Dossier Art Prehistòric_Ibers Celtes 24 PDF

ART PREHISTORIC L'art prehistòric comença amb les primeres manifestacions creatives humanes i ocupa la totalitat de la era quaternària. La periodització de l'art prehistòric segueix en grans trets, la divisió històrica, és a dir: Art Paleolític (paleos - lithos, edat de la pedra antiga o talla...

ART PREHISTORIC L'art prehistòric comença amb les primeres manifestacions creatives humanes i ocupa la totalitat de la era quaternària. La periodització de l'art prehistòric segueix en grans trets, la divisió històrica, és a dir: Art Paleolític (paleos - lithos, edat de la pedra antiga o tallada), amb tres grans divisions: l'inferior, el mitjà i el superior, dura aproximadament des d'uns 4 000000 d'anys aC fins al 10 000 aC. Art Neolític (neos - lithos, edat de la pedra nova o polida). Que dura aproximadament entre els anys 10 000 i 3 000 aC. Art de l'edat dels metalls amb l'aparició d'estris i ornaments de coure, bronze i ferro, a més de l'or i l'argent, l'art assoleix una nova perspectiva. La majoria dels pobles amb metal·lúrgia entren molt aviat en l'àmbit de les cultures històriques. Art Paleolític. Societat. - Vida nòmada a l'aire lliure, refugis, coves i cabanes de fusta i branques. - Sistema de subsistència de caçadors - recol·lectors, pesca i intercanvis de mercaderies o "trueques". - Estris de fusta, os i pedra. Vestits de pells d'animals. - Culte als morts i a la natura Formes artístiques: 1 - Art mobiliari - Durant el paleolític superior aparegueren les primeres escultures, petites figures de pedra, d'os i ivori representant figures femenines (les anomenades Venus , com les de Willendorf o de Lespugue) o d'animals. Existeixen diferents figures en marfil de mamut com “El caballo de Vogelherd” https://www.weltkultursprung.de/ -També considerem ara com artístics, els ornaments de pedra i os, com ara collarets, braçalets, agulles, etc. - Ornaments: Aquests objectes no només tenien un significat estètic, sinó que també podien complir funcions ritualitzades, espirituals o pràctiques Collarets i braçalets: Conques i petxines: Les petxines, com la Spondylus, es van utilitzar àmpliament a Europa i altres parts del món com a ornaments personals. Corns d'animals: Els corns, així com altres restes d'animals, sovint es perforaven per poder lligar-los a cordes o cadenes.  Dents o ossos d'animals: especialment de grans mamífers com el mamut o el cavall, es perforaven per formar ornaments o amulets. Amulets i talismans: Molts ornaments tenien una funció simbòlica, com a amulets per protegir els portadors de mals esperits o per atraure la bona sort. Sovint eren creats a partir de materials com el marfil o la pedra i es consideraven objectes de poder espiritual. 2 - Pintura parietal (rupestre) - Pintures i gravats sobre les parets de les coves a les zones més profundes, dibuixades amb sang i substàncies naturals dissoltes en greix animal, aplicades amb pals, canyes o les mans. - Policromia. - Francocantàbrica (Altamira, Lascaux) El grup més antic i més famós correspon al paleolític superior, durant els períodes on hi hagué la primera gran florida de la pintura rupestre, amb figures molt realistes de bisons, cavalls i cérvols, sense figura humana. Altres motius decoratius son: Els signes. Traçats simples i compostos, abstractes (Punts, ratlles, fletxes, plomes...) Les mans. En positiu (de color vermell, plasmant les mans), en negatiu (al voltant). 3.- Relleus Figuras trabajadas en bajorrelieve, pero también hay imágenes grabadas y pinturas rojas y negras, el aprovechamiento de relieves naturales de la roca es importante. Preparaban la superficie antes de trabajar las figuras.(Roc-aux-Sorcier) 4.Gravats La técnica utilizada es mixta, predominando el piqueteado y, en menor medida, la incisión y el grabado fino. Destaca la precisión de los diseños, que da como resultado imágenes muy plásticas y casi reales. Las incisiones en la piedra resultan de gran exactitud y delicadeza. https://siegaverde.es/fotografias-yacimiento-arqueologico-patrimonio-mundial-siega-verde/  Art Neolític. Societat. - El neolític comença a les planes fluvials de Mesopotàmia, L' Indo i el Yangtze (Xina), ràpidament es va difondre a la resta del món. - Els pobles nòmades comencen a assentar-se en zones planes amb abundància d'aigua, a construir-se els primers poblats, a organitzar-se políticament. Els habitatges son de pedra, fusta i maó. - Sistema econòmic agrícola i ramader, amb excedents de producció, intercanvis comercials, ús de peces minerals i llavors com a