Agents Extintors PDF

8 Agents extintors Temari de la Generalitat de Catalunya  TEMA 8: AGENTS EXTINTORS 1ª Edició: setembre, 2022 Coordinación...

8 Agents extintors Temari de la Generalitat de Catalunya  TEMA 8: AGENTS EXTINTORS 1ª Edició: setembre, 2022 Coordinación Alfonso Rodríguez González David Fuentes Carretero Redacción Xavier de Bergua Domingo Carlos Castillo Chamorro Juan García-Baquero Pérez Raúl Ibáñez Mérida Jano Tafur Peral Traducción Álex Fernández Diseño Ainara García Miguel Si t’agrada aquest manual, aprèn a memoritzar-lo a Bombero Ninja dóna suport a la protecció de drets d’autor. El copyright estimula la creativitat, defensa la diversitat en l’àmbit de les idees i el coneixement, promou la lliure expressió i afavoreix una cultura viva. Gràcies per subscriure’t a Bombero Ninja i per respectar les lleis de Dret d’Autor i copyright. En fer-ho, estàs donant suport a aquest projecte i permetent que Bomber Ninja continuï donant classes i publicant aquest manual per a tots els opositors a bombers d’Espanya. Bombero Ninja, 2022 La nova escola de les oposicions a bomber  - T E M A 8 - Agents extintors 1 Classes de focs.................................................................................................. 4 2 Mecanismes d’extinció 2.1. Refredament............................................................................................................. 8 2.2. Sufocació.................................................................................................................... 9 2.3. Inanició o desalimentació del combustible................................................. 10 2.4. Inhibició.................................................................................................................... 11 3 Agents extintors líquids 3.1. Aigua......................................................................................................................... 13 3.2. Escuma..................................................................................................................... 28 4 Agents extintors sòlids 4.1. Pols convencional (BC)....................................................................................... 55 4.2. Pols polivalent ABC............................................................................................. 56 4.3. Pols especials per a metalls (classe D)........................................................ 57 4.4. Acetat de potassi................................................................................................. 60 5 Agents extintors gasosos 5.1. Gasos inerts........................................................................................................... 61 5.2. Hidrocarburs halogenats (halons)................................................................. 75 5.3. Substituts dels falons o agents nets............................................................. 84 6 Taula d’eficàcies dels agents extintors.............................. 88  1 Classes de focs Normativa: -EN 2:1994 -EN 2:1994/A1:2005 Clases de fuego -EN ISO 13943:2018: Seguridad contra incendios. Vocabulario. Segons el RIPCI*, els agents extintors han de ser adequats per a cadascuna de les classes de foc normalitzades, segons la norma -EN 2: a) Classe A: Focs de materials sòlids, generalment de naturalesa orgànica, la combi- nació dels quals es realitza normalment amb la formació de brases. b) Classe B: Focs de líquids o de sòlids liquables. c) Classe C: Focs de gasos. d) Classe D: Focs de metalls. e) Classe F: Focs derivats de la utilització d’ingredients per cuinar (olis i greixos vege- tals o animals) als aparells de cuina. * Reial Decret 513/2017, de 22 de maig, pel qual s’aprova el Reglament d’instal·lacions de pro- tecció contra incendis. Classe A Sòlids naturals i artificials ordinaris Són els focs de materials sòlids, generalment de naturalesa orgànica i amb un alt punt de fusió. Retenen oxigen al seu interior. Quan són sotmesos a altes temperatures, es produeix la piròlisi, i el consegüent alliberament de vapors inflamables. La seva combustió produeix ge- neralment brases incandescents. També es coneixen com a focs secs. Exemples: fusta, carbó, paper, cartó, teixits, palla, alguns plàstics, cau- txú, etc. - AGENTS EXTINTORS - 4 Classe B Líquids naturals o artificials o combustibles sòlids de baix punt de fusió (sòlids liquables) Són els focs de líquids o de sòlids liquables. La seva característica principal és que la combustió es produeix a la superfície del combusti- ble, on els gasos inflamables, prèviament evaporats, es troben amb el comburent. Quan aquesta barreja entra dins del rang d’inflamabilitat, es pot iniciar la combustió. També pertanyen a aquesta classe els combustibles sòlids que es li- quan o es fonen abans d’assolir la seva temperatura d’ignició, com ara plàstics, asfalts, ceres o parafines. Aquests combustibles es diferen- cien dels sòlids de classe A en què no produeixen brases. Exemples: Gasolina, petroli, alcohol, gasoil, quitrà, greixos, ceres, pa- rafines. Substàncies tixotròpiques: Sòlids amb baix punt de fusió. Classe C Gasos inflamables Són els focs de gasos. Es tracta de combustibles que es troben en fase de gas en condicions normals de temperatura i pressió. També pertanyen a aquesta classe encara que es trobin liquats en ampolles o cisternes per al seu emmagatzematge o transport. Cal destacar la facilitat d’aquests combustibles per barrejar-se amb el comburent i crear atmosferes inflamables o explosives. Exemples: acetilè, butà, metà, propà, hexà, gas natural, gas ciutat, hidrogen, propilè, etc. Classe D Metalls combustibles Són els focs de metalls. La combustió d’aquests materials es produeix a temperatures molt altes, produeix focs perillosos i risc de reaccions explosives. L’extinció és molt difícil. Es poden trobar classificats amb la lletra “M”. Exemples: Alumini en pols, potassi, sodi, magnesi, etc. - AGENTS EXTINTORS - 5 Classe F Olis de cuina, greixos animals i vegetals Són els focs derivats de la utilització d’ingredients per cuinar (olis i greixos vegetals o animals) als aparells de cuina. També es poden trobar classificats amb la lletra “K”, segons la norma americana de la NFPA. Focs amb presència de tensió elèctrica: A continuació, parlarem d’aquells focs on podem trobar tensió elèctrica encara que és important destacar que NO es tracta d’una classe de foc, almenys sota la normativa vigent actualment al nostre territori: La norma UNE-EN 2 no inclou la classe E, que sí que es reconeixia antigament. La presència d’electricitat ja no defineix una classe per si sola, atès que depèn del com- bustible implicat, que per exemple en el cas d’un quadre de comandaments és sòlid i queda englobat dins de la classe A. Sí que existeix aquesta categoria en altres normes com la NFPA (classe C) per als EUA o a les DIN-AFNOR per a Europa i Australàsia, com indica la -EN ISO 13943:2018. En alguns casos podem trobar que la lletra “E” s’afegeix a la classe de foc per indicar la presència d’electricitat. Tipus de combustible UNE DIN-AFNOR NFPA Sòlids A A A Líquids B B B Gasos C C B Metalls D D D Elèctrics - E C Greixos de cuina F - K Classificació dels focs segons diferents normes - AGENTS EXTINTORS - 6  2 Mecanismes d’extinció Introducció Els mecanismes d’extinció funcionen eliminant (o disminuint la concentració en el cas del combustible i el comburent) un o més dels elements que formen el tetraedre del foc. Refredament Sufocació/ Inanició/ Inertització desalimentació Calor (Energia d’activació) Co le m ib bu st re bu nt m Co Reacció en cadena Trencament/ Inhibició Només cal eliminar qualsevol dels elements del tetraedre del foc per aconseguir l’ex- tinció, excepte una combustió sense flama o incandescent. En el cas d’una combustió sense flama, de brases, on no hi ha reacció en cadena, caldrà actuar sobre un dels costats del triangle del foc* per aconseguir l’extinció. * 1. Teoria del foc, pàgina 18. Un agent extintor és qualsevol producte, sòlid, líquid o gasós, que aplicat sobre una combustió produeix la seva extinció, actuant sobre un dels diversos elements que for- men el tetraedre del foc. Perquè un foc es pugui desenvolupar, calen les quatre cares del tetraedre. Si en falta alguna, no es pot produir la combustió, i s’extingeix. Els diferents mètodes o mecanis- mes dextinció actuen sobre cadascun dels elements que formen el tetraedre, i fan que quedi incomplet. Si queda incomplet, no hi pot haver foc. En funció de l’element sobre el qual actuïn, podem distingir els mecanismes d’extinció següents: - AGENTS EXTINTORS - 7 2.1 Refredament. Actua sobre el CALOR (energia d’activació i energia de continuació) Mitjançant aquest mètode busquem reduir o eliminar la calor produïda per la combus- tió, que alhora serveix per realimentar-la i per fer que altres combustibles circumdants acabin cremant també. Consisteix a aplicar una matèria no combustible, l’energia de la qual augmentarà ro- bant calor de la combustió. En funció de l’energia que arribi a absorbir, es pot produir un canvi d’estat (generalment vaporització) o, si és molt elevada, el trencament dels enllaços químics entre els seus àtoms. Amb aquest mètode, s’aconsegueix que l’agent extintor aplicat absorbeixi calor, amb la finalitat de disminuir la temperatura de la combustió per impedir que arribi a l’ener- gia d’activació necessària per produir la reacció entre combustible i comburent, que deixi d’emetre gasos inflamables i que no pugui escalfar els combustibles circumdants fins al punt que cremen. Així