Història contemporània de Catalunya i Espanya PDF

Història contemporània de Catalunya i Espanya Catalunya dins l’Espanya contemporània A inicis de segle XX Catalunya disposava d’uns dos milions d’habitants. Però amb el pas del temps, cap a la dècada dels anys trenta, aquesta xifra va augmentar exponencialment fins a comptar amb nou milions de ciutadans aproximadament. Aquest fet es deu, per una banda, al creixement demogràfic, vegetatiu i constant i, per una altra banda, al paper imprescindible de la immigració que no només prenia força al país, sinó que s’expandia per tot el continent des de mitjan segle XIX. A causa de la revolució industrial la gent dels pobles veuen insostenible la seva permanència als camps i es trasllada a les grans ciutats per buscar feina i unes condicions de vida millors. Aquesta tendència s’anomena èxode rural. Al segle XIX, Barcelona rep treballadors d’altres zones de Catalunya, en canvi, la mà d’obra de diferents zones d’Espanya com Extremadura i Múrcia arriben a la capital catalana el 1910. El moviment obrer català es forma arran d'aquests proletaris que busquen defensar els seus drets davant del cap. A la dècada dels anys vuitanta hi ha un daltabaix econòmic a causa d’un paràsit que mata totes les vinyes, la fil·loxera, font principal del benefici d’aquest. En contemplar una situació tan complicada, els caps comencen a redactar contractes abusius per tenir els treballadors explotats i beneficiar-se de la tragèdia agricultora. Davant l’actuació d’aquests petits propietaris, els rabassaires, treballadors de camp no propietaris, s’organitzen i creen el 1922 una agrupació de defensa: la Unió de Rabassaires. La font protagonista de les indústries es torna l’electricitat, d’aquesta manera neixen grans fàbriques com la Canadenca. El sector industrial català s’expandeix i es torna més polifacètic, no només treballa amb el tèxtil, sinó que l’àmbit del ciment, mecànic i elèctric es desenvolupen. Malgrat el desenvolupament que viu l’economia catalana, l’Estat Espanyol és deficient i no inverteix en les infraestructures, dificultant el seu creixement. Rebent queixes a conseqüència de la seva mala praxi, es crea un malestar a tot el sector financer, especialment a territoris catalans. La creació de la Lliga Regionalista A Catalunya es genera un nou creixement industrial. En aquesta segona revolució industrial la font d’energia és l’electricitat. Hi destaca el sector tèxtil, el químic, el cimenter, vidre… La necessitat d’infraestructures provoca problemes, l’estat no és eficient. Aquest malestar no és només dels catalanistes, sinó que és general per la manca de facilitats per part de l’estat. Llavors es planteja buscar un sistema per agilitzar els tràmits de l’estat. És aquí quan homes es plantegen crear un partit polític que doni veu a aquestes necessitats. Seran uns empresaris qui presentin aquests partits a les eleccions: La Lliga. És un partit amb una ideologia que representa les necessitats dels empresaris. 1 La candidatura va ser per part de: Bartomeu Robert ( president Ateneu de BCN) Albert Rossinyol ( president foment del treball) Lluís Domènech i Montaner ( arquitecte i president Ateneu) Sebastià Torres ( President de la Lliga de Defensa Industrial) RESULTATS: 2 diputats per la Lliga, 4 diputats per la coalició i 0 pels republicans, que es queixen d’ una manipulació electoral, mobilitzen els militars exigint uns resultats verídics. Això comporta un recompte que extreu els següents resultats: 4 diputats per la Lliga i 2 pels republicans (Lerroux i Pi i Maragall). 80% d’abstencions a Barcelona (par琀椀cipa només un 20% de la població). És el primer cop que la manipulació electoral será liquidada. A partir del 1901 a Barcelona, el fals bipartidisme entre liberals i conservadors es converteix en un bipartidisme real entre catalanistes i lerrouxistes (entre la lliga i el republicanisme). Teoricament, La Lliga es presenta com a representants dels interessos catalans, pero això serà posat a prova i en evidència a finals del 1901. Comença una vaga del sector del metall: redueixen despeses contractant personal més barat (dones i infants). Les organitzacions obreres opten per l’anarcocolectivisme (fer vaga). Era la seva manera de molestar els seus caps. Davant d’aquests conflicte entre obrers i empresaris, La Lliga se situa al costat dels empresaris. A començaments de segle, apareixen les figures d’Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, líders fonamentals de La Lliga. El 1905 el rei Alfons XIII fa una visita oficial a Barcelona i La Lliga, que s’havia queixat del funcionament de l’estat, decideixen boicotejar la visita: no es presentaran als actes on hi hagi el rei per demostrar la seva oposició. Però Prat de la Riba i Cambó pensen que han d’assistir i ser crítics amb el rei. El 1906, alguns sectors de la lliga que estan en desacord amb la “col·laboració” de la lliga amb el règim decideixen marxar i creen el Centre Nacionalista Republicà. Es posicionen obertament amb un pensament antimonàrquic. EL LERROUXISME Lerroux elabora un discurs que li dona bons resultats. Es convertirà en el representant d’aquest moviment obrer que no té partit propi. El discurs de Lerroux pivota amb tres elements fonamentals: l’obrerisme, l’anticatalanisme i l'anticlericalisme. - L’obrerisme → Es qüestiona que els obrers són antipolítics, per tant fa un discurs posicionant-se a l’obrerisme, dient que entén que els repugni la política. Diu que els donarà un vot i una vegada sigue diputat, dinamitarà el sistema. Per no mantenir sempre el mateix discurs diu que conseguirà tota una sèrie de serveis socials bàsics a través del partit que l’estat no dona. - Anticlericalisme → En un dels seus discursos anima literalment a cremar convents, violar monges, etc. 2 - Anticatalanisme → Perquè els catalanistes són els seus principals rivals. A partir del 1907, haurà d’accentuar el discurs anti-lliga degut al triomf electoral d’aquesta. Alejandro Lerroux veu que si vol buscar els seus possibles votants ha d’anar a les seves barriades i, a través del partit, crea una serie de serveis socials (crea una xarxa de cafès, ateneus, casinos, etc.) que els seus possibles votants no tenen i que garanteixen una certa qualitat de vida. Lerroux en comptes de fer meetings, ell feia “meriendas populares”, buscant fidelitzar la militància. Diu coses que als seus possibles votants els agrada sentir. La Solidaritat Catalana → Coalició electoral que es va presentar a unes eleccions. FETS DEL CU-CUT! I LLEI DE JURISDICCIONS El novembre de 1905 es convoquen eleccions a Barcelona ciutat que guanyen els republicans, ara bé la lliga surt més ben parada del que es pensava. Aleshores celebren el banquet de la victòria al frontó condal. En aquests anys es publicava un setmanari satíric, el setmanari del cucut, el qual destacava pels seus constants atacs cap a l’exèrcit espanyol. Després del banquet publiquen una vinyeta antimilitarista, rient-se de l’exèrcit espanyol i la lliga, la qui està celebrant una derrota. Aleshores, la nit del 25 de novembre soldats decideixen assaltar la impremta del cucut i de la veu de Catalunya. Per justicar-se, aquests diuen que han decidit honrar l’honor de l’exèrcit prendre’s la justicia per la seva mà. Aquests soldats, que estaven cometent un delicte, no van ser jutjats ja que el govern es va sotmetre a ells i va proposar un nou projecte de llei que afavoria l’exèrcit. D’aquesta manera, al març de 1906 s’aprova la llei de jurisdiccions que establia que qualsevol presumpte delicte comès contra la pàtria o l’exèrcit serà jutjat per jurisdicció militar. La llei ampliarà les competències de l’exèrcit en matèria civil, cosa que s’interpretarà com un atac al poder civil i al regionalisme.. LA SOLIDARITAT CATALANA La llei de jurisdiccions provoca una clara distinció d’opinions: per una banda liberals i conservadors i per l’altra banda gairebé totes les minories externes al sistema que estaven en contra de la llei de jurisdiccions, ara bé no van poder fer-ne res ja que el bloc dinàstic, al tenir la majoria absoluta, va aprovar sense cap problema aquesta nova llei. Un cop aprovada, Nicolás Salmerón proposa la creació d’un partit de coalició amb tots aquells partits en contra de la llei de jurisdiccions, la qual cosa es vista per Cambó com la gran oportunitat per capgirar els resultats i crear una plataforma unitària que consolidés un projecte polític catalanista. D’aquesta manera partir del 1906 es comença a crear un nou mapa polític Barcelona: 3 2 ABRIL 1907: PROGRAMA DEL TÍVOLI La Solidaritat elabora un programa comú per quan hi hagi una convocatòria electoral. Aquesta ha de ser assumible per un amplíssim ventall ideològic que representi tant la dreta reaccionaria com l’esquerra progressista. Es posen d’acord en dues coses: - Derogació immediata llei jurisdiccions - Exigir algun mecanisme de d’autonomia a Catalunya Aleshores, la tasca de la Solidaritat Catalana va estar difondre els conceptes bàsics del catalanisme per tot el país. Així, entre 1906 i 1907 el missatge catalanista surt per primer cop de l’àmbit barceloní i d’altres escenaris habituals per tal d’abastar tot l’àmbit català, mitjançant un catalanisme genèric que engloba totes les opcions polítiques regionalistes. ELECCIONS GENERALS DE L’ABRIL DE 1907 Liberals i conservadors no es presenten, el caciquisme monàrquic decideix no plantar cara a la solidaritat. A Barcelona: - Solidaritat Catalana: poc més de 53.000 vots - Anti-solidaris (lerrouxisme): uns 20.000 vots A la resta de Catalunya les proporcions van ser similars. RESULTATS: 44 diputats a Corts possibles la Solidaritat se n’emporta 40, els altres 4 estan al marge (però no són anti -solidaris). Distribució: 6 carlins, 14 Lliga, 4 Centre Nacionalista Republicà, 7 Unión Republicana i 9 independents (d’esquerres). Queda tot amb un sub琀椀l equilibri: 20 per la dreta i 20 per l’esquerra. S’aconsegueix que per primer, des de 1901, cop Lerroux deixi de ser parlamentari. Això provoca que hagi de ser exiliat forçosament. Ara bé, el seu moviment continua vigent. Malgrat el bon resultat de les eleccions a Catalunya, dins el govern central, la solidaritat només representa un 10% de la cambra, la qual cosa provoca la impossibilitat d’aconseguir els dos objectius fixats al programa del trívoli. Antonio Maura, president aleshores, com a molt els permet la reforma de l’administració local (ni tan sols s’arriba a realitzar aquesta reforma que realment no serveix per res). 