moneda. - Estris de fusta, os, metall i pedra polida. Vestits de llana, cotó. - L'artista crea i decora, molt a prop de l'artesà. Augmenta la temàtica religiosa. Formes artístiques: 1 - Pintura rupestre mediterrània o llevantina Aquests dibuixos són molt esquemàtics i reprodueixen escenes de caça i de guerra amb un sol color per a cada figura. La figura humana, escassa en l'Art Paleolític, adquireix gran importància. Quan apareix en la mateixa escena que els animals, és la figura humana la que els domina. Hi ha escenes de caça, de danses, de lluites, de treball agrícola, de domesticació d'animals..., tot amb gran moviment. A més d'animals i humans, també apareixen motius més abstractes com dibuixos geomètrics, línies, punts i mans en forma de siluetes. 2 - Monuments megalítics Els monuments megalítics són estructures prehistòriques construïdes amb grans pedres (anomenades "megàlits") col·locades en configuracions específiques. Aquestes construccions es van erigir principalment durant el Neolític i l'Edat del Bronze, aproximadament entre el 4000 aC i el 1500 aC, tot i que es poden trobar exemples més tardans en algunes regions. Els motius per construir aquests monuments eren diversos: rituals religiosos, funció funerària, marcacions astronòmiques o com a elements de poder o prestigi. Als Països Catalans hi ha megàlits al N i al centre del Principat de Catalunya. Els tipus més corrents són els dòlmens senzills i les cistes, però hi ha també sepulcres de corredor i galeries cobertes, i els menhirs. A la mediterrània hi ha diverses construccions megalítiques tardanes, les coves a Andalusia. Taules, talaiots i navetes a les Illes Balears. I la cultura megalítica a Malta. Tipus principals de monuments megalítics: 1. Menhirs: Pedres grans, verticals i aïllades, que poden tenir una funció simbòlica o ritual. Sovint estan associades amb altres monuments, com els cromlechs. 2. Cromlechs: Círculs de menhirs, que s’utilitzaven per a cerimònies religioses o astronòmiques. El més famós és Stonehenge, al Regne Unit. 3. Dólmens: Estructures formades per grans pedres verticals que sostenen una pedra horitzontal, creant una mena de tomba de cambra. Els dòlmens eren utilitzats com  a tombes col·lectives o com a monuments funeraris. Són molt comuns a Europa, especialment a la península Ibèrica, Bretanya i Irlanda. 4. Tombes de corredor: Són edificis megalítics de forma allargada, amb un passadís (o corredor) que condueix a una cambra funerària. Es poden trobar en llocs com Irlanda, Escòcia i altres parts de l'Europa atlàntica. 5. Alineacions megalítiques: Són llargues línies de menhirs o pedres disposades en línia recta, que sovint estan orientades cap a punts específics del cel (com el solstici d'estiu o d'hivern). Alguns exemples famosos: Stonehenge (Regne Unit): Probablement el monument megalític més conegut del món, es pensa que va ser utilitzat per observacions astronòmiques i rituals. Carnac (França): Un conjunt impressionant d'alineacions de menhirs a la regió de Bretanya. La taula de Pedroso (Espanya): Un exemple de dolmen situat a la península Ibèrica. Newgrange (Irlanda): Un antic túmul funerari, famós pel seu alineament amb el solstici d’hivern. Funció i significat: La funció dels monuments megalítics encara es debat. Molts historiadors i arqueòlegs consideren que tenien funcions religioses i espirituals, com a llocs de culte o de reunió. També és possible que fossin utilitzats com a calendaris solars per marcar esdeveniments astronòmics importants, com els solsticis. Altres hipòtesis inclouen el seu ús com a llocs de trobada social o com a símbols de poder o identitat tribal. Els monuments megalítics reflecteixen una gran habilitat en l’ús de materials i la comprensió del paisatge i el cosmos per part de les cultures prehistòriques. La construcció de tals estructures requeriria una gran organització social i un coneixement detallat de la tecnologia de l'època. 