3 (1).docx

2.2.3. Requisits de l\'acte administratiu com a document electrònic L\'acte administratiu, doncs, s\'ha d\'emetre normalment en un document electrònic. Per considerar-se vàlid, ha de complir els requisits següents i ser traslladat a un tercer a través de mitjans electrònics (art. 26 de la LPACAP):...

2.2.3. Requisits de l\'acte administratiu com a document electrònic L\'acte administratiu, doncs, s\'ha d\'emetre normalment en un document electrònic. Per considerar-se vàlid, ha de complir els requisits següents i ser traslladat a un tercer a través de mitjans electrònics (art. 26 de la LPACAP): Contenir informació arxivada en un suport electrònic segons un format susceptible d\'identificació i tractament diferenciat; Disposar de dades d\'identificació que en permetin la individualització; Incorporar una referència temporal del moment en què s\'ha emès, les metadades mínimament exigides i, finalment, les signatures electròniques que corresponguin. Parem esment en el fet que l\'encapçalament identificatiu, el lloc, la data i la signatura tradicionals han passat a formar part del contingut taxat del document electrònic administratiu. El qual, lògicament, incorpora també (art. 26.2.a de la LPACAP) la resta d\'informació pròpia de cada acte administratiu: preàmbul, motivació i part dispositiva, en cas de tractar-se d\'una resolució; antecedents, fonaments de dret i conclusions, en els informes; certificació i fórmula de certificació, en un certificat, etc. ↑ 2.2. Forma \| ↑ Índex de la unitat 2.3. Motivació La subjecció de l\'activitat administrativa a la Llei ha propiciat que es facin públiques les raons o motius en què es fonamenten les resolucions de l\'Administració. 2.3.1. Concepte 2.3.2. Finalitat 2.3.3. Actes administratius que requereixen motivació 2.3.1. Concepte En sentit formal, la motivació és l\'exteriorització o explicació de les raons que han portat un òrgan administratiu a dictar un acte administratiu determinat. No és un requisit típic de tots els actes administratius; només d\'alguns. Els que constitueixen declaracions de judici, posem per cas: qui podria entendre un informe sense motivació, si justament aquesta és la manera d\'expressar de manera raonada qualsevol judici? Igualment pel que fa a la resolució en què es desestima un recurs d\'alçada: la persona destinatària d\'aquesta denegació reiterada, no en mereix com a mínim una explicació? I quan l\'Administració dicta un acte en què se separa del criteri que ha seguit fins llavors, no convé que manifesti les raons per les quals ha actuat d\'una manera diferent? ↑ 2.3. Motivació \| ↑ Índex de la unitat 2.3.2. Finalitat Tot comptat, la finalitat de la motivació és fer possible el control o la fiscalització jurisdiccional dels actes de l'Administració, establint la necessària relació de causalitat entre els antecedents de fet, la normativa aplicable i la decisió adoptada. Això facilitarà a les persones destinatàries dels actes administratius els mitjans necessaris per a la millor defensa dels seus drets i interessos legítims. Tant és així que dins del dret dels ciutadans a una bona administració s\'ha inclòs el dret que les decisions de les administracions públiques estiguin motivades (art. 22 de la LRJPACat). ↑ 2.3. Motivació \| ↑ Índex de la unitat 2.3.3. Actes administratius que requereixen motivació A l\'article 35.1 de la LPACAP es recullen els actes administratius que han de ser motivats. En síntesi, són aquests: a) Els que limitin drets subjectius o interessos legítims. b) Els que resolguin procediments de revisió d'ofici de disposicions o actes administratius, recursos administratius i procediments d'arbitratge i els que en declarin la inadmissió. c) Els que se separin del criteri seguit en actuacions precedents o del dictamen d'òrgans consultius. d) Els acords de suspensió d'actes, així com l'adopció de mesures provisionals que estableix l'article 56 de la LPACAP. e) Els acords d'aplicació de la tramitació d'urgència, d'ampliació de terminis i de realització d'actuacions complementàries. f) Els que rebutgin proves proposades per les persones interessades. g) Els actes que acordin la terminació del procediment per la impossibilitat material de continuar-lo per causes sobrevingudes, així com els que acordin el desistiment per l'Administració en procediments iniciats d'ofici. h) Les propostes de resolució en els procediments de caràcter sancionador, així com els actes que resolguin procediments de caràcter sancionador o de responsabilitat patrimonial. i) Els actes que es dictin en l'exercici de potestats discrecionals, així com els que s'hagin de dictar en virtut d'una disposició legal o reglamentària expressa. Exemples de manca de motivació L\'acord pel qual s\'aplica la tramitació d\'urgència a un procediment administratiu sense indicar-hi les raons d\'interès públic que ho han aconsellat. L\'adjudicació d\'un contracte de servei de recollida i transport de residus, sense explicar-hi per què s\'han desestimat les ofertes de la resta de licitadors que no han obtingut l\'adjudicació ni els avantatges de l\'oferta de l\'empresa adjudicatària. La resolució en què es concedeix l\'accés a la informació pública sol·licitada −basant-se en la Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern− i, sense indicar-hi els motius, s\'estableix com a forma d\'accés un format diferent al demanat. ↑ 2.3. Motivació \| ↑ Índex de la unitat 2.3.4. Com motivar un acte administratiu S\'hi poden distingir: Una regla general, segons la qual la motivació s\'ha de referir de manera succinta als fets i als fonaments de dret que justifiquen la resolució. Per tant, motivar un acte administratiu implica normalment fer tres operacions successives: 1. Fixar els fets que es prenen en consideració. 2. Incloure aquests fets en el supòsit d\'una norma jurídica. 3. Raonar per què aquesta norma jurídica imposa la resolució que s\'adopta a la part dispositiva de l\'acte. Que la referència sigui succinta (art. 22.c de la LRJPACat i art. 35 de la LPACAP) vol dir que no cal que resulti prolixa, casuística ni exhaustiva. Pot ser breu i concisa, mentre permeti assolir aquestes dues finalitats alhora: a) Exterioritzar el fonament jurídic de la decisió adoptada, fent explícit que aquesta respon a una determinada interpretació i aplicació de la normativa vigent; i b) Permetre'n el control pels tribunals mitjançant l'exercici efectiu dels recursos establerts per l'ordenament jurídic (Sentència del Tribunal Constitucional 150/1988, de 15 de juliol). N'hi ha prou amb una motivació racional i suficient: però això implica que, com més complexitat tècnica de la matèria a què es refereix l'acte administratiu, més gran serà l'exhaustivitat exigible (pensem en la declaració d'impacte ambiental del projecte de construcció d'una central tèrmica de cicle combinat, p. ex.). No hi cap la motivació generalitzada, imprecisa o estereotipada. Tanmateix, en alguns casos sí que es pot efectuar: Mitjançant la remissió als informes o dictàmens previs: l\'acceptació d\'informes o dictàmens serveix de motivació a la resolució quan s\'incorporin al text d'aquesta (art. 88.6 de la LPACAP). Per bé que no es pot motivar una resolució basant-se en informes que són en un altre expedient, ni amb la mera remissió global a certa normativa. Utilitzant formularis, models o fórmules estereotipades, sempre que amb aquests es respongui de manera congruent a la justificació adequada de cada cas, i permetin conèixer les raons de la decisió (STC 74/1990, de 23 d'abril). Res no impedeix que sèries semblants o idèntiques d'actes administratius es puguin trobar motivades de la mateixa manera: és el cas dels anomenats actes massa, en què fins i tot s'hi incorpora una motivació preimpresa, ben freqüent en matèria tributària. En el cas d\'actes que posin fi als procediments selectius i de concurrència competitiva: la motivació de les adjudicacions s'ha de fer de conformitat amb el que disposen les normes que regulen les convocatòries respectives. Però sempre han de quedar acreditats en el procediment els fonaments de la resolució que s'adopti (art. 35.2 de la LPACAP). ↑ 2.3. Motivació \| ↑ Índex de la unitat 2.4. Eficàcia Els actes de les administracions públiques subjectes al dret administratiu es presumeixen vàlids i produeixen efectes des de la data en què es dicten, llevat que s'hi disposi una altra cosa. Com a regla general, l'article 39.1 de la LPACAP estableix una presumpció de validesa en virtut de la qual l'acte administratiu desplega tots els seus efectes mentre no se'n demostri la invalidesa. No confonguem l'eficàcia de l'acte administratiu amb la mera producció física o material d'efectes a la realitat. Així: L'autorització municipal d'ocupació de la via pública mitjançant un tendal és eficaç encara que el seu titular, per la raó que sigui, no hagi dut a terme la instal·lació autoritzada. Altrament, si l'Administració ocupa físicament una finca sense cap procediment expropiatori previ, aquesta ocupació de fet no treu que aquesta expropiació, nul·la de ple dret, estigui mancada d'eficàcia. 