L'altra cara de la Lluna - Història, mites i llegendes PDF

LA LLUNA def.indd 1 1/7/20 11:05 LA LLUNA def.indd 2 1/7/20 11:05  L’ALTRA CARA DE LA LLUNA INSPIRA 79 LA LLUNA def.indd 3 1/7/20 11:05 ...

LA LLUNA def.indd 1 1/7/20 11:05 LA LLUNA def.indd 2 1/7/20 11:05  L’ALTRA CARA DE LA LLUNA INSPIRA 79 LA LLUNA def.indd 3 1/7/20 11:05  Amb el suport de: Títol original: La Lune est un roman © 2019 Slatkine & Cie © 2020 Carles Miró, per la traducció © Laurence Geai, per la foto de l’autora © 9 Grup Editorial, per l’edició Angle Editorial c. Mallorca, 314, 1r 2a B 08037 Barcelona T. 93 363 08 23 www.angleeditorial.com [email protected] La imatge de portada és d’una il·lustració d’Émile Bayard per a De la Terre a la Lune, de Juli Verne. Primera edició: setembre de 2020 ISBN: 978-84-18197-17-8 DL B 12761-2020 Imprès a Romanyà Valls, SA No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. LA LLUNA def.indd 4 1/7/20 11:05  Fatoumata Kebe L’ALTRA CARA DE LA LLUNA Història, mites i llegendes Traducció de Carles Miró LA LLUNA def.indd 5 1/7/20 11:05 LA LLUNA def.indd 6 1/7/20 11:05  TAULA Introducció 11 I. SOLA COM UNA ESTRELLA 15 Conèixer la Lluna per conèixer-se a un mateix 22 Naixement i mort d’una estrella 25 Els amants del firmament 28 El cor ocult de les estrelles 31 II. EL DIA DE LA PRIMERA LLUNA 35 El Sol té una cita amb la Lluna 39 Les tres hipòtesis sobre el naixement de la Lluna 41 La revelació de la pedra de lluna 44 La hipòtesi Teia 46 La veritat sobre el naixement de la Lluna 49 La Lluna procedeix d’una altra galàxia? 53 Sobre la influència de la Lluna en les cries de tortuga 55 III. EN NOM DE LA LLUNA 59 El dia de la Lluna 64 La nit dels homes llop 66 Lluna lluent, sequedat o vent 68 Ets llunàtic? 70 Paraula de lluna 73 Les novel·les de la Lluna 75 7 LA LLUNA def.indd 7 1/7/20 11:05  IV. LA CARA DE LA LLUNA 79 Dibuixa’m la Lluna 82 El primer mapa de la Lluna 83 Tranquil·litat, Serenitat, Tempestes 85 Un oceà de 400 quilòmetres de profunditat 88 El dia que la Lluna va ser bombardejada 90 El secret dels cràters 92 El lífting de la Lluna 95 V. EL BALL DE LA LLUNA 99 Una falç daurada en un camp ple d’estrelles 105 Quan la Lluna atura el món 108 Des d’on s’ha de mirar la Lluna? 110 Tornar a aprendre a mesurar el temps lunar 112 La Terra com a model 113 El naixement d’un eclipsi 115 La llegenda del cos sense cap 117 Els dos cons 119 Quatre-centes vegades més petita que el Sol 121 El màxim de l’eclipsi 123 La Lluna de sang 126 VI. LA SIMPATIA UNIVERSAL 129 La Lluna és una poma 133 L’experiment de la forquilla 135 Entre zenit i nadir 137 Sobre la influència del Sol en les marees 139 8 LA LLUNA def.indd 8 1/7/20 11:05  El mar a l’equinocci 141 L’amplitud de les marees 143 L’onada de lluna 145 Les marees tel·lúriques 146 VII. OBJECTIU LA LLUNA 147 L’aventura dels globus sonda 152 El petit company de la Lluna 153 Sola a l’espai 155 El secret de la Laika 157 Nazis a la NASA? 158 Defensa confidencial 160 El primer home que anirà a la Lluna 162 serà blanc i protestant Cosmonautes i astronautes 164 Sol com la Lluna 166 En nom de l’amistat 168 L’atmosfera! L’atmosfera! 171 Darrere de tot home, hi ha una dona 173 A l’oceà de les Tempestes 176 La hipòtesi Stanley Kubrick 184 9 LA LLUNA def.indd 9 1/7/20 11:05  trajectòria de la Terra Lluna Terra trajectòria Sol de la Lluna LA LLUNA def.indd 10 1/7/20 11:05  Introducció A l’última sala de Lascaux, al fons de la cova, a una altura d’uns dos metres i mig, sobre la paret de la dreta, hi galopa un cavall. No es veu de seguida. Tot sembla indicar que els primers artistes del paleolític, en la seva representació del món fa divuit mil anys, van donar una importància particular a aquest cavall. Domina tots els altres frescos i està quasi amagat, pot- ser és sagrat. Porta sota el cap, dels orificis nasals a la mandíbula inferior i al llarg dels seus costats fins a la cua, una llarga cua d’estrelles. Els prehistoriadors creuen que es tracta d’una representació dels diferents estats de la Lluna, una manera de mesurar el temps, un calendari. Si ens remuntem als principis de la memòria escrita humana, a Uruk, on s’acaba la prehistòria, sobre les primeres tauletes d’argila gravades amb l’alfabet de Su- mer, es parla de la Lluna. Fa cinc mil cinc-cents anys, quan Mesopotàmia va inventar la civilització, el comerç i l’escriptura dis- 11 LA LLUNA def.indd 11 1/7/20 11:05  posant d’aigua, canyes i argila com a únics recursos, va crear també l’astronomia. A Nínive, Babilònia o Nimrud, els savis mantenien registres on feien cons- tar les diferents posicions de la Lluna, en preveien els eclipsis i en dominaven els estats. Sabien quina era la durada del mes lunar: 29,53 dies, que marquen el retorn de la Lluna davant del Sol. L’havien calculat. Observant la Lluna mesuraven el temps amb els rellotges d’aigua. La Lluna apareix des del principi en tots els mites, en totes les religions, perquè sempre hi ha sigut. L’hem vist des de sempre. Des que la humanitat existeix ha sigut sempre la mateixa. És una presència permanent, tranquil·litzadora, però també inquietant. Canvia de forma, de colors, fa que s’elevi l’oceà, que creixin les plantes i que ballin els follets. La Lluna té una cara oculta. El seu gènere mateix és imprecís. Tant pot ser un déu com una deessa, i ha rebut tots els noms. A Su- mer li diuen Nannar; els assiris la coneixen com Sîn. A Ur li van construir un temple únic, i a l’Índia, cen- tenars, on els himnes vèdics bategen amb un mateix nom tant el déu Sôma com la planta sagrada que li permet entrar en comunicació amb el més enllà. A la Xina la Lluna és una deessa. A Cambodja, depèn; de vegades és el Senyor Mes i de vegades la Senyora Serp, quan les nits són fredes, humides i la Lluna escampa la pluja que fecundarà els arrossars. A Grècia primer 12 LA LLUNA def.indd 12 1/7/20 11:05  va ser Atena i després Selene, la seva filla. Els romans li deien Luna. Sigui déu o sigui deessa, sempre ha sigut venerada i escoltada. Perquè la Lluna parla. Diu el temps. El temps que passa i el temps que fa. Governa segons el seu ritme la vida de la humanitat. Fins ara no s’ha escrit cap història de la Lluna. S’hau- ria pogut escriure de mil maneres. He triat confrontar els enfocaments científics, astronòmics i físics amb els mites que els van precedir. Confirmant aquestes pistes amb els investigadors, en especial amb Patrick Rocher, que han tingut l’amabilitat de rellegir aquest llibre, he intentat divulgar tan bé com he pogut matèries que sovint resulten molt complicades i esbossar aclariments o explicacions. Són inevitablement provisionals. La novel·la de la Lluna s’escriu des que l’home és home. La seva història eterna tolerarà que sigui encara incerta. La Lluna! Aquest astre solitari al qual la Terra va im- pedir que es transformés en planeta. Sempre he somiat a passejar-m’hi. He acabat per dedicar-li els meus estu- dis i la meva vida, he après les paraules que volen dir Lluna, després el ritme del seu ball i fins i tot el misteri de la seva creació. És aquesta novel·la la que us voldria explicar. 13 LA LLUNA def.indd 13 1/7/20 11:05 LA LLUNA def.indd 14 1/7/20 11:05  I Sola com una estrella LA LLUNA def.indd 15 1/7/20 11:05 LA LLUNA def.indd 16 1/7/20 11:05  En la foscor reflecteix la llum. La Lluna és el mirall dels nostres somnis, el reflex de la nostra esperança i l’ombra de les nostres pors. És el nostre doble imaginari, el primer astre que van veu- re els primers homes, el primer que van descobrir. És única i està sola: la Lluna és l’únic satèl·lit natural de la Terra i la Terra és l’únic planeta del sistema solar que té només un satèl·lit. La Lluna és doblement única. La seva posició, naturalment, no podia ser sinó cen- tral. Quan Johannes Kepler (1571-1630), un dels pri- mers astrònoms que va aplicar la hipòtesi del polonès Nicolau Copèrnic (1473-1543) segons la qual la Terra només era un planeta que girava al voltant del Sol, va buscar un model per estudiar les estrelles, va utilitzar la Lluna com a metre patró. Per explicar els moviments dels astres, els va definir en relació amb el moviment de la Lluna. I per expressar les seves rotacions, va triar una 17 LA LLUNA def.indd 17 1/7/20 11:05  paraula llatina, satèl·lit, que es pot traduir per «guardià» o «company». La Lluna és la companya i guardiana que gira al vol- tant de la Terra. Sempre hi és, fins i tot quan no la veiem; la Lluna és el testimoni únic i permanent de la nostra singularitat. Som els únics éssers humans del sistema solar que viuen en l’únic