aconseguirem que la combustió ja no sigui possible. Es tracta d’eliminar o reduir la calor participant a una combustió. Si baixem la temperatura per sota del punt de combustió, de manera que es dificulti o s’elimini l’emissió de gasos inflamables, el combustible deixarà de cremar. L’agent extintor per refredament per excel·lència és l’aigua. Per la seva elevada calor latent de vaporització, absorbeix 540 (539,5) calories per gram en el canvi d’estat de líquid a vapor. L’efecte màxim s’aconsegueix projectant aigua polvoritzada, perquè com més super- fície tingui de contacte entre l’aigua i la calor del foc, més gran serà la vaporització. Si apliquem aigua a raig, gran part escaparà per vessament, sense absorbir tota la calor que podria. L’aigua polvoritzada aconsegueix un refredament més gran, amb una quantitat molt menor, amb l’estalvi logístic que suposa. A més, provoca menys danys als béns afectats. Hi ha una tècnica que permet aconseguir un refredament superior: aplicar aigua sobre refredada, que en projectar-la es converteix en gel. Aconseguim així que absorbeixi 80 calories per gram en fusionar-se de gel a líquid, 100 calories per gram per arribar de 0 ºC a 100 ºC, i les esmentades 540 cal/g absorbides en la vaporització. En total, 720 cal/g. També es pot reduir la temperatura mitjançant tècniques o sistemes de ventilació con- trolada (com l’atac amb pressió positiva, que alhora aconsegueix una disminució de la temperatura i una millora de la visibilitat), sempre que l’aire aportat estigui a menor temperatura (tingui menys energia) que el de l’espai on passa la combustió. No es pot oblidar que hi ha el risc de revifar el foc per l’aportació de comburent extra. Per això, el seu ús es limita a situacions molt concretes. També actuen per refredament, encara que en molt menor mesura, el diòxid de carboni (CO2), els halons, les escumes o la pols ABC - AGENTS EXTINTORS - 8 2.2 Sufocació. Actua sobre el COMBURENT Podem aconseguir sufocar un incendi disminuint la concentració de comburent o sepa- rant completament el combustible del comburent fins a conseguir que estigui per sota del mínim necessari perquè un combustible determinat pugui entrar en combustió (per posar un exemple força extrem, en el cas de l’acetilè ha d’estar per sota del 4 o 5% de concentració d’oxigen). Si aïllem el combustible del comburent, separant-lo per algun mètode com cobrir-lo amb una manta ignífuga, evitem que els gasos inflamables i el comburent es barregin, i impossibilitem la combustió. | Separació completa del comburent La finalitat d’aquest mètode és que el comburent i el combustible no entrin en contacte, i s’utilitzen materials pràcticament incombustibles com sorra, escuma, pols química, mantes ignífugues o la tapa d’una paella. També es pot separar l’oxigen del combusti- ble projectant un agent extintor a pressió. Aquest mètode no serà útil en combustibles que contenen el comburent en la seva es- tructura molecular, o bé no necessiten un comburent per cremar, com és el cas de l’ace- tilè (que polimeritza sense interacció amb un comburent, en una reacció exotèrmica). | Dilució del comburent Consisteix a reduir la proporció de comburent disponible per sota de la concentració necessària perquè es produeixi i es mantingui la reacció de combustió. En el cas de l’oxigen, cal baixar la concentració per sota del 15% quan es tracta de combustibles orgànics o hidrocarburs, i per sota del 4-5% en acetilè i combustions amb brases. Quan fem servir gasos inerts com el CO2, els halons o el N2, aquest mètode s’anomena inertització. Si fem servir aigua com a agent extintor, quan passa de líquid a vapor per la tempera- tura de la combustió, augmenta el seu volum unes 1.700 vegades, desplaça l’aire i, per tant, l’oxigen. Aquest mètode no serà tan efectiu com els esmentats abans, que actuen principalment per sufocació, mentre que l’aigua actua principalment per refredament. Dins dels agents extintors que actuen per sufocació, el principal és el CO2, que actua diluint l’oxigen. En menor mesura sufoquen els agents extintors de pols o l’aigua en desplaçar el vapor l’oxigen. També es basa en aquest mètode la recomanació de tancar les portes i/o finestres quan s’escapi d’un incendi perquè impedirem que hi accedeixin grans quantitats d’oxi- gen que realimentin la combustió. Cal afegir que també s’utilitza la inertització d’un ambient confinat de manera preven- tiva, no per extingir, sinó per evitar que es pugui iniciar una combustió. Per exemple, a dipòsits de combustible on s’afegeix nitrogen a l’atmosfera per baixar la concentració d’O2. La sufocació preventiva consisteix a evitar que hi hagi renovació d’aire (comburent) a una zona determinada. - AGENTS EXTINTORS - 9 2.3 Inanició | Desalimentació. Actua sobre el COMBUSTIBLE Es basa a eliminar totalment o parcialment el combustible participant en la reacció a una velocitat superior a la de propagació del foc. També s’anomena eliminació. | Directa. Separació física o retirada d’aportació del combustible Tallar el flux de combustible en cas d’incendis de líquids o gasos continguts en ca- nonades. Retireu els combustibles sòlids o líquids del voltant de l’incendi. Per exemple, retirant unes bales no cremades d’un graner cremant o tancant una vàl- vula, o tapant una fuita d’una canonada de gas o líquid que estigui cremant. | Indirecta Protegint o dificultant la propagació a parts no cremades del combustible, per exemple refrigerant amb aigua o escuma o creant una cortina d’aigua que n’impe- deixi la propagació, o refrigerant els combustibles disponibles al voltant de la zona de foc per evitar que arribin a inflamar-se mentre se separen de l’incendi, o quan no es poden traslladar. Dilució de combustibles líquids, de manera que la concentració de gasos com- bustibles emesos se situï per sota del LII. Es fa amb líquids miscibles entre ells. Per exemple diluir amb aigua alcohol cremant, ja que tots dos són líquids polars, i per tant, miscibles. Es requereix gran quantitat d’aigua, i pot ser perillós utilitzar aquest mètode en dipòsits per risc de provocar un vessament que estengui l’incendi. També hi pot haver perill si la barreja arriba a la temperatura d’ebullició, i esquitxades de combustible líquid cremant si s’aplica a pressió. Emulsió. Consisteix a aplicar un líquid no combustible i no miscible amb el líquid combustible implicat per tal de crear una emulsió, que separi les partícules del com- bustible entre si. Un dels líquids es dispersa en forma de gotes a l’altre. És una forma de dilució temporal, ja que els líquids no miscibles acaben separant-se. Com menys viscós és el líquid, menys dura l’emulsificació. Consum. Una altra opció pot ser deixar que el combustible disponible cremi comple- tament evitant l’expansió de l’incendi. Si t’agrada aquest manual, aprèn a memoritzar-lo a - AGENTS EXTINTORS - 10 2.4 Inhibició. Actua sobre la REACCIÓ EN CADENA Com vam veure al tema “1. Teoria del foc” (2.2.4), als focs amb flama es produeix el fe- nomen de la reacció en cadena, en què es generen uns radicals o molècules inestables que reaccionen entre si i amb els àtoms de les matèries combustibles disponibles, que provocaran noves reaccions, i així successivament, si la temperatura és suficient. En una combustió, les molècules del combustible i del comburent es descomponen en àtoms amb càrrega, a través de reaccions parcials anomenades semireaccions, que produeixen compostos inestables, que es combinen entre ells, i formen nous compos- tos. En el cas dels hidrocarburs, en àtoms de carboni i hidrogen, que formen en com- binar-se amb l’oxigen i en una combustió completa, CO2 i H2O. Aquesta reacció és exotèrmica, i la calor alliberada fa que se segueixin descomponent més molècules. Com a exemple, la combustió completa del metà: CH4 + 2O2 CO2 + 2H2O En aquest cas, els productes resultants no són inflamables, i no continuaran reaccio- nant, el CO2 no es pot oxidar més. En canvi, si la combustió és incompleta i es produeix CO, una molècula que encara es pot oxidar més, i per això és inflamable, la reacció de combustió continuarà. Els agents inhibidors de la reacció en cadena es combinen amb els productes interme- dis, abans que es combinin amb les molècules, es produeixi la reacció i s’alliberi més calor. Amb el mètode d’inhibició de la reacció en cadena busquem desactivar químicament (mitjançant enllaços químics) els radicals produïts a la combustió i també podem acon- seguir aquest efecte interposant físicament les molècules de l’agent extintor entre els radicals produïts al front de flama en quantitat suficient per aturar la combustió, ja que impedeix el contacte entre els reactius. Aquest mecanisme d’extinció també s’anomena acció catalítica negativa. Un catalitza- dor és una substància que accelera o afavoreix una determinada reacció química i un catalitzador negatiu és una substància que la impedeix o la dificulta. És un mètode molt ràpid, però només és efectiu en combustions amb flama. A les com- bustions incandescents o de brases, en no haver-hi reacció en cadena, no serviria. - AGENTS EXTINTORS - 11 Els agents extintors que poden actuar per inhibició química són els halons i les pols extintors: Els halons, per descomposició tèrmica, que genera radicals que s’uneixen als pro- duïts a la combustió i els neutralitzen. Les pols químiques, per inhibició física, per separació espacial dels radicals provo- cada per les partícules diminutes de la pols projectada. SOFOCACIÓ Ruptura del contacte REFREDAMENT combustible/comburent Transferència de la calor a l’aigua t (E Dilució de la n ne re Ca d’ac rg concentració d’oxigen ia bu lor tivac m Co ió) Combustible ELIMINACIÓ Directament Indirectament INHIBICIÓ Desactivant els radicals lliures Reacció en cadena - AGENTS EXTINTORS - 12  3 Agents extintors líquids Introducció Un agent extintor és una substància que per les seves propietats físiques o químiques (en alguns casos, totes dues), i aplicat de manera concreta, pot extingir un foc. Poden actuar per diversos dels mecanismes que hem vist, simultàniament, però generalment els resultats seran determinants a causa d’un, principalment. Cap agent extintor és universal, per la qual cosa en funció de diversos factors, seran més adequats els uns o els altres, així com una forma o altra d’aplicació. Es poden anomenar també hídrics, perquè tots els agents inclosos en aquesta catego- ria, o bé són directament aigua, o bé la inclouen en gran proporció, com les escumes. 