Apunts Tema 9 Els Sentits 2024-2025 PDF

GRAU INFERMERIA CURS 24- 25 ASSIGNATURA: ESTRUCTURA DEL COS HUMÀ TEMA 9: Els sentits PROFESSORS: Xavi Martínez/ Emilio Cañete  TEMA 9- ELS SENTITS Els òrgans dels sentits recullen informació procedent de l’entorn que ens envolta. Aquests òrgans estan molt relacionat...

GRAU INFERMERIA CURS 24- 25 ASSIGNATURA: ESTRUCTURA DEL COS HUMÀ TEMA 9: Els sentits PROFESSORS: Xavi Martínez/ Emilio Cañete  TEMA 9- ELS SENTITS Els òrgans dels sentits recullen informació procedent de l’entorn que ens envolta. Aquests òrgans estan molt relacionats amb el sistema nerviós central ja que aquestes vies sensitives neuronals acaben arribant a les àrees sensitives. Dins dels òrgans dels sentits, estudiarem: Visual – Visió Auditiu – Oïda Vestibular – Equilibri Somatosensorial – Tacte Gustatiu - Gust Olfactiu – Olfacte 1. LA VISIÓ: 1.1 Introducció: L'òrgan de la visió està format pel globus ocular, el nervi òptic i elements auxiliars com ara les parpelles, aparell lacrimal i músculs externs de l'ull. 1.2 Situació i estructura de la paret del globus ocular: El globus ocular, de forma gairebé esfèrica, es troba en l'òrbita òssia, envoltat de teixit adipós. La paret del globus ocular està formada per tres capes, que desenvolupen tasques diferents segons es trobin en les meitats anterior o posterior del globus ocular. Des de fora cap a dins trobem: La túnica externa (fibrosa) del globus ocular, que a la meitat posterior forma la escleròtica i en la meitat anterior, la còrnia. La túnica mitjana (vascular) del globus ocular, que com a membrana nutritiva forma a la meitat posterior la coroide i en la meitat anterior, l'iris i el cos ciliar. La túnica interna del globus ocular, que com retina conté en la meitat posterior les cèl·lules sensorials fotosensibles i en la meitat anterior l'epiteli pigmentat del cos ciliar i l'iris. 1.3 Part anterior del globus ocular La part anterior del globus ocular conté l'aparell òptic que produeix una imatge a la retina i està format per les següents estructures: - Les cambres aquoses anterior i posterior. - El cristal·lí i el cos ciliar. - L'iris, amb una obertura central (pupil·la). - La còrnia, transparent. - El cos vitri. 1.3.1 Cambra aquosa anterior i posterior Podem delimitar tres espais a l'ull: la càmera aquosa anterior, la càmera aquosa posterior i l'interior de l'ull, el cos vitri. La càmera aquosa anterior, situada darrere de la còrnia, conté l'humor aquós i arriba posteriorment fins a la pupil.la - l'iris. A la zona de l'angle iridocorneal, drena l’humor a la circulació sanguínia mitjançant, el Conducte de Schlemm. A la zona de la pupil.la es troba la unió de les càmeres aquoses anterior i posterior, en aquesta última es sintetitza l'humor aquós. La càmera aquosa posterior està limitada per la superfície posterior de l'iris, pel cos ciliar (múscul ciliar + fibres de la zònula) i per la part anterior del vitri. El cos vitri no conté vasos sanguinis ni nervis i està format per una substància transparent i gelatinosa (98% aigua), formada principalment per col·lagen i àcid hialurònic. La seva funció consisteix en l'estabilització del globus ocular, i ocupa uns dos terços del volum total del globus ocular. La forma externa del globus ocular es manté per l'escleròtica i sobre tot per una pressió intraocular d'uns 15-20 mmHg, més gran que la pressió arterial. 1.3.2 Cristal·lí i procés d'acomodació: El cristal·lí, és una lent biconvexa, localitzada per darrera de l’iris i per davant de l’humor vitri. Consta d'un cos, un epiteli i unes fibres, i és completament transparent. Està equilibrat per un sistema de fibres (fibres de la zònula) disposat en forma anular i subjecte al múscul ciliar, que s'estén igualment en forma anular.  