planeta que té un sol satèl·lit natural. La Lluna no és un planeta, perquè gira al voltant de la Terra, que n’és un. La Terra és un planeta perquè gira al voltant d’una estrella, el Sol. La Lluna només és un satèl·lit; no pot ser un planeta perquè la Terra l’hi impedeix. I això ha creat entre ells uns lligams particulars. Al principi, tot estava concentrat, comprimit en un sol punt de l’espai. Després va passar el que es coneix com a big bang. És una expressió que fa pensar en una explosió que va acompanyada d’un gran enrenou. Però el cas és que no hi va haver cap bang, cap so, res de res. El so és una ona, una pertorbació temporal de l’aire, i tota ona ne- cessita un medi per propagar-se. Si agafeu una pedra i la tireu en un estany, veureu que a l’aigua apareix una 18 LA LLUNA def.indd 18 1/7/20 11:05  ona que es va repetint. Si agafeu una altra pedra i la tireu a terra, no notareu res, encara que les ones s’hagin propagat a partir del contacte amb el sòl a través del terra. Una ona sonora només es pot difondre a través un líquid, d’un sòlid o de l’aire. Doncs bé, a l’espai no hi ha aire, l’espai és buit i, per tant, no hi ha cap soroll. El big bang es va produir en un silenci ensordidor. Va ser una explosió silenciosa. És el que Pascal va resumir, a mitjans del segle xvii, en aquest Pensament insondable: «El silenci etern dels espais infinits m’espanta.» A mitjans del segle xx l’astrofísic anglès Fred Hoyle va inventar l’expressió big bang. La va llançar com una broma per refutar la teoria de Friedman (1922) sobre un model cosmològic estàndard i se’n va servir per ata- car-la en un programa que es va emetre per la BBC l’any 1949. Després de més de setanta-cinc anys, el ter- me big bang continua sent utilitzat per definir el mo- ment primordial del nostre univers. La propagació eterna d’una ona pels mitjans de co- municació continua sent ensordidora i m’espanta. Al principi existia el gas. L’univers era ple d’un gas que estava compost únicament d’hidrogen i d’heli. Aquests dos elements químics constitueixen la matèria primera 19 LA LLUNA def.indd 19 1/7/20 11:05  dels altres àtoms que, molt més tard, trobarem al cos humà, i alguns d’aquests àtoms es van formar després de la mort d’una estrella. Som, per tant, pols d’estrelles. L’hidrogen és una de les dues molècules que compo- nen l’aigua. Hydro significa «aigua», i gennao, «engen­ drar». Tothom sap que els nostres cossos estan cons­tituïts principalment d’aigua, el fluid que permet trans­metre els nutrients a les cèl·lules i transportar el rebuig lluny d’aquestes mateixes cèl·lules; cada humà està compost en prop d’un 65 per cent per aigua, és a dir, uns qua- ranta litres. Com també sap tothom, l’aigua és la font de la vida. La seva presència en un altre planeta seria la prova que allà hi pot haver alguna forma de vida. Sense aigua no hi ha vida. Per això s’ha buscat aigua a Mart i per això ha sigut una gran decepció no trobar-ne a la Lluna, malgrat tots els llacs i els mars que ens havíem inventat a la seva superfície. Més endavant tindré el plaer de fer- vos-hi navegar. Els humans tenim els cossos constituïts d’aigua. Però entre els nostres components també hi ha l’heli, aquest gas rar, noble en diuen els físics. El nom de l’heli ve del grec helios, el Sol. Així és com el va batejar l’astrònom francès Jules Janssen quan, el 1869, va estudiar el Sol. Aigua i sol, això és el que som. I tot plegat ens fa tornar a la Lluna. A la seva his- 20 LA LLUNA def.indd 20 1/7/20 11:05  tòria. Però deixeu que abans us parli de les estrelles. Veureu com ens expliquen la història d’aquest astre que és la Lluna uns quants milions d’anys abans del seu naixement. 21 LA LLUNA def.indd 21 1/7/20 11:05  Conèixer la Lluna per conèixer-se a un mateix «Un poble que no coneix el seu passat, els seus orígens i la seva cultura s’assembla a un arbre sense arrels», va escriure el militant del panafricanisme Marcus Garvey (1887-1940), a qui Bob Marley rendeix homenatge a Exodus, el millor dels seus discos. Conèixer el nostre passat, els nostres orígens i la nostra cultura significa, abans que res, saber observar i contemplar el cel. Significa saber mirar la Lluna i les estrelles sense allò que se’n diu contaminació lumínica, que n’altera la visió. I, de fet, veiem ben poca cosa de la nostra història. Dels milers de milions d’estrelles que ens envolten, només unes tres mil es poden observar a simple vista. I encara caldria mirar-les en certes condicions, des d’un medi on la il·luminació fos solament natural. Des d’una ciutat mitjana, per exemple, només es veuen un centenar d’estrelles. L’home contemporani ha perdut un part considera- 22 LA LLUNA def.indd 22 1/7/20 11:05  ble del seu patrimoni. Ha oblidat les estrelles, les mira tan poc com mira la Lluna. Camina sense aixecar mai el cap. No les veu. Estem una mica en la situació que descriu aquell conte xinès sobre l’imbècil a qui assenya- len la Lluna i que mira el dit. Ara bé, la història de les estrelles i de la Lluna cons- titueix una part considerable de la nostra història. Les estrelles són la nostra família. És per això que les classifiquem per famílies en fun- ció de la lluminositat, però també de la temperatura i de la duració de la seva vida. N’hi ha de joves, de velles, de nanes i de gegantes. El seu parentiu és la història de la seva evolució, de la seva vida. Una estrella, durant la major part de la seva vida (allò que s’anomena la seva seqüència principal), con- verteix regularment l’hidrogen de què es compon en heli. Aquesta transformació s’efectua dins del nucli de l’estrella. I com que l’hidrogen és el carburant d’una estrella, quan una quantitat excessiva d’hidrogen s’ha convertit en heli, s’obre un capítol nou en la vida de l’estrella. La seva estructura canvia, es dilata. El seu nucli es contreu, cosa que provoca que s’escalfi extra- ordinàriament. L’augment de la temperatura permet que l’heli es fusioni en un altre element, el carboni. Aquesta reacció escalfa encara més la regió que en- volta el nucli de l’estrella. La temperatura de l’estrella augmenta, l’hidrogen es fusiona en heli. I aquestes 23 LA LLUNA def.indd 23 1/7/20 11:05  noves fonts d’energia expliquen la dilatació de la capa externa de l’estrella, que passa a ser el que es coneix com una geganta vermella. 24 LA LLUNA def.indd 24 1/7/20 11:05  Naixement i mort d’una estrella Les estrelles van néixer i continuen naixent d’un im- mens núvol de gas i de pols d’hidrogen. Sota els efectes de la gravetat —és a dir, de la força d’atracció deguda a la interacció entre dos cossos—, el conjunt comença a girar sobre ell mateix i es contreu cada vegada més. Al centre d’aquest remolí la temperatura augmenta sen- se parar. Augmenta tant que arriba el pitjor: reaccions nuclears, fusions, fissions… Llavors el nucli comença a brillar per si mateix i, en el curs d’uns quants milions d’anys, neix una estrella. Coneixent la massa d’una estrella podem definir qui- na serà la durada de la seva vida i, sobretot, quin serà el seu desenvolupament i si la seva mort serà dolça o violenta. Com més massa tingui una estrella, més curta serà la seva vida i més cataclísmic el seu final. Dins de la família de les estrelles, el Sol, que és de vida llarga, és una estrella de poca massa, una nana groga. És nana perquè el Sol és minúscul comparat amb les estrelles 25 LA LLUNA def.indd 25 1/7/20 11:05  que veiem al cel, i és groga perquè brilla amb un color d’un groc viu, quasi blanc. Tenint en compte la quanti- tat d’hidrogen que conté el Sol i el ritme a què el con- verteix en heli (cada segon ho fa amb prop de sis-cents milions de tones), es pot calcular que la durada del Sol serà d’una mica més de deu mil milions d’anys. Per tant, li queden al voltant de cinc mil milions d’anys de vida. Cap al final de la seva existència, al Sol li faltarà hidrogen i el seu volum es multiplicarà per dos-cents; llavors la Terra farà molt de temps que haurà quedat absorbida i destruïda. Però abans que el Sol s’expan- deixi en l’espai, les temperatures sobre la Terra hauran augmentat uns quants milers de graus i els mars s’hau- ran convertit en masses d’aigua bullent. El Sol agonitzant experimentarà intenses ventades estel·lars que faran que la geganta vermella en què s’haurà convertit perdi matèria contínuament. Les se- ves capes externes es projectaran a l’univers sota la for- ma d’una nebulosa anomenada planetària (que estarà composta bàsicament de carboni acompanyat d’oxigen i d’una mica de nitrogen). Aniran a sembrar els núvols interestel·lars, tornaran al mateix lloc on van néixer els sistemes solars. El nucli del Sol, tot compost de carbo- ni, es convertirà llavors en un residu, en una d’aquelles estrelles que es coneix com a nana blanca. I aquesta nana blanca s’anirà refredant amb molta lentitud. Ani- rà perdent la lluïssor lentament, durant uns deu mil 26 LA LLUNA def.indd 26 1/7/20 11:05  milions d’anys, fins que es tornarà invisible. Aquesta serà l’última etapa de la vida d’una estrella com el Sol. El Sol haurà passat de nana groga a geganta verme- lla i després a nana blanca per acabar sent una nana negra. La nana es refredarà i, com que està feta de car- boni, cristal·litzarà i es convertirà en diamant. El Sol que mor, aquesta nana negra, no serà més que un cor de diamant. 