2.4.1. L\'eficàcia demorada 2.4.2. La retroactivitat 2.4.3. L\'eficàcia devers les altres administracions 2.4.4. Cessació temporal de l\'eficàcia: la suspensió 2.4.1. L\'eficàcia demorada La regla general és que els actes administratius gaudeixen d\'eficàcia immediata. Però aquest principi té nombroses i significatives excepcions. Heus aquí els supòsits en què es demora l'eficàcia de l\'acte administratiu: Quan el mateix acte ho estableixi així (art. 39.1 de la LPACAP). Els actes administratius poden subordinar el començament de la seva eficàcia a un moment posterior determinat (terme inicial) o a la concurrència d'un esdeveniment futur i incert (condició suspensiva), sempre que això no resulti contrari al contingut propi de l'acte. Exemples L'atorgament d'una autorització per instal·lar una guingueta a la platja "a partir del 15 de juny de 2017". L'atorgament d'un permís condicionat a l'acreditació, en un termini determinat, de cert requisit. Quan així ho exigeixi el contingut de l'acte. És a dir, quan l'acte administratiu, per la seva mateixa naturalesa, no pot produir efectes sense que s'esdevingui un fet posterior. Exemples L'ordre d'enretirar la neu de les voreres als propietaris dels negocis que hi afronten: fins que nevi no existiran els pressupòsits de fet perquè es pugui complir. El nomenament d'un funcionari o funcionària, que no adquireix eficàcia fins a la presa de possessió. Quan l'eficàcia estigui supeditada a la notificació o publicació de l'acte administratiu. La jurisprudència del Tribunal Suprem ho ha interpretat des d'una perspectiva favorable a la persona destinatària de l'acte: aquesta demora es refereix només als actes no favorables a la persona interessada, ja que altrament quedaria a l'albir de l'Administració demorar indefinidament els efectes dels actes favorables en no notificar-los. Quan l'eficàcia estigui supeditada a l'aprovació superior. Hi ha casos en què l'ordenament reconeix un poder de control d'un òrgan superior sobre l'activitat de l'òrgan inferior −o bé d'una administració sobre un altre ens públic− amb posterioritat al moment en què s\'ha dictat l\'acte administratiu. Exemple Per prestar serveis essencials en règim de monopoli, un ens local necessita l'aprovació del Govern de la Generalitat (article 245.2 del Decret legislatiu 2/2003, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya). Quan l'acte administratiu tingui caràcter sancionador i no exhaureixi la via administrativa (o quan, sense exhaurir-la, esdevingui ferm perquè no s\'ha impugnat en termini). D'acord amb l'article 90.3 de la LPACAP, la resolució que posa fi al procediment sancionador és executiva quan no s'hi pugui interposar cap recurs ordinari en via administrativa. ↑ 2.4. Eficàcia \| ↑ Índex de la unitat 2.4.2. La retroactivitat Per raons elementals de seguretat jurídica, la regla general és la irretroactivitat dels actes administratius. Per això la Llei estableix com un supòsit excepcional la possibilitat que s'anticipin els efectes d'un acte administratiu a un moment anterior al del seu naixement (art. 39.3 de la LPACAP). Aquestes excepcions a la regla general, en les quals es pot atorgar eficàcia retroactiva als actes administratius, són les següents: Quan un acte administratiu ha estat anul·lat i, en substitució d'aquest, se'n dicta un altre. Aquest altre acte, dictat amb data posterior a la de l'acte anul·lat, pot retrotreure els seus efectes a la data en què va ser dictat el primer acte administratiu (el que ha estat anul·lat), amb dues importants precisions: Si l'acte administratiu que es dicta en substitució de l\'altre és favorable per al ciutadà o ciutadana, llavors podrà tenir efectes retroactius. Si l'acte que es vol fer retroactiu en substitució de l'anul·lat és desfavorable, la retroactivitat només serà possible si la il·legalitat de l'acte anul·lat resulta imputable a la persona destinatària. Exemples Si el cànon d'una concessió de domini públic s'ha fixat per sota d'allò legalment establert a conseqüència d'un suborn perpetrat per la persona interessada, llavors l'Administració podrà impugnar l'acte inicial o revisar-lo d'ofici i, un cop anul·lat, fixar amb efectes retroactius, des de l'inici de la relació amb el concessionari, l'import legal del cànon. En canvi, si el cànon de la concessió esmentada es va fixar erròniament sense que hi intervingués gens la persona interessada, que va confiar legítimament en la legalitat de l'import establert per l'Administració, aquesta podrà corregir aquella fixació incorrecta, però no pas amb efectes retroactius. Quan l'acte administratiu compleix aquestes tres condicions: 1. Que produeixi efectes favorables a la persona interessada; 2. Que els supòsits de fet que justifiquen l'acte administratiu existeixin ja en la data a la qual se'n retrotreguin els efectes, i 3. Que l'eficàcia retroactiva no lesioni drets o interessos legítims d'altres persones. Així, amb la retroactivitat l'Administració pot posar remei als perjudicis causats per retards en la seva actuació. No cal dir que, d'aquesta discrecionalitat, se n'ha de fer ús de conformitat amb els principis generals del dret administratiu: p. ex., vulneraria el principi d'igualtat una decisió que reconegués la retroactivitat d'un benefici només a una persona --o a un grup-- enfront d'altres. ↑ 2.4. Eficàcia \| ↑ Índex de la unitat 2.4.3. L\'eficàcia devers les altres administracions Les normes i els actes dictats per un òrgan administratiu en l'exercici de la seva pròpia competència són obligatoris per a la resta dels òrgans administratius, encara que no depenguin jeràrquicament entre si o pertanyin a una altra administració. Quan una d'aquestes altres administracions consideri il·legal un d'aquells actes i hagi de dictar-ne un que s'hi basi, pot requerir prèviament l'administració autora perquè l'anul·li o el revisi, abans d'interposar el recurs contenciós administratiu. Aquest requeriment --establert en els litigis entre administracions a l'article 44 de la LJCA-- suspèn el procediment fins que s'atengui o es resolgui el recurs contenciós administratiu (art. 39.5 i 22.2.a de la LPACAP). Aquest supòsit comporta la possibilitat que una administració impugni un acte d\'una altra, amb independència del temps transcorregut, sempre que s\'hi donin els requisits que estableix el precepte de la LJCA esmentat. ↑ 2.4. Eficàcia \| ↑ Índex de la unitat 2.4.4. Cessació temporal de l\'eficàcia: la suspensió Aquest tema s\'exposa a l\'apartat 6.1. Execució i revisió de l'acte administratiu. ↑ 2.4. Eficàcia \| ↑ Índex de la unitat 2.5. La notificació dels actes administratius La notificació és un acte administratiu pel qual s'assabenta les persones interessades: Del contingut i de la naturalesa d'un altre acte administratiu que les afecta, i Dels mecanismes jurídics de què disposen per reaccionar contra l'acte notificat. La notificació és diferent de la comunicació, que consisteix únicament a assabentar algú d\'alguna cosa sense que calgui indicar-hi cap recurs, atès que la persona destinatària no està legitimada per impugnar-ho. P. ex., notificarem l\'adjudicació d\'un contracte a les empreses que hi han licitat, i alhora la comunicarem internament al funcionari responsable del seguiment d\'aquell contracte per al seu coneixement. Pel que fa a la naturalesa de la notificació: No forma part de l'acte notificat, sinó que el segueix. Per tant, la notificació pot afectar la vinculació de l'Administració a l'acte administratiu, però no a l\'existència ni a la validesa d\'aquest, que són anteriors en el temps. Té caràcter instrumental i accessori respecte a l'acte que s'hi pretén comunicar. La notificació té dos efectes: 1. Constitueix una condició jurídica per a l'eficàcia dels actes administratius respecte de les persones interessades que hi veuen afectats els seus drets o interessos. Fins al punt que, en situacions jurídiques col·lectives en què el mateix acte es notifica a cadascuna de les persones que hi intervenen, els terminis −i, en general, els efectes de l\'acte− no es computen ensems, sinó a cadascú segons la data en què n\'ha estat notificat. 2. Actua com a requisit perquè comencin a transcórrer els terminis d'impugnació de l'acte notificat. Així, aquests es computen a partir de l\'endemà de la notificació. Val a dir que l'acte administratiu no notificat no està mancat totalment d'eficàcia, atès que l'Administració que l'ha dictat no pot ignorar-lo. Per tant: tindrem l\'acte per existent a l'efecte de la seva revisió; constituirà un precedent administratiu que exigirà motivar els actes posteriors contraris (art. 35.1.c de la LPACAP), i pot vincular l'Administració que l'ha dictat, si s'invoca la doctrina segons la qual no és admissible actuar contra els propis actes. 