Mitjançant modificacions de la seva curvatura i gruix, la capacitat refractària del cristal·lí pot variar. D'aquesta manera l'ull és capaç de reproduir amb nitidesa (enfoc) a nivell de la retina objectes situats a distància variable (acomodació). Amb la contracció del múscul ciliar les fibres de la zònula s'afluixen a causa de la menor distància entre el múscul i el cristal.li (en contraure el múscul s'escurça, i el seu ventre augmenta en gruix). Com a conseqüència, les fibres de la zònula no exerceixen tracció alguna sobre el cristal·lí, que ara es bomba en major mesura seguint la seva elasticitat pròpia, és a dir, el seu radi de curvatura varia. D'aquesta manera els raigs de llum incidents pateixen una major refracció i l'ull s'acomoda a la visió de prop. Si es relaxa el múscul ciliar, augmenta la distància entre el cristal·lí i el múscul, i el cristal·lí s'aplana en correspondència amb la major tracció de les fibres de la zònula. D'aquesta manera l'ull s'acomoda a la visió de lluny. Amb l'edat el cristal·lí perd la seva elasticitat i experimenta un enduriment (esclerosi). En conseqüència disminueix la capacitat d'acomodació i els objectes propers no es veuen amb prou nitidesa (vista cansada o presbícia). 1.3.3 Iris i reflexos de la pupil·la: L'iris forma davant del cristal·lí una mena de diafragma perforat (pupil.la), la seva obertura es pot estrènyer i dilatar mitjançant dos músculs llisos (esfínter de la pupil i dilatador de la pupil), el recorregut passa pel teixit conjuntiu de l'iris. La contracció de l'esfínter de la pupil·la, innervat pel parasimpàtic, produeix una miosi (estrenyiment), mentre que el dilatador de la pupil.la, innervat pel simpàtic, produeix una midriasi (dilatació). L'amplada de la pupil.la és regulada de manera reflexa i depèn, entre altres factors, de la intensitat de la llum incident. Se situa entre 1,5 mm (miosi) i 8,0 mm (midriasi). Aquest reflex lluminós de la pupil.la es pot provocar també amb l'ull no exposat a la llum. Si, per exemple, es projecta sobre un sol ull la llum d'una llanterna es produeix un estrenyiment reflex de la pupil en ambdós ulls, l'anomenada reacció consensual davant la llum. El color de l'iris està produït per la quantitat i la localització dels pigments en el teixit conjuntiu, per l’exposició solar (estimula la melanina), i per l'epiteli pigmentat de la cara posterior de l'iris. Si l'iris no té pigments el color vermell es deu a la translucència dels vasos sanguinis (albinisme). 1.3.4 Còrnia: La còrnia, com meitat anterior de la túnica externa del globus ocular, té una curvatura més gran que l'escleròtica i es presenta com un bombament poc marcat de la cara anterior del globus ocular. No té vasos sanguinis i es nodreix per difusió de l'humor aquós. El seu estroma conjuntiu està recobert en la superfície externa per un epiteli paviments estratificat no cornificada (per això el concepte "còrnia" provoca confusió!) i en la interna, per un epiteli simple. La seva transparència es basa en un determinat contingut de líquid i en un estat de tumescent de les laminetes de fibra col·làgena l'estroma. Si aquest estat específic de tumescent varia, es produeix un envelliment de la còrnia. 1.4 Part posterior del globus ocular: A la part posterior del globus ocular es troben la escleròtica, la coroide i l'aparell de la percepció en forma de cèl·lules sensorials de la retina, les prolongacions surten de la paret posterior del globus ocular a través del nervi òptic. 