L'antiguitat a Catalunya

Study Notes

La història de Catalunya comença propiament a l'edat mitjana, però el passat remot del nostre país se circumscriu a l'activitat de pobles diversos en un territori que serà Catalunya.
L'historiador Vicens Vives va definir Catalunya com a “redós” i “passadís”, on es configuraran cultures pròpies i autòctones i on circularan tota mena de pobles vinguts de fora amb la seva cultura.
Existeixen proves de grups humans caçadors/recol·lectors en diversos indrets del territori des del paleolític inferior.
La resta humana més antiga és l'home de Talteüll, al Rosselló, de fa uns 450.000 anys.
La mandíbula de Banyoles és una altra troballa important, de fa uns 70.000 anys.

El 218 a.de C., Gneu Corneli Escipió desembarcà a Empúries i inicià el procés de romanització de la península Ibèrica.
La romanització intensa del territori català significà l'adopció de les formes econòmiques, socials, polítiques i culturals de la civilització llatina.
L'economia romana es basava en l'agricultura mediterrània (blat, vinya i olivera) i en el comerç florent.
La ciutat era l'element clau de l'organització política i vital d'aquesta cultura, on hi havia els ens administratius i de govern i vivien els propietaris de les terres.
Tarraco fou la ciutat més important de la Catalunya romana, amb una estructura urbanística típica de les ciutats romanes.
La xarxa urbana romana cobria tot el territori català i estava ben comunicada per les vies romanes.
El procés de llatinització va portar a la introducció de la llengua llatina i del dret i la religió romanes, que propicià el naixement de les llengües romàniques, inclòs el català.
El sistema econòmic i social romà es basava en l'esclau, que es dedicava al treball agrícola o a la producció artesanal.

A partir del segle iii d.de C., la crisi del sistema socioeconòmic esclavista portà a una gradual transformació de l'imperi.
La permeabilitat de les fronteres amb l'entrada dels bàrbars o poblacions estrangeres i el desmembrament gradual dels territoris respecte a la centralitat politicomilitar de Roma foren característics d'aquesta transformació.
La ruralització de la societat, la transformació dels esclaus en colons i l'adopció d'una estructura política resultant de la barreja d'elements romans i germànics foren conseqüències d'aquest procés.