27 LA LLUNA def.indd 27 1/7/20 11:05  Els amants del firmament No totes les nanes blanques tenen aquest destí. Du- rant el dia, mentre ens il·lumina, veiem amb tota cla- redat que el Sol no té companyia. Està sol, mentre que hi ha altres estrelles que viuen en parella. Els científics tenen raó d’anomenar-les estrelles binàries, sistemes binaris o sistemes estel·lars, però, al cap i a la fi, tant és el nom que els posem. Es tracta simplement de dues estrelles que giren al voltant d’un centre de gravetat comú. Cada 7 de juliol, al Japó, se celebra la festa de les parelles d’estrelles. És el Tanabata Matsuri, la festa dels amants de les estrelles. Una bonica llegenda ex- plica la història d’amor de l’estrella Vega per un pastor després de quedar separada de la seva germana, Altair, per la Via Làctia. Totes les nits Vega, la filla més jove de l’emperador celeste, s’asseu a teixir i organitza el cel com un brodat. Un dia, cansada de la seva soli- tud, baixa a terra i s’enamora de Kengyu, el pastor, i 28 LA LLUNA def.indd 28 1/7/20 11:05  decideix quedar-se amb ell. El pare s’enfada i castiga la filla, però davant dels seus plors acaba cedint: Vega podrà trobar-se una vegada a l’any amb el seu pastor. I així cada any, el setè dia del setè mes del calendari lunar, els amants celestes es retroben. Es diu que l’en- demà plovisqueja sobre tot el Japó: són les llàgrimes de la princesa Vega, que abandona el seu pastor du- rant un any. La nit del setè dia del setè mes del calendari lunar tots els japonesos es queden fins tard a mirar al cel les dues germanes, Vega i Altair, que, només per una nit, semblen reunides al capdamunt de la Via Làctia. En general, aquestes parelles d’estrelles tenen mas- ses diferents i evolucionen segons escales de temps diferents. Pot ser que una de les estrelles es trobi en l’etapa de geganta vermella, mentre que la seva compa- nya estigui en l’etapa de nana blanca. La nana creix, la seva massa augmenta, capta una mica de gas de la seva companya, la geganta vermella. La nana creixerà fins a arribar a una determinada massa crítica que la farà inestable i, al final, explotarà. És el que se’n diu una supernova. La velocitat a la qual es produeixen aquestes reac­ cions nuclears dins d’una estrella és més gran com més massa té l’estrella. Encara que no tingui més carbu- rant, la seva temperatura, la temperatura del seu nucli, serà més elevada que la d’una estrella de menys massa. 29 LA LLUNA def.indd 29 1/7/20 11:05  Aquesta temperatura més alta permet una conversió més ràpida de l’hidrogen en heli i, per tant, un esgota- ment més ràpid del carburant de l’estrella. 30 LA LLUNA def.indd 30 1/7/20 11:05  El cor ocult de les estrelles Es diu que una estrella és massiva si té com a mínim deu vegades la massa del Sol. Quan li falta l’hidrogen, passa a l’estat de supergeganta vermella. Com en les gegantes vermelles, el nucli d’una supergeganta ver- mella està fet de carboni, i la primera zona que l’en- volta, d’heli. Quan al nucli de l’estrella li falta també l’heli, el nucli es torna a contreure, cosa que en provo- ca el reescalfament, el carboni comença a fusionar-se en les capes externes, l’heli es fusiona en carboni i, en una capa una mica més llunyana on es troba l’hi- drogen, l’hidrogen es fusiona en heli. La història es repeteix, i a cada capa l’element principal es fusiona en un altre. Finalment, l’estrella arriba a una etapa en què el nu- cli està fet de silici i els seus voltants estan compos- tos d’oxigen, de neó, de carboni, d’heli… El nucli es continua contraient. Es donen les condicions perquè el silici es fusioni en ferro. El ferro és un element estable, 31 LA LLUNA def.indd 31 1/7/20 11:05  que no es pot fusionar en cap altre element. El cor de ferro es col·lapsarà sobre ell mateix en pocs segons i farà néixer un residu diferent del que apareix en el cas d’una nana blanca. L’estrella en qüestió es converteix en una estrella de neutrons, és a dir, en una mena de nucli atòmic. Recordem que en el nucli d’un àtom es concentra ni més ni menys que el 99,9 per cent de la seva massa. Una estrella formada de neutrons és extra- ordinàriament densa. És com si tota la massa del Sol estigués concentrada en una bola que tingués un radi d’unes desenes de quilòmetres. L’embolcall extern de la supergeganta explota, es converteix en una supernova i és expulsat a l’espai. Aquest embolcall, en què hi ha carboni, nitrogen, oxigen, sofre i fòsfor, també s’escampa per l’univers. S’estén per l’espai en forma de rajos còsmics, que el travessen a velocitats pròximes a les de la llum i que poden procedir del nostre Sol, de la nostra galàxia i de vegades fins i tot d’altres galàxies, d’on venen altres elements com el bor i el beril·li. Són molts els esdeveniments còsmics, de gran com- plexitat, que oculten encara els seus misteris. Dedicar temps a descriure’ls és una manera de recuperar una part dels nostres orígens. El nostre cos està format en prop d’un 97 per cent per elements procedents d’aquests esdeveniments còsmics. Som un conjunt de pols de diverses estrelles. Hem nascut de la mort i la 32 LA LLUNA def.indd 32 1/7/20 11:05  fusió d’estrelles; ens remuntem fins a l’instant inicial de l’univers, al big bang i als rajos còsmics. Sent com som pols d’estrelles, descendents de les es- trelles, nosaltres, els humans, ja érem presents a l’uni- vers en el moment que la Lluna naixia. 33 LA LLUNA def.indd 33 1/7/20 11:05 LA LLUNA def.indd 34 1/7/20 11:05  II El dia de la primera Lluna LA LLUNA def.indd 35 1/7/20 11:05 LA LLUNA def.indd 36 1/7/20 11:05  Com va néixer la Lluna? Les civilitzacions precolombines proporcionen, en la seva mitologia, elements per a una resposta quasi dos mil anys abans de la NASA. Els maies, els asteques i els inques van reprendre tots la mateixa llegenda que tro- bem en el Popol Vuh, el recull de tradicions dels indis quítxues de Guatemala. Tothom que ha llegit els àlbums de Tintín sap la importància central que el Sol tenia per als inques. És menys conegut el paper que en aquestes civilitzacions tenia la Lluna i la mitologia que vincula la creació d’un astre amb la de l’altre. El doble naixement de la Lluna i del Sol constitueix allò que s’anomena una cosmogonia, una teoria de l’origen del món. La font més important d’aquesta mitologia és el relat que, al segle xvi, en va fer un missioner franciscà, Ber- nardino de Sahagún, que la va recollir de les pobla­cions de Mèxic-Tlatelolco, a qui va interrogar en la seva llen- 37 LA LLUNA def.indd 37 1/7/20 11:05  gua d’origen, el nàhuatl. Se’n troben rastres en la llarga memòria que va escriure André Thevet, el cosmògraf de Francesc I de França. Això era en l’època que els historiadors han batejat com a Renaixement. El des- cobriment d’Amèrica havia assenyalat la sortida de la llarga edat mitjana. La colonització forçada pels exèr- cits espanyols, que van destruir per sempre aquestes civilitzacions, va despertar també una curiositat molt pròpia d’Occident pels seus cultes. I especialment pel de teotl, el déu del Sol, els excrements del qual tenien virtuts singulars. Els precolombins en deien teocuitlatl, la merda de teotl, l’or. Aquesta mitologia està representada físicament, tota sencera, a Teotihuacan, que literalment significa «l’in- dret de l’apoteosi», el lloc per excel·lència de la divinit- zació dels morts; actualment és un jaciment arqueolò- gic i un important centre turístic on hi ha dues grans piràmides que els asteques anomenaven respectivament la piràmide del Sol i la piràmide de la Lluna. A conti- nuació, la història. 