3.1 Aigua Quan pensem a apagar un foc, el primer que ens ve al cap és l’aigua. És el mètode més comú, des de sempre. És de fàcil disponibilitat i és molt barat, però les característiques que converteixen l’aigua en l’agent extintor per excel·lència són la seva alta calor es- pecífica [1cal/(g · ºC)], i sobretot, la seva molt elevada calor latent de vaporització (540 cal /g), almenys quatre vegades més gran que el de qualsevol altre líquid no inflamable. Una altra característica molt important és que no és tòxica, encara que presenta l’in- convenient de ser conductora de l’electricitat (l’aigua destil·lada no perquè no té elec- tròlits, que són els veritables conductors). 3.1.1 Propietats i característiques És un compost molecular, la seva estructura bàsica és una molècula formada per un àtom d’oxigen unit a dos àtoms d’hidrogen (H2O) per enllaços covalents polars. Té una elevada capacitat dissolvent, de barre- jar-se amb soluts (substàncies que es dissolen), Fig. 1 per la qual cosa es coneix com el dissolvent uni- versal. Aquesta qualitat és deguda al fet que la seva estructura molecular és un dipol (dos pols, Fig. 1), la qual cosa la fa ser una substància polar. MOLÈCULA D’AIGUA - AGENTS EXTINTORS - 13  En estat líquid és molt estable en un rang enllaç ampli de temperatures per la gran estabilitat covalent polar dels enllaços d’hidrogen. δ- O H Els electrons dels àtoms d’hidrogen se sen- δ- ten atrets per l’àtom d’oxigen. Al voltant de O l’oxigen es concentren les càrregues negati- H δ+ ves. D’aquesta manera, les molècules d’aigua H H tenen una diferència de càrregues elèctriques δ+ H δ+ que fa que tendeixin a ajuntar-se entre elles δ+ O (cohesió) i amb altres elements (adhesió), i fa que l’aigua formi gotes. Per aquest motiu, no δ- pont es pot barrejar amb substàncies neutres o δ+ H d’hidrogen apolars com a olis i hidrocarburs, i no els pot diluir. En canvi, sí que pot diluir líquids polars Fig. 2 com l’alcohol. La seva màxima densitat, 1 kg/l, es produeix a 4 ºC (3,98 ºC) i 1 atm, és relativament alta, i té la particularitat de produir-se en estat líquid en comptes d’en estat sòlid. Per- met la projecció a grans distàncies, però fa que se submergeixi a la majoria de combus- tibles líquids, com hidrocarburs* o alcohols, en general menys densos. L’aigua salada és un 3 o 4% més densa que l’aigua dolça. * Petroll: 0,75-0,95 kg/l. | Benzina: 0,68-0,72 kg/l. | Gasoll: 0,83 kg/l. Querosè: entre gasolina y gasoil. Bull a una temperatura de 100 ºC a una pressió d’1 atmosfera. Aquest punt d’ebullició és elevat en relació amb el pes molecular, i es deu a la polaritat de les molècules, amb la consegüent major força d’atracció entre elles. És relativament estable en un ampli rang de temperatures. En evaporar-se augmenta el volum unes 1.700 vegades (entre 1.500 i 1.880 segons les fonts consultades). A pressió atmosfèrica normal (760 mmHg), el seu punt de congelació és de 0 ºC. Quan se solidifica, el seu volum augmenta (a causa d’això quan deixem un recipient amb aigua al congelador, sol rebentar), cosa que en redueix la densitat, i per aquest motiu el gel flota a l’aigua (icebergs). Reacciona amb alguns metalls formant hidròxids i alliberant hidrogen. Alguns metalls reaccionen violentament amb l’aigua freda i d’altres a temperatures elevades. Pateix descomposició tèrmica a partir d’aproximadament 1.650 ºC, en un percentatge molt baix, i més a partir de 2.200 ºC (un 3%, aproximadament). A 3.000 ºC es descom- ponen més de la meitat de les molècules. En condicions normals d’incendi és molt difícil que s’assoleixin aquestes temperatures, que comporten el risc de produir una reacció violenta o explosiva de l’hidrogen, com passa als incendis d’alguns metalls. Per aquest motiu és perillós utilitzar-la en aquest tipus de focs, que cremen a molt altes tempera- tures. En aquestes condicions, l’aigua es dissocia en els elements constituents, hidro- gen i oxigen, combustible i comburent. Si això passa, l’hidrogen alimenta la combustió immediatament, i es poden produir potents explosions. - AGENTS EXTINTORS - 14  Fig. 3 Té una elevada tensió superficial, 73 mN/m (72,8 mN/m), deguda als seus enllaços d’hidrogen, que en facilita l’aplicació polvoritzada, perquè afavo- reix que es dispersi en forma de gotes fines o boi- ra. La tensió superficial és l’augment de la cohesió a la superfície de l’aigua. Aquesta característica es manifesta clarament en el fet que alguns insec- tes es puguin posar sobre la superfície de l’aigua sense submergir-se (Figura 3). Les molècules que es troben a la superfície d’un líquid són atretes cap a l’interior per les molècu- les que es troben més a prop del centre. Aquesta atracció produeix una força que actua tangencial- ment a la superfície, anomenada tensió superfi- cial. Les forces d’interacció fan que les molècules situades a les proximitats de la superfície lliure d’un fluid experimentin una força cap a l’interior del líquid. En un líquid en equilibri, la molècula de color vermell de la situació A, allunyada de la superfície lliure, està envoltada de forma simètrica per altres molècules, de manera que la resultant de les forces d’atracció a què està sotmesa serà igual a zero. A la situació B (fig. 4), té menys molècules per sobre que per sota, i patirà una atracció superior cap a l’interior del líquid. A la situació C (fig. 4), totes les forces d’atracció que patirà aniran en direcció a l’interior del líquid. La força resultant serà més gran que en la situació B. C F F' B Fig. 4 A Fig. 5 - AGENTS EXTINTORS - 15 Com que tot sistema mecànic tendeix a adoptar espontàniament l’estat de més baixa energia potencial, els líquids tenen tendència a presentar a l’exterior la superfície més petita possible. Té una baixa viscositat, que varia relativament poc entre 0 i 100 ºC, fet que en facilita el transport a través de canonades, mànegues i filtres en condicions de temperatura molt diverses. D’altra banda, també fa que no s’adhereixi a les superfícies i s’escorri ràpidament. La viscositat és la resistència interna a fluir pròpia d’un líquid, i també és deguda a les forces d’atracció entre les seves molècules. Un líquid amb una alta viscositat ofereix més resistència a fluir, com la mel. | Calor específica: Líquid 1 cal/g·ºC --- Vapor i gel 0,5 cal/g·ºC | Calor latent de vaporització: 539,5 (per arrodoniment, se sol donar 540) cal/g (2.253 kJ/kg) | Calor latent fusió: 79,7 cal/g (per arrodonir se sol posar 80) (330 kJ/Kg) | Temperatura crítica*: 374 ºC * Temperatura límit per sobre de la qual un gas no pot ser liquat per compressió. | Pressió crítica: 217,5 atm (la pressió del vapor d’un líquid a la temperatura crítica s’anomena la pressió crítica. La pressió del vapor d’un líquid mai no és més gran que aquesta pressió crítica. Igualment, és la mínima pressió que es deu aplicar per dur a terme la liqüefacció a la temperatura crítica) | Punt triple*: 273,16 K i 0,006 atm. El punt d’ebullició baixa a 0,01 ºC i el de fusió puja a 0,01 ºC * Condicions de pressió i temperatura en què poden coexistir en equilibri els tres estats d’agre- gació de la substància: gas, líquid i sòlid. | Pressió de vapor* al punt triple: 4,6 mmHG * La pressió de vapor és la pressió constant per la qual un líquid es troba en equilibri amb el seu propi vapor a una temperatura donada. - AGENTS EXTINTORS - 16  Diagrama de fases de l’aigua Al diagrama de fases de l’aigua podem veure representats gràficament els diferents punts esmentats segons les condicions de pressió i temperatura. La majoria de substàncies tenen un comportament semblant respecte de les condi- cions en què canvien d’estat. En canvi, l’aigua té un diagrama de fases característic. La diferència està en si la substància s’expandeix o es contrau en congelar-se (mireu la figura 6). Substàncies que Substàncies que P s’expandeixen en es contreuen en congelar-se congelar-se Punt Líquid crític Fu Fusió ió s c ió itza por Va Sólid Punt triple ió mac bli Vapor Su T A continuació, podem veure el diagrama de fases de l’aigua comparat amb el diagra- ma de fases del CO2. Diagrama de fases de l’aigua Diagrama de fases de CO2 Punt crític Pc 7,30 Líquid Punt 218 crític Pressió (MPa) Punt Líquid Pressió (atm) Punt de Sòlid Sòlid fusió d’ebullició 1,00 Gas Vapor 0,52 0,00603 Punt triple Punt PSHS triple 0,10 Pt Tf Tt Teb Tc -78,2 -56,6 -31,1 0,00 0,01 100,0 374 Temperatura (ºC) Temperatura (ºC) Fig. 7 Fig. 8 - AGENTS EXTINTORS - 17 | Conductivitat: El corrent elèctric es transporta per mitjà d’ions en solució, i és més gran com més gran és la concentració d’ions. Escala de conductivitat en funció del tipus d’aigua: Aigua de mar Aigua