels vasos sanguinis. L’estrès, traumatismes, ansietat, nicotina o algunes drogues també poden estimular la secreció de la vasopressina. COMUNICACIÓ HIPOTÀLEM-HIPÒFISI  GLÀNDULES TIROIDES ANATOMIA És una glàndula en forma de papallona, localitzada sota la laringe davant la tràquea (caixa vocal). Està formada pels lòbuls laterals dret i esquerra, un a cada costat de la tràquea, connectats per un istme anterior a la tràquea. El 50% de les glàndules tiroides tenen un tercer lòbul petit (lòbul piramidal) que s'estén per sobre de l’istme. Pesa normalment 30 g. Normalment hi ha 2 lòbuls però a vegades podem trobar un 3r però no és cap anomalia. HISTOLOGIA Histològicament, la glàndula tiroides està formada per uns sacs esfèrics microscòpics coneguts com a fol·licles tiroideus, els quals contenen material col·loide. La paret de cada fol·licle està formada per cèl·lules fol·liculars, que s’estenen cap a la llum del fol·licle (espai intern). Cada fol·licle es troba rodejat per una membrana basal.  les fol·liculars (envolten cada fol·licle ) i no parafoliculars (entre els fol·licles )→ les parafoliculars secretan calcitonina no estan regulada per la TRHTSH sinó pels nivells de Ca, el eix TRHTSH controlarà secreció cèl fol·liculars (secreció T3 i T4) no de les parafoliculars. Està molt irrigat per a. que la t3 i t4 pugui entrar a circulació sistèmica. Les cèl·lules fol·liculars són estimulades per l’hormona TSH (adenohipòfisi) i secreten dues hormones: - Tiroxina o tetraiodotironina (T4): conté 4 àtoms de iode. - Triiodotironina (T3): conté 3 àtoms de iode. En conjunt es coneixen com a hormones tiroidees. Hi ha un altre tipus cel·lular, les cèl·lules parafol·liculars o cèl·lules C (es localitzen entremig dels fol·licles tiroideus) i produeixen calcitonina (CT) que ajuda a regular l’homeòstasi del calci. FORMACIÓ, EMMAGATZEMATGE I ALLIBERACIÓI DE LES HORMONES TIROIRDES La glàndula tiroides és la única glàndula endocrina que emmagatzema els seus productes de secreció en grans quantitats (reserva per 100 dies). 1. Captació de iodur: les cèl·lules fol·liculars de la glàndula capten ions iodur (I- ) per transport actiu de la sang cap al citosol (simport Na++I- ). Així, les glàndules tiroidees normalment contenen la majoria de iodur corporal. 2. Síntesis de la tiroglobulina: les cèl·lules fol·liculars també sintetitzen tiroglobulina (TGB), una glicoproteïna que es sintetiza al reticle endoplasmàtic rugós, es modifica a l’aparell de Golgi i s’emmagatzema en vesícules que, mitjançant processos d’exocitosi s’allibera a la llum del fol·licle. 3. Oxidació del iodur: la TGB està formada per tirosines que captaran els ions iodur. Abans però, per tal de poder- s’hi unir, necessitaran ser oxidats (I- à I0). Un cop aquests s’oxiden passen de la membrana cap a la llum del fol·licle. 4. Iodació de la tirosina: a mesura que els àtoms de iode passen al fol·licle, reaccionen amb les tirosines de la TGB. La unió d’un àtom de iode a una tirosina produeix monoiodetirosina (T1) i una segona iodació genera diiodetirosina (T2). La TGB unida a molècules de iode genera un producte enganxós que s’acumula i s’emmagatzema a la llum del fol·licle tiroideu, formant el col·loide. 5. Unió de T1 i T2: al final de la síntesi, dues molècules de T2 es podran unir i formar la tiroxina (T4) o una molècula de T2 i una de T1 podran unir-se i formar la T3. 6. Pinocitosi i digestió del col·loide: gotes del col·loide tornaran a entrar a la cèl·lula fol·licular per pinocitosis. Es fusionaran amb el lisosoma on enzims digestius degradaran la TGB i alliberaran les molècules de T3 i T4. 