Descartes i la seva filosofia

Descartes argumenta que la nostra capacitat de pensar és finita, mentre que la idea de Déu, com a ésser perfecte, és infinita. Per tant, la nostra ment no pot ser la causa d'aquesta idea, ja que la causa ha de ser igual o més poderosa que l'efecte.

En el seu argument, Descartes analitza la naturalesa de l'error, considerant-lo no com una negació d'un coneixement, sinó com una privació o absència d'aquest, revelant la nostra imperfecció.

Descartes s'interroga sobre per què Déu va permetre la possibilitat d'equivocar-nos, sent el creador omnipotent. Afirma que aquest misteri no té una resposta clara i que mai la podrem conèixer completament.

Les facultats de l'enteniment i la voluntat, segons Descartes, són les responsables dels nostres errors. L'enteniment ens permet percebre les idees, mentre que la voluntat ens permet actuar o no actuar.

Segons Descartes, l'enteniment no és la causa dels errors, ja que la seva funció és percebre les idees. En canvi, la voluntat, com a facultat d'elegir, pot generar errors si no està guiada per l'enteniment.

La voluntat, per si mateixa, no és la causa dels errors. La seva funció és decidir, i només quan la voluntat s'extén més enllà dels límits de l'enteniment, es poden generar errors.

Descartes considera que l'error és resultat de la interacció entre l'enteniment i la voluntat, quan la voluntat jutja o decideix abans que l'enteniment hagi comprès completament les idees.

Descartes argumenta que l'error sorgeix quan la voluntat pren decisions abans que l'enteniment hagi processat les idees adequadament, conduint a conclusions errònies.

L'origen dels nostres errors resideix en el mal ús de la nostra voluntat o llibertat quan acceptem com a veritat coses que no són evidentment veritables. A més, podem errar en la nostra raó si no la guiamen adequadament.

Els meus errors s'expliquen per la imperfecció de la natura humana, no per cap error diví. És important evitar judicar-ho tot a la pressa i evitar el dubte excessiu en allò que estem segurs.

La veritat i bondat de Déu garanteixen que la nostra inclinació natural a creure en l'existència d'objectes físics no és enganyosa. Déu, com a substància perfecta, ens permet utilitzar els nostres sentits si aquests estan subordinats a la raó. Això significa que a més de la nostra ment, existeix una altra substància finita i creada: la matèria, que té l'atribut fonamental de l'extensió.

Segons Descartes, la vida, tant la del nostre cos com dels animals i plantes, és un mecanicisme. Un conjunt de peces que funcionen com un rellotge de corda i estan regides per lleis estables. L'univers és una gran màquina que funciona amb lleis fixes.

Descartes creia que Déu va crear l'univers a partir de matèria inert i li va proporcionar moviment. La matèria i el moviment romanen constants i inalterables, i el moviment es transmet de cos en cos per contacte.

Descartes postula que l'ésser humà és un compost de dos substàncies independents i irreductibles: el pensament (ànima) i el cos (matèria extensa). La ment és independent i pot existir sense el cos.

L'ànima, o jo com a pensament, està completament separada del cos i pot existir sense ell. Tot i que estan units, la ment és independent del cos.

L'univers material és regit per lleis necessàries, no hi ha lloc per a la llibertat. El nostre cos, com a part material, està subjecte a aquestes lleis.

L'ànima, la res cogitans, és l'única substància que posseeix llibertat. La llibertat és una característica inherent a la ment.

A la glàndula pineal, hi ha una connexió entre la ment i el cos, que permet que les idees mentals puguin influir en les accions físiques.

Segon Descartes, tant l'intel·lecte com la voluntat són responsables del nostre error. L'intel·lecte percebre idees i la voluntat escollir, però aquesta última, si no està ben guiada, pot generar falsedats.

Segons Descartes, l'intel·lecte per si mateix no pot ser causa d'error, ja que la seva funció és percebre idees de manera clara i distinta. No pot errar.

El mal ús de la voluntat, acceptant com a veritats qüestions no evidents, i la mala guia de la raó són les fonts dels nostres errors.

Descartes creia que l'error humà es deriva de la nostra imperfecció, no d'un error diví.

La nostra inclinació natural a creure en l'existència de coses extenses, com ara objectes físics, no és un engany, segons Descartes.

Descartes creia que la vida, tant humana com animal o vegetal, es redueix a un mecanicisme, un conjunt de peces articulades que funcionen com un rellotge de corda.

L'univers, segons Descartes, és una gran màquina amb lleis estables on Déu va crear la matèria inert i li va donar moviment.

Descartes postula que l'ànima (pensament) i el cos (matèria extensa) són dos elements independents que formen l'ésser humà.

L'ànima és completament diferent i independent del cos, tot i que estan estretament units. L'ànima pot existir sense el cos.

Tot l'univers material està regit per lleis necessàries, no hi ha espai per a la llibertat.

La llibertat és una característica inherent a l'ànima (res cogitans), no al cos que està subjecte a les lleis necessàries.

La glàndula pineal, segons Descartes, és el punt de connexió entre l'ànima i el cos, permetent que les idees mentals influeixin en les accions físiques.