1.4.1 L’escleròtica Opaca i blanquinosa, està formada per fascicles rígids de fibres col·làgenes. Degut a la pressió interior del globus ocular i la tracció dels músculs externs de l'ull, l’escleròtica conserva la forma del globus ocular extensa com una càpsula de teixit conjuntiu resistent a l'estirament. A la zona anterior l'escleròtica es converteix en còrnia a l'alçada de l'anomenat limbe cornial, la còrnia ocupa aproximadament una sisena part de la superfície del globus ocular. En el punt de sortida del nervi òptic l'escleròtica presenta una sèrie de perforacions a la manera d'un tamís (làmina cribosa) i continua com duramàter i aracnoide en el nervi òptic. 1.4.2 Coroide (úvea, membrana iridocoroidea) La coroide és una membrana llisa, d'un gruix de 0,2 mm, reposa en l'escleròtica per la part interior d'aquesta, i davant del limbe cornial forma el cos ciliar, que en contraposició amb la coroide, llisa, presenta nervadures, plecs i prolongacions.  La coroide està formada per teixit conjuntiu pigmentari (melanina), i conté nombrosos vasos sanguinis, que serveixen sobretot per a la nutrició de les capes contigües, sobretot de les capes externes de la retina, no vascularitzades. 1.4.3 Retina: La retina es divideix en una part posterior, fotosensible (porció òptica) i en una part anterior, insensible a la llum (porció cega). El límit entre les dues porcions de la retina discorre en forma d'una línia trencada (ora serrata) al marge posterior del cos ciliar. La porció cega de la retina cobreix, com epiteli simple, el cos ciliar i la superfície posterior de l'iris. A la zona de l'iris l'epiteli presenta una marcada pigmentació. La porció òptica de la retina revesteix tot l'àmbit posterior del globus ocular i està formada per dues fulles, l'epiteli pigmentat extern (capa pigmentària) i l'estrat interior fotosensible (capa nerviosa). L'epiteli pigmentat senzill limita immediatament amb la coroide i presenta grànuls pigmentaris marrons, allargats. Amb prolongacions cel·lulars de formes variades l'epiteli pigmentat arriba fins als fotoreceptors de la capa nerviosa. La seva funció principal consisteix en la nutrició dels fotoreceptors. La part pròpiament fotosensible de la retina està formada per tres capes, en les quals es troben les cèl·lules sensorials (fotoreceptors) i les neurones 2a i 3a. La disposició és la següent, des exterior cap interior: La capa dels fotoreceptors (capa neuroepitelial). La capa de cèl·lules ganglionars bipolars de la retina (capa ganglionar de la retina). La capa de les cèl·lules ganglionars del nervi òptic (capa ganglionar del nervi òptic). 1.4.3.1 Parts de la retina. Capes sensorials i nervi òptic : a) Cons i bastonets Els fotoreceptors fotosensibles, els cons i bastonets, es troben en la capa més externa, limitant amb l'epiteli pigmentat, i estan recoberts per neurones de les dues capes interiors. D'aquesta manera les cèl·lules fotosensibles no reben directament la incidència de la llum, és a dir, la llum ha de travessar les capes internes de la retina abans d'arribar als bastonets i cons. Per aquest motiu es parla d'un anomenat "ull invers". Les cèl·lules sensorials fotosensibles estan formades per uns 120 milions de bastonets (visió en blanc i negre i visió en la penombra). Els cons, són uns 6 milions, són sensibles a la llum i el colori en sinapsis amb les cèl·lules ganglionars del nervi òptic (3a neurona). El nombre de cèl·lules ganglionars de la retina i del nervi òptic és molt inferior al nombre de cèl·lules sensorials. Això significa que l'excitació de diverses cèl·lules sensorials es transmet a una única cèl·lula ganglionar de la retina o del nervi òptic (convergència de la transmissió de l'excitació). b) Papil.la òptica Finalment, les prolongacions centrals de les cèl·lules ganglionars del nervi òptic es dirigeixen a un punt de reunió a la zona del pol posterior del globus ocular (papil.la òptica), abandonen l'ull per les discontinuïtats de l'escleròtica (làmina cribosa) i es dirigeixen com nervi òptic cap al diencèfal. A la zona de la papil·la òptica no trobem cèl·lules sensorials (punt cec). En aquest punt entren els vasos sanguinis del nervi òptic (artèria central de la retina). c) Màcula lútia En l'anomenada màcula lútia, que es troba a uns 4 mm en lateral respecte a la papil·la òptica. Està especialitzada en la visió fina i al detall, té uns 5 mm de diàmetre, i està formada exclusivament per cons. la màcula i la fòvea són els punts de major nitidesa de la visió. 1.5 La via òptica: Estructura que transmet els impulsos nerviosos des de la retina fins el cervell. Cada ull té un camp visual extern (temporal) i un intern (nasal), la llum que incideix des del camp visual temporal arriba a la part nasal de la retina, i el camp visual nasal es projecta sobre la part temporal de la retina. La via òptica comença a la retina i acaba en l'escorça visual, a la zona del solc calcada del lòbul occipital. Es compon d'un total de quatre neurones connectades en sèrie, els cossos cel·lulars de les tres primeres neurones es troben a la retina: Els fotoreceptors (1ª neurona). Les cèl·lules ganglionars de la retina (2ª neurona). Les cèl·lules ganglionars del nervi òptic (3ª neurona), els axons discorren cap a posterior en el nervi òptic. A l'alçada del quiasma òptic, per sota del diencèfal, es creuen els axons de les meitats nasals de la retina per unir-se als axons no creuats de les meitats temporals de la retina. Continuen el seu recorregut en conjunt en sentit posterior en el tracte òptic i acaben en el cos geniculat extern del diencèfal. Allà estableixen connexió sinàptica amb les 4es neurones, els axons formen la radiació òptica, que acaba en l'escorça visual del cervell. D'aquesta manera el camp visual esquerre de cada ull està representat en l'escorça visual de l'hemisferi dret, mentre que els camps visuals drets estan representats en l'escorça visual de l'hemisferi esquerre. La zona de visió més nítida, la màcula lútia amb la fòvea central, està representada en el segment més gran, amb diferència, de l'escorça visual. 1.6 Estructures Auxiliars: 1.6.1 Parpelles Per a la seva protecció, el globus ocular està recobert en la seva cara anterior per les parpelles, les parpelles superior i inferior limiten la fenedura palpebral, una làmina de teixit conjuntiu (tars) els proporciona consistència. Les glàndules sebàcies ramificades, inserides al vora de la parpella, li proporcionen lubricació. Allà es troben també les pestanyes, en diverses files. La part externa de les parpelles està recoberta per epiteli escamós, estratificat i cornificada, la paret interna de la parpella està revestida per la conjuntiva, l'epiteli escamós, estratificat i no cornificada continua directament, en els seus replecs superior i inferior, amb l'escleròtica del globus ocular. Els músculs més importants de les parpelles són l'elevador de la parpella superior, innervat pel III parell cranial i l'orbicular de les parpelles, innervat pel VII parell cranial i oclusor de la fenedura palpebral. Tots dos músculs tenen mobilitat involuntària. 