2.5.1. Requisits subjectius 2.5.2. Requisits objectius 2.5.3. Temps 2.5.4. Condicions generals per practicar les notificacions 2.5.5. Regles específiques per a les notificacions en paper 2.5.6. Regles específiques per a les notificacions a través de mitjans electrònics 2.5.7. La notificació infructuosa 2.5.1. Requisits subjectius Qui notifica? D'acord amb l'article 40.1 de la LPACAP, notifica l'òrgan que dicta les resolucions i els actes administratius. A qui es notifica? La notificació s'ha de practicar a les persones interessades els drets i interessos de les quals siguin afectats per l'acte administratiu. ↑ 2.5. La notificació dels actes administratius \| ↑ Índex de la unitat 2.5.2. Requisits objectius Quins actes administratius es notifiquen? Per lògica, només són objecte de notificació els actes administratius expressos, tant escrits −sia a través de mitjans electrònics, sia en paper− com orals, però no els actes presumptes. Això no vol dir que tot acte exprés hagi de ser notificat: els actes de tràmit no qualificats, les circulars, les instruccions de servei, etc., no es notifiquen. El RAFME estableix que quan la relació de les persones interessades amb les Administracions Públiques hagi de realitzar-se per mitjans electrònics, s\'ha de comunicar a la persona interessada per mitjans electrònics, almenys: a) La data i, en el seu cas, hora efectiva d\'inici del còmput de terminis que hagi de complir l\'Administració després de la presentació del document o documents en el registre electrònic. b) La data en què la sol·licitud ha estat rebuda en l\'òrgan competent, el termini màxim per a resoldre el procediment i per a la pràctica de la notificació dels actes que li posin terme, així com dels efectes del silenci administratiu. c) La sol·licitud de pronunciament previ i preceptiu a un òrgan de la Unió Europea i la notificació del pronunciament d\'aquest òrgan de la Unió Europea a l\'Administració instructora. d) L\'existència, des que es tingui constància d\'aquesta, d\'un procediment no finalitzat en l\'àmbit de la Unió Europea que condicioni directament el contingut de la resolució, així com la finalització d\'aquest procediment. e) La sol·licitud d\'un informe preceptiu a un òrgan de la mateixa o diferent Administració i la recepció, en el seu cas, d\'aquest informe. f) La sol·licitud de previ pronunciament d\'un òrgan jurisdiccional, quan aquest sigui indispensable per a la resolució del procediment, així com el contingut del pronunciament quan l\'Administració actuant tingui la constància del mateix. g) La realització del requeriment d\'anul·lació o revisió d\'actes entre administracions previst en l\'article 22.2.a) de la LPACAP, així com el seu compliment o, si escau, la resolució del corresponent recurs contenciós administratiu. Què ha de contenir qualsevol notificació? 1. El text íntegre de la resolució. 2. La indicació de si l'acte notificat posa fi o no a la via administrativa. 3. L'expressió dels recursos que siguin procedents, si s'escau, en via administrativa i judicial, sens perjudici que les persones interessades puguin exercir, si s'escau, qualsevol altre que considerin procedent. 4. L'especificació de l'òrgan davant el qual s'han de presentar els recursos. 5. El termini per interposar-los. Com a regla general, la notificació amb contingut defectuós no produeix efectes. No obstant això, aquesta regla ha de ser matisada: les notificacions que continguin el text íntegre de l'acte i ometin algun dels altres requisits, produeixen efecte a partir de la data en què la persona interessada dugui a terme actuacions que suposin el coneixement del contingut i l'abast de l'acte objecte de la notificació, o hi interposi qualsevol recurs que sigui procedent. Exemple Una resolució de 27 de gener de 2021, relativa al reingrés al servei actiu d'un funcionari en situació d'excedència voluntària, es notifica a la persona interessada sense indicarhi els recursos procedents. Tot i que el funcionari no hi recorre fins al 5 de maig de 2021 --quan ja feia temps que havia expirat el termini d'un mes per fer-ho--, la notificació defectuosa només ha començat a produir efectes en interposar-s'hi el corresponent recurs administratiu que, per això mateix, queda dins del termini legal. Altrament, i només a l\'efecte d'entendre complerta l'obligació de notificar dins del termini màxim de durada dels procediments, n'hi ha prou que la notificació contingui: 1. El text íntegre de la resolució. 2. L'intent de notificació degudament acreditat. D'altra banda, a les notificacions adreçades a més d'una persona interessada, les administracions públiques poden adoptar les mesures que considerin necessàries per protegir les dades personals que constin a l'acte administratiu (art. 40 de la LPACAP). ↑ 2.5. La notificació dels actes administratius \| ↑ Índex de la unitat 2.5.3. Temps La notificació s'ha de cursar dins del termini de deu dies hàbils a partir de la data en què s'ha dictat l'acte administratiu (art. 40.2 de la LPACAP). La infracció d'aquest termini, d'acord amb la jurisprudència, constitueix una simple irregularitat que no afecta la validesa de la notificació (la notificació tardana s'ha arribat a considerar invàlida únicament si s\'ha acreditat que de la demora s'han derivat danys a la persona interessada). ↑ 2.5. La notificació dels actes administratius \| ↑ Índex de la unitat 2.5.4. Condicions generals per practicar les notificacions Les trobem regulades, bàsicament, a l\'article 56 de la LRJPACat i a l\'article 41 de la LPACAP. a) Requisits comuns de qualsevol notificació Independentment del mitjà que s'utilitzi, la notificació serà vàlida si permet tenir constància: 1. Del seu enviament o posada a disposició; 2. De la recepció o l'accés per part de la persona interessada, o de qui la representi; 3. De les seves dates i hores; 4. Del contingut íntegre de l'acte notificat; i 5. De la identitat fidedigna del remitent i destinatari. L'acreditació de la notificació efectuada s'ha d'incorporar a l'expedient (art. 56 de la LRJPACat). b) Regla general Les notificacions s'han de practicar preferentment per mitjans electrònics i, en tot cas, quan la persona interessada estigui obligada a rebre-les per aquesta via. Determinats col·lectius estan obligats a relacionar-se amb l'Administració per mitjans electrònics (art. 14 de la LPACAP): 1. Totes les persones jurídiques. 2. Les entitats sense personalitat jurídica. 3. Els professionals col·legiats, incloent-hi els notaris i els registradors de la propietat i mercantils. 4. Els qui representin una persona interessada que estigui obligada a relacionar-se electrònicament amb l'Administració. 5. Els empleats públics per als tràmits i les actuacions per raó de la seva condició, tal com es determini reglamentàriament. 6. Quan així s'estableixi a través d'un reglament, altres persones físiques amb capacitat econòmica, tècnica, dedicació professional o altres motius que acreditin que tenen accés i disponibilitat dels mitjans electrònics necessaris. D'acord amb aquesta última previsió legal, l'article 73 del Decret 76/2020, de 4 d'agost, d'Administració digital, ha ampliat les persones físiques obligades a relacionar-se electrònicament amb l\'Administració de la Generalitat de Catalunya: 1. Amb caràcter general: els empresaris individuals o autònoms en les marc de les actuacions que realitzin en la seva condició d\'empresari individual o autònom. 2. En el marc de la seva activitat econòmica o professional, el col·lectiu de persones físiques que s\'identifiqui mitjançant una ordre de la persona titular del departament competent, d\'acord amb la justificació de la capacitat econòmica o tècnica, dedicació professional o altres motius acreditats que garanteixin l\'accés i la disponibilitat dels mitjans electrònics d\'aquest col·lectiu (disposició final 4ª del Decret). 