3 - La ceràmica neolítica. Aproximadament l'any 4500 aC apareix a la Mediterrània la ceràmica cardial, a la zona costanera. La ceràmica cardial es un estil decoratiu que va néixer en el Mediterrani i que està caracteritzat por las incisions que es feien sobre el fang cru amb petxines de diferents mol·luscs, en especial del escopinyes. La impressió es feia de dos maneres: la tècnica d'arrossegament cardial. Arrossegant la petxina i creant línies paral·leles o patrons geomètrics. Es voltejava de manera repetida el cantell de la petxina sobre el fang creant línies sinuoses. Però la ceràmica cardial va anar més enllà dels mol·luscs i també es realitza combinant altres tècniques; com l'ús de punxons de fusta, cordes, pedres polides o espàtules fetes amb pinyol. I per descomptat, incisions amb els dits i les mans, d'aquí que també se l'anomena ceràmica impresa. Era considerada un tipus de ceràmica utilitària, ja que la seva funció principal no era decorativa, sinó pràctica. Com a recipient per emmagatzemar menjar i líquids. La ceràmica cordada, es decora per l' impressió de cordes, més o menys amples que deixen la seva empremta a la pasta ceràmica tendra. El terme "cordada" fa referència a una tècnica de decoració de les superfícies de les peces de ceràmica que consistia a impressió de cordes o cordons, generalment d'argila o d'un altre material, a la superfície de la peça abans que fos cuita. Aquesta tècnica es feia pressionant un cordó de material sobre l'argila humida per crear patrons geomètrics o figures que decoraven la ceràmica. Els resultats eren sovint línies en espiral, cercles o altres formes repetitives que, a part de ser decoratives, podrien tenir un valor simbòlic o funcional, com identificar els propietaris de les peces o indicar l'ús específic d'algunes de les peces. La ceràmica cordada és una característica important de les cultures neolítiques d'Europa. La Ceràmica Cordada era molt diferent de la ceràmica anterior de l'Edat de Pedra. Representava una nova tecnologia i estil, i, com a nova innovació, utilitzava ceràmica triturada (o ceràmica trencada) barrejada amb l'argila. Funció i significat: La ceràmica no només servia per emmagatzemar o cuinar aliments, sinó també com a element ritual o de prestigi. Els recipients es podien utilitzar en cerimònies religioses o socials, i algunes de les decoracions més elaborades podien estar associades amb creences espirituals o amb el desig de protecció o fertilitat. Tipologies: Durant el Neolític, es van fabricar diversos tipus d'objectes de ceràmica, com ara: Vasets i gerres: Sovint utilitzats per emmagatzemar aliments, aigua o líquids fermentats com la cervesa. Tasses i bols: Eines per al consum de líquids i aliments. Figurines: Figures humanes o d'animals que podrien tenir un caràcter ritual o simbòlic. Plats i recipient per cuinar: Amb el desenvolupament de la cocció, la ceràmica comença a utilitzar-se també per a la preparació d'aliments. 4- Arquitectura a la prehistòria L'arquitectura a la prehistòria es va desenvolupar de manera gradual a mesura que els éssers humans van passar de formes de vida nòmades a assentaments més estables. Tot i que no tenim registres escrits ni documentació arquitectònica com la que trobem en civilitzacions posteriors, les restes arqueològiques ens proporcionen informació valuosa sobre com les primeres comunitats van començar a construir els seus espais de vida. 1. L'Arquitectura al Paleolític Durant el Paleolític, les primeres estructures eren molt simples i responien a la necessitat de protecció i refugi. Els humans vivien de manera nòmada, caçant i recol·lectant, i per tant, les seves construccions eren temporals i adaptades a l'entorn. Coves naturals i abrics: Les primeres formes d'habitatge eren cavernes naturals, que proporcionaven refugi davant del fred i els animals salvatges. Algunes d'aquestes coves es van modificar lleugerament, com és el cas de les coves de Lascaux a França o Altamira a Espanya, conegudes per les seves pintures rupestres. Refugis de materials naturals: Els grups humans també construïen refugis amb materials naturals com branques, pells d'animals i fulles. Aquests eren senzills, amb una estructura circular o semicircular i cobertes de materials vegetals que proporcionaven protecció contra els elements. 2. L'Arquitectura del Neolític El Neolític marca un gran canvi en la manera de viure, ja que els humans van començar a desenvolupar l'agricultura i a establir-se en assentaments permanents. Aquest canvi va influir en la seva arquitectura, que es va tornar més estable i complexa. Cases de pedra, fang o fusta: Els habitats del neolític eren més duradors i, sovint, fets de pedra, fusta i altres materials locals. En lloc de tendes o refugis temporals, les cases eren estructures més robustes i adaptades a la vida sedentària. Les construccions solien ser de planta rectangular o circular, amb murs de pedra sense morter i cobertes vegetals o de palla. Viles i assentaments permanents: Amb l'agricultura i la domesticació d'animals, van sorgir grans viles com Çatalhöyük (Turquia), una de les més conegudes. Aquests assentaments es caracteritzaven per cases adossades i sense carrers visibles entre elles, ja que les llars compartien murs i es comunicaven a través de terrats. La construcció d'aquest tipus de comunitats va marcar el començament de l'arquitectura organitzada en entorns urbans primitius.  