38 LA LLUNA def.indd 38 1/7/20 11:05  El Sol té una cita amb la Lluna En una època en què el món estava submergit en les tenebres, els déus es van reunir a Teotihuacan per decidir qui s’havia de fer càrrec d’il·luminar-lo. «Seré jo», va afir- mar Tecciztecatl, que era ric, presumptuós i, com tota l’elit dels asteques, somiava a ser un déu. Però els déus, els grans ancians, els que per la seva noblesa i virtut ha­ vien merescut arribar a ser uns teteo, les ànimes dels quals es transformarien en astres, van decidir que buscarien un adversari a Tecciztecatl, i li va tocar al pobre Nanahuat- zin. Nanahuatzin era dèbil, lamentable i, pel que sembla, tenia una malaltia greu a la pell, una mena d’acne repug- nant, una verola estranya o potser fins i tot una sífilis que s’havia avançat al seu temps —perquè, com tothom sap, van ser els conquistadors els que van transmetre el mal de Nàpols a Amèrica, que no demanava tant. Els déus van encendre un gran foc en un forn diví i els dos herois es van retirar, cadascun al capdamunt d’una piràmide, per consagrar-se, durant quatre dies, a 39 LA LLUNA def.indd 39 1/7/20 11:05  l’ascesi i als rituals. Les ofrenes de Tecciztecatl eren refi- nades i sumptuoses; les de Nanahuatzin, ridículament modestes. Llavors els déus van formar dues files que feien cap al braser diví; cada candidat havia de córrer entre els dos rengles i llançar-se a les flames. Estava previst que Tec- ciztecatl s’hi tirés el primer, però a l’últim moment li va agafar por i va recular. El pobre Nanahuatzin se’n va sortir al primer intent. Tecciztecatl va acabar per seguir els seus passos; turmentat per la seva feblesa, ell també es va tirar a les flames. Es va produir un gran silenci i hi va haver un llarg moment expectant entre els déus, que esperaven la pri- mera aurora. Després Nanahuatzin va il·luminar el cel: era el Sol, i Tecciztecatl era la Lluna. Els dos astres bri- llaven amb la mateixa força i il·luminaven la Terra. Però els déus van trobar injust, tenint en compte la covardia que havia demostrat Tecciztecatl, que els dos astres brillessin amb el mateix esclat. Llavors un dels déus va agafar una llebre i la va llançar a la cara de Tecciztecatl. A continuació, els dimonis li van tirar uns parracs. Tapada d’aquesta manera, la Lluna es va apagar en comparació amb el Sol. 40 LA LLUNA def.indd 40 1/7/20 11:05  Les tres hipòtesis sobre el naixement de la Lluna Quasi dos mil anys més tard, el 1873, l’astrònom fran- cès Édouard Roche (1820-1883) va proposar una teoria nova. Segons ell, la Terra i la Lluna es van formar simul- tàniament a partir d’una mateixa font de restes natu- rals, que s’haurien acumulat en quantitats diferents per formar, per una part, la Terra, i per l’altra, la Lluna. És el que es coneix com la teoria de la formació simultània. Si els dos astres s’havien format en una mateixa re- gió a partir dels mateixos materials, haurien de tenir la mateixa massa volúmica. Però actualment se sap que aquesta magnitud que caracteritza la massa d’un mate- rial per unitat de volum no és la mateixa per a la Terra que per a la Lluna. La teoria ha quedat refutada. Tot i això, la Lluna té similituds amb la Terra pel que fa a la seva composició química, però hi ha diferències impor- tants que impedeixen que la teoria d’un origen comú sigui sostenible. Cinc anys més tard va ser el fill de Charles Dar- win, pare de la teoria de l’evolució, l’astrònom George 41 LA LLUNA def.indd 41 1/7/20 11:05  Howard Darwin (1845-1912), qui va proposar una al- tra hipòtesi per a la formació del nostre satèl·lit. Segons Darwin, la Terra era, des dels primers instants de la seva existència, una bola de matèria en fusió que girava al voltant de si mateixa a una velocitat vertiginosa, deu vegades més de pressa que en l’actualitat. En comptes de girar sobre ella mateixa en 24 hores (o, per ser més exactes, en 23 hores, 56 minuts i 4 segons), la Terra llavors feia aquesta rotació cada dues hores i vint mi- nuts. La rapidesa d’aquest moviment rotatori hauria provocat una deformació progressiva de la Terra fins a produir l’aparició d’una protuberància, que s’hauria anat estirant cap a l’espai fins a despendre’s del planeta. Amb el temps, aquest conglomerat s’hauria convertit en la Lluna. I aquesta és la teoria de la fissió. Però, com la teoria de la formació simultània, la teoria de la fissió quedarà refutada per les diferències de composició quí­ mica entre tots dos astres. El 1910 es presenta la teoria de la captura, desenvo- lupada pel nord-americà Thomas Jefferson Jackson See (1866-1962). Segons aquest astrònom, es va constituir un cos en una regió desconeguda, en algun lloc del sistema solar diferent d’aquell on es trobava la Terra, que llavors estava en plena formació. El cos en qüestió va passar pel costat del nostre planeta i va ser captu- rat per l’atracció gravitacional de la Terra. La captura d’aquest cos n’hauria desencadenat la desintegració, ja 42 LA LLUNA def.indd 42 1/7/20 11:05  que hauria traspassat el límit de Roche, que es diu així per l’astrònom que l’any 1850 va formular aquesta hi- pòtesi (perquè ho sapigueu tot, aquest límit de Roche defineix una distància teòrica més enllà de la qual un satèl·lit es comença a disgregar sota l’acció de les forces causades pel planeta al voltant del qual gira o, en el cas que aquí es tracta, prop del qual passa). Les restes que haurien quedat d’aquest cos s’haurien tornat a agrupar per formar la Lluna. La teoria de la captura és la primera que té en comp- te que les roques de la Terra i de la Lluna podrien ser de composicions químiques diferents, però no resistirà els descobriments posteriors. I és que perquè la Terra pogués capturar la Lluna hauria calgut que les trajectò- ries dels dos astres fossin veïnes, que la Lluna s’hagués format a una distància idèntica del Sol i de la Terra. A més, hauria calgut que, a la mateixa distància, els núvols de pols que haurien originat els dos astres esti- guessin sotmesos a la mateixa temperatura perquè en resultessin astres amb una composició química diferent però similar, cosa que no és el cas. Aquestes tres teories quedaran descartades, però cal- drà esperar als anys 1970 i a l’arribada dels primers homes a la Lluna perquè l’anàlisi de les roques lunars permeti finalment comprendre l’origen del satèl·lit. 43 LA LLUNA def.indd 43 1/7/20 11:05  La revelació de la pedra de lluna Mentre es preparaven les missions lunars, la NASA va recórrer als biòlegs per anticipar-se a la possibilitat que a la Lluna hi hagués alguna mena d’organismes vius. Es va prendre la decisió de construir un centre on els astronau- tes i les roques lunars quedarien aïllats del món exterior, el Lunar Receiving Laboratory. A aquestes instal·lacions, que van costar quasi seixanta milions de dòlars actuals, és on es va portar els astronautes quan van tornar a la Terra, juntament amb el mòdul lunar, a més de les ro- ques lunars i la pols que les recobria. Les mostres lunars van quedar-hi emmagatzemades en caixes tancades al buit i, després, en miniatmosferes inertes de nitrogen, i només es van poder manipular mecànicament. Els únics que han tocat amb les seves pròpies mans la matèria lu- nar són els dotze astronautes que han trepitjat la Lluna. El Receiving Laboratory va conservar les roques lunars fins al 1979, any en què es va inaugurar el seu substitut, el Lunar Sample Laboratory Facility. 44 LA LLUNA def.indd 44 1/7/20 11:05  Basant-se en les observacions geològiques degudes a la conquesta espacial, el 1975 va aparèixer a la revista científica Icarus una nova teoria sobre la formació de la Lluna. Els seus autors, William Kenneth Hartmann i Donald R. Davis, dos astrònoms nord-americans, van suggerir que un impacte gegant entre una Terra en formació i un altre astre que tenia les dimensions de Mart hauria conduït a la formació de la Lluna. Les se- ves recerques s’inspiraven en les de Víktor Safrónov, un astrofísic rus que investigava la formació dels planetes. Les conclusions d’aquests treballs van ser confirmades pels treballs d’Alastair G. W. Cameron i William R. Ward. La veritat, tal com ara la coneixem, és la següent: fa uns 4.560 milions d’anys el planeta Teia va quedar totalment destruït a causa de la seva col·lisió amb la Terra i va fer néixer la Lluna. En aquest cas, els mites s’havien avançat a la ciència. 