3. Determinats col·lectius de persones físiques i per a determinats procediments o serveis digitals, quan així s'estableixi per causes objectives justificades mitjançant una ordre del conseller o consellera competent en el tràmit, sempre que per raó de la seva capacitat econòmica o tècnica, dedicació professional o altres motius acreditats tinguin garantits l\'accés i la disponibilitat dels mitjans electrònics necessaris. Per a la resta de persones físiques, la relació electrònica amb l\'Administració és una opció de lliure disposició. EL RAFME assenyala que les persones físiques no obligades a la relació electrònica amb l\'Administració poden exercitar el seu dret a relacionar-se electrònicament amb l\'Administració Pública a l\'inici del procediment. A aquest efecte, ho han de comunicar a l\'òrgan competent per a la tramitació del procediment per tal que aquest pugui tenir constància d\'aquesta decisió. La voluntat de relacionar-se electrònicament o, en el seu cas, de deixar de fer-ho quan ja s\'havia optat anteriorment per això, podrà realitzar-se també en una fase posterior del procediment, si bé haurà de comunicar-se a aquest òrgan de manera que quedi constància d\'aquesta. En tots dos casos, els efectes de la comunicació es produiran a partir del cinquè dia hàbil següent a aquell en què l\'òrgan competent per a tramitar el procediment hagi tingut constància d\'aquesta. c) Paper del mòbil i del correu electrònic S'exclouen expressament com a mitjans de notificació. Però la persona interessada pot identificar un dispositiu electrònic i/o una adreça de correu electrònic com a eina complementària per rebre avisos (per correu electrònic o SMS) de les notificacions. Llavors l'Administració està obligada a enviar-hi l'avís, tot i que l'incompliment d'aquesta obligació no comportarà la invalidesa de la notificació (veg. els apartats 1 i 6 de l'article 41 de la LPACAP). d) Casos en què es pot optar per la notificació per mitjans no electrònics D\'una banda, quan: 1. La notificació s'efectuï en ocasió de la compareixença espontània de la persona interessada (o de qui la representi) a les oficines d'assistència en matèria de registre; i llavors, allí 2. Ella mateixa sol·liciti la comunicació o notificació personal. Quan, per assegurar l'eficàcia de l'actuació administrativa, la notificació s\'hagi de practicar per lliurament directe d'un empleat públic de l'Administració notificadora. e) Casos en què no es permet la notificació electrònica Quan l'acte que s'ha de notificar vagi acompanyat d'elements que no siguin susceptibles de conversió en format electrònic. Les notificacions que continguin mitjans de pagament a favor de les persones obligades (p. ex., xecs). f) Procediments iniciats a sol·licitud de la persona interessada El mitjà de notificació depèn de si la persona interessada pertany o no als col·lectius obligats a relacionar-se per mitjans electrònics amb l'Administració: En cas afirmatiu, la notificació és electrònica. En cas contrari, la notificació s'ha de practicar pel mitjà que la persona interessada hagi assenyalat a la seva sol·licitud (recordem que un dels continguts obligatoris que ha de figurar a les sol·licituds d'iniciació que presentin les persones interessades és la identificació del mitjà electrònic o, si no n'hi ha, lloc físic en què vol que es practiqui la notificació --art. 66.1.b de la LPACAP--). g) Notificació per diverses vies En el cas que la persona interessada hagi estat notificada per diversos mitjans, es pren com a data de notificació la que s'hagi produït en primer lloc. h) Dades sobre el domicili de les persones interessades Només a l\'efecte d\'iniciar d\'ofici un procediment, les administracions públiques estan habilitades legalment per sol·licitar les dades sobre el domicili de la persona interessada recollides al padró municipal. Ho han de fer mitjançant una consulta a les bases de dades de l'Institut Nacional d'Estadística. i) Rebuig de la notificació Quan la persona interessada o el seu representant rebutgi la notificació d'una actuació administrativa: S'ha de fer constar a l'expedient, amb especificació de les circumstàncies de l'intent de notificació i el mitjà, i S'ha de tenir per efectuat el tràmit i seguir el procediment. Només pot rebutjar-la vàlidament la persona interessada o qui la representi; no pas qualsevol altra persona que, tot i trobar-se al domicili d\'aquella, no té l\'obligació de rebre la notificació. Pel que fa al rebuig de la notificació electrònica, veg. més avall l\'apartat 2.5.6.d. El rebuig no és pas un supòsit de notificació infructuosa, sinó de notificació realitzada, tot i que amb resultat de rebuig per la persona interessada. j) Successió en la condició de persona interessada El RAFME estableix previsions per als supòsits de successió de persones físiques o jurídiques inter vivos o mortis causa, és a dir, per quan la persona que tenia la condició d\'interessada és substituïda per una altra o per altres. En aquests casos, la persona o entitat que succeeixi a la persona interessada en un procediment del qual conegui la seva existència ha de comunicar la successió a l\'Administració Pública a la qual correspongui la tramitació d\'aquell, en el termini de 15 dies hàbils, des de l\'endemà al de l\'efectivitat de la successió o des de la inscripció de la defunció en el Registre Civil, en el cas de defunció de persona física. L\'òrgan responsable de la tramitació ha de procedir, si escau, en procediments no finalitzats, a autoritzar la persona o entitat successora l\'accés a les notificacions electròniques ja practicades des de la data del fet causant de la successió i a practicar a aquesta persona o entitat successora les notificacions electròniques que es produeixin en endavant. En el cas en el qual la persona física successora no estigués obligada a relacionar-se electrònicament amb l\'Administració i no opti per aquesta via de relació, les notificacions que es produeixin en endavant s\'han de practicar-se en paper, sense perjudici de la garantia d\'accés a l\'expedient complet. Si la persona o entitat successora efectua la comunicació després d\'aquest termini, els defectes en la pràctica de notificacions que es derivin d\'aquest incompliment que haguessin esdevingut amb anterioritat a aquesta comunicació, li seran imputables a la persona interessada, i es donarà per complerta per l\'Administració, amb caràcter general, l\'obligació de posada a la disposició de la notificació electrònica en la seu electrònica a la persona jurídica o persona física la successió de la qual la persona interessada no ha manifestat. ↑ 2.5. La notificació dels actes administratius \| ↑ Índex de la unitat 2.5.5. Regles específiques per a les notificacions en paper Fins fa pocs anys, el paper constituïa gairebé l\'únic mitjà perquè l\'Administració dugués a terme la notificació dels actes que dictava. La LPACAP dedica el seu article 42 a la pràctica d\'aquestes notificacions, mirant tothora de potenciar la notificació per via electrònica. a) Dret a notificació paral·lela a través de la seu electrònica Totes les notificacions que es practiquin en paper s'han de posar a disposició de la persona interessada a la seu electrònica de l'Administració o organisme actuant perquè pugui accedir al seu contingut de manera voluntària. Si la persona interessada ha comunicat un dispositiu electrònic i/o una adreça de correu electrònic, se li ha d\'enviar un avís per assabentar-la d\'aquesta posada a disposició. b) Possibilitat de canviar de mitjà en tot moment Quan la persona interessada accedeixi al contingut de la notificació per via electrònica, se li ha d'oferir la possibilitat que la resta de notificacions es puguin efectuar a través de mitjans electrònics. Les persones interessades que no estiguin obligades a rebre notificacions electròniques (art. 14 de la LPACAP) poden decidir i comunicar en qualsevol moment a l\'Administració que els practiquin les notificacions successives, o deixin de practicar-les, per mitjans electrònics. c) La notificació al domicili de la persona interessada En cas que la persona interessada no sigui present en el moment de lliurar-li la notificació, se'n pot fer càrrec qualsevol persona major de catorze anys que es trobi al domicili i faci constar la seva identitat. Normalment, la identificació de qui rep la notificació es du a terme comprovant el seu número de document nacional d\'identitat (DNI), com a document públic autoritzat per un funcionari públic competent, que gaudeix de la força probatòria necessària (art. 1216 del Codi civil). Però la doctrina considera admissibles altres formes d\'identificació com ara el passaport, el carnet de conduir o la targeta d\'afiliació a la Seguretat Social. L\'acceptació de la notificació per qui la rep ha d\'anar acompanyada de la seva signatura, la qual deixa constància tant del lliurament com de la identitat del receptor. Quan aquest no és la persona interessada, cal que es faci constar també la condició de qui signa (p. ex., la seva relació de parentiu amb la persona interessada). Per signar i rebre una notificació no cal cap apoderament, representació o autorització expressa, l\'únic rellevant és la constància que ha rebut la notificació una persona del cercle pròxim de la persona destinatària. Si la persona interessada no sap o no pot signar l\'acusament de recepció o el document de constància, això no s\'ha d\'identificar amb un rebuig. Estem davant d\'una notificació acceptada, en què s\'ha de justificar la manca de signatura amb una declaració signada de l\'agent notificador (si la notificació s\'efectua per correu cal, a més, un testimoni). La jurisprudència considera que quan la notificació es fa per correu certificat, la signatura ha de constar a l\'acusament de recepció o a la llibreta de lliurament, i, si es notifica amb avís o acusament de recepció, en totes dues. En relació amb la notificació administrativa a través del servei de correus, amb acusament de recepció --el mitjà de notificació que fins ara s'havia utilitzat de manera més habitual--, s'han de tenir en compte el que estableixen dels articles 39-44 del Reial decret 1829/1999, de 3 de desembre, pel qual s'aprova el Reglament que regula la prestació dels serveis postals. Exemples de notificacions incorrectes Hi manquen la identificació de la persona que va rebre-la i el seu parentiu amb la destinatària. La notificació rebuda per un veí, sense que hi consti la identitat ni la signatura. Quan només s\'hi fa constar un nom propi i un grau de parentiu, sense signatura ni número de DNI. Si ningú es fa càrrec de la notificació, cal seguir acuradament aquests passos: 1. S'ha de fer constar aquesta circumstància en l'expedient, juntament amb el dia i l'hora en què es va intentar la notificació. 