1909: SETMANA TRÀGICA És la conseqüència de la necessitat que tenen les forces de Madrid de refer un imperi colonial després d’haver perdut les colònies d’Ultramar (Cuba, Filipines, PRico). Volen participar en el repartiment del nord d’Àfrica per crear un imperi més fàcil de controlar. Per fer-ho, prop de Melilla es localitzen jaciments de ferro, una zona minera explotable, i Espanya decideix crear una companyia per explotar les mines, la ‘companyia espanyola de mines del Rif’, que començarà a crear un ferrocarril per annexionar Melilla amb San Juan de las Minas, passant pel mig de tribus (Tamazigh). Començaran els problemes entre la companyia espanyola i els Tamazigh, i la companyia demanarà protecció a les autoritats espanyoles. Les accions de la tribu són efectives i comença la batalla del Barranc del Llop. 4 Per defensar els interessos d’aquesta empresa privada, es farà una lleva de reservistes que provoca un conflicte amb la població per l’impopular sistema de quintes, una solució que només es podia permetre la burgesia, ja que si pagaves, no et convocaven. El servei militar era totalment discriminatori, i la població no entenia per que s’havien de defensar els interessos d’aquesta companyia ni la necessitat d’atacar l’illa (per tota la despesa i morts que suposava). Davant aquesta situació, el diari lerrouxista convoca una vaga general, per tal d’evitar que els reservistes embarquin a Barcelona per tal de ser enviats a l’Àfrica. El 25 de juliol es proclama una vaga general per evitar la lleva. Solidaritat obrera convoca vaga pel dilluns 26 de juliol de 1909, la qual comença a la perifèria industrial de Barcelona, es bloquegen fàbriques i es para el ferrocarril perquè els reservistes no arribin al port. Els reservistes finalment embarcaran i comença la revolta per no haver aconseguit l’objectiu. Amb les dones al capdavant, s’intenten assaltar edificis públics i convents, ja que s’estan enduent els homes a Àfrica, i perquè els convents tenen fàbriques tèxtils i alimentaries més barates, fent la competència a les fàbriques on treballen les dones. La revolta ascendeix el dimecres, dijous i divendres (cremes de convents) i cap a final de setmana decau, no és una revolució i acaba morint per inanició. A finals de setmana arriben tropes de reforç de fora de Catalunya per mantenir el control de la ciutat. REPRESSIÓ I CONSEQUÈNCIES Un cop finalitzada aquesta revolta, s’intenta analitzar el què ha passat i això resulta en diferents factors: - Antimilitarisme latent, descontentament popular creixent per culpa de l’exèrcit - Anticlericalisme, el veiem com aliat al govern - La protesta per demanar millors condicions de vida Al començament d’agost comença la repressió institucional. Des del govern conservador presidit per Maura la repressió és descomunal: - Supressió de tota la premsa d’esquerres - Es tanquen centres d’organitzacions d’esquerres (150 aprox.) - Uns 2000 detinguts posats a disposició judicial de caràcter penal militar es dicten 10 penes de mort de les quals s’executaran 5. Francesc Ferrer i Guàrdia: pedagog, anarquista, mecenes (Solidaritat Obrera). Partidari d’un nou sistema educatiu excloent l’església. Se’l jutja i condemna a mort pel seu pensament, ja que quan succeeixen els fets, no és a Barcelona (és a El Masnou). La seva mort provoca una onada de solidaritat que acabarà forçant la dimissió de Maura com a president. La setmana tràgica desencadenarà unes conseqüències: - Tensions entre liberals i conservadors - Pèrdua del control de la restauració - Augment de l’anarquisme i creació de la CNT - Destitució de Maura - Desconfiança del moviment obrer, que comença a prendre consciència que s’ha de radicalitzar. 5 RECUPERACIÓ DE BARCELONA DESPRÉS DE LA SETMANA TRÀGICA Entre el 1910 i el 1914 la Lliga es converteix en un partit guanyador gràcies a dos factors: - La decadència dels moviments nacionalistes i republicans - La política de captació de monàrquics, catòlics, carlins... 1912: La Lliga i el govern liberal de Canalejas pacta per tal de crear un mecanisme unitari administratiu a Catalunya que sorgegi a partir de la fusió de les 4 diputacions catalanes creació de la Mancomunitat. A l’octubre Canalejas aprova el projecte per mancomunar les 4 diputacions i el que falta és que sigui aprovat pel Senat. Després de l’assassinat de Canalejas, el 12 de novembre de 1912, la llei es paralitza. Per seguir amb el projecte, la Lliga pacta amb el nou govern de Dato, que si li aprova el projecte, la Lliga serà guanyadora a les properes eleccions. El març de 1914 la Lliga guanya les eleccions catalanes. LA MANCOMUNITAT L’abril de 1914 comença a funcionar la Mancomunitat. Aquesta va ser la suma de les competències administratives de les 4 províncies catalanes. Ara bé, no tenien cap tipus de competència política. Només tenien competències en les xarxes viàries, agrícoles, ensenyament. La Mancomunitat va estar sempre sota el control de la Lliga, per la qual cosa va enllestir tots els projectes i infraestructures en funció del benestar de la classe burgesa. Funcionava com una assemblea general. 96 diputats provincials. Aquests es designaven en un consell permanent de 8 membres, i aquest triaven un president. Presidents Mancomunitat: - Enric Prat de la Riba (1914-1917) - Josep Puig i Cadafalch (1917-1924) La creació d’aquest nou organisme va ser important perquè, després del Decret de Nova Planta, és el primer cop que des de Madrid es reconeix una unitat institucional a Catalunya. Aportacions de la Mancomunitat a la societat catalana d’aleshores: - va millorar la xarxa de carreteres secundaries i la xarxa telefònica catalana. - Es van crear nous centres d’ensenyaments tecnicoprofessionals. - Es va crear L’IEC. - Van posar en marxa la biblioteca pública de Catalunya. - Es van crear escoles d’estiu per mestres (formar mestres). - Van crear una escola de funcionaris i una escola superior d’agricultura. - Van crear una escola només per dones (per ser infermeres i bibliotecàries). Gràcies a això, el món educatiu català va progressar molt i molt ràpidament. 6 (apunts studocu: El moviment obrer al 1907 va crear la Solidaritat Obrera, una entitat que agrupava totes les organitzacions obreres (socialistes, republicans i anarquistes). Després dels fets de la Setmana Tràgica al 1909, els obrers van decidir organitzar-se per aprofitar una altra revolta, en el futur, per fer la revolució. Les negociacions per crear un sindicat comencen al 1910, però finalment la CNT -sindicat espanyol- es creat al setembre de 1911. Tenia un discurs rupturista per impulsar la revolució obrera. Format per un total de 26.000 afiliats, la majoria catalans. Al mateix setembre de 1911, proclamen una vaga general a tota espanya Es produeixen episodis de violència i com a conseqüència la CNT queda il·legalitzada fins al 1914.) Des del 1907, va existir a Barcelona la Solidaritat Obrera on trobem anarquistes, republicans i socialistes. El que intenta és donar projecció, unir esforços. El 1899, la UGT es trasllada a Madrid, per tant a Barcelona no tenen organització. El discurs de Lerroux va enfocant-se més cap a una classe mitjana i el seu suport a la classe obrera comença a ser més feble. Tenint en compte el paper important que tenen els anarquistes a la Solidaritat Obrera, el 1910, es crea la CGTE (Confederació General de Treball a Espanya). Solidaritat Obrera segueix amb aquest sindicat on puguin estar representats tots els treballadors I aconseguir: Donar millors condicions de vida als treballadors Conscienciar-los i acabar amb el capitalisme El 1911 canvien el nom per CGT i 150 organitzacions s’hi afilien per unir esforços. L’endemà de la seva creació, es fa una vaga en solidarització amb la mineria al País Basc. Fins el 1914 la CNT serà il·legal. 28 de juny de 1914 assassinen a l’arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo i això acaba desencadenant la I Guerra Mundial. Alemanya es compromet a ajudar a l’imperi austrohongarès i, per tant, primer ha d’atacar a França (França està aliada amb Rússia, que són els que atacaran l’imperi austrohongarès). És una guerra lenta, estancada, de trinxeres. La I Guerra Mundial té nombroses conseqüències a Espanya, tot i mantenir-se al marge de manera neutral. Hi ha afinitats a la població espanyola amb un bàndol o un altre, però no es veuen involucrats de manera directa. Tot i això, la guerra fa que tots els països bel·ligerants vegin la seva economia alterar-se greument. Per tant, tots els productes que aquest països necessiten, els compren a aquests països que no estan en guerra, entre ells Espanya. Per tant, a Espanya (sobre tot Catalunya) se’ls obre un gran ventall ja que poden exportar a qualsevol país. Això fa que el comerç a Espanya aumenti. Això també repercuteix en el mercat interior, ja que tot el que entrava dels països bel·ligerants importats, ja no hi entren. Per exemple, el tèxtil britànic, que a causa de la guerra desapareix, es veu substituït pel català. El principal port del mediterrani que no està en guerra és el de Barcelona. S’ha de produir molt i molt ràpid, es veu a preu fixat. Les xifres macroeconòmiques creixen, així com els salaris, però comença un procés d’inflació que fa que els preus pugin de manera sobtada. Per inflació, mobilització obrera constant. —> La CNT torna a ser legal l’estiu del 1914, i el sindicalisme aumenta. El 1916, la CNT experimentarà una aproximació amb la UGT. Hi ha un claríssim aument del sindicalisme, 7 perquè comencen a ser escoltats. En un context de producció disparada, també aumentarà la militància a la UGT. Mentre hi hagi la Gran Guerra, el moviment sindicalista creixerà. Es van produir també canvis socials i polítics aquests anys: 1916: el que es té a nivell polític és la Lliga, que és hegemònica a Catalunya, i es comença a replantejar en convertir la Mancomunitat en alguna cosa més i pot ser tenir més protagonisme a Madrid. Les destinacions de l’exèrcit estaven dividides, i això va acabar provocant tensions internes a l’exèrcit: entre peninsulars i africanistes. Això és perquè es pujava de càrrec per mèrits militars i antiguitat, i els que podien aconseguir aquests mèrits eren els africanistes. Per tant es creen les Juntes Militars de Defensa, per defensar que només es pugui ascendir per antiguitat, i no per mèrits. El febrer de 1917, hi ha la primera fase de la Revolució Russa, i els militars juguen un paper gran en aquests canvis a Rússia. Comença a haver-hi la sensació que els militars poden tenir un paper a l’Estat, que pot passar el mateix que a Rússia. El 5 de Juliol, La Lliga decideix convocar una reunió de tots els parlamentaris catalans I decideixen que cal fer canvis: Modificar la Constitució, una reforma constitucional. Això no comporta liquidar el règim. Aquesta reforma constitucional ha d’incloure mecanismes d’autonomia política per Catalunya i altres comunitats. En cas que aquests mecanismes no siguin acceptats, es convocaria una altra reunió amb tots els diputats, siguin catalans o no, que hi estiguin d’acord amb la reforma i amb els mecanisme d’autogovern. Com que no tenen garantit el control de les eleccions, que estan manipulades des de fa anys, convoca vacances i tanca el parlament. El 19 de juliol, dues setmanes després de la reunió catalana, com que Eduardo Dato no accepta les peticions, la Lliga convoca una segona reunió amb tots els parlamentaris a Barcelona. Eduardo Dato considera aquesta reunió sediciosa. A finals de Juliol, es fa una vaga a València d’una empresa ferroviària, i el que comença amb una petita vaga, acaba provocant la convocatòria d’una vaga general de caràcter revolucionari. El govern, per tant, declara l’Estat de guerra a tota Espanya. Aquesta setmana és coneguda com la Setmana Còmica. Aquesta crisi del 1917 acaba amb: Els militars obliden les seves tensions internes, i actuen com sempre, com a braç repressor. El bloc reformista, abandonen les propostes reformistes perquè hi ha un perill social. Els sindicats veuen que són difícilment controlables. La triple Entença acaba bé per a Eduardo Dato. A l’octubre dimiteix i es crea un govern de concentració on la Lliga estarà present. El govern de torn entre liberals i conservadors poc a poc es va degenerant i cal fer petits ajustaments per garantir el funcionament del règim. La Lliga doncs, forma part del govern, I es presenta a les eleccions generals formant, per primer 8 cop, part del govern. La Lliga obté molts bons resultats, obtenint 