7. Secreció de les hormones tiroidees: les hormones T3 i T4 són liposolubles, per tant poden difondre per la membrana plasmàtica al líquid intersticial i després cap a la sang. 8. Transport en sang: al ser hormones liposolubles aquestes necessiten combinar-se amb una proteïna de transport. En aquest cas s’uniran a la globulina d’unió a tiroxina (TBG).  Cèl folicular capilar Normalment la T4 es secreta amb major quantitat que la T3, però la T3 és més potent que la T4. Així doncs, la majoria de T4 acabarà convertint-se en T3 (perdrà un àtom de iode) a l’interior d’algunes cèl·lules diana a través d’una desiodasa. FUNCIONS DE LES HORMONES TIROIDES La majoria de cèl·lules corporal tenen receptors per a les hormones tiroidees T3 i T4, per tant afecten a tots els teixits del cos. Al ser hormones liposolubles, els receptors es troben a l'interior de la cèl·lula diana i indueixen canvis en la transcripció gènica i síntesi proteica, resultant en síntesi de noves proteïnes que duran a terme la resposta cel·lular. Les funcions de les hormones tirodees són les següents: 1. Increment de la taxa metabòlica basal: a. Augment del consum d’oxigen b. Augment del metabolisme de carbohidrats, lípids i proteïnes c. Augment de la síntesi de proteïnes d. Augment de l’activitat mitocondrial 2. Manteniment de la temperatura corporal (efecte calorinèrgic): a l’augmentar la taxa metabòlica basal les cèl·lules produeixen i utilitzen més ATP i per tant augmenta la temperatura corporal. Les hormones tiroidees hauran de controlar aquest augment. 3. Potenciació de les catecolamines (adrenalina i noradrenalina): augmenten la disponibilitat dels receptors de les catecolamines (beta-adrenèrgics), promovent respostes simpàtiques. 4. Regulació del desenvolupament de teixits nerviosos i ossos:  a. Promou el creixement del teixit nerviós promovent la formació de sinapsis, al producció de mileina i el creixement de les dendrites. b. Sistema esquelètic: promou el creixement dels ossos i la secreció de GH i IGF. CONTRL DE LA SECRECIÓ DE LES HORMONES TIROIDES 1. Nivells baixos de T3 o T4 en sang o una disminució de la taxa metabòlica estimulen l’alliberació de TRH des de l’hipotàlem. 2. la TRH entra al sistema porta-hipotalàmic i a l’adenohipòfisi estimula l’alliberació de TSH al torrent sanguini. 3. La TSH estimula les cèl·lules fol·liculars (captació de iodur, síntesis i secreció hormonal) i el creixement de les cèl·lules parafol·liculars. 4. Les cèl·lules fol·liculars secreten T3 i T4 cap a la sang fins que la taxa metabòlica torna a la normalitat. 5. Un nivell elevat de T3 inhibeix la secreció de TRH i TSH (retroalimentació negativa). CALCITONINA És produïda per les cèl·lules parafol·liculars de la glàndula tiroides. Es troba regulant l’homeòstasi del calci disminuint- ne els nivells en sang com a resultat de: - Inhibició de l’acció dels osteoclasts (cèl·lules que degraden la matriu extracel·lular dels ossos). - Facilitació de l’eliminació de Ca2+ i HPO 2- per via renal - Augment de la reabsorció de Ca2+ i HPO 2- cap a la matriu extracel·lular òssia.  