2. Dins dels tres dies següents, s'ha de repetir l'intent per una sola vegada i en una hora diferent, d\'aquesta manera: Si el primer intent de notificació s'ha efectuat abans de les 15 hores, el segon intent s'ha de fer després de les 15 hores. Si el primer intent s\'ha fet després de les 15 hores, llavors el segon intent s\'ha de fer abans de les 15 hores. Sempre cal deixar almenys un marge de diferència de 3 hores entre tots dos intents de notificació. 3. Si el segon intent tampoc no reïx, s'ha de procedir tal com estableix l'article 44 de la LPACAP per a les notificacions infructuoses. ↑ 2.5. La notificació dels actes administratius \| ↑ Índex de la unitat 2.5.6. Regles específiques per a les notificacions i comunicacions a través de mitjans electrònics L\'article 43 de la LPACAP i l\'art. 57 de la LRJPACat s\'ocupen de la pràctica de les notificacions per mitjans electrònics. Pel que fa a l'Administració de la Generalitat, cal tenir-hi presents també els articles 74 i següents del Decret 76/2020, de 4 d'agost, d'Administració digital. a) Formes Cada administració o organisme pot optar entre diverses formes de notificació electrònica: mitjançant la compareixença a la seu electrònica de l'Administració o organisme actuant, a través de l'adreça electrònica habilitada única, o mitjançant tots dos sistemes. L'article 74.1 del Decret 76/2020, de 4 d'agost, estableix que el sistema de notificacions electròniques de l'Administració de la Generalitat de Catalunya és la compareixença de la persona a la Seu electrònica o altres seus electròniques creades a l\'efecte. b) La notificació per compareixença a la seu electrònica Aquesta compareixença consisteix en l'accés de la persona interessada, o del seu representant degudament identificat, al seu espai personal en la seu electrònica per consultar els seus tràmits o accedir a les seves notificacions. La notificació electrònica per compareixença en la seu electrònica no exclou la pràctica per mitjans no electrònics en els supòsits establerts per llei. Les persones que hagin triat el canal electrònic per comunicar-se amb l\'Administració de la Generalitat i els subjectes obligats legalment a ser notificats electrònicament han d\'accedir al seu espai privat per a la pràctica de la notificació. Això implica la compareixença a la seu electrònica a efectes d\'accés al contingut de la notificació o de rebuig d'aquesta. c) Requisits tècnics Els sistemes que les administracions públiques han d'emprar per a la pràctica de notificacions electròniques han de garantir el compliment dels requisits tècnics següents (art. 57 de la LRJPACat): Habilitar mecanismes per permetre que la persona interessada conegui d'una manera efectiva que ha rebut notificacions a la seva bústia. Garantir la identificació de la persona interessada que rep la notificació. D'acord amb l'article 76 del Decret 76/2020, de 4 d'agost, l\'Administració de la Generalitat du a terme un tractament de dades corporatiu en què consten les dades de contacte de les persones interessades per enviar-los avisos de posada a disposició de les notificacions, per tal que s\'identifiquin per mitjà del sistema de clau concertada, per trametre\'ls comunicacions en el procediment administratiu i per gestionar altres avisos. Aquesta base de dades en conté pel cap baix les següents: nom i cognoms, o denominació social; adreça postal; document nacional d\'identitat o document equivalent, o número d\'identificació fiscal; número de telèfon mòbil; i correu electrònic. Acreditar l'acusament de recepció de la notificació per part de la persona interessada, i també l'acceptació o el rebuig. Disposar de mecanismes de xifratge de la via telemàtica mitjançant la qual es produeix la notificació, per protegir la necessària confidencialitat de les dades. Garantir l'acceptació o el rebuig de la notificació, mitjançant els mecanismes de signatura electrònica. La identificació i autenticació per accedir a les notificacions electròniques s\'ha de dur a terme mitjançant els sistemes habilitats per l\'Administració de la Generalitat que consten en el Catàleg de serveis d\'identificació i signatura electrònica (article 77 del Decret 76/2020, de 4 d'agost). Per la seva part, el RAFME estableix uns requisits tècnics addicionals per a la pràctica de notificacions a través de mitjans electrònics: Ha de quedar constància de la data i hora de l\'accés al contingut d\'aquesta, o del rebuig de la notificació. La notificació per compareixença en la seu electrònica o seu electrònica associada comporta la posada a la disposició de la persona interessada d\'un acusament de recepció que permeti justificar bé l\'accés al contingut de la notificació, bé el rebuig de la persona interessada a rebre-la. L\'acusament de recepció ha de contenir, com a mínim, la identificació de l\'acte notificat i de la persona destinatària, la data i hora en la qual es va produir la posada a disposició i la data i hora de l\'accés al seu contingut o del rebuig. d) Moment Les notificacions per mitjans electrònics s'entenen practicades en el moment en què es produeixi l'accés al seu contingut. Per tant, no es requereix cap manifestació explícita per part del ciutadà de l\'acceptació de la notificació electrònica. S'entén complerta l'obligació a què es refereix l'article 40.4 de la LPACAP amb la posada a disposició de la notificació a la seu electrònica de l'administració o organisme actuant o a l'adreça electrònica habilitada única. Amb independència que una persona interessada no estigui obligada a relacionar-se electrònicament amb les Administracions Públiques o que no hagi comunicat que se li practiquin notificacions per mitjans electrònics, la seva compareixença voluntària o la del seu representant en la seu electrònica i el posterior accés al contingut de la notificació o el rebuig exprés d\'aquesta tindrà plens efectes jurídics. e) Rebuig Quan la notificació per mitjans electrònics sigui de caràcter obligatori, o ha estat escollida expressament per la persona interessada, es considera rebutjada quan han transcorregut 10 dies naturals des de la posada a disposició de la notificació sense que se n'accedeixi al contingut. Igual que pel que fa a l\'acceptació, no es requereix cap manifestació explícita del rebuig per part de la persona interessada. f) El punt d'accés general electrònic de l'Administració La LPACAP estableix un element comú de suport electrònic per relacionar-se amb les administracions públiques, per esguard de les persones interessades i de la seva seguretat jurídica en el si d'un procediment. Es tracta d\'un punt d'accés general electrònic de l'Administració, que funciona com un portal d'entrada i permet a les persones interessades accedir a les seves notificacions electròniques en els procediments a què es vulguin subscriure. El RAFME estableix que el punt d\'accés general electrònic de cada Administració pública ha de disposar d\'una seu electrònica, a través de la qual s\'ha de poder accedir a totes les seus electròniques i seus associades de l\'Administració Pública corresponent. A més, a més, aquesta seu pot incloure una àrea personalitzada a través de la qual cada persona interessada, mitjançant procediments segurs que garanteixin la integritat i confidencialitat de les seves dades personals, ha de poder accedir a la seva informació, al seguiment dels tràmits administratius que l\'afectin i a les notificacions i comunicacions en l\'àmbit de l\'Administració Pública competent. D'una altra banda, l'article 36.5 del Decret 76/2020, de 4 d'agost, estableix que la Seu electrònica de l\'Administració de la Generalitat de Catalunya també és el Punt d\'accés general electrònic, d\'acord amb la normativa del procediment administratiu comú. g) Les comunicacions per mitjans electrònics La comunicació electrònica consisteix en la tramesa formal i personal, per mitjans electrònics, d\'actes o documents administratius que tenen com a objectiu informar a les persones interessades d\'actuacions que no afecten els seus drets i interessos. Exemples de comunicació en contrast amb la notificació L'instructor d'un procediment sancionador en matèria de caça en notifica l\'acord d'incoació a les persones interessades perquè hi formulin al·legacions. Un cop rebudes aquestes, l'instructor adreça una comunicació als agents rurals sol·licitant-los un informe al respecte; i tot seguit comunica a les persones interessades