45 LA LLUNA def.indd 45 1/7/20 11:05  La hipòtesi Teia En la mitologia grega Teia era una titànide, un tità fe- mení. Era la filla de la primera deessa, Gea, la Terra, i del primer déu, Urà, el cel. Teia es va casar amb el seu germà Hiperió, déu de la llum celestial, de qui va tenir tres fills: Hèlios (el Sol), Selene (la Lluna) i Eos (l’Au- rora). Un mite més antic suposa que Teia va colpejar la seva mare, Gea, per fer néixer la seva filla Selene. Els residus causats per aquesta col·lisió entre la mare i la filla s’haurien ajuntat per formar Selene: una història entre dones, al cap i a la fi. Haurà de passar quasi una dècada perquè aquesta teo­ria anunciada pels primers grecs més de dos mil anys abans de la nostra època i publicada a Icarus el 1975 acabi polvoritzant les tres hipòtesis anteriors. La primavera del 1982, arran d’una reunió de l’equip Lunar and Planetary Sample (LPS, «mostres planetà- ries i lunars»), es va imposar la idea d’organitzar una conferència que s’ocupés únicament de l’origen de la 46 LA LLUNA def.indd 46 1/7/20 11:05  Lluna. Entre els participants la unanimitat va ser to- tal, segons explica Jeffrey Taylor, que va organitzar la conferència juntament amb el geofísic Roger Phillips i amb William Kenneth Hartmann, un dels defensors de la nova hipòtesi de l’impacte. Només calia buscar lloc i data per a la conferència. D’entrada, per estalviar, es va proposar ajuntar-la amb la cita anual de la divisió de ciències planetàries de la Societat Astronòmica Nord- americana, que s’havia de celebrar al cap de sis mesos a Ithaca (estat de Nova York). Però el termini era massa just. ¿I si ho deixaven per a la pròxima reunió de la divisió de ciències planetàries? Taylor va mirar l’agenda i va somriure. Era a l’octubre del 1984, a Hawaii. Tots van assentir amb el cap; ja s’imaginaven el mar turque- sa i la sorra blanca. Ningú gosarà canviar el lloc ni la data. I amb un any al davant hi havia prou temps per preparar les intervencions. Els investigadors van treballar sense parar basant-se en els estudis de les roques lunars, i ja a l’inici de la conferència les tres hipòtesis anteriors van quedar re- butjades: no encaixaven de cap manera amb les dades físiques aportades per l’Apollo. Faltava per confirmar la hipòtesi de l’impacte. Durant aquell any Taylor i el seu equip s’havien convertit en uns experts en l’estudi de la formació de cràters terrestres i en l’ús dels immensos progressos informàtics que permetien donar suport a les hipòtesis sobre la formació dels planetes i simular 47 LA LLUNA def.indd 47 1/7/20 11:05  totes les alternatives. La hipòtesi de l’impacte va que- dar reforçada. La manera com es va crear exactament la Lluna s’explica a continuació. 48 LA LLUNA def.indd 48 1/7/20 11:05  La veritat sobre el naixement de la Lluna El Sol, que llavors era una estrella jove, estava envoltat per un disc format de gas i de pols del qual van néixer els planetes del nostre sistema solar. Aquest núvol estava compost aproximadament per un 70 per cent d’hidro- gen, un 28 per cent d’heli i un 2 per cent d’elements més pesants, com l’oxigen, el carboni, el nitrogen i el ferro. A la regió on es va formar el nostre planeta la temperatura oscil·lava entre els 800 i els 1.300 graus. A aquesta temperatura tot està en fusió, llevat d’alguns materials refractaris, com els òxids metàl·lics, compos- tos d’un metall i d’oxigen, i els silicats, és a dir, els mi- nerals que tenen un àtom de silici i un d’oxigen. Els silicats formen part dels compostos de la majoria de ro- ques magmàtiques. Sotmesos a les forces gravitacionals, tots aquests materials xocaven entre ells i van formar agregats que s’anaven fent cada vegada més massius. Els futurs planetes, els que coneixem en l’actuali- tat, es van començar a formar aleshores. Al cap de 49 LA LLUNA def.indd 49 1/7/20 11:05  deu mil anys, els més grans havien arribat a tenir un diàmetre d’encara no cent quilòmetres. Això vol dir que eren petitíssims, perquè actualment la Terra té un diàmetre de 12.742 quilòmetres, i la Lluna, de 3.474 quilòmetres. Al cap de cent mil anys, els planetes més grans tenien un diàmetre de mil quilòmetres, i es van anar fusio- nant progressivament per fer néixer els vuit planetes que podem observar actualment: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú (els enumero en funció de la seva distància al Sol). El que queda del núvol ha donat lloc al cinturó d’asteroides, que és on hi ha la majoria dels meteorits. Sobre la Terra primitiva la temperatura arribava a 4.700 graus. Amb el temps es va refredar i els elements més lleugers, com els silicats, van pujar cap a la superfí- cie, mentre que els elements més pesants, com el ferro, es van enfonsar en el sòl. Al centre d’aquest astre es va formar un nucli de ferro que es va començar a solidifi- car. L’escena va tenir lloc fa 3.500 milions d’anys. Els silicats van constituir lentament el mantell d’allò que estava a punt de començar a ser la Terra. Però la jove Terra (llavors només tenia 50 milions d’anys) va sofrir un trasbals immens. Mentre seguia la seva òrbita, hi havia un altre astre que també es movia al voltant del Sol, dins d’un sistema en què contínua- ment es produïen col·lisions. Es tractava de Teia, que 50 LA LLUNA def.indd 50 1/7/20 11:05  estava compost d’un nucli de ferro envoltat d’un man- tell de silicats. La jove Terra i Teia van xocar de manera tangencial. Amb la col·lisió, el nucli de Teia va quedar absorbit per la Terra, mentre que el mantell d’aquest planeta i una part del mantell de la Terra van ser expul- sats cap a l’espai. Els residus van formar un anell al vol- tant de la Terra. Teia, que tenia una massa tres vegades més petita que la Terra, va quedar totalment destruïda. La violència de la col·lisió (per silenciosa que fos) va ocasionar una pujada molt important de les tempera- tures. Potser aquesta és la causa de la desaparició en les futures roques lunars d’elements volàtils com el carbo- ni, el nitrogen i l’hidrogen. Això permetria explicar les notables diferències de composició que hi ha entre la Terra i la Lluna i, sobretot, l’escassa proporció de ferro que trobem a la Lluna. És probable que la violència de l’impacte també sigui la causa de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra respecte al seu pla orbital al voltant del Sol. I la Lluna quin paper hi té, en tot això? Es va constituir a partir de les restes del mantell de Teia i de la Terra. Amb el temps els materials que componien l’anell es van agre- gar entre ells per acabar formant la Lluna, però era una Lluna molt diferent de la que coneixem; era una Lluna enorme, aterridora! Actualment la Lluna es mou a una distància mitjana de 380.000 quilòmetres de la Terra. Però fa 4.500 milions 51 LA LLUNA def.indd 51 1/7/20 11:05  d’anys era a només 25.000 quilòmetres. L’hauríem vist almenys quinze vegades més gran del que la veiem ara. I amb la superfície coberta de volcans actius. La força de marea que exercia sobre el nostre planeta, que s’esta- va refent de l’impacte, havia alentit la velocitat de rota- ció de la Terra, i els dies, que abans duraven cinc hores, havien passat a durar-ne vint-i-quatre. D’altra banda, la Terra havia fet augmentar la velocitat de rotació de la Lluna. En conseqüència, la Lluna s’allunyava. Aquesta hipòtesi precisa, establerta arran de la confe- rència de Hawaii del 1984, deixa de totes maneres unes quantes preguntes per respondre. 52 LA LLUNA def.indd 52 1/7/20 11:05  La Lluna procedeix d’una altra galàxia? La superfície de la Lluna té una composició similar a la de la Terra. Ara bé, les observacions geològiques fetes per diferents sondes demostren que la major part dels materials que han contribuït a la seva formació proce- deixen de Teia. Si Teia es va formar en una altra regió del sistema solar, hi ha poques possibilitats que s’hi trobin materials semblants als de la proto-Terra. Tot i que la majoria de les noves teories no posen en qüestió la hipò- tesi de l’impacte, queda per respondre com és que hi ha aquesta similitud entre la superfície de la Lluna i la de la Terra. Potser és que, al cap i a la fi, la composició de Teia era idèntica a la de la Terra. O potser és que la força de la col·lisió va arrancar de la Terra un fragment molt més important del que ens pensàvem. O fins i tot pot ser que les temperatures elevades unides a la col·lisió tinguessin una incidència molt important en la transformació dels materials, que van acabar tenint un aspecte idèntic. Encara es poden portar les hipòtesis una mica més 53 LA LLUNA def.indd 53 1/7/20 11:05  lluny. I si Darwin fill hagués tingut raó, almenys en part? Podria ser que el moviment de rotació de la Terra sobre ella mateixa fos molt més ràpid del que crèiem. I aquesta rapidesa explicaria que, després de la col·lisió, de la Terra en formació se’n desprengués un fragment més gros. Hi ha altres possibilitats al costat de la de l’impacte únic. La Lluna, en comptes de néixer a causa d’un sol impacte, potser va néixer després que la Terra en re- bés una vintena, uns impactes de menys gravetat, que haurien tingut com a conseqüència que, després de cada un, es projectessin cap a l’espai roques sorgides del mantell terrestre. Aquestes roques s’haurien agre- gat formant petites llunes que haurien acabat per ajun- tar-se i crear-ne una de sola. La Lluna és tan misteriosa que la ciència no ha donat encara l’explicació definitiva del seu naixement. Les explicacions s’encavalquen, es complementen o es des- menteixen. Al cap i a la fi, l’única hipòtesi que té l’apro- vació unànime és que la Lluna és allà, ben bé allà. Però i si no hi fos? Partint dels efectes coneguts de la Lluna sobre el nostre planeta, no deixa de tenir interès imagi- nar què serien les nostres vides sense la seva existència. 