Quizz sobre documentació i estudis

Són els cicles econòmics que se centren en la inversió de capital individual. Aquesta inversió pot provocar desequilibris entre oferta i demanda, i la seva durada es considera entre 7 i 12 anys.

Són cicles curts en què l'oferta i la demanda s'adapten de forma ràpida, donant lloc a petites recessions. La seva durada està entre 1 i 4 anys.

És la fase en què l'economia està al seu màxim rendiment. S'utilitzen tots els recursos disponibles, la desocupació és baixa i el sistema de crèdit facilita les inversions.

És el moment en què l'economia comença a decréixer. La inversió deixa de ser rentable, les empreses tanquen i la desocupació augmenta.

És el període en què l'economia es reorganitza per a la recuperació. Es remodelen les forces productives i s'eliminen els obstacles al creixement.

És el període en què l'economia torna al seu nivell anterior. Les noves forces productives es posen en marxa i les inversions es reactiven.

És el conjunt de les diferents fases del cicle econòmic (auge, crisi, depressió, recuperació).

Són els cicles econòmics més llargs, que s'estenen al llarg de 40 o 60 anys i que depenen de la revolució científica i tecnològica.

Aquest model econòmic es basa en un sistema de producció fordista, on la producció en cadena és la norma. L'objectiu és crear un equilibri entre la producció i el consum, perquè els treballadors puguin comprar els productes que fabriquen.

Aquesta teoria va sorgir com a resposta a la crisi econòmica dels anys 70. Defensen la desregulació dels mercats, la liberalització comercial i la rebaixa dels salaris per a augmentar la competitivitat dels països.

Un dels seus objectius és la reducció de la influència dels sindicats, cosa que permet baixar els salaris dels treballadors i fer que les empreses puguin produir a un cost menor.

Aquest model es basa en la idea que la desvalorització de la moneda permet estimular el consum, ja que les persones tenen menys estalvis a causa de l'augment del tipus d'interès. El seu objectiu és incentivar les persones a gastar i consumir més.

Aquest model busca l'eliminació dels controls a la producció i comerç, cosa que pot tenir un efecte negatiu sobre el consumidor, que no sap d'on provenen els productes o si aquests són saludables.

La semiperifèria és un concepte que s'aplica a països que estan en un nivell intermedi de desenvolupament. Aquests països s'estan industrialitzant ràpidament i tenen un alt nivell de producció, però encara tenen una renda per càpita baixa i són dependents de les economies dels països centrals.

Un dels problemes de la semiperifèria és que la seva producció s'orienta principalment a la demanda externa, és a dir, exporten la majoria de la seva producció als països del centre. Això fa que les seves economies siguin molt vulnerables a les fluctuacions de la demanda global.

La semiperifèria té un alt nivell de productivitat, però un baix nivell de consum. Això es deu al fet que els salaris i les rendes són baixos, la qual cosa limita la capacitat de compra dels consumidors.

La semiperifèria és un model d'economia global que genera noves complicacions. En lloc de ser un model d'equilibri, crea un sistema complex, amb fortes desigualtats entre les economies del centre i les de la semiperifèria.

A la semiperifèria s'ha observat un fort creixement de la producció i un augment de la capacitat industrial. No obstant això, aquest augment de producció no pot ser absorbit pel mercat intern, ja que els salaris no han augmentat de la mateixa manera.

La semiperifèria depèn en gran mesura de la demanda externa, és a dir, de la demanda dels països del centre. Això fa que siguin vulnerables a les crisis econòmiques globals, ja que un declivi en la demanda dels països del centre també pot afectar negativament l'economia de la semiperifèria.

Tot i que Xina té una producció superior als EUA, el nivell de vida a Xina encara és molt inferior. Això demostra que la producció no és l'únic factor que determina el benestar econòmic.