potable Aigua destil·lada o pura 3.1.2 Mecanismes dextinció Principalment actua per refredament i, secundàriament, per sufocació, però pot actuar sobre les quatre cares del tetraedre del foc, ja que refreda gràcies a la seva elevada ca- lor específica i calor latent de vaporització, sufoca quan es converteix en vapor, dilueix líquids i gasos combustibles , i pot aturar o dificultar la reacció en cadena si s’aplica de forma polvoritzada, perquè les fines gotes formen una boirina que s’interposa física- ment entre els radicals de la combustió, i impedeix que reaccionin. Refredament A causa de la seva calor específica, 80 cal/g·ºC (80.000 cal/l·ºC), però sobretot a la seva elevada calor latent de vaporització, 540 cal/g (540.000 cal/l). Com més petita sigui la mida de la gota, més gran serà la superfície de contacte i intercanvi de calor, i per tant la seva capacitat de refredament. L’aigua polvoritzada limita també la transmissió de calor per radiació mitjançant apan- tallament. Sofocació A causa de l’augment de volum que experimenta en passar de líquid a vapor, desplaça l’aire circumdant, i amb ell, l’O2 que alimenta el foc. També pot formar una capa sobre el combustible que impedeixi el contacte amb l’aire. En combustibles líquids amb densitat més elevada, es pot aplicar polvoritzada, evitant la projecció del combustible, per crear una capa fina que separi el combustible de l’oxigen de l’aire. Desalimentació o eliminació del combustible És el menys rellevant però l’aigua és capaç de diluir els gasos combustibles. A més, també pot extingir per emulsificació, que és la barreja de dos líquids no miscibles, en dispersar les gotes del combustible, i reduir-ne la concentració. També per dilució en líquids polars com alcohols o cetones. - Emulsió: aplicada en forma polvoritzada pot emulsionar combustibles viscosos no hidrosolubles com el fuel-oil, de manera que el disgrega, baixa la temperatura i disminueix la generació de vapors inflamables. L’emulsió és una barreja de dues fases, dos líquids no miscibles, un dispersat a l’altre. La fase dispersa, discontínua - AGENTS EXTINTORS - 18  o interna és el líquid desintegrat en glòbuls. El líquid circumdant és la fase disper- sant, contínua o externa. Un exemple d’emulsió és el que es produeix entre l’aigua i l’oli. En líquids amb poca densitat, les emulsions són molt poc estables i només duren mentre se segueixi aplicant aigua. - Dilució: en líquids combustibles hidrosolubles (com alcohol etílic o metílic), actua per dilució perquè redueix la concentració de combustible, i la generació de vapors inflamables. És útil en abocaments de combustible, però no se sol fer servir en di- pòsits pel risc de vessament. No és una tècnica molt efectiva, però sí que és útil per refredar el combustible i reduir els gasos emesos. Inhibició Com hem esmentat, si s’aplica nebulitzada, formant una boira, pot dificultar o impedir la reacció en cadena, ja que les gotes diminutes s’interposen entre els radicals. Per aquest motiu, s’utilitza en algunes instal·lacions fixes com a substitut dels halons. Cal tenir en compte que, aplicada així, no té la força suficient per penetrar els corrents convectius generats pel foc. 3.1.3 Eficàcia en tipus de focs Focs de Classe A És el millor extintor per a aquest tipus de focs, sobretot polvoritzada, amb additius o sense. Es pot utilitzar per extingir o per controlar, i es fa mitjançant extintors manuals (a raig o polvoritzada), mànegues d’impulsió i llances (a raig o polvoritzada), sistemes fixos (polvoritzada) i monitors (a raig o polvoritzada). Si fem servir aigua sobre un combustible sòlid que crema, aconseguirem refredar-lo i reduir el procés de piròlisi i gasificació (formació de vapors inflamables). La flama també perd temperatura, cosa que redueix la realimentació del foc. Es produeix vapor que en incendis confinats pot impedir l’entrada d’oxigen. A més, l’aigua polvoritzada limitarà la transmissió de calor per radiació. Focs de Classe B Generalment, no és un mètode eficaç per a l’extinció de focs de combustibles no polars, no solubles en aigua, per la seva elevada densitat (la de l’aigua). Aquesta limitació es pot millorar amb additius. Pot ser efectiva en un incendi amb vessament d’un líquid inflamable amb un punt d´inflamació alt. En focs de combustibles líquids amb un punt d’inflamació inferior a 38 ºC no és eficaç perquè no refrigera prou per impedir l’emis- sió de gasos combustibles. Polvoritzada, és recomanable per al control d’incendis de líquids inflamables. En canvi, pot extingir per dilució focs de combustibles polars. En dipòsits amb risc d’abocament no la farem servir com a agent extintor, però sí per re- fredar el recipient del líquid en flames. Pot produir boil-over si se submergeix en líquids menys densos com els hidrocarbur. - AGENTS EXTINTORS - 19 Focs de Classe C L’aigua no és gaire adequada. El primer que cal fer és tallar el gas, ja que si apaguem el foc i el gas continua escapant, es pot crear una atmosfera explosiva. És recomanable fer servir aigua polvoritzada per controlar incendis de combustibles gasosos, abatre el núvol de gas, liquar-lo per temperatura i barrejar-lo amb aigua si el combustible és soluble. També per refrigerar la part exterior dels recipients i els materials circumdants, per evitar que arribin al punt d’inflamació i per crear una pantalla que impedeixi el pas de la radiació. Focs de Classe D Totalment desaconsellada. Els focs de metalls cremen a temperatures molt elevades. L’aigua pateix una descomposició tèrmica a 2.200 ºC. Això vol dir que a aquesta tem- peratura el foc rebrà molècules d’hidrogen, combustible altament inflamable, i molècu- les d’oxigen, comburent. En comptes d’extingir el foc, l’estaríem alimentant, i es poden arribar a produir explosions espectaculars, amb risc de projecció cap als equips d’in- tervenció o les víctimes, o cap a altres llocs, amb risc d’expansió de l’incendi. Es pot fer servir als voltants per evitar o retardar la propagació. El sodi i el potassi reaccionen violentament amb l’aigua, i per això s’emmagatzemen submergits en querosè o nitrogen. Focs de Classe F Totalment desaconsellada perquè pot provocar boil-over. Tensió elèctrica Per la seva condició de conductora de l’electricitat, no és recomanable aplicar-la ma- nualment quan hi ha equips elèctrics sota tensió. Cal tallar el corrent i tenir en compte els corrents residuals que puguin quedar en condensadors. Aplicada en forma de nebulització, l’aigua és una bona alternativa a l’ús de halons. S’utilitzen broquets especials per polvoritzar a l’aire gotes d’un diàmetre inferior a 1 mm, que es dispersen a l’aire sense contacte entre elles, i impedeixen que l’electricitat pugui circular de l’una a l’altra. D’aquesta manera, es requereix una quantitat molt menor d’aigua, i es minimitzen els danys que pot causar l’aigua als equips elèctrics i electrònics, a més dels altres avantatges, com ara el baix cost i els problemes mediam- bientals nuls. Aplicada així, o mitjançant pulsacions, i a una distància de seguretat suficient, pot ser de gran utilitat, i de fet s’utilitza, en incendis amb tensió elèctrica, fins i tot en presèn- cia de tensions elevades, en centres de transformació, instal·lacions d’alta tensió o en trenats de baixa tensió. - AGENTS EXTINTORS - 20 3.1.4 Avantatges i inconvenients Avantatges Hem recollit al quadre (figura 8) els avantatges que ofereix l’aigua com a agent extintor. Aquí ens aturarem a la principal: és l’agent extintor més usat des de l’antiguitat fins avui per la seva gran eficàcia ateses les seves elevades capacitats tèrmiques (calor específica i calor latent de vaporització, sobretot). Com més polvoritzada estigui, més eficaç serà. Actualment, la mida de les gotes és un factor clau en l’extinció d’incendis, i es fan servir mitjans d’aplicació que regulen el diàmetre, fins i tot aconseguir una boira fina que se suspèn a l’aire. La calor específica d’una substància és la quantitat de calor requerida per augmentar 1 ºC la temperatura d’1g de la matèria esmentada. | Calor específica: 1 cal/g ºC 4,18 J/g ºC La fórmula que defineix la calor presa per l’aigua en un procés és: Q = Calor absorbida (calories o Joules) m = Massa d’aigua (g) Q = m c ΔT c = Calor específica (cal/g.