54 LA LLUNA def.indd 54 1/7/20 11:05  Sobre la influència de la Lluna en les cries de tortuga La Lluna ocupa el segon lloc entre les estrelles més bri- llants de la volta celeste, després del Sol i per davant de Venus. Si no existís, les nostres nits serien molt més fos- ques, però això tindria, a més, un impacte considerable en l’evolució de les espècies. Per exemple, les tortugues marines, des del moment que els seus ous es desclouen, es precipiten cap al mar, que detecten gràcies al reflex de la Lluna en la seva superfície. Els llums artificials que hi ha a les costes ja les molesten prou, però on anirien les tortuguetes sense la Lluna? La Lluna afecta la rotació de la Terra. Sense Lluna l’eix de la Terra estaria molt més inclinat, cosa que tin- dria un impacte considerable en el clima. El nostre pla- neta, que està situat en el mateix pla que el Sol, gira sobre si mateix, però mantenint una inclinació de 23,4 graus respecte a aquest pla. Aquesta obliqüitat ha variat una mica més de dos graus al llarg dels milers d’anys 55 LA LLUNA def.indd 55 1/7/20 11:05  d’existència del planeta. És una inclinació a la qual devem les estacions, ja que diferents llocs del nostre planeta queden orientats de manera diferent respecte al Sol a mesura que la Terra efectua el seu recorregut al voltant de la nostra estrella. En aquest cas, la Lluna compleix la funció de força estabilitzadora. La quantitat de rajos solars que rep un lloc determi- na la temperatura d’aquest lloc. Un planeta que no es- tigués inclinat respecte al Sol, com li passaria a la Terra si no fos per la Lluna, rebria tots els rajos procedents del Sol amb el mateix angle al llarg de tot l’any. Les temperatures serien molt elevades a l’equador i dismi- nuirien com més ens allunyéssim d’aquesta línia. Les estacions serien irregulars i el pas de l’una a l’altra seria extrem. La qüestió és com s’adaptarien les diferents espècies a un cicle com aquest. Els bacteris serien els organis- mes més ben preparats per a la supervivència; la seva història ha demostrat que tenen una gran capacitat per adaptar-se a diferents èpoques i a diferents climes, i per això trobem bacteris tant a les glaceres com a les aigües bullents dels guèisers. Si la Lluna no alentís el moviment rotatori de la Ter- ra sobre ella mateixa, altres espècies s’adaptarien sens dubte als dies de llargada constant; fet i fet, els dino- saures van viure en una època en què els dies duraven vint-i-dues hores. 56 LA LLUNA def.indd 56 1/7/20 11:05  L’efecte més important que tindria en la Terra l’ab- sència de la Lluna seria la desorganització de les marees, que segueixen el ritme que els dicta el nostre satèl·lit. Els corrents oceànics quedarien trastocats, el temps meteorològic quedaria completament trasbalsat. És el que intentaré explicar ara. 57 LA LLUNA def.indd 57 1/7/20 11:05 LA LLUNA def.indd 58 1/7/20 11:05  III En nom de la Lluna LA LLUNA def.indd 59 1/7/20 11:05 LA LLUNA def.indd 60 1/7/20 11:05  «Clere es la noiz e la lune luisanz» (La nit és clara i la lluna brilla). Aquesta és la primera vegada que la paraula lluna apareix en francès, i és a la meitat exacta de la Chanson de Roland (poema del segle xi). Roland mor a Roncesvalls. Carlemany, molt afligit, es tira a terra per demanar a Déu que s’aturi el dia. «Per Carles, Déu va fer un gran miracle, perquè el sol es va aturar, immòbil.» Després, surt la lluna: «Clere es la noiz e la lune luisanz. Carles se gist, mais doel ad de Rollant.» Carles se’n va al llit, però pateix pensant en Roland. L’origen de la paraula lluna és llatí: luna. Els primers romans també en deien mensis, que primer va significar «la mesura» i després «el mes» (i d’aquí deriven paraules com mensual i menstruació). La paraula llatina mensis prové d’aquesta llengua que els estudiosos moderns han anomenat indoeuropeu i que va ser reconstruïda pels lingüistes del segle xix a partir dels seus derivats en totes les llengües que ha originat, llengües com el grec, 61 LA LLUNA def.indd 61 1/7/20 11:05  el llatí, el francès, l’alemany, l’anglès, el rus, l’hindi o l’albanès. En indoeuropeu la paraula que és l’arrel de mensis és meh, que significa «brillar», «il·luminar». Meh també és l’arrel de la paraula llatina lumen, llum, que donarà l’altre nom llatí de la lluna: lumina, la llumino- sa, que es va convertir en luna. Com sol passar quan una llengua s’estén, i aquest va ser el cas de la llengua de l’Imperi Romà, se simplifica i perd paraules que tenen doble sentit, i així mensis, que significava alhora mes i lluna, va deixar pas a la paraula més nova, luna. Però altres llengües van conservar l’arrel original meh-mensis per referir-se a la Lluna. Potser perquè cor- respon molt bé a una cosa que la Lluna ha sigut sempre des dels orígens de la humanitat: un instrument per mesurar el temps. En anglès de la Lluna se’n diu moon, mentre que en alemany en diuen Mond, cosa que no té res de sorprenent. La llengua anglesa ha passat per tres grans períodes: l’anglès antic o anglosaxó (450-1150); l’anglès mitjà, que es va acabar l’any 1500, i l’anglès modern, a partir de llavors. L’anglès antic prové d’una llengua germànica que forma part de la família de les llengües indoeuropees importades pels angles (un po- ble germànic originari d’unes re­gions costaneres que actualment formen part d’Holanda i del sud de la pe- nínsula de Dinamarca) i dels juts (un altre poble ger- mànic, que va arribar a Anglaterra travessant el mar del Nord). Aquest anglès antic es va imposar a les llengües 62 LA LLUNA def.indd 62 1/7/20 11:05  cèltiques i va mantenir la seva hegemonia fins al 1066, any de la derrota de Harold II, últim rei anglosaxó. Llavors Anglaterra es va obrir a les llengües normanda i francesa. Però la paraula per dir Lluna continua sent la mateixa que en anglès antic. De moon es va formar month per dir mes i Monday per dir dilluns. El francès lundi ve del llatí lunae dies (el dia de la Lluna), mentre que Monday, que prové de l’anglès antic Mon(an)daeg, en alemany és Montag. La paraula corresponent en ita- lià és lunedì, en castellà lunes, en català dilluns, etc. El cas és que per a tothom el dilluns és el dia de la Lluna. 63 LA LLUNA def.indd 63 1/7/20 11:05  El dia de la Lluna I per què és el dia de la Lluna? Doncs perquè al prin- cipi, entre els romans, cada dia era un homenatge a un déu (el Sol, la Lluna, Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn) i el primer dia de la setmana era el diumenge. El diumenge era el dia del Sol i el dia següent, natural- ment, va passar a ser el dia de la Lluna. Els anglo­saxons han conservat la paraula amb la seva arrel llatina: per referir-se al diumenge en anglès es diu Sunday, en neer- landès Zondag i en alemany Sonntag. En la nostra llen- gua es diu diumenge perquè els cristians van canviar el nom del dia i de dia del sol va passar a ser dies domini- cus, «el dia del Senyor». Però si el dilluns, en l’ús modern, ha passat a ser el primer dia de la setmana laboral, Luna, la deessa de la Lluna, inicialment va donar el nom al segon dia de la setmana. Per això en àrab, en georgià, en grec, en he- breu o en vietnamita la traducció de la paraula dilluns sempre vol dir el mateix: «el segon dia». 