21 diputats; el PND, 7 i altres partits nacionalistes, 9. Malgrat tot, la Lliga es manté al govern amb Francesc Cambó, però tot segueix com sempre, segueixen liderant liberals i conservadors. La Lliga arriba a participar al govern, però això no es tradueix en canvis polítics. La Lliga es retira del govern perquè no estan aconseguint els seus objectius (aconseguir algun tipus d’autogovern). Comencen a tenir importància el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria). El CADCI accentua aquest caràcter autonomista, de voler tenir algun tipus d’autogovern. El govern, per alentir el procés, crea una comissió per analitzar la possibilitat d’un mecanisme d’autogovern. La CNT decideix reformar-se, creuen que cal canviar l'estratègia, optimitzar-la. Afiliats -> 1915: 15000, 1918: 47000, 1919: 427000. Això és perquè funciona, perquè quan hi hagi problemes es puguin fer vagues i es puguin aconseguir millors condicions laborals. Salvador Seguí i Angel Pestaña (Congrés de Sants, 1918), decideixen que s’ha de canviar la CNT. Fins a aquell moment, s’utilitzava per sindicats d’ofici. El que es fa al Congrés de Sants és fer que canvii només a sindicats d’indústria, per tant, si un petit col·lectiu d’una fàbrica està en vaga, tota la fabrica ho estarà. La Canadenca (vaga general) És el que dinamitarà l’element catalanista de la Lliga. l’empresa que controlava l’arribament d’electricitat des dels pirineus fins la capital, decideixen abaixar salaris i acomiadar treballadors. Quan l’empresa comença a abaixar salaris i acomiadar els cobradors de rebuts, es convoca una vaga de tota la fàbrica, i no només de la fàbrica de la Canadenca, sinó tot el sindicat de la llum. Per tant, no arriba l’electricitat a Barcelona i es bloqueja tota l’economia a Barcelona. La vaga dura 44 dies. Això farà que el govern i les autoritats negociin amb la CNT el final de la vaga. El 19 de març es firma el final de la vaga en què la CNT aconsegueix: la reincorporació de tots els acomiadats, fixar per primera vegada a Espanya de 8h, l’alliberament dels 3000 detinguts. L’acord és clarament favorable a la CNT. Les autoritats no compleixen I no alliberen a tots els detinguts, la reacció de la CNT és fer una altra vaga general. La CNT fa guardiola, per asegurar que si es fa vaga els treballadors en vaga puguin subsistir, però en aquesta nova vaga, no tenen més recursos per asegurar els treballadors que puguin viure. Per tant, hauran de fer que els obrers tornin a treballar. La Patronal llavors reacciona tancant les fàbriques, per tal de que encara que els treballadors vulguin treballar, no puguin fer-ho. Creix la tensió, comencen els anys del pistolerisme. Anys del pistolerisme Severiano Mtez. Anido (cap de la policía) i M. Arlegui, imposen una “teràpia de xoc” per contenir la CNT: Detencions governatives als membres de la CNT o vinculats amb el món sindical (els detenen per qui són, no pel que han fet). Van detenir figures com Salvador Seguí, Lluís Companys (advocat laboralista). Això ho fan perquè els interessa una CNT radicalitzada per justificar les seves mesures de repressió. 9 Sindicats lliures: vinculat al carlisme perquè tots els afiliats anarquistes de la CNT passin a una altra entitat. Llei de Fugues: llei que permetia a la guardia civil disparar a qualsevol que vulgués fugir. Per tant, aquests tres elements són els que fan que augmenti la violència social exponencialment a Barcelona. Davant d’aquesta situació la CNT assumeix que està fent front a una política d’extermini. Reacció de la CNT: intentar colpejar el més amunt possible: assassinat d’un expresident de govern, assassinat d’un cardenal, etc. A més, la CNT comença a difondre el moviment revolucionari fora de Catalunya. El seu objectiu és formar xarxes de solidaritat fora de Catalunya. Severiano Martínez. Anido i Miguel Arlegui acaben considerant-se intocables i, fins I tot, col·loquen policia entre els homes d’acció de la CNT perquè cometin assassinats en nom de la CNT. A partir de la revolució bolxevica, es demostra que les revolucions poden funcionar, que són possibles. I, al final de la Gran Guerra, succeeixen per tota Europa. Això que passa a Espanya amb el cop d’estat de Primo de Rivera és normal a tota Europa. Es comença a veure com a necessari un cop d’Estat per acabar amb les tensions, ho veuen amb bons ulls sobretot les classes benestants. A partir del 1931, qui predomina al catalanisme polític és Esquerra Republicana, un partit antimonàrquic. Relleu de lideratges entre Cambó i Macià. Primo de Rivera té contactes amb la burgesia catalana, i els hi diu el que volen sentir. Està d’acord amb la Lliga, creu que cal un canvi. Cambó creu que una dictadura és potser massa radical; en canvi, J. Puig i Cadafalch, està en total acord amb Primo de Rivera. Primo de Rivera fa un cop d’estat. El liberal Prieto diu al rei que o cessa a Primo de Rivera o el destitueix a ell, i el rei decideix que Primo de Rivera serà el nou cap d’estat. 17/9/23: Comença el directori militar, que liquida el sistema de govern. En un principi, sembla 🤡 que complirà el que deia a la Lliga, però amb el primer decret queda clar que l’enemic #1 del directori són els nacionalismes ( ). Primo de Rivera liquida les diputacions provincials i posa a militars a tots els càrrecs administratius. El gener de 1924 es destitueix a Puig i Cadafalch com a President de la Mancomunitat, que no s’elimina, i es col·loca a Alfonso Sala i Argemí (comte d’Egara, que era liberal i representant de la Unión Monárquica Nacional) en el seu lloc. Posa la Mancomunitat en mans d’un dels seus rivals polítics. Té una política uniformadora i centralitzadora. Fins el 1925, es tanquen escoles i es cessen a molts professors. Ha convertit la Mancomunitat en un simple instrument administratiu. Finalment, tanca la Mancomunitat. Paral·lelament, substitueix a qualsevol representant del poder civil per militars al marge de les capacitats d’aquests. L’exèrcit està sobrecarregat d’efectius i d’oficials, i, per tant en col·loca molts en càrrecs civils, fent que l’administració sigui molt ineficaç. A Catalunya, la dictadura pren les següents decisions sobre el català: Es prohibeix el català a les cartes dels restaurants Es prohibeix l’ensenyament del català a les escoles (públiques i privades) NO es prohibeix la publicació de setmanaris en català 10 NO es prohibeix la publicació de premsa diària en català NO es prohibeix la publicació de llibres en català NO es prohibeixen les obres de teatre en català És una política de persecució el català. Hi ha censura de continguts més que de llengua. El 1929, a la Fira del Llibre es venen 40000 libres en català i 5000 en castellà. El març de 1926, el directori destitueix la junta de govern de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona en bloc (junta conservadora) perquè publica la llista d’advocats de Catalunya i alguns noms surten en català en comptes d’en castellà (Josep Maria en comptes de José María). El 1925, a un partit Barça el públic xiula l’himne d’Espanya, fet que desencadena en el tancament del camp i de l’Orfeó català. Totes aquestes decisions arbitràries i poc coherents que afecten sobretot al sector conservador que parlava català, fet que debilita el directori, ja que ja no té suport dels conservadors (Lliga). El catalanisme Dins del catalanisme, hi ha una evolució. Alguns marxen a l’exili, entre els quals hi ha Francesc Macià. Des de París, Macià comença a desenvolupar mesures insurreccionals per organitzar una insurrecció catalana contra Primo de Rivera (necessita recursos econòmics, personal i aliats polítics). Segueixen l’exemple d’Irlanda (que s’acaba d’independitzar d’un gran imperi) buscant exiliats catalans a Amèrica que financiïn un moviment independentista. Això acaba amb la recol·lecció d’1M de pessetes (no suficient). Volen trobar catalans disposats a lluitar contra Espanya. A França hi havia molts joves catalans exiliats que havien fugit del servei militar. Macià els intenta reunir per fer un exèrcit català (exèrcit sense formació). Contacta amb la legió Garibaldi (veterans italians de la 1GM) per formar els joves catalans inexperts. Busca suport polític, i el troba a Rússia amb la Kominl-ern (revolucionaris bolxevics), on s’entrevista amb ells, amb la traducció d’Andreu Nin. No aconsegueix aliats (a Catalunya pràcticament no hi ha comunistes). Fets de Prats de Molló. Novembre de 1926. Exèrcit d’alliberament ha d’entrar per Prats de Molló i anar marxant cap a Barcelona, provocant la revolució al seu pas. La Gendarmaria, que estava espiant els homes de la legió Garibaldi, entre els quals hi ha un espia feixista, els enganxa i els deté a tots. Una aliança dels feixistes italians amb els espanyols podia suposar un perill per a les colònies franceses del nord d’Àfrica, per això estaven espiant la legió Garibaldi. Condemnen a Macià a sis mesos de presó. Els Fets de Prats de Molló li dona projecció pública a Macià. Això és important pel catalanisme perquè fa que es descobreixi un sector progressista del catalanisme disposat a lluitar contra la dictadura. Tot això serà fonamental a mig termini. Quan hi ha l’opció de canviar de règim les eleccions del 12/4/31, Esquerra Republicana és la nova hegemonia per la presència de figures com Macià entre les seves llistes. En societat: La dictadura lluita eficaçment contra el moviment obrer (CNT i UGT). La guerra social que hi ha hagut el lustre previ ha deixat la CNT molt desgastada, intenta organitzar una vaga general, però no pot i assumeix la sev il·legalitat i “hiverna”. A partir d’aquí, la CNT queda dividida: Exili: Buenaventura Durruti (anarquistes — sindicat és una escola de revolucionaris) 11 Es queda a Catalunya: J. Peiró i Ángel Pestaña (sindicalistes — sindicat és per fer una revolució, però ha de servir per aconseguir millores de les condicions de vida mentrestant) El 1927, en la clandestinitat, a València, es crea la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), integrada dins de la CNT, que agrupa els sectors anarquistes d’aquesta i intenta condicionar-ne les decisions a favor de fer la revolució. Es perfecciona l’organització de la CNT. UGT a Catalunya és residual. Al llarg de la dictadura és permesa, però no té el suport del govern i creix la seva militància. La dictadura permet al 100% els sindicats lliures, fet que fa que es multipliquin encara més La crisi de la dictadura 1925: directori civil. Comença el projecte de crear una nova Constitució, tot i que mai es duu a terme. El 1930, Primo de Rivera ha perdut els suports: classes burgeses i propietaris: havien pactat amb ell per liquidar el moviment obrer. S’ha aconseguit, i ja no tenen por de l’amenaça social. A més, ha perdut el suport dels sectors econòmics, ja que entre ells (liberals-proteccionistes vs liberals-lliurecampistes) les tensions es fan evidents. sectors militars: èxit del desembarcament d’Alhucemas en conjunt amb l’exèrcit francès. El 1927 capturen Abd El-Krim i pacifiquen el nord d’Àfrica. Els africanistes són partidaris de continuar expandint-se, i els peninsulars (entre els quals hi ha Primo de Rivera) hi estan en contra i vol consolidar la victòria. Alfons XIII: el qüestionament a Primo de Rivera pot portar-li problemes a ell mateix. Comença la gran crisi econòmica mundial (crac del 1929). Es bloqueja el comerç internacional, fet que afecta el règim de Primo de Rivera — greus problemes econòmics. La dictablanda El 30/1/1930: Primo de Rivera dimiteix. S’intenta retornar de manera controlada a la normalitat constitucional. La “dictablanda” dura fins el 14 d’abril de 1931. Damaso Berenguer i Juan Bautista Aznar estan al capdavant del govern. Les eleccions del 12 d’abril són municipals perquè són les més controlables. El que està en joc en aquestes eleccions són dos plantejaments: opció monàrquica reformista: controlar les eleccions per recuperar el règim liberal “democràtic”. La Lliga. opció rupturista: la democratització només és possible si es canvia el règim. Esquerra Republicana. Allà on el caciquisme no controla les eleccions, l’opció rupturista arrassaaaaaa 🤟🏻. 