1.6.2 Aparell lacrimal En l'aparell lacrimal incloem la glàndula lacrimal i les vies excretores lacrimals. La glàndula lacrimal, situada lateral i cranials respecte al globus ocular, drena amb diversos conductes excretors en la part externa del replegament superior. El líquid lacrimal manté constantment humida la superfície anterior del globus ocular i serveix per a la neteja i la nutrició de la còrnia. El moviment de les parpelles distribueix regularment aquest líquid, que flueix cap a la comissura palpebral interna. Les vies excretores lacrimals tenen el seu inici en els anomenats punts lacrimals, des dels quals el líquid drena, pels conductes lacrimals, cap al sac lacrimal. Des d'allà el líquid arriba, a través del conducte nasolacrimal al nas. 1.7 Músculs externs del ull : El globus ocular, situat en el teixit adipós de l'òrbita, pot moure's en totes les direccions de l'espai amb l'ajuda de sis músculs estriats externs. Els moviments de tots dos globus oculars estan funcionalment acoblats entre si (moviments conjugats dels ulls). Distingir quatre músculs oculars rectes (recte superior, inferior, medial i lateral) i dos músculs oblics (oblic superior i inferior), innervats pels nervis cranials III, IV i VI. Els músculs rectes de l'ull tenen l'origen en un anell tendinós comú , en l'àmbit del conducte òptic, i es dirigeixen cap a les cares medial, lateral, superior i inferior del globus ocular, allí s'insereixen amb els seus tendons en l'escleròtica, en les proximitats de la còrnia. Per la seva recorregut l'elevació i fer baixar el globus ocular al voltant d'un eix horitzontal i girar-lo cap a dins i cap a fora. El múscul oblic superior té també el seu origen a la zona de l'anell tendinós comú i discorre al llarg de la paret interna de l'òrbita, en diagonal cap anterior. A les proximitats de la vora de l'òrbita discorre a través d'un anell de teixit conjuntiu (tròclea), es dobla en angle recte posteriorment i s'insereix per sota del tendó del múscul recte superior. El múscul oblic inferior procedeix de la vora inferior de l'òrbita i es dirigeix cap a la cara externa del globus ocular. Tots dos músculs mouen el globus ocular al voltant d'un eix que va des de posterior cap anterior. 2. L’AUDICIÓ: 2.1 Oïda externa: L’oïda externa comprèn el pavelló auricular, el conducte auditiu extern, d'uns 3 cm de longitud, i la membrana timpànica. El pavelló auricular està format majoritàriament per cartílag elàstic, que és continua en la porció inicial del conducte auditiu extern. El conducte auditiu consta d’una part cartilaginosa que es projecta cap a dins formant la porció òssia del conducte. La membrana timpànica és troba al final del conducte auditiu extern, constitueix el límit amb l'orella mitjana. 2.2 Oïda mitja: Hi trobem la cavitat timpànica revestida per mucosa, amb els ossets de l'oïda (martell, enclusa i estrep), la seva continuació cap anterior en direcció a la cavitat faríngia, la trompa d'Eustaqui, i nombroses cavitats menors, també revestides per mucosa, a la zona de l'apòfisi mastoides. La Trompa d’Eustaqui és un conducte que uneix l’oïda mitja amb la part posterior del nas. La seva funció es ajudar a equilibrar la pressió a l’oïda mitja, condició necessària per que és produeixi una transferència adequada del so. La membrana timpànica, gairebé rodona, amb un diàmetre d'1 cm aproximadament, forma la paret externa de la cavitat timpànica. Els ossos de l'oïda formen, juntament amb el timpà, l'aparell de transmissió del so. El martell, l'enclusa i l'estrep creen una unió articular entre el timpà i la finestra oval o vestibular. 2.3 Oïda interna: 2.3.1 Introducció: L’oïda interna està formada per: COCLEA (conté els nervis de l’audició) VESTÍBUL (conté els receptors de l’equilibri) CONDUCTES SEMICIRCULARS (conté els receptors de l’equilibri) A l’oïda interna és on trobem les cèl·lules i nervis que processen el so i el fan arribar al cervell. L’oïda interna també ens ajuda a mantenir l’equilibri. 