64 LA LLUNA def.indd 64 1/7/20 11:05  I per què aquest segon lloc? La causa és deguda sens dubte al gènere de les paraules i a la preeminència dels elements masculins (el foc, la llum del Sol) respecte als símbols femenins (la dolçor i la pal·lidesa aquosa de la Lluna). En les societats antigues i patriarcals, en què Eva és l’origen del pecat del món, la dona-Lluna té ca- ràcter binari. La Lluna, que és el símbol del canvi cons- tant perquè la seva cara no és mai la mateixa, és la que domina el temps (la paraula calendari ve de calendae, que designa el primer dia del mes lunar en els romans) i és també el símbol de la metamorfosi nefasta. És la llu- na plena la que engendra els licantrops, els homes llop. 65 LA LLUNA def.indd 65 1/7/20 11:05  La nit dels homes llop La primera aparició d’un licantrop es remunta a la mitologia grega. Licaó, rei d’Arcàdia, donava gràcies a Zeus fent sacrificis humans. Zeus, ofès per aquesta pràctica realitzada en nom seu i sense el seu consenti- ment, va visitar el regne d’Arcàdia disfressat de pido- laire. Va demanar hospitalitat al rei. L’endemà el van convidar a compartir la taula de Licaó, i Zeus es va adonar que li servien un guisat fet amb carn humana, la d’Arcas, un fill seu que havia tingut amb la nimfa Cal· listo. La còlera de Zeus va ser terrible: va fulminar els cinquanta fills de Licaó, va ressuscitar Arcas, a qui va col·locar en el tron, i va transformar Licaó en un home llop, un llop de la lluna plena. Heròdot, el primer historiador, relata que els grecs que van emigrar a les ribes del mar Negre creien que els habitants d’aquella part del món eren capaços de trans- formar-se en llops per mitjà de pràctiques màgiques. La idea d’un ritual com aquest va travessar els segles i 66 LA LLUNA def.indd 66 1/7/20 11:05  les terres i, al cap de molt de temps, va arribar a Euro- pa. Els llops, temuts com a predadors, van començar a alimentar rituals místics que es van estendre geogràfica- ment. Transformar-se en home llop només era possible quan era ben fosc, a les nits de lluna plena, després d’haver patit la mossegada d’un llop o d’un licantrop. Els homes llop eren considerats criatures diabòliques, i la Inquisició els va perseguir igual que perseguia les bruixes. Un magistrat de la regió del Jura presumia que entre el 1598 i el 1616 havia fet condemnar a la fo- guera sis-cents licantrops. Així i tot, Avicenna, cèlebre metge àrab, al segle x havia descrit la licantropia com una forma clínica de melancolia, un trastorn mental que tenia ben poc a veure amb la Lluna. 67 LA LLUNA def.indd 67 1/7/20 11:05  Lluna lluent, sequedat o vent No acabaríem mai d’enumerar les llegendes que tenen a veure amb la Lluna. Al costat del mite de l’home llop, hi ha naturalment el del vampir. I també la influència de la Lluna en els conreus: no s’ha de plantar mai en temps de lluna nova (diuen a Lió), les mongetes s’han de sembrar després de la lluna plena (segons una dita bretona) i es veu que és essencial embotellar el vi en nits de lluna plena (dita de Bordeus). Hi ha qui creu que la sola presència de la Lluna és suficient per afectar el caràcter d’uns i l’estat d’ànim d’uns altres. Si aques- ta presència ha de ser física o simplement emocional, positiva o negativa, tot depèn de la naturalesa o del sexe dels individus. De moment no s’ha pogut mesurar científicament cap d’aquestes variacions. La durada d’una llunació (és a dir, el temps que passa entre dues fases similars de la Lluna, per exemple, entre dues llunes plenes) és, aproximadament, de vint-i-nou dies i mig. Aquest període de temps s’acosta bastant a 68 LA LLUNA def.indd 68 1/7/20 11:05  la durada mitjana del cicle menstrual femení, que de totes maneres varia d’una dona a una altra. La mateixa paraula menstruació deriva de mensis, i es deu a la simi- litud entre el cicle d’ovulació i el cicle lunar. En algunes regions de França es parla de moments de la lluna; els maoris en diuen malaltia lunar. Però si hi ha un lligam entre els cicles de la Lluna i les regles de les dones, en què consistiria? Per què aquestes últimes no tenen lloc totes alhora coincidint amb les fases lunars? I com es distingirien les regles d’una dona de les dels altres ma- mífers terrestres? La Lluna, que té prou poder per causar el moviment de les marees, com no hauria de tenir un efecte sobre els nostres ritmes biològics? L’aigua és el component principal del cos humà, aproximadament en un 65 per cent. Si estem majoritàriament compostos d’aigua, com hem de quedar al marge de la influència que la Lluna exerceix sobre les aigües? Aquesta és una altra teoria no confirmada científicament. De moment. 69 LA LLUNA def.indd 69 1/7/20 11:05  Ets llunàtic? Diem d’algú que és llunàtic quan és una persona d’hu- mor imprevisible, capriciosa, inconstant, que sempre canvia d’opinió. En anglès algú lunatic és un boig re- matat. Els grecs antics anomenaven seleníacs els malalts mentals i els epilèptics. Quan diem d’algú que està de bona o mala lluna o quan l’acusem d’estar a la lluna es- tem posant de manifest la relació irracional i molt par- ticular que tenim amb el nostre satèl·lit. És una mica com si hi hagués un desplaçament de l’humor cap al somni, o com si la percepció que tenim de la Lluna oscil·lés entre la serenitat i la inquietud. Les innombrables representacions artístiques de la Lluna juguen amb aquesta ambivalència, des de la so- litud falsament tranquil·litzadora de La fugida a Egipte pintada per Rembrandt (1627), en què l’escena apareix il·luminada per la claror serena d’una Lluna invisible, fins al Pierrot translúcid i trist de la pel·lícula Les En- fants du paradis de Marcel Carné (1945), passant, no 70 LA LLUNA def.indd 70 1/7/20 11:05  cal dir-ho, pels cicles de quadres del romàntic alemany Caspar David Friedrich (1774-1840) en què, sempre sols, l’home, la dona o la parella apareixen dins d’un paisatge lunar que queda suspès sobre l’abisme. La Lluna té una cara visible i una cara oculta, i potser això va fer que el psiquiatre suís Carl Jung s’interessés molt per aquest astre, que veia com el doble lligam que hi havia en els seus pacients entre la vida real i l’incons- cient. «El cos i la ment, per a mi», deia, «només són diferents aspectes de la realitat psíquica; el cos és tan metafísic com la ment.» Segons aquest deixeble de Freud que va acabar tren- cant amb el seu mestre, tenim dos inconscients: l’un és individual i l’altre el compartim amb tota la resta de la gent. D’aquí la necessitat d’identificar els símbols co- muns que apareixen en els somnis de cada un de nosal- tres. Per al fundador de la psicologia analítica, la Lluna representava aquest paper central. Entre el 1928 i el 1930 va impartir seminaris sobre aquest assumpte i va donar a un dels seus alumnes una fórmula molt bonica: «La lluna és aquesta llum que canvia contínuament en la nit, l’esfera nocturna de l’experiència humana.» Remetent al costat fosc de la nostra personalitat, la percepció de la Lluna juga sempre amb el clar i l’obs- cur, el bé i el mal, que controla com a directora que és del temps. En totes les religions la lluna en quart creixent simbolitza la vida i l’esperança, mentre que la 71 LA LLUNA def.indd 71 1/7/20 11:05  lluna en quart minvant simbolitza la decadència i la mort. «D’aquí ve la vella superstició», escriu Jung, «que els rajos enverinats de la lluna ens traspassen el cervell. Sigui perquè et despertes d’un somni boig o sigui per- què ets directament boig.» 72 LA LLUNA def.indd 72 1/7/20 11:05  Paraula de lluna Per interpretar aquests somnis i desxifrar aquesta «esfe- ra nocturna de l’experiència» hi ha l’astrologia, el dis- curs sobre les estrelles. O fins i tot el tarot, que té com a divuitè arcà, l’arcà major, la Lluna. L’astrologia vincula l’ésser humà amb els astres i, en últim terme, no és més que la projecció sobre el cel d’allò que els pobles antics havien après sobre el caràcter dels homes. El Sol i la Lluna ocupen un lloc primordial. L’un brilla i l’altra reflecteix la seva llum. A partir d’això, per descomptat, es va interpretar que el Sol representava la part activa de l’ésser humà, on residia la seva volun- tat, mentre que la Lluna n’era l’aspecte passiu. D’aquí es va deduir que es podia interpretar la part solar o lu- nar d’una personalitat i treure conclusions sobre el que s’havia de fer segons quina fos la posició d’aquests astres al cel. Com tothom sap, els dotze signes del zodíac formen part de l’astrologia. El zodíac és un cercle que inclou dins 73 LA LLUNA def.indd 73 1/7/20 11:05  dels seus 360 graus el Sol, la Lluna i els planetes. Està dividit en dotze regions anomenades signes que porten el mateix nom que les constel·lacions davant de les quals passa el Sol al llarg de l’any (aquesta teoria en realitat és falsa, però l’astrologia és molt més antiga que les obser- vacions de Galileu). El nostre signe astrològic depèn de la posició del Sol en el moment que vam néixer. A cadas- cun dels