1. La Segona República i la primera autonomia moderna Context d’inestabilitat global: Crisi econòmica mundial. Polítiques comercials internacionals dinamitades. Ascens i consolidació dels feixismes a Europa. Progressiu declivi de les democràcies liberals. Radicalització de les esquerres (comunisme). 12 El règim democràtic vol solucionar certs problemes vigents a Espanya: separació Església-Estat: no vol dir perseguir l’Església, sinó treure-li poder polític i educatiu. modernització de l’Exèrcit: fer un exèrcit professionals sense temptacions polítiques. nova legislació social: reconèixer la legalitat de tots els sindicats reforma de la propietat agrícola: repartiment de les terres reformar l’estructura de l’estat centralista que doni resposta a les demandes dels nacionalismes Es van intentar tirar endavant a partir d’un joc de minories i majories parlamentàries. Les eleccions de 1931 12 d’abril de 1931. Un partit molt nou, Esquerra Republicana de Catalunya, guanya les eleccions. És un partit que accepta la doble militància (individual i d’entitats), fet que fa que moltes entitats amb anys d’antiguitat s’hi adhereixin. Les eleccions eren per districtes: les dues primeres forces s’emporten tots els vots. A Barcelona: Lliga: 12 regidors Coalició Republicano-socialista: 13 regidors Esquerra Republicana de Catalunya: 25 regidors Per molt que en general guanyessin els monàrquics, a TOTES les ciutats grans (llocs on els resultats no estaven manipulats) guanyen els republicans. Tots els rupturistes havien firmat el Pacte de Sant Sebastià. A Catalunya: 3219 republicans; 1014 Lliga; 279 monàrquics; 114 socialistes; 8 comunistes. El rei demana a l’exèrcit que invalidi els resultats, però no ho fa i cau la monarquia, ja que no té els suports necessaris. Els militars estan a favor d’un nou règim. El 14 d’abril, Esquerra no sap què fer, i Lluís Companys actua lliurement, anant al balcó de l’ajuntament i proclama la República. Des del balcó del Parlament, Macià i Companys proclamen la República catalana dins de la Federació de repúbliques ibèriques. Macià comença a designar alcaldes, regidors, governadors civils… actua expeditivament. La proclamació té molt de significat simbòlic i és estratègica. Al Pacte de Sant Sebastià es va acordar que, quan es fessin les eleccions les intentarien guanyar per canviar el règim, i això comportaria una autonomia per a les nacionalitats. El 16 d’abril s’envia una delegació de 3 ministres, encapçalada per Marcel·lí i Domingo, Lluís Nicolau D’Oliver i Fernando de los Ríos, a negociar amb Macià per veure què es fa amb el cas català. Substitueixen la República Catalana per la Generalitat de Catalunya, un autogovern provisional català que comença a actuar el 17 d’abril de 1931. Tot és provisional perquè encara no hi ha cap Constitució, però tot i així só molt legalistes i incorpora totes les sensibilitats ideològiques que han donat suport a la república dins de la Generalitat. Les eleccions general del 28 de juny de 1931 confirmen els resultats de les municipals. Té les competències de les quatre diputacions catalanes, però ara pot fer lleis i decrets, ja que té poder polític. 13 Tenim un govern provisional de la República que, per passar a ser legal, ha de crear una Constitució o, en el cas de Catalunya, un Estatut d’Autonomia. L’objectiu de l’òrgan de govern és aprovar un Estatut d’Autonomia. Problema: la Generalitat comença el procés per crear un Estatut d’Autonomia el maig del 1931. S’hauria d’haver aprovat primer la Constitució espanyola, fet que provoca que l’Estatut de Núria (aprovat l’agost 1931), que mai va estar vigent, ja que les Corts no l’arriben a aprovar mai. Es demana la movilització de les dones perquè els homes votin a favor de l’Estatut. Estableix que: Catalunya és una República dins del règim federal espanyol. Té totes les competències La Generalitat delega algunes competències al govern central Desembre de 1931: s’aprova la Constitució espanyola, que no estableix una república federal, sinó una república unitària. Delega algunes competències a algunes regions, fet que es contradiu amb l’Estatut. Els socialistes i els republicans estan bastant d’acord, però això no podrà ser així sempre. L’Estatut de Núria és un punt de partida a partir del qual es pot negociar. El general José Sanjurjo és un element fonamental en l’aprovació de l’Estatut, ja que el 10 d’agost fa un cop d’estat, i les Corts espanyoles aproven un estatut d’autonomia el setembre de 1932 (NO L’ESTATUT DE NÚRIA) per por a les dretes. Català i castellà són cooficials Català oficial Catalunya regió autònoma dins Ñ Catalunya república Doble sistema educatiu Gene - EstatCatalunya controla l’educació L’estatut treu moltes competències, però té elements de clar autogovern a Catalunya. Ex: l’Estatut estableix que les competències d’ordre públic les ha d’assumir la generalitat. Des de 1933, la Generalitat té el control de la Guàrdia Civil destinada a Catalunya. 20 novembre 1932: Eleccions generals a Catalunya: victòria hegemònica d’Esquerra. Es constitueix el Govern de la Generalitat de manera NO provisional, liderada per Esquerra i un conseller socialista al capdavant de treball. A partir d’aquí ja hi ha autogovern català plenament legal que pot fer lleis amb un executiu que té conselleries de: obra pública justícia governació (interior) sanitat treball cultura agricultura i economia Existeix un Tribunal de Cassació (poder judicial) a nivell català que s’encarrega de que les lleis aprovades d’adeqüin a la Constitució. El Parlament (poder legislatiu) està triat per un joc de majories i minories parlamentàries. Es passa d’una situació provisional a legal gràcies a l’aprovació de l’estatut d’autonomia. A Espanya: 14 De la mateixa manera que a Catalunya trobem un govern provisional, a nivell estatal es viu una situació molt similar. Comença sent un govern provisional (abril-juny 1931) molt legalista que proclama molts decrets per començar les reformes. Tots aquests decrets estaran pendents d’unes eleccions (28 juny 1931) d’on neixi un Parlament que crei una nova carta magna. Tots els decrets són d’execució immediata, però podrien haver sigut revocats en cas d’un resultat dispar a les eleccions generals. Són confirmats. Àmbit laboral 20 d’abril de 1931: Decret pel qual es fixa que s’ha de contractar els jornalers del mateix lloc on es farà la collita 29 d’abril de 1931: Decret pel qual es prohibeix el desallotjament dels petits arrendataris agrícoles 28 de maig de 1931: Decret pel qual es fixa una política de crèdits pels propietaris agrícoles. 13 de Juny de 1931: Decret pel qual es garanteix protecció sanitària en situacions laborals. 1 de juliol: Decret pel qual es fixa la jornada laboral de 8h al camp. Amb això, el que fa es anar en contra del sistema de contractació tradicional de jornalers. Àmbit educatiu 12 de juny de 1931: S’aprova la construcció de 7000 noves escoles. En comparació a les que s’havien de construir (27000), són poques. 6 de maig de 1931: El caràcter no obligatori de l’educació religiosa primària (no vol dir que quedi prohibida). Maig de 1931: La creació de Agost de 1931: Decret pel qual es creen biblioteques a les escoles. Àmbit militar 23 d’abril 1931: (Ley Hazaña) Decret pel qual aprova el jurament de fidelitat dels oficials de l’exèrcit al règim republicà. 25 d’abril de 1931: La jubilació voluntària dels militars. La República els garantirà la pensió vitalícia, i si volen tenir una altra feina, no la perdran. De 268 generals que hi havien, es jubilen 133. De 20576 oficials, es jubilen 8200. Àmbit eclesiàstic: Se l’aparta de l’educació. Es prohibeix la venda de béns eclesiàstics. Àmbit econòmic: Context internacional: clarament complicat. Les xifres macroeconòmiques son dolentes, afecten més al camp que a la indústria. La indústria tèxtil catalana es veu poc afectada perquè venen al mercat interior Català i Espanyol. Això es tradueix en un augment de la conflictivitat laboral. Amb la proclamació de la republica, els sindicats són legals, ara el conflicte laboral és visible. Hi ha un augment de l’atur, desigual per sectors. Moviment Obrer: La CNT-FAI. La CNT està a favor d’intentar mantenir una bona relació amb el nou govern i donar un vot de confiança. La FAI, vol aprofitar la poca experiència del govern i fer la revolució. A l’estiu del 31, la tensió entre sindicalistes i anarquistes són cada vegada més notables. 15 Manifest dels 30 —> El signen una sèrie de diligents de la CNT, partidaris de mantenir bones relacions amb els polítics. A finals d’estiu del 31, qui controla els sindicats són els anarquistes. Com són les relaciones entre la CNT i el govern Català? Estaran condicionades pee l’evolució interna de la CNT. Macià és conscient que bona part del seu poder polític depen dels obrers, la CNT, per tant, contacta a Angel Pestaña i l’oferirà que entri al govern. Aquest, rebutja la oferta. La Generalitat volia bones relacions amb el sindicalisme, volia que la CNT tingués responsabilitats polítques, però la CNT era apolítica, i això s’accentua a mesura que arriben conseqüències de la crisi econòmica mundial. La relació entre aquests dos organismes cada vegada és més complexa. Els sectors d’esquerra tenen com a referent el TUC, per tant pensen que pot haver una bona relació entre un sindicat i un Partit polític, és per això que sn¡on partidaris de integrar la CNT al govern català. Els trentistes no controlen la CNT-FAI. A partir de l’estiu per 31, els es comencen a fer exercicis de ‘gimàstica revplucionària’. Consisteix en un grup d’anarquistes que entren a l’ajuntament i proclament l’anarquisme a la localitat, que acaben sempre amb intervenció de l’exèrcit. Aquests intents s’exportaran a altres llocs d’Espanya. El cas més famós és Casas Viejas (Cadis). Fets de Casas Viejas: Davant d’aquestes revolucions per part dels anarquistes, les autoritats no saben que fer, per tant, envien la Guàrdia Civil al poble de Casas Viejas (Cadis), on disparen als revolucionaris i esclata la tensió social. La República perd suport obrer. Eleccions 1933: Per primera vegada en la història, les donen tenen dret a vot. Hi ha una victòria clara de les dretes. El que ha canviat del 31 al 33, és que s’ha creat un gran Partit de dretes a Espanya: la CEDA. Les dretes es presenten organitzades en un gran partit. De la mateixa manera que les dretes sumen esforços, a l’esquerra passa tot el contrari. Bona part dels que havien votat a esquerres anteriorment, no van a votar, cosa que afavoreix a la dreta. El Conflicte Rabassaire a Catalunya Els rabassaires son treballadors del Camp, no propietaris, que treballen els ceps. Els rabassaires podien treballar la propietat agrícola fins que quedéssin Vius només una tercera part dels ceps. El volum de vi exportat, ha baixat a la meitat, i això ha afectat al preu del vi. De 61 pesetes, a 16. S’ha