ºC) ΔT = Increment de T (ºC)) La calor latent és la calor necessària per produir el canvi d’estat de 1g de matèria. En aquest procés no es produeix canvi de temperatura, només canvi d’estat, i per això no apareixen els ºC a les unitats. La calor latent de vaporització és l’energia necessària per passar de líquid a sòlid (convertir l’aigua a vapor), i la calor latent de fusió és l’energia que requereix el pas de sòlid a líquid (fondre el gel). | Calor latent de vaporització: 540 cal/g 2.260 KJ/Kg | Calor latent de fusió: 80 cal/g 334 KJ/Kg - AGENTS EXTINTORS - 21 La quantitat de calor absorbida en el procés de canvi d’estat es calcula amb aquesta fórmula: Ql = Calor absorbida Ql = m cl m = Massa d’aigua cl = Calor latent Fig. 9 Com hem vist en la quantitat d’energia (calor) necessària en cada procés, és molt més gran la que es requereix per passar l’aigua en estat líquid a vapor d’aigua. Per aquest motiu, és la manera més efectiva d’extingir un foc per refredament. A més, quan l’aigua es transforma en vapor, expandeix el volum unes 1.700 vegades (entre 1.600 i 1.880 segons les fonts). És a dir, que un litre d’aigua es transforma en 1.700 litres de vapor a 100 ºC. Si la temperatura augmenta fins a 260 ºC, es produeixen 2.400 l de vapor, a 450 ºC, 3.500 l, a 650 ºC, 4.200 l…*. Com podem veure amb aquests exemples, el volum del vapor depèn de la temperatura. Aquest augment de volum des- plaça una quantitat igual de l’aire que envolta l’incendi i disminueix l’oxigen disponible per mantenir la combustió. No podem oblidar que les temperatures que arriba a assolir el vapor ho fan molt perillós per a totes les persones implicades en un incendi, per cre- mades a la pell o al tracte respiratori. * La relació entre temperatura, pressió i volum s’explica en el tema de química, on estudiem les lleis que regeixen el comportament dels gasos. En el procés de transformació de l’aigua líquida a vapor es pot arribar a absorbir el 80% de l’energia d’un incendi. - AGENTS EXTINTORS - 22 Desavantatge L’aigua és conductora del corrent i és perillós aplicar directament en equips o apa- rells elèctrics sota tensió. Es pot aplicar mitjançant sistemes automàtics per contro- lar el foc, o mitjançant llances i/o tècniques especials. A causa de la pressió amb què és projectada, pot dispersar el combustible incendiat i generar nous focus. Aplicada a raig i en grans quantitats pot produir danys materials importants, fins i tot el col·lapse d’algunes estructures. SLa seva temperatura de solidificació limita l’ús en zones on la temperatura baixa de 0 ºC. Per salvar aquest inconvenient, es fan servir sistemes fixos de conduccions buides (seques), escalfament de tancs o anticongelants (poden ser tòxics). No s’ha d’utilitzar en focs de metalls com el magnesi (present en alguns components de vehicles com les caixes de transmissió o les llantes), titani, sodi metàl·lic, hafni, o metalls combustibles en determinades condicions (calci, zinc o alumini). L’elevada tensió superficial de l’aigua impedeix que penetri als combustibles incen- diats quan són compactes, o estan empaquetats o apilats. En aquests casos, si no es pot disgregar el combustible, els additius humectants baixen la tensió superficial i possibiliten la penetració de l’aigua i disminueixen el lliscament. Alguns d’aquests additius poden ser corrosius o tòxics, i cal que estiguin aprovats per utilitzar-los en agents extintors. En incendis de líquids inflamables i combustibles, pot provocar un abocament quan és aplicada en un dipòsit, i pot propagar un incendi d’abocament, estenent-lo. És més densa que la majoria de combustibles líquids, no només perd efectivitat en aquests casos, sinó que, com passa als focs d’oli a les cuines, es pot anar al fons del recipient, i causar una explosió de vapor sobtada si arriba a la temperatura d’ebulli- ció submergida en un líquid menys dens (boil-over). Si es fa servir en materials radioactius, queda contaminada. És necessari aplicar-li un tractament posteriorment. Quan s’utilitza en focs de vessaments de productes nocius per al medi ambient, s’intenta evitar que s’aboqui al clavegueram o es filtri a la terra circumdant. Pot reaccionar de manera perillosa amb algunes substàncies químiques, principal- ment d’ús industrial. Per aquest motiu, aquesta classe de productes s’han d’etique- tar adequadament advertint del perill de reacció. - Substàncies que reaccionen desprenent hidrogen i calor: metalls alcalins (liti, sodi, potassi, rubidi i cesi), que són els que reaccionen amb més virulència, al- calinoterris (magnesi, calci, estronci, bari i ràdio), metalls combustibles (zinc, bor, alumini, silici, titani), i hidrurs, sobretot combinats amb algun dels anteriors, com l’hidrur de liti o de magnesi. Com més fragmentats estan aquests materials, més superfície de contacte i de reacció. - AGENTS EXTINTORS - 23  - Substàncies que reaccionen produint gasos inflamables i calor: sulfurs, carburs, fosfurs i nitrurs, i els silans. - Substàncies que produeixen reaccions exotèrmiques violentes: peròxids inorgà- nics, òxids orgànics, amidurs o llogalumini. - Substàncies que poden produir esquitxades perilloses: hidròxids orgànics, me- talls fosos o el carboni. - Substàncies que desprenen vapors o projeccions tòxiques o corrosives: fluor, halurs, àcids inorgànics o cianurs. En focs de metalls no s’ha d’usar ja que s’assoleixen temperatures de més de 2.200 ºC en què la molècula de l’aigua es descompon en oxigen i hidrogen, avivant greument l’incendi, més encara si el metall està en encenalls, per la seva major superfície de con- tacte. Un exemple serien els incendis de sodi, potassi o liti. AVANTATGES INCONVENIENTS Conductivitat elèctrica Abundant i barata, fàcil transport Reacciona amb alguns metalls formant hidròxids i alliberant hidrogen. Alguns Gran capacitat com a dissolvent metalls reaccionen violentament amb l’aigua freda i d’altres a temperatures elevades Gran capacitat d’absorció de calor a causa de la seva elevada calor latent de Tª de congelació a 0ºC vaporització i de la seva calor específi- ca (només l’amoníac líquid té una calor No soluble amb líquids apolars. específica més alta) No miscible amb hidrocarburs i més densitat que la majoria (els hidrocarburs suren a l’aigua) Augment de volum en canviar de fase disminuint la concentració d’O2 Elevada tensió superficial, que dificulta la penetració en combustibles porosos. No és tòxica Aquesta limitació se soluciona amb ad- ditius humectants La seva poca variació en viscositat Baixa viscositat, que fa que sigui amb la temperatura permet bombar-la poc adherent a les superfícies, i conduir-la a través de les mànegues i sobretot verticals. Es millora amb canonades a temperatures entre 1 ºC i agents espessidors o viscosants 99 ºC L’elevada tensió superficial permet No s’ha de fer servir en focs de metalls que es pugui fer servir com a raig pel fet que per les altes temperatures la sòlid o com a gotes fines molècula d’aigua es descompon No caduca ni perd les propietats Aplicada a pressió pot dispersar el com- extintores amb el temps bustible cremant i provocar nous focus - AGENTS EXTINTORS - 24 3.1.5 Additius Per poder aprofitar la facilitat d’ús, disponibilitat i alta eficàcia de l’aigua com a agent extintor malgrat algunes de les seves limitacions, s’han investigat substàncies que mo- difiquen alguna de les seves característiques per fer-la més adequada en determina- des situacions. En aquest sentit, es fan servir: Retardants normals Agents humectants: amb aquests additius es busca augmentar la superfície de con- tacte aigua-foc i disminuir la temperatura interior dels sòlids, reduint la mida de les gotes. Redueixen considerablement la tensió superficial de l’aigua i milloren la seva capacitat de penetració, per la qual cosa són útils en incendis de materials porosos, per afavorir-ne la penetració, difusió i emulsificació, i permeten que penetri fins a les zones profundes del combustible, per la qual cosa afavoreixen la extinció. És anomenada també aigua fina, freda, mullada o humida. Són eficaços en incendis de sòlids com pa- llers, paper, cotó, etc; ajudant que penetri millor l’aigua a l’interior. Es tracta de sabons i detergents, que actuen de la mateixa manera que els usats per rentar la roba, perquè penetren més a les fibres que l’aigua sola i poden arrossegar la brutícia incrustada. Els humectants fan més conductora l’aigua, per la qual cosa no s’han de fer servir en aparells amb tensió elèctrica. Són útils a l’extinció de focs de fusta, cartró o productes sòlids compactats. En focs de subsòl també són útils, pel mateix motiu penetren millor fins a les arrels i la torba en combustió. Han de ser aprovats per utilitzar-los en l’extinció d’incendis, ja que la majoria són tòxics, corrosius o inestables barrejats amb aigua. Agents espessidors o viscosants: Es tracta de polímers químics que augmenten la vis- cositat de l’aigua i la seva tensió superficial, i formen un gel ignífug. Fan que trigui més a drenar o fluir, que s’adhereixi millor a les superfícies i formi una capa de més gruix sobre el combustible; també retarden l’assecament per efecte de la calor. A diferència de les escumes, l’aigua amb espessidors conté bombolles d’aigua, no d’aire. Es coneix com a aigua pesada. Augmenten la mida de la gota d’aigua. Són útils en la lluita contra incendis forestals on l’aigua amb humectant s’adhereix millor al combustible i fa que es dreni més a poc a poc pel terreny, i per protegir masses o objectes de l’acció del foc, per la capa que forma sobre les superfícies. També en focs on la causa principal de pro- pagació de la calor sigui per radiació. Poden ser minerals, com diferents tipus d’argila (bentonita, sepiolita, atapolgita…), que s’apliquen en concentracions de 0,1 a 0,2 kg/l, i que confereixen a l’aigua un color vermellós. Poden ser orgàniques (gomes vegetals que són usades com a espessidors també en alimentació, com la goma guar, alginats, extrets de les algues, o derivats de la cel·lulosa com la cel·lulosa de metil. El poliacrilat de sodi és un compost sintetitzat en laboratori que pot absorbir 100 vegades el seu pes en aigua, i pot causar danys als pulmons per inhalació perllongada o repetida. Alguns d’aquests additius poden ser tòxics, augmenten les pèrdues de càrrega per fricció a les mànegues i canonades i fan més relliscoses les superfícies. Alguns poden resultar nocius. Augmenten les pèrdues de càrrega. - AGENTS EXTINTORS - 25 Retardants d’efecte prolongat Fosfats, polifosfats i sulfats d’amoni. Tenen efecte retardant propi, pugen el PI dels combustibles, no necessiten l’aigua per aconseguir aquest efecte, encara que és el mi- tjà per transportar-los. Aplicats sobre els combustibles provoquen la formació de com- postos volàtils i de carbó abans d’arribar al punt d’inflamació. Aconsegueixen que no s’arribi a