dotze signes correspon un dels quatre elements: el foc, la terra, l’aire i l’aigua. Àries, Lleó i Sagitari són els signes de foc. Taure, Verge i Capricorn, els signes de terra. Els signes d’aire són Gèminis, Balança i Aquari. I els signes d’aigua són Càncer, Escorpí i Peixos. L’astrologia suposa que si, per exemple, quan vam néixer el Sol es trobava en un signe de foc, tindrem molta energia, serem persones de naturalesa activa. Si és la Lluna la que es troba en un signe de foc, llavors serà el nostre cantó íntim i més vulnerable el que ressal- tarà i serem de naturalesa passiva. L’astrologia, practicada des de la nit dels temps, s’ha integrat en totes les religions i ha acompanyat les deci- sions humanes. En certa manera ha servit de brúixola a la Història. No em desagrada escoltar les seves in- dicacions, intentar comprendre en nom de la Lluna i racionalitzar aquesta inconsciència lunar. I dir-me a mi mateix que estar a la lluna té la seva part bona, i que és agradable viatjar-hi. 74 LA LLUNA def.indd 74 1/7/20 11:05  Les novel·les de la Lluna La idea de viatjar a la Lluna no és nova. El viatge a la Lluna (1902), la fantasiosa pel·lícula de Georges Méliès, de la qual tothom recorda el cartell, amb el coet incrus- tat a l’ull de la Lluna, es va inspirar en un llibre escrit en grec al segle ii de la nostra era i que alguns consideren la primera obra de ciència-ficció. Es tracta de la Història veritable de Llucià de Samòsata, que va ser administra- dor de l’emperador romà Marc Aureli. El llibre explica la trobada del narrador amb els selenites (com la dees­sa de la Lluna, Selene), habitants d’aquest altre astre tan pròxim a la Terra, i aquell primer viatge espacial va ofe­ rir, naturalment, l’ocasió per parodiar la vida quotidia­ na de Roma. Voltaire es va inspirar en aquesta obra per escriure el seu Micromegas. Però Cyrano de Bergerac havia tingut la mateixa idea abans que ell. Confesso que he descobert Cyrano. Coneixia l’obra de teatre d’Edmond Rostand i l’adaptació cinemato- gràfica de Jean-Pierre Rappeneau. Però no sabia que 75 LA LLUNA def.indd 75 1/7/20 11:05  havia existit un veritable Savinien de Cyrano de Ber- gerac, que tenia un nas enorme, que feia anar molt bé l’espasa, que va participar al setge d’Arràs i, sobretot, que va escriure una novel·la extraordinària en ple segle xvii, L’altre món o Els estats i imperis de la lluna. La història comença així: «Era lluna plena, el cel es- tava serè i havien tocat les nou del vespre.» El narrador torna de París amb quatre amics, mirant «aquella bola de color safrà», i cadascun d’ells hi diu la seva: un creu que és com «una claraboia oberta al cel», l’altre diu que «podria ser el sol mateix que al vespre es desprèn dels seus rajos i que mira per un forat què fa el món quan ell no hi és». I Cyrano també dona el seu parer: «Doncs jo crec que la Lluna és un món com aquest, al qual el nostre serveix de lluna.» Llavors decideix viatjar-hi. Primer intenta arribar-hi posant-se al voltant de la cintura tot de flascons de ro- sada, i després fabrica una espècie de coet. Arriba per fi a la Lluna, on es troba enmig del paradís terrenal, coneix Adam i Eva, coneix els selenites, i passa per la cort de la Lluna, que està poblada de micos. En aquest món, que és un duplicat del nostre, la moneda no exis- teix; es paga amb versos. I els llibres són diferents: són unes capses molt adornades. «És de debò un llibre, però un llibre miraculós, que no té fulls ni lletres. En fi, és un llibre que, per llegir- lo, els ulls no serveixen de res; només cal tenir orelles. 76 LA LLUNA def.indd 76 1/7/20 11:05  Quan algú vol llegir, dona corda a aquesta màquina amb una sèrie de claus, després posa l’agulla sobre el capítol que vol escoltar i, de seguida, en surten, com si fos de la boca d’un home o d’un instrument musi- cal, tots els sons, distints i diferents, que entre els grans lunars serveixen com a expressió del llenguatge. Quan vaig haver reflexionat sobre aquest invent meravellós per fer llibres, va deixar-me de sorprendre que els joves d’aquell país tinguessin més coneixements als setze i als divuit anys que els homes amb barbes grises del nostre, perquè, com que són capaços de llegir tan bon punt aprenen a parlar, no els falta mai la lectura. Tant si són a la seva habitació com si van de passeig, siguin a la ciutat o de viatge, vagin a peu o a cavall, sempre poden portar a la butxaca o penjats a l’arçó de la sella una trentena d’aquests llibres, i només cal que donin corda a un ressort per escoltar-ne un capítol, o uns quants, si els ve de gust escoltar el llibre sencer. D’aquesta ma- nera, podeu estar eternament en companyia dels grans homes, morts i vius, que conversen de viva veu amb vosaltres.» El 1650 Cyrano va inventar l’audiollibre! Escoltant la dolçor d’aquestes paraules poètiques, llegint aquesta llengua tan moderna i divertida, em van venir ganes de refer el viatge de Cyrano. 77 LA LLUNA def.indd 77 1/7/20 11:05 LA LLUNA def.indd 78 1/7/20 11:05  IV La cara de la Lluna LA LLUNA def.indd 79 1/7/20 11:05 LA LLUNA def.indd 80 1/7/20 11:05  Si, com Cyrano, viatgéssiu a la Lluna, podríeu observar almenys quinze menes de paisatge. El servei de plans i relleus de la Unió Astronòmica Internacional (UAI) els ha reconegut com a tals. La UAI, creada després de la Primera Guerra Mundial i un cop firmat el Tractat de Versalles, en una època en què també es va crear la Socie­ tat de Nacions, tenia com a rerefons l’esperança que la pau duraria per sempre. Aquest organisme té la missió de coordinar els treballs dels astrònoms de tot el món. La seva seu és a l’Institut d’Astrofísica de París, que és l’únic organisme que té el poder de decidir els noms dels cossos celestes, siguin estrelles, planetes o asteroides. El 1921 la UAI va organitzar un comitè internacional encarregat de normalitzar la toponímia de la Lluna. Hi havia noms recents i noms antics rebatejats; era l’hora de normalitzar poèticament el conjunt de relleus que cadascú havia anat batejant com havia volgut des del segle xvii, just després que s’inventessin els primers telescopis. 81 LA LLUNA def.indd 81 1/7/20 11:05  Dibuixa’m la Lluna El primer dibuix de la superfície de la Lluna el va fer l’agost del 1609, uns quaranta anys abans del viatge de Cyrano, Thomas Harriot, un matemàtic i astrònom anglès que utilitzava un telescopi de sis augments. Se- gur que coneixeu els seus dibuixos fets amb tinta de sèpia en què els cràters semblen petits volcans. Antoine de Saint-Exupéry devia tenir molt presents aquests es- bossos simples i poètics de Harriot quan va dibuixar el planeta del Petit Príncep. Uns mesos després de Harriot, Galileu va fer conèi- xer les seves observacions publicant el Sidereus nuncius, és a dir, El missatger de les estrelles. Gràcies a un telesco- pi de vuit augments fabricat per ell mateix, Galileu va descriure la Lluna com una esfera imperfecta que tenia una superfície muntanyosa i accidentada. Fins i tot va arribar a calcular l’altura de les muntanyes mesurant-ne l’ombra que projectaven sobre la superfície lunar. 82 LA LLUNA def.indd 82 1/7/20 11:05  El primer mapa de la Lluna L’escassa resolució dels telescopis de l’època va perme- tre alimentar durant anys interpretacions fantàstiques sobre els relleus de la Lluna basades en el que se sabia de la geo­grafia terrestre i volent veure en el nostre satèl· lit mars i continents. El primer mapa, el primer aixe- cament topogràfic de la Lluna (la selenografia), es deu a Michael Florent van Langren, anomenat Langrenus, l’astrònom del rei Felip IV d’Espanya. En aquesta obra va consignar-hi relleus, cràters, cadenes de muntanyes i oceans. També els va posar nom, utilitzant els de per- sonalitats de l’època: sants, una reina i, naturalment, el mecenes de Langrenus, Felip IV. Per als mars, va triar noms llatins, com el Mare venetum, el mar Blau. Les terres les va batejar recorrent a les virtuts: Dignitat, Honor, Justícia. I els petits cràters van rebre els noms d’astrònoms, matemàtics i savis, entre els quals apareix Langrenus, aplicant-se la dita que si vols estar ben servit fes-te tu mateix el llit. 83 LA LLUNA def.indd 83 1/7/20 11:05  Per la seva banda, Johannes Hevelius, contemporani seu, l’any 1647 va publicar el primer atles lunar, que incloïa molts mapes i noms nous. Hevelius va optar per transcriure la topografia terrestre i un cràter el va batejar amb el nom de Sicília, i va anomenar mar Ne- gre el que després serà el mar de la Tranquil·litat. En aquest atles les terres portaven no