d’afegir que el salari mitjà d’un rabassaire era la meitat que el d’un industrial. Aquests contractes fixaven que un terç de la collita era pels propietaris. Al empitjorament de les condicions laborals se li suma que Esquerra Republicana, a la qual estaven afiliats la Unió de rabassaires, presionen el govern perquè solucionin el seu problema. Desembre de 1933: Presenten la llei de contractes de conreu que diu que tots aquells rabassaires que porten 18 anys seguits treballant a la mateixa Parcel·la, poden comprar-la, i el propietari té l’obligació de vendre-la. En cas que no s’arribi a un acord pel preu, serà un jutge àrbitre qui ho decideixi. És una llei que té elements revolucionaris, però al mateix cop en té de moderats (no s’expropien les terres). El novembre de 1933, La Lliga guanya les eleccions catalanes. Institut Agrícola Català de Sant Isidre —> fan presió a La Lliga. A començaments del 34, hi han hagut eleccions municipals i, la Lliga té expectatives de guanyar, però això no és així i a la majoria d’ajuntaments guanya Esquerra. La Lliga diu que hi ha hagut manipulació dels vots. La població catalana votava diferent depenent el tipus d’eleccions que fossin. A les eleccions espanyoles, van votar a la dreta, com a càstig a les esquerrres que havien governat 16 anteriorment. En canvi, a les eleccions de gener del 34, que eren més properes, seguien votant a esquerres. La Lliga es retira del Parlament com a protesta i Quan ERC aprova la Llei de Contractes de Conreu, la porten al Tribunal de Garanties Constitucionals de Madrid i allà deroguen la llei amb l’excusa que la Generalitat no en tenia les competències que li permeten aprovar aquests tipus de llei. Com que la llei no compleix els requisits de la cosntitució, l’han de canviar, però la presenten una altra vegada sense canviar. El govern radical de Lerroux es queda en majoria perquè la CEDA li retira el suport. La CEDA força la dimissió del govern per començar un de nou, dirigit pels radicals amb tres ministres de la CEDA. Lluís Companys declara l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola i anima els demòcrates a formar un govern alternatiu. Companys intentarà que tots els poders quedin subordinades sota d’ell. Batet (màxima autoritat militar), tindrà un xoc de competències (Catalunya i Espanya) i acabarà fent cas al govern de Madrid. Fracasa l’intent de proclamar l’Estat Català. A Astúries, fan una revolució semblant però resulta amb més morts pel fet que els revolucionaris (miners), treballaven amb explosius. Després dels fets d’octubre, la repressió és global, i hi han milers de detinguts. Es creen consells de guerra contra el govern Català: - Supressio de l’estatut d’autonomia - Supressio i detenció del govern català - Suspensió d’ajuntaments - Prohibició de la premsa - Anul·lació de la llei de contractes de conreu, pagament inmediat de les quotes i, en cas de no pagament, desnonament. Es crea a Catalunya la figura del governador general, escollida pel govern de Madrid, que tindrà els poders legislatius i executius. Posaran a Portela Valladares, i, més tard designaran a Joan Pich i Pon. En aquest període de govern general a Catalunya, a Pich i Pon el substituirà Fèlix Escales Chamení (La Lliga). En aquest escenari, les esquerres, que no poden participar en el poder polític, contacten entre elles per unir forces i presentar-se juntes a les eleccions. La URSS busca aliats europeus per fer front al feixisme, i impulsarà formar coalicions electorals. Això acabarà donant lloc a la formació del front d’esquerres (front popular a Espanya). El govern radical de Lerroux acaba saltant pels aires per l’escàndol d’Estrapelo. Això provocarà la convocatòria d’eleccions. De la mateixa manera que l’esquerra, les dretes (front Català d’ordre) es presenten unides. Guanyen les esquerres (eleccions del febrer del 36). Automàticament amnistia pels detinguts tant a Catalunya com a Astúries i restitució dels càrrecs polítics. No hi ha un moviment revolucionari del març al juliol (primavera del 36) a Catalunya, ni a Espanya. Va quallar una maniobra colpista, organitzada per una part de l’exèrcit. Espanya estarà dividida. Només hi han quatre generals que estan al bàndol colpista (Queipo de Llano, Mola, Goded i Franco), el lidera el general Sanjurjo, que està exil·liat. Franco és l’últim a sumar-se al moviment colpista. Franco tenia contactes i, per tant, era útil (el seu cunyat R. Serrano Súñer). 17 Permetrà que les tropes d’aviació alemanes i italianes arribin a la península. El cop d’estat NO el dirigeix Franco, el dirigeix Sanjurjo. El que hauran de fer els colpistes serà actuar de manera violenta per reduir l’enemic abans. Els directius dels partits polítics seran empressonats, societats i sindicats no afectes al movimento, aplicant càstigs exemplars a aquests individus per frenar els moviments de rebel·lia o vaga. L’objectiu és liquidar la democràcia, destruir la república. Per ells la república representava una triple amenaça: A l’ordre social —> La república havia legalitzat el moviment obrer i, per tant, havia posat en qüestió l’ordre social burgés La unitat d’Espanya —> El reconeixement de la mancomunitat L’ordre religiós —> Pels colpistes, Espanya només podia ser religiós. El juliol del 1936, tindrem un cop d’estat fracasat i, d’aquesta derivarà una guerra civil. Catalunya: Goded serà qui comandi el cop a Catalunya. Els colpistes estan mal organitzats, no tenen contactes a la alta jerarquia militar. Pensen que passarà el mateix que a l’octubre del 1934, però al juliol del 1936, tot és diferent. La Guardia Civil, no estava avisada del cop d’estat, ja que els colpistes creuen que no farà falta ja que estaran al seu costat. Com que veuen que la Guardia Civil, que depenen de la Governació de la Generalitat, no participa a la trama colpista, es rendiran. Volen anar contra una Ciutat d’1 milió d’habitants amb només 6000 homes, la qual cosa no és possible. A Barcelona fracasa el cop d’estat, Goded serà detingut, jutjat i executat. 20-21/7/1936 —> Es produeix un buit de poder. A partir d’aquí es crea el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. És l’agrupació de tots aquells partits que havien participat en el front d’esquerra (ERC, Partit Socialista Unificat de Catalunya, CNT…) Aquest comitè, degut al buit de poder, té les seves pròpies forces parapolicial (homes armats que exerceixen del policies). Són les patrulles de control, coneguts amb el mal nom dels incontrolats, els que controlen el carrer. Les milícies són un poder real no legal. Aquest buit de poder fa possible l’inici de la revolució. Què farà la Generalitat? Convida al Comitè Central de Milícies Antifeixistes a integrar-se al Govern de la Generalitat. Què passa a la rereguarda? 1. La violència de la rereguarda —> És un dels elements més cridaners del que es viu a Catalunya. És una violència social contra els rics, ideològica contra l’Església. I una violència política contra les dretes. Assassinen a gent de dretes. Dins d’aquesta violència hi ha venjances personals, crims… No n´hi ha cap que hagi estat assassinat abans de que comenci la guerra. La Generalitat ajudarà a gent a marxar. Es cremen milers d’esglésies, es maten capellans. Es fan desaparéixer elements religiosos i monàrquics dels noms dels pobles (Sant Cugat del Vallès, Molins de Rei). 2. Els bombardejos —> És la gran novetat a la guerra civil espanyola. 16, 17 i 18 de març, l’aviació italiana prova noves estratègies de combat, que consisteix a bombardejar ciutats de la rereguarda que no són objectiu militar com a tal, per frenar l’indústria i per atemorir. Per tant, comencen amb bombardejos cada dues hores a Barcelona. Quan 18 havia perill de bombardeig sonaven les alarmes, i estava prohibit transportar armament o material explosiu. Però els republicans tenen la mala sort que just quan estan transportant armament, una bomba cau just a sobre del camió i triplica l’explosió. Els bombardejos provoquen 3000 morts a Barcelona i 6000 a Catalunya. El fet de no ser objectiu i tot i així poder ser bombardejat, té conseqüències: construcció de refugis antiaeris. El paper que acaba la Generalitat és donar l’assessorament tècnic per construir-los. El dissenyador d’aquests refugis, Jaume Parera, acabarà exil·liat a Londres, i allà expandeix el seu projecte (que no va tenir massa èxit). El bombardeig més conegut de la Guerra Civil i un altre exemple, és el de Gernika, on la legió Còndor arrasarà amb la ciutat basca. Tot i això, no és la primera vegada que s’aplica aquesta estratègia de combat, havia passat abans a Manxúria, a la Xina. 3. Els refugiats i la fam —> Catalunya experimentarà un problema d’aprovisionament constant. A Catalunya arribaràn refugiats fugint del front, a la rereguarda, xifres molt elevades. Què passarà a nivell polític? El fracas del cop d’estat provocarà que la Generalitat hagi d’assumir moltes competències. El fracàs del cop d’estat també afectarà l’economia: Col·lectivitzacions. L’empresa es queda sense propietat. Es crearan consells d’obrers, l’empresari mantindrà la propietat legal de l’empresa però haurà de pactar tot amb els obrers. Els treballadors es converteixen en corresponsables del funcionament de l’empresa. Aquestes col·lectivitzacions son improvisades. S’ha de fer una reconstrucció industrial i es firma el decret de col·lectivitzacions, que suposarà la legalització a posteriori del món econòmic. L’economia de guerra catalana funciona raonablement bé, tenint en compte que hi ha problemes de divises i de circuits comercials. El que no van tan bé són les col·lectivitzacions al camp, perquè la propietat agrícola catalana era petita i estava solucionada gràcies a la llei de contractes de conreu, per tant la col·lectivització no funciona. L’objectiu bàsic és guanyar la guerra. Hi haurà dos plantejaments: S’ha de fer la guerra i la revolució a la mateixa vegada, perquè es demostrara que els canvis revolucionaris són possibles. Si això funciona, les males condicions de vida es veuran recompensades per aquests canvis. Això ho defensara la CNT. L’altre plantejament és que no s’ha de fer la revolució. Que encara que és necessària s’han d’optimitzar el màxim possible per guanyar la guerra. Això ho defensa el PSUC. Els republicans necessitaran l’ajuda d’Stalin per guanyar la guerra. La URSS serà l’únic país disposat a donar ajudes a la república. 19 Fets de maig del 1937: Aquest combat acabarà amb la victòria del PSUC. Derrota de la CNT i POUM. El govern republicà s’havia traslladat de Madrid a València i, es trasllada a Barcelona. A Barcelona hi haurà el govern republicà, el govern de la Generalitat i el govern d’Euskadi. Des de mitjans del 1937 qui marca la línia d’estratègia de com guanyar la guerra ja no serà la CNT, seran els comunistes. Això té conseqüències econòmiques, tot queda reduit a l’esforç de guerra. Abril del 1938: Les tropes franquistes entren a la província de Lleida. Més enllà dels bombardejos de Barcelona, hi ha problemes d’electricitat i afecta a les fàbriques. La batalla de l’Ebre: Les tropes republicanes creuen l’ebre. Serà una batalla de desgast, sobretot pels republicans, que acabarà amb les mateixes posicions que al principi de la batalla. A partir de desembre del 1938, Catalunya no tindrà cap defensa. Comença la ofensiva final sobre Catalunya. Conquereixen en molt poc temps Catalunya i ja és propietat dels colpistes. La guerra acaba l’1 d’abril del 1939 quan cauen els territoris que en quedaven i Espanya és tota dels colpistes. 