la suspensió del termini legal per dictar i notificar la resolució fins que no s'hagi emès l'informe esmentat o hagi transcorregut el termini per fer-ho. A diferència del cas de les notificacions, aquí no és preceptiva l\'evidència d\'accés o rebuig de la persona interessada a la comunicació, però l\'Administració de la Generalitat habilita eines per practicar-la que permeten la certificació de l\'actuació realitzada (article 75 del Decret 76/2020, de 4 d'agost, d'Administració digital). En relació amb altres sistemes de comunicació digital, l'article 78 del Decret esmentat preveu que: Les comunicacions entre òrgans i ens de l'Administració de la Generalitat que requereixin que en quedi constància fefaent es fan mitjançant les plataformes de valisa electrònica habilitades a l\'efecte. Per a les comunicacions per a les quals no calgui el registre electrònic d\'entrada i sortida, s'utilitza el correu electrònic i les bústies corporatives. Aquestes comunicacions i tramitacions efectuades en l\'àmbit de l\'Administració de la Generalitat mitjançant les plataformes habilitades tenen efectes de notificació. El còmput de terminis corresponent s\'inicia amb la posada a disposició de la notificació a la persona destinatària. ↑ 2.5. La notificació dels actes administratius \| ↑ Índex de la unitat 2.5.7. La notificació infructuosa Segons l\'article 44 de la LPACAP, s\'ha de fer la notificació per mitjà d'un anunci publicat al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) quan: Les persones interessades siguin desconegudes. S'ignori el lloc de la notificació. O bé, un cop la notificació s'ha intentat, no s'ha pogut practicar. Prèviament i amb caràcter facultatiu, les administracions poden publicar un anunci al DOGC, al butlletí oficial de la província, al tauler d\'anuncis de l\'ajuntament de l\'últim domicili de la persona interessada o del consolat o a la secció consolar de l\'ambaixada corresponent. També de manera facultativa, les administracions poden establir altres formes de notificació complementàries a través de la resta de mitjans de difusió, que no exclouen l'obligació de publicar el corresponent anunci al BOE. ↑ 2.5. La notificació dels actes administratius \| ↑ Índex de la unitat 2.6. La publicació Publicar significa "fer públic, portar a coneixement de tothom". Com la notificació, la publicació és un acte de comunicació (també ho són les citacions, els emplaçaments, els requeriments, etc.) de caràcter accessori o instrumental respecte d'un altre acte administratiu, amb la finalitat que aquell desplegui els seus efectes. Igual que la notificació, la publicació constitueix una condició jurídica perquè l'acte administratiu esdevingui eficaç. 2.6.1. Actes objecte de publicació 2.6.2. Contingut 2.6.3. Lloc 2.6.1. Actes objecte de publicació Els actes administratius s'han de publicar (art. 58 de la LRJPACat i art. 45 de la LPACAP): a) Quan així ho estableixin les normes reguladores de cada procediment. b) Quan l'òrgan competent apreciï raons d'interès públic que ho aconsellin. c) Quan les persones destinatàries de l'acte són una pluralitat indeterminada. En aquest cas la publicació de l'acte a la seu electrònica i en el diari o butlletí oficial corresponent substitueix la notificació, si conté els elements d'aquesta. Tanmateix, si hi ha un moment en què aquesta indeterminació desapareix perquè s\'han conegut les persones afectades (p. ex., perquè han comparegut a l'expedient), s\'ha de fer la notificació personal. d) Quan es tracta d'actes integrants d'un procediment selectiu o de concurrència competitiva de qualsevol tipus, cas en què també substitueix la notificació si conté els elements d'aquesta. La convocatòria del procediment ha d'indicar el mitjà on s'efectuaran les publicacions successives, les quals s'han de fer almenys a la seu electrònica corresponent i amb els mateixos efectes, i no tenen validesa les publicacions que s'efectuïn en llocs diferents. e) Quan l'Administració consideri que la notificació efectuada a una sola persona interessada és insuficient per garantir la notificació a tots. Llavors la publicació, més que substituir la notificació individual, la complementa, de manera que aquesta s\'ha de fer en tot cas. ↑ 2.6. La publicació \| ↑ Índex de la unitat 2.6.2. Contingut a) Regla general La publicació d'un acte administratiu ha de contenir els mateixos elements que s'exigeixen respecte de les notificacions: 1. Text íntegre de la resolució; 2. Indicació de si és o no definitiva en via administrativa, i 3. Expressió dels recursos que siguin procedents, de l'òrgan davant del qual es poden presentar i del termini per interposar-los (art. 45.2 de la LPACAP). A la publicació incompleta, s'hi aplica també el que estableix l'article 40.3 de la LPACAP per a les notificacions. b) Regles específiques En els supòsits de publicacions d'actes que continguin elements comuns: 1. Es poden publicar de manera conjunta els aspectes coincidents, i 2. Només cal especificar els aspectes individuals de cada acte. Si l'òrgan competent aprecia que la notificació per mitjà d'anuncis o la publicació d'un acte lesiona drets o interessos legítims (ho haurà de fer a partir de la interpretació d'aquest concepte jurídic indeterminat): S'ha de limitar a publicar al diari o butlletí oficial que correspongui una mera indicació del contingut de l'acte i del lloc on les persones interessades poden comparèixer, en el termini que s'estableixi, per conèixer el contingut íntegre de l'acte i deixar constància d'aquest coneixement (art. 58.5 de la LRJPACat i art. 46 de la LPACAP). ↑ 2.6. La publicació \| ↑ Índex de la unitat 2.6.3. Lloc La publicació dels actes s'ha de fer al diari oficial que correspongui, segons quina sigui l'Administració que el dicti (i no sempre al BOE, a diferència dels supòsits de notificació infructuosa a què es refereix l'article 44 de la LPACAP). Sens perjudici de la publicació al diari o butlletí oficial corresponent, s'han de publicar per mitjans electrònics les convocatòries públiques i les resolucions sobre procediments que promouen la concurrència pública o tenen una pluralitat de persones interessades, per garantir-ne el coneixement general (art. 58.2 de la LRJPACat). Es pot substituir o complementar la publicació dels actes i les comunicacions que, per disposició legal o reglamentària, s'hagin de practicar en un tauler d'anuncis o per mitjà d'edictes, per la publicació a la seu electrònica corresponent (art. 58.3 de la LRJPACat). Quan les persones interessades en un procediment són desconegudes, s'ignora el mitjà o el lloc de la notificació i aquesta no s'ha pogut practicar, malgrat haverse intentat, qualssevol formes de notificació complementàries a través d'altres mitjans de difusió no exclouen l'obligació de publicar l'anunci corresponent al BOE. ↑ 2.6. La publicació \| ↑ Índex de la unitat 2.7. La presumpció de validesa dels actes administratius 2.7.1. Concepte 2.7.2. Fonament 2.7.3. Característiques 2.7.1. Concepte En virtut de la presumpció de validesa de l'acte administratiu (art. 39.1 de la LPACAP), es presumeix que aquest és conforme a l'ordenament jurídic, llevat que es provi el contrari. Si la persona interessada vol obtenir la declaració de nul·litat o l'anul·lació i aturar així l'eficàcia de l\'acte, l\'ha d'impugnar per via administrativa o contenciosa administrativa, segons escaigui; i si qui vol fer-ho és la mateixa administració autora de l\'acte, ha d\'endegar la revisió d\'ofici. ↑ 2.7. La presumpció de validesa dels actes administratius \| ↑ Índex de la unitat 2.7.2. Fonament Gràcies a aquesta presumpció es configura, a l'entorn de l'acte administratiu, una posició exorbitant i privilegiada de l'Administració. Amb un fonament doble: Formal: la presumpció de legalitat de l'acte, i també Material: la necessitat que l'actuació administrativa es produeixi amb regularitat i continuïtat, justificació que va lligada a la satisfacció de l'interès públic. ↑ 2.7. La presumpció de validesa dels actes administratius \| ↑ Índex de la unitat 2.7.3. Característiques Sobre la presumpció de validesa dels actes administratius, podem fer-hi algunes precisions: Decau en els supòsits de via de fet (manca absoluta de respecte al procediment establert, o acte dictat per un òrgan manifestament incompetent). Per això l\'article 105 de la LPACAP obre la porta perquè, en aquests supòsits, la persona injustament destorbada en la seva possessió pugui reaccionar mitjançant una acció possessòria davant del tribunal competent. Serveix perquè l'Administració pugui fer ús dels seus poders d'execució forçosa sense haver de provar la conformitat a dret dels actes que pretén executar. Des d'algun punt de vista això es pot veure com un desplaçament de la càrrega de la prova sobre qui sosté la il·legalitat de l'acte. Des d'una altra òptica, però, la jurisprudència recent sosté que el principi de presumpció de validesa dels actes administratius en cap cas no suposa una presumpció irrebatible