GLÀNDULES PARATIOIDES Localitzades a la superfície posterior dels lòbuls laterals de la glàndula tiroides, localitzades dues en cada lòbul (una glàndula superior i una d'inferior). N'hi ha un total de 4. Contenen dos tipus de cèl·lules epitelials: - Cèl·lules principals: produeixen l'hormona paratiroidea (PTH) o parathormona. - Cèl·lules oxfíliques: no es coneixen les funcions d'aquestes cèl·lules en una glàndula paratiroides normal. En processos cancerígens, secreten excés de PTH. HORMONA PARATIROIDEA És la principal hormona reguladora dels nivells de calci (Ca2+), magnesi (Mg2+) i fosfat (HPO4 2- ). Incrementa la quantitat i activitat dels osteoclasts resultant en una reabsorció òssia, alliberant ions calci i fosfats a la sang. Els ronyons també són un òrgan diana, la PTH disminueix la taxa de pèrdua d'ions calci i magnesi per l'orina i promou l'eliminació dels ions fosfat. Promou la formació de l' hormona calcitriol, la forma activa de la vitamina D, la qual incrementa la taxa d'absorció d'ions calci, fosfat i magnesi des del tracte gastrointestinal a la sang. REGULACIÓ DE LA SECRECIÓ D’HORMONA PARATIROÏDA I CALCITONINA GLÀNDULES SURPARRENALS Les Glàndules suprarrenals tambié es coneixen com Glàndules adrenals. N’hi ha dues, una sobre a cada ronyó i tenen una forma piramidal aplanada. Es diferencien dues regions, estructural i funcionalment diferents: - Escorça suprarrenal: ubicació perifèrica i conforma el 80-90% de la glàndula. Sintetiza les hormonas esteroidees (adrenocorticoides), essencials per a la vida. - Medul·la suprarrenal: té una ubicació central. Sintetiza tres catecolamines (adrenalina noradrenalina i petites quantitats de dopamina). ESCORÇA SURPARRENAL Està subdividida en tres zones, les quals secreten tres hormones diferents: 1. Zona glomerulosa: es la més externa. Secreta hormones mineralocorticoides (principalment aldosterona) que regula l'homeòstasi de Na+ i K+. 2. Zona fasciculata: és la que es troba al mig del còrtex. Secreta glucocorticoides (principalment cortisol), que regula l’homeòstasi de la glucosa. 3. Zona reticular: és la més interna. Secreta petites quantitats d’andrògens dèbils que tenen efectes masculinitzants. ZONA GLOMERULOSA – ALDOESTERONA L’aldosterona forma part del sistema renina-angiotensina-aldosterona iniciat per les cèl·lules juxtaglomerulars del ronyó. 1. La renina s’allibera com a resposta a la deshidratació, la deficiència de Na+ i/o una hemorràgia. 2. La renina activa l’angiotensina I. 3. L’angiotensina I és convertida en angiotensina II gràcies a l’ECA (enzim convertidor de l’angiotensina present en varis òrgans). 4. L’angiotensina II estimula el còrtex adrenal perquè alliberi aldosterona. 5. L’aldosterona augmenta la pressió sanguínia al promoure, per via renal, la captació de Na+ i aigua i l’eliminació de K+ i H+. ZONA FASCICULATA – GLUCOCORTICOIDES Els glucocorticoides inclouen el cortisol (hidrocortisona, el més abundant), corticoesterona i cortisona. Les funcions dels glucocorticoides són: - Degradació de proteines: incrementen la taxa de degradació, principalment al múscul, augmentant l’alliberació d’aminoàcids al torrent sanguini que s’utilizarà per a la síntesi de noves proteïnes o producció d’ATP. - Formació de glucosa: els hepatòcits converteixen certs aminoàcids o àcid làctic en glucosa (gluconeogènesi) que es pot utilitzar per a la producció d’ATP. - Lipòlisi: degradació de triglicèrids i alliberament d’àcids grassos des del teixit adipós cap a la sang. - Resistència a l’estrès: - La glucosa proporciona ATP als teixits. - Vasoconstricció dels vasos sanguinis Efectes antiinflamatoris: inhibeixen els glòbuls blancs (dirigeixen las respostes inflamatòries) però també retarden la reparació tissular. - Depressió de la resposta immunitària: dosis