L'EDAT DELS METALLS Amb l'edat dels metalls ens trobem en un nou escenari social, cultural i artístic. La tècnica apropiada per obtenir metalls a partir dels minerals va revolucionar les estructures de les societats agrícoles i va transformar aspectes tan variats com ara, la joieria, les armes, i els estris de camperols. Fa 7.000 anys, és a dir, cap al 5.000 aC, els humans varen aconseguir dominar els metalls. Primer varen dominar el coure, i més tard el bronze (un aliatge de coure i estany) i finalment varen aconseguir dominar el ferro. Noves eines Amb els metalls dominats, es varen poder perfeccionar algunes eines que ja es coneixien, com les destrals, les aixades o les llances, i també es varen poder fabricar noves armes com les espases. També es va inventar l’arada que amb l’ajuda dels animals serviria per llaurar millor el camp. Amb aquest auge d’inspiració també es varen inventar la roda i la vela, que varen servir per crear mitjans de transport com els carruatges i els vaixells. Artesans Durant l’edat dels metalls els treballs es van diversificar i varen començar a aparèixer els oficis i les artesanies. Un dels més important va ser la metal·lúrgia, que requeria de feines com l’extracció de metalls de les mines, el transport i el comerç dels artefactes produïts. D’aquesta manera les feines es van començar a repartir entre la població (agricultors, ramaders, teixidors, ferrers, comerciants…). Però no totes les feines varen resultar iguals, algunes com la metal·lúrgia, van permetre l’obtenció de molts més beneficis i riqueses que d’altres, fet que va causar que apareguessin les primeres desigualtats socials. Comerç Gràcies a l’aparició de les noves artesanies i a la perfecció de les tècniques d’agricultura i ramaderia (degut a les noves eines i a la millora del clima), els poblats de l’edat dels metalls varen començar a tenir excedents de producció, fet que els va permetre iniciar-se en el comerç d’aquests béns amb els pobles dels voltants. Amb el pas del temps, i gràcies a la invenció de la roda i la vela, el comerç es va poder estendre a regions cada vegada més llunyanes  ART IBER Els ibers foren un poble que habità el llevant de la península Ibèrica abans de la conquesta romana. La cultura ibèrica va néixer de la conjunció de les tradicions pròpies d'aquest poble i de la influència exercida en ells per pobles originaris del mediterrani oriental: grecs, fenicis i cartaginesos. Aquests pobles estrangers van aportar els seus coneixements tècnics i part de la seva cultura quan van establir-se a la costa mediterrània intentant controlar les rutes comercials del metall. Així doncs, la cultura ibèrica és el resultat d'una síntesi de la cultura indígena i de l'aportada per aquests tres pobles. Tot i aquestes influències, l'art iber es va distingir per la seva originalitat i per una expressió vigorosa i detallada de les figures humanes i animals, que reflecteixen la importància de la religió, la guerra i la natura en la seva societat.. Tots aquest pobles anaren arribant a la Península durant el I Mil·lenni aC i van portar tres elements importants per al desenvolupament de la cultura ibèrica: a) l'ús del ferro com a metall bàsic enfront del bronze; b) van convertir la Península en un important enclavament comercial de les rutes del Mediterrani; c) van iniciar la història escrita peninsular. A través dels textos grecs hem pogut saber que els ibers no eren un sol poble i, a l'igual que els celtes, eren un conjunt d’ètnies que compartien una llengua i una cultura. L'art dels ibers és el conjunt de manifestacions artístiques i culturals produïdes pel poble iber, una de les civilitzacions que va habitar la península Ibèrica abans de l'arribada dels romans. Els ibers van ocupar una extensa àrea geogràfica, des de les terres del sud i l'est d'Espanya fins a parts del sud de França, durant el primer mil·lenni abans de Crist (aproximadament des del segle VII aC fins a la segona meitat del segle I aC, quan la península va ser conquerida pels romans). L'art iber es caracteritza per una gran diversitat de formes i influències, però també per una identificació pròpia, que s'expressa a través de diferents disciplines, com la ceràmica, l'escultura, la joieria, i l'arquitectura. Alguns dels elements més destacats de l'art iber inclouen: 1. Arquitectura: El poblat ibèric acostumava a agrupar-se en nuclis a la part alta de pujols. Les poblacions s'emmurallaven per evitar incursions d'enemics. L'interior de les ciutats estava constituït per edificis alineats al costat d'un carrer central, de manera que les cases mateixes també ajudaven a la defensa. Cada ciutat és diferent, però és evident que desconeixien l'urbanisme ortogonal.  