produir combustió amb flama. Els retardants més usats són: en medis terrestres, el poliacrilat sòdic, i en medis aeris, el polifosfat amònic. Altres Aigua amb borats o retardants: és una varietat de l’aigua amb espessidors o aigua lleugera, a base de borats càlcics i de sodi utilitzada principalment en focs forestals perquè s’adhereix a totes les superfícies amb què entra en contacte. Es coneix també com a beurada d’aigua. L’aigua s’evapora amb la calor, els vidres de borat es fonen i formen una capa vidriosa dura. Així retenen l’aigua que queda. A més d’aquest recobri- ment, tenen propietats químiques que retarden la combustió amb flama. També s’utilit- zen per evitar la propagació aplicant-los a les zones properes al foc. Un cop preparats, s’han de fer servir ràpidament, perquè es precipiten en poc temps. Anticongelants: redueixen la temperatura de congelació de l’aigua, com ara el glicol. Inhibidors de corrosió: alguns additius poden fer que l’aigua sigui més corrosiva. El di- cromat de sodi, per exemple, contraresta aquest efecte. Aigua amb modificadors de flux: Es coneixen com a aigua ràpida, i es fan servir per reduir les pèrdues de càrrega, sobretot les degudes al flux turbulent que es produeix a les conduccions quan l’aigua circula a velocitats elevades. Són solucions de polímers lineals (cadenes químiques sense ramificacions) que rebaixen la turbulència, com el polioxietilè (òxid de polietilè), el més efectiu, i compatible amb tot tipus d’equips contra incendis. Es pot utilitzar amb aigua dolça o salada. Es busca augmentar el cabal i la pressió al punt de descàrrega. Redueixen les pèrdues de càrrega tant per fricció entre l’aigua i les parets de les conduccions, com per les turbulències al flux, que suposen fins a un 90% de les pèrdues de càrrega totals. Aconsegueixen duplicar la pressió a la sortida. Faciliten la descàrrega de grans quantitats d’aigua sense necessitat de mànegues o conduccions molt grans, sense perdre pressió. Aigua amb modificadors de densitat: Es pot modificar la densitat de l’aigua mit- jançant aire, formant una escuma. Una altra forma és afegir una substància emulsifi- cant que es pugui barrejar amb la capa superior d’un líquid combustible i aconseguir una emulsió no combustible. Amb l’addició de detergents sintètics, com hem vist a l’apartat d’additius humectants, es redueix la tensió superficial de l’aigua. Quan es projecta aquesta barreja sobre el líquid combustible, s’aconsegueix una suspensió del líquid a la barreja d’aigua i detergent i es redueix l’emissió de vapors per sota del límit inferior d’inflamabilitat. - AGENTS EXTINTORS - 26 3.1.6 Métodos de aplicación Aigua a doll S’aconsegueix un gran abast, per la qual cosa es pot aplicar a una distància suficient per no estar exposats als efectes de l’incendi, i refreda el focus o les superfícies afecta- des per la radiació tèrmica del foc. El màxim abast s’obté amb un angle d’inclinació de la llança de 30-32º, i no amb el teòric de 45º. Només entre un 5 i un 20% participa real- ment a l’extinció. La força amb què impacta l’aigua aplicada així pot projectar parts del combustible incendiat i provocar nous focus d’incendi, a més de produir desperfectes. Un altre inconvenient és la seva baixa relació superfície-volum, que limitarà l’evapo- ració i el refredament que comporta. Aquest tipus d’aplicació és útil principalment per a focs de classe A. Pot servir per separar el combustible, en zones de difícil accés per fer-ho per altres mitjans, per la qual cosa actuaría també per inanició. L’eficàcia de l’aigua augmenta 7,3 vegades si s’aplica a raig dispers en comptes de raig compacte. Aigua polvoritzada Consisteix a projectar multitud de petites gotes. Aplicada així, s’aconsegueix un refre- dament molt ràpid, ja que la vaporització es produeix a la superfície, l’aigua en petites gotes augmenta la superfície de contacte entre l’aigua i la calor. Comprèn una amplitud més gran que l’aigua a raig, i una longitud molt menor. Millora l’eficàcia extintora i l’efi- ciència. Amb menys quantitat d’aigua aconseguim més absorció de calor. És adequada per a focs de combustibles sòlids i per al control de focs de classes A, B i C. Apantallament: L’amplitud que abasta aquesta forma d’aplicació forma una pan- talla que evita el pas de calor per radiació, i ens permet acostar-nos més al foc, o impedir que es generin focus nous provocats per la calor. Es poden fer servir llan- ces difusores o retalladors. Aigua nebulitzada S’augmenten els avantatges de l’aigua polvoritzada aconseguint gotes de menys d’1 mm, perquè la superfície de contacte augmenta. S’ha d’augmentar la potència de pro- jecció per aconseguir que penetrin al foc i s’utilitza aire o nitrogen per donar-li pressió. És utilitzada en instal·lacions fixes i portàtils, per a la protecció d’equips elèctrics i elec- trònics, i fins i tot líquids inflamables, per la qual cosa poden ser un bon substitut dels falons. 1 litre d’aigua nebulitzada equival a 100 litres d’aigua polvoritzada. - AGENTS EXTINTORS - 27 3.2 Escuma Principal: Sufocació Secundari: Refredament Lʻescuma és aigua amb un additiu que genera una dissolució dʻagent escumant líquid especialment formulat per crear una solució aquosa de baixa tensió superficial. A aquesta barreja s’hi afegeix un gas, generalment aire atmosfèric, per generar bom- bolles i produir l’escuma. Segons la norma vigent UNE-EN 1568-1:2019, es tracta d’un agregat de bombolles plenes d’aire que es forma a partir d’una solució escumant que es fa servir per lluitar contra incendis. Agua + Espumógeno = Espumante Espumante + Aire = Espuma Són el principal agent extintor en incendis que afecten grans quantitats de derivats del petroli, en refineries, cisternes o dipòsits d’emmagatzematge, a més d’altres líquids inflamables (focs de classe B). Normatives UNE 23603:1993 - Escuma física extintora. generalitats Anul·lada per UNE-EN 1568:2019 UNE-EN 1568:2019 Agents extintors. Concentrats d’escuma (en parts). UNE-EN 1568-1:2019 Especificació per a concentrats d’escuma de mitjana expan- sió per a aplicació en superfície de líquids no miscibles amb aigua. UNE-EN 1568-2:2019 Igual que l’anterior per a alta expansió. UNE-EN 1568-3:2019 Igual que l’anterior per a baixa expansió. UNE-EN 1568-4:2019 Especificació per a concentrats d’escuma de baixa expan- sió per a aplicació en superfície de líquids miscibles amb aigua. UNE-23600:1990 - Agents extintors classificació Anul·lada sense norma que la substitueixi. UNE 23604:1988 - Assajos de propietats físiques de l’escuma proteínica de baixa ex- pansió Anul·lada per la UNE-EN 1568:2019 UNE 23635:1990 - Agents formadors de pel·lícula aquosa Anulada per la UNE-EN 1568:2019 - AGENTS EXTINTORS - 28 Conceptes - Definició dels components bàsics: Escumògen*: Producte bàsic per obtenir l’escuma. Agent líquid que en diluir-lo en aigua i afegint gas (aire o inert) produeix escuma. * UNE 1568:2019. Líquid que es dilueix en aigua per formar la solució escumant. Escumant*: també anomenada barreja escumant, és l’escumogen barrejat amb ai- gua que s’obté al proporcionador (premesclador) per la qual cosa podem definir-lo com el pas intermedi en la generació de l’escuma. * UNE-EN 1568:2019. Solució escumant (Dissolució de l’escumogen en aigua). Escuma: Escumant més gas (normalment aire). - Generació de les escumes: Com veurem durant aquest capítol hi ha diferents mètodes d’obtenir escumes (físiques, químiques i CAF), tot i que s’expliquen tots els tipus, en aquest apartat ens centrarem en la generació d’escumes físiques, pel seu ús més gran en l’entorn d’extinció d’incen- dis: DIVIDIM EL PROCÉS EN DUES ETAPES Primera etapa: Barreja d’aigua i escumògen per obtenir escumant mitjançant el proporcionador. - Proporcionador (figures 1 i 2): Sistema hidràulic pel qual s’afegeix escumogen a l’aigua. Permet regular la quantitat d’escumògen requerit a la mànega. També es coneix com a pre-mesclador, dosificador d’escumogen, inductor o hidromesclador. Habitualment funciona mitjançant l’efecte Venturi* (proporcionador en línia) en- cara que també els podem trobar per pressió o per bomba. * A causa del principi de Bernoulli i al principi de continuïtat, un fluid en passar per un estrenyi- ment augmenta la seva velocitat, reduint la seva pressió. Aquesta reducció de pressió compor- ta una succió de l’escumogen en passar l’aigua pel proporcionador. Regulació automàtica o manual Mànega Sortida a d’entrada la llança Barreja Menys de tres metres Dipòsit d’escumogen Fig. 1 - AGENTS EXTINTORS - 29  Espumògen Ràcord connexió Broquet línia escumogen d’aspiració Broquet Cambra d’aspiració d’impulsió escumògen Fig. 2 Aigua Espumant Filtre Vàlvula Línia de de bypass circulació Femella calibrada Selecció de de proporció fixa Proporcionador sortida d’aigua KUGEL-BYP Aigua Fig. 3 Espumant - La pressió màxima que ha de suportar un proporcionador no ha de superar els 15 kg/cm2. Els valors òptims de pressió d’entrada oscil·laran entre 5-6 i 10-12 kg/cm2. Esquema bàsic de funcionament Orifici de Vàlvula de Cambra regulació retenció de mescla Broquet Fig. 4 Col·lector Regulador Vàlvula de compensació del % Expansió Pèrdua de càrrega Pressió mínima d’entrada 5 bar MEDIA 2,5 bar Pressió màxima d’entrada 12 bar BAJA 4 bar El proporcionador es col·locarà sempre abans del darrer tram de mànega de la instal·lació. - AGENTS EXTINTORS - 30 Segona etapa: barreja d’escumant amb l’aire per obtenir escuma Un cop disposem de la barreja escumant, només cal administrar-li aire (figura 5) per- què es generi l’escuma. Aquest procés es