de la seva correcció legal; ni tampoc permet un desplaçament de la càrrega de la prova que correspon a l'Administració, les resolucions de la qual s\'han de fonamentar acreditant plenament els fets que invoquen en cada cas. ↑ 2.7. La presumpció de validesa dels actes administratius \| ↑ Índex de la unitat Resum de la unitat 2 L\'acte administratiu Quan no estableix normes, l'Administració pública actua principalment dictant actes administratius. L\'acte administratiu és una declaració de voluntat, de judici, de coneixement o de desig que fa l\'Administració exercint una potestat que li atorga l'ordenament jurídic. Perquè sigui vàlid, l'acte administratiu ha de reunir uns requisits. Així, l'ha de dictar la persona titular de l\'òrgan administratiu competent, vigilant de no incórrer en cap causa legal d'abstenció o recusació. L'acte ha de tenir un contingut possible, lícit i determinat (o, si més no, determinable), sense desviar-se de la finalitat que li assigna l'ordenament jurídic. A diferència dels contractes privats, la forma de l'acte administratiu no és lliure sinó que obeeix a unes regles fixades. Seguint el procediment administratiu establert, l'acte s\'ha de produir generalment per escrit a través de mitjans electrònics. En els casos que la Llei assenyala caldrà, a més, que s'hi expressin els motius en què l'Administració basa la decisió que pren. Segons el punt de vista, podem classificar els actes administratius de diverses maneres: actes expressos i presumptes; definitius i de tràmit; favorables, desfavorables i de doble efecte; singulars i generals; reglats i discrecionals; etc. Eficàcia de l\'acte administratiu Tot acte administratiu es presumeix vàlid i, per tant, qui sostingui que vulnera l'ordenament jurídic ho haurà de provar. Els actes administratius produeixen efectes des del moment en què es dicten. Però aquesta eficàcia de vegades es pot demorar. Per exemple, quan està supeditada a la notificació o publicació de l'acte, o bé a la seva aprovació superior; quan el mateix acte ho estableix així; quan es tracta d'una sanció que l'Administració encara pot revisar si s'hi presenta un recurs. La notificació Per mitjà de la notificació, l'òrgan que ha dictat un acte administratiu assabenta les persones interessades no sols del seu contingut, sinó també de com poden demanar-ne la revisió si no hi estan d'acord. La notificació mal feta no produeix efectes, llevat del cas que contingui tot el text de l'acte i quedi clar que la persona interessada n'ha tingut coneixement. Fins fa pocs anys, l'Administració només feia servir el paper per notificar. Actualment la notificació s'ha de fer preferentment per mitjans electrònics; i fins i tot hi ha col·lectius --persones jurídiques, professionals col·legiats, empleats públics, etc.-- que estan obligats a rebre així les notificacions. La Llei regula també d'altres qüestions, com ara en quins casos no és permesa la notificació electrònica; en quins altres es pot optar per la notificació per altres mitjans; el punt d'accés general electrònic de l'Administració, que funciona com un portal on accedir a les teves notificacions en els procediments a què t'has subscrit. Com es practica la notificació electrònica? De diverses maneres: bé accedint la persona interessada (o el seu representant) a la seu electrònica de l'administració actuant, bé a través de l'adreça electrònica habilitada única, bé mitjançant totes dues vies. Cada organisme pot triar la que consideri més adient, però sempre fent servir un sistema que garanteixi el compliment dels requisits tècnics que marca la Llei. Compte, doncs: el correu electrònic i els missatges de mòbil serveixen, si de cas, per rebre l'avís que existeix una notificació, no pas per notificar. La notificació electrònica s\'entén practicada tan bon punt la persona interessada ha accedit al seu contingut, sense necessitat que faci res per dir que l\'accepta. I si transcorren deu dies naturals des que es va posar a disposició seva la notificació i podent-ho fer no hi ha accedit, llavors es considera rebutjada i, per tant, realitzada. Diferent és el cas de la notificació infructuosa, que s'esdevé quan la persona interessada és desconeguda, s'ignora el lloc de la notificació o bé, intentada la notificació, no s'ha pogut practicar. En tots aquests supòsits cal publicar l\'anunci corresponent al Butlletí Oficial de l'Estat. De notificacions en paper pot rebre'n qualsevol persona major de catorze anys que es trobi al domicili de la persona interessada i s'identifiqui. Destaquem dos drets que té l'interessat: a ser notificat paral·lelament a través de la seu electrònica de l'administració (i llavors es pren com a data de notificació la que s'hagi produït en primer lloc) i a decidir en qualsevol moment que en endavant les notificacions se li facin per mitjans electrònics. La publicació La publicació s'assembla a la notificació en contingut, efectes i conseqüències de fer-la malament. Tanmateix, no cal publicar tots els actes administratius. Només els que van adreçats a destinataris indeterminats, quan ho estableixen les normes que regulen el procediment, quan existeixen raons d'interès públic que ho aconsellen, etc. Els actes es fan públics mitjançant un anunci al diari oficial corresponent, segons quina sigui l'administració que els ha dictat. Si es tracta de convocatòries públiques i de resolucions sobre procediments de concurrència pública o amb diverses persones interessades, s'han de publicar també per mitjans electrònics. 4. Aspectes generals de l\'activitat administrativa 4.1. L\'obligació de resoldre 4.2. El silenci administratiu 4.3. El temps en l\'actuació administrativa 4.4. Els documents administratius 4.5. Els arxius 4.6. Els registres Resum de la unitat 4 Esquemes de la unitat 4 4.1. L\'obligació de resoldre 4.1.1. Resoldre i notificar 4.1.2. El termini per resoldre i notificar 4.1.3. La suspensió del termini màxim per resoldre 4.1.4. L\'ampliació del termini màxim per resoldre i notificar 4.1.1. Resoldre i notificar La manifestació més representativa del principi d\'eficàcia al qual han de moderar la seva actuació les administracions públiques de Catalunya, recollit a l\'article 31.1 de la Llei 26/2010, de 3 d\'agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya (LRJPACat), és l\'obligació de resoldre. En virtut d\'aquesta obligació, l\'Administració està obligada a dictar resolució expressa i a notificar-la en tots els procediments, qualsevol que sigui la seva forma d\'iniciació. Formulada des de la vessant de la ciutadania, l\'obligació de resoldre forma part del dret a una bona administració, que recull la LRJPACat, i que inclou el dret a obtenir una resolució expressa i que sigui notificada dins del temps establert legalment. L\'incompliment de l\'obligació de resoldre comporta l\'aplicació de les previsions sobre silenci administratiu i la possible exigència de responsabilitat. No obstant això, l\'obligació de resoldre no és aplicable en els supòsits de terminació del procediment per pacte o conveni i en els procediments relatius a l'exercici de drets sotmesos únicament al deure de declaració responsable o de comunicació a l\'Administració. En els supòsits de prescripció, renúncia del dret, caducitat del procediment o desistiment de la sol·licitud, i de desaparició sobrevinguda de l'objecte del procediment, la resolució ha de contenir la declaració d\'alguna de les circumstàncies esmentades amb indicació dels fets produïts i les normes aplicables. S\'ha de parar esment en el fet que l\'obligació de resoldre inclou també el deure de notificar la resolució. Per tant, no n\'hi ha prou de resoldre dins de termini. A més, s\'ha de notificar la resolució dins del mateix termini, que és comú per a la realització de les dues actuacions administratives. Aquest deure es manté fins i tot en el supòsit que el gran nombre d\'expedients en tràmit permeti suposar que es produirà un incompliment del termini màxim per resoldre, perquè en aquesta circumstància l\'òrgan competent per resoldre pot habilitar els mitjans personals i materials necessaris per resoldre en termini. La responsabilitat del compliment de l'obligació legal de dictar resolució expressa en termini recau sobre el personal que tingui a càrrec seu el despatx dels afers, i en els titulars dels òrgans administratius competents per instruir i resoldre, en l'àmbit de les seves competències. L'incompliment d'aquesta obligació dona lloc a l'exigència de responsabilitat disciplinària, sens perjudici de la que correspongui d'acord amb la normativa aplicable. ↑ 4.1. L\'obligació de resoldre \| ↑ Índex de la unitat 4.1.2. El termini per resoldre i notificar La informació sobre els terminis màxims per resoldre i notificar i sobre els efectes que produeix el silenci ha de figurar en el portal web de les administracions públiques degudament actualitzada. Així mateix, aquesta informació s\'ha de posar a disposició de les persones interessades, quan l\'expedient