Les cases ibèriques solen ser petites, d'una sola estança i de planta rectangular. Normalment es feien amb el sòcol de pedra i les parets de tova. A les cantonades hi situaven les pedres més grans. El sostre era cobert amb bigues de fusta. Els ibers també tenen llocs de culte. Eren espais destinats a allotjar les estàtues de la divinitat. No es diferenciaven gaire de les cases corrents. En aquest moment el culte iber és encara naturalista, és a dir, a déus que representen la natura, la fertilitat, etc. Com ja hem vist en les cultures fins ara estudiades, les restes arquitectòniques que ens han arribat es limiten bàsicament als fonaments de les cases i els sòcols. Hi han tres tipus de poblat ibers: -Poblats d'erola: Normalment estaven a dalt de tot d'una muntanya. Les muralles els encerclaven i feien que entrar i sortir del poble fos molt costós. Poble ibèric de la Serrella a Alacant. -Poblats de barrera: Els poblats com el de la Ciutadella de Calafell estaven en una mena de petita península voltada de mar. La muralla era, sobretot, una barrera que protegia del barranc. -Poblats de vessant: Alguns poblats s'escampen per tot el vessant de les muntanyes i, per tant, tenien una part alta i una part baixa. L'arquitectura funerària dels Ibers Les necròpolis ibèriques sovint eren localitzades a les afores de les poblacions o en llocs elevats per simbolitzar la separació entre el món dels vius i el dels morts. A més de les tombes, aquestes necròpolis podien contenir objectes i ofrenes funeràries, com armes, ceràmica, joies, estatuetes i altres articles que reflectien les creences religioses i el estatus social dels difunts. Els rituals funeraris ibèrics incloïen sovint la cremació del cos, tot i que també es feien enterraments primitius sense cremar-lo, especialment entre les classes altes. Els ibers creien en la vida després de la mort, i això es reflectia en la riquesa d'objectes que acompanyaven els morts. L'ús de les tombes com a espais ritualitzats indicava una creença en la continuïtat entre la vida i la mort. Una civilització que habitava la península Ibèrica durant l'era pre-romana, es caracteritza per la construcció de monuments funeraris i necròpolis que reflecteixen les seves creences religioses i la seva estructura social. Les formes i tipologies de les tombes ibèriques varien segons la regió i l'època, però alguns dels elements comuns inclouen: 1. Tombes de cista Les tombes més comunes en la cultura ibèrica eren les tombes de cista, que consistien en un recinte rectangular o quadrat fet amb pedres, dins del qual es col·locava el cos del difunt, sovint en posició fetal. Aquest tipus de tomba era típicament coberta per una tapa de pedra plana o una llosa, que podia ser decorada amb inscripcions o altres signes funeraris. Característiques principals  Construcció: Es cava una cavitat al terra i es revesteix amb lloses de pedra. Materials: Poden ser de pissarra, calcària o guix, depenent de les pedreres properes. Disposició del cadàver: El difunt es col·locava en posició fetal, vestit amb túnica blanca de lli o pantalons i túnica curta. Aixovar funerari: Incloïa objectes metàl·lics, adorns personals, ceràmiques i parts d'animals. 2. Tombes d'hipogeu (subterrànies o excavades) Els hipogeus eren tombes excavades a la roca. Aquestes tombes es creaven excavant una cavitat a la roca per a acollir el cos del difunt o difunts. Els hipogeus solien ser molt elaborats i podien incloure cambres funeràries amb diverses estances, amb una o diverses persones enterrades. Sovint es trobaven decorats amb elements simbòlics. Hipogeu Torre del Ram Característiques dels hipogeus ibers Estructura: Cambres excavades al subsòl, sovint amb un corredor d'accés o dromos. Localització: Freqüentment situats en vessants de turons o en penya-segats. Ús: Principalment per a enterraments col·lectius de les elits ibèriques. Aixovar: Contenien ofrenes funeràries com ceràmiques, armes i objectes personals. 