2. La instauració del franquisme: una llarga postguerra (1939-1960) El règim franquista s’explica per una sèrie de factors: El règim neix d’un cop d’estat fracasat que no està dirigit per Franco (per Sanjurjo), quan s’acaba la guerra (s’acaben les maniobres militars). Vol acabar amb l’estat liberal, i vol que Espanya segueixi els règims feixistes (l’italià). · L’estat de guerra estarà vigent fins l’1 d’abril del 1948, per tant, qualsevol delicte podia quedar sota jurisdicció militar. La dictadura no neix exactament del cop d’estat, sinó de la guerra que es deriva. Cap del govern provisional, cap de l’estat provisional, generalisimo dels exercits (l’1 d’octubre queden en mans de Franco). 9 d’abril de 1937: Els colpistes creen el seu partit únic (FET-JONS), l’únic partit legal en zona colpista. Franco serà qui tingui el màxim poder. Gener de 1939: es decreta que mentre duri la guerra, i qui exerceixi el cap de govern i cap de l’estat siguin el mateix, els càrrecs quedaran fusionats (per Franco). Acabada la guerra (agost de 1939) publica un decret pel qual el cap de govern pot dictar lleis sense haver de demanar consentiment dels ministres. A l’Espanya franquista no existirà una Constitució. Això no significa que no hi hauran lleis, sino que es faran d’una altra manera. El que hi haurà seran les “Leyes Fundamentales”, que es van dictar desde la guerra fins el 1967. Quan es publica el que sera la primera llei fonamental (Fuero del Trabajo), no es dirà quantes seran, i son les lleis que diuen com s’ha d’estructurar el país. Les 7 lleis fonamentals: 20 1. Fuero del Trabajo (març del 1938): Està inspirat en la carta del lavoro de l’Itàlia feixista. La idea bàsica es que a Espanya ha desaparegut la lluita de classes, i per tant, els sindicats obrers són il·legals. Existirà una estructura sindical integrada dins l’estat. 2. Ley constitutiva de cortes (juliol de 1942): A Espanya funcionara una cambra legislativa, però que només té funcions consultives pel govern, no pot condicionar a l’executiu. Per tant, els representants de les Corts s’escollien per terços. Els representants del terç sindical (OSE) eren escollits per representants sindicals), un altre terç el representaven els corporatius (representants de corporacions tradicionalment espanyoles) i l’altre terç els municipals (ciutadania). Aquest parlament mai pot condicionar al govern. 3. Fuero de los españoles (juliol del 1945): Decideixen que començarà la “Operación Maquillaje”. I és llavors quan s’aprova el Fuero de los Españoles, que serà una declaració de drets bàsics dels espanyols, però aquests estaran subordinats a no criticar el govern. Es fixa que el govern pot anul·lar-la quan vulgui,. 4. Ley del referéndum nacional (octubre del 1945): Estableix que si el cap de govern (Franco) ho considera necessari, qualsevol llei pot ser submesa a referèndum, és a dir, demanar l’opinió popular amb un vot de sí o no. A més, no obliga a Franco a fer cas dels resultats dels vots. Fa creure que el poble té dret a decisió, però està tot condicionat i a més la decisió la té Franco, no el poble. La llei no estableix quin tipus de lleis es poder portar a referèndum ni que el cap de gover ha de fer cas dels resultats. 5. Ley de sucesión de la jefatura del estado (juliol del 1947): Espanya és un regne catòlic, social i representatiu, i estableix que quan Franco ho vulgui, podrà designar un succesor a títol de rei o regent. Un cop Franco hagi designat un succesor, si passat un temps pot canviar-ho, pot. Finalment el 1969, es designa com a successor a Juan Carlos de Borbón. Aquesta llei és sotmesa a referèndum i té com a resultat un ‘sí’. 6. Ley de principios del movimiento nacional (maig del 1958): Agafa els principis ideològics de l’únic partit legal (FET-JONS) i els adequa al panorama de l’Espanya del moment. Decreta que els principis han de ser sempre així, són immutables (partits prohibits, cambra per terços…) 7. Ley orgánica del estado (gener del 1967): Aquesta llei és sotmesa a referèndum. S’estableix que poden votar, no només els residents, sinó que es pot votar a qualsevol col·legi de l’estat. A Barcelona surt una participació de més del 100% (els vots estan manipulats). La ley orgánica del estado estableix que si Franco ho vol podrà separar els dos càrrecs, i també pot designar-hi els càrrecs. Franco els decideix separar l’estiu del 1973, i cedeix el cap de govern a l’almirall Carrero Blanco. Assassinen al cap de govern (Carrero Blanco) i designa a l’Arias Navarro, que és fiscal militar, i el seu càrrec (quan van assassinar al cap de govern, abans de ser-ho ell) era el ministre d’interior, el responsable de la seguretat. No només han matat el seu superior, si no que el responsable de la seguretat era ell. S’estableix l’any 1967, mecanismes de participació política (per fatxes): Contraste de pareceres. 21 Intenten fixar com ha de funcionar el règim amb aquestes lleis, amb aquesta suma de lleis suposadament està garantida la successió de Franco, de com ha de funcionar el règim sense ell. Hi ha tres institucions que es converteixen en elements fonamentals del règim franquista: 1. L’exèrcit: Les forces armades seran fonamentals. L’exercit és depurat després de la guerra, són apartats. L’exèrcit és fonamental per la victòria i es queda un exèrcit fidel a Franco, i seran fonamentals per a la repressió, són la garantia d’ordre públic. En els consells de guerra, és jurisdicció militar. 2. L’Església: És una entitat internacional, que depèn del papa de Roma. L’Església es va posicionar clarament al bàndol franquista. És un element legitimador de la dictadura, el que fa és recuperar terreny perdut. El règim franquista fa una operació de re-evangelització a Espanya. Ara si, l’Església depèn del Vaticà, i aquesta Església internacional, està canviant. Per tant, començarà a ser un element de deslegitimització, de qüestionament del règim (perquè aquesta no depèn de Franco sino del Papa de Roma). 3. FET-JONS: És un partit únic format durant la guerra a partir de dos partits que tenien certes discrepàncies, tenen plantejaments polítics que es diferencien en algunes coses. Tots els combatents del règim franquista a la guerra automàticament tenen el carnet de FET-JONS. A l’agost del 1938, l’estat franquista, necessita funcionaris, i es convoquen oposicions. El 80% d’aquestes noves places estan reservades gent del partit. És el partit unic per articular els excombatents (organitza els “adictos al régimen”). OSE (sindicals), SF (sección femenina), FJ (frente joven), SEU (universitaris), per tant podran organitzar tota l’estructura social espanyola. La repressió En qualsevol règim dictatorial/feixista la repressió és un element fonamental, i la repressió franquista es divideix en: A. Repressió alegal: 1. Camps de concentració —> 110.236 capturats (entre desembre del 1938 i febrer del 1939). Els presoners de guerra seran els que acabaran als camps de concentració. La classificació dels presoners de guerra es fixaven amb avals, uns informes que diuen que els presoners són d’una manera o d’una altra, i poden ser classificats en “afectos” (presoner de dretes, de fiar, surten en llibertat), “afectos dudosos” (informes contradictoris, se’ls manté tancats als camps de concentració i acabaran a batallons de treballadors), “desafectos leves” (soldats de l’exèrcit republicà, o que han militat a partits d’esquerres, es mantindràn als camps i acabaran sent enviats als batallons de treballadors), “desafecto grave” (se’ls envia a la presó i se’ls aplica el codi penal) i l’última classificació, que mai s’aplicarà, “delincuente común” (enviament a presó, codi penal). Tots seran presoners de guerra (homes capturats a mesura que el front avança), però només els desafectes greus i els delinqüents comuns seran enviats a la presó (seran presos). Les 22 dones seran tancades a la presó directament, perquè com no han de fer política, fer-ho seria revertir el seu rol de gènere natural. Afectos dudosos/ desafectos leves: seran enviats a batallons de treballadors, no se’ls hi comença un procés judicial. 93.096 homes a Espanya van ser tancats en batallons de treballadors (dels quals 13.594 a Catalunya). Seran utilitzats en qualsevol tasca reparadora (recuperació de carreteres, construcció de ponts, reparació d’esglésies…) Això es justifica amb dos discursos. El primer, la justificació científica, que Antonio Vallejo Nágera (obsessionat amb millorar la rasa hispànica), deia que la rasa no és una qüestió d’ètnia, sino que és una adquisició cultural, i que la rasa hispànica arriba al seu màxim esplendor quan s’instaura un règim basat en l’aristocràcia i la disciplina militar. També diu que en ambients sociopolítics democràtic, es degenera el biotipus hispà (els espanyols deixen de ser bons espanyols). Què defineix el biotipus hispà?: La religiositat El patriotisme La responsabilitat moral Si hi ha espanyols que no segueixen aquest cànons, se’ls ha d’apartar de la societat perquè no la contaminin, per no corrompre-la. Vallejo Nágera deia que les dones eren desequilibrades, dèbils, influenciables… La segona justificació era la justificació militar, que deien que la mà d’obra dels presoners havia de ser utilitzada per la reconstrucció dels pobles destruits pels “rojos”, perquè: Reconstrueixin allò que van destruir Per l’economia, la mà d’obra dels presoners signfica mà d’obra més barata No siguin paràsits de l’estat, complint el desig de Franco que els ha concedit el dret del treball que dignifica. Batallons de soldats treballadors —> Les caixes de recluta eren les encarregades de gestionar les classificacions fetes pels ajuntaments i es dividia en: Adicto, Indiferente, Desafecto i Encartado (presos). Als desafectes se’ls enviarà a camps de concentració i allà se’ls enviarà a batallons de soldats treballadors (legalment feien dos anys la mili, però la feien en senyal de càstig). El maig del 1940, es posa en llibertat tots els homes dels camps de concentració que portaven més d’un any allà i, se’ls classifica com a desafectes i se’ls porta a batallons disciplinaris de soldats treballadors (45.457 soldats-treballadors). El 1943, aquells joves que els hi toca fer el servei militar, eren massa joves durant la guerra com per poder ser classificats com a desafectes. A. Repressió judicial (legal) 1. Penal militar extraordinària: presó (delictes sociopolítics previs a 1939) —> Consell de guerra 2. Civil ordinària: no presó (activitats prèvies a 1939) (expedients) —> Ley de Responsabilidades Políticas (1939) 23 3. Penal ordinària: presó (delictes posteriors a 1939) —> Ley de Represión sobre la Masonería y el Comunismo (1940). Ley de seguridad del Estado (1941) Els consells de guerra (sumaríssims, delictes previs a l’abril del 1939) Totes les qüestions judicials quedaran sota jurisdicció militar, que servirà per condemnar per allò que s’havia fet abans del final de la guerra. Condemnaven a gent amb acusacions generals, sense especificar el que havien fet, inclòs si no s’havia demostrat. Des del 1939, el règim franquista aprova una sèrie de lleis: Ley de responsabilidades políticas (1939) → De caràcter civil, mai seran condemnats a presó. Pensada per seguir tota aquella intel·lectualitat que havia donat una base a la república, per sancionar professionals liberals (periodistes, metges…). Serveix per sancionar allò que van fer i allò que no van fer però que podrien haver fet. Aquesta sanció restrictiva et permetia exercir la teva professió però et restringien certs anys. També hi havia un altre tipus de sanció que et deixaven exercir però a 150 km d’on vius. O bé sanció econòmica d’una multa o bens personals (aquestes sancions son hereditàries). Aquesta llei no evita que es faci un consell de guerra. Llei vigent fins l’any 1966. Ley sobre represión de la Masonería y el comunismo (1940) → Pensada per perseguir integrants d’organitzacions prohibides. Tot el que no era franquista, era considerat comunista. Presenta un avantatge en front dels consells de guerra: no condemna a mort. Ley de seguridad del estado (1941) → Pensada per perseguir l’antifranquisme i fixa un tipus de delicte: delicte de rebel·lió militar, que serà participar en qualsevol actuació pública (manifestació, enganxar cartells…) que qüestioni el règim. Conseqüència: Saturació de les presons. Es tradueix en l’habilitació de qualsevol recinte com a presó (esglésies, fàbriques, convents…) Bona part dels homes que van ser condemnats, se’ls aplica la redempció de penes. Els homes jutjats i condemnats se’ls hi dona el benefici (en cas que tinguin condemnes greus), poden fer feines a la presó o l’estat els pot llogar a empreses privades i, per cada dos dies de feina se’ls descomptava un dia de presó. A finals de 1942, la redempció de penes s’acaba. Amb la liquidació dels batallons, aquestes feines les faran els presoners. Les conseqüències demogràfiques de la guerra La guerra té evidents conseqüències demogràfiques, però mai se sap la xifra exacta de morts a la guerra civil espanyola. Baixa la natalitat, puja la mortalitat. 