altes de glucocorticoides deprimeixen aquesta resposta. ZONA RETICULAR – ADNRÒGENS Tant en homes com en dones s'alliberen petites quantitats d'andrògenes febles (hormones masculinitzants), principalment dehidroepiandrosterona. - Homes: té un efecte feble, ja que l'androgen per excel·lència és la testosterona. - Dones: els andrògens adrenals tenen un paper important en el desenvolupament dels caràcters sexuals secundaris i són convertits en estrògens (hormones feminitzants). Serà la única font d’estrògens després de la menopausa. Són estimulats per l'hormona hipotalàmica CRH que estimularà la secreció de l’hormona adenohipofisiària ACTH. MEDUL·LA SUPRARRENAL És un gangli simpàtic modificat del sistema nerviós autònom. Les seves cèl·lules no tenen axons, formen grups al voltant de grans vasos sanguinis i alliberen hormones enlloc de neurotransmissors. Les cèl·lules enterocromafins de la medul·la adrenal alliberen adrenalina (80%) i noradrenalina (20%) sota l'estímul de neuronals preganglionars del sistema nerviós autònom. Regulen la resposta de "lluita-fugida" en situacions d'estrès i intensifiquen la resposta simpàtica en altres zones del cos: augmenten la despesa cardíaca, eleva la pressió sanguínia, incrementa el flux sanguini al cor, fetge i músculs esquelètics, dilaten les vies respiratòries i incrementen els nivells sanguinis de glucosa i àcids grassos. PÀNCREES ENDOCRÍ El pàncrees és una glàndula endocrina i exocrina. La seva funció exocrina es troba bàsicament relacionada amb el sistema digestiu. És un òrgan que es troba molt irrigat, tant la part endocrina com l'exocrina. És un òrgan aplanat que mesura prop de 12,5-15 cm de longitud. S'ubica a la corba del duodè (primera part de l'intestí prim). El pàncrees es divideix en tres parts: cap, cos i cua. El 99% de les cèl·lules exocrines del pàncrees es disposen en grups anomenats acins, que produiran enzims digestius. Disseminats entre els acins, es troben les cèl·lules endocrines coneguts com a illots pancreàtics o illots de Langerhans. Enzims van al intestí prim-> EXOCRI organitzat ens acins (enviar secrecions als conductes) Endocrí: iots ILLOTS DE LANGERHANS – TIPUS CEL·LULARS Cada illot pancreàtic inclou 4 tipus de cèl·lules endocrines: 1. Alfa o cèl·lules A: 17% de les cèl·lules dels illots pancreàtics. Secreten glucagó. 2 2. Beta o cèl·lules B: 70% de les cèl·lules dels illots pancreàtics. Secreten insulina. 3. Delta o cèl·lules D: 7% de les cèl·lules dels illots pancreàtics. Secreten somatostatina. No és tan clara la seva regulació. 4. Cèl·lules F: 6% de les cèl·lules dels illots pancreàtics. Secreten polipèptid pancreàtic. No és tan clara la seva regulació. HORMONES ENDOCRINES PANCREÀTIQUES  1. Glucagó: incrementa el nivell de la glucosa sanguini promovent la degradació del glucogen hepàtic. 2. Insulina: disminueix el nivell de glucosa sanguínia promovent la seva entrada cap a l'interior de les cèl·lules. 3. Somatostatina: inhibeix l'alliberament d'insulina i glucagó. Inhibir GH, PARACRINA. 4. Polipèptid pancreàtic: inhibeix la secreció de somatostatina, la contracció de la vesícula biliar i la secreció d'enzims digestives pancreàtiques. CONTROL DE LA SECRECIÓ DE GLUCAGÓ I INSULINA El nivell de glucosa en sang (glucèmia) controla la secreció d'insulina i glucagó per retroalimentació negativa. 1. Un nivell baix de glucosa en sang (hipoglucèmia) estimula la secreció de glucagó en les cèl·lules alfa dels illots pancreàtics. 