3. Tombes de pou o fosses En algunes regions els ibers utilitzaven fosses excavades al terra com a sepultures, aquestes tombes es distingeixen per la seva estructura vertical, similar a la d'un pou. Aquestes fosses eren generalment més senzilles i menys ornamentades que les de cista o hipogeu, tot i que a vegades s'hi podien afegir objectes personals com ceràmica, armes o joies com a ofrenes funeràries. Necrópolis Laurita del Cerro de San Cristóbal. Característiques de les tombes de pou iberes Estructura: Consisteixen en un pou vertical excavat a la terra o roca, amb una cambra funerària al fons on es dipositaven els difunts. Ubicació: Solien situar-se en necròpolis, que eren espais destinats exclusivament a enterraments. Aixovar funerari: Les tombes de pou podien contenir ceràmiques, armes, joies i altres objectes personals que acompanyaven el difunt en el seu viatge al més enllà. Funció simbòlica: A més de ser llocs d'enterrament, aquestes tombes tenien un significat religiós i simbòlic important dins la cultura ibèrica. 4. Construccions megalítiques Al principi de l’edat dels metalls es varen seguir construint monuments megalítics com els ja coneguts menhirs, dòlmens i cromlecs. A les illes de Mallorca i Menorca va aparèixer la cultura talaiòtica, una cultura que va fer moltes construccions de pedra que avui dia encara perduren. Les més destacades eren les navetes i els talaiots. Les navetes eren edificis en forma de vaixell invertit de grans dimensions i d’ús funerari, mentre que els talaiots eren grans torres de pedra la funció exacta de les quals encara es desconeix. Podrien haver estat torres de vigilància, llocs de reunions o la llar de les persones més riques i importants dels poblats d’aquesta etapa. 2. Escultura: Característiques generals Influències: Base orientalitzant amb fort component grec, i possibles influències etrusques o cartagineses Materials: Principalment pedra, especialment gresos i calcàries toves. També s'utilitzaven pedres dures, bronze i fang cuit per a figures més petites Estil: Absència de proporció i harmonia típiques de l'art grec, amb més èmfasi en els detalls que en la qualitat del conjunt Funció i ubicació L'escultura ibera es trobava principalment en necròpolis i santuaris, complint funcions religioses i funeràries, a més de ser símbols d'estatus social Escultura ibera: Els ibers van crear escultures en pedra i bronze, entre les quals destaquen les representacions de figures humanes i animals. Les estàtues més conegudes són les de "dames", com la Dama de Elche, una de les obres més emblemàtiques de l'art iber, que representa una figura femenina amb una gran complexitat en el seu cabell i vestimentes. Les peces de pedra mesuren menys del metre d'alçada i són les més grans. Les de bronze no acostumen a tenir més de 15 cm d'alçada. L'escultura ibèrica era policromada. Les obres tenen caràcter religiós: imatges votives, imatges de caràcter funerari, oferents... No trobem grups escultòrics en pedra. Sempre són figures individuals. En canvi, en metall i en fang sí que podem trobar algun grup. 3. Ceràmica: La ceràmica ibèrica es caracteritza per una gran varietat de formes, motius i decoracions. Es produïen àmfores, vasos i plats, moltes vegades decorats amb motius geomètrics i figures estilitzades. S'utilitzava com a vaixella domèstica, per emmagatzematge i com a urnes funeràries. A la ceràmica també s'observen influències d'altres cultures com la fenícia, la grega i la cartaginesa, degut als contactes comercials i culturals. Elaborada amb torn ràpid, introduït pels fenicis al segle VIII a.C. Decoració pintada amb motius geomètrics, florals o humans en color vermell vinós, la més comuna. 4. Joieria: Els ibers eren grans artesans de la joieria, creant penjolls, anells, braçalets i altres ornaments en materials com l'or, la plata i el ferro. Els dissenys eren molt detallats i sovint incorporaven elements de la natura, com animals i plantes, així com motius geomètrics. L'ús de gemmes i altres materials preciosos era també comú, i la joieria ibèrica es va distingir per la seva sofisticació i tècniques innovadores. Aquestes peces no estaven a l'abast de tothom, ja que només una part limitada de la població tenia capacitat econòmica per adquirir-les. Són un element més que ens mostra com les classes benestants exhibeixen el seu poder a través de la indumentària. ELS CELTES Es creu que els celtes neixen al nord d’Europa, probablement a la regió del Danubi, aproximadament al Sud est o el sud d’Alemanya. Aquests pobles nòmades i seminòmades, comencen a mobilitzar-se cap a la resta d’Europa, envaint i conquistant aquestes regions entre els segles VI i III aC. Així, els celtes aconsegueixen dominar una bona part de territori en aquests extensió, però no hem d’oblidar que