realitza també mitjançant l’efecte venturi, disposat a les diferents llances per a escumes o mitjançant un generador tipus túrbex en el cas de les escumes d’alta expansió (ho veurem més endavant). A tenir en compte que, per a les escumes de baixa expansió es poden fer servir llances convencionals. ESCUMA Fig. 5 BARREJA LLANÇA AIRE 3.2.1 Propietats i característiques Propietats Densitat. Inferior que la de l’aigua i els líquids inflamables, fet que li permet mante- nir-se a la superfície una vegada projectada sobre la combustió, i així excloure l’aire i refredar el combustible aturant o prevenint la combustió. Cohesió. Capacitat de lʻescuma per mantenir la seva estructura de bombolles que permeten el bloqueig dels gasos inflamables. No tòxiques ni corrosives, habitualment. La majoria són biodegradables. Temperatura de l’aigua. Les escumes en general són més estables com més freda és l’aigua amb què es barregen els concentrats. El rang desitjat de temperatura de l’aigua a barrejar varia de 1°C a 30°C amb un màxim de 40°C. - Temperatura ideal de l’aigua per a generació d’escuma: Segons les fonts, hem trobat rangs entre 2 i 27 ºC, entre 7 i 27 ºC, o fins i tot de 5 a 38 ºC, encara que considerem que aquesta última es refereix a la temperatura màxima aconsellable, més que al rang ideal. - Tipus d’aigua emprable: Normalment es fa servir amb aigua dolça però es poden trobar escumògens que admetin l’aigua de mar; en aquest cas, s’haurà d’indicar a l’envàs. - AGENTS EXTINTORS - 31  Temperatura mínima d’ús: Aproximadament -5ºC, AFFF -7ºC. Temperatura d’emmagatzematge: Cal consultar l’embalatge per conèixer la tem- peratura d’emmagatzematge. Habitualment solen estar entre -12ºC i 50ºC), encara que el subministrador pot indicar que l’escumogen no resulta perjudicat per tempe- ratures d’emmagatzematge de fins a -30ºC. Alguns exemples: - B-940 (escumogen sintètic d’alta/mitjana expansió): Temperatura d’emmagatze- matge -5 ºC a + 50ºC (marcat en bidons). - AFFF: -7ºC a + 50ºC. Contaminants: L’aigua que contingui agents contaminants de l’escuma com a de- tergents, derivats del petroli o inhibidors de corrosió entre d’altres, afectaran la qua- litat. Pressió de l’aigua: La pressió ideal a la llança d’escuma ha de ser entre 3 i 10 bars. L’escuma es deteriora a pressions de més de 14 bars. PH de l’escumogen: NO haurà de ser menor que 6 ni més gran que 9,5 a 20 ºC ± 1ºC. PRESSIONS EN PUNTA DE LLANÇA Baixa pressió................... 6 a 7 bar BAIXA EXPANSIÓ Alta pressió.................... 6 a 7 bar MITJANA EXPASSIÓ Baixa pressió................... 3 a 4 bar ALTA EXPASSIÓ Baixa pressió................... 10 bar Característiques Les característiques següents determinaran la qualitat o tipus de l’escuma: Resistència a la calor: És la capacitat que l’escuma té per resistir els efectes des- tructius de la calor irradiada pel foc dels vapors encara encesos o per la calor apor- tada per superfícies calentes que van estar en contacte directe amb les flames (me- talls, fustes, etc.). Coeficient d’expansió: Relació entre el volum final i inicial de l’escumant o la barreja escumant (aigua + escumogen). - Depèn de l’escumogen i l’equip que genera l’escuma. - Coeficient d’expansió alta Major grandària de les bombolles, que resulta en un volum més gran d’escuma. - Volum escumant · Coeficient d’expansió = Volum escuma. - AGENTS EXTINTORS - 32  - El valor de coeficient d’expansió coincideix amb l’invers de la densitat específica de l’escuma. Com més valor numèric, més índex d’expansió i menys densitat de l’escuma. - Exemple: Coeficient expansió 10 Amb 5 litres d’escumant aconseguirem 50 litres d’escuma. Volum d’escuma Coeficient d’expansió = (índex d’expansió) Volum d’escumant Temps de drenatge o drenatge al 25%: Temps que triga l’escuma a perdre (allibe- rar, que no vol dir evaporar) el 25% d’aigua. No té en compte la temperatura del foc o el contacte amb el combustible. També es pot valorar, de la mateixa manera, el drenatge al 50%. - Proteíniques: Aproximadament 15 minuts. - Sintètiques: Més de 15 minuts. Viscositat: S’estableix que ha de tenir una viscositat màxima a 0ºC i una viscositat màxima a 15ºC. Adherència: Capacitat de lʻescuma per adherir-se a superfícies verticals i horitzon- tals. Altres característiques són Estabilitat: Qualitat de retenir l’aigua per aconseguir un bon refredament. Es mesu- ra segons la velocitat de drenatge de l’aigua: a menor velocitat de drenatge, millor escuma. Se mide en laboratorio en un recipiente medidor. Cuanto más tarde en drenar una Es mesura al laboratori en un recipient mesurador. Com més tard en drenar una deter- minada quantitat d’aigua (per escolament, s’escorre cap al fons del recipient), més gran serà la seva estabilitat. Aquest concepte està directament relacionat amb el de drenatge al 25%. Serà una referència teòrica, ja que no està sotmesa a les condi- cions gaire més agressives d’un incendi. Dosificació o taxa de concentració d’escumogen: Proporció d’escumogen a la ba- rreja, habitualment entre un 1% i un 6% (en algunes fonts entre 3% i 6%). Per exem- ple, si parlem de dosificació al 3%, tindrem que, de cada 100 litres de mescla, 3 litres seran escumogen i 97 litres seran aigua. També el podem trobar sota la denominació de taxa de concentració. Volum d’escumògen Taxa de concentració = (Dosificació) (%) Volum d’escumant - AGENTS EXTINTORS - 33  Taxa o densitat d’aplicació: És el cabal [litres/minut] aplicat per metre quadrat d’in- cendi (superfície de combustible). El fabricant de l’escumogen ha d’indicar la densitat d’aplicació adequada per a cada incendi. Aquest concepte es fa servir per mesurar l’eficiència de l’escuma. Cal tenir en compte que l’escuma es degrada i/o destrueix a l’incendi. Es mesura a [l/(min·m2)]. - En hidrocarburs: 5 litres/minut·m2 - En alcohols: 7 litres/minut·m2 (10 litres/minut·m2, segons la font). A falta d’una base teòrica com a referència, els càlculs es basen en assajos i proves. Es tracta d’aconseguir cobrir amb escuma tota la superfície d’un vessament deter- minat, de grans dimensions, abans que l’escuma col·lapsi. Velocitat d’abatiment i escorriment: És el temps requerit perquè la pel·lícula for- mada per l’escuma recorri la superfície del combustible cobrint tots els obstacles i racons de manera que s’aconsegueixi extingir completament el foc. Coeficient d’extensió: Valor que indica la capacitat d’un líquid per escampar-se es- pontàniament sobre la superfície d’un altre. TEMPERATURA PER FLUIR CORRECTAMENT: Tradicionalment, s’han seguit dos criteris diferents, amb resultats diferents també, per calcular aquesta dada: Segons el criteri americà, es considera temperatura límit aquella en què un proporcio- nador dosifica al 85%, un 15% menys que a 15ºC. En aquest valor també hi influeix el tipus de proporcionador. Segons el criteri europeu, es defineix com aquella temperatura en què la viscositat arri- ba a ser de 200 mm/s, i pot donar resultats més baixos que segons el mètode americà. 3.2.2 Mecanismes dextinció SOFOCACIÓ És el mètode principal d’extinció de les escumes. Com veurem més endavant a “3.2.8. Mètodes d’aplicació”, segons la manera com apliquem l’escuma sobre l’incendi, obte- nim diferents tipus de sufocació prèviament explicats al punt “2. Mecanismes d’extin- ció». Separació completa del comburent Quan fem servir les escumes projectades sobre el combustible i es reparteixen sobre la superfície, creen una capa de bombolles que l’aïllen del comburent i que bloqueja els gasos inflamables despresos impedint o reduint la combustió (fig. 6). Aquesta capa és coneguda com a huella. - AGENTS EXTINTORS - 34  PEL·LÍCULA AQUOSA O MEMBRANA POLIMÈRICA OXIGEN CAPA D’ESCUMA Fig. 6 COMBUSTIBLE Dilució o eliminació del comburent: Aquest mecanisme és usat normalment en espais o dipòsits confinats. Es basa en la projecció de grans quantitats dʻescuma, normalment dʻalt coeficient dʻexpansió, que aconsegueixen desplaçar el comburent ocupant lʻespai on sʻestà produint la combus- tió. Un exemple representatiu són els sistemes d’inundació total (figura 7). Fig. 7 REFREDAMENT És el mecanisme secundari d’extinció de les escumes. Com hem comentat prèviament, la base de les escumes és l’aigua, ja que l’escumant és normalment entre un 94% i un 99% aigua (amb escumogen a l’1-6%). Aquesta gran quantitat d’aigua provinent de la degradació de l’escuma treballa refre- dant el combustible i contribueix a reduir o eliminar la calor produïda per la combustió. Exclusió Supressió d’oxigen de vapor Vapors Refrigeració Combustible - AGENTS EXTINTORS - 35 3.2.3 Eficàcia en tipus de foc Focs de classe A Tot i que les escumes no estan especialment indicades per a focs de classe A funcionen bé en molts dels casos. La capacitat d’adherir-se als materials i recobrir-los (sobretot amb escumes CAF) per després fer servir els mètodes d’extinció característics de les escumes ja comentats fan que aquest agent extintor sigui usat àmpliament. Alguns dels exemples més comuns que podem trobar són als incendis de contenidors o de vehicles Focs de classe B Les escumes són el mètode ideal per als focs de combustibles líquids. La facilitat de dispersió sobre superfícies líquides i la menor densitat d’aquest agent extintor perme- ten crear una capa de segellat ràpida i eficaç que bloqueja l’emissió dels gasos infla- mables del combustible evitant que es barregi amb el comburent. Alhora, quan l’escu- ma es degrada i perd part de l’aigua que conté ajuda a evacuar calor del combustible, actuant segons el mètode secundari d’extinció per refredament. Com veurem