2. El glucagó en els hepatòcits accelera la conversió de glucogen en glucosa (glucogenòlisi) i promou la formació de glucosa a partir d'àcid làctic i certs aminoàcids (gluconeogènesi). 3. S'allibera glucosa a la sang més ràpidament i augmenten els nivells de glucosa sanguínia. 4. Si els nivells de glucosa en sang continuen incrementant (hiperglucèmia) s'inhibeix l'alliberament del glucagó (retroalimentació negativa). 5. L’hiperglicèmia estimula la secreció d'insulina en les cèl·lules beta dels illots pancreàtics. 6. La insulina actua en diverses cèl·lules corporals accelerant la difusió facilitada de glucosa cap a les cèl·lules i conversió de glucosa en glucogen (glucogenogènesi), augmentant la captació d'aminoàcids per les cèl·lules i la síntesi proteica. També s'accelera la síntesi d'àcids grassos (lipogènesi), es disminueix la glucogenòlisi i la gluconeogènesi. 7. Com a conseqüència hi ha una disminució de glucosa en sang. 8. Si el nivell de glucosa en sang cau per sota del normal, la glucèmia inhibeix la secreció d'insulina (retroalimentació negativa) i estimula l'alliberament de glucagó. El nivell de glucosa en sang és el regulador més important de la secreció d'insulina i glucagó, però diverses hormones i neurotransmissors també el poden regular: - Regulació de la secreció d' insulina: - Acetilcolina (neurotransmissor de l'estimulació del sistema nerviós parasimpàtic). - Aminoàcids arginina i leucina, presents en sang després de la ingesta d'aliments altament proteics. - Pèptid insulinotròpic dependent de la glucosa (GIP), hormona secretada per cèl·lules de l'intestí prim en resposta a la presència de glucosa al tub gastrointestinal. Per tant la ingesta d'aliments que contenen carbohidrats i/o proteïnes estimulen la secreció d'insulina. - Regulació de la secreció de glucagó: - Increment de l'activitat del sistema nerviós autònom simpàtic (exercici). - Augment dels aminoàcids sanguinis i nivells baixos de glucosa en sang per evitar una hipoglucèmia provocada per un menjar rica en proteïnes. ACCIO HORMONAL DE LA INSULINA La insulina s'uneix al seu receptor de membrana, activant-se el complex hormonareceptor. A continuació s'inicia una cascada de fosforilació de substrats a l'interior de la cèl·lula. Finalment, s'activen una sèrie de proteïnes que acaben produint la fusió de vesícules intracel·lulars amb la membrana plasmàtica. Aquestes vesícules contenen transportadors GLUT-4 que promouen l'entrada de glucosa dins de la cèl·lula. Simultàniament, es produeixen canvis en l' expressió gènica que promouen la conversió de glucosa a glucogen i triglicèrids. PATOLOGIES ENDOCRINES GH - Hiposecreció à nanisme hipofisari - Disminueix el creixement ossi - Les plaques epifisàries es tanquen abans d’hora - Proporcions corporals infantils ▪ Solución: administración GH - Hipersecreció à geganitsme - Augmenta el creixement ossi - Les proporcions corporals són nomals - Persona molt alts ▪ En adults à acromegalia ▪ Plaques epifisàries tancades ▪ Creixen ossos mans, peus, galtes i mandíbula ▪ Altres teixits creixen ▪ Parpelles, llavis, llengua, pell, etc. TIROIDES - Hipotiroidisme congènit - Hiposecreció d’hormones tiroidees - Retard mental greu - Impedeix creixement ossi - Hipotiroidisme adult - Mixedema: acumulació líquid intersticial - Tendència a guanyar pes, sensibilitat al fred, debilitat muscular, etc. - Hipertiroidisme - Malaltia de Graves - Trastorn autoimmune: anticossos que imiten la TSH - S’engrandeix la glàndula tiroides - Increment del metabolismo