eren un conjunt de pobles independents. Els pobles indoeuropeus dels Celtes van entrar pels Pirineus en diferents incursions i així es van anar estenent pel nord fins a barrejant-se amb les poblacions ibèriques primitives que hi havia, d’aquí van sorgir els celtibers. Aquests construïren uns primitius assentaments anomenats “castrums” La cultura Hallstatt es una fase prehistórica de la Edad de Hierro en Europa Central, aproximadamente entre el 800 a.C. y el 500 a.C., conocida por su desarrollo avanzado en la metalurgia del hierro y la expansión de las tribus que habitaron la región que hoy comprende Austria, el sur de Alemania, y partes de Hungría, Chequia y Eslovaquia. El nombre "Hallstatt" proviene del sitio arqueológico de Hallstatt, en Austria, donde se encontraron importantes restos de esta cultura. Aunque la cultura Hallstatt no es la misma que la cultura celta, se la asocia estrechamente con los primeros grupos que luego formarían parte de los pueblos celtas. De hecho, la cultura Hallstatt se considera uno de los precursores de la cultura celta, especialmente en lo que respecta a su desarrollo social, económico y material. Relación con los Celtas La cultura Hallstatt marcó una transición crucial hacia lo que más tarde sería la expansión celta en Europa. Durante la fase tardía de Hallstatt (aproximadamente entre 600 a.C. y 500 a.C.), comenzaron a formarse las características que luego serían fundamentales para la cultura celta, como: 1. Lenguas celtas: La expansión de las lenguas celtas puede asociarse con la evolución de la cultura Hallstatt. Aunque no todos los pueblos hallstátticos hablaban lenguas celtas, la influencia celta se fue consolidando con el tiempo. 2. Arte y ornamentación: En términos de arte, los hallstattianos desarrollaron sofisticados estilos de trabajo en metal, especialmente en objetos de oro y bronce. Las características artísticas hallstátticas fueron fundamentales para la evolución del estilo celta, especialmente en los adornos personales como los brazaletes, las espadas, y los broches. 3. Organización social: En la fase tardía de Hallstatt, los grupos humanos comenzaron a organizarse en sociedades más complejas, lo que prefiguraba las sociedades tribales celtas. Estos grupos también mostraron un aumento en el comercio y la interacción entre distintas tribus, una característica importante de las futuras sociedades celtas. 4. Funeraria: En la cultura Hallstatt se desarrollaron prácticas funerarias sofisticadas, incluyendo entierros en túmulos y el uso de ajuar funerario, que también fue común en la posterior cultura celta. De Hallstatt a la Cultura La Tène La cultura Hallstatt da paso a la cultura La Tène alrededor del 500 a.C., un período más característico de los celtas. La cultura de La Tène evolucionó a partir de la cultura de Hallstatt, incorporando y transformando elementos de esta. La Tène representa una fase de mayor expansión territorial, especialmente hacia las Islas Británicas, la Galia (actual Francia), y las Islas del Mar del Norte, mientras que la cultura Hallstatt se mantuvo más centrada en los Alpes y el sur de Alemania. La cultura de La Tène va ser una etapa crucial en el desenvolupament de la civilització celta, que va florir entre els segles V i I a.C. Aquesta cultura rep el seu nom del jaciment arqueològic situat a la vora del llac Neuchâtel, a Suïssa, on es van descobrir nombrosos artefactes. Característiques principals Art i artesania: Els celtes de La Tène eren experts orfebres que produïen joies i ornaments intricats, sovint decorats amb dissenys zoomorfs i geomètrics1. L'art de La Tène es caracteritzava per: Màscares i figures humanes estilitzades Formes geomètriques corbes Motius vegetals Criatures fantàstiques com cavalls alats. Tecnologia: Destacaven per la seva avançada tecnologia del ferro, especialment en la producció d'armes com espases de doble fil13. Organització social: S'estructuraven en tribus liderades per reis i una elit aristocràtica, amb una forta presència de guerrers En resumen, la cultura Hallstatt es vista como la base sobre la que se desarrolló la cultura celta. Sus avances en la metalurgia, organización social, y expansión territorial sentaron las bases para la influencia celta en Europa. Sin embargo, a pesar de estas similitudes, los hallstattianos no eran exactamente celtas en el sentido pleno que conocemos de los pueblos celtas posteriores. Arquitectura Els pobles celtes solien assentar-se en emplaçaments elevats, al damunt dels turons. Aquests poblats se’ls anomenava castros o oppida a França i la seva àrea interior estava estructurada en espais adaptats específicament per cada activitat. Característiques principals dels castros: 1. Ubicació estratègica: Els castros solien situar-se en llocs elevats o sobre muntanyes o turons, aprofitant el relleu natural per defensar-se de possibles atacs. Aquests llocs eren de difícil accés i estaven rodejats de murs o altres estructures defensives. 