24 Es calcula que 400.000 persones marxen a l’exili. Provoca la desaparició física de professionals altament qualificats. Costos econòmics de la guerra La guerra deixa danys materials (ports, carreteres…) El gran perjudicat de la guerra no seran les fàbriques, sino la no renovació d’eines industrials. La indústria no es veu tan afectada com les infraestructures. El més perjudicat és el que passa després de la guerra, el règim franquista liquida tota la legislació republicana (jornada 8h, contractació dones i nens…). La formació de professionals es veu interrompuda perquè aquests nens no van a escola. El món empresarial va fer depuracions laborals: els considerats desafectos van poder ser acomiadats, als tibios o indiferentes se’ls baixa la validació laboral. Com afecta la guerra a l’agricultura? El que més afecta són la pèrdua (mort, desaparició, etc.) de gent que hi treballa i la mort d’animals del camp. Els colpistes han guanyat la guerra, han de reestructurar el país. Mantenen l’estructura administrativa però canvien el personal, on posaran els seus afectes. El que fa el cas català diferent és que tot el que existia abans del 1939, era d’una altra manera (Generalitat i Mancomunitat), que no existien per voluntat política, sinó per l’eficiència administrativa, responien a la necessitat administrativa política. A Catalunya i a les zones que van ocupant, arriben tropes d’ocupació i van cedint la gestió de l’administració pública al personal polític. Ompliran els espais amb militància de la CEDA i els radicals. El planter de què es nodrirà el règim per col·locar personal serà La Lliga (per molt catalanistes que siguin, tenen pensaments en comú amb el franquisme com la defensa de la religió). El personal franquista del 1939, té tot recorregut socio-polític, però el que els uneix a tots és el que s’ha fet durant la guerra. Acabada la guerra, els colpistes tenien molts comptes pendents amb Catalunya (això no vol dir que la guerra es fes en contra de Catalunya). Conseqüències de la guerra: 1. Liquidació de la democràcia (i l’autonomia catalana) 2. Establiment i enfortiment dels governs civils i les diputacions (coordinen els ajuntaments). Els governs civils seran l’òrgan administratiu més important de les províncies. Quan van sorgir eren responsables de: a. Aplicar les decisions de govern. b. Controlar les diputacions i ajuntaments. Recull informació sobre la zona. c. Controlar les eleccions i vetllar pel seu funcionament. No funcionara durant el franquisme. 25 d. Mantenir l’ordre públic a la província. El més important durant el franquisme. La tardor del 1940, el càrrec del governador civil depèn del ministeri d’interior, i nomenen A. Federico Correa Veglison governador civil de Barcelona. Serà anomenat també el jefe provincial del partit únic per evitar el xoc de competències. A nivell local, a mesura que les tropes d’ocupació van avançant al territori acaben designant ajuntament provisionals (Comisiones Gestoras Provisionales). Designen a dit alcaldes i regidors. Això es mantindrà provisionalment fins 1945, quan s'aprova la Ley de bases de régimen local. Dirà com s’ha d’organitzar el poder a nivell local. Diu que totes aquelles localitats de menys de 10.000 habitants, l’alcalde serà designat pel governador civil. Aquelles localitats capital de província i de més de 10.000 habitants serà designat pel ministre de governació. El càrrec d’alcalde no està sotmès a cap tipus de votació, i no té temps límits, serà decisió del que ho designa. Tampoc és un càrrec retribuït, és un càrrec de fidelitat política. Serà algú que sigui econòmicament solvent. Aquesta llei estableix un sistema electoral per escollir regidors (mai alcaldes). El sistema d’eleccions no tindrà cap sentit, ja que hi haurà la mateixa quantitat de candidat com de places a cobrir. L’alcalde podrà destituir a tots si així ho vol. Aquesta llei acabarà fixant la dependència administrativa, política i econòmica de tots els ajuntaments amb el govern civil. Política exterior franquista Poc abans d’acabar la guerra, el bàndol colpista té el suport de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi. Abans de la guerra, Espanya s’havia relacionat sobre tot amb Gran Bretanya i França, però acabada la guerra es trenca amb això i comença una postura pro-germanòfila. El 27 de març de 1939, Espanya s’adhereix al pacte Anti Komintern, entre Japó, Alemanya i més tard Itàlia. És una declaració de principis, sense fixar una postura concreta. El 31 de març, el dia abans del final de la guerra, l’Espanya franquista firma un pacte bilateral amb l’Alemanya nazi. Espanya es declara un país feixista. No firmaran els pactes fins el final de la guerra perquè no els convenia enemistar-se amb Gran Bretanya, França i els Estats Units. Aquest pacte interessa a Alemanya? L’objectiu de Hitler quan va pujar al poder és desmuntar els Tractat de Versalles (servei militar obligatori, remilitarització de R(...), annex d’Anschluss…) Res del que fa Hitler amb l’excepció de la cessió d’avions i armes, implica Espanya. Quan l’1 de setembre de 1939 Hitler comença la invasió de Polònia, França i Gran Bretanya declaren la guerra a Alemanya. Rn aquest moment, Espanya, que està ideològicament a favor dels nazis, té un exercit cansat, no té armament i tenen una economia desfavorable. Com que no els interessa entrar en guerra amb França, es declara neutral, tot i que és una neutralitat falsa. A la pràctica, Espanya només té relacions diplomàtiques i comercials amb l’Alemanya nazi. Exporta aliments a Alemanya, facilita el pas de submarins alemanys i l’estada d’aquests a Espanya. L’amenaça francesa ja no existeix i Espanya canvia la seva postura a “no bel·ligerància”, que indica que està a favor de l’Eix i que està llesta per entrar en combat si és necessari. 26 En aquest context, Ramón Serrano Súñer, cunyat de Franco i ministre de Governació d’Afers Exteriors, juga un paper important. En aquell moment la victòria nazi sembla imminent ja que només li queda guanyar la batalla d’Anglaterra. El ministre pacta les condicions per les quals Espanya podria entrar en guerra i beneficiar-se de la victòria de l’Eix (al haver participat en l’esforç bèl·lic, podran demanar territori) i en cas de perdre es podrà dir que els efectius eres voluntaris. El 23 d’octubre de 1940, Hitler i Franco es troben a Hendaia. Franco intenta entrar a la guerra però amb la condició de substituir la França colonial. Hitler no ho accepta perquè ja té control al nord d'Àfrica (que és el que Franco volia tenir). El juny del 1941 comença l’operació Barbaroja, on l’Alemanya nazi comença la seva ofensiva contra la URSS. Aquesta operació será una bona oportunitat per l’Espanya franquista. La URSS s’incorpora al grup aliat. Es signa l’acord entre l’organisme sindical nazi (DAF) i l’organisme sindical franquista (OSE). A la tardor del 1942, els aliats comencen a canviar la dinàmica de guerra: El novembre de 1942, comença la batalla que canvia la dinàmica de la guerra: la batalla de Stalingrad. Els nazis perden per primera vegada en tota la guerra. Aquest mateix novembre, els aliats desembarquen al nord d’Àfrica amb l’operació Torch per envair la França colonialista. A l’Alemanya nazi se li comences a diversificar els fronts i els objectius. En aquest context, l’Espanya franquista consolida el seu suport a l’Eix: garantitza a Alemanya que li seguirà facilitant menjar. Quan Alemanya ha perdut Stalingrad, Espanya no permet que els Aliats passin pel país. Amb la destitució de Mussolini, comença una guerra civil italiana. La tardor del 1943, abandonen la “no bel·ligerància” i tornen a la neutralitat. Aquesta neutralitat és substancialment diferent de la primera: - Comencen la restauració de la división azul (els que es vulguin quedar a l’exèrcit alemany ho poden fer) - Començarà negociacions amb el bàndol Aliat. - No es destacarà com aliat dels nazis. - A la mateixa vegada, a Alemanya: - Els garanteix que els seguirà enviant matèries primeres - En cas que els aliats facin el mateix que a Itàlia, Espanya s’oposarà. L’Espanya franquista intenten ajudar l’Eix a la mateixa vegada que els aliats no intervinguin en territori espanyol. A partir de finals de 1944, l’escenari internacional serà diferent. El 6 de juny de 1944, comença el desembarcament aliat a Normandia. Al novembre, Franco declara Espanya una democràcia orgànica, i es declara no contrari els Estats Units. A l’estiu del 1945 però, se’ls veu el plumero quan publiquen la notícia de la mort de Hitler i el posen com un heroi. Aquesta notícia ensenya com el règim reescrivia el passat, ja que 27 l’Alemanya nazi no era catòlica, en canvi escriuen que Hitler va morir defensant l'església catòlica. L’any 1945, els aliats es reuneixen a Potsdam, on parlen de la qüestió d’Espanya. La URSS diu que s’ha d’intervenir a Espanya per liquidar el règim franquista i han participat activament a la guerra. En canvi Winston Churchill, diu que només han atacat als soviètics. Aquestes discrepàncies s’accentuen el 1946, quan es firma la tripartita (França, Gran Bretanya, EUA) que diu que Espanya no és un règim legítim però que és problema dels espanyols i no intervindran. El desembre de 1946, l’ONU declara que Espanya no és un règim legítim i per tal no pot formar part de les Nacions Unides. Això tindrà conseqüències: la majoria de països (Portugal, Argentina, Suïssa i el Vaticà) retiraran els ambaixadors i Espanya quedarà pràcticament aïllada internacionalment. El règim franquista ha de començar a suavitzar i és quan apliquen las leyes fundamentales. El que salva a Franco és la dinàmica europea d’entre 1946 i 1948. Es vol establir un règim de partits polítics Cal recuperar la normalitat política a tota Europa i que els països es gestionin ells sols. Així es formaran governs de concentració amb partits polítics de totes les forces que havien lluitat contra els