2.3.2 Anatomia de l’oïda interna: És troba dins de la piràmide petrosa de l’os temporal Està formada per un conjunt de cavitats òssies anomenada laberint ossi, dins del qual hi trobem el laberint membranós. Dins el laberint membranós hi trobem l’òrgan sensorial coclear i els receptors sensorials vestibulars. Ambdós laberints estan plens d’un líquid, perilimfa dins el laberint ossi, i endolimfa dins el laberint membranós Endolimfa i perilimfa, es diferencien per la seva composició: Perilimfa = similar líquid extracel·lular (> sodi i < potassi) Endolimfa = similar líquid intracel·lular (< sodi i > potassi) 2.3.3 CÓCLEA: La Còclea, és una cavitat buida, en forma d’espiral, que recorda a la closca d’un cargol. A l’interior de la còclea hi trobem 3 conductes paral·lels separats per 2 membranes. Els conductes són: Conducte coclear o rampa mitja: ple d’endolimfa, hi trobem l’Òrgan de Corti. Rampa Vestibular: plena de perilimfa Rampa Timpànica: plena de perilimfa Les membranes són: Membrana Basilar: divideix la rampa timpànica del conducte coclear, a la seva superfície, dins el conducte coclear hi trobem l’Òrgan de Corti. Membrana Vestibular o Membrana de Reissner: separa el conducte coclear de la rampa vestibular. 2.3.4 ÒRGAN DE CORTI: L’Òrgan de Corti es troba situat al conducte coclear. Hi conté cèl·lules sensorials què fan possible l’audició mitjançant la transformació d’estímuls mecànics en impulsos elèctrics que arribaran al VII parell cranial (branca auditiva) i a l’encèfal. La Membrana Tectoria és una estructura gelatinosa que es situa per sobre de l’Òrgan de Corti. Aquesta estructura, es troba enganxada als cilis de les cèl·lules sensorials. 3. L’EQUILIBRI: 3.1 Introducció: L’equilibri és l’estat mitjançant el cos conserva una postura estable contrarestant l’efecte de la gravetat. L’equilibri depèn de 3 sistemes sensorials: Oïda interna – Sistema Vestibular Visió – Sistema visual Propiocepció – Sistema propioceptiu que enregistra la posició de les diferents estructures de l’aparell locomotor (músculs, articulacions, …) 3.2 Sistema Vestibular: 3.2.1 Introducció: Es localitza a l’oïda interna, a nivell del laberint ossi, està format pel Vestíbul i pels Conductes Semicirculars. El sistema vestibular es relaciona amb l’oïda mitja mitjançant la finestra oval i la finestra rodona. 3.2.2 Vestíbul: És la part de l’oïda interna encarregada de la percepció del moviment del cos, considerant-se com a òrgan clau per tal del manteniment de l’equilibri corporal. Anatòmicament es localitza entre els conductes semicirculars i la còclea. 3.2.3 Conductes Semicirculars: Són tres conductes, que presenten unes dilatacions anomenades ampolles òssies. Al interior d’aquestes ampolles hi trobem l’Utricle i el Sàcul. Dins d’ells trobem les zones sensorials anomenades Màcula de l’Utricle i la Màcula del Sàcul. Dins el laberint ossi i trobem el laberint membranós, aquest últim ple d’endolimfa, i serveixen per registrar les acceleracions i els canvis de situació, i per tant per orientar-se en l'espai. A la endolimfa penetren cèl·lules sensorials especialitzades, que reaccionen amb sensibilitat davant els moviments del líquid. Si hi ha un desplaçament o un canvi de posició del cap es produeix un moviment de la endolimfa. Les cèl·lules sensorials estimulades d'aquesta manera envien la informació al cerebel, que reacciona de manera reflexa davant del canvi. 3.2.4 Màcula utricle i màcula sacular : Les dues àrees sensorials de l'utricle i del sàcul registren bàsicament les acceleracions lineals, sobretot els canvis de velocitat horitzontals (p. ex., La frenada d'un automòbil) i verticals (p. ex., L'ascensor). En aquestes àrees sensorials (màcules) es troba una membrana gelatinosa (otocònia), carregada amb cristalls de carbonat càlcic que reben el nom d’Otòlits. Hi trobem cèl·lules sensorials amb cilis, aquestes cèl·lules estan connectades pels cilis amb l’otocònia, i a la vegada connectades amb les neurones que