La semiperifèria no és un model perfecte, no s'ha aconseguit un equilibri significatiu entre les economies del centre i la semiperifèria. Això es reflecteix en la desigualtat, la dependència i els factors de debilitat que encara afecten a molts països de la semiperifèria.

La reducció de la despesa pública, principalment en protecció social, amb l'objectiu de disminuir l'atur i controlar l'emergència de la inflació. Aquesta retallada en la despesa pública també pot provocar una disminució dels impostos.

Un conjunt de mesures econòmiques, implementades a partir del 1989, amb l'objectiu de promoure el lliure mercat i reduir el paper de l'estat en l'economia. Aquestes mesures inclouen la reducció de la intervenció de l'estat en l'economia i la liberalització dels mercats financers.

El neoliberalisme és una ideologia que defensa el lliure mercat amb mínima intervenció de l'estat, prioritza la competència individual, promou la desregulació econòmica i busca la reducció dels serveis socials.

Per imposar mesures neoliberals, el Consens de Washington utilitza la Governança, un sistema per imposar decisions sense el consentiment de la població. En aquest sistema, s'intenta presentar com a irrefutables decisions que en realitat s'han pres sense un debat o una votació democràtica.

El Consens de Washington utilitza la Governança per convertir en veritats indiscutibles decisions polítiques o econòmiques. Això es fa a través de comissions de tècnics, que estableixen principis econòmics inamovibles i indiscutibles, sense un debat o discussió oberta.

Els deu principis del Consens de Washington, establerts com a inqüestionables, s'apliquen com a un sistema científic, sense tenir en compte el debat o l'opinió de la població, és a dir, com a una fórmula universal.

Un dels principis del Consens de Washington que exigeix que els governs s'adaptin a un pressupost rígid, en què no es pot gastar més del que es recapta. Aquest principi està en la base de les retallades en la despesa pública i dels programes de protecció social.

Una de les estratègies del Consens de Washington que busca baixar els salaris dels treballadors per reduir el cost de la producció i augmentar les exportacions. Aquesta mesura pot ser negativa per a la població, ja que genera una disminució del poder adquisitiu.

Reorientació de la despesa pública de subsidis per a que s'apliqui només en iniciatives rendibles, eliminant iniciatives com ara el finançament públic dels menjadors escolars o la protecció dels aturats.

Canvi en el sistema impositiu, passant de taxes directes (sobre ingressos i beneficis) a taxes indirectes (com l'IVA), amb una base impositiva amplia.

Implementació d'un sistema de moneda únic i competitiu a nivell internacional, amb llibertat de comerç i sense el control directe dels bancs centrals de cada país.

Reducció de les taxes d'interès per facilitar el crèdit i l'activitat econòmica.

El criteri de la necessitat social ja no serà el factor principal per a la despesa pública, en el seu lloc, es prioritzarà la rendibilitat.

Amb una base impositiva ampla s'aconsegueix que un major nombre de persones contribueixin al sistema impositiu del país, en comptes de que un petit grup pagui la major part de les taxes.

Fomentar l'activitat econòmica en el sector privat, concedint privilegis i reduint els impediments burocràtics.

El sistema fiscal ha canviat de redistribuir la riquesa dels rics als pobres a una situació on els pobres i els de renda baixa acaben finançant als rics.

La perifèria és cada vegada més dependent de la venda de recursos naturals al mercat mundial, amb una gran exposició a les fluctuacions dels preus i els riscos associats.',

A causa de l'augment dels tipus d'interès i la crisi del petroli, molts països de la perifèria s'enfonsen en un deute extern impossible de pagar, ja que els seus ingressos no cobrien els interessos del deute.

En el context del sistema fiscal, els països del centre han utilitzat part dels impostos reduïts per a la gent rica per a pagar una part del deute generat en part per la perifèria.

Des d'un sistema fiscal redistributiu on els rics pagaven més, hem passat a un sistema on els pobres financen els rics, augmentant la desigualtat i la dependència a escala global.