més endavant en els tipus d’escumes, aplicarem agents amb base pro- teínica o sintètica per als hidrocarburs (combustible apolar) i per a líquids polars farem servir els escumògens AR (antialcohol o alcohol resistant) o polivalents. Focs de classe C La característica fonamental de l’escuma per fer l’extinció és la capacitat d’envoltar o adherir-se al combustible per permetre la sufocació i, per tant, no és adequat per a focs de classe C. Focs de classe D Totalment desaconsellat perquè l’escuma conté gran quantitat d’aigua. Els metalls cre- men a temperatures molt elevades i l’aigua es pot descompondre tèrmicament cedint molècules d’hidrogen i oxigen, que alimentarien el foc, i podrien arribar a produir es- pectaculars explosions. - AGENTS EXTINTORS - 36  Focs de classe F Desaconsellada per a la classe F. Si fem servir de nou com a exemple l’oli a alta tempe- ratura (d’una paella o una fregidora) i, tenint en compte que aquest entra en ebullició a una temperatura d’entre els 190 i 245 ºC aproximadament, en abocar escuma sobre aquest, l’aigua que conté entrarà en ebullició podent projectar l’oli bullint cap a nosal- tres. Tensió elèctrica En focs on puguem sospitar la presència de tensió elèctrica haurem d’actuar amb les mateixes precaucions que amb el cas de l’aigua, és a dir, no projectant directament abans de tallar el pas de corrent i fent servir escuma d’alta expansió que redueix la possibilitat de conduir l’electricitat pel menor contingut en aigua. 3.2.4 Avantatges i Inconvenients AVANTATGES INCONVENIENTS No és tòxica És conductora electricitat Resistència a la calor Reacciona com l’aigua en focs de metalls Estabilitat, capacitat de retenir l’aigua. Incompatibilitat amb certs agents, Es mesura per temps de drenatge principalment pólvores extintors No compatibles amb altres escumògens Fluïdesa, és capaç de desplaçar-se permetent extingir salvant obstacles Pot produir danys per l’aigua que conté Cohesió i adherència Destrucció en entrar en contacte Resistència a ser contaminada amb líquids polars pel mateix combustible No adequades per a incendis de gasos Resistència als combustibles polars Condueixen l’electricitat Homogeneïtat en la mida de les bombolles Poden ser irritants Segella el combustible impedint-ne la reignició * Segons la UNE-EN 1568:2019, no s’haurien de barrejar escumògens de diferents tipus i S’elimina fàcilment amb aigua diferents fabricants. - AGENTS EXTINTORS - 37 - No és adequat per a incendis amb gasos (en qualsevol estat). - Els focs en vessaments de líquids sota pressió no s’extingeixen bé amb escuma. - Útil per prevenir una ràpida evaporació de gasos emmagatzemats en estat líquid (GLP i Amoníac). - En incendis d’olis, asfalt o altres líquids en recipients, a temperatura superior a 100 ºC, es pot produir l’ebullició de l’aigua continguda a l’escuma, formant una emulsió i arribant a quadruplicar el volum en produir-se una escumació del combustible ba- rrejat amb l’escuma. Aquesta reacció provocaria l’abocament del líquid inflamat fora del recipient i la propagació de l’incendi. - Certs agents humectants i algunes pólvores químiques seques poden ser incompati- bles amb l’escuma. - Totes les escumes condueixen l’electricitat, també les d’alta expansió. - En general, no són tòxiques, però poden produir irritació ocular (Irritants, marcats amb una “X”). - No s’han de barrejar diferents tipus d’escumògens. 3.2.5 Toxicitat És extremadament important que l’escumogen, després de la dilució en aigua a la con- centració recomanada, no presenti en el seu ús normal un risc significatiu de toxicitat per a la vida en relació amb el medi ambient. (UNE-EN 1568-1:2019) Generalment no són tòxiques, però sí que poden ser irritants per a ulls i mucoses. 3.2.6 Tipus Hi ha moltes classificacions per diferenciar les escumes segons les seves característi- ques, farem servir els blocs següents perquè són els més importants: - Forma d’obtenció. - Coeficient d’expansió. - Naturalesa d’escumogen. SEGONS LA FORMA D’OBTENCIÓ Escuma física: - Obtenció: Espumogen concentrat barrejat amb aigua i aire. - Utilitat: La més usada actualment per la seva facilitat de producció i per no afectar negativament les superfícies en contacte.. Escuma química - Obtenció: Reacció de dues solucions, una àcida (sulfat d’alumini) i una alcalina (bi- carbonat sòdic), que produeixen diòxid de carboni (entre altres productes químics) que generen i impulsen les bombolles. - Utilitat: Pràcticament en desús, ja que tenen efectes corrosius a les superfícies on s’apliquen, es destrueixen fàcilment a altes temperatures i són difícils de transportar a través de les conduccions. - AGENTS EXTINTORS - 38 CAFS - Obtención: Espumogen + aigua + aire comprimit. - Utilitat: En incorporar aire comprimit i afegir també l’escumogen mitjançant una bom- ba electrònica, l’escuma circula per tota la instal·lació de mànegues fent que pesi menys i sigui més manejable. (Més informació en tipus d’escumògens). SEGONS EL COMPORTAMENT DE LA SEVA VISCOSITAT Espumògens newtonians: viscositat independent de la temperatura. Espumògens pseudoplàstics: la viscositat disminueix amb l’augment del gradient de cisallament (variació gradual de l’esforç de cisallament en una direcció concreta). SEGONS LA SEVA AFINITAT PER SUBSTÀNCIES ORGÀNIQUES, QUE CREMANT DONEN LLOC A PRODUCTES DE DESCOMPOSICIÓ PIROLÍTICA Oleofíliques: Presenten una afinitat pels productes de descomposició pirolítica de substàncies orgàniques, servint de camí pel qual l’aigua s’introdueix a través d’aquests per capil·laritat (igual que un humectant). L’escuma formada amb aquest escumogen s’adhereix a les superfícies prèviament refredades, actuant com una barrera contra la calor, evitant que continuï la piròlisi. Donen lloc a escumògens de la classe A, aptes per a l’extinció de combustibles sòlids. Oleofòbiques: Resistència a la contaminació. Són les que presenten repulsió per lí- quids no polars (immiscibles) com són gairebé tots els combustibles derivats del pe- troli. D’aquesta manera s’evita que l’escuma contingui restes de combustible i que es contamini. Dóna lloc a escumògens de classe B, aptes per a l’extinció de combustibles líquids, fonamentalment hidrocarburs derivats del petroli. SEGONS EL COEFICIENT D’EXPANSIÓ La variabilitat dels coeficients d’expansió es deu principalment al tipus d’escumogen utilitzat, així com les propietats i les característiques. També cal tenir en compte que per obtenir diferents tipus d’expansió cal utilitzar di- ferents tipus de generadors d’escuma (llances o generadors tipus túrbex per a alta expansió) com veurem a continuació. UNE 1568-1:2019 UNE 23603 UNE 23600 (Vigent) (Anul·lada) (Anul·lada) BAIXA XX X / Poc profunds Halón XX - - - * (inferior 5mm) --> XX Pols especial - - - X - * Productes específics per a focs de greixos i olis de cuina - - - - XX * (Acetat potàssic, aigua nebulitza- da,etc) * Superant assaig dielèctric UNE-EN 3-7:2004 + A1:2007) - AGENTS EXTINTORS - 89  Bibliografia Boj, Pablo J. et al., Fundamentos para Bomberos. Ed. Pedro D. Pacheco Mora, Mála- ga. 4ª ed., 2018. Cabo Goikouria et al., Manual del bombero. Vol. 2. Control y extinción de incendios. Academia de Policía del País Vasco, Arkaute-Alava, 2011. Centro de Estudios Adams, Bomberos. Temario y cuestionarios. Ediciones Valbuena, S. A., Madrid, edición y año de publicación no indicados (Depósito Legal de 2011). Escuela Nacional de Protección Civil. Manual de primera intervención frente al fuego. Fundación Mapfre Estudios, Manual de seguridad contra incendios. Editorial Mapfre, Madrid, 1997. VVAA, Manual de incendios, CEIS Guadalajara. Tragsa. Madrid, 2016. Instituto Nacional de Seguridad y Salud en el Trabajo. Enciclopedia de salud y se- guridad en el trabajo. Capítulo 33 “Toxicología”. Consulta 20 de noviembre de 2020. https://www.insst.es/tomo-i Instituto Nacional de Seguridad y Salud en el Trabajo. Nota técnica de prevención 237: Reacciones químicas peligrosas con el agua. Consulta 2 de diciembre de 2020. https://www.insst.es/documents/94886/327166/ntp_237.pdf/99d93f75-e39f-407c- 9c8b-6732499637b7 National Fire Protection Association. Manual de protección contra incendios. 5ª Edi- ción en español. Bogotá, 2009. Prockop L., Chichkova R, “Carbon monoxide intoxication: Un update review.” Journal of the Neurological Sciences, 2007; 262: 122–130. Resnik, Robert et al., Física, Vol. 1, John Wiley & Sons, Inc. 1992. Compañía Editorial Continental. México D. F., 1993. - AGENTS EXTINTORS - 90  Romero Rodríguez, José Antonio, El Libro Rojo del Bombero. El libro Rojo, S. L., Sevi- lla, 4ª ed., 2019. Tipler, P. Física. Traducción de la tercera edición norteamericana. Editorial Reverté. Barcelona, 1994. Torras A., Palma D. Temari de preparació Bombers de la Generalitat de Catalunya. Edición febrero 2019. VV. AA. Manual básico IVASPE para bomberos de nuevo ingreso. Agencia Valencia- na de Seguridad y Respuesta a las Emergencias. Cheste, 2017. National Association of Emergency Medical Technicians (U.S.). Pre-Hospital Trau- ma Life Support Committee.; American College of Surgeons. Committee on Trauma. PHTLS: Soporte Vital de Trauma Prehospitalario. 8 ed. Mexico D. F. 2016. REGLAMENTO (UE) No 517/2014 DEL PARLAMENTO EUROPEO Y DEL CONSEJO de 16 de abril de 2014 sobre los gases fluorados de efecto invernadero y por el que se deroga el Reglamento (CE) no 842/2006 Instituto Nacional de Seguridad y Salud en el Trabajo. Enciclopedia de salud y se- guridad en el trabajo. Capítulo 33 Toxicología. Consulta 20 de noviembre de 2020. - AGENTS EXTINTORS - 91