portaran la informació fins el cervell. La gravetat provoca un desplaçament entre l'epiteli sensorial i la membrana de otòlits, i per tant una desviació dels cilis. La màcula utricle presenta una direcció gairebé horitzontal al terra del utricle, de manera que les seves cèl·lules sensorials són estimulades sobretot per efecte de les acceleracions horitzontals. La màcula utricular es troba situada horitzontalment, al contrari de la sacular (orientació vertical), capten les acceleracions lineals laterals i el moviments ventro-dorsals del cos i les inclinacions del cap. La màcula sacular es troba orientada verticalment, capten d’aquesta manera les acceleracions dels moviments d’ascens i descens. 4. EL GUST: El sentit del gust registra els sabors i identifica determinades substàncies en la saliva. L'integren la boca, les papil·les gustatives, la llengua i el paladar. El sentit del gust es localitza en la cavitat bucal, específicament en la llengua, i està estretament relacionat amb l'olfacte. A través de les papil·les gustatives, situades al dors, es reconeixen i perceben sabors. Aquests constitueixen la sensació que produeix un aliment a l'entrar en contacte amb la llengua. D'aquesta manera, l'ésser humà és capaç de distingir i seleccionar entre aquells que són i no, del seu grat i de recordar aquestes impressions, i això es coneix com a memòria sensorial. D'aquesta manera, a partir de la distinció d'aliments i begudes, s'estableix un criteri personal. LA LLENGUA: En la seva superfície es troben les papil·les gustatives, les quals estan encapsulades en les cèl·lules sustentaculars i li donen un aspecte rugós. Perquè les papil·les siguin estimulades, les substàncies han de diluir-se en la saliva i, així, penetrar en els porus d'aquestes cèl·lules. S'han establert sabors bàsics a l'hora de classificar aquestes substàncies: agre o àcid (es percep en els laterals de la llengua) dolç (es percep a la punta) amarg (es percep en la part posterior) salat (es percep en tota la llengua) umami (saborós) Una persona pot percebre centenars o milers de sabors diferents que, en realitat, són les combinacions d'aquestes categories. LA BOCA I LES GLÀNDULES SALIVALS: La boca és un orifici a través del qual s'ingereix l'aliment. Està formada per la cavitat bucal, entre els llavis i galtes i el frontal de les dents, i la cavitat oral, entre la part interior de les dents i la faringe. La boca es troba envoltada per uns plecs de la pell, anomenats llavis. Dins d'aquesta es troben les dents, la funció és tallar i triturar els aliments. En ella també trobem la llengua, amb gran quantitat de papil·les gustatives. A la cavitat bucal desemboquen les glàndules salivals que secreten la saliva, que actua com a lubricant i destrueix els bacteris ingerides en els aliments. PERCEPCIÓ DELS SABORS: La percepció dels sabors la fem a través del contacte de substàncies químiques solubles amb la llengua. El paladar també intervé en això, així com l'epiteli de la faringe i l'epiglotis. Les molècules de l'aliment es dissolen en la saliva per poder penetrar en la papil·la i entrar en contacte amb els receptors que estan units a el cervell. El cervell interpreta els senyals dels receptors permetent sentir els sabors. 