feixistes. Tota Europa dependrà de les ajudes econòmiques de l’ONU. Aquests governs de concentració es faran eleccions a partir del 1946 Des de les eleccions amb millories i minories parlamentàries es creen governs de coalició. Això portarà a una Europa oriental dominada per comunistes i a una occidental dominada per socialistes i democràcies cristianes Això iniciarà la guerra freda entre capitalistes i comunistes El que fomentaran serà la lluita contra el comunisme i aquí és on entra Espanya Un altre dels aspectes era el cristianisme Al 1949 França i Gran Bretanya comencen a signar pactes Aquell any els EUA concedeixen crèdits a Espanya Al 1950 la ONU no renova la condemna contra Espanya, havia quedat en segon pla 3 dels 4 membres del consell de seguretat de l’ONU no van voler fer la renovació, només la URSS es va negar. Comencen a tornar ambaixadors a Espanya. Els dos primers seran EUA i Gran Bretanya a finals del 1950. Els comencen a ser favorables perquè són anticomunistes i catòlics. Situa a Espanya com un aliat interessant dins les relacions internacionals o aliat menor El concordat amb la Santa Seu Al 1953 es signa l’acord diplomàtic més important amb el Vaticà (El concordat amb la Santa Seu) Potencia una bona relació amb el Vaticà que ja tenia L’antecedent el “Sobre el privilegi de presentació” (1941) Les bones relacions entre l’Estat i l’Església ja eren evidents Però al 1953, es decreta que l’Estat assumirà el manteniment tant del personal com dels 28 bens de l’Església L’Església no paga impostos Es fixa que a Espanya el matrimoni sempre serà catòlic-apostòlic Si els cònjuges no son catòlics es farà per la via civil L’Església assumirà les competències de l’educació La població podrà participar en les manifestacions catòliques Permetrà a l’Església censurar llibres Donarà poder a l’Església i llibertat d’actuació absoluta Això tindrà conseqüències als anys 50 i 60 a mesura que l’Església canvia. L’Església pot fer el que vulgui, agradi o no al règim de Franco L’Església obeeix a Franco, però sobre Franco hi és el Papa de Roma Si el Papa de Roma es posa en contra de Franco, l’Església espanyola també ho farà L’Església serà lliure per seguir les indicacions del Papa Legitimitzarà el règim de Franco internacionalment El “Nuevo Estado” abans que feixista és sobretot catòlic Així es presenta com la versió espanyola de “la democràcia cristiana” que governava Itàlia L’acord no es firma fins als 50 perquè l’Església no estava segura que el règim estigués reconeguda a nivell internacional Acord bilateral amb els Estats Units Firmat al setembre del 1953 Garanteix la supervivència material del règim El context internacional és l’inici de la guerra freda EUA va buscant tots els aliats anticomunistes que pot i qui hi ha més anticomunista que un facha? La guerra de Corea s’estava desenvolupant en aquell moment des del 1951. El context internacional és diferent al de finals dels 40. No hi havia cap perill real per a Franco que el derroquessin És un acord tècnic i menor pels EUA. És un acord individual entre els EUA i Espanya Espanya no entrarà a l’OTAN Inclou una aliança defensiva mútua I sobretot una ajuda econòmica Espanya cedeix territori per la construcció de 6 bases militars americanes com a punt d’aprovisionament per una possible guerra Això significa que Espanya estaria situada en un possible conflicte internacional al acollir bases americanes En cas que Espanya fos atacada per un tercer país, haurà de sol·licitar ajuda formalment als americans Aquesta ajuda ha de passar pel govern i el senat americà i després aprovar una partida pressupostària extraordinària És a dir, en cas que Espanya sigui atacada, la defensa americana no és immediata malgrat tenir unes bases al territori. 29 EUA pot utilitzar les seves bases espanyoles com vulgui, sense haver de demanar permís a Franco perquè aquestes bases son considerades territori estatunidenc Que hagin bases no significa que els hagin de defensar. Torrejón de Ardoz, El Copero, Morón de la Frontera, Sanjurjo, Reus i Rota. És un conveni molt desigual Els EUA ven armament als espanyols. Aquest és antiquat, desfasat i no es diu quin serà exactament L’ajuda econòmica: EUA inverteix 1.523 milions de dòlars dels quals 610 són crèdits a retornar. o 35% destinat a la construcció de les bases o 33% comprar matèries primeres (cotó i sojacomprats als EUA) o 32% comprar menjar al país que vulguin És un acord que al final beneficia molt més als EUA Té vigència durant 10 anys Es fixa que les bases no podran acollir armes atòmiques Això serà mentida (Palomares 1966) Situarà a Espanya com un aliat menor amb els Estats Units És secundari però Espanya ha deixat d’estar aïllada i formarà part de la lluita contra el comunisme No forma part del projecte de integració europea. No és un membre de ple dret però els fa millorar la seva posició internacional. Gràcies al anticomunisme i el catolicisme, s’han oblidat que Franco era feixista. El règim s’ha distanciat del feixisme que el caracteritzava al principi. Economia als anys 40 i 50 Durant els anys 30 tots els països van aprovar mesures proteccionistes, i els règims feixistes encara més Els règims van intentar aplicar la autarquia, és a dir, no dependre del mercat exterior Restringir les importacions. Això es fa controlant la quantitat de moneda estrangera(divises) que es disposa. Tant exporta, tant importa. Aconsegueixen divises amb les exportacions que després es gasten en importacions. El règim dona llicencies a empreses per vendre al mercat internacional. Les divises que et donen es tornen al règim. És a dir, el govern controla tots els circuits comercials Franco decidirà impulsar la indústria pesada per crear armament. Vol conquerir territoris per aconseguir més recursos i així no dependre del mercat exterior És el mateix que van fer els nazis o el Japó imperial Així s’impulsa la siderúrgia i metal·lúrgia asturiana. El tèxtil català tindrà poques llicències d’exportació perquè no son fonamentals per la guerra. Hi ha restriccions per importar. Llavors poc cotó poden importar pel tèxtil A nivell econòmic és molt dolent 30 Els empresaris seguiran guanyant diners amb la baixada de salaris. Aquest pla tenia més o menys sentit mentre Alemanya anava guanyant la guerra. Però a partir del 1943 i 1944 ja no pinta tan bé mantenir la política autàrquica. Els aliats no tenen interès en comerciar amb Espanya, per tant han de mantenir l’autarquia a la força. 1939: o Per crear qualsevol indústria necessitaves el permís del ministeri o La indústria pesant té la màxima prioritat o Qualsevol empresa pot tenir participació de capital estranger sempre que sigui menys del 25% Els resultats econòmics dels anys 40 són extremadament dolents Fins al 1943, les xifres macroeconòmiques estan en caiguda lliure A partir del 43 hi ha un estancament, no puja Renda nacional del 1935 no es recupera fins al 1952 La renta per càpita del 35 no es recupera fins al 1954 La producció industrial del 35 tampoc es recupera fins al 54 L’índex de capacitat agrícola del 1935 no es recupera fins al 1962. L’any 1929, l’índex de desenvolupament espanyol comparat amb la mitjana europea era del 66% però al 1960 era del 47%. Al 1939 tots els salaris baixen a nivells del 1936 però els preus es mantenen El creixement econòmic de la primera guerra mundial no es produirà amb la segona. Després de la guerra, Europa està destruïda Amb el pla Marshall tampoc podran exportar Tot és fruit d’aquest intent fallit d’autarquia. Salaris i balança real Des del 1936 al 1939 es redueixen salaris a la meitat Al 1942 eren un 28% del que eren al 1936 Això també va lligat a la importació i exportació que es redueix massivament als anys 40. Les poques divises servien per comprar adob, maquinària i petroli Reducció de la producció agrícola No hi ha cap procés de modernització del camp La producció de blat entre el 1931 i 1936 era de 4.364 tones Entre el 40 i el 44 és de 3.206 tones i el 45 al 49 3,177 tones És a dir, s’explica pel proteccionisme no pels resultats immediats de la guerra Cartilles de racionament Servien per controlar teòricament tot el que es produeix i es pot vendre Acordar unes quotes per persona i família Van durar fins al 1953 A la pràctica va suposar la creació de l’estraperlo (mercat negre) Moltes famílies van acollir-se a aquest mercat per necessitat No els arribava amb el que els donaven amb la cartilla El mercat negre va ser il·legal però massiu 31 Podien vendre al preu que els donés la gana Al 1939, més de la meitat de la producció de blat va anar a parar al mercat negre Pa, preu oficial 324 ptas, mercat negre 1000 ptas Els productes del mercat negre eren el triple de cars que els estipulats Amb tota aquesta misèria apareixen malalties que havien estat erradicades Còlera, tifus, tuberculosi... Població molt poc alimentada Anys 50 La capacitat exportadora espanyola segueix sent molt dèbil A partir del 1949 s’estableix el pla Marshall Un pla de 2 bilions de dòlars per reactivar l’economia de l’Europa occidental És una inversió global La mitjana de creixement econòmic de França, Itàlia, Alemanya... Va ser descomunal Europa estava envaïda de productes nord-americans. Estats Units va sortir de la gran depressió després de la Segona Guerra Mundial. Va fer el que va fer Espanya a la primera més o menys Estats Units ara tenia un excés de producció que es va alleugerir amb aquest pla Marshall perquè va reactivar l’economia europea. Europa ara podria comprar productes americans A més, també hi ha una raó política Si milloren una situació econòmica crítica frenaran les opcions polítiques comunistes que estaven sorgint per Europa occidental Anticomunisme de Truman. Si la situació econòmica millora, ja no hi ha tant perill que es voti per opcions comunistes. Al 1951 Espanya signa el primer crèdit amb empreses americanes Al llarg de la dècada dels 50 i amb l’ajuda nord-americana, Espanya va abandonant aquesta autarquia i millorant de mica en mica l’economia Les cartilles de racionament es deixen d’aplicar al 1953. Això tindrà conseqüències demogràfiques. Migracions Començaran les migracions interiors del camp a les ciutats Als 40 ja havien començat però per motius diferents Estaven perseguits al seus pobles per ser “Rojos” Però als 50 hi hauran migracions per motivacions econòmiques. Al 1957 apareixerà el ministeri de l’habitatge Hi ha un problema d’habitatge però que no tindrà el pressupost necessari per solucionar el problema. Aquest impulsarà la construcció de 400.000 habitatges a tota Espanya. La demanda era d’un milió, és a dir, han impulsat la construcció del 40% dels habitatges necessaris 32 Antifranquisme 1939-1944: Desfet 1944-1947: Esperança (seguint el ritme de com acabarà la segona guerra mundial) 1948-Endavant: Frustració Antifranquisme desfet Fins al 1939 hi ha hagut una guerra entre dos Estats, sistemes, diferents Al 1939 tenim un govern republicà a l’exili. Aquest podrien haver tingut aliats però no en van tenir perquè encara no hi havia guerra a Europa A les potències democràtiques la República no els importava A l’abril del 1939, França i Anglaterra reconeixen el règim franquista. Al febrer del 1939 hi ha uns 440.000 exiliats a França. Els partits i sindicats no tenen cap manera de poder-se organitzar entre elles. Es produeix el col·lapse d’aquestes organitzacions Alguns dels exiliats

Història contemporània de Catalunya i Espanya PDF

Document Details

Tags

Related

Summary

Full Transcript