s\'iniciï d\'ofici, en la notificació o publicació de l'acord d'iniciació, i quan s\'hagi iniciat a instància de part, en la comunicació que s'ha de dirigir a la persona interessada dins dels deu dies següents a la recepció de la sol·licitud iniciadora del procediment, o s\'ha d\'indicar en aquest cas, a més a més, la data en què la sol·licitud ha estat rebuda per l'òrgan competent. El termini màxim en el qual s'ha de notificar la resolució expressa és el que fixi la norma reguladora del procediment corresponent. Aquest termini no pot excedir els sis mesos, llevat que una norma amb rang de llei n'estableixi un de superior o així ho disposi el dret de la Unió Europea. En absència de disposicions expresses sobre el termini màxim per notificar la resolució en la norma reguladora del procediment corresponent, el termini aplicable és de tres mesos. El termini màxim per notificar la resolució es compta: a) En els procediments iniciats d'ofici, des de la data de l'acord d'iniciació. b) En els procediments iniciats a sol·licitud de la persona interessada, des de la data en què la sol·licitud hagi tingut entrada al registre electrònic de l'Administració o organisme competent per tramitar-ho. ↑ 4.1. L\'obligació de resoldre \| ↑ Índex de la unitat 4.1.3. La suspensió del termini màxim per resoldre Durant la tramitació del procediment administratiu es poden produir un seguit de fets sobrevinguts que impliquen la realització de tràmits addicionals d\'una durada en molts casos incerta i sobre la qual l\'Administració instructora no sol tenir el control. Exemples: quan s\'està en espera de rebre un informe preceptiu que no ha estat emès en termini. quan la prova plantejada per les persones interessades té una dificultat especial i s'estén en el temps més del previst. No sembla raonable que aquesta durada extra del procediment penalitzi l\'Administració que és la responsable de resoldre en termini. O que, quan es duen a terme negociacions amb vista a finalitzar el procediment mitjançant un acord convencional, el temps corri en contra de l\'Administració davant l\'eventualitat d\'un incompliment del termini màxim per resoldre. Per evitar aquest desequilibri, la Llei 39/2015, d'1 d'octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques (LPACAP) estableix la suspensió del termini màxim per resoldre i notificar la resolució com una paralització temporal del transcurs del termini mentre es dona la circumstància que la provoca o, en el seu cas, durant el termini màxim que estableix la Llei, en uns casos amb caràcter facultatiu i en d\'altres amb caràcter forçós. La suspensió facultativa del termini màxim per resoldre un procediment i notificar la resolució pot ser acordada per l\'Administració instructora en els casos següents: a) Quan es requereixi la persona interessada per a l'esmena de deficiències o l'aportació de documents i altres elements de judici necessaris, pel temps que transcorri entre la notificació del requeriment i el seu compliment efectiu per part del destinatari, o, si no n'hi ha, pel del termini concedit. b) Quan s'hagi d'obtenir un pronunciament previ i preceptiu d'un òrgan de la Unió Europea, pel temps que transcorri entre la petició, que s'ha de comunicar a les persones interessades, i la notificació del pronunciament a l'Administració instructora, que també se'ls ha de comunicar. c) Quan hi hagi un procediment no finalitzat en l'àmbit de la Unió Europea que condicioni directament el contingut de la resolució de què es tracti, des que es tingui constància de la seva existència, fet que s'ha de comunicar a les persones interessades, fins que es resolgui, fet que també s'ha de notificar. d) Quan se sol·licitin informes preceptius a un òrgan de la mateixa Administració o d'una de diferent, pel temps que transcorri entre la petició, que s'ha de comunicar a les persones interessades, i la recepció de l'informe, que també se'ls ha de comunicar, sense que el termini de suspensió pugui excedir els tres mesos. e) Quan s'hagin d'efectuar proves tècniques o anàlisis contradictòries o diriments proposades a les persones interessades, durant el temps necessari per incorporar els resultats a l'expedient. f) Quan s'iniciïn negociacions amb vista a la conclusió d'un pacte o conveni finalitzadors del procediment, des de la declaració formal sobre això i fins a la conclusió sense efecte, si s'escau, de les negociacions referides. g) Quan per resoldre el procediment sigui indispensable obtenir un pronunciament previ per part d'un òrgan jurisdiccional, des del moment en què se sol·licita, fet que s'ha de comunicar a les persones interessades, fins que l'Administració en tingui constància, fet que també se'ls ha de comunicar. La suspensió forçosa del transcurs del termini màxim legal per resoldre un procediment i notificar la resolució es produeix en els casos següents: a) Quan una administració pública formuli requeriment previ a la via contenciosa administrativa contra un acte d\'una altra administració que constitueixi la base per la qual la primera hagi de dictar en l'àmbit de les seves competències, des que es fa el requeriment fins que s'atengui o, si s'escau, es resolgui el recurs interposat davant la jurisdicció contenciosa administrativa. b) Quan l'òrgan competent per resoldre decideixi portar a terme alguna actuació complementària, des del moment en què es notifiqui a les persones interessades l'acord motivat de l'inici de les actuacions fins que se'n produeixi la terminació. c) Quan les persones interessades promoguin la recusació en qualsevol moment de la tramitació d'un procediment, des que aquesta es plantegi fins que sigui resolta pel superior jeràrquic del recusat. ↑ 4.1. L\'obligació de resoldre \| ↑ Índex de la unitat 4.1.4. L\'ampliació del termini màxim per resoldre i notificar Una vegada s'hagin esgotat els mitjans personals i materials que es tinguin a l\'abast, per evitar l'incompliment del termini màxim per resoldre i notificar com a conseqüència del gran nombre de procediments en tràmit i de manera excepcional, l'òrgan competent per resoldre pot acordar de manera motivada ampliar el termini màxim de resolució i notificació amb un termini addicional no superior al que està establert per a la tramitació del procediment. Contra aquest acord no es pot interposar cap recurs. ↑ 4.1. L\'obligació de resoldre \| ↑ Índex de la unitat 4.2. El silenci administratiu 4.2.1. La garantia davant de l\'incompliment del deure de resoldre 4.2.2. Procediments iniciats a sol·licitud de la persona interessada 4.2.3. Procediments iniciats d\'ofici 4.2.1. La garantia davant de l\'incompliment del deure de resoldre Un cop establerta l\'obligació de resoldre, la Llei regula les conseqüències per al cas d\'incompliment d\'aquesta obligació. El legislador és realista: sap que no es resolen totes les sol·licituds que es presenten i estableix un mecanisme per evitar l\'existència de procediments pendents de resolució de manera indefinida. Aquest mecanisme és el silenci administratiu (articles 24 i 25 de la LPACAP i articles 54 i 55 de la LRJPACat), en virtut del qual el transcurs del termini màxim de durada del procediment sense que es notifiqui la resolució equival a la producció d\'una resposta positiva o bé negativa respecte a les qüestions plantejades en el procediment administratiu. Aquesta posició realista de la Llei és una garantia per al ciutadà. El silenci administratiu contribueix a garantir els drets de la ciutadania i a evitar que la inactivitat de l\'Administració esdevingui una manera de desconèixer els drets de les persones interessades. Si no existís cap previsió en relació amb la falta de resolució de sol·licituds, la simple inactivitat de l\'Administració facilitaria la lesió d\'aquests drets i seria un obstacle per obtenir la tutela judicial. A través de la institució del silenci administratiu, la Llei atribueix un sentit a la falta de resolució expressa i de notificació dins del termini màxim de durada del procediment. Aquest sentit, com a regla general, és positiu, favorable o estimatori de la sol·licitud formulada, encara que també pot ser negatiu o desestimatori, quan específicament estigui establert així en els termes que veurem a continuació. S\'ha de destacar, a més a més, que en els casos en què es produeixi silenci positiu, l\'acte resultant és un vertader acte administratiu, amb una naturalesa similar a la d\'un acte dictat de forma expressa per l\'Administració, vinculant per a tots, tant per a les persones interessades com per a l\'Administració. En canvi, quan es produeix silenci negatiu, es produeix una ficció jurídica en virtut de la qual les persones interessades poden entendre desestimada la seva pretensió a l\'efecte de presentar els recursos que siguin procedents. Aquesta ficció jurídica s\'equipara a una resolució denegatòria, però no dispensa l'Administració del deure de resoldre expressament, en el sentit que resulti de la instrucció del procediment administratiu.