5. LA PELL, ELS ANNEXOS I EL TACTE: La Pell és l’òrgan més extens del cos humà, està exposada al medi extern i constitueix la primera barrera de defensa de l’organisme. Una bona salut de la pell és clau per mantenir una bona salut interna. Histològicament la pell és composa de dos capes principals, epidermis i dermis: Epidermis: formada per dos capes de cèl·lules, una superficial de cèl·lules mortes (escamoses) i una més profunda formada per cèl·lules amb melanina (color de la pell). Els vasos sanguinis no arriben a penetrar a l’epidermis Dermis: formada per fibres de col·lagen que fan de suport de l’epidermis. És una capa molt ben vascularitzada, amb nervis, fol·licles pilosos i glàndules sudorípares. Per sota de la dermis hi trobem el teixit cel·lular subcutani, format per greix i teixit connectiu. La pell realitza moltes funcions, algunes són: Protecció: front agressions ambientals, microorganismes, calor,... Regulació tèrmica: mitjançant la transmissió i eliminació d’escalfor. Percepció sensorial: mitjançant els receptors sensitius de la pell Excreció: eliminació d’aigua i electròlits Producció de vitamina D: per efecte de la llum Receptors sensitius de la pell: Corpuscles de Meissner i Discos de Merkerl: Mecanoreceptors (receptor sensorial enfront la pressió o distorsions) Responsables del sentit del tacte. Són terminacions nervioses lliures situades a la part més superficial de la pell Corpuscles de Pacini: Mecanoreceptors Responsables de la sensació de pressió i de la vibració. Situats a capes profundes de la pell Corpuscles de Krause: Termoreceptors Responsables de la sensació de fred. Situats a capes profundes i superficials. Corpuscles de Ruffini: Termoreceptors Responsables de la sensació de calor. Situats a capes superficials i profundes de la pell. 6. LES VIES OLFACTIVES I L’OLFACTE: És el sentit mitjançant el qual es perceben les olors. Si bé no és indispensable per a les funcions vitals humanes, és essencial per a les relacions que estableix l'home amb el seu entorn. L'olfacte i el gust estan estretament relacionats. Les papil·les gustatives de la llengua identifiquen el sabor i les terminacions nervioses del nas identifiquen l'olor. Les dues sensacions es comuniquen a el cervell, el qual integra la informació perquè els sabors puguin ser reconeguts i apreciats. L'olfacte té importants funcions en els éssers vius; entre elles, avaluar l'estat, el tipus i la qualitat nutritiva dels aliments, detectar perills mediambientals com el fum o el nivell d'humitat, reconèixer un territori demarcat odoríficamente i relacionar l'olor amb el record del que representa. S'ha calculat que l'ésser humà pot detectar més de 10 000 olors diferents, encara que aquesta xifra està subjecta a discussió i per a alguns especialistes el valor real seria molt superior. A l'inspirar les partícules, aquestes entren en les fosses nasals i arriben fins a les cèl·lules de l’epiteli olfactori situat al nas, provocant la seva estimulació. Aquests estímuls es transmeten a través de les prolongacions de les cèl·lules olfactòries ( travessen el crani mitjançant micro orificis situats en la làmina cribosa de la etmoides) fins al bulb olfactori (situat a la regió anterior del cervell), per seguir pel nervi olfactori fins a les àrees de cervell (sistema límbic, hipotàlem) i posteriorment arriben a l’escorça cerebral de les regions temporal i frontal on la sensació olorosa es fa conscient. RECEPTORS OLFACTORIS: Els receptors olfactoris es troben a les fosses nasals. La mucosa que recobreix l'interior de les fosses nasals es diu pituïtària i es divideix en dues regions diferents: La inferior que rep el nom de pituïtària vermella està molt vascularitzada per la qual cosa adopta un to vermellós característic. No té funció olfactòria sinó que compleix la comesa d'escalfar l'aire que penetra pel nas i netejar-lo de les petites impureses i partícules estranyes. La part superior de la mucosa que recobreix el nas es diu pituïtària groga. És la regió responsable del sentit de l'olfacte i compta amb cèl·lules especialitzades que contenen receptors olfactoris. Aquesta regió és per tant l'única responsable del sentit de l'olfacte.