2. Muralles i fossats: La fortificació principal d'un castro consistia en murs de pedra o murs de terra reforçats amb fustes. Aquests murs sovint estaven envoltats per fossats o altres sistemes de defensa que dificultaven l'entrada de possibles invasors. 3. Cases circulars: Les construccions típiques dins dels castros eren petites cabanes o habitatges de planta circular o el·líptica. Aquestes cases estaven fetes principalment de materials com fusta, pedra i teules de palla, amb murs de pedra i sostres de teules o palla. La forma circular era eficient tant en termes de resistència estructural com de distribució de l'espai interior. 4. Estructures comunes i àrees de treball: A més de les cases individuals, en els castros també es trobaven espais comuns com a tallers, magatzems i àrees de reunió. Alguns castros eren organitzats amb una estructura interna de carrers estrets que connectaven els diversos elements del poblat. Posteriorment al ser conquerits per Roma, es convertiren en importants cuitats romanes como Clunia, Uxama, Segòbriga, etc https://www.turismo.gal/que-visitar/destacados/petroglifos-dolmens-e-castros/castros?langId=es_ES Escultura Motius geomètrics i naturals: Els celtes eren coneguts pel seu ús de patrons intricats i geomètrics, com espirals, zigzagues, línies corbes i formes entrellaçades. Aquests patrons tenien un significat simbòlic profund i estaven relacionats amb la natura, el cosmos i la religió celta. Preferència per la decoració geomètrica sobre els temes figuratius. Ús de formes circulars energètiques, triskeles i espirals Representació d'animals i éssers mitològics: Els celtes eren molt admiradors de la natura i la vida animal, i això es reflecteix en la seva escultura. Animals com cavalls, cérvols, i serps eren comuns en els seus dissenys, així com éssers mitològics com dracs o éssers fantàstics. Aquestes imatges representaven tant el món natural com el sobrenatural. A la zona central de la Península, juntament als castros, proliferaren l’escultura en pedra de grans animals quadrúpedes dits verracos i que s’identifiquen amb alguns d’ètnies celtibèriques preromanes. Bona part de l’escultura de pedra celta, pràcticament concentrada en territori gal, està relacionada amb els cultes de recintes religiosos d’algunes oppida del sud de França, a la desembocadura del Roine, com Roquepertuse. La creu celta: Encara que la creu celta és més coneguda en temps posteriors, es basa en el disseny de formes entrellaçades de l'art celta. Les creus cèltiques sovint combinaven elements cristians i pagans, i eren habituals en les regions on es produïa la conversió del cristianisme. Orfebreria Els celtes són especialment coneguts per les seves habilitats en el treball del metall, especialment el ferro, el bronze i l'or. Creaven objectes ornamentals com espases, anells, braçalets, broques i altres peces d'orfebreria que sovint estaven decorades amb intrincats dissenys geomètrics, espirals i altres motius naturals. Aquestes peces no només tenien una funció ornamental, sinó també simbòlica i ritual. L'orfebreria celta es caracteritza per una gran varietat de peces i tècniques. Els principals tipus d'orfebreria celta inclouen: 1. Torques: Collars rígids considerats els objectes de joieria més valuosos. Es feien d'or, plata, bronze o altres metalls, i podien ser massissos o buits 2. Fíbules: Imperdibles decoratius que servien per subjectar la roba. Sovint incloïen incrustacions d'esmalts i pedres precioses 3. Braçalets i polseres: Ornaments per als braços i canells 4. Arracades i pendents: Joies per a les orelles 5. Aros per als turmells: Decoracions per als peus 6. Plaques decoratives o "pectorals": Ornaments per al pit o la roba 7. Cintes i hebilles: Accessoris per al vestuari 8. Amulents i talismans: Objectes amb suposades propietats màgiques. 9. Objectes rituals: Com màscares cerimonials, calders i figuretes votives 10. Decoració d'armes: Especialment en espases, escuts i cascos Els orfebres celtes treballaven principalment amb or, plata, bronze, coure i ferro, utilitzant tècniques com la fosa, el repussat, el cisellat, el granulat, la filigrana i l'esmaltatge.